La Casa Duran del Pedregar

Cinc segles d’història d’una família,d’un edifici, d’una vila...

QUADERNS DE PATRIMONI 11

La Casa Durandel Pedregar

Casa Duran del PedregarCarrer del Pedregar, 7

FOTOGRAFIA DE COBERTA

Exterior de la Casa Duran, 2012.

Juanma Peláez / Ajuntament de Sabadell

FOTOGRAFIA DE CONTRACOBERTA

El vigilant nocturn davant del portal de la Casa Duran,

ca. 1920.

Autor desconegut / AHS

FOTOGRAFIA DE LA GUARDA POSTERIOR

Façana del carrer de la Borriana, s/d.


La Casa Durandel Pedregar


COL·LECCIÓ QUADERNS DE PATRIMONIII Època

Sabadell, març 2012

© 2012. Ajuntament de Sabadell

COORDINACIÓ I EDICIÓMuseu d’Història de Sabadell

COORDINACIÓ DELS CONTINGUTSAssumpta Muset

© DE L’EDICIÓMuseu d’Història de Sabadell.Ajuntament de Sabadell

© DELS TEXTOSSusanna AbadIsabel ArganyRoser EnrichMarta MaragallAssumpta MusetRudi RanesiPere RocaSanti Torras

© DE LES FOTOGRAFIESSusanna AbadArquimobleArxiu Històric. Ajuntament de SabadellECRAMarta MaragallMuseu d’Història de Sabadell. Ajuntament de SabadellJuanma Peláez. Ajuntament de SabadellRudi RanesiDepartament d’Urbanisme i Espai Públic.Ajuntament de SabadellElisabet Cerdà / CdMT

© DE LES PLANIMETRIESMarta MaragallPaco Núñez

DISSENY GRÀFIC I PRODUCCIÓDilema

IMPRESSIÓGraf Quatre

CORRECCIÓ LINGÜÍSTICAAssessoria Lingüística. Ajuntament de Sabadell

DIPÒSIT LEGALB-12.579-2012

ISBN978-84-87221-44-6

AGRAÏMENTSArxiu Històric de SabadellEsteve Canyameres i RamonedaJordi Domingo i FeliubadalóProvidència Feliubadaló i UstrellPere Molera i Picañol

La Casa Durandel PedregarSusanna Abad

Isabel Argany

Roser Enrich

Marta Maragall

Assumpta Muset

Rudi Ranesi

Pere Roca

Santi Torras


9Presentació

11Els Duran del Pedregar i Sabadellentre els segles XV i XIX

35La Casa Duran del Pedregar

47L’art del cinc-cents i sis-cents a la Casa Duran

57Campanya ciutadana per salvarla Casa Duran

63La Casa Duran. El procés de rehabilitació

71L’activitat arqueològica dins el procésde recuperació històrica i patrimonial

77Restauració de les pintures murals i sostres

89Altres restauracions

97Bibliografia

Assumpta Muset i Pons

Pere Roca i Fabregat


Santi Torras i Tilló


Isabel Argany i Comas

Susanna Abat i Mir

Marta Maragall i Moreno

Rudi Ranesi

Roser Enrich i Gregori

La Casa Duran, al carrer del

Pedregar. Sabadell, ca. 1922.

Francesc Casañas Riera / AHS

LA CASA DURAN DEL PEDREGAR 9

ciutadania va quedar dividida en dos bàndols: el dels de-tractors de la proposta, que volien conservar l’edifici, i el dels que li donaven suport i creien que calia ensorrar-lo en nom del progrés i la modernitat. La declaració, l’any 1958, de monument historicoartístic per part de les autori-tats competents va desinflar la polèmica i, sobretot, va evi-tar-ne la desaparició. Malgrat aquest nou i flamant estatus, la Casa Duran va continuar essent un edifici gran i antic, situat al carrer del Pedregar, que gairebé sempre estava tancat i barrat i del qual els ciutadans no n’obtenien cap mena de gaudi o benefici. Aquesta situació va començar a canviar a partir de l’any 2001, quan el complex va passar a mans municipals. D’aleshores ençà s’han executat diver-ses intervencions arqueològiques, que cal afegir a una ac-tuació prèvia de l’any 1995; s’ha restaurat i adequat l’edifi-ci per acollir-hi actes institucionals i visites guiades; s’han restaurat les pintures de les parets i els sostres de la planta noble, les bótes del celler, les portes i altres elements patri-monials; s’ha treballat i aprofundit en l’estudi del fons do-cumental; i s’ha elaborat un projecte museogràfic que ha de permetre fer-hi visites culturals i turístiques.

Ara, amb aquest nou volum dels Quaderns de Patrimoni, dedicat íntegrament a la Casa Duran del Pedregar, es vol donar a conèixer, a part de la història de l’edifici i la famí-lia, les diferents actuacions que s’hi han fet durant aquests darrers anys, posant especial interès a destacar els crite-ris de restauració adoptats, les tècniques i els processos de treball aplicats i, sobretot, els resultats obtinguts.

La Casa Duran és un dels elements patrimonials més im-portants de Sabadell i un dels monuments més emblemà-tics del paisatge urbà de la ciutat.

És, també, un edifici amb una gran càrrega històrica i l’únic que encara conserva gairebé intacta l’estructura ge-nuïna dels segles XVI i XVII, quan va ser construït, així com la majoria de les reformes executades en el transcurs de les dues centúries següents.

Entre les seves singularitats cal destacar els materials, les tècniques constructives i l’organització de l’espai, que encaixen perfectament amb el prototipus d’arquitectura tradicional catalana, que en aquest cas es veu revalorada pel fet que era la residència d’una família benestant. Al-guns dels aspectes més rellevants, però, són la decoració pictòrica de la planta noble, que en part es remunta a fi-nals del segle XVIII; l’existència d’espais i elements que ens parlen d’antigues activitats agrícoles, com els cups, el ce-ller, les bótes o la quadra amb les menjadores, que avui en dia esdevenen una raresa difícil de trobar en un medi urbà i industrial com el de Sabadell; o la conservació de les res-tes d’un equipament industrial gairebé únic, com és el cas de la saboneria; sense oblidar altres àmbits emblemàtics, com l’escala, el jardí o la capella. Són, en definitiva, uns espais i uns elements que ens acosten a les activitats eco-nòmiques desenvolupades per aquesta nissaga entre els segles XVI i XX, però també al procés evolutiu experimen-tat per l’economia sabadellenca durant aquest llarg perío-de històric.

La Casa Duran ens parla, així mateix, de l’evolució de la família; de l’estatus i el prestigi que va ostentar; del lideratge econòmic, social, cultural i polític que va exer-cir; o d’algunes de les estratègies que va aplicar a l’hora de posar en evidència la seva superioritat.

El vell casal del Pedregar amaga, a més, importants ves-tigis arqueològics que es remunten a les èpoques medie-val, quan Sabadell era un nucli petit i murallat, i moderna, quan la vila assumí un protagonisme evident en la mo-dernització i el desenvolupament industrial de Catalunya.

Durant les dècades de 1940 i 1950 va ser el centre d’un llarg i apassionat debat ciutadà sorgit arran d’un projecte urbanístic municipal que en preveia l’enderrocament. La

PresentacióAssumpta Muset i Pons

10 QUADERNS DE PATRIMONI 11


Els orígens i l’encimbellament dels Duran del Pedregara la societat sabadellenca (1430-1630)

El fundador de la nissaga dels Duran de Sabadell va arribar a la vila en algun moment del primer terç del segle XV. Originari de Terrassa, Bernat Duran era ferrer, un menestral amb taller propi. Els ferrers constituïen una important ca-tegoria laboral de les societats pageses del passat, perquè eren imprescindi-bles en l’elaboració i reparació de moltes eines de treball. El seu casament l’any 1436 amb la pubilla dels Oromir, una important família sabadellenca, i els llocs que va ocupar en l’administració municipal del moment (lloctinent del batlle, jurat i aforador de blat de la vila) demostren la rapidesa i facilitat amb què es va instal·lar dins dels grups socials de més influència en la població. A mitjan segle XV Sabadell era un petit assentament murallat habitat sobretot per page-sos i alguns menestrals. La seva població no passava de les 350 persones i encara hauria de minvar més durant els cent anys següents a conseqüència de la forta crisi que va caracteritzar el final de l’època medieval a Catalunya.

Els propietaris dels dominis eminents de cases i solars abandonats buscaven persones que els volguessin tornar a habitar i així recuperar unes rendes que la crisi demogràfica havia fet disminuir. Aquest és l’origen del patrimoni immo-biliari dels Duran a Sabadell. El 1443, Bernat Duran va rebre en establiment de l’abat de Santa Maria de l’Estany i de la Pabordia de Sant Salvador de Sabadell dues cases enrunades situades al carrer Nou, al lloc conegut com la Borriana. Quinze anys més tard, la mateixa institució religiosa li concedia el domini útil de dues cases més situades a la plaça Major.

Els Duran del Pedregari Sabadell entreels segles XV i XIXPere Roca i Fabregat

f

Celler, detall de la premsa de cargol,

1958.

Monistrol / AHS


Entre mitjan segle XV i el darrer quart del segle XVI el patrimoni dels Duran va passar successivament a mans de Joan Duran Oromir, Joan Duran Salvany i Joan Duran Llo-bet. Els segons cognoms dels hereus descobreixen les ali-ances que la família va anar establint amb notables nissa-gues sabadellenques. Els valors dels dots que aportaven les famílies de les núvies dels hereus van experimentar un fort creixement al llarg de la primera meitat del segle XVI, passant de les 40 lliures rebudes per Joan Duran Sal-vany el 1501 (el seu avi n’havia rebut 55 dels Oromir) a les 120 lliures pagades pels Mimó a Joan Duran Llobet en els capítols del 1554. L’evolució quantitativa dels dots, en me-surar la importància que tenia el fet d’entroncar amb una determinada família, és un indicador per calibrar l’ascens d’algunes nissagues en el seu entorn social. Els Duran en-cara havien de rebre dots molt més alts un segle més tard.

Els hereus de la primera meitat del segle XVI van aug-mentar el patrimoni immobiliari urbà de la família. El 1523, Joan Duran Salvany va rebre dues importants donacions: la primera derivava de la legítima materna i consistia en 100 lliures i una «casa de tint» amb dret d’ús d’aigua prop del portal de Manresa. Més tard se li va atorgar una peça de terra sense edificar al lloc conegut com la Borromera. Totes les cessions havien de pagar cens a la Pabordia de Sabadell. Joan Duran Llobet va incrementar les propietats de la fa-mília a la zona del Pedregar. Hi va rebre un pati de casa per donació i una casa per establiment l’any 1545. Entre 1555 i començament dels anys setanta del segle XVI també hi va comprar una casa, un pati i un hort a Gabriel Arús.

Els documents de finals del segle XVII indiquen que el patrimoni immobiliari urbà de la família Duran, que tot just es començava a formar al segle XVI, havia d’acabar concentrat en tres zones ben definides de la vila de Saba-dell: 1) la zona del carrer del Pedregar i la Borriana; 2) la plaça de Sant Roc i, 3) la zona del portal de Gràcia i la Bor-romera. El primer espai serà molt important a l’hora d’es-tudiar la casa pairal dels Duran al carrer del Pedregar. Els altres dos àmbits van concentrar el creixement urbà de Sa-badell al segle XVI fruit de la implantació a la vila d’una draperia que, buscant els costos més baixos i un menor control gremial dels entorns rurals, abandonava les grans ciutats on s’havia desenvolupat durant l’època medieval. L’expansió urbana de Sabadell seguia les antigues vies de comunicació: el carrer de Sant Quirze (portal de Gràcia i barri de la Borromera) i la zona dels estricadors de la vila (plaça de Sant Roc).

Tots els successors de Bernat Duran fins Feliu Duran Folc apareixen citats en la documentació com a pagesos.

La creixent importància del patrimoni agrari de la famí-lia demostra que no es tractava de simples treballadors de la terra, sinó d’una rica i poderosa pagesia de vila. Abans d’explicar la formació del patrimoni agrari dels Duran, i repetir més d’una vegada que eren «propietaris» de terres o cases, és interessant veure què s’entenia per «propietat» als segles XVI, XVII o XVIII.

Sobre els immobles, fossin aquests terres de conreu o so-lars on s’edificaven cases, es generaven dos tipus de drets o dominis: el domini eminent i el domini útil. El primer era bàsicament el dret a cobrar una renda. A l’època medie-val molts d’aquests drets estaven sota el control de senyors feudals, i per això també es coneixen genèricament com a «renda feudal». Al llarg de l’època moderna molts domi-nis eminents van passar a ser controlats –es podien com-prar i vendre– per altres grups socials com els burgesos, els comerciants o la pagesia més rica. La possessió del domini útil atorgava el dret a treballar la terra de manera autònoma sempre que es pagués la renda feudal al domini eminent. El domini útil era atorgat pel detentor del domini eminent mitjançant els contractes emfitèutics, de durada pràctica-ment il·limitada. Els dominis útils també es podien vendre, però el detentor del directe tenia el dret de cobrar una part del preu (lluïsme). En aquestes condicions, durant l’antic règim, el «propietari» d’un immoble podia ser qui en tenia el domini útil o l’eminent, o tots dos junts. Quan els Duran construeixen el seu patrimoni de cases i terres ho fan dins del marc d’aquesta complexa xarxa de drets.

El nucli de les possessions agrícoles de Bernat Duran no anava més enllà del que era típic en un menestral de la seva posició: algunes peces de secà prop de la vila i, sobre-tot, horts a l’Horta Novella de Sabadell. El seu fill, Joan Duran Oromir, inicia línies d’acumulació de patrimoni rural que, amb ritmes diferents en funció de la conjun-tura històrica i familiar, continuaran els seus hereus fins al segle XVIII. La més important, a banda de l’adquisi-ció d’alguna peça prop de Sabadell i a la zona del Perelló de Jonqueres, és la desenvolupada a Sant Quirze, on l’any 1470 Antoni Guillem de Muntanyans li estableix el domi-ni útil dels masos de la Fàbrega i la Canal, possiblement deshabitats. Onze anys més tard, l’infermer de Sant Cugat va fer el mateix amb una peça de terra que havia estat an-tigament aglevada al mas de la Fàbrega. Es torna a repe-tir, amb poques dècades de diferència, el mateix patró de comportament que hem observat respecte del patrimoni urbà: un nouvingut que busca fer-se un espai en la nova societat aprofitant les oportunitats que ofereix el despo-blament rural.


Després de les adquisicions de Joan Duran Oromir s’obre un llarg període fins al darrer quart del segle XVI, en què va ser poc important el creixement del patrimoni rural. La següent onada d’incorporacions la podem datar entre el darrer quart del segle XVI i el primer terç del XVII i la devem a les figures de Feliu Duran Folc i Joan Duran Caselles. Al complex de petits camps de secà i hortes que voltava la vila (Horta Novella, Camp Rodó, Plana de la Creueta, Camp de Rubial), els Duran hi incorporen en aquesta fase més de disset peces de terra i diversos censos. En termes monetaris, la despesa va ser de 1.936 lliu-res i la superfície incorporada a les antigues possessions de la casa, de més de cent catorze quarteres de terra (una hectàrea equival aproximadament a tres quarteres). L’any 1586, a la zona de Sant Quirze, es compren els masos Farigola i Picó. L’adquisició es fa a carta de gràcia, una forma jurídica que cedia al com-prador d’un immoble l’usdefruit fins que el venedor li recomprés tot el valor de la venda. Un inventari de les possessions a Sant Quirze de l’any 1629 demostra que les diferents peces i masos comprats a la zona formaven una explotació pa-gesa complexa i que aquesta se centralitzava en un nou mas: el mas Duran de Sant Quirze, possiblement edificat sobre l’antic mas de la Fàbrega.

L’altre àmbit d’expansió dels interessos agraris es va centrar a Sant Vicenç de Jonqueres, al lloc conegut com el Perelló. La forma com es van incorporar ter-res a la zona del Perelló va ser molt similar a la practicada en el procés de crei-xement del patrimoni immobiliari urbà coetani. Passava tant per l’adquisició de censals que gravaven terres com per aconseguir els seus dominis eminents o

Plànol de la finca del Perelló dibuixat

per Antoni Bosch i Cardellach, 1796-

1802.

AHS, Història Nova


útils. D’aquesta manera, entre 1574 i 1628 a la zona de Jonqueres van passar a ser controlades pels Duran diverses rendes i més de seixanta quarteres de terra. El valor de les compres va pujar a més de 1.130 lliures.

Hem vist que Joan Duran Llobet i el seu fill Feliu Duran Folc van centrar les seves adquisicions d’immobles urbans al voltant dels carrers del Pedregar i de la Borriana i del portal de Granollers. El nucli de possessions del carrer del Pe-dregar estava situat clarament dins la zona emmurallada de Sabadell. La con-centració d’interessos en aquest espai ben protegit i integrat dins la vila es pot interpretar com una planificació prèvia a la construcció de la casa dels Duran al Pedregar. És a partir de Joan Duran Llobet que la família comença a ser citada a la documentació com els Duran del Pedregar. Tot sembla indicar que l’estructu-ra definitiva de la casa del carrer del Pedregar és obra de Feliu Duran Folc i que la va fer bastir aprofitant altres edificacions més antigues i obres prèvies del seu pare. Les dates gravades en algunes llindes de les portes –1578-1606– marquen els extrems de la fase principal de construcció de la casa.

Un element important de la gestió patrimonial de Feliu Duran Folc és la creixent participació en el mercat de crèdit de la vila, un aspecte molt relacio-nat amb la construcció de cases i les activitats draperes. Molts compradors de cases o casals edificables no disposaven de recursos suficients per fer cap de les dues coses. El venedor de l’immoble –en el nostre cas, Feliu Duran– finançava la compra o la construcció adquirint un censal creat pel comprador/constructor. Així es transformava part o la totalitat dels ingressos que s’haurien derivat de la venda en una renda fixa assegurada amb una hipoteca sobre l’immoble venut. Entre els venedors de censals, hi trobem un nucli important de menestrals vin-culats a la draperia. És possible que algunes d’aquestes cases s’incorporessin al patrimoni dels Duran quan la crisi drapera del segle XVII va començar a afectar els venedors dels censals.

La vinculació de la família a les activitats draperes es remunta als inicis del segle XVI. Sabem que el 1523 Joan Duran Salvany va rebre una casa de tint situ-ada a la zona nord de la vila, prop del portal de Manresa. Una ordinació muni-cipal de finals del segle XVI descobreix un altre tint al carrer del Pedregar: «lo se-nyor Jurat Duran puga pendre les escorradies de la aigua de la font del pedregar, la qual aigua no pugue servir sino per tenyir llana i no altra cosa (...) puga fer canonada per lo carrer o altrament, i un pou dins sa casa i que després la fassa discorrer al vall que allí es al costat prop lo portal de Granollers». El tintatge era un dels colls d’ampolla de la producció drapera del segle XVI i una fase essencial en la determinació de la qualitat i el preu del producte final. La propietat d’un tint és un indicador molt clar de la destacada posició dels Duran en la parairia sabadellenca del moment. Joan Duran Salvany va ser un dels fundadors del Gremi de Paraires de Sabadell el 1558, però no el podem posar al costat del gruix dels menestrals d’aquest ofici. El tint dels Duran tenyia draps propis i encàrrecs d’altres paraires. A la «botiga» de la casa del carrer del Pedregar es realitzaven les primeres fases de transforma-ció de la llana, però no hi ha evidències de la presència de telers. Possiblement el tissatge es repartia entre teixidors que treballaven als seus tallers casolans. Tant Joan Duran Salvany com Feliu Duran Folc eren importants revenedors de llana a paraires de menor entitat. La privilegiada posició dins de l’ofici i la riquesa de la família expliquen la facilitat amb què van passar de l’esfera de la producció a la de la circulació i finançament de l’activitat drapera.

A començament del segle XVII la família responia a una tipologia de pagesia rica característica de les viles mercat del Vallès


La documentació disponible permet pensar que els Duran comencen a aban-donar l’activitat drapera a finals del segle XVI. Primer van cedir el tint del Pedre-gar a altres paraires, fins que va acabar abandonat, com ens indica un inventa-ri de l’any 1629. Paral·lelament també es van anar desvinculant de les funcions de parairia i del negoci de venda de llanes. Durant la segona i la tercera dèca-des del segle XVII la producció drapera de Sabadell s’orientà cap a la producció d’una nova tipologia de draps de llana de major qualitat. Els Duran del Pedre-gar no van poder o no van voler adaptar-se a la nova conjuntura i van preferir centrar la seva gestió en les altres dues bases patrimonials: els immobles urbans i les terres. No ens ha de sorprendre que sigui en aquest context de reconversió que Feliu Duran sigui el promotor d’una important fase de compra de terres.

A començament del segle XVII la família responia a una tipologia de pagesia rica característica de les viles mercat del Vallès. Les diferents fases d’adquisició de terres que hem anat definint fins ara van cristal·litzar a principis del segle XVII en un patrimoni agrari format per dos grans nuclis: les terres disperses al voltant de la vila de Sabadell i els masos més llunyans a Jonqueres i Sant Quir-ze. Al primer, format per les peces de conreu de secà i els horts de Sabadell, s’hi practicava una agricultura molt intensiva gestionada directament. Les masies de Sant Quirze i Jonqueres responien a un altre tipus d’explotació pagesa més gran i compacta i cedida a masovers. Seran llocs determinants en el moment d’expansió dels conreus del segle XVIII. La gran casa del carrer del Pedregar, amb una distribució interna pensada inicialment com a seu d’una rica família

Entrada i escala interior de la Casa

Duran. Sabadell, s/d.



que, tot i tenir terres, eren sobretot menestrals i comerciants, va ser adaptada fà-cilment per centralitzar la gestió d’un patrimoni agrari cada cop més important.

Un segle de dificultats (1630-1730): entre el prestigi familiar i la realitat econòmica

El dot pagat a Feliu Duran Folc el 1569 pel seu casament va ser de 250 lliures. Quatre generacions més tard, a finals del segle XVII, el valor rebut per Josep Duran Mas pel mateix concepte va ser de 1.800 lliures. L’increment en termes nominals va ser del 620%. Corregit l’efecte de la inflació del període, l’augment queda reduït a un 245%, però és encara un creixement espectacular i demostra la privilegiada situació dels Duran en la jerarquia social del Sabadell del segle XVII. Els valors dels dots dels capítols matrimonials coetanis als dels Duran in-diquen que a començament del segle XVII els hereus de la casa del Pedregar re-bien dots de les famílies de les seves dones amb valors que superaven en un 20% els valors més alts dels seus conciutadans. A finals de segle la diferència arri-bava al 80%, amb un màxim del 87% l’any 1741. L’evolució dels valors dels dots que atorgaven els Duran a les seves filles per poder enllaçar amb altres famílies també va experimentar increments importants. En aquesta fase es produeixen canvis remarcables en la geografia del reclutament de les esposes. Hem vist que fins a inicis del segle XVII l’àmbit era eminentment sabadellenc. En ple segle va passar a tenir una dimensió més comarcal i fins i tot regional, amb entronca-ments amb famílies de la Garriga, Canet de Mar, Plegamans, Montcada, Ma-taró i Sant Pere de Vilamajor. A excepció del casament de Feliu Duran Cuiàs amb Maria Mas, filla d’un negociant de Mataró, el pes de la gran pagesia de mas torna a ser aclaparador.

Aquesta manera d’actuar –amb altres comportaments reveladors de la volun-tat de demostrar el seu creixent estatus que ara comentarem– ens permet pen-sar que als Duran del Pedregar els començava a quedar petit l’«espai social» del Sabadell menestral del segle XVII. Una de les formes principals de fer evident la destacada posició de la família era l’ostentació de la gran casa pairal. Aques-ta, després de les fases constructives a finals del segle XVI, apareixerà durant el segle XVII com un element central en la demostració de la riquesa i el prestigi del clan. Per entendre el significat de la casa del Pedregar hem de ser conscients que, a banda d’un reduït nucli de noblesa local (els Meca, Calders, Amat, Oro-mir, etc.) i d’algunes nissagues de paraires i pagesos de vila en procés d’enri-quiment (Turull, Fontanet, Salt, Rojas, etc.), la majoria dels conciutadans dels Duran –una barreja de pagesos i menestrals– eren extremadament pobres i vi-vien en cases que no tenien absolutament res de senyorials.

Altres elements servien per reforçar aquesta posició privilegiada. La centra-litat de la religió catòlica en l’estructuració de la societat del moment oferia a les famílies més poderoses molts entorns per demostrar el seu prestigi. Un dels moments més importants del cicle vital gestionat per l’Església catòlica era la mort i l’enterrament. Tots els Duran que van morir a Sabadell durant els segles XV i XVI van ser enterrats al cementiri situat al costat de l’església parroquial de Sant Feliu. Una ordre episcopal de l’any 1612 permet a Feliu Duran Folc i als seus descendents ser enterrats en una sepultura dins de l’església. El seu testa-

p

Bóta del celler amb

la data 1788 gravada, 2003.

Arquimoble / MHS

p

Vista del celler rehabilitat, 2004.



ment disposava ser enterrat «en lo vas de ma casa lo qual jo tinch dins dita Iglesia devant lo altar de Sant Llucia (...) la qual sepultura y solemnitat de aquella vull y man sie feta be y de-centment conforme a mon estament y qualitat se pertany». Pocs actes poden indicar d’una manera tan clara la voluntat de separar-se d’una comunitat que el fet de deixar de ser en-terrat amb els altres habitants de la vila.

Les pràctiques religioses relacionades amb el traspàs de-mostren a bastament tant la voluntat de fer evident l’esta-tus familiar com la necessitat de transcendir l’àmbit terri-torial de Sabadell, que ja hem detectat en l’ampliació de les zones de reclutament de les esposes dels hereus. Tra-dicionalment, els testaments dels Duran establien la litúr-gia que s’havia de practicar durant i després de l’enterra-ment (celebració de misses), els pagaments que havia de rebre la institució religiosa que les realitzava i les possibles deixes als pobres (caritats). En els testaments d’abans del segle XVII es demana la celebració de trentenaris de mis-ses a Sant Amador resades sempre a l’església parroquial de la vila. A partir del segle XVII es mantenen els trentena-ris tradicionals, però augmenten d’una manera significati-va altres misses per fer fora de Sabadell: a Montserrat o en altres monestirs de Barcelona amb què els Duran mante-nien importants vincles espirituals, familiars i materials.

No és una coincidència que el nou emplaçament dels enterraments, la potenciació de les formes postridentines de litúrgia de la mort, l’ascens del valor dels dots, la nova casa del carrer del Pedregar, l’abandonament de la parai-ria i la ruralització de les fonts de renda siguin fenòmens pràcticament contemporanis. Com tampoc no és fruit de l’atzar que Feliu Duran Folc fos familiar del Sant Ofici i exercís de procurador reial a la vila. No ens ha de sorpren-dre la creixent participació dels Duran en la gestió i la po-lítica municipals (tots els hereus del segle XVII exerceixen de consellers) i les institucions religioses (dos germans de Josep Duran Mas van ser frares franciscans a Barcelona). Tot indica un canvi important respecte de les formes i els àmbits del que havia estat la manera d’actuar en els segles anteriors. Una orientació de la vida familiar, però, que en-trava en contradicció creixent amb les possibilitats mate-rials del patrimoni.

L’ascens social es contradiu amb un cert estancament de les bases econòmiques de la família. Un cop abandona-da la draperia, el patrimoni es va anar fonamentant cada cop més en els interessos immobiliaris i agraris. Les in-corporacions de cases i solars a Sabadell es van desaccele-rar des de començament del segle XVII. A finals d’aquest segle, les dades dels llevadors de censos indiquen que els

Duran posseïen una vintena de cases a Sabadell, possible-ment poques més de les que va deixar Feliu Duran Folc al final de la seva important gestió. Les rendes que generava aquesta part del patrimoni eren poc importants en com-paració a d’altres fonts. La manca de dinamisme es va mantenir fins als anys setanta del segle XVII.

La importància que tenia en aquests moments el patri-moni rural com a base de generació de rendes explica que les adquisicions de terres realitzades al llarg del segle XVII siguin molt més importants que les d’immobles urbans. La secular voluntat familiar de formar una extensa explo-tació pagesa al voltant del mas Duran de Sant Quirze pot explicar la compra del mas Palau, una peça de terra de quinze quarteres propera a la masia principal. L’any 1701, Josep Duran Mas va comprar dos masos més a la zona de Sant Quirze. Per una banda, la família Santfeliu li va ven-dre el mas Santfeliu de la Riba per 1.675 lliures i Joan Ca-nals va fer el mateix amb el mas Ribasubirana a canvi de 950 lliures i l’encarregament d’un censal de 1.700 lliures. Amb aquestes adquisicions, Josep Duran Mas tancava un procés secular d’acumulació de terres a Sant Quirze.

El segon nucli de possessions agràries, el Perelló de Jon-queres, també va créixer gràcies a les adquisicions de Joan Duran Caselles, que va continuar l’obra del seu pare com-prant peces de terra amb una extensió total de vint-i-sis quarteres per valor de més de 330 lliures. Al mateix lloc, Josep Duran Mas també hi va comprar l’any 1701 una peça de dinou quarteres per 750 lliures. Les compres de terres de conreu al terme de Sabadell van ser poc importants en aquesta fase.

Els inventaris de la Casa Duran del Pedregar i dels masos Duran i Perelló fets l’any 1629 i els dels respectius masovers de 1641 i 1646 permeten descobrir algunes carac-terístiques del seu funcionament com a explotacions pa-geses. El 1629 la casa del Pedregar concentrava el gruix de les eines de treball manual (29 unitats), les de transforma-ció de les collites, especialment les relacionades amb la vi-ticultura (2 premses, 1 cup i bótes amb capacitat de 150 càrregues), i el bestiar i eines de tir (4 bous, 2 mules i 5 ara-des). El propietari tenia pocs estris als seus masos, excep-ció feta de 214 quarteres de forment –un blat de gran qua-litat consumit pels sectors benestants– emmagatzemades a la casa del Perelló i no al Pedregar, on hauríem de su-posar que estaven més ben custodiades. Era normal que els amos de les masies contribuïssin ben poca cosa en les tasques dels seus masovers, cosa que explicaria la pobre-sa dels inventaris del masos fets el 1629. Tot i això, els in-ventaris dels citats masos dels anys 1641 i 1646 fets sobre


béns dels masovers tornen a mostrar unes explotacions extremadament pobres i molt mal dotades tècnicament. Sabem que els anys centrals del segle XVII van ser moments difícils per a l’economia i la societat rural catalanes. Tots aquests són elements que cal tenir en compte per entendre les dificultats per les quals va passar la família durant la segona meitat del segle XVII, sempre que enten-guem que la dinàmica interna de la institució que estem estudiant també hi va tenir una contribució important.

La mort del cap de casa sense hereu o abans de la majoria d’edat d’aquest podia plantejar greus problemes a la continuïtat i la gestió dels patrimonis. Els Duran van poder passar la casa i el cognom d’hereu a hereu al llarg de més de cinc-cents anys. No hi ha casos de mort sense descendència del primogènit ni de pubilles que haguessin de portar forans a casa. Coneixem tres fases amb mi-nories d’edat dels hereus, amb les vídues, tutors i curadors gestionant interi-nament el patrimoni. Els tres episodis es concentren en el període de dificul-tats que situem entre mitjan segle XVII i el primer terç del segle XVIII. Dos dels caps de casa d’aquest període, Francesc Duran Falguera l’any 1649 i Feliu Duran Cuiàs als voltants de 1678, moren deixant fills menors d’edat i les seves respecti-ves vídues sota el control d’administradors testamentaris. Feliu Duran i la seva mare Engràcia Cuiàs del Bosc no tenen bones relacions i pitjors són encara les de la vídua amb els curadors. Engràcia també va tenir un paper important en la minoria d’edat del seu nét Josep Duran i Mas. Una altra dona important en la història familiar és Francesca Derrocada, l’esposa de Josep Duran Mas, mare de Tomàs Duran, vídua a partir del 1703 i casada en segones núpcies. Francesca

Galeria de la cantonada de la Casa

Duran amb els carrers de Sant Joan i

del Pedregar. Sabadell, 1958.

Joan Monistrol Pons / AHS


va gestionar la casa i el patrimoni fins a mitjan segle XVIII, molt més enllà de la minoria del seu fill. Bosch i Cardellach li atorga una importància que no conce-deix a altres vídues de la casa: «Francesca torná á casa de Duran de Sabadell, á la qual tenia molta voluntat, y ja habitant en Sabadell ó Caldes, ja vídua o casada sem-pre administrà dita heretat de Duran ab bastant acert y utilitat».

Els Duran del Pedregar van abandonar la tradicional funció de creditors a partir de la tercera dècada del segle XVII, moment en què la família entra en una llarga fase d’endeutament –sobretot per la venda de censals– que durarà fins les acaballes del segle XVIII. La venda d’un censal a canvi d’una determi-nada suma de diner consistia en el traspàs d’una renda perpètua de durada il-limitada (pensions dels censals) llevat que el venedor recomprés l’actiu per la mateixa quantitat que s’havia venut (lluïment d’un censal). El ritme d’endeu-tament durant els setanta darrers anys del segle XVII va ser espectacular: el 1630 els Duran pràcticament no tenien deutes, però el 1701 els seus censals sumaven un deute total de 8.600 lliures. Darrere d’aquestes xifres podem veure la difícil conciliació entre la voluntat d’incrementar el consum sumptuari i la demostra-ció del prestigi en un context de relatiu estancament dels ingressos de moltes fa-mílies nobles catalanes fruit d’unes conjuntures històriques nefastes (pèrdua de collites, guerres, creixents exaccions fiscals, etc.). Però tampoc no hem d’oblidar que en el cas dels Duran del Pedregar aquestes dades també amaguen la volun-tat d’orientar la gestió de patrimoni en una direcció que explica com s’aprofita-ran després les oportunitats del naixent segle XVIII.

Habitació amb alcova, núm. 16 del

plànol, 1958.



El control del procés d’endeutament és fruit de la ges-tió de Josep Duran Mas, la seva vídua Francesca Derroca-da i el fill d’ambdós Tomàs Duran. Amb les seves gestions s’aconsegueix, d’una banda, reduir el volum total d’en-deutament (lluïment de censals) i també concentrar l’an-tiga dispersió de creditors en determinades institucions religioses de Barcelona. El procés de simplificació de l’es-tructura dels deutes de la casa segueix amb la vinculació de les rendes d’una munió d’antics censos al pagament de diverses pensions de censals (consigna). D’aquesta mane-ra, entre els anys 1689 i 1701, Josep Duran Mas reordena i rebaixa el volum de deute sobre el patrimoni i encara és capaç d’encarregar-se de nous censals fruit de la compra del mas Ribasubirana de Sant Quirze. Francesca Derroca-da i Tomàs Duran Derrocada continuen la política de con-signa de censos i lluïments de censals. La concòrdia amb els creditors del 1735 permet conèixer el valor dels censals vius (3.350 lliures) i revela que el mecanisme de pagament del deute passava pel desviament de les rendes d’origen agrari del patrimoni. La voluntat de reducció de l’endeu-tament també queda demostrada clarament en mesures doloroses com la venda del mas Ribasubirana el 1747. Els guanys van ser destinats a la recompra de censals.

En aquest context era evident que no podia continu-ar la política de demostració de la posició social heretada de l’etapa precedent. En condicions normals, els abundo-sos dots rebuts per entroncar amb els Duran havien de ser contestats amb valors també molt alts en les legítimes dels fadristerns i en els dots atorgats a les germanes quan es casaven. En resum, una sagnia que no podia continuar si es volien racionalitzar les despeses. Significativament, en aquesta etapa, els hereus que van seguir Josep Duran Mas al llarg de la primera meitat del segle XVIII van rebre sem-pre dots a la baixa. Tomàs Duran Derrocada: 1.680 lliu-res. Josep Duran Cuiàs: 1.400 lliures. Antoni Duran Costa: 900 lliures. Dels tres casaments, dos van fer-se amb filles de pagesos de mas i un amb Maria Costa, filla d’un apo-tecari de Sabadell.

Els caps de la casa van continuar presents en les altes esferes de l’administració municipal. Tant Tomàs Duran Derrocada com Josep Duran Costa van exercir de regidors de l’Ajuntament borbònic i de batlles reials en diferents moments de les dècades centrals del segle XVIII. Tres dels fills de Josep Duran es van establir a Barcelona, dos com a argenters i un fent de paraire. Dues generacions abans, la col·locació eclesiàstica semblava la més apropiada per evi-denciar la posició de la família. Els temps estaven canviant i els Duran ho van saber i poder aprofitar.

Aprofitant les oportunitats del segle XVIII: pagesos, fabricants i rendistes

El procés de reestructuració i rebaixa de l’endeutament que es desenvolupà al llarg de la primera meitat del segle XVIII implicava una potenciació clara de les bases immobi-liàries i rurals del patrimoni familiar que els Duran havien acumulat al llarg de les generacions pretèrites. Durant el segle XVIII es produeixen diverses incorporacions al patri-moni que no tenen origen en compres sinó que són resul-tat del funcionament dels mecanismes hereditaris. Els lle-gats testamentaris dels eclesiàstics i d’alguns dels cabalers de la casa que moren sense descendència són reincorpo-rats sovint al patrimoni dels Duran. També s’han de des-tacar les quinze quarteres de terra –bona part d’elles al Pe-relló– que Maria Costa (esposa de Josep Duran Cuiàs) va rebre del seu pare, l’apotecari Josep Costa, a mitjan segle XVIII, o la incorporació del patrimoni de Pere Màrtir Bat-lle (cirurgià de Sant Cugat), fruit del casament d’Antoni Duran i Costa amb Paula Roca i Batlle. Els casaments de la segona meitat del segle XVIII enriqueixen els Duran en termes materials d’una manera molt més clara que no pas els del segle XVI o XVII. Una ajuda gens menyspreable a la reorientació de la gestió.

Sobre aquesta sòlida base s’inicia una segona etapa dau-rada en la història familiar dels Duran del Pedregar. La pri-mera s’havia desenvolupat a finals del segle XVI. És interes-sant comprovar que en tots dos moments es produeixen actuacions importants a la casa del carrer del Pedregar, el símbol material més notable del patrimoni familiar. A fi-nals del segle XVIII es fan remodelacions en l’estructura in-terna de l’edifici (alcoves i sales amb teles pintades i pintu-res) i als espais externs de la casa (balcons i hort convertit en jardí). Els dots rebuts pels hereus, significativament min-vats durant la primera meitat del segle, tornen a augmen-tar. De les 900 lliures que rep Antoni Duran Costa el 1776 es passa a les 1.200 que obté Pau Duran Roca l’any 1813. Tot i la recuperació, els valors dels dots que reben els Duran ja no ens permeten tornar a situar-los al cim de la societat de Sabadell com havíem fet en parlar dels segles XVI i XVII. A partir d’ara són els grans fabricants de draps de llana els que comencen a guanyar posicions en l’escalafó. Dels sis fills d’Antoni Duran Costa, cinc entronquen amb famílies vin-culades a les noves activitats tèxtils. Pau Duran Roca es casa amb Raimunda Salt, filla d’un fabricant.

L’emergència dels fabricants era una de les moltes cares que oferia la transformació de l’economia i la societat del Sabadell del segle XVIII. És important conèixer aquests

Francesc Oromir(paraire) † ab. 1436

Sança Ferrercasada en primeres núpciesamb Jaume Rifós (de Sabadell)

=

Gabrielacm. 1430

Francesc Cisa(de Sabadell)

= Eulàlia Oromir Ferrercm. 1436† d. 1475

Bernat Duran(ferrer natural de la vila de Terrassa)«Prohom» de la ma mitjana els anys 1450,1453, 1456«Jurat» l’any 1457 i aforador de blat l’any 1456 † ab. 1475

=

Joan Duran i Oromirtest. 1492 † ab. 1498

propietari útil dels masos Canal i Fàbrega de la parròquia de Sant

Quirze de Terrassa des de 1470

Francina Salvany(de Sabadell)† d. 1523(casada en segones amb Pere Llobet)

= Constançacm. 1446

Joan Llong(de Sabadell)

= Anton Rafel(paraire a Terrassa)

Can Llong de Sant Julià d’Altura

Àngela Joan Deganet(de Sabadell)

= Antoni Duran, àlies Pèlags(hereu del patrimoni

Pèlags de Sabadell)test. 1522 † vers 1522

Jaumeta Feu= Joan Duran Salvanycm. 1501 test. 1530

Hereu del patrimoni Pèlagsper herència del seu germà

Eulàlia Llobet Torre(del Mas Llobet)(de Sant Vicenç de Jonqueres)

=

Joan Duran del Pedregar i Llobettest. 1573

«Batlle l’any 1552»i «Jurat» els anys 1554 i-1571

1 Antiga Folc(de Sabadell)2 Antiga Mimó(del mas Mimó)(de Sabadell)cm. 1554

= Antigacm. 1526

Jaume Puig(de Sant Boi del Llobregat)

= Rafel Margarida Font(de Sabadell)cm. 1552

= Anton Benet Miquel

Feliu Duran del Pedregar i Folc test. 1580 test. 1613

«Batlle, Procurador reiali Jurat de la ma Major»

(1577-1606)

Margarida Caselles i Bellsolei (de la Garriga) cm.1569 † 1620

= Jaume(hab. a Viladecans)

Joanacm. 1568

Pere Argelaguet Barba(hereu del mas Argelaguet)(de Sant Julià d’Altura)

=

Els Duran de la Plaça(paraires de Sabadell)

Joan Duran del Pedregar i Casellastest. 1617 test. 1629

«Jurat» els anys 1616 i 1625

1 Marianna Macià Vendrelles(de Canet de Mar) cm. 1601 test. 16052 Maria Falguera Gilió(del mas Falguera)(de Sant Genís de Plegamans)cm.1607 † 16203 Paula

= Margaridacm. 1600

Pasqual Moret(de Sabadell)(paraire)

= Gaspar Melcior† 1603(assassinat)

Mariacm. 1631

Baldiri Martí(hereu)

=

(de Sant Boi del Llobregat)

Francesc Durandel Pedregar i Falguera

cm. 1636 test. 1647«Jurat» l’any 1646

Engràcia Cuiàs del Bosc(del Mas Cuiàs) (de Montcada)

= Marianacm. 1648test. 1695

1 Joan Vendrell i Gurri(hereu del mas Vendrell)(de Sabadell)2 Joan Mimó(de Sabadell)

= Joan Maria Montcau(del mas Montcau)(de Palaudàries)test. 1687

= Francesca

Feliu Duran del Pedregar i Cuiàs test. 1666 test. 1678

1 Maria Mas(de Mataró)2 Anna Maria Vilar i Margenat(pubilla del mas Vilar de Jonqueres)(vídua) cm. 1676

= Maria Teresa Joan Marianna N. N Mimó(de Sabadell)

=

continua a la pàgina següent

ARBRE GENEALÒGIC DE LA FAMÍLIA DURAN DEL PEDREGAR

Eulàliacm. 1631

Miquel Puig(de Ripollet)(pagès)

= Josep=1689

test. 1702† ab. 1704

Francesca Derrocadai Vendrell(de can Derrocada)(de Sant Pere de Vilamajor)test. 1750 † 1750(casada en segones amb Jaume Pujol de la Torre, hereu de can Pujol de Caldes de Montbui)

= Francesc(frare)(franciscà)

Antoni(frare)(franciscà)

Pau(botiguer)

Maria*1660

BonaventuraVigó(notari de Mataró)

= Engràcia JosepSerrallac(hereu del mas Serrallac)(de Rubí)

= Margarida

Francesca Feliu Massigues(candeler de Vilassar)

= Tomàs Duran del Pedregar i Derrocada t* 1698 cm. 1716 † 1759

Regidor (1733 i 1743)i Batlle (1752 i 1753)

Magdalena Cuiàs del Bosc i Rifós(del mas Cuiàs del Bosc) (de Montcada) † 1759

= Engràcia Jaume Algersuari(adroguer de Cardedeu)

=

Josep Duran del Pedregar i Cuiàs *1717 test. 1783 † 1793 (Apotecari i pagès)

cm. 1741 Batlle el 1775i Regidor els els anys 1757 i 1758

Maria Costa i Nanot(de Sabadell)test. 1782 † 1784

= Antoni(prevere)test. 1768

Francesc(solter)(paraire)

Pau(solter)(argenter)test. 1764

Tomàs† ab. 1798

(argenter)

Perpètua Orriols=

(habitants tots dos de Barcelona)

Antoni Duran del Pedregar i Costa (apotecari) *1755 cm. 1776 † 1812

test. 181«Comissionat de la Junta del Vallès»

durant la Guerra del francèsBatlle (1798) i regidor de Sabadell

Paula Roca i Batlle(de Molins de Rei)*1754test. 1796† d. 1821

= Francesca(fadrina)(patia el mal de Sant Pau)

Maria*1744

cm. 1792test. 1792

Francesc Piulats(«tender»)(de Cervera)

=Antòniacm. 1778

*1742

Josep Puiggener i Mata(hereu de can Puiggener)(de Sant Vicenç de Jonqueres)

=

Pau*1794

† d.1856Regidor i capità de

milícia

Raimunda Salt(de Sabadell)cm. 1813† d. 1856

= Antònia*1796

RamonBellsolà(retorcedor)(de Sabadell)

= Joaquima*1799

Joan SaltBusquets(fabricantde draps)(de Sabadell)

=Josepa*1785

Miquel Alberti Santpere(hereu de can Santpere)(de Castellardel Vallès)

=Teresa*1784

Josep FontanetCasalí(de Sabadell)(fabricant de draps)

=Germana*1783

Pere LlobetFont(fabricantde draps)

=

Anton(solter)

M. Ventura(soltera)

Joaquima Ramon Duran i Salt*v.1817 † 1884

test. 1884

Maria de Queralt Amigó i Pons(de Berga)* v.1849

= Enric Rosa Joan Escales(músic)(de Santa Coloma de Gramenet)

= Josep Maria Robert(pubilla de can Solanes)(de Sant Feliu de Codines)

=

Antoni Duran i Amigó*1882 † 1951

Àngela Valle Gil=Pilar*v. 1878

Feliu Ustrell i Casanoves(hereu de ca n’Ustrell)(de Sant Julià d’Altura)

=Eugènia*v. 1878

Joan Gorina Sans(de Sabadell)(de la família Gorinafabricants tèxtils)

=

Maria de Queralt Ustrell i Duran *1898 † 1975

Josep Feliubadaló i Clarós*1895 † 1939

= s/p

continua la descendència

continua de la pàgina anterior

CANYAMERES, E., 2003, p. 22-23


canvis, perquè són la base per entendre la nova orientació en la gestió patri-monial dels Duran del Pedregar. L’aspecte més espectacular és el creixement demogràfic de la vila. Sabadell passa de tenir poc més de mil habitants a co-mençament del segle XVIII a més de 2.500 en finalitzar aquest. El creixement de-mogràfic se sustentava en l’expansió de la producció tèxtil fruit de la transfor-mació de les antigues formes d’organització de la draperia. Alguns paraires van aconseguir el control del procés productiu draper, fins aleshores dominat per l’organització gremial, i es van convertir en fabricants. Els Duran del Pedregar no van ser part activa directa en la nova conjuntura, però van saber treure rèdits importants de la demanda d’habitatges i de producte agrari que d’una o altra manera generava l’expansió de Sabadell i l’economia comarcal del segle XVIII.

El procés de formació del patrimoni agrari dels Duran es pot donar per aca-bat a mitjan segle XVIII. Hem vist que estava format per tres grans àmbits: les peces de terra disperses al voltant de Sabadell, portades des de la casa central del Pedregar, i les dues explotacions del mas Duran de Sant Quirze i el Pere-lló de Sant Vicenç de Jonqueres. Les terres de Sabadell eren treballades directa-ment –amb mossos o jornalers– pels amos de la Casa Duran. Als masos de Sant Quirze i el Perelló hi havia masovers, però en aquest darrer també es contracta-ven moltes parceries. Com a tot arreu, l’eix central de la producció agrícola era el conreu de cereals. Entre 1769 i 1776, els amos van obtenir una mitjana anual de 222 quarteres de cereals de les terres sota conreu directe i, lògicament, moltes menys (58 quarteres/any) dels seus masovers i parcers. El principal cereal sem-brat a les terres de Sabadell era forment, mentre que el mestall constituïa el pri-mer conreu dels parcers. Aquesta diferenciació responia a una pràctica ben co-

Aspecte de la sala de la Casa Duran,

1927.

Joan Gusi Oliveras / AHS


a plantar viñas, de las que plantà més de 50 quarteras de terra, y arribà a cullir més de 200 cargas de vi dels ceps que havia fet plantar, que eran tots lo de Casa Duran de qual cullita se sos-tingué molt sa casa».

Un dels aspectes més interessants de la primera fase d’expansió vitícola és el fet de ser un procés portat direc-tament per l’amo de la Casa Duran. La gestió i el conreu directes de la vinya impliquen que en aquests moments no hi havia rabassaires que assumissin els costos del pro-cés de plantació i posterior explotació de la vinya, caracte-rística d’altra banda molt normal en l’agricultura catala-na de finals del segle XVIII. El territori que va concentrar la plantada de l’amo va ser la zona del Perelló. A la segona fase, la plantació de vinyes va estar dominada de manera molt clara per la cessió de terres del mas de Sant Quirze, el conreu indirecte i la gestió purament rendista. La fórmu-la més comuna consistia a cedir les pitjors terres de l’he-retat (boscos i costers on no es podien sembrar cereals) a pagesos pobres que, a canvi de condicionar-les per al con-reu (sovint aixecant feixes), plantar i conrear, pagaven al propietari una renda en verema. Els pagesos eren obligats a tornar la terra un cop morts els ceps, d’aquí el nom del contracte: rabassa morta.

El creixement del conreu de la vinya –que amb el temps s’havia de convertir en el principal conreu del Vallès Occi-dental– és per ell sol l’indicador d’una forta pressió de la població sobre els recursos, fruit dels canvis que comen-çava a experimentar l’estructura socioeconòmica de la vila i la comarca. La demanda de terra de conreu era l’altra cara de la demanda d’habitatges a què els Duran també van saber i poder respondre com a oferidors de sòl edifi-cable. Hem vist com en les etapes anteriors de la història familiar havien aconseguit acumular un important patri-moni immobiliari dins i fora de Sabadell. Peces de terra que fins aleshores només podien tenir una dedicació agrà-ria, quan van entrar en contacte amb el creixement del Sa-badell del segle XVIII, van poder ser establertes per cons-truir-hi cases. Els llocs de Sabadell on es van concentrar els establiments dels Duran per construir cases van ser la zona de l’Horta Novella i els camins de la Rutlla i de Sant Cugat. A Sant Quirze, els establiments es van concentrar al carrer Nou. Els quinze contractes signats per fer cases a Sabadell entre 1776 i 1800 demostren que els demandants eren sobretot artesans vinculats als oficis tèxtils i que la vila era, encara, un nucli menestral. Lògicament, els es-tabliments de Sant Quirze reflecteixen un món molt més rural. Els bracers hi són totalment dominants i la presèn-cia de menestrals es limita als estrictament necessaris per

muna a Catalunya: els blats de qualitat se sembraven en les millors terres, deixant les de menor qualitat per a les barreges de blat i ordi o blat i sègol, que eren més resis-tents a unes pitjors condicions de conreu. Amb les dades de consum de pa per càpita del moment, aproximadament 8 quarteres per persona i any, podem calcular que amb el cereal retingut pels Duran es podien alimentar cada any unes trenta-cinc persones. Les disponibilitats depassa-ven la demanda de l’agregat familiar que vivia a la casa i permetien un excedent que ben segur era venut al mercat local. Del forment s’obtenia pa blanc d’alta qualitat, en aquells moments un producte de luxe que havia de contri-buir en no poca mesura a evidenciar el prestigi de la casa.

El creixement vitícola va ser un dels aspectes més des-tacats de les transformacions agràries del Vallès Occiden-tal al darrer quart del segle XVIII. Com van gestionar els Duran les possibilitats vitícoles del seu patrimoni? L’evo-lució de la capacitat d’emmagatzematge de vi a les bótes del celler de la casa del Pedregar ens permet fer una pri-mera aproximació quantificada del fenomen. L’any 1760, les bótes de la casa tenien una capacitat de 4 càrregues (de 121 litres). Amb un consum que es podia aproximar al litre diari podem deduir que hi havia disponibilitats anuals per a poc més de dues persones. A començament del segle XIX, la capacitat havia augmentat a 379 càrregues i asse-gurava el consum anual de 125 persones. Les veremes de mitjan segle XIX produïen vi per a 159 consumidors poten-cials. Un augment tan ostensible de la capacitat de man-tenir existències de vi havia de comportar una ampliació dels antics cellers del carrer del Pedregar, cosa que va coin-cidir amb altres importants reformes a la casa. Tot fa pen-sar que, com en moltes altres explotacions pageses del mo-ment, la producció de vi dels Duran tenia un clar destí en la comercialització i constituïa una important font d’in-gressos per a la família.

La creixent capacitat de produir excedents vitícoles s’explica per una més que notable expansió del conreu de la vinya. Les zones de plantació no podien ser les bones terres planes properes a la vila on es concentrava el con-reu dels cereals, sinó als masos de Sant Quirze i Sant Vi-cenç de Jonqueres. L’expansió vitícola es desenvoluparà en dues fases. La primera, entre 1758 i 1796, està determi-nada totalment per les figures de Josep Duran Cuiàs i An-toni Duran Costa. La segona la comença aquest últim a fi-nals del segle XVIII i la tanca Pau Duran Roca ja entrat el segle XIX. Sobre Josep Duran Cuiàs, Bosch i Cardellach es-criu que després de regentar una botiga d’apotecari «se en-tregó a la agricultura de sos bens (...) havent estat molt inclinat


al funcionament d’un petit poble de pagesos. Aquí els Duran van aprofitar la «fam de cases» que portava apare-llada la «fam de terres» generada pel creixement vitícola abans comentat. Els propietaris de masos estaven interes-sats a fixar població prop de les seves terres i obtenir ren-des i força de treball.

El ventall de possibilitats que oferia la conjuntura del segle XVIII no es limitava a les activitats més tradicional-ment lligades a la terra. La creixent diversificació de les ac-tivitats econòmiques pròpia del moment queda reflectida perfectament, en el cas que ens ocupa, en el desenvolupa-ment dels negocis cotoner i saboner. La cronologia de l’acti-vitat dels Duran com a fabricants de cotó coincideix amb la durada del cicle del sector a Sabadell. La podem limitar al mig segle que va de 1790 a finals dels anys quaranta del segle XIX. L’inventari post mortem del patrimoni d’Antoni Duran Costa del 1812 deixa molt clara l’existència d’una fàbrica de cotó al carrer de Sant Joan, en una casa annexa a la casa del Pedregar. La maquinària de la instal·lació estava formada per vuit telers, «ab sas puas y pintas», dues màquines de filar, una de cardar, dos aspis i un banc d’emborrar. Les existèn-cies del moment eren «setse pessas de cotó torradas y noranta dos de bonas y dos arrobas de cotó filat». Antoni Duran Costa també acreditava de Josep Boxó, «comerciant de Reus set cen-tas quaranta set lliuras quinse sous y sis diners per lo valor de se-tanta una pessas de cotó que lo mateix difunt li vengue». Sòlida-ment assentats sobre un fort patrimoni agrari, els Duran no dubten a aprofitar la conjuntura cotonera. No hi ha docu-mentació suficient per aclarir-ho, però tot fa pensar que la fàbrica de cotó no va funcionar gaire més enllà dels primers decennis del segle XIX. La segona fase d’expansió vitícola va robar protagonisme i espai físic a la casa, convertint la sala on treballaven les màquines en un nou celler.

El citat inventari del 1812 informa que a la casa «se troba en lo aposento dit la saboneria que edifica lo mateix difunt (...) un parol per fer lo sabó (...) una corriola ab sa galleda per trau-rer aigua del pou». La saboneria dels Duran ja funcionava a finals del segle XVIII. A les seves Memorias de las cosas nota-bles de la Vila de Sabadell, Bosch i Cardellach anota que «en aquest temps [1788] se comensà la fàbrica de sabó en casa del Sr Joseph Duran. Son fill i areu Anton, junt amb son cuñat Joseph Puigjaner i Mata, emprengueren dita fàbrica a son cuydado i compte, i encara que apenas tingueren subjecte capaz per manu-facturar dit sabó, no obstant isqueren i han continuat ab bastanta felicitat en aquella empresa, principalment després que un inteli-gent los descubrí lo secret». La saboneria del carrer del Pedre-gar era la més important de la vila i constituïa un actiu molt important de la família. La instal·lació va continuar activa

fins a mitjan segle XIX. Un seguit de petits indicis documen-tals demostren que la producció de sabó –relacionada amb la demanda dels productors de teixits de cotó i llana– no va ser una activitat marginal. El seu funcionament va im-plicar inversions importants per renovar el material i can-vis en l’estructura d’algunes zones de la planta baixa de la casa del Pedregar.

La manera com es va portar la gestió del deute en censals durant la segona meitat del segle XVIII significa un canvi ra-dical respecte de la fase de creixent endeutament heretada de finals del segle XVII. En aquest aspecte, l’orientació de personatges com Josep Duran Cuiàs i Antoni Duran Costa està dirigida clarament a la reducció del deute mitjançant el pagament de pensions endarrerides i les definicions de censals. L’any 1801 es realitzarà una operació espectacular en la qual Antoni Duran defineix censals per un valor total de 3.510 lliures. És difícil no veure darrere d’aquesta capa-citat els bons resultats en la gestió del patrimoni immo-biliari i, molt especialment, el rural, que a finals del segle XVIII començava a rendir els fruits del creixement vitíco-la. També és en aquests moments quan s’encarrega a Anto-ni Bosch i Cardellach l’ordenació i estudi de la documenta-ció que registra els drets de tot tipus que posseïa la família. Un exemple magnífic que en la dinàmica societat del Vallès Occidental de finals del segle XVIII eren perfectament com-patibles la «reacció senyorial» i els negocis més vinculats a l’esfera productiva.

L’articulació dels Duran en el Sabadell industrial del segle XIX

Els eixos que els Duran van seguir en la gestió del patrimo-ni al llarg de la primera meitat del segle XIX arrelen en el model posat en marxa a finals del segle XVIII. És possible que la guerra del Francès signifiqués un moment d’atura-da, potser definitiva en la fàbrica de cotó, però la forta base agrària i immobiliària del patrimoni va permetre que ràpi-dament s’iniciés una altra fase en la història de la família. A mesura que avançava el segle XIX els Duran es van anar tro-bant amb un entorn social i econòmic que els oferia noves possibilitats d’enriquiment, però era un món que accelera-va els seus canvis respecte del que s’havia viscut els darrers quatre segles. La ciutat industrial els va fer més rendistes i els va oferir la possibilitat d’aprofundir els negocis tradici-onals. Malgrat això, no s’hi van integrar en la mesura que ho havien fet a l’època de la gran parairia del segle XVI o du-rant l’auge vitícola i cotoner de finals del segle XVIII.


Els establiments a rabassa morta realitzats a finals del segle XVIII indiquen el començament d’un canvi important en les formes de gestió de les vinyes que s’anirà aprofundint al llarg de tot el segle XIX. La vinya portada directament pel masover del mas Duran de Sant Quirze a mitjan segle XIX no tenia més de set o vuit quarteres, mentre que la cedida a rabassaires ocupava una superfície de 88 quarteres, un 73% de la superfície total de l’explotació. Entre 1829 i 1850, la vinya de Part dellà Ripoll va ser partida en vuit peces i van ser cedides a parceria. Sota control directe de la casa només va quedar una gran vinya de 28 quarteres al Pe-relló. Com explicar el canvi d’orientació en la gestió de les vinyes? El cert és que l’opció de conreu directe seguida pels Duran del Pedregar a mitjan segle XVIII era molt inusual pels elevats costos de plantació i manteniment que comportava. Els canvis del segle XIX no fan res més que introduir una forma de gestió indirecta molt comuna en tots els altres propietaris. La casa del carrer del Pedregar va con-tinuar centralitzant les veremes, la transformació i la conservació del vi. Els ce-llers van ser ampliats i remodelats i van passar a ocupar l’espai de l’antiga fàbri-ca de cotó. Marià Brugués ens ha deixat una descripció vívida de la importància de les veremes i de les clivelles socials que en aquells moments generava la viti-cultura: «duran la tallada del raïm els cellers de Can Duran, Argemí, Amat, Mornau, Salas i altres que no recordo, obrien llurs florides portes i les bótes envaïen la via pública (...). La collita era arribada. La collita dels terratinents era tot ganàncies. La meitat de la collita anava als cellers dels senyors, sense tenir-hi cap despesa». L’inventari de l’any 1859 esmenta una casa de l’hort gran on hi havia una olla i altres estris per fer ai-guardent. És possible que els excedents de vi acumulats cada verema pels Duran

Vista exterior de la casa des de la

plaça del Pedregar, 1958.



més significativa el pas d’un assentament rural a una ciu-tat industrial. És per això que els establiments signats per a la construcció de cases i edificis fabrils del segle XIX ten-deixen a situar-se a Sabadell i són molt menys importants a Sant Quirze. El volum total de renda obtinguda pels Duran dels censos de les seves cases fins a la dècada dels anys vint del segle XIX es reparteix a parts iguals entre els immobles de Sabadell i Sant Quirze. A partir d’aquí els in-gressos provinents del poble queden pràcticament estan-cats, mentre que els de Sabadell creixen espectacularment fins arribar a ser més del 80% de les 1.500 pessetes que a la dècada dels seixanta obtenien anualment els Duran de les seves cases. Els menestrals són els protagonistes principals dels establiments dels anys trenta i quaranta del segle XIX.

Un cop iniciada la segona meitat del segle, els Duran comencen una nova orientació del negoci immobiliari. Primer observem que estableixen espais més grans que els casals individuals necessaris com a habitatge i taller de menestrals. En aquesta fase és normal trobar establi-ments de deu, quinze i fins a vint-i-set casals a una sola persona. Poc a poc s’estaven desentenent d’una secular gestió individualitzada i molt directa amb els seus arren-dataris de cases. El fill de Pau Duran Roca, Ramon Duran Salt, va viure molt de temps a Barcelona amb la seva mare i es va anar separant de forma progressiva d’una manera d’entendre la gestió del patrimoni immobiliari que la fa-mília havia practicat des del segle XVIII. La irrupció dels grans vapors en l’economia i el paisatge urbà de Saba-dell de la segona meitat del segle XIX van fer irreversibles aquests canvis.

La implantació progressiva de màquines de vapor mo-gudes amb la força obtinguda de la combustió de carbó va comportar que el desenvolupament industrial del Saba-dell de la segona meitat del segle XIX fos cada cop menys dependent de les inelàstiques ofertes d’energia obtingu-des dels salts d’aigua del Ripoll o de les fonts orgàniques tradicionals. La nova tecnologia implicava un canvi en la localització i les dimensions de les activitats tèxtils. Els va-pors i els edificis comercials s’havien de construir fora del nucli habitat pels menestrals i prop de les principals vies de comunicació del moment: la carretera i la via del ferro-carril que unien Sabadell amb Barcelona i Terrassa.

La localització del patrimoni rural dels Duran del Pe-dregar a Sabadell va permetre a Pau Duran Roca i, so-bretot, al seu hereu Ramon Duran Salt un aprofitament intensiu de les oportunitats de negoci immobiliari que ge-nerava el nou impuls industrial. El traçat de la via de fer-rocarril dins del terme de Sabadell passava molt a prop de

acabessin convertits en aiguardent. L’aiguardent s’obtenia de la destil·lació del producte de veremes de baixa qualitat i el compraven els comerciants de vins que havien de recu-perar la graduació de productes que havien estat transpor-tats en llargs viatges.

La disponibilitat d’aigua va fer que el regadiu fos, des-prés de la vinya, el segon conreu de l’heretat de Sant Quir-ze. A mitjan segle XIX, les aigües eren aprofitades pel ma-sover de la casa i per setze hortolans que cada any pagaven una gens menyspreable renda conjunta de 2.705 pessetes. La pràctica totalitat de les terres del mas eren treballades per una munió de rabassaires i hortolans. El masover s’ha-via convertit en un altre parcer amb funcions molt centra-des en el manteniment de les infraestructures de regadiu. L’edifici s’anava degradant. Un inventari del 1885 qualifica la construcció de la masia com «una casa de campo en esta-do casi ruinoso, compuesta de planterreno y un piso». La crisi de la fil·loxera de finals de segle va comportar una notable reducció de la superfície plantada de vinya en el conjunt del patrimoni agrari i, paral·lelament, un descens dels in-gressos derivats.

La centralitat de l’agricultura no va impedir que els Duran de la primera meitat del segle XIX també disposes-sin d’altres fonts d’ingressos. En aquest sentit podem qua-lificar Pau Duran Roca com el «darrer hisendat» de la nis-saga. Amb ell acaba un model de gestió (i, podríem afegir, de família) perfectament adaptat a les característiques del Sabadell que creixia encara dins del marc preindustrial. Pau Duran Roca va tenir interessos en el negoci de llenyes i fustes per a la construcció, molt vinculat amb el creixe-ment urbà de Sabadell. En la documentació fiscal del mu-nicipi dels anys 1830-40 apareix citat com a «tractant de lleñas, boscs y fustas». El 1843, el valor dels seus «negocis dels boscos» s’estimava en 12.500 pessetes. Per referències més indirectes, també podem saber que va participar, amb al-tres socis, en una companyia que gestionava l’escorxador i la carnisseria de Sabadell. La saboneria de finals del segle XVIII va continuar funcionant i entre els anys 1836 i 1851 va ser arrendada a Domènec Coll. L’any 1842, Coll i Duran van comprar una galera de transport i sis mules valorades en 2.605 pessetes a un traginer de Sabadell.

La demanda d’espai edificable observada al darrer quart del segle XVIII va continuar, augmentada pel nou ritme del creixement industrial de Sabadell, a partir dels anys tren-ta del segle XIX. Bones terres d’horta i sembradura de ce-reals properes al nucli urbà anaven passant a tenir usos al-ternatius (cases i fàbriques) derivats del creixement urbà. Poques transformacions de l’època demostren de manera


les terres que els Duran tenien a la zona sud de l’Horta Novella (el Pla de Sant Antoni) on coincidia amb la carretera. Tocant la via també tenien grans peces de terra a la Plana de la Creueta i a la partida coneguda com a Camp del Ru-bial, propera al carrer de les Tres Creus. El nou creixement industrial de Saba-dell va permetre als Duran participar en la gènesi de la nova estructura urba-nística de Sabadell i treure benefici de la localització privilegiada del seu antic patrimoni agrari.

La cronologia de la participació dels Duran en l’arrencada fabril es pot situ-ar entre 1850 i 1880. De les quinze actuacions que s’han pogut documentar, en podem destacar tres. L’any 1852, Pau Duran Roca establia una peça de terra de cinc solars a Jaume Manent, un fabricant de draps que actuava en nom de la raó Bonaventura Brutau. El preu d’entrada va ser de 1.408 pessetes i el cens anual, de 32 pessetes. Poc temps després al mateix lloc ja funcionava el vapor de la citada so-cietat: el Vapor Gran. L’inventari d’immobles dels Duran de 1885 indica que el do-mini útil, «cuyo trozo de tierra forma parte de un solar en el que hay la fábrica de vapor de la mencionada sociedad», havia passat a la firma Mandri y Companyia. El 1874 es va establir al fabricant de draps Mateu Brujas una peça de setze solars de cabuda a la Plana de la Creueta, a l’extrem del carrer de l’Illa, on es va edificar el vapor de Ca la Patoia i la residència del seu propietari. Amb aquest establiment es conso-lida un gir important en la gestió immobiliària: els censos es limitaran a un sim-bòlic vas d’aigua anual –garantia d’un domini que els Duran volien deixar molt clar–, però les quantitats rebudes en concepte d’entrada assoliran els nivells més

Aspecte de la cantonada de la Casa

Duran amb el carrer de Sant Joan,

1958.



Vista del celler després del procés de rehabilitació i restauració de l’edifici, 2004.


Detall del celler amb la premsa restaurada. A la paret dels cups, a l’esquerra, hi ha instal·lat un torn que ajudava en

les tasques de premsat del raïm. 2004.



A una de les dependències de la saboneria, núm. 6 del plànol, s’hi localitzen diversos dipòsits per a aigua, lleixius i

altres productes necessaris per a l’activitat industrial, i també els dipòsits per refredar el sabó. 2009.

Rudi Ranesi

Galeria on s’assecaven les pastilles de sabó, 2012.



alts (Mateu Brujas paga 17.722 pessetes). Les mateixes condicions van regir el 1879 en l’establiment de sis solars i mig a Salvador Codina al carrer de Blasco de Garay, on es va construir el vapor Codina (nua percepció i 10.718 pessetes d’entrada).

No tots els establiments de grans espais del segle XIX van acabar en edificis vinculats directament a les activitats tèxtils. És interessant destacar els atorgats a la Plana de l’Horta Novella, on es van construir bòbiles (el 1844 la de Simeó Casablanques i el 1872 la de Josep Jam), una rajoleria (Andreu Argemí, 1836) i el taller d’un terrissaire (Marià Brugués, 1852). Recordem que aquestes eren totes activitats que feien un ús molt intensiu de la llenya com a combustible princi-pal i que en aquests anys Pau Duran Roca n’era un important tractant.

Les dades exposades fins ara demostren que a mitjan segle XIX els Duran ini-cien una nova etapa en la manera de gestionar el seu patrimoni immobiliari. L’orientació respon, per una banda, a les noves oportunitats generades pel crei-xement de Sabadell, però a això cal afegir la personalitat de Ramon Duran Salt,

Els graners, ubicats a la planta baixa,

núm. 3 del plànol, van ser totalment

reconstruïts durant les obres de

rehabilitació, 2012.



cada cop més allunyat de les formes de fer del seu pare, molt lligades a la menes-tralia i a una agricultura que a finals del segle XIX afrontava una etapa de crisi. Aquest canvi d’orientació queda ben reflectit en la política de venda de terres desenvolupada durant la segona meitat del segle. En el passat els Duran havien venut poques terres i quan ho van fer era per intentar resoldre conjuntures real-ment dramàtiques com l’heretada de la fase d’endeutament de la segona meitat del segle XVII. Aquesta línia de gestió «tradicional» la comença a trencar el ma-teix Pau Duran a mitjan segle XIX, venent terres i cases per valor de poc més de 16.000 pessetes. En canvi, les vendes i les entrades d’establiments a nua percep-ció del seu successor entre 1864 i 1890 reporten uns ingressos de 130.000 pessetes.

La nova forma de gestió era potser la millor manera d’aprofitar les possibili-tats generades per la industrialització i així maximitzar els ingressos a curt ter-mini en un context d’estancament d’altres rendes immobiliàries i d’ensorra-ment de la viticultura per l’impacte de la fil·loxera. Malgrat aquesta riquesa, no sembla que la branca central de la família formi part dels estrats que lideraven la societat sabadellenca del moment. Tampoc no va tenir continuïtat la política matrimonial destinada a entroncar amb nissagues d’industrials que havia ini-ciat Pau Duran Roca. El seu fill, Ramon Duran Salt, es va casar tard amb Maria de Queralt Amigó Pons, de Berga. Ramon Duran va participar aportant telers en societats industrials amb el seu germà Josep i altres socis, però no va ser un industrial de renom. És un més dels 127 fundadors del Banc de Sabadell. El seu fill, Antoni Duran Amigó, va morir sense descendència i el patrimoni va passar a la seva germana Pilar, que, al seu torn, es va casar amb Feliu Ustrell Casano-vas, hereu de Ca n’Ustrell de Sant Julià d’Altura.

Els Duran del Pedregar havien estat presents durant més de quatre segles a la primera línia dels esdeveniments socioeconòmics i polítics de Sabadell. Els podem trobar en la constitució del Gremi de Paraires, vinculats a les institu-cions religioses de més prestigi a Sabadell i Barcelona i en els nivells més alts de l’administració municipal de la vila, tant abans com després dels decrets de Nova Planta. La preeminència social va estar assentada fermament en un im-portant patrimoni rural i immobiliari que, vist des de la perspectiva secular, va ser molt ben administrat. La família es va poder beneficiar de moltes de les oportunitats de negoci derivades de cada conjuntura històrica de l’època pre-industrial. La industrialització de mitjan segle XIX també va ser àmpliament aprofitada, però els Duran –tot i ser encara una família rica– no van poder su-perar la condició de rendistes amb una forta base rural i immobiliària. Malgrat ser presents en els principals escenaris i orientacions del canvi polític de la pri-mera meitat del segle XIX (Antoni Duran Costa va ser comissionat de la Junta del Vallès durant la guerra del Francès i Pau Duran Roca ostentà el càrrec de ca-pità de la Milícia Nacional), ja no tornaran a ser un referent de la societat saba-dellenca. Els hereus Duran no tornaran a ser presents ni en l’origen ni en el fun-cionament de les principals institucions burgeses de la segona meitat del segle XIX. El seu món, a Sabadell, ja havia passat.

Els Duran del Pedregar havien estat presents durant més de quatre segles a la primera línia dels esdeveniments socioeconòmics i polítics de Sabadell. Els podem trobar en la constitució del Gremi de Paraires, vinculats a les institucions religioses de més prestigi a Sabadell i Barcelona i en els nivells més alts de l’administració municipal de la vila


La Casa Duran és situada al costat mateix del desaparegut portal de Granollers, en una zona on històricament els Duran havien tingut altres propietats immo-bles, rústiques i urbanes.

L’edifici ocupa tot l’apèndix urbà que hi ha entre els carrers de la Borriana –abans carrer Nou–, Pedregar –camí de Granollers o Baix Pedregar– i Sant Joan –Camí que Roda la Vila.

A mitjan segle XVI en aquest indret hi havia algunes construccions i diversos solars, que pertanyien al domini directe de la reverenda Comunitat de Preveres de Sant Salvador, que les tenia establertes a diferents particulars. Tres d’aques-tes finques donaven al camí de Granollers. Eren, en concret, l’antiga casa de Ra-fael Pèlags, que ocupava la cantonada que formen els carrers de la Borriana i el Pedregar; un solar annex, que n’havia estat la pallissa i que en aquella època era propietat de Gabriel Arús; i un tros de terra, que antigament havia estat una casa damunt de la qual hi havia hagut la torre del portal de Granollers. Unes altres tres finques eren situades a la part de tramuntana de les anteriors, encai-xades entre el carrer Nou, on tenien la façana principal, i la muralla. Eren, en aquest cas, un pati, que Joan Duran va rebre d’Eufrasina i Pere Desais; i les res-tes d’un habitatge amb un terreny i una caseta, que estaven inscrites a nom de Gabriel Arús. Més enllà d’aquest conjunt de propietats urbanes, i per la banda oriental, s’estenien el mur i el fossat medievals, que encara no havien estat su-perats. De fet, en aquella època aquesta part de la vila era una zona gairebé des-habitada, amb molts solars buits i algunes restes d’edificis, on l’habitatge de Ra-fael Pèlags era l’únic que mantenia una certa entitat.

Entre 1545 i 1585 tots aquests «trossos, casas o patis», tal com els anomenà Anto-ni Bosch i Cardellach en la seva Historia nueva de la Casa Duran, van passar a les mans dels Duran, mitjançant compres –en quatre ocasions–, establiments em-

La Casa Durandel PedregarAssumpta Muset i Pons

f

Vista de l’habitació 16, des de dins de

l’alcova, 1958.



Plànol de Sabadell de l’any 1792,

elaborat per M. Pascual Tintorer dins

del projecte d’eixample i reforma de

la ciutat de Sabadell redactat el 1886.

La finca núm. 5 correspon al solar on

hi ha la Casa Duran, al carrer Baix del

Pedregar.

AHS

fitèutics –en tres–, donacions –en una– i permutes –en una altra. La major part d’aquestes operacions, i també les més importants i decisives, van ser obra de Joan Duran, que, en poc més d’uns vint-i-cinc anys, va aconseguir fer-se amb els dominis útils de la casa i l’antiga pallissa de Rafael Pèlags, i els d’un pati, un hort i una caseta del darrere; és a dir, de gairebé tot el sòl on s’assenta la casa. Feliu Duran, el seu fill, va continuar l’obra paterna. Durant el bienni 1577–1578 va comprar a Antic i Bartomeu Bover un pati situat a la cantonada que formaven la muralla i el Pedregar de Baix, on hi havia hagut la torre del portal, i va fer un bescanvi amb Antoni Fuster, de qui va aconseguir un petit queixal que hi havia a l’extrem oposat de la finca, és a dir, al carrer Nou per la banda de tramuntana. Aquestes dues operacions li van permetre posseir una parcel·la gran i homogènia, que s’estenia entre la Borriana i la muralla i arri-bava fins al camí de Granollers. Posteriorment, va ampliar la finca amb l’esta-bliment, el 1579, per part dels administradors de la candela del Santíssim Sa-grament, del tros de muralla i de vall, amb un pou, que quedava al darrere de l’hort; i més endavant, el 1585, de la resta del fossat que hi havia fins arribar al carrer del Pedregar. Va aconseguir, així, ampliar la propietat per la banda ori-ental, fins a tocar el camí que rodava la vila. Aquesta finca va ser retallada pel mateix Feliu Duran amb la venda de dos petits bocins situats a l’extrem nord-occidental, entre el carrer de la Borriana i l’hort –reconvertit segles més tard en el jardí de la casa. Amb aquestes darreres operacions el solar adquiria la forma i les mides definitives, que encara conserva avui en dia.


Quadre 1. Solars i cases adquirides pels Duran (1545-1585)

Finca Darrer

propietari

Obtenció Any Nou

propietari

A Pati Pere Desais Donació 1545 Joan Duran

B Casa Rafael Pèlags Establiment 1545 Joan Duran

D Pati Gabriel Arús Compra 1555 Joan Duran

E Hort Gabriel Arús Compra 1570 ? Joan Duran

I Casa Gabriel Arús Compra 1570 ? Joan Duran

G Casa Antoni Fuster Permuta 1577 Feliu Duran

C Pati Antic i Bartomeu Bover

Compra 1578 Feliu Duran

F Murallai vall

Administ.candela SS

Establiment 1579 Feliu Duran

H Vall Jurats vila icandela SS

Establiment 1585 Feliu Duran

Font: Bosch I Cardellach, A. (1796-1802), p. 80-120.

Antoni Bosch i Cardellach, en la seva Historia nueva de la Casa Duran, escrita entre 1796 i 1802, atribueix a aquest Feliu Duran l’autoria exclusiva de la construc-ció de la casa i, més recentment, Roig i Deulofeu (1998, p. 86) ha assegurat que les obres van començar el 1578 i que van durar aproximadament tres dècades. Aques-tes afirmacions, però, no semblen ajustar-se a la realitat o, almenys, això es dedueix de l’anàlisi de les dades cronològiques de què disposem. Sabem que Joan Duran va fer testament l’any 1573 i que el seu hereu apareix per primera vegada en qualitat d’amo de la casa el 1577. Això vol dir que el pare va morir just en aquest interval de temps. Tres dates, esculpides en sengles llindes de la planta noble, avalen els nos-tres dubtes. La primera és de l’any 1578 i va ser gravada al començament del mandat de Feliu Duran, en una de les finestres de la part del darrere; la segona és del 1593 i corona el portal principal d’accés a la part residencial juntament amb el nom del propietari i les sigles de Iesus Hominum Salvator –Ihs; i la tercera és de l’any 1606 i és visible des del carrer del Pedregar, incisa en un dels balcons de la sala. Totes tres són situades a la primera planta i en ales diferents, de manera que indiquen on s’es-tava treballant en cada una d’aquestes èpoques. Primer, just quan Feliu Duran feia poc que havia agafat el pòndol de la casa, foren bastides les estances que donaven a l’hort; més tard, el 1593, ho foren les de la banda de llevant, inclosa la capella, que fou beneïda el 1599; i, finalment, ja a inicis del XVII, les de la part del davant. Per tant, veiem que entre 1578 i 1606, en vida de Feliu Duran, es va treballar exclusiva-ment a la planta noble. Això vol dir que amb anterioritat a la primera data, i per tant durant el mandat del seu pare, ja s’havia construït una bona part de la planta baixa, o potser tota, i que els treballs van continuar amb posterioritat a 1606, ja que en aquesta època encara restava pendent d’acabar la part destinada a habitatge i s’havia de bastir la planta superior i cobrir-la. En conseqüència, doncs, la construc-ció de la Casa Duran sembla haver estat una obra compartida entre Joan Duran i el seu fill, Feliu Duran. També el període d’edificació va ser molt més llarg del que hom assegurava fins ara. Això sí, el 1629, quan va morir el fill d’aquest darrer, Joan Duran, les obres ja havien conclòs del tot i la casa era habitada pels propietaris.

L’edifici ocupa tot l’apèndix urbà que hi ha entre els carrers de la Borriana –abans carrer Nou–, Pedregar –camí de Granollers o Baix Pedregar– i Sant Joan –Camí que Roda la Vila


En la seva edificació es devien aprofitar alguns elements arquitectònics pre-existents, com determinades parets mestres de la planta baixa i potser, fins i tot, el finestral gòtic del celobert, que amb tota probabilitat devia procedir de la fa-çana de la casa Pèlags, o les pedres del portal del celler gran, que devien haver emmarcat alguna portalada antiga. També es van emprar els materials –pedra, peces de terra cuita, fusta, ferro, vidre, calç i sorra, bàsicament–, les estructures

–arcs, voltes, revoltons i embigats–, els elements –maons, rajoles, bigues, llates, carreus o dovelles– i les tècniques constructives pròpies de l’època i caracterís-tiques de l’arquitectura tradicional catalana. Malgrat aquesta aparent uniformi-tat, la Casa Duran va destacar des d’un bon principi per les dimensions i també per l’ús de materials cars, d’una certa noblesa i refinament, com les grans peces de pedra treballada –dovelles, brancades i llindes– de les portalades exteriors, la majoria de les nombroses finestres que inicialment envoltaven les quatre faça-nes, especialment les del pis residencial, i els nombrosos portals interiors; així com els carreus i esglaons amb què es van bastir els arcs de la planta baixa i l’es-cala d’accés a la zona residencial.

L’àlber va ser emprat per fer l’obra de fusteria de més entitat, com les fines-tres, els porticons, les portes de les estances nobles i la de l’entrada principal; i el roure i el pi, per a les bigues i les llates de trespols i cobertes, així com per a algunes finestres. Les peces de terra cuita –rajoles, totxos, maons i teules–, per alçar envans, rematar certes obertures, com algunes finestres de les golfes, enra-jolar els terres i construir la teulada i el ràfec. I el ferro forjat, per elaborar peces d’ornamentació, com l’anella i els claus de la porta principal, però també dispo-sitius i mecanismes articulats, com els panys de portes i finestres.

Llinda del portal d’entrada a la planta

noble, 2004.



L’edifici va ser dissenyat amb una planta lleugerament rectangular, seguint els límits marcats per les finques ori-ginàries; estructurat en tres plantes, amb la teulada a qua-tre aigües; i envoltat per un hort al darrere i un pati al cantó de llevant. L’inventari post mortem fet per la vídua de Joan Duran IV, l’any 1629, permet fer sengles recorreguts per l’ex-terior i l’interior de l’edifici. Des del carrer hom contempla-va els dos portals de la façana del Pedregar: un de mig punt i carreus de pedra i l’altre també de pedra, però més petit, i el de la façana de llevant; i les finestres de pedra treballada que envoltaven la casa per totes bandes i també les de totxos i rajoles d’algunes estances de les golfes. Un cop a l’interior, hom accedia a la gran entrada, al voltant de la qual es distri-buïen la resta de compartiments de la planta baixa, prece-dits tots ells de portals de pedra picada. Aquí es concentra-ven els espais de treball i emmagatzematge: el dos cellers –el gran i el petit– plens de bótes que contenien el vi de la colli-ta, i el rebost de l’oli, amb les gerres paredades; les dues bo-tigues situades a mà esquerra; l’estable, el corral i el galliner per als animals, que eren ubicats a l’altra banda; el tint, que ocupava les estances properes al portal de Granollers; el pati que donava al carrer de Sant Joan, dit «del Badigot», perquè servia per guardar el badiguer, o estiba de llenya emprada per a usos domèstics i industrials; i l’estudi del peu de l’es-cala, des d’on els Duran duien l’administració dels seus ne-gocis. L’escala –el primer esglaó de la qual servia de pedrís per pujar dalt del cavall– era ampla i tenia un celobert que donava llum i aire, però que també separava, i alhora unia, els àmbits laborals i residencials. D’aquest pati interior cal destacar el ràfec, que fou decorat amb modestos cairons de fang –socarrats– emblanquinats i ornamentats amb dibui-xos de colors, que foren col·locats a l’entrebigat del sostre, tot imitant els teginats dels palaus burgesos i nobles.

L’entrada al pis principal es feia per un portal coronat amb una triple inscripció, en la qual es podia llegir una data: 1593; el nom de l’amo: Feliu Duran; i les sigles de Iesus Hominum Salvator: Ihs. En aquesta planta l’element central era la gran sala que hi havia damunt de l’entrada, amb dos armaris paredats, que encara es conserven, i un rentamans i una escala de cargol per pujar a les golfes, que han desaparegut. Al seu entorn hi havia el rebedor i vuit cambres repartides a ambdós costats i al darrere. Tres es-tances més: una habitació, la cuina i la «ressala» o menja-dor de diari, ocupaven l’ala de llevant. Cada estada tenia la seva finestra, amb els festejadors corresponents. La res-sala, a l’angle nord-oriental, també disposava d’un portal per sortir a l’hort, que quedava a l’alçada d’aquesta pri-mera planta. Aquí hi havia la capella, edificada per Feliu

Duran; el pastador per fer el pa, amb la pastera i el forn; i el pou, que originàriament era dins del vall i que servia per regar les hortalisses i la parra.

A la planta superior, s’hi accedia per un parell d’esca-les de cargol situades en una de les cambres del carrer de la Borriana i en un dels extrems de la sala, respectivament. En aquesta planta, i a la banda de ponent, hi havia les tres habitacions del servei, amb les finestres proveïdes de por-ticons, però sense vidres, a diferència de les dels amos, que sí que en tenien; i altres dependències, o golfes, «a la part de mig jorn», al costat del celobert i «a la part de llevant», on guardaven la collita de gra, algunes eines i diversos ob-jectes en desús. Aquests compartiments disposaven de fi-nestres, emmarcades amb totxos d’obra cuita i sense cap sistema de tancament, que servien per ventilar. Algunes donaven a l’exterior i d’altres, com el finestral gòtic esmen-tat més amunt, al pati de l’escala.

L’edifici i les eixides exteriors van ser reformats cap a fi-nals del segle XVIII, en vida probablement de Josep Duran i Cuyàs i del seu hereu Antoni Duran i Costa, traspassat l’any 1812. Els canvis van ser importants. Van afectar, so-bretot, l’interior, però també van tenir una clara projecció cap a l’exterior i es van fer per adaptar-se tant a les exi-gències de les activitats econòmiques de la família com als nous corrents estilístics del moment.

A la planta baixa hi va haver dues actuacions de pes, que van provocar el canvi d’ús i la modificació d’alguns dels espais existents, així com la construcció d’altres de nous al pati exterior. D’una banda, la proliferació de la vinya, impulsada per la multiplicació dels contractes de rabas-sa morta i el creixement de les exportacions d’aiguardents, va obligar-los a ampliar les instal·lacions vitivinícoles. Els dos cups rodons, fets de pedra, folrats amb cairons i acces-sibles des del carrer –abans feien servir una gran tina de fusta–, que hi ha al capdavall del celler gran, són d’aques-ta època, ja que un dels cups porta gravada la data de 1777. També eren contemporànies les dues premses grans que van col·locar a l’entrada i que apareixen inscrites en l’inventari fet l’any 1812. D’altra banda, l’interès d’Anto-ni Duran i Costa per la indústria sabonera, tot aprofitant les oportunitats de negoci derivades de la pròspera manu-factura tèxtil catalana, que utilitzava el sabó per blanque-jar les empeses de cotó i desengreixar els draps de llana, i també dels nous corrents higienistes, van obligar a adap-tar algunes estances de la banda oriental i a bastir un nou annex a l’exterior. En aquests espais, que anteriorment ha-vien albergat el tint i algunes estructures del qual devien ser reaprofitades, hi havia un pou i diversos dipòsits exca-


1 Vestíbul

2 Quadra i cup

3 Graner

4 Celler

5 Zona de pas

6 Dependència de la fàbrica de sabó

7 Pati a cel obert

8 Lavabos

9 Fàbrica de sabó

10 Àmbit de sota la galeria del carrer de Sant Joan

11 Pati del Badigot

12 Accés a la gruta

Plànol de la planta baixa.

Base projecte Bosch-Cuspinera, 2001

Car

rer

de S

ant J

oan

Carrer del Pedregar

12

3

4

5

6

7

8 9 10

11

12


1 Vestíbul

2 Sala

3 Habitació amb alcova

4 Habitació

5 Habitació

6 Habitació dita «de les minyones»



9 Nova escala d’accés a les golfes

10 Antic menjador

11 Pati elevat

12 Galeria del pati

13 Capella

Plànol de la planta residencial.

Base projecte Bosch-Cuspinera, 2001

14 Galeria [enderrocada]

15 Biblioteca


17 Galeria on s’assecava el sabó

18 Habitació dita «de l’àvia»

19 Habitació

Car

rer

de S

ant J

oan

Carrer del Pedregar

3

4

5

6

7 8

2

18

1

9 10

15

16

17

11

12

13

19

14


vats al subsòl, i també d’altres que foren construïts en alçada, per guardar-hi l’oli i elaborar i contenir els lleixius, un forn amb una caldera, caixes per col-locar la pasta de sabó i conductes per extreure les aigües residuals. La fàbrica de sabó va ser ampliada amb l’aixecament d’un edifici de nova planta al pati que hi havia a la cantonada que formen els carrers del Pedregar i Sant Joan. Les excava-cions han permès veure que a la part de baix es van habilitar més instal·lacions productives, mentre que la del damunt, que va ser tancada amb una façana for-mada per grans arcades de peces de terra cuita, tal com es feia a les saboneries de l’època, servia, entre altres coses, per guardar i assecar les pastilles de sabó.

Les reformes també van transformar la planta residencial. Aquí es van fer obres importants. Devia ser aleshores quan es van substituir les finestres ex-teriors, amb l’excepció de les de la Borriana, per balcons. Les cinc balconades de la façana esdevingueren les més sumptuoses, tal com correspon a la façana principal, darrere de la qual hi havia algunes de les estances més nobles de la casa, com la sala o les cambres laterals. Aquí es van allargar els brancals amb nous blocs de pedra repicada, que ara arribaran fins a tocar gairebé les llosanes del terra, i s’hi van fer sengles volades que s’obrien cap al carrer del Pedregar. Foren muntades sobre una malla de ferro forjat, recobertes amb rajoles vidria-des per la part de sota i envoltades per baranes, també de ferro forjat. Les llo-sanes eren prou amples com perquè la família Duran s’hi pogués asseure i con-templar la gent que passava pel carrer i, alhora, ser contemplats juntament amb els seus convidats. Els balcons esdevenien, així, una mena d’aparadors on els Duran es mostraven públicament des de la intimitat de la seva mansió i des d’on feien ostentació i gala, al mateix temps, del seu poder econòmic i social. Les grans vidrieres, doncs, s’obrien per deixar a l’abast dels vianants la deco-ració de l’interior de la sala i també les festes que s’hi devien celebrar. Els bal-cons de llevant i tramuntana són més senzills, tal com correspon a unes fa-çanes més secundàries. Els primers donaven a una galeria que s’obria al pati del Badigot, que és esmentada l’any 1845 amb motiu d’unes obres de repara-ció que s’hi van fer i que va ser enderrocada l’any 2006; i els segons, al jardí del darrere. Alguns tenen els brancals i les llindes arrebossades, i d’altres es van fer amb pedres aprofitades; mentre que les estances del carrer de la Borriana, ocupades pel servei o bé destinades a mals endreços, es van mantenir amb les finestres originals.

De balcons endins, les reformes van continuar. Es va substituir gairebé la to-talitat dels portals de pas antics –un parell dels quals foren paredats i recon-vertits en armaris– per altres de nous, més alts i amb marcs de fusta en lloc dels de pedra originaris. També es va canviar de lloc la cuina, que fou traslla-dada a una estança del darrere, al costat del menjador o ressala, mentre que en el seu lloc es va habilitar una cambra, que hom anomenava «el quarto nou». Les habitacions dels Duran, repartides per la part de llevant, migdia i tramun-tana, foren reformades amb la incorporació d’alcoves, i dues d’elles –l’anome-nada «quarto nou» i la del costat que dóna al carrer del Pedregar– fins i tot dis-posaven d’un despatx annex. Les parets i els sostres de totes aquestes estances privades, i també les de la sala, foren ornamentats luxosament amb pintures i amb teles decorades, que incloïen sanefes, representacions de paisatges, motius florals, etc., tot i que la majoria d’aquestes estances foren repintades de nou durant les dècades següents.

La construcció de la Casa Duran sembla haver estat una obra compartida entre Joan Duran i el seu fill Feliu Duran

g

Vista actual del jardí elevat, núm 11

del plànol, 2008.


f

Pati del Badigot, al carrer de Sant

Joan, 2008.



L’hort del darrere també fou objecte d’una remodelació profunda, tant en la concepció com en l’ús, en ser convertit en un jardí per a servei exclusivament lúdic de la família Duran. Amb aquesta transformació va perdre la condició pri-migènia de zona agrícola i de treball, per esdevenir un àmbit d’esbarjo i gaudi privat, al qual l’amo i els seus parents podien accedir directament des de les cambres posteriors, la cuina i el menjador.

Ara, tota la planta primera –amb l’excepció de les estances del cantó de po-nent, on havia estat traslladat el servei, i de la cuina– adquiria la condició de zona noble i residencial. En canvi, sembla que la capella va perdre la seva uti-litat i significació, ja que l’any 1812 hom assegurava que només hi havia «alguns trastos inútils de casa y altras que són de la església de la present vila».1

Amb aquestes reformes la Casa Duran no tan sols mantenia el seu caràcter de gran casal pairal –on havien viscut diverses generacions d’avantpassats– i urbà, sinó que també s’adaptava a les noves activitats econòmiques de la nissaga, ac-

1 AHS, Casa Duran del Pedregar, AP 577.

Planta de la Casa Duran dibuixada

per Antoni Bosch i Cardellach a partir

de l’agregació dels solars adquirits

durant el segle XVI, 1796-1802,

Història nova.

AHS


Escala d’accés a la planta residencial, 2008.


centuava el caràcter residencial i senyorial que sempre havia tingut, incorporava les tendències arquitectòniques i artístiques del moment i, a més, reafirmava el privilegi-at estatus econòmic i social de què gaudia aquesta impor-tant família sabadellenca.

Durant el segle XIX s’hi van fer noves actuacions. La ma-joria de vegades es va tractar d’obres de manteniment: can-viar alguns bastiments, vidrieres, finestres i portes –1837–, adobar la fàbrica de sabó –1839– o «remendar la teulada»

–1842 i 1845; i de petites reformes: paredar els arcs del jardí –1842–, que donaven a unes cases que els Duran havien fet construir a principis del segle XIX i que ara tenien llogades. També hi va haver, però, actuacions més importants. En aquest apartat s’ha de parlar de la construcció del nou cup, que un document de l’any 1859 qualifica de «gran», i de la instal·lació, el 1846, en època de Pau Duran, d’una xarxa de distribució d’aigua corrent. En les obres van intervenir un minaire, un llauner, un courer, un manyà i un mestre de cases, i es va haver de col·locar una canonada exterior que anava, segons sembla, des de la plaça fins al Pedregar, passant per les cases Manent i Salvany, i alguns espiralls i repartidors. Un cop dins de la casa, l’aigua anava fins a un repartidor general, des d’on era distribuïda cap al ren-tamans –columna i pica de marbre blanc–, que es va col-locar al menjador de diari que hi havia al costat de la cape-lla, i cap a l’aigüera de la cuina.2

Durant el segle XX s’hi va fer la instal·lació elèctrica i, ja en plena dècada dels seixanta, obres de reparació i mo-dernització de l’edifici que foren dirigides per l’arquitecte Gabriel Bracons. Segons explica el Sr. Pere Molera, que va col·laborar amb Bracons, en aquesta ocasió es va adobar un dels portals exteriors d’accés als cups de la planta baixa, que va ser emmarcat amb peces de conglomerat de la riera de les Arenes, similars a les que ja hi havia a l’altre portal; es van refer les cantonades exteriors de la casa amb pedres procedents de la rectoria antiga de Sant Llorenç Savall; es va substituir la fusta de finestres i balcons; es va canvi-ar l’enrajolat vell de l’entrada per un altre de lloses de ma-terial sorrenc originàries de les pedreres de Monistrol de Calders, que prèviament havien estat treballades per evitar que hom rellisqués; i es va construir una cuina nova. En aquesta època les estances de l’antiga saboneria estaven arrendades i ocupades per una família d’artesans llauners, que hi tenien el taller, la botiga i l’habitatge.

2 AHS, Casa Duran del Pedregar, AP 425/4; AP 425/1; i AP 577/17.


La faç urbana de la vila de Sabadell durant els segles XVI i XVII no destacava pre-cisament per la sumptuositat dels seus edificis.

Fins on sabem, no sembla haver estat altra cosa que una més de les discretes viles rurals emmurallades del Vallès; creuada per quatre carrers principals he-retats del seu passat medieval llunyà, amb les cases de planta baixa arrombolla-des al voltant de la muralla, les fonts d’aigua i l’església parroquial. Aquest fet, perfectament acordat amb la vida monòtona i estacional d’una població majo-ritària de pagesos i paraires, no estalviava òbviament l’existència d’algunes po-ques cases grans associades a l’opulència d’alguns –també pocs– llinatges vila-tans afortunats. Com no podia ser d’altra manera, la majoria d’aquests casals anunciaven l’estatus crescut dels seus propietaris mitjançant el gruix, la llar-gada i l’alçada de les quatre parets on s’albergaven. En una societat rigorosa-ment estamental com era la catalana d’època moderna, sobrepujar en categoria la plebs empenyia al dispendi –no sempre grat– d’haver d’edificar una segona planta espaiosa, destinada a fer perdre de vista (i olfacte) bestiar, greixos i jor-nalers de temporada, confinats tots plegats a la foscor de les estances enllota-des de la sempre bulliciosa planta baixa, ja que a pesar de ser residències d’un major rang social, cap d’elles se sostreia al tremp rural que exigia a tot assenta-ment vilatà lligat a l’explotació de la terra, la suma d’autosuficiència i excedent agrícola comercialitzable.

Per a la gran majoria de població sabadellenca d’intramurs, les nissagues en-noblides dels Meca, Sarrià o Calders devien representar, amb llurs casalicis cor-responents, una elit social envejable; totes elles tenien ja a mitjan segle XVI una residència principal a Barcelona que els permetia exposar-se públicament al costat d’altres llinatges opulents de Catalunya. No cal dir que esdevenien el mi-rall on procuraven de mirar-s’hi altres famílies benestants de la vila, probables pretendents delerosos d’obtenir algun dia qualsevol títol de noblesa prou lluent per recórrer, en una o dues generacions, el camí florit cap al canvi d’estament.

L’art del cinc-centsi sis-centsa la Casa DuranSanti Torras i Tilló

f

Imatge del retaule en el seu

emplaçament actual, 2012.


Els Feu, Arnella, Rifós i Oromir, entre d’altres, eren famí-lies capaces d’arribar a emular en alguns aspectes domès-tics la riquesa d’aquesta noblesa local. Sabem –per exem-ple– que l’any 1538 Francesc Oromir va contractar Sebastià Miquel, fuster de Sant Cugat, per obrar a la seva residèn-cia diverses portes i un sostre a imitació expressa del que hi havia aleshores a la casa dels Meca.

En aquesta mateixa tessitura trobem el llinatge sabade-llenc dels Duran, una família antiga que va començar a despuntar econòmicament de manera decidida a l’entorn de la segona meitat del segle XVI, a l’època del patriarcat de Joan Duran. Tot coincidint en el temps, els Calders van engrandir i renovellar la seva casa familiar precisament pels volts de l’any 1568, i no és improbable que Joan Duran se sentís aleshores impel·lit a augmentar també les pro-porcions i l’aspecte del seu casal, potser amb la intenció d’ocupar el protagonisme vilatà que la noblesa local, cada cop més absentista, anava cedint progressivament, atre-ta pel major profit de l’escenari barceloní. Com molt bé

El retaule instal·lat a l’interior de la capella de la Casa

Duran, 1927

Francesc Casañas Riera / AHS

ens explica n’Assumpta Muset en aquestes mateixes pàgi-nes, la Casa Duran, tal com la coneixem avui dia, fou el re-sultat d’una molt llarga evolució patrimonial, inaugurada per una perspicaç concentració immobiliària, continuada després per una extensa fase edificadora que ens ha deixat les dates de 1578, 1593 i 1606 esculpides en diferents llindes dels portals de l’edifici, testimoni de les fases d’execució successives. Totes elles comprenen el patriarcat de Feliu Duran, en inevitable correspondència amb l’iniciat anys abans pel seu pare Joan (difunt el 4 de febrer de l’any 1574).

Cal advertir, però, que de moment no coneixem cap inventari de la casa anterior al redactat l’any 1629, amb motiu de la mort de Joan Duran, fill major i hereu de Feliu. Hem de suposar que els interiors haurien assolit la màxi-ma esplendor al llarg del primer decenni del segle XVII, amb la data de l’any 1606 com a probable fita conclusiva de la part més essencial de la construcció, dilatada enca-ra alguns anys més. Tot i amb això, no es pot dir que, pas-sats vint-i-tres anys d’aquest esdeveniment, el dels Duran

Aspecte actual de la capella de la Casa Duran del

Pedregar, 2008.



en lo mig una image de Nostra Senyora»); ni les dimensions (2,50 x 3,5 m) ni el contingut monotemàtic s’adiuen al que solia ser habitual a moltes de les capelles privades vilata-nes del cinc-cents i sis-cents català, moblades amb altarets discrets, habitualment construïts al voltant d’una modes-ta escultura central de la Mare de Déu, acompanyada de petites taules de pintura amb escenes del Nou Testament, on es podien incloure en ocasions traces d’alguna advo-cació local particularment estimada per la família, o, fins i tot, algun retrat de caràcter patriarcal sota la forma de donants agenollats. El mateix espai arquitectònic és prou angost per a una peça d’aquestes dimensions, qüestió ara com ara difícil d’interpretar, ja que no es pot descartar que la capella pugui haver estat alterada al llarg del temps. En qualsevol cas, l’inventari de 1629 l’emplaça al mateix in-dret de l’hort on és avui dia, adossada perpendicular a la façana de ponent, tancant l’amplada interior de l’hort conjuntament amb l’estança del pastador. Des d’aquest pati exterior s’hi entrava per l’únic accés, una porta senzi-lla desproveïda de cap ornament de pedra picada. Tal com la podem veure actualment, és una estança rectangular de dimensions molt reduïdes, coberta amb una volta engui-xada de rajola de pla que sembla voler imitar una mena de cúpula fingida, potser aquest un element afegit en època posterior a la construcció original, a fi de donar un efec-te de més gran amplitud espacial. D’època contemporà-nia s’han de considerar les cornises i motllures classicistes a mitja alçada que decoren els murs, segurament inspira-des en les més discretes que hi hagué antigament, i que –força malmeses– encara són visibles en fotografies anteri-ors a les primeres restauracions de la casa.

La data de construcció de la capella ens és desconeguda. El fet que a l’època els oratoris privats –a diferència de les capelles sufragànies o eremitanes– no necessitessin cap lli-cència específica del bisbe, relativitza la notícia oferta per Bosch i Cardellach segons la qual aquesta havia estat bene-ïda l’any 1599 per tres canonges barcelonins, un dels quals era bisbe (unes informacions, d’altra banda, no corrobora-des amb posterioritat per cap altre estudiós). Els llibres de registres Gratiarum de l’Arxiu Diocesà de Barcelona, on se solien inscriure aquesta mena de prerrogatives, no ho cor-roboren ni desmenteixen; així com tampoc és documen-tada la presència de cap bisbe a Sabadell aquell any (en canvi, sí que apareix documentada el 29 de juliol de 1586 l’estada del bisbe de Barcelona Dimas de Lloris, així com una segona visita episcopal deu anys més tard). Tampoc té ara com ara justificació el fet que es tracti d’una estan-ça externa al cos principal de l’edifici, cosa que inicialment

fóra un casalici poc o molt equiparable als dels llinatges titulats de Sabadell. L’inventari de 1629 ens descriu uns interiors força austers, mancats dels paraments més dis-tintius de l’alta societat urbana de l’època, com ara els cor-tinatges de seda, els miralls venecians, les cadires de bra-ços amb clavetejat daurat, els tapissos flamencs, la pintura de cavallet, els instruments musicals, els escriptoris itali-ans o les estrades encatifades, mobles aleshores habituals a l’interior de les millors cases barcelonines. Amb molta probabilitat, l’absència d’aquesta mena de parament s’ex-plicaria pel fet elemental que els propietaris mai haurien topat amb l’avinentesa d’haver d’afigurar a repèl els usos i costums de l’alta societat urbana, tot essent precisament habitants d’una vila essencialment rural. Els interiors de la Casa Duran en època moderna obeïen a la mera evidèn-cia que la prosperitat vilatana, ben entesa, es representava amb millor contundència a la vista d’un celler imponent que no pas amb la vida d’Alexandre Magne teixida en una sèrie de cinc costosos draps de ras.

Tot i l’austeritat manifesta, l’inventari encara ens des-criu l’existència d’objectes distintius, com ara alguns lli-bres devots i de gramàtica guardats a l’escrivania de la planta baixa, ubicada al costat de l’escala principal («Item, un llibre d’estampa de full dit Epístolas y Evangelios; Item, una sort de llibres d’estudiar gramàtica»), prova que –almenys en algun dels membres de la família– l’analfabetisme havia estat desterrat. També dins d’una arquimesa, a l’interior d’una cambra, trobem algunes imatges de pintura («Item, una image de Nostra Senyora petita, pintada en una posteta (...) Item, sinc quadrets redons, lo un quadrat, de guix»), i dins d’una llitotxa o sitial, tancat amb pany i clau, hi havia roba de vestir –tant d’home com de dona– d’una certa distinció; incloent-hi la roba de conseller sabadellenc, consistent en una gramalla de raixa negra, insígnia i gorra amb cordó de vel fi. A la mateixa llitotxa, dins d’una capsa pintada, s’hi guardava la joieria familiar, formada per nombroses peces entre les quals destaquen un calze, tretze culleres, uns agnus i una campaneta, tot de plata, a més d’anells, un collar d’or amb dues perles, una cadena d’or de 355 ma-lles (distintiva d’un càrrec reial) i joiells diversos en forma d’ocells, peixos i gerretes; tot plegat força adient al costum de tesauritzar una porció de la fortuna familiar en forma d’or, plata i pedres precioses, probablement moltes d’elles de caràcter dotal i d’intensa càrrega dinàstica.

El gran retaule de la capella, conservat ara a Ca n’Us-trell, és l’ornament que més desentona en mig d’aquest capteniment decoratiu («un retaule fet de mig relleu de fusta de albe y noguer ahont està esculpida la santíssima Trinitat, y


menta l’existència d’una llàntia d’oli penjada i lligada al sostre amb una corriola («Item, lo guarniment de llàntia sens bassina. Item, dalt en lo sostre de dita capella una corriola pe-tita ab una corda de llàntia»). No s’hi esmenten en canvi al-tres paraments usuals recòndits en aquests espais, com ara els vestiments sacerdotals (casulla, estola i maniples), les brandoneres de ciris o els missals, fet que no ha de signi-ficar necessàriament un abandó del culte; com ja ha estat dit, l’inventari de la joieria sí que recull l’existència d’un calze amb patena i lligador, sens dubte usat durant els ofi-cis privats de la capella («Primo, un càlser ab sa patena de plata, dins la copa és daurat, ab sa camisa o lligador de tela»).

El retaule

Tipològicament, el retaule és un tabernacle edicular exempt, construït de fusta d’àlber i noguera, compost per una única taula central de mig relleu on s’escenifica la Co-ronació de la Verge, i una predel·la contínua on són repre-sentats els quatre evangelistes. A les tres cares visibles de cada pedestal sobresortint hi ha figurades de baix relleu les imatges dels sants Bàrbara, Joan Baptista, Feliu, Mi-quel, Antoni Abat i Margarida, enumerats aquí d’esquer-ra a dreta. L’arquitectura arquitravada, escrupolosament concebuda segons el llenguatge classicista del Renaixe-ment tardà, constitueix el pòrtic físic a través del qual es contempla l’escena principal, i esdevé alhora suport es-tructural per a la resta d’imatges.

El pedestal, desproveït de plint, mesura aproximada-ment un terç de l’alçada proporcional al fust de la colum-na. El motllurat inferior, tocant a terra, és llis, igual que el motllurat superior, de gola i astràgal esprimatxats. Sobre el pedestal, centrada, hi descansa la base de la columna, d’inspiració àtica, amb els tors força pronunciats i una escòcia o motllura profunda, pròxima al model de l’or-dre dòric proposat per Serlio (1540), també desproveïda del plint corresponent (en aquest cas, però, sembla que la peça es perdé amb el canvi d’ubicació). El fust és par-tit i ornat al terç inferior amb decoració de grotesc fina-ment dibuixada i rellevada, on es pren per motiu central el geni alífer empeltat per les extremitats amb els brots con-cèntrics cargolats, disposats de forma simètrica, entrella-çats amb una tija rectilínia, coronada al cim per una peti-ta flor de lis i per un pàmpol invertit a l’extrem inferior, a tocar el cap del geni, que serveix d’eix geomètric divisor. La resta del fust és decorat amb estries de mig bossell cir-cumdants en espiral; una petita punta de bossell emplena

ens hauria de fer pensar que en la planificació primera del pis principal o bé no s’havia pensat tenir-hi dins cap orato-ri, o bé existiren motius familiars inesperats que en varen propiciar una construcció exterior de nova planta. El fet que Feliu Duran fos nomenat procurador reial l’any 1578, precisament la data esculpida a la llinda de l’hort, pròxi-ma a l’entrada de la capella, hauria pogut comportar que l’augment d’autoritat personal fos exalçat –i alhora agra-ït– amb l’erecció d’aquest espai devot. De moment, però, ens hem de conformar amb les dates extremes de 1575 a 1606. La primera es justifica pel fet que el 12 de maig de 1575 els jurats de Sabadell amonestessin Feliu Duran amb la penyora d’haver de pagar un sou anual als administra-dors de la candela de l’església parroquial pel tros de terra comunal a tocar la muralla, apropiada durant les obres de la seva casa, «envers lo vall de Sabadell, una cana poch més o manco, al cantó del vall, faent puntal la terra ha presa envers mig jorn». Aquest fet, que coincideix amb l’entronització de Feliu Duran com a cap de casa, posa data a una de les fases primeres d’edificació.

Tret de l’entrada des de l’hort, la capella no presenta cap altra obertura exterior. Això no obstant, segons l’inventa-ri de l’any 1629, consta que en aquella època hi havia una «vidriera», segurament malmesa, ja que dessota l’altar se’n guardaven alguns fragments («Item, desota de lo altar se ha trobat tres vidres de la vidriera de dita capella. Item, tres filats de fil de ferro per a guarnir dits vidres»), un terme que al meu parer s’ha d’entendre com a sinònim de vitrall, destinat a cloure alguna obertura exterior que facilitava l’entrada de claror natural. Si aquesta efectivament existí, avui dia no n’ha quedat cap traça; en canvi, sí que hi ha una fines-tra baixa quadrada, d’ampit enrajolat de rajola valenciana, oberta a l’estança contigua, probablement amb la funció de reemplaçar la claror d’aquest antic vitrall, i alhora de fer visible el retaule des de la «ressala» o menjador de diari.

Tampoc hem conservat l’altar original que l’inventari de 1629 descriu cobert amb tovalles i un guadamassil fron-tal, al damunt del qual hi havia una petita imatge de Jesús infant vestida de tafetà, dos crucifixos i una petita peça de ferro que probablement servís de faristol («Item, sobre lo altar de dita capella hi ha lo següent: Primo, unas tovallas do-lentas; Item un jesuset petit ab un vestit de taffatà dolent. Item, una palla o figura de Xpo. crucificat, petita. Item, altra palla axí mateix, més gran. Item, un panell de ferro petit, de pes de una lliura. Item un devant de altar de guadamassil, vell»). No es pot descartar la possibilitat que el crucifix més gran dels dos esmentats a l’inventari sigui en realitat el que apareix avui fixat a l’àtic del retaule. Finalment, el text de 1629 es-


de manera regular l’arrencada de les estries a tall de collarí fingit, a fi d’emfa-sitzar la uniformitat en la línia divisòria ornamental. Sobre un collarí promi-nent s’assenta el capitell corinti d’àbac vignolesc, format per tres fileres de fu-lles d’acant. L’arquitrau, correctament ajustat a l’ordre, és de tres faixes, amb els dos astràgals corresponents dentats de manera discontinuada; el taló, en canvi, té una decoració més profusa de dardells. Al llarg del fris es reprèn la mateixa ornamentació vegetal concèntrica del fust, en aquest cas en forma de sanefa si-mètrica convergent en un pàmpol emplaçat al centre longitudinal que actua de punt divisor. La cornisa té les dues faixes decorades també canònicament, l’una amb dentellons quadrats i l’altra amb el motiu clàssic dels òvuls i dardells. Da-munt d’aquestes faixes es projecten els elegants permòdols estriats que supor-ten dues faixes llises disposades de forma escalonada. L’entaulament el confor-ma un frontó clàssic corbat i entretallat, cargolat als vessants interiors en forma de voluta, que inevitablement recorda la més estilitzada portada de la cape-lla de Santa Bàrbara de l’església parroquial de Vallfogona de Riucorb i altres nombroses construccions siscentistes, emparentades amb les làmines de l’àm-pliament difós tractat d’arquitectura de Vignola (1562). L’àtic consisteix en una post llisa enfaixada, coronada per un frontó triangular de timpà llis. Fixada al pla de la post es troba la talla del Crist crucificat. La dissimilitud d’aquest àtic i la talla del Crist amb la resta de l’obra i arquitectura del retaule sembla que ens hagi de fer pensar en un afegit d’època posterior.

El retaule es complementa amb dos exuberants fistons verticals de baix re-lleu de fulles i fruites encintades, que tot i no aparèixer esmentats a l’inventari de l’any 1629, els podem admetre per originals; antigament complien la funció de flanquejar l’altar, emplenant a tall de tornapuntes els buits laterals del front

Detall del fistó lateral del retaule de

la Casa Duran decorat amb fruites,

2012.


Detall del fistó del retaule del

Monestir de Poblet, amb una

decoració molt semblant a la del

retaule de la Casa Duran.

Emma Liaño, 2007


de la capella, tal com es pot veure en alguna fotografia antiga d’aquesta estança, amb el retaule encara al seu lloc.

Aquests elements ornamentals constitueixen en si mateixos una petita raresa escultòrica de gran singularitat, en tant que les fruites són aquí representades amb la versemblança suficient per identificar-les; d’aquesta manera s’hi poden reconèixer prou clarament carrassos de raïms, magranes, peres i codonys entre altres fruits, com si es tractés d’una mena de precedent escultòric de la natu-ra morta pintada, molt probablement al·lusiva tant a l’ofrena epifànica com a la possible diversitat frutícola de les explotacions rurals dels Duran; en qualse-vol cas, admissible també com a parangó cristianitzat de la cornucòpia clàssica, símbol d’abundància i fortuna dinàstica. Com veurem més endavant, la seva presència en aquest retaule ens podria aportar un argument significatiu a l’ho-ra d’estudiar-ne l’autoria.

El plafó de la Coronació és tallat de mig relleu, amb la figura central de la Verge quasi exempta i lleument desubicada de l’espai entremig delimitat per la postura de les cames dels coronants. La posició canònicament més baixa de la Verge es resol aquí ocultant part de les extremitats inferiors en els núvols de querubins que circumden l’escena. L’anatomia del Crist és ben proporciona-da i tractada amb gran aplom, mentre que la del Déu Pare presenta un tracta-ment més rígid i d’escorç problemàtic. Els plecs dels vestits són profusos i recti-linis, ben distribuïts però de poca subtilesa en la traducció corporal, i amb llur contrast clarobscurista emfasitzen l’efecte profundament classicitzant de tot el conjunt. Abans de la restauració contemporània, aquest plafó central presen-tava grans clivellaments i mutilacions en la figura de Crist. La predel·la és in-divisa, amb la representació contínua dels evangelistes, acompanyats dels atri-buts iconogràfics corresponents (Lluc amb el bou, Joan amb l’àguila, Mateu amb l’àngel i Marc amb el lleó), esculpits també sobre un fons de núvols re-

Predel·la del retaule, 2012.



cargolats. L’aspecte sever, amb aires de sarcòfag paleocris-tià, en referma igualment aquesta mateixa declaració de romanitat. El treball d’escultura és en conjunt d’alta qua-litat, i s’ha d’atribuir a un mestre molt familiaritzat amb la millor estètica del Renaixement italià tardà, plausible-ment al marge del conegut gravat de la Coronació de la Verge d’Agostino Carracci de tant èxit entre els artistes ca-talans del darrer cinc-cents i de bona part del sis-cents, tot i que alguns mestres d’aquesta època –especialment pin-tors– preferien representar Crist sostenint la corona amb la mà esquerra, fet que excusava la torsió anatòmica, a la vegada que devia estalviar als escultors menys dotats d’ex-cavar molta profunditat en els relleus. De moment ni l’es-cena de la Coronació ni la predel·la amb els evangelistes tenen ara com ara un exacte referent calcogràfic identificat.

Hipòtesis sobre l’autoria

La recerca fins ara feta al voltant d’aquesta peça tan nota-ble del nostre patrimoni escultòric renaixentista no ens ha aportat encara cap dada concloent sobre l’autoria. La pèr-dua d’una gran part del patrimoni documental de la Casa Duran del Pedregar, sumada als buits dels arxius de pro-tocols, tant sabadellenc com barceloní, dificulta prou l’ob-tenció d’alguna prova determinant. Aquest inconvenient, però, no ens impedeix l’exposició dels arguments que en

primera instància podrien assenyalar l’escultor Andreu Ramírez com un dels candidats plausibles –tot sigui dit–, amb l’advertiment rotund que l’autoria d’aquesta obra és avui una qüestió encara del tot oberta i pendent d’una anàlisi més acurada.

L’element que més directament podria apuntar la inter-venció d’aquest mestre pintor i escultor, establert en èpo-ques diferents a Barcelona i Tarragona, és l’estreta analo-gia existent entre la traça arquitectònica del retaule Duran i la del Sant Sepulcre d’alabastre de la capella de l’abat Joan de Guimerà a Poblet (1580). També en aquesta matei-xa obra, com ja ha estat advertit per diferents estudiosos, hi apareix en el timpà el motiu dels querubins intercalats en un fons de núvols enroscats. No tots els especialistes, però, valoren d’igual manera aquestes analogies. El tracta-ment dels drapatges a les figures de Poblet, per exemple, és força distant al del retaule sabadellenc, i encara s’hi podri-en mesurar altres elements estilístics i conceptuals prou diferenciats. Per harmonitzar-los ens caldria postular pot-ser la intervenció d’ajudants o la distinta matèria (fusta i alabastre) amb què són confeccionades ambdues obres. Tret del sepulcre de l’abat Guimerà, no coneixem ara com ara cap altra obra atribuïble amb seguretat a Ramírez que ens pugui servir de referent fiable. Sóc de l’opinió, malgrat tot, que l’anàlisi d’una atribució plausible a aquest escul-tor podria tenir a favor el tema ja esmentat dels núvols re-cargolats farcits amb caps de querubins, un motiu aquest


que ben bé podria haver estat captat del retaule major del monestir de Poblet, una obra de l’escultor Damià Forment i del seu obrador (1527). El motiu apareix de manera ben manifesta al plafó central del segon pis, flanquejant una imatge enèrgica del Crist Salvador; també hi és present de manera més discreta en el relleu de la Resurrecció, disposant la base on recolza un Déu Pare. Si Ramírez

–com és de suposar– coneixia bé aquest gran retaule d’alabastre, encara po-dríem argumentar que els dos fistons de fruites de l’altar sabadellenc en reali-tat haurien estat concebuts a imitació dels que originalment hi havia al retau-le major de Poblet. En tal cas, potser sense tenir-ne plena consciència, Ramírez hauria estat copiant un element ben polèmic al seu temps, destinat original-ment a dissimular una pífia arquitectònica.

Com és ben sabut, Damià Forment va haver d’acarar un plet estrident pel re-taule de Poblet; un error en les mesures havia fet encongir dramàticament l’ar-quitectura del cos principal, amb la qual cosa, un cop posat en obra, els nín-xols quedaven petits per allotjar les escultures de més dimensió i les andanes no ocupaven pas tota l’amplada de la capçalera de l’església, tal com li reclama-va el contracte signat amb el monestir. Forment va mirar de dissimular aquest defecte delator, que deixava al descobert una porció de les parets del fons de la capçalera, emplenant els buits laterals amb dos grans fistons de fruites aplanats contra el mur, justificats pel dictat del contracte que li reclamava la confecció d’un guardapols («als costats de dit retaule a de aver una polcera a quada part, en la qual polcera a de tenir uns festons al romano de fruyta e fulles»). Lògicament, el que se li demanava al contracte era un guardapols que complís la seva funció tra-dicional, sobresortint esbiaixat respecte al pla d’un retaule encaixat completa-ment a la capçalera, i proporcionat al sòcol que en aquest cas sí que cobria cor-rectament tota l’amplada.

Malauradament, no disposem d’un punt de comparació idoni: els fistons ori-ginals de Forment varen ésser reemplaçats cap a l’any 1670 pels que veiem avui dia (obra dels escultors Grau de Manresa); tot i amb això, aquest mateix motiu ornamental, més simplificat, és present al pla de les pilastres del segon pis, i també hi és a l’arquitectura del plafó del Crist Salvador. Com en el cas sabade-llenc, les fruites són bellament identificables i disposades a partir d’un criteri si-milar: relligades per un extrem, farcides amb rams de fulles i encintades en ma-nolls regulars. Tant si l’origen en fou l’altar pobletà com algun altre de menys evident, el cert és que al llarg del primer quart del segle XVII aquest element tan peculiar s’acabaria difonent per la retaulística catalana de manera simpto-màtica; els anomenats «penjants» són presents en molts dels contractes notari-als de retaules avui desapareguts; d’ací que totes aquestes analogies amb l’altar sabadellenc calgui prendre-les amb força cautela, ja que de moment –a pesar de l’avinentesa– no esdevenen pas del tot concloents per al cas que ens ocupa.

Si la comparació formal no resulta suficient per a una atribució segura, cal dir que l’estudi documental de moment tampoc no l’exclou. Ramírez és enca-ra tota una personalitat esquiva en el panorama artístic català del cinc-cents; de moment és documentat en un lapse prou curt de temps, entre l’any 1576, quan apareix a Poblet confeccionant un nou cadirat per al cor de l’església (aleshores tot just destruït per un incendi), i l’any 1580, en què signà el contracte del Sant Sepulcre de l’abat Guimerà. Que aquestes dues obres fossin del mateix promo-tor ens podria indicar potser que en aquella època fos el protegé d’un abat especi-

Ens cal admetre amb tota evidència que l’autoria d’aquesta obra s’escapoleix de les dades objectives conegudes, a l’espera de troballes futures que ens permetin corroborar o descartar la participació d’un escultor prou competent, com semblava haver estat Ramírez


va contraure matrimoni. Puig treballava a l’altar major de l’església de Llerona, on –entre els anys 1619 i 1621– obrà el retaule de Santa Margarida, tot i que en aquella època ja constava com a habitant de Granollers. La poca entitat que té ara com ara aquest artista en el que coneixem de l’escultura catalana del darrer terç del segle XVI fa que no puguem fer altra cosa que donar-ne mer testimoni.

Conseqüentment amb tot l’exposat fins ara, ens cal ad-metre amb tota evidència que l’autoria d’aquesta obra s’escapoleix de les dades objectives conegudes, a l’espe-ra de troballes futures que ens permetin corroborar o des-cartar la participació d’un escultor prou competent, com semblava haver estat Ramírez; de la mateixa manera que resten sense resposta satisfactòria els interrogants plante-jats per algunes evidències iconogràfiques, com ara el sen-tit que pels Duran devia tenir l’episodi mateix de la Coro-nació de la Verge, representada de manera monumental i solemne, a primera vista inadequat al sentiment tradicio-nal de recolliment pietós domèstic, més reconfortat amb les coses menudes, allunyades de l’estridència respirada per una escena d’aquesta naturalesa, digna d’espais arqui-tectònics públics espaiosos, al voltant dels quals es desen-volupava l’aparat devot destinat a harmonitzar ordre te-ològic i capteniment social. No hi desentona en canvi la ubiqüitat de Feliu Duran, home polèmic, geniüt i tortuós en el govern municipal; capaç d’arriscar una fortuna nego-ciant amb holandesos; dissortat en haver de sofrir l’assas-sinat del seu fill menor Melcior, en ple dia, a l’interior de l’escrivania de Sabadell, mort d’un tret de pedrenyal dis-parat a boca de canó per un home a cara descoberta, que tot cridant «A carn, a carn!» resolia cruament una venjan-ça familiar, ignota per a nosaltres. Ja vell, el 1608, tot sor-tint d’un consell municipal, s’acarava a bastonades amb l’home que durant la reunió havia gosat dir públicament que Duran es bevia la sang dels pobres, a causa del ma-neig immisericordiós d’una venda de quarteres de blat pú-blic en benefici propi. Davant l’esfereïment dels testimo-nis, entre crits i empentes, el vell i encara enèrgic Duran bramà al rostre del seu adversari acoquinat: «De on me bec jo la sang dels pobres?»

alment emprenedor. Tot i amb això, l’escultor i pintor s’es-tablí a Barcelona des del 30 de juny de 1576 (quan prengué un aprenent) fins –aproximadament– el mes de desembre de l’any 1579, data en què signà un debitori a un batifuller; el 1580 ja era de nou a terres tarragonines. Si el retaule de la Coronació és obra de Ramírez o del seu taller, és plau-sible imaginar que fos contractat durant els anys d’estada de l’artista a la capital del Principat, època que coincideix amb el nomenament de Feliu Duran en el càrrec de pro-curador reial l’any 1578, ofici exercit fins al 1580 (l’ocuparia per segona vegada entre els anys 1587 i 1589). És igualment revelador que les advocacions representades al pedestal incloguin alguns patronímics familiars (Joan, Feliu i Mar-garida, nom aquest darrer de la muller, Margarida Bellso-ley, amb qui s’havia casat l’any 1569), cosa que en princi-pi acostaria l’encàrrec a l’època del seu patriarcat. També sabem que des del mes de maig de l’any 1577 Ramírez vivia a Barcelona, al carrer de la Cucurulla, en una casa admi-nistrada per Joan Bonet, notari i secretari del Sant Ofici, circumstància que casaria prou bé amb el fet que Feliu Duran hagués exercit durant un temps el càrrec de fami-liar de la Inquisició a Sabadell (sembla, però, que hi re-nuncià el 1602). Una altra coincidència, feble però digna d’esment, és el fet que Feliu Duran i el seu germà Jaume apareguin esmentats en la documentació del notari bar-celoní Jaume Sastre (major), amb el qual Ramírez va sig-nar una procura i dos debitoris els anys 1579 i 1580. El 12 de maig de l’any 1572, Jaume Duran, pagès de Sabadell, sig-nava un arrendament a Álvaro de Meca, monjo del mones-tir de Sant Cugat, sota testimoni del seu sogre, Pere Cas-tellar, fuster de Sabadell;1 i el 23 d’agost de l’any 1576 Feliu Duran, conjuntament amb Antic i Esteve Feu (aleshores carnisser de Sabadell), signava un document de procura;2 tot i que no ho puguem considerar una dada determinant (ja l’any 1549 la família havia comprat un censal per mitjà d’aquest mateix notari barceloní), ara com ara aquesta és la màxima proximitat que els documents permeten em-plaçar el patriarca Feliu Duran de l’escultor Andreu Ra-mírez.

Al marge de l’argumentació presentada fins aquí, els indicis que puguin fonamentar amb criteri suficient una altra possibilitat d’atribució resulten de moment força més inconsistents (cosa gens renyida, però, amb la veraci-tat). Sabem, per exemple, que pels volts de l’any 1598 l’es-cultor francès Gallart Puig residia aleshores a Sabadell, on

1 Arxiu Històric de Protocols de Barcelona (AHPB), Jaume Sastre (menor),

Protocollum, 1571-1572, 368/6, s/d.

2 AHPB, Jaume Sastre (menor), Protocollum, 1575-1577, 368/9, s/d.


El cinc de febrer de l’any 1944 el diari Sabadell publicava una conversa amb el delegat de Foment de l’Ajuntament de Sabadell, encapçalat aleshores pel popu-lar i polèmic alcalde Josep M. Marcet i Coll.

L’entrevistat va parlar de l’existència d’un projecte municipal que pretenia reformar una part del centre històric de la ciutat amb un doble objectiu: millo-rar la imatge urbana de la zona i ordenar la circulació de vehicles. El pla preve-ia l’enderrocament de la centenària Casa Duran i la construcció en aquest lloc d’una doble via de prop de 30 m d’amplada, que havia d’enllaçar el carrer de Calvo Sotelo –actualment carrer de la Indústria– i el passeig del General Primo de Rivera –actualment passeig de la Plaça Major–, que feia poc que havia estat inaugurat, així com una zona d’aparcaments i una placeta.

La notícia va tenir un gran impacte ciutadà, va generar multitud de reaccions i va obrir un debat acalorat que va durar catorze anys, amb alguns moments de mà-xima intensitat, com els que es van viure els anys 1949, 1955 i 1957. També va tenir un ampli ressò al carrer i a la premsa, tant local –hom acusà el diari Sabadell de «crear entre la masa un ambiente de hostilidad hacia la Casa» i de servir als interessos de l’alcalde Marcet– com provincial. Des d’un primer moment, però, la polèmica va quedar circumscrita a un únic i gran tema: la Casa Duran; i l’opinió pública di-vidida entre «conservadores y derribadores o conservistas y derribistas», emprant l’ar-got d’un mitjà de comunicació local, en funció de si eren partidaris o no de l’en-derrocament de l’emblemàtic edifici, que equivalia a dir si rebutjaven o, al contrari, donaven suport a la controvertida proposta municipal.

El bloc «conservacionista» fou molt actiu i va emprendre nombroses inicia-tives per tal de garantir la salvació de la Casa Duran. Aglutinava els principals intel·lectuals de la ciutat i va comptar amb el suport incondicional de la majo-ria de fabricants, de destacades personalitats locals, com el paleontòleg Dr. Cru-

Campanya ciutadanaper salvar la Casa Duran*Assumpta Muset i Pons

* AHS, MHS, C. 9.

f

Dibuix de l’any 1949 amb una

perspectiva aèria de la Casa Duran i

el seu entorn.

AHS


safont o el Sr. Creus, president del Centre Excursionista de Sabadell, i de molts ciutadans anònims. El grup més compromès i reivindicatiu, però, estava format pels directors del Museu, Lluís Mas, i de la Fundació Bosch i Cardellach, Mi-quel Forrellad; el secretari d’aquesta entitat, Josep Torrella; els arquitectes Ga-briel Bracons i Santiago Casulleres; el cronista Joan Montllor; i els artistes An-toni Vila Arrufat i Joan Vila Puig. Actuaven sota l’empara i amb la complicitat d’afamades institucions culturals, ciutadanes i econòmiques de Sabadell que també es van involucrar de ple en la campanya de salvació del vell casal del Pe-dregar. Eren, en concret, la Fundació Bosch i Cardellach, que el maig de 1944 ja va reclamar públicament, en resposta a una petició de l’alcalde, la preserva-ció de l’edifici; l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, una de les entitats més prestigioses de la ciutat, que va esdevenir decisiva a l’hora de teixir una xarxa de contactes i influències a Barcelona i a Madrid que foren determinants per aconseguir els seus objectius; el Museu de la Ciutat de Sabadell, on va comen-çar el seu llarg periple el procés burocràtic oficial, i oficiós, que culminaria amb la declaració de la Casa Duran com a monument historicoartístic l’any 1958; les Agrupacions Professionals Narcís Giralt, que van organitzar un debat públic; la Caixa d’Estalvis de Sabadell, que va deixar el recinte; i el Gremi de Fabricants.

Van comptar, així mateix, amb el suport i l’ajuda d’altres entitats d’àmbit co-marcal –Centre Excursionista del Vallès–, provincial –Comisión Provincial de Monumentos Históricos y Artísticos de Barcelona, Amics dels Museus de Bar-celona i Real Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi– i estatal –Amigos de los Castillos y Masías de España i Real Academia de Bellas Artes de San Fernan-do de Madrid. Aconseguir la implicació d’aquestes altres institucions va ser un

Representació idealitzada de la

façana oriental després d’eliminar el

pati i el cos annex del carrer de Sant

Joan, segons el projecte alternatiu

presentat l’any 1944.

Aquarel·la d’Antoni Vila Arrufat / AHS


triomf important per als promotors de la campanya, que van tenir l’accés asse-gurat a les més altes institucions culturals i polítiques del gGovern franquista.

Els arguments dels «conservacionistes» eren sòlids. Es basaven en qüesti-ons històriques: l’edifici tenia gairebé quatre-cents anys d’història; patrimoni-als: era l’única «casa de campo del siglo XVI, residencia de un cosechero» que quedava a la ciutat i que encara conservava el caràcter constructiu i funcional originari; i sentimentals: «era el último vestigio del Sabadell antiguo» i no es podia perdre, tal com havia passat amb el bosc de Can Feu.

La campanya va tenir més fronts d’actuació, a part del de cercar la compli-citat d’aquestes entitats. Es van fer informes, alguns a petició del mateix alcal-de, i es van escriure documents dirigits al Consistori en els quals es demanava l’indult per al casal de l’antic portal de Granollers; es van enviar cartes al diari local Sabadell, amb el vistiplau de l’alcalde, que va garantir-ne la publicació, i a altres de provincials, amb l’objectiu de sensibilitzar la ciutadania i crear «un estat d’opinió favorable a la casa».

També es va redactar un esbós de projecte alternatiu que combinava l’esperit conservador dels promotors de la croada amb la voluntat «modernitzadora» de les autoritats locals. En aquesta proposta els conservacionistes renunciaven ex-plícitament a l’annex i al pati del carrer de Sant Joan, tot acceptant-ne la demo-lició com un mal menor, i proposaven l’obertura d’un nou vial a la façana nord que absorbiria el trànsit i uniria el carrer de Calvo Sotelo amb el passeig del Ge-neral Primo de Rivera. Segons els dibuixos que acompanyaven la proposta es-mentada, obra d’Antoni Vila Arrufat, els ciutadans podrien contemplar les qua-tre façanes de l’edifici, que guanyaria rellevància i vistositat. Les del Pedregar i

Representació idealitzada de la

façana oriental després d’eliminar el

pati i el cos annex del carrer de Sant

Joan, segons el projecte alternatiu

presentat l’any 1944.

Aquarel·la d’Antoni Vila Arrufat / AHS


la Borriana quedarien igual; la del carrer de Sant Joan mostraria, un cop extir-pats el cos annex i la paret exterior, els balcons de la planta noble i les arcades de la galeria, ara desapareguda, que s’alçava arran de terra; i, finalment, la del nord, que donaria al nou carrer, permetria veure les arcades cegues del pati, que tor-narien a ser obertes i «volverían a lucir en forma de galería porticada». Quant a l’ús que es podria donar a la Casa Duran, els promotors d’aquesta alternativa recuperaven una vella aspiració de l’època republicana i suggerien convertir-la en un museu i en lloc de celebració d’actes culturals, com concerts, conferènci-es, actes institucionals, representacions teatrals, etc.

A les acaballes de l’any 1957 es va celebrar un concorregudíssim col·loqui pú-blic organitzat per les Agrupacions Professionals Narcís Giralt al saló d’actes de la Caixa d’Estalvis, en el qual no van faltar crítiques velades dirigides contra el Consistori, que van obligar el moderador de l’acte a reprendre alguns dels par-ticipants. Hi van intervenir representants d’ambdues opcions, que van exposar els seus respectius punts de vista i, ja en la recta final, van respondre les pregun-tes que els van formular les persones del públic.

En el bàndol oposat, i fent costat a la proposta de l’alcaldia, militava un dels arquitectes municipals, Joan Manich, que en aquella època treballava en el pro-jecte d’ensorrament de les cases de l’Alt Pedregar i la Baixa de l’Església, l’advo-cat Sr. Faus, l’exdiputat provincial Pablo María Llong i un nombre indetermi-nat de veïns i ciutadans. El Govern municipal també va comptar amb el suport incondicional de José Saña, delegat local del Ministerio de Información y Tu-rismo, que va ser un dels defensors del projecte oficial en el col·loqui celebrat al saló de la Caixa d’Estalvis.

Majòlica de la façana del carrer del

Pedregar que recorda la declaració

de la Casa Duran com a monument

historicoartístic l’any 1958, 2004.



Les raons esgrimides eren, en aquest cas, de caràcter funcional i pràctic: l’augment del benestar provocava l’in-crement del nombre de vehicles, la qual cosa obligava a obrir vies àmplies, com la que proposava el Consistori, i res ni ningú podria aturar aquest procés. La Casa Duran obstaculitzava l’execució d’aquest projecte i no tenia, se-gons el seu parer, cap element artístic, arquitectònic o ar-queològic digne de ser destacat o conservat. L’única alter-nativa, doncs, era ensorrar-la, ja que la seva desaparició no suposaria cap pèrdua patrimonial per a la ciutat i, en canvi, permetria modernitzar el centre urbà, millorar-ne la imatge i adaptar-lo als nous temps. L’enderrocament, deien, era una necessitat pública que beneficiaria el con-junt de la ciutadania.

L’alcalde Josep M. Marcet va mantenir una posició apa-rentment imparcial, però alhora molt persistent i inflexi-ble. Públicament es declarava neutral i es mostrava obert i dialogant. En aquest sentit, va demanar un informe als mateixos historiadors i arquitectes que es van acabar con-vertint en els principals valedors de la Casa; els va rebre en audiència i va escoltar els seus arguments; els va garantir la publicació de cartes i articles d’opinió a la premsa local; va deixar celebrar el col·loqui abans esmentat; i l’agost de 1957 es va comprometre a convocar un referèndum per tal que la ciutadania pogués votar entre els dos projectes, «uno con derribo y otro sin derribo», que estava elaborant l’ar-quitecte municipal Gabriel Bracons. Aquesta proposta, però, no va ser gaire ben rebuda pels intel·lectuals que en-capçalaven la campanya, que consideraven que el seu vot valia més que el dels ciutadans comuns i, sobretot, valia més que el dels immigrants.

Des de la intimitat del seu despatx, però, segons les evi-dències documentals i l’opinió dels seus contrincants, l’al-calde va mantenir un «empeño tenaz» i va continuar treba-llant per a la materialització del projecte; va utilitzar el diari Sabadell per fomentar l’animadversió vers la posició alternativa; i és possible, fins i tot, que fes servir les seves influències a Madrid per tal d’impedir la declaració de monument protegit, ja que l’expedient va restar paralitzat dins d’algun calaix ministerial durant anys.

Mentrestant, des de l’any 1951, els opositors al projecte Marcet estaven movent uns altres fils, que els van perme-tre obrir una via alternativa que va esdevenir molt fructífe-ra per als seus interessos. Aquell any la Comisión Provin-cial de Monumentos Históricos y Artísticos de Barcelona va demanar al director del Museu de Sabadell una relació dels edificis susceptibles de ser declarats monuments his-toricoartístics. Lluís Mas va complir aquest requisit. En la

reunió que la Junta Directiva del Museu va celebrar el dia 3 de juny, a la qual van assistir dos consellers-delegats de l’Ajuntament, va presentar una llista en la qual figurava la Casa Duran. La proposta fou aprovada pels assistents i tramesa tres dies més tard amb una nota complemen-tària on s’especificava que estava «en inminente peligro por [una] importante reforma urbana» i que la seva conservació era «de máximo interés para la ciudad». El president de la co-missió esmentada es va fer ressò d’aquests precs, tot i les queixes de l’Ajuntament de Sabadell, que ho va considerar una intromissió en un tema que era de la seva competèn-cia exclusiva i va obrir un expedient a Mas. Els contactes i les gestions no es van pas aturar aquí. L’any 1955 les enti-tats artístiques i culturals de Sabadell i de Barcelona que els feien costat, i que en aquell moment estaven totalment mobilitzades a favor seu, van trametre sengles informes a Pere Benavent i Barberà, membre de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid. Mesos més tard, tant aquesta institució com la Comisaría General del Ser-vicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional es van adherir a la proposta per salvar la Casa Duran del Pedre-gar. Finalment, el juny de 1958, el Consell de Ministres, a petició del Ministerio de Educación Nacional, aprovava la declaració de monument historicoartístic per al vell casal del Pedregar, per la seva condició de «magnífico ejemplo de la típica mansión campesina del siglo XVI». El projecte mu-nicipal va quedar, així, paralitzat definitivament i la Casa Duran, salvada de l’enderrocament.

A partir d’aquest moment, però, l’antiga residència dels Duran del Pedregar va haver d’afrontar nous reptes, tots ells polèmics, com l’ús que se li havia de donar –puntu-alment va acollir representacions teatrals i actuacions de cant coral– o qui n’adquiria la propietat i n’assumia la posterior restauració i manteniment. La solució d’ambdu-es qüestions es va anar allargant en el temps, malgrat al-gunes novetats que cal destacar, com l’adquisició de l’edi-fici per part de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona o la seva cessió posterior a l’Institut del Vitrall, que hi va fer algunes actuacions que van alterar en part l’estructu-ra originària de l’immoble. Finalment, l’any 2001, va pas-sar a mans de l’Ajuntament, que va posar en marxa un ambiciós programa d’actuacions arqueològiques, de re-cerca documental, restauració i museografia per tal de do-nar-li nous usos de caràcter institucional, social, cultural i turístic.


La Casa Duran va estar habitada per la família Duran des de la seva construcció fins ben entrada la dècada dels setanta del segle XX. En els darrers anys, però, la família residia només en una part de la casa, que s’havia adequat per fer-la més confortable, mentre que la sala noble i altres estances de l’edifici gairebé no es feien servir. La infrautilització i el bon fer dels propietaris van ser cabdals per a la conservació de l’immoble, que es va lliurar de reformes modernitzadores i va preservar tant l’ estructura com molts elements decoratius més febles i superfi-cials que fàcilment s’haurien pogut perdre.

L’any 1991 la Caixa d’Estalvis i Pensions va adquirir l’immoble a la família. Durant uns anys la casa va restar tancada i sense ús, fet que va iniciar la seva degradació, sobretot de la coberta.

Finalment, l’any 1995 es va iniciar un projecte de reforma per ubicar-hi la Fundació Institut del Vitrall. En un principi va semblar que aquest nou ús era plenament possible i positiu, ja que s’obria la casa al públic i, alhora, se n’asse-gurava la conservació després de molt temps de restar tancada.

En el decurs de les obres es va anar fent evident que els aspectes funcionals derivats del nou ús de l’edifici feien impossible la conservació d’alguns ele-ments patrimonials de la casa. Finalment, davant la impossibilitat de recondu-ir el procés, l’Administració va aturar les obres i la proposta d’ubicació de l’Ins-titut del Vitrall va quedar desestimada.

Cinc anys més tard, el 2000, «la Caixa» va fer donació de l’immoble a l’Ajun-tament de Sabadell, juntament amb una aportació econòmica destinada a res-taurar-la. Tot seguit l’Ajuntament va encarregar el Projecte de restauració i reha-bilitació de la Casa Duran del Pedregar per a centre cultural a l’equip d’arquitectes Bosch-Cuspinera. L’octubre del 2001 es va lliurar el projecte executiu i les obres van començar l’estiu de l’any següent.

La Casa Duran. El procés de rehabilitacióIsabel Argany i Comas

Neteja i consolidació dels paraments

de la fàbrica de sabó, 2008.

ECRA


L’abril del 2002, des del Museu d’Història es va redactar el document El pro-jecte museogràfic de la Casa Duran, que recollia els criteris museològics i organit-zatius generals que havien d’orientar la rehabilitació i la nova proposta d’ús de la Casa Duran.

El projecte museogràfic

La proposta museogràfica establia com a objectiu final mostrar com es vivia en aquesta casa i explicar com la casa era el resultat de cinc-cents anys d’història i el símbol d’una important família. Per fer-ho calia restaurar i rehabilitar l’edi-fici, tenint en compte la funció i el valor de cada un dels seus elements, i així, entenent-los en el seu context i funció, poder prendre en cada cas les solucions més adequades.

Cinc-cents anys és un període molt llarg en el temps, en el qual se succeeixen esdeveniments històrics, períodes de puixança econòmica o d’estancament, re-formes, canvis d’estils arquitectònics i decoratius, etc.

La casa s’havia d’entendre com la suma de tot el que havia anat succeint du-rant aquest llarg període de temps. Aquesta premissa no era sols una declaració de principis sinó també un criteri per orientar les decisions preses durant la re-habilitació. Així, per exemple, en la restauració de les pintures murals, quan es va veure que en la majoria de les habitacions sota la capa superior hi havia altres

Procés de rehabilitació:

col·locació de les rajoles del

paviment a l’habitació núm. 19, 2003.

Departament d’Obres / Ajuntament de

Sabadell


El projecte de rehabilitació comprenia també la reno-vació de totes les instal·lacions bàsiques i la incorporació de sistemes de seguretat, de climatització i de telecomu-nicacions.

L’estiu del 2002 es van iniciar les obres de rehabilitació. Les obres relatives a tot l’edifici es van concretar en les ac-tuacions següents:

• Instal·lació d’un ascensor, que es va situar en el que s’anomena «celler petit», per comunicar les tres plan-tes, i construcció d’una nova escala, situada al costat de les habitacions que donen al pati, per comunicar la planta noble amb les golfes. L’escala original que feia aquesta funció, situada a l’habitació dita «de la Borri-ana» o «de les minyones», a l’angle nord-oest, s’havia enderrocat en la reforma de 1995 i, si bé es va recons-truir, quedava massa allunyada de l’eix de comunicació per complir bé la seva funció. També es van instal·lar uns nous lavabos a la planta baixa i es van fer les instal-lacions bàsiques (clavegueram, aigua, electricitat...).

• Reforç estructural del forjat de la planta noble i tracta-ment antihumitat a la planta baixa.

• Pavimentació de totes les estances de la planta noble. El criteri seguit va ser el de recol·locar els paviments d’ori-gen, extrets en les obres de 1995, seguint la manera com estaven disposats, d’acord amb fotografies antigues. Atès que les rajoles emmagatzemades no eren suficients per pavimentar tota la planta, es va optar per acabar la pavimentació utilitzant rajola actual de fabricació ma-nual i de les mateixes mides que l’original. El paviment recuperat es va situar en els espais més visibles, a la sala noble i a les estances en què es preveia un ús més públic.

• Instal·lació d’un sistema de climatització a la plan-ta noble i a les golfes. Això va comportar la perforació dels sostres decorats de la planta noble per instal·lar les entrades i sortides de l’aire. En les sales on el sostre era de tela pintada, per no haver-la de foradar, la climatit-zació es va fer amb fan-coils individuals. La instal·lació del sistema de climatització va implicar el canvi de ni-vell del paviment de les golfes, per encabir-hi a sota els conductes de distribució de l’aire. Aquest fet va obli-gar a canviar de lloc algunes obertures de portes i final-ment es va haver d’inutilitzar la planta, ja que la seva alçada lliure no tenia el mínim necessari per ser habita-da. Els aparells del sistema de climatització es van ubi-car a la galeria del pati del primer pis.

• Pintat de les façanes exteriors, el vestíbul, l’escala i el pati del primer pis.

capes de pintura, es va optar per conservar la capa superi-or, però fent alguns petits registres que mostressin les pin-tures de sota i d’aquesta manera palesar les diferents eta-pes i els canvis d’estils pels quals havia passat la casa. Es volia mostrar l’evolució d’estils i modes dels revestiments de les parets, tot conservant l’atmosfera aconseguida amb la total decoració de les superfícies de les estances.

Pràcticament, en vinculació amb el projecte d’obres, la proposta museogràfica va servir per inventariar i esbrinar la ubicació original de tots els elements solts i objectes dis-persos que hi havia a la casa. Fora de lloc hi havia piles de rajoles dels paviments, socarrats, separadors de cambres i alcoves, les portelles dels graners i una gran quantitat de portes. D’altra banda, hi havia un seguit d’objectes que feia anys que havien deixat de ser útils i que la mateixa família Duran havia guardat. El procés de reubicació dels objectes i elements trets del mateix edifici no va ser fàcil, a causa de la gran quantitat que n’hi havia. Les fotografies, antigues i contemporànies, i en molts casos la deducció per petits in-dicis van ser claus per recompondre aquest trencaclosques i poder situar cada peça en el seu indret original.

El projecte de restauració i rehabilitació i l’execució de les obres

El projecte realitzat pels arquitectes Bosch-Cuspinera par-tia de dos objectius bàsics.

El primer era adaptar l’edifici per a ús públic. Això volia dir adequar els accessos i les comunicacions interiors. Aquesta millora es va concretar amb la instal·lació d’un as-censor, per comunicar les tres plantes entre si, i la cons-trucció d’una nova escala, per relacionar la planta noble amb les golfes. També es van adaptar els accessos per tal de suprimir les barreres arquitectòniques i es van cons-truir uns serveis nous a la planta baixa.

El segon objectiu era recuperar al màxim la imatge de la casa dels segles XVIII i XIX. En aquest sentit calia rescatar i tornar a col·locar al lloc original els elements desmun-tats en la intervenció de l’any 1995. Així, calia refer el ràfec de l’escala, tornar a col·locar al seu lloc els arcs separadors d’algunes habitacions i suprimir alguns afegits, com, per exemple, les xemeneies de la teulada. Però no tots els ele-ments es van poder refer. Aquest és el cas dels sostres pin-tats i dels murs separadors, entre cambra i alcova, a les dues habitacions de la part nord de la planta noble. Les gran superfícies de pintura perduda no es van reproduir per no falsejar-les i es van deixar llises, sense cap decoració.


Planta baixa

A la planta baixa es va fer la rehabilitació del pati d’entrada, el celler i la quadra, es van refer els graners, es va condicionar la gruta, es van consolidar i adequar les estructures de la fàbrica de sabó i dels tints, es van instal·lar uns nous lava-bos i es va reformar la tanca del pati.

• Al pati d’entrada es va reobrir i engrandir una antiga porta tapiada per donar accés als nous lavabos. Es va ampliar, recuperant un arc anterior, l’accés al celler petit, que és on es va col·locar l’ascensor. L’accés al vestíbul des del car-rer es va adequar a fi d’eliminar les barreres arquitectòniques, la qual cosa va comportar la construcció d’una rampa i la modificació de la porta. Es va dissenyar un cancell, fet de paraments de vidre, per regular l’entrada quan l’equipament estigués obert al públic, i es van tancar amb vidre els espais si-tuats a banda i banda de l’accés. Un d’ells s’aprofità per protegir l’entrada de la gruta i l’altre fa de vitrina on es mostren elements originals de la casa, com els socarrats del ràfec de l’escala o el cap original que coronava la xemeneia. Adossada a una de les parets es va instal·lar una taquilla de vidre per al con-serge i com a aparador de les publicacions.

• A la gruta es van renovar la instal·lació elèctrica i el tancament. • A l’escala principal es va reobrir una antiga finestra tapiada. Seguint les di-

mensions i la forma de col·locació originals, es van refer els ràfecs que havi-en estat trets durant les obres de 1995 quan es volia cobrir l’ull de l’escala amb un vitrall. Els socarrats originals es van restaurar i se n’exposa una mostra al vestíbul d’entrada. La vàlua i l’estat de conservació d’aquestes peces van aconsellar no reposar-les en el seu lloc i col·locar-hi rajoles llises manuals i quatre rèpliques dels motius decoratius més interessants.

• A l’estança de sota l’escala, on hi havia hagut la «botiga de l’oli», s’hi van centralitzar els quadres d’instal·lacions. En el transcurs de les obres en el subsòl d’aquesta estança es van posar al descobert dues gerres emparedades i les empremtes de tres gerres més. D’aquests elements se’n va fer el precep-tiu estudi arqueològic.

• A la quadra es va refer el cup annex, parcialment destruït en les obres de 1995, es van esquerdejar les parets per protegir la tàpia i es van restaurar les menjadores. També es va reobrir la finestra situada a sobre del cup que dóna a la placeta del Pedregar, i que explica com des de l’exterior s’abocava el raïm a dins del cup.

• Al celler la intervenció va ser mínima. Es va pavimentar amb formigó la part central del passadís, deixant visible, als costats, el paviment original de terra batuda. D’aquesta manera el públic pot ara accedir fins al final del celler sense malmetre el paviment original. Es van consolidar i restaurar els ele-ments de fusta i es va reposar la fusteria de la finestra que dóna a la placeta del Pedregar. També s’hi ha posat una nova il·luminació de poca intensitat per conservar l’ambientació original.

• Es van refer els graners destruïts el 1995, quan en aquesta estança es volien posar uns lavabos. Per tornar-los a fer es va partir de la construcció tradici-onal d’aquest tipus d’instal·lacions i d’alguna imatge conservada. Algunes de les portelles dels graners s’havien perdut durant les obres i se’n van fer de noves, seguint el model de les conservades.

El projecte realitzat pels arquitectes Bosch-Cuspinera partia de dos objectius bàsics: adaptar l’edifici per a ús públic i recuperar al màxim la imatge de la casa dels segles XVIII i XIX


• Després de les excavacions arqueològiques i de la localització d’antigues es-tructures corresponents a uns tints del segle XVI i a la fàbrica de sabó del XVIII, aquestes es van consolidar i adequar per a les visites públiques. S’hi va fer una passera de fusta elevada per fer més fàcil la circulació i poder veure bé les estructures i paviments conservats.

• Al pati del carrer de Sant Joan es va enderrocar la galeria sobreposada a la fa-çana de llevant, que era un afegitó posterior i estava molt malmesa. També es va abaixar la tanca de tàpia que dóna al carrer de Sant Joan i es va rema-tar amb una reixa, de manera que el pati fos més visible des del carrer.

Planta noble

A la planta noble, es van rehabilitar el pati, la capella, les habitacions, el vestí-bul i la sala noble.

• Es van rehabilitar totes les habitacions amb la refeta dels paviments i la con-solidació i neteja de les pintures de parets i sostres.

Vestíbul de la planta principal. S’ha

deixat a la vista el testimoni d’una

porta anterior a la de la reforma del

segle XVIII, reconvertida en armari de

l’habitació contigua, núm. 15, 2003.

MHS


• En les dues habitacions que donen al pati es van repo-sar els arcs separadors d’alcova, que havien estat trets el 1995, i es van bastir uns nous envans de separació. Els envans es van deixar llisos, sense reproduir-hi les pin-tures murals que havien tingut, ja que fer-ho suposa-va contradir el criteri establert de refer i completar les pèrdues pictòriques petites però no pintar de nou grans superfícies. En aquestes dues estances l’estat de con-servació de les pintures murals de les parets era parcial, deixant al descobert pintures d’època anterior. El crite-ri va ser mantenir i restaurar les pintures més moder-nes i mostrar les d’època anterior en els llocs on ja eren visibles.

• A la sala noble es va recuperar el paviment original, se-guint els criteris explicats més amunt, i es van restaurar les pintures de les parets (murals i sobre tela i fusta, en el cas dels armaris encastats) i del sostre. La decoració de tota aquesta sala, que crea una atmosfera total, data del segle XVIII i no ha sofert canvis substancials. L’en-teixinat del sostre va haver d’ésser foradat en diversos punts per fer la instal·lació de l’aire condicionat. Per fer-ho es va partir de la lògica del dibuix a fi que els fo-rats passessin el màxim de desapercebuts.

• En el vestíbul es va situar l’ascensor, i per aquest motiu es va canviar de lloc una mènsula, a fi que no destor-bés el pas del públic. La pavimentació d’aquest espai es va fer amb rajola nova manual. En aquest àmbit es va deixar un registre en el qual es veuen els muntants de pedra d’una porta anterior, que havia estat tapiada du-rant les obres del segle XVIII i que facilita la compren-sió del que va suposar la reforma de la casa.

• Al pati es va condicionar la jardineria i es van repo-sar els elements extrets que en formaven part, com els bancs i les dues piques de pedra; aquestes no es van poder ubicar en el seu lloc original i es va optar per col-locar-les adossades a la paret del fons, seguint la geo-metria del jardí. També es van arreglar i posar en fun-cionament els dos brolladors d’aigua; com que no es tenien les piques on queia l’aigua, se’n van fer dues de noves amb marbre blanc. Es va consolidar el pou i es va protegir la boca amb una reixa.

Cos annex

El cos annex, situat a l’angle sud-oest, va ser objecte d’un ampli debat ciutadà sobre si es devia conservar o enderro-car, deixant lliure la façana est de la casa. Es tracta d’un

Obres de rehabilitació: restitució d’un dels arcs separadors

d’alcova de l’habitació núm. 8, 2003.

Departament d’Obres / Ajuntament de Sabadell


Vista de l’habitació núm. 8, amb els

arcs separadors d’alcova restituïts i

les pintures restaurades, 2004.


cos de planta baixa i pis. Al pis, s’hi accedia des de la casa a través d’una peti-ta terrassa.

Les excavacions arqueològiques, fetes el maig del 2004, van concloure que el cos annex no era un afegit fet el segle XIX, com inicialment es pensava, sinó que s’hi observaven diverses fases constructives i la més antiga podria correspon-dre als segles XVI–XVII, coincidint amb la construcció de la casa. Tot apuntava al fet que, en una primera fase, el que hi havia era un cobert només de planta baixa i en una fase posterior s’havia afegit el pis amb les característiques amb què ens ha arribat.

Finalment, davant la constatació de la seva antiguitat, es va optar per la con-servació del cos annex. Les obres de rehabilitació van consistir en el reforç es-tructural, la refeta de la coberta, l’anul·lació de l’accés a nivell de planta pis i la construcció d’una nova escala interior per comunicar la planta baixa amb el pis. També s’obrí una finestra a la paret que dóna al pati, que s’ubicà a sota de les pardaleres.

Les parets interiors de la galeria es pintaren de color «blauet», ja que en les diverses capes de pintura que s’observaven a les parets es constatà que anteri-orment s’havia utilitzat aquest producte. L’aplicació del blauet en finestres i al-tres espais a cel obert ha estat una pràctica tradicionalment emprada al nostre país, ateses les característiques d’aquest producte com a desinfectant i repel-lent d’insectes.


La creació del PePPas (Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic de Sabadell) l’any 1982 va significar la valoració dels elements arquitectònics i ar-queològics de Sabadell.

L’any 1988 començà a agafar importància l’arqueologia urbana, representada en un primer moment per la intervenció arqueològica a l’aparcament dels jardi-nets de la plaça del Doctor Robert, al centre de la ciutat. Posteriorment, el 1992, es va produir una millora amb el Pla Especial de Protecció del Patrimoni Ar-queològic de Sabadell que va facilitar ubicar els jaciments coneguts del terme i delimitar les àrees d’expectativa arqueològica, i que afectaven el casc antic de la ciutat. La Casa Duran del Pedregar havia estat declarada monument historico-artístic l’any 1958 i, per tant, formava part dels elements arquitectònics que calia protegir amb vista a futures intervencions al casal.

En el context de recuperació històrica i patrimonial de la Casa Duran, cor-responent als anys 2002 i 2007, l’arqueologia obtenia un paper cabdal quant a mitjà científic per obtenir dades clarificadores per a la reconstrucció cronose-qüencial del casal. De fet, les diverses actuacions arqueològiques tingueren un paper imprescindible per obtenir noves dades sobre l’evolució econòmica de la Casa Duran i, de retruc, facilitaren informació sobre la seva evolució arquitec-tònica i adaptació als vestigis de la xarxa urbanística medieval i, concretament, dels seus sistemes defensius.

L’any 1995 es dugué a terme la primera intervenció arqueològica amb motiu d’unes obres de rehabilitació de l’edifici portades a terme per l’Institut del Vi-trall. Les tasques es varen basar en un estudi històric i arquitectònic, així com en una prospecció al pati interior. Els resultats obtinguts varen posar al desco-

L’activitat arqueològica dins el procésde recuperacióhistòrica i patrimonialSusanna Abad i Mir

Marta Maragall i Moreno

f

Vista general de la saboneria, 2012.



bert restes medievals corresponents al sistema defensiu de la ciutat: un tram de muralla i fossat medievals.1

El Projecte de Recuperació i Rehabilitació de la Casa Duran del Pedregar fou engegat l’any 2002 sota la promo-ció de l’Ajuntament de Sabadell i el Museu d’Història de Sabadell. Dins aquesta campanya es preveia una nova in-tervenció arqueològica que incloïa l’estudi dels paraments de la planta baixa de l’edifici i l’execució d’una sèrie de sondejos arqueològics distribuïts en el subsòl, encaminats a confirmar l’existència de les restes d’una fàbrica de sabó. Cal remarcar la importància que tingué l’actuació arqueo-lògica respecte a les diferents disciplines que intervingue-ren en el projecte, sobretot pel que fa a la recerca històrica i la investigació documental. Els resultats de la recerca de camp i la documental aportaren una sèrie de dades inter-relacionades, a partir de les quals s’elaborà la interpretació final sobre l’evolució històrica de l’edifici.

Així doncs, la primera fase de la intervenció arqueolò-gica es realitzà entre els anys 2002 i 2003. En aquest pro-cés es documentaren les restes d’una fàbrica de sabó, dis-

1 Aquestes actuacions les varen dirigir els arqueòlegs Núria Juan-Muns i

Albert Roig Deulofeu. Els corresponents informes tècnics són inèdits.

Planta dels elements arqueològics

excavats a la Casa Duran durant

els anys 2002-2003 i 2006-2007.

Planimetria: Marta Maragall i Paco Núñez,

2009


tribuïdes majoritàriament en dues estances de la planta baixa i conservades al llarg dels anys. Gràcies a la realit-zació d’una sèrie de sondejos arqueològics a les estances contigües, es varen documentar elements que havien for-mat part de la infraestructura de l’obrador que, per diver-ses raons, posteriorment havien estat coberts, segurament per adaptar-se a les necessitats econòmiques de la famí-lia Duran.

L’excavació arqueològica va comportar l’extracció dels rebliments que omplien els diferents clots, i la neteja i de-limitació en planta de totes les estructures localitzades.

Prenent com a referència les dades documentals exis-tents sobre les fàbriques de sabons en època moderna i contemporània, coneixem els elements que conferien aquestes produccions. Els principals elements localitzats i documentats foren: el fogó i la recambra, la font d’aigua o pou, diversos dipòsits per a la mescla dels lleixius, l’em-magatzematge d’aigua, l’obtenció de calç i el refredament del sabó. En aquest cas, l’anàlisi química d’una sèrie de mostres preses en els diferents clots va confirmar l’existèn-cia de restes de producció de sabó. Les dades analítiques obtingudes situen cronològicament aquest tipus d’infra-estructures al segle XIX, malgrat que la documentació del Fons dels Duran del Pedregar fa referència a una fàbrica de sabons ja al segle XVIII.

La intervenció arqueològica no finalitzava en aquest punt sinó que va ser complementada amb la lectura i interpreta-ció dels paraments de la planta baixa de l’edifici, i especial-ment d’aquelles estances on s’ubicava la fàbrica de sabó. La documentació de les diferents tècniques constructives dels murs i de les obertures i elements estructurals va ajudar a establir diferents fases arquitectòniques, que alhora es re-lacionaven amb l’evolució del casal. La localització d’una sèrie d’arcades i portes, posteriorment tapiades, va ajudar a reconstruir la distribució arquitectònica original de la fàbri-ca, mitjançant espais diàfans i ventilats.

La producció de sabons es deuria allargar fins ben en-trat el segle XIX, però ja amb reformes en la distribució in-terior de les estances. Aquest fet anava lligat amb el funci-onament del casal i amb les necessitats econòmiques de la família Duran. La fàbrica de sabó s’emmarca en una fase moderna i contemporània, entre els segles XVII-XVIII i XIX, quan la família Duran inicià l’expansió comercial i agrí-cola, ja que la fabricació de sabó estava relacionada direc-tament amb la indústria de la llana (al XVIII també amb la manufactura del cotó, la higiene personal i el comerç).

Resultat també de la lectura dels paraments fou la lo-calització d’un tram de mur amb una factura més antiga,

Vista superior del fogó i la recambra per a la producció

del sabó, 2002.

Marta Maragall


emmascarat en una de les arcades que configurava l’espai de la fàbrica de sabó i que donava a la planta baixa de l’edifici annex. El tipus d’aparell constructiu era assimilable i seguia el mateix traçat que el tram de mur localitzat a l’extrem nord del pati exterior l’any 1995, i que també fou identificat com un tram del dispositiu defensiu.2 Així doncs, s’intuïa que en el moment de construcció del casal degueren aprofitar la línia de façana de la muralla.

L’any 2004 es varen posar les bases per a una segona actuació arqueològica encaminada a documentar una sèrie d’elements arquitectònics ubicats al pati exterior (carrer de Sant Joan) i a l’edifici annex, situat entre el carrer del Pedre-gar i el de Sant Joan, formant la cantonada sud-est del casal i constituït per dos pisos. Aquesta intervenció tenia com a objectiu continuar amb l’estudi de para-ments per tal d’establir les fases cronològiques en aquest sector i relacionar-les amb l’evolució del casal. L’estudi del primer pis de l’edifici annex aportà noves dades sobre la fàbrica de sabó, ja que creiem que en formava part, en un segon moment de funcionament, pel fet de ser un espai obert i ventilat i pel fet d’ha-ver-hi trobat elements o estris per a l’assecatge dels sabons.

Posteriorment, l’any 2006 i el 2007 es varen efectuar les últimes intervenci-ons arqueològiques a la Casa Duran que acabaren d’establir i configurar l’evo-lució del casal, afectant altra vegada l’edifici annex i el pati exterior. L’objectiu principal era localitzar i documentar noves restes relacionades amb la fàbrica de sabó, i restes del sistema defensiu medieval representat per la muralla i el fossat.

Els treballs arqueològics duts a terme l’any 2006 al subsòl de l’edifici annex varen permetre localitzar un tram del vall del fossat, així com diverses estruc-tures muràries i canalitzacions posteriors. Entre aquestes, destaca una canalit-zació amb coberta de lloses de pedra que fou amortitzada al tombant dels se-gles XVI-XVII. L’extracció d’aigües acumulades a l’interior del fossat suposaria un problema que se solucionaria mitjançant la construcció de canalitzacions de desguàs que conduirien aquests residus cap a espais més allunyats del traçat urbà, com ara patis o horts.

D’altra banda, l’excavació va facilitar el registre de quatre murs que conjun-tament definirien un cos avançat d’habitació, que podria correspondre a una antiga línia de façana de la Casa Duran. Aquesta troballa, juntament amb la documentació d’un forn, una canalització i una recambra associada al fogó per-tanyent a la fàbrica de sabó, ens indicà l’existència d’una sala dedicada a la fa-bricació de sabons en la seva fase primigènia. Posteriorment, aquesta sala fou coberta per tal de construir el cos annex al casal, per motius que desconeixem, però segurament relacionats amb l’evolució del casal i de l’estat econòmic de la vila de Sabadell. Però aquest fet no implica la fi de la fàbrica de sabó, ja que, com dèiem, l’edifici annex també va ser protagonista d’aquesta activitat eco-nòmica.

Finalment, la intervenció es va completar amb una lectura de paraments efectuada a la façana del casal que dóna al carrer de Sant Joan. L’objectiu prin-cipal de l’estudi era verificar l’existència de paraments de tàpia. En primer lloc, es va dur a terme l’enderrocament de la galeria d’arcades, construïda entre els segles XVIII i XIX, que sostenia la terrassa que comunicava amb les estances de

2 Tram de mur documentat per Albert Roig Deulofeu.

Dipòsits per refredar el sabó, un dels

quals encara conserva el revestiment

amb posts de fusta, 2002.

Marta Maragall


la planta pis. Els resultats finals foren força significatius. Les restes de parament de tàpia observades s’adscriurien a una fase primerenca (segles XIV-XVI), donada la seva loca-lització en el conjunt de la façana estudiada. Malgrat tot, aquest tipus de parament va patir al llarg del temps tan-tes modificacions, restauracions i refets que fan difícil una aproximació al seu estat original.

Tal com hem vist anteriorment, l’any 1995 el pati exteri-or del casal fou objecte d’una prospecció arqueològica que va permetre observar com una part de la paret perimetral est de la casa aprofitava pany de la muralla, així com les restes de l’antic fossat baix medieval.

Tenint en compte aquests precedents i gràcies a la vo-luntat de l’Ajuntament de Sabadell –com a promotor– i del Museu d’Història de prosseguir amb la recuperació històrica i patrimonial de la Casa Duran, l’any 2007 s’acor-dà prospectar de nou el pati exterior, recuperant la rasa efectuada l’any 1995 i documentant les restes de la muralla i del vall del fossat, amb l’objectiu de completar la infor-mació obtinguda i procedir, posteriorment, a la seva con-solidació i museïtzació.

Gràcies a aquesta nova intervenció arqueològica es va poder documentar el perfil del vall del fossat baix medi-eval, la secció d’estrats d’amortització i algunes noves es-tructures, entre les quals destaca el registre d’una cana-lització de desguàs abans desconeguda. En aquest sentit, els resultats arqueològics obtinguts es van veure afavorits per una topografia del terreny amb marcats desnivells que comportà una important acumulació de sediments amb una interessant seqüència cronològica que abraça des dels segles XIV-XV fins als segles XVII-XVIII, moment en el qual el fossat ja havia perdut la seva funcionalitat original.

Pel que respecta a la muralla, la intervenció arqueolò-gica al pati exterior del casal va permetre, d’una banda, la documentació d’un tram de la seva base o sòcol i, de l’al-tra, la constatació d’unes característiques constructives si-milars a la d’altres panys de muralla registrats anterior-ment arreu de la vila de Sabadell, com ara els de la plaça del Doctor Robert, la plaça de Sant Roc, el carrer del Doc-tor Puig o la mateixa Casa Duran. De fet, aquest tram de muralla seguiria el mateix traçat que el mur localitzat a la banda nord del mateix pati, identificat també com una part del dispositiu defensiu.

Detall de la canalització de desguàs del fossat un cop

oberta, 2007.

Susanna Abad


La planta noble de la Casa Duran conserva un conjunt pictòric a les parets i als sostres dels diferents ambients, ressò evident del rol i la importància assolits per la família en els moments més àlgids de la seva història.

Malgrat la importància i la profusió de la decoració, malauradament no ha quedat informació sobre els autors ni sobre l’època exacta –o, més ben dit, èpo-ques– d’execució, ja que a la documentació d’arxiu no es fa esment d’informa-cions inherents a les pintures ni a la seva tècnica, història o autors.

Les tasques de restauració, dutes a terme en diferents campanyes en els anys que van del 2003 al 2006 i que descriurem més endavant, van ser una ocasió im-portant, doncs, per apropar-nos a les pintures i recollir informacions principal-ment sobre la tècnica, però també sobre l’estil que presenten. Tanmateix, enca-ra que la restauració no ho tingués com a finalitat, ens han permès establir la seqüència de les pintures en funció de la seva estratigrafia. Així, es pot deduir a grans trets que han existit almenys dues campanyes pictòriques que possible-ment cal remuntar, la primera, als últims decennis del mil set-cents i, la sego-na, cap a mitjan segle XIX.

Per situar-les dins de la història de la casa, cal fer esment de la gran reforma que es va dur a terme cap a finals del segle XVIII, en vida de Josep Duran i Cuyàs, a l’interior de l’edifici i que va servir per adaptar l’habitatge a les noves activi-tats econòmiques de la família i, afegiríem, també, als nous corrents estilístics de l’època. A aquest moment hauria de correspondre (el condicional és obliga-tori) la decoració del gran saló de caire neoclàssic i una primera campanya de-corativa a les habitacions i a les alcoves que avui no és visible. La decoració ac-tual d’aquestes últimes, de fet, es remuntaria en canvi al segle XIX, quan la casa va tornar a ser objecte de reformes. Això quedaria demostrat no tan sols pel di-ferent estil de les pintures, sinó també per l’existència d’una decoració més an-

Restauracióde les pintures muralsi sostresRudi Ranesi

f

Pintures restaurades del pany de

paret de l’habitació núm. 8, que dóna

a la núm. 7, Damunt d’un sòcol de

fals marbre amb motius geomètrics,

trobem una ornamentació sobre

fons blau emmarcada per una

cornisa daurada. Aquesta decoració

s’acompanyava amb motius

decoratius sobre tela aplicats a

les cantonades i en uns medallons

centrals ara desapareguts. Les

decoracions en blau i blanc que

s’observen corresponen a una

anterior etapa decorativa d’aquesta

habitació. 2003.

Rudi Ranesi


tiga que apareix sota les pintures actuals, arreu de les ha-bitacions i alcoves. Tant a la cambra número 8, a la zona de l’alcova, com a l’habitació número 18 s’ha volgut deixar constància d’aquesta decoració primigènia, deixant al des-cobert dues cales amb sengles mostres.

Des del punt de vista de la tècnica, es va fa servir a les dues fases la pintura al tremp, aplicada sobre intonaco de morter de calç i amb una preparació de guix. Això consti-tueix un element de continuïtat dins de la tradició pictò-rica a Catalunya, ja que es tracta d’un procediment molt freqüent per a la realització de pintures murals d’àmbit privat sobretot a partir del segle XVIII.

La tipologia estilística de les pintures és molt variada en els diferents ambients de la casa, ja que cada un d’ells presenta motius i elements que el fan diferent dels altres, responent a un gust decoratiu exuberant que juga amb els estils pictòrics en funció també de l’ús de cada habitació.

El conjunt està distribuït al voltant del gran saló central de forma pseudorectangular, que en el plànol de l’edifici es marca com a àmbit 2.

Habitació núm. 16,

un cop restaurada, 2008.



Aquest saló és el nucli de la casa i també constitueix l’am-bient més interessant del conjunt en tant que lloc per on ac-cedien les visites i, per tant, destinat a representar la famí-lia dins la societat. El saló es caracteritza per les dominants cromàtiques dels verds i els grisos, que, a diferència de les al-tres sales de la casa, confereixen a l’ambient un aspecte cer-tament sobri i elegant. La decoració es basa en un esquema que alterna plafons llisos de color verd (n’hi ha tres per a cada paret llarga i dos a les parets petites) amb cornises i fal-ses arquitectures pintades en grisalles. Les quatre cantona-des es tanquen amb semicolumnes escalonades que acaben en capitells de tipus corinti. Estan executades en clarobscur per donar la sensació de volum. Damunt del capitell recol-za un arquitrau per on corre una sanefa de garlandes vege-tals de llorers que acaben en clipeus amb retrats de personat-ges de perfil sobre un fons blau. Damunt de cada porta, un llindar pintat en monocrom amb fulles d’acant alberga unes escenes amb petites figures dins de paisatges. Les escenes poden representar episodis de la vida familiar dels propieta-ris o algun tema simbòlic de difícil interpretació.

La sala es fa ressò així d’una tendència classicista que té paral·lels al segle XVIII en un clima de general neoclassicis-me. D’aquest clima es poden apreciar diversos exemples a la ciutat de Barcelona al Palau Moja o al Palau Palmerola. En tots dos casos trobem la sala noble decorada amb un es-quema semblant al de la Casa Duran quant a falses arqui-tectures i composicions.

La moda de les falses arquitectures i les grisalles, que va néixer a la Itàlia del Renaixement, mostra la volun-tat dels artistes i del comitents de connectar directament amb el món clàssic dels baix relleus en marbre de l’anti-guitat romana.

Frescos amb motius de falses columnes, arquitectures, clipeus, etc., són elements que constitueixen el lèxic habi-tual a totes les decoracions dels palaus nobiliaris o carde-nalicis a partir del segle XVI.

Enfocades des d’aquesta llum, les decoracions del saló noble de la Casa Duran apareixen relacionades intenci-onadament amb el mon àulic del Renaixement, en un àmbit que havia de ser el lloc on la família rebia els con-vidats i, per tant, era representatiu del seu estatus econò-mic i cultural.

Pel que fa a les habitacions i les alcoves, l’aparell decora-tiu canvia força i el llenguatge de les pintures es torna més popular i lleuger, mentre que al mateix temps els colors es fan més vius i exuberants.

Trobem marbrejats policromats a les bases de les pa-rets formant arrambadors rematats amb falses motllu-

Treballs de restauració de les pintures murals

de l’habitació núm. 8, 2003.


Sala principal. Escena pintada que es repeteix al damunt

del llindar de les portes de la sala que donen accés a altres

estances, 2003.

MHS


res. Al damunt dels arrambadors es despleguen ornamen-tacions que presenten vastes zones monocromes grogues, roses o en blau intens, emmarcades dins de cornises amb elements florals a les cantonades. Possiblement aquest es-quema també respon a l’exigència de mantenir lliure d’or-naments una part de la paret per destinar-la a albergar prestatges, quadres o altres elements del mobiliari.

A la sala número 19, una tela pintada a l’oli que n’ocupa una de les parets representa un paisatge dins d’una falsa cornisa en monocrom. Aquest expedient d’afegir una de-coració pintada sobre tela a la decoració mural troba ressò a les sales 16, 15 i 10, on els sostres anaven revestits amb teles de grans dimensions (avui dia només en queden a les dues alcoves de la sala número 16). A les sales 7 i 8 també s’alterna l’ús de teles per rematar la sanefa superior de la paret.

El passatge de la sòbria decoració de la sala més gran a la joiosa policromia de les habitacions i les alcoves s’explica no només a partir d’una diferent cronologia sinó també per la diferent funció atribuïda als espais. Ens atreviríem a afir-mar que el gust més proper al sentiment dels mateixos pro-pietaris s’ha de buscar en els àmbits més íntims.

Estat de conservació

En el moment de començar les obres de restauració, l’estat de conservació de les pintures de la casa era molt dolent. La pel·lícula pictòrica presentava una important i espessa capa de brutícia que provocava l’enfosquiment de les policromi-es originals. En algunes sales, com la 7 i la 8, les pintures es-taven tapades amb diverses capes de paper decorat afegit a les parets en el decurs del temps. Arreu es van trobar ta-ques de procedència diversa, com ara cera o guix, i, fins i tot, marques d’erosió produïdes pel mobiliari existent a la casa. Repartits per totes les sales també s’han trobat claus, cargols i restes de l’enllumenat antic (sobretot al saló).

Algunes zones havien estat restaurades amb anteriori-tat i presentaven repintats barroers i de mala factura amb alteració dels colors respecte als originals, que s’ha fet més evident un cop començada la fase de neteja. Aquests re-pintats eren generalitzats al saló, on afectaven sobretot les zones al voltant de les portes, a causa d’algunes transfor-macions sofertes en intervencions anteriors.

A les parts altes de les parets, sobretot al saló i a les ha-bitacions 7, 8 i 18, es presentaven moltes i extenses taques d’humitat que havien provocat aurèoles, regalims i despre-niments de la capa pictòrica a causa de la presència de sals.

Tres moments del procés de fixació i consolidació de la

capa pictòrica, 2003.

Rudi Ranesi


Tela retirada del seu emplaçament original, sostre de l’alcova de l’habitació núm. 16, per procedir a la seva

restauració, 2003.


Biblioteca, habitació núm. 15 del plànol, amb les pintures i el llum restaurats, 2004.



També s’han trobat arreu esquerdes i fissures, algunes provocades pels movi-ments del mur en relació amb unes feines de rehabilitació de l’edifici, realitza-des anteriorment a la restauració actual.

El morter de preparació presentava sovint zones amb un important despreni-ment de la paret de suport i això provocava la pèrdua contínua de material original.

Als sostres la conservació de les decoracions originals era igualment molt compromesa, tant a les bigues i revoltons (habitació 18) com a l’enteixinat del saló principal o a les pintures sobre tela (habitació 16).

A les bigues i als revoltons la policromia es presentava molt descohesiona-da, amb aixecaments i pèrdues. Igualment, l’enteixinat del saló presentava una problemàtica semblant, amb el problema afegit d’algunes deformacions de la fusta a zones concretes de la sala causades per les abundants filtracions d’aigua des de la coberta.

Les teles havien perdut el tensament original i presentaven taques d’humitat molt visibles que en feien difícil la lectura.

El resultat final de la intervenció ha estat la recuperació de l’aspecte original del conjunt de la casa, que actualment desplega al públic el seu variat repertori de motius ornamentals i explica, a través de la policromia, una pàgina intensa de la història d’una família i de la ciutat de Sabadell.

Habitació núm. 7. Damunt d’un

sòcol de falsa pedra trobem dues

sanefes amb motius de miralls i

elements vegetals que emmarquen

un fons verd marcat per subtils

línies verticals. El suport de la

sanefa superior és una tela pintada

enganxada a la paret. 2004.



Procés de restauració

Les feines van començar amb l’eliminació de tots els elements aliens als mate-rials originals, com ara claus, interruptors, cables d’electricitat i guixos d’inter-vencions anteriors. Després s’ha procedit a la neteja superficial de la policromia mitjançant l’ús d’aspiradors i paletines i s’ha continuat la neteja en sec amb gomes toves d’esborrar. Un cop acabada aquesta fase s’han fet evidents els re-pintats de les restauracions anteriors, que s’ha optat per eliminar amb una ne-teja química.

Després de realitzar diverses proves amb dissolvents, s’ha triat una solució mixta canviant-ne la proporció depenent del repintat que calia eliminar.

Durant la fase de neteja s’ha fet evident la presència de la decoració més an-tiga sota la pintura actual a diferents habitacions. En el moment de la troballa, també s’ha valorat la hipòtesi de procedir a la recuperació sencera de la prime-ra fase decorativa, la qual cosa ha resultat inviable a causa de la complexitat de

Procés de restauració de l’enteixinat

del sostre de la sala noble, 2003.

MHS


En les quatre cantonades de la sala és present el motiu de columnes amb fust acanalat i capitell corinti, 2012.



Vista parcial d’una paret de la sala després de la restauració. Es pot apreciar la definició dels elements ornamentals

basats en les falses arquitectures i les grisalles, 2003.

Rudi Ranesi

Detall de l’estat de conservació en què es trobaven les pintures murals de la sala, 2002.

Rudi Ranesi


l’operació i per la presència de llacunes extenses a la pintu-ra més antiga. Després de realitzar diversos sondeigs arreu, s’ha optat per deixar a la vista les cales de la pintura més antiga, com s’ha descrit anteriorment, i restaurar la deco-ració actual.

A continuació s’han hagut de fixar puntualment alguns aixecaments de la capa pictòrica mitjançant la injecció d’una resina acrílica en aigua, aplicant prèviament una so-lució hidroalcohòlica. En algunes zones l’aixecament era tan generalitzat que s’ha optat per la nebulització de la mateixa resina. Seguidament s’ha passat un rodet de caut-xú amb un teixit, per tal d’ajudar a tornar la pel·lícula pic-tòrica a la seva posició original.

Un cop fixades les zones més problemàtiques s’ha pro-cedit al dessalatge amb aigua destil·lada i papers tissú de les zones amb més presència d’eflorescències, repetint l’operació allà on era necessari.

Per tal d’evitar despreniments a les zones de separació del morters de suport, s’ha practicat la consolidació amb morters hidràulics de les capes de preparació, mitjançant injeccions per reforçar-ne l’estructura.

Un cop finalitzades les fases de neteja i consolidació, s’ha donat una capa de protecció a les pintures i als sostres amb una resina acrílica diluïda en acetona i seguidament s’ha començat el procés de reintegració. Aquest procés ha començat amb el segellat de totes les petites llacunes, fo-rats i fissures utilitzant dos morters dels quals el més su-perficial estava constituït per pols de marbre i calç.

Per acabar s’han reintegrat cromàticament les llacunes seguint un criteri il·lusionista mitjançant pigments dis-solts amb aigua i aglutinats amb una resina acrílica. En al-gunes zones s’han fet plantilles amb acetats per reprodu-ir el dibuix original.

El resultat final de la intervenció ha estat la recupera-ció de l’aspecte original del conjunt de la casa, que actual-ment desplega al públic el seu variat repertori de motius ornamentals i explica, a través de la policromia, una pàgi-na intensa de la història d’una família i de la ciutat de Sa-badell.

Pintures murals de l’alcova de l’habitació núm. 8. A la part

inferior drets de la fotografia s’aprecia la cala on és visible

l’anterior decoració pictòrica d’aquest espai, 2003.

Rudi Ranesi

g

Vista de la sala, núm. 2 del plànol, amb les pintures murals i

l’enteixinat del sostre restaurats, 2004.


f

Aspecte actual de l’habitació 18, dita també «de l’àvia»,

amb les pintures i el llum restaurats, 2004.



El procés de recuperació va incloure, també, la restauració de tots els elements decoratius i funcionals de la casa, tant interiors com exteriors. Les característi-ques tècniques i materials són molt diverses, fet que comportà la intervenció de professionals especialitzats en diferents camps de la restauració.

Els criteris generals aplicats als processos de conservació-restauració van ser comuns a totes les branques: recuperació i consolidació de l’original i preserva-ció de la història de l’objecte o element a restaurar. No es va donar prioritat a un període o estil concret, sinó que s’intentà preservar els testimonis materials que evidencien el pas del temps.

En tots els processos de restauració es tingueren en compte els principis bà-sics que actualment regeixen la pràctica de la restauració: tota intervenció ha de ser llegible, estable i reversible.

Una de les restauracions de més abast va ser la de les pintures murals de la planta noble; la seva especificitat i complexitat justifiquen que s’hi dediqui un capítol a part en aquesta publicació.

Elements de fusta

A la Casa Duran els elements de fusta són abundants i de característiques i ti-pologies diferents. S’hi troben des dels que formen part del mateix immoble, com ara les portes, les finestres, les fustes dels cups, les de la fàbrica de sabó, les menjadores, els penjadors; així com els béns mobles continguts en el celler: les bótes i els seus suports, la premsa, els cofins, les escales, el banc de doble ban-cada, les portadores, l’alçabotes...

Altres restauracionsRoser Enrich i Gregori

f

Armari de la sala revestit de rajoles

blaves catalanes datables al segle

XVI, 2004.

ECRA


En el cas concret de les bótes, el primer pas va ser la seva consolidació per part d’un boter, que va afermar els cèrcols i les va alinear i assentar. Seguida-ment hi van intervenir els restauradors, que hi van fer una neteja mecànica i un procés de desinfecció contra xilòfags, emprant productes naturals no tòxics.

En la resta dels elements de fusta el procés de neteja i desinfecció va ser el ma-teix, però després es van consolidar i reforçar les peces que ho necessitaven i, per acabar, se’ls va aplicar una protecció final a base d’oli de llinosa. En el cas de les portes que donen a l’exterior se’ls va aplicar un vernís de porus obert amb filtre de raigs ultraviolats, per protegir la fusta de l’acció fotodegradadora de la llum.

Restes arqueològiques de la fàbrica de sabó

Les restes de la fàbrica de sabó s’han incorporat a l’itinerari del recorregut histò-ric per la casa. En aquests àmbits es féu una neteja i consolidació, tant de les res-tes arquitectòniques conservades —murs, fogaina i perol— com dels metalls —base de coure del perol i porta de ferro de la fogaina.

La restauració d’aquests elements es realitzà in situ, excepte la de la porta que tancava la boca de la fogaina, que estava en molt mal estat de conservació. Es tro-bava coberta per dipòsits terrosos, estava fragmentada i exfoliada en algunes zones i presentava molts productes de corrosió. Es decidí traslladar-la al taller de restau-ració, on se sotmeté a un procés de neteja, decloració, dessalatge, inhibició, pro-tecció i reintegració amb una resina especial per a metalls. Atès que el seu estat de conservació inicial era dolent, aquest tractament durà molts mesos, concretament vint-i-nou, per tal de neutralitzar la corrosió i eliminar totes les sals perjudicials.

També s’aplicà aquest tractament a una eina de ferro localitzada en el farci-ment d’un dels dipòsits de la fàbrica de sabó i a dos embuts de llauna localit-zats al celler; en aquest últim cas el procés no s’allargà tant.

Cortines de la sala noble

A la capçalera de la sala noble, davant dels balcons que donen al carrer del Pe-dregar, es conservaven unes cortines. Penjaven d’una galeria de llautó emmot-llat, decorada amb motius vegetals, que també s’ha restaurat.

Es tracta de quatre cortines de cotó estampades amb corró de coure. Presen-ten uns motius decoratius a base de gerros, flors i elements vegetals que formen grotescs, de color gris, blanc i marró, sobre fons verd. Es tracta d’un teixit de tipus historicista. És de manufactura catalana i datable cap a 1885. Estaven pen-jades d’una galeria de llautó emmotllat i la subjecció es feia amb unes argolles metàl·liques lligades a unes bagues de cinta de cotó cosides a la vora superior, algunes de les quals ja no es conservaven.

El seu estat de conservació era regular; a part de brutícia, taques i descolori-ment general, presentaven estrips, recosits i pèrdues de suport, causades proba-blement per la composició de la tinta marró emprada en l’estampat, així com rebrecs i deformacions.

El procés de restauració s’ha realitzat al taller de restauració del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa. S’ha seguit el mateix procés en cada

El procés de recuperació va incloure la restauració de tots els elements decoratius i funcionals de la casa, tant interiors com exteriors

s

Cap de terracota que coronava una

de les xemeneies de la casa, 2012.



Porta de ferro de la fogaina de la fàbrica de sabó localitzada

durant els treballs d’excavació arqueològica, 2004

ECRA

Eina localitzada en el procés d’excavació de la fàbrica de

sabó, abans de ser restaurada.

ECRA

Aspecte de la porta de la fogaina restaurada.

ECRA

L’eina, després de la restauració.

ECRA

Un dels socarrats, abans de ser restaurat, 2002.

MHS

Socarrat restaurat, 2003.

MHS


una de les cortines. S’inicià amb la neteja per aspiració de baixa succió i, segui-dament, un cop comprovada la solidesa dels tints al mitjà aquós, se submergi-ren les cortines a dos banys d’aigua consecutius. Prèviament s’havien retirat els recosits, les tavelles i les argolles metàl·liques.

Seguidament s’estengueren planes sobre una taula i s’eliminaren plecs i de-formacions, recuperant la forma original. Així disposades, es procedí a l’asse-catge amb l’ajut de ventiladors.

Després d’identificar i localitzar tots els estrips i forats, s’aplicaren pedaços de tela del color adient —verd o marró— a les zones més delicades i a tots els forats. Aquests pedaços s’han cosit al revers de la cortina emprant punts de res-tauració.

Per tal que les cortines es puguin tornar a penjar, sense que en perilli l’esta-bilitat física, s’han substituït les argolles per unes bagues de tela de cotó 100%, tenyides amb tint natural.

Restauració dels socarrats

El ràfec de l’escala és un dels elements de la casa que fou desmuntat durant la in-tervenció de 1995. En el procés de rehabilitació iniciat el 2002 es localitzaren, apila-des a la galeria del primer pis, les rajoles que formaven part de l’entrebigat d’aquest ràfec. Algunes conservaven encara visible la decoració original, que consistia a

Neteja d’una de les cortines de la

sala, 2007.

Elisabet Cerdà / CdMT


aplicar una lletada de calç cobrint, en aquest cas, tota la su-perfície de la rajola, a sobre de la qual es pinten motius deco-ratius diversos amb color mangre o negre. Les rajoles decora-des emprant aquesta tècnica reben el nom de socarrat.

L’ús d’aquest tipus de decoració en els entrebigats va ser habitual a la zona del Vallès Occidental a partir del segle XVI fins a principis del XIX.

L’estat de conservació era més aviat dolent. Presentaven pulverulències tant en el motiu decoratiu com en la base de preparació.

Si bé en alguns dels socarrats es veia a simple vista la de-coració original, la major part de les rajoles del ràfec presen-taven diverses capes de repintats totals o parcials que impe-dien o dificultaven determinar a simple vista la presència de decoració.

En els socarrats que no presentaven repintats primer es consolidà la capa pictòrica i la de preparació i, seguidament, es realitzà una neteja amb aigua destil·lada de tota la super-fície decorada.

En la resta de rajoles es realitzaren unes cates per tal de veure si presentaven decoració. De les 63 rajoles que es trac-taren, en 37 es localitzà decoració. En aquestes, després de netejar la pols i la brutícia superficials, es prefixà la policro-mia, s’eliminaren els repintats —capes de morter, pintu-ra, calç, etc.— emprant mètodes mecànics; i seguidament es fixà i consolidà la policromia pulverulenta. Es reconstru-ïren les peces fragmentades i en alguns casos es reintegrà el suport d’argila.

La decoració d’aquests socarrats, en moltes peces, com-bina el traç de pintura amb la incisió. Els motius decora-tius són majoritàriament geomètrics. Hi trobem aspes, rom-bes, escaquers, reticulats; però també n’hi ha de figuratius que fan al·lusió al món militar i a alguns oficis com picape-drer o armer.

El seu fràgil estat de conservació va fer aconsellable no tor-nar-los a posar en el seu emplaçament original. En aquest lloc es col·locaren unes reproduccions amb els motius deco-ratius més representatius del conjunt.

Rajoles decorades

Els revestiments de rajola decorativa també són presents a la Casa Duran, concretament als balcons de la façana del carrer del Pedregar, a l’interior d’un dels armaris de la sala noble i a l’ampit de la finestra interior que comunica la ca-pella amb la sala contigua. Els de la façana i la capella són del segle XVIII i els de l’interior de l’armari, del XVI.

Restauració de les bótes del celler, 2003.

Departament d’Obres / Ajuntament de Sabadell

Perol d’aram amb aixeta de desguàs. Tot i que la peça

es va localitzar fora de context, està relacionada amb

l’activitat de fabricació del sabó. 2008.


Es trobaven en bon estat de conservació. El procés de restauració consistí en la neteja, consolidació i reintegració dels motius decoratius.

A l’altar de la capella també hi havia una banda revestida de rajoles. El seu estat de conservació era regular i en faltaven bastants. En iniciar la restauració es va constatar que no eren originals, sinó que eren de producció industrial, que reproduïen el motiu decoratiu del revestiment de l’armari abans esmentat. Ate-ses aquestes circumstàncies, s’optà per acabar-les de retirar totes i en el seu lloc es col·locà un fris llis de fusta.

Altres objectes

També es restauraren objectes individuals, alguns dels quals es tornaren a instal·lar en el seu lloc originari, com és el cas del llum de llautó de la bibliote-ca i el llum de vidre de l’habitació de l’àvia. La restauració d’aquests llums va in-cidir tant en la part formal com en la funcional. Així, amb una nova instal·lació elèctrica, actualment tornen a desenvolupar la seva funció original.

Altres objectes, com el cap de terracota que originalment coronava la xeme-neia i un altre llum de llautó que era situat a l’antic menjador, no s’han reposat al seu lloc, per qüestions de conservació o bé per la desaparició de l’espai on es-tava instal·lat, en el cas del llum.

Altres objectes de grans dimensions i que relacionem amb l’activitat de la fa-bricació del sabó, com ara el perol d’aram amb aixeta lateral de desguàs i una gran pica de pedra que servia per contenir oli, també s’han netejat i restaurat; però no s’han instal·lat a la zona de la fàbrica de sabó ateses les seves dimen-sions i perquè en desconeixem l’emplaçament precís en aquest complex indus-trial.

També es restaurà la tremuja que servia per xafar el raïm. No en coneixem l’emplaçament original, però en el recorregut actual s’ha col·locat a l’estable, per qüestió d’espai, i també funcional, ja que també hi ha un cup.

Finalment ens referim a una peça singular localitzada a la Casa Duran. Es tracta d’un gerro de ceràmica vidrada realitzat per Marian Burguès. Aquest gerro el localitzàrem sencer, però trencat en múltiples fragments. El procés de restauració consistí en la neteja i dessalatge dels fragments ceràmics, i seguida-ment es remuntà la peça i s’enganxaren els fragments. La peça estava completa, només presentava petites llacunes que es reintegraren amb escaiola.

Segons ens informaren els descendents dels Duran, a la casa n’hi havia dos, de gerros de Marian Burguès. Estaven situats a banda i banda del capdavall de la sala. Aquest gerro de moment no s’ha reposat a la sala.

Segons ens informaren els descendents dels Duran, a la casa n’hi havia dos de gerros de Marian Burguès. Estaven situats a banda i banda del capdavall de la sala

f

Detall de la porta principal

restaurada. S’intervingué tant en la

fusta com en els elements de forja.

2003.


d

Planta baixa. Vista de la quadra

(núm 2 del plànol). Al fons s’aprecia

la paret d’un cup i en primer terme la

tremuja restaurada. 2004.


s

Gerro de Marian Burguès.

ECRA


aadd (1998): Sabadell. Memòries d’una vila, segles XVI-XVIII. Sabadell, Museu d’Història de Sabadell.

arQUIMoBle, scP (2004): Informes tècnics de restauració. La Casa Duran de Sabadell, I i II, Barcelona [informes inèdits].

BenaUl BerengUer, Josep Maria (director) (2009): El Gremi de Fabricants de Sa-badell, 1559-2009. Organització empresarial i ciutat industrial, Sabadell, Fundació Gremi de Fabricants de Sabadell.

Bosch I cardellach, Antoni (1796-1802): Historia nueva de la Casa Durán, ahs, Fons Duran del Pedregar de Sabadell [manuscrit inèdit, cdr 48].

Bosch I cardellach, Antoni (2003): Memòria de las cosas notables de la vila de Sabadell, comensant en desembre de 1787, Sabadell, Fundació Bosch i Cardellach.

canyaMeres, Esteve (2003): «Família i patrimoni: els Duran del Pedregar, se-gles XV-XX», dins TorrUella lloParT, Jordi (coord.), (2003), p. 13-21.

casTells, Andreu (1961): L’art sabadellenc, Sabadell, Riutort.

casTells, Andreu (1975): Sabadell, informe de l’oposició. Prolegòmens. Aldarulls del pa 1788. Revolució de setembre, 1868, Sabadell, Riutort.

cerdà, Elisabet; XIraU, Montserrat i sala, Dolors (2007-2009): Informe res-tauració-conservació cortina de la Casa Duran, Terrassa, cdMT [informe inèdit].

coloMer aMaT, Emília (1992): «El retaule de la coronació de la Casa Duran, un retaule renaixentista a Sabadell», Arraona, p. 31-40.

doMènech fIgUeras, N. i ríos fIgUerola, Maria Mercè (1988): El municipi de Sabadell a l’Edat Moderna, Terrassa, Ègara.

ecra, scP (2008): Fitxes de restauració dels metalls de la Casa Duran, Sabadell [in-forme inèdit].

Bibliografia

f

Despatx-Biblioteca, núm. 15 del

plànol, 1958.

Monistrol / AHS


enrIch I gregorI, Roser i argany I coMas, Isabel (2003): «La Casa Duran. El procés de rehabilitació», Ar-raona, núm. 27, p. 280-289.

enrIch I gregorI, Roser i argany I coMas, Isabel (2007): «La Casa Duran, 500 anys de vida domèstica», Espais interiors, casa i art, Barcelona, Universitat de Bar-celona, p. 39-44.

garcía esPUche, Albert (1998): Un siglo decisivo. Barcelona y Cataluña, 1550-1640, Madrid, Alianza.

lIaño, Emma (2007): Poblet. El retablo de Damián Forment, León, Editorial Edilesa.

Maragall Moreno, Marta (2004): Memòria de l’estudi his-tòric i arqueològic de la Casa Duran del Pedregar, Manresa [manuscrit inèdit].

MarceT, José M. (1963): Mi ciudad y yo. Veinte años en una alcaldía, 1940-1960, Barcelona, Talleres Gráficos Dúplex.

MarTí escayol, M. Antònia (2002): «Desenvolupament del segle XVIII i medi ambient», IX Simposi d’Història Econòmica, Barcelona.

MasagUé Torner, Josep M. (2008): Els socarrats, un orna-ment oblidat, Sabadell, Museu d’Història de Sabadell.

MaTeU, Ernest (1968-1971): Ordinacions de la Universitat de la vila i terme de Sabadell, Sabadell, Ajuntament de Sa-badell.

PascUal doMènech, Pere (2000): Els Torelló. Una família igualadina d’advocats i propietaris, Barcelona, Fundació Salvador Vives i Casajuana.

PascUal TInTorer, Miquel (1865): Proyecto de ensanche y re-forma de Sabadell (ahs, 13.2, Plans d’ordenació).

roca, Pere (s/d): Estudi de la Casa Duran, Sabadell [ma-nuscrit inèdit].

roca carol, Juan (1943): Olivos, aceites y jabones, Barcelo-na, Editorial Aries.

roIg deUlofeU, Albert (1998): «Els Duran del Pedregar», dins aadd (1998), p. 81-92.

serra, Eva (1988): Pagesos i senyors a la Catalunya del segle XVII. Baronia de Sentmenat, 1590-1729, Barcelona, Crítica.

Torras rIBé, Josep M. (1976): Evolució social i econòmica d’una família catalana de l’antic règim. Els Padró d’Iguala-da (1642-1862), Barcelona, Fundació Salvador Vives i Ca-sajuana.

Torras I TIlló, Santi (2002): Art en documents. Presència del Renaixement i Barroc a Sabadell, Sabadell, Arxiu Històric de Sabadell [Quòndam, núm. 1].

TorronTegUI, S. (1951): Tratado moderno de fabricación de jabones, Barcelona, J. Montesó Editorial.

TorrUella lloParT, Jordi (coord.) (2003): «Catàleg del fons Duran del Pedregar de Sabadell (1273-1912)», Sa-badell [Eines de l’Arxiu, núm. 3].

Trc (2002): Pressupost de la restauració i reproduccions dels so-carrats de la Casa Duran, Sabadell [documents inèdits].

yegUas gassó, Joan (2001): L’escultura a Catalunya entre 1490 i 1575. De la tradició medieval a la difusió i consolida-ció de les formes «a la romana», Barcelona, Universitat de Barcelona, p. 702-707 [col·lecció de tesis doctorals mi-crofitxades, núm. 3.892].

La Casa Duran és un dels edificis més emblemàtics del paisatge urbà de Sabadell, amb una gran càrrega històrica, i l’únic que encara conserva gairebé intacta l’estructura genuïna dels segles XVI i XVII, quan fou construïda, així com la majoria de les reformes executadesen el transcurs de les dues centúries següents.

Construïda per la família Duran, aquests l’habitaren fins els anys setanta del segle XX. Després d’una forta polèmica ciutadana,referent a la seva possible demolició, l’any 1958va ser declarada monument historicoartístic.


La Casa Duran del Pedregar

Documents

Transcript of La Casa Duran del Pedregar