LA FESTA DELS SENTITS€¦ · 15 d’agost, les alfàbegues són portades en processó des de...
2
ciència per a poetes 122 Núm. 75 MÈTODE RAQUEL RICART «Q ui no vulga pols, que no vaja a l’era», deia sempre ma mare el 15 d’agost quan veia els nassos arrufats dels forasters enfront de la pluja de confeti. Una pluja que, com un acte de màgia empàtica, devia voler cridar una altra plu- ja: la de l’aigua per als camps, una pluja benèfica per a aquella terra de vinyes i forment, d’ametlers i garro- feres, adormida com la Mare de Déu d’Agost, i per a la qual també s’havia demanat protec- ció de tronades i pedregades als Santets de la Pedra, Abdó i Senén i dies més tard a sant Roc i el seu gos. La terra ja fa molts anys que ha deixat de ser el que era. Ja no és aquella extensió natu- ral del poble on s’hi feia vida, on s’hi sentien els cants dels llauradors, per a la qual tení- em dites cada mes en relació amb l’oratge i les collites –«a l’agost, figues i most»–. Però la tradició de la festa lligada a la terra encara perdura, i cada 15 d’agost, les alfàbegues són portades en processó des de l’hort fins a l’església, en una ofrena ancestral a la mare de la terra que dorm. Abans s’ha fet un llarg tre- ball. Les llavors de les alfàbegues es planten amb la darrera lluna nova de març o començament d’abril, es mimen com un primer amor que durarà tot just uns mesos. Es reguen amb meticulositat, moltes voltes cada dia, més encara si fa ponent, quan quasi es poden veu- re créixer a bell ull; es desullen perquè tiren amunt, es guien amorosament, fent un ordit artesanal amb canyes i fils. I dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, van pre- nent cos i alçada, fins arribar a les vespres del 15, quan s’ornamenten les canyes i es rematen amb flors de paper perquè lluesquen més. Les plantes han esdevingut un símbol del poble i per al poble: Bétera i les alfàbegues estan unides de manera indestriable. Conten que en aquells primers temps, eren les dones qui les criaven com una extensió pròpia, perquè la planta s’associa a la fecunditat i a la virginitat. Encara ara, el 15 d’agost, les dues xiques fadrines, «les obreres», són abi- llades amb mantellines per dues «obreres» casades, en un clar simbolisme d’iniciació, abans d’entrar a l’esglé- sia per oferir aquelles plantes a la Mare de Déu d’Agost, aquella verge adormida a punt de pujar-hi al cel. A hores d’ara, la festa mou uns sentiments distints, o m’ho sembla. Ja no és aquella demanda dels moradors de la terra als moradors del cel a través d’una deessa a punt d’enlairar-se, sinó que ha esdevingut, dins d’una soci- etat fragmentada i diversa, un crit d’identitat, una afirmació del sentiment de pertànyer a algun lloc, de tenir unes arrels i compartir una memòria, i, en el cas de Bétera, tot això arriba a través dels sentits: l’aroma in- tensa de les alfàbegues gegants passejades pels cossieters és el regal per a l’olfacte; els colors vius de les camises estampa- des amb flors dels majorals, els vestits de les obreres d’un preciosisme barroc, les treba- llades ombrel·les, els mocadors brodats i la pluja de colors del confeti són els presents per als ulls. La dolçaina i el tabal que obren la comitiva i la banda que la tanca ens aporten la mú- sica. Els carrers plens de gent, la calor necessària perquè suen les pells i s’apeguen els pape- rets informen el tacte, i per al gust, hi ha els barrilets amb barreja al llarg del recorre- gut, i més tard les orelletes i les coques fines. Per als cors hi ha les retrobades, els amics que no veies feia tant, la iaia que et donava caramels de me- nuda, tots els malnoms vinguts de colp al cap. Per a les ànimes, aquella benvolença general, aquella acceptació incondicional de l’altre, siga qui siga, pense què pense. –Ie!, que és de Bétera. I si no ho és, com si ho fóra, perquè ve cada any a les alfàbegues, i això... Això és sagrat! Raquel Ricart. Escriptora (Bétera, València, 1962). La seua última novel·la, Les ratlles de la vida (3i4, 2010) ha estat guardonada amb el premi Andròmina de narrativa (2010) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (2011). Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952). Catèdratic d’arquitectura per la Universitat d’Alacant. Combina el seu treball d’arquitecte i urbanista amb la d’escriptor i artista, treballant amb gran encert el dibuix i l’aquarel·la. Ha rebut nombrosos premis per les seues obres. LA FESTA DELS SENTITS les alfàbegues de bétera. una tradició que encara perdura «LES PLANTES HAN ESDEVINGUT UN SÍMBOL DEL POBLE I PER AL POBLE: BÉTERA I LES ALFÀBEGUES ESTAN UNIDES DE MANERA INDESTRIABLE»
Transcript of LA FESTA DELS SENTITS€¦ · 15 d’agost, les alfàbegues són portades en processó des de...
c i è n c i a p e r a p o e t e s
122 Núm. 75 MÈTODE
RAQUEL RICART
«Q ui no vulga pols, que no vaja a l’era», deia sempre ma mare el 15 d’agost quan veia els nassos arrufats dels forasters
enfront de la pluja de confeti. Una pluja que, com un acte de màgia empàtica, devia voler cridar una altra plu-ja: la de l’aigua per als camps, una pluja benèfica per a aquella terra de vinyes i forment, d’ametlers i garro-feres, adormida com la Mare de Déu d’Agost, i per a la qual també s’havia demanat protec-ció de tronades i pedregades als Santets de la Pedra, Abdó i Senén i dies més tard a sant Roc i el seu gos.
La terra ja fa molts anys que ha deixat de ser el que era. Ja no és aquella extensió natu-ral del poble on s’hi feia vida, on s’hi sentien els cants dels llauradors, per a la qual tení-em dites cada mes en relació amb l’oratge i les collites –«a l’agost, figues i most»–. Però la tradició de la festa lligada a la terra encara perdura, i cada 15 d’agost, les alfàbegues són portades en processó des de l’hort fins a l’església, en una ofrena ancestral a la mare de la terra que dorm.
Abans s’ha fet un llarg tre-ball. Les llavors de les alfàbegues es planten amb la darrera lluna nova de març o començament d’abril, es mimen com un primer amor que durarà tot just uns mesos. Es reguen amb meticulositat, moltes voltes cada dia, més encara si fa ponent, quan quasi es poden veu-re créixer a bell ull; es desullen perquè tiren amunt, es guien amorosament, fent un ordit artesanal amb canyes i fils. I dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, van pre-nent cos i alçada, fins arribar a les vespres del 15, quan s’ornamenten les canyes i es rematen amb flors de paper perquè lluesquen més. Les plantes han esdevingut un símbol del poble i per al poble: Bétera i les alfàbegues estan unides de manera indestriable.
Conten que en aquells primers temps, eren les dones qui les criaven com una extensió pròpia, perquè la planta s’associa a la fecunditat i a la virginitat. Encara ara, el 15
d’agost, les dues xiques fadrines, «les obreres», són abi-llades amb mantellines per dues «obreres» casades, en un clar simbolisme d’iniciació, abans d’entrar a l’esglé-sia per oferir aquelles plantes a la Mare de Déu d’Agost, aquella verge adormida a punt de pujar-hi al cel.
A hores d’ara, la festa mou uns sentiments distints, o m’ho sembla. Ja no és aquella demanda dels moradors de la terra als moradors del cel a través d’una deessa a punt d’enlairar-se, sinó que ha esdevingut, dins d’una soci-
etat fragmentada i diversa, un crit d’identitat, una afirmació del sentiment de pertànyer a algun lloc, de tenir unes arrels i compartir una memòria, i, en el cas de Bétera, tot això arriba a través dels sentits: l’aroma in-tensa de les alfàbegues gegants passejades pels cossieters és el regal per a l’olfacte; els colors vius de les camises estampa-des amb flors dels majorals, els vestits de les obreres d’un preciosisme barroc, les treba-llades ombrel·les, els mocadors brodats i la pluja de colors del confeti són els presents per als ulls. La dolçaina i el tabal que obren la comitiva i la banda que la tanca ens aporten la mú-sica. Els carrers plens de gent, la calor necessària perquè suen les pells i s’apeguen els pape-rets informen el tacte, i per al
gust, hi ha els barrilets amb barreja al llarg del recorre-gut, i més tard les orelletes i les coques fines.
Per als cors hi ha les retrobades, els amics que no veies feia tant, la iaia que et donava caramels de me-nuda, tots els malnoms vinguts de colp al cap. Per a les ànimes, aquella benvolença general, aquella acceptació incondicional de l’altre, siga qui siga, pense què pense.
–Ie!, que és de Bétera. I si no ho és, com si ho fóra, perquè ve cada any a les alfàbegues, i això... Això és sagrat!
Raquel Ricart. Escriptora (Bétera, València, 1962). La seua última novel·la, Les ratlles de la vida (3i4, 2010) ha estat guardonada amb el premi Andròmina de narrativa (2010) i el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians (2011).Gaspar Jaén i Urban (Elx, 1952). Catèdratic d’arquitectura per la Universitat d’Alacant. Combina el seu treball d’arquitecte i urbanista amb la d’escriptor i artista, treballant amb gran encert el dibuix i l’aquarel·la. Ha rebut nombrosos premis per les seues obres.
LA FESTA DELS SENTITSles alfàbegues de bétera. una tradició que encara perdura
«LES PLANTES HAN
ESDEVINGUT UN SÍMBOL
DEL POBLE I PER AL POBLE:
BÉTERA I LES ALFÀBEGUES
ESTAN UNIDES DE MANERA
INDESTRIABLE»
Núm. 75 MÈTODE 123
A dalt, Gaspar Jaén i Urbán. Alfàbegues de Bétera, 2012. Aquarel·la sobre paper Arches, 31 x 23 cm.A l’esquerra, Gaspar Jaén i Urbán. Alfàbegues de Bétera, 2012. Aquarel·la sobre paper, 24 x 18 cm.
