UNITAT DIDÀCTICA SEGONA

PRIMER DE BATXILLERAT

CURS 2015-2016

IES BERNAT GUINOVART

ALGEMESÍ

LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

NUCLI TEMÀTIC:

ELEMENTS TRANSVERSALS

EL SER HUMÀ DES DE LA FILOSOFIA

LA RACIONALITAT PRÀCTICA

Unitat elaborada d’acord amb el currículum de l’assignatura de “Filosofia i

Ciutadania” publicat al DECRET 87/2015, , pel qual s’estableix el currículum

del batxillerat en la Comunitat Valenciana.

Josep Antoni Bermúdez i Roses

Material elaborat per a ús de les seues

classes.

novembre de 2015

Aquesta obra està subjecta a una

llicència de

Reconeixement-NoComercial-

CompartirIgual 4.0 Internacional de

Creative Commons

3

1. PRESENTACIÓ

Amb aquesta Unitat Didàctica entrem clarament en la reflexió d’aqueixa part específica de

la filosofia que s’anomena ètica i que ha de veure amb el fet que l’ésser humà no és, com la resta

d’animals, un “zóon”, sinó que és tot allò que hem vist: simbòlic, racional, cultural, polític... Tot i

que el problema, com tota l’estona hauràs pogut percebre, s’ocasiona pel fet que no deixem

d’ésser –també– animals. Com Aristòtil deia, el problema es que estem a mig camí entre els

animals i els déus, és a dir, que no som ni carn ni peix. Així, mentre que els animals no tenen

problemes a l’hora de fer el que es pertoque, menjar –un lleó, si se’l troba davant s’empassa un

bebé sense problemes–, alleugerir el cos –pixar en mig del carrer, tot i que alguns humans ens

recorden la nostra animalitat continuant fent-ho–, aparellant-se en qualsevol cantó sense

preocupar-se si els poden observar –sobre açò no anem a fer comentari, tot i que també hi hauria

molt a dir–, etc, en els humans la cosa ja és una mica diferent; o més bé, prou diferent. I ho és

perquè certament totes aquestes coses, i moltes altres més, podem fer-les... però també podem

deixar de fer-les. Nosaltres, a diferència dels animals, podem escollir quant, en quina

circumstància, amb qui, fins quan... durem endavant una acció. I ho farem segons ens semble bé

o mal, valoracions que els animals mai poden fer.

2. LA LLIBERTAT COM A PROBLEMA

Material:

text de “Leviatán” de Thomas Hobbes

Però per a endinsar-nos realment en aquest, com no, complex tema de la llibertat podem

recórrer a un destacat text d’un no menys destacat filòsof ja abans citat: Thomas Hobbes. Hobbes

i Descartes –de qui tornarem a llegir també un text– mantenen també en aquesta qüestió

posicions enfrontades. El filòsof anglés a diferència del que pensava Descartes, considerava que

l’ésser humà era sols matèria , de cap manera esperit, substància o ànima; simplement matèria,

4

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

matèria amb passions i desigs, però sols matèria. És per això que, posicionant-se de manera tan

antidualista i tan materialista, no és d’estranyar que ens oferesca una definició de llibertat com la

que veurem a continuació. Allò peculiar d’aquest plantejament és que, si bé aparentment la

definició que anem a trobar per una banda pot semblar bastant senzilla i lògica, per altra, el fet que

al text faça compatible llibertat i necessitat resulta més bé problemàtic i desorientador.

Tradicionalment, i especialment en la filosofia medieval per la qüestió de l’home com a

“pecador”, els defensors de la llibertat o del lliure albir1 –podem elegir entre fe el mal i pecar o fer

el bé– s’oposaven a aquells que consideraven que no existia tal lliure albir, sinó que tot estava ja

escrit en el pla diví; per a aquest últims actuem sempre de manera necessària, és a dir, de forma

determinista. Hobbes, que per a res entra a tercejar en aquesta qüestió filosoficoteològica, cerca

en la seua filosofia fer compatibles aquests dos termes, tot i que aqueixa equidistància que sembla

adoptar és més que problemàtica. Més endavant veurem també un text d’un empirista del segle

XX, Ayer, el qual també aborda aquesta qüestió. Ara, però, centrem-nos al text de Hobbes i

vegem si resulta convincent.

Libertad, o independencia, significa (propiamente hablando) la falta de oposición (por oposición

quiero decir impedimentos externos al movimiento); y puede aplicarse a las criaturas irracionales e

inanimadas no menos que a las racionales. Pues de cualquier cosa atada o circundada como para no

poder moverse sino dentro de un cierto espacio determinado por la oposición de algún cuerpo

5 externo, decimos que no tiene libertad para ir más allá. Y lo mismo acontece con todas las criaturas

vivientes mientras están aprisionadas o en cautividad, limitadas por muros o cadenas; y con el agua

mientras está contenida por diques o canales, cuando en otro caso se desparramaría sobre una

extensión mayor. Solemos entonces decir que tales cosas no están en libertad para moverse como lo

harían sin estos impedimentos externos. Pero cuando el obstáculo al movimiento está en la

10 constitución de la cosa misma no solemos decir que le falta la libertad, sino el poder para moverse;

como cuando una piedra yace quieta, o un hombre es atado a su cama por enfermedad.

Y con arreglo a este sentido adecuado y generalmente reconocido de la palabra, un HOMBRE

LIBRE es quien en las cosas que por su fuerza o ingenio puede hacer no se ve estorbado en realizar

su voluntad. Pero cuando las palabras libre y libertad se aplican a cosas distintas de cuerpos se

15 comete un abuso, pues lo no sujeto a movimiento no está sujeto a impedimento. Y, por tanto, cuando

se dice (por ejemplo) que la vía está libre no se indica libertad alguna en ese camino, sino en quienes

allí andan sin detenerse. [...] Por último, por el uso de la palabra libre albedrío no pude inferirse

ninguna libertad de la voluntad, del deseo o de la inclinación, sino la libertad del hombre, que consiste

1 Expressió habitual en la filosofia que significa llibertat d’acció, de decisió, d’elecció. En castellà “libre albedrío”.

Lliure albir seria, doncs, el contrari de necessitat o de determinisme.

5

LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?

en no encontrar alto alguno a la hora de llevar a cabo lo que tiene la voluntad, el deseo o la

20 inclinación de hacer [...]

[...] Libertad y necesidad son compatibles. Como sucede con el agua, que no sólo tiene libertad

sino necesidad de descender por el canal, así acontece en las acciones realizadas voluntariamente por

los hombres, que por proceder de su voluntad proceden de la libertad y, no obstante, proceden de la

necesidad, porque todo acto de la libertad humana y todo deseo e inclinación proceden de alguna

25 causa, y ésta de otra en una cadena continua (cuyo primer eslabón está en manos de Dios, primera

de todas las causas). Con lo cual, para quien pudiese ver la conexión de sus causas, resultaría

manifiesta la necesidad de todas las acciones voluntarias de los hombres.

Thomas HOBBES: “Leviatán”

ACTIVITATS

1. Busca en un diccionari o enciclopèdia de filosofia una poca informació sobre Hobbes i la

seua filosofia i anota el que trobes.

2. El text de Hobbes sembla ser molt clar sobre la qüestió de què siga la llibertat. Realitza la

taula de sinònims i antònims que apareixen al text del concepte llibertat. A partir d’ella

explica a què es pot aplicar i a què no l’adjectiu “lliure” segons Hobbes ?

3. Realitza un esquema de l’estructura argumental del text des de la línia 12 fins a la 27

fixant-te, evidentment, als connectors argumentals i als subjectes de l’enunciació.

4. COMENTARI DE TEXT: basant-te en el que has fet a les preguntes anteriors sintetitza les

idees del text mostrant en el teu resum l’estructura argumentativa o expositiva

desenvolupada per l’autor.

5. Per concloure realitza una redacció valorant el teu grau d’assentiment o discrepància amb

el plantejament de Hobbes. La redacció deu començar, més o menys, així: “Estic d’acord

amb Hobbes en què...” (o bé “Discrepe amb Hobbes en què...”)

3. HI HA LLIBERTAT D’ELECCIÓ?

Material:

text de “Meditacions metafísiques” de René Descartes

Com hem pogut llegir Hobbes és més que escèptic pel que fa a la possibilitat de

l’existència d’una “voluntat lliure”, tal i com habitualment s’entén. Com dèiem, Hobbes –empirista–

6

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

s’oposava a Descartes –racionalista–. Així doncs, sembla lògic que Descartes s’incline pel

plantejament contrari, per defensar la llibertat. Ara bé, com no podia ser d’altra manera, la voluntat

lliure no va a ser, com a primera vista puga semblar, el fer el primer que ens passa pel cap, el fer

el que ens done la real gana.

Per centrar més la qüestió indicar que aquest fragment es troba al bell mig d’una

argumentació sobre l’origen de l’error humà. En aquest punt de l’argumentació l’autor considera

que l’error sols pot tenir el seu origen, o bé en la facultat d’elegir -voluntat– o en la de concebre

-intel·lecte–. Caldrà doncs analitzar-les, i caldrà fer-ho a contrallum de la figura de l’ésser infinit

-Déu-. És, en aquest context, on el filòsof francés reflexiona així sobre la llibertat.

Tampoc no em puc plànyer que Déu no m’haja donat un lliure albir o voluntat prou ampla i

perfecta; perquè, com jo l’experimente, ja és de fet prou vasta i extensa per no quedar tancada dins

de cap límit. I el que em sembla més digne d’atenció en aquest punt és que, de totes les altres coses

que hi ha en mi, no n’hi hagi cap de tan perfecta i extensa que no admeta que podria ser-ho encara

5 més. Ja que, per exemple, si considere la facultat d’entendre que hi ha en mi, trobe que és de molt

poc abast i enormement limitada, mentre que al mateix temps em puc representar la idea d’una

facultat d’entendre molt més vasta, fins i tot infinita. I pel sol fet que me’n puc representar la idea, sé

sense cap dificultat que pertany a la naturalesa de Déu. De la mateixa manera, si examine la

memòria, o la imaginació o qualsevol altra facultat, no en trobe cap que no siga limitada i de curt

10 abast en mi, i que no siga immensa i infinita en Déu. Només queda la voluntat, que, per la manera

com l’experimente, és tan gran i extensa que no puc comprendre la idea de cap altra que ho sigua

més. De manera que és ella principalment la que em fa conèixer que estic fet a imatge i semblança de

Déu. I encara que siga incomparablement més gran en Déu que en mi (siga per raó del coneixement i

del poder que se sumen a ella i la fan més ferma i eficaç, siga per raó de l’objecte, ja que s’aplica i

15 s’estén infinitament a més coses), no per això em sembla més gran si la considere formalment i en

sentit estricte en ella mateixa, ja que consisteix tan sols en el fet de poder fer o no una osa (és a dir,

afirmar o negar, o buscar o defugir alguna cosa). O més aviat tan sols en el fet que, per afirmar o

negar, o buscar o defugir les coses que l’enteniment ens proposa, actuem de tal manera que no

sentim en absolut que cap força exterior ens hi determine. Perquè, per poder ser lliure, no em cal ser

20 indiferent a l’hora de triar l’una o l’altra de dues coses contràries, sinó que pròpiament com més

m’incline cap a una d’elles, més lliure sóc; i la trie i assumisc l’elecció siga perquè sé amb evidència

que el bé i la veritat estan del seu costat, siga perquè Déu disposa així d’interior del meu pensament.

I certament tant la gràcia divina com el coneixement natural, lluny de disminuir la meua llibertat,

l’augmenten i l’enforteixen; de manera que la indiferència que sent quan no hi ha cap raó que

25 m’empenya cap un costat més que cap a l’altre, és el grau més baix possible de llibertat, i delata més

un defecte en el coneixement que no una perfecció en la voluntat; ja que si conegués sempre

7

LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?

clarament el que és vertader i bo, no em caldria deliberar quin judici i quina tria hauria de fer; i així

podria ser completament lliure sense ser indiferent.

René DESCARTES: "Meditacions metafísiques"

ACTIVITATS

1. Busca en un diccionari o enciclopèdia de filosofia una poca informació sobre Descartes i

la seua filosofia i anota el que trobes.

2. Descartes veu una diferència entre la facultat de la voluntat (la de la llibertat) i les altres

com la de pensar o imaginar. Explica quina és aquesta diferència.

3. Localitza la definició de voluntat o llibertat d’albir que Descartes dóna al text i explica en

què consisteix segons ell. Fixa’t en la relació que hi estableix entre voluntat i intel·lecte –o

raó–. Tingués present i utilitza les expressions del text que són equiparables o equivalents

al concepte de "llibertat", així com també els conceptes als quals s’oposa.

4. COMENTARI DE TEXT: a partir del que has treballat a les preguntes anteriors defineix el

terme “llibertat” partint de la informació oferta pel text

5. A continuació fixem-nos en una cançó molt coneguda, com és “Libre” de Nino Bravo. De

segur que recordes la seua “tornada” que diu “Libre, como el sol cuando amanece, yo soy

libre como el mar. Libre, como el ave que escapó de su prisión y puede, al fin, volar”.

Inventat un diàleg teatral imaginari entre Nino Bravo, Descartes i Hobbes en el qual

aquests dos últims felicitaren o criticaren a Nino Bravo per aquesta lletra. Pensa amb

quina de les dues concepcions de la llibertat concordaria més la cançó, què li dirien

cadascun, què respondria ell. Utilitza la teua imaginació.

4. LLIBERTAT versus FATALITAT

Material:

text de “Ensayos filosóficos” d’Alfred. J. Ayer

Però la qüestió de la fatalitat i de la llibertat, o del lliure albir versus el determinisme, ha

estat una de les més recurrents en la història de la filosofia; i d’ella s’han ocupat filòsofs de diferents

corrents. Molts dels que provenen del camp de l’epistemologia i de la filosofia de la ciència han

seguit la línia marcada per Hume. Des de l’empirisme, i Hume el primer, s’ha combatut la

falsa dicotomia de dos àmbits o regnes diferenciats: per un costat el camp de la natura,

8

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

caracteritzat per la necessitat i el determinisme –tot es pot predir, res queda a l’atzar– i per l’altre

costat el del món humà, el camp moral o ètic, caracteritzat precisament per tot el contrari, la

llibertat –res es pot predir–.

El propi Hume considerava que tal plantejament era capciós. Per a ell era més bé un

pseudoproblema, ja que, en realitat, el que teníem era una falsa experiència de llibertat. Al món

humà hi ha també, igual que al natural, una relació entre accions i motius que coneixem per

experiència, ja que la naturalesa humana és, si fa o no fa, universal i predictible, com la ciència. 2

De fet, sovint en la vida quotidiana esperem que tal persona actue de determinada manera davant

tal situació (A plorarà, B s’enfadarà, C fugirà...). Malgrat tot, sap Hume que sovint el propi agent

no sent o percep aquesta connexió, i molt menys amb la facilitat amb què hom s’acostuma a

associar i relacionar esdeveniments físics al món natural. És per això que generem aqueixa il·lusió

d’una llibertat entesa com antítesi de la connexió necessària.

El neoempirista Ayer aborda, al segle XX, la qüestió plantejada per Hume i per Hobbes, i

se sorprén de com és possible que en la discussió filosòfica s’haja sostingut, de manera oposada,

tant la premissa que som lliures –podríem haver no actuat així, no hi havia causa per actuar així–

com la contrària, és a dir, la que considera que no ho som i que no podíem haver fet altra cosa –

fatalisme–. En quin embolic ens trobem?

Cuando se me dice que he hecho algo porque yo mismo lo he querido, se querrá decir que

podía haber actuado de otro modo; y sólo cuando se cree que yo podía haber actuado de otro modo

es cuando se sostiene que yo soy moralmente responsable de lo que he hecho. Porque no se piensa

que un hombre sea responsable de una acción que no estaba en su mano evitar. Pero si el

5 comportamiento humano está regido por leyes causales, no se ve claro cómo se podía haber evitado

la acción que se ha hecho. Se puede decir que el agente habría actuado de otro modo si las causas de

su acción hubiesen sido diferentes, pero, siendo las que fueron, parece que se sigue que él se vio

obligado a actuar como actuó. Ahora bien, normalmente se supone tanto que los hombres son

capaces de actuar libremente, en el sentido necesario para que se les haga moralmente responsables,

10 como que el comportamiento humano está regido totalmente por leyes causales; y el aparente

conflicto entre estos dos supuestos es lo que da lugar al problema filosófico de la libertad de la

voluntad. [...]

2 Hume, en aquesta atribució de la característica de la necessitat tant al món físic natural com a l’àmbit de l’acció

humana és rotund:

“Així hom palesa no solament que la conjunció entre els motius i les accions voluntàries és tan

regular i uniforme com l’existent a tota la natura entre la causa i l’efecte, ans també que el gènere humà

ha reconegut universalment aquesta conjunció regular i mai no l’ha discutida ni a la filosofia ni a la vida

corrent.”

David HUME: “Investigació sobre l’enteniment humà”

9

LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?

[...] Ciertamente, si es necesario que todo acontecimiento tenga una causa, entonces esta regla

se le debe aplicar al comportamiento humano lo mismo que a cualquier cosa. Pero, ¿por qué habría

15 que suponer que todo acontecimiento tiene que tener una causa? Lo contrario no es impensable. Ni la

ley de causación universal es un presupuesto necesario del pensamiento científico. Puede que el

científico trate de descubrir leyes causales, y que en muchos casos tenga éxito; pero a veces se tiene

que contentar con leyes estadísticas, y a veces se encuentra con acontecimientos que, en el estado

actual de su conocimiento, no es él capaz de encuadrarlos bajo ninguna ley. [...]

20 [...] Ahora bien, nosotros empezamos suponiendo que la libertad se contraponía a la

causalidad, de modo que no se puede decir que un hombre esté actuando libremente si su acción está

determinada causalmente. Pero esta suposición nos ha metido en dificultades, y ahora quiero sugerir

que es equivocada. Porque pienso que no es a la causalidad a lo que la libertad se debe contraponer,

sino a la constricción. Y aunque es verdad que ser constreñidos a hacer una acción implica una causa

25 que nos constriñe a hacerla, trataré de demostrar que del hecho de que mi acción sea determinada

causalmente no se sigue necesariamente que yo sea constreñido a hacerla, y esto equivale a decir

que no se sigue necesariamente que yo no sea libre. [...]

[...] Si soy constreñido, yo no actúo libremente. Pero, ¿en qué circunstancias se puede decir

legítimamente que yo soy constreñido? Un caso obvio es aquel en el que yo sea compelido por otra

30 persona a hacer lo que ella quiere. En un caso de ese tipo, la compulsión no tiene por qué ser tal que

le prive a uno del poder de elección [...]. Basta con que me induzca a hacer lo que ella quiere

aclarándome que, si no lo hago, hará que se dé una situación que yo considero menos deseable aún

que las consecuencias de la acción que ella quiere que haga. [...]

[...] Un caso parecido, pero un tanto diferente, es aquel en el que otra persona ha conseguido

35 una habitual ascendencia sobre mí. Cuando se da esto, puede que no quede lugar para discutir si soy

inducido a actuar como la otra persona quiere [...]. Sin embargo, no actúo libremente. [...] No es

necesario que tal constricción adopte la forma de subordinación a otra persona. Con respecto a sus

robos, un cleptomaníaco no es un agente libre, porque en él no se da ningún proceso para decidir si

roba o no. O más bien, si en él se da un cierto proceso, ello no afecta en nada a su conducta.

40 Resuelva él lo que resuelva, robará de todos modos. [...]

[...] Si sufrí una compulsión neurótica, de manera que, quisiese o no, me levanté y me puse a

pasear por la habitación, o si lo hice porque otro me compelió, entonces no estaría actuando

libremente. Pero, si lo hago ahora, estaré actuando libremente, precisamente porque estas

condiciones no se dan; y, desde el punto de vista en que estamos, el hecho de que, sin embargo, mi

45 acción pueda tener una causa, no afecta a la cuestión, porque se considera que mi acción no es libre,

no cuando tenga alguna causa, sino sólo cuando tiene una clase especial de causa. [...]

[...] Si esto es correcto, decir que yo podía haber actuado de otro modo equivale a decir, en

primer lugar, que yo habría actuado de otro modo si hubiera preferido hacerlo; en segundo lugar, que

10

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

mi acción fue voluntaria en el sentido en el que, por ejemplo, las acciones del cleptomaníaco no lo

50 son; y en tercer lugar, que nadie me compelió a escoger lo que escogí; y estas tres condiciones se

pueden cumplir perfectamente. Cuando se cumplen, se puede decir que he actuado libremente.

Alfred J. AYER: “Ensayos filosóficos”

ACTIVITATS

1. Busca en un diccionari o enciclopèdia de filosofia una poca informació sobre Ayer i la

seua filosofia i anota el que trobes.

2. Al primer paràgraf (línia 1 a la 12) s’indica per què apareix el problema filosòfic de la

llibertat i la causa que per a l’autor l’origina. Explica com i per què apareix tal problema.

Per fer-ho has d’analitzar el subjecte o subjectes de l’enunciació existents i esbrinar

cadascun què defensa.

3. Llegeix el text i localitza i identifica els connectors argumentals existents des de la línia 1

fins a la 27. A partir d’aquest treball realitza un esquema de l’estructura argumental del

text.

4. COMENTARI DE TEXT: basant-te en el que has fet a les preguntes anteriors sintetitza les

idees del text (línies 1 a la 27) mostrant en el teu resum l’estructura argumentativa o

expositiva desenvolupada per l’autor.. Indica i explica amb quins autors dels treballats

consideres que coincidiria afirmant açò, i amb quins discreparà.

5. A partir de la línia 28 l’autor parla del constrenyiment de la voluntat i del fet que aquesta

tinga una causa per a actuar. És el mateix o estableix ell alguna diferència entre aquestes

expressions? Explica-ho a partir de l’exemple del cleptòman, de la persona influïda per

altra o del neuròtic.

6. Indica i explica quines són les tres condicions que s’han de donar, segons Ayer, per poder

dir que hem actuat lliurement.

7. Inventat un exemple, propi semblant al del cleptòman, però d’una acció lliure quotidiana

de la teua vida en la qual actues lliurement en la qual estiguen present aqueix tres

condicions. A continuació indica, i seguint l’exemple que t’has inventat, quan podríem dir

que no actuaries lliurement, canviant alguna de les tres condicions de les que parla Ayer.

11

LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?

5. LA LLIBERTAT, QUELCOM EXTERIOR O INTERIOR A NOSALTRES?

Material:

text de "Pláticas” d’Epictet

text de “Així parlà Zaratustra” de Friedrich Nietzsche

Per acabar la nostra reflexió sobre la llibertat,. sobre el peculiar animal que som i sobre la

particular activitat que és la filosofia caldria abordar una qüestió que d’alguna manera ja havíem

abordat; però en aquesta ocasió anem a emfasitzar el costat contrari. Al text de Hobbes aquest

havia definit l’home lliure com aquell que actua voluntàriament sense ser destorbat. Semblantment

Ayer també oposava la llibertat al constrenyiment, que no a la causalitat. Per dir-ho gràficament,

per ells l’home lliure pot veure coartada la seua llibertat per pressions exteriors i deixar de ser-ho.

Abordem ara un text d’un autor clàssic, Epictet, que no sembla que considere que el perill per a

l’home lliure provinga des de fora.

libre…

– Quienquiera, entonces, que por otro puede ser impedido y apremiado, sin vacilar di que no es

¿Así, entonces, muchos amos tenemos?

Así es. Que, en efecto, las mismas cosas antes que esos tenemos por amos; y ellas son

5 muchas. Por ellas fuerza es también que quienes han en ellas alguna potestad sean amos: porque

nadie al mismo Cesar teme, sino a la muerte, el destierro, la confiscación de los bienes, el presidio, la

degradación. Ni quiere nadie al Cesar, como no sea éste de mucho mérito, sino riqueza queremos,

tribunado, pretura, consulado. Mientras tales cosas queramos y odiemos y temamos, fuerza será que

quienes han potestad en ellas sean amos nuestros. Por eso mismo como a dioses a aquellos

10 reverenciamos: pensamos, en efecto, que “quien tiene potestad en el mayor beneficio es un dios”…

Tu, entonces, dice uno, ¿eres libre?

Eso quiero, por los dioses, y les ruego, pero todavía no puedo encararme con los amos,3 aún

honro a este corpezuelo, y tengo en mucho el conservarlo cabal, aunque cabal no lo posea. Mas

puedo mostrarte a un hombre libre, para que no busques más ejemplo. Diógenes era libre. Y esto

15 ¿cómo? No porque de libres viniera (no era así, en efecto), sino porque él mismo lo era, porque había

arrojado todos los asideros de la servidumbre ni había manera cómo nadie le llegase ni por donde le

cogiese para esclavizarle. Todo de buen dejo lo había apenas prendido. Si de su hacienda echabas

mano, te la cedía antes que perseguirte por ella; si del pie, el pie, si de todo el corpezuelo, todo el

3 Recordem que “amo” és tot allò que ens tiranitza, com per exemple el cos que ara al·ludeix, la tirania del qual

encara no ha aconseguit evitar.

12

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

corpezuelo; con la familia, los amigos, la patria (universo), lo mismo…“Por qué, entonces,” dirá uno “le

20 era posible”: “Porque este corpezuelo no lo estimo mío, porque no he menester de nada, porque la

Ley (universal) para mi lo es todo, y lo demás, nada”, 4 Esto fue lo que le permitió ser libre.”

EPICTET: “Pláticas”

ACTIVITATS

1. Busca en un diccionari o enciclopèdia de filosofia una poca informació sobre Epictet i la

seua filosofia i anota el que trobes. Fes el mateix de Diògens de Sínope i indica a quina

escola filosòfica pertanyia (en castellà Diógenes de Sínope).

2. De les línies 1 a la 10 l’autor afirma que no és lliure qui encara té molts "amos". Per què

afirma açò? Explica quin significat té en aquest text aquest concepte i quins exemples posa

(recorda especialment el que parla del respecte al César). Hi estàs d'acord amb el que hi

diu?

3. Igualment al text, a partir de la línia 12, reflexiona sobre si ell és lliure i posa un

contraexemple de la seua situació: Diògens. Per què era aquest lliure i ell encara no?

Explica a quin preu aconsegueix Diògens aqueixa llibertat i reflexiona sobre si consideres

tu que Diògens és o no lliure.

4. A partir d’aquest text i de tot allò vist en la Unitat Didàctica elabora una minidissertació –

recorda alguna de les pautes de la Unitat Didàctica Zero– reflexionant sobre la següent

qüestió: Som lliures quan fem el que el cos ens “demana”? Analitza i reflexiona la forma de

vida de la joventut actual al voltant de l’anomenat “culte al cos” i considera en quina

mesura són lliures o no. Indica en la teua xicoteta dissertació quins serien els “amos” que

avui ens esclavitzen (Compte que no es tracta de personalitzar, de buscar persones o

institucions externes, sinó de buscar en nosaltres hàbits, costums, dependències...)

I per concloure aquesta Unitat Didàctica ací tens una lectura de Nietzsche. Aquest filòsof

es converteix, al final del segle XIX, en el gran crític de la societat que començava a definir-se com

una societat de masses, uniformitzada i “borregitzada”. Enfront del que definia com una “moral

d’esclaus”, és a dir, d’aquells que no tenen personalitat, i tan sols son seguidors de les normes

imposades i dels patrons establerts, ell proposava una “moral de senyors”, de creadors,

dels que erigeixen els seus propis valors i criteris. Des d’aquesta clau de lectura és com cal llegir

4 Citació que Epictet insereix de Diògens.

13

LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?

aquest text filosòfic, de caire metafòric com tota la seua filosofia, que gairebé sembla una faula o

un conte infantil. Però no ens deixem enganyar, ens enfrontem a un fragment filosòfic,

possiblement un dels fragments més conegut i analitzat de la filosofia. En ell el filòsof alemany

relata quines transformacions ha de sofrir l’esperit, l’individu, per passar d’aqueixa moral o societat

d’esclaus a una moral de senyors. Ens va a parlar de les transformacions que hem de seguir, que

ha de seguir el nostre esperit, per esdevenir “nen”. Els xiquets i xiquetes, que estan descobrint –

construint– el món, es caracteritzen precisament perquè el seu pensament és un PENSAMENT

INQUIET, ja que, altrament, no serien xiquets o xiquetes. De manera que amb el text d’aquest

filòsof alemany, defensor d’una doctrina filosòfica anomenada de l’”etern retorn”, “retornem”

exactament al nostre punt de partida. Començàvem explicant què era això de la filosofia amb

aquell text de Toulmin que en explicava les “preguntes filosòfiques” que es feia quan era xiquet.

Per ser més exactes, començàvem la nostra reflexió amb un acudit de Mafalda, prototipus de

xiqueta inquisidora i inquieta. Concloguem-la reflexionant amb Nietzsche sobre la necessitat de

convertir-nos en xiquets i xiquetes –tot just ara que per la vostra edat ja heu deixat de ser-ho– per

ser realment lliures.

De les tres metamorfosis de l’esperit us parle: com l’esperit es converteix en camell, i el camell

en lleó, i el lleó, a la fi, en nen.

Moltes coses feixugues hi ha per a l’esperit, per a l’esperit fort, que sap suportar, en el qual

habita el respecte profund: coses més feixugues, i àdhuc les més feixugues, és el que deleja.

5 “Què és feixuc?”, així pregunta l’esperit que sap suportar, i s’agenolla, com el camell, i vol anar

ben carregat […]

[...] Totes aquestes coses, les més feixugues de totes, es carrega al coll l’esperit que sap

suportar: com el camell que, ben carregat, corre al desert, així corre ell pel seu desert.

Però en el desert més solitari té lloc la segona metamorfosi: aquí en lleó es converteix l’esperit,

10 vol fer presa de la llibertat i ser senyor al seu propi desert.

Aquí cerca el seu últim senyor: es vol tornar el seu enemic, i l’enemic del seu últim Déu, per

assolir la victòria lluitar amb el gran drac.

Quin és el gran drac al qual l’esperit no pot seguir anomenat Déu i senyor? “Tu has de” 5

s’anomena el gran drac. Però l’esperit del lleó diu “jo vull”.

5 Que el nom del drac siga “Tu has de” fa referència a la concepció de l’ètica moderna sorgida de Kant, el qual

considerava que l’individu modern havia de guiar la seua conducta segons un imperatiu anomenat categòric, un

imperatiu general que està per damunt de tota ordre o codi moral concret d’un grup cultural o religiós. Precisament un

imperatiu és una ordre, que per a Kant no dicta ningú, sinó la raó, ordre que adoptaria l’expressió “tu has de...” L’individu

kantià està sotmés a una mena de regla o llei moral formal que la raó no pot deixar de reconèixer com a una ordre que ha

14

JOSEP ANTONI BERMÚDEZ I ROSES

15 “Tu has de” li barra el pas, resplendent com l’or, una bèstia coberta d’escata, i damunt cada

escata brilla rutilant “tu has de”

Valors mil·lenaris brillen en aquestes escates i així parla el més poderós de tots el dracs: “Tots

els valors de les coses brillen en mi.”

“Ja han estat creats tots els valors, i tots els valors creats sóc jo. En veritat, no hi ha d’haver

20 cap més “jo vull”!” Així parla el drac.

Germans meus, per què cal el lleó a l’esperit? Per què no n’hi ha prou amb la bèstia de càrrega

que renuncia i respecta?

Crear nous valors –tampoc el lleó no és capaç de fer-ho: però crear-se llibertat per a noves

creacions, això sí que és capaç de fer-ho el poder del lleó.

25 Crear-se la llibertat i un sagrat no àdhuc enfront del deure6: per això, germans meus, cal el

lleó.

Prendre’s el dret de nous valors –això és la presa més horrible per a un esperit que suporta i

que respecta. En veritat, això és una rapinya per a ell i una cosa pròpia d’una bèstia de rapinya.

Antany el “tu has de” l’estimà com la seua cosa més sagrada: ara li cal trobar il·lusió i caprici

30 fins i tot en allò més sagrat, perquè robi la llibertat del seu amor: per a aquest robatori es necessita el

lleó.

Però digueu, germans meus, què pot fer el nen que no hagi pogut fer el lleó? Per què el lleó

rapinyaire s’ha de convertir encara en nen?

Innocència és el nen, i oblit, un no començament, un joc, una roda que dóna voltes per si sola,

35 un primer moviment, un sagrat dir sí.

Sí, per al joc del crear, germans meus, cal un sagrat dir sí: l’esperit vol ara la seua voluntat, el

que havia renunciat al món es guanya el seu món.

Tres metamorfosis de l’esperit us he contat: com l’esperit es convertí en camell, i el camell en

lleó, i el lleó, a la fi, en nen.

40 Així parla Zaratustra. I aleshores s’estava a la ciutat anomenada La Vaca multicolor.

Friedrich NIETZSCHE: “Així parlà Zaratustra”

de seguir. L’ètica kantiana és una ètica que giravolta, de fet, sobre la noció de deure (tu has de...) Es per això que l’ús

d’aquesta expressió en el text de Nietzsche ens remet a la concepció kantiana de la moral, concepció que formaria part

d’aqueixa moral d’esclau de la que hem parlat.

6 Recordem que acabem de dir que el deure és la noció central a l’ètica moderna kantiana.

15

LA LLIBERTAT: SOMNI O REALITAT?

ACTIVITATS

1. Realitza una anàlisi semàntica de tots el conceptes que Nietzsche atribueix o nega a

cadascuna de les tres metamorfosi de l’esperit (camell, lleó i nen). Per fer-ho elabora una

taula tripartida.

2. Explica quina relació s’estableix entre el lleó i el drac. Podria el lleó ser lleó si no existís el

drac? Explica-ho.

3. Quina de les tres figures creus que representa per a Nietzsche la millor transformació de

l’esperit i quina la pitjor? Podria passar-se directament de la primera a la tercera? Explica

aquesta qüestió pausadament.

4. Explica, a partir d’aquestes tres transformacions, i especialment a partir de les

característiques que Nietzsche atribueix al nen, què entén aquest autor per llibertat i

contraposa la seua opinió amb les dels altres autors analitzats (Hobbes, Ayer, Descartes...).

Indica, en la teua redacció, amb quina concepció de la llibertat –que no ha de ser

necessàriament la de Nietzsche– et quedaries tu.

5. A partir de tot allò treballat en aquesta Unitat Didàctica elabora una minidissertació

–recorda alguna de les pautes de la Unitat Didàctica Zero– reflexionant sobre la següent

qüestió: La llibertat: somni o realitat”?