R. W. EMERSON

LA CONFIANÇA EN Sl MATEIXL'AMISTAT

TRADUCCIÓ DE L'INGLÈS, AMB UNA INTRODUCCIÒ, PER

CEBRIA MONTOLIU

SEGON A EDICIÓ

BARCELONA

BIBLIOTECA POPULAR DE «L'AVENÇ»

1910

Tipogr.1fia .L'Avenç», Rambb de Catalunya, 24

INTRODUCCIÓ

ELS MESTRES DEL SENY

D e tant en tant, en el nostre món de miseries i. conxorxes de veinat, rebem visites de perso­

natges superiors, que semblen enviats per la Providen­cia a donar-nos lliçons d'una vida més savia. Quanarriben aquests extrangers, no sabem gaire quin destini quina tasca 'ls duu. Vénen a viure entre nosaltrescom reis destronats o princeps que viatgen d'incogniti s'acomoden com poden a les nostres costums grolle­res i barbres. Duen generalment una vida modesta iapagada, i no ostenten ceptre ni corona ni cap distin­tiu que 'Is faci senyalar amb el dit. Sovint silenciosos,passen desapercebuts del ciutadà vulgar, i moren ig­norats, sense aver rebut altre omenatge que'l de llursintims i familiars. Devegades eloqüents, i amb cir­cumstancies favorables, se guanyen l'admiració, de coptimida i desconfiada, del transeunt, qui, endavinantllur grandesa sense compendre-Ia, sent segament degenolls davant de llur augusta presencia. Llavorsarriben a adquirir tal prestigi i autoritat entre'ls

6 Emer&on

contemporanis, que'ls crities posteriors, que no hanexperimentat aquell encís, diuen que són despropor­cionats als llurs merits. I es natural que aixi sigui, carllur acció es d'una mena massa subtil per a poder esserapreciada amb l'aparell crític comú, i llur influenciamassa fonda i general pera poder entrar en el dominide la conciencia ordinaria. Més encara, consideratsamb el criteri mundà, llur iníerioritat com a omens semanifesta, car si bé s'interessen com qualsevol en lescoses del món, i compleixen normalment els deures deciutadà, no s'entrefiquen gaire en les petites lluitesdels omens, i dificilment donen a les miseries que co­munament els preocupen i separen l'importancia ne­cessaria per a brillar en tals palestres.

Per més que fondament umans en esperit i obres,llur umanitat sembla accessoria. Són omens en aquestmón com podrien aver estat sers inte1ligents en un altreplaneta. Són vinguts simplement aquí, s'han adap­tat a la nostra vida i parlen la nostra llengua. Quan hofan amb perfecció, els diuen genis, car llur superiori­tat de naixença 'ns dóna la norma del progrés, i diuenamb to de certitut, com testimonis de vista, coses queper al comú dels mortals són materia de somnis ifaules, o quan més aspiracions vagues d'un avenirnebulós.

Més, en general, no són genis ni eròis en el sentitcomú de les paraules. No'ps meravellen per la voladade llur fantasia ni per la fulgor de llurs visions. Nosemblen instruments de cap misteriós i terrible agentsobrenatural. NO'ns esveren amb missatges d'oltra­tomba, ni'ns sorprenen amb cap miracle. No són gensestrictament mistics, ni profetes, per més que sovinten prenguin el posat i l'accent, i devegades abitin lesfronteres del món sensible i semblin enterats d'allò quepassa terres enllà. Res d'això 'ls caracteritza. En el fonssón simplement omens de l!inatge, que, vivint la nostra

Introducci6' 7

vida ordinaria, encarnen amb més o menos perfecció,

i sovint molt imperfectament, un tipo d'umanitat més

alt i més noble. Són l'aristocracia de l'esprit, la sal

de la terra i, si no sempre amb llurs obres tangibles,

en tot cas amb llur sol exemple i presencia, els veri·

tables educadors dels omens, que, sense esment, imiten

llurs virtuts i maneres, com si instintivament veiessin

en llur distinció'l mirall de la majestat del déu interior

que tots amaguen.Els de la categoria dels desconeguts i silenciosos

són legió. Ells formen la massa anonima ignorada,

oculta sota terra, la basa, la força, la solidesa i l'equi­

libri de tot l'esplendid edifici social que'ns abriga.

¿Qui no aurà trobat en el camí de sa vida algú o

alguns d'aquests extranys personatges, que, sense

afectar cap excellencia ni mostrar cap superioritat, el

meravellen per la serietat i sinceritat d'expressió, l'in­

tegritat de caracter i l'elevació d'esprit, deixant-li en

l'ànima una impressió fonda, inexpressable, com d'una

visió fugitiva d'alguna cosa massa pura i massa bona

per a esser creguda? Omens i dònes, pertanyents a totes

les classes i estaments socials, que no han sortit mai

de la penombra de la vida obscura i en qui ningú s'ha

fixat, d'on treuen aquests desconeguts, un se pregunta,

en certs moments dats, generalment de prova per als

més valents, aquella reserva inestroncable de forlia que

despleguen tranquilament, quasi passivament, com

l'ammetiler floreix en mig de l'ivern, incorruptibles

com l'or, inflexibles com l'acer? Més, passats aquells

moments lluminosos, el misteri 'S clou sobre llurs vides,

sempre envoltes en el silenci, la discreció i la modestia,

que al finir els amortallen al record de la posteritat.

Gran, immens, auria d'esser el nostre reconeixe~

ment i gratitut si fossim un poc més allò que pretenem

esser, envers aquesta eroica legió d'omes i dònes

silenciosos que amb llurs ignorats merits, virtuts i

8 Emerson

sacrificis ens permeten viure lliurement i impunementcom criminals i prostitutes, malversant sens fre nimida 'Is grans tresors de salut per aquells pacientmentacumulats. Car, de què servirien les nostres llei~ dejusticia, si no hi agués amens justos? De què tots elscodis de moral, sense amens bons? De què tot el granaparell cien tífic, sense' olriens savis? Truisme o para­doxa! Tant se val? Faci aquí l'ame un punt de refle­xió i convingui en que, malgrat tota l'injusticia ifellonia actuals de les relacions umanes, que semblenanexes a la condició del món, si aquest es un ordre ino un caos, se deu exclusivament a la justicia i no­blesa d'uns pocs entre totes les generacions que sen­ten i viuen l'ideal de la raça i moren quasi semprevictimes de la llur devoció. Més tot això amb proufeines pot dir-se sense caure en el delicte d'alta trai­ció social, que tant horripíl'la a la munió dels queviuen en la superficie de les coses. Deixem, doncs,sota'l mantell de la nit aquesta noble falange d'eròisignots, i, mentres no arribi l'ora d'alçar-los el monu­ment que mereixen, elevi-ls desde ara qui'ls veneri unaltar en el més intim del cor.

Epictet, Marc Aureli, Montaigne, Pascal, Emer­~on, són alguns dels pocs que han escapat a l'invasióimplacable d'aquesta nit cimeriana, i d'aquests po­dem ja, parlar amb l'dativa certitut, car siguin lesque siguin llurs vides, ells han parlat i han deixatescrits que, si imperfectes com obres, són sempredocuments preciosos que'ns revelen amb certa exac­titut la selecta qualitat de llurs ànimes. Donantullada en aquests documents tot-d'una 'ns adonemd'un fet curiós que visiblement distingeix llursautors. Pobres o rics; esclaus, burgesos o emperadors;creients, esceptics o ateus; optimistes o pessimistes;cínics, estoics o epicuris; pagans, cristians o protes­tants; idealistes, materialistes o positivistes; aotius,

Introducció 9

sentimentals o reflexius; tota la rica varietat de lacondició i de la pensa umana té en eixa casta repre­sentació. Més, comparant aquests amb el brillantestol dels immortals en el qual seguici figuren, unaqualitat els separa marcadament, donant caractera tot el grup: la manca absoluta de proporció entre llurinfluencia i nomenada, i el valor visible i ponderabledels documents que han deixat. Cap gran epopeia otragedia, cap gran teoria o sistema fisic o metafisic hihe llegit, ni tant sols cap invenció extraordinarla nisorprenent revelació d'idees originals o pensamentsinedits s'hi troben que'ns expliquin a satisfacció llurinfluencia, trascendencia i immortalitat. No guardenordre, metode ni seqüencia. Són simplement aplecsd'escrits curts, fragmentaris, inacabats, que'ns en­cisen per la fondaria del pensament i l'alçada de lavisió, però que deixen l'ànima en sospens i desconcer­ten ad aquell q ue'i busca una resposta concreta a la méspetita qüestió. I tant mateix, i pot-ser per això ma­teix, deixen en nostre esprit un rastre profon, inde­leble. Sembla com si per vies secretes, sols cone-

• gudes a llurs autors, se dirigeixin dret a les facultatssuperiors del nostre esprit, fent-les vibrar en armo­nia amb l'alta inspiració que'ls ha dictats, donant-losl'imperi perdut sobre 'ls baixos instints i passionstumultuoses, i contagiant tot el nostre ser amb larítmica pulsació de llur saviesa. Es aixi com aquestsllibres fragmentaris i aforistics, que res d'importantproven ni afirmen, devenen, un cop coneguts, els nos­tres consellers ï confidents íntims, els secrets inspira­dors de cent obres voluminoses i actes eroics, i l'aliment sempre fresc i nutritiu de mil generacions. Carllur llenguatge es el d'un cor que parla ad un altre cordesembraçant-se de tot l'enfarfec de fórmules arti­ficioses que comunament ofeguen aquella veu intima,aduc quan són els savis i poderosos del món els que

lO Emerson

parlen; i allò que diuen no són purs conceptes d'unainteIligencia a la recerca d'explicació a l'enigma del'univers, sinó franques i espontanies reflexions desavis que han viscut com omens llur saviesa, confososen el terboli del món, i ens donen, despullada de totaparell doctrinal i COrl1 destilada en pures conclusions,la substancia mateixa de llurs vides exemplars.

Aquí justament radica la virtut secreta que redi­meix tots els vicis i febleses d'aquests assaigs incorrec­tes, tentatives migrades i timids balboteigs, i els dónal'autoritat i consideració que mereixen d'obres cap­dals de l'umanitat; car aquesta veu amb raó en llursautors, nO'ls escriptors imperfets, malestrucs, d'obresmancades, sinó 'Is mestres venerables d'aquella pre­ciosa ciencia que no s'explica en els llibres, ni s'ensenyaen les catedres, i que forma tant mateix el primersubs­tratu ni de tota la geologia social, la ciencia de la vida,la tant mal entesa ciencia del senyo del sentit comú.En ells, efectivament, se troba, profon, autentic i sin­cer, tant, que sovint sembla contradir el seu nom,aquell bon sentit tant inutiIment cercat en la cridoriadels discursos i l'enrenou de les discussions; aquellsentit que no es comú perquè sigui admès per convencióuniversal, sinó perquè es de tots en el pregon, ancqueàe ningú en l'exterior; aquell sentit on tots podemtrobar-nos, i efectivament ens trobem, en les ores se­renes, només gratant lleument la superficie; aquell sen­tit que es la fi i objecte de tota evolució el dur-lo a lasuperficie i fer-lo entrar en el reialme sempre creixentde la conciencia; aquelllnateix senEt a que's refereixel seu mestre Emerson a l'escriure: «Digues la tevaconvicció intima, i serà'l sentit universaL>.

Essent ells els doctors à'aquesta petita clenciauniversal, els omes tots naturalment els escolten iels entenen, mig maravellats de trobar en els primo­genits i escullits del món el mateix fons de veritat que

Introducció 11

regula llurs vides casolanes. Es així com aquests savisque viuen abitualment en les fondaries a que nosal­tres casualment solem davallar ens instrueixen ambel franc relat de llurs experiencies, ens conforten ambla certesa de llurs visions, i ens guien amb la mostrad'allò que serà la conciencia collectiva de demà. Certque's d6na sovint el cas que llurs idees siguin de coptingudes per folles i exotiques; més això no priva queamb el temps devinguin patrimoni universal, fins alpunt de fer oblidar llurs emissaris. Es això '1 que vasucceir amb els estoics, la qual flor es Marc Aureli, i elque comença a passar amb Emerson i el trascendenta­Iis¡ne anglo-americà. I no es estrany ni injust que aixisigui, car els descendents abiten ja aquella terra inabi­table, colonitzada per llurs exotics predecessors, se no­dreixen eucaristicament de llur carn i sang, i aquestsviuen eternalment, insospitats, impersonalitzats, en lacarn i sang de les generacions successives. Ells diguerenllur convicció intima, i ara es devinguda el sentit uni-

. versal.No serà, doncs, inoportú que en la nostra epoca,

vana i frèvola com poques, en que l'umanitat, comun malalt en el paroxisme del desvari, sembla arrapar­se amb folla persistencia a les bizarres fantasmagoriesdel seu cervell sobreexcitat; no serà inoportú, dic,que acudim sovint als savis oracles d' aq uests olimpiansque, sense afectar cap superioritat ni distinci6, sapigueren viure i mantenir-se equilibrats en el centresempre quiet de les coses, des d'on se contemplen sensevertigi llurs revolucions armonioses en el serè firma­ment. I, en això fent, cap figura, entre tot el brillantestol, més indicada per a començar, cap de més profi·t6s estudi, que la darrera apareguda i, ancque eixidaen llunyes terres, la més nostra de totes;-car en elmón de les idees la separació en el temps es cent vega­des més sensible que la de l'espai, i dos antipodes que

12 Emerson

ensems vegin la llum no poden sin6 reconeixe-s ger­mans en tot allò que veuen i palpen. Cap m~s aposta,aIora, per a illustrar el temperament general de llursconfrares, que la diafana i lluminosa figura d'Emersonon podem sens gaire esforç contemplar en viva ipalpitant representació la suma i sintesi dels vicis ivirtuts, merits i desme,its caracteristics de tota lacolla d'ombres palides i fonedicEcs dels seus predeces­sors en saviesa.

BIOGRAFIA

Tractant-se d'un orne que ha sigut qualificat defilosop nacional dels Estats Units; que durant mésd'un quart de segle ha tingut sospesa dels seus llavisi dels seus actes tota la massa de la seva naci6 i lapart pensadora de tota la raça anglo-saxona; que hasigut cent vegades biografiat per munió de critics emi­nents, a molts extranyarà la declaraci6 previa quehem de fer de que Emerson no té gairebé biografia.Aquest autor desconcerta'1 critia curiós per la faltad'interès en sa vida, plana i monotona com un llacen calma. Aquell gran ome que va fruir en vida"lsonors de l'immortalitat, se va conduir molt severamentamb els seus biografiadors, segons palesament confes­sa un dels principals d'aquests, en Richard Garnett.,<Amb ple coneixement - diu - de que la seva isto­ria seria escrita, ell va creure convenient dur unavida buida d'incidents i d'absoluta conformitat ambla llei moral. L'istoriador, contrariat, no pot comptarmés que amb l'eneis de la figura no gaire freqüentd'un que va viure com va escriure.»

Ahl I que bé escauen aquests mots en la nostraepoca de lluita frenetica per a conquistar un nom,una fama, una posició. Eus-aquí un exemple no gairefreqüent d'un que espera assegut, i pensa, i amb la sola

Introducció 13

força del pensament devé'l centre d'atracció de totala corrua adalerada dels esclaus cegos de l'inquietut.Es que aquesta reposada actitut d'ull que va viurecom va escriure no sembla dir-nos més emfaticamentque cap de ses sentencies incomparables: (,Per venturael sól s'afretura per a concentrar en sa esfera'l sistemaplanetari, i per ventura cada planeta i cada sate!it noserven el lloc que de dret els pertoca? Calma bravagent! Faci cascú '1 seu deure, i calli. El teu lot, o por­ció de vida, te cerca,-digué'l profeta AlL-Per tant,estigues quiet i nO'1 persegueixis·>.

Eus·aquí com una vida tant sense incidents niperipecies pot ser per a nosaltres del més viu interès,pel sol contrast que ofereix la rara existencia d'un saviautentic i sencer en un món on tot sembla conspirarcontra la saviesa, i per les precioses lliçons que un talcontrast pot proporcionar a tots els que aspiren i llui­ten per a assolir la. En aquesta confiança exposaréalguns dels fets principals que's llegeixen en la bio­grafia d' Emerson.

Ralph Waldo Emerson nasqué a Boston en 25 deMarç d0 1803, fill d'un famós i exceHent pastor pro­testant i descendent per amdues !inies d'una llarganiçaga procedent de l'emigració puritana, abundosaen clergues i academics, on figura també'l venerablefundador de Concol'd, ciutat de Massachusetts im­mortalitzada per llur gloriós descendent. Omens idónes austers, virtuosos i ferms, en llurs venes corriala sang més pura dels braus estoics, martris de la fe.que en temps de la revolució inglesa abandonaren lapatria per causes de conciencia. Orfe de pare des delscinc anys, fou educat junt amb els seus germans, persa mare i una tia, dues dónes evangeliques severes iexemplars, d'influencia decisiva, sobre tot la darrera,en el seu caracter. Amb un coratge i paciencia eroics,elles sapigueren afrontar serenament la gran miseria

Emerson

on la mort del pare deixava la familia, i amb l'ajudad'alguns amics i benefactors conseguiren criar i edu­car convenientment els quatre nois de que's com­posava; dos dels quals, certament, a més del que'nsocupa, foren d'un brillant avenir, el qualla mort pre­matura desgraciadament va segar.

Ralph Waldo fotlposat a l'escola, on, sense demos­trar cap talent especial, se féu notar desde'l comença­ment pel seu caracter esquerp i retret, pensatiu i si­lenciós. D'allí va passar" l'Universitat de Harvard,cursant allí sense més distinció que sa abitual reservamaneres simples i delicades i conducta exemplar; id'a11í, després de tres anys de vaga forçosa per mancade medis, ingressà en l'escola de Teologia de Cambridge(EE.UU.) disposat a seguir la carrera eclesiastica,que semblava vinculada en sa familia.

En ,1829 Emerson entrà de pastor en una iglesiaunitaria de Boston, entregant-se amb tota fe i el majorzel a les funcions parroquials. La conciencia rehgiosadels EE. UU. estava alesores en plena revolució. L'uni­tarisme, gracies sobre tot a les campanyes del granChanning, avia triomfat, conseguint no sols establirsolidament la seva iglesia, sinó, allò que es més impor­tant. sembrar una bona llevor de racionalisme filosoficen les altres congregacions i en tota la teologia nacio­nal, corsecada i estancada pel dogmatisme calvinistatradicional dels vells puritans. Emerson, admiradorden Channing, en la qual-escolas'avia format, entenguéque la reforma no devia deturar-se en els ¡¡mits d'unainterpretació racional dels textes sagrats, i la prenguécom punt de partença per a arribar a llur in (erpretaciónatural i simplement umana, segons el primitiu espe­rit en que foren escrits, amb independencia de llurcaracter de revelats. Com a bon idealista, cregué enla possibilitat d'una tal reforma, i abraçà com la missióde sa vida l'apostolat d'un moviment que tendia sim-

Introducció 15----- --~------------

pIement a fer, o tornar a fer, del cristianisme una reli­gió de l'umanitat, imposada sense més garantia niautoritat que la puresa i la salut dels seus principis ipreceptes morals, aproximant la teoiogia al campde les ciencies i de la literatura. Amb tot i aquestesidees, gracies sobre tot a ses apreciabies qualitatSpersonals, tacte exquisit i bona fe, el nou pastor seguanyà de bon principi l'afecte i l'admiració dels seusfeligresos. Fou en això on l' Emerson començà a revelarses extraordinaries facultats i el tremp peculiar delseu geni, i a conquistar-se desde sa umi1 trona parro­quï"aI sa fama cada dia més extesa de pensador profoni origina!, i d'orador, sinó bril!ant i grandiloqüent,sincer, correcte, natural i feliç, posseït del do inesti­mable de convèncer i commoure fondament sense lamés petita afectació de poder ni artifici retoric. Més,amb tot el seu idealisme i optimisme, i a esser la sevauna de les igIesies més liberals i avançades del pafs,aviat arribà'I dia que començà a sentIr la tivantordels motllos eclesiastics i sa incapacitat tant d'adap­tar-s'hi com de trencar-los. El seu pregon respecte ales opinions d'altri i cura escrupuIosa de no ferir laconciencia dels seus fidels, precipitaren el conflicte.Després de tres anys d'exercici parroquial, amb ocasiód'una diferencia sobre '1 ritu de la comuni6, se creguéen el deure de abandonar el seu curat, i sense despitni amargor prengué comiat dels seus feligresos, resolta desfer-se de tot impediment a la lliure i espontaniamanifestaci6 del seu esprit.

Un viatge a Europa, on féu la coneixença del granCarlyle, acabà de refermar-lo en son proposit. Exemplefrapant de l'afinitat ideaU Aquella gran torxa espiri­tual del seu temps, les quals potents reverberacionsEmerson avia estat el primer americà en ovirar, fourealment la meta íntima del seu viatge transatlantic.Emerson era un desconegut a Inglaterra i CarIyle

16 ··Emerson

vivia absolutament isolat del món en la paorosa soli­tut deCraigenputtock. Com sota l'atracció d'una forçairresistible, vencent tota mena d'obstacles, Emersonno va parar fins a trobar al seu germà gran, i tenir-hiuna entrevista. El contacte's realisà; un parelld'ores de conversa fou suficient per a que aquells dosgrans desconeguts se reconeguessin germans, i per afonamentar aquella fecunda amistat espiritual que,malgrat les fondes diferencies de temperament, deviadurar el restant de les llurs vides, Emerson parti con­solat i reconfortat, i tornà a America beneïnt aquellllarg viatge a un Continent que li avia fet conèixerun ame,

Arribat al seu país, comença Emerson una novavida,-la vida d'Emerson. El predicador unitari devéfilosof independent, abandona tota idea de fer devots,i 's consagra a meditar i investigar pel seu compte, ia emetre lliurement ses opinions. Casat per segonavegada (sa primera muller va morir abans del seu viat­ge a Europa), s'estableix definitivament en una poe­tica estada semi-rustica als voltants de Concord, on,apartat de la fressa mundanal, se consagra a l'estudii a la reflexió, sense descuidar el conreu del seu jardí.Des d'aquesta data sa existencia raja placida i serena,sense entrebancs ni vacillacions remarcables, cap alsolstici i a la posta, Encara predica ocasionalmentalgun sermó, si bé amb el caracter de religiós indepen­dent de tota confessió establerta; més el seu ofici es,i resta tota sa vida, el de conferenciant i escriptor pu­blic. En aquell pais i epoca, tractats de barbres, la con­ferencia pública era un treball remunerat, sinó lucra­tiu, que donava subsistencia a bon nombre de pensa­dors i investigadors. De la trona sagrada a la tribunapública, la distancia no es gaire gran. Emerson la salvàfacUment, i des d'ara fins als seus darrers dies forenfreqüents ses aparicions com a disertant en les sales de

Introducció 17

Conferencies, de Liceus, Ateneus i altres entitats detota la federaci6 americana, on les seves oracions sim­ples, energiques, franques i concises, vibrants i sado­llades de granIs pensaments, aspiracions elevades ivistes amples i captivadores, desvetllaven en el publicun interès extraordinari. Refoses i retocades amb granllibertat, aquestes lectures apareixien després en elsaplecs d'assaigs que formen la massa de sa producció!iteraria. Es aix! com, amb sols un petit canvi dedirecci6 en sa carrera, troba Emerson el seu naturalcentre i esfera d'acció; -canvi tant faci! com impor­tant, com que al deixar d'adreçar-se a una comunióde fidels, el món sencer devé l'auditori de sa savia iautoritzada paraula.

Més aquella beneita solitut camperola de Concordno avia d'esser durable. Aquell extrany exemplar d'unfil080f autentic en una nació de mercaders devé natu­ralment el centre d'atracci6 d'un estol sempre crei­xent d'amics, deixebles i admiradors, que'l distreuendel seu somni mistic, interessant-lo activament enempreses i qüestions d'actualitat. De 1830 fins a samort, aquella casa, perduda en un rec6 de la nació,devé poc a poc la llar del pensament americà. Tant aEuropa com a America començava una epoca de re­vifament intellectual extraordinari. Aqui, el grandesvelopament material de la naci6 nord-americanad'ençà de la seva independencia necessitava una con·firmació espiritual. Aquell enorme còs de gegant,format en quatre dies i bategant amb la febrosa pul­saci6 sa vida novella, necessitava una ànima, i Emer­son fou son explorador i revelador. Politica i eco­nomicament independent, la gran nació americanacontinuava essent espiritualment una colonia inglesa.Un critic nomena una memorable oració d'Emerson«la vostra Declaració d'lndependencia lntellectua¡".Un altre, el famós J. Russell Lowell,. diu textualment:

2

18 Emerson

(,Nosaltres estavem encara socialment i intellectual­ment amarrats al pensament inglès, fins que Emersonva tallar l'amarra i ens va llençar als perills i a lesglories de l'aigua blava.). Era, doncs, natural que alseu entorn s'aplegués la flor del pensament americà.Filosofs, poetes, literats, artistes, predicadors, polí­tics i reformadors soci¡J.ls, tota la força intellectualdel seu temps, s'unia amb fils invisibles ad aque!! ameprovidenciai que amb la força, la simplicitat i la cla­ravidença del geni sabia explicar i definir amb graciai justesa meravelloses l'essencia intima de l'espritnacional, ses belleses nadives, sos fecons recursos, sesgrans esperances. Esprits i temperaments els mésvariats i contradictoTis s'acordaven i entrecomunica­ven per aquell centre pensant que a tots infundiacalor i vida, i, essent de totom i de ningú, romania sem­pre ell mateix.

Una notable concreció d'aquest fenomen fou lafundació en sa mateixa casa del famós (,Club Tras­cendentalista Nord-americà«, de tant umil naixençacom poderosa influencia en el pensament nacional.Un grapat d'idealistes excentrics,-quatre boigs, quedirien ara, -l'inspirada i genuina sibilla MargaretFuller, el gran ombrivol narrador NathanieI Haut­home, el celebre poeta-fiIosof ermità de la selva deWalden Henry David Thoreau, amb un parell d'apos­tols i utopistes, constitueixen el nuele primer d'aques­ta extranya confraria que tot seguit creix i extén arreules seves radiacions, atraient les principals figures del'intellecte americà, com el gran polemista i reformadorreligiós, el «modern Luther», Theodor Parker, i el gran­diós cantor de la democracia, el famós poeta nacionalWalt Witman. Naturalment, no podien mancar aquiles revistes indispensables.-primer The Dial, editatper Margaret Fuller, i després la M assachusetls Quar­terly, per Th~odor Parker, amdós de curta però profi-

Introducció

tosa existencia; com tampoc el seu corresponent infor­tunat assaig practic de reforma social amb el famósfalansteri de Brook FarA, caracteritzat entre les altresu topies de sa mena per aver mantingut en la seva orga­nització els principis de l'individualisme. En aquestesi altres empreses dels seus amics, si bé amb menysfe que benevolent simpatia, collaborà activament elnostre contemplatiu. Ell fou l'involuntari inspirador,l'ocult mantenidor del foc sagrat que animava totaaquella extranya lliga que, amb tots els seus.excessos ifollies, tant poderosament contribui a l'avenç de l'idea·lisme nord-americà.

Un segon viatge a Inglaterra, fet en el solsticide sa carrera, li conquistà la popularitat en l'antigametropoli, on els seus escrits ja l'avien sembrada enla societat Iiteraria. Unes quantes conferencies en elsprincipals centres intellectuals de la nació i entrevistesamb els seus gran omes de lletres ocupen aquest segonbreu sojorn a Inglaterra, tant profitós a l'avenir in­tellectual d'aquesta com al de sa antiga colonia.

Retornat al seu recó de Concord, reprèn Emersonsa vida abitual que llisca suaument del zenit cap a laposta. Apenes cap incident remarcable ve a torbar laplacida serenitat dels seus dies, sinó es la campanyaanti· esclavista i la guerra de Secessió en que terminà,en les quals ell prengué part activa i's condu!en totcom un ome i com un patriota. A mida que creix enanys, creixen sa fama i sa autoritat. Aquell modest itaciturn estudiant de Harvard i de Cambridge, aquellinçomprès, enigmatic pastor visionari de l'iglesia deBoston, es ara la primera llum intellectual de l'UnióAmericana. Els seus actes i gestes més Insignificantssón atentament observats i comentats per tot el poble,que l'estima i venera com una institució nacional. Més,amb tot, a poc a poc ses facultats disminueixen. L'an­tic vigor i llustre de la frase, l'originalitat i ardidesa

!lO Emerson

del oensament, el caustic encís de l'expressió, s'en­Uor;n i esmortueixen, cedint plaça al nou estil méspkner i casolà de ses darreres obres, on, amb el to méssimple i familiar, s'ocupa amb preferencia dels pro­blemes d'actualitat i dels interessos comuns de la vidaquotidiana. Llavors el mistic panteista de Natura,l'inspirat profeta no co'nlormisia, amb vores d'anar­quista, dels Assaigs, devé'l moralista prudent i conci­rós, ple de seny i sentit comú, de Conduct ol Li'e ïSociety and So/itude, i apareix en tota sa puresa eldiligent pastor matinal que amb tant d'encis ens pin­ta Maeterlink, el bondadós i fidel «aimador dels omes,>,com li plau ad eU mateix anomanar-se.

Més perxò sa popularitat, Uuny de minvar, aug­menta cada dia, segons se pot veure en el cas següent.En 1872 un foc destrueix totalment sa casa. Emerson,que mai avia estat ric, se troba amb això en la miserïa.Immediatament una suscripció popular posa en sesmans uns quants mils de doUars que l'indemnisen ambexcreix de la perdua soferta. Més malgrat la satisfac­cié que això naturalment li produi, el cop era massa fortper a que sa salut, minada pels anys, no se'n ressentís.AconseUat pels seus amics, emprèn un tercer i darrer.viatge a Europa, i en tornant a la seva ciutat se veusorprès per una graciosa manifestació que pinta unome i un poble. (,Com la màquina arribava a l'estació ­diu en Garnetí-ve engegar un xiulet de triomf; tronsi ropiGs respongueren de la ciutat; i Emerson, escortatamb musica, entre fileres de somrients nens d'estudi,troba sa casa reconstruïda, amb cada llibre i pinturaen son Uoc acostumat.,)

Aquesta bella i espontania mostra d'afecció popular,anticipació alegorica del coronament de son geni i con­sagració de sa fama que la posteritat li preparava,marca justament l'epileg de sa vida. Dèu anys encaravisqué, anys de reclusió de silenci i de preparació per

Introducció :u

al traspas final. Conseqüent amb el profon optimismeque va encoratjar tota sa vida, vegé amb serena i som­rient conformitat com s~s forces minvaven i ses fa­cultats un jorn tant potents i subtils, s'afeblien gra­dualment, fins que, l'ora de la deslliurança arribada, en27 d'Abril de 1882, en mig del condol de tot un poble,aquella ombra del gran ome i gran pensador que fouEmerson s'esvaí dolçament en el repòs de la mort.

Aquests s6n, susclntament exposats, els fets ca­pitals de la vida savia i santa d'Emerson. En ells m'heentretingut amb complasença, mogut no sols per l'en­senyança particular que mo.ts en ells poden trobar,sinó també per veure en el medi i circumstancies enque's varen desvelopar un gran interès d'actualitatper a la vida nacional nostra. També nosaltres som unpoble nou en certa manera, i també nosaltres neces­sitem una ànima i la cerquem, i l'hem de cercar obs­tinadament si volem viure; i, a l'entretant que'l seuverb revelador no aparegui, devem treballar en fer-nosdignes d'ell i en preparar sa vinguda i sa abitaci6 en trenosaltres com una verge prudent a la vinguda de l'es­pòs. Si vindrà o no vindrà, amb certesa no pot dir-se;més això sí pot assegurar-se, que sols arribarà quanestiguem preparats per a rebre-I d'una manera dignade sa majestat, com els sorruts hotiguers iankis sapi­gueren acoilir i festejar el bell geni deslliurador de lallur ànima.

BIBLIOGRAFIA

Aquestes s6n les principais de ies obres conegu­des d'Emerson, amb les dates de llur primera publi­cació.

Natura.Assaigs (1." serie)

18361841

JIJI Emerson

Assaigs (2.' serie) 1844Poemes. 1847Miscellanies . 1819Omes representatius 1850Perfils inglesos (English Traits) . 1856Conducta de la vida. 1860May Day i Altres Peces 1867Societat i Solitut. . 187CLletres i Fins Socials . 1876Correspondencia de T. Car1yle y R. W. Emer-

son. 1883

Deixant per a un altre volum d'aquesta BIBLIO­

TECA '1 fer un estudi de la personalitat literaria d'E­merson, acabaré aquesta llarga introducció amb unesnotes sobre

LA PRESENT TRADUCCIO

Els dos assaigs traduits formen part del primeraplec publicat per Emerson. Es aquesta, entre totes,la lnés emersoniana de ses obres, la revelació més fran­ca i més feliç de sa personalitat. Escrita en el fort deses facultats, es la vera flor de sa producció !iteraria,que basta per si sola per a acreditar un pensador i unvident. Amb la modesta vestidura d'Assaigs, aquestsescrits ens presenten, condensada i expremuda enforma de prismatiques sentencies, la substancia ma­teixa de les vistes d'aquell gran intellecte en les mésgreus i- més variades qüestions de universal actua­litat. L' lstoria, La confiança en sí mateix, La compen­sació, Les lleis espirituals, L'A mor, L'A mistat, L'Ero/s­me, La Super·Anima, Cercles, L'intellecte, L'Art, sónels titols de cada un d'aquests assaigs, que constituei­xen altres tants joiells literaris, La tria dels dos que

Introducci6 23

avui ofereixo al lector respon al meu intent de presen­tar-li una de les més notables modalitats del pensa­ment del llur artifice, puix ells ens donen l'expressióculminant d'aquell aspecte més atractiu i remarcabledel seu esprit, que, per una singular coincidencia,ens resulta aiora '1 més necessari i més facil de com­pendre i assimilar,-vull dir el seu absolut i radicalindividualisme, l'independencia feresta de son ànimaanglo-saxona. Tant en l'un com en l'altre assaig,-enel primer desvelopant ses Iinies generals, i en el segonfent sa aplicació al important capitol de les afeccions,-se troben les arrels i l'essencia intima d'aquest grantraç d'aquella raça, que espandit fins a l'exagera­ció per la gran nació americana, constitueix tant ma­teix un dels seus molts punts, potser el més remarca­ble, de coincidencia amb el nostre esprit tradicional.

Aquí també amb meravellosa claredat se trans­llueixen les pregones arrels religioses d'aquest grancaracter nacional, i pot aIora observar-se com aques­ta mateixa independencia individual, al traduir-seaixí socialment, dóna per resultat aquell altre caracterigualment essencial, i en apariencia antagonic, d'aque­lla raça, -l'esprit democratic. Efectivament, la de­mocracia, tant mal entesa en altres pobles, no repre­senta aquí l'anulació, ni tant sols disminució, de l'in­dividu, sinó justament sa exaltació al grau més ele­vat de l'independencia sobirana. Com poden conci­liar-se amdós contraris, llur origen i natural fon­dament religiosos ens ho expliquen, car en el fonsaquest arrelat individualisme democratic no es mésque una conseq üencia natural del simple reconeixe­ment i adoració de la divinitat obrant en cada orne imanifestant-se en els més petits dels nostres actes.Vegi-s per aquí com l'antiga saba de les primeres fra­ternitats cristianes, vigoritzada per l'individualismeanglo-saxó, gracies sobre tot a l'impuls donat per al

Emerson

reforma presbiteriana, rebrota avui i floreix amb totasa for;;a en la constitució social i politica del més mo­dern i progressIu dels pobles contemporanis. Això,que no's llegeix literalment, però que traspua encada frase d'Emerson, forma la base del seu immensumanisme i ens dóna 1" mida del gran valor educatiudels seus escrits. Car-i aqui jau la diferencia entreaquest individualisme i el de les escoles materialistes- a l'explicar-se a si mateix, a l'afirmar-se a si ma­teix, a l'absoldre-s a si ma teix, al proclamar·se a simateix, aquest gran orne, amic dels omens no fa mésque explicar, afirmar, absoldre i proclamar la sevaumanitat, com la cosa més alta i més noble que puguiasseure-s en el trono del món; i aquesta proclamació,no dictada per l'instint cego i egoista, es un imperatiude la raó que, lluny d'excloure, enclou tots els amens.Son simple umanisme'l converteix en la més solemnedeclaració espiritual dels drets de l'orne, al qual úsi fruïment tots per igual estem cridats. ¿Per venturanO'i ha d'aver entre l'afirmació de l'orne en la ciu­tat i la de la pantera en el desert tot l'abim que exis­teix entre la raó i l'instint? I quant facilment un po­ble's deixa caure en aquest abim amb tants treballsfranquejat, aixi que'1 ressort moral de la raó, que es lafe en l'ideal, se debilita, ens ho pot ben dir l'imperia­lisme britanic que ha amargat els darrers jorns de dósrepresentatius tant diferents com Ruskin i Spencer.

Declaracions franques, sinceres, ardides i.catego­riques; apellacions fervents als immensos poders la­tents de tot orne; clams laconies, que obren intimament com silencioses sotragades electriques; vels ques'escorren per tots costats convidant-nos a vistes me­ravelloses en el món exterior i interior; tot encaminata impulsar l'ame vers l'absoluta afirmació de si ma­teix, tranquilisant-lo amb la certesa que aquestavia, tant lluny com la segueixi, no l'isola, ans ellIiga

Introducció

sempre més amb l'univers, i tot dit amb el front serè,

el posat tranquil i la rialla als llavis d'un ('gimnosoNsta

asO'egut en un marge florit>, - això es Emerson. Es

això que avalora 'Is seus escrits, i es això que m'ha

encoratjat en ma tasca de donar-los forma catalana.

Que puguin ells contribuir a vigoritzar la nostra ane­

mica societat, on l'afebliment dels caracters i el raqui­

tisme dels esprits es proporcionat ad aquell que s'ob­

serva en els cossos, i potser tant com aquests, necessiten

aquells una mica del tractament de l'aire lliure i rus­

tificació natural, avui en voga. Es, doncs, com a tonic

i reconstituent de força intima incontrastable que

avui ofereixo al lector aquest petit treball. Que puguin

ses cordials efusions reconfortar-lo, i augmentar el seu

goig de viure amb l'afirmació de la santedat del seu

dest!. Les mateixes exageracions on séns dubte, incorre

l'autor, conseq üencia natural del seu particular punt

de vista, ajuden a que-! remei produeixi tot son efecte

terapeutic. Si algú se'n ressent senyal que ja reacciona

i de que-! metge ha posat el dit en la nafra.

Referent a la traducció, dec advertir, tant en de­

fensa propria com dels seus demés traductors, que

Emerson es tingut en son pais com gairebé intraduible,

per l'identificat que està'l seu estil amb la natura

intima de l'esprit anglo-americà. Això 'ns explica,

també l'escassa fortuna de ses traduccions, sobre tot

en les llengües neo-Ilatines, si's compara amb la gran

popularitat de l'original en son país. Literariament

parlant, l'estil d'Emerson representa'l punt culmi­

nant de l'evolució d'un gran caracter essencial de la

llengua inglesa, - la concisió. Es tant extremada la

d'Emerson, que dubto que en lloc, entre totes les li­

teratures puguin trobar-se exemples més feliçment

elaborats d'aquesta gran qualitat dellIengüatge. Aqui

està la principal dificultat del traductor, car no essent

Emerson

aquesta concisi6 artificial ni accessoria, sin6 expressiónatural de l'esprit de l'autor i de sa llengua, deu res­pectar-se sots pena que's perdi l'encis principal de saparaula. Més, per altra part, quina parla es capaça deseguir .l'inglesa manejada per Emerson en aquestavia? Que jo sapiga, no cap. Amb tot, si alguna entretotes està en disposició de provar-ho, es séns dubtela catalana. Es per això que, tot i conéixent les gransdificultats de la tasca, m'he decidit a separar-me delsistema seguit per la majoria dels traductors. Concre­tant-me als Assaigs i la traducció den 1. WiU " comla mes coneguda i que indubtablement ha servit demodel a les traduccions castellanes ultimament apare­gudes, sa ex'cessiva verbositat fa que, al meu entendre,més que traducci6, tinguin de considerar-se en generalcom una parafrasi o comentari, i no presisament afor­tunat, de l'original. Dol verament ad aquell que es­tima Emerson per coneixença directa, trobar tant pocdel seu esperit i tant del traductor en un treball que,just es confessar-ho, tant ha conttibuit a divulgar-loper tot el m6n.

Ferm en mon proposit de romandre a tota costafidel a l'original, potser auré caigut en el perill oposatd'una extremada aliteració, amb els seus defectes con­següents d'obscuritat i violentació de la nostra parla.En quant al primer, tinc que donar, en disculpa meva,la part que li pertoca a l'autor, que no es petita, carles seves reticencies són nom broses i fondes, i he cregutpreferible respectar-les a dissimular-les amb explica­cions capritxoses. El segon defecte nO'm fa tanta por,car com que no crec que la sint!,xi catalana sigui prouperfeccionada per a permetre a la nostra llengua una

1) Sept Essais d'Emerson, tradults par I. WilJ,"vec une préface de Maurice Maeterlinck (BruxelJes,Lacomblez, 1891).

Introducció

imitació satisfactoria dels més subtils refinamentsde l'inglesa, considero aquest defecte en cert grau ine­vitable en una traducció fidel, i m'hi conformo debon grat, pensant que amb semblants tentatives escom una llengua rovellada pel desús pot adquirir l'e­lasticitat i finesa necessaries per a adaptar-se a totesles manifestacions del pensament modern. Sigui comvulgui, no tinc l'ambició de presentar res de perfetni definitiu, i prego al lector perdó per les tares d'untreball que sols a titol d'assaig publico.

LA CONFIANÇA EN Sl MATEIX

«Ne te qU03 siceris emtra .•(( L'onle es sa prop ria estrella;

i l'ànima que fa un ome onest iperfet, comanda tota llum, tota in­fluencia i tot destí: Res ve per a ellmassa aviat o massa tard. Els nos­tres actes són els nostres angels,bons o dolents, les nostres ombresfatals que sempre' ns acompanyen.»

(Epileg de La Fortuna de l'OrneOnest, de Beaumont i Fletcher.)

Llença'l marrec sobre les roques;alleta-I amb la meta de la lloba;venteja·t amb el falcó i la guineu,força i prestesa seran mans i peus.

Laltre dia vaig llegir uns versos d'unpintor eminent que eren originals i no

gens convencionals. En línies com aquestesl'ànima 'i veu sempre una advertencia,qualsevol que sigui la llur materia. El

30 Emerson

sentiment que inspiren té més valor quequalsevol idea que continguin. Creure en elteu propi pensament, creure que allò quees cert per a tu en l'intim del teu cor escert per a tots els homes,- això es geni.Digues ta convicció latent, i serà·l sentituniversal; car allò més interior esdevé alseu temps allò més exterior,~ i el nostreprimer pensament ens es retornat per lestrompetes del Judici Final. Per familiarque-ns sigui la veu de l'esprit, el meritsuperior que atribuim a Moisès, a Plató oa Milton es que ells reduiren a no-res lli­bres i tradicions, i digueren, no allò que-lsomens pensaven, sinó allò que ells pensa­ven. Mésque la lluor del firmament delsbards i dels savis, l'ome deuria apendre dedescobrir i vigilar aquell raig de llum inte­rior que llambrega a travers de sa ment. ltant mateix, l'ome renuncía al seu pensa­ment sense fer-ne cas, perquè es seu. Encada obra de geni reconeixem els nostrespropris pensaments rebutjats: ells tornena nosaltres amb una certa majestat ex­trangera. Cap lliçó contenen les gransobres d'art que·ns afecti més que aquesta.Elles ens ensenyen a mantenir-nos en lanostra impressió espontania amb alegrainflexibilitat, i amb tanta més força quan

La confiança en sl mateix 31

totes les veus criden per l'altra banda. Al­trament demà un extranger dirà amb savie­sa magistral tot justament allò que semprehem pensat o sentit, i ens veurem vergo­nyosament obligats a pendre la nostraopinió de les mans d'altri.

Hi ha un temps en l'educació de tot omeont ell arriba a la convicció que l'enve­ja es ignorancia; que l'imitació es suicidi;que ell s'ha de pendre a sí mateix, bo o do­lent, per la seva creença; que, ancque '1 vastunivers es ple de bé, ni un gra de blat vin­drà a nodrir-lo sinó es pel seu treball apli­cat en aquell troç de terra que li es donatper a conresar. El poder que resideix en elles nou en la natura, i ningú sinó ell sab quèe3 que's pot fer, i ni ell ho sab fins que'uha provat. No es pas debades que un ros­tre, un caracter, un fet li fan molta impres­sió, i altres cap. Aquesta esculptura de lamemoria no 'S fa sense una armonia prees­tablerta. L'ull fou posat allí on un raig dellum devia caure, a fi que pogués testi­ficar aquell raig particular. Nosaltres només ens expressem a mitges, i ens aver­gonyim d'aquella idea divina que cadascúrepresenta. Podem confiar en ella com pro­porcionada a nosaltres, i de bon resultat,amb tal que sigui fidelment comunicada;

32 Emerson

més Déu no vol que la seva obra sigui feta

manifesta per covards. L'ome se sent ali­

viat i alegre quan ha posat el seu cor en la

seVa obra i ha fet tot allò que ha pogut;més allò que ha dit o fet altrament no li

portarà mai pau. Es una deslliurança que

no deslliura. En la temptativa'l seu geni

l'abandona; cap musa l'ampara; cap in­

venció, cap esperança'l sosté.Fia en tu mateix: tots els cors vibren al

pols d'aquesta corda de ferro. Accepta '1

lloc que la divina providencia t'ha assig­

nat, la societat dels teus contemporanis, lacadena dels deveniments. Això han fet sem­

pre 'ls grans omens, i han confiat infantil­

ment en el geni de la llur epoca, mostrant

llur percepció de que l'absolutament digne

de fe estava en llur propri cor, treballava

per llurs mans"i predominava en tot llur ser.

l nosaltres som omens, i devem acceptar en

el més alt sentit el mateix destí trascen­

dent. Som amens, i no menors ni invalids

en un abrigat recó, no covards fugint d'una

revolució, sinó guies, redemptors i benefac­tors, obeint l'esforç tot-poderós, i avançant

en el caos i en les tenebres.(~uins oracles més preciosos nO'ns ofe­

reix la m1tura sobre aquesta qüestió, en

l'expressió i conducta dels nois, dels infants

La confiança en si mateix 33

i de les mateixes besties! El llur esprit no esdividit i rebel com el nostre, i no descon­fien, com nosaltres, d'un sentiment perquèla nostra aritmet,ica ha calculat la força i elsmedis que s'oposen al nostre objecte. Essentllur esprit sencer, llurs ulls són encara in­domits, i quan els mirem de fit a fit ens des­concerten. L'infancia no's conforma ambningú: tots se conformen amb ella, talmentque una criatura fa anar en renou <1, quatreo cinc adultes que xerren i's riuen d'ella.Així també Déu ha armada la jovenesa, la,pubertat i la virilitat amb no menors en­cants i atraccions, i les ha fetes envejablesi gracioses, i els llurs clams gens impotentssempre obren de per sí. No pensis que aqueUjove no tingui força perquè no pot conver­sar amb tu ni amb mi. Escolta! En la cam­bra veïna sa veu es prou clara i emfatica.Sembla que sab parlar amb els seus com­panys. Sigui timid o ardit, ell sabrà fer denosaltres uns vells ben innecessaris.

La despreocupació dels nois que estansegurs d'un convit i desdenyen amb digni­tat de senyors de fer o dir res per a guanyar­sel, esl'actitut sana de la naturalesa hum¡1,­na. Un noi es en el saló allò que'l public esen el teatre: independent, irresponsable, es­piant desde'l seu recó tota la gent i els fets

3

34 . Emerson

que passen, jutjant-los i sentenciant-los perllurs merití>, umb el procediment rapidi su­mari dels nois, com bons, dolents, interes­8itJltS, nescis, eloqüents, enutjosos. Mais'amoïna per coneeqüencies ni interessos;dóna un veredicte independent i sincer. Elteniu de festejar: ell no'us festejarà pas.Més l'orne està com si fos empresonat persa conciencia. Tant aviat com ell ha obrato parlat amb lluiment, es una persona com­promesa, vigilada per l'odi o la simpatía dela multitut, les quals afeccions han d'entrardesde ara en el seu compte. No hi ha capLeteu per a això. Ah! Si ell pogués altravegada tornar a sa neutralitat! Aquell quiaixí pugui evitar tot compromís, i aventobservat, observar encara desde la mateixafranca, imparcial, incorruptible, inespanta­ble innocencia, serà sempre formidable. Sesopinions sobre les coses que passen, comno's creuran personals, sinó necessaries,penetraran com dards en les orelles delsomens, i seran escoltades amb temor.

Aquestes són les veus que oim en lasolitut, més devenen febles i inaudibles aixíque entrem en el món. La societat es per totarreu una conspiració contra la virilitatde cada un dels seus membres. La societates un sindicat, els quals membres COl1ve-

La confiança en si mateix 35

nen, per a assegurar el pa a cada, accionista,en sacrificar la llibertat i la cultura del con­sumidor. La virtut més demmmda es la con­formitat. La confiança en sí mateix es odia­da. No estima realitats ni creadors, sinónoms i costums.

Qui vulgui esser un ame ha d'esser Ullno-conformista. Qui vulgui collir palmesimmortals no ha d'esser impedit pel nom debondat, sinó que ha d'investigar si realmentes bondat. En ultim torme l'es es sagrat sinól'integritat del teu esperit. Absol-te a tumateix i tindras el sufragi del món. Recor­do una resposta que quan jo era jovenet meva provocar un famós conseller que soliaimportunar-me amb les cares velles doctri­nes de 1'Iglesia. Al dir-li «Què n'aig de fer jode la santedat de les tradicions, si visc d'unavida tota interior? }), el meu amic objectà:«Més aquestes impulsions poden venir debaix i no de dalt}). Jo vaig replicar: «A mi nom'ho sembla pas; més si jo soc fill del Diableviuré segons el Diable}). Cap llei pot esserper a mi sagrada Rinó la de la meva natura­lesa. El bé i el mal no són més que nomsmolt facilment transferibles a coses diver­ses; el sol bé es aquell que s'acorda amb lameva constitució; el sol mal es aquell que lies contrari.

Emerson

Un ome s'ha de conduir en presencia detota, oposició com si tot fos nominal i efimer[òm d'ell. Me fa vergonya de pensar quanfacillnent capitulem davant de noms i dedivises, de grans societats i d'institucionsmortes. Tota persona decent i ben parladam'nfeeta i 'm governa més del que cal. Jotindria d'anar dret i viu, i dir la veritat crnaen tot cas. Si la malicia i la vanitat duen lacapa de la filantropia, s'ha de comportar'!Si un rabiós fanatic pren la causa generosade l'Abolició, i 'm ve amb ses darreres novesde les Barbados l, perquè no li aig de dir:(iVés, estima'l teu fill; estima'l teu veí; si­gues bó i modest; tingues aquesta virtut; ino vernicis mai la teva ambició dura i egois­ta amb aquesta increible tendresa per lagent negra de mil ores lluny. El teu amoral lluny es despit a casa». Salutació brutali desgarbada, però la veritat es més bellaque l'afecció d'amor. La vostra bondat hade tenir alguna punta,-sinó no es pas. S'hade predicar la doctrina de l'odi com nnareMció contra la doctrina de l'amor, quanaquestfl, gemega i plorica. Jo evito pare i

li Alusió al problema de l'Abolició de j'88c!a­vitut. alesores plantejat. Emerson t'ou desprès unar<1ent antiesclavista. - (N, del T.)

La confiança en si ma/eix 37

mare i dòna i germà quan el meu geni 'mcrida. Jo escriuria en el llindar de la porta:(,Raresa», Jo crec que es alguna cosa millorque raresa, però un no pot passar tot el diaen explicacions. No espereu pas que'Us di­gui els motius perquè cerco o fujo la com­panyia. I, després, nO'm parleu, com unbon ame ha fet avui, de ma obligació de so­córrer tots els pobres. Són ells els meU8 po­bres? Jo·t dic, foll filantrop, que'm sab greudel duro, la pesseta i el centim que "donoan aquells amens que nO'm pertanyen i alsquals jo no pertanyo. Hi ha una classe d'a­mens als quals per tota l'afinitat espiritualjo soc venut i comprat; per ells jo aniré a Japresó, si cal; més les vostres miscelanies deles caritats populars t, l'instrucció en l'esco­la de la bogeria, la fundació de clubs i cen­tres inutiJs com tants n'hi ha, almoines alsnescis, i les mil diverses societats de benefi­concia, - si bé confesso amb vergonya quedevegades sucumbeixo i dono'l duro, es unmalait duro que a poc a poc jo adquiriréla força de guardar,

Les virtuts, en l'estimació popubr, són

1) Ab aquest nom s'entenen a Inglaterra elsconcerts, balls i espectacles de beneflcencia.­(N. del T.)

Emet'son

més l'excepció que la regla. Hi ha l'ame iles seves virtuts. Els amens fan allò quese'n diu una bona acció, un acte de valor ode caritat, com si paguessim una multa enexpiació de no pre.sentar-se diariament a larevista. Llurs obres són fetes com una ex­cusa o una atenuació de llur modo de viureen el món, d'igual manera que'ls malalts iols boigs paguen una forta dispesa. Llursvirtuts són penitencies. Jo no desitjo ex­piar. sinó viure. Ma vida es per a sí mateixai no per a espectacle. Molt més m'estimariaque fos més umil, però igual i sincera, queHO pas brillant i inestable. Jo la voldria sanai suau, i sense neoessitat de dietes ni sagnies.J o demano evidenoia immediata de que vóssou un ame, i refuso aquesta apel'lació d'a­me a les seves accions. ,Jo sé que per a mi nohi ha cap diferencia en que faci o no faciaquelles accions que's diuen excel·lents. Jolla puc consentir en pagar per un privilegi¡,1lí all tinc un dret intrinsec. Per poques ipobres que siguin les meves dots, jo soc real­ment, i no necessito cap testimoni secunda­ri per <1 garantir-me o garantir ols mouscompanys.

Això que jo dec fer es tot això quem'importa, no allò que la gent pensa.Aquesta regla, tant ardua en la vida pràe-

La confiança en sí mateíx 39

tica com en l'intel'lectual, pot servir de dis­tinció absoluta entre la grandesa i la vilesa.l es tant més dura, com que sempre trobareu gent que creuen saber quin es el vostredeure millor que no pas vosaltres mateixos.Es facil en el món viure segons l'opinió delmón; es facil en la solitut viure segons lavostra; més el gran ome es aquell qui en migde la munió guarda amb perfecta gentilesal'independeneia de la solitut.

Es l'objecció contra la conformitat ambels usatges que són devinguts morts per avosaltres, que dissipa la vostra força. Vosfa perdre'l temps i esborra l'impressió delvostre caracter. Si sosteniu una iglesia mor­ta, contribuïu a una societat biblica morta,voteu amb un gran partit bé a favor, bé encontra del govern, oferiu a tots la vostrataula com un vil ostaler,-darrera aquestesmampares m'es difieil descobrir amb juste­sa quin ame sou. l, naturalment, tot aixòes força arrancada a la vostra vida. Peròfeula vostra obra, i jo'us coneixeré. Feu lavostra obra, i'us reforçareu. L'ame ha deconsiderar quina mena de puput no esaquest joc de la conformitat. Si jo sé la vos­tra, secta, ja sé per endavant el vostre argu­ment. Un predicador anuncía un sermó so­bre l'excel'lencia de talo qual institució de

40 Emerson

la seva iglesia. No sé jo, abans de sentir-lo,que no pot dir una sola paraula nova i es­pontania?No sé jo que, malgrat tota la sevaostentació d'examinar els fonaments del'institució, IlO'uIarà pas'! No sé jo que ellestà compromès amb sí mateix a no mirarmés que un cantó - el cantó permès - dela qüestió, no com a ame, sinó com a minis­tre de l'iglesia? Es un procurador llogat, iaquells grans aires de la trona són la mésbuida afectació. Ara doncs: la major partdels omes s'han embenat els ulls amb un oaltre mocador, i s'han aderit ad alguna d'a­questes comunitats d'opinió. Aquesta con­formitat els fa falsos, no en alguns puntsparticulars, autors d'unes quantes menti­des, sinó falsos del tot. Cada una de llurs ve­ritats no es pas del tot veritable. El llur dosIlO es pas el dos real, el llur quatre no es elquatre rectl; i així cada paraula que diuenens amoïna, i no sabem per on començarper a redreçar-los. Mentrestant la natura noes pas lenta en equipar-nos amb l'uniformede presidari del partit al qual ens aderim.Arribem a tenir un cert tall de rostre i figu­ra, i a poc a poc anem adquirint la més gra­ciosct expressió asinaL Hi ha en particularuna experiencia mortificant, que no deixade complir-se en aquesta istoria general:

La confiança en sl mateix 41

vull dir «aquella folla expressió de lloança)},la mitja rialla forçada que fem en societatquan ens sentim embarraçats en una con­versa que nO'ns interessa. Els muscles,moguts, no espontaniament, sinó per unabaixa amabilitat volguda, se contreuen pelscontorns de la cara amb la sensació mésdesagradable.

Per la no-conformitat el món vos cas­tiga amb son disgust. D'aquí que l'ame agide saber apreciar el valor d'una cara agra.La gent el mira de travers en el carrer o enla sala de l'amic. Si aquesta aversió tinguésson origen en un menyspreu i una resistel1­cia com els seus, ell tindria motiu d'anar-sena casa amb la cara trista; més les cares agr~s

de la multitut, el mateix que les dolces, notenen causa profonda, sinó quC's posen i estreuen segons bufa'l vent o parla 'I diari.Amb tot, el mal contentament de la multi­tut es més formidable que'l del senat o delcol·legi. No es gaire dificil per a un omeferm que conegui el món, resistir la rabia deles persones cultivades. La Hut rabi[J, es de­corosa i prudent, car son timides, com quesón elles mateixes molt vulnerables. Mésquan a bUllI' rabia femenina s'afegeix l'in­dignació del poble, quan els ignorants i elspobles s'aixequen; quan la força brutainin-

Emerson

tel'ligent que jau al fons de la societatronca i agita, es precís l'abit de la magna­nimitat i de la religió per a tractar-la divi­nalment com una futesa sense importancia.

Un altre termr que'ns allunya de la con­fiança en nosaltres ma,teixos es la nostracon8istcrtc'ia '; una reverencia pels nostresactes o paraules passats, perqué 'ls ulls del"altres no tenen més dates que aquestes pera calcolar la nostra orbita, i a nosaltres ensrepugna desconcertar-los.

Més, per què has de girar sempre '1 capenrera'! Per què arrossegar aquest cadavrede la teva memoria, permor de no contradiralguna cosa que has dit en aquest o aquelllloc public? Suposa que·t contradiguis; iquè? Sembla una regla de saviesa no confiarmai en la nostra memoria solament,. aducamb prou feines en actes de pura memoria,sinó judicar el passat a la llum del presentde mil ulls, i viure sempre en un nou dia. Enla teva metafisica auras negat la persona­litat de Déu: amb tot, quan vénen les im-

1) L'original, cOl/.sistencfj, sense que sigui deltot equivalent, pot traduir-se aquí per conse­qiiencia. Amb tot., crec preferible conservar unaparaula tant filosoficament expressiva, i que nofóra inutil, ni sona extrany, en llostre vocabu­lari.-(N. del T.)

La con./iança en sl mateix 43

pulsions devotes de l'ànima, entrega-t'hi detot cor, per més que agin de vestir a Déu¡1mb forma i color. Deixa la teva teoria,com Josep la seva capa en mans de la pros­tituta, i fuig.

Una folla consistencia es l'espectre delsesprits petits, l'adora.ció dels petits esta­botes. filosofs i ec1esiastics. Una ànimagmn no se n'ocupa. Li preocupa tant laconsistencia com la seva ombra en la paret.Digues ara'l que penses en seques parau­les. i demà digues també "I que penses enseques paraules, anc que contradiguin totallò que avui has dit. «Més segurament serémal-comprès.,} Es que es tant dolent essermal-comprèsl Pitagores fou mal-comprès, iSocrates, iJesús, i Luter, i Copernic, i Ga­lileu, i Newton, i tot esprit pur i savi quejamai prengué carn umana. Esser gran esesser mal-comprès.

Cap ame, suposo, pot violar la seva na­turalesa. Totes les desigualtats del seu volersón arrodonides per la llei del seu ser, comles prominencies dels Andes i de l'Imalaiasón insignificants en la corba de l'esfera.I poc importa la manera com el mesureu oproveu. Un caracter es com un acrostic ouna stanr;,a alexandrina. Llegiu-la a l'indret,l'inrevers, o de travers, diu sempre'l ma-

44 Emerson

teix. En l'agradosa i retreta vida bOSCal111quc Déu m'acorda, deixeu-me registrar dillper dill'l meu franc pensament, sense mi­rar endavant ni endarrera, i no dubto queresultarà simetric, ancque jo no m'ho pro­posi o no'u vegi. El meu llibre tindria de ferolor de pins i ressonar amb brunzit d'insec­tes. També l'oreneta que passa per la mevafinestra auria de entreteixir en la mevatela el filo la palla que duu en el seu béc.Nosaltres passem per allò que·som. Per so­bre la nostra voluntat parla '1 nostre canw­ter. Els amens s'imaginen que sols manifes­ten llurs vicis i virtuts per llurs accionsobertes, i no veuen que'l vici i la virtut eme­ten llur alit ¡aropri en tot moment.

Hi aurà acord entre tota varietat d'ac­cions, amb tal que cada una sigui sincera inatural a la seva ora. Car les accions d'unavoluntat són sempre armonioses, per moltdiferents que semblin. Aquestes variacionsse perden de vista a curta distancia, a unapetita altura de pensament. Una sola ten­dencia les uneix totes. La ruta del millorvaixell es un zig-zag de cent bordades. Mi­reu-la <-:Lla distancia suficient, i la linia's re­dreça en la direcció mitjana. La teva acciósincera s'explica a si mateixa, i explica lesteves altres accions sinceres. La teva con-

La confiança en sl mateix 45

formitat no explica res. Obra singularmenti allò que ja has fet singularnent te justifica­rà. La grandesa apeUa al avenir. Si aVili jopuc esser prou ferm per a obrar bé i afron­tar les mirades, es que dec aver obrat béabans i totes les meves accions justes medefensen. Sigui com vulgui, obra bé amoDesdenya sempre les apariencies, i podrassempre. La força de caracter es acumulativa. Tots els passats dies de virtut aboquenllur salut en el d'avui. Què es allò que dónaals eroes del senat i de la guerra aquella ma­jestat que tant captiva l'imaginació? Laconciencia del seguici de grans dies i victo­ries que va darrera d'ells. Això llença unfeix de llum sobre l'actor que s'avança. Elles assistit com per una escorta visible d'an­gels. Es això 'I que dóna'l tro a la veu deChatham, i dignitat a la figura de Washing­ton, i gira tota 1'America als ulls de Adams.L'onor ens es venerable perquè no es capefemerida. Es sempre virtut antiga. L'ado­rem avui perquè no es d'avui. L'estimem i lirendim omenatge perquè no es cap trampaparada al nostre amor i omenatge, sinóperquè no depèn que de sí mateix, no deri­va que de sí mateix, i té, per tant, unaímtiga immaculada genealogia, aduc trac­tant-se d'un jove.

Emerson

Espero que avui ja aurem sentit In dar­l'em pê1raula sobre la conformita,t i la consi8­lencia. Siguin aquests mots arxivats i rieli­calisats per a sempre. En lloc de l'esquelladel dinar, escoltel1J, el xiulet del pifre espar­tà. Xo fem més reverencies ni excuses. Ungran ome ve a dinar a casa. Jo no desitjoagradar-li; jo desitjo que ell desitgi agra­dar-me. Jo representaré l'umanitat, i si béla voldria fer amable, també la voldria Jersincera. Afrontem i reprenguem la mansamediocritat i esqualida satisfacció deltemps actual, i llencem enCtua a la costum,i al comerç, i a l'administració, aquest fetque es la conclusió de tota l'Istoria: que ungran Pensador i Actor responsable està enacció arreu on un orne treballa; que unorne veritable no pertany a cap temps nilla:· nItre quwl seu, i que ell es el centre deles coses. Allí on ell es, allí es la natura.Ell vos mesura a vós, i tots els omens, i totsels fets. D'ordinari, totom en la societatens recorda alguna altra cosa, o alguna al­tra persona. El caracter, la realitat, nO'nsrecorda res; substitueix tota la creació.Tant ha d'esser l'orne, que ha de fer-se in­diferent a totes les circumstancies. Cadaoine veritable es Ulla causa, un país i unaepoca; necessita espais i nombres i tcmps

La confiança en sl mateix 47

infinits per a acomplir plenament el seudesigni; - i ht posteritat sembht ::;eguir 1m3Cleves passes com un seguici de clients. Uname, Cesar, neix, i per segles eterns teniml'Imperi Romà. Crist neix i milions d'es­prits creixen tant aferrats al seu geni, quese'l confon ~tmb la virtut i amb les possibi­litats de l'ame. Una institució es l'ombraallargada d'un ome; com el Monaquisme 'ues de l'ermità Antoni; la Reforma de Luter;el Qunkerisme, de Fax; el Metodisme, devVesley; l'abolició, de Clarkson. Milton no­menava Scipió «l'altura de Roma,), i total'istoria's resol molt facilment en la bio­grafia d'unes poques persones senceresi fortes.

Que l'ame conegui 'I seu merit i tinguiles coses sota'ls seus peus. No vagi pas d'acíd'allí, guaitant i espiant d'amagat com uncaptaire o un bastard, o un tafaner, en elmón que existeix per a ell. Mes l'ame delcarrer, no trobant en sí mateix cap virtutque correspongui a la força que va cons­truir la torra o esculpir el déu de marbre,se sent pobre quan els mira, Per a ell unpalau, una estatua o un llibre preciós tenenun aire extranger, proibitiu, com un bri­llant equipatge, i semblen dir-li com aquest:(,Qui sou vós'!,) l tant mateix tots solicitcJl

Emerson

la seva atenció, i demanen a ses facultatsque vinguin i prenguin possessió d'ells. Lapintura espera·l meu veredicte; no es fetaper a imposar-me, sinó que soc jo qui tincde fixar els seus d,ams a la lloança. Aquellafaula popular del rustic que fou agafatubriac en el carrer, portat al palau del duc,rentat i vestit, i posat en el llit d'aquest, i,en despertant, fou tractat amb obsequiosacerimonia com si fos el duc mateix, fent-licreure que avia estat boig, -deu sa popu­laritat al fet de que simbolisa molt bé lacondició de l'ame, que es en el món unamena de rustic, sinó que devegades desper­ta, exerceix la seva raó, i ·s troba realmentun princep.

La nostra lectura es servil i mendicant.En istoria l'imaginació ens enganya. Reial­me i senyoriu, poder i estat, formen unvocabulari més fastuós que no pas un Joano Eduard I particulars vivint en una casaumil i fent la feina de cada dia. Més les cosesde la vida són les meteixes per a uns queper a altres; la suma total d'uns i altres esla mateixa. Per què tanta deferencia enversAlfred, Scanderberg i Gustau? Suposemque fossin virtuosos; per ventura han gas-

1) Noms de reis inglesos.

La confiança en sl mateix 49

tat la virtut? Una juguesca tant grandepèn avui del vostre acte privat, com laque's guanyà amb llurs actes publics i fa­mosos. Quan els particulars obraran ambvistes originals, el llustre de les accions delsreis passarà a les dels ciutadans.

El món ha estat instruit pels seus reis,que tant han magnetisat els ulls de les na­cions. Aquest simbol colossal li ha ensenyat111 mutual reverencia quc'S deu d'ame aame. La joiosa lleialtat amb que-Is amenshan soportat arreu que'l rei, el noble o elgran proprietari visqués amb ells per unaliei seva, imposés la seva balança d'amens icoses revocant la llur, pagués els serveis noamb diner sinó amb anar, i representés lallei en sa persona, era'l jeroglific on veienobscurament representada la llur concien­cia del llur propri dret i gracia, - el dretde tot ame.

El magnetisme que tota acció originalexerceix s'explica quan investiguem la raóde la confiança en sí mateix. Qui es el Fia­dor? Que es el Jal originari, en el qual potfundar-se una confiança universal'! Quina

1) VerRió imperfecta de l'inglès Sell, expres­sió feliç de l'Identitat absoluta, sense correspon­deneia exacta en la nostra llengua. - (N. del T.),

50 Emerson

OH la, naturalesa i poder d'aquesta estrellaburladon1 de la ciencia, Hense paralaxe, sen­He elements calcobbles, quo llenç," un raigde bellesa aduc Cll accions impures i tri­vials, quan hi apareix la més petita senyaldïndependencia.? L'investigació 'ns duu an"quella font, l'essencia aIora del geni, de lavirtut i de la, vida, que nomenem Espanta­nitat o Instint. Nosaltres distinguim aques­tè1 saviesa primaria amb el nom d'Intuició,mentres que tots els coneixements poste­riors són instruccions '. En aquesta forçapregona, l'ultim fet més enllà del qual nopot anar l'analisi, totes les coses troben llurorige comú. Car el sentiment d'esser, queen les ores serenes no sabem com, s'eleva enl'ànima, no es pas diferent de les coses, del'espai, de la llum, del temps, de l'orne, sinóun a.mb ells, i procedeix evidentment de lamateixa font d'on també procedeixen la llurvida i ser. Primer compartim la vida per bqualles coses existeixen, i després les veiemen la, natura com aparences, i oblidem quehem compartida la llur causa. Aquí esla font de l'acció i de la pensa. Aquí són

I) Tuition (ensenyança, instrucció, tutela),nom que juga molt significativament am l'ante­rior Jntuitiono - (~o elel To)

La confiança en sl mateix 51

ols pulmons d'aquoUc1 inspiració que dóna al'ame s:wiesa, i que no pot negar-se senscimpietàt i ateisme. I::,cposem" en el sí d'unaimmensa illtel'ligencia, que-ns fa receptorsde sa veritat i orguens de sa activitat. Quandiscernim la justicia, quan discernim la ve­ritat, no fem res per nosaltres mateixos: solscedim pas als seus raigs. Si preguntem d'onve això, si intentem escorcollar l'ànimacausant, tota filosofia falla. Sa presencia ()sa absencia es tot això que podem afirmar.Totom distingueix els actes voluntaris desa ment de ses percepcions involuntaries, isab que a ses percepcions involuntaries elldeu una fe absoluta. Podrà equivocar-se enla llur expressió, però sab que aquestescoses són així, com el dia i la nit, indiscu­tibles. Les meves accions i coneixementsvolguts no són més que vagabondeigs; elsomni més va, la més feble emoció nadiva,comanen la meva curiositat i el meu res­pecte. La gent irreflexiva contradiuen tantfacilment la afirmació de percepcions comla d'opinions, o, millor dit, molt més facil­ment, car no distingeixen entre la percep­ció i la noció. Ells se figuren que jo deter­mino de veure això o allò. Més la percepcióno es capritxosa, sinó fatal. Si jo veiguna senyal, els meus fills la veuran després

Emerson--~-----------~---------

de jo, i amb el temps tota la umanitat, permés que pugui ocórrer que ningú l'agivista abans. Car la ment percepc~ó d'ellaes un fet tant com el sol.

Les relacions deJ'ànima amb l'espritdi­vi son tant pures, que es profanació el volerinterposar-hi ajudes. Serà potser que quanDéu parla, deu comunicar, no una cosa, si­nó totes les coses; deu omplir el món amh8èt veu; deu escampar arreu llum, natura,temps, ànimes, desde'l centre del pensa­ment actual; i de bell nou datm' i crear eltot. Sempre que un esprit es simple, i rebla saviesa divina, les coses velles passen;­medis, mestres, textes i temples cauen; ellviu ara, i absorbeix el passat i l'avenir enl'ora present. Totes les coses són santifica­des per llur relació amb eU,~ aquesta tantcom aquella. Totes les coses son disoltesfins alUuI' centre per a la llur causa, i en elmiracle universal tots els menuts miraclesparticulars desapareixen. Si, per tant, uname pretén saber i parlar de Déu, i 'US farecular a la fraseologia d'alguna vella iderrocada nació d'un altre país o un altremón, nO'1 cregueu pas. Es l'aglà millor quel'alzina, que es sa plenitut i perfecció'! Es elpare millor que'1 fill, en el qual ell ha vessatel seu ser madur? Per què, doncs, aquest

La confiança en si mateix 53

culte del passat? Els segles són conspiradorscontra la santedat i l'autoritat de l'ànima.El temps i l'espai no són més que colorsfisiologies que l'ull produeix, però l'ànimaes llum; allí on ella es, es el dia; allí on ellafou, la nit; i l'istoria es una impertinencia iuna injuria, si es alguna cosa més que unagaia faula o parabola del meu ser i dev-enir.

L'ame es timid i covard; ja no Vet dret;ja no gosa dir, «Jo penso», «Jo SOC,), sinúque cita algun sant o savi. S'avergonyeixdavant un bri d'erba o d'un:>, rosa florida.Aquestes roses sota ma finestra no fan refe­reneia a roses anteriors o millors: repre­senten allò que són; existeixen amb Déuavui. Pera elles no 'i ha temps: hi ha sola­ment la rosa, que es perfecta en tot momentde sa existencia. Abans d'obrirs-se'l botó,tota sa vida treballa; en la flor badada non'hi ha pas més; en la tija desfullada no n'hiha pas menys. Sa natura es satisfeta isatisfà, ht natura, en tots moments pel'igual. Però l'ome espera o recorda; no viuen el present, sinó que amb els ulls giratsanyora .} pitssat, o, sense esment de lesriqueses que-l volten, se }losa de punksper a })rc\'cure'l futur. j~1l no serà, ambtot, feliç ni fort, fins que visqui també ambla natura en el present per sobre'1 temps.

Això auria d'esser pla d'entendre. l, ambtot, mireu quants enteniments forts no go­sen escoltar Déu mateix, sinó que parli lafraseologia de qualsevol David, Jeremies oPau. Nosaltres no d.onarem pas sempre unpreu tant gran a uns quants textes o unesquantes linies. Som com llens que repe­teixen maquinalment les sentencies de lesavies o dels mestres, i quan són grans, delsomens de talent i caracter que s'ensopeguena veure, recordant penosament els motsexactes que sentiren; més tard, quan arri­ben al mateix punt de vista d'aquells quepronuneiaren les sentencies, les entenen, iobliden de bon grat les paraules; car en tottemps poden usar paraules tant bonesquan ve l'ocasió. Si vivim verament, veu­rem verament. Tant facil es per al fort esserfort, com pel' al feble esser feble. quan tin­guem percepció original, descarregaremalegres la memoria dels seus tresors aeu­mulats, com si fossin trastos vells. Qmtnun ome visqui amb Déu, sa veu serà dolçacom el murmuri del rieró o b remor delcamp de blat.

f ara, per fi, la més alta veritat sobreaqueÚa qüestió resta sense dir: pro1ablc­ment no pot dir-se, car tot allò que diemes la llunyana remembrança de l'intuició,

La confiança en si lIlateix 55

El pensament pel qual puc aproximar-me

més a dir-la es aquest: quan el bé es aprop

teu, quan tens vida en tu mateix, no es pa,s

per cap camí conegut o acostumat; no dis­

tingiras les petjades de ningú; no veuras

cap rostre d'orne; no sentiras cap nom; el

camí, el pensament, el bé, seran totalment

extranys i nous. Exclouran tot exemple i

experiencia. Parteixes de l'ame, més no vas

t1 l'ame. Totes les personcs que jamai ¡mil

oxistit són llurs ministres oblidats. La por i

l'esperança estan igualment per sota d'ells.

Hi ha alguna cosa de baix aduc en l'espe­

rança. En l'ora de la visió nO'i ha res quc's

pugui dir gratitut, sinó propriament joia.

L'ànima elevada per sobre la passió con­

templa l'identitat i la causació eterna, per­

cebeix l'auto-existencia de h1 VCl'itat i de la

Justicia, i's calma amb el coneixement

que totes les coses van bé. Grans espais de

la natUra, l'Oceà At.lantic, el Pacífic, --­

llargs intervals de temps, anys, centuries,

- no conten per a res, Això que penso i

sento es la base de tot t1Jlterior estat i con­

dicions de vida, com ho es delmeu estat, i

condicions presents, i d'allò quc "C'1l diu

vida, i d'allò que Be'U diu mort,Sols la vida val, no l'avel' viscut. El po­

der cessa a l'instant de repòs. Resideix en cI

56 Emerson

moment de transició d'un estat vell a un es­tat nou, com al franquejar un abim, alllen­çar-se a una meta. Un fet odía '1 món espe­cialment: que l'ànima devingui. Car aixòdegrada per sempre el passat, torna tota ri­quesa en pobresa, tota reputació en l'ergo·'nya, confon el sant amb el bretol, i posa aJesús i a Judes de costat. Per què, donCil,xerrar de la eonfiança en sí mateix? En tantque l'ànima sigui present, hi aurà poder noconfiant, sinó agent. Parlar de la confiançaes una manera pobra i exterior de parlar.Parlem més aviat d'allò que confia, carel' allò es i obra. Qui té més obediencia quejO'm domina, sense necessitat d'alçar el dit.En torn seu jo dec girar per la gravitaciódels esprits. Quan parlem de virtuts «emi­nents), ens figurem que es pura retorica.Més no veiem que la virtut es Altura, i queun ame o estol d'amens plastics i permea­bles als principis, deuen, per la llei de lanatura, dominar i governar totes les ciu­tats, nacions, reis, capitalistes i poetes,que no'u són.

Aquest es el fet ultim, que tant aviatassolim en aquesta com en tot" altra qües­tió: la resolució de tot enla sempre beneitaUnitat. L'auto-existencia es l'atribut de laCausa Suprema i constitueix la mida del bé

La confiança en sí mateix 57

en el grau en que entra en les formes infe­riors. Totes les coses reals ho són per quantavirtut elles contenen. El comerç, l'agricul­tura, la caça, la pesca, la guerra, l'eloqüen­cia, el merit person~l, són alguna cosa icomanen el meu respecte com exemples dellur presencia i de llur acció ancque impura.Jo veig la mateixa llei obrant en la conser­vació i creixença de tota la naturalesa. Elpoder es en la naturu, la mida essencial deldtet. La natura no consent que·i agi resen sos reialmes que no pugui aidar-se a símateix. La genesi i maduració d'mm pb­neta, el seu equilibri i la seva orbita, l'ar­bre ajegut redreçant-se de la ratxada, elsrecursos vitals de tot anümtl i vegetal, sóndemostracions de l'ànima bastant-se a símateixa, i per tant confiant en sí mateixa.

Així, tot se concentra. No vaguejem:restem a casa amb la eausa. Aturdim i esve­rem la xurma intrusa d'omes i llibres i ins­titucions amb una simple declaració del fetdiví. Diguem als invasors quC"s descobrei­xin, car Déu es a dins. Que la nostra sim­plicitat els jutgi, i llt nostra doeilita,t a lanostm propria llei demostri la pobresa dela natura i de la fortuna al eostat de lesnostres riqueses nadives.

Més ara nosaltres som una lllultitut

58 Emerson

L'ame no està en temor de l'orne, ni"l seugeni es inclinat a restar a casa i a posar-scen comunicació amb l'oceà interior) sinóque se'n va a fòra a captar un vas d'aiguade les urnes d'altres omes. Devem anar sols,M'agrada l'iglesip, en silenci abans de l'ofici,més que no pas cap sermó.' Que llunyans,que frescos, que castos no semblem elsamens, cenyits cadascú amb un precintede santuari! Així estiguem sempre. Perquèauriem de assumir les faltes del nostre amic,muller, pare o fill, pel sol motiu que seuenentorn de la nostra llar, o 's diu que tenimla mateixa sang? Tots els amens tenen lameva sang, i jo tinc la de tots els amens,No per això adoptaré la llur petulancia ofollia, ni tant sols al punt d'avergonyir­men, Més l'isolament no ha d'esser mecanic,sinó espiritual, es a dir, ha d'esser elevació.Devegades el món sencer sembla conspirarper a importunar-te amb futeses emfati­ques, L'amic, el client, el nen, la malaltia,la por, la miseria, la caritat, tots truquenaIora a la porta de ta cambra, dient: «Surt,vine a nosaltres)}. Més tu guarda, la teva, si­tnació; IlO vagis a la llur confessió. El poder\jue'ls amens tenen d'amoinar-me jo'ls eldono amb ma feble curiositat. Cap amese'm pot acostar sinó es per acte meu. «Allò

La con.!iança en sí mateix 5g

que amem, allò tenim, però '1 desig ens pri­

va de l'amor»Si nO'ns podem elevar d'un cop a les san­

tedats de l'obediencia i de la fe, resistim al

menys les nostres temptacions; entrem en

estat de guerra, i desvetllem a Thor iOdin,

coratge i constancia, en nostres cors saxons.

Això s'ha de fer en nostre temps polit dient

ht veritat. Refrena aquesta ospitalitat i

afecció mentideres. No visquis més a l'ex­

pectació d'aquesta gent enganyada i enga­

nyttdora amb els quals conversem. Diga-i'>:

<IOh pare, oh mare, oh esposa, oh germà, oh

amic! :Fins ara he viscut amb vosaltres se­

gons les aparences. Desde ara jo soc de la

veritat. Sapigueu que desde ara no obeiré

a cap llei inferior a la llei eterna. No vull

convencions, sinó realitats. Jo procuraré

nodrir els meus pares, sostenir ma fami­

lia, esser el cast espòs d'una esposa; més

aquestes relacions jo les comlipiré d'mm

manera nova i sens precedents. Jo apel'lo

contra les vostres costums. Jo aig d'esser

jo mateix . .To no puc més fer-me troços

per a vosaltres. Si podeu estim,),I'-me tal

com soc, tant més feliços serem. Si no, pro­

curaré encant mereixer el vostre anlül'. Xo

11magaré p11S els meus gustos o aversions.

Jo creuré talment que allò que es profon es

60 Emerson

sant, que faré energicament davant del soli de la lluna tot <tllò que intimament m'ale­gri i el cor me dicti. Si vos sou noble jo'usestimaré; si no'u sou, jo no'us ofendré pasa vós ni a mi amb atencions ipocrites. Sisou sincers, fidels a la veritat, més no lamateixa veritat que jo, junteu-vos als vos­t,res companys: jo cercaré 'ls meus. Jo faigaixò no egoistament, sinó umilment i sin­cerament. Es el vostre interès, tant com elmeu, i el de tot-om, viure en la veritat,per temps que f<tci que visquem cnla men­tida. Això·t sona dur avui? Aviat esti­maras els dictats de la teva natura igualque-ls de la meva, i si seguim la veritat, ellaa la fi 'ns salvarà. {(Més així fareu patir aaquells arnies.» Sí, més jo no puc vendre lameva llibertat i la meva força, per a estal­viar llur sensibilitat. A més tots els omestenen llurs moments de raó, en els qualsoviren la regió de la veritat absoluta.L!¡¡,vors ells me justificaran i faran igualque ío.

La multitut pensa que-l vostre rebuigde les normes populars es rebuig de totes lesnormes, i pur esprit de contradicció; i elsensuaJist¡¡, atrevit ns,¡,rid nom de filosofiaper a daurar els seus crims. Més la llei dela conciencia subsisteix. Hi ha dos confes-

La conjiança en si mateix 61

sionaris, en un o altre dels quals ens hemde confessar. Podeu cumplir el vostre cer­cle de deures ttb:mlent-vos d'una maneradirecta o reflexa. Podeu con:úderar si aveusatisfet les vostres obligacions amb el pare,la mare, el germà, el veí, la ciutat, el goçi el gat; si algú d'aquests vos pot fer car­recs. Més jo puc també deixar ttquesttt vit.reflexa i absoldre-l1l a mi mateix. Jo tincels meus titols severs i el meu cercle perfet.Aquest patró nega'l nom de deure a moltsactes que-n porten el nom. Més si jo pucsatisfer els seus deutes, me permet dispen­sar-me del codi popular. Si algú s'imaginaque aquesta llei es laxa, que vegi de servarun sol dia 'ls seus preceptes.

l verament alguna cosa de diví necessitaaquell qui ha foragitat els motius comunsde l'umanitat i s'aventura a confiar en símateix i pendre-s pel seu amo. Alt sigui sonCOI', fidel sa voluntat, clara sa vista, per aque pugui eU esser en bona fe sa propriadoctrina, societat i llei; pel' a que un simpleproposit sigui per a ell tant fort com la ne­cessitat de ferro per als altres.

Que un om consideri l'actual aspecteci'això que s'anomena per distinció la socie­tat, i veurà la necessitat d'aquesta moral.Jijlnirvi i el cor de l'ame semblen extirpats

Emerson

som devinguts una raça de timorats i aba­tuts plora-miques. Ens espanta la veritat,ens espanta h1 fortuna, ens espanta hLmort, ens espantem uns dels altres. La nos­tra epoca no dóna pas amens grans i per­fets. Necessitem amens i dònes que reno­vin la vida i el nostre estat social; emperòveiem que la major part de les natures sóninsolvents, no poden satisfer llurs propriesnecessitats, tenen una ambició totalmentdesproporcionada a llur força real, ranque­gen i capten dia i nit. La nostra vida do­mèstica es mendicant; les nostres arts, ocu­pacions' matrimonis, religió, nO'ls hemtriats pas nosaltres; la societat ens els hatriats. Som soldats de saló. Evitem la rudabatalla del destí, on neix la força.

Sds nostres joves s'erren en llurs pri­meres empreses, se descoratgen. Si'! jovemercader fa fallida, diuen que es arr'uïnat.Si'! més bell talent que estudia en les nos­tres universitats no està instalat, un anydesprés d'acabar els estudis, en un despaigen les ciutats o suburbis de Boston o NewYork, creuen els seus amics, i creu ell ma­teix, que té raó de descoratjar-se i deplanye-s tot el rest de vida. Un robust mi­nyó del New-Hampshire o Vermont, queprova per torn tots els oficis, que fa de car-

La confiança en sl mateix 63

reter, de pagès, de marxant, planta unaescola, predica, edita un periodic, v<1, alCongrés, funda una ciutat, i així, suc­cessivament d'any en any, i sempre caude potes com el gat, val bé un centenard'aquests ninos de ciutat. Ell va de frontamb els seus dies, i no's dórm vergonya deno «estudiar una carrera», cal' ell no post­posa sa vida, sinó que viu actualment,. No tópas una sort sola sinó cent. Que vingui Ull

estoic i obri 'ls recursos de l'ame, i digui tüsamens que no són salzers que s'ajeuen,sinó que poden i deuen destacar-se; queamb l'exercici de la confiança en si mateixapareixeran noves forces; que un ame es elverb fet carn, nat per a escampar salutentre les nacions; quC's tindria d'avergo­nyir de la nostra compassió, i que'l mo­ment en que obra per sí mateix, llençantlleis, llibres, idolatria i costums per la fines­tra, ja no'ns apiadem més d'ell, sinó que'lremerciem i el venerem,-i aquell mestrerestaurarà la vida de l'ome al seu esplendori farà '1 seu nom car a l'istoria.

Es facil de veure que una major con­fiança en sí mateix ha d'obrar una revolu­ció en totes les funcions i relacions delsomes, - en llur religió, en llur educació, enllurs afers, en llurs maneres de viure, asso-

Emerson

ciacions, proprietats, vistes especulatives.1. Quines oracions no's permeten els

omes! Això que ells ne diuen una funció di­vinanoes ni tant sols \'alen tni viril. Aques­ta oració mira enfòra i demana la vingudad'alguna edició extrangera per l'entremigd'alguna virtut extrangera, perdent-se eninterminables embulls de natural i super­natural, de mediacions i miracles. L'oracióque implora una gracia particular - qual­sevol cosa menys que tot el bé - es viciosa.L'oració es la contemplació dels fets de lavida desde'l punt de vista més alt. Es elsoliloqui de l'ànima que contempla plenade juli. Es l'esprit de Déu pronunciantbones les seves obres. :Més l'oració com unmedi per a obtenir un fi particular es unabaixesa i un furt. Suposa dualisme i nounitat en la natura i en ht conciencia. Tantaviat com l'ome es un amb Déu, ja no de­mana. Alesores ell veu una oració en totaacció. L'of:1ció del pagès agenollant-se enel seu camp per a xarcolar-lo, l'oració delmariner agenollant-sc a cada cop de rem,són oracions veritables que sent tota h1natura, ancque fetes amb fins umils. Ca­tarach, en el Bondtwa de :Fletcher, quanes exortat a consultar l'oracle del déu Au­date, respon:

La confiança en si mateix 65

"Son sentit ocult està en nostres esforços:nostre coratge es nostre déu millor.})

Altra lllena d'oracions falses són els nos­tres planys. El desconort es lllanca de con.:fiança en sí mateix; es una flaquesa de lavoluntat. Plany les calamitats, si amb aixòpots ajudar ad aquell qui pateix; si no, fes lateva feina, i el mal ja comença a reparar-se.La nostra simpatia es :iust tant baixa comels nostres planys. Anem als qui plorenfollament, i ens asseiem i plorem en compa­nyia, en lloc de comunicar-los la veritat isalut amb brutals xocs electrics, posant-losaltre cop en comunicació amb llur propriaraó. El secret de la fortuna es l'alegria quetenim en les mans. Benvingut es per sem­pre als déus i als omens aquell qui s'ajuda así mateix. Totes les portes se li obren de bata bat, totes les llengües el saluden, tots elsonors el coronen, tots els ulls el segueixenamb desig. El nostre amor se'n va amb elli l'abraça, perquè ellno·\necessitava. Totsl'acaronem i el celebrem amb solicituts idisculpes, perquè ell seguia el seu camí i'sreia de la nostra desaprova,ció. Els déusl'estimen perquè 'ls omes l'odiaven. «Almortal que persevera - ha dit Zoroastre~ els benaurats Immortals hi corren.»

Així com les oracions dels omes són una

66 Emerson--------------

malaltia de la voluntat, llurs credos sónuna malaltia de 1'entenühent. Diuen ambaquells folls israelites: (¡No'ns parli pas Déu,car moririem. Parla tu, parli qualsevol delsnostres i obeirem}). Per tot arreu topo ambobstacles per a trobar Déu en mon germàperquè ell ha closes les portes del seu propritemple, i no recita més que faules del Déude son germa, o del Déu del germà de songermà. Cada nova inteligencia es una novaclassificació. Si es una ment d'una activitati força extraorclinaries, un Locke, Ull La­voissier, un Hutton, un Bentham, un Fou­rier, imposa la seva classificació als altresomes, i vet-aquí un nou sistema. La com­placencia del deixeble,es proporcionada ala fondaria del pensament i, per tant, alnombre d'objectes que toca i que posa alseu alcanç. Més sobre tot, això 's manifestaen els credos i les iglesies, que són tambéclassificacions d'alguna intel'ligencia po­derosa aplicada al pensament elementaridel deure i a les relacions de l'ame ambl'Altissim, Tals el Calvinisme, el Quakeris­me, el Swedenborgisme. El mateix plaertroba l'adepte en subordinar-ho tot a la no­va terminologia, que una noia que començaa estudiar botanica a l'ovirar un nou món inoves estacions en son estudi. Succeirà que

La confiança en si mateix 6¡

per algun temps, el deixeble trobarà, que'l"seus poders intel'lectuals creixen amb 1'es­tudi de la pensa del seu mestre. Més en totsels enteniments desequilibrats la classifica­ció es idolatrada, se pren per la fi i no per unmedi rapidament gastat; talm'ent que a lallur vista 'ls murs del sistema's fonen a,l'oritzó amb els murs de1'univers; les llumi­naries del cel els semblen penjades en la,volta construida pel llur mestre. NO'ls capen el senderi de com vosaltres, profans, tin­gueu cap dret de veure-hi, -de com pogueuveure-hi: <<deu ser tal volta que aureu robatla nostra llum». Ells nO'i veuen encara quela llum, insistematica, indomptable, pene­tra en tota cambra, aduc la llur. Deixeu-losxerrotejar una estona i anomenar-la «lanostra llum». Si són ourats i obren bé, aviatla llur nova i bufona pleta serà massa estre­ta i baixa, s'esquerdarà, s'ensorrarà, se po­drirà, s'envanirà, j la llum immortal totajove i joiosa, amb sos milions d'astres i de

,colors, radiarà per l'univers com en elprimer matí.

II. Es per manca de cultura personalque la superstició dels viatges, els qualsidols són l'Italia, l'Inglaterra, l'Egipte,manté sa fascinació entre 'ls americanseducats. Aquells que varen fer l'Inglaterra,

68 Emerson---------------

l'Italia O la Grecia venerables a l'imagina­ció, ho varen fer aferrant-se fort allí oneren, com si fos l'éix de la terra. En les ore::!virils sentim que'l deure es el nostre lloc.L'ànima no es cap viatger; el savi s'està acasa, i quan ses necessitats o ses obliga­cions, en qualsevol ocasió, el criden a fòra,o en terres extrangeres, ell es sempre acasa, i farà sentir als amens per l'expressióde sa figura, que amb ell va'l missioner dela saviesa i la virtut, i que visita amens iciutats com un sobirà, i no com un tafa­ner o un criat.

No faré cap innocent objecció a la cir­cumnavegació del món amb fins d'art, d'es­tudi o filantropia, sempre que l'ame estiguipreviament domesticat, o no vagi a fòraamb l'esperança de trobar res més gran queallò que ja coneix. Aquell qui viatja per adivertir-se o per a adquirir alguna cosa queell no duu, s'allunya de sí mateix, i's favell, aduc essent jove, entre cose.'! velles. AThebes, a Palmira, el seu voler i la sevapensa devénen vells i dilapidats com elles.Ell porta ruïnes a les ruïnes.

Viatjar es el paradís del foll. Els nostresprimers viatges ens mostren l'indiferenciadels llocs. A casa somnio que a Napols oRoma m'ubriagaria de bellesa i'm trauria

La confiança en si mateix 6,4

de sobre la tristesa. Faig el bagul, abraçoels amics, m'embarco, ia; la fi 'm despertoa Napols; i allí al meu costat està'l fetsever, el trist jo, implacable, identic, quejo creia averfugit. Cerco'l Vaticà i els pa­laus. Afecto ubriagar-me amb espectacles isuggestions, més no m'ubriago. Arreu onvaig el meu gegant m'acompanya.

III. Més la furia dels viatges es el simp­toma d'un mal més pregon que afecta total'acció inte1'lectua1. L'inte1'ligencia es ba­gabonda, i el nostre sistema d'educació fo­menta l'inquietut. La nostra pensa viatjaquan el nostre cos es obligat de restar acasa. Nosaltres imitem; i què es l'imitaciósinó '1 viatjar de la pensa? Les nostres casessón construides segons el gust extranger;els nostres prestatges són guarnits ambornaments extrangers; les nostres opinions,els nostres gustos, les nostres facultatss'apoien en el Passat i en el Distant i et,segueixen. L'ànima creà les arts arreu onhan florit. Fou en sa propria ment on l'ar­tista cercà'l seu model; era una aplicaciódel seu propri pensament a la cosa a fer i ales condicions a observar. l per què 'ns calcopiar el model dorio o el gotic? La bellesa,la proprietat, la grandesa, de pensament, lagracia d'expressió les tenim tant aprop com

7 0 Emerson

quantsevol, i quan l'artista americà es­tudii amb amor i esperança la cosa precisaque deu fer, considerant el clima, el país, ladurada del dia, les necessitats del poble, lesabituts i la forma,de govern, crearà unacasa on tot això '13 trobarà ajustat, i el gusti el sentiment seran també satisfets.

Insisteix en tu mateix; mai no imitis.Els teus talents pots presentar-los en totmoment amb la força acumulada de totauna vida de conreu; més del talent adoptatd'un altre, tu no tens més que una mitjapossessió venturera. El millor d'allò quecascú pot fer, ningú sinó'l creador pot en­senyar-li. Ningú sab ni pot saber què es,fins que aquell ho ha exibit. On es el mes­tre que auria pogut ensenyar a Shakes­peare? On es el mestre que auria pogutinstruir a Franklin, a Washington, a Bacono a Newton? Tot gran ome es unic. EIsci­pionisme de Scipió es precisament aquellaqualitat que ell no podia manllevar. Mai sefarà Shakespeare amb l'estudi de Shakes­peare. Fes allò que t'es assignat, i mai noesperaras ni gosaras massa. En aquestmoment tens a mà una expressió tant grani ardida com la del colossal cisell de Fidieso la llana dels egipcis, o la ploma de Moisès

Dant, però diferent de totes ellles. Im-

La conjiançll en si mateix 71

possible es que l'ànima infinidament rica ieloqüent, amb la llengua de mil dards, sedigni repetir-se; més si tu pots escoltar allòque aquests patriarques diuen, seguramentpodras respondre-ls en el mateix to de veu,car l'orella i la llengua són dos orguens de lanatura. Abita en les regions simples i no­bles de ta vida, obeeix el teu cor, i repro­duiras altra volta '1 Paradís.

IV. Com la nostra religió, la nost.raeducació i el nostre art, també'l nostreesprit de societat mira enfòra. Tot-oms'envaneix del progrés de la societat, iningú progressa.

La societat mai no avança. Perd tantaviat per un cantó com guanya per l'altre.Sofreix canvis incessants; es barbre, civi­litzada, cristianitzada, rica, cientifica; mésaquesta variació no es pas millora. Percada cosa que's reb, alguna altra 'S perd. Lasocietat adquireix noves arts i perd vellsinstints. Quin contrast entre un Americàben vestit, que pensa, llegeix, escriu,-ambel rellotge, elllapiç i la lletra de canvi ala butxaca, - i el Nou Zelandès nuu queper tota proprietat té una clava, una llan­ça, una estora i la vigessima part indivisa.d'un cobert per a dormir sota! Més com­pareu la salut d'amdós omes, i veureu que

Emerson

l'orne blanc ha perdut sa força originaria.Sd viatger diu la veritat, ferireu el selvatgeamb una destral, i en un parell de dies laferida serà closa i guarida com si sa carnfos blana pega,i el mateix cop enviarà'lblanc al fossar.

L'ame civilitzat ha construit el carruat­ge però a perdut l'ús dels peus. Se sosté ambcrosses, però limanca tant més soport demuscles. Té un bonic rellotge de Ginebramés no sab coneixer l'ora pel sol. Té un al­maW1C astronomic) i així, segur de l'infor­mació quan la necessiti, l'ame del carrer noconeix cap estrella del cel. No observa'lsolstici; tant com aquest desconeix l'equi­noxi; i tot el brillant calendari de l'any noté quadrant en la seva pensa. Son llibre denotes fa malbé sa memoria; ses bibliote­ques enfarfeguen son talent; la companyiad'a,ssegurances augmenta'l nombre d'acci­dents; i pot ser qüestionable si la maqui­naria no fa nosa, si no avem perdut amb elrefinament alguna energia, i amb el cris­tianisme introduit en formes i institucions,algun vigor de virtut selvatge. Car cadaestoic el'a un estoic; però en la cristianitaton es el cristià?

Neri ha pas més desviació cn el patrómoral que en el de l'alçada o grandor perso-

La confiança en si mateix 73-----

naIs. NO'i ha pas avui ome:; més gransque en altre temps. Pot observar-se unaigualtat singular entre 'ls grans omes de lesprimeres i de les darreres epoques; i tota laciencia, art, religió i filosofia de la dino­vena centuria no poden edificar omes mésgrans que-ls eroes de Plutarc, vells de vin­titrès o vintiquatre segles. No en el temps esla raça progressiva. Focion, Socrates, Ana­xagores, Diogenes, són grans amens, més nodeixen classe. Aquell qui es realment de lallur classe no serà nomenat pel llur nom,sinó que serà ell mateix, i a sa vegada'1fun­dador d'una secta. Les arts i invencions decada epoca són sols el seu vestit, i no vigo­risen els omes. Els mals de la maquinariaperfeccionada poden compensar els seusbéns. Hudson i Behring, en llurs barques depescar, feren prodigis que han esverat aPany ia Franklin les quals tripulacionsagotaren elsrecursos de la ciencia i de l'art.Galileu amb una simple ullera va descobriruna serie més espIendida de fenomens celes­tes que cap altre després. Colom trobà'lNou Món en un vaixell sense pont. Escuriós veure'l periodic desús i oblit delsinstruments i màquines que foren intro­duits amb clamorosa lloança uns pocs anyso segles abans. El gran geni retorna a

74 Emerson

l'orne essencial. Comptavem que entre 'lstriomfs de la ciencia'l progrés en l'art dela guerra, i tant mateix Napoleó conqueríl'Europa amb el bivac, això que vea ser tor­nar-se a apoiarene1 sol valor, i desembra­çar-Io de tota ajuda. L'Emperador tenia perimpossible fer un exercit perfet - diu LasCasas-«sense abolir els nostres cossos d'ar­mes, magatzems, comiss[tris i transports;fins que, a imitació de la costum romana,el soldat agués de rebre sa facció de blat,moldre-l en son molí de mà i enrornar ellmateix son pal>.

La societat es una ona. L'ona avança,més l'aigua de que'S compon no. La ma­teixa particula no s'eleva pas del sòl a lacresta. Sa unitat no es més que fenomenal.Les persones que avui formen una nació,demà moren, i amb elles llur experiencia.

I, així, la confiança en la proprietat, en­closa ·la confiança en els governs que laprotegeixen es manca de confiança en símateix. Els omens han mirat tant de tempslluny d'ells mateixos i a les coses, que hanvingut a considerar les institucions religio­ses, cientifiqucs i civils com guardianes dela proprietat, i alcen el crit contra 'ls atacsad aquestes, perquè creuen que són atacsa la proprietat. Mesuren llur estimació reci-

La confiança en sl mateix 75

proca per allò que cadascú té, no per allòque cadascú es. Més un om cultivat s'aver­gonyeix de sa proprietat, en virtut d'unnou respecte per sa propria natura. Avor­reix especialment allò que ell té, si veu quees accidental, -què li ha vingut per eren­cia, donació o crim; ell sent alesores queaixò no es posseir; allò no li pertany, no téarrels en ell, i simplement resta seu pcrquècap revolució o cap lladre no'u pren. Mésallò que un ame es, sempre necessè1l'iamentho adquireix; i allò que l'ame adquireixes proprietat viventa, que no depèn del bonvoler dels governants, de les multituts o deles revolucions, ni del foc, la tempesta o labancarrota, sinó quC's renova perpetual­ment arreu on l'ame respira. «-El teu loto porció de vida ·t cerca, - digué el CalifaAlí; - per tant, estigues quiet i no'} perse­gueixis». La nostra dependencia d'aquestsbéns estrangers ens duu al nostre servil 1'0,')­

pecte pels nombres. Els partits pòlitics sereuneixen en assamblees nombroses. Quanmés gran la concurrencia, i a cada nou bramd'anunci, -la delegació d'Essex! els demo­crates del New-Hampshire! els Whígs delMaine! - el jove patriota se sent més fortque abans amb cada nou miler d'ulls i debraços. D'igual manera ·}s reformadors con-

Emerson

vaquen reunions i voten i resolen en mul­tituts. No es pas així, amics meus comDéu se dignarà entrar i abitar en vosal­tres, sinó per un camí justament contrari.Sols quan un ame 's desprèn de tot suportforaster i està sol, es quan jO'l veig devenirfort i prevaler. S'afebleix amb cada novarecruta a sa bandera. No val pas més unorne que una ciutat? No demanis res delsamens, i en la mutació perpet1,la, tu, la solacolumna ferma, apareixeras al moment elsol suport de tot allò que ot volta. Aquell quisab que-l poder es innat, que ell es feble per­què cerca'l bé arreu per fòra d'ell, i aixòveient, se llença sens vacilar en son pen­sament, a l'instant se redreça, se manté enposició dreta, comanda 'ls seus membres,obra miracles; justament com un orne queestà dret es més fort que un altre que estàcap per avall.

Així usa de tot allò que sen diu Fortuna.La majoria dels omes juguen amb ella, i'uguanyen tot o'u perden tot, segons gira saroda. Més tu deixa com illegitims aquestsguanys, i tracta amb la Causa i l'Efecte, elscancellers de Déu. Treballa i adquireix en laVoJuntat, i auras encadenat la roda de lasort, i seums desde alesores lluny de totapor de ses rotacions. Una victoria politica,

La confiança en sl mateix 77

una alça dels valors, el restabliment del teu

amic malalt, o el retorn del absent, o quan­

sevol altrc succés favorable, aixeca'l teu

'esprit, i penses que se·t preparen bons dies.

No'u creguis pas. Res pot dur-te pau sinó

tu mateix. Res pot dur-te pau sinó'l triomf

dels principis.

L'AMISTAT

lJna gota ',ermella de mascle sanRté més força que'l mar abraonat,El món mudable va i ve,l'amant està fer:n i s'arrela.Jo creia que avia fugit.i, després de molts anys,brillà de nouat'ecte inextingiblecom l'auba de cada dia.Mon cor, ansiós, t'ou lliure altra vegada;oh amic 1, mon pit va dir,tu sol me fas del cel una volta,tu dónes a la rosa'l seu carmí.pel teu entrem ig tot pren formes més no·i mira més enllà de la terra; bres]el vogit feixuc del nostre d<lstíapar en tes virtuts l'orbita d'un sol.A mi també ta noblesa m'ha ensenyata dominar ma desesperació;les fonts de ma vida ocultasón belles per ta amistat.

I A nostra amabilitat es molt més gran delL que mai no's diu. Malgrat tot l'egois­

me que com vent llevant glaça la terra, unelement d'amor com eter finissin banyatota l'umana familia. Quantes persones no

80 Emerson

trobem per les cases amb qui escassamentparlem, i que tant mateix onorem i qUe'ns(moren! Quantes nO'1) veiem pel carrer, oseuen amb nosaltres a l'iglesia, amb qui, sibé en silenci, ensalegrcm d'estar! Llegiu elllenguatge d'aqueixos esguards errants. Elor coneix.

L'efecte que produeix aquesta afeccióumana es una certa exultació cordial. Enpoesia i en llenguatge comú, les emocions debenvolença i de complacencia que sentimenvers dels altres se comparen als efectesmaterials del foc; tant rapides, o molt mésrapides, més actives, més excitants sónaquestes belles radiacions interiors. Des­dC'1més alt grau d'amor passional fins almés peW, de bona voluntat, elles són ladolçor de la vida.

Les llOstres potencies intellectuals i acti­ves augmenten amb la nostra afecció. Ellletrat se posa a escriure i tots els seus anysde meditació no són prou per a inspirar-liun bon pensament o una expressió feliç;però que agi d'escriure una carta a unamic i al moment estols de gentils pensa­ments li vénen, revestits arreu d'escollidesparaules. Observeu, en una casa que abitenla virtut i la dignitat, quina palpitació nohi produeix la vinguda d'un foraster! Un fo-

L'Amistat

mster encomanat i esperat s'anuncÍa i unainquietut entre goig i pena invadeix tots elscors de la casa. La seva arribada gaire béprodueix por als bons cors que desitgen sa­ludar-lo. La casa es espolçada, cada cosavola al seu llòc, el vestit veU se muda pelnou; i un dinar s'imposa per poc que's pu­gui. D'un foraster encomanat, no més queles bones veus se diuen i s'escolten. Ell esper1'umanitat. Es allò que desitgem. Avent­lo així imaginat i revestit, ens preguntemquines relacions de paraula i de fet hem deservar amb aital ome, i ens sentim totsneguitosos. La mateixa idea exalta la nos­tra conversa amb ell. Parlem millor quede costum. La nostra imaginació es mésviva, la memoria riquissima, i el nostrediable mut ha pres comiat per una estona.Per llargues ores podem continuar una se­rie de comunicacions sinceres, gracioses,riques, tretes de l'experiencia més vella ii més secreta; de tal modo que'ls parents iconeguts que'ns escolten queden vivamentsorpresos de les nostres extraordinariesfacultats. Més tantost el foraster comen­ça a introduir en la conversa ses parciali­tats, ses definicions, sos defectes, tot es"acabat. Ell ha sentit el primer, el darrer iel millor de la que jamai sentirà de nosal-

G

E1Ilerson

tres. Ja no es ,11',1 un foraster. Vulgaritat,ignorancia, error, Rón velles coneixences.Ara, quan torni, podrà trob¡1r aquella con­dicia, el bell vestit, el bon dinar, -però 'lsglatits del cordes comunicacions de l'àni­ma, mai més.

Què'i ha tant agradable com aquestsdolls d'afecció que'm tornen el món jove al­tra volta? Què tant deliciós com un just iferm encontre de dos en un pensament o unsentiment? Que ermoses, a l'acostar-se adaquest cor bategant, les passes i les formesdels agraciats i dels fidels! Al momentqUe'ns entreguem a les nostres afeccions,la terra 's metamorfoseja; ja nO'i ha ivernni nit; tota tragedia, tot,enuig s'esvaeix,­fins els deures i tot. Res pot omplir l'eter­nitat insondable sinó les formes totes ra­diants de sers aimats. Que tingui l'ànimala certitut de reunir-se al seu amic en algunpunt de l'univers, i, contenta i gojosa, espe­rarà sola mil anys.

Aquest matí m'he despertat amb devotagraÜl1ent als meus a,mics, els vells i elsnous. Com puc no nomenar a Déu l'Ermós,si diariament així se'm manifesta en sosdons? Me barallo,amb la societat, abraço lasolitut, i tant mateix no soc tant ingrat queno vegi 'ls savis, els amables i els de noble

L'Amistat

pensa quan de temps en temps passa per maporta. El qui'm sent, el qui m'entén, devémeu, una possessi6 per sempre. Ni es tantpobra la natura que no'm dongui aquestgoig varies vegades; i així tots teixim ambnostres propris fils socials una nova tela derelacions; i com que molts pensaments suc­cessius arriben a materialisar-se, nosaltresens trobem poc a poc en un nou m6n de lanostra propria creació, i no més forasters ipelegrins en un món tradicional. Els meusamics m'han arribat sens jo cercar-los. Elgran Déu me'ls va donar, Pel dret mésantic, per l'afinitat divina de la virtutamb sí mateixa, jO'ls trobo, o, millor, nojo, sinó la Deitat en mi i en ells, que burla ianula 'ls murs espessos del caracter indivi­dual, relacions; edat, sexe i circumstancies,que usualment comporta i ara de molts nefa un sol. Grans mercès vos d~c, excellentsaimadors, qUe'm desplegueu el món a no­bles i noves fondaries, i engrandiu el sentitde tots mos pensaments. S6n nova poesiadel primer Bard,-poesia sense pausa--im­ne, oda, epopeia, poesia que sempre brolla,Apol i les Muses que encara canten. Se sepa­raran també aquests, o algú d'aquests, al­tre copdemi? No'usépas, però no'u temo;carílla relació amb ells es tant pura, que'ns

Emet'son

tenim per siÍl1ple afinitat, i el Geni de mavida, essent talment social, la mateixa afi·nitat 'exercirà sa energia en qualsevol quesigui tant noble com aquests omes i dònes,sigui jo on sigui.

Jo'm confesso, en aquest punt, d'un tem­perament molt delicat. Es quasi perillós pera mi <<destruir el dolç verí del licor abusim>de les afeccions. Una nova coneixença es pera mi un gran deveniment i 'm priva de lasòn. He tingut sovint belles fantasies sobrepersones que m'han fet passar ores delicio­ses; més el goig acaba amb el dia; no dónafruit. El pensament nO'i neix; la meva accióes molt poc modificada. Jo tinc de sentirorgull en les obres del meu amic com si fos­sin meves, i una proprietat en ses virtuts.Sento tant de goig quan ell es alabat, coml'aimador quan sent aplaudir la seva pro­mesa. Valorem amb excés la conciencia delnostre amic. Sa bondat sembla millor quela nostra, sa natura més fina, ses tempta­cions més petites. Tot allò que es seu,-sonnom, sa figura, son vestit, llibres, instru­ments,-l'imaginació 'U sublima. La llostrapropria pensa sona nova i més ampla de saboca.

Amb tot, la sistole i diastole del cor nodeixen de mostrar analogia amb el fluix de

L'Amistat 85

l'amor. L'amistat, com l'immortalitat del'ànima es cosa massa bona per a esser cre­guda. L'aimador, al contemplar sa estima­da, mig-coneix que no es ella realment allòque ell adora; i en les ores daurades del'amistat ens sorprenen ombres de sospitai d'incredulitat. Dubtem de si tal voltaconcedim al nostre eroe les virtuts nmb lesquals brilla, i adorem després la figUI'¡~ aqui hem atribuida aquesta abitaoió divinaEn rigor, l'ànima no respecta pas els omescom se respecta a sí mateixa. En veritatextricta, tots els omes viuen baix la ma­teixa condició d'un allunyament infinit.Tindrem por de refredar el nostre amor, siminem per a trobar els fonaments meta­fisics d'aquest temple elisià? No seré jo pastant real com les coses que veig? Si'u soc,no aig de temer de coneixer-Ies per allò quesón. La llur essencia, ancque necessiti or­guens més fins de percepció, no es pasmenys més bella que la llur aparença.L'arrel de la planta no es pas lletja per a laciencia, ancque per a toies i garlandes ta­llem la tija arran. l en mig d'aquestesplaents fantasies, jo dec aventurar la pre­sentació del fet pelat, per més que tingui dcresultar una momia egipcia en nostre ban­quet. L'orne que està unit amb la seva

86 Emerson

pensa té un concepte superior de sí mateix.Es conscient d'un succés universal, permés que comprat amb constants fallidesparticulars. NO'i ha aventatge, ni poder,ni or, ni força, que puguin contrastar-lo. Jono puc sinó confiar més en ma pobresa queen la vostra riquesa. No puc fer la vostraconciencia equivalent a la meva. No mésl'estel enlluerna; el raig de la planeta espalid com clar de lluna. Jo bé sento '1 quediuen de les admirables qualitats i excellentcaracter de la persona alabada, més jo séprou que amb totes ses capes de porpra nom'ha de plaure sinó es pas un pobre greccom jo. No puc pas negar, oh amic! quela vasta ombra del Fenomenal a tu tambét'enclou dins sa pintada i virolada immen­sitat, - a tu també, comparat amb qui totl'altre es ombra. Tu no ets pas Ser, comes la Veritat, com es la Justicia; tu no etspas la meva ànima, sinó una pintura, unaimatge d'ella. Tot just ets arribat, i ja estasprenent el barret i la capa. Es que l'ànimano desclou amics com l'arbre que brosta itot-d'una amb la germinació de nous bo­tons, espolsa la fulla seca'? La llei de lanatura es alternació per sempre més. Cadaestat electric sobre-indueix l'oposat. L'àni­ma s'environa d'amics, per a poder entrar

L'Amistat

en un més gran coneixement de sí mateixao solitut; i resta sola per un temps per apoder enlairar la seva conversació o socie­tat. Aquest procés se revela per tota l'isto­ria de les nostres relacions personals. L'ins­tint d'afecció 'ns revih l'esperança d'unióamb els nostres companys, i l'instint d'iso­lament, al retornar,' ens aparta d'aquellacacera. Així tots els amens passen la vida enpersecució de l'amistat, i, ,i un ame expres­sés son veritable sentiment, a cada noucandidat pel seu amor podria 'escriure unalletra com aquesta:

«Car amic: Si jo estigués segur de tu, se­gurde ta capacitat, segur d'aparellar el meuumor amb el teu, ja mai més pensaria en fu­teses respecte a tes anades i vingudes. Janasoc pas gaire savi; el meu umor es facilmentassequible; i jo respecto'l teu geni, quees per a mi encara gaire bé insondat; ambtot, jo no goso presumir en tu una perfetaintel"1igencia de mi, i així tu ets per a mi unturment deliciós. Teu sempre. o mai.>}

Emperò aquests plaers inquiets i aqueststurments delicats són fets per a curiositat,no per a la vida. NO'ns hi devem entregar.Això es teixir trenyina i no tela. Les nostresamistats se precipiten n curtes i pobres con­clusions, perquè les fem d'un teixit de vi i

88 Emerson

de somnis, en lloc de la solida fibra del corumà. Les lleis de l'amistat són austeres ieternes, d'una sola peça amb les lleis natu­rals i morals. Més nosaltres aspirem a unprofit rapid i mesquí, per a xuclar-hi unadolçor sobtada.. ·Peguem urpada al fruitmés tardà de tot el jardí de Déu, que neces­sita molts istius i molts iverns per a madu­rar. No cerquem pas al nostre amic religio­sament, sinó amb una passió adulteradaque Se'l voldria fer nostre. Es en va. Estemtots armats amb antagonistes subtils, que,tantost ens trobem, se posen en joc, i tra­duiexen tota poesia en prosa rancia. Quasitots devallen per a reunir-se. Tota associa­ció ha d'esser un compromís, i, allò que espitjor, la mateixa flor i aroma de la flor decada un dels bells caracters desapareixquan s'acosten. Quin perdurable desen­gany no es la societat actual, aduc la delsvirtuosos i dotats! Després que amb llargaprevisió s'han combinat entrevistes, ara,en plena festa de 1'amistat i de la pensa,hem d'esser aturmentats per cops traidors,per sobtades, intempestives, apaties, perepilepsies d'enginy i d'espril; animal. Le'nostres facultats no'ns juguen nèt, i amdóscompanys troben alivi en la solitut.

Jo tindria d'esser igual a cada una de mes

L'Amistat 89~....~._._-~_.. " ...•.__._-----------

relacions. Res hi fa'l nombre d'amics que jotingui, i el goig que trobi en conversar ambells si n'hi ha un a qui jo no sigui igual. Sijo he reculat en un lluita, tota la joia quetrobo en les demés devé miserable i covard.JO'm tindria d'avorrir, si alesores fes delsaltres amics mon asil.

((El valent guerrer famós en la batalla.després de cent victories, no més un cop retut,es esborrat del llibre de l'onor,i tots els seus serveis són oblidat"."

Així la nostra impaciencia es aspramentcastigada. La vergonya i l'apatia són ladura closca que protegeix de madurar abansd'ora un organisme delicat. Aquest se per­dria, si 's conegués a sí mateix, abans quealguna ànima superior fos prou maduraper a coneixe-l i posseir-lo. Respectéu lanaturlan(Jsamkeit 1 que endureix el rubí enun milió d'anys, i treballa a tant llargadurada, que dins d'ella els Alps i els Andesse fan i's fonen com arcs-deI-cel. El bonesprit de la nostra vida no té cap cel per apremi de la ]Jrecipitació. Amor, que esl'essencia de Déu, no està pas per lleugere­ses., sinó pel valor sencer de l'ame. No tili:

1) Lentitut de la natura.

90 Emerson

guom pas aquest afany pueril en les nos­tres afeccions, sinó la dignitat més austera;acostem-nos al nostre amic amb una feaudaç en la veritat del seu cor i en l'am­plaria incommovible dels seus fonaments.

Les traccions d'aquesta materia sónirresist,ibles, i deixaré per una estona totaconsideració del benefici social subordinat,per a parlar d'aquest:;, relació selecta isagrada que es una mena de relació abso­luta, i que fins al llenguatge d'amor deixasospitós i vulgar, tant es aquesta més pura,i no res del món tant diví.

:No vull tractar les meves amistats ambdelicadesa, sinó amb el més aspre coratge.Quan són reals, no són pas fil de vidre ni di­buix de gebre, sinó la cosa més forta que co­neguem. Car després de tEmtes edats d'ex­periencia, què coneixem avui de la naturao de nosaltres mateixos? Ni un sol pas haavançat l'ome vers la solució del proble­ma del seu destí. En una general condem­nació de follia està tot l'univers dels omes.Més la dolç¡t sinceritat de joia i pau que-mdóna aquesta aliança amb l'ànima del meugermà, es el pinyó mateix, del qual totanatura i tot¡t pensa no SÓl! m(s que laclosca i clofolla. Benaurada la casa queacull un amic! Prou podria edificar-se,

L'Amistat 91

com una arcada o glorieta festiva, per aostatjar-Io un sol dia. Més feliç encara si ellconeix la solemnitat d'aquesta relació ionora sa llei. El qui's presenta candidat peraquest pacte arriba, com un olimpià, alsgrans jocs on són competidors els primo­genits del món. Se proposa lluitar en unajusta en les quals llistes figuren el Temps,la Miseria i el Perill, i on sols es vencedoraquell que tingui en sí prou veritat perpreservar la flor de sa bellesa del desgast ila destrucció de'tots aquells. Els dons de lafortuna poden ser-hi o no ser-m, però totala rapidesa en aquests cors depèn de lanoblesa intrinseca i del menyspreu defuteses.

Dos elements entren en la composicióde l'amistat, cascú tant sobirà, que en capd'ells puc descobrir superioritat, ni raó peranomenar l'un abans que l'altre. L'un esVeritat. Un amic es una persona amb laqual jo puc esser sincer. Davant d'ell pucpensar en veu alta. A la fi he arribat a lapresencia d'un ome tant real i tant igual,que'm puc despulla,r d'aquelles robes mésinteriors de dissimulació, cortesia i segonaintenció, que'ls omes mai no abandonen, ipuc tractar amb ell amb aquella simplici­tat i integritat amb que un atom se junta

Emerson

amb un altre. La sinceritat, com les diade­mes i l'autoritat, es un luxe sols permès ala jerarquia més alta, la qual té llicenciaper a dir la veritat, per no tenir res superiorque cortejar o acatar. Cada ome sol essincer. A l'entrar una altra persona comen­ça l'ipocresia. Ens guardem i defensem del'aproximació del nostre company ambcompliments, xarrades, diversions i que­fers. Li cobrim amb cent vels la nostrapensa. Jo coneixia un ome que mogutd'una mania religiosa. va llançar aquestsvolquers i, prescindint de tot complimenti lloc comú parlava a la conciencia de cadapersona que trobava, i això amb gran pene­tració i bellesa. De primer el resistien, itot-om convenia en que era boig. Més, persistint per un temps, com no podia menysde fer, en aquesta via, ell va cOllseguirl'aventatge de fer entrar a totes ses conei­xences en relacions de veritat amb ell.Ningú pensava amb parlar amb ell falsa­ment, ni en treure-sel de sobre amb unaxerrada dels mercats o'ls salons de lectura.Sa gran sinceritat obligava, a tot-om al ma­teix tracte senzill, i tot-om li Inostrcwa arnbcertesa quin amor a la natura, quina poesia,quin simbol de veritat tenia. Més a la majo­ria de nosaltres la societat nO'ns mostra pas

L'Amistat 93

la cara nds ulls, sinó '1 costat i l'esquena.L'estar en relacions veritables amb els omesen un epoca falsa bé mereix un accés de fo­llia, no es així? Poc sovint podem anar dretsQuasi bé tota persona que trobem demanaalgun compliment, vol que l'afalaguin; téuna fama, un talent, una quimera religiosao filantropica ficada al cap, que són inqües­tionables, i que e:òpatllen tota conversa ambella. Més un arnio es un Ollle sit que no exer­cita '1 meu enginy, sinó a mi mateix. Elmeu amic me dóna entreteniment senseexigir cap estipulació de part meva. Unamic es, per tant, una sort de paradoxa enla natura. Jo, l'unic que soc, jo, que res veigen la natura la qual existencia pugui afir­mar amb igual evidencia que la meva, con­templo ara la. semblança del meu ser, entota sa elevació, varietat i raresa, repetidaen forma extrangera. Talment pot bendir-se que un amic es l'obra mestra de lanatura.

L'altre element de l'amistat es Tendre­sa. Estem units els omens per tota mena dellaços, per la sang, l'orgull, el temor, l'espe­rança, el lucre, el desig, l'odi, l'admiració,per tota mena de circumstancies, divises ifutese:;, però dificilment podem creure queexisteixi en un altre tanta virtut que'ns

94 Emerson

captivi d'amor. Es 'possible que un altresigui tant benaurat, i jo tant pur, que lipugui oferir tendresa? Quan nn ome se'mfa car he tocat la meta de la fortuna. Pocacosa trobo en els llibres que vagi dret alcor de la qüestió. Amb tot, tinc un textque no puc passar en silenci. Diu el meuautor: «M'ofereixo esquerpament als quide fet me posseeixen, i'm dono menys aqui més venero)}. Voldria que, tant comulls i eloqüencia, l'amistat tingués peus.Primer té d'arrelar-se en la terra, abansno's vincli sobre la lluna. Jo li desitjariaalgun tant de burgès perquè fa de l'amoruna comoditat. Es un canvi de dons, deprestacions utils; es bon veinatge; fa lavetlla al malalt; sosté la glaça a l'enterro;i perd totalment de vista les finures i lanoblesa de la relació. Més si no podemreconèixer el déu sota aquesta disfreça demarxant, per altra part tampoc podemperdonar el poeta si mira massa prim, i noconcreta '1 seu somni amb les virtuts mu­nicipals de la justicia, puntualitat, fide­litat i pietat. Abomino la prostitució delnom d'amistat per significar aliances ala moda i mundanals. M'estimo molt mésla companyia dels rustics i dels innocentsque l'amistat sedosa i perfumada que

L'Amistat----~~--~----

---

95

celebra 'ls dies de reunió amb pompes frè­

voles, passejades en cotxe i dinaTs en els

millors ostals. El fi de l'amistat es rin

comerç el més estricte i casolà que pugui

establir-se, - més estricte que cap altre

de que tinguem experiencia. Es feta per

ajuda i conort en totes les relacions i

circumstancies de la vida i de la mort. Es

propria de jorns serens, i de dons gracio­

sos, i excursions campestres, més també

d'aspres camins i forts treballs, naufragi,

pobresa i persecució. Guarda companyia

- amb les agudeses d'esprit i amb els ex­

tasis religiosos. Tenim de dignificar-nos

mutualment les necessitats i funcions dia­

ries de la vida umana, i embellir-la amb

coratge, saviesa i unitat. Mai no auria

de caure en res d'abitual i establert, sinó

que auria d'esser alerta i inventiva, i afe­

gir poesia i raó ad allò que era un vil ofici.

L'amistat, podem dir, necessita natura­

leses tant rares i preables, cada una tant

ben temperada i tant feliçment adaptada,

i amb tot tant circumstanciada (car aduc

en aquest punt, diu el poeta, l'amor vol que

les parts siguin del tot aparellades), que la

seva satisfacció pot molt rarament assegu­

rar-se. No pot existir en sa perfecció entre

més de dos, diuen alguns dels savis en aques-

96 Emerson

ta ciencia ardent del cor. Jo no soc tant es­tricte en els meus termes, t8J volta perquèno he conegut mai una amistat tant elevadacom altres. La meva imaginació 's complaumés en un cercle d'omes i dònes divins, va­riadament relacionats uns amb altres, i en­tre 'ls quals existeix una sublim intelligen­cia. Però trobo aquesta llei d'un amb unperemptoria en la conversa, que es la pràc­tica i consumació de l'amistat. No barregeumassa les aigües. La mescla dels bons estant dolenta com la dels bons amb els do­lents. Tindreu converses molt profitoses ianimades en temps diferents amb dos omesdiferents, més reuniu-vos tots tres i no tin­dreu una sola paraula nova ni coral. Dospoden parlar i un pot escoltar, però tres nopoden pas pendre plut en una conversa de1ft sort més sincera i recercant. En bonacompanyia, mai hi ha entre dues persones,a travers de la taula, tal conversa com télloc quan les deixeu soles. En bona compa­nyia, els individus acoten llurs egotismesdins una ànima social exactament al nivellde totes les conciencies presents. Cap par­cialitat d'amic a amic, cap indulgencia degermà amb germana, de muller amb ma­rit, no es allí escaient, sinó impertinent.Tant sols aquell pot enraonar que, no limi-

L'Amistat .97

tant-se pobrament a la seva pensa, s'aven­tura a navegar solcant la pensa generalde la reunió. Ara bé: aquesta convenció,que'l bon sentit demana, destrueix la granllibertat de la conversa elevada, que reque­reix una coincidencia absoluta. de dos àni­mes amb una.

NO'i ha pas dos omens que, deixatssols, no entrin en relacions més simples.Però es l'afinitat que determina quinsdos han de conversar. Quan entre dos nohi ha parentiu, no troben goig l'un enl'altre; no sospitaran mai els poders la­tents de cadascú. Parlem devegades d'ungran talent per a la conversa, com si fosuna proprietat permanent en certs indi­vidus. La conversa es una relació volan­dera, - i res més. Un ome de reputattalent i eloqüencia es incapaç, fimb totaixò, de dir una paraula al seu cosí o al seuoncle. l ells acusen son silenci amb tantaraó com ne tindrien per a censurar l'insig­nificança d'un rellotge de sol posat a l'om­bra. Poseu-lo al sol i marcarà l'ora. En­tre 'ls que tenen gust en sa pensa, aquellrecobrarà sa llengua.

L'amistat demana aquell rar terme migentre semblança i desemblança, que's picaamb la presencia de força o consentiment

7

98

en l'amic. Primer estar-me sol fins a la fi delmón, que no que'l meu amic traspassi ambuna paraula o una mirada sa simpatü1 real.Tant m'enutja l'antagonisme com la CO[1­

descendcücia. Quc\'l meu ",mic no deixi unsol instant d 'esser ell mateix. L'ul1ic goigque tinc en que ell sigu i meu està 311 queulló no ¡¡i,eu es meu. JYI'irrita sols trobal' UDaconcessió ,insípidi). allí on cercaV8, una mas­cle ajuda, o al menys una mascle resisten·cia. Val més esser una ortiga ell el còs delvostre amic qUEd seu eco La, condició quel'alta amistat; demana prescindird'ella. Aquesta altü requereix per-sonatges grans i sublims. Cal que siguinrealment dos, abans d'esser realment un.Sigui l'amistat una aliança de dues natu"raleses grans i formidables, mutualmentobservades, mutualment temudes, abansno reconeguin ]a pregona identitat queper dessota aquestes divergencies les uneix.

Sols qui es mt1gnanim es apte per aaquesta societat; qui està segur de quegrandesa i bondat són sempre economia;qui IlO'S daleix per a intervenir en sosatzars que no intervingui en aquest, Deixaal diamant ses edats per a formar-se; niesperis accelerar les naixences de l'etern.L'amistat vol Ull tractament religiós. Par-

L'A mislat 99

Iem d'escollir els nostres muics, però 'lsamics se trien sols. La reverencia es unagran part de l'amistat. Tracta'l teu amiccom un espectacle. Pla que ell té meritsque no són teus, i que tu no pots onorar,si t'obstines en tenir-lo massa a la vora,Aparta-t; dóna espai ad aquests merits;deixa que pugin i s'extenguin. Per venturaets l'amic dels sens botOllS o de sa pensa'!Am b un cor gran ell restarà extranger enmil particularitats, per a poder acostaT-s'hien el terrè més sant. Deixa, per a ]e8 noie8i pels nois el min.r un amic com una pro­prietat, i xuclar-hi un plaer breu de coniu­sió, en lloc del més noble benefici.

Deixeu-nos comprar amb Ulla llarga pro­va la nostra entrada en aquest gremi. Perquè hem de profanar ànimes nobles i bellesamb la nostra intrusió? Per què insistir cnbrusques relacions personals amb el vostreamic? Per què almr a casa seva i conèixersa mare, i son germà i ses germmles? Perquè les visites d'ell a 18. vostra? Són ei:'scn­cials aquestes coses al nostre pacte? Deixenaquest tocar i grapejar. Sigui ell per a nli unesprit. Un missatge, un pensament, unafranquesa, un esguard d'ell me calen, mé8no noves ni dinars. Politica, xorrades i aco­modos veïnals, de companys més vulgars

100 Emerson

puc procurar-mels. La societat del meuamic no aurÍa d'esser per a mi poetica,pura, universal i gran com la mateixa na­tura? l no deuria jo sentir que '1 nostre llaçes profà en vista aquella barra de nuvols quedorm l'oritzó, o aquell tou d'erba onejantque desparteix el rieró? No l'envilim, ansalcem-lo a aquest nivell. Aquells grans ullsque't desafien, la despreciativa bellesa delseu posat i gestes no·t moguin pas a umi­liar-Ios, sinó, al contrari, fortifica-ls i en­Jaira-l;~. Venera ses superioritats; desitja­les-hi, no tan sols en pensament, sinó reple­gant-les dient-les hi totes. Guarda-l com lateva contrapart. Sigui ell sempre per a tucom un bell enemic, indomptable, devota­ment reverenciat, i no una convenienciatrivial destinada a envellir prest i ser llen­çada. Els canviants de l'opal, les llums deldiamant no's poden Yem'e si l'ull es massaapropo Jo escric al meu amic una lletra, id'ell ne rebo una altra. Això 'us semblaràpoc. A mi'm basta. Es un do espiritual dig­ne d'ell de donar, i de mi de rebre. No pro­fana a ningú. En aquestes ratlles calidesel cor s'hi fia com nO'8 fiarà en la llengua,i hi veRsa la profecia d'una existencia mésdivina que totes les que ja nu1Ï els anals de]'eroisme han consagrat.

L'Amistat [or

Sigui tant gran el vostre respecte per lessantes lleis d'aquesta cofradia, que no per­judiqui sa flor perfeta la vostra impacien­cia d'obrir-la. Devem esser ben nostresabans no poguem esser d'un altre. El crimdóna al menys aquesta satisfacció, segonsel proverbi llatí: pots parlar d'igual a igualamb el teu complix. (Crimen qU08 inquinat,mquat.) Amb aquells a qui admirem i esti­mem al principi no podem fer-ho. I, ambtot, el més petit defecte de propria posses­sió vicía al meu judici, la relació sencera.Mai podrà aver-hi fonda pau entre dos es­prits, mai respecte mutual, fins que, enllur dialeg, cascú representi '1 món enter.

Allò que es tant gran corn l'amistat trac­tem-ho ab tanta grandesa d'ànima corn pa­guem. Guardem silenci, i podrem oir el mur­muri dels déus. No intervinguem. Qui us haficat a rumiar el que direu a l'ànima esco­llida, o com li dil'eu~ No importa qmtnt en­ginyós, quant graciós i quant tendre sigui.Hi ha graus innombrables de follia i de sa­viesa, i per a vós el dir quelcom es ser frevoLEspereu, i el cor parlarà. Espereu fins queallò que es necessari i allò que es etern vossubjuguin, fins que'l dia i la nit se valguindels vostres llavis. El sol premi de la virtutes la virtut; la sola via de tenir un amic es

1()2 Emerson

ser-ne un. No'us apropareu pas més d'unome entrant a casa seva. Si es diferent, laseva ànima'us fuig tant més depressa, i norebreu mai dels seus ulls un esguard verita­ble. Veiem els nobles de lluny, ens hi acos­tem i ens repelleixen. A que ve aquesta in­trusió? Tard, molt tard, ens adonem quecap combinació, cap presentació, cap cos­tum o abit de societat ens pot servir deres per a posar-nos amb ells en la relacióque desitgem, - sinó sols l'elevació de lanatura en nosaltres a la mateixa altura aque està en ells. Alesores ens juntaren comaigua amb aigua; i si no'ns juntem, ja nO'nscaldran, car llavores- nosaltres ja som ells.En darrer analisi, l'amor es sols un reflexe,procedent d'un altre, del nostre propri me­rit. Hi ha agut omes que han canviat nomsamb llurs amics, com si amb això volgues­sin dir que en un amic cadascú amava sapropria ànima.

Quant més alt es l'estil d'amistat quevolem, més dificil ens es, naturalment,d'establir-lo en carn i sang. Anem sols pelmón. Amics com els que desitgem són som­nis i faules. Però un cor fidel mai abandonala sublim esperança que arreu, en altresregions del poder universal, hi ha actual­ment ànimes treballant, patint i lluitant,

L'Amistat 1°3

que poden estimar-nos, i a les quals POdemestimar. Ens podem felicitar de que la nos­tra joventut, de follies, disbarats i vergo­nyes, sigui passada en la solitut, i quanserem omes fets encaixarem mans eroiquesamb mans eroiques. Unicament serveixi-nsd'avís això que veiem, per a no firmarlligues amb persones barates, on ca.p amis­tat pot aver-hi. La nostra impaciencia ensprecipita a follies aliances que cap déu am­para. Si persisteixes en ton camí, ancqueperdis allò que es petit, guanyes allò que esgran. Tu·t demostres i confirmes, de ma­nera que·t poses fòra tret de les falses rela­cions, i atreus vers tu els primogenits delmón, - aquells rars pelegrins dels qualssols un o dos erren a un temps per la natura,i davant dels quals els grans omens vulgarsno són més que espectres i ombres.

Es foll tenir por de fer nostres llaçosmassa espirituals, com si amb això pogues­sim perdre cap amor veritable. En qualse­vol correcció que per intuició poguem fer deles nostres opinions populars, no dubtemque la natura 'ns treurà del pas, i, ancquesembli robar-nos algun goig, ens l'ecom­pensarà amb un de més gran. Senti l'ome,si vol, son absolut isolament. Estem segursque tot ho tenim dins de nosaltres. Anem

104 Emerson

a Europa o perseguim persones, o llegimllibres, amb la fe instintiva de que aquestsens ho treuran i ens revelaran a nosaltresmateixos. Tots són captaires. Les personessón iguals que nosaltres; l'Europa, vestitsvells i arnats, persones difuntes; els llibres,llurs espectres. Foragitem aquesta idola­tria. Abandonem aquesta mendicitat. Di­guem adéu als amics més estimats, i desa­fiem-los, dient: «Qui ets tu ~ Amolla la mà:jo no vull esser més dependent. Ah! Noveus germà, que així 'ns separarem no mésque per a trobar-nos en un replà més alt,i per a esser encara més l'un de l'altre, per­què cascú serà més de sí mateix~» Un amicté'l rostre de Janus: mira al passat i alavenir. Es el fill de mes ores passades, elprofeta de les devenidores, i el missatgerd'un amic més gran.

]<'aig, doncs, amb els meus amics comamb els meus llibres: m'agrada tenir-los amà, però rarament els uso. Hem de tenir lasocietat sotmesa a la nostra llei, i devemadmetre-la o rebutjar-la amb el més lleugerpretext. M'es impossiblc par1vx molt ambmon amic. Si ell es gran, me fa a mi tantgran que no puc davallar a conversar. Enels grans jorns voleien pressentiments da­vant meu pel firmament. Llavores tinc de

L'Amistat--_._---_._----- 105

dedicar-me ad ells. Vaig i vinc per a agafar­los. Nomes tinc por de perdre-ls, de veure lsenfonsar-se dins del cel, onno són més queuna clapa de llum més clara. Alesores, permés que estimi els meus amics, nO'm pucestar de no parlar amb ells i de no estudiarllurs visions, per por de no perdre les meves.Tindria, verament, un cert goig casolà endeixar aquest enlairat cercar, aquesta as­tronomia espiritual, o pesca d'estrelles, idevallar amb vós a ardents simpaties; peròllavors jo sé prou que'm doldrà per semprel'esvaiment dels meus déus poderosos. Bé esverita,t que la setmana vinenta 'm vindranumors languids, quan tindré llibertat d'ocu­par-me en objectes forasters. Llavors plora­ré la perduda literatur;t de la vostra pensa,i 'us desitjaré altra cop al meu costat. Peròsi veniu, potser no fareu més que omplir­me'l cap amb noves visions, no amb vósmateix, sinó amb vostres talents, j'm seràtant impossible com ara de conversar ambvós. Essent així, no vull oferir als meusamics aquestes relacions fugitives. Vull re­bre d'ells, no allò que ells tenen, sinó allòque ells són. Ells m'han de dar allò que pro­priament nO'm poden dar però que emanad'ells. Més no handelligar-meainb cap menade relacions menys subtils ni menys pures.

106 Emel'son

Hem de trobar-nos com si no·ns trobessim, ihem de partir-nos com si no·ns parhssim.

U1timament m'ha semblat més possibleque no·m figurava, el dur una amisr,at ambgrandesa d'una pa,rt, sense la deguda cor­respondencia de l'altra. Per què torba,r-meè~mb condols per l'incapacitat del receptor?J1JI sol mai s 'amoïna,perquè molts dels seusraigs se perdin en va per l'espai ingrat, isols una petita part caigui en el planet re­flector. Que la vostra grandesa eduquil'agreifret company. Sí e1l ('i; inferior, pas~sarà tot-d'una; més tu quedes engranditper ta propria claror, i, cessant d'esser com­pany de cucs i granots, t'enlaires i t'infla­mes amb els déus de l'Empiri. Amar senserecompensa·s té per desgracia. Però ·lsgrans veuran que amor veritable es sem­pre rccOlnpensat. Amor veritable tT~tSpassa

l'objecte indigne i abita i cóva l'et.ern, iquan la pobra màscara interposada s'esmi­cola, no s'entristeix, ans se sellt deslliuratde tanta més terra, i tant més segur de saindependencia. Més aquestes coses ambprou feines poden dir-se sense una mena detraidoria a la relació. L'essencía de l'amis­tat es integritat, um~ magnanimitat abso­luta i confiança. No deu suposar ni curarde flaqueses. Tracta ·1 seu objecte com undéu, a fi que tots dos se deifiquin.