La Ribera d’Ebre, amb els cinc sentitsidece.cat/premi2013/Premi4.pdf2n de Batxillerat A. Ciències...

2n de Batxillerat A. Ciències Socials

La creació d’una nova guia. Promoció turística de la Ribera d’Ebre | Carolina Brut Sanz | Tutor: Rafael Ortiz

09/01/2013

TREBALL DE

RECERCA

2012-2013 LA RIBERA D’EBRE, AMB ELS CINC SENTITS

2n de Batxillerat A. Ciències Socials LA RIBERA D’EBRE, AMB ELS CINC SENTITS

Carolina Brut Sanz 1

Pel meu avi Ramón Sanz, amant de la fotografia, company de viatge, amb il·lusió

per seguir descobrint fins l’últim instant.



Índex

1. Introducció 3

2. Metodologia del treball 5

2.1. L’evolució del treball 5

2.2. Treball de camp, selecció de la informació 7

2.3. Imatges 7

2.3.1. Càmera Canon EOS 50D, conceptes bàsics 8

2.3.2. Fotografia de paisatges 12

2.3.3. Tractament de la imatge, photoshop 15

3. Tècniques emprades per a la creació de la guia 18

4. Procés de creació de la guia, sentit a sentit 19

4.1. Vista 19

4.1.1. Riba-roja d’Ebre 19

4.1.2. La Palma d’Ebre 21

4.1.3. Flix 22

4.1.4. Ascó 25

4.1.5. Vinebre 28

4.1.6. La Torre de l’Espanyol 30

4.1.7. Garcia 31

4.1.8. Móra d’Ebre 32

4.1.9. Móra la Nova 35

4.1.10. Benissanet 37

4.1.11. Miravet 38

4.1.12. Ginestar 40

4.1.13. Rasquera 42

4.1.14. Tivissa 44

4.1.14.1. La Serra d’Almos 48

4.1.14.2. Darmós 48

4.1.14.3. Llaberia 49

4.2. Gust 49

4.3. Olfacte 49

4.4. Oïda 50

4.5. Tacte 50

4.6. Maquetació de la guia 51

5. Conclusions 52

6. Bibliografia 53

Annex

1. GUIA: Guia amb CDimatges i CDreportatge

2. Curs emprèn com a guia turístic

3. Recull de fulletons turístics



1. Introducció

empre busquem lluny trobar indrets meravellosos, carregats d’exotisme,

adrenalina, fantasia...però realment no som conscients del paradís que

tenim a casa. És el que em va passar a mi quan em vaig haver de plantejar

un tema per fer el Treball de Recerca. No sabia quin seria el millor per poder

recercar-lo i defensar-lo i que alhora anés amb mi i gaudís fent-ho. El cas és que,

asseguda dalt d’un dels indrets més emblemàtics de la meva comarca, no vaig

necessitar res més que una imatge des d’allà dalt, una aroma fresca i pura, plena

de vida, una melodia de natura, un regust als sabors de la meva terra i un suau

tacte al paisatge que m’envoltava, per tenir clar quina seria la meva recerca.

Primer de tot, tinc la necessitat de justificar i defensar aquest treball. I ja, des d’un

bon principi deixar clar que el treball que presento fuig de tota convencionalitat i

d’un treball de recerca típic. Un de Barcelona, parlarà de Barcelona d’una manera

diferent com en parlaria un de Madrid o de París. Doncs el mateix em passa a mi

amb la Ribera d’Ebre. Cert és que he de respectar les característiques objectives

que suposen un treball de recerca, però és inevitable i fins i tot injust que no tracti

aquest treball d’una manera subjectiva i amb sentiment.

Ja havia fet una recerca semblant feia dos anys amb un altre treball, però allò es

va quedar en un projecte, en llavor. Ara, he decidit tornar a emprendre aquest

viatge i fer un treball a l’altura de la meva comarca, la Ribera d’Ebre.

Ara sí, us presento el meu treball; la Ribera d’Ebre, amb els cinc sentits. Una

guia sorgida a partir de les sensacions que en un inici vaig sentir, sorgida també a

partir del treball d’altra gent que, igual que jo, ha sentit la necessitat de donar-la a

conèixer (em refereixo a altres guies ja fetes i tots els fulletons turístics que he

anat recollint), sorgida de l’afició per la fotografia i el senderisme, però sobretot,

sorgida dels meus sentiments d’arrel en aquesta comarca.

Amb aquesta guia i aquest treball, espero complir els següents objectius i obtenir

un resultat major al que esperem. I si és així, tirar endavant aquest projecte, ser

ambiciosos i dur-lo més lluny, per realment oferir-lo al turista. L’objectiu principal

és la innovació amb un producte per a la promoció turística de la Ribera d’Ebre.

La potenciació de tots els recursos que posseeix, tan poc coneguts i tan poc

explotats, l’aplicació de totes les tècniques per tal d’aconseguir un producte el

més òptim possible, conèixer nous conceptes d’altres temes relacionats amb

aquest treball, com ara la fotografia, publicitat, turisme, però sobretot de la

comarca.

Com a objectius personals tinc, bàsicament, conèixer la Ribera d’Ebre. Ser capaç

de seleccionar la informació justa i necessària per a que la guia ofereixi totes les

característiques que volem que tingui. També aprendre a valorar el que tenim i no

deixar mai de lluitar per ell, per treure-ho endavant i donar-li una oportunitat. I

S



sobretot, estar a l’altura d’un producte d’aquestes dimensions i assolir la guia que

es mereix la Ribera d’Ebre.

Al principi, no tenia molt clar si el treball, i amb ell la guia, seria rentable. De fet,

qualsevol persona de fora i fins i tot d’aquí ho dubtaria. El cas és que tenia un

neguit dins meu per descobrir la comarca per mi mateixa i demostrar que té molt

per oferir. I així és. La Ribera d’Ebre té moltes possibilitats d’ampliar el seu

turisme, una gran varietat de recursos, poc explotats, i la clau per fer-ho és

atreure al turista i oferir-li d’una manera atractiva, agradable i pràctica l’ampli

ventall de possibilitats que té.

D’altra banda també he d’apuntar, que el meu treball s’iniciaria després d’un

estudi del sector turístic de la comarca, com a una nova proposta per promoure-la.

No m’he dedicat a realitzar aquesta qüestió, ja que em desviaria molt del que és el

meu tema central, però el que sí he de comentar, és que m’he basat amb unes

conclusions extretes d’un treball de recerca (Ribera d’Ebre, Paradís per explotar,

de Judit Àvila Cambra) que tot i haver-se realitzat fa uns anys, el turisme a la

Ribera d’Ebre continua bastant estancat.

El fet més important però, que ha suposat per mi aquest treball a nivell personal,

és el poder haver estat en contacte amb tot aquest món, l’haver trepitjat cada racó

de la comarca i viure per mi mateixa l’experiència que es pot oferir a un turista.

Tota aquesta gràcies a l’ajuda del meu avi que m’ha dut a tots els pobles, als

coneixements adquirits pel curs de guia que vaig realitzar i als petits detalls que

m’han anat aportant les imatges que he anat prenent, els paratges i la gent de

cada poble.

En el següent dossier, no hi haurà molt contingut ja que no em centro

principalment en un estudi turístic, sinó que hi ha un gran i minuciós treball de

camp per a la maquetació de la guia. És evident doncs, que el vertader treball, on

es veurà la recerca real d’aquest, es trobarà reflectit a la guia. Aquí doncs, hi

haurà tots els recursos que he utilitzat per la maquetació de la guia, experiències

de cada poble, la guia explicada...

Només em queda dir; benvinguts al viatge dels cinc sentits per la Ribera d’Ebre!



2. Metodologia de treball

Tal i com he introduït, aquest treball és eminentment pràctic; no vaig formular-me

cap hipòtesi ni cap pregunta per fer-lo. La metodologia serà un apartat pràctic,

molt ampli, en el qual es veurà el treball que hi ha al darrera de la guia. En

aquesta secció explicaré detall a detall com s’ha realitzat aquest treball, des dels

inicis, seguint tota la evolució de la recerca, passant per com he seleccionat la

informació de cada poble, el procés de les imatges (incloent les eines que he

utilitzat, amb quines tècniques he pres les fotografies, el programa de tractament i

retoc de les imatges).

2.1 L’evolució del treball.

Vaig començar el treball l’últim trimestre de primer de batxillerat, com un treball de

l’assignatura del meu tutor Rafael Ortiz, economia de l’empresa, per començar a

saber com funcionava un treball d’aquestes característiques. Com ja havia estat

familiaritzada amb aquest treball, ja tenia les idees una mica encaminades o això

és el que creia. Ara vec que, de la petita idea que vaig plantejar-me, n’han sorgit

d’altres de molt més madures i de les que crec que n’he pogut treure més suc. Un

clar exemple, és el nom de la guia, una nova manera d’enfocar una guia turística,

d’una manera original i diferent.

En un principi, com en tot treball ben fet, vaig haver-me de distribuir la feina. La

programació va començar per deixar per escrit quin seria el meu treball. Realment

és el que em va costar més; definir el meu treball, arrancar la recerca. I he de

reconèixer, que la introducció que he presentat no és la que vaig donar per bona a

l’inici, sinó que m’he vist obligada a canviar-la i a fer que aquest treball porti la

meva marca, la meva personalitat.

Com a treball final de primer, vaig fer una presentació davant dels meus

companys explicant quina seria la meva recerca, aprofitant així, per fer un assaig

de la presentació oficial del treball de recerca.

Paral·lelament al curs de primer de batxillerat, vaig començar un curs de guia que

oferia el Consell Comarcal, impartit per Jordi López Roig, tècnic en Turisme i

consultor de turisme de la UOC i organitzat per Jordi Jardí i Piñol, president del

CCRE. El Curs Emprèn Com a Guia Turístic II, va tenir una durada de 25 hores,

repartides en cinc dissabtes dels mesos de Maig i Juny. Va ser la continuació d’un

primer curs, realitzat l’any passat, de teoria del turisme*Annex, però aquest darrer

fou totalment pràctic. Va consistir en realitzar una sèrie de visites guiades pels

diversos actius turístics de la comarca i a partir d’aquestes visites, fetes per

persones de la comarca, amb titulació de guia o no, analitzar-les i aplicar els

conceptes teòrics de l’any anterior.



Aquest curs em va ajudar en l’inici de la recerca, no per la part de la formació

pràctica, que consistia en l’anàlisi dels guies, sinó pel contingut de les visites pel

qual vaig començar a conèixer la meva comarca.

Gràcies a aquesta experiència vaig prendre idees pel meu treball, recollir molta

informació per la realització del treball i adquirir coneixements relacionats amb el

món del turisme, principalment per la part de comunicació guia-turista. Però

sobretot vaig entrar en contacte amb la Ribera d’Ebre.

El treball ja tenia una base i una bona pila d’informació amuntegada. El temps va

anar passant, durant l’estiu i a principi de curs vaig aprofitar el bon temps per anar

a fotografiar cada racó de la Ribera d’Ebre. És a partir d’aquí, on comença

l’autèntica etapa de viatges per la comarca, del meu treball de recerca.

Amb el meu immillorable company de viatge, el meu avi Ramon, vam iniciar

l’aventura amb un Nissan Terrano, una Canon EOS 50D, una càmera vella i un

feix de mapes de pobles. Normalment fotografiar un poble ens costava tota una

tarda sencera, si era entre setmana i, tot un matí si era en dissabte o diumenge. Li

estic molt agraïda, perquè de no haver estat pel seu atreviment no hagués

aconseguit imatges tan espectaculars. Aquest moment del treball ha estat el que

més he gaudit. L’experiència m’ha motivat molt pel treball i m’ha fet agafar-li més

estima a la meva terra. Les visites a cada poble no són històries irrellevants, de

cadascuna em quedo amb unes quantes anècdotes gracioses, unes altres

d’emocionants i d’altres que et fan posar els pels de punta.

L’altra banda del viatge, són les excursions per algunes de les senderes de la

comarca i les vies d’escalada. Aquesta afició l’he heretat del meu pare Eric, en

aquest cas ha estat ell qui m’ha acompanyat en algunes excursions i m’ha ajudat

en l’elaboració de les ressenyes per les vies d’escalada.

I ara, un cop recopilades totes les fotografies i imatges, em vec elaborant la

memòria del meu treball i paral·lelament, muntant la guia i un senzill reportatge de

la comarca com a complement per a la guia.



2.2 Treball de camp, la selecció de la informació

En aquest apartat de metodologia, torno a remarcar la importància que ha

esdevingut en el treball la pràctica i tot el treball de camp. Les principals fonts

d’informació amb les que m’he dotat d’aquesta, han estat les visites guiades

realitzades durant el curs de guia, tots els fulletons turístics que he recopilat, ja

sigui a través del Consell Comarcal, de l’Ajuntament de cada poble (via Internet) o

dels punts d’informació de cada poble. He de dir, que no de tots els pobles vaig

aconseguir fulletons. Tota la informació d’aquests la vaig treure basant-me amb

unes fitxes d’una guia de serveis de Terres de l’Ebre i amb la font explicada a

continuació.

El fet d’anar a conèixer cada poble personalment, m’ha fet descobrir diversos

actius turístics que no hagués tingut en compte limitant-me a seguir els fulletons.

Per tant, una altra font important en aquest treball, han estat les visites en persona

als municipis.

I no podria deixar de banda les veus de l’experiència i els coneixements de la gent

dels pobles. He de dir i sobretot agrair la implicació desinteressada de la gent que

m’he anat trobant i que s’ha ofert a ajudar-me en petits detalls per ells, i grans

obstacles per mi. No hi ha hagut cap poble que no m’hagi trobat com a mínim una

persona que m’hagi donat el que era especial d’aquell poble. M’agradaria

nombrar-los a tots i sé que no me’n deixaria a cap perquè me’n recordo de tots i

cadascun d’ells. Sens dubte aquest fet ha donat un toc especial i diferent a la

guia. A tots vosaltres, gràcies.

A partir de tot això, seleccionava de cada poble el que més m’interessava per la

guia, sense deixar-me cap detall, i procedia a la redacció de cada apartat de la

guia.

2.3 Imatges

Les imatges són un dels punts més importants d’aquest treball, ja que és una eina

fonamental en el món del turisme i en l’estimulació del principal sentit que ens

atreu, la vista.

En aquest apartat en especial, hi recau un interès particular; interès per la meva

afició a la fotografia, interès per destacar el recurs de la imatge en el meu treball i,

principalment, perquè totes i cadascuna de les fotografies són meves, amb una

sola excepció, les aèries. He de fer esment a la Pilar Vallano i a la Mònica Folqué,

que han estat qui me les han cedit. He considerat necessari dedicar un espai

exclusiu per explicar tot el procés que he seguit per fotografiar el paisatge de la

Ribera d’Ebre i anotar alguns coneixements bàsics de fotografia amb els que m’he

ajudat per la presa d’imatges.



2.3.1. Càmera Canon EOS 50D, conceptes bàsics.

Tot i que algunes de les fotografies estan fetes per una Nikon COOLPIX S9100 i

una Canon Ixus 130, la major part estan preses per la Canon EOS 50D, que és

amb la que he treballat teoria molt bàsica de fotografia. Fins aleshores sol havia

tirat fotografies amb automàtic, o amb paisatge i primer pla. Per fer les fotografies

per la guia, m’he informat i he experimentat amb el manual. En aquest subapartat

no desenvoluparé la fotografia, ja que el meu treball no es centra amb això, sinó

que donaré quatre pinzellades.

A continuació s’hi troben descrites diverses imatges de la càmera, sobre el seu

funcionament. Són amb les que m’he basat per conèixer la càmera.

Fig 1. Nomenclatura de la Canon EOS 50D



Fig 2. Nomenclatura de la Canon EOS 50D

Fotografia bàsica

Comprèn els modes de la zona bàsica, que van de l’automàtic, retrats, moviment,

paisatges, primer pla, fins al flash desactivat i disparador automàtic creatiu. No

tenen cap secret, el mode esta predeterminat i únicament hem de disparar la

fotografia.

Operacions avançades

Abans de parlar sobre les operacions avançades ( P, Tv, Av, M i A-DEP) hem de

definir uns conceptes.

Els elements mitjançant els quals podem controlar l'exposició en fotografia són

tres: obertura del diafragma, velocitat d'obturació i sensibilitat ISO.

- Ajustament de la sensibilitat ISO: Amb l’ISO (sensibilitat del sensor de imatge a

la llum), ajustem la sensibilitat de la càmera, adequada pel nivell de llum

ambiental. En els modes de la zona bàsica, s’ajusta automàticament.



Guia de sensibilitat ISO

Sensibilitat ISO Situació (sense flash)

Abast del flash

100 – 200 Exteriors solejats Quan major sigui la 400 – 800 Cel tapat, tarda sensibilitat ISO, major

1600 – 3200, H1, H2 Nit o interiors foscos serà l’abast del flash

Com s’ajusta la sensibilitat ISO per a cada mode

Mode Ajustament de sensibilitat ISO

Automàtic, paisatges, primer pla, moviment, nocturn, sense flash, disparador automàtic creatiu i zona creativa (P, Tv, Av, A-DEP)

ISO 100 – 1600

Retrats Fixada en ISO 100 Manual Fixada en ISO 400 Amb flash Fixada en ISO 400*

*Si el flash provoca una sobreexposició, s’establirà ISO 100 o superior.

- Velocitat d’obturació: La velocitat d'obturació és un dels tres elements que ens

permeten definir la quantitat de llum que deixarem passar al sensor. Aquesta en

concret determina el temps que tindrem obert el diafragma, marcant la quantitat

de llum que deixarem passar fins al sensor. En funció de la velocitat seleccionada,

podrem congelar el moviment o recollir en la nostra foto, i això ens facilita una

dimensió addicional: la temporal. Serem capaços de dir en una foto què està quiet

o què es mou, podrem congelar certes accions per mostrar coses que els nostres

ulls no són capaços d'apreciar normalment, o podrem eliminar elements de la

nostra escena quan no vulguem que apareguin. La velocitat d’obturació s’indica,

per exemple: 1/6, que són 0,16 segons. En aquest cas en la imatge es veuria una

taca. Si anem disminuint els segons la imatge s’anirà fent més nítida.

- Obertura: L'obertura del diafragma defineix l'ample del tub pel qual passa la llum

i es mesura mitjançant una nomenclatura anomenada nombres f. Com més

ample, més llum entra alhora, i menys temps necessitem que el diafragma estigui

obert per aconseguir una mateixa exposició. Però el fet d'usar una major o menor

obertura afecta la zona nítida i borrosa que s'apreciarà posteriorment a les nostres

fotos: és el que s'anomena profunditat de camp. La profunditat de camp efectiva

dependrà d'una combinació de l'obertura, la distància focal que utilitzem, i la

distància a la qual estiguem de l'objecte que estem enfocant en l'escena.

- RAW: una imatge RAW és la sortida de dades pel sensor d’imatge que es

converteix en dades digitals i es graben a la targeta com estan. Podem

seleccionar entre RAW, SRAW1 o SRAW2. Amb les imatges RAW es pot utilitzar

el software subministrat per fer diferents ajustos segons les pròpies necessitats.



A partir de la imatge RAW, el software pot desenvolupar i produir la imatge

ajustada al tipus que desitgem, com JPEG O TIFF.

- WB: Ajustament del balanç de blancs: serveix per fer que les zones blanques

siguin realment blanques. Per l’ull humà, un objecte sembla blanc,

independentment del tipus de llum. Amb una càmera digital, la temperatura del

color s’ajusta amb un software per a que les zones blanques semblin blanques.

Aquest ajust, serveix de base per la correcció del color. I amb això podem

obtindre colors d’aspecte natural en les imatges.

Ajustament del balanç de blancs

Mode Temperatura del color (aprox. K:Kelvin)

Automàtic 3000 – 7000 Llum del dia 5200

Ombra 7000 Cel tapat, penombra, posta de sol 6000

Tungstè 3200 Llum fluorescent blanca 4000

Ús del flash 6000 Personalitzat 2000 – 10000

Temperatura del color 2500 - 10000

- Picture Style: Amb aquesta opció podem obtindre els efectes d’imatge que es

corresponguin amb el que volem aconseguir amb la nostra fotografia. En els

modes de la zona bàsica (excepte per CA) no es pot seleccionar el Picture Style.

Tenim diversos efectes:

- Normal: L’aspecte de la imatge és viu i nítid. D’ús general i adequat per la

majoria de les escenes.

- Retrat: Per excel·lents tons de pells. La imatge sembla més suau. Eficaç

per primers plans de dones o nens.

- Paisatge: Per obtenir imatges amb blaus i verds vius, molt nítides. Eficaç

per paisatges impressionants.

- Neutre: Per obtindre colors naturals i imatges suaus.

- Fidel: La imatge és apagada i suau.

- Monocrom: Per imatges en blanc i negre

- Usuari 1-3: Podem crear un efecte totalment personalitzat.



Dins de cada opció podem personalitzar cada paràmetre, com el contrast, la

saturació, la nitidesa, efecte de to (sèpia, blau, verd...)

Efecte del filtre de color aplicat a una imatge monocromada (exemples)

Filtre Efecte d’exemple

N: Cap Imatge normal en blanc i negre, sense efectes de filtre Ye: Groc L’aspecte del cel blau serà més natural i els núvols

blancs destacaran més. Or: Taronja El cel blau apareixerà lleugerament més fosc. Les

postes de sol seran més brillants. R: Vermell El cel blau semblarà bastant fosc. Les fulles de tardor

destacaran més i apareixeran més clares G: Verd El to de la pell i dels llavis tindran un millor aspecte.

Les fulles dels arbres destacaran més i semblaran més clares.

A partir d’aquests elements podem anar jugant i experimentant amb els modes de

la zona creativa. Amb el que més he treballat ha estat amb l’M (manual). En

aquest mode, podem fixar la velocitat d’obturació i l’obertura segons la necessitat.

Per determinar l’exposició, he consultat l’indicador de nivell d’exposició que

apareix al visor de la càmera, que també ho he provat de forma manual amb un

mesurador d’exposició de mà.

2.3.2. Fotografia de paisatges

El que volia aconseguir amb aquestes fotografies era tenir com a resultat unes

imatges que fugissin de les típiques fotos de paisatges. Per això vaig recercar

algunes tècniques bàsiques i originals de fotografia, per retratar la comarca.

Quan pensem en paisatges ens venen al cap muntanyes i costes de postal, que

semblen irreals, però he pogut comprovar que el que tenim a la Ribera és un

paisatge espectacular.

Per començar a fotografiar paisatges, es solen seguir una sèrie de normes, que

són les principals amb les que vaig treballar: utilitzar la llum de les primeres hores

del dia o aprofitar la del vespre, o guiar la composició per la regla dels terços.1

Però a banda d’aquestes em vaig interessar per d’altres, per obtenir imatges

diferents.

No amb totes les fotografies del treball he fet servir aquestes tècniques, algunes

imatges són bàsiques i es limiten a mostrar l’element en sí que s’ha fotografiat.

1 Regla dels terços: forma de composició per ordenar els objectes de la imatge a partir del traç de dues línies imaginàries

paral·leles horitzontals i dues de verticals, dividint la imatge en nou quadres iguals. En els quatre punts d’intersecció s’ubica

el centre d’atenció per tal de crear una composició harmònica i estètica.



Ara bé, a partir d’una sèrie de tècniques he aconseguit imatges espectaculars que

capten l’atenció i converteixen la guia en un recull d’imatges perfectes.

Tècniques:

- Infrarojos i blanc i negre: En un dia solejat, s’aconsegueix més dramatisme

utilitzant un filtre d’infraroig o convertint la imatge a blanc i negre. L’ideal per fer

aquestes fotos, es un cel clar amb alguns núvols.

- Il·luminar el primer pla: Hi ha dies de poca llum o d’un cel tapat. En la fotografia

de paisatges és important treballar amb llum natural, però això no significa que no

puguem utilitzar el flash. Il·luminant el primer pla aconseguim destacar el primer

pla i compensar la llum de la fotografia.

- Desenfocaments: En el cas dels boscos, un desenfocament ben pensat, afegeix

misteri a la fotografia.

- Siluetes: Si hi ha un element amb una forma molt marcada, com un arbre, pot

ser més interessant mostrar sol el seu contorn. Davant d’un cel intens, l’objecte en

ombra.

- Soroll: amb un ISO alt o un filtre de gra de pel·lícula, s’afegeix atmosfera i

textura a la imatge.

- Mirar cap a dalt: El paisatge i els elements que veiem no són sol el que veiem a

l’altura de la nostra mirada. Hi ha paisatges que vistos des d’una visió diferent,

són molt més espectaculars. En aquest treball ho he utilitzat amb les fotografies

d’edificis alts, sobretot esglésies, per aconseguir una sensació d’immensitat,

creant unes línies de direcció que portin la mirada del espectador fins la part

superior de l’enquadrament.

- Composicions poc habituals: en algunes circumstancies es millor oblidar-se de la

regla dels terços. Si el cel és atractiu, l’horitzó el col·locarem més baix de

l’enquadrament. Però si el que volem destacar són els detalls i les textures el

paisatge, retallarem el cel.

Fotografia del riu. L’aigua és un element capaç de transforma les fotos de

paisatges, tant si parlem d’un riu tranquil o una cascada salvatge.

- Al nivell de l’aigua: Estem acostumats a veure el món des del nivell dels

nostres ulls, que una cosa tan senzilla com baixar o pujar la càmera pot

transformar el paisatge. Si ens tirem al terra, aconseguirem una perspectiva de

l’aigua diferent amb la millora dels reflexes.



- Panoràmica vertical: Les panoràmiques solen ser horitzontals, però certs

paisatges queden millor en vertical. En el riu, per exemple, aconseguirem una

major sensació d’impressió.

Fotografia de muntanyes. Les muntanyes de tot tipus, des de serralades a serres,

son un dels elements naturals més fotogènics.

- A mitja llum: La mitja llum inquietant que hi ha just abans de sortir el sol i

just després d’amagar-se és perfecta per afegir un toc diferent a les muntanyes.

Es similar a prendre fotografies a l’albada o al vespre, però com no hi ha una llum

directa sobre el paisatge, les muntanyes i es veuen més misterioses.

- Elements artificials: La majoria de cops busquem entorns completament

naturals, sense cap empremta de l’home. Però si ens ho trobem, podem aprofitar-

ho. Des de l’element més antic, com un castell fins una carretera i cables de llum.

Si sabem com encaixar-los dins la imatge, podem aconseguir un contrast entre la

bellesa natural i els elements humans.

- Composicions: A partir d’una fotografia, amb un editor d’imatge, podem

combinar bocins de la fotografia en un mateix llenç, oferint una visió múltiple de

l’escena.

- Ull de peix: L’ull de peix genera una perspectiva única. L'objectiu ull de

peix és una forma especial de objectiu gran angular, la distorsió (deliberada)

s'assembla a una imatge reflectida en una esfera.

- Entre la boira: En la fotografia tot es pot aprofitar. La boira és un element

que pot crear fotografies impressionants, amb una sensació de fluïdesa i

atmosfèrica.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Objectiu_gran_angular



2.3.3. Tractament de la imatge, photoshop

Photoshop és el millor editor d’imatges, vídeo i efectes avançats del mercat. Però

com tota exclusivitat i qualitat, té un preu. Existeix la versió de prova de

Photoshop, que dura uns 30 dies d’utilitat. Aquesta és la que he utilitzat, suficient

per editar totes les imatges i conèixer el funcionament del programa.

En total he arribat a fer unes 2700 fotografies pel treball. No per totes he utilitzat el

mateix procés de retoc, ni tampoc amb totes hi he dedicat el mateix temps. És

més, la gran majoria han quedat descartades. Però sí és cert que és una altra de

les parts del treball que més temps hi he dedicat, això sí, d’una manera més

amena, creant un món nou a cada fotografia. Amb les que m’he aturat més en la

seva edició han estat les que són especialment per la guia. Les altres són les que

estan gravades a un CD com a annex de la guia, en aquestes simplement he

millorat el contrast, el color, la llum... I tota la resta queden com un record.

Ara, a partir d’un exemple amb una fotografia, explicaré com ha estat el procés de

retoc de les imatges. Aquesta foto és una de les que personalment més m’han

agradat. El retoc és molt subtil, però la imatge canvia de manera radical.

Fig 3. Escriptori Photoshop



Fig 4. Imatge inicial

Fig 5. Llum i contrast



Fig 6. Exposició



3. Tècniques emprades per a la creació de la guia.

Tot el que ens envolta, lluita per la mera subsistència. Però ara, vivim en un món

que s’ha transformat i que ha confós treballar únicament per sobreviure ell mateix,

amb lluitar per estar sobrevivint per sobredelsaltres. I és així, estem en constant

competència amb la resta, tractant de ser els millors, demostrar-ho i reforçar-ho.

Adquirim qualitats i abandonem defectes per la simple visió de la nostra imatge,

sense adonar-nos que ens anem deteriorant per dins i ens acabem transformant

en qui no som. I amb això no vull dir que tractar de ser els millors sigui negatiu,

penso que tot pot ser positiu fins a cert punt; com l’excés, que ens fa perdre

l’autenticitat.

No he volgut crear una guia artificial, que presumís de manera excessiva, que

vengués una comarca utòpica, ideal. Tampoc he volgut estancar-me en un sol

punt, que era el que més por em feia. He volgut donar-li importància a actius que

valen molt la pena, però que mai ens aturem a observar-los. Vull aconseguir una

guia que mostri la Ribera de manera transparent, amb tota la seva naturalitat,

embellida amb les paraules i el sentiment riberenc. Una guia no carregada, però sí

complerta, per no deixar cap racó abandonat i aprofitar fins l’última gota de la

comarca. És cert que és una guia amb moltes pàgines, però la dinàmica que

segueix la fa més amena.

Tots els recursos emprats, són òbviament visuals. Mitjançant la combinació de

diversos elements visuals, aconseguim un impacte en el turista. Els colors vius, la

forma, la textura, el moviment i dimensió, les imatges aconseguides i plenes de

vida, la distribució dels títols, la comoditat per trobar la informació... Tot això la

converteix en una guia atractiva, a la vegada que pràctica i útil. He jugat amb

diferents contrastos de conceptes. Com ara la simplicitat amb la complexitat,

l’equilibri amb la inestabilitat, la profusió, que seria utilitzar molts elements variats

(sempre amb certa relació) i l’economia que utilitza pocs elements. També

l’accentuació d’algun element, sobretot en les fotografies, amb el contrast de la

neutralitat. Una altre contrast que he utilitzat, però no amb la mateixa mesura que

la resta, ha estat l’exageració amb la insinuació.

M’he fixat molt a l’hora d’explicar i d’oferir els actius, ja que influeix en l’interès. Si

aquets estan explicats d’una manera neutra, imparcial, perden atractiu. En canvi,

si descrivim els indrets d’una forma especial, traslladant totes les sensacions que

provoca i guarnint les descripcions, convida al turista a que hi mostri curiositat i

ganes. D’això se’n diu poètica publicitària.

I com no, el nom. L’eslògan de la guia. Original, que el turista tingui ganes

d’experimentar sensacions en veure’l, que l’impacti.

Són tècniques i recursos totalment publicitaris, però utilitzats d’una manera que

intenta fugir de la superficialitat. I mai, mai, hem de subestimar el que tenim. Sinó

lluitar per donar-li un reconeixement i un valor.



4. Procés de creació de la guia, sentit a sentit.

Tots els apartats que s’han anat detallant fins ara, tot el procés descrit, tot

absolutament tot, ha estat per arribar aquí, a la creació de la guia.

En aquest punt s’hi troben els padrons de la guia que teniu a les mans i els

perquès de la seva estructura. Remarco que molta part de la redacció de la guia

és d’elaboració pròpia; creia necessari donar-li un toc literari i subjectiu. Així com

una marca meva i abocar-hi el sentiment que sento per aquesta terra.

Com vaig introduir, creia que aquesta guia mereixia un títol original, que mostrés

una altra manera de conèixer i descobrir la Ribera d’Ebre en la seva totalitat.

Llavors vaig pensar que nosaltres utilitzem tots els sentits per adquirir el

coneixement d’alguna cosa, però que tot i tenir els mateixos sentits que la resta,

cadascú té la seva manera de percebre les coses, no tots posem la mateixa

importància en un sentit. I associant un sentit a una part de la Ribera, vaig arribar

a cobrir-la tota amb els cinc sentits.

4.1. Vista

El primer sentit amb el que ens trobem a la guia, és la vista. En ell vaig relacionar

tots els actius turístics culturals de cada poble. És potser el sentit més evident;

totes les coses que es poden visitar a la Ribera. En la guia, està estructurat per

pobles. Cada poble té una explicació sobre ell mateix, un seguit d’actius turístics,

acompanyats per fotografies, una petita explicació i un mapa que n’indica la

situació.

4.1.1. Riba-roja d’Ebre

En entrar a Catalunya, l’Ebre es troba amb Riba-roja. S’endinsa pel terme fent-se

lloc per les serralades i en surt descrivint el meandre on es troba el poble. Envoltat

d’un conglomerat de muntanyes i valls, barrancs i paisatges fluvials, amb rics i

variats ecosistemes, l’Ebre s’obre camí per la Ribera, ballant pel terme de Riba-

roja.

Les restes neolítiques i romanes són els primers testimonis de la història de Riba-

roja, que té una carta de població atorgada pel bisbe Ponç de Tortosa al 1185. El

seu conjunt medieval, que es va anar creant al voltant del castell templari Rippe

Rubee, fou l’avantguarda en la lluita contra els sarraïns.

L’evolució històrica de la zona, amb petjades de sarraïns i templers, ha moldejat la

característica configuració del nucli antic de Riba-roja, on destaquen les restes del

castell templer i el mirador de la Pena.

L’entorn natural de Riba-roja d’Ebre, igual que el de cada extrem de la Ribera (la

Palma, Tivissa i Rasquera), és un dels més espectaculars i impressionants de la

comarca. El pantà de Riba-roja, amb zona d’acampada i embarcador on es poden



llogar vaixells de lleure, és el lloc ideal pels aficionats a la pesca i els esports

nàutics. Així com també l’indret on es troba l’ermita de Berrús.

Riba-roja ens mostra la majestuositat de tota la Ribera d’Ebre.

Pantà de Riba-roja

Construït a partir del 1961, està situat a 30 km riu avall del de Mequinensa. La

presa consta de 4 grups, té un volum màxim de 267 hm 3 i una potència de 73000

kWa. És un dels enclaus que s’ha de tenir en compte si s’és aficionat a la pesca,

doncs en aquestes aigües hi ha una gran quantitat de peix. Però a banda de la

pesca es pot practicar esports nàutics com la vela, el rem o el piragüisme, la

infraestructura creada amb un club nàutic i empreses de lloguer de embarcacions

faciliten al visitant gaudir del riu i practicar els seus esports preferits, amb la

possibilitat d’acampar.

Ermita de Santa Madrona

A les afores del poble, col·locada casi d’una manera impossible sobre un turó, es

troba aquesta ermita construïda vers l’any 1900, on es troba un portal amb un

escut treballat en pedra que recorda la llegenda de la santa. És tradició el

romiatge a aquesta ermita el 15 de març.

Ermita de Berrús

Església romànica de planta rectangular del poble de Berrús, dedicada a Santa

Magdalena, traslladada pedra a pedra des de l’emplaçament original quan es va

construir l’embassament. El viatge cap a l’ermita és sorprenent, sembla llunyà i

casi utòpic. Dalt a l’ermita, el món es torna minúscul.

És tradició que s’hi acampi la vespra del Dilluns de Pasqua, així com la

peregrinació que es fa aquest dia.

El mirador de la Pena

Castell de Riba-roja

Fortalesa d’origen islàmic, amb la reconquesta fou el temple i després passà a

l’hospital. Destruïda durant la Guerra dels Segadors, es reconstruí i s’usà per

cobrar les contribucions i com a presó.

La Garita

Una edificació per a la vigilància, és una torre de gueixeta medieval. Es troba a

mig quilòmetre de la població. És un mirador que ofereix una panoràmica del riu

Ebre excepcional.



Església de Sant Bertomeu

L’església de Sant Bertomeu va ser construïda cal al s. XVIII i l’estil emprat és el

barroc tardà, la qual cosa la fa la construcció monumental més moderna ja que

data de l’any 1789, destacant la seva façana de gran bellesa.

Museu etnològic

De material cultural tradicional situat a la plaça de l'Església. A la planta baixa hi

ha un recull d’estris del camp i d’oficis tradicionals, també esteles funeràries

medievals de l’antic poble de Berrús. Al primer pis hi ha un habitatge del final del

segle XIX. Aquest museu és obert els dissabtes i els diumenges, d'11 a 14 i de 16

a 20 hores, fora d'aquest horari cal trucar al 977 416 431 (entrada gratuïta).

4.1.2. La Palma d’Ebre

El poble de la Palma d’Ebre es troba vora la Vallmajor, a la mà dreta de la Ribera.

Situat al sector més alt i septentrional de la comarca, separat de les Garrigues

(Bovera i la Granadella) per una llenca del terme de Flix, limita també amb el

Priorat (la Bisbal de Falset i Cabacés). Ens convida a impregnar-nos de la seva

historia i costums a través d’un passeigs pels carrers i indrets més significatius.

Gaudiu del trajecte, llarg, fins a la Palma i aprofiteu per aturar-vos durant el camí

per prendre fotos de l’art de la pedra en els marges o del contrast del cel blau amb

el verd dels petits turons. Val la pena quedar-se una bona estona caminant pels

carrers i deixar-se endur pel seu patrimoni, per la tranquil·litat de la Palma i per la

simpatia de la gent.

Temple de Roser

L’església romànica, del segle XII, està situada al mig del poble, dedicada a la

Mare de Déu del Roser. Consta d’una nau amb creuer, un dels braços convertit en

capella al segle XVII, amb absis semicircular cobert amb volta de punt d’ametlla.

Exteriorment és ornamentat amb mènsules. L’església s’aprofità durant els anys

1845 per a diversos usos en benefici de la vila. Posteriorment va quedar

abandonada i va patir les destrosses de la Guerra Civil Espanyola. Actualment

està restaurada i constitueix un dels escassos exemplars del romànic a les

nostres comarques.

El Pi del ‘’Pino’’

Podem visitar el Pi de la Palma, que es troba a uns 300 m del poble seguint l’antic

camí de la Granadella. És propietat de l’antiga casa del Pino. Aquest gran arbre

és declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya; de l’espècie del pi

blanc. Té la forma d’un bolet, la soca fa 5,75 m de circumferència, l’alçada és de

12 m i l’edat de més de 400 anys. Durant el segle passat era un dels llocs sovint



concorregut i ensenyat amb goig als forasters que el venien a visitar i a la vegada

servia d’ombra per passar els calorosos estius.

La font Vella

Al sortir del poble, seguint el carrer de la Costa de la Font Vella s’arriba fins a la

baixada de la Font Vella, on hi ha un gran mural que va pintar Rossend Escolà.

Més endavant, en un entorn harmònic, s’hi troben restes dels arcs de pedra de la

font vella la construcció del dipòsit i les arcades. Tradicionalment s’ha relacionat la

seva construcció am l’època àrab. Va abastir d’aigua la població fins al primer terç

del segle XX. Ha estat un dels llocs emblemàtics de la vida quotidiana.

Presó de l’any 1450

L’Ajuntament, construït recentment, conserva als baixos l’antiga presó construïda

al voltant dels anys 1447 i 1450, tota de pedra i parets gruixudes amb volta d’arc

apuntat i un forat al mig. Sembla que molt anteriorment ja existia una masmorra

que pertanyia a edificacions primitives a tocar de la muralla del castell, que

probablement són de l’època romana i que encara se’n conserva un tros al

darrere de la Casa de la Vila.

Església parroquial s. XVIII-XIX

Va ser construïda a partir de l’any 1802 i fou consagrada l’any 1823. És d’estil

renaixentista, amb parets de pedra i argamassa gruixudes, i de línia molt esvelta.

Consta de tres naus amb cimbori i campanar de forma octogonal. El campanar, de

base quadrada a mitja alçada, fa polígon. Està dedicada a la Mare de Déu de

l’Assumpció.

Arcs del nucli Antic

Els arcs de Dalt i de Baix –per on passen les processons de la vila. Són els

darrers porxos conservats a la Palma, vestigi d’una arquitectura tradicional

perduda al llarg del segle XX.

4.1.3. Flix

Al bell mig del meandre més impressionant i més perfecte del curs de l’Ebre,

s’alça Flix. Una vila totalment influenciada pel pas del riu i per petits bocins que hi

han anat deixant forasters al llarg de la història. Malgrat això, els flixancos han

conservat el seu gran sentiment d’orgull per Flix.

L’origen del topònim de Flix sembla que deriva del terme llatí flexus, que fa

referència al meandre que fa el riu Ebre al seu pas per el terme municipal.

Al terme municipal de Flix, al paratge natural de Sebes, s’han localitzat alguns

jaciments corresponents a l’època pre-ibèrica i ibèrica. Els sarraïns s’instal·laren



formant importants obres de regadiu i hidràuliques. El 1389 la ciutat de Barcelona

adquirí la baronia de Flix per tal de dominar el tràfic de l’Ebre i controlar el comerç

de blat. Amb la construcció de l’electroquímica, a finals del s. XIX, comença a

desenvolupar-se una industria força activa a la zona, així com un teixit industrial

important i una cultura associativa que es nota en la seva oferta d’oci i serveis.

Quan ens trobem a Flix, la natura i el mateix poble formen una composició

equilibrada, tot sembla haver-se creat l’un per l’altre. La natura pel poble, el poble

per la natura.

El castell nou

El castell carlista de Flix és una fortificació emmurallada que es construí damunt

d’una talaia ibèrica. L’estructura defensiva es feu a turó molt elevat del meandre,

que protegia una centenària barca de pas. La denominació de Castell Nou era per

distingir-lo de la gran fortalesa sarraïna destruïda durant la Guerra de Successió

(s. XVIII) (el castell vell). El Castell Nou fou edificat el 1874, en el decurs de la

tercera carlinada.

Visita: Fins a nou avís, les visites cal concertar-les, trucant a les oficines de

l'Ajuntament de Flix, de dilluns a divendres de 9 h. a 14 h, tel. 977 410 153, o bé

adreçant la sol·licitud al correu [email protected] . Per poder garantir-

ho, es recomana fer la concertació amb una antelació de dos dies abans de la

visita.

Preu entrada: general, 2 €; reduïda, 1 €.

Les torres de guaita i defensa i els baluards del riu de baix

Flix, al segle XVII, era una vila closa entre dues muralles i dos rius, el de dalt i el

de baix. Es poden observar encara algunes restes de les muralles i el castell que

avui estan sota les cases construïdes durant la postguerra i els anys 60.

Finalment queden restes visibles, en diferents graus de conservació, pel casc

urbà.

Pas de barca

Situat al Riu de Baix (l’altre extrem del meandre) és un servei municipal que

funciona de sol a sol. Està conformat per dos llaüts units en forma horitzontal amb

taulons.

El molí d’Oriol

Es un antic molí de premses de biga i lliura, situat actualment en zona urbana. Es

conserven al recinte del molí les restes de cinc premses d’oli, es va veure afectat

per l’obertura del nou carrer Avinguda de la llum on es van trobar diverses pedres

procedents d’una premsa que es van deixar a l’interior del recinte del molí.

mailto:[email protected]



La Freixa

Arbre emblemàtic que és el símbol principal de l’escut de la vila – escut caironat

d’argent amb un freixe fruitat de sinople i per timbre una corona de baró -. El dia

que es va plantar, en acabar la cerimònia, dos joves, el fill de l’agutzil, Sr. Bagés, i

la filla de l’alcalde, Sr. Lluís de Castellví, ballaren al seu voltant la dansa típica de

la nostra terra, la Jota de Flix. Com a curiositat, al banc que envolta la Freixa, els

flixancos l’anomenen ‘’sinofos’’, per les paraules dels avis que s’hi asseuen amb

els seus: si no fos per...

Església

L’església de Nostra Senyora de l’Assumpció, temple d’estil gòtic amb alguns

elements arquitectònics del romànic i elements decoratius del renaixement i

barroc, amb una nau capçada per un absis poligonal i amb una volta estrellada al

presbiteri.

El cos principal va ser acabat durant el segle XVI. La façana ha patit diverses

remodelacions, l’última de finals dels anys cinquanta. Les imatges existents a

l’església són posteriors a la Guerra Civil, a excepció de la Pietat, donada per un

particular, que fou tallada possiblement al segle XVIII.

Plaça Major

Aquesta plaça ha estat durant segles el veritable centre neuràlgic de la vila, el seu

nom més antic conegut és el de Plaça Major. Aquí es celebraven els actes, les

festes més importants i s’hi feia el mercat setmanal. Les parades del peix es

situaven a l’ombra dels perxis i el rellotge de sol de la façana de casa Fontanilles

marcava el ritme del temps. La Cana esta situada a la mateixa façana.

La Cana

La Cana fou una antiga mesura de longitud que es va utilitzar durant molt temps

en els Països Catalans, la mitja Cana que es conserva a Flix, a la Plaça Major,

mesura 78 cm (78 x 2 = 1560 cm), igual que la de Tarragona.

El Molí de ‘’Oli-Flix’’

És tracta d’un edifici de pedra, ben conservat que als baixos te un molí d’oli que

està en ús, cal destacar que les olives es trituren amb un molí de rolls de pedra.

Refugis antiaeris de Flix

La vila de Flix, a causa de la seva situació estratègica durant la guerra civil i més

concretament durant la Batalla de l’Ebre. En dies successius al primer bombardeig

i com a previsió de nous bombardejos, el Consell Municipal i el Comitè de Control

de la SEQF van acordar la conveniència de construir diversos refugis, tant al



poble com en els terrenys de SEQF. Dins el centre urbà, els refugis el féu

l’empresa Saltos del Ebro amb l’ajut de convilatans.

El del carrer de Sant Josep / Placeta de la Música, és el que recentment s’ha

museïtzat.

Visita: el mateix que pel castell.

Ermita del Remei

L’ermita de la Mare de Déu del Remei està situada a la riba dret del riu i segons la

tradició, el primitiu santuari, fou bastit per l’ermità Dionís vers 1600. L’església

d’estil barroc té una cúpula sobre la nau i una façana amb coronament ondulat. El

seu absis està parcialment excavat a la roca.

Parc natural de Sebes

El paratge natural de Sebes és una gran extensió de boscos de ribera amb xops i

canyissar, on hi conviuen espècies vegetals com els tamarius, els alocs i ginestes

biflores, i colònies d’aus com els bernats pescaires o els martinets blancs.

Aquesta zona ha estat reconeguda dins dels plans d’Espais d’Interès Natural de la

Generalitat de Catalunya. Visites guiades.

Val la pena dedicar-li tot un matí de temporada de bon temps i gaudir de la

vertadera natura riberenca.

4.1.4. Ascó

El terme d’Ascó està situat a la meitat septentrional de la comarca de la Ribera

d’Ebre. Comprèn des de la serra de la Fatarella al coll de Camposines, fins al riu

Ebre. La major part del terme està a la dreta del riu Ebre encara que hi ha un

sector a l’esquerra del riu anomenat les Illes.

Baixant del Castell, per les escales d’un turó fins al riu, s’encaixona la vila d’Ascó.

Des del castell, podem distingir la part antiga, anomenada Vila Closa, de l’Ascó

modern. El nucli antic, amb carrers molt inclinats, conserva encara vestigis del

barri morisc, que va seguir el model del temps en què va ser habitat per aquella

comunitat.

L’antiguitat de la vila es remunta al neolític. Al seu terme municipal hi ha

catalogats diversos poblats ibèrics. Però les arrels autèntiques i que més

empremta han deixat a Ascó, són les àrabs.

El riu Ebre, que hi és present en tot moment, converteix Ascó en el mirador de

l’Ebre. Escolteu la remor del riu com ressona pels seus carrers i com us duu ben

a la vora de l’Ebre.



Caminar per Ascó, és deixar-se emportar pel temps. Vies estretes, tortuoses,

costerudes, en ziga-zaga, ombrívoles..., són els carrers moriscos. Sentir en la

llunyania els renillars dels cavalls dels monjos templers i recordar el seu injust

final a mans del rei francès Felip IV i del papa Climent V, escoltar els planys de les

famílies àrabs abandonant les seves cases, o el murmuri dels carros i de la gent

pels carrers, contant històries...; Ascó regalima història.

Castell

Al cim del turó que mira el riu, es conserven les restes del castell d’Ascó,

residència del valí de Siurana i en la restauració centre d’una comanda templera

atorgada el 1153 pel comte Ramon Berenguer IV. El 1167 el rei Alfons I va

empenyorar el castell i finalment Pere I el 1210 el va cedir amb tots els drets.

Dissolt l’Ordre del Temple va continuar com a comanda hospitalera amb títol de

comanador fins al 1780. En les restes actuals queda una torre àrab de

reconstrucció carlista del segle XIX i la garita, part d’una torre gòtica. S’especula

sobre la seva construcció original a partir d’un far en època preromana per la

vigilància sobre el Pas de l’Ase. El castell va ser destruït en part en la guerra dels

Segadors i desmantellat totalment en les guerres de Successió i Carlines.

Ascó antic

Ascó estava emmurallat i es trobava als peus del castell. Hi ha testimoniatge de

les muralles, portes i porxos d’aquesta població en documents de l’any 1603. La

vila estava dividida en dues parts: la de dins de les muralles, on residien els

mahometans, s’hi accedia pel portal del Faïdor i el de Vallxiquer. L’altra, la de fora

de les muralles, era on residien els cristians. Però cadascuna formava una

comunitat política independent fins al 1594, quan ambdues decideixen formar un

sol municipi, sota el control del comanador. Encara es conserven restes de

l’antiga muralla al carrer de la Mola, la plaça Nova i en els carrers Trinquet i del

Cavaller.

Els porxos, antigues entrades a les muralles:

- Perxe de Pere Sans al carrer de l’Hospital

- Pla de Vallxiqué i porta del Sol

- Els perxes del Ciego, Baijunga i Cavalles al carrer de Baix

- Les portetes al carrer de la Mola

Cal Cavaller

Casa pairal del llinatge dels Salvador, amb l’escut familiar a la façana,

reconstruïda el 1631 a partir de l’antiga casa d’Alí Abimazid de fàbrica del 1148.

Aquí finalitzava l’Ascó emmurallat, la vila closa. Bertomeu Blai Salvador va

rehabilitar aquesta casa per convertir-la en la seva residència senyorial en ser



nomenat cavaller pel rei amb dret a escut. Situada a la plaça del mateix nom, es

considera la resta medieval més important actualment en procés de restauració.

El pou de neu

D’època morisca, situat als fonaments d’una casa, construït amb pedres picades

amb volta apuntada i planta circular en forma de gla. El seu propòsit era omplir-lo

de neu o gel i disposar-ne durant la resta de l’any.

Les voltes i sitges

La plaça Major està construïda damunt de les voltes de pedra d’un mercat

medieval a les quals s’hi baixa per l’estret carreró conegut com la Sacanella.

Aquest indret s’anomena les Voltes i Sitges. Al seu interior, unes voltes de

semicercle recorden la funció d’emmagatzematge de cereals que Ascó recaptava.

El Balcó de l’Ebre

Aquesta intervenció urbanística mostra l’Ebre i la planura enfocada cap al

Montsant. Va ser per aquí, l’any 714, on els cabdills àrabs Musa ibn Nusair i Tarik

ibn Ziyad, baixant des de Saragossa, van apoderar-se de tot l’Ebre i van posar rei

a Ascó depenent de la taifa de Tortosa i del valí de Siurana; són els anys que el

poble frueix de la seva més gran magnificència.

Ca Estisora

El carrer Major és estret, tortuós, com tots els antics, amb cantonades

estratègiques, defensa fàcil contra tot invasor. Ca Estisora centra gairebé el carrer

i l’obliga a fer un quatre perfecte en desviar-lo cap a la dreta. Té una torratxa

ofensiva i defensiva, amb espitlleres de pedra picada i un forat rodó a la paret,

que se suposa que corresponia a una porta on enginy que tancava el carrer. Va

ser l’antiga mesquita i petit castell sarraí i a la vegada torre de guaita de la

moreria.

Carrer Sequerets

Es tracta d’un carrer, antic emplaçament del cementiri musulmà, amb orientació a

sol naixent i a la Meca. Amb l’expulsió dels moriscs per part de Felip II d’unes 900

persones l’any 1610 que ocupaven 154 cases, finalitza l’era sarraïna. Els

hospitalers, amb la necessària repoblació de cristians, van cedir l’indret a la nova

universitat i en concret al gremi de sequers (assecadors) de fruits com panses o

figues. El nom en diminutiu dels sequers va quedar com a topònim.

Carrer de la Mola

La barana sobre l’Ebre segueix l’antic traçat de les muralles d’Ascó. El carrer de la

Mola, les cases deixen lliure el passadís de muralles destruïdes per bombardeigs

des de l’altre costat del riu durant la Guerra Civil de 1936-1939. Avui en dia



encara es poden contemplar les muralles a la Mola, a la plaça nova, i als carrers

del Cavaller i Trinquet; els murs de les places i parets de les cases són de pedra i

fang o, senzillament, de tapió.

Església Parroquial Sant Joan Baptista

L’església, amb tres estils diferents: l’absis de transició romànica en la part baixa i

gòtica al final, engrandida en estil toscà el 1702 a partir de la clau de volta gòtica, i

la construcció, el 1901, del cor. Cal destacar el mural pintat al cor, lloc de

naixença del beat Pere Sans.

Ermites

De la mare de Déu del Carme, la del Calvari, la de Santa Paulina i la de Sant

Miquel.

4.1.5. Vinebre

Vinebre està situat al marge esquerre del riu Ebre, com a mirall d’Ascó, a l’altra

riba del riu. El terme municipal s’ubica en una vasta esplanada, però també té

admirables zones escarpades, amb petites serres que fan de contraforts i es

despengen pel riu. En una de les muntanyes d’aquestes petites serres, s’hi troba

un dels establiments ibers més importants de la comarca, el de Sant Miquel,

relacionat amb altres jaciments de la Ribera.

Tradicionalment Vinebre depenia de la pagesia. En l’actualitat aquesta ha passat

a ser complementària de la indústria i dels serveis. Malgrat això, encara són

importants les plantacions de vinya, oliveres, ametllers i fruiters que dibuixen un

mosaic en el nostre paisatge.

En l’apartat d’Olfacte s’hi troben descrites les diferents rutes que ofereix Vinebre.

Cal anotar que la població de Vinebre té organitzades unes visites nocturnes

emmarcades amb un Vinebre misteriós. Cal reservar.

Vinebre demostra que en un petit poble s’hi pot conservar una llarga i important

història i que de la senzillesa d’un poble, en podem treure un gran patrimoni.

Establiment Ibèric de Sant Miquel

S’alça a la riba esquerra del riu Ebre a sobre del Pas de l’Ase, en el contrafort de

la serralada prelitoral, a 1,5 km de Vinebre. Sembla ser que és un dels punts més

antics del municipi. S’hi conserven les restes d’un establiment d’època ibèrica

tardana, amb un conjunt d’estructures que podrien correspondre a un espècie de

fortí, les funcions del qual serien de control d’aquest sector del riu. Des de l’any

1976 s’hi ha recollit ceràmica feta a mà, àmfores de diferents orígens, pesos de

teler, terracotes d’un cap femení i altres figures.



La troballa més important però és una arracada naviforme d’or. S’hi ha localitzat

dos elements d’una premsa, probablement de vi, així com també restes d’una

trinxera de la Guerra Civil espanyola, que ens indiquen que el turó fou una posició

dominant durant la guerra.

Aquí va ser descoberta l’Estela de Vinebre (I-II dC), és un monument funerari que

una mare fa erigir al seu fill i al seu marit després de la seva mort. En el moment

de la descoberta formava part d’una premsa del segle V dC. Les troballes es

troben en el museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

Ermita de Sant Miquel

Situada en el mateix turó que el jaciment ibèric, l’ermita va ser reconstruïda pels

cartoixans d’Scala Dei l’any 1680, damunt d’unes ruïnes d’origen templer del

segle XII.

Ca Don Joan

Gran casalici amb arquitectura d’estils renaixentista i barroc, que ha sofert

diverses intervencions en èpoques històriques diferents. Consta de quatre plantes

que s’organitzen al voltant d’un pati central on hi destaquen els elements

decoratius: les rajoles vidriades, la serralleria artística, els motlles dels arcs de les

portes, els medallons amb bustos de personatges i un brocal de pedra massissa

d’una cisterna. Dins l’edifici i destaca també una escala de planta quadrada i de

dimensions i tractament monumental, i que està coronada amb un cimbori

octogonal. També són importants els elements de ferro forjat, en destaca el gall

que es troba a la cantonera del balcó de l’edifici.

Casa natal d’Enric d’Ossó

La casa natal d’Enric d’Ossó és conservada com a museu d’interès religiós i

etnològic, per les germanes de la companyia de Santa Teresa de Jesús.

Constitueix una mostra antropològica de gran valor per a conèixer com es vivia en

el segle passat. Per visitar-la truqueu al telèfon 977 410 977 o bé al 638 12 46 41.

Col·legi de les Teresianes

Obra de l’arquitecte modernista Bernat Martorell, deixeble de Gaudí, que es va

acabar de construir l’any 1904.

Església parroquial de Sant Joan Baptista 1691



4.1.6. La Torre de l’Espanyol

A la part septentrional de la comarca de la Ribera d’Ebre, al vessant esquerre del

riu Ebre es troba la Torre de l’Espanyol. El terme és drenat pel riu de la Torre,

afluent de l'Ebre. I el punt més alt del terme és el pic del Tormo, a la serra del

mateix nom. La situació geogràfica d’aquesta població ens ofereix la possibilitat

de seguir diferents rutes gaudint del seu paisatge i naturalesa.

El poble de la Torre de l'Espanyol (164 m d'altitud) és a l'esquerra del riu de la

Torre, allargassat a migdia de la carretera de Vinebre i esglaonat als vessants

septentrionals de la serra del Tormo. Els carrers són estrets i costeruts i hi ha

molts edificis datats el darrer terç del segle XVIII. Moltes de les cases són usades

com a segona residència.

L’origen de la població prové de l’existència d’una torre de vigilància i defensa de

la ruta que comunicava Lleida i Tortosa, travessant l’Ebre, per la part d’Ascó.

Les finques del terme han canviat des de l’expansió del regadiu. Abans hi havia

molta vinya i oliveres, però ara s’han perdut aquets conreus i s’ha passat als

presseguers i cirerers.

Des del pic del Tormo es contempla una interessant panoràmica del riu i de la

major part dels pobles de la comarca.

Església parroquial de Sant Jaume (s.XVIII)

D’origen neoclàssic, amb decoració interior i exterior, i amb detalls d’estil barroc.

Font d’ Anhorta

Paratge on existeixen antecedents d’assentaments romans. S’hi van trobar

diverses monedes romanes. Aquesta fot natural, abast d’aigua potable d’una gran

qualitat tots els torredans. Actualment s’hi conserven els antics rentadors.

La font del Torrent

Sortint del poble, al final del carrer del Torrent, s’hi troba la font que du el nom

d’aquest carrer. Popularment relacionada amb l’època romana, la font del Torrent

presenta un rostre perfectament esculpit i s’hi troben els antics rentadors.

Casa del Comte

Gran casa pairal que pertanyé a l’antic comte de la Torre de l’Espanyol, Don

Rafael Montagut i Ravanals. D’estructura senzilla amb cotxeres i celler, disposa

de grans sales i habitacions.

La plaça del porxo



Ermita de Sant Antoni de Pàdua

En la part meridional del terme, sota la serra del Tormo, hi ha una capella

dedicada a sant Antoni de Pàdua. De petites dimensions, prop seu s'alcen uns

xiprers altíssims. S'hi fa un aplec el Dilluns de Pasqua que inclou un dinar de

germanor.

4.1.7. Garcia

Situat a la part central de la comarca, el terme s’estén a banda i banda del riu

Ebre i compren la vila de Garcia, un grupet de cases anomenades ‘’les Sènies’’ i

tot un conjunt de terres de cultiu, boscos i garriga.

Garcia, el poble, es troba situat dalt d’un turó, coronat per l’antiga església del

poble, rodejada per un centenar de cases, i envoltat per les aigües del riu Ebre.

Sembla ser que donada la seva situació geogràfica privilegiada, Garcia ha estat

un indret habitat des de molt antic. Des dels temps dels Ibers, posteriorment fou

una vila romana, més tard pels sarraïns i després de diverses conquestes, acabà

en mans dels Entença. Garcia va estar desplaçada en diverses ocasions. Quan la

baronia dels Entença va desaparèixer, es va reedificar sobre la Garcia sarraïna

(on ara es troba). Després de la expulsió dels moriscos i dels francesos, es produí

la Guerra Civil, que igual que a tota la Ribera, afectà greument la població. Garcia

fou bombardejada i destruïda, i encara ara, es pot sentir el ressò en les pedres de

l’antiga església.

L’agricultura ha estat l’activitat econòmica per excel·lència de la població. A les

terres de regadiu, horta i arbres fruiters, a les de secà, vinya, ametllers i olivera.

La cooperativa agrícola del mateix poble, elabora oli i vi, de denominació d’origen.

Endinsant-nos pel terme, podem anar descobrint boscos i muntanyes

característiques de Garcia, fins arribar a la curiosa i impressionant ermita de

Santa Magdalena. Tot el terme en conjunt confereix una bellesa incomparable,

amb unes magnífiques vistes panoràmiques a vista d’ocell.

Ermita de Santa Magdalena.

Després de recórrer 7 km des de Garcia, arribem a una espectacular imatge. Una

ermita construïda sota una immensa roca en forma d’antre que la cobreix. La

sensació d’estar allà dalt és indescriptible. De cara al santuari, la impressió és que

l’ermita ha furgat a la força la pedra. I si ens girem, la sensació és major. La

Ribera s’estén davant dels nostres ulls amb tota la seva immensitat. L’any 1835,

durant la guerra carlina, l’ermita de Garcia fou incendiada, i posteriorment refeta.

El santuari disposa d’un broll d’aigua natural de la roca.



Antiga Església parroquial (s.XVI)

La primitiva església parroquial es troba al punt eminent del poble. Aquesta

església constava d’una sola nau, amb fortes pilastres, arquejat romà i creuer

gòtic al sostre. No tenia cúpula i constava de vuit altars incloent el major i un

retaule, format de deu quadres de pintures a l’oli sobre fusta, dividits en dos

cossos. L’altar major estava consagrat a la Nativitat de la Verge. Destruïda a l’inici

de la guerra civil, avui és en fase de restauració. Des d’aquí dalt es pot gaudir

d’una vista panoràmica del pas del riu Ebre i les muntanyes que ens envolten.

Església parroquial

L’any 1949, construïren l’actual església situada a la part baixa del poble,

consagrada a la Nativitat de Nostra Senyora. És un edifici relativament petit però

amb un presbiteri singular creat per l’artista Àngel Martí.

Zona de la vora del riu.

Garcia, com a poble que viu de cara al riu, disposa d’un bell passeig vora el riu

Ebre, des d’on es pot contemplar la flora i la fauna aquàtica típica de la contrada.

És un indret ideal per refrescar-se a l’estiu sota l’ombra de les moreres, o per

prendre fotografies repletes de colors a la tardor i hivern.

Pas de l’Ase

Pas estret del riu Ebre, encaixonat entre parets rocoses entre Garcia i Vinebre.

Avui travessat per l’Eix de l’Ebre, antigament només hi havien dues petites

senderes a cada banda, el camí de Sirga. Existeix una llegenda sobre com es va

formar el Pas de l’Ase, pregunteu per ella a algú de Garcia.

4.1.8. Móra d’Ebre

Benvinguts a la capital de la Ribera d’Ebre, que està situada a la riba del riu,

enmig de la plana de la cubeta. Rere la façana que es veu creuant el pont

d’arcades de Móra, s’hi amaga una llarga historia pels seus carrers, que flueix

entre les parets de les cases, pel castell, fins al passeig del riu i desemboquen a

l’Ebre. Des del que es creu l’origen del seu topònim, Moracle, dels visigots,

passant pels àrabs que deixaren una forta empremta, per la convivència entre

cristians, musulmans i jueus, per les diferents baronies que prengueren la vila, pel

progrés en el comerç i la indústria, les diferents guerres fins arribar a la major, la

Batalla de l’Ebre, durant la Guerra Civil.

Actualment és un important centre comercial i de serveis, com també un punt de

trobada cultural i polític de les Terres de l’Ebre.



Per als amants de la natura, fora del municipi, diverses carreteretes, camins i

senderes ens condueixen fins al cor del terme on gaudir d’espectaculars imatges i

vistes de l’autèntica Ribera d’Ebre. O també ben a prop del riu, s’hi ofereixen

diverses activitats per gaudir de l’entorn de la comarca.

Atreviu-vos a creuar el simbòlic pont d’arcades i endinsar-vos en l’itinerari

recomanat per descobrir tot allò que ens ofereix Móra d’Ebre.

Iniciem la nostra visita per...

La Plaça de Baix.

Hi havia l’antic port fluvial amb una balconada sobre l’Ebre. En aquesta destaquen

unes inscripcions lapidàries sobre l’alçada que va arribar l’Ebre en les diferents

riuades. En les obres de remodelació de la plaça s’han trobat diferents restes de

túnels i passadissos. Hi destaquen diferents edificis d’interès municipal, com

l’Ajuntament i l’església.

Església prioral de Sant Joan Baptista.

Església d’origen immediat a la Reconquesta(1153), ha passat pels estils romànic,

gòtic, renaixentista i barroc. Va ser ampliada a l’estil gòtic al que corresponia la

nau i l’absis. La nau central és de volta de creueria i està decorada amb pilastres

dòriques i cornisa renaixentista. L’any 1733 es va construir la tramada del cor, la

façana nova i la capella del sagrari, aquesta d’estil neoclàssic. Va ser destruïda i

expoliada en dues ocasions (1837 i 1936). L’any 1959 va ser restaurada.

Seguint els carrerons estrets del barri de la Citel·la arribem al Castell…

El Castell de Móra d’Ebre

Al vessant d’un petit turó dominant es drecen les restes del castell de Móra. Avui

podem veure les muralles exteriors i dues torres. La història del castell de Móra

d’Ebre està lligada a la baronia d’Entença, que va ser-ne propietària. Les seves

pedres són el testimoni dels nombrosos atacs que ha sofert al llarg del darrer

mil·lenni. Darrerament s'han efectuat obres de restauració que han permès

realitzar activitats culturals dintre del castell, com ara concerts de música, fira

d’antiguitats i visites concertades.

Obert:

Juliol, Agost, Setembre i Setmana Santa

horari matí:10:30 a 13:30h.

horari tarda: de 16 a 18h.

Entrada gratuïta.

La resta de l'any només per a visites concertades de grups.

COMEBE: 977 421 528

Ajuntament de Móra d'Ebre: 977 400 012



Des d’aquí, seguint una escalinata encaixonada entre cases i roques arribem al

Calvari...

Ermita del Calvari

Ermita dedicada a la Mare de Déu dels Dolors, d’estil neogòtic (construïda amb

motiu de l’aixecament realista a Móra l’any 1822). Fou completament destruïda

l’any 1837. L’actual és de les darreria del segle XIX. És un mirador excepcional

del riu Ebre i de diferents poblacions de la Ribera.

Una mica més endavant, i passant pel col·legi de monges Santa Teresa, arribem

a la Plaça de Dalt…

Plaça de Dalt

Hi ha l’edifici de Casa Montagut de l’Era. Amb portalada de pedra picada i entre

els balcons l’escut del llinatge. La planta baixa era ocupada per magatzems,

quadres i un molí d’oli. A la mateixa plaça s’aixeca el monument a l’escultor Julio

Antonio.

Baixant pel carrer Doctor Peris i pujant unes escales, ens trobem al convent de les

Mínimes…

Convent de les Mínimes

Trobem la plaça de la venerable sor Filomena Ferrer, filla de l’escultor Fèlix

Ferrer, amb un petit sortidor. El convent es construí l’any 1833 en un turó a l’últim

meandre del barranc de faneca i es va inaugurar l’any 1894. El monestir és d’estil

neogòtic, obra de l’arquitecte tortosí Joan Abril. L’any 1925 es va inaugurar el

temple expiatori dedicat al Sagrat Cor de Jesús. Actualment continua estan

ocupat per la comunitat Mínima amb ús habitual del temple per a celebracions

religioses.

Pel passeig de l’Ebre…

Ens portarà fins a l’embarcador i el Club Nàutic, un lloc natural amb una visió de

l’Ebre esplèndida, prop de l’antiga plaça de bous (dins d’una cavitat de roca).

Actualment està adaptada com a discoteca a l’aire lliure.

Acabem amb un dels símbols mes identificatius de la ciutat…

El pont d’arcades

L’antic pont de ferro va ser destruït durant la Guerra Civil (1936-1939). L’any 1943

s’inaugurà un nou pont, conegut popularment com el pont d’arcades. La

reconstrucció consistí a fer un pont amb cinc arcades, tres de centrals de 60 m

cadascuna i dos laterals de 48 m, sostingudes totes per quatre pilastres.

A les afores…



Ermita de Santa Madrona

Edifici separat de l’ermita de Sant Jeroni per un passeig amb xipres centenaris,

declarats arbres monumentals. Consta d’una nau central, cor als peus i sagristia

al costat de l’absis. Volta de mig canó amb poques finestres i porta lateral. Té

característiques barroques al púlpit, al cor i a les voltes.

Ermita de Santa Magdalena

Ermita del segle XIII, situada al cim de la muntanya d’aquest nom, a 395 m.

d’alçada. Està en runes des de la primeria del segle XIX. Té la porta lateral al sud,

prop del penya-segat, vigilant el camí natural entre les comarques de la Ribera i la

Terra Alta. És un edifici rectangular de petites dimensions. No té absis.

Ermita de Sant Jeroni

Ermita de possible origen medieval. Bastida sobre una font, l’ara de l’altar queda

perpendicular a la pedra d’on flueix l’aigua que, canalitzada, brolla en una font.

4.1.9. Móra la Nova

Móra la Nova és el terme més petit i més jove de la Ribera, situat al bell mig de la

comarca. Malnomenats masos de Móra, fou així com va formar-se el poble. A la

banda esquerra del riu, gaudeix d’una situació geogràfica privilegiada, ja que ha

estat i és un important nus de comunicacions viàries. Igual que en les poblacions

banyades pel riu Ebre, es pot practicar la pesca esportiva i diferents activitats pel

riu.

No espereu trobar-hi vestigis de temps molt llunyans, però qui ha dit que no

podem gaudir d’un poble més contemporani?

Església parroquial de Ntra. Senyora del Remei.

L’any 1954, els moranovencs, amb el seu esforç personal, van aixecar l'edifici de

l'Església. Està situada al bell mig del poble, i davant seu hi ha la plaça que rep el

mateix nom, una plaça construïda damunt del barranc de Nolla i que és el centre

neuràlgic de totes les activitats de carrer i de la principal vida social de Móra la

Nova.

Mas de la Coixa

On ara esta situat l’alberg de joventut, fa molts anys va esdevenir l’edifici més

important de la vila. El mas més emblemàtic dels antics Masos de Móra, servia de

llotja per al transport que duien els llaguters i que anaven riu amunt i riu avall.

L'activitat comercial hi era de cabdal importància, en aquells temps.



Ateneu

Antigament, aquest edifici, era l’ateneu obrer on s’hi recollien totes les activitats

culturals; ara, recuperat, s’hi troba Tele Masos, Ràdio Móra la Nova, la Biblioteca

municipal, l'Esplai Kau-Kaus, l'Escola de Música, la Sala de conferències, i els

diferents centres associatius i les entitats socioculturals de la vila.

Escola d’Arts i Oficis

Fa trenta anys que l'Escola d'Arts i Oficis va incorporar la proposta artística al

ventall de les opcions culturals de Móra la Nova. Es tracta d’una escola d’àmbit

supracomarcal, on hi tenen cabuda disciplines com el dibuix, la ceràmica,

procediments pictòrics... L'Escola, a banda, acull moltes altres persones que

únicament pretenen acostar-se a l'art com una activitat complementària de la seva

vida. També ofereix una sèrie d’exposicions a partir de les obres dels alumnes.

Estació de Renfe

La línia fèrria entre Madrid i Barcelona arribà a Móra la Nova l’abril del 1891. S’hi

construí una estació de primera classe que implicà un gran augment demogràfic i

econòmic.

Centre d´Interpretació del Ferrocarril Móra la Nova. L’Enclavament.

Aquest antic edifici construït per MZA a l’any 1928 i destinat al control de la

circulació dels trens, ha estat rehabilitat i museïtzat dins del projecte de Centre

d’Interpretació del Ferrocarril, on podràs contemplar i experimentar a través

d’objectes, fotografies, plànols i un audiovisual, l’evolució dels sistemes de

senyalització i comunicació ferroviària al llarg de la història. A l’exterior de l’edifici

es poden visitar el pont giratori i diversos vehicles ferroviaris restaurats.

Contacte:Email [email protected]

Tel. 977090572-667418899

Web: www.appfi.net

Ermita de Sant pau

Ubicada al turó de Sant Pau, s’erigeix damunt d’una antiga ermita. Aquesta obra

va estar acabada o finançada pels mateixos moranovencs.

Camp d’aviació

És una gran espai de lleure a les afores del poble, on aficionats fan volar les

seves avionetes. Però també, si volem gaudir d’una preciosa posta de sol, i

d’unes vistes d’ocell de les dues Móres, és un lloc ideal per passar-s’hi una bona

estona, sense fer res més que mirar.

http://www.appfi.net/



Pavelló

El pavelló firal es va inaugurar l’octubre de 2006 coincidint amb el 175è aniversari

del dret de constitució de la Fira de Móra la Nova. Aquest pavelló destaca per la

seva moderna construcció, alhora que proporciona un marc idoni per a la

realització d’esdeveniments de qualsevol tipus.

4.1.10. Benissanet

Benissanet és la Roma de la Ribera d’Ebre i el poble del fruit de la terra. És

coneguda com a tal, perquè sempre en aquest poble han existit cases amb el nom

de totes les jerarquies possibles. I reconegut pels seus fruits, ja que entre el riu i la

vila, s’hi troben les sènies, unes cent; són els camps cultivats damunt de la terra

deixada pels riu i les riuades. D’aquesta manera, Benissanet s’ha convertit en un

dels primers pobles de Catalunya en producció de fruita dolça.

A més, en aquest tranquil poble d’origen àrab, com s’indica en el topònim, podem

trobar-hi restes dels seus orígens i grans patrimonis de l’actualitat, com una

col·lecció privada d’instruments musicals, o bé una ruta literària d’un gran

escriptor del mateix poble; Artur Bladé i Desumvila.

Sempre és un bon moment per passejar vora el riu amb el flaire dolç de fruita o

endinsar-se per les sènies, que reviuen pels colors dels seus arbres.

Refugi antiaeri de la Font Gran

El refugi es va construir durant la batalla de l’Ebre per a protegir les tropes del

destacament de la potabilització d’aigües que analitzava l’aigua d’un pou que

després repartien entre els soldats. Està situat al mig del poble, a vuit metres per

sota de la plaça de Catalunya. Va ser construït de nit per a evitar que l’aviació

nacional els localitzés.

Per visitar el refugi, sempre amb visita prèvia: 977 40 79 15 , Rosa. (per reserves i

més informació)

La Torre Cervelló

Dintre del terme de Benissanet es troba una esvelta i antiga torre de guaita i

defensa que dóna nom a la vall on està situada i a l’elevació que li fa abric. De la

torre, gairebé rectangular, assentada sobre un cingle de roca viva, solament en

resta dempeus poc més de la meitat, especialment dues parets emmerletades i

una part de la cara est, que encara, la qualitat de la construcció hi evidencien la

importància que aquest indret va tenir en la història.



Pou àrab

Prop de la Torre de Cervelló, dins la Vall de la Torre. s’hi pot trobar un antic forn

de calç, una sèquia de reg i un pou que la tradició popular ha relacionat amb

l’època andalusina. Igual que la Torre de Cervelló, el pou es troba dins del terme

de Benissanet, però apartat del poble. Aquest actiu, igual que la Torre de

Cervelló, no estan gaire habilitats. L’accés es complicat i difícil per qui no s’ho

coneix, però realment val la pena arribar-hi.

Ruta literària

Benissanet és, indubtablement, el poble ebrenc que ha estat mes afortunat

literàriament. Gràcies al cronista Artur Bladé Desumvila, s’ha garantit la

supervivència d’imatges i records d’altres èpoques. Podeu conèixer sobre un dels

millors memorialistes que ha tingut la literatura catalana en la Ruta literària

Benissanet paisatge literari, www.riberaebre.org/arturblade.

Col·lecció privada d’instruments musicals de Josep Serra

En aquesta exposició s’hi mostren instruments, fotografies i diversos documents

relacionats amb la música. S’hi exhibeixen unes 250 peces procedents de tota

Europa. Aquest museu de música esta considerat el segon més important del

país. La relació del poble i la música té més de 100 anys d’història. Al llarg

d’aquests anys Benissanet ha tingut vàries orquestres.

Embarcador, riu Ebre

Benissanet no conserva el seu pas de barca. Tot i que si ens apropem al riu pel

passeig, hi trobarem un paratge tranquil i especial. L’Ebre ha marcat l’economia i

la història de Benissanet.

Taller de terrissa

Olivera mil·lenària

4.1.11. Miravet

Seguint el curs del riu, tancat pel pas de Barrufemes i molt a la vora de la riba

dreta; just a sobre, hi veiem com escala la majestuositat d’un poble que ens

convida a viure una experiència única.

Dalt del cim, l’imponent castell, custodia el riu i la resta de la vila, on aquesta va

ascendint per un vermellós penya-segat. Per acostar-nos a aquest poble fantàstic,

la millor manera és fer-ho a través del pas de barca, molt evolucionat en l’edat

actual, però que continua amb la idea tradicional; acostar als miravetans o

curiosos visitants, com si fos gairebé un lloc inassolible.



La terrissa de fang és la tradició més pròpia de Miravet, que des de fa molts

segles, sedueix als visitants que arriben i que amés poden tenir la vivència de

palpar-la en els set tallers de Miravet, situats en la raval dels Canterers.

Tant si es de nit o de dia, quan passegem pels seus carrers podem imaginar-nos

tota una història de templers, de dames i cavallers, pels sòls de pedra, la curiositat

i el misteri i gràcies a les parets de les cases, que recobren vida i que ens mostren

el relat dels seus avantpassats.

Castell de Miravet

Situat al capdamunt del tossal, imposant la seva noblesa, el castell de Miravet

forma un gran recinte emmurallat, que sembla que el terreny s’hagi adaptat a ell.

Des d’allà, domina estratègicament el pas del riu. Castell d’àrabs i templers; fou

un dels darrers reductes àrabs al país i l’últim lloc de resistència dels templers de

Catalunya. El clos es subdivideix en diferents espais. El recinte sobirà, nucli

principal, residencial i representatiu, se situa a la part superior, constituït per un

bloc rectangular amb torres als angles i quatre ales disposades al voltant d’un pati

central en el qual destaquen el cos de tramuntana, de tres plantes amb una

església al primer pis, i la sala del refetor a l’alta de llevant. El recinte jussà, a la

part inferior, amb edificacions com un graner, una cavallerissa o una cisterna,

configura l’albacar, que descendeix esglaonadament per la muntanya.

El castell és patrimoni de la Generalitat de Catalunya i disposa d’horaris de visita,

a més s’hi realitzen diferents actes culturals, com ara concerts, exposicions i El

setge de Miravet, una obra teatral sobre la fi de l’orde del Temple, documentada i

representada al mes d’agost al lloc original dels fets. És inevitable que el castell

desperti la curiositat, val la pena pujar fins dalt i gaudir de la visita.

Pas de barca

El pas de barca de Miravet, és l’últim d’aquestes característiques que es conserva

a les Terres de l’Ebre. Avui ja no es cobra un impost medieval per passar-hi, i tot i

que es transporten cotxes, segueix aprofitant la corrent del riu com a força motriu.

Es tracta d’un transbordador fluvial compost per dos llaüts amb una plataforma de

fusta que els uneix i permet la seva càrrega i pas d’un costat a l’altre del riu,

aprofitant únicament, com hem dit, la força del riu i la destresa del llaguter. No

necessàriament hem de passar el riu per necessitat, ho podem fer, simplement

per gaudir d’aquesta estona de glòria amb el soroll de la natura.

La vila vella

El poble vell o cap de la vila és l’entramat de cases que penja sobre l’Ebre i que

s’enfila per la muntanya fins al castell. Pel volt dels seus carrers, veiem com es

conserven els porxos, cases velles, racons acollidors i tradicionals, com també

tenim una espectacular vista del riu i de la cubeta.



I de tot aquest conjunt, es destaca l’última drassana fluvial de tot l’Ebre, el molí

medieval de vernís, blat i oli, l’arcada mudèjar de l’aljama, el mirador de la

Sanaqueta i l’Església Vella.

Església vella

Es troba situada al centre del poble vell de Miravet convertida en un monument

cultural desprès d'anys d'abandó. És un temple renaixentista construït entre el

segle XVI i XVII per l'Ordre de l'Hospital sobre l'antiga mesquita de la població

musulmana. Després de ser decorada per estil barroc i d’haver patit la guerra civil,

posteriorment es va rehabilitar per aprofitar-la amb exposicions sobre Miravet,

subhastes, concerts... La pràctica religiosa es va traslladar a l’església nova.

La raval dels Canterers

No és pot marxar de Miravet, sense haver tingut l’experiència de veure l’art de la

ceràmica del poble. Es conserven set tallers on els mestres treballen amb les

seves mans les formes i vernissos de terrissa, que ja es realitzaven en l’època

musulmana i que continuen conservant aquesta tradició. Tots aquets tallers es

situen a les afores del centre, en l’anomenada raval dels Canterers. Canterer és la

persona que fa càntirs, hi han agafat aquest nom al ser una de les peces més

utilitzades, ja que la gent havia d'anar al riu a buscar aigua amb aquestes peces,

tot i que s’elaborin moltes més obres.

4.1.12. Ginestar

El poble, d’origen islàmic, es troba situat a l’interior d’un meandre, anomenat l’illa,

de la riba esquerra de l’Ebre, al sector migdia de la cubeta de Móra. Des de la

distància, veiem un poble organitzat en harmonia entorn la gran església barroca

de Sant Martí, des d’on sembla que els carrers del poble pugin cap un turó,

l’església.

És un poble dedicat a l’agricultura i a la ramaderia, i encara ara per tradició,

l’artesania de canya (canyissos). Els ginestarols tenen cura dels camps de vinya,

d’arbres fruiters, d’ametllers i olivers, que hi ha al voltant de la vila, i la

Cooperativa Agrícola és qui s’encarrega de comercialitzar-ho. El poble ofereix allò

que treballa dia a dia.

El nom del municipi, ve donat per la flor de la ginesta, una planta d’arbust de

branquillons verds, fulles petites i flors grogues, molt abundant en el terme.

Passejant per la vila, trobarem els avis asseguts als banquets de fusta o als

brancalets de les cases, buscant el Sol i gent per explicar la seva història. Pels

seus carrers sentim el flaire a tradició i artesania, que ens evoquen a la vida rural

típica de la comarca.



Ermita de Sant Isidre

A les afores de Ginestar, no molt lluny, al final del carrer que porta el mateix nom,

s’hi troba l’ermita del poble. La decoració de les pintures del seu interior (del s.

XVIII) no corresponen amb l’any de la seva data, 1617. És un edifici d’estil

neoclàssic, d’una sola planta, format per una nau coberta amb volta ovalada de

llunetes entre arcs, i capelles entre els contraforts.

Barranc de Gàfols

El municipi conserva les restes d’un dels pobles més antics de Catalunya, el

barranc de Gàfols, construït el segle VII a. De C. El jaciment arqueològic està

format per un mínim de 13 recintes. La tècnica observada en la seva construcció,

és relativament evolucionada. Gràcies al material recuperat, els arqueòlegs i

historiadors evidencien una autèntica colonització agrària lligada a la penetració

del comerç fenici.

Barranc de Sant Antoni

Jaciment on s’ha identificat un recinte corresponent a una habitació aïllada i on

s’han trobat petits fragments de ceràmica fenícia i restes d’instruments de sílex.

Església de Sant Martí

Al centre de la vila, s’hi troba l’edifici més emblemàtic i notable de Ginestar és

l’Església Parroquial de Sant Martí. Construcció barroca del segle XVIII,

distribuïda a partir d’una creu llatina, amb tres naus i cúpula sobre el creuer.

Dintre hi ha columnes molt elevades amb arcs apuntats. Els finestrals amb vitrals

donen al conjunt una gran lluminositat. El campanar de la torre està inacabat. La

façana és d’estil barroc, amb una rosassa sobre la porta principal. Aquesta façana

acusa el pas del temps i la seva cúpula és una de les més notables de la Ribera

d’Ebre.

Cooperativa Agrícola La Ginesta

Plaça de la font

Embarcador



4.1.13. Rasquera

Rasquera és l’últim terme de la Ribera que deixa enrere l’Ebre pel seu pas per la

comarca. El poble de Rasquera, és la vila artesana de carrers estrets i costeruts

que ens transporta a d’altres temps. Aposentada a una de les muntanyes que

conformen la serra de Cardó, ens regala una vista panoràmica de la cubeta de

Móra.

El poble i el terme mostren dues parts molt diferenciades. El poble distingeix la

vila, on s’hi pot observar l’estructura de la vila closa al voltant del castell, i el solà.

El terme, té la seva zona oriental de terrenys suaus i plans, i l’altra zona que ens

ofereix una de les vistes més espectaculars de la comarca; zona de muntanyes

accidentades amb el cim a la creu de Santos, dins la serra de Cardó. Des del

Santuari de Sant Domingo, a les afores, es pot gaudir de la primera vista, i durant

el recorregut fins al balneari de Cardó, les vistes ens omplen de llibertat i

d’immensitat.

Tant si ets rasquerà, com si ets foraster, rebràs la càlida acollida de la gent de

Rasquera i fins i tot del terme, que t’oferiran el seu art, la seva història i les seves

muntanyes.

Balneari i muntanyes de Cardó

Sortint del poble, pel carrer principal i seguint carretera amunt, ens anem

endinsant en la serra de Cardó. Si voleu descobrir més caminant per la serra, amb

el sentit de l’Olfacte trobareu diferents rutes pel terme.

Tot i pertànyer a Benifallet, un dels grans atractius es sens dubte el Balneari de

Cardó, situat al capdamunt de l’espectacular cingle del Salt del Frare i envoltat de

diferents ermites. Fundat el 1606 pel carmelita tortosí Fra Pau de Crist, s’hi establí

la comunitat de carmelites Descalços l’any 1617- El formaven els edificis

conventuals i un conjunt de 14 ermites. El convent fou suprimit amb l’exclaustració

del 1835 i convertit en balneari el 1866 aprofitant les aigües medicinals

(bicarbonatades i arsenicals). Més endavant va esdevenir un Hospital de l’exèrcit

republicà a la Batalla de l’Ebre, i que va tornar a balneari des del 1940 al 1967.

Fins fa poc s’hi embotellava aigua mineral. El balneari et deixa volar la imaginació

i activa tots els teus sentits per crear la teva història en aquell indret.

Santuari de Sant Domingo

Al capdamunt de Rasquera hi trobem l’ermita de Sant Domingo visible des de

lluny abans d’arribar al poble. I des d’ella una gran panoràmica de l’extensió de la

cubeta amb tots els pobles que la conformen. És una petita construcció d’època

barroca, amb absis quadrat i cúpula.



Nucli de l’antic poble

Quan baixem de l’ermita, i caminem pels carrers estrets i costeruts, ens podem

aturar a sentir el flaire dels pastissets artesanals de Rasquera o a observar la

manufactura artesanal de les dones, amb pauma del margalló (trenada), en les

portes de les cases velles. O també, una mica més difícil, trobar els pastors o

artesans del boix i altres fustes, que encara avui laboren i moldejen. L’artesania

de Rasquera també es troba en cadascuna de l’elaboració de rebosteria

tradicional. Seguint aquets carrers arribarem a la vila closa.

Vila closa

Rasquera, durant segles, fou una Vila Closa, conformada per el que avui és el

Carrer Major. S’hi accedia per tres portals, que encara ara es poden veure. El

tancament de la Vila Closa no estava fet per muralles, sinó per les parets

posteriors de les cases que formaven l’ actual Carrer Major.

Perxe de Ca Blai o Escalinata de Ca Blai

Aquest punt era el nexe i passera entre la Vila closa i el castell. Malgrat ser

anomenat Perxe de Ca Blai, la seva importància rau en l’escalinata feta amb

pedra seca. És una mostra típica del medieval a Rasquera.

Castell

La primera referència que coneixem, on apareix el nom de Rasquera, és del 1153,

al·ludint el castell com a única fortificació a l’esquerra de l’Ebre en una donació

que fa Ramon Berenguer IV als templers. Malgrat conservar-se’n molt poc del

castell, és el punt més emblemàtic del poble, ja que el nucli sobre el qual es va

construint tot al seu voltant és el mateix.

L’església

Construïda entre el 1763 i el 1772, es tracta d’una construcció de planta claustral

que substituí, a causa del creixement demogràfic, una antiga església medieval.

Perxe de la presó o del Carrer del Pou

El perxe de la presó va ser una de les sortides a l’exterior de la Vila Closa. Hi

comprovem les reminiscències de constituir un portal en els muntants i llindar

(avui desaparegut) realitzats amb carreus de pedra picada, segurament per

aconseguir solidesa a l’obertura. Aquesta obra es pot entreveure a la confluència

del Carrer del pou amb el del Solà, entre Cal Txeco i Cal Frare.

La presó

No existeixen noticies sobre la construcció de la presó, fins al moment. Es suposa

que s’esdevingué a darreries del segle XVIII o començaments del XIX. També

consta que a més es dedicà a carnisseria local, anterior a la presó.



La cabra blanca

És coneguda entre els pastors, és la única raça autòctona de cabres de Catalunya

i es localitza a les comarques conegudes com les Terres de l'Ebre (Ribera d'Ebre,

Baix Camp, Terra Alta i Baix Ebre). Rasquera i Tivissa són les dos poblacions on,

tradicionalment, s'han concentrat el major número de caps. Les cabres s'exploten

en règim extensiu, aprofitant les pastures de les serres, realitzant una gran tasca

desbrossadora dels boscos, sent molt útils per la prevenció dels incendis

forestals. S'ha de destacar la gran rusticitat d'aquest animals, que l'ha permès

adaptar-se a les Serres per on pastura i aconseguir en elles la seva alimentació. A

Rasquera, actualment hi ha 4 ramats. La cabra blanca és molt apreciada per la

seva carn.

4.1.14. Tivissa

El terme de Tivissa és el terme més gran de la Ribera d’Ebre. El seu relleu únic, la

seva vegetació i fauna autòctona, la natura que l’envolta, el patrimoni, la història i

la cultura; tot aquest conjunt, fa que aquest terme sigui tant especial i permet al

visitant perdre’s en un paratge que sembla infinit. La regió esta formada per

quatre nuclis de població: Tivissa, la Serra d’Almos, Darmós i LLaberia. Aquesta

unió va forjar un esperit patriòtic en la gent, que quan la sents parlar, defensa el

terme com a la seva vida.

I tot això és a tan sols 20 km de les platges de la Costa Daurada de les

comarques del Baix Ebre i Baix Camp, i limita amb la comarca del vi per

excel·lència; el Priorat. Hi ha molt per descobrir, per viatjar al passat, per

desaparèixer per les seves muntanyes, deixant-se emportar per l’aire pur i

renovat, per volar lluny...

TIVISSA, el poble

És la gran vila medieval de la Ribera i encara manté l’encís dels seus carrers

senyorials. El jaciment ibèric del Castellet de Banyoles i el seu nucli històric són

alguns dels punts d’interès cultural. La vila de Tivissa està construïda sobre un

turó, al peu dels vessants septentrionals de la serralada del mateix nom, a uns

310 metres sobre el nivell del mar, i ocupant un graó de la muntanya, en forma

d'esperó, que domina la vall de l'Ebre i té l'església en el seu punt més extrem.

Per als amants de la natura, és el lloc ideal per emprendre aventures. Si en teniu

curiositat, l’apartat de l’olfacte segueix explicant les aventures a Tivissa.



Portal d’Avall

De les tres portes de la muralla edificada durant el segle XIV, aquesta era la més

significativa de la població per la seva situació, ja que hi confluïen els camins més

importants, sobretot el que servia per portar el blat de Castella, Navarra i Aragó

pel riu Ebre fins al Castellet de Banyoles.

Ca Eloi

Edifici construït en mur de paredat irregular posteriorment arrebossat, amb la

tradicional ordenació de tres obertures per planta i barbacana final.

La planta baixa s’obre amb un gran portal adovellat fet amb grans carreus

rectangulars que formen els brancals, i dovelles de mida molt gran que formen un

arc de mig punt. A la dovella central es pot llegir la data de 1470. A sobre es troba

un escut d’estil gòtic en alt relleu amb representació d’un arbre. Al costat de

l’arbre i encara dins l’escut s’observen les lletres que formen la paraula FRAGA.

També destaca un rellotge de sol pintat a la paret amb un escut de Tivissa.

Cal Rei

Casa pairal de tres plantes, amb una quarta afegida posteriorment, que ocupa tot

una illa de cases. La façana principal combina pedra amb dibuixos geomètrics fets

a l'estuc. Les plantes estan separades per una motllura horitzontal. L'última planta

està formada per les golfes amb grans balconeres, amb arc de mig punt i

barbacana.

Ca l’Hostal

Edifici senyorial de 1587 construït amb carreus de pedra. Compta amb una façana

severa i ben construïda, d'estil renaixement català. Format per quatre plantes, les

dos primeres són de pedra picada, i les posteriors de totxo, separades per una

petita motllura de pedra. A la planta baixa s’obre un gran portal adovellat amb arc

de mig punt i cantonades amb pedra encoixinada de grans dimensions amb

imposta, que diferència l'arc dels brancals. La façana és acabada amb un ràfec de

grans dimensions. L’edifici va ser construït en temps del mossèn Jaume Amigó

"Rector de Tivissa", gran arquitecte de l'escola de Pere Blai.

Plaça Mercat

Fou el centre comercial i artesanal. S’hi celebraven judicis i és on es va establir

l’escrivania pública. Destaquen les cases Ca Eloi, de 1470, Cal Rei i Ca l’Hostal,

de 1587.

Portal de l’Era

Aquest portal permetia l’accés cap al recinte des del camí que portava cap a

l’Ebre i que unia Tivissa amb altres nuclis del seu terme. Estava defensat per una

torre que sobresortia de la muralla avui dia difuminada per les façanes de les



cases. La portalada de pedra exterior forma un arc de mig punt amb dovelles

rectangulars i brancals fets amb carreus de pedra.

Portal de la Raval

Era la tercera porta d’entrada a la població emmurallada. Després de tenir força

importància, a meitats de segle XIX, desaparegué tot indici de la seva existència.

Avui no en queda cap vestigi, la muralla està integrada en les façanes exteriors de

les cases.

Ca ventura

La casa més antiga de Tivissa, data de l’any 1408. Era utilitzada perquè els

cavallers, vestits amb tota pesada armadura de combat, poguessin pujar a cavall,

el qual era tret de l’estable al carrer per la porta principal, fins davant mateix

d’aquesta porta on el cavaller esperava per poder muntar fàcilment.

Antic Castell-Ajuntament

El Castell de Tivissa tenia jurisdicció territorial sobre tot el terme municipal; els

actuals municipis de Vandellós-Hospitalet de l'Infant, Capçanes i els Guiamets; les

fortaleses de Coll de Balaguer, l'Hospitalet, Vandellòs, Banyoles i Sant Blai, així

com torres de defensa en eles masies d'Aumet, Frauques, Mas d'en Cedó, El

Manou, Pantxot, Masriudoms, Genessies i Gavadà. A principis del segle XVIII, el

poble adquirí el Castell de Tivissa i en una part d'aquest s'edificà l'Ajuntament. El

16 de juliol de 1810, durant la guerra de la Independència, fou cremat pels

francesos a les ordres del General Souchet, amb tots els arxius i 2/3 parts del

poble. Fou reconstruït entre 1890 i 1900. Al 1987 es modernitzà íntegrament per

adequar-lo a les necessitats de la nova època democràtica, s'enderrocà l'interior i

es conservaren sols les parets exteriors, la torre, els arcs i els contraforts de l'antic

castell.

Antic Hospital

Formava part del Castell de Tivissa. En destruir-se el 1725, una part del Castell

fou destinada a Casa de la Vila i l'altre a Hospital. Fins al 1955 servia per a refugi

de forasters pobres. Al segon pis hi havia llits per als malalts necessitats de la

població. En deien l'Hospital de Santa Maria. El 1883 s'enderrocà i es mantingué

únicament la capella. S'hi construïren els dispensaris municipals i tres pisos.

Plaça de la Baranova

La Baranova és un magnífic mirador de les comarques del Priorat, Terra Alta i

Ribera d'Ebre. Es contemplen les muntanyes de Prades, el Montsant, La Figuera,

La Picossa, les serres de Cavalls i de Pàndols; Miravet, els Ports i la serra de

Cardo, i els pobles de la Morera del Montsant, els Guiamets, Lloà, LA Figuera, el

Masroig, el Molar, Móra la Nova, Móra d'Ebre i Garcia.



Església de Sant Jaume

És un gran edifici format per tres parts: Església Antiga, Capella del Roser, i

Església Nova, construït des del segle XIII fins al XIX, on s’hi han combinat

elements de diferents estils.

Església Antiga:

Construïda en tres seccions corresponents a tres èpoques diferents:

La primera secció comença amb el presbiteri, les voltes i les capelles dels braços

del creuer, d’estil gòtic del segle XIII al XIV. La segona secció central té les voltes

gòtiques, les capelles adjacents i l’altar major (destruït en la guerra civil). Són del

renaixement dels segles XVII al XVIII. La tercera secció, que comprèn la façana,

el campanar de 30 m, les capelles i el cor, és d’estil renaixement. Les voltes en

canvi són gòtiques. La façana principal té dos cossos: l’inferior, amb quatre

esveltes columnes jòniques, quatre capelletes, i el cos superior amb dues

columnes salomòniques, una capella i un rosetó amb l’escut de la població.

Aquesta secció és dels segles XVI i XVII.

Capella del Roser:

De mitjans dels segle XVIII, va ser construïda sense malmetre res de l’església

antiga. D’estil renaixement, amb tres naus, elegant cúpula, cor i dues sagristies.

Església Nova:

Durant el segle XIX, per manca d’espai, es construí una nova església més gran

al voltant de la vella, de regust gòtic. Sobre de les voltes del vell temple, se’n

construïren unes de noves més altes, de canó, que tota l’església vella, de

manera que l’una queda dins de l’altre. Avui persisteixen les dues de forma

perfectament visible i amb gran majestuositat.

Per visites guiades contactar al telèfon 977417551 o al correu electrònic:

[email protected]

Sant Blai

L’ermita de Sant Blai, junt amb la font del mateix nom, conformen un dels

paratges naturals més significatius de Tivissa. El dia 3 de febrer, es celebra la

festivitat de Sant Blai. Actualment la festa es trasllada al diumenge següent al dia

del sant. És tradició beure l’aigua de la Font abans d’arribar a l’ermita. La festa

comença marxant amb romiatge a peu, fins a l’ermita, pel camí de ferradura, que

estret i accidentat als seus inicis, ens ofereix la visió de bonics paratges naturals.

L’entorn de Sant Blai és un lloc que sorprèn per la seva bellesa natural i el silenci

que impera.

Ermita de Sant Blai, bressol dels senders de gran recorregut (GR)



Castellet de Banyoles

El Castellet de Banyoles es troba situat en un punt estratègic de control del riu

Ebre des d’on es domina l’anomenada Cubeta de Móra. En aquest punt s’hi

establí un poblat ibèric d’aproximadament 4.4 Ha i s’hi basti un petit castell

medieval. Es troba situat en el territori que els autors clàssics varen assignar a la

tribu ibèrica dels ilercavons. El lloc respon a un enclavament de control del

comerç entre la costa i l’interior a través del riu Ebre, on els colonitzadors grecs i

fenicis navegaven a la recerca de cereals, fusta i metalls.

4.1.14.1. La Serra d’Almos

Enmig d’un indret únic, entre muntanyes i l’autèntica natura, s’amaga la Serra

d’Almos. Idíl·lic; el paisatge, la gent, els colors, el silenci, l’olor de pastissos i pa

junt amb la de foc de llenya... tot en si conforma una harmonia que et convida a

restar-hi hores i hores contemplant-ho tot.

Poble d’origen mossàrab, el nucli del qual era constituït per masos i que poc a poc

es van formar en nucli, al voltant de l’ermita del poble, que posteriorment es

convertí en l’església de Sant Domènec. Actualment té uns 300 habitants. Molts

d’ells es dediquen a l’agricultura i s’apleguen a la Cooperativa Agrícola on

s’elabora i comercialitza vi i oli de gran qualitat amb denominació d’origen.

També podem prendre un moment de pau i tranquil·litat a l’Àrea Recreativa de la

Font Vella, un paratge natural emblemàtic de la Serra. O visitar el que fou l’origen

del poble, l’església de St. Domènec.

4.1.14.2. Darmós

També d’entre les entranyes de les muntanyes del terme de Tivissa, s’aixeca un

gran illot de pedra. Poble pagès, d’origen musulmà, envoltat de camps d’oliveres i

vinyes que produeixen un vi excel·lent, amb el caràcter i el cos dels millors vins.

Pròxim a la terra dels vins, el Priorat. Perfecte per gaudir d’un paisatge de

perfecta naturalesa i de la vida rural. Des d’alguns punts del terme de Darmós es

domina un amplia panoràmica, on es poden observar alguns municipis del Priorat

i la Ribera d’Ebre.

És d’interès la visita a l’església de Sant Miquel, patró del poble, que fou

construïda l’any 1776. També podem gaudir de la visita de les Olles de l’Asma, on

l’aigua de la riera ha erosionat la roca formant basses encaixonades entre parets

rocoses, a pocs quilòmetres del poble. I la Mata, arbre declarat monumental l’any

1997. ‘’Qui va a Darmós i no veu la mata és com anar a Roma i no veure al papa’’.



4.1.14.3. Llaberia

Llaberia és el cor que dóna el nom de la serra. Es situa al bell mig d’un conjunt

muntanyós. Es tracta del racó més pintoresc i de muntanya de tota la serra de

Llaberia. Tot i ser el poble més alt del terme (680 metres), abans d’arribar-hi,

podem veure el mar entre les muntanyes.

Conserva la imatge de fa molts anys, medieval amb carrers estrets i cases de

pedra. En l’entorn de Llaberia, la natura n’és la gran protagonista, i les cases, una

mostra de com l’home ha sabut desafiar la muntanya. El petit poble presumeix de

tenir l’església romànica més meridional de Catalunya i de l’únic museu dedicat al

transport de bast de Catalunya.

Val la pena deixar-se emportar pels encants naturals en forma de serres rocoses,

boscos que narren i amaguen mites i vistes panoràmiques per fotografiar.

4.2. Gust

El segon sentit, molt important també a destacar en la Ribera d’Ebre, és el gust.

He cregut necessari donar-li importància, ja que som una comarca que podem

presumir de gastronomia. Tenim molts restaurants de qualitat, hotels i cases

rurals. Així com també productes de denominació d’origen. Aquests actius també

atreuen molt al turista, fins al punt que n’hi hagi que sol vinguin per això. En el

gust hi ha una guia de serveis dels restaurants, hotels, hostals, cases rurals i

empreses d’oci comarcals.

4.3. Olfacte

En un principi, l’entorn natural de la Ribera, amb les rutes, vies d’escalada...

l’havia identificat amb el sentit del tacte. Vaig trobar-me que, un cop relacionats

tots els sentits, l’olfacte era l’únic amb el que no hi havia inclòs res de la comarca.

M’agradava molt la idea de relacionar el tacte amb la natura; el contacte que

s’estableix en trobar-se enmig d’un paratge natural és inefable. Però també he

pogut sentir la sensació de respirar aire de llibertat, de plenitud, de natura... He

sentit moltes olors durant els viatges per la Ribera d’Ebre, és una comarca d’una

olor autèntica. En l’olfacte s’hi troben les rutes d’excursionisme, les ressenyes de

les vies d’escalada de Tivissa, Móra d’Ebre i Miravet. Tant les rutes com els

dibuixos de les vies no són meus, estan extrets o bé d’altres guies d’itineraris o de

les ressenyes que ja estan fetes. No apareixen tots els itineraris de la Ribera. En

quan a les ressenyes, de Tivissa hi ha sol les zones d’escalada amb els sectors

indicats, ja que hi ha una gran quantitat de vies i només per això hauria de crear

una altra guia. De Móra he posat totes les vies ja que en són una desena. I de

Miravet, està citat, ja que les vies no estan ressenyades.



Quan ets dalt d’un cim, tanques els ulls, obres els braços, inspires el flaire, sents

com recorre totes les parts del teu cos, notes com aquest s’eleva una mica més,

guardes aquesta aroma especial en el record i expires l’efluvi, deixant una

empremta en l’aire.

4.4. Oïda

El so de la música, la veu de la gent en dies de festa i gresca, el murmuri de la

tradició... L’apartat de l’oïda recull totes les dates de les festes, celebracions i

esdeveniments que participa la Ribera d’Ebre. Està organitzat pels mesos de

l’any, ho he considerat més pràctic pel turista per quan està de visita.

4.5. Tacte

És potser el sentit més relatiu en aquesta guia. Relacionar-ho amb la història és

molt complicat, amb el riu no tant. Potser per aquesta sinestèsia que, per mi,

s’estableix entre el tacte i la història. No és un apartat que hagi ampliat molt,

simplement he dedicat dues pàgines a explicar breument la història de la Ribera i

unes altres dues dedicades al riu.



4.6. Maquetació de la guia

Igual que per l’edició de les fotografies he utilitzat el Photoshop, per la maquetació

de la guia he necessitat un programa. Publisher és l’aplicació d’autoedició del

pack Microsoft. Vaig estar buscant altres programes més elaborats, amb els que

pogués tenir uns majors resultats en quan a disseny. El cas és que, no

complicant-me més, vaig decidir treballar amb el Publisher. Com ja en tenia

coneixement, era el més senzill del mercat i tampoc considero que sigui tan

simple a l’hora del resultat final, vaig crear la guia amb aquest.

El funcionament és molt bàsic, no he cregut necessari haver-ho d’explicar.

Simplement he posat una imatge de l’escriptori del programa mentre estava

editant la guia.

Fig. 7 Escriptori de Publisher



5. Conclusions

Com en un principi ja vaig explicar, el meu treball no tenia cap hipòtesi, sinó uns

objectius. Per tant, he cregut que les meves conclusions són el resultat que he

obtingut.

Vaig proposar-me crear una guia que defensés i cobrís el nivell de la comarca,

que anés més enllà del que s’havia ofert fins ara, que aquesta mostrés totalment

la Ribera, sense deixar cap detall imprescindible. També utilitzar uns criteris per

editar-la i conèixer més sobre altres temes que estan relacionats amb el treball,

com la fotografia, retoc d’imatges i maquetació de publicacions, i recursos

publicitaris.

Però més aviat, crec que he satisfet els objectius personals. Puc recordar tot el

procés, tot el temps que li he dedicat, tota l’evolució i reconèixer del què he estat

capaç d’idear o de fer. L’esforç i les ganes m’han impulsat en tot moment a

superar-me. Personalment, també he anat adquirint coneixements de manera

inconscient i m’he anat quedant amb molts detalls de tota la comarca, i sé que

això sol s’aprèn així. Ha estat una experiència realment emocionant, que sens

dubte repetiria, per molts cops que hagi pensat en canviar de treball.

Tot i estar molt orgullosa del que he aconseguit, un resultat major del que

m’esperava, considero que pel temps, els recursos i el meu nivell d’estudis, les

dimensions d’aquest treball em queden massa grans. En molts cops m’he

desesperat i he pensat que aquest treball no era per mi, però tot i això no he

deixat en cap moment de treballar per arribar fins on m’havia proposat.

En definitiva, i malgrat els inconvenients, puc dir que la Ribera d’Ebre, la meva

comarca, és mereix aquesta guia. Ho he pintat tot com a un mèrit o com una

victòria que era inassolible o com una lluita per demostrar que la Ribera d’Ebre és

un paradís, i per mi ha sigut aquesta sensació. Potser perquè ha estat un treball

diferent, potser perquè les sensacions que he anat experimentant al llarg

d’aquesta recerca m’han portat a escriure tot això.



6. Bibliografia

GARCIAPONS, Jaume. Imatges de la Ribera d’Ebre. Columna Edicions Tresmall,

1998.

TERRES DE L’EBRE, CATALUNYA SUD. Terres de l’Ebre. Guia de Vendes.

Els millors racons de les Terres de l’Ebre. Raval Edicions SLU, Pòrtic, 2010.

BIARNÈS, Carmel; CID, Josep. Guia de la Ribera d’Ebre. Tarragona: Llibreria de

la Rambla, 1984.

CID, M.Mònica; CID, Josep. La Ribera d’Ebre. Col·lecció: Les Comarques de

Catalunya núm. 31. Dissenys Culturals, 1994.

SOLDEVILA, Llorenç. Comarques tarragonines i Terres de l’Ebre. Col·lecció

geografia literària. Pòrtic, 2010.

ASSOCIACIÓ CATALANA DE SENDERISME. Sender de Gran Recorregut GR

99. Mequinensa-delta de l’Ebre. Sender de l’Ebre. 2007.

CONSELL COMARCAL DE LA RIBERA D’EBRE. Passejant per la Ribera d’Ebre.

CASTELLNOU, Josep. Escalades a Tivissa. 2012.

LÓPEZ, Rafael. A peu per les comarques de Tarragona Vol I i III. Arola Editors.

Abril 2006.

DOMÈNECH, Rut; SALADIÉ, Lluís; ROSET, Joaquim; CASTELLNOU, Marc,

BAQUÉS, Ricard, OMELLA, Meritxell. Muntanyes de Tivissa-Vandellòs.

Barcelona: Piolet. 2011

Revista Descobrir. Núm 141. Ribera d’Ebre. Febrer 2010

Revista Digital Camera. Núm 113. 2012. Núm 114. 2012.

Fulletons turístics de la Ribera d’Ebre

Webs: http://www.riberaebre.org

http://www.riberaebre.org/turisme/

http://www.riberaebre.org/comarca/ (Mapes)

Les webs de tots els ajuntaments de cada municipi.

http://www.riberaebre.org/

http://www.riberaebre.org/turisme/

http://www.riberaebre.org/comarca/

La Ribera d’Ebre, amb els cinc sentitsidece.cat/premi2013/Premi4.pdf2n de Batxillerat A. Ciències...

Documents

Transcript of La Ribera d’Ebre, amb els cinc sentitsidece.cat/premi2013/Premi4.pdf2n de Batxillerat A. Ciències...