TEMA 5.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL: EL REGNAT

D’ISABEL II (1833-68)Les Regències. (1833-44)

Història d’Espanya2n de Batxillerat

TEMA 5.- LA CONSTRUCCIÓ DE L’ESTAT LIBERAL: EL REGNAT D’ISABEL II (1833-1868)

1.- L’EPOCA DE LES REGÈNCIES (1833-1844) 1.1. LA GUERRA CARLINA (1833-40) 1.2.LA REGÈNCIA DE MARIA CRISTINA (1833-40) 1.3.LA REGÈNCIA D’ESPARTERO (1840-43)2.- EL REGNAT D’ISABEL II (1844-1868) LA CONSTITUCIÓ DE 1845 ELS PARTITS POLÍTICS ELS PRONUNCIAMENTS MILITARS L’EVOLUCIÓ POLÍTICA. (1844-1868) LA DÈCADA MODERADA (1844-1854) EL BIENNI PROGRESSISTA (1854-1856) LA TORNADA DELS MODERATS (1856-1868)

Què va ser la fi de l’Antic Règim i la revolució liberal?

A Espanya, la liquidació de l’Antic Règim es va efectuar mitjançant una aliança entre la burgesia liberal i l’aristocràcia latifundista, amb la pròpia monarquia com a àrbitre, senseque es produís cap procés paral·lel de revolució camperola. Lluny d’això, els interessos delcamperolat van ser sacrificats, i àmplies capes dels llauradors espanyols (que anteriorment vivien en una relativa prosperitat i ara veien afectada la seua situació pel doble joc de la liquidació del règim senyorial en benefici dels senyors i l’augment dels impostos) s’alçarenen armes contra una revolució burgesa i una reforma agrària que es feien a les sues expenses,i es trobaren, lògicament, del costat dels enemics d’aquests canvis: del costat del carlisme.Així es pot explicar el que seria inexplicable baix l’esquema francès: que l’aristocràcialatifundista es situara a Espanya del costat de la revolució, i que un ampli sector del campero-lat donara suport a la reacció. No es podria entendre el carlisme si ignorarem aquesta arrelde revolta camperola i el reduirem al discutible i trivial problema jurídic de la successió, o a l’entusiasme que pogueren suscitar personalment oncle i neboda, que per allà anaven elsdos en qualitat de governants. Eren dues concepcions diferents de com s’havia d’organitzarla societat les que s’enfrontaven en unes guerres civils sagnants, que foren molt més que unasimple baralla entre frares muntanyencs i maçons conspiradors, com algunes caricatures,d’un i altre costat, pretenien. I en eixes concepcions contraposades de com s’havia d’organitzar la societat, el problema de la terra ocupava un lloc central.JOSEP FONTANA: “Transformacions agràries i creixement econòmic a l’Espanya contemporània”, en Canvi econòmic i actituds polítiques a l’Espanya del segle XIX, Barcelona, 1975, pàgs. 162-163.

• Antic Règim• Tot poder polític prové de Déu• Concentració de poders en el

monarca.• Privilegis. Desigualtat segons

l’origen. Societat estamental• No hi ha drets ni llibertats

• Estat liberal• Sobirania Nacional• Divisió de poders.• Constitució redactada per un

Parlament• Igualtat civil• Alguns drets i llibertats (Dret a la

propietat)• Dret a vot (sovint és censatari o

restringit). Sols masculí• Apareix el concepte de ciutadania

La revolució liberal pretèn la destrucció de l’Antic Règim i la construcció d’un estatbasat en la sobirania nacional i la protecció alguns drets (igualtat civil i propietat). En Espanya, començà l’any 1808, amb l’enfonsament de la monarquia absoluta i el

procés es fa irreversible entre 1833- 1844

Per tant, el període 1833-1868 representa la construcció de l'Estat liberal

Cronologia de les Regències

1.- L’ÈPOCA DE LES REGÈNCIES (1833-1844)

1.1.-La guerra carlina (1833-1840)

Genealogia dels Borbons. La qüestió dinàstica en el segle XIX

Els orígens de la qüestió dinàstica. El manifest de Maria Cristina

• MANIFIESTO DE LA REINA GOBERNADORA• "Sumergida en el más profundo dolor por la súbita pérdida de mi augusto esposo y • soberano, sólo una obligación sagrada...puede hacerme interrumpir el silencio que • exige la intensidad de mi pesar...Para disipar esa incertidumbre y precaver la inquietud • y extravío que produce en los ánimos, he creído mi deber anticiparme a conjeturas y • adivinaciones con la franca manifestación de los principios que he de seguir • constantemente en el gobierno, de que estoy encargada por la última voluntad del Rey • durante la minoría de la Reina, mi muy cara y amada hija doña Isabel. La religión y la • Monarquía...serán respetadas, protegidas y mantenidas por mí en toda su vigor y • pureza...Tengo la más íntima satisfacción de que sea un deber para mí conservar • intacto el depósito de la autoridad real que se me ha confiado...Me esforzaré en corregir • los vicios que el tiempo y los hombres han introducido en la administración pública...y • serán materia de mis desvelos las necesarias reformas administrativas. Ni el nombre de • la Reina ni el mío son la divisa de una parcialidad, sino la bandera tutelar de la Nación: • mi amor, mi protección y mis cuidados son de todos los españoles.• En el Palacio Real de Madrid a 4 de octubre de 1833. • Yo la REINA GOBERNADORA.

El Manifest de Don Carles, 1833

MANIFIESTO DE ABRANTES (Portugal)"Carlos V a sus amados vasallos: Bien conocidos son mis derechos a la corona de España en toda la Europa y los sentimientos en esta parte de los españoles que son harto notorios para que yo me detenga a justificarlos. Fiel, sumiso y obediente a mi muy caro hermano que acaba de fallecer...todo lo he sacrificado, mi tranquilidad, la de mi familia. He arrostrado toda clase de peligros para testificarle mi respetuosa obediencia, dando testimonio de mis principios religiosos y sociales, tal vez han creído algunos que los he llevado hasta el exceso pero siempre lo hice convencido de que de ello dependía la paz de la Monarquía. Ahora soy vuestro Rey; y al presentarme por primera vez a vosotros bajo este título no puedo dudar un sólo momento que imitaréis mi ejemplo sobre la obediencia que se debe a los príncipes que ocupan legítimamente el trono y volaréis todos a colocaros bajo mis banderas haciéndoos así acreedores a mi afecto y soberana munificencia. Pero sabéis que igualmente recaerá el peso de la justicia sobre aquellos, que desobedientes y desleales no quieren escuchar la voz de un soberano y un padre que sólo desea haceros felices. Abrantes, octubre de 1833".CARLOS

Els dos bàndols

CARLINS ISABELINS

Seguidors de: Carles Mª Isidre Isabel II i la regent Mª Cristina

Ideologia Absolutista (“Altar i Tron”, tot poder prové de Déu), eclesiàstica i

foral (“Déu, Pàtria i Furs”), rebutjant el liberalisme

i la nova societat urbana. Essencialment antiliberal i

ultracatòlic. Poders pel Clero

Hi havia liberals (la regent pacta amb ells per aconseguir diners i homes per a la guerra a canvi de reformes liberals), però també nobles i eclesiàstics fidels a

Isabel II

Composició social Noblesa rural absolutista, clergat, camperols empobrits que havien perdut els mercats colonials o els

béns comunals. Tb. artesans arruïnatsPart exèrcit

Liberals (moderats sobretot), funcionaris, burgesos, gran noblesa latifundista fidel i alguns eclesiàstics importants. Més implantació en les

ciutats (sectors populars) Part exèrcit

Geografia Zones rurals del País Basc i Navarra i de l’interior de Catalunya, Castelló i

TerolLes ciutats, Castella, tot el sud del país,

el Mediterrani i les illes

Suport internacional

Rússia, Prússia i Àustria (potències absolutistes llunyanes)

Quadruple Aliança liberal (Gran Bretanya, França, Portugal i Espanya)

Generals Zumalacárregui, Cabrera i Maroto Espartero i Espoz y Mina

Els ideals del carlisme:

Qui eren els carlins?

TOMÁS DE ZUMALACÁRREGUI

General Espartero

General Cabrera

General Maroto

Efectius i geografia de la guerra

Discursos carlins

1.2. El desenvolupament de la guerra. Els carlins, desorganitzats en partides locals, controlen l’àmbit rural al País Basc,

Navarra, interior de Catalunya i el Maestrat, amb les guerrilles com a tàctica militar

Amb aquestes bases, Zumalacàrregui al País Basc i Navarra i Cabrera al Maestrat i Catalunya formen un exèrcit carlí que controla el País Basc, però no aconsegueix

entrar a les ciutats: Zumalacárregui mor al setge de Bilbao (1835)

En 1837 D. Carles entra a Espanya i organitza una expedició militar que arriba a les portes de Madrid, però no pot ocupar-la i es retiren

Després del retrocés del període 1835-36, des de 1836 els liberals s’imposen amb Espartero al cap

Els carlins es divideixen en dos bàndols en veure que la victòria es queda molt lluny: els transaccionistes, partidaris d’un acord amb els liberals (Maroto), i els intransigents,

més propers a D. Carles, radicalitzats i partidaris de lluitar fins el final (Cabrera)

El general carlí Maroto pacta la rendició amb Espartero: el Conveni de Bergara (1839) suposa la rendició de Maroto a canvi d’integrar els oficials carlins en l’exèrcit i

mantindre els furs bascos i navarresos

No tots els carlins accepten la rendició: D. Carles se n’anà a l’exili i Cabrera continua

lluitant al Maestrat durant alguns mesos

El carlisme no és un problema resolt i reapareixerà en guerres successives

(1846-49, 1872-76 i 1936-39)

La pau de Bergara1839

1.2. La Regència de Maria Cristina

. L’Estatut Reial del 1834.L’arribada al poder del progressisme,1836 i el desmantellament

de l'Antic Règim la Constitució de 1837.

Cronologia

Aquest període es divideix en dues regènciesMª Cristina (1833-40)Espartero (1840-43)

Dos antecedentsliberals

Les Corts de Cadis (1810-14), amb la Constitució de 1812 que ara estarà novament vigent

El Trienni Liberal (1820-23), sols deu anys abans i amb els liberals dividits en moderats i exaltats o progressistes

El resultat de la revolució liberal serà conservador, amb pactes entre la naixentburgesia urbana i la gran noblesa, que mantindrà una bona part del poder econòmic.

Políticament, l’estat liberal espanyol resultant destacarà pel seu caràcter centralitzat i escassament liberal

L’Estatut Reial del 1834. Mª Cristina nomena un primer govern absolutista moderat (Cea Bermúdez al cap)

La necessitat de recolzament en mig de la guerra carlina obliga a la regent a pactar amb els liberals moderats: nomena un govern liberal moderat encapçalat

per Martínez de la Rosa i promulga l’Estatut Reial de 1834

Martínez de la Rosa

Es una mena de Carta Atorgada que reconeix alguns drets i llibertats polítiques a l’espera de celebrar Corts, però no

el principi liberal de sobirania nacional ( sembla l’Estatut Baiona)

Estableix unes Corts bicamerals: un Estament de Pròcers, format per càrrecs (bisbes, nobles i militars) i nomenats pel rei, i un Estament de Pro-

curadors elegit per sufragi censitari molt restringit (0’15% de la població) L’Estatut Reial

del 1834 El rei elabora les lleis i les Corts es limiten a aprovar-les (si les dues cambres voten a favor i el rei les torna a signar) i a votar els impostos

Sols la noblesa, el clergat i els burgesos més rics (liberals moderats) estan representats, mentre la majoria de la població queda fora

Els liberals progressistes, amb l’ajuda de gran part del poble (sobretot a les ciutats), protesten per la insuficiència de les reformes i forcen a la regent a pactar amb ells

en mig del pitjor moment de la guerra per als isabelins (1835)

L’arribada al poder del progressisme.

Les revoltes progressistes de l’estiu de 1835: revoltes urbanes de les Juntes i Milícies a Andalusia, Barcelona (les bullangues, amb crema de convents i incendis de fàbriques com la Bonaplata) i Madrid → demanden llibertat de premsa, reunió de Corts, nova

llei electoral, extinció del clergat regular, reorganització de la Milícia,...

La regent no té altra eixida en el pitjor moment de la guerra (necessitat de diners i recolzament social): crida a formar govern als liberals progressistes, amb Mendizábal al cap

Entre setembre del 1835 i maig del 1836 els progressistes estan al govern, però quan Mendizábal intenta una desamortització de béns eclesiàstics,

i per la pressió dels eclesiàstics i la noblesa, la regent el destitueix

Mendizábal

Durant tot l’estiu es produeixen revoltes progressistes a les ciutats i el pronunciament de

militars progressistes al palau de La Granja obliga a la regent a tornar a formar un govern

progressista des d’agost de 1836 al final del 1837, tornant-se a la Constitució de Cadis de 1812

En dos anys, entre 1835 i 1837, els progressistes desmantellen definitivamentl’Antic Règim i s’implanta un règim liberal, constitucional

en l’àmbit polític i, el que és més important, un sistema social i econòmic capitalista

(les mesures econòmiques s’explicaràn detingudament en el tema 7)

Les reformes progressistes i el desmantellament de l’Antic Règim (1835-37) (I).

Una reformaagrària capitalista

Es dissol el règim senyorial feudal de l’Antic Règim: els senyors feudals passen a ser propietaris capitalistes burgesos → els senyors sols

perden el senyoriu jurisdiccional, però els camperols perden tots els drets sobre la terra i passen a ser simples arrendataris o jornalers decret de 1811

Desvinculació: les terres de la noblesa es poden comprar, vendre o embargar sense cap trava i grans extensions de terra eixiran al mercat

La desamortització de Mendizábal (1836)

Les reformes progressistes i el desmantellament de l’Antic Règim (1835-37) (II): la desamortització de Mendizábal.

Definició: Expropiació i venda de béns, en aquest cas terres de l’església, per part de l’Estat per a vendre’ls en pública subhasta

Antecedents: la desamortització de Godoy i Josep I i els intents dels Trienni Liberal

Es va fer decretant la dissolució d’ordes religiosos i la incautació de les terres per part de l’Estat per a vendre-les en pública subhasta, podent ser comprades

amb diners en metàl·lic o en títols de deute

Objectius

Aconseguir diners per a la guerra i reduir deuteConvertir la propietat de la terra en una mercaderia (compra-venda)

Crear una base social de compradors de terres fidels al liberalisme

Buscar propietaris que inverteisquen més en les terres

No es pretén millorar la situació dels camperols amb un repartiment de terres,sinó facilitar el pas al sistema de propietat privada, resoldre el deute públic i

derrotar els carlins

Conseqüències de la desamortització

Compren les terres burgesos i camperols rics que tenen més interès en augmentar la productivitat i recolzaran el liberalisme

Es consolida la propietat privada de la terra

L’Estat aconsegueix fons per fer front al deute i la guerra carlina,(el deute sols es redueix en un 25% aproximadament)

L’església perd les propietats i béns. Amb el Concordatde 1851 aconseguirà compensacions en l’educació i el

control de la moral

Els llauradors compren, però en petits lots

Els canvis en la propietat de la terra

Altres mesures per aliberalitzar l’economia

Abolició de la Mesta, els gremis

Eliminació de les duanes interiors

Lliure comerç interior

Abolició del delme

Llibertat d’arrendaments agraris, preus i emmagatzemament

Llibertat d’indústria i comerç

Els canvis en la propietat de la terra. (2)Un document del historiador J. Fontana

La Constitució de 1837. El govern progressista convoca eleccions a Corts extraordinàries per a que, si ho creuen

convenient, elaboren una nova Constitució: amb una majoria moderada aquesta serà fruit de l’acord entre moderats i progressistes i més conservadora que la de Cadis, aleshores vigent

La Constitució de 1837(vigent fins 1845)

Característiquesmoderades

Característiquesprogressistes

Majors poders del rei: iniciativa legislativa, veto, nomena-ment i cessament de ministres, dissolució del Parlament,...Corts Bicamerals (el Senat com a control)Sufragi censitari molt restringit (2-4% de la població)Finançament de culte catòlic

Àmplia declaració de dretsAbsència de confessionalitat catòlica de l’EstatDivisió de podersSobirania nacional

Altres lleis Llei d’Impremta: fi de la censura prèvia

La Constitució de 1837

Els moderats guanyen les eleccions de 1837 i governen amb el recolzament de la regent, restringint les llibertats: restricció del sufragi, nomenament directe dels alcaldes de les capitalsper la regent, tornada dels béns expropiats al clergat secular i intent de reimplantar el delme

1.3.-La crisi del progressisme: la regència d’Espartero (1840-43) (I).

Els intents de frenar la desamortització, limitar la llibertat d’impremta, restaurar el delme i restringir encara més el sufragi provoca protestes contra el govern moderat

Els ajuntaments progressistes, les Juntes que novament es formen i la Milícia Nacionalprotagonitzen revoltes que demanen el canvi del govern moderat per un progressista:

Mª Cristina es nega i, davant la manca de recolzament en l’exèrcit, prefereix dimitir com a regent a canviar el govern

El nou regent serà el respectat i popular general progressista EsparteroEspartero amplia la desamortització als béns del clergat secular i aplica mesures progressistes

Però Espartero governa de manera cada vegada més personal i autoritària: es distancia dels seus aliats i dels militars, passa completament de les Corts i les dissol quan no fan el que ell vol, rebaixa l’aranzel als tèxtils anglesos, suprimeix les associacions obreres

i aboleix els arrendaments urbans protegits

1.3.-. La crisi del progressisme: la regència d’Espartero (1841-43) (II).

Aquestes mesures provoquen el descontent dels militars, els diputats de les Corts, l’església, els moderats, la burgesia catalana i els obrers

En 1842 es produeix una revolta en Barcelona contra les mesures d’Espartero (aranzel,...)

Espartero reacciona posant setge a la ciutat i bombardejant-la des del mar, causant multitud de morts

Les protestes s’estenen per altres ciutats

En 1843 es pronuncia gran part de l’exèrcit contra Espartero, encapçalat per Narváez (i Prim): Espartero dimiteix i s’exilia en Anglaterra i les Corts, per evitar nomenar

un tercer regent, avancen la majoria d’edat d’Isabel II (13 anys) i la proclamen reina