LA SOCIETAT VALENCIANA EN TRANSFORMACIÓ (1975-2025)

La sociedad valenciana en transformación és un informe de la situació socioeconòmica i politicocultural de la Comunitat Valenciana que segueix la línia dels estudis i les publicacions d’estructura social que s’han realitzat durant el segle passat, l’última de les quals de similars característiques és l’obra coordinada pel professor Manuel García Ferrando, catedràtic de sociologia, La sociedad valenciana de los 90 (publicada en 1992 per Alfons el Magnànim).

En aquest sentit, es pot dir que durant vora trenta anys hi ha hagut una manca de recerca d’aquestes característiques i ha estat necessària una reinvenció d’Alfons el Magnànim perquè fora possible aquest projecte.

Durant tres anys un equip de recerca interuniversitari i interdisciplinària ha estat treballant en l’informe que ara es presenta. EL TÍTOL I L’OBJECTIU

- El 9 d’octubre de 1977, a la ciutat de València es va celebrar la gran manifestació per la Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia . Recordem que el juny s’havien fet les primeres eleccions democràtiques i que la llei d’amnistia s’aprovaria el dia 15 d’octubre. Però encara caldria esperar fins a l’11 de juliol de 1982 perquè s’aprovava l’Estatut d’Autonomia.

- El 18 de desembre de 2017 una gran manifestació recorria de nou els carrers de la ciutat per reclamar de l’estat un finançament just.

- Entre una data i l’altra hi ha quaranta anys i els continguts de les referides manifestacions reflecteixen bé les prioritats de cada moment i l’existència d’una profunda transformació de la societat valenciana.

- El 1977 no hi ha un estat del benestar ni estructures de govern autonòmic. Aquests dos projectes símbol de la nostra modernització van generar elevades demandes de finançament i sobretot van produir enormes desequilibris entre territoris. La Comunitat Valenciana n’ha eixit molt perjudicada i és hora de fer balanç d’evolució i de situació.

- D’altra banda, de forma simbòlica, el títol arranca el 1975 i culmina el 2025, perquè en ciències socials sabem que sempre hi ha antecedents i que en cada moment estan escrites ja moltes de les tendències que es faran evidents amb força en el futur més o menys pròxim.

NOTA: Més avall oferirem algunes dades significatives del contingut del llibre que està estructurat en 14 capítols. Es comença abordant la demografia i es conclou amb una anàlisi de la relació entre autogovern i estat del benestar. Al llarg del text es fa una repassada de l’estructura territorial, les dimensions econòmiques, les estructures familiars, la societat de consum i els valors, però també dels principals sistemes de l’estat del benestar, inclosa la justícia: serveis socials, educació, sanitat. I, per descomptat, de l’acció col·lectiva i del sistema polític. No és aquest el moment de repassar totes les dades, per això hem preparat sis jornades durant el febrer i el març en les quals participaran autors i altres agents socials. Presentarem alguns d’ells i el relat que subjau en el llibre.

1. POBLACIÓ: DINÀMICA I ESTRUCTURA

1) La gran revolució de la longevitat 2) Increment de la morbiditat i la dependència 3) Auge de la immigració en la fase expansiva

La població valenciana va experimentar un augment superior a la mitjana

europea entre el 1998 i el 2008, lligat en gran manera a la immigració estrangera (sense la qual s’hauria estancat). Després de la crisi, les pèrdues han estat també més accelerades que a la resta d’Espanya.

L’augment s’ha concentrat en una franja molt estreta de territori costaner, la qual cosa implica una important empremta ecològica.

Des dels anys 70, especialment durant les últimes dècades, hem assistit a la “segona transició demogràfica”, amb taxes brutes de mortalitat estables a nivells baixos i un notable increment de l’esperança de vida, combinat amb una forta vaig caiguda de la natalitat i reducció de la fecunditat (les dones valencianes tenen menys fills que la mitjana i els tenen més tard). Això ha provocat un canvi en la imatge de la piràmide demogràfica, que ha abandonat la clàssica forma piramidal per prendre una forma més romboide: Piràmide de població per edat i sexe. Comunitat Valenciana (1980 i 2016)

Contribució a la millora en l’esperança de vida per edats. (1980-2015)

El procés d’envelliment no pararà les pròximes dècades, cosa que tindrà conseqüències:

o Augmenten les necessitats d’atenció als majors de 64 anys o Es redueix la població en edat laboral o Es redueixen el volum de necessitats per a la població menor de 16

anys La immigració per si sola no pot revertir aquesta tendència. Tot això crea un dilema. La dependència ha crescut i continuarà fent-ho:

intentar reduir l’envelliment pot tenir conseqüències: - Mediambientals - Igualtat dones/homes - Sagnies demogràfiques als països d’origen

Conclusió: hi ha poc de marge de maniobra en el nostre model d’estat del benestar

2. EL MODEL TERRITORIAL

Canvis en l’estructura territorial o Forts contrastos territorials interior/litoral (amb l’excepció

d’Alacant) o 1981-2016:

Aprofundiment del procés de concentració en el litoral Superior creixement demogràfic a les comarques alacantines

Densitat de població el 2016 i canvis en la distribució de la població entre el 1981 i el 2016 (centre mitjà i el·lipse de desviació estàndard)

Malgrat certa imatge d’estabilitat, hi ha una transformació en el model territorial, derivada de la intensitat característica del procés d’urbanització:

o Accelerada creació de sòl urbà en detriment de zones agrícoles i forestals: el 2011, la CV ocupava el primer lloc d’Espanya en habitatges per cada 10.000/hab (el 4t el 1991)

o Fort suburbanització: creixen els models morfològics de baixa densitat, la qual cosa crea una ciutat de límits més imprecisos, amb major pes demogràfic i territorial de les perifèries

o Es creen noves dinàmiques entre el rural i l’urbà: desplaçaments laborals diaris, primera residència suburbana, etc. La anterior ciutat compacta, amb la seua àrea metropolitana ben definida, deixa pas a la creació de grans àrees urbanes supramunicipals que es troben funcionalment integrades.

Àrees urbanes integrades supramunicipals el 1990, 2000 i 2006

Aquest procés ha creat canvis en la jerarquia funcional de les ciutats valencianes durant les últimes dècades, amb ciutats que han guanyant i perdut posiciones mentre unes altres es mantenien.

Jerarquia funcional de les ciutats el 2007 i canvis des del 1994

3. MODEL ECONÒMIC I ADAPTACIÓ ALS IMPACTES DEL CANVI CLIMÀTIC

La CV camina per darrere de la mitjana espanyola en renda per capita i en PIB. Aquest fet ha quedat rubricat a més per les dades de l’INE del 2017: Percentatge del PIB p. c. valencià respecte a la mitjana espanyola

Anys de referència 1986

1996

2004

2007

2011

2016

% sobre la mitjana espanyola 98.2%

95.2%

93.4%

90.2%

87.9%

88.8%

Posició ordinal entre CA

8ª 10ª 10ª 10ª 12ª 11ª

Distància a la 1a comunitat 33.7%

35.5%

35.8%

39.4%

47.6%

47.7%

Distància a l’última 36.9%

31.1%

30.8%

20.9%

18.4%

20.5%

La crisi i la reculada del PIB han estat majors que en la mitjana espanyola Predomini de la petita i mitjana empresa/desplaçament cap al sector de la

construcció Indústria: greument afectada per la crisi, en bona mesura per l’escassa

adaptació a les exigències de la internacionalització Agricultura: desagrarització, amb reducció de petits propietaris i jornalers

El sector TICO i de serveis professionals avançats mostren una notable reculada respecte a Europa

La crisi de l’economia valenciana ha estat més intensa que la d’Espanya i la reculada del PIB ha posat de manifest les febleses del “model” precedent de creixement. De fet, els últims 25 anys, el PIB per capita de la Comunitat ha crescut un 25%, mentre que el d’Espanya ho ha fet d’un 36%, la indústria ha reduït la seua participació en el PIB i ha caigut el seu pes en l’ocupació; i la productivitat del treball és baixa i ha crescut molt poc, se situa en un 4% per sota de la mitjana espanyola.

D’altra banda, en aquest suposat moment d’eixida de la crisi no són els serveis avançats els que lideren la recuperació del creixement i la modificació de l’estructura productiva, sinó els tradicionals: els lligats al comerç, al transport i a l’hoteleria, fet que explica que la Comunitat Valenciana oferisca uns salaris més baixos que els de la mitjana espanyola.

ELS BENEFICIS DEL CREIXEMENT

En les societats actuals desenvolupades les dues grans vies per les quals els ciutadans aconsegueixen participar dels beneficis del creixement són:

- L’accés al treball

- I l’actuació inclusiva del sector públic en dos grans àmbits: la protecció social enfront de riscos com ara els associats a la desocupació o la vellesa i la igualtat d’oportunitats en l’accés als serveis públics fonamentals com ara l’educació o la salut.

4. L’ESTRUCTURA LABORAL VALENCIANA

S’han produït canvis en les línies divisòries de l’estructura laboral, que es plasmen en una major fragmentació i major desigualtat. Tals línies divisòries serien: 1a: Tipus de feina:

- Assalariada (els assalariats han augmentat lleugerament respecto al començament del segle)

- Independent (inclou categories molt diverses: (empresaris sense assalariats, autònoms, falsos autònoms, etc.)

2a: Tenir o no tenir feina - Convivència amb l’atur = crònic - Afecta més: dones, joves i immigrants

3a: Feina indefinida/temporal: augmenta l’ocupació a temps parcial

Divisió tècnica funcional del treball: - Augmenten tècnics, serveis atenció a personal, feines poc

qualificades…

- Descendeixen feines qualificades, indústries manufactureres, construcció, administració…

Salaris per classes ocupacionals: polarització salarial Conclusions:

- Major desigualtat i dualització - Polarització: col·lectius més nombrosos en els marges: aturats de

llarga durada, falsos autònoms, feina a temps parcial… - Es trenca una certa mobilitat intergeneracional anterior a la crisi - Col·lectius més afectats per la polarització: joves, dones i immigrants

Una característica fonamental de la nostra època es troba en el fet que l’ocupació ha deixat de funcionar com el factor principal d’integració i cohesió, en desestabilitzar-se les ocupacions estables i en generar vulnerabilitat en posicions que anteriorment eren considerades com a segures. La internacionalització dels mercats i les exigències de competitivitat fan que la feina s’haja convertit en el blanc d’una política de reducció de costos sobre la lògica imperant de la flexibilitat.

Taxes d’activitat, ocupació i atur. Diversos anys. T. IV Taxa d’activitat Taxa d’ocupació Taxa d’atur CV Espanya CV Espanya CV Espanya 2002 56,87 54,95 50,78 48,57 10,71 11,61 2007 60,36 59,47 54,96 54,38 8,94 8,57 2016 59,50 58,95 48,11 49,97 19,15 18,63

Ocupats per sector econòmic. T. IV-2016. Percentatges AGRICULTURA INDÚSTRIA CONSTRUCCIÓ SERVEIS P. VAL. 2,9 17,0 5,7 74,5 ESPANYA 4,4 13,9 5,8 75,8

Evolució de les taxes de temporalitat des del començament del segle. Últims trimestres

Taxa de temporalitat Taxa de temporalitat per sexe CV Espanya Dones Homes Diferència 2002 37,5 31,8 40,3 35,6 4,7 2007 34,2 30,8 35,8 32,9 2,9 2016 27,5 26,5 28,5 26,6 1,9

5. CREIXEMENT I DISTRIBUCIÓ: DESIGUALTAT, POBRESA I CONDICIONS DE VIDA La CV va començar a perdre posicions en la renda per capita ja molt abans

del 2007: en arribar aquesta ja ens trobàvem 10 punts per sota de la mitjana

nacional. La crisi ha agreujat una situació que ja era desfavorable en comparació de la resta d’Espanya

El nivell de vida (i renda) de les llars valencianes ha empitjorat més que la resta d’Espanya a partir del 2007: la renda se situa en el 89% de la mitjana espanyola

Els indicadors de pobresa són majors a la CV que a la resta d’Espanya Repartiment asimètric de la crisi:

o Els estrats més baixos han perdut molt més que els mitjans i els superiors

o Minva classes mitjanes o Major pobresa i exclusió

Cal promoure el creixement i reduir desigualtats = recuperar inversió i crear ocupació. En aquest sentit, la reactivació del mercat de treball no és suficient, ja que les formes precàries de contractació generen desigualtat

Les polítiques públiques són essencials per distribuir la renda generada pel mercat. Bàsicament, els seus mecanismes són:

- Transferències monetàries (gran efecte redistributiu) - Transferències en espècie: sanitat, educació… (més centrades a

afavorir la igualtat d’oportunitats) - És necessari un finançament autonòmic just (clara infradotació a la

CV) Cal tenir clars dos aspectes:

o El creixement no és socialment sostenible si no és inclusiu o Necessitats:

A curt termini: ocupació estable A mitjà termini: educació

La senda del creixement s’ha d’encaminar cap al desenvolupament sostenible i la societat del coneixement.

6. FAMÍLIES, CONVIVÈNCIES I TRAJECTÒRIES VITALS

Les transformacions afecten tots els aspectes d’aquesta històrica institució: la seua grandària, estructura, funció, caràcter i formes de vinculació.

Procés de reducció de la grandària: de 3,5 a 2,4 membres per llar Pas d’una família nuclear heterosexual a una puralitat de les formes familiars

de convivència: de la familiar nuclear heterosexual a parelles reconstituïdes, matrimonis homosexuals, llars homoparentals, parelles sense fills... S’han incrementat un 38,78% els últims 25 anys

Nombre i tipologia de llars a la Comunitat Valenciana. Nre. de

llars Unipersonals % Parella amb

fills/filles % Parella

sense fills/filles

%

1991 1.223.223 173.629 14,2 678.942 55,5 261.038 21,3 2001 1.492.792 312.566 20,9 665.436 44,6 336.500 22,5 2011 1.986.896 479.757 24,1 756.507 38,1 496.793 25,0 2017 516.200

Evolució del nombre de matrimonis del mateix sexe a la Comunitat Valenciana (2005-2015)

Hi ha hagut una diversificació de formes del sistema de filiació: “postconsanguinitat”

Canvis en els rols de gènere (amb limitacions a causa de la “doble presència” que pateixen les dones”, vinculades de manera especial a les atencions derivades de l’envelliment. Això té, al seu torn, repercussions en la trajectòria laboral de les dones

Precarització de la joventut, retard de l’emancipació Canvis en les trajectòries vitals: les transicions biogràfiques de les persones

joves es fan més complexes (s’allarga la independència, es torna a la llar, etc.) Envelliment = augment necessitat d’atencions Importància de la família, però no és la família de fa 30 anys: formes de

vinculació negociades, sense enfrontaments generacionals: “familisme dolç”

7. TRANSFORMACIONS EN LA DEFINICIÓ I PRÀCTICA SOCIAL DE LES DONES Canvis en les relacions de gènere en l’àmbit públic:

- Increment en la política institucional (sense aconseguir la paritat)

- Increment en la formació universitària, encara que amb segregacions en àmbits d’estudi: les dones trien itineraris relacionats amb educació i salut

Mercat de treball: - Increment presència dones: la taxa d’activitat passa del 34% el 1977 al 80% el 2017.

- Això no obstant, és evident la presència de la bretxa salarial Desigualtats de gènere i usos del temps: les asimetries de gènere s’accentuen

en totes les activitats que tenen a veure amb les tasques domèstiques i les atencions familiars (treball no integrat en l’esfera monetaritzada)

Evolució de la durada mitjana diària dedicada a la feina remunerat i no remunerad per gènere. Comunitat Valenciana. 2003-2010

RELAT

1) Condicions demogràfiques ambivalents (democratització de la vida i morbiditat)

2) Distribució territorial amb desequilibris

3) Model econòmic tradicional exhaurit

4) Distribució desigual dels beneficis del creixement

5) Flexibilitat i fragilitat de les estructures familiars

6) Dificultats en l’ocupació i la distribució de la renda

7) Desigualtats entre homes i dones

8) Desigualtats en accés a serveis públics (molt especialment en educació, serveis

socials i justícia)

9) Desigualtats culturals, en un context de predomini de l’individualisme

meritocràtic

10) Gran desconfiança política i reduïda mobilització

NECESSITATS

Per eixir d’una situació de baixos salaris, baixos impostos i insuficients serveis

públics, es necessita:

1) Canvi de model econòmic: econòmicament eficient i sostenible, integrat en la

lògica de la societat del coneixement i socialment inclusiu.

2) Canvi de model social: que deixe de ser residual i assistencial per ser preventiu i

universalista (els serveis socials han de funcionar com el quart pilar de l’estat del

benestar) i basat en drets subjectius constitucionalment reconeguts.

3) Renovar els contractes de l’estat del benestar. Els tres contractes subjacents i

implícits en el model d’estat del benestar estan en crisi:

- El contracte social entre classes

- El contracte intergeneracional entre grups d’edat

- I el contracte de gènere en funció del sexe

4) Hi ha prou evidència empírica que el creixement econòmic (volum de riquesa), la

prosperitat (qualitat del creixement) i la inclusió (distribució) van associats,

almenys en el llarg termini; però no hi ha cap automatisme natural o cap mà invisible

que el garantisca. En aquest sentit, es requereixen acció política i política

democràtica, implicació ciutadana i desbordament del concepte actual de

ciutadania. És a dir, canvis tant polítics com a culturals.

5) Quant als canvis culturals, l’enquesta de valors mostra, d’una banda, que ens

trobem davant una societat oberta a la diversitat i tolerant, defensora de la igualtat

entre homes i dones, reticent davant el suborn i la corrupció; però, també, de l’altra,

es dona una clara defensa del creixement econòmic i el nivell de vida enfront de

mesures de caràcter postmaterialista; una menor defensa de la igualtat de rendes

que de la igualtat d’oportunitats1, ambigüitat i confrontació ideològica respecte al

paper del públic, defensa de l’individualisme meritocràtic i elevada desconfiança

política. No hi ha una base social molt sòlida per a polítiques fiscals redistributives,

en un context en el qual un quart de la població té dificultades.

Vivim en una societat que tracta de jugar a equilibris complexos, conjugar estat i

mercat, competitivitat i solidaritat, confiança i precaució, en moments històrics en

què tot es mou sota els peus.

6) Canvis polítics. En un doble sentit:

6.a) Millorar l’eficiència de les institucions i la regulació.

6.b) Capacitat de generar consens sobre les prioritats a mitjà i llarg terminis, en un

context de reestructuració complexa del sistema de representació. La mobilització

de nous electors (especialment joves), l’increment de l’oferta política i la

deterioració del suport electoral als partits tradicionals, estan produint un nou

escenari multipartidista en un clima de crispació que fa inviables els acords.

1 la igualtat d’oportunitats, ja que aquesta troba els seus suports entre les persones con estudis superiors i de clas’alta, així com entre les persones ocupades en l’Administració pública, mentre que aquella ho fa entre les persones amb menor nivell d’estudis, de classe baixa i entre població jubilada o pensionista.