LA CENSURA I LA CONSIGNACIÓ DE LA PREMSA …€¦ · Web viewEl nostre treball sosté la hipòtesi...
35
Teoria i historia del periodisme i dels mitjans audiovisuals LA CENSURA I LA CONSIGNACIÓ DE LA PREMSA DURANT EL FRANQUISME Luis Bravo Casalilla Pascual Labarta Farró Ricard Pons Riu Laura Solves Fontana 1r CiPAV 2014- 2015
Transcript of LA CENSURA I LA CONSIGNACIÓ DE LA PREMSA …€¦ · Web viewEl nostre treball sosté la hipòtesi...
Teoria i historia del periodisme i dels mitjans audiovisuals
LA CENSURA I LA CONSIGNACIÓ DE LA PREMSA DURANT EL FRANQUISME
Luis Bravo CasalillaPascual Labarta FarróRicard Pons RiuLaura Solves Fontana
1r CiPAV 2014-2015
2 de 23
INDEX
1. INTRODUCCIÓ
2. ANTECEDENTS
3. LLEI DE PREMSA DE 1938
3.1 Conseqüències sobre els mitjans de comunicació
3.2 Visió dels mitjans de comunicació des del règim
4. ELS DIARIS PRINCIPALS
5. CONSIGNACIÓ
5.1 Funcionament i control de les fonts
5.2 L’oposició al franquisme
5.3 Característiques principals de les consignes
5.4 La inserció de continguts
6. ETAPES DEL FRANQUISME
6.1 Primera Etapa (1939-1949)
6.2 Segona etapa (1950-1959)
6.3 Tercera etapa (1960-1975)
7. CONCLUSIONS
8. BIBLIOGRAFIA
3 de 23
1. INTRODUCCIÓ
El nostre treball sosté la hipòtesi inicial de que els temes relacionats amb les
desigualtats econòmiques i injustícies socials que es vivien durant l’etapa del
franquisme no eren reflectides als mitjans de comunicació escrits, i a més sofrien el
filtre de la censura per part de l’Estat. Tot aquest procés es duia a terme amb
l’objectiu de tindre sota control la informació i manipular al seu favor la opinió de la
població amagant la veritat.
Analitzarem com, a través de la censura, es va limitar i controlar la llibertat
d'expressió a l'Estat espanyol, especialment, en aquells casos en els quals es va
postular una opinió contrària a la de l'ordre establert fins aleshores. Intentarem
també explicar perquè la censura sol ser el recurs més utilitzat per les nacions que
observen una forma de govern pròxima al que és una dictadura i tot el que té a veure
amb l'exercici del periodisme.
2. ANTECEDENTS
El 1936, a l’Estat espanyol es va iniciar una Guerra Civil, la qual cosa va suposar
una gran inestabilitat en tots els àmbits del territori. La Premsa no va ser ninguna
excepció.
El juliol del 1936, el bàndol revoltat va prendre la mesura de fer-se amb el control de
tots els mitjans de comunicació a la zona en la que dominava. Aquest desig es va
complir el 1937, quan al general Francisco Franco se li van atribuir els màxims
poders. El futur “caudillo” va decidir dur a terme una regulació formal de tota la
Premsa espanyola amb un únic desig: donar-li a la Premsa un contingut unitari.
Durant el 1937, es va començar a plantejar una llei per a la Premsa la qual complís
amb totes les expectatives que el general Franco tenia a la ment. El plantejament
d’aquesta llei, segons Manuel Fernández Arenal es va fer inspirant-se en el servei
premsa-propaganda de Hitler.
4 de 23
3. LLEI DE PREMSA DE 1938
Finalment, el 1938 Antonio Giménez Arnau, sota una admiració al feixisme de
Mussolini i els plans de Joseph Goebbels, va escriure la Llei de Premsa.
Inspirada en els principis dels combatents del “movimiento”, els que havien fugit de
l’anomenada zona vermella van redactar una llei que es preocupava únicament de
la Premsa escrita, la qual necessitava el control de l’Estat degut a la seva gran
varietat. Aquesta llei, en la seva redacció s’oposava clarament a la premsa populista,
considerada com el quart gran poder de l’Estat fins aleshores.
Justino Sinova afirma que “es considerava necessari transmetre a l'Estat les veus de
la Nació i comunicar a aquesta les ordres i directrius de del seu Govern” 1. La Premsa
s'entenia com un "òrgan decisiu en la formació de la cultura popular i en la creació
de la consciència col·lectiva", per això no podia anar al marge de l'Estat.
Segons Miguel Fernández, “calia despertar en la premsa la idea del servei a l’Estat i
convertir-la en una institució nacional per tal de convertir al periodista en un ‘apòstol’
de l’Estat, en un digne treballador al servei d’Espanya”. Segons Justino Sinova, “es
concebia l'informador com un vehicle de suport a l’acció política, com un
col·laborador de l'autoritat. Es pretenia constituir un ‘apòstol del pensament i la fe de
la Nació’”2.
La llei de premsa del 1938, per poder aplicar-se rigorosament, va establir també una
sèrie de principis que havien de ser seguits i complerts al peu de la lletra.
Miguel Fernàndez atribuïa cinc grans principis a la llei de premsa:
1. La Premsa havia de servir a l’estat, era una institució nacional, un servei.
2. L’estat subministraria la informació a través d’un canal únic: l’Agència EFE.
3. L’Estat era qui formava i controlava als periodistes i qui signava els seus
respectius càrrecs.
4. Les decisions del ministre respecte la premsa no admetrien possibilitat
d’acudir a la via administrativa.
1 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 152 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 16
5 de 23
5. Per ser periodista, calia estar inscrit al llibre que porta el servei
governamental.
3.1. CONSEQÜÈNCIES SOBRE ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
En primer lloc, l'Estat va prohibir el funcionament de totes les estacions ràdio-
emissores particulars i va sotmetre a prèvia censura dos exemplars de tot imprès o
document destinat a la publicitat.
Franco, després de ser nomenat cap del Govern de l'Estat espanyol, va prohibir els
llibres, diaris, fullets i tota classe d'impresos "pornogràfics de literatura socialista,
comunista, llibertària, i en general, dissolvents".
L'Estat franquista pensava sobretot en els instruments tècnics de comunicació, ja
que els mitjans exercien una gran influència.
El franquisme portava a utilitzar la informació, primer com a arma de guerra, i
després com a mitjà parell a l'exercici del poder. El nou Estat acusava els seus
enemics de realitzar una "guerra bruta" amb els mitjans de difusió (per al franquisme
anomenats "mitjans de propaganda"), el que anomenaven "enverinament moral". La
premsa era un vehicle de propaganda i es concebia com a recurs per portar alè
moral als combatents. Consideraven la radiodifusió o radiofonia com el instrument de
difusió de major importància política.
Es sospesava que la Premsa formava part de l’estructura del franquisme i es va
arribar a atribuir a la tasca dels diaris un caràcter semipúblic, semioficial. Justificaven
l'apropiació dels mitjans de comunicació proclamant "la creixent intervenció de l'Estat
en el règim de premsa", fins al punt d'afirmar que ja no pertanyien al món del dret
privat.
Es pretenia que la Premsa fos l’altaveu de les seves ordres i de les realitzacions del
franquisme, i es volia que la Premsa contribuís a "una sistemàtica ordenació de la
cultura espanyola". L’Estat insistia en el que era una de les seves creences més
tenaces: la importància educativa de la comunicació.
Hi havia el propòsit de convertir la Premsa en una institució nacional (Llei d'abril de
1938), i se li va atribuir les més àmplies facultats de disciplina i control. S’exercia
amb rigor la censura, però de vegades es negava, assegurant que un dels propòsits
6 de 23
del règim era el de muntar un sistema en que la política de Premsa es portés amb
una major agilitat.
La redacció d’aquesta llei i la posada en pràctica d’aquests principis van suposar una
forta repercussió en els diaris.
L'única fórmula a partir de la qual els diaris responguessin a la seva missió de ser
"institució nacional" era la de dirigir-los estretament des del mateix poder polític.
S’eliminava tot allò que no "convenia" als interessos dels governants i s’obligava a
publicar el que el poder en cada moment volia. Aquesta censura va durar 28 anys.
Els directors i redactors havien de mostrar-se com a símbols de la fidelitat a l’estat i
als governs i hi havia un control eficaç sobre els diaris pertanyents a particulars.
El 1940, es va crear el Movimiento, una nova cadena de Premsa. Empreses que
anteriorment es consideraven enemigues del estat passaren a formar part del FET o
de les JONS. Moltes companyies i particulars van perdre la propietat dels seus
diaris, com per exemple el diari de Bilbao “El Liberal”.
Aquesta llei, de tall totalitari, partia de la idea del "nou periodisme", que havia de
caracteritzar-se per exercir-se al servei del poder polític, per "transmetre a l’Estat les
veus de la Nació i comunicar a aquesta les ordres i directrius de l'Estat i del seu
Govern ".
La llei es declarava, sense dissimular, enemiga de la llibertat, exposant que "la
llibertat entesa al servei democràtic havia donat lloc a una Premsa sectària i
antinacional". Premsa lliure era sinònim d'activitat "realitzada al marge de l'Estat", i
desqualificada per ser un "sistema metòdic de destrucció de l'Estat, decidit pel
rancor de poders ocults".
Durant els seus primers sis anys, la Premsa va patir un control o persecució
implacable. Va convertir el procés informatiu en una pura manifestació de la voluntat
del Govern. Aquesta llei era un anacronisme, retrocedia dos segles per trobar els
seus precedents legals en una resolució de Carles IV de 24 de febrer de 1791. Els
seus precedents polítics, en canvi, eren més propers: el decret feixista italià sobre la
Premsa.
7 de 23
Un dels periodistes del bàndol republicà, Eduardo de Guzmán, va qualificar la llei
com la "més dura i ferotge de totes abans i després han tingut vigència a Espanya o
un altre país de l'Occident Europeu"3. Se li va prohibir treballar de periodista.
Els diaris eren, a tots els efectes pràctics, empreses públiques, però depenien
majoritàriament d'empreses privades. Els editors no podien nomenar lliurement als
directors dels diaris, i aquests no podien decidir sobre el contingut dels seus mitjans.
El Govern sempre tenia l'última paraula i els periodistes van quedar convertits en
funcionaris que depenien del salari d'una empresa privada.
No podia ser editada cap publicació periodística si no havia estat prèviament
autoritzada per l'Administració. Aquesta decidia si en una província calia un diari o si
era oportuna l'edició d'una revista especialitzada en un assumpte concret. Havia
desaparegut el "fàcil mercat de la notícia". El problema dels editors era donar amb
l'argument que convencés a l'alt funcionari perquè li atorgués la seva autorització.
El paper per imprimir va ser una contínua preocupació per a les autoritats. La llei
atorgava a cada diari un màxim de pàgines per mesos per ser distribuïdes per dies a
conveniència del medi. Més tard, la Direcció General de Premsa també va fixar
l'espai que es podia destinar a insercions publicitàries (un terç) i el nombre màxim
d'exemplars que podia editar. La Premsa del Moviment, en canvi, s'editava en millors
condicions d'extensió i qualitat. El 24 de febrer de 1942 es va escriure una ordre per
aplicar una cosa semblant a les revistes.
Justino Sinova afirma que “l'única cosa definitiva que pot dir-se de l'acció de la
censura és que va ser voluble i arbitrària. En ocasions va semblar que l'Església
imposava el seu credo i que els mitjans de la Falange patien la més empedreïda
persecució. Però en realitat ningú podia sentir-se segur sota una pràctica política
que només buscava allargar la vida d'un règim nascut de la guerra i retre tribut a un
cap. Aquest va ser el veritable secret de la censura”4.
3.2. VISIÓ DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ DES DEL RÈGIM
3 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 274 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 31
8 de 23
Segons Justino Sinova, el nou Estat franquista tenia clara la funció dels mitjans de
comunicació i l’opinió que tenien cap a ells5:
1. Els mitjans de comunicació exerceixen una gran influència. El franquisme
portava a utilitzar la informació com arma de informació com arma de guerra,
primer, i com a mitjà per a l’exercici del poder, després. Acusava als seus
enemics a realitzar una “guerra bruta” amb els mitjans de difusió (per al
franquisme anomenats “mitjans de propaganda”), el que anomenaven
“enverinament moral”.
2. La Premsa es convertia en un instrument de l’Estat. Va arribar a atribuir la
tasca dels diaris un caràcter semipúblic, semioficial. Pretenia que la Premsa
fos un altaveu de les seves ordres i de les seves realitzacions, i volia que la
Premsa contribuís a “una sistemàtica ordenació de la cultura espanyola”, i
insistia en el que era una de les seves creences més pertinaces: la
importància educativa de la comunicació.
3. Els periodistes es convertien en col·laboradors de la tasca de l’Estat. No eren
per al franquisme professionals dedicats a descriure i interpretar l’actualitat,
sinó, eren vistos com a treballadors d’una “institució nacional”, amb el caràcter
de col·laboradors de l’Estat, per això sotmesos a disciplina. L’Estat controlava
i vigilava les seves accions, ja que tenien una important “missió” política que
complir: com a vehicle de doctrina i orientador dl poble, sota les consignes del
Poder Públic. Els periodistes eren seleccionats per l’Estat, en concret per el
Ministeri de l’Interior, i se’ls hi prohibia treballar en mitjans de comunicació
estrangers.
4.ELS DIARIS PRINCIPALS
Durant l’època del franquisme, els principals diaris espanyols eren ¡Arriba!, l’ABC,
Informaciones, Diario Ya, La Vanguardia, Hoja del Lunes, Diario Madrid, El Alcázar y
Pueblo.
De tots aquests diaris, hem decidit desglossar simplificadament els següents:
1. ¡Arriba! va ser un diari fundat el 1935 per José Antonio Primo de Rivera,
publicat fins el 5 de març de 1936 després que fos suspès per la II República. Més 5 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 36-38
9 de 23
tard, el 1939, després de l’ocupació de Madrid per les tropes franquistes, els
falangistes va confiscar les instal·lacions del diari El Sol i ¡Arriba! va reaparèixer com
un dels diaris de la propietat de la Prensa del Movimiento.
Va ser un dels diaris més importants d’aquesta època gràcies a que Franco hi va
redactar escrits en contra d’una conspiració judeo-maçònica-comunista-internacional
que ell creia que existia.
Ja en època de transició, als principis de la democràcia, el Consell de Ministres
disposa el tancament del diari el 15 de juny de 1979 i l'endemà es va publicar el seu
últim número.
2. La Vanguardia es va constituir el 1881 a
Barcelona. És un diari que durant la seva
trajectòria sempre s’ha anat adaptant al govern
estatal. Al començament de la Guerra Civil, el diari
va ser confiscat. Va passar a ser el principal òrgan
d’expressió d la Generalitat de Catalunya, i més
tard, dl Govern de la II República. Al diari van
participar diferents intel·lectuals de l’època, com
ara Antonio Machado.
Al final de la Guerra, amb la victòria dl bàndol franquista, Carlos Godó va recuperar
el control financer del diari i va ser obligat a canviar la capçalera per La Vanguardia
Española.
Durant el franquisme va ser el diari més llegit per la població.
3. L’ABC és un diari creat a Madrid l’any 1903. Sempre ha seguit una línia
conservadora, monàrquica i catòlica des dels seus inicis fins a l’actualitat.
Durant la Guerra Civil, cada edició del diari va quedar en un bàndol diferent de la
guerra: ABC de Madrid al bàndol republicà i ABC de Sevilla en el bàndol revoltat.
Al final de la guerra civil, l'ABC va ser restituït als seus propietaris originals pel
bàndol vencedor liderat per Francisco Franco, causa per la qual durant el franquisme
es va convertir en un dels principals diaris del país, col·laborant i donant suport a la
dictadura.
5.CONSIGNACIÓ
10 de 23
Les consignes van ser el mètode més eficaç a l’hora d’exercir el control de la
Premsa durant el franquisme. Era utilitzada per les autoritats polítiques amb la
finalitat de posar la Premsa al seu servei.
La Reial Acadèmia Espanyola (RAE) defineix ‘consigna’ com “orden que se da a los
subordinados o que se transmite de unas personas a otras en una misión”.
En aquest cas, eren ordres del poder polític sobre els aspectes més variats de la
seva tasca. Segons Justino Sinova, es podien referir a “qüestions de fons (temes i
arguments dels que no es podia informar o dels que s’havia d’informar
obligatòriament) o a detalls de l’activitat mateixa dels diaris (l’enviament de redactors
a cobrir una informació, prohibició de realitzar determinats tipus de fotografies, ...)”6.
La censura prèvia, en forma de consignes, va ser el sistema habitual per a l’emissió
d’instruccions dirigides a tots els diaris del país, en les que s’ordenava la inserció
obligatòria de totes les informacions, comentaris, cròniques o fotografies que
s’estimessin pertinents.
“El principal objectiu d’aquestes eren l’exaltació, la magnificació i l’afalac de Franco.
La Premsa no va publicar ni una sola crítica al caudillo ni a la seva gestió, ni tan sols
una sols una sola notícia que el pogués incomodar”7, afirmava Sinova. De la mateixa
manera, “els noticiaris havien de destacar en els titulars i en les seves informacions
aspectes activitats ministerials, tot i que estava prohibit informar sobre les famílies
dels ministres i altres alts càrrecs”8.
A més a més, els diaris estaven obligats a afirmar que Espanya no era ni havia estat
mai feixista ni nazi. El règim buscava l’aproximació amb les democràcies occidentals
utilitzant mètodes de propaganda, després que els règims feixistes als que el règim
havia recolzat haguessin caigut després de la Segona Guerra Mundial.
Segons Sinova, “el feixisme no entenia la llibertat com la possibilitat d’escollir dels
ciutadans, sinó com la proximitat d’elegir del propi Estat, on els seus gestors eren els
veritables titulars i els principals beneficiaris de la llibertat que s’instaurava”9. “Franco
detestava la crítica negativa, i encara en 1966 la citava com un dels ‘dimonis
familiars’ dels espanyols.” D’aquesta manera, els diaris eren l’altaveu de l’obra del
govern i forma d’adoctrinament dels súbdits.
6 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 179.7 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 179.8 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 179.9 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 180.
11 de 23
5.1 FUNCIONAMENT I CONTROL DE FONTS
Els organismes de l’Estat encarregats de la vigilància de la Premsa llegien cada dia i
cada nit tots els textos que els diaris disposaven per publicar. La censura, segons
l’article de la llei, havia de ser exercida per tres institucions o autoritats: Servei
Nacional de Premsa (després convertit en Direcció General de Premsa), el
governador civil i l’autoritat militar.
Aquesta era aplicada pel Servei Nacional de Premsa de manera genèrica i en
cadascuna de les províncies pel cap del Servei Nacional de Premsa. La pràctica de
la censura delegada també va ser comuna.
El director o directora dels diaris era nomenat pel Ministeri de l’Interior, i igualment
podia ser cessat.
Per agilitzar la censura i les consignes es va buscar també un control sobre les fonts
molt semblant al que utilitzaven els alemanys i italians. A Espanya existia una
agència informativa que era Fabra. Aquesta agència realment, no era més que una
sucursal de la francesa “Havas” i això xocava amb el règim del cabdill. Franco per
vigilar les fonts decidir crear una agència controlada pel govern i d'aquesta manera
es va fundar l'any 1938 l'agència “EFE”. Aquesta agència era una societat anònima
que gaudia de prosperitat ja que tots els mitjans espanyols estaven obligats a
romandre abonats a ella. D'aquesta manera, per als governants franquistes era molt
més fàcil mantenir en secret l'existència de censura i les consignes. També existien
articles d'inserció obligatòria que eren invisibles per als lectors. El gran problema de
les consignes era que estaven deixades en mans de joves inexperts sense un
manual per a la seva realització. Per això en moltes ocasions eren realment
estúpides.
5.2 L’oposició al franquisme
La censura i la consigna també tenien la tasca de culpar de tot als enemics del
Franquisme, arribant fins i tot la mentida i la humiliació d’aquests:
1. Es perseguien els noms d’aquells enemics polítics que van romandre al costat
de la República, enemics interiors i aquells que no entregaven la seva vida al
règim.
2. També va sofrir atacs de la Premsa, sobretot la falangista, Don Juan de
Borbón, hereu del rei Alfons XIII i pretendent al tro d’Espanya. “La Monarquia
12 de 23
va estar sotmesa durant anys al silenci, només trencat per les agressions”10
contempla Sinova. “Fins i tot es tatxava qualsevol al·lusió històrica a la
monarquia”. Els primers anys de postguerra es va impedir publicar sobre tot el
que pogués recordar a la Corona, o es reduïa a espais insignificants. “La mort
del rei va ser tractada amb discreció al caire del insult. Fins i tot es va
pretendre barrejar la monarquia amb la maçoneria, una de les obsessions de
Franco”11, afegeix Justino.
3. Com bé s’ha citat en l’altre punt, la maçoneria era una obsessió del cap
d’Estat, i la Premsa ho va secundar, lògicament. Franco va escriure al diari
Arriba uns articles en contra de la maçoneria i el comunisme des del 14 de
desembre de 1946 fins al 3 de maig de 1951. Ho escrivia sota el pseudònim
“Jakim Boor”, que segons Sinova era compost amb les paraules que designen
les columnes d’entrada als temples maçònics12. El seu objectiu era tractar de
convèncer de que la maçoneria era un dels principals més actius enemics del
règim.
5.3 CARACTERÍSTIQUES PRINCIPALS DE LES CONSIGNES
Com bé s’ha citat anteriorment, el règim utilitzava les consignes en contra dels seus
enemics, obligant així als diaris a realitzar distincions, atacs, denuncies, ... contra tot
allò amb el qual no hi està d’acord.
1. Al comunisme se li va fer responsable de tots els mals. Les consignes
ordenaven explícitament limitar la ressonància de tots els avenços comunistes
russos durant la Guerra. “L’anticomunisme va arribar a tal extrem que durant
molt de temps es va obligar a substituir el terme ‘comunista’ per el de
‘socialista’; i fins i tot es va obligar als diaris a distingir entre Rússia (com aliada
de les potències anglosaxones) i el comunisme, però també identificava els
dos termes i lluitava contra l’imperi roig sense matisos”13 assegura Sinova.
2. La persecució contra el comunisme va tenir una excepció: el silenci imposat als
processos i execucions dels rojos, nom amb el que es designava als
comunistes, socialistes, anarquistes i, en general, a tots els adversaris del
règim. Es va dictar el criteri d’ocultar els càstigs imposats a tots els enemics
10 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 18911 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 19312 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 19613 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 215
13 de 23
capturats, així com la repressió de la postguerra. “El règim preferia difondre la
sensació de que una pau serena envaïa tots els racons del país”14, aporta
Sinova. Es van arribar a prohibir les notícies de detencions de republicans,
inclús les detencions fetes pels nazis. Durant les accions dels maquis als
Pirineus s’hi va donar una especial vigilància, amb la qual es tractava d’evitar
que arribessin informacions a les pàgines dels diaris.
3. Es van ocultar els incidents, així com la prohibició de que es publiquessin, o es
falsejaven els detalls de corrents successos comuns, som si es volgués
difondre la impressió de que en el país, després de l’expulsió dels rojos, no es
cometien delictes.
4. La principal obsessió de les autoritats eren mostrar un país en ordre, alimentat,
sense atur i feliç. La informació de successos es concebien com un recurs que
servia per a aquesta finalitat, de caire moralitzant. Un dels successos més
perseguits per la censura era el suïcidi, que segons Sinova, “havia de ser
traduït en els diaris amb eufemismes de l’estil ‘una ràpida malaltia’ o ‘un
incident imprevist’”15.
5. També se silenciava el sexe, el qual més que
ser una obsessió, era un objectiu. Segons
Sinova, “complementant la tasca de l’escola,
en la que no es parlava de sexe, la premsa va
haver de negar purament la seva existència:
paraules com ‘axil·la’, ‘melic’ i ‘calçotets’ eren
tatxades perquè evocaven el menyspreable
sexe”16. Un exemple és el següent:
"¡Atención censores! Todas las fotografías sobre campeonatos de deportes, de
la sección femenina, en las que las camaradas estén enseñando las rodillas
están prohibidas y por tanto deberán ser tachadas (13 de abril de 1942)."17
Es desconeixen consignes que previnguessin en el mateix sentit amb respecte
els homes.
6. La societat de la postguerra era essencialment masclista, i en ella la societat
era considerada un objecte dominat. Hi havia una llei que castigava l’adulteri
de la dona, però no el de l’home.
14 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 21915 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 22816 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 22817 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 228
14 de 23
7. El règim volia combatre també l’efecte de la fam i la misèria, o pretenien evitar
un terme de comparació, a més determinades paraules que suggerien luxe i
abundància estaven desterrades del llenguatge dels diaris. Inclús es prohibia la
publicació de preus de menjars i sopars i el nombre de plats que oferien els
restaurants com a reclam publicitari.
8. La informació econòmica que acceptava a la vida quotidiana va ser també
vigilada i modificada: la Borsa se Comerç va sofrir, amb freqüència , l’acció de
la censura. El control arribava també a les notícies sobre els preus: no era
possible publicar res referent a especulacions, previsions de pujades o
baixades, i comparacions. Inclús es tatxaven els anuncis relacionats amb
traspassos i canvis de pis.
9. Hi havia una consigna general que deia que s’havia de fugir de tot allò
estranger: s’havia d’espanyolitzar la moda, així com el idioma. Per aquesta raó
es devien anular totes les expressions en estranger, inclús frases escrites en
basc18.
10.Els diaris devien dedicar una àmplia atenció als espectacles esportius perquè
eren una vàlvula d’escapament de la societat. La informació esportiva es va
prendre també com una bandera per educació dels lectors i va haver d’ocultar
la passió, els incidents i fins i tot les pretensions econòmiques dels esportistes.
Es va donar una consigna amb la que prohibien la informació sobre baralles
entre els contendents i el públic i protestes dels espectadors. També estava
prohibit especular sobre els traspassos econòmics, però, en canvi, sí es podia
informar de la quantitat percebuda per els jugadors quan haguessin arribat a
un acord. Es van suprimir, a més, les dimissions, les quals no existien.
11.Les insercions de publicitat també van estar sotmeses al control de les
autoritats. Es van dictar normes sobre el màxim espai que els mitjans de
comunicació podien dedicar als anuncis, i qualsevol excés era motiu de sanció.
Tot i això, la principal preocupació era el contingut: “els censors temien que els
anuncis tinguessin escletxes per les que es poguessin escapar referències a
immoralitats o activitats polítiques perseguides, per això, es van prohibir fins i
tot anuncis de gimnasos, de correspondència, d’acadèmies de ball, agències
de matrimoni, ...”19, escriu Sinova. “També es vigilava que no apareguessin
falses promeses de curacions sensacionals o promocions de productes
18 El basc va ser perseguit com si fos una eina dels residus obstinats de l’oposició política. Tot i que la llengua més perseguida va ser l’anglesa.19 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 248
15 de 23
farmacèutics d’efectes no comprovats, sobretot en la sanitat pública de la
postguerra.”20
12.El fonament catòlic va inspirar, també, la censura. “La jerarquia de l’església no
va intervenir d’una manera tan directa com en la dels llibres o el cine”21,
assegura Sinova. Ninguna disposició legal va donar entrada a representants
eclesiàstics en aquesta tasca de vigilància, la qual realitzaven només
periodistes i funcionaris de diferents ministeris. El catolicisme del règim va
portar a una constant persecució de la immoralitat. Tot i això, molts catòlics
rebutjaven des d’un primer moment la política franquista, per aquesta raó els
conflictes entre l’església i les autoritats de l’Estat van ser nombrosos a causa
de la política de premsa. Les autoritats franquistes impedien la publicació de
totes les crítiques de l’església al nazisme i el feixisme. Tot i això, aquestes
autoritats tenien cura dels documents eclesiàstics: “els periòdics reproduïen la
veu de l’església, tot i que a l’hora d tocar el tema de les relacions entre
Espanya i la Santa Seu el govern de Franco imposava les seves opinions” 22,
aporta Sinova. En resum, el que publicaven els diaris era el que les autoritats
franquistes volien.
5.5 La inserció de continguts
La inserció de continguts era part important de la política de premsa, per la qual cosa
el director del mitjà havia d’efectuar-ho sense oposar-s’hi, ja que s’hi jugava el lloc
de treball. Les consignes d’inserció obligatòria arribaven als diaris tots els dies i
podien referir-se a qualsevol assumpte: sobre l’ordre de publicar un determinat text,
sobre l’elaboració d’un article, una editorial, quantes columnes, quines fotografies
utilitzar, ... La segona consigna descendia a detalls d’edició.
En casos d’especial interès, la preocupació per l’estètica passava a un segon pla i
s’oblidaven les normes que tractaven sense impedir la uniformitat dels diaris.
Hi havia consignes d’inserció obligatòria sobre campanyes sanitàries i polítiques,
altres que pretenien anar quedant amb els costums de la població, altres que
impedien el rastreig de notícies, ... Durant llargs anys van estar prohibides les
exclusives.
6. Etapes del franquisme
20 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 24921 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 25722 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 257
16 de 23
6.1. PRIMERA ETAPA (1939-1949)
Remet al intent d’aïllament exterior, amb una política proteccionista i autàrquica.
La població sofria problemes de subsistències, atur, preus desorbitats, repressió…
Les queixes anaren especialment dirigides al sistema de proveïments, problema que
va persistir durant pràcticament tot el franquisme.
El inici i posterior evolució de la 2a Guerra Mundial va tindré importants implicacions
en el tractament informatiu. Per part de la premsa, es va ficar especial atenció en el
contingut, i en un intent de controlar tota la informació es va establir la Subsecretaria
de Premsa i Propaganda.
Inicialment, quan Espanya es declara «no bel·ligerant», es va emetre una consigna
en la qual s’insisteix en què els diaris siguin neutrals: "El desig de controlar tota la
informació va fer que, immediatament després de l'ocupació de Tànger, s'establís,
en una nova consigna de l'1 d'agost, la necessitat d'autorització per a publicar
qualsevol informació referent a això23"
Malgrat oferir un discurs enarborant la bandera de la neutralitat i l’objectivitat estricta
del règim de forma reiterada, la consignació va ser molt parcial i va variar depenent
de la situació internacional.
Des de la Delegació Nacional de Premsa, es va donar més relleu en les operacions
en les quals intervenien forces italianes. Les notícies de procedència anglesa sobre
les operacions contra Itàlia van disminuir.
L’11 de juny de 1940 va arribar als diaris una significativa consigna que permetia
aplaudir la decisió italiana d’entrar en la Guerra. Aquesta anunciava el gir de la
política espanyola des de la neutralitat “no bel·ligerant” cap a un suport a les
potències de l’Eix i en una submissió als dictats d’Alemanya.
La inicial simpatia per l’Eix va fer que immediatament es prohibís publicar
comunicacions o notícies procedents de les representacions estrangeres, com parts
oficials soviètics o fotografies que poguessin significar algun tipus d’elogi o exaltació.
23 Francisco Sevillano Calero: Ecos de papel. La opinión de los españoles en la época de Franco, Madrid, Biblioteca nueva, 2000, pàg. 45
17 de 23
“Es van prohibir els comunicats de guerra emesos per l’exèrcit rus, des que les
tropes de Hitler envaïssin la URSS, cosa que va provocar protestes diplomàtiques de
la resta de països aliats (l’ambaixador dels Estats Units, Carlton J. Hayes, li va
demanar al ministre d’exteriors que cessessin els atacs de la premsa a la Unió
Soviètica)”24.
Es va guardar silenci davant el fracàs italià amb la caiguda de Mussolini, que va ser
publicada discretament i es va prohibir als diaris fer comentaris.
El viratge en el rumb de la guerra va fer que el Govern canviés també la seva política
de control de la premsa. El seu discurs es va moderar, arribant a utilitzar-se com títol
d’una editorial del periòdic Arriba «ni comunismo ni fascismo». Al gener de 1944,
davant l’evident triomf aliat, una consigna de la Delegació Nacional de Premsa va
ordenar als diaris publicar una editorial signada en la línia de l’editorial del dia 18
amb aquest títol.
Després del desembarcament de Normandia i l’alliberament de París, amb el
definitiu triomf aliat a la vista, les autoritats de la Premsa van renunciar als llaços
amb Alemanya i es van apropar a les potències vencedores, tot i que mantenint les
distàncies amb la Unió Soviètica. A més, “va condemnar el que es va anomenar com
a ‘germanofilomanía’, una consigna que partia de la tesi de què la Premsa no havia
de deformar ‘una política ferma, intel·ligent i salvadora’ com la realitzada per Franco,
i que tenia, en canvi, la vista posada en la victòria aliada, juntament amb el rebuig a
l’URSS”25, afegeix Sinova.
L’enviament d’una divisió de voluntaris al front rus el 1941, la División Azul, va ser
comentada pels diaris amb discreció i silenci. “Les autoritats es preocupaven
d’evitar publicar el nombre d’espanyols enviats i el nom de personalitats i jerarquies
de l’Estat i el Movimiento que sol·licitessin la inscripció en ella”26, comenta Justino
Sinova. Els errors, defectes i contratemps van ser ocultats: els diaris estaven
obligats a cuidar la informació sobre el cos de voluntaris. “Es va construir una imatge
d’una legió de forts, generosos i valents lluitadors, el destí dels quals era salvar
Europa i tot el món civilitzat del perill roig”27, conclou Sinova.
Després de la victòria de l’URSS sobre l’Alemanya nazi (9 de maig de 1945), va
haver-hi por al comunisme, i la premsa s’aprofità d’aquesta orientant la seva
24 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 19925 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 20026 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 20227 Sinova, Justino: La censura de Prensa durante el franquismo, Madrid, Espasa-Calpe, 1989, pàg. 204
18 de 23
campanya a la contínua desqualificació del comunisme i l’apropament a les
potències guanyadores per defendre’s davant les condemnes internacionals del
règim franquista.
S’esperava que el bloqueig internacional acabés impossant en el país una
democràcia, encara que els sectors més conscienciats de la classe obrera
s’inclinaven cap al comunisme.
Mentrestant, Espanya sofria les conseqüències de la Guerra Civil: pobresa,
escassetat de menjar i productes bàsics…
Per part del govern, es donaven “orientacions per als comentaris sobre les mesures
anunciades pel govern en relació amb la política de proveïments i les sancions
contra l’especulació”28.
Un exemple és la consigna que es va dictar el 23 de desembre de 1942, en la que
es comparava la situació alimentària d’Espanya amb Europa per tal d’atribuir la
manca d’aliments a la situació de guerra internacional “de tal forma que, procurant
sempre demostrar-ho amb números, es dóna la impressió, real, de què Espanya es
troba, dins de les difícils circumstàncies de la guerra, en una situació
privilegiada…29”.
La tasca dels diferents organismes encarregats de la política de proveïments i preus
també era destacada en la premsa, com succeïa amb la Comissaria General
d’Abastiments i Transports.
Un cop finalitzat el conflicte, la incertesa es va apoderar dels espanyols i les
espanyoles. La tasca propagandística apel·là als instints més primaris; aprofitant-se
del pànic general, les pors i les frustracions, per manipular. També va argumentar
que Espanya sempre havia mantingut bones relacions amb els països aliats,
triomfadors de la Guerra. “Com a conseqüència de la neutralitat va ser l’exigència als
diaris de què publiquessin els comunicats de guerra de totes les nacions que
intervenien en el conflicte”, assegura Sinova.
28 Francisco Sevillano Calero: Ecos de papel. La opinión de los españoles en la época de Franco, Madrid, Biblioteca nueva, 2000, pàg. 6429 Francisco Sevillano Calero: Ecos de papel. La opinión de los españoles en la época de Franco, Madrid, Biblioteca nueva, 2000, pàg. 65
19 de 23
6.2. SEGONA ETAPA (1950-1959)
Aquesta etapa es va caracteritzar per la industrialització i capitalització del règim i
l’obertura política internacional. La Guerra Freda va ser important per normalitzar les
relacions del règim amb l’exterior.
Cap al 1952 els mercats d’aliments començaren a normalitzar-se, arribant a suprimir-
se la cartilla de racionament.
En 1955 Espanya ingressà a l’ONU, i va adquirir més rellevància en l’àmbit
internacional.
Gràcies a aquests factors, es va incrementar la popularitat i el capital del país, i els
empresaris van ficar en marxa un procés d’inversió pública i també augmentaren en
gran mesura les expectatives empresarials. Açò va incidir en la informació, ja que
aquesta està estretament interrelacionada amb la realitat empresarial de cada mitjà i
els interessos dels grups que la sustenten.
És per això que destaca l’aparició de notícies de tipus econòmic.
En aquests anys la censura es focalitza en els aspectes morals i religiosos. ?
Segons Sevillano Calero, la capacitat d’informar depèn de la «estructura de la
informació», que pot definir-se com la realitat comunicativa en estreta relació amb
les condicions generals de caràcter socioeconòmic i cultural. En aquest sentit, cal
tindre en compte que als anys 50, l’endarreriment i la debilitat de l’estructura
informativa de la premsa espanyola, es va fer més que evident. No va ser fins la
següent dècada quan els nous mitjans de comunicació, ràdio i televisió, assoleixen
cada cop més rellevància.30
- Competències per la formació de periodistes
Juan Aparicio va dirigir un projecte que semblava que triomfaria, era la creació de
l'Escola Oficial de Periodistes. Era una manera d'adoctrinar als futurs periodistes i
així rebaixar la feina a l'hora del control.
Molts dels treballadors joves no tenien la inscripció oficial i buscaven que tots
quedessin registrats. Així ho va decidir el Ministeri. Volien professionals amb
30 Francisco Sevillano Calero: Ecos de papel. La opinión de los españoles en la época de Franco, Madrid, Biblioteca nueva, 2000, pàg. 27
20 de 23
experiència per la qual cosa es va crear una titulació oficial amb la qual els
estudiants podien accedir al registre de periodistes. Anteriorment amb l'experiència i
lleialtat al règim era suficient. L'Opus Dei va decidir formar periodistes també i això
va ser un cop per al monopoli que havia creat el Ministeri. Encara que hi havia
sancions en aquest cas no es van arribar a produir, van ser pràcticament
simbòliques. Aquests nous joves periodistes entressin a les empreses periodístiques
però canviarà la manera de fer periodístic, ja que no havien viscut els horrors de la
guerra, hi havia una mentalitat diferent en ells. Així el control polític perdia força.
6.3. TERCERA ETAPA (1960-1975)
Després de veure com el règim semblava totalment establert el control de la premsa
cada vegada es feia més dur. Cada vegada les empreses buscaven connexions
estrangeres i l'Estat s'havia relaxat en tots els sectors empresarials, inclòs
evidentment les periodistes. Aquestes empreses utilitzaven la informació com a
forma d’inversió i buscaven un cap econòmic. En tenir una condició especialitzada
dins de les diferents empreses espanyoles, tenien unes ajudes estatals a través de
tarifes telefòniques, postals, telegràfiques... D'altra banda tenien avantatges per a
l'adquisició de maquinària i millorar els aspectes tècnics. Els controls estaven a
càrrec del director de l'empresa. Els controls eren sobretot per vigilar el control
ideològic, ja que podia ser modificat amb l'entrada de capital financer. Les empreses
van ser les primeres a portar amb elles la institucionalització que es donarà en
aquesta època. Per al nomenament d'un director, ha d'haver un consens d'empresa i
això es produïa també a l'hora de la separació del càrrec. Seguint amb la direcció
empresarial, el procediment havia d'estar consensuat entre l'empresa i el govern.
Per això, normalment els directors de continguts solien ser persones que gaudien de
confiances en el nou Ministeri d'Informació i Turisme. Així el control de les empreses
es feia des de dalt i podien tenir menys cura a l'hora del control pur coma tal. Per als
directors l'Estat havia d'estar sempre per sobre de la seva pròpia empresa.
La censura era un dels motius pels quals les protestes cada vegada tenien més
cabuda en la vida pública. D'aquesta manera, les protestes van arribar a
l'Administració. Com hem dit la censura estava desgastada i l'etapa més dura del
règim s'estava esvaint, això era difícil d'assimilar per als directius. Els censors no es
posaven d'acord, no estaven units i no hi havia una unanimitat com a conseqüència
21 de 23
d'una inexistència de normes escrites per aplicar la censura. D'altra banda el règim
propiciava desigualtat entre el tracte dels diaris de l'època.
Un dels punts que no agradava als diaris era la retenció d'articles que es produïen
en les diferents dependències del Ministeri, per la qual cosa noves protestes i més
forts que van començar a succeir. Una de les maneres que els diaris van utilitzar per
protestar va ser rebaixar les notícies nacionals, això va venir donat gràcies a la
Direcció General de Premsa.
Van sorgir vagues mineres a Astúries, però el Ministeri d'Informació i Turisme va
decidir censurar la publicació de notícies que tinguessin a veure amb aquest
esdeveniment. Diverses setmanes després davant l'agitada situació, el govern va
decidir declarar l'estat d'excepció en algunes províncies espanyoles. Fraga va ser
nomenat ministre i busco calmar la situació suprimint les consignes i rebaixant la
censura prèvia que es venia donant.
Per una banda es van crear escoles oficials de periodisme i institucions
d'ensenyament al voltant d'Espanya, així la perspectiva dels periodistes va canviar
dràsticament. Això era perquè ser periodista ja no es contemplava com un ofici en el
qual havies d’escriure les imposicions dels de dalt sinó que cada vegada podies
pensar una mica més.
La llei de premsa estava antiquada i Fraga va decidir reunir a les corts per crear una
nova en substitució a la ja existent. Així a l'abril de 1966 es va aprovar aquesta llei
que serà molt similar a l'anterior però amb alguns canvis que hem de comentar. Amb
la introducció d'aquesta llei buscaven regenerar el periodisme espanyol i crear una
institucionalització al país. Es canviarà la regulació de la informació en els mitjans i
així buscaven arribar a un control tant administratiu com judicial vist des de la
repressió. Per una banda es van crear escoles oficials de periodisme i institucions
d'ensenyament al voltant d'Espanya.
Encara que la llei serà una mica més liberal, dins del que el règim franquista
permetia, destaca el segon article on es buscava limitar la llibertat d'expressió. Així
es reduïa la llibertat d'expressió que aparentava el primer article.
“La libertad de expresión y el derecho a la difusión de información, reconocidas en el
artículo primero, no tendrán más limitaciones que las impuestas por las leyes. Son
limitaciones: el respeto a la verdad y a la moral; el acatamiento a la Ley de Principios
22 de 23
del Movimiento Nacional y demás Leyes Fundamentales; las exigencias de la
defensa Nacional, de la seguridad del Estado y del mantenimiento del orden público
interior y la paz exterior; el debido respeto a las instituciones y a las personas en la
crítica de la acción política y administrativa; la independencia de los Tribunales y la
salvaguardia de la intimidad y del honor personal y familiar.” 31
En aquesta llei es produiran nous canvis que també hem de comentar. Com hem dit
es busca una institucionalització de la premsa i una de les mesures que es prendran
serà transformar les empreses periodístiques de nacionals a privades. Un dels punts
forts de la nova llei seran l'eliminació de les consignes i de la censura prèvia, però
amb la condició de poder utilitzar en cas de guerra per a no alterar la vida social. Tot
i així s'imposarà un registre previ de publicacions per on hauran de passar totes les
redaccions periodístiques per ser aprovades i les publicacions que no arribin al
mercat es mantindran blindades administrativament. El govern encara tindrà prou
poder i es veurà reflectit en la capacitat que tindran per introduir notes de la Direcció
General de Premsa en qualsevol publicació. Les sancions seguiran presents per als
retractors dels principis franquistes però els periodistes tindran el dret de recórrer-
les.
En aquests anys Franco era ja un ancià i el règim estava perdent molta força. En el
cas de la premsa com ja hem vist gràcies a la nova llei i sobretot a la creació
d'empreses periodístiques, els diaris podien diferenciar-se, cosa que amb la censura
i consignació era impossible. A la diferenciació es comença a alçar la veu a la
recerca d'un canvi polític al país. És cert que encara era aviat per tenir la total
llibertat que es donarà en 1977. Es van produir vagues en 1975 després de la
detenció de nombrosos periodistes. També van venir pel segon article de la llei del
66 que va suprimir Suárez al 77. D'altra banda seguiran els judicis contra periodistes
que havien participat en vagues pel canvi.
7. CONCLUSIONS
“Era gairebé impossible exercir periodisme, i això és el que buscava i va aconseguir
la política de Premsa del franquisme: acabar amb el periodisme i els periodistes. El
sistema de censura era perfecte. Solament es podia publicar allò prèviament
autoritzat i ordenat. La premsa era als peus dels governants, com una prolongació
31 B.O.E Nº67 de 19 de marzo de 1966 LEY 14/1966, de 18 de marzo, de Prensa e Imprenta. Pág. 3310
23 de 23
de les seves competències, com una oficina més al seu servei. Així es podia
governar”, conclou Justino Sinova.
8. BIBLIOGRAFIA
SEVILLANO CALERO, Francisco: Ecos de papel. La opinión de los españoles en la
época de Franco, Madrid, Biblioteca nueva, 2000.
