1

La Panòplia Ibèrica II Sergi Segura Bueno, arqueòleg i ilustrador (http://ilustraciohistorica.blogspot.com/) José Miguel Gallego Cañamero, arqueòleg (http://artifexcrpa.blogspot.com/)

LA PANÒPLIA DEFENSIVA En aquest segon article dedicat a l’armament ibèric ampliem la informació cap a l’armament amb caràcter defensiu, tot diferenciant entre les defenses actives i les defenses passives, cadascuna de les quals posseeix unes característiques específiques.

D’altra banda, i com ja vam tenir oportunitat de conèixer a l’anterior article dedicat a l’armament ofensiu, s’ha de destacar l’existència a la zona de l’actual Catalunya i l’Aragó oriental d’una tradició nord- pirinenca en determinats elements de l’armament defensiu que la fan substancialment diferent a la resta de territoris ibèrics els quals van rebre uns altres tipus d’influències mitjançant unes altres vies; tampoc en aquesta ocasió es pot defensar l’existència d’un armament defensiu pròpiament ibèric al nord de l’Ebre.

Defenses actives

Com a defenses actives s’han entendre aquells elements que, manipulats

voluntàriament pel guerrer, li serveixen per cobrir- se, aturar o desviar els cops i projectils dels enemics. Aquest tipus de defensa és la més important perquè un cop superada per l’adversari, només resten les defenses passives corporals com a darrer recurs per evitar ser ferit. Però com veurem de seguida, no existeix una tipologia concreta si no que s’aprecia una diversitat geo- cronològica molt semblant a la que vam veure amb la panòplia ofensiva.

Escuts L’origen de la paraula “escut” el trobem al terme llatí

Scutum. Aquesta paraula generalment s’utilitza per fer referència a un element defensiu que utilitzat amb la mà esquerra (de diferents formes, com veurem) cobreix els guerrers mentre amb la dreta fan servir la seva arma ofensiva. Tanmateix, un Scutum és un tipus de protecció activa específic amb unes característiques pròpies definides. La seva imatge (a grans trets) ens vindrà ràpidament al cap si ens imaginem un legionari romà. En aquest cas, es tracta d’una peça rectangular, amb el cos fet amb tires de fusta entrecreuades, reforçada exteriorment amb cuir o llí, convexa pels cantons més llargs (sempre mirarem des de l’exterior), amb un reforç metàl·lic quadrat al mig.

Els ibers feien servir un tipus d’escut molt semblant als models més antics de Scutum: l’anomenat Escut Oval. Però com

2

veurem més endavant, també feien servir un altre tipus, diferent, denominat pels romans Caetra, amb unes altres característiques pròpies.

Com efectivament es mencionava a la introducció, podem establir una clara

diferència tipològica entre els escuts les restes dels quals es documenten arqueològicament a les zones purament ibèriques (és a dir, Andalusia, Sud-est i Llevant) i les que es documenten al nord de l’Ebre, sota continus fluxos culturals cèltics des de l’Ibèric Antic. Per tant, per començar es pot afirmar que els escuts pròpiament ibèrics (els tipus caetra) no tenen les mateixes característiques que els de tradició nord- pirinenca (de tipus oval).

A l’àrea catalana es documenten exclusivament peces de escuts ovals: Umbus

rectangulars, motllurats i “d’ales de papallona” i els reforços metàl·lics dels extrems de l’escut (orles).

En efecte, lligat al que succeïa amb altres elements de la panòplia (veure espases “d’antenes” i espases “La Tène” a l’apartat anterior dedicat a l’armament ofensiu), trobem que a la zona de l’actual Catalunya i l’Aragó Oriental s’aprecia l’existència d’una tradició diferent a la resta de territoris ibèrics deguda principalment a les influències que arriben des del nord dels Pirineus.

En el cas de les evidències arqueològiques dels escuts, es pot afirmar que existeixen una sèrie de particularitats similars al mon cèltic. De fet, es pensa que l’origen primer de l’escut oval documentat en aquesta zona es troba als territoris cèltics del nord de Itàlia. Des d’aquí, a partir del segle V a. C. es va estendre cap a Grècia on es va conèixer com Thureos. Seguidament va ser adoptat pels celtes i cap el segle IV a. C. va arribar a la zona catalana; llavors, cap a finals del segle III a. C., potser gràcies als mercenaris al servei de Cartago, es va estendre a la resta de territoris ibèrics.

Aquest tipus, com ja havíem dit, recorda morfològica i funcionalment als dels legionaris romans. No obstant, els escuts ovals de tradició cèltica, com els que es documenten a Catalunya, tenien secció plana i no còncava com els scuta romans, la qual cosa sembla ser disminuïa notablement la seva capacitat de protecció tal i com va destacar Pol·libi en descriure la Batalla de Telamó1. De tota manera, gràcies a les seves dimensions es pot afirmar que aquest tipus de protecció podia resultar força efectiva tant davant una pluja d’armes llancívoles com per oferir a l’enemic que carrega al cos a cos una línia de front ferma i resistent. No oblidem que en aquell tipus de combat es tractava fonamentalment de mantenir cohesionada la formació pròpia a la vegada que s’intentava trencar la de l’adversari. Aquesta era, generalment, la clau de la victòria.

Es tracta de grans escuts que fan entre 80 i 120 cm. d’alçada i entre 50 i 80 cm. d’amplada, que no pesen més de 5 ó 6 kg. (els romans pesaven gairebé 10 kg.). Com es veu, constitueixen una excel·lent protecció, apta per ser utilitzada tant en combat cos a cos com en formacions tancades: es pot manipular molt lleugerament gràcies al seu sistema d’emmanegament i cobreix una bona part del cos.

Però a més del cos de fusta i del cuir que el recobreix, existeixen unes altres peces que complementen l’eficàcia i la resistència d’aquest escut.

La Spina és una peça de fusta que recorre longitudinalment la cara exterior. Es tracta del nervi de la peça, l’element cohesionador més important. Al centre, on es troba l’emmanegament, és més ample i hi ha una concavitat per protegir la mà del guerrer.

1 Pol·libi: Històries, II, 30, 2-3.

3

L’Umbus de ferro servia tant per mantenir ferma l’estructura (els claus que el fixen a la fusta travessen tots els components de l’escut) com per evitar que la mà del guerrer que subjectava l’escut rebés directament l’impacte del cop enemic. La seva forma va experimentar una evolució tipològica entre els segles IV i I a. C. A la Península Ibèrica, els models més antics es caracteritzen per estar elaborats a partir de dues peces que s’uneixen longitudinalment al mig. Són els denominats “bivalves”. Els tipus del segle III a. C. estan fets d’una sola peça de ferro i tenen forma rectangular i vores paral·leles. Sincrònicament a aquests, trobem els umbus amb aletes motllurades. Cap a finals del segle III a. C. trobem els models amb aletes trapezoïdals que mica en mica donen pas als tipus “d’ales de papallona”, datables a cavall entre els segles II i I a. C. Finalment, trobem els umbus circulars amb un diàmetre major que els associats a caetrae (aquests mai passen dels 15 cm.), que apareixen en contextos del s. I a. C., evidencies, potser, dels escuts de les tropes romanes auxiliars.

En canvi, a l’àrea ibèrica (i celtibèrica) es documenten una gran quantitat de

manetes de ferro forjat i tatxons de bronze (amb algun exemplar de ferro) totalment diferents morfològicament dels anteriors, que formaven part de l’estructura d’un altre tipus d’escuts.

A partir de la elaboració d’un minuciós estudi de les seves característiques físiques, d’un detallat buidament de les fonts clàssiques i de la vinculació amb la iconografia (escultura i pintura vascular) ibèriques2, es pot establir que aquest tipus d’escut (Caetra) estava fet amb tires de fusta encolades amb resines, tenia forma circular i s’emmanegava (no com l’Aspis grec que s’embraçava). A la superfície exterior portava una peça còncava circular de ferro, l’Umbus, la funció de la qual era, de la mateixa manera que succeïa amb els scuta, la de cohesionar tota l’estructura mitjançant uns claus que la travessaven, i de protecció per a la mà del portador. Just darrera d’aquesta peça trobaríem les manilles, amb aletes o no, el seu sistema d’emmanegament.

Per fer més fàcil el seu transport portant- lo penjat del coll i per evitar perdre’l després d’un for cop, portava un sistema de suspensió amb una tira de cuir (Telamon) que passava a través de dues anelles fixades a les aletes de les manetes. A més, era majoritàriament de secció plana o còncava, encara que en algun cas també s’han documentat manetes amb una inclinació que indiquen la existència de caetrae amb seccions convexes.

Les evidències apunten a que la gènesi de les caetrae l’hem de buscar als models característics del període Bronze Final.

Les ibèriques més antigues, d’entorn als segles VI i V a. C., estaven fabricades a partir de fusta i capes de cuir superposades sobre les quals es col·locarien ocasionalment grans tatxons de bronze decorats (de entre 20 i 40 cm. de diàmetre) que, al mateix temps que cohesionen l’estructura,

2 F. Quesada Sanz.: El armamento ibérico. Estudio tipológico, geográfico, funcional, social y simbólico de las armas en la Cultura Ibérica (ss. VI-I aC); Editions Monique Mergoil, Montagnac, 1997.

4

suposen un notable element d’ostentació. Les manetes de ferro dels escuts d’aquesta primera fase son orgàniques amb anilles de ferro per passar el telamon; També poden ser de ferro de tipus simple, és a dir, sense aletes ni passador pel telamon.

A partir del segle IV a. C. i fins els segles II - I a. C., apareix un nou tipus de caetra a la zona ibèrica amb ànima de fusta i probablement recobert exteriorment amb cuir, amb diàmetres de entre 60 i 80cm. que poden arribar als 100 cm. Així ho testimonien les manetes de ferro documentades, en ocasions amb grans aletes triangulars, força més resistents; Aquestes estaven pensades per suportar cops més grans, per lluitar tant en cos a cos com en formacions tancades amb grans escuts (recordem que la mesura d’un escut pensat per combatre en falange, l’Aspis grec, ronda el metre). D’altra banda, es fa evident la escassetat arqueològica (que no iconogràfica) d’Umbus metàl·lics, la qual cosa vol dir que o bé estaven fets amb fusta, o bé no es van dipositar a l’urna funerària.

Defenses passives Quan parlem de defenses passives ens referim a aquelles que no son manipulades

voluntàriament pel guerrer si no que, més aviat, li protegeixen aquelles parts dels cos on les porta fixades. Dins d’aquest grup trobem doncs, els cascos, els pectorals (cardiophylakes) i les gamberes (cnemides).

Cascos El cap és la part més fràgil i vulnerable del cos, el lloc on una petita ferida por

esdevenir més fàcilment greu, o si més no, pot arribar a ser molt incòmoda. A més, quatre dels cinc sentits s’hi troben ubicats. Per aquestes raons, era molt important una bona protecció al cap. El casc és llavors, sense cap mena de dubte, l’element més important del conjunt que conformen les defenses passives ja des del període Bronze Final. Al mateix temps que protegeix el cap també pot ser un clar element d‘ostentació. Es pot adornar fàcilment amb diferents elements com metall, plomes i crineres de cavall per donar una aparença més impressionant i heroica.

Els exemples de cascos ibèrics que s’han pogut documentar son només els que van ser elaborats amb metall perquè, evidentment, els que van fabricar a partir d’elements orgànics com el cuir i els tendons han desaparegut amb els temps. No obstant això, és obvi que aquests materials es farien servir molt més sovint del que es pensa habitualment; de fet, tant al mon grec com a molts altres indrets del mediterrani n’existeixen referències. Aquesta protecció de tipus orgànic seria llavors la més comú fins gairebé finals del segle III a. C. quan s’introdueix als territoris ibèrics un nou tipus de casc metàl·lic, que tractarem una mica més endavant.

Aquesta afirmació s’ha de matissar però: si bé és cert que no existeixen antics exemplars de cascos metàl·lics pròpiament ibèrics, a l’àrea tartèssica van arribar alguns cascos de tipus corinti que no van tenir gaire èxit entre les aristocràcies locals com ho demostra el fet que mai no van ser reproduïts ni copiats, contràriament al que succeeix amb altres elements, l’èxit dels quals entre la societat ibèrica es pot deduir per la seva “immediata adopció” local. Potser la raó va ser el fet que els exemplars corintis estaven pensats per protegir el cap el màxim possible amb una notable disminució de la capacitat sensorial. O

5

potser pel fet que la seva optimització tàctica s’hauria de buscar en un forma de combatre que no es donava aleshores a la Península Ibèrica, en formacions tancades a la manera hoplítica.

Posteriorment, de contextos del segle Vè a. C., tampoc no es conserva cap exemplar de casc metàl·lic procedent de l’àmbit purament ibèric. La tipologia dels cascos d’aquest període només es pot establir recolzant-nos en la iconografia, i principalment en el conjunt escultòric del Cerrillo Blanco, a Porcuna (Jaén). Els cascos que hi apareixen representats cobreixen perfectament tot el cap dels guerrers excepte la part frontal; és possible que aquests tipus fossin elaborats a partir d’una superfície de cuir, que es reforçaria i es decoraria amb peces de bronze col·locades a sobre. Això es correspondria amb alguns exvots rituals en bronze l’exemple més clar dels quals és, sense dubte, el genet de Moixent, Alacant. Poc funcionals i més vinculables a l’ostentació personal, la presència d’una gran crinera de cavall i la possibilitat de dur plomes a cada costat reforçaria la idea de que mitjançant aquests elements existeix una clara intenció, per part d’un personatge, de destacar personalment i al mateix temps, reflectir i deixar clar un determinat status o prestigi social elevat. Això també és aplicable al terreny militar: res millor que fer pensar el teu enemic que ets més gran i corpulent del que realment ets. La seva por fa la resta.

Més endavant en el temps, i fins gairebé la fi del segle IIIè a. C., fins i tot aquests petits elements de metall van desaparèixer pràcticament dels cascos ibèrics. El que s’ha documentat arqueològicament és un tipus de crinera de ferro que aniria fixada sobre una superfície orgànica (probablement de cuir, potser semblant als models de la fase anterior), com la trobada al Cigarralejo, Murcia.

Com dèiem abans, no és fins a finals del segle III a. C. quan arriba a la Península Ibèrica un nou tipus de casc metàl·lic, principalment bronze, d’origen italo- etrusc: el tipus Montefortí també conegut com “de gorra de jockey”. Fabricats majoritàriament d’una sola peça, amb bronze, tenen un petit guarda- clatells i estan rematats per un apèndix que servia per col·locar plomes o crines de cavall. Aquest casc es va generalitzar molt ràpidament, potser pels esdeveniments del moment. Efectivament, amb l’inici de la Segona Guerra Púnica, l’any 218 a. C., van arribar a la Península Ibèrica una gran quantitat de soldats romans i mercenaris cartaginesos que feien servir aquest casc. Els ibers el van adoptar ràpidament i el van modificar traient-li les grans galteres en la majoria dels casos.

Aquest és també el casc que a partir del segle II a. C. s’estendrà cap a l’interior de la Península Ibèrica amb l’avenç de la ocupació romana i que va deixar com a testimonis els exemplars de Quintanar Redondo a Soria i de Caminreal a Terol.

Amb un origen geogràfic molt pròxim al tipus anterior tenim alguns cascos de tipus cèltic documentats a Catalunya (un a La Pedrera de Vallfogona, Lleida i un altre a Can Miralles de Cabrera de Mar, Barcelona, erròniament presos per montefortins) i a Murcia (al Cigarralejo) en contextos

6

purament ibèrics i datats al s. IV i a inicis del segle III a. C. Es tracta d’exemplars de ferro (a diferència dels Montefortins, fets amb bronze) que porten el guarda- clatells independent i un acabament de l’apèndix superior en petis discos superposats (en el cas de l’exemplar de Lleida) i les galteres amb decoracions trilobulades (en el cas de l’exemplar de Barcelona).

Cuirasses De la mateixa manera, era necessari protegir mínimament la zona dels pulmons i

del cor, uns altres òrgans complementaris al cervell i fonamentals per l’existència de vida. Aquesta era la funció que desenvolupaven les cuirasses i els discos- cuirassa, metàl·lics o no.

Tant les cuirasses completes com els pectorals simples, documentats a tota Europa, tenen el seu antecedent més antic a l’armadura micènica de bronze trobada a Dendra, Grècia, i datada al segle XIV a. C.

Fetes amb bonze, protegeixen el tors sencer, encara que son més aviat vinculables a l’ostentació individual d’un personatge força important que a una funcionalitat bèl·lica real degut a que disminuirien notablement la mobilitat del guerrer i, per tant, les seves capacitats ofensives i defensives.

Pel que fa a les cuirasses metàl·liques documentades a la zona ibèrica (i a tota la Península Ibèrica) només s’ha recuperat un exemplar, que recorda vagament als tipus de “cuirassa acampanada”. Va ser trobat a la tomba de les Umbries a Calaceit, Terol, i es pot situar cronològicament entorn del segle V a. C. Es tracta d’un pectoral de bronze que mai no va portar associada cap peça per l’esquena, al menys metàl·lica. Està decorada amb motius geomètrics circulars sense paral·lels coneguts a Europa que potser feien algun tipus de referència mitològica al Sol a la manera dels grans tatxons de bronze per caetrae contemporanis.

Pel que fa als discos- cuirassa, aquest tipus de protecció podia ser de tipus metàl·lic

(només planxes de metall), mixta (les plaques de metall es col·loquen per sobre de planxes de cuir) i orgànica (només planxes de cuir o teixits). Fonamentalment, estava constituïda per dos discos de metall d’uns 20 cm. de diàmetre i 0’1cm. de gruix, principalment de bronze, encara que també ens ha arribat algun exemplar de ferro. De metall, mixtos o orgànics, els discos havien de ser fermament lligats entre sí mitjançant quatre sèries de cadenes o corretges de cuir, dos de les quals passaven per sobre les esquenes mentre que les altres dues passaven per sota les aixelles. Era indispensable que quedessin ben fixats al pit i a l’esquena per evitar que qualsevol moviment brusc de l’individu al mig de la lluita deixés sense protecció aquesta zona vital. Encara que fos només un instant, aquest descuidament podria resultar fatal. Però a més del pit i de l’esquena es podien col·locar sobre les cames i sobre les espatlles per ampliar la zona protegida, com s’observa en un dels guerrers del conjunt escultòric de Cerrillo Blanco a Porcuna que hi du uns altres discos més petits penjant.

7

Amb una probable procedència itàlica, els discos cuirassa més antics documentats arqueològica i iconogràficament a l’àrea ibèrica son tipus metàl·lics i es daten al segle V a. C. La seva perduració més enllà d’aquest moment no ha pogut ser contrastada arqueològicament fins ara, encara que hem de pensar que el fet que no s’hagi trobat cap peça metàl·lica no significa que aquest tipus de protecció no es continués utilitzant més enllà del segle IV a. C; és possible que el metall fos substituït per material orgànic com el cuir o el lli, com ho demostra el fet que les estatuetes votives en bronze siguin representades amb ella.

D’altra banda s’ha de destacar l’existència d’una protecció associada als discos-

cuirassa però que pot funcionar perfectament sense ells. Es tracta d’un encoixinat de llana o cuir que es col·locaria per sota els discos (subarmalis). Amb forma de 8 horitzontal, aniria creuat a l’esquena del guerrer i oferiria una protecció extra contra els cops enemics i al mateix temps evitaria que les corretges de cuir del propi guerrer li ferís el cos com a resultat del moviment. Aquest tipus de encoixinat pot també servir per sí mateix com a protecció lleugera, sense els discos- cuirassa per sobre, com es pot apreciar en un dels guerrers del conjunt escultòric de Cerrillo Blanco.

Gamberes (Cnèmides) Les gamberes protegeixen la part inferior de les

cames. La seva finalitat era evitar les ferides secundàries per sota l’escut que podien acabar sent més perilloses indirectament si afectaven la capacitat de moviment del ferit. Una bona part dels atacs es dirigien contra les cames per inutilitzar l’oponent. Per aquesta raó, amb més o menys profunditat, han estat un element important en la panòplia defensiva de l’antiguitat. De fet, depenent de les seves característiques morfològiques són un component complementari perfecte per a dos tipus de situacions.

Per una banda, en aquelles on són necessàries unes defenses corporals sòlides. En conjunt, aquestes són idònies per presentar una de línia de front mentre més infranquejable millor, de tipus pseudo-hoplític. Aquí no es busca una gran mobilitat, sinó més aviat una frontalitat ferma, perquè amb elles, ser ferit des de davant es fa realment difícil. Si ens fixem, en aquests tipus de combat pseudo-falangeta antic l’armament defensiu tendeix a deixar poques zones al descobert (Cascos de tipus corinti, grans aspis i armadures de tors complert). Aleshores, el paper de les gamberes consistia en cobrir tota la zona desprotegida de les cames per sota els escuts.

D’altra banda, tenim un altre tipus de situació on prima la mobilitat. Es tracta dels combats d’un contra un on no és efectiva la frontalitat anterior, perquè només és efectiva amb un nombre elevat d’homes i és sempre lenta en moviments: són els denominats “combats heroics” entre membres de les aristocràcies. Aquest és el tipus de combat propi del període Ibèric Antic (pensem en La Ilíada). Allò que realment interessa és una capacitat de mobilitat ràpida. Per aquesta raó, tota la panòplia associada a elles és lleugera (espases de frontó, petites caetrae, discos- cuirassa i cascos de cuir), i les gamberes típiques d’aquest tipus de combat no ho són menys.

8

Totes les gamberes ibèriques trobades arqueològicament pertanyen a la zona llevantina i septentrional; iconogràficament, a més de a llevant, també les trobem representades al conjunt escultòric de Cerrillo Blanco. Cronològicament, totes les gamberes documentades a la zona ibèrica poden situar- se en contextos a cavall entre els segles VI i V a. C. associades, com dèiem abans, a la panòplia antiga. De nou en aquest cas, hi trobem influències arribades a Ibèria per referents d’origen nord- pirinenc.

Es tracta de peces fetes amb els mateixos materials emprats per la resta de proteccions passives, és a dir, metall (bronze) o matèria orgànica com el cuir, els tendons i els cabells trenats encara que només es recuperen les fetes amb làmines de bronze. Sempre són molt primes i gairebé no passen de 1’5 mm. de gruix. Estan pensades per cobrir només la canyella d’una manera envoltant i per ser cosides a l’interior, probablement, bé a una peça de cuir bé a un encoixinat que evitaria les ferides derivades del contacte directe del metall amb la pell de la cama. En ocasions, les vores es decoraven amb detallats motius geomètrics.

Bibliografia

- F. Gràcia Alonso: La Guerra en la Protohistoria. Héroes, nobles, mercenarios y campesinos; Ed. Ariel, Barcelona, 2002.

- F. Quesada Sanz: El armamento ibérico. Estudio tipológico, geográfico, funcional, social y simbólico de las en la Cultura Ibérica (ss. VI – I a. C.); Monographies Instrumentum Èditions Monique Mergoil, Montagnac, 1997.

- F. Quesada Sanz, P. Moret, (eds.): La Guerra en el mundo ibérico y celtibérico (ss. VI – II a. de C.); Colección de la Casa de Velázquez, vol. nº 78, Casa de Velázquez, Madrid, 2002.

- F. X. Hernàndez: Història militar de Catalunya, vol. I: dels ibers als carolingis; ed. Dalmau, Barcelona, 2003.

- W. S. Kurtz,: La coraza metálica en la Europa protohistórica; BAEAA 21, págs.13-23.

- P. Wilcox, R. Treviño: Barbarians against Rome. Rome’s celtic, germanic, spanish and gallic enemies; ed. Osprey History, 2000.