Jau

me

Ve

nd

rell

i C

on

de

min

as

20

09

LA

LL

AR

GA

ED

AT

MIT

JAN

A

Entre els segles X i XI i entorn del camí que des de Barcelona portava cap al Penedès, travessant el Garraf, es va vertebrar la parròquia de Sant Climent de Llobregat, que uns quants segles més tard va viure un predomini important en la Baronia d’Eramprunyà. Una mica de repàs del lligam i la importància entre el Camí Ral i aquest poble que discretament va passant per la història

II TROBADA DE CENTRES D’ESTUDI

I ESTUDIOSOS D’ERAMPRUNYÀ.

NOVEMBRE 2009

2

3

LA LLARGA EDAT MITJANA

Entre els segles X i XI i entorn del camí que des de Barcelona portava cap al Penedès, travessant el Garraf i utilitzat com a alternativa de la ruta que seguia l’antiga Via Augusta en paral·lel al Llobregat, es va vertebrar la parròquia de Sant Climent de Llobregat, que uns quants segles més tard va viure un predomini important en la Baronia d’Eramprunyà.

I coms molts dels altres pobles que configurem aquesta realitat que podem anomenar “Camí Ral”, deu molts aspectes del seu passat a l’existència d’aquest nus de comunicacions que ens va posar sobre el territori i alhora ens va fer passar per cada racó de la seva història.

Pel camí ens arribaven tropes de conquesta des del Nord o des del Sud; el camí ens portava les pestes, després de que el rei ens concedís el dret de fer un mercat per ser “un indret més protegit, concorregut i ben situat”; per ell, hi passaven els reis, encara que fos per morir, com Pere el Gran, o hi corrien amb les seves tropes per engrandir els territoris més enllà del mar. Aquesta ruta que cremaren els francesos o els espanyols en el segles XVII, XVIII i XIX és la que marcà la vida i el temps de la nostra gent fins a finals del segle XIX, en que ens arribà la fil·loxera.

L’aparició de les noves rutes de comunicació com la carretera de l’Ordal construïda entre 1770 i 1802 i, sobre tot, l’obertura de la carretera entre Gavà i Begues, aïllaren Sant Climent de tot aquest allau de vida i de història que li portà el camí.

Però tot i això, el model de producció, de relacions socials i d’explotació de l’entorn, propi del món medieval, es va prolongar a Sant Climent fins l’arribada de la carretera de Sant Boi a començaments del XX i amb la seva finalització cap a Viladecans en la dècada dels anys 20 del segle passat.

Era el punt final a una forma de vida que havia durat gairebé mil anys, tot i la travessa continua de història que havia suposat el Camí.

El Camí Ral i Sant Climent de Llobregat: el pas de la història

Sens dubte el poble de Sant Climent neix a l’ombra i a l’empara del pas del Camí Ral per la vall que popularment coneixem com “l’olla”. Sense el camí, el poble no hagués aparegut en aquesta zona, ni hagués arribat al punt d’hegemonia que va arribar a tenir en alguns moments del passat. El camí el crea, com a poble, en el X, el dibuixa com a nucli urbà fins al XX i l’empara i el castiga en tota les seves pàgines amb les anades i vingudes de la història que ens porta i ens fa viure per al seu pas.

La importància del pas del camí per aquesta zona és transcendental per a que hi apareguin una església i uns quans masos disseminats en el segle X, que poc a poc es convertiran en Sant Climent.

El Camí, més tard camí Ral, és una part important dels nostres fonaments i de la història del nostre poble. La seva existència va relacionada amb el pas de diverses cultures per la nostra terra i ens parla dels que hi vivien no fa tant de temps.

4

Al seu voltant si han trobat reminiscències neolítiques (Can Sadurní, a Begues), ibèriques i romanes (Sant Boi), àrabs (Sant Boi, Sant Climent, Viladecans, Begues) i múltiples restes i documentació medieval (Sant Boi, Sant Climent, Begues i Olesa) i segurament és la resta d’un pas o un caminet que s’utilitzava des de feia molts segles.

De ben segur el seu recorregut com a viarany fa un parell de mil·lennis era només el nexe d’unió d’un assentament (s’han trobat restes ceràmiques ibèriques al costat del camí sortint de Sant Boi en direcció cap a Sant Climent) amb els camps del voltant i per arribar al riu.

Des de l’any 970 tenim documentat l’existència de Sant Climent. En aquest any, el dia 1 de juny Llobell, la seva esposa i els seus fills donen al monestir de sant Maria de Castelldefels, “un mas que és un casal”, prop del camí de Sant Climent.

Aquest és el primer document on hem trobat el nom de Sant Climent. És tracta d’una donació que Llobell, la seva esposa i els seus fills fan a Santa Maria de Castelldefels, d’un alou, amb el mas, que és un casal (remarca el document), amb les seves terres més bones, els arbres, les terres i les vinyes, cultes i ermes i tot allò que tenen

“en el comtat de Barcelona, en el lloc del Castell de Rodanes, que anomenen d’Eramprunyà, ...,i afronta a l’Est amb el camí de Sant Climent, al Nord amb el terme del Montbaig, al Sud amb un altre camí i a l’Oest amb un torrent que baixa...”1

Es fa menció a una església que l’any 970 ja consta, per tant és més antiga.

Així doncs, en el segle X, al costat del Camí, apareixerien l’església i unes quantes cases que en molt poc temps es converteixen en el carrer Major, seguint el seu pas, des del lloc on conflueixen el camí i les rieres del Querol i de les Comes, fins al Padró.

Si bé la primera notícia que tenim del lloc és la de l’any 970, en el mateix cartulari trobem una referència toponímica que ens trasllada un parell de segles abans i que té connotacions musulmanes.

Almafar

No entrarem en la localització del mas i la torre d’Almafar. Simplement voldríem apropar-nos a la paraula àrab que descriu aquest lloc.

La primera referència que tenim d’aquest topònim correspon a un document de l’any 978 en que l’abat del monestir de Sant Cugat permuta un alou, situat a Almafar, que el

1 Cartulari de Sant Cugat del Vallès. Doc.n. 92. pàg. 76.vol. I

Figura 1. Primera referèncnia documental on

apareix “Sant Climent”, en el cartulari de Sant

Cugat

5

comte Miró havia donat al cenobi2. La mort del comte Miró l’any 966, ens permet recular, com a mínim, fins aquest any per datar el topònim en aquest lloc3.

Només hem trobat aquest nom en el cartulari de Sant Cugat i no l’hem localitzat en cap font àrab directe. No podem afirmar que la presència musulmana en aquestes terres després de l’ocupació de Barcelona en el 801 fos evident ni continua. La situació del Castell d’Alcalà, a Sant Boi, tampoc la podem datar com a posterior a aquesta data. Podria formar part d’una xarxa defensiva al Sud del Llobregat, construïda posteriorment a l’ocupació cristiana del Nord?.

En l’Onomasticon Cataloniae, Joan Coromines relaciona el mot Almafar amb al-mufàrri o al-mafarri, que per ell es convertiria en “almafàrre, o apocopat Almafar (cf. torre/tor): amb significat de “torre o rafal frondosos, voltats d’arbres”4. També comenta que és una paraula molt documentada al Garraf i ho relaciona amb algun dels documents anteriorment citats del Cartulari de Sant Cugat: just amb el que anomena “Dalmafar”, de l’any 1124 i comenta que en aquest document (sempre segons Coromines) se’n diu “ipsa Turre”. Si fos d’aquesta manera, la traducció que fa Joan Coromines posaria sobre la taula l’existència d’una torre de defensa musulmana en el que posteriorment seria la parròquia de Sant Climent i que podria formar part de la xarxa defensiva musulmana esmentada anteriorment.

Si pel contrari el topònim derivés de la forma “Màhia” que Coromines troba en una església de Balaguer: Santa Maria D’Almafà. El significat d’aquest Almafà, el tradueix com “camí fressat, camí ral”5. Coincideix amb ell Pere Balaña quan interpreta, també per a Santa Maria d’Almafà, Santa Maria del Camí6. Amb aquesta interpretació, Almafà ens situaria en un indret concret del Camí que anava cap al Sud i que té prou importància com per a que se’l recordi amb el topònim àrab més de tres-cents anys després de la desaparició dels musulmans de la zona.

Després de la conquesta de Barcelona el camí cap al Sud va guanyant importància poc a poc. L’expansió és molt lenta i segurament aquesta via va ser utilitzada en el pas d’algarades que els musulmans enviàvem cap al Nord com la d’Al-Mansur de 9857. Possiblement una via d’entrada al Pla de Barcelona podia haver estat el camí que arribava des del Penedès travessant el Garraf.

Un altre exemple estaria en el combat que va tenir lloc a Begues l’any 898, que apareix en les cròniques musulmanes de Ibn-Al-Farad i Ibn-Al-Abbar, i en el que moriren alguns sarraïns. Per Jordi Garcia Pardo els musulmans utilitzarien aquest camí en les seves incursions i algarades sobre la ciutat de Barcelona, i la topada

2 Cartulari de Sant Cugat del Vallès. Doc. n. 131, pàg. 106., vol. I 3 COLL I ALENTORN, M. La marxa cap a la independència de Catalunya (87-988). Llibres de l’AVUI. Barcelona. 1989 4 COROMINES, J. Onomasticon Cataloniae. pàg. 150. volI.Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994 5 COROMINES, J. Onomasticon Cataloniae. pàg. 150. volI.Curial Edicions Catalanes. Barcelona. 1994 6 BALAÑA.L’Islam a Catalunya. Segles VIII-XII. R.Dalmau editor. Barcelona 1997. 7 MARGARIT I TAYÀ, A. Valorant aquell ahir, mil anys després. La ràtzia del 985 i les seves

consequències en el repoblament del Penedès. Pàg. 52-53.Miscel.lània Penedesenca IX. Vilafranca del Penedès . 1986.

6

tindria lloc “...en el camí de Barcelona a Bigash (Begues)”8. Amb aquesta opinió coincidiria amb l’opinió expressada per Levi-Provenzal , Vernet i Abadal, que identificarien el topònim amb la població de Begues. Dolors Bramon en la traducció de les fonts àrabs corresponents a aquest passatge, tradueix “Bigus”, com a Vic, opinió de la que també és partidari P. Balaña.9

L’assentament

La millor manera d’assentar l’ocupació és l’establiment de nuclis habitats que assegurin la presència cristiana. Al Pirineu s’està produint una petita revolució demogràfica i ha millorat l’alimentació. L’esperança de vida s’ha allargat i aquests fets faciliten que algunes famílies cerquin en el Sud una sortida per tenir terres. Ens trobem davant d’un país molt dinàmic, els que venen a repoblar són parelles joves, que només porten la llavor de la primera collita i alguna eina. De mica en mica, la facilitat d’aprissionar farà que puguin construir una petita casa i que la família pugui créixer.

Els primers masos són senzills i famílies àmplies comparteixen l’espai amb els animals. És una societat fonamentalment agrícola, amb poca moneda corrent.

S'arrabassen boscos, els artigaires, com els anomena Josep Campmany, obtenen petits alous, que esdevindran de propietat real. Les famílies mengen allò que cullen. En prou feines es produeixen excedents i no hi ha mercat per abastir. Barcelona és una capital que no arriba a les 3000 persones i moltes d’elles són pagesos en els seus contorns.

La vinya esdevé el cultiu fonamental10: arrela perfectament a muntanya i és un producte de secà; No li calen grans extensions de terrenys; el vi, es pot guardar i no es fa malbé immediatament i té un fàcil transport; sovint l’ingesta de vi contribueix aportant els nutrients que l'alimentació frugal de la majoria de la població, no aporta. Al seu costat els cereals que també es poden acumular i reservar per tota la temporada, s'utilitzen per a pagar els censos i com a base de la majoria de preparats destinats al menjar de la família. L’olivera proporciona fruits calòrics i en forma d’oli facilita les conserves, i constitueix l’altre pilar de l’alimentació.

La petita ramaderia domèstica aportarà algunes proteïnes en forma de carn, per alguns àpats assenyalats (Nadal, Pasqua, ....) i per pagar censos. A tots els masos acostumen a tenir gallines, algun ànec o oca, un o dos porcs a l’any, que sacrificaran

8 GARCIA PARDO, J. Historia de Sant Boi de Llobregat. pàg. 75. Ajuntament de St. Boi. 1993 9 BRAMON, D. Nous textos d’historiadors musulmans corresponents a la Catalunya Medieval. En una anotació sobre el topònim diu: “...Levi-Provenzal, Vernet i Abadal asseguren que es tractava de Begues. Balaña diu que aquest topònim correspon amb moltes probabilitats a la grafia llatina de Vicus (Vic) i que s’hauria produït una confusió entre les lletres gaf i gayn, fàcilment explicable en manuscrits d’escriptura magribina.” Pàg. 213, de la seva tesi doctoral. Universitat de Barcelona. En versió editada: De quan érem

o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (continuació de l'obra de J.M. Millàs i Vallicrosa, Institut Universitari d'Història Jaume Vicens i Vives / Eumo Editorial / Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 2000. 10 VENDRELL, J. El món de la vinya i el vi en el cartulari de Sant Cugat en els inicis del feudalisme. Un

model de producció des de l’any 1024 fins al 1060. Sant Climent. 1996.

7

per salar o guardar en oli la carn i que allargaran en forma d’embotit o de conserves durant una bona temporada.

Davant d’una economia tant de subsistència, és important tot allò que es pugui recollir del bosc: bolets, aglans (per fer farina), castanyes, espàrrecs, ... I alguna peça de caça que pugui obtenir-se.

A les rieres es planta i cull cànem i lli, que s’utilitzarà per a l’elaboració de teixits.

Recosind d’Almafar

Enfront, han sorgit uns pagesos mitjans11, propietaris de força peces de terra, que tenen cavall i armes que utilitzen al costat dels senyors i que fan servir contra altres pagesos si es necessari. Són pagesos i també cavallers, que poc a poc es distanciaran del treball de la terra i participaran de les cavalcades dels nobles i n’obtindran beneficis que cada vegada els fan més rics.

Són petits aristòcrates o pagesos grassos. Ens trobem un d’aquests cavallers a Sant Climent: Recosind12, vassall i cavaller del comte Ramon Borrell, petit potentat amb moltes cases i terres, i posseïdor d’un cavall, una egua, una espasa, una llança, una targa i un escut.

El coneixem gràcies al seu testament sagramental, jurat el dia 14 d’abril de l’any 1002, davant l’altar de l’església de Sant Climent i de personatges importants com el mateix Ot, Bisbe de Girona i Abat del monestir de Sant Cugat i amb l participació de 6 sacerdots, 2 jutges i diversos monjos del monestir

Recosind és fill de Llobell i de Juliana, els protagonistes del primer document on apareix el nom de Sant Climent, són els mateixos Llobell i Juliana, pares de Recosind i de Sunari, que fan donació d’un mas “que és un casal” al monestir de Santa Maria de Castelldefels, depenen del de Sant Cugat.

La farga

El Sant Climent dels segle XI i XII continua la seva vida al costat del Camí, que cada vegada va prenent més importància amb el comerç i l’expansió cap al Sud.

En una societat en la que tota mena d’utillatge ha de perdurar en generacions el control i l’ús del ferro per a la fabricació d’armament i d’eines és fonamental .

Trobem documentada una farga a Sant Climent els anys 1067, 1068 i el 114313. Era propietat del senyor d’Eramprunyà (el comte), però els drets de la seva explotació els percebien els castlans. Es indicatiu que el Castlà d’Eramprunyà sempre fa registrar en els contractes que percebrà els censos de la farga que hi ha a Sant Climent.

11 SALRACH, J.M. La vinya i els viticultors a la Catalunya de l’Alta Edat Mitjana. Vinyes i vins: mil

anys d’història. Vol. I. Coord. E. Giralt. Publicacions de la Universitat de Barcelona. Barcelona. 1993 12 VENDRELL,J. Testament sacramental de Recosind. Sant Climent, 14 d’abril de 1002. Sant Climent 2000. 13 ACA, pergamí 383 de Ramon Berenguer I i de Bofarull, F. El castillo y la baronía de Aramprunyà. Imprenta de Henrich y Cia. Barcelona. 1911.

8

És la farga més meridional de tot el comtat i representa una bona font d’ingressos per als castlans. Per una referencia de Dolors Sanahuja que aporta Josep Campmany14, la farga estaria construïda al costat del pont pel que el Camí Ral travessava la riera. La Carrerada

Després de la generalització de grans ramats en les terres repoblades de la Catalunya Nova, les carrerades eren els camins utilitzats per conduir els ramats a llocs allunyats dels seus orígens per abastir-los de pastures. M. Riu parla de les comarques de “la Depressió Central i la Pre-litoral i Litoral (la Selva, el Vallès, el Penedès), on es poden aprofitar els rostolls de la darrera collita d’estiu i els guarets i els sota-boscos” Si podria afegir la vall que hi ha entre el Penedès i el Pla del Llobregat, on els rostoll dels camps i els sotaboscos dels camins i rieres podrien abastar els ramats. També es dona una de les condicions que descriu P. Bertran: “passar per llocs elevats, per dintre el bosc o per indrets coberts de brolla”. En aquest punt anomenat “La Carrerada”, el camí passa per dalt de la carena i en el seu descens cap a la vall i la pujada en direcció a Begues, el bosc molt espès i les rieres garantirien la pastura i l’aigua necessària.

La veu popular (tot i que poc científica) parla del pas dels càtars i l’establiment d’alguns d’ells en aquestes terres. Vinculats amb la ramaderia i la seva industria, els occitans que fugien, utilitzaven vies ramaderes per arribar al Sud15. Algunes comunitats de bonshomes es refugien primer en les zones pirinenques (Josa de cadí, Castellbó) i més tard cap al Sud on participaran en la repoblació de poblacions com Prades, Flix i Morella.

El camí de pas

Com a camí cap al Sud, són diversos els monarques que destaquen el pas per la via.

L’any 1274, en una etapa des de Vilafranca fins a Sant Climent, una cort reial presidida per Jaume I i Alfons X de Castella, travessa el país pel camí Ral provinent del Sud cap a Barcelona i després, prosseguir cap al Concili de Lió on el Conqueridor havia de ser proclamat Emperador; fet que no va arribar a produir a l’exigir el Papa el pagament de censos que des de Pere el catòlic s’havien deixat de pagar a l’Església. L’endemà els reis continuen el camí fins a Barcelona16.

L’any 1282 mor Jaume I i el succeeix el seu fill Pere II, el Gran. Amb aquest monarca comença l’expansió mediterrània amb la conquesta de Sicília i les primeres expedicions almogàvers. El regnat de Pere és curt però ple de contratemps. Des de la guerra amb França, que compta amb la col·laboració del seu germà Jaume II, fins a l’enfrontament amb els nobles. Pere el Gran no deixarà el combat en els seus 13 anys de regnat.

En el seu darrer viatge de camí per embarcar a Salou, el rei utilitza el Camí Ral i a l’arribar a Sant Climent es troba malament: 14 CAMPMANY,J. Sant Climent de Llobregat a l’Edat Mitjana. Toponímia, Camins principals i

morfologia urbana. Gavà. 2010 15 LE ROY LADURIE, E. Montaillou. Aldea occitana de 1294 a 1324. Taurus ed. Madrid. 1981. Tot i que Le Roy no concreta el pas per aquesta ruta. 16 MUNTANER, R. Crònica I. pàg. 51 Ed. 62 i “La Caixa”. Barcelona 1979

9

“... E con fo partit de Barcelona, que es llevà gran matí, se refredà, e ab aquell refredament venc-li cremoret e febre. Així que ell soferí per lo camin en tal guisa, que hac a romandre a Sent Climent aquell dia. E trameteren missatges a Barcelona a maestre Arnau de Vilanova, que i era, e d’altres metges; així aquella nit foren a ell a Sent Climent. E meaestre Arnau e los altres faeren-li fer d’aigua, al matí, e guardaren-la; e tut dixeren que comovidment er de fredor, que no tenia res. E aqell dia cavalcà, e venc-se’n a Vilafranca ...”17

on estat greu fa el seu testament i es fa confessar. Morirà al cap d’uns dies. Bernat Desclot en la seva “Crònica” relata els mateixos fets a Olesa de Bonesvalls.

Entre els segles XIII i XV, Sant Climent viu una discreta “hegemonia” a la baronia d’Eramprunyà l’any 1323, el rei Jaume II vengué el domini superior del castell d’Eramprunyà i de la seva baronia al seu tresorer Pere Marc.

Pere Marc fa una despesa de 11.000 sous en obres al castell d’Eramprunyà i a la vila de Sant Climent, què a conseqüència de la pèssima administració dels Centelles, antics castlans, es trobaven en molt mal estat segons notícies que tenim de 134218.

L’any 1338 mor Pere Marc, i deixa nombroses propietats a Sant Climent per als seus descendents, entre els que destaca un celler important i un casal, el mateix casal on l’any 1373, Eimeric de Cunit prestarà homenatge a Jaume Marc per la casa de la Sentiu, que aquest li ha concedit com a feudatari.

Aquesta imatge del llibre de la Baronia19 és, probablement, la primera figura on apareix algun indret del nostre poble de manera concreta. En el tram del carrer Major que avui coneixem com carrer de l’església, tenim confirmada l’existència d’un casal que a finals del segle XIX s’utilitzava com escola i que era propietat del comú. L’edifici va ser enderrocat i en el seu lloc si va construir la nova escola en la que encara hi podem trobar algunes pedres de gres treballades que es devien aprofitar del casal primitiu i que podria ser el dels Marc.

Dimarts: mercat

17

MUNTANER, R. . Crònica I. pàg. 228-229 Ed. 62 i “La Caixa”. Barcelona 1979

18DE BOFARULL, F. El Castillo y la Baronia de Aramprunyá. Imprenta de Henrich y Cª. Barcelona. 1911. 19 DE BOFARULL, F. El Castillo y la Baronia de Aramprunyá. Imprenta de Henrich y Cª. Barcelona. 1911.

Figura 2. Eimeric de Cunit prestan homanatge a

Jaume Marc, en la seva casa de Sant Climent

10

Jaume II l’any 1324, concedeix l’autorització per a celebrar mercat a Sant Climent a petició de Pere Marc, que com a senyor del castell, prefereix establir el mercat setmanal a la població abans de fer-ho en d’altres llocs per que “...a Sant Climent, perquè és un indret més protegit, concorregut i ben situat.” Pere IV confirmarà aquest dret de mercat per “a tots els dimarts” 20

Un mercat setmanal en un poble com Sant Climent representava ser el centre de tota la baronia el dia de mercat. Hi venia la gent de Gavà, del castell, de Castelldefels, de Viladecans, Torrelles i Sant Boi.

En un temps on comença a córrer la moneda, la xarxa de mercats afavoreixen l’intercanvi i incentiva la vida del poble i els pagesos poden vendre productes sobrants i n’obtenen una petita renda. A més el mercat afavoreix l’aparició d’artesans que desenvolupen la seva feina amb el moviment que aquest possibilita: basters, ferrers, cirurgians, ...

La crisi medieval

Si l’any 1333 és conegut com “lo mal any primer”, els anys 1348 i 1349 es produeixen les primeres grans mortaldats provocades per l’aparició dels primers brots de Pesta Negra a Catalunya. En les crisi demogràfiques del segle XIV, el territori de l’Eramprunyà mai no es va despoblar massa, encara que no podem establir el grau d’ocupació de la comarca i que les dades posteriors suggereixin una densitat de població mai excessiva. Sembla que l’hàbitat dispers de la comarca i, en especial, d’una parròquia com la que estudiem, amb masos escampats entre muntanyes i valls, salvà la regió de la catàstrofe demogràfica.

Els episodis de Pesta es van reproduint i troben una població delmada per una alimentació precària i sovint pobra, a la que es més fàcil afectar. Les epidèmies s'escampen ràpides i mortals si troben una població sub-alimentada, sense defenses.

A la Baronia, si la primera envestida de la pesta es va esquivar amb pocs decessos, la repetició continuada d’episodis de la malaltia va produir, al llarg d’un segle i mig, una davallada progressiva de la població: d’una mitjana de 75,2 focs per parròquia l’any 1378 passem a 39,7 focs l’any 1497.

Hem d’importar les dades dels fogatges oficials amb cautela i utilitzar-les amb

precaució perquè semblen obtingudes a la baixa, sobretot si les comparem amb els

capbreus.

Segons el fogatge de 1358 estudiat per J.M. Pons Gurí21, Sant Climent tenia 18 focs.

El fogatge de 1365-1370 analitzat per Josep Iglesies22, parla de 23 focs del senyor

Jaume Marc i 15 focs de l’Església. En el recompte ordenat per les Corts de Cervera

20 Francesc de Bofarull i Dolors Sanahuja, citen el document de l’ACA. Cancelleria. Reg. 863. fol. 203 v. 21 PONS GURÍ, J.M. Un fogatjament desconegut de l’any 1358. Butlletí Reial Acadèmia de les Bones Lletres. n. 30. pàg. 323-495. Barcelona 1963-64. Citat per Dolors Sanahuja. 22 IGLESIES, J. Fogaje 1365-1370. Memorias Real Academia Ciencias y Artes de Barcelona. Vol 34. pàg. 249-356. Barcelona. 1962. Citat per Dolors Sanahuja.

11

de 1380, el senyor de la baronia compta 32 focs i l’Església 2023. Cent anys després,

el fogatge de 1497, també estudiat per Josep Iglesies24, només compta 20 focs a

Sant Climent.

Cal afegir que a la crisi de la pesta s’hi afegeix el canvi dinàstic que fa perdre

protagonisme a la ciutat comtal i el camí, sens dubte, se’n veu afectat.

Els immigrants

L’arribada d’immigrants va ajudar a que la despoblació del país no fos superior.

Podem afirmar que els primers en arribar a aquesta zona procedien del Bearn i la

Gascunya, i en el fogatge de 1516 els podem quantificar entorn d’un 10 % del total de

la població. En principi la majoria d’immigrants eren homes joves, sovint molt joves,

que es llogaven com a mossos per a treballar en les feines més dures a la terra i

representaven una entrada de força de treball barata i amb un potencial enorme, que

va contribuir en gran manera al redreç del camp català. Dolors Sanahuja diu que els

pagesos d’Eramprunyà els llogaren terres i cases , “imposant unes quotes superiors a

les que ells pagaven a la baronia”, així s’obtenien uns beneficis monetaris, i a més,

s’incrementava la producció, amb la possibilitat d’amagar-ne una part al senyor” .

Alguns d’ells s’establiren en terres llogades i d’altres feien de mosso en algun mas.

Aquesta darrera opció és la utilitzarien algunes vídues que hi trobaren l’oportunitat de

tenir un ajut masculí per poder fer front a les feines més dures del mas.

En el llibres de testaments de l’APSC trobem la presència d’un francès l’any 1488 i set

més abans de 1560; en la dècada posterior són onze els immigrants que testamenten i

des de 1570 fins a finals de segle són vint-i-un els que ho fan.

Segle XVII

A més de la forta incidència dels episodis de pesta, en el segle XVII, s’hi afegeixen tot

un seguit de fets violents que agreugen la pèrdua de població.

Entre 1693 i 169725, ens trobem amb 342 morts, amb la coincidència d’un episodi de

pesta i la guerra contra França. Tot el segle XVII està marcat per guerra gairebé

23 SANAHUJA I TORRES, D. Ob. Cit. Pàg. 137 24 IGLESIES, J. El fogatge de 1497. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona 1991. Citat per Dolors Sanahuja. 25 GUAL REMIREZ, X. I MILLÀS CASTELLVÍ, C. Les causes de la mort al Baix Llobregat i PERPIÑA GUTIERRES,C. Estudi de les morts violentes a cinc parròquies de la Regió Central del Baix

Llobregat. http://www.oocities.com/xabigual/

12

constant amb França i amb Castella, amb la conseqüent ocupació de les cases com es

detalla en un diversos documents consultats26.

Segle XVIII

A finals del segle XVII, la situació econòmica i demogràfica comença a millorar.

Entre 1497 i 1716 Sant Climent és el poble que creix més en tota la comarca,

percentualment: de 20 focs a 66 cases. I les construccions iniciades a començaments

de segle XVIII, són una mostra de la millora econòmica que comencen a gaudir el

pagesos. Ens trobem amb l’ampliació de masos com el de Can Molins finalitzat el 1705

i amb la construcció de grans casals a l’interior del poble.

Un dels motius del ressorgiment econòmic i demogràfic l’hem de trobar en l’explotació

del món del vi. Les muntanyes de Sant Climent, es tornen a arrabassar completament.

Segons el qüestionar de Francisco de Zamora, en prou feines resten boscos en el

segon terç del segle. El vi és ven a la ciutat de Barcelona a taverners i comerciants. I

per primera vegada es parla de la venda de cireres a la ciutat comtal27.

Mentre, en aquest segle, la resta de pobles de la baronia multipliquen el nombre

d’habitants, Sant Climent, es manté entorn dels 800.

Les noves vies

La importància del Camí Ral entre Sant Boi i Vilafranca i els pobles pels que passava

com a via de comunicació declinà ràpidament en construir-se entre els anys 1770 i

1802 la carretera de l’Ordal, després d’haver realitzat importants obres d’enginyeria

amb viaductes i ponts com el de Molins de Rei (1763-67). Es diu que va costar 40.000

rals de bilió, xifra molt important per l’època. Això suposà l’estancament demogràfic

dels pobles interiors i el creixement de pobles que com Cervelló i Vallirana aprofitaren

la nova situació. El Camí Ral va seguir sent de gran importància a nivell local, però

més endavant, la construcció de la carretera de Gavà l’any 1886 va comportar l’inici de

l’abandonament del tram de Sant Climent al coll de Begues,

Es perden referències i contactes entre els pobles veïns i el pas de la història es

converteix en testimonial.

26 VENDRELL,J. Arxiu de Ca l’Aleix.2004 27 CODINA,J (i altres). El Baix Llobregat el 1789. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora.

Curial : Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. 1992.

13

Tot i l’aparició de les noves vies, el Camí mantingué durant un temps el seu valor com

ho demostra l’existència d’un Hospital de Sang a la rectoria de l’església de Sant

Climent, al peu del Camí, que confirma les diverses hostilitats que van tenir lloc entre

1808 i 1813 a Sant Climent i en que es registren escrits en el llibre d’òbits de la

parròquia el nom d’uns quants combatents caiguts en accions de guerrilla28.

En el segle XIX Sant Climent ha quedat pràcticament aïllat pel que fa al transit corrent.

El camí va perdent presència i en poc temps esdevé un pas de ferradura. En els

primers temps es mantenen els contactes amb les poblacions més pròximes, però la

influència que havia tingut Sant Boi es perdrà. Segons un promptuari de 1814 per

anar de Sant Boi a Sant Climent es trigava una hora i mitja. Només restava la sortida

cap a Viladecans (on no hi ha cap camí, sinó que s’utilitza la riera) oberta a la plana i

cap a la capital.

A mitjans del segle des de l’Ajuntament de Sant Climent es comença a reclamar un

camí en condicions. Sant Climent ha quedat estancat en el passat i el món al seu

voltant va creixent. Els pobles del voltant comencen a multiplicar-se i hi apareixen les

primeres indústries i en poc més de cinquanta anys es farà realitat l’arribada de milers

de nous habitants a la comarca que canviaran radicalment la seva imatge i realitat. Hi

així ho expressa en una carta a la diputació l’any 1848:

“… por ser necesario para este pueblo, porque se daría trabajo a los que

carecen de el, …, la construcción es de interés para el pueblo de San Clemente,

el cual se encuentra aislado y rodeado de una elevada montaña que forma un

anfiteatro muy cerrado. La única salida es la riera hacia Viladecans de un tráfico

que se hace en pésimas condiciones por sus múltiples atascaderos y peligrosas

crecidas, que llegan a arrastrar carros … ”29

El primer projecte que respon a aquesta petició és de 1864 i dibuixa una carretera

entre Sant Boi i Vilanova. L’any1905 es reprèn en el Pla de camins una via entre

Sant Boi i Begues, que des de la Diputació es considera que “... Su construcción es

de interés vital para el pueblo de San Clemente el cual se encuentra completamente

aislado ...”

28 FORT i GAUDÍ, J. Història de Sant Climent de Llobregat. Arxiu Marià. Sant Climent de

Llobregat.1981. 29 veure SANCHEZ I TORRES, X. El Camí Ral. Recerca de restes de l’antic Camí Ral de Barcelona

Vilafranca del Penedès a la zona forestal del terme de Sant Boi de Llobregat. Sant Boi. 2005

14

Per fi s’inicia la construcció de la carretera de Sant Boi fins a Begues, que davant de la

manca de mitjans econòmics es va deixar de construir a l’entrada de Sant Climent, per

el mateix punt on l’antic Camí Ral ho feia, tot i que l’any 1929 encara es parla de la

seva prolongació fins a Begues com ho afirma una notícia de La Vanguardia:

”Se nos asegura que muy en breve principiarán los trabajos de prolongación de

la carretera de San Baudilio a Begas, por San Clemente,que en la actualidad

muere en esta población. De resultar cierto, constituiría una mejora

importantísima, no sólo para la fácil colocación de los productos agrícolas y

avícolas de la montaña, sí que también para el fomento del turismo, ya que la

distancia que separa el llano de Barcelona del Panadés, en muy poco tiempo se

recorrería y casi en línea recta; lo cual daría ocasión de visitar los incomparables

paisajes que en su curso se encuentran, ahora a penas conocidos”30.

L’arribada de la carretera a Sant Climent i del Carrilet a Sant Boi significa el final d’un

temps i d’una manera de viure que es va allargar en aquest pobles des de feia segles.

Als climentons se’ls obria la possibilitat d’arribar a Barcelona directament i la carretera

fins a Sant Boi trencava definitivament l'aïllament de la població: els pagesos venen

els seus productes als mercats barcelonins i les pageses i poden acudir cada dia de

matinada, apareixen els primers jornalers industrials i arriben els primers estiuejants

animats per “ sus productos agrícolas de óptima calidad, por su exelente clima,

abundancia de buenas aguas, abundante y variada flora, panorama ideal y proximidad

a la capital”

L’any 1926, amb la finalització de la carretera de Sant Boi cap a Viladecans, Sant

Climent s’obre a la plana de manera directa. Viladecans esdevé el centre de referència

i tot allò que havia estat Sant Boi es traslladà cap a Viladecans i significa el final d’una

època en que el model de vida no havia canviat tant, amb un model de producció, de

relacions socials i d’explotació de l’entorn, propi del món medieval, que s’havia

perllongat a Sant Climent fins l’arribada d’aquesta nova via.

Era el punt final a una forma de vida que havia durat gairebé mil anys, tot i la travessa

continua de història que havia suposat el Camí.

30 LA VANGUARDIA. 19 de febrer de 1929. Pàg. 39. Any XI.VIII, n. 20279.