La vida en un instant

Edició: Secretaria de Política Sindical - Salut LaboralUGT Catalunya

Redacció, disseny i correcció: l’Apòstrof, sccl

Impressió: Artyplan

Dipòsit Legal: B-XXXXXXX

“Que content que estava en Guillem! De cop ivolta, se li havien posat les coses de cara”, pensala Conxi a l'autobús, mentre va camí de l'hospital.Des que el seu fill havia acabat d'estudiar estavadesesperat per trobar feina, recorda. No té unagran qualificació, i això li dificulta moltíssimtrobar-ne. A més, les coses no van bé, l'atur pujadia rere dia i moltes empreses ni tan sols agafenels currículums.

I no és que el noi li expliqui moltes coses a laConxi (ell és jove i, per al Guillem, ella és vella),però el coneix bé _per alguna cosa és la sevamare!_, encara que no parlin gaire; ell és moltreservat, si més no amb ella. Però aquell dia estavatan content que va expressar la seva alegria finsi tot a casa, a l'hora de dinar. Això sí, després detrucar a tota la colla. “Ja tinc feina! M'han cridat!”

Encara que a la Conxi li sàpiga greu, ha de re-conèixer que en Guillem mai no ha estat un bonestudiant. A ell li agraden les màquines: els cotxes,les motos, els ordinadors... S'ho passa bé muntanti desmuntant aparells i comprovant-ne el funcio-nament. Per això, tant ella com el seu home, elDiego, van decidir que era millor que fes el mòdulprofessional de mecànica quan va acabar l'ESO.Naturalment, en Guillem hi va estar d'acord. Noveia el moment de deixar l'escola i començar atreballar. Li va anar força bé i, com a premi, vatenir la moto. La moto!

I quina por que passa la Conxi amb la moto! Éspatidora de mena, i no li fa gens de gràcia que elGuillem s'enfili en aquell monstre sorollós quetant li agrada. Només que triga una mica més delcompte, el pensament li viatja a hospitals, am-

3

bulàncies i totes les altres desgràcies que es veuencada dia per la televisió. Si hagués estat per ella,mai no li haurien regalat l'aparell infernal (és aixícom ella l'anomena), però també és conscient queen Guillem és feliç amb la moto i que, després dela feina, és el seu gran tema de conversa. Motors,benzina, arbre de lleves, magneto, bugia i altrespeces que no coneix provoquen grans debats entreel seu home i el seu fill.

Avui hi ha un gran embús a la Ronda i l'autobúson viatja la Conxi està trigant més del compte.Té temps d'analitzar com han anat les coses a casad'un any cap aquí. Recorda perfectament com lesalegries van abaixar una mica el to quan en Gui-llem va començar a buscar feina. És molt jove ité poca experiència. Així que, després d'intentar-ho per altres camins, va decidir que no tenia unaaltra sortida que provar amb les ETT. El reparti-ment de currículums i les negatives se succeïendia rere dia, en un reguitzell monòton de frustra-cions i falses esperances. Ja no pretenia treballarde mecànic de motos i cotxes, no... ara en teniaprou amb qualsevol cosa que aportés diners a casai feina més o menys regular.

Fins que el van cridar d'una ETT. En Guillem esva posar nerviós. Era la primera vegada que feiauna entrevista de treball. No sabia com vestir-se,com pentinar-se, què havia de dir... li suaven lesmans. La Conxi el va tranquil·litzar com va poder.“Sigues tu mateix -li deia-. No has de témer res.Recorda de demanar les condicions del contracte:no et descuidis de preguntar el sou, l'horari i ladurada. No t'hi amoïnis i vigila amb la moto!”Quan va arribar a l'oficina, es va trobar que hihavia tres persones més esperant el mateix. Eren

4

tres nois, joves com ell, asseguts a les cadires del'entrada. Després de preguntar al mostrador id'omplir una fitxa, va seure a esperar. Van co-mençar a xerrar i un dels nois, el que seia a laseva dreta, li va explicar que les entrevistes noduraven gaire ni tampoc no eren massa complica-des. Ell n'havia fet moltes! També va saber quela feina era per a una cadena de muntatge en unaempresa que fabricava peces per a cotxes, concre-tament els plàstics necessaris per als retrovisors.En Guillem va pensar que això li haurien d'haverdit per telèfon. I si no li hagués interessat? “Toti amb això, no està malament. Si paguen bé, ja en

ETT

tinc prou per començar”. Ja es veia amb la sevagranota blau marí muntant més i més miralls.

Finalment, al cap de mitja hora, el va rebre unanoia en un despatx petit, amb poca llum i unataula atrotinada. Li va demanar que s'assegués i,després de confirmar les dades que tenia al for-mulari, el va començar a interrogar sobre la sevamanera de ser, de treballar, de les coses quecanviaria d'ell mateix... En Guillem no s'esperavapreguntes tan personals, pensava que parlariendels estudis o, com a molt, de les aficions quetenia. Ell duia preparat parlar de la seva moto,com la cuidava, com l'arreglava. No obstant això,en va sortir força satisfet, i se'n va anar cap a casasomiant en caixes i caixes de miralls apilonadesal seu costat.

I van passar els dies. No li van trucar per a aquestafeina. Va telefonar a l'empresa i li van donarllargues. Les il·lusions d'un sou, d'una indepen-dència econòmica, d'una professió es van anaresvaint a poc a poc. Fins que, al cap de dos mesos,la mateixa ETT el va convocar. En Guillem vapensar que potser així s'estalviaria tornar a passarper l'entrevista, si més no per les mateixes pre-guntes que ja li havien fet i que suposava que algúdevia haver apuntat en algun lloc. És clar que,potser, havia dit alguna cosa que no tocava i peraixò no l'havien avisat. Mentre esperava, dubtavaquè era millor per a ell. Gairebé tres quarts d'horael van tenir esperant, rumiant, a la cadira del'entrada. Per fi, la mateixa noia que l'altra vegadael va anar a buscar i el va conduir al mateixdespatx. “Aquest cop no hi haurà preguntes”, liva dir. “Dilluns comences a treballar, Guillem.Aniràs al polígon de Can Mombàs, en una empresa

6

del ram de la metal·lúrgia. Es diu InoxTree i hientraràs com a peó. Et sembla bé?”

Per un moment, va dubtar. Aquesta no l'esperava!Va recordar la mare i va demanar detalls sobre elcontracte, el sou i l'horari. També va preguntaren què consistia exactament la feina que hauriade fer. “Segurament hauràs de fer anar algunamàquina de polir o de tallar. Allà t'ho explicaranbé. T'esperen dilluns a les 7 del matí. Recordaque has de passar per aquí la setmana que ve persignar el contracte i els fulls d'hores treballades,d'acord? Llegeix-te aquestes normes de seguretatabans d'anar-hi”. Li va passar unes fotocòpies,amb un seguit d'instruccions sobre l'ús de lamaquinària i la prevenció. “Ara signa'm aquestdocument i endu-te les botes de seguretat”, li vaexplicar la noia, amb una cantarella monòtona. “Isi no tens cap dubte, res més”. En Guillem vasignar conforme havia rebut instruccions de pre-venció. Es va estranyar que hi posés que haviaassistit a un curs sobre el tema, però tenia ganesde marxar. Va agafar les botes i es va acomiadar.

Va sortir-ne tot pensarós, fins que... “Festa! Jaestà! Ja tinc curro!”. Va ser aleshores quan vatrucar els amics per anar a fer un toc, quan vatrucar a la mare per dir-li la notícia... Estavacontent.

Sembla que l'autobús, per fi!, pot tirar cap al'autopista. La Conxi continua capbussada en elsseus pensaments, que retenen amb claredat com,aquell mateix diumenge, en Guillem va agafar lamoto i va anar a fer un tomb per Can Mombàs.Es volia assegurar que l'endemà no tindria proble-mes per trobar el lloc. Juntament amb en Raül, el

7

seu millor amic, van enfilar la carretera que duiacap al polígon industrial. No és difícil de veureInoxTree: un rètol ben gran obre el camí de tresgrans naus situades en forma de U al voltant d'unpati.

_No es pot negar que aquí es treballa, oi? -vacomentar en Guillem. En veure la quantitat deferralla que s'acumulava al pati, va tenir la visiód'una empresa dels anys setanta, on no havienarribat els ordinadors ni les noves tecnologies._Així és el metall, noi! _va respondre en Raül_

Ja veuràs: una pila de tios i una pila de feina.Hauràs de currar de valent!_No em fa res _va concloure. Començava a tenirdubtes de la seva capacitat d'aixecar pesos id'emmotllar-se a la manera de treballar de la gentamb molta experiència.

I ja som a dilluns. En Guillem va arribar al polígonquan faltaven deu minuts per a les set. I va ser elprimer! Estava impacient per conèixer els com-panys, la màquina que havia de fer anar i sabertots els detalls de la feina. Volia aprendre ràpidi ser eficient, perquè esperava que el contractetemporal que havia de signar amb l'ETT passésa ser definitiu amb l'empresa. Feia un dia rúfol,plovisquejava i corria un ventet gelat, i això vaprovocar que els deu minuts d'espera se li fessinllarguíssims.

Tot arriba, però. Es va presentar a l'encarregat,en Xavi, que el va portar a una de les naus on hihavia les taquilles. Era una sala molt gran, plenad'armaris metàl·lics i plena de gent. En Xavi li vaensenyar el seu lloc i també li va presentar lapersona que seria el “seu” oficial, és a dir, el

8

9

responsable de la màquina on treballaria, qui lin'havia d'ensenyar el funcionament i ajudar-lo entot el que pogués: en Paco. Ell seria el seu companyde feina i el seu cap més directe.

_Mira, xaval -li va dir en Paco_. Si fas el que jodigui, tot anirà bé. La màquina no és complicadai la feina no és de les més dures que es poden feren aquesta empresa. Ja veuràs que tot marxa deconya. Et presentaré la Maria, que és el nom queli hem posat a l'aplanadora de xapa. Apa, anem-hi!

Quan en Guillem va començar a passar, en Pacoli va dir al Xavi: “Sempre m'han de tocar a mi elsmés joves? Sembla que ho facis expressament,coi!”

_No et queixis tant, Paco _va contestarl'encarregat_ i enrotlla't bé amb el xaval. Té pintade ser un bon nano. A l'hora de dinar en parlem,si vols. Però ara vés tirant.

I van anar cap a la nau on hi havia la maquinàriad'aplanar i de tallar. En Paco li va explicar quel'altra nau era la dels tubs i a la que acabaven dedeixar hi havia també el menjador i les dutxes, apart de les oficines. En Guillem va veure carretonselevadors que començaven a portar material a lanau on hi havia la Maria. Eren grans rotlles dexapa. “Sembla acer inoxidable”, va pensar.L'oficial, com si li hagués llegit el pensament, liva explicar que treballaven tant l'acer, sobretot,com el llautó, el ferro o l'alumini.

La primera impressió que va tenir de la nau vaser d'immensitat. “És supergansa, Raül”, explicaria

10

al seu amic al vespre. I la segona, i més impactant,de farciment. Era plena, farcida, de maquinària,gent i material. Va comptar que hi havia almenys5 ponts grua, dels que carreguen força tones. Elspassadissos entre màquina i màquina eren plensde ferritja, palets i trossos i fleixos de xapa. I elstoros plens, amunt i avall, feien la impressió demolta activitat, tot i que passaven justets pelspassadissos. En aquell moment es van haverd'apartar per deixar-ne passar un. Si es fes cas deles recomanacions de seguretat laboral, segur queaixò no es trobaria en aquestes condicions. Calespai per treballar i cal espai per córrer si hi haalgun accident. L'ordre i la neteja són els pilarsbàsics de la seguretat.

En Paco el va dur fins a la Maria, l'aplanadora dexapa. És una màquina de quatre cossos: el primerdesfà la bobina de metall; el segon, l'aplana ambun joc de corrons de ferro, el tercer és una cisallaque talla la planxa i l'últim expulsa les xapes alspalets. “Tu t'encarregaràs d'aplanar amb els corronsde laminació”, li va dir. N'hi havia deu, de corrons,cinc per baix i cinc per dalt. La feina consisteixa passar la xapa pels corrons, acompanyar-la, pertal que quedi totalment llisa, és a dir, que perdiles ondulacions que porta de la bobina.

_Ho has entès, xaval?_Sí. Quan dius que l'haig d'acompanyar vols dirque haig de fer força?_Sí que n'has de fer, sí. Fixa-t'hi.

I l'oficial va agafar un fleix que tenia al lateral iel va començar a passar pel mig del joc de corrons.Per l'altre cantó, va començar a sortir la xapa recta,tota recta, que va seguir fins a la cisalla. Li va

11

12

passar uns guants al Guillem:

_Ara prova-ho tu, vinga.

El Guillem no ho va trobar gaire complicat. Elscorrons agafaven el metall amb suavitat i ambrapidesa. Va comprovar com la xapa perdia totesles ondulacions i s'aplanava sota la pressió de lamàquina.

I aquest va ser tot l'aprenentatge d'en Guillem,perquè en aquest punt es va donar per fet que japodia anar fent sol, encara que durant la resta deldia va anar rebent explicacions de com s'haviende posar els fleixos i què era el que s'esperavad'ell. Hi havia molta feina i, sobretot, la sevamissió consistia a mantenir el ritme constant desortida de xapa. Aquesta mateixa xapa és la quedesprés serveix per fer coberts, piques, armarisde cuina, mostradors, derivats d'automoció...

Aquell vespre, la Conxi va escoltar atentamentles explicacions del seu fill. “Mira, mama, lesplanxes de metall vénen en bobines que fan 0,5mm, 1 mm, 1,5 mm... depèn, n'hi ha de diferentsgruixos. L'objectiu és que quedin ben llises, talladesa la mida necessària. És així de fàcil”.

La mare veia que el Guillem estava il·lusionat. Liagradava l'ambient de la feina: quaranta homesfent anar màquines tot el dia. Se sentia bé, tot ique encara no acabava de veure ben bé quin erael funcionament de l'empresa. “N'hi ha una altraque són ganivetes que tallen rotativament, desfàla bobina i la fa més petita”, explicava el noimentre sopaven.

13

_I no són perilloses aquestes màquines, fill? _vainquirir la Conxi, una mica amoïnada._No ho semblen pas. M'han donat els guantsperquè no hi hagi de posar les mans, encara quehe vist gent que no els fan servir. L'oficial ambqui m'han posat és el responsable d'això, suposo.I l'encarregat va voltant tot el dia. M'imagino queestà tot controlat.

“Que beneits que vam ser!”, veu ara la dona.“Hauríem d'haver sigut més insistents”. En aquestmoment, ja enfila la carretera que duu a l'hospital.De l'autobús estant, es pot veure com la ginestas'ha ensenyorit de les vessants de la muntanya.Però ella és closa en el seu repàs dels fets, en comvan transcórrer els esdeveniments en aquells dies.

A l'endemà, però, per al Guillem ja no tot era tannou i les coses es van anar complicant. Al noi seli va esvair una mica l'alegria, encara que seguiaamb la determinació de fer les coses bé, de serun treballador exemplar i de familiaritzar-se deltot amb els companys, les màquines i l'empresaen general. Això sí, va perdre part del bon humor.Va estar tot el dia treballant a la màquina, queanava fent sense aturador, però es va sentir unamica sol. No aixecava el cap de la Maria, i enPaco... bé, no es pot dir que li fes gaire companyia.La missió de l'oficial responsable de la màquinaés que la feina surti bé. És a dir, que les pecesquedin ben apilades, classificades per pesos (cadamàquina té la seva bàscula) i cada mida al seupalet. I, evidentment, donar suport al peó, sobretotsi és novell. Ha de procurar no deixar-lo sol si noés que té molta experiència. Però en Guillem nova notar gaire bona voluntat en el seu oficial. Elva veure, una bona estona, discutint amb

14

l'encarregat. “Segur que parlen de mi, dec estarfent alguna cosa malament”. I va continuar passantfleix, rumiant que no sabia què podia fallar.

Després de dinar, la màquina li va començar a donarproblemes. No sabia per què, però la xapa no sortiacom havia de ser. Era com si se li torcés. Va aixecarels ulls buscant en Paco, però no el va veure. Es vatrobar perdut. “A qui coi li haig de dir?”, pensava.Tenia clar que havia de ser ràpid, perquè allò noanava bé. Va mirar al seu voltant i tothom estavatreballant de valent, cadascú al seu lloc. Aleshoresva veure passar l'encarregat i el va cridar.

_On és en Paco? _va ser el primer que va dir elXavi.

_Doncs no ho sé _va respondre en Guillem, unamica avergonyit.

L'encarregat va marxar i va tornar amb l'oficialal cap d'un moment. En Paco feia cara d'enfadat.Va tocar uns cargols de la Maria i li va dir:

_Ja pots continuar, tu... Deus estar content, oi? Jam'has fet quedar malament! La pròxima vegadavine tu a buscar-me. I espavila! que aquests paletshan de sortir avui. Xaval, que sembles una carracavella.

El Guillem va continuar treballant, aquest copamb en Paco al costat. No es van dir res més entota la tarda.

Al vespre, quan prenia una cervesa amb el Raül,es queixava:_La feina no està malament, ni el sou, però elpaio aquest em té ben fregit. I només és el segon

15

dia! Però sembla que no li he caigut bé. I miraque m'enrotllo!_Què se suposa que hauria de fer?_Doncs, no s'hauria de moure del voltant de laMaria. Jo encara estic aprenent! Veig els altresoficials, a les altres màquines, i no n'hi ha cap quese'n vagi! Un o dos peons per aparell i l'oficial alcostat, vigilant la feina, pesant, mesurant... Encanvi, aquest sembla que sempre tingui millorscoses que fer que ser allà. I jo no ho acabod'entendre tot encara. Hi ha moltes coses que nosé per a què serveixen._Demana que et canviïn de màquina._Sí, clar. Però només porto dos dies treballant.Ni he signat el contracte encara. Amb el que m'hacostat trobar aquesta feina, només falta que co-menci a posar-hi pegues. M'esperaré a passar elperíode de prova, com a mínim._Doncs, ja saps, col·lega. A aguantar! -li va direl Raül picant-li l'espatlla amb afecte.

I així arribem al tercer dia de feina del Guillema la InoxTree. En Paco semblava estar una micamés xerraire que el dia anterior. Li va explicaralguns altres detalls de la màquina que encara noconeixia. Tot va anar millor, i el noi es va anaranimant a mesura que passaven les hores. Ja eragairebé l'hora de marxar quan l'oficial li va expli-car:

_Mira, nano, la màquina és bruta. Per netejar-la,hem de passar aquest paper pels corrons, perquèabsorbeixi l'oli i la brutícia que s'hi pot haverquedat. Fes-ho tu.El Guillem va agafar el paper i va fer el que enPaco li deia._Torna-hi. No ha quedat prou bé, torna-ho a fer_començava a fer veu d'impaciència.

16

17

I així va ser. El Guillem, amb un tros nou de paperi una mica nerviós, va repetir l'operació.

_Me cago en l'ou! És que no saps fer les cosesbé? Sempre em toquen els més totxos, coi! -vaengegar-li, enfurismat_. Torna-hi! I aquesta vegadafes-ho bé, tanoca!

I va ser en un segon... no, menys d'un segon, unmoment. Un moment que li va esguerrar la vida.S'hi va enganxar! Els corrons li van prendre elguant i la mà! Se la van empassar!

Va cridar com si se li anés la vida. “Quin mal,per favor, quin mal!”. En Paco també cridava.Tothom s'hi va acostar, però no hi havia espai!Massa palets, massa toros, massa ferritja... massade tot. Durant uns segons, importantíssims,l'enrenou va ser descomunal. Algú va aturar, perfi!, la màquina, la Maria.

En Guillem va perdre el coneixement quan des-muntaven la màquina per poder treure'l d'allà. Notenia mà dreta. Era tota un manyoc de sang. Estavamatxucada. Només havia conservat una falangedel polze. Van venir l'ambulància i els bombers.

Per fi arriba la Conxi a l'hospital. No s'ha adonatque porta una estona plorant. Els altres passatgersla miren i un, fins i tot, li demana si la pot ajudar.Li dóna les gràcies i baixa de l'autobús. El Guillemporta una setmana en una habitació del tercer pis.Quan hi arriba, troba el Xavi, que ha anat a veureel noi. Parlen de l'empresa, de l'accident i de lesconseqüències que ha tingut. Tothom està moltespantat, començant per l'amo i també en Paco,és clar.

1818

19

No és el primer accident que hi ha hagut a laInoxTree. De fet, n'hi ha sovint. S'hi barregencostums, maneres de treballar errònies, i interessoseconòmics. Si falta espai, si s'ha de treballar ràpid,és perquè els empresaris no inverteixen en unanau més gran i en la contractació de més personal.I la gent no es posa els guants perquè no hi estàavesada i els costa fer-los servir. Tot plegat ésdifícil de canviar amb una xerrada anual al patii amb uns fulls avorrits que queden fastiguejatsa la taquilla.

L'encarregat es mira en Guillem amb vergonya:

_Saps que li ha posat les proteccions a la Maria?_Quines proteccions? -pregunta la Conxi._L'aplanadora ha de dur unes proteccions perquèno hi puguin passar les mans. Aquesta no en tenia,no n'havia tingut mai, encara que són obligatòries.Ara les hi han posat.

La Conxi surt. Se'n va a plorar a un altre lloc. Ladesgràcia del seu fill li fa tant de mal! No enténcom hi poden haver tantes mancances juntes, i noaccepta que totes hagin anat a esmicolar el futurd'en Guillem. Una ETT que no informa, unaempresa que no inverteix en prevenció fins queno es massa tard, com tantes altres, uns caps queno formen perquè no tenen temps, o ganes..., totplegat ha contribuït a enfonsar una família.

Quan torna a l'habitació troba en Guillem mirant-se el lloc on havia tingut la mà i pensant en lamoto, la seva moto, la que mai més no tornarà aportar.

20

21