LA POBLACIÓ, paisatge humà

LA POBLACIÓ, paisatge humà 3

AMB EL SUPORT DE :

COL·LABOREN :

LA POBLACIÓ, paisatge humà 5

LA POBLACIŁ Paisatge humà

Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) C/ Major, 20. Can Llaudis. Dalt Vila

07800 Eivissa Tel. 971 390674 www.gengob.org

e-mail: gen@gengob.org

Disseny i Maquetació: Óscar Moreta

Fotografia de coberta: Vicent Guasch

Dibuixos: Roig – Francolí

Cartografia: José F. Soriano i Antoni Ferrer

Revisió lingüística: Carles Torres

Coordinació: Cristina Requena

AGRA˛MENTS

El Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) agraeix la col·laboració prestada per a l’elaboració d’aquest material educatiu a les següents entitats, institucions i persones: Fundación Biodiversidad, Fundació “SA NOSTRA” Caixa de Balears, Ajuntament de Formentera, Obra Cultural Balear de Formentera, Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera, Col·lecció Raymar, Núria Valverde, Neus Prats, Jaume Verdera, Jaume Escandell, David Vergara, Vicent Guasch i Jerònia Ramón (LSIG – UIB).

LA POBLACIÓ, paisatge humà 7

ÍNDEX

ESTRUCTURA I EVOLUCIÓ Migracions Cuba Uruguai Argentina

ACTIVITATS ECONÒMIQUES

Primàries Secundàries Terciàries El turisme

ORGANITZACIÓ DEL TERRITORI

Elements Torres costaneres Molins Esglésies Varadors Pous i aljubs Parets de pedra Pluges Vent

L’habitatge tradicional Materials i tècniques de construcció Morfologia i creixement

GLOSSARI

BIBLIOGRAFIA

9

13

17

23

23

LA POBLACIÓ, paisatge humà 9

ESTRUCTURA I EVOLUCIÓ El poblament de Formentera ve determinat per la irregularitat en la seua evolució històrica, amb importants períodes on l’illa restà deshabitada, o gairebé deshabitada. No és fins al segle XVIII que es consolida una població estable a l’illa.

Les dades sobre l’estructura de la població són, òbviament, molt recents ja que l’estudi d’aquesta, entesa com a una ciència, és relativament recent.

Segons dades de l’Institut Balear d’Estadística, durant el segle XX, abans de l’arribada del turisme, la xifra de dones a Formentera era molt superior a la d’homes, per l’emigració i pels efectes de la guerra civil. Així, a l’any 1960 hi havia a Formentera 1.345 homes i 1.541 dones. L’arribada del turisme va provocar també l’arribada de nova mà d’obra, sobretot masculina, que anà equilibrant la proporció entre homes i dones, arribant a l’any 1996 amb 2.697 homes i 2.656 dones.

També, abans de l’arribada del turisme, la població de l’illa era una població envellida com a conseqüència de l’emigració. Però el canvi del model socioeconòmic illenc provoca l’arribada de persones joves, en edat de tenir fills, i s’incrementà considerablement la població, disparant-se la natalitat.

Aquest fort creixement ha anat minvant en els darrers anys i la població de l’illa presenta actualment un estat madur, és a dir, que els adults (de 15 a 64 anys) constitueixen la major part de la població, i els joves (de 0 a 14 anys) representen una petita proporció. Això és conseqüència d’una certa reducció en la natalitat i en la immigració.

Els percentatges d’habitants nascuts fora de l’illa són elevats, i constitueixen una part important de l’estructura actual de la població. Així, les dades recollides en el cens de població de l’any 1999 mostren que els formenterers nascuts a l’estranger arribaven al 19,94% de la població i els nascuts a la península al 25,04%.

La manca de dades no ens permet conèixer quina població hi havia a Formentera abans de la repoblació definitiva i estable que s’inicia a finals del segle XVII. A partir d’aquesta sí es coneix millor l’evolució de la població de l’illa.

Aquest repoblament es va produir al llarg del segle XVIII, quan diferents famílies eivissenques s’anaren instal·lant a Formentera en busca de noves terres i nous mitjans de subsistència. Per tant, el creixement de la població durant aquest segle fou, bàsicament, per immigració. D’aquesta forma s’arribà a finals de segle amb una població aproximada de 1.000 habitants.

Any Habitants Font 1721 200 Macabich 1746 400 Macabich 1784 1.106 Demerson 1786 1.200 Abad i La Sierra 1797 1.131 Pérez-Cabrero 1826 1.385 Macabich 1835 1.502 Dameto 1837 1.500 Madoz 1842 1.524 Habsburg (Herreros) 1850 1.623 Habsburg 1858 1.620 Vilà Valentí 1860 1.684 Habsburg 1877 1.846 Vilà Valentí 1887 1.984 Vilà Valentí 1900 2.258 Barceló

Gent de Formentera. Foto: David Vergara

L’illa manté una població heterogènia. Foto: David Vergara

Evolució de la població de Formentera al llarg dels segles XVIII i XIX

LA POBLACIÓ, paisatge humà 10

El segle XIX no presentà unes taxes de creixement importants ja que la immigració des d’Eivissa anà disminuint i estabilitzant-se. Les millors terres s’anaren ocupant durant l’anterior segle i el creixement de la població era el creixement natural o vegetatiu. L’estructura econòmica de l’illa, basada en una economia de subsistència, arribava als seus límits naturals, i les difícils condicions comportaren que, ja en la segona meitat del segle XIX, un gran nombre de formenterers emprenguessin el camí de l’emigració.

Haurà de transcórrer tot el segle XIX perquè la població es dupliqui i arribi al segle XX amb un poc més de 2.000 habitants.

Durant les primeres dècades del segle XX, tot i el gran nombre de formenterers que emigraren, la població de l’illa experimentà un creixement vegetatiu important. Aquest fet podria ser degut a la baixada de l’índex de mortalitat, conseqüència de millores alimentícies i higièniques. Així, s’arribà a principis de la dècada dels 30 amb 3.000 habitants aproximadament. Aquesta xifra, però, baixà posteriorment degut a la guerra civil i al descens de la natalitat dels anys posteriors, i no es tornà a assolir fins a la dècada dels 70.

Durant els anys 40, 50 i 60, la població es manté estable, ja que el creixement natural es veu compensat per l’emigració.

El final dels anys 60 i principis dels 70 suposaran el canvi de tendència i Formentera passa de ser illa d’emigrants a illa d’immigrants, amb el canvi econòmic que suposa l’arribada del turisme de masses, i la població comença a créixer ràpidament i progressiva, arribant a l’any 2000 amb 6.282 habitants.

Migracions La majoria dels formenterers emigraren amb la intenció de retornar uns anys després amb suficients diners com per iniciar una nova vida a Formentera. Efectivament, molts d’ells retornaren, però també varen ser molts els que s’establiren de forma definitiva en terres americanes on, encara avui, podem trobar els seus descendents.

Les primeres notícies contrastades que tenim sobre l’emigració a ultramar pertanyen a la segona meitat del segle XVIII. Molts de formenterers s’embarcaven en vaixells de línia regular que enllaçaven diferents ports espanyols amb els americans, però també molts altres, aprofitant els seus coneixements, s’enrolaven com a mariners i acabaven instal·lant-se allà.

Els principals punts de destí foren, per aquest ordre, Cuba, l’Uruguai i l’Argentina. Altres destins, en menor proporció, varen ser: els EU, Mèxic, Paraguai, Veneçuela, Colòmbia i Panamà.

Els formenterers que realitzaven una emigració temporal tornaven als quatre o cinc anys per construir una nova casa on establir-se i casar-se amb una formenterera, encara que molts d’ells tornaven a partir uns anys més tard. L’emigració arribà a ser tant important que els eivissencs coneixien Formentera amb el sobrenom de “s’illa de ses dones”.

Les dificultats en els transports no impediren l’emigració de la població del’illa. Font: Col·lecció Raymar

Principals destins de la població de les Balears que emigrà entre el segle XIXi 1950. Font: Atles de les Illes Balears. Govern Balear, Fundació Sa Nostra i UIB. 1998.

Dona de Formentera. Col·lecció Raymar

LA POBLACIÓ, paisatge humà 11

Cuba Com ja s’ha mencionat, la primera destinació en importància numèrica dels emigrants formenterers fou Cuba. Entre l’any 1875 i el 1947, partiren cap a allà 282 formenterers, dels quals en retornaren 171 i 111 s’establiren allí de forma definitiva.

La major part dels emigrants desenvoluparen feines relacionades amb la mar. Inicialment, 130 d’ells es dedicaren al cabotatge, 72 a la indústria del carbó, 23 a la pesca d’esponja, 18 emigraren per raons militars, 10 es dedicaren al comerç i un petit grup es dedicà a professions diverses com fogoners, faroners, maquinistes navals, terratinents, fusters, etc.

L’origen d’aquests emigrants era el següent:

95 de Sant Ferran. 88 de Sant Francesc. 53 des Cap de Barbaria. 46 de la Mola.

Entre els que es dedicaren als oficis de la mar, molts arribaren a assolir un elevat estatus social, convertint-se en patrons de vaixells en diferents companyies cubanes, com en Vicent Ferrer Castelló (Sala) o en Josep Tur Rosselló (Pep Jeroni), entre molts d’altres.

Alguns, convertits en propietaris de diferents vaixells, en terratinents o empresaris, varen donar feina a molts dels seus compatriotes. Entre aquests cal destacar a Damià Serra Ferrer que, a més de destacar en la pesca d’esponja i com a patró, arribà a ser propietari dels vaixells “La Petra” i “Los 7 hermanos”, on va ocupar molts formenterers. En Xumeu Tur Escandell (Xumeu d’en Jai), va arribar a controlar bona part de la indústria del carbó de Nuevitas, i per a ell treballaren més de 50 formenterers.

Uruguai Aquest país fou el segon en importància de destinacions. A ell arribaren 206 formenterers, dels quals en retornaren 65 i 141 s’establiren de forma definitiva, sobretot a Montevideo.

Inicialment, la majoria foren mariners i alguns d’ells acabaren com a patrons, capitans, maquinistes navals i pràctics del

Port de Montevideo. Altres es dedicaren a oficis com fusters, xofers, cambrers, cuiners, etc.

Entre aquests emigrants destacà Joan Verdera Mayans (Joan d’en Jaume Mateu) que arribà a Montevideo l’any 1884, i després de passar per diferents oficis relacionats amb la mar, arribà a ser pràctic del port de Montevideo i fundador de la confraria de pràctics de l’esmentat port, càrrec que ocupà durant més de deu anys.

En altres professions destacà Antoni Serra Marí (Toni de n’Armat), emigrat l’any 1912, i que fundà a Montevideo, juntament amb el també formenterer Xumeu Marí (Xumeu Pins), la confiteria i fàbrica de dolços KIEL. Aquesta va arribar a ser la primera empresa de Montevideo, amb més de mil treballadors.

També destacaren altres formenterers, com a fusters o faroners, i entre aquests cal esmentar al germans Joan, Xico i Josep Serra Marí (Rampuixes). Aquests fundaren l’any 1916 la companyia Astilleros Serra i Cía. que arribà a ser una de les més importants de Montevideo. Tal val ser la seua importància social que aquesta fou recollida l’any 1925 en el llibre “El progreso catalán“.

Argentina La tercera destinació en importància fou l’Argentina. Allà els emigrants formenterers es dispersaren per diferents zones del país, instal·lant-se a Buenos Aires, La Plata, Córdoba, Mendoza i Rosario, entre altres ciutats.

Es tenen dades que foren 62 persones les que emigraren a l’Argentina, però degueren ser moltes més.

També la majoria foren inicialment mariners, però no només de la mar, ja que la xarxa viària argentina era molt deficient i la majoria del transport es feia per via fluvial. En aquest camp destaquen els germans Joan i Vicent Ferrer Rosselló (Damià) que en la ciutat portuària de La Plata aconseguiren tenir una companyia naviliera pròpia. L’origen dels emigrants a l’Argentina fou el següent: El 70% era de la Mola. El 25,8% era de Sant Francesc. El 3,2% era de Sant Ferran.

D’aquests, només el 9,6 % retornaren a Formentera.

La major part dels emigrants eren mariners. Foto: Marià Marí

LA POBLACIÓ, paisatge humà 12

Les dades de les quals es disposa sobre el nombre d’emigrants formenterers que partiren a Amèrica, 560 persones, pot semblar una quantitat insignificant, però situant-la en el context de Formentera en aquell moment, prop d’un 25% de la població emigrà temporalment o de forma definitiva.

L’emigració de forma definitiva finalitzà en la dècada dels 50. A partir dels anys 60 el turisme es convertí, de forma progressiva, en el motiu dels moviments demogràfics de Formentera, passant de ser una illa d’emigrants a ser illa receptora d’immigrants, fet que es perllongarà fins els primers anys del segle XXI.

La nova activitat turística i la frenètica activitat de la construcció propiciaren l’arribada massiva de mà d’obra, procedent sobretot d’Andalusia i de Castella-La Manxa, en un primer moment. Però, a partir de la dècada dels 90, aquest flux migratori de la península, és substituït pel de marroquins, argentins, colombians, romanesos i equatorians.

L’evolució de la població de Formentera en els darrers cinquanta anys ha estat la següent:

Any Habitants 1950 2.838 1960 2.886 1970 3.017 1981 4.222 1991 4.316 1996 5.353 2000 6.282 2004 7.131

Entre aquestes xifres cal destacar l’evolució en la proporció de la població estrangera de Formentera, que a l’any 1991

era de 6,97%, al 1996 de 15,52%, al 2000 de 21,24% i a l’any 2004 arriba al 23,42%. També cal tenir en compte en aquesta evolució poblacional, l’arribada d’un important nombre d’estrangers europeus que han establert a l’illa una segona residència o bé han instal·lat les seues empreses. Entre ells destaquen els d’origen alemany, seguits per italians i francesos.

Els moviments migratoris són, en definitiva, els que han condicionat l’evolució demogràfica de Formentera, coincidint els moments de creixement amb èpoques d’immigració i sent l’emigració la causa de l’estancament econòmic i social de l’illa.

El turisme ha invertit els moviments migratoris. Foto: Vicent Guasch

Foto: Vicent Guasch

LA POBLACIÓ, paisatge humà 13

ACTIVITATS ECONÒMIQUES S’entén per economia el conjunt d’activitats humanes desenvolupades en un espai físic (comarca, regió, país...) que tenen per objecte la producció i distribució de béns i serveis. Per tant, la història de l’economia de Formentera és bastant senzilla donat que al llarg de la seua història, les formes de subsistència no variaren de manera important fins que arribà el turisme de masses en els anys 60 del segle XX.

Aquest canvi en les activitats econòmiques desenvolupades pels formenterers va ser molt sobtat, i es passà d’una economia basada en l’agricultura, l’explotació forestal, la ramaderia, la pesca i la indústria salinera, a una absoluta dependència del turisme.

A l’hora d’analitzar les activitats econòmiques d’una població, s’ha de tenir en compte quin és el nivell d’activitat i com es distribueixen els treballadors en els diferents tipus de sectors, distribució que té unes característiques comunes al conjunt de les illes:

La major part de la població activa treballa dins el sector terciari. Dins el sector secundari té especial importància la

construcció. La major part de les activitats estan afectades per

l’estacionalitat.

Primàries Dins l’estructura econòmica de l’illa les activitats primàries representen actualment una part molt petita. Aquestes han quedat relegades a un segon pla i poca gent s’hi dedica professionalment, són més els que les desenvolupen a temps parcial o com a hobby.

Aquestes activitats eren les que predominaven abans de l’arribada del turisme, és a dir, l’agricultura, la ramaderia, l’explotació forestal, la pesca i la indústria salinera.

Així i tot, a Formentera sempre hi ha hagut uns percentatges de terres cultivades menors que als de les altres illes, degut a les pròpies limitacions de la terra (tipus de sòl, disponibilitat d’aigua, salinitat...).

Les explotacions han pogut mantenir-se, al llarg del temps, amb una extensió suficient per poder ser productives gràcies al sistema emprat en les successions, l’hereu, que impedia l’excessiva parcel·lació de les terres.

La gran majoria de les terres eren explotades pels seus propietaris, sent els altres tipus de règim de tinença molt minoritaris (parceria*, arrendament). (* veure glossari)

La major part dels cultius eren de secà, amb diferència sobre qualsevol altre tipus. Predominaven la vinya i els cereals, aquests darrers compartint l’espai amb els arbres de secà per excel·lència, garrovers, oliveres, ametllers i, sobretot, figueres. S’emprava la rotació de cultius amb guaret. Aquest sistema alternava els cereals amb llegums i es deixava un període de descans a la terra: el guaret.

L’agricultura ha set fonamental per a la gent de l’illa. Foto: Marià Marí

La ramaderia ha estat sempre present al camp de Formentera. Foto: MariàMarí

Figuera, arbre per excel·lència del camp formenterer. Foto: Marià Marí

LA POBLACIÓ, paisatge humà 14

L’horta ocupava petites extensions al costat de pous o sínies*. Amb les millores aplicades a l’extracció d’aigua del subsòl es varen poder ampliar aquestes extensions de regadiu, però aviat s’anaren limitant per la progressiva salinització dels aqüífers.

El destí de la producció era el de la pròpia família.

La ramaderia i les feines d’explotació forestal no es realitzaven de manera especialitzada, sinó que cada unitat familiar criava els seus propis animals per a l’autoconsum (porcs, gallines, cabres, ovelles...) i extreia del bosc el que necessitava, produint-se en ocasions alguns excedents amb què comerciar.

En canvi, sí que hi hagué gent dedicada exclusivament a la pesca, professionals que, encara avui, conserven bona part de les tècniques tradicionals. L’any 1999 eren 28 les embarcacions que encara desenvolupaven la seua feina, amb 96 tones de registre brut, la qual cosa representava el 7% del tonatge total de captures de les Balears.

A una illa com Formentera la mar està, i ha estat sempre, molt present. Aquesta realitat la descriu clarament el geògraf Vilà Valentí:

“La mar estén les seues enormes possibilitats davant l’home. Des de qualsevol punt de l’illa pot distingir-se en la seua immensitat. Com la terra, com el bosc, es presenta sempre al formenterer i li ofereix un nou camp d’activitats”.

Aquesta activitat pesquera s’ha realitzat tradicionalment amb petites embarcacions i sempre prop de la costa, amb tripulacions de dues o tres persones, a l’escala de les petites unitats familiars i com a reflex d’una organització del treball autònoma. Les captures eren destinades al consum familiar i a la venda, el que proveïa ingressos en metàl·lic als pescadors. Aquesta venda de captures s’anà intensificant al llarg del segle XX, a mesura que es desenvolupaven els serveis vinculats al turisme i s’incorporaren a les embarcacions innovacions tècniques i mecàniques.

Secundàries Entre les activitats que es desenvolupen en aquest sector es consideren les activitats industrials, la mineria o activitat extractiva, la generació d’energia, la producció d’aigua i la construcció.

A Formentera la indústria es concentra en tallers dedicats a la fusta i el moble, així com els tallers d’artesans dedicats a la producció per a la venda als turistes. Entre aquests trobam artesans de productes agroalimentaris, joieria, bijuteria, marroquineria, ceràmica, tèxtil i calçat...

L’activitat extractiva se centra actualment en l’extracció de materials per a la construcció. L’altra activitat extractiva, que fou de gran importància per a l’economia de l’illa, era l’extracció de sal. Durant molt de temps va ser l’única font d’ingressos en metàl·lic de la gent de Formentera.

Una activitat important en el darrer quart del segle XX ha set la generació d’energia. El seu consum ha crescut de forma espectacular en els darrers anys, sent indicador de l’evolució de l’activitat econòmica i del nivell de benestar. La producció d’energia elèctrica que rep Formentera es genera a Eivissa a través de generadors que utilitzen derivats del petroli. Si s’analitzen els MWh facturats el període de 1973-1999, la facturació a Formentera ha passat de 2.660 a

Els pescadors de l’illa conserven bona part de les tècniques tradicionals.Foto: Vicent Guasch

Xarxes. Foto: Marià Marí

LA POBLACIÓ, paisatge humà 15

29.029, el que implica que s’ha multiplicat per 11, mentre que al conjunt de Balears, en el mateix període es multiplicà per 4,28. La facturació d’energia elèctrica a Formentera representa el 0,8% del total de Balears.

Una altra activitat important a l’illa, degut a la seua escassesa, és la producció d’aigua potable. L’any 1996 es posa en funcionament la dessaladora, i des de llavors, la seua producció ha anat augmentant de forma constant.

A Formentera, com a la resta de Balears, la construcció és el segon sector econòmic en importància, desprès del turisme, al que va estretament lligat. Les construccions de l’illa representen l’1,3% del total dels edificis de les Balears. La distribució de les edificacions és també indicador de la distribució de la població sobre el territori, i Formentera té una característica específica que la diferencia de la resta d’illes, ja que el 81% de les construccions estan disseminades. Aquesta xifra és molt elevada respecte a la de les altres illes, on Mallorca té el 16% de les seues construccions disseminades, Menorca el 17% i Eivissa el 50%.

Terciàries Dins aquest grup s’inclouen les activitats que desenvolupen serveis, des de l’ensenyament, l’administració, la sanitat o el turisme. A Formentera, com a la resta d’illes, el turisme és el motor de l’economia actual, com a generador de riqueses i de demanda de la resta de sectors, sobre tot de la construcció.

El turisme El desenvolupament turístic de Formentera s’inicia als anys 60 del segle XX. Des de llavors s’anaren incrementant els establiments, sense cap ordre ni planificació, fins als anys 80 quan, a nivell de Balears, sorgiren els primers plans que, en un primer moment, el que intenten és legitimar el desordre que existia en aquell moment. No és fins a la dècada dels 90 que apareixen les primeres veus que reclamen un enfocament de l’activitat turística cap a la qualitat, més respectuosa amb l’entorn i centrada en serveis amb un major valor afegit.

Actualment el sector turístic està treballant en les possibilitats de diversificar l’oferta, de desestacionalitzar l’activitat, en activitats complementàries, en definitiva, en augmentar la qualitat del producte turístic.

Per analitzar el sector turístic de Formentera, s’han de tenir en compte els següents factors:

Capacitat d’allotjament.

Fira d’artesania de la Mola. Foto: Marià Marí

El turisme, principal activitat terciària. Foto: Marià Marí

Desestacionalitzar implica oferir nous serveis i activitats. Foto: Marià Marí

LA POBLACIÓ, paisatge humà 16

Nombre de places per establiment. Oferta complementària. Despesa turística. Tipus de turistes.

Capacitat d’allotjament Cal tenir en compte dues ofertes: l’hotelera i l’extrahotelera. Quant a l’oferta hotelera es distingeixen des d’hotels fins a fondes i pensions, i les seues subcategories, i dins la extrahotelera, la formada per ciutats de vacances, càmpings, apartaments, amb les seues subcategories, i els establiments d’agroturisme, turisme interior i hotels rurals. Totes aquestes categories es donen dins l’anomenada capacitat d’allotjament legal, però a Formentera és també important la capacitat d’allotjament il·legal. Aquest fenomen es produeix a totes les Balears, però a Formentera és molt més important, arribant a ser el 36% de tota l’oferta turística de l’illa.

L’any 2000 Formentera representava l’1,84% del total de places d’oferta hotelera i extrahotelera les illes Balears, i el 4,79% en nombre d’establiments. Quant a la qualitat d’aquestes places, cal esmentar que fins a la dècada dels 90 no pareix que es treballi en aquest sentit. Així, l’any 2000 un 39% de les places turístiques són a hotels de quatre estrelles i hostals residències o hostals de tres estrelles, mentre que un 35% pertanyen a apartaments de ciutats de vacances de tres estrelles o apartaments de tres claus.

Nombre de places per establiment La dimensió dels establiments de Formentera és molt més reduïda que la de la resta d’illes. Si s’analitza l’evolució d’aquest índex, a Formentera s’ha passat de tenir 60,2 places/establiment el 1986 a 63,4 l’any 2000, mentre que al conjunt de les Balears, s’ha passat de 128 places/establiment el 1986 a 165 el 2000.

Oferta complementaria Aquesta oferta es refereix als serveis de restauració. Aquests establiments, restaurants i cafeteries, s’han anat desenvolupant paral·lelament als turístics. A Formentera, el número de restaurants va créixer un 108% entre l’any 1980 i 1999, i les cafeteries, en el mateix període, un 216%.

Despesa turística Aquesta despesa es desglossa en temporada baixa, mitjana i alta, depenent de l’època de l’any. No es disposa de dades desglossades per illes, així que en el cas de Formentera s’ha de comptabilitzar junt amb Eivissa. Aquesta despesa es conta com a despesa per dia, i a les Pitiüses va augmentar un 31% entre 1992 i 2000, juntament amb un augment del 69% del nombre d’estades.

Tipus de turistes Des de l’inici del desenvolupament turístic de Formentera, el turisme d’origen alemany ha set el predominant, encara que a la dècada dels 90 ha set el d’origen italià el que ha ocupat la major part de la demanda.

Turistes a Sant Francesc. Foto: Marià Marí

Foto: Vicent Guasch

LA POBLACIÓ, paisatge humà 17

ORGANITZACIÓ DEL TERRITORI La distribució tradicional de la població sobre el territori a les Pitiüses, és, probablement, un dels aspectes més originals.

Històricament a Eivissa només existia un únic nucli urbà (Vila) i tota la resta de l’illa constituïa l’espai rural. Sobre aquest espai rural la població es distribuïa de forma dispersa per tot el territori, on només existien dos nuclis de població incipients. Aquesta distribució espacial, que podria parèixer sense cap estructura, sí contenia una organització territorial articulada en quatre instàncies: el casament, la vénda, la parròquia i el municipi.

Formentera va romandre deshabitada, o gairebé deshabitada, des de finals del segle XV fins a principis del XVIII, quan es produeix el repoblament de l’illa amb famílies provinents d’Eivissa. Així, el model d’organització territorial eivissenc va ser traslladat a Formentera on s’adaptà al nou emplaçament.

El casament: o casa, era el nucli, centre de l’explotació i sostre de la unitat econòmica familiar. Cada unitat familiar produïa el que necessitava, constituint la unitat econòmica de producció i consum.

El nom de la casa era complement del propi, identificant a les persones amb una determinada família.

La vénda: segons el diccionari, vénda és “tanda, torn”, i també “partida dels antics quartons d’Eivissa i, des de llur creació l’any 1785, de les modernes parròquies o termes rurals d’Eivissa i de Formentera, que comprèn diverses cases disseminades”.

Efectivament, dins la vénda s’organitzaven un grup de cases pròximes, primerament per feines comunitàries o actes festius, i acabà sent un concepte territorial.

A Formentera aquesta divisió territorial encara es conserva i l’any 1983 l’ajuntament de l’illa l’oficialitzà i establí les 14 véndes actuals: des Brolls, des ca Marí - Migjorn, des Carnatge, des Cap, de ses Clotades, de sa Miranda - Cala Saona, des Molí - s’Estany, des Monestir, des Pi des Català, de Porto-Salè, de sa Punta, de ses Roques, de ses Salines i de sa Talaiassa.

La parròquia: aquestes es crearen a finals del segle XVIII, amb l’idea de donar millor servei espiritual a la població, ja que degut a la seua dispersió, molts de formenterers havien de recórrer grans distàncies per anar a l’església. També és cert, però, que es construïren seguint les idees il·lustrades d’aconseguir un major control social sobre la població. Les noves esglésies havien de ser el nucli dels nous pobles. Això no es va aconseguir, i la major part de la població va continuar vivint de forma disseminada pel territori.

Les parròquies, però, sí aconseguiren crear unes noves relacions socials i el sentiment de pertinença a cada parròquia, identificada com a poble: Sant Francesc Xavier, Sant Ferran de ses Roques i el Pilar de la Mola.

El municipi: aquesta unitat, més recent, es crea amb la unió de diverses parròquies, constituint la divisió administrativa del territori. Tot Formentera, amb els illots de s’Espalmador, s’Espardell, s’Espardelló i altres més petits, constitueixen un únic municipi, Formentera.

Elements Els eivissencs que s’instal·laren a Formentera amb el repoblament del segle XVIII, construïren tota una sèrie d’edificacions i construccions per cobrir les seues necessitats, i anaren configurant el paisatge de l’illa, un paisatge que encara avui es pot observar a bona part de Formentera.

Tots aquests nous elements podrien classificar-se segons la funció a la qual anaven destinats:

Habitatges i construccions complementàries: cases, corrals, parets de pedra, cisternes, aljubs*, sínies, pous... Productiva: trulls* i molins.

Casament aïllat en es Amunts d’Eivissa. Foto: Marià Marí

Véndes de Formentera. Autors: José F. Soriano / Antoni Ferrer

LA POBLACIÓ, paisatge humà 18

Defensiva: torres. Religiosa: esglésies.

Òbviament, en un primer moment, l’estil i tipus de construccions foren les mateixes que es realitzaven a Eivissa, adaptades a l’entorn de Formentera. Amb el temps moltes de les característiques d’aquestes construccions es conservaren, però d’altres evolucionaren i donaren lloc als trets propis de l’arquitectura popular de Formentera.

L’arquitectura popular, en general, és la realitzada per les classes populars per al seu ús, amb l’única finalitat de satisfer les pròpies necessitats, i utilitzant sempre tècniques constructives senzilles.

Així, l’arquitectura popular té com a característiques:

L’adaptació a les necessitats dels usuaris. El seguiment d’una mateixa tipologia, encara que no es

planifiqui prèviament. La utilització òptima dels materials disponibles. L’adaptació a l’entorn.

Torres costaneres Construïdes per motius defensius, com a punts de vigilància de la costa. Foren acabades durant la segona meitat del segle XVIII. Primer es construí la torre situada a s’Espalmador, la torre de sa Guardiola, i posteriorment es construïren les quatre restants: la de Punta Prima, la des Pi des Català, la des Cap o des Garroverets i la de la Gavina.

La torre de sa Guardiola presenta alguns trets particulars que no es donen a les altres torres de les Pitiüses. Va ser concebuda com a part del dispositiu de defensa del pas des Freus, juntament amb la torre de ses Portes.

La torre de sa Guardiola, com la resta de torres, presenta planta circular i alçat troncocònic format per dos cossos diferenciats per una petita represa. Aquesta torre, però, no té motllures exteriors que diferenciïn les dues plantes, com sí apareixen a totes les altres torres. Aquesta també es construí seguint criteris tècnics de l’època, mentre que les construïdes posteriorment seguien models normalitzats, de 1a, 2a o 3a classe, en funció de les dimensions i capacitat d’artilleria.

Molins Són similars als eivissencs i la seua presència sobre l’illa ve a demostrar la consolidació de la població a Formentera: molí d’en Teuet, molí vell de la Mola, molí de ses Roques, molí d’en Botigues, molí d’en Mateu, molí d’en Jeroni, molí d’en Simón.

Quan Guillem de Montgrí infeudà Formentera a Berenguer Renart (1246), li permeté utilitzar els molins que hi havia a l’illa. Així, si els catalans trobaren molins a Formentera, probablement eren de vent, ja que els musulmans difongueren aquest tipus de molí per tot occident.

També existiren els molins dels estanys: el molí d’en Marroig o d’es Carregador, que s’utilitzava per moldre sal i deixà de funcionar a finals del segle XIX, i el molí d’en Ferrer, que s’utilitzava per distribuir l’aigua als estanys saliners.

Esglésies La construcció d’aquestes constata la consolidació de la població a l’illa. La primera en construir-se fou la de Sant Francesc (1726-1738). Aquesta s’inicia perquè la capella de sa Tanca Vella va quedar petita per acollir l’increment de la població i, en un primer moment, també realitzà les funcions de refugi, seguint el model d’església-fortalesa de Sant Miquel i de Sant Antoni, a Eivissa.

Les altres esglésies, el Pilar de la Mola (1771-1784) i Sant Ferran (1883-1889), no presenten aquest aspecte d’església-fortalesa, ja que en ser construïdes més tard, la inseguretat de l’illa havia, pràcticament, desaparegut.

Varadors Aquestes casetes construïdes a cales i platges per guardar les petites embarcacions de pesca, constitueixen un singular exemple d’arquitectura marítima. Es diferencien de les d’Eivissa per estar construïdes, bàsicament, de fusta, instal·lats directament sobre les roques i sense alterar el lloc on se situen.

Existeix el cas singular dels varadors de cala en Baster que estan excavats al marès* del penya-segat de la pròpia cala.

Torre de la Gavina. Foto: Vicent Guasch

LA POBLACIÓ, paisatge humà 19

Pous i aljubs La manca d’aigua a Formentera ha set un dels condicionants més importants per l’activitat humana. L’illa ha disposat sempre d’aquest recurs, però la seua escassesa i les dificultats per a la seua extracció han fet d’ella un recurs escàs. Així, les formes d’obtenir-la es resumeixen en: les fonts naturals, construint pous i recollint-la de la pluja.

Les fonts naturals no són gaire abundants, i en molts de casos són petites i difícilment aprofitables.

L’existència, en les zones més baixes de l’illa, d’aqüífers* a poca profunditat, ha fet que els formenterers construïssin pous, fins i tot a la mateixa línia de costa. Aquests pous eren tradicionalment d’ús comú, i existeix documentació d’alguns d’ells des del segle XIII. Abans del segle XIX existien a Formentera 29 pous documentats:

Pou des Carnatge i pou des Verro (documentats ja al segle XIII), pou de cala Saona, de Porto-Salè, des Torrent de s’Alga, de s’Espalmador, de ses Illetes, des Pujols, de cala Llenya, de can Blai, de can Carlos, de can Pins, de can Rita, d’en Blai, d’en Gall, d’en Marianet, d’en Pere Miquel, d’en Rempuixa, de na Rita, de sa Sénia, de ses Roques, des Batlet, des Ca Marí, d’en Durban, d’en Pere Blai, de ses Mates, des Blais, de ses Fumades i Gran.

En les zones elevades de l’illa, on els aqüífers estaven a més profunditat, l’obtenció de l’aigua era mitjançant la recollida de la pluja en cisternes i aljubs. Aquests eren especialment abundants i grans a la Mola, on es trobaven 15 dels 18 aljubs documentats abans del segle XIX a tota l’illa:

Aljub de can Xiquet Baixero (abans de la Plaerança), aljub de can Jaume Costa (abans d’en Geniscai), aljub del Poble (la Mola), aljub del Poble (Sant Francesc), aljub de s’Església, de can Blai (o de can Sala), aljub de can Botiga (es Pantano), aljub des Camp, de can Carlos, de can Costa, de can Jai, de can Jaume Rafel, de can Jaume des Camp, de can Porracines, de can Rita, de can Rita des Bosc, de can Talaies i de sa Talaiassa.

Molí. Foto: Vicent Guasch

Església de Sant Francesc. Foto: Vicent Guasch

Varadors sobre les roques. Foto: Vicent Guasch

LA POBLACIÓ, paisatge humà 20

Parets de pedra Aquest element, complement de les cases, ajuda a donar forma a aquestes i a integrar-les al territori. Aquesta funció la descriu el prestigiós arquitecte J.L. Sert:

“Les cases de camp es perllongaven amb murs de pedra seca que generalment es coronaven de blanc. És com si la casa tingués arrels, quilòmetres i quilòmetres d’arrels de pedra que constitueixen un dels elements bàsics de l’arquitectura del paisatge de l’illa, perquè no hi ha únicament l’arquitectura de la casa, també hi ha l’arquitectura del paisatge”.

A Formentera, durant el repoblament, les parets de pedra tingueren una especial rellevància per delimitar les terres. La seua construcció respon a l’esquema de divisió de les propietats a partir de les gràcies reials*, encara avui distingibles sobre el territori de l’illa.

L’habitatge tradicional Dins l’arquitectura popular de Formentera, les cases són els elements més característics. Com ja s’ha mencionat, aquestes deriven de les cases eivissenques, però amb trets diferencials significatius. Entre d’ells:

Les cases formentereres de terrat pla són més petites, més semblants a les pallisses*. La volumetria de la construcció i la seua evolució és

més simple i senzilla. A vegades, el creixement de la casa és de sud cap a

nord, fet que no es dóna a les cases eivissenques. La cuina es col·loca, moltes vegades, a un extrem del

porxo.

Per poder analitzar l’estructura i evolució de les cases tradicionals de Formentera, primerament analitzarem el model eivissenc, del qual deriven.

La casa tradicional eivissenca és una construcció amb terrats plans, situats a diferents altures per afavorir la recollida de l’aigua de pluja, murs gruixuts (d’entre 60 i 80 cm) i amb poques i petites obertures exteriors. L’element bàsic espacial és el cub, ocupant cada un d’ells una estança, que individualment també s’anomena casa.

La planta bàsica d’una casa pagesa estava formada pel porxo, la cuina i les habitacions. A aquesta planta bàsica s’afegien noves estances (habitacions superiors, porxades, porxets, sequers*...), en funció de les necessitats de la família que l’habitava, a més de tota una sèrie de construccions auxiliars destinades a la producció, transformació, elaboració i conservació dels productes agraris (casa del vi, casa de les matances, trull, aljubs, corrals...).

El porxo era l’estança principal i actuava com a distribuïdor dels altres espais. Era la zona intermèdia entre l’exterior i l’interior, zona de treballs comuns, d’acollida de visites, de reunions familiars i, juntament amb la cuina, l’àmbit on es desenvolupava la major part de la vida quotidiana. La cuina se situava, normalment, a un dels costats de la casa, constituint un espai interior i sense obertures a l’exterior.

Les habitacions eren de reduïdes dimensions, situades a la part posterior de la casa.

Els terrats, plans, estaven formats per uns elements de suport horitzontal sobre els quals descansava la superfície de cobriment. El suport estava format per bigues, jàssenes, perllongues i tegell, fabricats tots ells amb fusta, sobretot de

Pous i aljubs són elements d’alt interès patrimonial. Foto: Vicent Guasch

Les parets de pedra són un element destacat al paisatge de l’illa. Foto: Marià Marí

LA POBLACIÓ, paisatge humà 21

savina. Si eren de pi, aquests s’amaraven a la mar o als estanys de ses Salines per evitar la seua putrefacció.

La jàssena era la peça de suport horitzontal del terrat, situada sobre l’eix llarg de l’estança, i reforçava o rebia el pes de les bigues.

Les perllongues estaven orientades en la mateixa direcció de les bigues i sobre elles descansaven una o dues jàssenes.

Sobre les bigues es col·locava un forjat de tauletes, el tegell, que cobria l’espai entre les bigues i preparava la base pels altres elements.

Sobre aquest suport de fusta es col·locaven diferents capes de materials naturals que formaven la coberta. Directament sobre la base formada pel tegell es col·locava una capa de fulles de posidònia (“algues”) que feia la funció d’aïllant tèrmic. Sobre les fulles es col·locava una capa de carbonell o terra de sitja*, la qual absorbia la humitat i l’evacuava.

Finalment, sobre el carbonell es col·locava una capa d’argila, constituint la capa més externa i impermeabilitzant tot el conjunt.

A Formentera, les cases tradicionals tenen dos tipologies:

Les de coberta plana d’argila, fetes seguint el model eivissenc, tot i que amb algunes diferències. Les de coberta de teules, que comencen a proliferar a

partir del darrer quart del segle XIX i arriben fins als anys cinquanta del segle XX.

Materials i tècniques de construcció Tots els materials que s’empraven per a la construcció de les cases a Formentera es podien aconseguir a la mateixa illa, especialment pel que fa a les construccions més antigues: pedra, fang, fusta, alga, terra de sitja...

Les parets es feien de pedra poc treballada i unida amb fang argilós. D’aquesta forma s’obtenia un mur com les parets seques, però reforçat amb fang, i d’una amplada d’entre 60 i 80 cm aproximadament.

L’interior de la casa es referia amb fang i després s’emblanquinava amb calç. A l’exterior es podia deixar la pedra vista o bé, referir-se i emblanquinar-se, especialment la façana principal, protegint d’aquesta forma el murs de la humitat.

Per a les parets es buscava pedra viva, ja que si era arenosa s’acabava desfent a causa del salobre*, motiu pel qual el marès s’emprava molt poc. Però la utilització d’aquest es va generalitzar a finals del segle XIX, en les cases de coberta de teula.

En les construccions de cobertes de teula, el marès s’utilitzava per fer les arestes, les parets primes de distribució interior i els sostres. Es va substituir el fang dels murs per una mescla feta amb arena de platja de diferents gruixos i calç viva. La impermeabilitat de la mescla permetia deixar la pedra vista a totes les parets exteriors de la casa i només es referien i emblanquinaven les arestes i els voltants de les finestres i de les portes. Aquest fenomen decoratiu es generalitzà, especialment, a partir dels anys vint del segle XX.

Can Miquel Mestre (Sant Mateu). Foto: Marià Marí

Jàssena, perllonga, bigues i tegell

Elements que formen un terrat

LA POBLACIÓ, paisatge humà 22

Les cobertes més antigues eren planes i amb la mateixa distribució i materials que les eivissenques. La incorporació de la teula en les cobertes va derivar en una sèrie de canvis importants.

Al principi, dins el darrer quart del segle XIX, la tècnica constructiva encara s’assemblava molt a la dels terrats d’argila, i les úniques novetats eren la inclinació del terrat (l’aiguavés) i la substitució de la terra de sitja i l’argila per una capa de teules subjectades amb mescla.

A començament del segle XX, però, s’acaba substituint el tegell per mitjans de marès encavalcats entre les bigues, a sobre dels quals ja s’hi col·loquen directament les teules fixades amb mescla. Sobre els tipus de sòls de les cases, en les més antigues, el paviment més habitual era el d’argila, encara que el de mescla també era relativament usual, tot i que una mica més costós. Algunes cases, una minoria, el tenien de lloses de roca viva, el de major duresa.

Coincidint amb l’arribada de la teula, es comencen a instal·lar els paviments de rajoles de terra cuita, generalitzant-se a les primeres dècades del segle XX.

Morfologia i creixement Les cases formentereres de coberta plana seguien les tècniques constructives de les cases eivissenques, però eren més senzilles i de menors dimensions.

La distribució més usual consistia en un porxo amb dues habitacions posteriors o tres, si la casa era més gran. A un costat del porxo, generalment l’esquerre, se situava un gran parafum on fer foc per cuinar i escalfar-se a l’hivern. També es conserven distribucions en les quals la cuina ocupa una estança independent, a un costat de la casa, disposada de manera perpendicular al porxo i amb porta dins aquest. Algunes cases també presenten casa de dalt, estança ubicada a un dels extrems de la construcció, sobre alguna de les habitacions i part del porxo.

De forma més minoritària es donen les cases amb porxada o doble porxo, un model que segueix més fidelment el model eivissenc. Aquestes eren més habituals a la Mola, sent de

majors dimensions que les de distribució bàsica amb porxo i dues habitacions posteriors.

A les cases amb cobertes de teules la distribució bàsica seguia sent la mateixa, però la incorporació del marès permet subdividir l’espai i es fa habitual fer una habitació a cada costat del porxo, utilitzant una com a cuina i l’altre com habitació.

Un aspecte important per destacar d’aquestes cases és l’enramada. Mentre que en els habitatges de coberta plana aquesta es feia de branques de pi, en les cases de teula es fa d’obra, amb una sèrie de pilars, damunt els quals es col·loca una jàssena per aguantar les bigues que surten de la façana de la casa. Sobre les bigues es col·loquen mitjans o tegell i teules, d’igual manera que la coberta.

En les cases més antigues l’enramada només protegia la porta d’entrada, però en les construccions del segle XX, aquestes s’amplien fins a ocupar tota la façana.

Respecte al creixement de la casa, el més comú era que creixés a mida de les necessitats dels seus habitants, procés que es donava de dues formes:

El mateix que es feia a les cases eivissenques, és a dir, anar afegint estances per davant de la casa. El cas contrari, és a dir, anar afegint estances a la part

posterior de la casa.

Aquest darrer model, que ja es dóna en cases de coberta plana, és el que més s’utilitza en les cases de cobertes de teula.

Són abundants les cases dels anys vint i trenta del segle XX que només tenen un porxo amb una habitació a cada costat, coberta de teules amb el vessant cap endavant, i al mur posterior unes portes tapiades en espera de poder afegir altres habitacions i construir l’aiguavés de la part posterior.

A més de tot això, però, s’ha de tenir en compte que moltes de les cases de Formentera han sofert una evolució constant des del segle XVIII, de manera que en elles apareixen característiques de totes les tipologies.

L’extracció del marès fou una activitat important a l’illa. Foto: Vicent Guasch

Can Jaume d’en Simón. Foto: Jaume Escandell

LA POBLACIÓ, paisatge humà 23

GLOSSARI Aljub: dipòsit per recollir l’aigua de pluja. A diferència de la cisterna, l’aljub recull aigua que cau a terra sobre una superfície delimitada, rocosa, degudament netejada i lliure de vegetació.

Aqüífer: formació geològica que conté aigua.

Gràcies reials: concessions atorgades a algú per la Corona.

Marès: pedra arenosa, fàcil de treballar.

Pallissa: lloc on es guarda la palla.

Parceria: contracte agrícola entre el propietari d’una finca i el majoral, que a més de treballar la finca, viu a la casa i té cura de la seua producció.

Salobre: capa de sal que deixa sobre una superfície l’evaporació de l’aigua salada.

Sequers: estructures cobertes per un terrat pla i tancades per parets a alguns vents per protegir els productes agrícoles (figues, raïm, ametlles...) que es s’estenien al sol sobre els terrats de les cases per a la seua conservació.

Sínia: mecanisme per extreure aigua subterrània amb ajuda d’un animal de tir (cavall, mula o ase).

Sitja: estructura realitzada amb llenya i terra d’on s’extreu carbó vegetal.

Trull: lloc per fer l’oli.

BIBLIOGRAFIA Prats i Serra, J.A.; Marí i Mayans, E. Geografia i història de Formentera. Editoral Mediterrània. Eivissa, 1999.

Marí Cardona, J. Illes pitiüses III. Formentera. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa, 1983.

Prats, E.; Ramón, F.; Vallès, R. Coordinador: Vilà Valentí, J. Geografia de les Illes Pitiüses. Les activitats agràries. Institut d’Estudis Eivissencs. Eivissa, 1984.

Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. Consell Insular d’Eivissa i Formentera. Eivissa, 1995.

Formentera: història i realitat. Universitat de les Illes Balears. Palma, 2000.

Es Amunts d’Eivissa. Vida, cultura i paisatge. GEN-GOB Eivissa. Eivissa, 2004.

Formentera en les teues mans. GOB Formentera i GEN-GOB Eivissa. Eivissa, 2006.

www.grec.net