La mestra
1
16 DOSSIER: LITERATURA I ENSENYAMENT, UNA RELACIÓ AMB BONS FRUITS LA MESTRA CRÒNICA FASCINANT DELS ORÍGENS DE L’ESCOLA EN VALENCIÀ AMANDA GASCÓ LA HISTÒRIA DE L’ESCOLA EN VALENCIÀ ÉS LA CLAU PER A ENTENDRE ELS INICIS DE LA NORMALITZA CIÓ LINGÜÍSTICA DEL NOSTRE PAÍS I LA MESTRA ÉS UNA CRÒNICA QUE ENS OBRI LES PORTES A L’ES FORÇ DE RECUPERACIÓ DEL VALENCIÀ A TRAVÉS DE LA VIVÈNCIA D’UNA DONA COMPROMESA, MARIFÉ ARROYO. VÍCTOR LABRADO ÉS L’AUTOR D’AQUESTA OBRA DE CAPÇALERA QUE BROMERA RELLANÇA EN LA COLLECCIÓ ELS NOSTRES AUTORS. UN LLI BRE QUE DEFUIG LA FAMOSA FRASE TELEVISIVA: QUALSEVOL SEMBLANÇA AMB LA REALITAT ÉS PURA CASUALITAT. L a mestra és un llibre necessari perquè el temps no esbor- re la intensitat dels canvis que sacsaren l’escola valenci- ana en els anys 70 i 80, i clau per a entendre el camí de la normalització del valencià. Es tracta d’un relat que, a més, escull la vivència real d’una dona amb nom i cognoms, i li atorga un més que merescut títol d’heroïna, d’exemple d’ac- tuació cívica en uns moments molt complicats. Eren temps en què s’havia d’eixir al carrer per a demanar llibertat, am- nistia i estatut d’autonomia. L Labrado aferma el relat amb les mans de qui acuradament poleix una escultura potenciant les característiques de la ma- tèria originària. La lectura s’impregna de la desimboltura del cronista que ha sigut part i espectador de la història. Del docu- mentalista que arreplega fins el mínim detall. Del bon reporter que exposa totes les seues fonts d’informació per oferir una crònica que atrapa moments convertits en pàgines d’un llibre. L’autor, que va compartir les vivències relatades en el lli- bre amb la protagonista, cus amb mestria retalls de conver- ses, gravacions a l’aula, fotografies, fragments de comunicats oficials, notícies de la premsa de l’època, els espais pam a pam, Barx, la Drova, tots escenaris reals, tan reals com Ma- rifé i el seu marit, l’escriptor Josep Piera, com el senyor Cabanilles o la inspectora Nieves Escamilla. D ’ ’ Marifé, aquella mestra castellano- parlant, filla de guàrdia civil, de família d’immigrants, va comprendre fa molt de temps que el valencià enriqueix i integra, que recuperar la llengua en tots els àmbits és recuperar les tradicions, la cultura, el territori, aquest trosset de món amb identitat pròpia. Ella va ser una entre tants que sabien quina escola voli- en als anys 70 i 80. Una escola participativa, potenciadora de l’esperit crític, basada en l’observació, apuntalada al saber buscar el saber. Una escola de qualitat i arrelada al medi. Una escola en valencià. No va ser fàcil. Quan es va posar a fer classe en valencià l’aparell del poder se li va llançar a sobre. Faltaven anys perquè arribara la somiada Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que almenys assegurava la llibertat de parlar valencià al pati. Encara hui no és fàcil, però la gent com Marifé ha potenciat la normalització del valencià a l’escola amb l’esforç personal, des de la base social. Ja ho va dir un president de la Generalitat Valenciana: «Si voleu ensenyament en valencià, reivindiqueu-lo». I així es van crear les Trobades d’Escoles en Valencià, que enguany, 25 anys després, són els actes d’estima per la llengua més multitudinaris de les nostres comarques. La mestra és sobretot homenatge a les Marifés, els Peps, les Empars, els Diegos, les Carmes… eixos docents entra- nyables i apassionats per la seua feina, que dignifiquen el valencià i trenquen les barreres que separen l’aula del pati per fer de la vida un aprenentatge continu. A més, com escriu en el pròleg Diego Gómez, president d’Escola Valenciana, és un llibre que ens convida als docents actuals, i a la societat en general, a continuar amb el compro- mís cívic i social que van encetar mestres com Marifé, perquè «traspua i contagia la il·lusió que hi havia entre el professo- rat, el treball en equip, la reivindicació com a metodologia didàctica, l’estima per l’alumnat». LA MESTRA. VÍCTOR LABRADO. BROMERA, 2010. L a gent com Marifé ha potenciat la normalització del valencià a l’escola amb l’esforç personal, des de la base
-
Upload
carmen-aepv -
Category
Documents
-
view
235 -
download
11
description
Article L'illa
Transcript of La mestra
16
D O S S I E R : L I T E R A T U R A I E N S E N Y A M E N T , U N A R E L A C I Ó A M B B O N S F R U I T S
LA MESTRA CRÒNICA FASCINANT DELS ORÍGENS
DE L’ESCOLA EN VALENCIÀAMANDA GASCÓ
LA HISTÒRIA DE L’ESCOLA EN VALENCIÀ ÉS LA CLAU
PE R A E N T E N D R E E L S I N I C I S D E L A N O R M A L I T Z A
C I Ó L I N G Ü Í S T I C A D E L N O S T R E PA Í S I L A M E S T R A
ÉS UNA CRÒNICA QUE ENS OBRI LES PORTES A L’ES
FORÇ DE RECUPERACIÓ DEL VALENCIÀ A TRAVÉS DE
L A V I V È N C I A D’U N A D O N A C O M P RO M E S A, M A R I F É
ARROYO. VÍCTOR L ABRADO ÉS L’AUTOR D’AQUESTA
O B R A D E C A P Ç A L E R A QU E B RO M E R A R E L L A N Ç A E N
L A C O L L E C C I Ó E L S N O S T R E S AU TO R S . U N L L I
B R E Q U E D E F U I G L A FA M O S A F R A S E T E L E V I S I VA :
QUALSEVOL SEMBLANÇA AMB LA REALITAT ÉS PURA
C A S UA L I TAT .
La mestra és un llibre necessari perquè el temps no esbor-re la intensitat dels canvis que sacsaren l’escola valenci-
ana en els anys 70 i 80, i clau per a entendre el camí de la normalització del valencià. Es tracta d’un relat que, a més, escull la vivència real d’una dona amb nom i cognoms, i li atorga un més que merescut títol d’heroïna, d’exemple d’ac-tuació cívica en uns moments molt complicats. Eren temps en què s’havia d’eixir al carrer per a demanar llibertat, am-nistia i estatut d’autonomia.
L
Labrado aferma el relat amb les mans de qui acuradament poleix una escultura potenciant les característiques de la ma-tèria originària. La lectura s’impregna de la desimboltura del cronista que ha sigut part i espectador de la història. Del docu-mentalista que arreplega fins el mínim detall. Del bon reporter que exposa totes les seues fonts d’informació per oferir una crònica que atrapa moments convertits en pàgines d’un llibre.
L’autor, que va compartir les vivències relatades en el lli-bre amb la protagonista, cus amb mestria retalls de conver-ses, gravacions a l’aula, fotografies, fragments de comunicats oficials, notícies de la premsa de l’època, els espais pam a pam, Barx, la Drova, tots escenaris reals, tan reals com Ma-rifé i el seu marit, l’escriptor Josep Piera, com el senyor Cabanilles o la inspectora Nieves Escamilla.
D ’ ’
Marifé, aquella mestra castellano-parlant, filla de guàrdia civil, de família d’immigrants, va comprendre fa molt de temps que el valencià enriqueix i integra,
que recuperar la llengua en tots els àmbits és recuperar les tradicions, la cultura, el territori, aquest trosset de món amb identitat pròpia.
Ella va ser una entre tants que sabien quina escola voli-en als anys 70 i 80. Una escola participativa, potenciadora de l’esperit crític, basada en l’observació, apuntalada al saber buscar el saber. Una escola de qualitat i arrelada al medi. Una escola en valencià. No va ser fàcil. Quan es va posar a fer classe en valencià l’aparell del poder se li va llançar a sobre. Faltaven anys perquè arribara la somiada Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, que almenys assegurava la llibertat de parlar valencià al pati. Encara hui no és fàcil, però la gent com Marifé ha potenciat la normalització del valencià a l’escola amb l’esforç personal, des de la base social. Ja ho va dir un president de la Generalitat Valenciana: «Si voleu ensenyament en valencià, reivindiqueu-lo». I així es van crear les Trobades d’Escoles en Valencià, que enguany, 25 anys després, són els actes d’estima per la llengua més multitudinaris de les nostres comarques.
La mestra és sobretot homenatge a les Marifés, els Peps, les Empars, els Diegos, les Carmes… eixos docents entra-nyables i apassionats per la seua feina, que dignifiquen el valencià i trenquen les barreres que separen l’aula del pati per fer de la vida un aprenentatge continu.
A més, com escriu en el pròleg Diego Gómez, president d’Escola Valenciana, és un llibre que ens convida als docents actuals, i a la societat en general, a continuar amb el compro-mís cívic i social que van encetar mestres com Marifé, perquè «traspua i contagia la il·lusió que hi havia entre el professo-rat, el treball en equip, la reivindicació com a metodologia didàctica, l’estima per l’alumnat».
LA MESTRA. VÍCTOR LABRADO. BROMERA, 2010.
La gent com Marifé ha potenciat la
normalització del valencià a l’escola
amb l’esforç personal, des de la base
