pág. 1

LA TEMPORALITAT LABORAL EN L’ÀMBIT DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES: LES SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE DE 14 DE SETEMBRE DE 2016

LA POSICIÓ DELS TRIBUNALS NACIONALS, LA NECESSITAT DE NEGOCIACIÓ COL.LECTIVA I DE

REFORMA LEGAL, EXPERIÈNCIES DE CONSOLIDACIÓ DE LLOCS DE TREBALL

EN ALTRES ADMINISTRACIONS.

pág. 2

GUIÓ

1. QUADRE DE TREBALLADORS TEMPORALS …………………………… Pàg. 3

2. DIRECTIVA DE LA UNIÓ EUROPEA DE CONTRACTACIÓ TEMPORAL. EL PAPER DE CCOO EN LA NEGOCIACIÓ DE L’ACORD ANNEX A LA DIRECTIVA ……………………………………. Pàg. 4

3. LES TRES SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA DE 14 DE SETEMBRE DE 2016 QUE QÜESTIONEN A L’ÀMBIT DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES A ESPANYA LA CONTRACTACIÓ I EL NOMENAMENT DE PERSONAL INTERÍ ………………………….. Pàg. 5 a 9

4. EL TJUE ES PRONUNCIA SOBRE LA PROMOCIÓ PROFESSIONAL DEL PERSONAL INTERÍ (I LA SEVA INCIDÈNCIA RETRIBUTIVA) ………….. Pàg. 10 i 11

5. LA SENTÈNCIA DEL TSJ DE MADRID DE 5 D’OCTUBRE DE 2016: EL CAS ANA DE DIEGO PORRAS …………………………. Pàg. 12 i 13

6. LES 2 SENTÈNCIES DEL TSJ DEL PAÍS BASC DE 12 DE DESEMBRE DE 2016 ……. Pàg. 14

7. LA SENTÈNCIA DEL TSJ DEL PAÍS BASC DE 18 D’OCTUBRE DE 2016 ……………. Pàg. 15

8. LA SENTÈNCIA DEL TS DE 7 DE NOVEMBRE DE 2016 ……………. Pàg. 16 i 17

9. LES 4 SENTÈNCIES DEL TSJ D’ANDALUSIA ………………………… Pàg. 18 a 20

10. LA SENTÈNCIA DEL JUTJAT SOCIAL DE MADRID DE 3 DE NOVEMBRE DE 2016: ACOMIADAMENT IMPROCEDENT …………………….. Pàg. 21 i 22

11. L’EXPERIÈNCIA DE CONSOLIDACIÓ DEL TREBALL TEMPORAL EN EL PAÍS BASC: L’ACORD DEL CONSELL DE GOVERN DE L’1 DE DESEMBRE DE 2015 ............ Pàg. 23 i 24

12. L’EXPERIÈNCIA D’ALGUNS ENS LOCALS DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA DE CANÀRIES ……………………… Pàg. 25 i 26

13. CONCLUSSIONS ………………………….. Pàg. 27

pág. 3

TREBALLADORS TEMPORALS

TREBALLADORS D’EMPRESA AMB CONTRACTE LABORAL

TREBALLADORS D’ADMINISTRACIONS

PÚBLIQUES AMB CONTRACTE LABORAL

FUNCIONARIS INTERINS ESTATUTARIS TEMPORALS

CLASSES

1. Obra o servei 2. Eventuals per circumstàncies de la producció 3. Substituts de treballadors amb reserva de lloc 4. Relleu de treballador jubilat parcialment

1. Obra o servei 2. Eventuals per increment del volum de feina (també investigadors) 3. Substituts o treballadors que cobreixen vacants 4. Relleu de treballador jubilat parcialment

1. Execució de programes de caràcter temporal 2. Cobertura provisional de vacants 3. Substitució transitòria de funcionaris de carrera 4. Excés o acumulació de tasques

1. Interins, per a l’ocupació de vacants 2. Eventuals: a) per prestar serveis de naturalesa temporal b) per garantir el funcionament continuat dels centres c) per compensar una reducció de jornada ordinària 3. Substituts de persones amb reserva de lloc

GARANTIES LEGALS D’ESTABILITAT

1. Els d’obra o servei esdevenen fixos quan romanen a l’empresa treballant passats 3 anys (ampliables per un màxim de 12 mesos, per conveni). 2. Presumpció de contractes indefinits quan es fan en frau de llei 3. Esdevenen fixos els treballadors que presten serveis durant més de 24 mesos, dins d’un període de 30 mesos, mitjançant dos o més contractes temporals (no els subjectes a contractes formatius, de relleu o interinitat) 4. Esdevenen fixos els treballadors no donats d’alta a la SS en període de prova fixat legalment (excepte prova en contrari) 5. Obligació de l’empresari de comunicar els llocs vacants a l’empresa

1. Són treballadors fixos els contractats per a tasques estructurals lligades a plans i programes públics, sense dotació econòmica estable i amb consignacions anuals finalistes 2. Inclusió de places vacants pressupostades a la propera oferta d’ocupació pública, previ concurs de destinació 3. L’encadenament de contractes i superar la durada màxima del contracte d’obra o servei no comporta fixesa, però sí ocupació del lloc mentre no es cobreixi la vacant

1. Les places vacants s’han d’incloure a l’oferta pública de l’exercici corresponent al nomenament (si no és possible, al següent) 2. La durada dels programes temporals no pot superar els 3 anys 3. La durada del nomenament per excés o acumulació de tasques no pot superar els 6 mesos, dins d’un període de 12 mesos

1. Per al personal temporal eventual, si es fan més de 2 nomenaments per prestar uns mateixos serveis durant un període acumulat mínim de 12 mesos, dins d’un més ample de 2 anys, s’han d’estudiar les causes d’aquesta situació, per valorar si és necessari crear una plaça estructural al centre

INDEMNITZACIONS LEGALS

1. A la finalització del contracte, 12 dies de salari per any de servei (o la establerta per norma específica), excepte contractes formatius i d’interinitat 2. Abans d’acabar el contracte, acomiadament per causes objectives (econòmiques, tècniques, organitzatives, de producció): 20 dies de salari, amb màxim de 12 mensualitats 3. Abans d’acabar el contracte, acomiadament improcedent: 33 dies de salari, amb límit de 24 mensualitats, si no hi ha readmissió. Per períodes anteriors a feb. 2012, 45 dies amb màxim 42 mesos. 4. Tots són imports mínims, augmentables per conveni, contracte o acord.

1. No es preveuen indemnitzacions per fi de contracte temporal. 2. En altres casos, remissió a la normativa legal 2. Els acords, pactes o convenis amb indemnitzacions de quanties superiors requereixen, abans de la signatura, informe favorable dels Departaments de Governació i Economia (no al VI Conveni, a un Decret de la Gene)

pág. 4

LA INCIDÈNCIA DE CCOO EN EL PROCÉS D’EQUIPARAR ELS TREBALLADORS TEMPORALS ALS FIXOS

El paper de CCOO en la configuració d’una norma a nivell europeu per tal de protegir els treballadors subjectes a contractes temporals, garantir una equiparació de drets en relació amb els treballadors fixos, i evitar d’aquesta manera que els empresaris facin un ús abusiu dels contractes temporals, es plasma en un Acord marc, de l’any 1999, subscrit per la CES, UNICE i CEEP.

El primer dels signataris és la Confederació Europea de Sindicats (CES), de la qual formen part diverses organitzacions sindicals europees; a nivell estatal, només CCOO, UGT, USO i ELA-STV (del País Basc) formen part de la CES. L’ingrés de CCOO a la CES es va aprovar l’any 1990.

L’Acord marc de 1999 es recull en l’annex d’una Directiva comunitària, del mateix any, la 1999/70/CE, de 28 de juny. El text de l’Acord és concís: configura uns principis de la contractació temporal i conté unes disposicions que han de seguir els Estats membres quan normativitzin (si és que no ho han fet) les relacions de treball temporals i determinin les garanties oportunes per no incórrer en discriminació de les condicions laborals d’aquests treballadors en relació amb els fixos de plantilla.

Les Sentències del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que s’han pronunciat sobre la temporalitat al sector de les Administracions Públiques s’han fonamentat, doncs, en la Directiva 1999/70/CE i en la jurisprudència que s’hi ha generat al voltant. Per tant, malgrat que les Sentències procedeixin de judicis a l’àmbit de tribunals superiors de justícia de l’Estat, iniciats a instàncies de recursos interposats per particulars, la incidència de CCOO en les mateixes es manifesta mitjançant la seva intervenció a les negociacions de l’Acord Marc.

pág. 5

LES TRES SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA (TJUE) DE 14 DE SETEMBRE DE 2016

Totes es deriven de qüestions prejudicials que traslladen Tribunals Superiors de Justícia (o un Jutjat contenciós, en un dels casos) de l’àmbit nacional al TJUE. Una qüestió prejudicial és una consulta que es planteja al TJUE, suspèn el procediment mentre no hi hagi sentència, i persegueix una interpretació uniforme del Dret de la Unió en aspectes que poden resultar determinants per a la resolució dels procediments pels tribunals nacionals.

El paper del TJUE és declarar si la regulació (o manca de regulació) que fa un Estat membre sobre una matèria és contrària o no al Dret comunitari. No interpreta el Dret dels Estats, competència dels jutges i tribunals nacionals. Sí interpreta el Dret comunitari, i n’institueix principis, que han d’informar les actuacions de les autoritats de tots els Estats membres, i, en particular, dels òrgans judicials.

1. Qüestió prejudicial que planteja el TSJ del País Basc:

Tracta de 2 casos:

A.- La Sra. X, personal estatutari temporal eventual, va ser nomenada l’any 2010 i, després que es prorrogués el seu nomenament 13 vegades, sense motivació específica, és cessada el 2012.

B.- El Sr. Y formalitza un contracte de serveis com a arquitecte amb un Ajuntament, que va finir el 1994. L’any següent subscriu un altre contracte, també com a arquitecte, vinculat a l’execució d’un programa urbanístic. El 1998 és nomenat funcionari interí. És cessat al 2012.

El TJUE considera que, inclosos els recurrents en l’àmbit d’aplicació de la Directiva 1999/70/CE, s’ha produït en ambdós casos un ús abusiu en la contractació temporal: d’una banda, manca d’indicació expressa dels serveis que havia de prestar la Sra. X, per tal de comprovar si les pròrrogues satisfeien necessitats temporals o permanents de l’Administració; d’altra, l’objecte del nomenament temporal es va estendre de 1995 a 2012, i la relació de servei, més enllà de la finalització del projecte, a més de la

pág. 6

paradoxa que, el Sr. Y, si hagués mantingut la relació laboral inicial, hauria gaudit de la protecció prevista a l’Estatut dels treballadors quant als límits d’encadenament de contractes a l’àmbit de les Administracions públiques, concretament, el desenvolupament de les funcions del lloc fins a la seva cobertura o amortització, dret que li ha estat denegat per la seva condició de funcionari interí.

I argumenta que, perquè una normativa nacional que prohibeix de manera absoluta, al sector públic, transformar en un contracte de treball per temps indefinit una successió de contractes de treball temporals que tenen per objecte cobrir necessitats permanents i duradores als centres de treball, es pugui considerar conforme a l’Acord marc, l’ordenament jurídic de l’Estat membre ha de contar, en el sector públic, amb una altra mesura efectiva per tal d’evitar, i si s’escau, sancionar l’ús abusiu de contractes de treball temporals.

Si bé el TJUE no pot interpretar el Dret de cada Estat, sí pot efectuar aportacions que orientin l’òrgan judicial nacional. En aquest sentit, hi ha una mesura eficaç respecte dels contractats laborals temporals, que és la que institueix el Tribunal Suprem en consagrar la figura del “treballador indefinit no fix”; en canvi, per al personal que presta serveis com a funcionari interí o estatutari temporal, no hi ha cap mesura. El TJUE entén que aquesta assimilació del personal esmentat als treballadors indefinits no fixos “podria” ser una mesura apta per sancionar la utilització abusiva d’aquests contractes.

El TJUE també es pronuncia en el sentit que les normes processals espanyoles, en impedir que el tribunal nacional que coneix del litigi sobre nomenaments temporals fixi també una reparació del dany (indemnització), són contràries al principi d’efectivitat i a la preservació de la tutela judicial efectiva, per tots els inconvenients processals que genera: costos, durada i representació processal.

2. Qüestió prejudicial que planteja el Jutjat contenciós 4 de Madrid:

La Sra. P, infermera d’un hospital públic de Madrid, va prestar els seus serveis com a persona l eventual temporal, en un primer nomenament, entre febrer i juliol de 2009. La seva relació professional es renova en 7 ocasions,

pág. 7

fins al 31 de març de 2013. No obstant això, durant la vigència de l’última pròrroga, una Ordre de la Conselleria d’Economia de Madrid, per a la contenció del dèficit públic, determinà el cessament del personal eventual a la data de fi indicada als respectius nomenaments. Tot i això, la Sra. P veu perllongada la seva relació de serveis amb un altre nomenament. Durant la vigència d’aquest, interposa recurs d’alçada contra el cessament i l’últim nomenament. Esgotat el termini sense resposta, interposa recurs contenciós, al·legant frau de llei en els successius nomenaments, i que es reconverteixi la seva relació de servei.

El TJUE es planteja si existeixen “raons objectives” per renovar els successius nomenaments de la Sra. P. A tal efecte, aporta la jurisprudència elaborada al voltant d’aquest concepte, definit com el “conjunt de les circumstàncies concretes que caracteritzen una determinada activitat i que poden justificar, en aquest context, l’ús successiu de contractes temporals, i que tant poden tenir l’origen en la naturalesa especial de les tasques realitzades com en la persecució d’un objectiu legítim de política social”. En canvi, no són raons objectives les normes que conté una llei o un reglament, que autoritzen de manera general i abstracta l’ús de successius contractes.

L’Estatut marc estableix raons objectives per a la formalització de nomenaments eventuals al sector sanitari, que es poden extrapolar a les seves pròrrogues: prestar serveis de naturalesa temporal o conjuntural; garantir el funcionament permanent i continuat dels centres sanitaris; complementar serveis afectats per una reducció de jornada ordinària. S’admet, per tant, un marge raonable a la temporalitat en la sanitat pública (baixes per malaltia, maternitat, etc., necessitat de mantenir un equilibri adequat entre el personal sanitari i el número de pacients). El que no es pot admetre és que nomenaments temporals es renovin per tal de desenvolupar amb caràcter permanent i estable funcions dels serveis de salut incloses en l’activitat normal del personal estatutari fix. Més quan és un “mal endèmic” la cobertura de llocs de treball al servei de salut de la Comunitat de Madrid: un 25% de les 50.000 places de plantilla (facultatius i sanitaris) està ocupat per personal temporal (durada mitjana de 5-6 anys).

A més, la normativa nacional no obliga a crear llocs estructurals addicionals. I, àdhuc, establert que l’administració consideri aquesta necessitat, fins l’ocupació amb caràcter definitiu del lloc, l’única garantia del personal

pág. 8

eventual (conforme als pronunciaments de jutjats nacionals) és el manteniment en la prestació de serveis en la nova plaça, fins a la cobertura definitiva; és a dir, com a personal interí pròpiament dit (sense límits en durada màxima total de pròrrogues, número de pròrrogues o raons objectives que les justifiquin).

No s’accepta, però, la diferència de tracte que al·lega la Sra. P quant a la indemnització que correspon al personal eventual laboral, per regulació de l’ET, de 12 dies de salari per any de servei, i que no té el personal eventual sanitari, regulat per l’Estatut marc. Les desigualtats de tracte que preveu l’Acord marc són entre personal temporal i personal fix comparable, no pas entre diferents classes de personal temporal, qüestió que competeix exclusivament al jutjat que planteja la qüestió.

3. Qüestió prejudicial que planteja el TSJ de Madrid:

És el cas Ana de Diego Porras contra el Ministeri de Defensa. La recurrent va prestar serveis des de 2003, com a secretària del Ministeri esmentat, a l’empara de diversos contractes d’interinitat, l’últim, per substituir a una treballadora alliberada sindical. El 2012 aquesta dispensa és revocada i se cita la Sra. de Diego per què signi la fi del seu contracte. La Sra. de Diego interposa recurs davant el Jutjat social 1 de Madrid, que el desestima, per la qual cosa suplica al TSJ de Madrid que els contractes van ser en frau de llei i que tenia dret a una indemnització.

S’estableix una comparació entre la recurrent i la persona a qui substitueix: durant 7 anys la Sra. de Diego ocupa el mateix lloc que la treballadora alliberada sindical, compleix els requisits de formació necessaris, efectua les mateixes tasques i se li aplicaven iguals condicions de treball. Això comporta que només l’existència d’una “raó objectiva” pot permetre al cas un tractament diferent. Que el Ministeri al·legui la previsibilitat de la finalització del contracte no és raó objectiva (de fet, la relació “provisional” s’ha perllongat durant 9 anys) i no és congruent amb el fet que la normativa nacional prevegi la indemnització per fi de contracte a altres categories de treballadors temporals (obra o servei, eventuals).

pág. 9

En definitiva, no es pot negar indemnització per fi de contracte a un treballador interí, mentre la normativa preveu concedir-la als treballadors fixos comparables.

pág. 10

INTERLOCUTÒRIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE DE 21 DE SETEMBRE DE 2016, SOBRE LA PROMOCIÓ DEL PROFESSORAT INTERÍ

Si bé estem davant d’un judici també de l’àmbit del TJUE, que prové del plantejament d’una qüestió prejudicial per un tribunal nacional, la seva resolució no és mitjançant Sentència, sinó d’una interlocutòria, atès que el mateix TJUE entén que la resposta es pot deduir clarament de la jurisprudència preestablerta.

La petició la planteja el Jutjat contenciós administratiu 1 d’Oviedo, dins d’un litigi en què el Sr. X impugna una resolució de la Conselleria d’Educació del Principat d’Astúries que l’exclou del procés d’adhesió al Pla d’avaluació de la funció docent.

La normativa determina que els professors participaran en l’elaboració dels plans d’avaluació de la funció docent (Llei orgànica d’educació), disposició que és desenvolupa per la Llei d’Avaluació de la Funció Docent i els seus incentius, d’Astúries. Aquesta contempla que, en els plans d’avaluació es consideren factors diversos com: funció de tutor/a, participació en projectes de millora o activitats complementàries, major dedicació, càrrecs directius... Es poden acollir a aquests plans els funcionaris de carrera de cossos docents amb 5 anys d’antiguitat al cos, que percebran l’incentiu en la quantia que determini el Govern del Principat.

Supòsit de fet: el Sr. X, funcionari interí, ha prestat serveis des de fa 16 anys com a professor d’ESO en diferents centres educatius públics d’Astúries. Publicada la Resolució d’abril de 2015 de la Conselleria d’Educació, presenta sol·licitud en temps i forma per a l’adhesió al Pla d’avaluació de la funció docent. En resolució de juny, la Conselleria aprova la relació d’admesos i exclosos, i la seva sol·licitud és desestimada, per la seva condició de funcionari interí. Per això interposa recurs contenciós contra aquesta resolució, al·legant una desigualtat retributiva basada només en el caràcter temporal de la relació de serveis.

pág. 11

Palesa una diferència de tracte entre funcionaris de carrera i funcionaris interins, malgrat que les seves obligacions son idèntiques quant al compliment dels criteris aplicables als plans d’avaluació (contribució als objectius del centre i participació en les seves activitats), el TJUE determina que aquesta desigualtat en les condicions de treball no resta justificada per l’exigència d’un requisit d’antiguitat que només es pot valorar en la condició de funcionari de carrera. Més quan de l’admissió, i posterior avaluació positiva, als plans d’avaluació resulta el dret a un complement salarial, del qual s’exclou els funcionaris interins que compleixen exactament els mateixos criteris d’admissió.

pág. 12

EL PRIMER PROCÉS JUDICIAL NACIONAL SUSPÈS PER SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UNIÓ EUROPEA QUE ES VA RESOLDRE (5

D’OCTUBRE DE 2016): EL CAS ANA DE DIEGO PORRAS

El Tribunal Superior de Justícia de Madrid, un cop s’aixeca la suspensió del judici, i observant el que disposa la Sentència del TJUE de 14 de setembre de 2016, determina el dret de la demandant a cobrar la indemnització de 20 dies de salari per any de servei, corresponent a l’acomiadament procedent.

A aquesta solució arriba un cop determina que l’extinció del contracte és conforme a dret, atès que la normativa laboral contempla que la durada de l’interinatge “és la del temps que duri l’absència del treballador substituït amb dret a reserva del seu lloc de treball”, i que el contracte s’extingeix, entre altres causes, per “extinció de la causa que motivà la reserva del lloc de treball”. No és la reincorporació del treballador substituït, ja sigui per transcurs del concret termini, legal o pactat (permís de maternitat, per exemple), o un cop recuperades les condicions necessàries per treballar (finalització de situació d’Incapacitat temporal), sinó l’extinció de la causa que afecta al substituït, quant al seu dret a reserva de lloc de treball (diferent de l’extinció, sense més, de la reserva del lloc de treball).

En aquest cas, la crisi econòmica arrossega una retallada en el nombre d’alliberats sindicals institucionals (arran de la vigència del RDL 20/2012, de mesures per garantir l’estabilitat pressupostària, es redueix el nombre de les dispenses totals d’assistència al treball per raó d’exercici de funcions sindicals a les establertes legalment), la qual cosa va comportar la finalització de la dispensa sindical de la persona substituïda, el reingrés al seu lloc de treball, i consegüentment, la finalització del contracte de treball de la demandant.

Malgrat ser el contracte temporal, de termini no acotat, de previsibilitat incerta, hi ha una causa objectiva (no imputable a la treballadora ni dependent de la mera voluntat empresarial), anàloga a una causa

pág. 13

objectiva de les previstes a l’Estatut dels treballadors per tal d’extingir el contracte: la necessitat productiva d’extingir una relació laboral.

En conseqüència, el TSJ de Madrid sosté que la causa, l’excés de treballadors en relació amb els llocs de treball reals, a efectes de productivitat, és clara, i si fos un treballador fix comparable no se li hagués aplicat la normativa espanyola que impedeix concedir cap dret indemnitzatori al contractat laboral interí, sinó la que preveu, per a un acomiadament procedent, concedir una indemnització de 20 dies de salari per any treballat.

pág. 14

LES SENTÈNCIES DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DEL PAÍS BASC, 608/2016 I 618/2016, DE 12 DE DESEMBRE, SEGUEIXEN EL CRITERI DEL

CAS DE DIEGO PORRAS

Resolen els dos assumptes elevats pel TSJ del País Basc al TJUE en qüestió prejudicial.

Les resolucions són idèntiques: la successió de nomenaments es considera abusiva, i per primer cop, en matèria de funcionaris interins, es manifesta que la solució ha de ser la mateixa que si fos laboral, respecte de l’ús abusiu de contractacions temporals de treballadors públics: anul·lar l’extinció i considerar la relació com a indefinida no fixa, perllongada en el temps fins que es cobreixi reglamentàriament el lloc de treball.

Per tant, el TSJ conclou afirmant que els recurrents han de continuar vinculats a l’Ajuntament de Vitòria i a Osakidetza (Servei Basc de Salut), respectivament, com a personal indefinit no fix fins que el lloc es cobreixi o s’amortitzi o s’analitzi la procedència o no de convertir-lo en estructural i, a posteriori, de decidir que s’amortitzi definitivament o es creï i cobreixi la nova plaça. Si l’Administració cessa l’interí, malgrat ser justificat, i aquí rau la gran novetat, perquè ja teníem sentències prèvies des de 2014 que avalaven la continuïtat en el lloc de treball, l’interessat percebrà la indemnització que determina el TJUE, si es mantenen, clar, les condicions legals actuals.

pág. 15

SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DEL PAÍS BASC (TSJ PV), DE 18 D’OCTUBRE DE 2016

El TSJ del País Basc té coneixement de les Sentències del TJUE durant la tramitació del recurs i es pregunta (i entra a l’anàlisi) si són aplicables els seus pronunciaments a aquest cas.

Supòsit de fet: treballadora amb un contracte d’investigació (consistent en la realització de programes específics d’investigació científica i tècnica), que, com defineix la Llei 24/2011, de la Ciència, la tecnologia i la innovació, és un personal tècnic de caràcter temporal, incardinat a l’article 15.1.a de l’Estatut dels treballadors (Contracte d’obra i servei).

La terminació del contracte és assimilable a les “causes productives” que a l’Estatut dels treballadors permeten acomiadaments per causes objectives.

L’Administració basca va pagar a la treballadora una indemnització de 12 dies de salari per any de serveis prestats, que és la prevista per a la finalització dels contractes d’obra i servei a l’Estatut dels treballadors.

El TSJ del País Basc condemna l’Administració basca a pagar la indemnització per acomiadament basat en causes objectives (productives), de 20 dies de salari per any treballat, atès que ja només la prestació de serveis per temps superior a 3 anys comportaria, si la treballadora no estigués a l’Administració, l’adquisició de la condició de fixa a la plantilla; no hi ha justificació objectiva perquè la indemnització no sigui la mateixa que la que rebria un treballador fix acomiadat per causes de la producció.

pág. 16

EL TRIBUNAL SUPREM CONSIDERA QUE ELS LABORALS INTERINS PER VACANT DE LES ADMINISTRACIONS PÚBLIQUES, EN CAS

D’AMORTITZACIÓ DE LA SEVA PLAÇA, HAN DE REBRE LA INDEMNITZACIÓ DE 12 DIES DE SALARI

Aquesta és una sentència dictada amb posterioritat a les del Tribunal de Justícia de la UE, però que no les contempla; almenys, no les de 14 de setembre de 2016.

Malgrat això, és important perquè resol un recurs de cassació per a la unificació de doctrina, interposat per un Ajuntament català, i que confirma les sentències prèvies dictades pel jutjat social 3 de Tarragona i pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. És favorable al treballador.

La primera sentència, la del Jutjat social, constata les irregularitats en la contractació del demandant, que va prestar els seus serveis en determinats períodes de la seva relació laboral amb l’Ajuntament, sense contracte. L’últim dels contractes és d’interinatge, fins a la cobertura definitiva de la plaça. El demandant no es va presentar al concurs oposició, i l’Ajuntament li notifica l’extinció del contracte per ocupació de la seva plaça, que estava afectada a l’oferta.

La sentència del TSJ de Catalunya confirma la del jutjat social, que considera que no es pot titllar l’extinció contractual d’acomiadament, però sí que correspon al demandant una indemnització per extinció del seu contracte temporal.

El TS es refereix a la seva sentència de 24/06/2014, en relació amb el personal indefinit no fix de l’Administració per al supòsit específic de l’amortització de vacants. Amb l’entrada en vigor de la reforma laboral de 2012, el sistema legal d’amortització de llocs de treball en les Administracions Públiques s’ha de subjectar als arts. 51 i 52 de l’Estatut dels treballadors (acomiadament per causes objectives), de manera que no es pot procedir a la simple amortització de llocs de treball sense indemnització.

pág. 17

En el cas de finalització de contracte per cobertura de la plaça, ens trobem amb una extinció que no podem qualificar d’acomiadament, sinó de cessament que esdevé a conseqüència de “la producció d’una causa vàlidament consignada al contracte” (art. 49.1 b) ET), i que té com a resultes la indemnització prevista a la lletra c) del mateix 49.1 ET: “A la fi del contracte, excepte dels d’interinitat i de formació, el treballador tindrà dret a rebre una indemnització de 12 dies de salari per cada any de servei...”.

El TS afirma la compatibilitat d’aquesta solució amb la doctrina del TJUE, si bé també determina que no és el moment de pronunciar-se sobre els efectes de la Sentència dictada en el cas de Diego Porras, perquè qui recorre és la part demandada, l’Ajuntament, i la qüestió no és l’import de la indemnització, sinó si és correcte o no que s’hagi d’abonar una quantitat en concepte de rescabalament i en base a la normativa espanyola. Seguint la Interlocutòria TJUE del Cas León Medialdea v. Ajuntament de Huètor Vega, no hi ha cap circumstància objectiva per excloure una indemnització que ja contempla l’art. 49.1.c) de l’ET als treballadors temporals pel sol fet de prestar els seus serveis dins del sector públic.

Per tant, el TS desestima el recurs de cassació per a la unificació de doctrina, dóna la raó al particular i confirma la indemnització calculada en el seu moment: 5016,62 euros.

pág. 18

4 SENTÈNCIES DEL TSJ D’ANDALUSIA SOBRE LA FINALITZACIÓ DELS CONTRACTES DE LABORALS TEMPORALS EVENTUALS

Treballadora social de la Ciutat Autònoma de Melilla que sol·licita l’extinció com a acomiadament improcedent. Atès que la diferència temporal entre els dos últims contractes temporals eventuals (4, en total) és considerable (any i mig), el TSJ només entra a analitzar la validesa de l’últim contracte.

La causa d’acumulació de tasques del contracte resta acreditada per l’increment del volum de treball a conseqüència de l’augment de ciutadans que demanden ajuts de serveis socials afectats per la crisi. Davant d’aquesta situació, considerada com una circumstància externa a la previsió i a la voluntat de l’Administració, i de no poder fer ús dels mecanismes normals, legals i reglamentaris, de la contractació, cal recórrer a la borsa de treball i a la temporalitat. Raó que justifica que no hi hagi ús fraudulent del contracte eventual.

Quines són les conseqüències de l’extinció d’aquest contracte? S’ha de portar a col·lació la doctrina del TJUE en l’assumpte de Diego Porras.

1. D’ofici, tot i no constar en la demanda ni en el recurs, el TSJ es declara competent per determinar la indemnització corresponent, malgrat que el procediment judicial se segueixi per acomiadament, perquè no modifica essencialment la naturalesa de l’acció ni altera els termes del debat. Iniciar un altre procés judicial seria contrari als principis d’immediació, concentració i celeritat que regeixen a la jurisdicció social. A més, “quien pide lo más, pide lo menos”.

2. S’ha d’aplicar la doctrina del TJUE a tots els contractes temporals o només als d’interinitat, que són els que motiven la resposta del TJUE a la qüestió prejudicial plantejada pel TSJ de Madrid?

La sentència del TJUE és clara al respecte, en incloure tots els treballadors temporals, com aquells que la fi del seu contracte es produeix per causes objectives, ja sigui una data concreta, la realització d’una obra o un servei determinat o la producció d’un fet determinat. Així, en primer lloc, al contracte eventual de la treballadora es fixava data de finalització de la relació de treball; i l’extinció de la relació laboral s’esdevé per una causa

pág. 19

estructuralment anàloga a les de l’article 52 ET (productives i organitzatives), alienes a la voluntat de la treballadora i que, en el seu cas, podrien sustentar l’extinció d’altres relacions laborals de caràcter fix, amb dret a la corresponent indemnització.

I les tasques de la treballadora són, a més, plenament equiparables a les que efectua la plantilla fixa, en l’atenció als ciutadans que demanden ajuts socials.

Per tot això, el TSJ d’Andalusia declara el dret de la treballadora de percebre una indemnització de 20 dies de salari per any de servei realitzat, computant només l’última de les relacions per a aquest càlcul, per les raons al·ludides anteriorment.

En els mateixos termes s’expressen, i a idèntica solució arriben, les Sentències del TSJ d’Andalusia, 1778/2016 i 1750/2016, també de la Sala Social de Màlaga, i de la mateixa data, per a casos anàlegs, de contractació de treballadors temporals per causa d’acumulació de tasques, inclosos igualment en una borsa de treball, a partir de la qual l’Ajuntament demandat els truca intermitentment per a unes tasques de recollida de residus sòlids, en períodes que coincideixen amb la major activitat i població de la temporada estival i vacacional de Setmana Santa.

L’única de les 4 sentències del TSJ d’Andalusia que difereix de la solució esmentada és la 1798/2016, també de 16 de novembre. I això perquè, malgrat que es tracti d’un contracte temporal d’obra o servei, l’entitat contractant –TRAGSA– és una societat mercantil estatal, que no es pot considerar com a Administració pública, i per tant, es regeix pel dret privat. Les Directives de la UE no tenen efecte directe entre particulars i, a aquest efecte, TRAGSA ho és, excepte que desenvolupin normes antidiscriminatòries. Conclou la sentència que, al contrari que la dictada pel TSJ del País Basc de 18 d’octubre de 2016, el contingut de la sentència del TJUE no s’aplica a la relació laboral entre el demandant i TRAGSA i la indemnització que li correspon és la de 8 dies de salari per any treballat, la pròpia de la finalització d’un contracte temporal per esgotament de la seva

pág. 20

durada prevista. Destaca, però, que el demandant manté un dret de reclamar a l’Estat, per una incorrecta transposició de la Directiva 1999/70 al dret nacional, la diferència entre la indemnització que rep i la corresponent a 20 dies de salari per any treballat.

pág. 21

UN JUTJAT SOCIAL DECLARA QUE A UN LABORAL INTERÍ PER VACANT LI CORRESPONEN 45 DIES DE SALARI PER ANY DE SERVEI, EN CAS

D’AMORTITZACIÓ DE PLAÇA

La gran diferència en relació amb altres pronunciaments judicials consisteix que el Jutjat declara que hi ha acomiadament i que aquest és improcedent.

L’Administració contracta l’any 2003 una treballadora com a interina per a la cobertura provisional d’una vacant “fins a la conclusió dels processos selectius ..., vacant ... vinculada a l’oferta d’ocupació pública del 2004” (sic contracte).

El 18 d’agost de 2016 la treballadora rep una comunicació de cessament en la prestació de serveis amb efectes del 30 de setembre de 2016, per adjudicació definitiva de la plaça que ocupava.

Un cop descartada la nul·litat en l’extinció de la relació laboral, com demanava la treballadora, el Jutjat conjuga, dins de la línia jurisprudencial iniciada l’any 2014 amb diverses sentències del TS, la causa d’extinció del contracte d’interinitat per vacant regulada a l’art. 8.1.c.4a del Reial decret 2720/1998, que desenvolupa l’Estatut dels treballadors quant als contractes temporals –el transcurs del termini establert per als processos de selecció en les Administracions públiques–, amb la previsió a l’EBEP, art. 70.1, d’execució de l’oferta d’ocupació pública dins del termini improrrogable de 3 anys, per determinar que, esgotat aquest termini sense adjudicació definitiva de la plaça, la relació de la treballadora esdevé indefinida no fixa.

A continuació, el Jutjat es pregunta si estem davant d’una mera extinció del contracte o d’un acomiadament. Doncs bé, l’Estatut dels treballadors va disposar l’aplicació de l’acomiadament col·lectiu per causes econòmiques, tècniques, organitzatives o de producció, i dels acomiadaments individuals per les causes objectives esmentades, al personal laboral de les Administracions públiques. Com que la llei dóna permanència de prioritat al personal fix, és evident que la norma s’aplica també a l’indefinit no fix i a l’interí per vacant.

Però què passa quan els contractes d’interí per vacant es resolen perquè s’amortitza la plaça ocupada? Atès que no són contractes subjectes a

pág. 22

condició (fet que es pot produir o no), sinó a termini (cobertura de la plaça), això sí, incert, perquè no sabem quan es produirà, i independentment de la procedència de l’amortització (la validesa de la nova RLT la controla la jurisdicció contenciosa administrativa), aquesta comporta l’extinció d’un contracte temporal abans d’arribar al seu venciment, causant un perjudici a qui l’ocupa, fins i tot, de l’expectativa de guanyar la plaça. I és per això que aquest dany s’ha d’indemnitzar, seguint els procediments d’acomiadament per causes objectives, siguin individuals o col·lectius.

En aquest cas concret, el Jutjat analitza si s’ha seguit el procediment regulat a l’ET, requisits formals aplicables a un acomiadament per causes objectives que afecta a un treballador o número de treballadors insuficient com per catalogar-lo de col·lectiu:

1. S’ha comunicat la causa de l’acomiadament per escrit a la treballadora.

2. S’ha concedit un termini de preavís de 15 dies, mínim, des de la notificació de la comunicació al dia que fineix el contracte.

3. NO s’ha indemnitzat a la treballadora, simultàniament a la comunicació escrita anterior, ni s’ha al·legat causa econòmica que impedeix fer-ho, sens perjudici que l’entitat l’hagi d’abonar quan es faci efectiva la decisió d’extingir el contracte.

La STS de 21 de desembre de 2005, que resol un recurs de cassació per a la unificació de doctrina, estableix la improcedència dels acomiadaments que no compleixen aquestes formalitats.

En base a aquests arguments, el Jutjat condemna la Comunitat de Madrid a optar entre la readmissió de la treballadora (abonant els salaris de tramitació) o el pagament de la indemnització per acomiadament improcedent: 45 dies de salari per any de servei, amb un màxim de 42 mensualitats, per al temps treballat anterior al 12 de febrer de 2012 (de 2/7/2003 a aquesta data); i de 33 dies de salari, amb un màxim de 24 mensualitats, a partir del 12 de febrer de 2012 (d’aquesta data a 30/09/2016). TOTAL: 28.000 €!!!

pág. 23

L’EXPERIÈNCIA DE CONSOLIDACIÓ DEL TREBALL TEMPORAL EN EL PAÍS BASC: L’ACORD DEL CONSELL DE GOVERN DE L’1 DE DESEMBRE DE 2015

D’acord amb la DT 4a de l’EBEP, les Administracions públiques podran efectuar convocatòries de consolidació de treball, per a llocs estructurals, dotats pressupostàriament i ocupats temporalment amb anterioritat a l’1 de gener de 2005. Els processos selectius, però, són inevitables, i hauran d’observar els principis d’igualtat, capacitat, mèrit i publicitat. Sí és cert que, en aquests supòsits, el contingut de les proves s’ajustarà als procediments, tasques i funcions habituals dels llocs; i que, en fase de concurs, entre altres mèrits, es computaran el temps de serveis prestats en les Administracions públiques i l’experiència en els llocs de treball objecte de la convocatòria.

El Govern basc, aprofitant la oportunitat que atorga l’EBEP de convocar processos especials de consolidació de treball per a les persones interines que treballen des de fa anys a l’Administració, va aprovar un Pla d’ocupació per frenar l’envelliment, la desigualtat i la interinitat del personal que treballa a l’Administració General d’Euskadi, l’1 de desembre de 2015.

A més de la mesura indicada, que té com a objectiu la descapitalització i pèrdua del coneixement i les destreses adquirides, i posar fi a l’alta taxa d’interinitat de l’Administració basca (més del 40% en llocs de caps i tècnics), s’impulsen altres mesures com:

- Oferta pública d’ocupació

- Concursos de trasllats

- Pla d’igualtat: hi ha més dones que homes a l’Administració General d’Euskadi, i més joves en edat mitjana que els homes, però hi ha més percentatge d’interines que d’interins, més dones en els cossos administratiu i auxiliar, i més homes en llocs de cap; a més que les dones, majoritàriament, ocupen llocs de treball inferiors a la seva formació.

pág. 24

- Proposta d’actualització de les RLT, reorganització de l’estructura administrativa, d’acord amb les necessitats tecnològiques.

- Previsió de dissenys per a la retribució de la carrera horitzontal.

- Itineraris i plans formatius adequats a les necessitats reals de cada lloc de treball.

- Manual d’acolliment per al personal de nou ingrés.

- Pla “mentoring”, per tal d’aprofitar el Know how de l’organització, els coneixements dels nombrosos funcionaris que es jubilen.

- Enquesta de satisfacció dels treballadors públics.

pág. 25

L’EXPERIÈNCIA D’ALGUNS ENS LOCALS DE LA COMUNITAT AUTÒNOMA DE CANÀRIES

Els processos de funcionarització de personal laboral no constitueixen cap novetat: abans de l’EBEP, van tenir el seu origen en la doctrina del Tribunal Constitucional emanada de la STC 99/1987, d’11 de juny, consistent en una solució excepcional a la situació d’uns treballadors fixos de l’Administració que s’hi van incorporar amb el compliment de tots els requisits i procediments legals i que ocupaven llocs adscrits per llei a funcionaris.

Del reconeixement constitucional es passa al legal, mitjançant la Llei d’acompanyament de pressupostos de l’Estat per al 2003, que incorpora una DT 15a a la Llei 30/1984, de Mesures urgents per a la reforma de la funció pública. No obstant això, només es va configurar el procés de funcionarització per a personal laboral fix, i a partir de la STC 38/2004, mai en procediments restringits, només per a aquest personal, atès que la DT 15a no té caràcter de norma bàsica i contradiu l’article 19 de la Llei 30/1984, encara vigent, sobre el lliure accés a la funció pública, mitjançant concurs, oposició o concurs-oposició, i amb respecte als principis d’igualtat, mèrit i capacitat, i publicitat.

Arran de la publicació de l’EBEP, es manté l’opció de funcionarització, per al personal laboral fix, participant en les proves de promoció interna dels funcionaris de carrera.

Però la concepció del personal laboral indefinit no fix (sense plaça) és una distorsió dels sistema de gestió de recursos humans. Per tal de conjugar la situació d’un treballador declarat per sentència com a laboral indefinit no fix, en relació amb el mandat constitucional de garantir l’estabilitat en l’ocupació, dins dels principis de legalitat i de seguretat jurídica, les diverses Administracions Públiques han optat per vies diferents, destacant la de la Comunitat Autònoma de Canàries, publicada al següent link: http://www.gobiernodecanarias.org/hacienda/intervencion/guia_rrhh/libro7/vii1h.jsp. Es tracta de la conversió de personal laboral indefinit en funcionari interí. Si existeix plaça vacant en el mateix Departament, s’hi

pág. 26

adscriu a la mateixa. Si no hi ha vacant, es pot crear la plaça en el mateix o en un altre Departament, fent les modificacions oportunes a les relacions de llocs de treball, amb reducció del cost de la plaça del crèdit pressupostari assignat en virtut del contracte original. En qualsevol cas, les places cobertes d’aquesta manera han de ser convocades per a la seva provisió pels procediments legals.

El problema ha estat la pràctica exclusió de la creació de places per les limitacions imposades per les lleis de pressupostos anuals de l’Estat. El Tribunal Superior de Justícia d’Astúries, en Sentència de 31 de gener de 2014, va admetre la conversió (voluntària) de personal laboral temporal en funcionaris interins, mantenint el lloc ocupat, malgrat la funcionarització sobrevinguda, sense creació d’una nova plaça, i amb la necessària continuïtat en la prestació de serveis fins a la provisió dels llocs o places de personal funcionari de manera definitiva, o la seva amortització o transformació.

En conseqüència, l’indefinit no fix reconegut per sentència judicial, si no es poden crear places o només n’hi ha de funcionaris, podria ocupar una altra plaça vacant funcionarial, del grup equivalent a la seva categoria professional. Després s’hauria de procedir a la regularització/funcionarització del vincle contractual en funcionari interí per vacant, sense que es creïn noves places ni llocs, ni es modifiqui la RLT. I, finalment, s’han de convocar totes aquestes places per a la seva cobertura definitiva i oferir la possibilitat de participar en el procés de provisió als interins, mitjançant el sistema de concurs-oposició.

pág. 27

CONCLUSSIONS

El TJUE ha propiciat l’atansament de la regulació dels treballadors temporals d’empreses al personal interí de les Administracions Públiques: es fonamenta en el tracte desigual que la normativa espanyola depara a aquests en relació amb el personal fix, particularment quant a temes d’extinció contractual, en situacions d’abús en l’encadenament de contractes, cobertura temporal de places amb necessitats de permanència, dilatació en el temps dels interinatges i altres irregularitats que cometen les Administracions Públiques quan fan ús de les figures de personal laboral temporal o de funcionaris interins.

En base a les Sentències del TJUE de 14 de setembre de 2016, els tribunals nacionals, fins ara seguint la doctrina imposada per aquell, han resolt que els interins, a la finalització de la seva relació de prestació de serveis, tenen dret a percebre la indemnització prevista per a l’acomiadament per causes objectives, que és de 20 dies de salari per any treballat.

A l’Administració de la Generalitat, la Mesa General de Negociació va acordar de crear un grup de treball per negociar la situació del personal interí al servei de la Generalitat. Aquesta negociació col·lectiva ha d’anar paral·lela a la que es portarà a nivell estatal entre Govern central, sindicats i patronal, que hauria de suposar una reforma normativa tant a l’EBEP com a l’Estatut dels treballadors.

En tot cas, cal estudiar les necessitats de places que té l’Administració i procedir a l’oferta d’ocupació pública corresponent, aturada durant llarg temps, convocant els processos selectius necessaris, i amb la previsió de atorgar garanties de participació i de reubicació al personal interí, prevalent cronològicament els procediments per a aquells col·lectius de treballadors on mai s’han convocat oposicions o que tenen un índex de temporalitat molt elevat.