La varietat diatòpicaLA DIVISIÓ DIALECTAL

CATALÀ ORIENTAL CATALÀ OCCIDENTAL

1. Septentrional o rossellonés2. Central

salat de la Costa Brava xipella barceloní tarragoní

3. Baleàric mallorquí menorquí eivissenc

4. Alguerés

1. Nord-occidental ribagorçà pallarès lleidatà tortosí

2. Valencià valencià septentrional valencià central o “apitxat” valencià meridional mallorquí de Tàrbena i la Vall de

Gallinera

CATALÀ ORIENTAL CATALÀ OCCIDENTALNivell fonètic-Neutralització vocàlica en posició àtona-La x inicial o postconsonàntica es pronuncia fricativa- X intervocàlica o final no precedida de i

Nivell fonètic-Distinció de a, e, o, u àtones-La x inicial o postconsonàntica es pronuncia africada-X intervocàlica o final precedida de i

Nivell morfosintàctic-Desinència en /-u/, /-i/ o zero en la 1a persona del present d’indicatiu: [´Kantu], canti, cant-Incoatius en –eix/, -eixen: podreix, podreixi-Plurals d’antics mots acabats en –n perden la nasal: homes, joves-Desinències en –i del present de subjuntiu: canti, cantis...

Nivell morfosintàctic-Desinència en /-o/, /-e/ en la primera persona del present d’indicatiu: canto, cante...-Incoatius en –ix, -ixen i en –isca: podrix, podrixen, podrisca-Manteniment de la nasal: hòmens, jóvens-Desinències en –e del present de subjuntiu: cante, cantes, cante...

Nivell lèxicLèxic específic: mirall, noi, escombra, llombrígol...

Nivell lèxicLèxic específic: espill, xiquet, granera, melic...

Dialectes del bloc oriental

1. Septentrional o rossellonés

Presenta la influència de l’occità i del francés.

Neutralització vocàlica en posició atòna.

Desconeix els mots esdrúixols: musica.

Construccions d’oracions negatives amb pas sense l’adverbi no.

S’usa el morfema –i en la primera persona del present d’indicatiu en la primera conjugació: jo canti.

Gal·licismes lèxics: colier (collaret), bolanger (forner).

2. Central

Neutralitza les vocals àtones.

Iodització o ieisme, pas de la ll a /i/ o /j/: paia (palla)

Pèrdua de mots clàssics: torcar, eixir, arena, ací...

3. Balear

Articulació de vocal neutra en posició àtona.

Iodització: fuia (fulla)

Ús de l’article salat: es, sa, ses

Desinència zero de la primera persona d’indicatiu: cant

La 1a i 2a persona del plural del present d’indicatiu mantenen la desinència –am i –au: cantam, cantau.

La desinència de l’imperfet de subjuntiu és en –às, -asses, -às (cantàs, cantasses...) als verbs de la primera conjugació.

Lèxic propi: ca, moix, nin, al·lot...

4. Alguerés

Vocalisme àton de tres sons: a, i, u.

Conserva els antics plurals en –ns com el català occidental: hòmens, jóvens.

Coincideix amb el balear en el fet que no inclou cap desinència en la 1a persona del present d’indicatiu. També manté l’acabament en –au en la 2a persona del plural dels verbs de la primera conjugació (cantau)

Italianismes lèxics: indiriç (adreça), sécol (segle), campanyoro (camperol)

Bloc occidental

1. Nord-occidental

No realitzen la neutralització vocàlica en posició àtona.

El vocalisme àton comparteix amb el valencià la tendència a obrir en a la e de la síl·laba inicial (ascala per escala)

Pertany a l’àrea lleista (vull).

El morfema de la primera persona del present d’indicatiu de la primera conjugació és –o, sense cap neutralització fonètica.

Els incoatius en –ix.

Comparteix molts mots amb el valencià: amprar, rent, romer...

2. Valencià

Vocalisme

No realitzen la neutralització vocàlica.

El vocalisme àton coincideix amb el de l’occidental. En posició inicial, la e sol pronunciar-se amb un grau d’obertura més gran: escola /askòla/.

Consonantisme

Manteniment de la –r final a la major part del País Valencià. Tanmateix, es perd a bona part del nord de Castelló i al sud d’Alacant.

Pèrdua de la –d- en posició intervocàlica.

Distinció entre la pronuncia de /b/ i /v/.

En general, els grups –nt, -lt, -ng en posició final solen articular-se clarament. Tanmateix, es produeix l’emmudiment de la consonant final a bona part de les comarques de Castelló i al sud del País Valencià: alt, cantant, fang.

Morfosintaxi

Manteniment de la triple gradació locativa dels demostratius (este, eixe, aquell), dels pronoms neutres (açò, això, allò) i dels adverbis de lloc (ací, aquí (o ahí), allí (o allà). Però, en algunes zones del sud del País Valencià s’ha reduït- com en la majoria de dialectes catalans- a dos graus: aquí i allí/allà.

S’ha perdut la forma de l’article personal en/na que sols es manté en topònims i noms de carrers.

Els adjectius possessius presenten les formes meua, teua, seua, meues, teues, seues.

Les combinacions pronominals valencianes de CD+CI de tercera persona (li) són fidels a la llengua clàssica, per tant, perviu l’estructura CI+CD, mentre que en la resta de dialectes s’han invertit i li ha adoptat la forma hi: el regal li’l donaré (forma valenciana)/ el regal, l’hi donaré (resta de domini)

Desinència –e per a la primera persona del singular del present d’indicatiu dels verbs de la primera conjugació: cante. Però a bona part de les comarques castellonenques s’utilitza la desinència –o: canto.

Pervivència de les desinències –ara (cantara), -era,(temera),-ira (partira) de l’imperfet de subjuntiu; eliminació de les clàssiques –às,-és,-ís, corrents a la resta del domini lingüístic. En canvi, a les comarques del nord de Castelló es manté la terminació en –às.

Lèxic

El lèxic valencià, en general, es caracteritza per:

La conservació d’arabismes: bellota, arnadí, dacsa...

Mossarabismes: fardatxo, orxata, colombaire...

Manteniment d’arcaismes: raïl, pigota, poal...

Mots amb la mateixa base lèxica que el castellà/aragonés: corder, espill, melic, prompte...

-