LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen...

16
LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG

Transcript of LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen...

Page 1: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG

Page 2: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

ACRATORIALPlaneta Terra. Començaments del segle XXI. Els governantsdiscuteixen amb les oenagés, que ells mateixos mantenen, lesfórmules per frenar la salvatge depredació del medi que enspermet la subsistència. Ha estat a Johannesburg; el resultat, elde sempre: els uns prometen acabar amb un tant per cent de lamisèria d’aquí al dos mil noséquants en còmodes terminis; elsaltres protesten autojustificant el seu paper. Els mitjans decomunicació incideixen en «tot el que ens juguem tots» en lacimera-farsa, però les telenotícies obren i s’enrotllen amb elfitxatge multimilionari d’un futbolista amb cara de conill.Després ve el bombardeig mediàtic més massiu dels últimstemps a propòsit del primer any d’allò de les Torres Bessones ivet aquí tothom de víctimes, vertaders danys col·laterals de lasobredosi informativa. El bàmbol que exerceix com aemperador de l’orbe i elsseus sequaços endecideixen commemorarel luctuós aniversariapuntant-ne les armes i elsinteressos petrolífers contraIraq. Sense haver encara acabat ambl’última aventura bèl·lica a Afganistan,sense haver capturat a Fu Man ChuBin Laden ni al Mulà Omar, qui, borni itot, va fugir amb una moto (quin collons, ambla tecnologia punta made in USA), els Estats Units prepara unanova guerra amb l’únic suport del llepaculs de Blair i del«nostre» nefand capitost del mostatxet. Així que ja hi som totsembarcats en un conflicte d’imprevisibles conseqüències; és lagrandesa de la democràcia, podem triar els nostres botxins,després ells decideixen com portar-nos a l’escorxador. Diuenque resistir és vèncer, no és cert, però no ens en queda altra. Ofem alguna cosa o d’aquí a poc ja ens imaginem a Josemarivacil·lant davant Bush amb els peus sobre la taula mentre esfuma un havà: «Doncs jo, cinquanta mil moros en deu minuts.»

Page 3: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

«Anem de cimera en cimera, però elsnostres pobles van d’abisme en abisme». Lafrase d’Hugo Chávez resumeix a laperfecció el fracàs que la Segona Cimera dela Terra ha suposat en la lluita per millorarun món que es deteriora dia rere dia.

Amb tot, no es pot dir que la deJohannesburg hagi estat una cimera més.Fets sense precedents ens obliguen a unaseriosa reflexió no només sobre la serietatde certs dirigents occidentals, sinó també elseu desvergonyiment a l’hora d’abordartemes tràgics les resolucions dels qualsimpliquen la supervivència de milionsd’éssers humans.

A Johannesburg s’ha baixat un escalóquan s’ha volgut establir plans definits perpal·liar la pobresa i frenar la contaminació.Problemes fonamentals com el de l’accés al’aigua potable al que es veuen privatsmilions de persones, el canvi climàtic, o elsaliments transgènics s’han abordat sensearribar a cap conclusió clara. L’avanç haestat nul, fins el punt que la Unió Europeaha instat a cadascun dels seus païsosintegrants a superar els compromisos quehan assumit a la ciutat sud-africana.

Paradoxalment el discurs més aplauditva ser el del president de Zimbabwe. RobertMugabe va atacar la política de Tony Blairtot criticant les sancions imposades per laCommonwealth i la Unió Europea al seugovern arran del procés d’expropiació deterres als grans propietaris blancs que s’hi

està portant a terme. No obstant això, alscarrers el rebuig vers Mugabe era evident, iconsignes com «Mugabe traïdor» erencorejades per cents de manifestantsafricans.

Per contra, va ser Colin Powel el quepatí una sonora xiulada a la sala deconferències davant un irrisori discurs on vagosar defensar la política nord-americanaen matèria ecològica i de col·laboració ambel Tercer Món. Afirmacions com què elsEstats Units estan adoptant accions perenfrontar-se als desafiaments del mediambient, inclosos els canvis en el climamundial, van sembrar la fúria delsassistents, alguns d’ells pertanyents adelegacions oficials d’altres països.

Com a dada positiva cal mencionar laratificació del protocol de Kyoto per part depaïsos com Canadà, Xina i Rússia, quedeixen en evidència l’absolutadespreocupació del govern de Bush, ja queés un dels pocs que no n’ha assumit uncompromís seriós per contrarestar elsefectes de la contaminació. Però la balançaés implacable i els avanços quedeneclipsats davant de l’estancament en temescom les energies renovables, l’agricultura,l’escalfament global, la pobresa... No resultasorprenent l’actitud de les ONG abandonantsimbòlicament la cimera. Johannesburg haestat una oportunitat perduda per salvar elnostre planeta. Tal vegada l’última.

Eli

U N F R A C À S E S P E R A TLa Cimera Mundial sobre Desenvolupament Sostenible ha donat l’esquena als pobres. Se’ns va dirque el punt central de l’agenda era fer front a la pobresa... I què s’ha aconseguit?

Cap compromís nou ni cap calendari per acabar amb els subsidis a l’exportació agrícola alspaïsos rics, ni amb el dumping que destrueix els mercats dels països en desenvolupament.

Cap pla internacional per fer front a la crisi del preu de les matèries primeres.Cap compromís per apujar els nivells d’ajuda (de fet, el text que demana als països rics que

incrementin l’ajuda al desenvolupament és menys contundent que el de Río).Cap compromís per avançar en la condonació del deute als països en desenvolupament.Aquests fracassos perduraran durant molts anys. Els 13 milions de persones que avui s’enfronten

a la fam a l’Àfrica Austral han de saber que els polítics de tot el món els han abandonat: no hi ha capacció per canviar les nefastes polítiques que han convertit la sequera en una crisi. Els dos mil milionsde persones que viuen en l’absoluta pobresa han de saber que la visionària promesa dels Objectiusde Desenvolupament del Mil·lenni, eren buits. Sense cap compromís per augmentar de formasignificativa els nivells d’ajuda al desenvolupament, qualcú pot creure realment que és possible dereduir la pobresa a la meitat per a l’any 2015?

El fracàs de Johannesburg significa una crisi de credibilitat de la classe política i dels seus«processos» internacionals. Res que ja no sabéssim...

JOHANNESBURG 2002: UNA OPORTUNITAT PERDUDA

Page 4: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

«La cultura occidental ja no està marcadapels valors morals i religiosos.» Ambaquesta afirmació occident es lliura d’un llastper al progrés i l’evolució del món. Assistima una estetització generalitzada: el disseny,la bellesa, l’estètica (així, en singular), lesarts d’avantguarda, la línia, la imatge. Elsnous amos creuen haver-se desentès de lamoral, es riuen dels capellans i de la dreta, ies complauen en els seus últims modeletsperquè són bells, i de qualitat (no sónhorteres).

Es pot apreciar una relació entre l’art i lareligió: el judici estètic (això és bell, allò éslleig) és en última instància un judici moral(això és bo, això dolent).

Per què tenim la necessitat de veure elmón jutjant-lo (moralment i estèticament)?És possible no veure’l d’aquestes formes?Es poden, com a mínim, donar duesrespostes. La primera n’assumeix queaquests judicis formarien part de les nostresformes necessàries del’enteniment (com per a Kantl’espai i el temps són categoriesde la percepció, i no coses en síindependents del subjecte);aquesta explicació es remet auna forma «natural» i «innata»del subjecte (transcendental),amb la qual cosa s’elimina elproblema de veure l’origend’aquests valors.

L’altra resposta és una micamés provocadora: els judicismorals i estètics són arbitraris, ise n’imposen alguns mitjançantdiverses tècniques de dominació:els experts del bon gust (elscrítics de l’art i de la moda), delbenestar social (els sociòlegs), del’equilibri mental (psicòlegs ipsiquiatres), de la sexualitatvertadera (sexòlegs), de la bonaeducació (pedagogs), configurenel nou ordre, l’estil. Però el mésintrigant és plantejar per quènecessitem assumir aquestscriteris (això és hortera, això téclasse, estil, bon gust). Es potportar la crítica més lluny

plantejant que no n’hi hagués res, de bell nide lleig: fins i tot les obres d’art, els clàssics,també serien producte d’aquest procés.

De la mateixa forma que no hi hafenòmens en la naturalesa, sinó nomésinterpretacions morals de fenòmens(Nietzsche), suposem que no n’hi ha,d’objectes bells, sinó només interpretacionsestètiques dels objectes. En fer aquestadistinció podem començar a estudiar com esconfiguraren aquests modes d’interpretar, itambé per què ens adherim personalment auns o a altres. S’hauria de desentranyar elpas del gust personal al judici «objectiu»:això m’agrada (desig) = això és bo / bell(moral, estètica). Segons Spinoza «nodesitgem les coses perquè són bones, sinóque les anomenem bones perquè lesdesitgem».

El bon gust també té història, i fidels.Hartza

S E R H O R T E R A É S P E C A T SETENES JORNADES LLIBERTÀRIESHeus aquí el calendari provisional (gairebé definitiu) de les properes SetenesJornades Llibertàries de l’Ateneu Llibertari Estel Negre que se celebraran entre elsdies 8 i 13 d’octubre:

D I M A R T S 8 D ’ O C T U B R E :Bull Argentina: assemblees, autogest ió, economia alternat iva.

Vídeo-xerrada a càrrec de Miguel Rodríguez, company llibertari argentí.C a s a d e C u l t u r a ( 2 0 h o r e s ) .

D I M E C R E S 9 D ’ O C T U B R E :Lucio, l ’anarquista i rreduct ible.

Presentació del llibre de Bernard Thomasi una xerrada amb el seu protagonista, Lucio Urtubia.

C a s a d e C u l t u r a ( 2 0 h o r e s ) .

D I J O U S 1 0 D ’ O C T U B R E :Racisme i immigració.

Projecció de la pel·lícula Latcho-Drom (1993), de Tony Catlif(film francès que narra, en clau musical, el viatge dels gitanos des de l’Índia fins

Andalusia), i debat amb Jaime Bueno, advocat d’immigrants;Jaime Zambrano, exiliat colombià; i Héctor Pavelic, exiliat llibertari xilè.

C a s a d e C u l t u r a ( 2 0 h o r e s ) .

D I V E N D R E S 1 1 D ’ O C T U B R E :Maquis: combatent l ’obl i t .

Presentació a Mallorca de la pel·lícula documental sobre el maquisLa guerrilla de la memoria, amb la participació del seu director, Javier Corcuera,

i d’un dels seus protagonistes, Eduard Pons Prades.C a s a d e C u l t u r a ( 2 0 h o r e s ) .

D I S S A B T E 1 2 D ’ O C T U B R E :Actes diversos al local de l ’Ateneu:

14.30: Dinar entre companys... Hi esteu tots convidats!17.00: Presentació del llibre Los senderos de la libertad, sobre l’actuació del

moviment llibertari en les cadenes d’evasió aliades (1940-1944),a càrrec del seu autor, Eduard Pons Prades.

D I U M E N G E 1 3 D ’ O C T U B R E :Concert d’homenatge a Léo Ferré

Amb les actuacions de Txus Santana, Tomeu Quetglas, Sinto Serra...Presentació del CD de les Sisenes Jornades Ll ibertàr ies

Enregistrament de les actuacions del mític concert que es va celebrar al Lisboa,el 21 de novembre de 2001, en el marc de les Sisenes Jornades Llibertàries;actuacions de Txus Santana, Andreu Suau, Ignasi el gallec, Pere Martorell i

Joan Sureda, Lehaim Klezzinger Ban, Sinto Serra i Maria Vermella.C a f è L i s b o a ( 2 1 h o r e s ) .

INFORMACIÓ COMPLETA I DEFINITIVA AL CARTELL

Page 5: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

«La cultura occidental ja no està marcadapels valors morals i religiosos.» Ambaquesta afirmació occident es lliura d’un llastper al progrés i l’evolució del món. Assistima una estetització generalitzada: el disseny,la bellesa, l’estètica (així, en singular), lesarts d’avantguarda, la línia, la imatge. Elsnous amos creuen haver-se desentès de lamoral, es riuen dels capellans i de la dreta, ies complauen en els seus últims modeletsperquè són bells, i de qualitat (no sónhorteres).

Es pot apreciar una relació entre l’art i lareligió: el judici estètic (això és bell, allò éslleig) és en última instància un judici moral(això és bo, això dolent).

Per què tenim la necessitat de veure elmón jutjant-lo (moralment i estèticament)?És possible no veure’l d’aquestes formes?Es poden, com a mínim, donar duesrespostes. La primera n’assumeix queaquests judicis formarien part de les nostresformes necessàries del’enteniment (com per a Kantl’espai i el temps són categoriesde la percepció, i no coses en síindependents del subjecte);aquesta explicació es remet auna forma «natural» i «innata»del subjecte (transcendental),amb la qual cosa s’elimina elproblema de veure l’origend’aquests valors.

L’altra resposta és una micamés provocadora: els judicismorals i estètics són arbitraris, ise n’imposen alguns mitjançantdiverses tècniques de dominació:els experts del bon gust (elscrítics de l’art i de la moda), delbenestar social (els sociòlegs), del’equilibri mental (psicòlegs ipsiquiatres), de la sexualitatvertadera (sexòlegs), de la bonaeducació (pedagogs), configurenel nou ordre, l’estil. Però el mésintrigant és plantejar per quènecessitem assumir aquestscriteris (això és hortera, això téclasse, estil, bon gust). Es potportar la crítica més lluny

plantejant que no n’hi hagués res, de bell nide lleig: fins i tot les obres d’art, els clàssics,també serien producte d’aquest procés.

De la mateixa forma que no hi hafenòmens en la naturalesa, sinó nomésinterpretacions morals de fenòmens(Nietzsche), suposem que no n’hi ha,d’objectes bells, sinó només interpretacionsestètiques dels objectes. En fer aquestadistinció podem començar a estudiar com esconfiguraren aquests modes d’interpretar, itambé per què ens adherim personalment auns o a altres. S’hauria de desentranyar elpas del gust personal al judici «objectiu»:això m’agrada (desig) = això és bo / bell(moral, estètica). Segons Spinoza «nodesitgem les coses perquè són bones, sinóque les anomenem bones perquè lesdesitgem».

El bon gust també té història, i fidels.Hartza

S E R H O R T E R A É S P E C A T SETENES JORNADES LLIBERTÀRIESHeus aquí el calendari provisional (gairebé definitiu) de les properes SetenesJornades Llibertàries de l’Ateneu Llibertari Estel Negre que se celebraran entre elsdies 8 i 13 d’octubre:

D I M A R T S 8 D ’ O C T U B R E :Bull Argentina: assemblees, autogest ió, economia alternat iva.

Vídeo-xerrada a càrrec de Miguel Rodríguez, company llibertari argentí.C a s a d e C u l t u r a ( 2 0 h o r e s ) .

D I M E C R E S 9 D ’ O C T U B R E :Lucio, l ’anarquista i rreduct ible.

Presentació del llibre de Bernard Thomasi una xerrada amb el seu protagonista, Lucio Urtubia.

C a s a d e C u l t u r a ( 2 0 h o r e s ) .

D I J O U S 1 0 D ’ O C T U B R E :Racisme i immigració.

Projecció de la pel·lícula Latcho-Drom (1993), de Tony Catlif(film francès que narra, en clau musical, el viatge dels gitanos des de l’Índia fins

Andalusia), i debat amb Jaime Bueno, advocat d’immigrants;Jaime Zambrano, exiliat colombià; i Héctor Pavelic, exiliat llibertari xilè.

C a s a d e C u l t u r a ( 2 0 h o r e s ) .

D I V E N D R E S 1 1 D ’ O C T U B R E :Maquis: combatent l ’obl i t .

Presentació a Mallorca de la pel·lícula documental sobre el maquisLa guerrilla de la memoria, amb la participació del seu director, Javier Corcuera,

i d’un dels seus protagonistes, Eduard Pons Prades.C a s a d e C u l t u r a ( 2 0 h o r e s ) .

D I S S A B T E 1 2 D ’ O C T U B R E :Actes diversos al local de l ’Ateneu:

14.30: Dinar entre companys... Hi esteu tots convidats!17.00: Presentació del llibre Los senderos de la libertad, sobre l’actuació del

moviment llibertari en les cadenes d’evasió aliades (1940-1944),a càrrec del seu autor, Eduard Pons Prades.

D I U M E N G E 1 3 D ’ O C T U B R E :Concert d’homenatge a Léo Ferré

Amb les actuacions de Txus Santana, Tomeu Quetglas, Sinto Serra...Presentació del CD de les Sisenes Jornades Ll ibertàr ies

Enregistrament de les actuacions del mític concert que es va celebrar al Lisboa,el 21 de novembre de 2001, en el marc de les Sisenes Jornades Llibertàries;actuacions de Txus Santana, Andreu Suau, Ignasi el gallec, Pere Martorell i

Joan Sureda, Lehaim Klezzinger Ban, Sinto Serra i Maria Vermella.C a f è L i s b o a ( 2 1 h o r e s ) .

INFORMACIÓ COMPLETA I DEFINITIVA AL CARTELL

Page 6: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

Ens escandalitzem per la lapidació de donesen alguns països africans, se’ns regiral’estómac quan sentim que a l’Índia lesdones són cremades o se les llança àcidsobre el rostre pel simple fet que el maritconsidera que no en compleix amb lesobligacions de la llar. Amb tot, al nostre paísens hem habituat a veure diàriament en elsnoticiaris casos on les dones o els nins sónmaltractats o assassinats per les sevesparelles o pares. Així, en comptes d’agilitarels procediments constitucionals necessarisper eradicar aquesta plaga, continual’immobilisme delspoders,suposadamentdemocràtics,legislatiu, executiu ijudicial; però que enla realitat quotidianade les víctimes, ladesemparançadavant la justícia éstan cruel o més queals païsossubdesenvolupats,ja que aquests noes revesteixen de lahipòcrita protecciódels drets humans.Aquí, aquestasituació salvatge icruel, en lloc de tractar-se amb caràcterd’emergència nacional, passa a formar partde l’anecdotari de les pàgines de successosen els diaris. La situació, essent centvegades més greu que la violència d’ETA,veiem que només tenen una mica depremsa en alguns comentaris en els mitjansde comunicació, i els organismes polítics lilleven importància essent molt més greu queel terrorisme. Per a milers de dones, talvegada milions, la por, la submissió, lespallisses i la desemparança davant la llei ensón la forma de vida, que l’Estat, amb labena als ulls que el caracteritza, irònicamentpretén vendre com a Estat de Dret. Uncol·lectiu tan nombrós que, segons diuen elsespecialistes, una de cada quatre donespateix mal tracte, tant físic com psíquic,

durant la seva relació de parella, que es potprolongar durant anys o tota la vida.

Però, és clar, hem de mirar les cosesamb rigor, sense apassionaments: que noés el mateix que cada any morin cents dedones i milers pateixin mals tractes, que siels amenaçats, maltractats i morts fossin elspropis jutges, ministres, empresaris,estrelles del futbol, ídols de la cançó o lafamília reial. És que no es mobilitzaria cel iterra per aturar aquesta situació? No esdemanaria la col·laboració internacional?Equips especials de la policia i escortes els

protegirien les 24hores del dia, esdemanaria la

col·laboracióciutadana perquèdenunciessin els

possiblessospitosos, esposarien lesfotografies delsmaltractadors atotes lescomissaries, es

compliriencondemnes

íntegres com lesde qualsevolterrorista. Per no,en comptes

d’això, la dona pot denunciar el maltractadormés de vint vegades davant la justícia, comha esdevingut en molts de casos, i la policiano fer res. En aquest cas l’administració dejustícia es fa còmplice d’assassinat o de maltracte, per absència d’auxili a les víctimesdel terrorisme domèstic. Tant elmaltractador, com el seu còmplice,l’administració de justícia, serien consideratsamb tots els seus mèrits subjectes molt mésmenyspreables que els de qualsevol bandaterrorista, ja que el delicte n’és contra qualcúmés dèbil que no li pot oposar resistència,és la violència més covard que existeix.Davant fets tan evidents, només queda unapregunta per fer-nos: Per ventura, per alsnostres polítics, som alguna cosa més quexusma que els vota cada quatre anys?

L A V I O L È N C I A D O M È S T I C A ,

Page 7: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

Però no només amb mesures executivesse’n solucionar el problema. Les causesd’aquesta violència són de diversa índole,però emmarcades dins d’uns costums deprofundes desigualtats socials i de gènere.Malgrat una educació basada en la igualtatde sexes, la religió i, després, l’Estat, quehan instaurat la desigualtat en instituir elmatrimoni, i fer-ne una unitat indivisible,«allò que ha unit Déu que no ho separil’home». L’exaltació de l’enamorament i totel que ho envolta —festeig, boda, pis, fills,etc.—, ha produït les desgràcies méshorroroses. Prometre «amor etern», allò deles cerimònies de casament: «fins que lamort us separi», l’arribada del príncep blau,la dama rescatada del malvat, «i van serfeliços i menjaren anissos», el cinema, lescançons i la literatura han adoctrinat molt bésobre els aspectes positius, però no de lacrua i violenta realitat de milers o milions dedones, que pel fet d’establir una relació ambel sexe oposat passen a formar part de lapossessió de l’home. Una declaració d’amoro la celebració d’unes noces són en algunscasos la sentència de mort o els malstractes per a la dona, ja que a partird’aquest moment en formar parella cadascúen perd la independència, i conscientment oinconscientment entra el sentiment depertinença, de propietat. Si aquestapropietat en satisfà les expectatives serà el

matrimoni suposadament feliç, si no elssatisfà es poden separar, passar una vidasuportant-se, de mals tractes o acabar en unassassinat. Tot això amanit en una societaton predomina l’escala jeràrquica de poderque promou la competitivitat i que n’exerceixla violència sobre els immediats inferiors enforma d’enveja, luxe, diners, èxit, cobdícia,etc. I així és el drama dels perdedors: ja quedesprés de ser acomiadat, després de nopassar l’oposició, després de no poderpagar la hipoteca del pis, després de notreure la llicenciatura, després del fracàsmatrimonial, després del fracàs familiar,després del fracàs amorós, etc., rodolant, defrustració en frustració, s’ensorra el caràcteri l’ètica de la persona que arrossegant-se ollançant-ne l’ira contra el món, busca unsistema d’evasió o de venjança, evasió en ladroga o l’alcohol, i venjança, pobravenjança!, contra qui no en té cap culpa, lavenjança més covard contra el més dèbil, nocontra el més fort, perquè el perdedor, encomptes d’enfrontar-se a qui l’utilitza perdividir a la societat en rics i pobres, enexplotats i explotadors, es dedica aacarnissar-se violentament contra dones inins. Així, el maltractador és per definició:un covard malalt a qui l’Estat li dónacarnassa per a satisfer-ne la patologia.

Es fuster

L A V I O L È N C I A M É S C O V A R D

EN EL DESÈ ANIVERSARI DEL BUTLLETÍLectors i lectores, amics i amigues:· Perquè us tenim, podem suportar la infelicitat que a vegades ens cala fins l’ànima.· Perquè us tenim, aconseguim aguantar la soledat que en ocasions inunda el nostre ànim.· Perquè us tenim, podem viure amb la insatisfacció que de tant en tant ve a visitar-nos.· Perquè us tenim, no hem llançat la tovallola en tantes i tantes situacions.· Perquè us tenim, sabem que encara que sucumbim a la tristor, ens en sortim.· Perquè us tenim, seguirem aprofundint en el gènere humà encara que ens faci por.· Perquè us tenim, no volem deixar de sorprendre’ns coneixent-vos i coneixent-nos més i millor.· Perquè us tenim, la nostra capacitat de crítica romandrà viva.· Perquè us tenim, no ens abandonarà el sentit de l’humor i les ganes de viure.· Perquè us tenim, continuarem perseguint la bellesa en la vida.· Perquè us tenim, sabem que no perdrem la sensibilitat pel dolor aliè.· Perquè us tenim, som capaços de seguir somiant.· Perquè us tenim, fa goig de complir 10 anys de Butlletí.

La redacció del Butlletí Estel Negre

Page 8: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

L O C A L :Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

P E R M A N È N C I E S :De dilluns a divendresde 19 a 22 hores

T E L È F O N : ( 9 7 1 ) 7 1 9 1 0 2 F A X : ( 9 7 1 ) 7 1 6 3 9 1 E - M A I L :

[email protected] C O R R E S P O N D È N C I A :

Apartat de correus 156607080 Ciutat de MallorcaIlles Balears ATENEU LLIBERTARI ESTEL NEGRE

ANTI ©: Si t’interessa piratejar alguna cosa d’aquest butlletí, no te’ntallis! Això sí, no t’oblidis si és possible de citar-ne la font d’informació.

L’Ateneu Llibertari Estel Negre només es responsabilitza dels articlessense firma o dels signats expressament per aquest col·lectiu. Les altrescol·laboracions, personals o de grups, signades amb noms reals oficticis, són responsabilitat exclusiva dels seus autors.

LLEGEIX, AJUDA I DIFON EL BUTLLETÍ ESTEL NEGRE: Això que tens a lesmans no és cap objecte de consum. Si ja l’has llegit, no el llancis, passa’la algun o alguna col·lega. També us hi podeu subscriure per 12 númerosfent-nos arribar 6 € (o 12 € si voleu fer una subscripció de suport) inosaltres us enviarem el butlletí a ca vostra.

———————————————————————————————————

A S S E M B L E E SAteneu Llibertari Estel Negre: Dijous a les 20 hores a l’Ateneu———————————————————————————————————

CNT-AIT: Dimarts a les 20.30 hores a l ’Ateneu==============================================================U N A F O R M A D E C O L · L A B O R A REl Butlletí Estel Negre és obert a tothom. Desitgem i volem que tots i totes hi

col·laboreu amb articles, notícies, comentaris, dibuixos, etc.,i també en la seva distribució i difusió. Enrotlleu-vos-hi!

==============================================================A L T R A F O R M A D E C O L · L A B O R A RAmb aquest butlletí, i amb l’Ateneu en general, hi podeu col·laborar d’unaforma econòmica, imprescindible per al seu funcionament, ingressant les

quantitats que en vulgueu en el compte corrent de La Caixa número2100-0150-66-0103123620.

Sabem que aquestes retxes seran ben acollides,per la qual cosa us adonem les gràcies anticipades. Salut!

Page 9: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

Vero Benvnéixer el 1havia a sdelicatessed’Old CStreet delondinenc. negoci gastronomselecta d’importaciproductes l’havia funpare, Recchioni,anarquistaque, despfugirespectaculde l’illa pPantel·leriacosta samb elcompany Errico Mhavia emRegne Uni

En 1família Reper influl’intel·lectuBerneri –assassinatestalinistes1937–, i deitalians, VeEn 1934 Eanys, Verexpulsat dcontrari a

blEls

B u t l l

enuto Costantino Recchioni va9 de juliol de 1915 al pis que hiobre de la famosa botiga den King Bomba, al número 37ompton

l SohoElde

iai

ó deitalians

dat sonEmidio

un italiàrés de

armentresó de –a laiciliana– seui amic

alatesta,igrat alt.931 lacchioni es trasllada a París; allà,ències d’un amic d’Emidio,al anarquista italià exiliat Camilloqui, com tothom sap, va ser a Barcelona per agents durant els Fets de Maig de la resta de la comunitat d'exiliatsro aprèn la seva llengua materna.midio mor i l’any següent, amb 20o Recchioni després de sere França per editar un pamfletMussolini i d’anglicanitzar el seu

nom pel de Vernon Richards, comença apublicar a Londres la revista antifeixistabilingüe Free Italy / Italia libera, encol·laboració amb Camillo Berneri. Vernon

es mourà dins elcercle de veteransanarquistes, comara Max Nettlau,Emma Goldman,Tom Keell, LilianWolfe...

Coincidint ambl’esclat de laGuerra Civilespanyola, en1936, s’uneix a laredacció de larevista llibertàriaFreedom idecideixen posaraquest òrgand’expressió enanglès al serveidels anarquistesen guerra i de larevolució socialsota el títol Spainand the World, que

sortirà bimensual, contrarestant així lapropaganda proestalinista dels periòdicsNew Chronicle i New Statesman. Enaquests anys Vernon també s’ocuparà d’unaescola de nins orfes per mor conflicte bèl·licespanyol sostinguda pel llibertari Comitè perals Refugiats Espanyols. Durant la SegonaGuerra mundial el periòdic prendrà el títol deWar Commentary, després de passar untemps sota el nom de Revolt en 1939, itindrà unes relacions molt conflictives ambl’autoritat per mor de l’antimilitarisme de la

a, bla, bla...fulls esgrogueïts del Butlletí Estel Negre

e t í E s t e l N e g r e · S e t e m b r e 2 0 0 2 · N ú m e r o 8 9

Vernon Richards (1915-2001)

Page 10: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

publicació –Richards s’inscriurà com aobjector de consciència.

La filla de Berneri, Marie-Louise,esdevindrà la companya de Vernon en1937. Aquesta intel·lectual, que afrancesà elseu nom original Maria Luisa quan vaestudiar psicologia a la Sorbona,especialista en literatura, psicologia infantil,pintura i fotografia, destacarà per la sevaactivitat periodística, especialment pels seusconeixements sobre Rússia –en 1944publicarà Workers in Stalin’s Russia– i pelsseus articles sobre la Guerra Civil espanyola–va col·laborar amb son pare en lapublicació de Guerra di Classe. Però ladesgracia s’encruelirà amb la famíliaRichards, ja que el fill de la parella naixeràmort en 1948 i la mare morirà un anydesprés amb només 31 anys d’unapneumònia vírica. Vernon li mostrarà el seuamor publicant Marie-Louise: A Tribute(1949); Journey through Utopia (1950), laseva contribució política més important, queestudia els valors llibertaris de la tradicióutopista, i Neither East Nor West (1952),una antologia dels escrits de la sevacompanya entre els anys 1939 i 1948.Marie-Louise Berneri ha deixat inèdits, demoment, una pila d’escrits: un sobre Sacco iVanzetti, una traducció de Bakunin, l’ediciócrítica dels escrits de son pare i un estudiinteressantíssim sobre la tendènciarevolucionària del marquès de Sade, entred’altres. George Woodcock i Ivan

Avacumovic van dedicar la seva biografia deKropotkin, The Anarchist Prince (1950), aMarie-Louise Berneri: «Una vertaderadeixebla de Kropotkin.»

Pel desembre de 1944 la redacció delperiòdic, que l’any següent reprendrà el seunom original Freedom, és arrestada en bloc iacusada de propaganda antibel·licista, deconspiració i d’incitació a la deserció.Vernon Richards, John Hewetson i PhilipSansom seran condemnats a un any depresó cadascun, romanent a la presó noumesos –Marie-Louise se salvarà pel motiu«tècnic» de què els matrimonis no podendeclarar en contra seva. Una grancampanya de suport als empresonats esmuntarà aleshores, destacant-ne en elcomitè de defensa –«Partit Surrealista»,segons les autoritats– intel·lectuals comHerbert Read, George Orwell, T. S. Eliot, E.M. Foster, Osbert Sitwell, i els «sospitososhabituals», Bertrand Russell, BenjaminBritten i Michael Tippett, entre d’altres.

Un dels aspectes positius d’aquestperíode d’empresonament, segons Vernon,va ser l’oportunitat de tornar a tocar el violí il’ocasió de poder formar una petitaorquestra amb altres músics engarjolats.Quan era nin, vagant lliure pels carrers delSoho, havia estudiat el violí sota la guia deson oncle, John Barbirolli, i ja de jovenothavia interpretat repertoris orquestrals, totassistint a la gran sèrie de concertsbeethovians que el gran Toscanini haviadirigit al Queen’s Hall londinenc, a ladarreria dels anys trenta, i de qui enconservava l’autògraf al programa de mà.

Encara que era un home de professió«liberal» –irònicament, ja que era molt rar enun fill d’immigrant, s’havia educat a laselecta Emmanuel Grammar School deWandsworth, a Oxford i a Cambridge,llicenciant-se en enginyeria civil pel King’sCollege de Londres el 1939, i treballant cincanys com a enginyer de vies ferroviàries,primer en la construcció del metro londinenci després a les estacions de Cambridge id’Oxford–, no en reprengué mai l’exercici dela professió, assegurant que una de lescoses que havia après quan estavaengabiat era la idiotesa d’encalçar una«carrera». Es guanyava la vida portant elnegoci de sa mare, fins que, quan vacanviar l’ambient del Soho durant els anysM a r i e - L o u i s e B e r n e r i

Page 11: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

Quan el 1991 ens vam posar encontacte amb Richards per convidar-lo aparticipar en les publicacions llibertàries del’Estat espanyol, ens va contestar amb unacordial carta en la que declinava l’oferimentper manca de temps. Va ser Josep Peiratsqui ens va animar perquè li escrivíssimaprofitant el fet que Richards parlavaperfectament el castellà. «El bon amicPeirats no t’haurà dit que el que em mancaés temps.» Després d’això, Richards vapassar a detallar les múltiples i absorbentsactivitats en les que es trobava sumit als 76anys. «Fixa’t que m’ocupo de la redacció deFreedom (que d’un any ençà surt cadaquinze dies) i de The Raven, trimestral. Amés a més, m’ocupo de la comptabilitat i delcorreu de Freedom Press a ca meva. Uncop per setmana me’n vaig al nostre local —és a dir, a 100 quilòmetres de ca meva— iun dissabte dos pics per mes per arranjar elproper número de la nostra revista. Això ésel meu temps lliure! Fa més de vint anys queuna part de ma vida la guanyoeconòmicament conreant agriculturabiològica. I com m’agrada molt la feina, tantmanual com intel·lectual, segueixo treballantla terra.» I prosseguia: «Sóc per damunt detot propagandista i realista. He escrit des de1936, quan vaig començar a ferpropaganda, pot ser uns quatre milions deparaules», i en va concloure la missivaautoritzant-nos a reproduir tot el quevolguéssim dels seus textos.

Més tard, l’agost de 1993, amb ocasiód’un viatge a Londres, el van cridar pertelèfon perquè ens concedís una entrevista,però no hi va haver forma de convèncer-lo.A l’altra banda del telèfon la seva veu,afectuosa i amable, es va mostrar inflexible.«No crec oportú tenir una entrevista perquèconsidero que això és d’alguna maneracaure en el personalisme. Aquest és undefecte en el que han caigut moltscompanys. Es creuen molt importants iacaben essent uns estufats. Recorda el que

li va passar a Emma Goldman, unacompanya que va fer coses excel·lents, peròque al final de sa vida semblava una menade guru, com quan va anar a Espanyadurant la Revolució.» Jo contraatacava compodia, però ell s’obstinava i en treia mésexemples: «Vaig tractar molt els companysespanyols que s’exiliaren a Londres. Vaigser molt amic de García Pradas; de JuanLópez, «el ministre»; de Val, que era moltsimpàtic. Però les reunions n’eren com lesdel parlament o les d’un gabinet. Quandemanaven la paraula, quan parlava «elministre»... En fi, avui vivim una època deculte a la imatge, i cal anar molt en compte.»Idò rés, vaig replegar veles, vam xerrar unamica més d’altres qüestions: «Quina sorttens de ser jove. Aprofita la vida, que ésmolt bella.» I abans d’acomiadar-se encarava portar a col·lació un exemple més decaiguda en el personalisme: «Mira el que liva passar a Herbert Read, que va escriurecoses molt vàlides, però que va acabaracceptant que la Regna l’anomenés Sir. Calanar molt en compte.»

Quan els vaig comentar la mevaconversa telefònica als joves companys deFreedom, rigueren. Efectivament, ells ja enconeixien les reticències i em van explicarque una vegada, feia uns quants anys, elvan convèncer per concedir una entrevista auna cadena de televisió. Va parlar una horai després només en van emetre 40 segons.

Ara, en el moment d’escriure aquestanota, me n’adono que els llibres que VernonRichards em va enviar per si volíemreproduir alguns dels seus textos, en capn’hi figura el seu nom a la portada. Humilitati prevenció davant la vanitat, clandestinitatdavant la cultura de la imatge i elpersonalisme. Una última ensenyançad’aquest mestre company que ens hadeixat. Confiem que aquest petit recordatorisigui entès com el que pretén ser, unreconegut homenatge sense estridències.

Ignasi de Llorens

cinquanta, va aconseguir vendre’l. Desprésva treballar com a freelance (fotògrafindependent) i com a periodista, per desprésfer feina de guia turístic per l’Espanya deFranco i per l’Unió soviètica de Brežnev,convençut que el turisme crearia els lligamsque atiarien l’influx alliberador i obririen debat a bat les fronteres més tancades. En1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, laseva segona companya, aconsegueix fer-seamb una petita finca a Hadleigh, al comtatanglès de Suffolk, a unes desenes dequilòmetres al nord-est de Londres, onconrea durant gairebé trenta anys,productes d’agricultura biològica –va ser undels peoners en l’utilització dels mètodes deconreu orgànic i en la producció de fruites ivegetals exòtics. Quan en 1997 la sevacompanya va finar, la salut de Vernon vacomençar a minvar i es va retirar a una casade repòs, on va morir el 10 de desembre de2001.

Richards va animar durant els anysquaranta un nodrit grup d’historiadors del’anarquisme, com ara George Woodcock,Philip Sansom i John Hewetson, mantenint-hi molts de pics fortes diferències. Va serdirector del Freedom setmanal entre 1951 i1964, però sempre reprenia el seu papercom a redactor i com a traductor –vatraslladar, entre altres, obres de Kropotkin,Leval i Malatesta. Només durant la dècadadels noranta va deixar de col·laborar en elperiòdic que havia donat vida seixanta anysabans. Richards funda l’editorial FreedomPress que, des de la seva redacciólondinenca de 84b Whitechapel High Street,publicarà un fotimer de llibres i que ha estatun exemple per a moltes altres editorials.

Durant els anys cinquanta va publicar,en lliuraments mensuals, la seva obra tantesvegades reimpresa i traduïda, Lessons ofthe Spanish Revolution, fruit de tants devespres dominicals compartits amb l’únicacompanyia de la seva fidel ampolla de vi deValpolicella.

Colin Ward comenta que, sota latenacitat de dedicar tota una vida almanteniment de la presència anarquista enel medi editorial britànic, s’hi troba l’exempledel pare de Vernon. Emidio Recchioni, quehavia nascut a Russi, al costat de Ravenna,el 1864, havia estat iniciat en l’anarquismeper Cesare Agostinelli; empleat de

ferrocarril, a Ancona publica el 1894 elsetmanal L’articolo 248; implicat el 1894 enl’atemptat contra el primer ministre italiàFrancesco Crispi, complí 18 mesos depresó i cinc anys de confinament; enllibertat, davant un possible nou arrest,decideix d’exiliar-se a Londres el 1900, onpromourà la solidaritat amb els companysperseguits, crearà el conegut King Bomba –en memòria del rei de les Dues Sicílies(1830-1859), el tirà Ferdinand II, qui vaprendre aquest malnom degut alsbombardeigs de Mesina (1848) i de Palerm(1849)–, tapadora d’activitats subversivesanarquistes, i importarà el conegut marbrede Carrara al Regne Unit; amb Malatestapublicarà L’agitazione; col·laboraràactivament en L’Adunata dei Refrattari, LaProtesta, Unità Nova, que finançarà, i altrespublicacions sota el pseudònim de Nemo;va estar implicat en l’organització i elfinançament d’un grapat d’atemptatsfrustrats a Mussolini. Però una vegadaVernon va definir son pare, d’una formacrítica i seca, a ran de l’orella de Colin Ward,així: «Terrorista burgès».

La personalitat anarquista que més el vainfluenciar va ser Errico Malatesta; el seullibre Malatesta: Life and Ideas ha estat llegitarreu del món.

En 1987 Vernon Richards va cedir bonapart del seu arxiu a l’Institut Internacionald’Història Social (IISG) d’Amsterdam. Estracta de 9,25 metres de documentació moltvariada. S’hi trobem, de Vernon Richards, lacorrespondència (cartes amb CamilloBerneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E.M. Foster, Aldoux Huxley, Bertrand Russell,

Marie-Louise i Lilian Wolfe venenpremsa anarquista al carrer

Page 12: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau,George Orwell, Herbert Read, etc.),documents personals, manuscrits de lesseves obres; però també hi podem consultardocumentació de Marie-Louise Berneri,d’Emidio Recchioni, l’arxiu de FreedomPress, manuscrits diversos (García Oliver,Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read,Volin...), així com altra casta de materials(llibres, publicacions, pamflets, fotografies,pòsters, fotocòpies, etc.); per a entretenir-seuna estoneta, vaja. També, a partir de 1998,al fons Família Berneri – Aurelio Chessa del’arxiu històric anarquista de la Biblioteca

organitzant les estades dels turistes enpetits grups en cases de pescadors, totfotografiant-ne els habitants i fent amistatamb la gent del poble, especialment ambuna família de pescadors: els Donjó. PeterClements, amic personal de Vernon iresident a l’Escala, va llegar a l’ArxiuMunicipal d’aquesta localitat uns 300negatius de Richards. En 1999, el Centred’Estudis Escalencs va editar, en Fullsd’història local. L’Escala, un preciós àlbumde fotografies de Vernon Richards i detestimonis de les aventures —n'incloemalguns en aquest dossier— d’aquest

Amb el seu llibre Lessons of the SpanishRevolution Vernon Richards va mostrar unaexcel·lent capacitat crítica i va oferir unavaloració del que va succeir durant la guerrai la revolució espanyoles des d’unaperspectiva llibertària, tot assenyalant elsaspectes més lamentables de l’actitud il’actuació del moviment anarquista, lesimplicacions del qual comprometen i afectenla concepció del canvi social revolucionari;per aquest motiu encara avui és una obrano només convenient sinó tambénecessària.

En efecte, per a Vernon Richards l’errorfonamental de la Revolució espanyolaradica en el fet de no haver-se atès elspostulats que venia defensant el movimentllibertari espanyol, que davant la por a posaren pràctica el que venia predicant, vacomençar a fer concessions alsplantejaments estatistes en un moment enel que s’haguessin pogut dissoldre lesestructures de dominació políticatradicionals i ser substituïdes per formesd’autogestió generalitzades. Concessionsque entraven en franca contradicció amb elmoviment que espontàniament, i per sobrede la col·laboració amb l’Estat empresa pels

desviacions col·laboracionistes perdencomparativament tota importància. Per a ellala violència ja no era un arma defensivacontra l’atac armat de les forces franquistes.Era un arma de venjança (l’execució depresoners feixistes); d’intimidació (execuciópública dels desertors), d’escarment (“Penade muerte al ladrón”, Solidaridad Obrera, 17de setembre de 1936).

No vacil·lem un moment a afirmar queun anarquista no pot justificar l’afusellamentde cap persona indefensa, qualsevol que ensigui el delicte.»

Va ser Malatesta qui va dir que si per avèncer s’hagués d’instal·lar guillotines,s’estimava més perdre. Precisamentl’anarquista italià serà la figura que més vaatreure Vernon Richards, i l’hi va dedicar unexcel·lent estudi i una interessant antologiaMalatesta: his Life and Ideas. ComMalatesta, Richards es considerava unanarquista realista, en el sentit, és clar,d’intentar de mantenir els peus a terra ievitar en tant que sigui possible la temptacióditiràmbica i evasiva, per raonar des delcriteri llibertari en una recerca d’unaconvivència igualitària i en llibertat, fundadaen el sentit comú tot abordant els problemes

D u e s f o t o g r a f i e s d e G e o r g e O r w e l l a l s e u p i s d ’ I s l i n g t o nr e a l i t z a d e s p e r V e r n o n R i c h a r d s ( H i v e r n 1 9 4 5 )

Vernon Richards, el llegat d’un mestre

Dedicatòria i signatura de Vernon

Panizzi de Reggio Emilia es trobadocumentació de Vernon Richards i de lafamília Berneri i Recchioni: correspondència;uns dos mil llibres i opuscles, la major partd’ells sobre la Guerra Civil espanyola; lescol·leccions completes de Spain and theWorld, War Comentary i Freedom; totes lespublicacions de Freedom Press;fotografies...

A la fi dels anys noranta Freedom Pressva publicar quatre llibres de fotografies deVernon Richards. El famós retrat fet el 1946d’un Orwell descurat, ullerós, malalt, amb lacigarreta permanentment a la boca, rera laseva màquina d’escriure al seu apartamentde Canonbury, publicat en el seu llibreGeorge Orwell at Home, és un exemple dela seva mestria fotogràfica; altre ens en vede la ciutat catalana de l’Escala. Vernonhavia començat a portar estiuejants a lapreturística vila empordanesa des de 1957,atret per l’absència de materialisme i laindependència d’esperit dels escalencs,

workaholic (enginyer, editor, propagandista,escriptor, traductor, fotògraf, agent deviatges, agricultor i revolucionari anarquistaangloitalià) per terres de la Catalunyafranquista.

[email protected]

quadres «dirigents» de la CNT-FAI, estavenportant a terme elstreballadors del camp ide la ciutat a les zoneson no va triomfar el copfranquista. Trair-se unmateix és la formad’aniquilació mésabsurda.

Però de totes lesconcessions icol·laboracions ambl’Estat, cap de tanlamentable coml’acceptació, a vegadesfins i tot entusiasta, dela violència institucional:

«Podríem afirmarque la posició de laCNT-FAI», escriuRichards, «pel que fa ala violència legalitzadaés tal que les seves

quotidians.

Page 13: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

Dedicatòria i signatura de Vern

Luigi Fabbri, Emma Goldman, Max Nettlau,George Orwell, Herbert Read, etc.),documents personals, manuscrits de lesseves obres; però també hi podem consultardocumentació de Marie-Louise Berneri,d’Emidio Recchioni, l’arxiu de FreedomPress, manuscrits diversos (García Oliver,Malatesta, Nettlau, Proudhommeau, Read,Volin...), així com altra casta de materials(llibres, publicacions, pamflets, fotografies,pòsters, fotocòpies, etc.); per a entretenir-seuna estoneta, vaja. També, a partir de 1998,al fons Família Berneri – Aurelio Chessa del’arxiu històric anarquista de la BibliotecaPanizzi de Reggio Emilia es trobadocumentació de Vernon Richards i de lafamília Berneri i Recchioni: correspondència;uns dos mil llibres i opuscles, la major partd’ells sobre la Guerra Civil espanyola; lescol·leccions completes de Spain and theWorld, War Comentary i Freedom; totes lespublicacions de Freedom Press;fotografies...

A la fi dels anys noranta Freedom Pressva publicar quatre llibres de fotografies deVernon Richards. El famós retrat fet el 1946d’un Orwell descurat, ullerós, malalt, amb lacigarreta permanentment a la boca, rera laseva màquina d’escriure al seu apartamentde Canonbury, publicat en el seu llibreGeorge Orwell at Home, és un exemple dela seva mestria fotogràfica; altre ens en vede la ciutat catalana de l’Escala. Vernonhavia començat a portar estiuejants a lapreturística vila empordanesa des de 1957,atret per l’absència de materialisme i laindependència d’esperit dels escalencs,

organitzant les estades dels turistpetits grups en cases de pescadofotografiant-ne els habitants i fent aamb la gent del poble, especialmenuna família de pescadors: els Donjó.Clements, amic personal de Verresident a l’Escala, va llegar a Municipal d’aquesta localitat unsnegatius de Richards. En 1999, el d’Estudis Escalencs va editar, end’història local. L’Escala, un preciós de fotografies de Vernon Richardstestimonis de les aventures —n'inalguns en aquest dossier— d’workaholic (enginyer, editor, propagaescriptor, traductor, fotògraf, ageviatges, agricultor i revolucionari anaangloitalià) per terres de la Catfranquista.

emipaez@ma

D u e s f o t o g r a f i e s d e G e o r g e O r w e l l a l s e u p i s d ’ I s l i n g t o nr e a l i t z a d e s p e r V e r n o n R i c h a r d s ( H i v e r n 1 9 4 5 )

on

es enrs, totmistatt amb Peternon il’Arxiu 300Centre Fullsàlbum i decloem

aquestndista,nt derquistaalunya

il.com

Amb el seu llibre Lessons of the SpanishRevolution Vernon Richards va mostrar unaexcel·lent capacitat crítica i va oferir unavaloració del que va succeir durant la guerrai la revolució espanyoles des d’unaperspectiva llibertària, tot assenyalant elsaspectes més lamentables de l’actitud il’actuació del moviment anarquista, lesimplicacions del qual comprometen i afectenla concepció del canvi social revolucionari;per aquest motiu encara avui és una obrano només convenient sinó tambénecessària.

En efecte, per a Vernon Richards l’errorfonamental de la Revolució espanyolaradica en el fet de no haver-se atès elspostulats que venia defensant el movimentllibertari espanyol, que davant la por a posaren pràctica el que venia predicant, vacomençar a fer concessions alsplantejaments estatistes en un moment enel que s’haguessin pogut dissoldre lesestructures de dominació políticatradicionals i ser substituïdes per formesd’autogestió generalitzades. Concessionsque entraven en franca contradicció amb elmoviment que espontàniament, i per sobrede la col·laboració amb l’Estat empresa pelsquadres «dirigents» de la CNT-FAI, estavenportant a terme elstreballadors del camp ide la ciutat a les zoneson no va triomfar el copfranquista. Trair-se unmateix és la formad’aniquilació mésabsurda.

Però de totes lesconcessions icol·laboracions ambl’Estat, cap de tanlamentable coml’acceptació, a vegadesfins i tot entusiasta, dela violència institucional:

«Podríem afirmarque la posició de laCNT-FAI», escriuRichards, «pel que fa ala violència legalitzadaés tal que les seves

desviacions col·laboracionistes perdencomparativament tota importància. Per a ellala violència ja no era un arma defensivacontra l’atac armat de les forces franquistes.Era un arma de venjança (l’execució depresoners feixistes); d’intimidació (execuciópública dels desertors), d’escarment (“Penade muerte al ladrón”, Solidaridad Obrera, 17de setembre de 1936).

No vacil·lem un moment a afirmar queun anarquista no pot justificar l’afusellamentde cap persona indefensa, qualsevol que ensigui el delicte.»

Va ser Malatesta qui va dir que si per avèncer s’hagués d’instal·lar guillotines,s’estimava més perdre. Precisamentl’anarquista italià serà la figura que més vaatreure Vernon Richards, i l’hi va dedicar unexcel·lent estudi i una interessant antologiaMalatesta: his Life and Ideas. ComMalatesta, Richards es considerava unanarquista realista, en el sentit, és clar,d’intentar de mantenir els peus a terra ievitar en tant que sigui possible la temptacióditiràmbica i evasiva, per raonar des delcriteri llibertari en una recerca d’unaconvivència igualitària i en llibertat, fundadaen el sentit comú tot abordant els problemesquotidians.

Vernon Richards, el llegat d’un mestre

Page 14: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

Quan el 1991 ens vam posar encontacte amb Richards per convidar-lo aparticipar en les publicacions llibertàries del’Estat espanyol, ens va contestar amb unacordial carta en la que declinava l’oferimentper manca de temps. Va ser Josep Peiratsqui ens va animar perquè li escrivíssimaprofitant el fet que Richards parlavaperfectament el castellà. «El bon amicPeirats no t’haurà dit que el que em mancaés temps.» Després d’això, Richards vapassar a detallar les múltiples i absorbentsactivitats en les que es trobava sumit als 76anys. «Fixa’t que m’ocupo de la redacció deFreedom (que d’un any ençà surt cadaquinze dies) i de The Raven, trimestral. Amés a més, m’ocupo de la comptabilitat i delcorreu de Freedom Press a ca meva. Uncop per setmana me’n vaig al nostre local —és a dir, a 100 quilòmetres de ca meva— iun dissabte dos pics per mes per arranjar elproper número de la nostra revista. Això ésel meu temps lliure! Fa més de vint anys queuna part de ma vida la guanyoeconòmicament conreant agriculturabiològica. I com m’agrada molt la feina, tantmanual com intel·lectual, segueixo treballantla terra.» I prosseguia: «Sóc per damunt detot propagandista i realista. He escrit des de1936, quan vaig començar a ferpropaganda, pot ser uns quatre milions deparaules», i en va concloure la missivaautoritzant-nos a reproduir tot el quevolguéssim dels seus textos.

Més tard, l’agost de 1993, amb ocasiód’un viatge a Londres, el van cridar pertelèfon perquè ens concedís una entrevista,però no hi va haver forma de convèncer-lo.A l’altra banda del telèfon la seva veu,afectuosa i amable, es va mostrar inflexible.«No crec oportú tenir una entrevista perquèconsidero que això és d’alguna maneracaure en el personalisme. Aquest és undefecte en el que han caigut moltscompanys. Es creuen molt importants iacaben essent uns estufats. Recorda el que

li va passar a Emma Goldman, unacompanya que va fer coses excel·lents, peròque al final de sa vida semblava una menade guru, com quan va anar a Espanyadurant la Revolució.» Jo contraatacava compodia, però ell s’obstinava i en treia mésexemples: «Vaig tractar molt els companysespanyols que s’exiliaren a Londres. Vaigser molt amic de García Pradas; de JuanLópez, «el ministre»; de Val, que era moltsimpàtic. Però les reunions n’eren com lesdel parlament o les d’un gabinet. Quandemanaven la paraula, quan parlava «elministre»... En fi, avui vivim una època deculte a la imatge, i cal anar molt en compte.»Idò rés, vaig replegar veles, vam xerrar unamica més d’altres qüestions: «Quina sorttens de ser jove. Aprofita la vida, que ésmolt bella.» I abans d’acomiadar-se encarava portar a col·lació un exemple més decaiguda en el personalisme: «Mira el que liva passar a Herbert Read, que va escriurecoses molt vàlides, però que va acabaracceptant que la Regna l’anomenés Sir. Calanar molt en compte.»

Quan els vaig comentar la mevaconversa telefònica als joves companys deFreedom, rigueren. Efectivament, ells ja enconeixien les reticències i em van explicarque una vegada, feia uns quants anys, elvan convèncer per concedir una entrevista auna cadena de televisió. Va parlar una horai després només en van emetre 40 segons.

Ara, en el moment d’escriure aquestanota, me n’adono que els llibres que VernonRichards em va enviar per si volíemreproduir alguns dels seus textos, en capn’hi figura el seu nom a la portada. Humilitati prevenció davant la vanitat, clandestinitatdavant la cultura de la imatge i elpersonalisme. Una última ensenyançad’aquest mestre company que ens hadeixat. Confiem que aquest petit recordatorisigui entès com el que pretén ser, unreconegut homenatge sense estridències.

Ignasi de Llorens

cinquanta, va aconseguir vendre’l. Desprésva treballar com a freelance (fotògrafindependent) i com a periodista, per desprésfer feina de guia turístic per l’Espanya deFranco i per l’Unió soviètica de Brežnev,convençut que el turisme crearia els lligamsque atiarien l’influx alliberador i obririen debat a bat les fronteres més tancades. En1968, amb Peta (Dorothy) Hewetson, laseva segona companya, aconsegueix fer-seamb una petita finca a Hadleigh, al comtatanglès de Suffolk, a unes desenes dequilòmetres al nord-est de Londres, onconrea durant gairebé trenta anys,productes d’agricultura biològica –va ser undels peoners en l’utilització dels mètodes deconreu orgànic i en la producció de fruites ivegetals exòtics. Quan en 1997 la sevacompanya va finar, la salut de Vernon vacomençar a minvar i es va retirar a una casade repòs, on va morir el 10 de desembre de2001.

Richards va animar durant els anysquaranta un nodrit grup d’historiadors del’anarquisme, com ara George Woodcock,Philip Sansom i John Hewetson, mantenint-hi molts de pics fortes diferències. Va serdirector del Freedom setmanal entre 1951 i1964, però sempre reprenia el seu papercom a redactor i com a traductor –vatraslladar, entre altres, obres de Kropotkin,Leval i Malatesta. Només durant la dècadadels noranta va deixar de col·laborar en elperiòdic que havia donat vida seixanta anysabans. Richards funda l’editorial FreedomPress que, des de la seva redacciólondinenca de 84b Whitechapel High Street,publicarà un fotimer de llibres i que ha estatun exemple per a moltes altres editorials.

Durant els anys cinquanta va publicar,en lliuraments mensuals, la seva obra tantesvegades reimpresa i traduïda, Lessons ofthe Spanish Revolution, fruit de tants devespres dominicals compartits amb l’únicacompanyia de la seva fidel ampolla de vi deValpolicella.

Colin Ward comenta que, sota latenacitat de dedicar tota una vida almanteniment de la presència anarquista enel medi editorial britànic, s’hi troba l’exempledel pare de Vernon. Emidio Recchioni, quehavia nascut a Russi, al costat de Ravenna,el 1864, havia estat iniciat en l’anarquismeper Cesare Agostinelli; empleat de

ferrocarril, a Ancona publica el 1894 elsetmanal L’articolo 248; implicat el 1894 enl’atemptat contra el primer ministre italiàFrancesco Crispi, complí 18 mesos depresó i cinc anys de confinament; enllibertat, davant un possible nou arrest,decideix d’exiliar-se a Londres el 1900, onpromourà la solidaritat amb els companysperseguits, crearà el conegut King Bomba –en memòria del rei de les Dues Sicílies(1830-1859), el tirà Ferdinand II, qui vaprendre aquest malnom degut alsbombardeigs de Mesina (1848) i de Palerm(1849)–, tapadora d’activitats subversivesanarquistes, i importarà el conegut marbrede Carrara al Regne Unit; amb Malatestapublicarà L’agitazione; col·laboraràactivament en L’Adunata dei Refrattari, LaProtesta, Unità Nova, que finançarà, i altrespublicacions sota el pseudònim de Nemo;va estar implicat en l’organització i elfinançament d’un grapat d’atemptatsfrustrats a Mussolini. Però una vegadaVernon va definir son pare, d’una formacrítica i seca, a ran de l’orella de Colin Ward,així: «Terrorista burgès».

La personalitat anarquista que més el vainfluenciar va ser Errico Malatesta; el seullibre Malatesta: Life and Ideas ha estat llegitarreu del món.

En 1987 Vernon Richards va cedir bonapart del seu arxiu a l’Institut Internacionald’Història Social (IISG) d’Amsterdam. Estracta de 9,25 metres de documentació moltvariada. S’hi trobem, de Vernon Richards, lacorrespondència (cartes amb CamilloBerneri, Gerald Brenan, Benjamin Britten, E.M. Foster, Aldoux Huxley, Bertrand Russell,

Marie-Louise i Lilian Wolfe venenpremsa anarquista al carrer

Page 15: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

Sempre hem fet de pescadors excepte durantla guerra, que vaig anar de voluntari al front. Joera simpatitzant de la CNT, el sindicatmajoritari llavors junt amb la UGT. El meu pareanava a afaitar-se a can Tonet Barber que erad’idees anarquistes i sabia molt d’enraonar iens agradaven aquestes idees. El 39 me’nvaig a França i vaig tornar l’any 43 desprésd’estar en diferents camps de concentració.Vaig entrar per Irun i després d’estar tancat endiferents presons arribo a Roses. D’allà emporten a Cartagena i després m’envien aGirona on em varen jutjar i posar 20 anys depresó «por adhesión a la rebelión», però comque els que estaven condemnats a aquestapena ja eren al carrer em varen deixar anar iarribo a l’Escala el 45.

Jo menava la teranyina de ca la MiquelaCallol, Xurinyac. Recordo perfectament con sifos ara el dia que vaig conèixer en VernonRichards. Érem al cafè de can Trenta, haventsopat, esperant avarar la teranyina i fèiemcantarella amb en Jaume Esquelleta i enJaume Poch Volet. Això era al principi delturisme. S’asseu un xicot jove de la meva edat,perquè ara deu tenir 84 anys. Veig que mira iquan acabem la peça és dirigeix a mi, potserperquè estava de cares i diu: «Este pueblo megusta y voy a traer gente aquí.» I efectivament,el fet és que l’any vinent ja va escampar clientsa totes les cases de pescadors del carrer. Vaigveure de seguida que era anarquista. Ho vaignotar per les seves ganes d’ajudar la gent delpoble. Hi havia molta misèria llavors. EnVernon va pensar «a l’Escala estarem bé ifarem alguna cosa de profit per a ajudar lagent senzilla», perquè veia la misèria que hihavia aquells anys de la postguerra.

En Vernon dormia a casa també, però ellviatjava molt. Tenia una delegació a Figueres iclients per tot arreu. Quan va venir a l’Escala jas’havia mort la seva primera dona, la MariaLuisa. En Vernon ens va portar un llibre d’ella,que també era anarquista: Camí de la Utopia.El pare en tenia un de dedicat del pare de laFrederica Montseny, es deia L’últim Quixot. Al’Escala hi va venir amb la segona dona, laPeta, i dues noies, la Charlotte i la Judith. Vavenir tots els anys que va treballar a l’agènciade viatges. Vàrem fer una amistat molt forta iquan va deixar de venir ens escrivia moltsovint. Li contestava la Quimeta.

Joaquim Donjó i Garriga, Vinyals, 82 anys

El meu home en va dir: «He conegut un xicotanglès molt simpàtic», i l’endemà ja me’l vapresentar. En Vernon em va preguntar deseguida si volia tenir gent a casa. Nosaltres jahavíem tingut alemanys, de Bremen, a laprimavera i a l’estiu, els primers turistes quevaren desembarcar a l’Escala. Havien anat alcafè de can Serra a buscar lloc per dormir i allàels varen dir que vinguessin a casa. Pagavenmolt poc, però per a nosaltres era molt.Recordo que els primers anys encara s’haviende rentar la cara en un rentamans d’aquellsantics, i després ja vàrem començar a ferreformes. En Vernon sempre deia: «Estascasas son una sorpresa porque las miras defuera y piensas que está vieja y cuando entrasves que está nueva.» A casa hi portava ungrup de gent que eren anarquistes, ambcarrera, de metges per amunt: els McEwans,ell era ginecòleg; els Robert, ell era unpsiquiatre alemany que vivia a Londres. Erenmolt simpàtics quan s’aixecaven al matísempre deien: «Hello, my dear!», i ja se’nanaven a banyar a l’Olla. Per dinar s’enduienfruita i entrepans i per esmorzar i sopar anavena ca la Nieves.

Joaquima Vallespí i Torrent, 78 anys

En el món del «consumisme» la gent no té ulls,només boca. Potser aquestes reflexions sónuna indicació que visc en el passat, que el«progrés» no m’agrada. Potser és així. El fetés que aquesta destrucció de la bellesa naturali de la bellesa creada pels homes ja no espodrà rectificar quan, amb el temps, la gents’adonarà que tot aquest materialisme senseideals i sense fi, condueix a la destrucció detots els valors humans que, des de fa segles,estem intentant que siguin part i justificació dela vida mateixa.

Carta de Vernon Richards a Quimeta Vallespí

El nostre amic Vernon

Page 16: LA VERITAT DE LA CIMERA DE JOHANNESBURG · 2007. 12. 20. · l’aigua potable al que es veuen privats milions de persones, el canvi climàtic, o els aliments transgènics s’han

Freedom. Is it a crime? : The strange case ofthe three anarchists jailed at the Old Bailey(April, 1945). Freedom Press DefenceCommittee. Londres, 1945. [Col·laboracions deVernon Richards, Herbert Read, JohnChristopher Hewetson, Marie-Louise Richards,Philip Sansom en suport dels empresonats perl’affair Freedom].

Lessons of the Spanish Revolution. FreedomPress. Londres, 1953 (segona edició ampliada:1972; revisió: 1983). [Per què no va triomfar larevolució social durant la Guerra Civilespanyola? N’existeix una traducció castellanade Laín Díez: Enseñanzas de la revoluciónespañola. Bélibaste. París, 1971 (segonaedició: Campo Abierto. Madrid, 1977)].

Malatesta : his Life and Ideas. Freedom Press.Londres, 1965. [Biografia de Errico Malatesta iantologia dels seus textos. N’existeix traduccióen castellà de Paula Brines: Malatesta : vida eideas. Tusquets. Barcelona, 1975; però,malauradament, no inclou les fotografies del’edició original].

The Impossibilities of Social Democracy.Freedom Press. Londres, 1978. [Crítica de lasocialdemocràcia i dels polítics del PartitLaborista, antiparlamentarisme, campanyesantieleccions, etc.].

Protest without Illusions. Freedom Press.Londres, 1981. [Història i anàlisi del movimentbritànic per al desarmament nuclear, incloufotografies en blanc i negre].

Why Work? : Arguments for the LeisureSociety. Freedom Press. Londres, 1983. [Estracta d’una edició de Richards, amb articlesseus i d’altres autors (Williamb Morris, BertrandRussell, etc.)].

British Imperialism & the Palestine Crisis.Freedom Press. Londres, 1989. [Reculld’articles sobre les implicacions del Regne Uniten la política d’Orient Mitjà elaborat per VernonRichards].

World War – Cold War. Freedom Pres.Londres, 1989. [Richards fa d’editor d’aquestaplec de treballs sobre la Guerra Freda].

The Left and World War II. Freedom Press.Londres, 1989. [Edició d’articles sobre laposició política de l’esquerra britànica durant laSegona Guerra mundial a càrrec de Richards].

Neither Nationalisation Nor Privatisation :selections from Freedom (1945-1950).Freedom Press. Londres, 1989. [Antologia decol·laboracions editada per Richards sobre ladèria capitalista de privatitzar i nacionalitzartot].

Spain, 1936-1939 : Social Revolution - CounterRevolution. Freedom Press. Londres, 1990.[Recopilació de Richards de 75 textos diversossobre fonts originals del moviment llibertaridurant la Guerra Civil espanyola. Destaquenels retrats de militants destacats i dos poemesde Herbert Read].

Violence and Anarchism : A Polemic. FreedomPress. Londres, 1993. [Col·laboracions deRichards i d’altres autors en torn al tema desempre].

The Anarchist Revolution : polemical articles(1924-1931). Freedom Press. Londres, 1995.[Articles de Malatesta recopilats per Richards].

George Orwell at Home (and among theAnarchists) : Essays and Photographs.Freedom Press. Londres, 1998. [Fotografies iescrits de Richards i col·laboracions de ColinWard i Nicolas Walter].

A Part-time Photographers Portrait Gallery.Freedom Press. Londres, 1999. [Col·lecció deretrats de la gent que més ha influenciat en elradicalisme britànic del passat segle XX(George Orwell, Alex Comfort, George Melly,Bertrand Russell, entre d’altres)].

A Weekend Photographer’s Notebook.Freedom Press. Londres, 1996. [170fotografies en blanc i negre realitzades al pobletreballador en pla amateur per VernonRichards].

Beauty is More Than «In the Eye of theBeholder». Freedom Press. Londres, 1999.[Fotografies de dones i de nins realitzades perRichards com si fos un fotògraf aficionat].

Bibliografia de Vernon Richards