L’ARQUELOGIA A GAVÀ - Centre d'estudis de...

L’ARQUELOGIA A GAVÀ

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA

Jaciments plistocens i ocupacions humanes

en el paleolític de Gavà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

El neolític a Gavà. Miners, pagesos i intercanvis . . . . . . . . . . . . . . 45

Excavacions arqueològiques a la serra de les Ferreres,

Mines Prehistòriques de Gavà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 67

Gavivs en el context de la romanització del Baix Llobregat . . . . . 87

Les Sorres, 25 anys després . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 117

L’explotació de ferro en el complex miner de Gavà.

La mina número 65 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 141

La mineria del ferro a Gavà. Darreres intervencions

arqueològiques a la serra de les Ferreres . . . . . . . . . . . . . . . . 161

Les petjades dels primers cristians de Gavà:

a l’entorn dels orígens de la parròquia de Sant Pere . . . . . . . 177

Índex

Primera edició: març 2009

© d’aquesta edició: Associació d’Amics del Museu de Gavà i Institut Municipalde Gestió del Patrimoni Cultural i Natural de Gavà-Ajuntament de Gavà, 2009

Autoria dels textos: Ramón Álvarez, Amaia Bordas, Ferran Borrell, Josep Bosch,Joan Daura, Joan-Josep Esteban, Alícia Estrada, Pere Izquierdo, Roger Molina,Eva Orri, Manuel Saa, Jordina Sales i Montserrat Sanz.

Disseny i maquetació: Marta Ruescas

Correcció de textos: Manel Alonso Figueres

Impressió:

Dipòsit legal:

Fotografia de la portada:

Imatges propietat de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, les quals han estatcedides per aquesta publicació (p. 49, 69, 89, 97, 106, 107 i 163).

En aquest llibre resseguim la seva dedicació a l’arqueologia de Gavà, la pre-

històrica i la romana. Arqueòlegs i col·legues recuperen part de la seva feina

per fer una síntesi de la nostra història i posen de manifest la seva interes-

sant aportació, una feina professional que serveix i servirà per a futurs inves-

tigadors.

Joaquim Balsera GarciaAlcalde de Gavà

5•

Ara fa poc més d’un any que ens deixava l’Alícia Estrada, arqueòloga gava-

nenca molt vinculada al Museu de Gavà. Sempre és trist saber de la pèrdua

d’una persona jove, per tot allò que deixa darrera, per les moltes coses que

sabem que podria haver fet i, en el cas de l’Alícia, per tot allò que podia

haver aportat a l’arqueologia, en concret a la de Gavà.

El seu compromís amb la seva ciutat va ser ferm. Va formar part de l’equip

d’arqueòlegs de l’Escola-taller Mines de Gavà i va emprendre l’aventura

empresarial de 3Associats, a través de la qual va mantenir una estreta rela-

ció amb el Museu i en el dia a dia de les Mines quan, recordem, encara s’hi

accedia per la masia de can Tintorer. També a través de 3Associats, l’Alícia va

seguir treballant en l’arqueologia de camp.

Podem resseguir part d’aquesta trajectòria llegint els articles que es recullen

en aquest llibre. Tots tenim present la seva implicació en el projecte de recer-

ca a les Mines, que va ser intensa codirigint campanyes des dels principis dels

anys noranta i signant la gran majoria de les publicacions científiques que

sobre el jaciment s’han efectuat des del Museu. Quan els profans ens abo-

quem al món de l’arqueologia, ens sorprèn la complexitat d’aquesta discipli-

na, el rigor, la dedicació i l’esforç que exigeix, així com la necessitat del tre-

ball en equip. Aquest és l’exemple de l’Alícia Estrada.

Però si per afinitat o proximitat la seva vinculació amb les Mines va ser més

intensa, els articles d’aquesta publicació ens recorden el seu paper en exca-

vacions al centre de Gavà, a través de la seva feina professional i alhora aju-

dant-nos a construir el trencaclosques - que és encara ara - de la vil·la roma-

na de Sant Pere. Potser era l’Alícia Estrada la que estava gratant la terra

quan passàvem pel costat d’alguna d’aquestes excavacions.

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA4 •

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA6 • 7•

Alícia Estrada ha estat una dona admirable, en molts aspectes de la seva vida

i, concretament, en la professió que l’ha distingida des que va optar per

seguir una carrera no gens estranya a Gavà: l’arqueologia. Dic això perquè

no era el primer cas que es donava. Ja abans hi havia hagut el de Pere

Izquierdo Tugas, també un apassionat per aquesta disciplina, el qual n’ha fet

l’objecte principal de la seva professió. La Núria Castellano i l’Amaia Bordas,

brillantment, en són també casos paradigmàtics. Algú altre hi pot haver,

sempre hi ha excepcions, que ha seguit la carrera només per tenir un títol

universitari i penjar-lo al salonet de casa, però no per dedicar-s’hi. Què hi

farem! No va ser aquest el cas de l’Alícia.

Sempre recordaré la primera vegada que la vaig veure. Va ser en la primera

Junta de govern del Museu de Gavà –dins del mandat de 1991 a 1995– quan,

formant part com a membre d’aquest òrgan en qualitat de vocal, hi va ser

durant vuit anys, i sempre exercint aquesta mateixa delegació. Mentrestant

estudiava i treballava en feines esporàdiques; però tornava a això que havia

de ser el leitmotiv de la seva vida: la investigació en el camp de la prehistò-

ria i la història antiga. Vet aquí una carrera que, en el pla humà, ens explica

–o si més no, ho intenta– ensenyar-nos l’origen d’aquest ésser meravellós i

roí alhora que és l’ésser humà. Això, ben pocs ho saben o ho creuen. No

podem deixar de dir que, també, va ser presidenta de l’Associació d’Amics

del Museu, i també secretària; i quan no va ser ni una cosa ni l’altra, en va

ser vocal, i treballadora incansable en la preparació d’activitats i de viatges.

Recordem, aleshores presidenta, com va dur a bon terme el viatge a Can-

tàbria per visitar les coves d’Altamira. Això s’esdevenia cap a les primeries de

desembre de l’any 1995.

El cas de l’Alícia va ser dels qui, il·lusionadament, arriben fins al final perquè

estimen la professió, per menyspreada o insignificant que pugui ser per part

d’aquells que només cerquen una “carrera que tingui sortida”. I, per sort,

n’hi ha encara, actualment, que han triat aquests estudis per al servei de la

nostra gent. Això fa de Gavà una terra de planter i de vocacions en aquesta

ciència. No se n’ha d’estranyar ningú, d’aquest fet, ja que el nostre territori

és d’una riquesa extraordinària en aquest camp. Perquè, de quina part de

la història humana voleu que parlem? Si no hi són totes representades

–almenys, fins avui no en sabem més–, Déu n’hi do el tros de pastís que ens

ha tocat! I això ho sabem tots els qui amb més o menys dedicació ens hem

abocat a l’estudi de la prehistòria o de la història antiga de Gavà. L’Alícia, en

un principi, amb una propensió més orientada a l’especialització del paleo-

lític, no li va ser obstacle posar-se a investigar el món neolític de les mines de

Can Tintorer. El cert és, ho dic sincerament, que aquesta ciència “t’enganxa”

encara que no ho vulguis, sigui quina sigui l’especialitat que et toqui o que

et facin fer.

Al llarg de tots aquests anys de conèixer l’Alícia he vist en ella una persona

constant en la feina, tant la d’empresària (no oblidem que va exercir la

gerència de l’empresa de difusió 3 Associats) com la d’investigadora: han

estat molts els sectors i els àmbits històrics en què ha treballat a Gavà, impo-

sats per la necessitat d’haver d’atendre una excavació de salvament urgent.

En tot i sempre, calladament, va mostrar i demostrar el rigor necessari que

només pot ser atribuïble a la feina ben feta.

Sentim la seva absència i la trobem a faltar, però ens estimula el seu bon fer

i n’aprenem d’allò que ha deixat fet, i ens dol que no puguem disposar de

tot el que hauria pogut fer per a bé de la història d’aquest Gavà que ella

tant va estimar.

Manel Alonso FigueresArqueòleg

Associació d’Amics del Museu de Gavà

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA8 • 9•

Per a la majoria de gent de Gavà el vessant acadèmic de l’Alícia Estrada era

poc conegut. La seva feina al Museu i a l’empresa va fer que tan sols els seus

amics coneguessin amb profunditat el seu compromís acadèmic, de recerca i

de docència.

Com a responsables universitaris d’haver impulsat aquesta fructífera branca

de la seva activitat vital, però, sobretot, com a amics seus, volem recordar

aquí unes quantes fites del seu pas per la Universitat de Barcelona.

Ja en la seva darrera etapa d’estudiant l’Alícia va freqüentar les excavacions

arqueològiques del grup en el qual finalment es va integrar, el SERP (Semi-

nari d’Estudis i Recerques Prehistòriques), adscrit a l’àrea de Prehistòria del

Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la UB. Volem

recordar-la al Filador, l’any 1988, excavant i participant amb entusiasme

juvenil en les tasques de laboratori; ja llavors el tema arqueobiològic comen-

çava a despertar el seu interès, sense concretar-se encara en el que havia de

ser la seva via de recerca futura, l’arqueoeomalacofauna. Aquella campanya

portà, a més, conseqüències decisives en la vida de l’Alícia; allà va conèixer

el Jordi...

Paral.lelament amb la seva activitat professional/empresarial en el camp de

la difusió de l’arqueologia al voltant del Museu de Gavà, l’Alícia començà a

assumir responsabilitats científiques amb la codirecció de les excavacions de

l’abric del Gai (Moià, Bages) des de l’any 1994. Aleshores, el SERP, va decidir

reprendre aquest jaciment, excavat en els anys setanta, ja que s’integrava

perfectament en la planificació científica del grup. Fou llavors que, junta-

ment amb en Jordi Nadal i una de les persones que signem aquestes línies

(PGAA), l’Alícia arribà a codirigir les tasques desenvolupades al Gai. La seva

feina fou molt positiva i va ser un dels pilars de la bona tasca que s’ha fet al

jaciment des de mitjan anys 90.

En el vessant més purament acadèmic l’Alícia gaudí d’una beca de quatre

anys destinada a plantejar-se i a encaminar una tesi doctoral. Aquests ajuts,

atorgats per la Universitat de Barcelona, eren les Beques de docència i recer-

ca, i comportaven, a més, impartir les pràctiques de l’assignatura troncal de

prehistòria, obligatòria al primer curs d’història. Durant quatre anys (2002-

2005) l’Alícia assumí aquestes pràctiques amb els alumnes de primer amb

total satisfacció, transmetent-los tota la seva experiència anterior en el camp

de la difusió i dels tallers.

Al mateix temps, en haver de definir-se per un tema de tesi quan va dema-

nar la beca, va optar pel que ja havia anat conreant al costat del Jordi, el de

l’arqueoeomalacofauna. El seu DEA, ja sota la direcció d’un de nosaltres

(PGAA), tenia el títol de La malacofauna marina dels jaciments epipaleolítics

catalans: una aproximació als usos simbòlics i culturals, i fou llegit al

Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la UB el juny

de 2004. Des de llavors es va orientar ja cap a la tesi doctoral amb una afició

i interès que li duraren mentre la malaltia ja començava a debilitar-la.

Les seves aportacions científiques trasllueixen en el títol del DEA: no tan sols

identificació de cargols i de petxines, sinó estudi de les transformacions i usos,

culturals i simbòlics, que els éssers humans de la prehistòria donaren a aquests

elements. Això permeté determinar vies d’arribada als jaciments des de la

Mediterrània i des de l’Atlàntic, i postular nous camins, per la vall de l’Ebre, per

a algunes d’aquestes petxines i cargols vinguts de l’àrea cantabroaquitana.

Tot plegat podem resumir-ho en nous camins, noves idees, noves tesis sorgides

de la bona feina de l’Alícia, una constant al llarg de tota la seva existència de

la qual nosaltres en nom propi, i en el de tots els membres del SERP de la

Universitat de Barcelona, en volem deixar constància en aquest volum que li

dediqueu els seus companys de l’Associació d’Amics del Museu de Gavà.

Barcelona, febrer de 2009 Josep M. Fullola i Pilar García-Argüelles

(SERP, Universitat de Barcelona)

Jaciments plistocens i ocupacions humanes

en el paleolític de Gavà

Joan Daura Luján1, 2

Montserrat Sanz Borràs1

1. G.R.Q. Grup de Recerca del QuaternariSERP. Dpt. Prehistòria, H. Antiga i Arqueologia Facultat de Geografia i Història Universitat de BarcelonaC/ Montalegre, 6. 08001 Barcelona [email protected]

2. University of BristolFaculty of Arts. Dpt of Archaeology and Anthropology43 Woodland RoadBS8 1UU Bristol (UK)

aprofundir en el coneixement del medi natural, especialment en els aspec-

tes que fan referència a la fauna i la flora.

Alhora, aquesta gran mobilitat dels grups de caçadors-recol·lectors del pale-

olític comporta estendre el marc geogràfic més enllà dels límits de l’actual

terme municipal de Gavà. En aquest sentit, l’estudi d’aquests primers homí-

nids requereix el coneixement del relleu, per tal de poder localitzar els llocs

d’hàbitat, i també la identificació geològica dels terrenys per tal de situar els

dipòsits susceptibles de contenir-hi restes. En el cas de Gavà té molta impor-

tància la serra del massís de Garraf al nord i la presència d’una plana litoral

al sud. La composició de roques mesozoiques d’una part d’aquest massís ha

afavorit el desenvolupament del sistema càrstic i, per tant, la presència de

cavitats, algunes de les quals han estat utilitzades pels grups del paleolític

així com pels carnívors.

D’aquesta manera, les coves i els avencs del Garraf han esdevingut lloc de

prospeccions per al coneixement del plistocè. En aquesta línia, des de l’any

2000, el Grup de Recerca del Quaternari (GRQ) del SERP de la Universitat de

Barcelona està duent a terme un projecte arqueològic en el conjunt de jaci-

ments paleolítics que se situen en l’entorn geogràfic dominat pel massís de

Garraf-Ordal i del curs baix del riu Llobregat. La major part de les localitats

que s’estan investigant actualment eren inèdites abans de les intervencions,

com és el cas de les terrasses dels Canyars a Gavà, motiu pel qual aquest estu-

di està ajudant a omplir un important buit de coneixement en el registre del

paleolític d’aquesta part del territori. El treball arqueològic en aquests nous

jaciments i l’estudi d’altres localitats ja conegudes, com és el cas de la cova

Bonica o l’avenc de la Pepi, de Gavà, ens permeten reconstruir el marc dels

primers homínids a la costa central catalana i al terme de Gavà.

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA JACIMENTS PLISTOCENS I OCUPACIONS HUMANES EN EL PALEOLÍTIC DE GAVÀ12 • 13•

RESUM

En aquest treball presentem per primera vegada i de manera unitària els

jaciments de cronologia plistocena que hi ha dins l’actual terme municipal

de Gavà, fent referència a les principals localitats del mateix moment que hi

ha al massís de Garraf com a marc general. El registre arqueològic i paleon-

tològic en aquestes edats al municipi de Gavà és pobre en jaciments malgrat

que és ric en nombre de restes.

Els jaciments de Gavà s’estenen des del pliocè, representat per la cova

Bonica, fins al plistocè superior, amb la terrassa de la riera dels Canyars com

a localitat més significativa. Aquest darrer dipòsit, prop de la cova del

Rinoceront, de Castelldefels, i a la cova del Gegant de Sitges, formen el gruix

més significatiu de jaciments que hi ha al massís de Garraf. La seva importàn-

cia rau en la gran quantitat de fòssils recuperats, en el seu estat de preser-

vació, en l’obtenció d’edats directes i en la recuperació de les primeres res-

tes d’indústria lítica del paleolític superior de la vora oriental del massís de

Garraf i del Baix Llobregat.

INTRODUCCIÓ

Els primers pobladors que varen habitar l’actual terme municipal de Gavà es

remunten al paleolític, moment en el qual els grups humans eren nòmades

i es desplaçaven amb una gran mobilitat pel territori que configura l’actual

massís de Garraf i les zones limítrofs. Les ocupacions humanes d’aquest

moment són esporàdiques, i es basen normalment en l’aprofitament de

caràcter oportunista dels recursos que ofereix el medi. Per aquest motiu i per

tal de saber com han estat les ocupacions humanes, així com per reconstruir

i conèixer l’entorn en el qual vivien aquests grups, és d’especial rellevància

podria haver baixat en els moments de màxim fred fins a 120 metres per sota

de la cota actual i, per tant, la línia de costa es trobaria molt més allunyada,

a uns 10 km de l’actual. Això afectaria de manera considerable la geografia

del municipi, ja que la plana que actualment té Gavà seria molt més àmplia.

De tots aquests moments freds, el que ha tingut més ressò i que ha deixat

també més empremta és el darrer estadi glacial que es va produir, aproxima-

dament, entre ara fa 75 ka (ka=milers anys) fins uns 10 ka, amb un període

de màxima rigorositat climàtica ara fa uns 20 ka (LGM). D’aquest moment és

un clar exemple el jaciment de les terrasses de la riera dels Canyars, de Gavà.

I és també en aquest moment en el qual el relleu de la costa catalana seria

en part similar a les del nord d’Europa.

HUMANS AL GARRAFL’evolució humana, l’emigració del gènere Homo

Una segona característica essencial per a l’estudi del paleolític és l’aparició

del gènere Homo. Aquest gènere, en el qual s’inclou la nostre espècie, forma

part de l’ordre dels primats, amb els qui compartim una sèrie de caràcters

comuns amb d’altres que han existit al planeta des de fa 70 Ma fins als nos-

tres dies, si bé les característiques biològiques han evolucionat molt des d’a-

quests primats més antics (Boyd i Silk, 2001; Ankel Simons, 2000). La prolife-

ració d’aquest ordre i especialment l’emigració del gènere Homo des del

continent africà, ara fa uns 2 Ma, ha conduït a què la nostra espècie hagi

colonitzat tot el planeta. Aquesta evolució biològica de les espècies, entre

les quals no hem d’oblidar incloure la nostra, no té un objectiu, ni una fina-

litat, sinó que es regula per l’atzar i la supervivència.

Les restes humanes més antigues trobades fora del continent africà provenen

del jaciment de Dmanisi, a Geòrgia (Agustí i Lordkipanidze, 2005) i són d’ara

fa uns 1,8 Ma. A la península Ibèrica no hi ha restes tan antigues, si bé s’han

trobat alguns fòssils una mica més recents que els caucàsics, com els de Venta

Micena, a Orce (Gibert, 2004) o els de la Sima del Elefante, a Burgos (Carbo-


Els canvis climàtics, motor de canvis

Per a l’estudi del paleolític és cabdal conèixer les oscil·lacions climàtiques que

han anat succeint dins el període del quaternari, des de fa aproximadament

2 Ma (milions d’anys) fins a l’actualitat, ja que aquests canvis tenen impor-

tants conseqüències en el medi natural i, per tant, en el comportament dels

primers grups humans.

El més significatiu d’aquestes oscil·lacions és la progressiva degradació, des

d’uns moments més càlids i humits ara fa uns 3 Ma, propis d’ambients més

selvàtics, cap a uns altres més àrids i secs en els darrers moments. Aquests

canvis climàtics afecten tant els homínids com les diferents espècies animals

que habiten en tot aquest territori, ja que evolucionen o s’extingeixen en

funció d’aquestes alteracions, entre d’altres paràmetres. Així, en els moments

de fred, viuen a gran part d’Europa animals com els mamuts (Mammuthus

primigenius), els rinoceronts llanuts (Coleodonta antiquitatis) o els rens

(Rangifer tarandus), mentre que en els moments càlids trobem animals com

hipopòtams (Hippopotamus antiquus), elefants (Elephas antiquus) i rinoce-

ronts (Stephanorhinus etruscus), entre d’altres.

Dins d’aquest progressiu refredament es produeixen uns períodes puntuals

encara més freds alternats amb d’altres de càlids. Aquestes oscil·lacions del

clima, tradicionalment, havien estat anomenades com períodes glacials i

interglacials, respectivament, utilitzant una nomenclatura específica ara fora

d’ús. Actualment els treballs en els fons marins i en els gels polars han

demostrat que aquests canvis del clima han estat molt més presents del que

s’imaginava (Shackleton, 1973 i Bassiont, 1994).

Els moments freds, com els estadis isotòpics 2 i 4, afecten molt en la variació

del medi ambient, però també tenen fortes conseqüències en el modelatge

del relleu. Durant aquestes etapes les masses de gel dels casquets polars aug-

menten considerablement i suren sobre els oceans, fet que provoca que el

nivell marí descendeixi i que els rius s’encaixin. A Gavà, el nivell del mar

JACIMENTS PLISTOCENS I OCUPACIONS HUMANES EN EL PALEOLÍTIC DE GAVÀ14 • 15•

nell et al., 2008). D’aquests moments tan antics no coneixem restes humanes

dels primers homínids al Garraf; sí que, en canvi, s’han trobat restes de fauna

fòssil que aporten informació entorn al coneixement del massís en aquest perí-

ode. Cal destacar, però, que a Gavà s’han recuperat altres primats una mica

més antics, del pliocè, procedents de la cova Bonica, cavitat propera a la vall

d’en Joan i que tractem més endavant (figura 3.4 i 3.5). Aquestes restes corres-

ponen a cercopitècids, gènere de primats catarins, que es caracteritzen per

tenir una dieta frugívora, així com per una vida arborícola. La resta humana

més antiga que coneixem de la zona propera a Gavà és de l’espècie Homo

neanderthalensis i està datada entre els 49 i 80 ka. Es tracta d’una mandíbula

procedent de la cova del Gegant, de Sitges (figura 2).

En conseqüència, i ja que els fòssils humans són molt escassos, per tal de

conèixer el poblament, la forma de vida i saber quins grups varen habitar

aquest territori hem de fer esment d’aquells jaciments on s’han trobat les

eines fetes per aquests homínids, així com les restes dels animals consumits.

D’aquesta manera, l’arqueologia ens permet saber, per exemple, que durant

el període que comprèn el darrer 1,5 Ma, els grups humans que van habitar

el Garraf, com ara els neandertals (Homo neanderthalensis) i els seus ances-

tres (Homo heidelbergensis i Homo ergaster-antecessor) van haver de fer

front a la competència d’altres depredadors, especialment carnívors de gran

talla, com els lleons i les panteres, i carronyaires com les hienes.

Paral·lelament a l’evolució biològica ha esdevingut també la de la tècnica, des

de les eines més primitives fetes de pedra per homínids de fa 2,5 Ma al con-

tinent africà fins a l’actual xarxa de transformacions que han convertit el pla-

neta en quelcom artificial, multiplicant l’espècie humana de tal manera que

hem modificat l’entorn natural que ens va permetre viure i evolucionar.

JACIMENTS PLISTOCENS I OCUPACIONS HUMANES EN EL PALEOLÍTIC DE GAVÀ16 HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA• 17•

FIGURA 1. Taula amb la nomenclatura utilitzada i la situació cronològica delsprincipals jaciments de Gavà i del massís de Garraf.

unes eines tallades per les dues cares amb un fil en aresta. Probablement,

d’aquest tipus d’eines, sí que hi ha dades procedents de localitats properes

a Gavà; aquest podria ser el cas de les troballes més antigues de la vall del

Llobregat, com un bifaç del jaciment de ca n’Albareda, a Sant Feliu de Llo-

bregat (Gràcia, 1990; Daura, 2008).

Els neandertals (Homo neanderthalensis) al massís de Garraf,generalització de les ocupacions

Al Garraf sí que coneixem molt bé com era la vida d’un altre homínid, els

neandertals (Homo neanderthalensis), una espècie del gènere Homo que va

viure a Europa i part d’Àsia entre els 300 ka i els 40 ka, tot i que en alguns

indrets va perviure de manera residual molt més temps. Tant l’origen com la

desaparició dels neandertals és encara ara una incògnita que centra un dels

debats científics més intensos de l’evolució humana.

Els neandertals han estat la darrera espècie d’homínids més propers a nosal-

tres amb qui hem conviscut fins a extingir-se, ara fa uns 28 ka, al sud de la

península Ibèrica. A Catalunya, les restes humanes conegudes d’aquesta

espècie són molt poques, fins al moment tan sols coneixíem l’existència

d’una mandíbula trobada a Banyoles (Maroto, 1993), i d’una dent a la cova

de Mollet de Serinyà (Cortada et al., 1988). Aquest panorama, relativament

pobre de fòssils humans de l’època dels neandertals, s’ha ampliat amb la

recent descoberta d’una mandíbula humana procedent de la cova del

Gegant, de Sitges, la resta humana més antiga del Garraf i una de les més

antigues de Catalunya (Daura et al., 2005).

Hi ha diferents hipòtesis sobre l’origen dels neandertals. Una d’aquestes

planteja que aquests i els homes moderns ens vàrem separar fa aproximada-

ment uns 240 ka i que l’espècie coneguda com Homo heidelbergensis és la

baula entre ambdues. L’altra hipòtesi aposta per una divisió anterior i que,

per tant, els neandertals van evolucionar des de molt temps abans a Europa.

JACIMENTS PLISTOCENS I OCUPACIONS HUMANES EN EL PALEOLÍTIC DE GAVÀ

Les primeres ocupacions humanes, testimonis aïllats de la presència humana

Tot i que les restes humanes són molt importants per a la informació directa

que ens aporta dels primers pobladors de Gavà i del massís de Garraf, són les

restes d’indústria lítica i de fauna consumida les principals fonts de coneixe-

ment sobre el que varen fabricar els homínids, els diversos llocs d’hàbitat,

així com l’aprofitament del medi natural.

Les eines més antigues de la zona no s’han localitzat de moment a Gavà, sinó

que provenen de la vall baixa del riu Llobregat i podrien correspondre al

paleolític inferior, si bé es tracta de peces localitzades sempre fora de con-

text estratigràfic i força dubtoses (Gràcia, 1990; Daura, 2008). Tot i això, de

ben segur que durant el paleolític inferior o arcaic la vall del riu ha estat un

espai idoni per a la vida de la gran megafauna (elefants, rinoceronts, hipo-

pòtams...) i també pels grups humans, mercès a la presència de recursos

vegetals, animals i matèries primeres.

Un cas proper que ens podria il·lustrar com serien les condicions ecològiques

de la vall baixa del riu Llobregat és el jaciment de cal Guardiola-Vallparadís

a Terrassa (Postigo et al., 2007; Berástegui et al., 2000; Alba et al., 2008).

D’aquest període al Garraf coneixem pocs jaciments, dels quals hem de des-

tacar l’avenc Marcel, de Vallirana, que ha proporcionat restes de grans ver-

tebrats, però no restes d’indústria lítica que ens indiquin presència humana.

En aquest moment més arcaic, els homínids fabricaven les seves eines mitjan-

çant la tècnica de la percussió directa, d’una manera molt simple que consis-

tia a colpejar una pedra sobre l’altra. Normalment utilitzaven còdols recollits

al mateix riu, com els que arrossegava el Llobregat, que permetia extreure

petits fils tallants que servien normalment per escorxar animals. D’aquesta

manera l’evolució biològica del gènere Homo ha anat paral·lela a l’evolució

de la tècnica. Així, aquestes eines més primitives evolucionaran al llarg del

temps, i entorn els 500 ka es comencen a generalitzar els primers bifaços,

18 HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA• 19•

Tot i que els neandertals eren capaços també de fer i controlar el foc, i dis-

posaven d’un complex món simbòlic amb certes pràctiques funeràries, ara fa

uns 40 ka es van extingir al territori català. Encara ara desconeixem per què

els darrers humans més propers a nosaltres van desaparèixer. Moltes són les

hipòtesis que s’han plantejat i cap de les quals és menys certa. Probable-

ment, la superioritat de l’home modern en la fabricació de les eines, l’aïlla-

ment geogràfic o l’endemisme dels neandertals, en varen ser algunes de les

causes.

Però l’estudi d’aquesta espècie pren especial rellevància a la península

Ibèrica, ja que varen perviure 10 ka més que a la resta d’Europa (Villaverde,

2001). Així, mentre els neandertals ja havien desaparegut a França, Ale-

manya, Bèlgica, etc., al sud de la Península, humans moderns i neandertals

vàrem conviure durant aquest llarg període de temps. Desconeixem, però, si

el territori que varen compartir humans moderns i neandertals va ser hostil

o no, i també les relacions, ja que fins al moment no s’ha localitzat cap jaci-

ment amb vestigis d’ambdues espècies, perquè quan aquestes apareixen

sempre estan superposades en el temps.

La mandíbula de neandertal de la cova del Gegant,

una de les restes humanes més antigues de Catalunya

Un dels fòssils més importants per al coneixement de la prehistòria de

Catalunya és la mandíbula de neandertal descoberta a la cova del Gegant

(Sitges, Garraf), jaciment molt proper a Gavà. La importància d’aquesta resta

radica especialment en l’escassetat de fòssils humans d’aquest període i en

el fet que és un dels més antics de Catalunya i el més vell localitzat fins al

moment al Garraf (figura 2).

Aquest fòssil conserva bona part del cos mandibular, sense dents, tot i que sí

que presenta els alvèols —que són les cavitats on s’insereixen les arrels de les

dents—. La mandíbula de la cova del Gegant té uns trets anatòmics que


L’arqueologia ha canviat la visió que es tenia des del segle XIX dels neander-

tals, ja que no són els éssers brutals, simiescs i maldestres que sovint ha

representat tant el cinema com la literatura. Els neandertals, uns dels pri-

mers pobladors del massís de Garraf, eren uns hàbils caçadors i recol·lectors,

no gaire alts, amb una mitjana d’estatura dels mascles entorn dels 170 cm, i

de 160 cm les femelles. L’esquelet i la musculatura estaven tan desenvolupats

que els neandertals són els homínids amb més massa muscular dels darrers

dos milions d’anys. El seu pes era molt superior al nostre, amb una mitjana

de 70 kg, mentre que en els humans actuals és entorn dels 58 kg.

A Catalunya hi ha bastants jaciments on van viure els neandertals, on es tro-

ben restes de fauna consumida, fogars i indústria lítica. A partir de l’excava-

ció d’aquests jaciments sabem que, principalment, vivien en cavitats, com la

cova de l’Arbreda, a Girona; i en abrics i balmes, com l’Abric Romaní, de

Capellades (Vallverdú, 2005). A Gavà no s’han localitzat restes d’aquest perí-

ode, però sí en jaciments molt propers, com la cova del Rinoceront, de

Castelldefels; les dolines de l’Esquerda de les Alzines a Begues-Vallirana o la

cova del Gegant, a Sitges. Les evidències, però, són molt escasses i apunten

a ocupacions de curta estada.

Les excavacions arqueològiques són fonamentals per conèixer la dieta dels

neandertals. Aquests acostumaven a caçar grans mamífers, com ara cérvols,

cavalls, rinoceronts o fins i tot elefants, una alimentació que completaven

amb la recol·lecció d’una gran varietat de fruits silvestres, arrels i tubercles.

Per a poder abatre les preses, els neandertals manufacturaven unes eines

molt complexes, algunes de les quals s’han recuperat en els jaciments pro-

pers a Gavà, com la cova del Rinoceront, la dolina de l’Esquerda de les

Alzines o la cova del Gegant. Aquestes eines, que es coneixen amb el nom

de mosterià, estan fetes sobretot de sílex o de quars, amb un procés molt

complex en què abans d’extreure la peça definitiva es prepara la pedra per

assolir l’objecte definitiu.


El paleolític superior i l’arribada dels homínids anatòmicament moderns

Els humans anatòmicament moderns i els neandertals som dues espècies

diferents, tal com han verificat els diferents treballs d’ADN fòssil (Green et

al., 2006 i Noonan, et al., 2006), ambdues espècies són el resultat d’una llar-

ga i separada evolució a partir d’un avantpassat comú. Els humans actuals

presentem més diferències amb els neandertals que no pas amb les pobla-

cions actuals de qualsevol part del món. El fet de ser espècies diferents impli-

ca que neandertals i humans moderns no podrien tenir descendència i, de

fet, fins al moment l’arqueologia no ha documentat cap híbrid entre aques-

tes dues espècies, tot i un debat entorn aquesta problemàtica esdevinguda

a partir del descobriment del nen de Lapedo de Lagar Velho a Portugal

(Duarte et al., 1999).

L’home modern té l’origen al continent africà, des d’on va emigrar cap a

Europa i Àsia ara fa uns 120 ka. Les restes més antigues d’aquesta espècie

trobades a Europa són a llevant del continent i les més recents a ponent.

Durant el paleolític superior, i aprofitant els moments més freds en què el

nivell del mar va baixar fins a 100 m per sota de l’actual, l’Homo sapiens va

arribar a través de l’arxipèlag de la Sonda (República d’Indonèsia) a Austràlia

i, per l’estret de Bering, al continent americà.

L’expansió de l’home anatòmicament modern per tot el món és tan impor-

tant com el fet d’adaptar-se a diferents medis i climes, així com per desenvo-

lupar una gran capacitat tecnològica i simbòlica. No existeixen encara gaire

dades per poder conèixer quines van ser les causes ni la forma de produir-se

aquests canvis. Per una banda, les poques restes humanes localitzades difi-

culten saber com va ser la substitució dels neandertals pels homes moderns.

El registre europeu d’aquest moment és molt ric en jaciments i llocs d’hàbi-

tat, però un cop més és escàs en restes humanes associades a les primeres

indústries del paleolític superior. Les més conegudes i que han donat nom a

aquests humans moderns arcaics provenen de les excavacions al jaciment


l’adscriuen als neandertals, com la manca aparentment de mentó o barbeta,

propi de l’home anatòmicament modern, així com un aparell mastegador

molt més robust, entre d’altres. A més, a partir de la mandíbula sabem que

els neandertals tenien una dentició més avançada, això implica que hi cabria

fins i tot una altra dent darrera el queixal del seny, molt diferent als humans

moderns, que gairebé no tenim espai perquè surti aquest molar. El neander-

tal descobert al Garraf, tenia, doncs, un aparell mastegador molt més robust,

que feia que tingués un rostre diferent, amb un nas ample i prominent, un

front inclinat i absència de pòmuls.

De moment no es pot precisar amb exactitud quina era l’edat del neander-

tal descobert al Garraf, tot i que sabem que li havia sortit el queixal del seny,

una dent que només tenim els adults i que en els neandertals sortia al vol-

tant dels quinze anys d’edat. Es difícil determinar, ara per ara, si la resta

recuperada a Sitges era un mascle o una femella, tot i que l’estudi que hem

realitzat planteja certs indicis que es tractava d’un individu gràcil (Daura et

al., 2005).


FIGURA 2. Mandíbula de neandertal procedent de la cova del Gegant (Sitges, Garraf)

1993), en l’extrem oposat del massís, al terme municipal de Calafell, verifi-

quen que els grups caçadors-recol·lectors del paleolític superior varen habitar

al llarg del massís de Garraf. Fins i tot, en aquest darrer jaciment s’ha pogut

recuperar un petit fragment d’os gravat que és una de les poques manifesta-

cions artístiques d’art moble del paleolític català (Garcia et al., 2003).

A les terrasses de la riera dels Canyars s’han recuperat estris de pedra talla-

da, en concret eines lítiques de tipus laminar de fa aproximadament uns 20

ka. Es tracta, però, d’ocupacions humanes de tipus esporàdic i segurament

de caràcter oportunista i no d’hàbitats estables per part dels grups, almenys

pel que fa als jaciments localitzats al terme de Gavà fins al moment. Aquests

grups, sabem que es desplaçaven al llarg del litoral, segurament entre la

falda del massís de Garraf i la costa.

Finalment, l’entrada del clima actual i les alteracions climàtiques van provocar

grans canvis en el medi natural, com la desaparició de grans vertebrats. En

conseqüència, les activitats cinegètiques dels grups de caçadors-recol·lectors

es van veure transformades i, d’aquesta manera, durant l’epipaleolític la caça

va passar a ser menor i es van intensificar altres recursos com els mol·luscs,

tant els marins com els terrestres. A la zona oriental del Garraf, el primer jaci-

ment conegut d’aquest període es troba a Begues, és la coveta del Marge del

Moro; jaciment rellevant, a més, perquè documenta per primera vegada l’evi-

dència d’indústria retocada en petxina (Villalba et al.; 2001). A la balma de la

Griera (Calafell) s’ha documentat també un nivell epipaleolític, amb cacera de

conills i cabres, així com presència de peixos i petxines (Cebrià et al., 1997).

LES FAUNES DEL PLIO-PLISTOCÈ AL GARRAFEl pliocè i el plistocè inferior a Gavà: la cova Bonica

Els homínids del paleolític han viscut inserits fortament en el medi natural,

del qual en depenen, el coneixen i el respecten. D’aquí neix la rellevància de

l’estudi sobre quin ha estat l’entorn en el qual varen viure els primers grups


francès de Cro-Magnon, tot i que la seva cronologia és més tardana que les

primeres indústries lítiques d’aquesta espècie.

Amb l’arribada de l’home anatòmicament modern, Homo sapiens, del pale-

olític superior, ara fa uns 40 ka, es produeix un important desenvolupament

industrial augmentant els tipus d’eines així com la manera de produir-ne.

N’és exemple la talla laminar, que consisteix a fer eines allargades extretes

de suports rectangulars, i els acabats i perfeccionament com el retoc pla típic

del solutrià. Per altra banda, el desenvolupament de les noves tècniques per-

met un treball molt acurat sobre altres matèries com la fusta, les pells, els

ossos, les banyes o fins i tot l’ivori.

A Catalunya i en general a la península Ibèrica hi ha força jaciments d’aquest

període i de les múltiples fàcies culturals d’aquests moments. Ara bé, en pocs

jaciments catalans s’observa una superposició dels nivells ocupats per nean-

dertals i per humans moderns; fet que, juntament amb les poquíssimes res-

tes humanes dificulten conèixer com va ser l’arribada i coexistència en el

temps d’aquests dos grups.

El jaciment paleolític superior més important de Catalunya és el complex de

Serinyà, amb la cova de l’Arbreda, el Reclau Viver i la Bora Gran d’en Carre-

res, a les comarques gironines (Soler, 1987); en altres indrets, com l’Abric

Romaní, la cova del Parco (Fullola, 2004) i altres jaciments a les comarques

lleidatanes com la cova Gran (Martínez-Moreno et al., 2008) són reflex d’a-

questa riquesa.

Al massís de Garraf són molt poques les dades que es refereixen a la presèn-

cia dels grups humans del paleolític superior, i que pertanyen per tant a l’ho-

me anatòmicament modern (Homo sapiens). Tant és així que, fins al moment,

el jaciment de les terrasses de la riera dels Canyars a Gavà és una de les

poques localitats en la qual hem pogut documentar eines del paleolític supe-

rior. Aquest jaciment, junt amb el de la balma de la Griera (Bergadà et al.,



humans, fet del que en deriva el coneixement de l’economia i dels movi-

ments pel territori. A més, aquest medi natural configurava alhora el món

real dels homínids i, probablement també, part del món simbòlic.

Al pliocè i plistocè inferior, entre fa uns 3 Ma i uns 700 ka, al massís de

Garraf, així com a la vall baixa del riu Llobregat, abundaven els grans carní-

vors i sobretot els felins de mides molts grans tipus Homotherium sp., o d’al-

tres com ara el tigre de dents de sabre (Megantereon sp.), o fins i tot linxs

més robustos que els actuals (Lynx aff. issiodorensis), espècies localitzades a

l’avenc Marcel, de Vallirana (Asensio, 1993; Daura, 2008).

Un dels jaciments més importants d’aquest moment al Garraf és la cova

Bonica, de Gavà. D’aquesta cavitat provenen restes més antigues que les de

l’avenc Marcel i, cronològicament, se situa entre el pliocè i el plistocè infe-

rior. Aquesta cavitat es localitza sobre el marge dret del fondo del Sot de

l’Infern, en un dels penya-segats abruptes que delimiten la mesa superior del

pla de les Basses, amb una situació i accés difícils. La cova Bonica està forma-

da per una boca relativament petita que culmina a la base d’un avenc acam-

panat (figura 3.1 a 3.3).

A la dècada dels anys setanta, els treballs espeleològics varen permetre el

descobriment de restes de fauna del pliocè i, posteriorment, s’hi va realitzar

una intervenció paleontològica en la dècada dels vuitanta per S. Moyà (IPS).

Tot i que es tracta d’un jaciment amb greus problemes de preservació dels

fòssils, els materials recuperats són molt representatius d’aquest moment. En

destaquen especialment els cercopitècids que actualment es troben con-

servats al Museu de Geologia del Seminari de Barcelona (figura 3.4 i 3.5).

D’aquests s’han identificat dues formes diferents, una de les quals corres-

pondria a un Macaca cf. sylvanus, o a un Macaca florentina, i l’altra forma a

un Dolichopithecus arvernensis. Aquestes restes corresponen bàsicament al

crani i a la mandíbula (Delson, 1971; Crusafont et al., 1984). D’aquest jaci-

ment provenen també fragments de closca i plastró de tortuga (figura 3.10


FIGURA 3. La cova Bonica de Gavà. 1: Planta de la cavitat. 2 i 3: Seccions (Topografia de J. Ullastre i A.Masriera, segons Borràs, 1974). 4 i 5. Mandíbula i dent de cercopitècid (Fons del Museu de Geologiadel Seminari de Barcelona). 6 al 9: Restes de grans vertebrats de la col·lecció del Museu de Geologiade Barcelona. 10 i 11: Restes de plaques de closca i plastró de Testudo sp.

aquest moment els canvis més visibles es produeixen amb l’entrada dels

grans freds. Probablement, degut a la llei de Berhman, molts dels animals

assoleixen grans mides per suportar millor les baixes temperatures, com ara

les hienes (Crocuta spelaea) i els óssos de les cavernes (Ursus spelaeus). A

Castelldefels, en els jaciments de la cova Fumada i de l’Altissent, es van recu-

perar restes d’aquest úrsid, un animal molt més gran que els actuals i amb

una dieta bàsicament herbívora.

Però el jaciment que ens aporta més informació sobre la fauna d’aquest

moment de gran part del litoral mediterrani és la cova del Rinoceront, de

Castelldefels. Aquest, situat a escassa distància del municipi de Gavà, té una

seqüència estratigràfica d’11 metres i una cronologia que supera els 85 ka

d’antiguitat en el nivell més modern, i que s’estén fins aproximadament els

212 ka. Des de l’inici de les excavacions és el jaciment on ha aparegut una

major concentració i nombre d’espècies, com ara rinoceronts (Stephanorhi-

nus sp.), cérvols (Cervus elaphus), daines (Dama dama), cabres (Capra sp.),

una resta de proboscidi, i fins i tot tortuga mediterrània (Testudo hermanni),

rèptil del qual hem identificat més de 10 individus i 1.100 restes (Daura et

al., 2006). Els carnívors són presents sobretot pels linxs (Lynx pardinus), així

com pels copròlits (excrements fòssils), i en menor nombre per les hienes

(Crocuta sp.).

En el cas de Gavà, els jaciments de l’avenc de la Pepi, de les terrasses dels

Canyars i d’algunes troballes aïllades, són els que millor exemplifiquen aquest

moment.

Avenc de la Pepi

Aquesta cavitat es troba situada al marge dret del Sot de l’Infern, entre el

pla de Campgràs i la serra de Santa Maria, molt a prop del puig de l’Olla.

Segons les descripcions realitzades per Borràs (1974), l’avenc està format per

un primer pou de -3 m que es troba comunicat per diferents punts amb la


i 3.11) així com alguns fragments de l’esquelet postcranial de cèrvids i d’al-

tres espècies (figura 3.6 a 3.9).

A part de les restes de grans vertebrats, la microfauna és també rellevant

com el rosegador Trilophomys vandeweerdi o el Prolagus michauxi (La-

gomorpha) fet que situa el jaciment en el pliocè mitjà (Delson, 1975; Agustí,

1998; Crusafont et al., 1984). Segons consta en el fons del Museu de Geolo-

gia de Barcelona en aquest conjunt són també presents els esquirols voladors

(Blackia sp., i Pteromys sp.,) amb altres espècies de micromamífers que fan

ric el jaciment en vertebrats de petites mides: Eliomys intermedius, Casti-

llomys crusafonti, Mimomys medasensis, Stephanomys donnezani, Plio-

petaurista sp., Microtus ibericus, Apodemus mystacinus, Apodemus janteti,

Glis glis, Beremendia fissidens, Mus sp., Sciurus sp., Rattus sp., entre d’altres.

La presència de totes aquestes espècies en el jaciment apunten a un ecosis-

tema subtropical amb una gran biomassa vegetal, dominat per un patró de

pluges ben marcat i en un moment de clima força càlid i humit.

El plistocè mitjà i superior a Gavà: l’avenc de la Pepi i les terrasses de la riera dels Canyars

Al plistocè mitjà (700-125 ka) els canvis climàtics s’accentuen més i es pro-

dueix una lenta ruptura del paisatge dels períodes anteriors. Aquest fet com-

porta una progressiva desaparició d’algunes espècies, sobretot dels grans

carnívors i dels felins. En aquest moment proliferen algunes formes moder-

nes de cavalls (Equus caballus) així com també de hiènids (Crocuta crocuta).

Gràcies als diferents jaciments del Garraf, així com d’altres troballes aïllades,

sabem que el paisatge de plana és molt diferent de la muntanya, com reflec-

teixen els diferents tàxons. Són, però, poques les dades que ens permeten

reconstruir el paisatge de Gavà.

Al plistocè superior (125-10 ka) el registre paleontològic es generalitza i les

restes de fauna i els jaciments esdevenen cada vegada més freqüents. En



part superior d’una sala molt concrecionada, a la qual només és possible

accedir-hi des del costat oest, on finalitza amb una diàclasi orientada est-

oest. La part occidental d’aquesta esquerda, a través d’un pas estret obert a

la base, comunica de nou amb un pou de 7 m de profunditat (pou 1), el qual,

per la base, comunica també mitjançant una estreta diàclasi oberta a la

paret del costat nord-est amb la cúpula d’un altre pou de -14 m de profun-

ditat (pou 2). Aquest pou té la base de la planta repleta per una gran acu-

mulació de blocs que ocupen un espai de 13 m per 6 m. En la galeria oest de

la sala hi ha un conducte molt estret i ascendent fins a la base de dos petits

fusos més que descendeixen de nou fins a un tercer pou (pou 3) de 10 m. En

aquest punt de la cavitat s’obre la petita boca del darrer pou (pou 4) on hi

ha una gran quantitat de blocs (figures 4.1 i 4.2).

La cronologia del jaciment és encara imprecisa; els estudis realitzats en els

carnívors per part de Villalta i Thomas (1972) situaven el jaciment al final del

plistocè mitjà. Les restes de fauna recuperades no són contradictòries amb

aquesta proposta cronològica, de les quals en destaquen part de les restes

cranials i de la dentició d’un lleó (Panthera Leo spelaea) en un esplèndid

estat de preservació, diverses restes d’un gran bòvid (Bos/Bison), així com res-

tes de cérvol (Cervus elaphus) molt fragmentades (figura 5).

El jaciment de les terrasses de la riera dels Canyars

i altres troballes a les rieres de Gavà

El jaciment més important del plistocè superior d’aquest moment és la

terrassa de la riera dels Canyars. Aquest se situa a ponent del municipi de

Gavà, en una antiga gravera, uns 400 m al nord d’on conflueixen les rieres

de can Llong i dels Canyars.

El lloc va ser descobert l’any 2005 per Carlos Valls, del GRQ. Fruit d’aquesta

troballa i del projecte urbanístic que afecta aquesta zona, durant l’any 2007

es va realitzar una excavació preventiva dirigida pel GRQ i sufragada per GTI


FIGURA 4. L’avenc de la Pepi (Gavà) 1: Secció de la cavitat. 2: Planta de la cavitat (topografia de J.Borràs i J. Lloret, segons Borràs, 1974). 3: Accés a la cavitat. 4. Interior de l’avenc.

(Gavanenca de Terrenys i Immobles, de l’Ajuntament de Gavà). El resultat

d’aquesta excavació va portar a la recuperació d’un bon nombre de restes de

fauna de fa 20 ka, que ens informen del medi natural d’aquest moment. Les

espècies recuperades ens indiquen que el jaciment se situa cronològicament

en un moment de molt fred, potser en el darrer màxim glacial (LGM), fet que

permet relacionar-lo amb un moment de descens del nivell del mar i, per

tant, d’augment de la plana litoral.

El jaciment es troba ubicat dins de dos paleocanals de la riera dels Canyars,

probablement d’un antic meandre abandonat amb una sedimentació ràpi-

da, que és la que ha permès que les restes de fauna es trobin en un excel·lent

estat de preservació. Aquest jaciment està format per un únic nivell arqueo-

lògic on s’han recuperat aproximadament uns 5.100 objectes, principalment

restes òssies.

Dins del conjunt d’espècies faunístiques del jaciment, els herbívors són els

més ben representats, i apareixen amb predomini del cavall (Equus caballus)

i de l’ase salvatge (Equus hydruntinus), amb un mínim de 16 individus iden-

tificats fins al moment. També els grans bòvids (Bison schoetensacki) són

molt abundants. Molt menor és la presència d’altres espècies com la cabra,

el porc senglar (Sus scrofa), el rinoceront (Rhinocerotidae indet) o els probos-

cidis (cf. Mammuthus sp.).

Dins dels carnívors hi ha una bona representació de les espècies, si bé el con-

junt està dominat pels hiènids (Crocuta sp.), amb la presència d’individus

senils i infantils. En menor nombre hi trobem la resta de carnívors, com són

els cànids, el llop (Canis lupus), el linx (Lynx pardinus), l’ós bru (Ursus arctos)

i un gran felí (cf. Panthera sp.).

L’elevat nombre de hienes, les marques de mossegades, el transport selectiu

dels herbívors i les restes de copròlits poden certificar que el jaciment va ser,

fonamentalment, un cau de carnívors amb presència humana esporàdica.


FIGURA 5. Principals restes de fauna de l’avenc de la Pepi, de Gavà (Fons: Museu de Geologia de Barcelona-Col·lecció Villalta. Fotografies: M. Sanz i J. Daura). 1: Mandíbula de gran bòvid (Bos/Bison). 2: Vèrtebra. 3:Tíbia. 4: Falange de cèrvid. 5: Costella. 6: Crani. 7, 8 i 9 peces dentàries de Pantera Leo spelaea.

boscidis, de les quals destaquen les defenses, i també d’altres grans ma-

mífers com rinoceronts, bòvids, cavalls o cérvols, entre d’altres.


Les restes de fauna recuperades ens indiquen que el medi natural que envol-

tava el jaciment i, per tant, el municipi de Gavà, era molt diferent de l’ac-

tual. L’entorn més immediat estava format pels aiguamolls del conjunt de

rieres que formen la vall de la Sentiu; més lluny hi devia haver els boscos

oberts i poc abruptes que, conjugat amb el descens del nivell del mar, signi-

ficava la presència d’importants planes davant de les platges de Gavà. Final-

ment, en un segon terme hi havia el massís de Garraf, més abrupte i poc

atractiu, tant per als grups humans com per als carnívors.

A poca distància del jaciment, l’any 1992, es va localitzar un fragment de

defensa d’un proboscidi, així com la part distal d’un húmer, actualment dipo-

sitat al Museu de Gavà. Aquesta troballa va ser casual mentre es realitzaven

explotacions d’àrids en una gravera de la qual extreien els sediments de les

antigues terrasses fluvials i el piemont que hi ha darrera de la masia de can

Llong. Aquesta zona va funcionar com a extracció de terres amb motiu de les

obres de construcció de l’autopista C-32. Malauradament, no es coneix el

punt exacte de la troballa i no es va poder determinar si aquestes eren unes

restes aïllades i casuals o bé formaven part d’un conjunt més ampli.

Anteriorment a aquesta troballa i en aquesta mateixa zona es varen recupe-

rar també restes de fauna als anys cinquanta (Villalta, 1953), tot i que les

informacions de què disposem són imprecises. Les restes procedien d’una

capa de conglomerats que presentava intercalacions margoses, on hi havia la

fauna. Entre les restes trobades hi ha bòvid (Bos/Bison), cavall (Equus caba-

llus) i cérvol (Cervus elaphus), que cronològicament se situen al plistocè supe-

rior en una edat similar al jaciment de les terrasses de la riera dels Canyars.

Finalment cal destacar que, a la riera de sant Llorenç, al límit entre els ter-

mes municipals de Gavà i Viladecans, la construcció d’una bassa de lamina-

ció (Entitat Metropolitana) ha tret a la llum un jaciment amb restes de fauna

plistocena que s’ha excavat al llarg de l’any 2008 (ArqueoCat-Grup de Re-

cerca del Quaternari). D’aquest jaciment provenen nombroses restes de pro-


FIGURA 6. Terrasses de la riera dels Canyars. 1: Muntatge fotogràfic del jaciment en tota l’extensió. 2 i3: Procés d’excavació. 4 al 10: Restes de fauna durant el procés d’excavació.

La vall de Joan

Finalment, més incertes són les dades que fan referència a un altre jaciment

conegut com a vall de Joan citada per primera vegada en el treball de Torres

(1984). Aquests materials, que es troben al Museu de Geologia de Barcelona

(MGB), hi apareixen amb la sigla TCN, que ens fa pensar que podria corres-

pondre en realitat al Torrent del Canal Negre. Es podria tractar d’una cavitat

probablement desapareguda i, el material, format per un fragment que con-

serva des de l’epífisi proximal fins la part proximal de la diàfisi d’un fèmur

que, segons T. Torres (1984), correspondria a l’espècie Ursus arctos (ós bru)

i que, cronològicament, caldria ubicar en el plistocè superior. D’aquesta ma-

teixa localitat hem pogut comprovar que al MGB hi ha algunes restes més de

fauna, tot i que són de difícil atribució, a causa de l’estat fragmentari en què

es troben.


FIGURA 7. Restes de fauna procedent de la terrassa de la riera dels Canyars. 1: Metàpode deBos/Bison. 2: Fèmur Equus caballus. 3: Radi Equus caballus. 4: Dent de Rinocerotidae. 5. Mandíbulainfantil de Crocuta sp. 6. Mandíbula de Lynx pardinus. 7. Setena vèrtebra de proboscidi (cf.Mammuthus sp.). 8. Maxil·lar de Capra sp.

FIGURA 8. Fèmur d’Ursus arctos procedent de la vall de Joan (Gavà). (Fons: Museu de Geologia deBarcelona-Col·lecció Villaltal).

Cal dir també que, ja a principis de segle, tant l’obra de Serra-Ràfols (1922)

com en la Carta Arqueològica de España (província de Barcelona), realitza-

da per Almagro, Serra-Ràfols i Colominas Roca (1945), se cita que en la

col·lecció de Lluís Marià Vidal, dipositada al Museu Arqueològic de Cata-

lunya, hi ha restes trobades en una cavitat del terme de Gavà on hi havia

quatre fragments de sílex, dos fragments de ceràmica llisa amb incisions del

neolític final i un incisiu d’Ursus. Desconeixem si podria existir una relació

entre aquestes dues localitats o són dos jaciments diferents.

CONCLUSIÓ I DISCUSSIÓ

Els jaciments de cronologia plio-plistocena al terme municipal de Gavà no

són gaire abundants, especialment si en comparem la densitat amb la d’al-

tres períodes històrics. Ara bé, els jaciments documentats són suficients per

tal de valorar la riquesa d’aquest municipi en restes de fauna i indústria líti-

ca, i també els canvis ambientals i els tipus d’ocupacions humanes que s’han

produït en el territori.

En primer lloc, hem de dir que les ocupacions humanes documentades estric-

tament a Gavà durant el paleolític es limiten al jaciment de les terrasses de

la riera dels Canyars, on hem localitzat eines del paleolític superior de tipus

laminar. Tot i ser aquest l’únic jaciment, la descoberta i l’estudi posterior és

de gran importància, ja que és la única localitat de la vora oriental del mas-

sís de Garraf i de la zona propera a la vall baixa del riu Llobregat en la qual

s’han documentat ocupacions per part dels grups del paleolític superior, que

fins al moment eren totalment desconeguts.

En la resta de períodes les dades que tenim respecte al poblament de grups

caçadors-recol·lectors procedeixen de les zones pròximes i no es coneix cap

referència al terme de Gavà, tot i que d’aquest període tenim més notícies a

causa del major nombre de jaciments i ocupacions. Durant el paleolític mitjà,

la referència més propera a Gavà procedeix de la cova del Rinoceront, de

38 HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA•

Castelldefels, en la qual les restes lítiques de tipus leval·loisià certifiquen les

ocupacions per part dels grups neandertals. Més allunyat de Gavà hi podria

haver jaciments com ara les dolines de les Alzines, entre Begues i Vallirana,

i la cova del Gegant, a Sitges. Normalment es tracta d’ocupacions realitzades

en cavitats o a l’aire lliure de tipus esporàdic i oportunista. En el paleolític

inferior, les ocupacions són molt escasses i es concentren en la vall del riu

Llobregat, com en el jaciment de ca n’Albareda, a Sant Feliu de Llobregat.

Des del punt de vista de les restes de fauna, els jaciments plio-plistocens de

Gavà són força rics, ja que hi són representats els grans blocs cronològics d’a-

quest moment i presenten una riquesa de restes força significativa.

El jaciment més antic és la cova Bonica, i és significatiu pel fet d’haver-s’hi

recuperat restes de cercopitècids d’aquesta cronologia, molt escassos a

Catalunya. Aquest jaciment reflecteix la presència d’àmbits selvàtics molt

diferents, i que ja no tornarem a veure en cap altre jaciment del registre

paleontològic que ens ofereix el massís de Garraf.

En moments posteriors, durant el plistocè mitjà, les notícies de jaciments al

municipi de Gavà són escasses, tan sols hi ha la referència de l’avenc de la

Pepi, que podríem situar en aquest moment, o bé ja durant el plistocè supe-

rior. Aquesta localitat és una de les poques que ha aportat restes de lleó en

el conjunt de fòssils d’aquest tàxon a Catalunya, a més, en un estat de pre-

servació excepcional.

Al plistocè superior els jaciments amb restes de fauna es generalitzen i esde-

venen molt més rics que en els períodes anteriors, especialment a partir del

descobriment i excavació de les terrasses de la riera dels Canyars. Aquest

dipòsit ve a representar els moments més freds del darrer estadi glacial, amb

abundants restes de fauna dominades pel binomi cavall-bisó/bou, espècies

que reflecteixen uns nínxols d’espais oberts i plans.

JACIMENTS PLISTOCENS I OCUPACIONS HUMANES EN EL PALEOLÍTIC DE GAVÀ 41•

BIBLIOGRAFIA

AGUSTÍ, J. (1988): Registre fòssil. Dins AADD. Història natural dels Països Catalans.

Vol. 15. Registre fòssil. Enciclopèdia Catalana.

AGUSTÍ, J. I LORDKIPANIDZE, D. (2005): Del turkana al caucaso. Adventur Press.

National Geographic. Ed. 288 pàgs.

ALBA, D.; AURELL, J.; AURELL, J.; MADURELL, J.; GÓMEZ, M.; MOYÀ, S. I BERÁNTE-

GUI, X. (2008): Paleontologia i geologia del jaciment del plistocè inferior de

Vallparadís (Terrassa, Vallès Occidental). Tribuna d’Arqueologia, 2007: 29-44.

ANKEL SIMONS, F. (2000): Primate Anatomy. An Introduction. Academic Press. 506 pàgs.

ASENSIO, T. (1993): Cavidades del pla del Marge del Moro. Nuevos descubrimien-

tos en el Avenc Marcel. Passamà, 1: 27-42.

BASSIONT, F. C., LABEYRIE, L. D.; VINCENT, E.; QUIDELLEUR, X.; SHACKLETON, N. J.

I LANCELOTY, Y. (1994): The astronomical theory of climate and the age of the

Brunhes-Matuyama magnetic reversal. Earth and Planetary Science Letters,

126 (1-3): 91-1008.

BERÁSTEGUI, X.; CASANOVAS, J. I MOYÀ, S. (2000): El jaciment paleontològic de

cal Guardiola. Una finestra oberta al plistocè inferior de Catalunya.

Contextualització geològica. Tribuna d’Arqueologia, 1997-1998: 255-279.

BERGADÀ, M; BARTOLÍ, R.; CEBRIÀ, A.; FARELL, D. I FULLOLA, J. M. (1994): El paleolí-

tico superior de Catalunya: el gravetiense de la Balma de la Griera (Calafell, Baix

Penedès, Tarragona). Actas del 1er Congreso de Arqueología Peninsular, vol 3: 35-

47. Porto.

BORRÀS, J. (1974): Catálogo espeleológico del macizo de Garraf. III vol. Barcelona.

BOYD, R. I SILK, J. (2000): Como evolucionaron los humanos. Ariel Ciencia. 624 pàgs.

CARBONELL, E. (coord.) (2005): Homínidos: las primeras ocupaciones de los conti-

nentes. Ed. Ariel. 780 pàgs.

CARBONELL, E.; BERMÚDEZ DE CASTRO, J.; PARÉS, J. M.; PÉREZ-GONZÁLEZ, A.;

CUENCA-BESCÓS, G.; OLLÉ, A.; MOSQUERA, M.; HUGUET, R.; VAN DER MADE,

J.; ROSAS, A.; SALA, R.; VALLVERDÚ, J.; GARCÍA, N.; GRANGER, D.; MARTINÓN-

TORRES, M.; RODRÍGUEZ, X. P.; STOCK, G.; VERGÉS, J. M.; ALLUÉ, E.;

BURJACHS, F.; CÁCERES, I.; CANALS, A.; BENITO, A.; DÍEZ, C.; LOZANO, M.;

MATEOS, A.; NAVAZO, M.; RODRÍGUEZ, J.; ROSELL, J. I ARSUAGA, J. L. (2008):

The first hominids of Europe. Nature, 452 (7186): 465-469.

CEBRIÀ, A.; FULLOLA, J.M.; BERGADÀ, M.; BARTROLÍ, R.; NADAL, J. I ESTRADA, A.

(1997): El epipaleolítico de la Balma de la Griera (Calafell, Baix Penedès,

Tarragona) en el contexto del NE peninsular. II Congreso de Arqueología

Peninsular. Zamora 1996: 327-347.

40 HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA•

Les importants acumulacions de restes de fauna documentades en la major

part de jaciments i, especialment el cas de les terrasses de la riera dels Canyars,

ens permet plantejar el fet de la possible competència entre humans i carní-

vors durant el paleolític. És àmpliament conegut que els grups humans van

haver de competir amb altres carnívors per l’obtenció d’aliments; tal és així

que les excavacions que s’estan duent a terme en alguns indrets del Garraf

posen de manifest la importància i la pressió que exercien hienes, llops i felins

en l’explotació dels recursos càrnics del territori. Els estudis tafonòmics realit-

zats sobre la superfície dels ossos ens indiquen que els carnívors utilitzaven les

coves i els refugis naturals a l’aire lliure, com el cas dels Canyars, com a caus

per alimentar els seus cadells i protegir-se, indrets que eren visitats per part

dels grups caçadors-recol·lectors, tal com certifiquen les restes lítiques, proba-

blement per a l’aprofitament dels recursos animals.

AGRAÏMENTS

La intervenció a les terrasses de la riera dels Canyars duta a terme pel GRQ ha estat sufra-

gada per GTI (Gavanenca de Terrenys i Immobles - Ajuntament de Gavà). Agraïm la

col·laboració del Servei d’Arqueologia i Paleontologia, Energia i Mines i de l’AGAUR de la

Generalitat de Catalunya (2008ACOM00016). Als ajuntaments de Castelldefels, Begues,

Sitges i Vallirana. També al GREHIC, Alarmas Spitz, Grup Soteras, CAA Cal Ganxo i la

Guaita (Ajuntament de Castelldefels), Servei de Parcs Naturals, Frape-Behr, Inaccés,

Armand Ribes, Mn. Santiago Casanova, Xavier Miret, Infraplan, AVVIC i molt especialment

a Carlos Valls, descobridor del jaciment de les terrasses de la riera dels Canyars. Aquest tre-

ball es troba també en el Projecte “El plistocè superior i l’holocè a Catalunya” que inclou

el programa “Els primers pobladors de Garraf-Ordal i eix del Llobregat” (J. Daura, M. Sanz

i J.M. Fullola), amb el Grup de Recerca Consolidat de la Generalitat de Catalunya del SERP

de la UB SGR2005-00299 i els projectes HUM2004-00600 del MEC i HAR2008-00103del

MICINN i en el projecte també de la Universitat de Barcelona de la “Prehistòria al sud-oest

del Llobregat. De la costa al massís de Garraf-Ordal” (M. J. Villalba, M. Edo i A. Blasco).

Aquest treball ha pogut ser realitzat gràcies a una beca APIF de la Universitat de

Barcelona a Montserrat Sanz, així com una beca postdoctoral del MCYT a Joan Daura.

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA JACIMENTS PLISTOCENS I OCUPACIONS HUMANES EN EL PALEOLÍTIC DE GAVÀ42 • 43•

NOONAN, J.; COOP, G.; KUDARAVALLI, S.; SMITH, D.; KRAUSE, J.; ALESSI, J.; CHEN,F.; PLATT, D. & PÄÄBO, S. (2006): Pritchard, J.; Rubin, E. Sequencing and Analy-sis of Neanderthal Genomic DNA. Science, 314: 1113-1118.

POSTIGO, J. M.; BURJACHS, F.; GÓMEZ, F. & MORLA, C. (2007): A paleocecologicalinterpretation of the lower-middle Pleistocene cal Guardiola site (Terrassa,Barcelona, NE Spain) from the comparative study of wood and pollens sam-ples. Review of Palaeobotany and Palynology, 146: 247-264.

SHACKLETON, N. J. & OPDYKE, N. J. (1973): Oxygen isotope and paleomagneticstratigraphy of Equatorial Pacific core V28-238: Oxigen isotope temperatureand ice volume on a 105 year and 106 year scale. Quaternary Research, 3: 39-55.

SERRA RÀFOLS, J. DE C. (1922): Materials de Prehistòria Catalana. La col·leccióPrehistòrica de Lluís Marian Vidal. Universitat de Barcelona. 26 pàgs.

SOLER, N. I MAROTO, J. (1987): L’estratigrafia de la cova de l’Arbreda. Cypsela, 6:211-228.

TORRES, T. (1984): Úrsidos del Pleistoceno-Holoceno de la Península Ibèrica. TesiDoctoral. Escuela Tècnica Superior de Ingenieros de Minas. Madrid. 653 pàgs.

VILLALBA, M. J.; BLASCO, A. I EDO, M. (1989): La prehistòria al Baix Llobregat.Estat de la Qüestió. I Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat. Vol II.Castelldefels. Pàgs.: 7-43.

VILLALBA, M. J.; EDO, M. I BLASCO, A. (2001): Coveta del Marge del Moro(Begues, Baix Llobregat). Campanyes 1995-1999. Actes de les I Jornadesd’Arqueologia i Paleontologia, 2001: Comarques de Barcelona 1996-2001. LaGarriga, 29 i 30 de novembre. Vol. I: 91-114.

VILLALTA, J. F. (1953): Dos nuevos yacimientos de mamíferos cuaternarios en elmacizo de Garraf. Memorias y comunicaciones del Instituto GeológicoProvincial, 10: 91-93.

VILLALTA, J. F DE Y THOMAS, J. M. (1972): El león de las cavernas en el Paleolíticode Cataluña. Miscelánea Arqueológica. XXV Aniversario de los cursosInternacionales de Prehistoria y Arqueología en Ampurias (1947-1971). TomoII: 431-437.

VILLAVERDE, V. (coord) (2001): De neandertals a cromanyons. L’inici del pobla-ment humà a les terres valencianes. Universitat de València. 463 pàgs.

VALLVERDÚ, J.; ALLUÉ, E.; BISCHOFF, J. L.; CÁCERES, I.; CARBONELL, E.; CEBRIÀ,GARCÍA-ANTÓN, D.; HUGUET, R.; IBÁÑEZ, N.; MARTÍNEZ, K.; PASTÓ, I.; ROSELL,J.; SALADIÉ, P. & VAQUERO, M. (2005): Short human occupations in the MiddlePalaeolithic level i of the Abric Romaní rock-shelter (Capellades, Barcelona,Spain). Journal of Human Evolution, 48 (2): 157-174.

CORTADA, T. I MAROTO, J. (1988): La dent humana paleolítica de la cova deMollet I (Serinyà). Quaderns del Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 1988-1989: 135-148.

CRUSAFONT, M. Y GOLPE-POSSE, J.M. (1984): Nuevo hallazgo de macaco en covaBonica (Gavà). Acta Geológica Hispánica, 19 (1): 29-32.

DAURA, J.; SANZ, M.; SUBIRÀ, E.; QUAM, R.; FULLOLA, J. & M, ARSUAGA, J. L.(2005): A neanderthal mandible from the cova del Gegant (Sitges, Barcelona,Spain). Journal of Human Evolution, 49: 46-70.

DAURA, J.; SANZ, M.; FONT, O. I BUDÓ, J. (2006): Restes fòssils de “Testudo herman-ni” al massís del Garraf. Butlletí de la Societat Catalana d’Herpetologia, 17: 9-20.

DAURA, J. (2008): Caracterització arqueològica i paleontològica dels jacimentsplistocens de massís de Garraf-Ordal i curs baix del riu Llobregat. Tesi docto-ral. Universitat de Barcelona. 674 pàgs.

DELSON, E. (1971): Estudio preliminar de unos restos de simios pliocénicos proceden-tes de Cova Bonica (Gavà, Prov. Barcelona). Acta Geológica Hispánica, 6 (2): 54-57.

DELSON, E. (1975): “Paradolichopithecus”, a large terrestrial monkey (“Cerco-pithecidae”, primates) from the plio-pleistocene of southern europe and itsimportance for mammalian biochronology. VIth Congress Regional Comitteeof Mediterranean Neogene Stratigraphy. Bratislava: 91-96.

DUARTE, C.; MAURMCIO, J.; PETTITT, P.B.; SOUTO, P.; TRINKAUS, E.; VAN DERPLICHT, H.; & ZILHÃO, J. (1999): The early Upper Paleolithic human skeletonfrom the Abrigo do Lagar Velho (Portugal) and modern human emergence inIberia. Proceedings of the National Academy of Science (USA) 96: 7604-7609.

FULLOLA, J. M. I SOLER, N. (2004): El paleolític superior a Catalunya. Fonaments10-11: 97-132.

GIBERT, J. (2004): El hombre de Orce: los homínidos que llegaron del Sur. Ed.Almuzara. 450 pàgs.

GARCIA, M.; CEBRIÀ, A. (2003): Evidencia gráfica mueble del Paleolítico superiorantiguo: la Balma de la Griera (Calafell, Baix Penedés, Tarragona). Zephyrus,56: 39-58

GRACIA, Mª. V. (1990): Tres asentamientos paleolíticos en el valle inferior delLlobregat. Estrat 2. 85 pàgs.

GRACIA, F.; CLAMOR, B. I MAROTO, J. (1993): La mandíbula de Banyoles en el contextdels fòssils humans del plistocè. Centre d’Investigacions Arqueològiques, 13. 194pàgs.

GREEN, R.; KRAUSE, J.; PTAK, S.; BRIGGS, A.; RONAN, M.; SIMONS, J.; LEI DU, L.;EGHOLM, M.; ROTHBERG, J.; MAJA PAUNOVIC, M. & PÄÄBO, S. (2006): Analy-sis of one million base pairs of Neanderthal DNA, Nature: 444: 330-336.

MARTÍNEZ-MORENO, J.; MORA, R. I DE LA TORRE, I. (2008): La cova Gran de SantaLinya i el poblament humà del vessant sud dels Pirineus al plistocè superior il’holocè. Tribuna d’Arqueologia, 2007: 69-91.

El neolític a Gavà. Miners, pagesos

i intercanvis

Josep Bosch1

Amaia Bordas2

1. Conservador del Museu de Gavà i director d’excavacions al jaciment arqueològicde les Mines Prehistòriques de Gavà des de l’any 1992.

2. Col·laboradora del Museu de Gavà i directora d’excavacions al jacimentarqueològic de les Mines Prehistòriques de Gavà entre els anys 2002 i 2005.

El procés de neolitització suposà una sèrie de canvis econòmics, tecnològics,

socials, etc. Amb aquests canvis, grups de caçadors - recol·lectors es van anar

transformant a poc a poc en grups d’agricultors - ramaders. L’agricultura,

amb la selecció i conreu de plantes com els cereals i les lleguminoses; i la

ramaderia, amb la domesticació d’animals com l’ovella, la cabra, el porc i el

bou, van passar a ser els principals mitjans de subsistència. Aquesta nova

economia de producció va implicar canvis tecnològics. L’elaboració de nous

estris lligats a les noves activitats econòmiques i a les noves formes de resi-

dència, dels que en són exemple les destrals i els molins de pedra i les falç de

sílex; però potser en sobresurt sobre tots aquests la ceràmica, relacionada

amb l’emmagatzematge i la preparació de productes alimentaris. Unes altres

activitats, també noves, seran la cistelleria i el teixit. La neolitització signifi-

cà, així mateix, canvis en les formes de residència: s’observa en una major

fixació al territori i en unes formes de vida més sedentàries. Al Proper Orient,

aquest procés va significar ràpidament un comportament protourbà, amb

l’aparició de grans poblats, les restes dels quals han format els anomenats

tells. A l’Europa occidental, en canvi, almenys a inicis del neolític, els despla-

çaments estacionals entre la muntanya i el pla, entre assentaments en coves

i en poblats de cabanes a l’aire lliure, podien continuar tenint una gran

importància. La neolitització comportarà també canvis a escala social. Es

dóna un gran desenvolupament de les pràctiques funeràries. Existeixen

sepultures anteriors al neolític; les pràctiques funeràries, per tant, no s’origi-

nen amb les primeres societats camperoles, però sí que va ser amb aquestes

societats que els costums funeraris van proliferar i adquirir notorietat, pro-

bablement lligades a les necessitats de reforçar la unitat dins de les diferents

comunitats i de demostrar uns drets de possessió sobre la terra. Al costat

d’això, la importància de l’agricultura propicià el desenvolupament dels cul-

tes a la fertilitat de la terra i a la deessa mare, expressats potser a través de

la proliferació de figuretes femenines. Es produí una incipient desigualtat

social, sense significar un trencament amb respecte a l’estructura social igua-

litària que el neolític havia heretat dels períodes anteriors, i sense que es

pugui parlar encara de jerarquies socials, com resultarà més evident en la


El perquè de fer una síntesi

Aquest article ha volgut ser una síntesi divulgativa sobre el neolític al terri-

tori que forma l’actual Gavà, que és el primer període de l’anomenada pre-

història recent.

Hem volgut escriure un relat històric, comprensible per als no especialistes,

evidentment respectant el rigor de l’arqueologia. Però les síntesis, i aquesta

no és diferent, tenen també una funció en la construcció del coneixement

científic: permetre plantejar de forma crítica l’estat de la qüestió sobre un

tema o sobre determinats aspectes seus, i formular, si és necessari, hipòtesis

noves més apropiades. És amb síntesis com aquesta que podem valorar on

som en la recerca, què ens manca i en quina direcció hem d’anar.

L’arqueòloga Alícia Estrada contribuí, amb el seu treball, a obtenir moltes de

les dades sobre les quals recolza aquest escrit i bona part de les idees que s’hi

expressen són resultat de l’estudi conjunt que, des de l’any 1992, portàvem

a terme en el jaciment de les Mines Prehistòriques de Gavà. És, doncs, just

considerar l’Alícia com a autora també d’aquest treball.

El neolític a Catalunya: els primers pagesos

El neolític és un període de la prehistòria durant el qual van tenir lloc canvis pro-

funds i en el qual van aparèixer les primeres comunitats camperoles. Els primers

indicis de la neolitització a Catalunya se situen a mitjan VI mil·lenni aC. Almenys,

dos fets ens fan vincular la neoltització de Catalunya amb el Proper Orient, un

dels focus originaris del neolític a escala planetària. En primer lloc la inexistèn-

cia a Catalunya i a la Mediterrània occidental en general, dels cereals silvestres

i dels ovicaprins salvatges que van ser predecessors dels primers en ser domesti-

cats. En segon lloc, la gradació cronològica en l’aparició de l’agricultura i la

ramaderia des del Proper Orient i la Mediterrània oriental fins a l’occidental. Al

Proper Orient s’inicià aproximadament fa uns 10.000 anys, mentre que al litoral

mediterrani de la península Ibèrica no ho va fer fins fa uns 7.500.

EL NEOLÍTIC A GAVÀ. MINERS, PAGESOS I INTERCANVIS46 • 47•

sílex, una costella d’ovella perforada i trencada pels extrems, un collaret de

variscita format per quatre perles en forma d’oliva i dotze de discoidals pla-

nes i un vas de ceràmica de forma bitroncocònica amb una nansa conserva-

da i indicis d’una altra. Dos anys després de la descoberta, el 1963, s’efectuà

una nova petita excavació, que només proporcionà un fragment d’os. En la

citada publicació de l’any 1988, a més d’explicar-se les circumstàncies de la

troballa i de descriure i estudiar detalladament les restes, se n’estableix la

cronologia en un moment de transició entre un neolític antic – mitjà (de la

cultura arqueològica anomenada de Montboló) i un neolític mitjà (de la cul-

tura anomenada dels sepulcres de fossa). Però la descoberta que havia de

situar Gavà en l’avantguarda dels estudis sobre la prehistòria a Europa no va

tenir lloc fins a mitjan la dècada dels setanta del segle XX: ens referim al jaci-

ment arqueològic avui anomenat Mines Prehistòriques de Gavà.

EL NEOLÍTIC A GAVÀ. MINERS, PAGESOS I INTERCANVIS 49•

posterior edat del bronze. Finalment, la neolitització suposà una actitud

diferent davant del medi natural; els humans van passar d’adaptar-se a la

natura a fer tot el que estava a les seves mans per conformar-la a les seves

necessitats.

A Catalunya, el neolític s’ha dividit en tres grans etapes. Un neolític antic

(5500 – 4000 aC), durant el qual l’hàbitat en coves té encara una gran impor-

tància; al costat, però, de nous poblats a l’aire lliure com el de la Draga, de

Banyoles, i d’altres. Pel que fa a les restes materials d’aquest període, desta-

ca l’anomenada ceràmica cardial, decorada a base de impressions amb una

petxina dentada. Un segon neolític o mitjà (4000 – 3000 aC), en què són

característics els enterraments individuals en fosses de tipus diversos i també

en els primers sepulcres megalítics. En aquest període va tenir lloc la màxi-

ma explotació de les Mines Prehistòriques de Gavà. Finalment, es distingeix

un neolític final (3000 – 2000 aC), durant el qual es generalitzen els enterra-

ments col·lectius en coves i també en sepulcres megalítics.

Els jaciments neolítics de Gavà

Les primeres restes arqueològiques del neolític a Gavà van ser descobertes

l’any 1961 de forma accidental. Es tractava de les restes de l’anomenat

“Sepulcre de fossa de can Llong, de Gavà”. Pel que fa a la situació exacta,

l’únic que podem dir és el que ens diu una publicació de l’any 1988 que ens

informa d’aquesta troballa: “es va localitzar a uns 2 km aproximadament de

la vila de Gavà. A l’antic camí avui carretera que, sortint de Gavà, passa pel

costat del poblat ibèric del Calamot, mena a Can Llong i a la Sentiu ...”

(Mañé, 1988). La troballa va tenir lloc durant les obres de construcció de la

carretera que substituí al camí carreter. Es tractava d’una fossa excavada en

el sòl, en gran part arrabassada per les obres, però que encara resultava visi-

ble en el tall obert en un marge de la citada carretera. En dita fossa hi havia

estat enterrada una persona, de la que només en restava una porció de

crani. Segons el material recollit, l’aixovar funerari constava d’un ganivet de


Plànol de situació de les diferents àrees mineres i del sepulcre de fossa de can Llong. Il·lustració: X. Esteve. © Institut Cartogràfic de Catalunya.

oferta i serveis pedagògics adequats, oferta i serveis als quals sempre s’ha

donat una gran importància. No va ser fins aquesta data que, de forma

paral·lela a la continuació de les excavacions arqueològiques (Bosch, Estrada

et alii, 1994; Bosch, Estrada i Noaín, 1996), es van iniciar treballs per a la con-

servació i la restauració de les estructures mineres. Aquests treballs es van

centrar en la recerca i aplicació d’estratègies i tècniques que permetessin

aturar la degradació del jaciment i conservar-lo, treballs que el Museu de

Gavà ha efectuat des de llavors amb la col·laboració tècnica del Depar-

tament d’enginyeria minera i recursos naturals de la Universitat Politècnica

de Catalunya.

Les Mines Prehistòriques de Gavà: de la descoberta del jaci-ment a la creació del Parc Arqueològic Mines de Gavà

El jaciment arqueològic de les Mines Prehistòriques de Gavà fou descobert

amb les obres d’urbanització i edificació del barri de can Tintorer, prop de

l’antiga masia del mateix nom. Fins i tot en el subsòl de la mateixa casa, d’a-

questa masia, hi havia les restes d’una mina neolítica.

Després d’uns primers anys, durant els quals van ser tretes de forma irregu-

lar les terres que farcien alguns dels pous, cosa que va permetre recuperar

nombrosos objectes del neolític, l’any 1978 s’hi van efectuar les primeres

excavacions arqueològiques oficials. Aviat es comprovà que es tractava d’un

jaciment singular i de gran importància, constituït per les restes d’unes mines

practicades durant el neolític; les mines en galeria més antigues conegudes

i les úniques d’aquesta etapa dedicades a l’extracció d’un material de valor

únicament ornamental, com és la variscita (Villalba, Bañolas, Arenas i

Alonso, 1986).

Les Mines Prehistòriques de Gavà no es van fer visitables fins l’any 1993,

divuit anys després de ser descobertes. A principi dels anys noranta del pas-

sat segle, el Museu de Gavà havia iniciat un projecte d’intervenció integral

en el jaciment (conservació, investigació i difusió), projecte que va rebre un

fort impuls gràcies a la concessió per part de l’INEM d’una escola taller dedi-

cada a la investigació de les mines. Va ser dins d’aquest marc que les mines

de Gavà es van poder fer visitables. Llavors, el Museu de Gavà obrí al públic

una petita part del jaciment. Això va incloure l’adequació de l’espai conegut

arqueològicament com a solar A1. S’hi van ubicar uns espais temporals d’a-

collida i serveis i es van adequar per a la visita algunes de les estructures

mineres subterrànies existents. Així mateix s’instal·là una petita sala d’expo-

sició a l’interior de la masia de can Tintorer i es van adequar les estructures

localitzades sota mateix d’aquesta casa, que havien estat designades com a

mina número 8; aquí s’hi podia efectuar un recorregut subterrani pràctica-

ment complet. Des d’un primer moment, la visita es compaginà amb una

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA EL NEOLÍTIC A GAVÀ. MINERS, PAGESOS I INTERCANVIS50 • 51•

Interior de la mina número 8 de les Mines Prehistòriques de Gavà, localitzada sota de la masia de canTintorer. Foto: M. García. Font: Museu de Gavà.

Tot plegat serví per donar a conèixer el jaciment i fer-ne possible l’ús social.

Però això no era suficient, calia disposar d’una infraestructura estable i per-

manent que facilités i garantís més la conservació, l’estudi i la difusió d’a-

quest important jaciment arqueològic. Amb aquest objectiu es creà el Parc

Arqueològic Mines de Gavà, resultat de la col·laboració entre l’Ajuntament

de Gavà, la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i els minis-

teris de Foment i de Cultura de l’Estat. El Parc Arqueològic Mines de Gavà

obre les portes el mes de febrer de l’any 2007, ara fa tant sols dos anys, amb

un singular edifici construït sobre una part significativa del jaciment. Aquest

edifici va ser ideat per donar resposta a diferents necessitats, que afectaven

la conservació del jaciment, la continuïtat de les excavacions arqueològiques

i, finalment, la difusió, proporcionant-hi un equipament que ajudés a fer

comprendre i valorar l’especial significació d’aquest jaciment arqueològic.

La cerca de la pedra verda: la variscita

Durant gran part del IV mil·lenni aC les societats humanes establertes al

territori de l’actual població de Gavà es van dedicar a produir uns ornaments

corporals amb cal·laïta o variscita, dos noms amb els quals es coneix un

mateix mineral, un fosfat d’alumini hidratat de color verd que era extret del

subsòl d’aquest mateix territori. És probable que, en un primer moment, la

variscita s’obtingués mitjançant una senzilla recol·lecció superficial, però

quan aquesta s’havia exhaurit o la que quedava no era de prou qualitat,

calia buscar-la encaixada en la roca, utilitzant per extraure-la tècniques

mineres. Això, a Gavà, suposà l’obertura de pous i, a partir d’aquests, de

galeries i cambres. Aquests pous es van localitzar als cims i vessants suaus

d’unes muntanyes no gaire altes, aixecades prop del mar i a l’ombra del mas-

sís de Garraf; uns terrenys geològicament constituïts per pissarres i calcàries

de l’era paleozoica, entre els sistemes silurià i devonià.

Les mines de Gavà no van ser les úniques de la seva època. Tant a la gran

plana centreeuropea com a l’Europa mediterrània, n’hi havia d’altres. Cap,

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA EL NEOLÍTIC A GAVÀ. MINERS, PAGESOS I INTERCANVIS52 • 53•

Diferents imatges de l’anomenat solar A1, sobre el qual s’ha construït el Parc Arqueològic Mines deGavà. La primera és de l’any 1992 i la darrera del 2007, any de la inauguració. Fotos: Museu de Gavà iJ. Casanova. Font: Museu de Gavà.

portada de fora, probablement en estat d’esbós o preforma. També s’utilit-

zaven una mena de cisells o escarpes d’os polit, fets sobre metàpodes de bou.

Finalment sabem que s’utilitzaven percussors esfèrics de quarsita, que tant

podien servir per copejar els cisells d’os com per elaborar i reparar els pics de

corniana. Probablement es devien fer servir altres estris fets amb materials

que no s’han conservat, com cordes, palanques de fusta o cabassos.

L’excavació de noves estructures mineres es feia en paral·lel al reompliment

de les parts ja explotades anteriorment, amb fragments de pissarra més o

menys esmicolada que era el rebuig produït. Això suposava un estalvi de tre-

ball, en reduir el moviment d’aquest rebuig de dins a fora de la mina on, per

altra part, l’acumulació de rebuig miner hauria dificultat l’obertura de nous

pous, la localització de cultius, etc.; i, d’altra banda, hauria fet més segur el

treball miner en limitar el risc d’esfondraments. També es reomplien els pous

d’accés des de l’exterior, amb terres entre les quals de vegades s’abocaven

una gran quantitat de restes d’indústria lítica tallada o polida, restes de

fauna i vegetals, eines de miner i de joier trencades, restes ceràmiques,

materials constructius, entre d’altres. Va ser en un d’aquests reompliments

on va ser trobada trencada en diversos fragments una peça excepcional com

l’anomenada Venus de Gavà. El reompliment de les mines tenia, com hem

vist, un sentit pràctic; és possible, però, que també tingués un significat sim-

bòlic lligat a la creença que, en reomplir les mines es retornava el subsòl

explotat al seu estat original, i això feia que el mineral es regenerés en el seu

interior de forma espontània. Existeix un mite “universal”, que probable-

ment tenia uns orígens prehistòrics, segons el qual el mineral es desenvolu-

pa, sorgeix i mor dins de la terra. L’autor grec Estrabó i el llatí Plini el Vell,

van deixar constància escrita d’aquest mite quan es referiren a la regenera-

ció del mineral de mines exhaurides. No es pot descartar que el fet d’intro-

duir entre les terres de rebliment una figureta com la Venus de Gavà, evoca-

dora de la fecunditat i la fertilitat, estigués relacionat d’alguna forma amb

la cerca de la regeneració del mineral.


però, estava dirigida a l’obtenció d’un mineral únicament ornamental com la

variscita. Buscant i resseguint els filons de variscita, els miners del neolític van

excavar de forma sistemàtica pous, galeries i cambres; i que van conformar

una xarxa subterrània, amb estructures a diferents nivells que van arribar fins

a una profunditat d’uns 15 m des del nivell actual del sòl. Entre les eines uti-

litzades per treballar a les mines hi havia pics o petits malls, fets amb una

roca anomenada corniana, i mànecs de fusta no gaire llargs que no s’han

conservat. La corniana és una roca que no es troba a Gavà i que havia de ser


Eines mineres d’època neolítica trobades a les Mines Prehistòriques de Gavà. Foto: J. Casanova. Font: Museu de Gavà.

la devien combinar amb altres activitats com l’agricultura, la ramaderia, la

pesca, la cacera i la recol·lecció; la construcció i la reparació dels habitatges,

l’elaboració de ceràmica, l’elaboració d’ornaments corporals de variscita, etc.

Totes aquestes activitats han estat documentades a Gavà per l’arqueologia

durant la mateixa època en què les mines van estar en explotació. És clar,

però, que els que es dediquessin a la mineria havien de ser gent de l’ofici,

d’alguna forma especialistes que sabien bé on i com treballar per trobar la

variscita.

El treball de la variscita

El procés seguit en l’elaboració dels ornaments corporals de variscita està

perfectament documentat a Gavà, a partir de les excavacions arqueològi-

ques dutes a terme al jaciment. Els ornaments corporals de variscita, gene-

ralment collarets i en algun cas braçalets, s’obtenien enfilant juntes un nom-

bre variable de peces o denes, que en alguns casos podien sumar més de

dues-centes i que, de vegades, es combinaven amb peces d’altres materials,

com la petxina o el corall. Elaborar una d’aquestes denes implicava un seguit

de passes, algunes eren més complexes que d’altres.

La primera passa devia ser separar bé la variscita de la pissarra, la roca on es

trobava encaixada; és a dir, separar la mena de la ganga. En segon lloc calia

triar bé el mineral, aquell que tingués moltes impureses no serviria, ja que es

trencaria fàcilment amb les operacions posteriors a les quals seria sotmès. La

tercera passa era donar a la peça la forma desitjada, que podia ser de disc,

llàgrima, cilindre, barrilet o plaqueta, aquesta més o menys rectangular,

triangular o ovalada. Això es feia tallant el mineral primerament i polint-lo

després, utilitzant una roca abrasiva —gres—. Han estat trobades restes d’a-

quests polidors de gres en les excavacions, en els quals s’observen els solcs

deixats pel fregament del mineral. La quarta i última passa, devia ser perfo-

rar la peça obtinguda. Per fer-ho es devia utilitzar, almenys en les peces més

llargues, un trepant de disc amb broca de sílex. Aquesta broca era una peti-


Com s’organitzava el treball a les mines? Quanta gent hi participava? Des del

nostre punt de vista, no cal pensar en centenars de persones perforant el

subsòl de Gavà. Ens imaginem més aviat petites colles de tres o quatre

miners, que es dedicaven a la mineria durant temporades. L’activitat minera


Diferents materials d’època neolítica trobats a les Mines Prehistòriques de Gavà: gerra de ceràmica (1),molí de pedra (2), reproducció d’una falç neolítica al costat d’un nucli i d’unes làmines de sílex, ques’utilitzaven com a peces tallants de falç (3) i destral de pedra (4). Fotos: J. Casanova i Museu de Gavà.Font: Museu de Gavà.

1

2

3 4

rament en la perforació es devien trencar un gran nombre de denes, atenent

a l’elevat nombre de peces fragmentades en aquesta fase del procés d’ela-

boració que han estat trobades en les excavacions arqueològiques en els

reompliments d’alguns pous.

No hi ha dubte que la variscita o cal·laïta, així com els ornaments corporals

produïts amb ella, havien de tenir un valor simbòlic, que devia estar lligat al

seu color verd. El color verd és el color de la vegetació, que mor i reneix a

cada anualitat, com a tal es relaciona amb la regeneració de la vida vegetal

i també animal i humana. D’aquesta manera la pedra verda podia ser vista

com a símbol del triomf de la vida sobre la mort cada primavera. No resulta

estrany que en moltes cultures del nostre entorn, el verd sigui precisament

el color de l’esperança. Tampoc resulta estranya la importància dels orna-

ments de variscita en sepultures del neolític, fàcilment associables amb cre-

ences en una vida eterna més enllà de la mort o amb la resurrecció.

Sota la protecció de la deessa

És pràcticament segur que la màgia i les creences religioses ho abastaven tot

en la vida dels homes i les dones del neolític, fossin quines fossin les activi-

tats que portessin a terme. Així, és molt probable que les societats neolíti-

ques de Gavà, tinguessin la creença que la deessa mare, divinitat amb la qual

relacionem la figureta coneguda com a Venus de Gavà, d’alguna forma regia

o tutelava totes o algunes de les activitats que portaven a terme.

En les excavacions efectuades entre els anys 1992 i 1994 per extraure el

rebliment del pou miner número 16, van aparèixer els vuit fragments con-

servats de la coneguda com a Venus de Gavà, repartits per diferents nivells,

al costat d’un gran i variat nombre d’altres materials arqueològics (Bosch,

Estrada, 1994).


ta làmina tallada amb un dors a cada costat; un tipus de resta que fins al

moment és exclusiva de Gavà. Amb l’ús, girant alternament en un sentit i

altre, les arestes d’aquesta broca es devia anar gastant i d’aquesta forma es

veuria arrodonida. En el cas de trencar-se, la broca podia ser reparada. Segu-


Eines utilitzades al neolític per elaborar peces de collaret de variscita: polidor de gres iperforadors de sílex. Foto: J. Casanova. Font: Museu de Gavà.

Fragment de veta de variscita al costat de diferents peces de collaret delmateix mineral. Foto: J. Casanova. Font: Museu de Gavà.

com els que han estat trobats en diferents sepultures de la mateixa època.

Per sota de la mà esquerra hi ha unes línies incises que dibuixen el que sem-

bla un fragment d’una espiga invertida. Les incisions estaven reomplertes

d’una pasta de color blanc, conservada en part, potser feta a base de pols de

petxines triturades, i que faria que les incisions destaquessin més sobre el

color negre de la superfície de la peça. El ventre és gros, com el d’una dona

embarassada; aquest fet, juntament amb la representació dels pits, no deixa

cap dubte que es tracta de la representació d’una dona. En conjunt, presen-

ta una morfologia clarament desproporcionada: els ulls i el nas no guarden

proporció respecte al cos, als pits o a les extremitats superiors. D’altra banda,

la peça és simètrica respecte a un eix vertical i està estructurada a partir

d’uns eixos verticals i horitzontals.

La cronologia de la Venus de Gavà s’ha de situar al neolític mitjà, tant pels

materials arqueològics amb els que va ser trobada, com per les seves carac-

terístiques (acabat brunyit, coloració fosca i decoració incisa). Segons les

diferents datacions de C14 obtingudes a Gavà, podem situar la cronologia

d’aquesta peça entre uns 4000 i 3500 anys aC.

Pel que fa a la interpretació de la Venus de Gavà, sense que aquesta es pugui

extrapolar directament a altres figuretes femenines semblants de la mateixa

època, es pot relacionar genèricament amb cultes a la fertilitat i la fecundi-

tat, personificats en una deessa mare, divinització de la terra, mare de la

vegetació i dels animals que se n’alimenten, dels humans i, potser, també

dels minerals. Això es pot deduir de la feminitat de la peça, com hem vist visi-

ble en la representació dels pits i del ventre gros; de l’evocació de la mater-

nitat, a través de l’embaràs i de la posició de les mans sobre el ventre, una

posició maternal i protectora; i, per últim, del color negre, relacionat amb

la fertilitat, segons l’arqueomitologia i també segons la tradició popular

(una dita popular catalana diu “terra negra fa bon blat, terra blanca el fa

migrat”).


Es tracta d’una peça de ceràmica, en la qual es reconeixen els ulls en forma

de sols, amb el centre en relleu i els raigs incisos. El nas, també en relleu, és

estret i llarg. Per sota hi ha un motiu incís amb forma de pinta (pectinifor-

me), amb una línia trencada en angle ascendent a cada extrem, que s’ha

interpretat com a collaret. El cap està unit directament al cos, sense diferen-

ciar-se un coll. Sobre el cos hi ha representats els dos pits, en relleu, circulars

i petits. Les dues extremitats superiors, també en relleu, estan doblegades

pel colze en angle recte i amb les mans representades estirades, cadascuna

amb cinc línies incises longitudinalment, com a representació dels dits res-

pectius. A cada avantbraç, a partir dels canells, hi ha vuit incisions paral·leles

que deuen representar un mateix nombre de braçalets, potser de pectuncle,


Venus de Gavà. Representació femenina d’època neolítica trobada a les Mines Prehistòriques de Gavà.Foto: J. Casanova. Font: Museu de Gavà.

Sembla clar que una producció d’ornaments de variscita amb l’abast consta-

tat a Gavà, no podia estar dirigida només al consum local per les mateixes

societats mineres, un consum que durant molt temps semblava que no havia

existit, i que en els darrers anys s’ha vist constatat per la investigació arqueo-

lògica. Evidentment, la producció citada estava dirigida, també i sobretot, a

un consum extern molt més ampli. Durant el IV mil·lenni aC al territori de

l’actual Catalunya i a la resta de regions de l’occident mediterrani, s’observa

com el moviment d’objectes o de béns materials adquirí una dimensió com

mai havia existit abans. Indústria lítica de sílex de molt bona qualitat, des-

trals molt ben polides de roques que només es troben en determinades

regions, indústria d’obsidiana i ornaments de variscita, entre d’altres. Pro-

bablement, les causes d’aquests moviments van ser diverses: moviments de

població, matrimonis exògams, raptes i captures de presoners o intercanvis

entre comunitats de regions diferents. Pensem que és segurament aquesta

última raó la que sobretot va fer incrementar els moviments d’objectes res-

pecte a èpoques anteriors.

Probablement, aquests intercanvis estaven lligats a una demanda de béns

materials, que havien esdevingut necessaris per establir i mantenir aliances

externes amb altres grups, aliances que suposaven una garantia d’ajut entre

aliats. Amb aquestes aliances, les societats de primitius pagesos, que van

esdevenir altament dependents dels recursos agroramaders, podien contra-

restar els riscos d’aquesta dependència –sequeres, plagues, etc. Sabem que

societats del neolític mitjà a Catalunya produïen excedents agrícoles que,

emmagatzemats en sitges, es podien conservar durant llargs períodes de

temps. Sense aquests excedents l’ajut i les aliances entre grups diferents no

haurien estat possibles. La demanda de béns materials per a l’intercanvi

degué portar a intensificar les indústries d’obsidiana de les illes Lipari,

Sardenya, Palmarola i Pantel·leria; de sílex melat de l’alta Provença, d’eclo-

gites i jadeïtites dels Alps, i de variscita de Gavà; materials la major part dels

quals foren localitzats en les excavacions de les Mines de Gavà. Pràcticament,

des del principi de les investigacions en aquest jaciment era coneguda la pre-


La difusió de la variscita i les desigualtats entre persones

Durant el neolític, a l’occident europeu van ser àmpliament utilitzats uns

minerals de color verd per a la fabricació d’ornaments corporals. Han estat

trobats a Bretanya, també a Portugal, al sudest d’Espanya, a Catalunya i al

sud de França. Des del segle XIX, aquests ornaments no han cessat de posar

interrogants als prehistoriadors, sobre la matèria, l’origen, la difusió i el sig-

nificat. Avui sabem que aquests minerals verds són principalment variscita,

i, en menor nombre, altres minerals semblants com la turquesa, l’esteatita

o la malaquita. Pel que fa a l’origen, el descobriment del jaciment arqueo-

lògic de les mines de variscita de Gavà i l’inici de les recerques a la segona

meitat de la dècada dels anys setanta del passat segle, suposà una gran

passa. És molt improbable que la variscita de Gavà hagués arribat a totes les

regions d’Europa occidentals citades; sí que és probable, però, que el com-

plex miner de Gavà constituís el centre d’una producció amb una difusió

fins a la Provença, pel nord-est; fins a l’eix de l’Ebre, per l’oest i el sud; i fins

a la regió de Tolosa, pel nord. Una àrea de difusió on molt sovint els orna-

ments de variscita van acabar formant part d’aixovars funeraris. Les anàlisis

químiques efectuades de peces ornamentals de variscita efectuades fins al

present així semblen confirmar-ho, si bé són encara insuficients (Edo,

Villalba i Blasco, 1991).

La distribució de la variscita des de Gavà es va poder efectuar a través de

diferents vies. Una primera via podia ser la del Llobregat i els seus afluents,

una via cap a l’interior que uniria la costa amb el Pirineu, potser fins i tot

sobrepassant-lo. Una segona via podia ser la que hauria seguit la depressió

prelitoral catalana, que per un costat uniria el Baix Llobregat amb les comar-

ques de Tarragona i les terres de l’Ebre i, per l’altra, amb les de Girona, con-

tinuant des d’aquestes últimes cap al sud de França. Per últim, una tercera

via podia haver estat la litoral, possiblement navegable en gran part; cap al

nord aquesta ruta litoral s’estendria pel Barcelonès i el Maresme i, en sentit

contrari, ho faria pel sud del massís de Garraf i les costes de Tarragona, arri-

bant fins a la regió de la desembocadura de l’Ebre.


controls haurien de confirmar amb més certesa en un futur. Més aviat pen-

sem que la variscita es deixà d’explotar perquè havia perdut l’interès. És veri-

tat que han estat trobats ornaments de variscita en alguns jaciments del

neolític final a Catalunya, durant el III mil·lenni aC, però aquests ornaments

són molt pocs comparats amb els del neolític mitjà anterior.

Com hem dit, no sabem del cert per què es van deixar d’explotar les mines

de variscita de Gavà, però sí que podem exposar la que a hores d’ara ens

sembla la hipòtesi més probable. Al final del neolític, a mesura que creixien

les desigualtats entre persones i la jerarquització social, les aliances d’ajut

mutu i recíproc entre comunitats d’iguals degueren anar desapareixent.

Cada cop més els excedents es devien veure acumulats per unes élits socials,

cada cop més poderoses, que s’apropiaven d’aquests excedents o d’una part

considerable i que posteriorment podien actuar com a redistribuïdors entre

els membres d’una comunitat. En el moment en què les aliances de solidari-

tat i ajut mutu entre societats diferents o entre persones ja no van tenir lloc,

els béns materials preuats que, com la variscita i també els citats sílex melat,

obsidiana, eclogita i jadeïtita, eren utilitzats per establir, mantenir i reforçar

aquestes aliances, van deixar d’interessar. D’aquesta forma, el tancament de

les mines de variscita de Gavà degué estar lligat al pas d’unes societats igua-

litàries, segurament les darreres, amb forts mecanismes de reciprocitat

davant d’unes altres societats amb marcades desigualtats socials, estratifica-

des i jerarquitzades, les primeres d’aquest tipus, en les quals els mecanismes

de reciprocitat van ser substituïts per mecanismes d’apropiació i redistribu-

ció per part d’uns individus o d’uns grups restringits.


sència del citat sílex melat, i les darreres investigacions han permès consta-

tar també la presència d’obsidiana del Monte Arci, de Sardenya; així com de

destrals de roques alpines i d’altres llocs també de fora de Catalunya.

Aquests intercanvis i aliances degueren tenir unes conseqüències socials difí-

cilment previsibles a l’època, ens referim a l’aparició d’una incipient des-

igualtat social. Quan això succeí, determinats líders, reconeguts per exemple

per la seva eficàcia gerencial a l’hora de resoldre conflictes, ja fossin interns

o externs, van poder veure consolidada la seva preeminència social de forma

més permanent que abans. Per dur a terme els intercanvis i les aliances entre

societats de diferents regions, devien ser necessaris uns delegats que, inves-

tits d’autoritat, es desplacessin fins als llocs de residència amb els quals es

mantenien aquests intercanvis i aliances, o que rebessin als delegats arribats

d’altres regions. Aquests delegats acumulaven temporalment béns i disposa-

ven d’un accés directe a informació i relacions que altres membres dels seus

respectius grups no tenien. D’aquesta forma, una gran part de la població

d’un lloc donat, veia retallada la seva autonomia davant d’uns pocs repre-

sentants dotats d’un rang social o polític diferenciat. Aquesta incipient des-

igualtat social, provocada per la pròpia dinàmica interna de les societats

neolítiques, degué entrar en contradicció amb l’estructura social i econòmi-

ca igualitària que el neolític havia heretat dels períodes paleolític i epipale-

olític anteriors. D’aquesta forma, les desigualtats socials van actuar com a

catalitzadores d’uns canvis que van acabar significant la dissolució del neolí-

tic i l’aparició d’un nou període històric –les edats dels metalls.

És en el marc del final del neolític que podem intentar entendre el perquè

del final de l’explotació minera de la variscita a Gavà. No sabem del cert per

què es van tancar les mines de variscita de Gavà. No sembla que hagués estat

per exhauriment del mineral; doncs, si bé l’explotació minera allà on es pro-

duí arribà a ser molt intensa, treballs de prospecció i controls d’obres efec-

tuats dins de l’àrea del jaciment indiquen que en van quedar sectors amb

mineral sense explotar. Tot i que aquest és un fet que noves prospeccions i



BIBLIOGRAFIA

BOSCH, J. I ESTRADA, A. (1994): La Venus de Gavá (Barcelona). Una aportación

fundamental para el estudio de la religión neolítica del suroeste europeo,

Trabajos de Prehistoria, núm. 51.2, Madrid, p. 149-158.

BOSCH, J. I ESTRADA, A. et alii (1994): El neolític postcardial a les Mines Prehistò-

riques de Gavà (Baix Llobregat), Rubricatum, núm. 0, Museu de Gavà.

BOSCH, J.; ESTRADA, A. I NOAÍN, M. J. (1996): Minería neolítica en Gavà (Baix

Llobregat, Barcelona), Trabajos de Prehistoria, núm. 53. 1, Madrid, p. 59-71.

EDO, M.; VILLALBA, M. J., I BLASCO, A. (1991): Can Tintorer. Procedència i distri-

bució de la cal·laïta catalana, Estat de la investigació sobre el neolític a

Catalunya, 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Andorra,

p. 203-205.

MAÑÉ, A. (1988): “El Sepulcre de fossa de can Llonc de Gavà (Baix Llobregat)”,

Revista Vèrtex, núm. 124, Barcelona, p. 146-149.

VILLALBA, M. J.; BAÑOLAS, L.; ARENAS, J. I ALONSO, M. (1986): Les mines neolí-

tiques de Can Tintorer. Gavà. Excavacions 1978-1980, Departament de Cultura

de la Generalitat de Catalunya, Barcelona.

Excavacions arqueològiques ala serra de les Ferreres, Mines

Prehistòriques de Gavà

Ferran Borrell1

Eva Orri2

1. SAPPO (Seminari d’Arqueologia Prehistòrica del Pròxim Orient) Ref: SGR-2005-00241. Departament de Prehistòria. Universitat Autònoma de Barcelona.

2. GEPEG (Grup d’Estudis paleoecològics i geoarqueològics). Ref: SGR-2005-00142.Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia. Universitat deBarcelona.

1. La totalitat dels treballs de control arqueològic dels rebaixos, l’excavació i la restauració delsdiferents punts de mina detectats durant la intervenció arqueològica han estat finançats perl’empresa promotora de l’obra. Agraïm la bona disposició del Sr. Martínez d’aquesta empresa, delSr. Mallol, de CRIL Gestión S.L. i del Sr. Onofre Giménez i del Sr. Dámaso, de l’empresa constructoraTARRACO, S.A.


Antecedents

El sector de la serra de les Ferreres es troba en la zona boscosa ubicada al

nord-oest del nucli urbà de Gavà. Amb anterioritat a l’inici dels recents tre-

balls arqueològics d’urgència es coneixia l’existència d’alguns vestigis

arqueològics en aquesta mateixa zona, principalment estructures subterrà-

nies (mines) d’època no determinada. Una d’aquestes mines (mina 15), va ser

excavada entre els anys 1978-1980 i malgrat que té una tipologia semblant

a les mines de cronologia neolítica, no va proporcionar materials arqueolò-

gics suficients per a confirmar-ne aquesta adscripció (Villalba et al., 1986).

També es tenia notícia del descobriment i excavació d’un sepulcre de fossa

(M. Alonso com. pers.). Amb aquests antecedents, i davant del projecte d’ur-

banització i edificació a la zona anomenada inicialment com can Badosa

(sector de la serra de les Ferreres), el Servei d’Arqueologia de la Generalitat

de Catalunya va encarregar la realització prèvia d’unes prospeccions geofísi-

ques a l’Institut Cartogràfic de la Generalitat de Catalunya. Aquestes pros-

peccions van donar resultat negatiu de manera que el 25 d’octubre de 1999

es va aprovar el Pla Especial can Badosa segons la resolució de la Direcció

General de Patrimoni Cultural.

El juliol de 2000 van començar les obres i s’inicià, llavors també, el control

arqueològic dels rebaixos del terreny.

Localització de les mines

L’empresa1 promotora de les obres (Bosque de Gavà, S.L.) va adoptar les mesu-

res adequades per tal que les obres es realitzessin d’acord amb les directrius

del Servei d’Arqueologia i va encarregar els serveis a l’empresa 3 Associats, SL.

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SERRA DE LES FERRERES, MINES PREHISTÒRIQUES DE GAVÀ68 • 69•

Ortofotomapa 1/5000 (ICC) on s’indica la localització del sector de la serra de Ferreres, les tres zonesafectades pel projecte arquitectònic (Z1, Z2 i Z3), així com les mines excavades (M83, M84 i 85). © Institut Cartogràfic de Catalunya.

L’àrea afectada pel pla urbanístic afectava tres zones (zones 1, 2 i 3). La tasca

de fer el control arqueològic dels rebaixos que s’havien de realitzar a la zona

1, on s’havien de construir tres dels sis edificis d’habitatges projectats, va ser

encarregada a l’arqueòleg Joan-Josep Esteban. Concretament, les labors

efectuades van consistir en el control arqueològic de l’excavació dels fona-

ments dels edificis ubicats a la zona 1 i la neteja dels nivells superficials, tant

de la zona 1 com de la zona 2, on s’havien de construir els edificis 4, 5 i 6. La

neteja dels nivells superficials es va dur a terme amb l’objectiu de trobar les

possibles boques de mina ubicades en la zona afectada, abans que es portés

a terme el rebaix dels terrenys i, per tant, d’evitar-ne l’afectació (Esteban i

Orri, 2003). El resultat d’aquest seguiment va ser la localització de la mina 83.

Aquesta troballa es va comunicar al Servei d’Arqueologia, que va resoldre dur

a terme l’excavació de la mina sota la direcció l’arqueòloga Eva Orri. Els tre-

EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SERRA DE LES FERRERES, MINES PREHISTÒRIQUES DE GAVÀ 71•

balls arqueològics a la mina 83 es van desenvolupar durant el mes d’agost de

2000. L’equip d’arqueòlegs estava format per Joan-Josep Esteban, Eva Orri,

Ferran Borrell, Alícia Estrada i Josep Bosch. Paral·lelament a l’excavació es va

seguir realitzant la tasca de seguiment de màquines que va durar fins el

setembre del 2000. Amb posterioritat, el dia 29 d’octubre de 2001 es van

començar a realitzar les tasques de seguiment dels rebaixos de les zones 2 i

3. La intervenció sobre el terreny es va dur a terme amb el consentiment del

Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, atesos els resultats

negatius que havien donat les prospeccions geoelèctriques i la neteja manual

de l’estrat superficial que es va fer amb anterioritat per poder detectar la pre-

sència de boques de mina i de trams de mina procedents dels terrenys adja-

cents a l’obra. Els treballs de seguiment de màquines van ser encarregats a

l’empresa d’arqueologia 3 Associats, SL i dirigits per l’arqueòleg Ferran

Borrell. Durant el control de les màquines a la zona 2 es van documentar les

mines 84, 85 i 90 i els punts de mina, no excavats, 86, 87, 88, 89 i 91. Arran

del descobriment i atesa la ubicació, les mines 84, 85 i 90 van ésser excavades,

i s’adequà el projecte arquitectònic a les estructures arqueològiques que apa-

regueren en el terreny estipulat per a la construcció de l’edifici 2. Aques-

tes excavacions van desenvolupar-se amb el beneplàcit del Servei d’Arqueo-

logia i Paleontologia de Catalunya, entre el novembre de 2001 i el febrer de

2003 (Borrell, 2008). L’excavació va ser encarregada a l’empresa 3 Associats,

SL sota la direcció de l’arqueòleg Ferran Borrell. L’equip d’arqueòlegs que hi

va treballar estava format pels arqueòlegs Montserrat Carbó, Alícia Casas,

Marián Cueto i Jordi Gibert, i es va disposar en tot moment de la col·labora-

ció científica del conservador de patrimoni del Museu de Gavà Josep Bosch i

de l’arqueòloga Alícia Estrada.

Les estructures mineres

L’estructura de la mina 83 correspon a una mina excavada al neolític per

extraure variscita. Posteriorment a l’explotació minera, l’estructura va ser

aprofitada com a sepultura. Així, en l’estructura d’aquesta mina es distingei-

xen dos àmbits: un de pròpiament miner i, l’altre, funerari. La mina es troba

en un indret on afloraven pissarres i calcàries, que estaven en contacte, i on

també eren visibles en superfície diferents mineralitzacions, cap de les quals,

però, era de variscita. Va ser excavada a la pissarra, amb un únic accés a tra-

vés d’una boca circular d’aproximadament 1 m de diàmetre. D’aquest accés

i mitjançant un pou, a una fondària d’1,5 m surten dues galeries: una en

direcció SE, horitzontal, d’una llargada de 2 m i una amplada de 90 cm; i l’al-

tra, descendent, amb un primer tram en direcció N i un segon tram a NO,

que tenen una llargada total d’uns 4,5 m i una amplada d’1 m. Aquesta

segona galeria és la que, com s’ha dit, seccionà la màquina excavadora. En

un costat de la galeria descendent hi havia un altre espai, en forma de “peti-

ta coveta” el·líptica, també escapçada, orientada cap al NE, que amidava

1,90 per 1,50 m i dins la qual van aparèixer uns vestigis sepulcrals (ossos

humans i aixovar funerari). Dins d’aquesta coveta van ser localitzades algu-


Planta de la mina 83. Il·lustració: E. Orri.

funerari. Fora de l’àmbit on van aparèixer les restes esmentades, van ser tro-

bats molt pocs materials; aquests, amb l’excepció d’un plat de ceràmica i de

restes de fauna, devien estar relacionats amb el treball miner: pics de cornia-

na, cisells d’os i polidors de gres.

Pel que fa a la mina número 84 es tracta igualment d’una mina amb un únic

accés, circular, aproximadament d’1 m de diàmetre i obert a uns 20 cm de la

superfície. Aquest accés es troba a 87,56 m s.n.m., mentre que el punt més

profund de la mina es troba a 80,95 (galeria 3a). D’aquest accés surt una

galeria descendent (galeria 1), amb uns 25º d’inclinació, que porta a una sala

d’uns 3 m de diàmetre i d’alçada (sala 2) des d’on es distribueixen en dife-

rents direccions les galeries 2, 3a i 3b, les dues últimes obertes a major fon-

dària. Totes tres són de secció circular, d’un metre i poc més de diàmetre, i

discorren horitzontalment, amb canvis de nivell que es realitzen mitjançant

graons d’1 m, aproximadament, que s’aprofiten per canviar la direcció. De

les galeries 3a i 3b surten en sentit lleugerament descendent dos petits bra-

ços de menys d’1 m de longitud (galeria 3a1 i 3b1). Al final de la galeria 3a

es troba, amb el terra uns 70 cm més alt, una petita sala amb el sostre en

volta, de 2 m de diàmetre i 1,20 m d’alçada màxima (sala1). Finalitzada l’ex-

plotació minera d’aquesta galeria i de la sala contigua, van ser aprofitades

com a espai sepulcral i es van clausurar amb un conjunt de lloses de calcària

que, disposades verticals a l’inici de la galeria 3a, n’impedien l’accés des de

la sala de distribució anteriorment citada. Aquesta clausura va fer que tant

aquesta galeria com la sala 1 no es reomplissin, de manera que, tot i la cai-

guda de part del sostre, van ser trobades mig buides. A l’interior d’aquest

espai funerari s’han documentat dos individus amb un ric aixovar format per

defenses de senglar, làmines de sílex, contenidors ceràmics, punxons d’os,

etc. A l’espera de realitzar l’estudi antropològic, podem parlar de dos ente-

rraments individuals successius a la sala 1. La deposició del segon individu

devia implicar el desplaçament del primer, juntament amb l‘aixovar, fora de

la sala 1 cap a la galeria 3a. Un cop efectuades les inhumacions i clausurada

la galeria l’espai quedà buit, cosa que degué facilitar la descomposició i la


nes restes d’un individu adult i acompanyades d’un ric conjunt d’ofrenes: un

vas de ceràmica, peces de collaret, nuclis i làmines de sílex, destrals de pedra,

una làmina d’obsidiana, etc. L’accés a aquesta cambra des de la galeria sem-

bla que havia estat tancat amb lloses de pedra dretes, i no hi ha dubte de

que també van ser clausurades la boca de la mina i una part de la galeria

descendent, amb pedres de diferents mides entre les quals destaca un gran

bloc situat a la mateixa boca del pou que mesurava 1,30 m de llargada per

95 d’amplada. És indubtable, doncs, la voluntat d’impedir l’accés a l’àmbit


Clausura externa de la mina 83. Foto: J. Bosch. Font: Museu de Gavà.

quantitat de blocs de pissarra i de lloses de calcària de grans dimensions.

Aquestes lloses havien estat posades intencionadament dretes per intentar

tapar la totalitat del diàmetre de la galeria, tot i que algunes lloses havien

cedit cap a l’interior.


remoció dels cossos per part d’agents externs (rosegadors, guineus...). La

resta de la mina estava reomplerta totalment per diferents nivells fruit de

l’abocament de detritus de pissarres provinents de l’excavació d’aquesta o

d’altres mines. En aquests nivells de rebliment de la cavitat minera el mate-

rial arqueològic és escàs i, principalment, es tracta de petits fragments cerà-

mics i eines mineres com ara pics i malls. Són abundants les marques d’aques-

tes eines en diferents punts de l’interior de la mina. Finalment, esmentem la

clausura de la zona de la boca d’accés i de l’inici de la galeria 1 amb una gran


Planta de la mina 84. Il·lustració: F. Borrell. Clausura interna de la mina 84. Foto: F. Borrell.

En el cas de les mines 83 i 84, es tracta de dos conjunts clarament associats a

restes humanes, que formaven part de l’aixovar funerari (Borrell et al., 2005).

Entre els objectes que constituïen l’aixovar de la mina 83 hi havia tant orna-

ments com estris, tot i que la major part d’aquests últims sembla poc o gens

utilitzat. Cal destacar l’important nombre d’eines lítiques, algunes de les

quals foren realitzades amb matèries primeres forànies com ara tres nuclis,

vuit làmines i dues puntes geomètriques de sageta fets de sílex melat i una

làmina d’obsidiana. Juntament amb les eines tallades es van recuperar qua-

tre destrals de pedra polida, tres de fabricades amb una roca de coloració

fosca que, a cop d’ull, podria tractar-se de corniana, i una de tonalitat blan-

ca. Pel que fa a la ceràmica s’ha recuperat únicament un vas de boca quadra-


De la mina 85, situada entre 84,70 i 82,50 m s.n.m., només s’han conservat

els extrems de dues galeries superposades, l’accés original de les quals es

desconeix. Tot i això, la forta inclinació dels rebliments que omplien amb-

dues galeries en la totalitat fa pensar en una boca molt a la vora de l’àrea

excavada. La galeria superior estava plena de rebliment de pissarra i de

paret caiguda, mentre que la inferior la reblien diferents nivells d’argiles

amb força presència de carbons, fragments de ceràmica, mol·luscs marins

provinents de deixalles abocades intencionadament o escolades des dels vol-

tants de la mina. En el petit espai conservat de la galeria superior va aparèi-

xer un extraordinari conjunt d’objectes in situ, tant per la quantitat com per

la qualitat, format per punxons d’os, puntes de sageta de sílex, peces de

collaret de variscita i dentaliums, recipients ceràmics, etc. Entre aquests

materials no ha aparegut cap resta humana i la interpretació dins de l’estruc-

tura es difícil, perquè la conservació només parcial d’aquesta mina no per-

met saber amb seguretat si aquests materials anaven associats o no a restes

humanes, tractant-se en el cas contrari d’un dipòsit aliè a pràctiques d’ente-

rrament, un fet fins ara desconegut al jaciment.

Finalment, la mina 90 està formada per un únic tram d’una galeria que va

en direcció SO-NE. És plena totalment per diferents nivells de rebliment on

van aparèixer algunes restes ceràmiques, òssies i lítiques. L’accés original de

la mina és desconegut.

Els materials arqueològics

Els materials apareguts durant l’excavació del rebliment miner és força

escàs, i es limiten, principalment, a alguns fragments ceràmics aïllats i a un

seguit d’eines fragmentades (malls i pics) utilitzades per a l’excavació de

les estructures mineres. Les mines 83, 84 i 85 han permès recuperar també

una sèrie de conjunts materials molt ben definits i del tot excepcionals. Tal

com s’ha explicat, es tracta de tres mines amb dipòsits intencionats de dife-

rent natura.


Aixovar funerari de la mina 83. Foto: J. Casanova. Font: Museu de Gavà.

ració, una làmina de sílex melat i una de sílex blanc, un vas de ceràmica de

boca quadrada i, finalment, un recipient ceràmic amb coll i amb la superfí-

cie superior raspallada.

En relació al conjunt recuperat a la mina 85, cal destacar-ne la riquesa, tant

per la quantitat d’objectes com per les matèries primeres emprades. El con-

junt està format per tres petits vasos ceràmics, tres puntes de sageta així com

diverses làmines de sílex, dues destrals de pedra polida, un conjunt impor-

tant d’eines d’os (espàtules, punxons i punyals), una defensa de senglar, les

peces del que hauria estat un collaret de dentalium i abundants denes i/o

penjolls de variscita de tipologia variada: discoïdals, de barrilet i, les més

excepcionals per ser totalment noves a Gavà, plaquetes perforades de tipo-

logia diversa. Igualment es van recuperar petits fragments de variscita que

semblen denes i penjolls en procés d’elaboració.


da, recipient aquest de morfologia força característica i poc habitual en els

contextos neolítics catalans. Es van recuperar també alguns estris d’os, concre-

tament punxons, gairebé tots fragmentats. Finalment, formant part del que

podria tractar-se dels ornaments personals, trobats per primer cop al jaci-

ment, nombroses denes de variscita (discoïdals, de barrilet i cilíndriques) junt

amb altres denes discoïdals fetes amb corall vermell (Estrada i Bosch, 2007).

Pel que fa als materials que formaven part de l’aixovar dels inhumats de la

mina 84, tot just entrar a l’àmbit funerari es recuperà un vas sencer de cerà-

mica amb quatre perforacions per a alguna forma de suspensió i amb la

superfície coberta amb una engalba vermella. Ja formant part del que eren

pròpiament els aixovars es van recuperar restes d’eines d’os (espàtules per-

forades i punxons), quatre defenses de senglar, una de les quals amb perfo-


Collarets de variscita i de corall. Mina 83. Foto: J. Casanova. Font: Museu de Gavà.

Aixovar funerari de la mina 84. Foto: B. Solina. Font: Museu de Gavà.

mines excavades van permetre en un moment inicial proposar una cronolo-

gia entre el neolític mitjà i el neolític antic postcardial. Les datacions2 abso-

lutes realitzades amb posterioritat han permès datar amb més precisió la

mina 83 (5220 ± 110 BP, Beta-155686) (Borrell et al. 2005); la mina 84 (4980

± 40 BP, Beta-250403) i la mina 90 (5000 ± 40 BP, Beta-250404). La datació

absoluta de la mina 85 no s’ha pogut realitzar amb èxit per la falta de

col·lagen en les restes òssies, fragments de punxons, recuperades. Aquestes

datacions confirmen les primeres hipòtesis i permeten establir una cronolo-

gia de les estructures mineres del sector de la serra de les Ferreres a finals del

neolític postcardial o a inicis del mitjà, a les darreries del V mil·lenni cal. BC

i primer quart del IV mil·lenni cal. BC. En excavacions anteriors a la zona de

can Tintorer ja havien estat localitzades mines datades a finals del neolític

postcardial o a inicis del mitjà, moment en el que es devia iniciar l’explota-

ció minera (Bosch i Estrada, 1994). La localització més recent a les Ferreres

permet pensar que ja des d’aquestes primeres etapes la mineria va tenir una

implantació considerable i que aquesta es va desenvolupar en zones allu-

nyades del pla, a mitja vessant de les serres properes a Gavà. Les dimensions

d’aquestes mines són encara força reduïdes, de mida petita (83, 85 i 90) o

mitjana (84) i amb estructures simples (forma de T). No serà fins el neolític

mitjà ple, quan l’explotació minera és més intensa, que les mines assoleixen

dimensions considerables i una estructura més complexa. Aquest fet sembla

ben contrastat per la major densitat de mines o punts de mina atribuïts a

aquest període, així com per la més gran complexitat de les estructures

mineres més ben conegudes d’aquest període (mines 5, 11 i 16) (Bosch et al.,

2005; Borrell et al., 2005). Les noves dades disponibles permeten confirmar

l’existència, en el conjunt del jaciment (tots els sectors), de dos grans tipus

d’estructures: mines que podríem dir “senzilles” i mines “complexes”. Les

primeres semblen respondre, principalment, als moments inicials de les


En conjunt, el material recuperat durant l’excavació de les tres estructures

mineres és del tot excepcional, en què destaca la troballa, per primer cop al

mateix jaciment de les Mines Prehistòriques de Gavà, de collarets de varisci-

ta formats per denes i penjolls de tipologia diversa, i també la presència d’un

determinat nombre d’eines fetes amb matèries primeres forànies (sílex

melat i obsidiana) i en d’altres casos poc freqüents dins del neolític català

(corall vermell). Pel que fa al conjunt ceràmic, també cal fer esment del con-

junt de recipients recuperats per l’original tipologia, alguns dels quals són

d’inspiració forana, com ara els vasos de boca quadrada.

Cronologia i interpretació

La datació relativa dels materials arqueològics més característics (vasos de

boca quadrada, vas raspallat, sílex melat, variscita, etc.) recuperats a les


Dipòsit de la mina 85. Foto: B. Solina. Font: Museu de Gavà.

2. Les datacions radiocarbòniques de la mina 84 i 90 han estat realitzades en el marc del projecteMineria, intercanvis i societat durant el neolític. Les Mines Prehistòriques de Gavà.(Ref. 2008ACOM00032).


explotacions mineres neolítiques de Gavà. Aquesta major complexitat es

devia desenvolupar gradualment a mesura que la variscita, i l’intercanvi que

se’n feia, anava prenent un rol més important per les activitats reproducti-

ves de les societats neolítiques del nord-est peninsular.

Referent a la reutilització sepulcral de les estructures mineres i al ritual fune-

rari documentat a les mines 83 i 84, es tracta de sepultures d’un o dos indi-

vidus acompanyats d’ofrenes que es poden considerar valuoses per la quali-

tat, caràcter exòtic o simbolisme. Els espais sepulcrals es troben en parts

internes d’aquestes mines ja deixades d’explotar i condicionades per aquest

nou ús. La clausura del l’accés a la mina es fa a partir d’un gran bloc a la boca

i un seguit de lloses de mida mitjana i sediment a l’interior. En el cas de la

mina 84 es documenta una clausura interna addicional de la galeria 3a, fet

que devia anar lligat amb la reutilització de l’espai sepulcral abans de la

clausura final de l’estructura minera. Aquest ritual contrasta amb el conegut

fins ara al jaciment (Villalba et al., 1992) identificat a partir de la troballa de

restes humanes d’un nombre elevat d’individus entre les terres que reom-

plien algunes mines, amb ofrenes més senzilles i sense cap arranjament de

l’estructura minera per al seu ús sepulcral.

CONCLUSIONS

El jaciment arqueològic de les Mines Prehistòriques de Gavà està format per

les restes d’una explotació minera neolítica, de fa entre 6000 i 5000 anys,

dirigida a l’extracció de variscita, fosfat d’alumini hidratat de color verd,

amb la qual a Gavà es produïen una variada gama d’elements ornamentals.

Les excavacions realitzades al sector de les Ferreres, de les Mines

Prehistòriques de Gavà, han permès documentar una sèrie de noves mines

d’època neolítica en aquest sector de les Ferreres, apartades del nucli de can

Tintorer on es troba la major densitat de restes descobertes, cosa que confir-

ma la gran extensió del jaciment. En aquest moment, el jaciment pot supe-

rar les 200 hectàrees, dins les quals han estat localitzats més de 90 accessos


a estructures subterrànies, repartits per tres sectors: can Tintorer, serra de les

Ferreres i turó de Rocabruna. L’envergadura i dimensió que van arribar a

tenir difícilment podien haver estat adreçades a un consum local, més aviat

cal pensar, com en el cas del sílex “blond” provençal, les roques eclogítiques

del Piemont i de la Ligúria, i l’obsidiana de les illes Sardenya, Lipari o

Palmarola (Bosch et al., en premsa), en una producció de béns per a l’inter-

canvi, activitat que es degué convertir en un dels fonaments socioeconòmics

del neolític.

Pel que fa al desenvolupament del procés de treball miner i les estructures

subterrànies excavades, els nous estudis realitzats (Bosch et al., 2006) apunten

cada cop més que aquestes estructures no van ser només el resultat de seguir

el mineral a la roca, sinó que amb el temps es va obtenir una certa experièn-

cia i coneixements geològics que permetien establir una estratègia de treball

a seguir, potser establerta prèviament i adaptada durant l’execució dels tre-

balls miners. Així ho indiquen pous i galeries excavats en segments de roca

sense traces de variscita, potser practicats per anar a trobar uns estrats o filons

d’aquest mineral amb una disposició prevista amb anterioritat, un fet aquest

que ja havia estat plantejat amb anterioritat (Costa et al., 1994; Camprubí et

al., 2003).

D’altra banda, es confirma l’ús recurrent de les estructures mineres com a

lloc d’enterrament a inicis del neolític mitjà i la vinculació directa de produc-

tes acabats fets de variscita (collars, penjolls, fragments, etc.) amb els indivi-

dus enterrats en aquestes mateixes estructures de les quals prové aquesta

matèria primera.

Finalment, cal destacar la qualitat de les noves dades, i n’és un testimoni de

primer ordre que confirma la riquesa i excepcionalitat del jaciment miner de

Gavà. Aquesta excepcionalitat es documenta a escala quantitativa (major

nombre d’estructures) i qualitativa (riquesa i diversitat del registre arqueo-

lògic) que evidencia l’enorme potencial que té el jaciment de les Mines

BIBLIOGRAFIA

ARTIGUES, P.; BRAVO, P. I HINOJO, E. (2007): “Excavacions arqueològiques a CanGambús 2, Sabadell (Vallès Occidental)”, Tribuna d’Arqueologia 2006: 111-140. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat deCatalunya

BORRELL, F. (2008): Memòria de la 2a. fase dels treballs arqueològics d’urgènciarealitzats a les Mines Prehistòriques de Gavà (Baix Llobregat): sector de laserra de les Ferreres. Servei d’Arqueologia i Paleontologia del Departamentde Cultura de la Generalitat de Catalunya. Memòria inèdita.

BORRELL, F.; ESTRADA, A.; BOSCH, J. Y ORRI, E. (2005): “Excavaciones recientes enlas minas neolíticas de Gavà -sector sierra de les Ferreres- (Baix Llobregat,Barcelona): nuevos datos para el conocimiento de los rituales funerarios”, dinsP. Arias, R. Ontañón y C. García-Moncó (Eds.) III Congreso del Neolítico en laPenínsula Ibérica, Universidad de Cantabria, p. 635-642.

BOSCH, J. I ESTRADA, A. (1994): “El neolític postcardial a les Mines Prehistòriquesde Gavà (Baix Llobregat)”, Rubricatum, núm. 0.

BOSCH, J.; ESTRADA, A. Y BORDAS (2005): “Trabajos de excavación y restauraciónen las Minas Neolíticas de Gavà (Baix Llobregat, Barcelona): aproximación a suestructura y a su proceso de explotación”, dins P. Arias, R. Ontañón y C. García-Moncó (Eds.) III Congreso del Neolítico en la Península Ibérica, Universidad deCantabria, p. 271-276.

BOSCH, P.; BORRELL, F.; ESTRADA, A.; BORDAS, A.; ORRI, E.; MELGAREJO, J. C.; PRO-ENZA, J. Y CIRERA C. (2006): “Aproximación arqueológica y geológica al pro-ceso de trabajo minero durante el neolítico en Gavà –sector sierra de les ferre-res- (Barcelona)”, dins G. Martínez, A. Morgado y J.A. Afonso (coords.)Sociedades prehistóricas, recursos abióticos y territorio. Actas de la III Reuniónde trabajo sobre aprovisionamiento de recursos abióticos en la Prehistoria.Fundación Ibn-al-Jatib de estudios y cooperación cultural, Granada, p. 235-247.

BOSCH, J.; GIBAJA, J.F. E GRATUZE, B. (en premsa): “Studio di una lama di ossidia-na che è venuta dalla Sardegna trovata alle mine neolithique di Gavà(Barcellona): contesto della scoperta, tipologia, analisi funzionale e caratteri-zazzione geochimica” dins L’ossidiana del Monte Arci nel Mediterraneo.Nuovi apporti sulla diffusione, sui sistemi di produzione e sulla loro cronolo-gia, 5º Convegno Internazionale, 27-29 Giugno 2008, Comune di Pau,Sardegna.

CAMPRUBÍ, A.; MELGAREJO, J.C.; PROENZA, J.; COSTA, F.; BOSCH, J.; ESTRADA, A.;

BORRELL, F.; YUSHKIN, N. & ANDREICHE, A. (2003): “Mining and geological

knowledge during the Neolithic: a geological study on the variscite mines at

Gavà, Catalonia.”, Episodes. Journal of International Geoscience, Vol. 26, No.

4: 295-301, Beijing.

Prehistòriques de Gavà com a eina d’estudi del fenomen d’implantació i con-

solidació de les societats camperoles al nord-est peninsular, així com per

conèixer el grau de complexitat socioeconòmica d’aquestes. Es tracta, doncs,

d’un jaciment clau i únic que complementa sobretot el ja destacat registre

del neolític mitjà a Catalunya, amb altres jaciments paradigmàtics i alhora

propers a Gavà com ara la Bòbila Madurell (Sant Quirze del Vallès) (Pou et

al., 1995), el Camí de Can Grau (La Roca de Vallès) (Martí et al., 1997; Pou i

Martí, 1999), o Can Gambús (Roig i Coll, 2007; Artigues et al., 2007), només

per citar-ne alguns.

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA EXCAVACIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SERRA DE LES FERRERES, MINES PREHISTÒRIQUES DE GAVÀ84 • 85•


COSTA, F.; CAMPRUBÍ, A. I MELGAREJO, J.C. (1994): Aproximación geológica a las

minas neolíticas de fosfatos férrico-alumínicas de Gavà (Catalunya)”, Boletín

Geológico y Minero, núm. 105-5, pp. 436-443.

ESTEBAN J. I ORRI, E. (2003): Memòria dels treballs de prospecció al sector de Can

Badosa de les mines prehistòriques de Gavà i d’excavació a la mina número 83

efectuats l’any 2000. Servei d’Arqueologia i Paleontologia del Departament

de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Memòria inèdita.

ESTRADA, A. I BOSCH, J. (2007): “Elementos de adorno neolíticos fabricados sobre

coral procedentes de las Minas Prehistóricas de Gavà (Baix Llobregat,

Barcelona)”, dins M. S. Hernández, J. A. Soler y J. A. López (Eds.) IV Congreso

del Neolítico Peninsular, Tomo II: 210-215, Museo Arqueológico de Alicante,

Alicante.

MARTÍ, M.; POU, R. I CARLÚS, X. (1997): Excavacions arqueològiques a la Ronda

Sud de Granollers, 1994. Jaciments de Cal Jardiner I, Cal Jardiner II (Granollers)

i Camí de Can Grau (La Roca del Vallès), (Vallès Oriental). Departament de

Cultura de la Generalitat de Catalunya.

POU, R., MARTÍ, M., BORDAS, A, DÍAZ, J. I MARTÍN, A. (1995): “La cultura de los

“sepulcros de fossa” en el Vallés. Los yacimientos de “Bòbila Madurell” y

“Camí de Can Grau” (Sant Quirze del Vallès y La Roca del Vallès - Barcelona-

”, dins AA.VV.: I Congrés de Neolític a la Península Ibèrica. Gavà-Bellaterra,

1995, Rubricatum, 1 (II): 519-526, Museu de Gavà, Barcelona.

POU, R. I MARTÍ, M. (1999): El Camí de Can Grau. La Roca del Vallès.Una necròpo-

lis de sepultures en fossa del neolític mitjà. Generalitat de Catalunya,

Departament de Cultura, Barcelona.

ROIG, J. I COLL, J.M. (2007): “El paratge arqueològic de Can Gambús 1 (Sabadell,

Vallès Occidental)”, Tribuna d’Arqueologia 2006: 85-109. Departament de

Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya.

VILLALBA, M.J., BAÑOLAS, L., ARENAS, J. I ALONSO, M. (1986): Les mines neolíti-

ques de Can Tintorer. Gavà. Excavacions 1978-1980, Departament de Cultura

de la Generalitat de Catalunya.

VILLALBA, M.J., BAÑOLAS, L. I ARENAS J. (1992): “Evidències funeràries a l’interior

de les mines de can Tintorer”, 9è Col·loqui Internacional d’Arqueologia de

Puigcerdà, p. 209-212.

Gavivs en el context de la romanització del Baix Llobregat

Vint anys d’excavacions arqueològiques1

Joan-Josep Esteban Castanera*

* Arqueòleg (Museu de Sant Boi de Llobregat).1. El nom que va tenir Gavà en època romana no ha estat documentat

epigràficament. Però el que sí sembla molt probable és que Gavà prové del nompropi Gauius. Aquest fenomen també el trobem a Cornellà (Cornelius), Vallirana(Valerius), etc.El primer document on es troba per escrit el nom de Gavà és una butlla del 1002,del papa Silvestre III, però el fragment on surt el nom de Gavà es va perdre, persort en una altra butlla de Joan XVIII a l’abat Odó de l’any 1007, que éspràcticament igual al document anterior, si surt l’antic topònim de Gavà, comGaiano. Una altra butlla, del papa Benet VIII, del 1023, torna a parlar de Gavà, araamb el topònim de Gevano.Sembla doncs que l’evolució a partir del gentilici romà Gauius a Gaiano, desprésGevano és l’origen del topònim del Gavà actual.

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA GAVIVS EN EL CONTEXT DE LA ROMANITZACIÓ DEL BAIX LLOBREGAT88 • 89•

El poblat ibèric del Calamot exemplifica perfectament el patró d’assentament

ibèric en aquest territori: situat en un turó, que permeti una fàcil defensa i

prop de vies de comunicació i d’àrees de captació de recursos naturals.

Si mirem la situació espacial d’aquests primers assentaments ibèrics de la vall

del Llobregat ens adonem que estan tots situats en emplaçaments que respo-

nen al mateix patró. Aquests jaciments funcionaven com a centres territorials

i controlaven l’excedent de les riques terres agrícoles de la vall del Llobregat,

que redistribuïen a través de les vies de comerç de què disposaven.2

INTRODUCCIÓ

La primera excavació que va posar al descobert el que ara coneixem com a

villa de Sant Pere de Gavà es va realitzar l’any 1989, al pati de la rectoria de

l’església de Sant Pere, i va posar de manifest el que feia temps que se sos-

pitava: l’origen romà de Gavà. Des d’aleshores ençà s’ha produït una gran

quantitat d’excavacions arqueològiques en el nucli antic. D’aquestes, l’Alícia

Estrada ha estat vinculada a moltes i, gran part del que coneixem del passat

romà de Gavà, ho devem a la seva tasca com a arqueòloga.

Totes aquestes excavacions han estat de salvament, és a dir, no programa-

des, ni formen part d’un estudi amb uns objectius predeterminats. Els resul-

tats aconseguits són, per tant, parcials; i les dades que presentem en aquest

article poden ser revisades o modificades en un futur. Tot i això, els resultats

que s’han aconseguit al llarg d’aquests vint anys d’excavacions ens perme-

ten donar una visió global del paper que, l’antic Gauius, va tenir en el mo-

ment en què tots els camins duien a Roma...

ELS PRECEDENTSEl poblament Ibèric

Gavà es troba situat en una gran plana litoral que ofereix una situació estra-

tègica de grans possibilitats per a l’assentament humà. Aquesta situació

geogràfica permet la comunicació terrestre per dues importants vies natu-

rals: la vall del Llobregat i la depressió prelitoral. I una comunicació maríti-

ma, gràcies a l’estuari que en aquella època formava el riu Llobregat.

El poblat, primer poblament ibèric, està documentat des del segle VI aC i

ocupava el cim i vessants del turó del Calamot, on s’han pogut documentar

les restes d’estructures que podem relacionar amb un mur de tancament

perimetral, magatzems i antics habitatges.

Distribució del poblament ibèric al Baix Llobregat (segles VI aC – IV aC). © Institut Cartogràfic de Catalunya.

2. Montjuïc (Barcelona), la Penya del Moro (Sant Just Desvern), Puig Castelllar (Sant Vicenç dels Horts)i Sant Pere Sacama (Olesa de Montserrat).

GAVIVS EN EL CONTEXT DE LA ROMANITZACIÓ DEL BAIX LLOBREGAT 91•

dels Horts), a Sant Feliu; i l’any 2006 es van excavar, al barri antic de Sant Boi

de Llobregat, unes mines de ferro a cel obert de més de 60 metres de llarg

per 10 d’ample, aproximadament.3

El conreu principal d’aquesta època eren els cereals, fet que hem pogut

documentar gràcies a la gran quantitat de jaciments on s’han localitzat

camps de sitges en les quals conservaven els excedents. Aquestes sitges són

de mides molt variables i d’èpoques diferents. Les dades no ens permeten fer

una valoració aproximativa del volum productiu de cereals de l’àrea, però és

clar que va ser un recurs important, com ho demostren les grans sitges d’è-

poca ibèrica excavades a Montjuïc, amb capacitat per emmagatzemar els

excedents d’un gran territori.

El cultiu de la vinya també era habitual en aquestes terres, com ens ho testi-

monien les abundants restes d’àmfores ibèriques. La ramaderia era bàsica-

ment d’ovelles i cabres, tot i que també, posteriorment, s’observa bou i porc.

Pel que respecta a la caça i la pesca tenim evidències d’aquesta darrera pràc-

tica al Calamot, on s’han trobat pesos per a les xarxes; i puntes de fletxes per

a l’activitat cinegètica.

L’ancoratge de les Sorres

Els estudis de Josep Maria Palet i Santiago Riera sobre l’evolució del paisat-

ge costaner antic del Pla de Barcelona han demostrat que l’antiga línia de

costa coincidia, aproximadament, amb els límits dels terrenys al·luvials del

quaternari recent. El delta del Llobregat no existia i el riu formava un ampli

estuari que anava des de Viladecans a Castelldefels, i feia com un port natu-

ral ideal per poder-hi encorar els vaixells.

Entre els poblats es podia controlar visualment la vall del Llobregat i la línia

de costa, fet que els situava en una posició immillorable per controlar tots

els moviments de la costa cap a l’interior, i al revés.

Des del segle IV a principis del segle II aC el nombre de poblats augmenta

considerablement. Aquests són, generalment, de dimensions més petites i

amb funcions més específiques. Molts són petites estacions d’explotació agrí-

cola, i tenen unes estructures constructives poc fermes; segurament en gran

part construïdes amb tovot, o material perible, fet que les fa difícils de

detectar arqueològicament. Aquests assentaments sovint es poden localitzar

gràcies a la ceràmica de les sitges que trobem reaprofitades com a aboca-

dors, i a algunes restes d’escassa consideració.

A Gavà s’han localitzat alguns assentaments ibèrics més, distribuïts al llarg

de l’actual terme municipal: el molí de la Sentiu, Eramprunyà, Can Rosés,

Grup Escolar Joan Salamero, plaça d’Amadeu Vives, cementiri de Gavà i Coll

Roig Est. No sabem exactament quina funció tenien, ja que no s’han excavat.

Alguns d’ells s’han localitzat en prospeccions, però podrien respondre a

aquest patró d’assentament.

En aquests assentaments s’ha pogut documentar clarament una cultura i,

juntament amb els poblats (que ocupaven les actuals comarques del

Maresme, els dos Vallès, el Barcelonès i la vall del Llobregat), conformen el

que els ibers coneixien com laiezken, i que els romans van llatinitzar com a

laietans: els habitants de la Laietania.

L’economia ibèrica

La població ibèrica tenia els coneixements tècnics suficients com per poder

explotar tots els recursos naturals que l’envoltava. Al Baix Llobregat hem tro-

bat evidències de l’explotació de mines de ferro, a les mines de Can Tintorer,

a Gavà; a la Penya del Moro (Sant Just Desvern), al Puig Castellar (Sant Vicenç


3. També hi ha notícies de possibles explotacions de galena argentífera a Sant Boi i a Sant Climent.

Com eren les villae?

Les villae eren grans cases rurals que tenien dues funcions bàsiques: l’explo-

tació dels recursos naturals de les terres que l’envoltaven i servir com a resi-

dència dels seus propietaris.

La fundació d’una vil·la requeria una gran despesa econòmica, perquè no

només s’havien de construir totes les infraestructures de producció, sinó que

a més eren dotades amb un gran espai d’habitatge, en el qual els seus habi-

tants reproduïen el model de casa característic de la societat romana benes-

tant: la domus.

Les villae es construïen enmig de les terres de l’àrea que controlaven. El fet

de viure al camp els donava la possibilitat de desenvolupar una arquitectu-

ra molt més lliure que a les ciutats. Aquest fet va propiciar la construcció de

fabuloses villae, que no tenien res a envejar a les cases de les ciutats, dota-

des amb totes les comoditats que podien gaudir a la ciutat: termes, grans sa-

lons, sovint decorades amb materials sumptuosos.

Aquesta doble funcionalitat de les villae s’evidencia en la seva estructura for-

mal. És a dir, hi trobem dues parts ben diferenciades: la part on vivien els

propietaris —pars urbana— i les zones de feina, on també vivien els treba-

lladors o esclaus —pars rustica.

Quins eren els fundadors?

L’aristocràcia urbana va tenir un paper molt important en la implantació de les

villae; ja que, en posseir aquestes propietats agrícoles, incrementaven el capi-

tal venent els productes; a la vegada que n’augmentaven la influència a les

ciutats en el seu paper de subministradors de béns de primera necessitat (Vi-

llanueva Acuña, 1991).

Casc de bronze de tipus etrusc. Segle III aC. Derelicte les Sorres VIII (Gavà) Foto i font: Museu de Gavà.


Part dels excedents que es produïen en aquestes terres es comercialitzaven

a canvi d’altres mercaderies i de ceràmiques de luxe d’importació. Aquests

intercanvis comercials s’han documentat des del segle IV aC, a partir de

materials ceràmics fenicis, etruscs, grecs i, més tard, de procedència itàlica.

UN NOU PATRÓ D’ASSENTAMENT: LES VILLAE

Quan els romans arriben a la península Ibèrica, en el context de la Segona

Guerra Púnica, van provocar diferents reaccions entre la població local. En

algunes zones, els enfrontaments van ser llargs i cruents, i en altres es va

viure un procés d’aculturació menys traumàtic. Aquest procés, conegut com

a romanització, va tenir un eix vertebrador bàsic que va organitzar l’ocupa-

ció i explotació del territori rural: les villae.


villae, que comencem a trobar cap el segle II aC, responen a les necessitats

d’assegurar el control del territori.

L’explotació dels recursos, en aquesta època, s’han d’entendre amb relació a

les necessitats/despeses del procés de conquesta i al control del govern pro-

vincial, més que a una planificació global de les colònies (Revilla Calvo i

Miret Mestre, 1994).

En aquest context hem de situar la captació dels recursos minerals de ferro

de les mines de Can Tintorer, a Gavà, que van ser treballades durant la sego-

na meitat del segle II aC fins a l’època d’August, continuant la tradició ibèri-

ca. El que no podem assegurar és que aquesta explotació minera es dirigís

des de la villa de Sant Pere, perquè les restes més enllà documentades no van

més enllà del segle I aC; encara que documentem abundant material cerà-

mic d’aquesta època al jaciment.4

En aquestes primeres villae del segle II aC es van desembarcar, de l’ancorat-

ge de les Sorres, una gran quantitat de productes d’origen itàlic. Com ho

demostren les troballes als jaciments i a l’antic ancoratge de materials cerà-

mics de les regions de la Campània, el Laci, Apúl·lia i Etrúria. Bàsicament

àmfores itàliques i ceràmica fina de vernís negre. Aquestes importacions,

però, comencen a ser cada vegada menys importants, ja que la producció del

vi local acabarà substituint les importacions del vi itàlic, cap al darrer quart

del segle I aC, aproximadament.

Les reformes d’August

El llarg període de guerres, externes i internes, que van portar la fi de la

República i va propiciar el naixement de l’Imperi, es van acabar oficialment

l’any 29 aC, quan es van tancar les portes del temple del déu Jano, a Roma,

Segurament, aquests propietaris devien ser absentistes; probablement vivien

a Barcino on devien tenir la residència permanent. Les villae tenien tant la

funció agrícola com de descans pel propietari.

Gràcies a l’epigrafia amforal coneixem alguns d’aquests personatges i, a

grans trets, podríem dir que es tracta de personatges senatorials. Encara que

també hi ha diversos noms que podem relacionar com a esclaus lliberts rela-

cionats amb aquestes famílies benestants. Sembla que els personatges sena-

torials estaven més vinculats a les tasques de comercialitzar i/o invertir i els

seus esclaus lliberts farien més les tasques relacionades amb la negociació i

la producció (Pena, 1998).

Les primeres villae republicanes

La conquesta militar romana d’aquest territori es va produir de manera pací-

fica. No tenim notícies d’enfrontaments a la Laietania entre ibers i romans.

Les villae en un principi conviuen amb els assentaments ibers, però aquests

de mica en mica van desapareixent davant la competència que exercien els

nous colons romans. La població local progressivament es va haver d’adap-

tar a la nova estructura productiva controlada per Roma.

Els dirigents locals també hi van tenir un paper molt important en el procés

de la romanització, ja que van saber adaptar-se als nou temps i van saber

mantenir la xarxa de dependències amb la comunitat local, cosa que els va

permetre mantenir la seva situació privilegiada, ara però, sota el domini de

Roma (Olesti Vila, 1998).

Els assentaments ibèrics primaven la distribució espacial a les necessitats

defensives. En canvi, les villae es van situar en llocs amb bones comunica-

cions, a les planes, on era més fàcil controlar el procés productiu i, tant com

fos possible, properes a cursos d’aigua. La fundació d’aquestes primeres 4. A partir del segle I dC l’explotació dels recursos miners se centren a Britania.


recursos i va organitzar el territori d’acord amb la concepció romana de l’es-

pai en quadrícules. Aquesta organització, però, no s’ha documentat al cos-

tat sud del Llobregat, possiblement a causa de l’orografia de la zona.

En aquest context, també, s’han de situar les migracions de colons itàlics que

es produeixen cap a les províncies a partir del segle I aC, i que hem pogut

documentar en aquest territori.

La statio de les Sorres

A aquesta planificació territorial se li han d’afegir totes les potencialitats que

suposava tenir un punt d’ancoratge proper. Les Sorres seria un tipus de port

que els romans anomenaven statio, és a dir: un port obert, arrecerat de

manera natural, sense espigons i amb tot el necessari per poder carregar i

descarregar els vaixells: magatzems, barques de càrrega i descàrrega, etc.

que romanien sempre obertes en temps de guerra. S’inaugurava llavors el que

es coneixerà com la pax romana – o pax augusta. Aquest llarg procés, però, va

sumir la península Itàlica en una greu crisi social, política i econòmica.5

Quan l’emperador August arriba al poder aplica una sèrie de reformes de

gran transcendència destinades a posar fi a aquesta crisi. Entre aquestes me-

sures cal destacar les reformes provincials. El nou projecte provincial va reor-

ganitzar completament el territori. A partir d’aquestes reformes l’Imperi ja

no administrarà aquestes terres com un gran mercat on col·locar els exce-

dents. Es treballarà de manera complementària, en un gran projecte polític,

econòmic i administratiu, que permetrà que la Laietania esdevingui un dels

territoris més productius del nord-est d’Hispània.

En aquest context hem d’entendre tota una sèrie de mesures, com la funda-

ció de la ciutat de Faventia lulia Augusta Paterna Barcino, entre els anys 16-

13 i 8 aC. Aquesta fundació coincideix amb el moment de ple rendiment del

comerç del vi laietà. Les mesures aplicades per August al territori van enca-

minades també a controlar i millorar aquest comerç del vi de la Laietania.

Paral·lelament, les legions IV Macedonica, VI Victrix i la X Gemina van cons-

truir un nou ramal de la Via Augusta, que millora enormement la ruta entre

la costa i la depressió prelitoral. Aquest nou tram permetrà una nova orga-

nització provincial, ja que facilita enormement els contactes entre la capital,

Tarraco, i les noves colònies de Barcino i Caesaraugusta (Revilla Calvo i Miret

Mestre, 1994).

Un altre element clau per entendre aquesta nova organització global del

territorial va ser la centuriació, que va ordenar i maximitzar l’explotació dels

5. Aquest llarg període va portar la pau a l’interior de les fronteres de l’Imperi, i es va mantenir fins ala mort de Marc Aureli l’any 180 dC. Aquests gairebé dos-cents anys de pau van ser clau en elprocés de formació de la civilització occidental.

Mapa de la xarxa viària del Baix Llobregat en el moment de la construcció de la Via Augusta. © InstitutCartogràfic de Catalunya.


De la villa alt imperial de Sant Pere de Gavà coneixem bàsicament la pars rus-

tica, que hem pogut documentar de manera parcial al llarg de diferents exca-

vacions, posant al descobert una sèrie d’instal·lacions vinculades a tasques de

producció del vi laietà i a altres activitats de caire agrícola o ramader.

S’han localitzat dipòsits de vi als carrers del Cap de Creus núm. 23; Genera-

litat núm. 22 i a Sant Nicasi núm. 15-19; així com diferents murs i paviments

dispersos en molts punts del nucli antic, que també podríem relacionar amb

aquesta pars rustica (Estrada, 2001).

A la confluència dels carrers de la Generalitat i Rectoria es va localitzar l’es-

pai millor conservat de la villa: una cella vinaria. Àmbit que explicarem de-

tingudament més endavant, quan parlem del procés productiu del vi.

Pel que fa a la pars urbana de la villa de Sant Pere de Gavà, en aquests

moments ens és pràcticament desconeguda. Però podem intuir que es

podria trobar cap al costat de l’actual rectoria de l’església de Sant Pere.

L’any 2002 es va excavar, a l’interior del pati de la rectoria, un petit sector on

es van localitzar unes estructures amb paviments que sembla que podríem

relacionar amb algun àmbit termal. A més a més, les excavacions de l’any

1989 van recuperar una gran quantitat de material de luxe, com tessel·les de

pasta de vidre o de fragments de marbre, que confirmen aquesta hipòtesi.

De moment, però, hem de restar atents a les futures intervencions que pos-

sibilitin un millor coneixement d’aquest sector de la villa.

L’estat era el responsable que el port funcionés: exercia un control fiscal i

s’assegurava el bon funcionament.

Una altra important via de comunicació va ser el riu Llobregat, el Rubrica-

tum, perquè en època romana devia ser molt més cabalós que l’actual, i el

nivell de navegació era òptim, segurament, fins a Martorell.6 També seria

possible que en el riu hi haguessin distribuïts diferents embarcadors, relacio-

nats amb les tasques de producció i comerç del vi laietà (Izquierdo, 1997).

Les villae a l’alt imperi

La gran densitat de villae que trobem distribuïdes al llarg de la costa catala-

na, s’explica pel fet de que es donen unes modalitats d’organització de la

propietat adients i un projecte imperial orientat cap a una especialització en

el vi, que a més trobaria en aquestes terres unes condicions òptimes de pro-

ductivitat.

Podem dir, doncs, que la fundació de la villa de Sant Pere de Gavà, esta direc-

tament relacionada amb la producció del vi laietà. Com la de molts jaciments

com: La villa de Cornellà, la del barri antic de Sant Boi, Can Reverter, Can

Perals de Sant Vicenç dels Horts, el castell de Castelldefels, Can Valls del Racó

a Gavà, etc.

Encara, però hi ha importants preguntes de les que no tenim resposta. Quina

relació tenien els nuclis de Sant Pere, amb els nuclis de Can Valls del Racó o

la Roca?

Per què aquests dos jaciments van ser abandonats i Sant Pere, en canvi, va

mantenir l’ocupació del territori ininterrompudament?

6. Cal tenir en compte que el Llobregat no tenia cap dels cinc embassaments que té a l’actualitat, queen disminueixen ostensiblement el cabal actual.


– Marcial (Ep.I. 26,9) : “Vés a buscar a la taverna solatge de la Laietania si

en beus més de deu vasos.“

– Marcial (Ep. VIII,53,6) : “Garrafó d’arrop negre de la Laietania.“8

El procés productiu

El gran volum de vi elaborat a la Laietania ens permet parlar d’una produc-

ció a escala industrial. Per poder arribar a aquests nivells de producció és

necessari dotar la comarca d’una indústria i uns serveis auxiliars que perme-

tin, no només la producció de la matèria primera, sinó tot el procés d’elabo-

ració del vi, emmagatzematge, transport i comercialització.

En el procés productiu la població local hi tenia un paper decisiu: suportava

el pes principal de la producció de la matèria primera, el raïm.

Pel que fa a l’elaboració i comercialització, aquestes activitats econòmiques

devien estar en mans de personatges forans: ciutadans de Roma amb conei-

xements dels mercats exteriors, capital i contactes per posar en marxa el

comerç de vi de la Laietania a gran escala (Pena, 1998).

El procés d’elaboració del vi es duia a terme a la pars rustica de les villae,

concretament a la cella vinaria. Una d’aquestes àrees de treball es va localit-

zar a la villa de Sant Pere de Gavà, a la cantonada dels carrers Generalitat i

Rectoria l’any 2001.9 Aquesta cella vinaria es va excavar, però, de manera

parcial, perquè el solar on es va localitzar estava tallat pel carrer i no es va

poder continuar l’excavació de l’àmbit en extensió. Malgrat tot, les restes

que es van poder documentar ens permeten conèixer com va funcionar

aquest celler d’època romana.

EL VI DE LA LAIETANIA

Aquestes villae, cap a la segona meitat del segle I aC, van començar a produir

grans quantitats de vi, com ho testimonien les abundants restes que trobem

repartides pel territori: assentaments, material amfòric, derelictes, etc...7

Les fonts clàssiques també corroboren aquesta gran producció de vi de la

Laietania, i proporcionen també informació sobre la seva escassa qualitat:

– Plini (N.H.XIV,71): “Les vinyes lacetanes d’Hispània són famoses pel molt

vi que se n’obté, però els tarraconins i lauronians ho són per la finor, així

com els baleàrics, que es comparen amb els millors d’Itàlia“.

Detall dels maons-dovella associats amb ambients termals. Foto: N. Salazar.

7. La producció de vi va ser tan gran, que fins i tot es va transportar el vi en vaixells cisterna, envasaten grans dolia.

8. L’arrop, codonys cuits amb vi, només es pot produir en zones de gran producció vinícola.9. Un altre exemple ben documentat de cella vinaria es va documentar a la villa de Sales, a Viladecans.


Entre els lacus i els dolia es va trobar una acumulació d’opus signinum i

pedres de forma més o menys circular, en molt mal estat de conservació, que

podria ser les restes de la base on recolzava la premsa. Tot i que el mal estat

de les restes no ens permet afirmar-ho taxativament, sembla lògic que hi

hagués un torcular, ja que és indispensable l’ús de la premsa en el procés

d’extracció del vi de la brisa.

Produccions amfòriques i rutes comercials

Com ja hem esmentat anteriorment, a les villae es duien a terme totes les

activitats complementàries relacionades amb la producció del vi, però també

es controlava la fabricació dels recipients per al transport i emmagatzemat-

ge (àmfores i dolia).

Quan el raïm arribava al celler es trepitjava en uns dipòsits —lacus vina-

rius— on es produïa la primera fermentació. Aquests estaven recoberts d’un

paviment hidràulic —opus signinum. D’aquests dipòsits se n’han localitzat

dos, un dels quals ha estat trobat de manera parcial.

Aleshores el vi es podia envasar directament a les àmfores, o se n’hi feia una

segona fermentació. Aquesta es duia a terme en unes grans tines de ceràmi-

ca —dolia— per acabar-ne el seu procés de transformació, era el que els

romans coneixien com vinum doliare. Hem trobat dues alineacions pa-

ral·leles de dolia encastades a terra; però n’hi podia haver més, ja que nova-

ment el carrer talla la continuïtat de les restes.

Si la capacitat mitjana de cada dolium és d’uns 880 litres, amb els vuit dolis

localitzats podríem estar parlant d’una producció de més de 7000 mil litres

de vi. Si cada àmfora Pascual 1, té una capacitat d’uns vint-i-sis litres, aproxi-

madament, la capacitat de la cella vinaria de Sant Pere podia omplir unes

270 àmfores. Cal tenir en compte, però, que les restes estan tallades; és dir,

que podríem tenir més dolia, per tant, més producció.

Adossat a un dels lacus vinari hi ha un altre doli. Suposem que aquest està

relacionat més amb les tasques dels lacus, ja que està en relació a les alinea-

cions dels dolia.

En aquests dolia es continuava la fabricació del vi, tot afegint els productes

necessaris per eliminar-li impureses, millorar-ne la conservació o definir el

bouquet final.

Les fonts clàssiques ens expliquen aquests procediments que, a grans trets,

s’han mantingut fins al segle XIX (Beltrán, 1998).

La brisa que quedava, després del trepig, era acabada d’esprémer en una

premsa —torcular. Aquest most tenia altres propietats i era de menor qualitat.

Reconstrucció hipotètica d’una cella vinaria de la vil·la de Sant Pere de Gavà. Il·lustració: R. Álvarez.


L’EVOLUCIÓ DE LES VILLAELa fi del vi laietà

Cap a la fi del segle I dC el comerç del vi laietà a gran escala s’acaba. Les cau-

ses d’aquesta fi tan abrupta són diverses, i sovint les dades arqueològiques

que tenim són difícils d’interpretar.

Tradicionalment s’han buscat les causes en l’edicte De excidentes vineis de

l’any 92 dC, de l’emperador Domicià 10. Aquest edicte ordena arrencar la mei-

tat de les vinyes de les províncies, ja que hi havia una sobreproducció de vi

en detriment dels cereals. També aquesta mesura s’ha vist com una mesura

proteccionista de l’Imperi amb els vins itàlics. Però el fet que deixem de tro-

bar contenidors amforals no vol dir que es deixi de produir vi a la Laietania,

sinó que ja no es comercialitza a gran escala.

Aquest fet es va poder documentar perfectament al carrer de Sant Nicasi 15-19,

on es van excavar les restes d’un lacus vinarius datat entre els segles II-III dC.

Cada vegada hi ha més restes arqueològiques que ens confirmen aquesta

hipòtesi. Sembla que el vi es comercialitzava a escala comarcal o provincial i

es feia mitjançant recipients no amforals, sinó en recipients més econòmics

—bótes, dolia, pells d’animals..., ja que les àmfores són recipients dissenyats

per transportar únicament en vaixell (Carreras, 1998).

Una prova més d’aquest comerç comarcal del vi local és el fet que no trobem

en els jaciments del segle II-III dC, grans quantitats de materials amforals

d’importació.

Els forns on es produïen els contenidors, sempre que era possible, també

estaven controlats per les villae, i formaven part del conjunt de les seves ins-

tal·lacions, com s’ha pogut documentar a la villa del barri antic de Sant Boi;

a Can Pedrerol, de Castellbisbal i a Can Tintorer, al Papiol.

Durant la canalització de la riera de les Parets es va localitzar un gran aboca-

ment d’àmfores Pascual 1, que sembla que formaven part de les deixalles

d’un forn. També es va recuperar material constructiu —tegulae i imbrex

(Estrada, 2001).

Les troballes d’aquestes restes constructives ens mostren un dels principis

més importants de les villae: l’autosuficiència. A la pròpia villa mateix es pro-

duïen els materials constructius necessaris per al bon funcionament.

Malauradament, quan els arqueòlegs van arribar, l’obra ja era finalitzada i

no es va poder documentar gaire més. Tot i això, sabem que el forn va estar

en funcionament entre finals del segle I aC i principis del I dC, coincidint amb

el moment del comerç del vi laietà.

La fabricació de contenidors locals de vi (Pascual 1, més tard Dressel 2/4) ens

permet documentar les rutes comercials que seguien aquest vins de la

Laietania. L’aparició a gran escala d’àmfores Pascual 1, es produeix a partir

de l’any 40 aC, bàsicament a la Gallia.

El comerç del vi laietà es va dur a terme per via marítima primer i per vies

fluvials després: l’eix Aude-Garona (des de Narbona) i la vall del Roine.

També s’han trobat Pascual 1, en menor nombre, a Roma, Britania i al limes

germànic. Cap el canvi d’era, però, la Gallia comença a ser també producto-

ra de vi. Aleshores, els vins laietans se centren en el gran mercat de Roma, i

canvien d’envàs: ara en àmfores Dressel 2/4, adoptant el model amfòric dels

vins grecs i itàlics del moment. La fi de la producció d’aquestes àmfores

Dressel 2/4 marcarà també la fi del comerç del vi laietà a gran escala, cap a

mitjan segle I dC.10. Aquesta prohibició ja no es compleix amb Caracalla l’any 212 dC; fins que uns anys després, 276

dC, l’emperador Marc Aureli Probus la revoca.


Les villae del baix imperi

Entre els segles III-V dC molts establiments desapareixen i sembla que les

villae de més entitat acumulen les terres i la població d’altres assentaments

més petits, tot i que la proximitat entre assentaments no ens permet parlar

de latifundis.

La proximitat de Barcino probablement és un element clau que pot explicar

la continuació de l’explotació dels recursos naturals de la comarca. Els assen-

taments també es van apropant més a Barcino, tal vegada a causa de la

importància que la ciutat va adquirint com més va més.

En les villae que continuen en època baix imperial observem que no es tro-

ben els mateixos percentatges de ceràmica d’importació com en l’alt imperi,

Tot i això, aquesta nova conjuntura econòmica obliga els habitants d’aques-

tes terres a adaptar-se i a buscar nous recursos d’explotació del territori. El

treball agrícola es diversifica i s’hi incorporen gradualment els cereals i l’oli.

Això provoca que l’ocupació del territori s’hagi d’adaptar a les necessitats

que aquests cultius necessiten: la productivitat de l’esforç és molt baixa i

calen més terres per tal d’obtenir beneficis. A partir d’aquest moment, l’ex-

plotació agrària deixa de tenir un caràcter tan “industrial” per esdevenir més

comarcal.

Distribució del poblament romà al Baix Llobregat (segles I dC – III dC). © Institut Cartogràfic de Catalunya.

Distribució del poblament romà al Baix Llobregat (segles III dC –V dC).© Institut Cartogràfic de Catalunya.


La naturalesa d’aquestes troballes no ens permet saber com la villa de Sant

Pere es va adaptar als canvis que van suposar la fi del comerç del vi laietà,

però aquestes troballes, juntament amb la presència de material ceràmic

d’aquesta època, ens permet testimoniar, en canvi, la continuació de l’activi-

tat productiva de la villa.

Què sabem de l’antiguitat tardana?

Molts dels assentaments que perduren durant el baix imperi, continuen

essent ocupats durant l’antiguitat tardana i conformen el que serà, a grans

trets, el poblament altmedieval del sud del Llobregat.12

L’any 2005, es va excavar una estança al carrer de Sant Nicasi 14-18, datada

entre els segles V-VI dC, on es va trobar una pedra que servia com a contra-

pès per a una premsa —no sabem si d’oli o de vi— però sabem que tota

aquesta àrea de la villa encara continuava realitzant serveis relacionats amb

l’agricultura. També es va documentar al carrer del Centre, 31-33, un dipòsit

d’opus signinum datat entre els segles V-VI dC, que referma aquesta funcio-

nalitat agrícola.

S’han documentat, en diferents excavacions, més d’una quarantena de sitges

amortitzades amb materials que podríem datar entre els segles V-VII dC, i a

la confluència dels carrers de la Generalitat i Raval de Molins, es va localit-

zar una gran pedra de molí. Aquesta abundància de sitges, així com la tro-

balla del molí, evidencien el retorn al cultiu de cereals d’aquestes terres.

També d’aquesta època tenim documentats diversos enterraments dispersos,

exactament als carrers de Sant Josep Oriol, Sant Pere núm. 58-60, Cap de

Creus i, possiblement, a la confluència dels carrers Generalitat i Raval de

però això no vol dir que no hi arribin mercaderies. Però és evident que, si hi

ha menys activitat comercial per la pèrdua del comerç del vi, arriben menys

vaixells a les Sorres.

El port de les Sorres, a partir de la fi del comerç del vi laietà i de la centralit-

zació del comerç de Barcino, cap al segle II dC, entra en un procés continu de

pèrdua d’activitat portuària, que acabarà definitivament cap al segle V dC.

El port deixa de funcionar, no per causes naturals —la formació del Delta,

com es deia anteriorment— sinó per motius econòmics i polítics.11

Aquestes villae, però, continuen amb una activitat econòmica important,

com ho testimonien els mil·liaris propagandístics que trobem en aquesta

època, o les termes de Sant Boi. Però, tot i això, l’esplendor que van les villae

van viure amb el comerç del vi no es tornarà a repetir.

A Sant Pere de Gavà tenim documentades importacions des del segle III dC

al segle V dC ininterrompudament, tot i que en percentatge menor a les

importacions altimperials.

De la villa de Sant Pere baiximperial hem localitzat algunes restes, però

sovint estan tan mal conservades, que és molt difícil determinar exactament

quina funcionalitat tenien.

Entre els segles IV i V dC, es va construir un edifici relacionat amb activitats

de caràcter hidràulic, del qual s’han excavat les restes d’un opus signinum al

carrer de Sant Pere, 58-60. Malgrat que no podem explicar exactament quina

funció tenia, en canvi se’ns mostra clarament l’ús agrícola d’aquesta àrea de

la villa, així com una ocupació continuada.

11. L’ancoratge encara es va utilitzar residualment en l’època medieval, ja que els vents seguien sentfavorables per a la navegació, tot i que l’aportació constant de terres l’havia convertit en un granestany litoral i ja no formava part de les rutes comercials com en èpoques passades.

12. Sant Pere de Gavà, barri antic de Sant Boi de Llobregat, Santa Maria de Sales, a Viladecans;Cornellà de Llobregat i Santa Margarida, a Martorell.


CONSIDERACIONS FINALS

Gràcies al treball realitzat durant aquests vint anys d’excavacions arqueolò-

giques, sabem que l’origen del municipi de Gavà esta relacionat directament

amb la producció i comerç del vi laietà. Aquest comerç, però, l’hem d’enten-

dre en un context global, que tenia com a nucli organitzador preferent la

capital de l’Imperi: Roma.

Mantenir la seva població i mantenir l’Imperi, feia necessari un control dels

béns de producció i de comercialització de totes les terres colonitzades. Calia

assegurar un subministrament a escala privada, un subministrament oficial i

un subministrament que proveís el mercat. L’esplendor de l’Imperi tenia un

preu, i aquest preu procedia en bona part del control dels sistemes produc-

tius i dels excedents de les províncies.14

El comerç del vi de la Laietania va ser un negoci molt pròsper, sobretot des

de mitjan segle I aC a mitjan segle I dC, i una bona prova d’això són els rics

materials arqueològics que trobem en aquestes villae.

Darreres excavacions a la villa del barri antic de Sant Boi han posat al desco-

bert unes noves termes, datades entre els anys 70-90 dC, construïdes seguint

els models campano-pompeians, decorades amb rics materials d’importació.

Una altra mostra de la prosperitat d’aquest comerç, la trobem en la presència a

Roma de personatges procedents de Barcino, en càrrecs públics d’importància.

Però, com es va produir aquest fenomen? Qui o què va permetre la produc-

ció de vi a gran escala a la Laietania? La resposta a aquests interrogants és

una tasca que fa necessària una visió holística del fenomen perquè, segura-

ment, les causes són diverses i unes es complementen amb les altres.

Molins. Tombes que malgrat que no tenien aixovar funerari, podem datar

per tipologia entre els segles V-VIII dC.

El coneixement que teníem de la villa de Sant Pere de Gavà a l’antiguitat tar-

dana era, fins l’any 2002, parcial i molt determinada a la natura de les restes

que s’havien excavat. Aquests enterraments pensàvem que estaven relacio-

nats amb algun lloc de culte proper, fins que l’any 2002, en una excavació de

salvament al pati de la rectoria de l’església de Sant Pere, es va localitzar la

capçalera d’un església paleocristiana. Que, tot i estar excavada de manera

parcial, es va poder datar entre els segles VI-VII dC.

L’estudi d’aquesta troballa ens aportarà un abans i un després en el coneixe-

ment del procés de consolidació del cristianisme a la comarca i en la cons-

trucció del Gavà altmedieval.13

Àmbit de treball agrícola. Segles V-VI dC. Foto: D. Prida.

13. En el present volum hi ha un article monogràfic signat per Jordina Sales, on es presenten elsresultats d’aquesta excavació.

14. La capital de l’Imperi tenia unes dimensions que, per la època, eren descomunals. S’estima que aRoma hi van viure més d’un milió de persones.


Una d’aquestes causes podria ser que, durant les guerres civils, la manca de

terra que es va patir a la península Itàlica va fer que les classes poderoses

acaparessin terres de les províncies com a inversió. D’aquí que algunes de les

marques amforals recullin personatges de famílies senatorials.15

Un altre motiu, que no es contradiu amb l’anterior, podria ser l’acció de la

colònia cesariana de Narbona, que va veure en la costa de la Tarraconense

un espai ideal per al cultiu de la vinya. Recordem que la primera ruta princi-

pal del comerç del vi laietà era Narbona.

A tots aquests motius hem d’afegir el paper del món indígena, que ja feia

molt de temps que mantenia contactes amb l’Imperi i estava força romanit-

zat. Els indígenes mantenien relacions comercials, des de feia segles, a través

de l’ancoratge de les Sorres, i van ser un element clau en el procés de pro-

ducció del vi.

A les grans possibilitats que oferien aquestes terres, cal afegir l’emplaçament

i les excepcionals rutes comercials a les quals es tenia accés tant per via

terrestre, com marítima o fluvial.

Finalment, i no menys important, són les condicions naturals favorables per

al cultiu de la vinya a les terres laietanes. El clima mediterrani és ideal per al

cultiu de la vinya, com ho demostra el fet que fins que va arribar l’atac de la

fil·loxera, al segle XIX, moltes d’aquestes terres laietanes encara produïen vi.

Però tota aquesta casuística no seria suficient sense el més important: les

persones. Els homes i les dones que, amb el seu esforç, van fer que la

Laietania trobés el seu lloc dins del gran imperi de Roma.

15. Aquest fet s’ha documentat també en altres regions de l’Imperi, com Ístria o Púglia, en les mateixescronologies.

BIBLIOGRAFIA

ÁLVAREZ MORA, B. (2001): Generalitat/ Raval de Molins. Gavà (Baix Llobregat)Memòria d’excavació (inèdita).

BARREDA, M. LL.; SINTAS, E. I VALLS, C. (1992): Memòria de l’excavació de les res-

tes romanes del carrer de Sant Pere (Gavà, Baix Llobregat), (inèdita).

BELTRÁN, J. (1998): La elaboración del vino en el mundo romano: una instalación

urbana de producción de vino en Barcino. A: El vi a l’Antiguitat, econo-

mia, producció i comerç al Mediterrani Occidental, Badalona p. 277-282.

BLASCO,M.; ESTRADA, A. I SINTAS, E. (1993): Memòria de l’excavació de la vil.la

del carrer del Cap de Creus. Gavà (inèdita).

BORDAS PALAREA, A. (2004): Memòria d’intervenció arqueològica d’urgència al

solar situat entre els carrers de Sant Pere 40-42 i de Sant Nicasi 2-4-6. Gavà

(Baix Llobregat) Memòria d’excavació (inèdita).

BOSCH ARGILAGOS, J.; ESTRADA MARTÍN, A. I SEGOVIA, J.C. (1992-1993): Me-

mòria d’excavació. Jaciment del carrer de Sant Nicasi, Gavà. (inèdita).

CAMPMANY GUILLOT, J. (1996): ”La construcció de l’antiga església de Sant Pere

de Gavà (1622-1629)”, dins de Diàleg, Butlletí d’informació parroquial de Sant

Pere de Gavà. Núms. 130, 131, i 132, any 1996.

CARRERAS, C. I BERNI, P. (1998): ”Producció de vi i àmfores tardanes del NE de la

Tarraconense”. A: El vi a l’Antiguitat, economia, producció i comerç al Me-

diterrani Occidental, Badalona p. 217-222.

ESTEBAN, J.J. (1999): Memòria de l’excavació d’urgència als carrers de la Generali-

tat-Rectoria, a Gavà – 1999 (Baix Llobregat). Museu de Gavà (inèdita).

ESTEBAN, J.J. (2002): “La vil·la de Sant Pere de Gavà. Un fragment més d’història”,

a La Plana del Baix, núm. 26.

ESTEBAN, J.J. (2006): “La vil·la de Sant Pere de Gavà. Orígens del municipi de Ga-

và”, a II Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat, Sant Boi de Llobregat,

octubre 2003.

ESTEBAN, J.J. et alii (2006): “La vil·la romana de Sant Pere de Gavà (Baix Llobre-

gat): de l’alt imperi a l’antiguitat tardana. Catorze anys d’intervencions

arqueològiques”. Tribuna d’Arqueologia 2003-2004. p. 171-188.

ESTEBAN, J.J. I PRIDA, D. (2008): Memòria de l’excavació d’urgència a la plaça de

la Constitució, a Sant Boi de Llobregat (Baix Llobregat). Museu de Sant Boi de

Llobregat (inèdita).

GABERNET, A. (2001): ”L’exposició. Els documents del mil·lenari”. A Gavà mil anys.

(Associació d’Amics del Museu de Gavà).


ESTRADA MARTÍN, A. (2001): ”Deu anys d’intervencions arqueològiques al nucli

antic de Gavà: la vil·la romana de Sant Pere de Gavà”. A Actes de les Jornades

Roma a Gavà. (Associació d’Amics del Museu de Gavà).

IZQUIERDO, P. I SINTAS, E. (1989-1990): La rectoria de Sant Pere de Gavà (Memòria

d’excavació). Gavà, (inèdita).

IZQUIERDO TUGAS, P. (1994): ”El terme d’Eramprunyà, de la baixa romanitat al

feudalisme. Una revisió crítica”, a Miscel·lània d’Homenatge a Jaume Codina.

IZQUIERDO TUGAS, P. (1997): ”Barcino i el seu litoral: una aproximació a les comu-

nicacions marítimes d’època antiga a la Laietània”. Extracte del capítol publi-

cat a: ROCA, J. (ed.): “La formació del cinturó industrial de Barcelona”,

Barcelona, Institut Municipal d’Història-Proa, 1997, vol. 1, p.13-21.

IZQUIERDO, P.; MENÉNDEZ, X. I SOLÍAS, J.M. (1998): Història de Viladecans. Els

antecedents ibèrics i romans.

IZQUIERDO TUGAS, P. (2002): “Gavà i els gavanencs, del món romà al feudalisme”,

a Gavà mil anys. (Associació d’Amics del Museu de Gavà).

IZQUIERDO TUGAS, P. (2001): “Paradoxes d’un jaciment gavanenc: l’ancoratge de

les Sorres”. A Actes de les Jornades Roma a Gavà. (Associació d’Amics del

Museu de Gavà).

MEZQUÍRIZ IRUJO, M. Á. (1993): “Necrópolis romano-visigoda de Villafranca

(Navarra)”, a Homenatge a Miquel Tarradell.

MIRÓ, J. (1987): “Vi català a França (segles I aC-I dC), una síntesi preliminar”, a El

vi a l’antiguitat, economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental, Ba-

dalona p. 217-222.

MIRÓ, J. (1988): “La producción de ánforas romanas en Catalunya. Un estudio

sobre el comercio del vino de la Tarraconense (siglos I aC-I dC)”, BAR Interna-

tional Series, Oxford, 1988, p. 183-197.

OLESTI VILA, O. (1998): “Els inicis de la producción a Catalunya: el paper del món

indígena”. A El vi a l’antiguitat, economia, producció i comerç al Mediterrani

Occidental, Badalona p. 246-257.

PALET MARTÍNEZ, J.M. (2001): Gavà i el Pla de Barcelona entre l’època ibèrica i

l’antiguitat tardana. A Actes de les Jornades Roma a Gavà. (Associació d’Amics

del Museu de Gavà).

PENA, M. J. (1998): Productores y comerciantes de vino layetano. A El vi a l’anti-

guitat, economia, producció i comerç al Mediterrani Occidental, Badalona, p.

305-318.

PRIDA TRUJILLO, D. (2005): Sant Nicasi 18/24. Gavà (Baix Llobregat) . Memòria

d’excavació (inèdita).

REVILLA CALVO, V. I MIRET MESTRE, M. (1994): El poblament romà al litoral cen-

tral de Catalunya. Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses.

Núm.16. p. 189-210.

SALES CARBONELL, J. (2003): “L’antiguitat tardana al Baix Llobregat (1989-2003).

Balanç de 15 anys de recerques i propostes de futur”. A II Jornades

d’Arqueologia del Baix Llobregat, Sant Boi de Llobregat, octubre 2003.

SOLIAS ARÍS, J.Mª. (2003): ”Rubricatum. Roma al Baix Llobregat”. Pou Comú –

Col·lecció Carles Martí i Vilà d’Estudis Històrics.

VALL RIMBLAS, R. (1992): ”Les parròquies al bisbat d’Ègara”, a Simposi Inter-

nacional sobre les esglésies de Sant Pere de Terrassa.

VILLANUEVA ACUÑA, M. (1991): “Problemas de la implantación agraria romana y

la organización del territorio en la península ibérica en el alto imperio”. A

Espacio, Tiempo y Forma,Serie II, Historia Antigua IV, p. 319-350.

Les Sorres, 25 anys després

Pere Izquierdo i Tugas*

* Arqueòleg i museòleg

mar alguns arqueòlegs i estudiants en arqueologia subaquàtica, per tal que

fos possible actuar també en els jaciments arqueològics submergits del país.

Vaig tenir la sort de ser un dels dotze que ens vam poder dedicar durant

quaranta dies, de sol a sol, a aprendre aquesta professió.

Retornat a Gavà, em vaig interessar per saber quins jaciments subaquàtics hi

havia a les costes del Baix Llobregat i del Garraf, mentre col·laborava en la

redacció de la Carta Arqueològica Subaquàtica d’aquestes dues comarques.

Des de petit havia sentit a parlar d’un vaixell romà que havien trobat emba-

rrancat a les Sorres, als camps de la plana del delta del Llobregat, i sabia que

en els fons del Museu de Gavà hi havia alguns objectes que se suposava que

en procedien. De fet, les àmfores les havien estudiat feia poc temps en

Josep Maria Solias i l’Anna Blasco en un excel·lent treball de classe, encara

avui inèdit.

Anteriorment, el professor Miquel Tarradell havia començat a estudiar un lot

de materials procedents de les Sorres que havien estat reunits per la ceramis-

ta i afeccionada a l’arqueologia Maria Codina, qui va col·laborar molt en

aquesta recerca, atès que havia fet un seguiment voluntari d’algunes extrac-

cions d’àrids. La Maria Codina havia obtingut el Diploma d’Arqueologia

Hispànica, un curs d’extensió universitària per a la formació de col·laboradors.

Quan observà algunes de les troballes va anar a explicar-ho al director del

Museu Arqueològic de Barcelona, que no hi va donar importància i li digué

que devien ser àmfores caigudes del ruc d’algun romà que passava per allà.

En Tarradell fou el primer arqueòleg que se l’escoltà i dedicà uns quants caps

de setmana a estudiar els materials amb els seus alumnes. Els resultats d’a-

quella tasca els va condensar en un article breu “Costa del Baix Llobregat”,

publicat el 1982 al recull “Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els

darrers anys”, mentre que els treballs apareixen descrits també en una

entrevista que li féu la Montserrat Roig per a Serra d’Or.


Els arqueòlegs que ens dediquem a l’antiguitat clàssica acostumem a pensar

sovint en el quart de segle com a unitat temporal bàsica. Així, diem que un

determinat objecte és del tercer quart del segle II, o que un fet es va produir

al darrer quart del segle I aC...

Ara fa un quart de segle, el 1983, vaig començar a investigar el jaciment de

les Sorres. Llavors jo tenia vint anys i encara estudiava carrera; i quan els pro-

fessors em parlaven d’un quart de segle em semblava un període de temps

llarguíssim que, de fet, era més llarg que tota la meva vida.

Vet aquí que de tot allò ja en fa un quart de segle, i mentrestant han passat

moltes coses, moltíssimes, al nostre país i a la nostra arqueologia. Entre

aquestes, la tasca pacient i brillant de l’Alícia Estrada, a qui és dedicat aquest

treball amb tot el dolor de l’absència. Ella, que tant prometia, ni tan sols ha

pogut disposar d’aquest quart de segle per contribuir al desenvolupament

de l’arqueologia.

Si no vaig errat, l’Alícia i jo hem estat els dos primers arqueòlegs professio-

nals gavanencs. Fa un quart de segle, l’arqueologia era encara una professió

molt estranya. Hi havia tan pocs professionals que tothom ho veia com un

hobby, que s’havia de recolzar en una altra carrera professional més seriosa,

de la qual es pogués viure.

El jove servei d’Arqueologia de la Generalitat, creat el 1981 a imatge de l’an-

tic servei de la Generalitat republicana, tot just traspassades les competèn-

cies, maldava per controlar el patrimoni arqueològic del país, després de

dècades de fer els ulls grossos i de desídia per part de l’administració. Mai no

es reconeixerà prou la tasca heroica que van fer aquells primers arqueòlegs

territorials, i la gent que hi col·laborava voluntàriament.

En aquell context, el Servei d’Arqueologia i el Servei d’Investigacions Ar-

queològiques de la Diputació de Girona es plantejaren la necessitat de for-

LES SORRES, 25 ANYS DESPRÉS118 • 119•

lògiques van ser integrades amb cura amb les geològiques a la recent tesi

doctoral de Desirée Gàmez, sobre “La seqüència estratigràfica com a instru-

ment de gestió dels recursos hídrics en aqüífers costaners: aplicació al delta

del Llobregat” que descriu un procés de formació del nostre delta, insospi-

tadament complex (figura 1).

El material del museu de Gavà es conservava a les golfes de la torre Lluc, en

un espai curiosíssim, amb les parets plenes de grans dibuixos murals que

representaven la presa de Barcelona per part de l’exèrcit de Franco, ja que

segons sembla els oficials hi van passar la nit abans de prendre la capital.

Aquests dibuixos es van perdre durant les obres de rehabilitació de l’edifici,

i em penso que les fotografies que es van fer també s’han perdut.

Aquelles golfes acumulaven tota la pols del món, i plagues periòdiques de

puces, que es tractaven amb Zotal, tot creant un ambient irrespirable. En un

racó, prop d’una finestra i sense llum elèctrica, hi havia les caixes de fruita o

de cartró, mig rebentades, amb un centenar llarg de trossos grossos d’àmfo-

ra, fustes, metalls, fragments de dòlia,...

La primera tasca fou netejar tot allò i posar-ho en condicions (figura 2).

Gràcies al suport de la Pepa Villalba, directora del Museu, i de tot l’equip, es

compraren caixes de fusta de dimensions suficients i, més endavant, caixes

de plàstic normalitzades. El material es va haver de rentar, numerar tot allò

que encara no ho estava, fotografiar i dibuixar. Fou una feina feixuga en què

hi va col·laborar força gent, perquè no eren pas coses petites.

El conjunt de materials feia evident que l’origen de tot plegat no podia ser d’un

sol vaixell, sinó de diversos. Hi havia objectes que anaven des del segle IV aC fins

al segle V dC, molts dels quals amb restes d’animals marins adherides. Alguns

semblaven seriats, i formaven clarament conjunts. D’altres eren d’allò més variat.

Hi havia fragments de fusta de vaixell que difícilment podien correspondre a una

sola nau. I això que encara no havíem vist res més que la punta de l’iceberg...

LES SORRES, 25 ANYS DESPRÉS 121•

No era, però, la primera notícia que sortia publicada anunciant les troballes

dels sorrals de Gavà, Castelldefels i Viladecans. De fet, la primera vegada que

s’esmenta el fet en paper imprès és en un article breu de J. Vicente, del 1967,

a la revista Puig Castellar, editada pel Museu de Santa Coloma de Gramenet,

que passà molt desapercebut.

Coneixedora també de les troballes, però tot ignorant-ne la posició estrati-

gràfica precisa, la geòloga Maria Àngels Marquès les utilitzà com a indici per

a dibuixar una suposada “platja romana” al llarg del camí ral de València, en

la seva tesi “Les formacions quaternàries del delta del Llobregat”, publicada

per l’Institut d’Estudis Catalans l’any 1984.

El malentès, atribuïble a la manca d’assessorament arqueològic, s’havia de

mantenir entre els geòlegs durant bastants anys, fins que les dades arqueo-


FIGURA 1. Primera fase de formació de l’actual plana del delta del Llobregat als segle VII-VIII dC,segons els estudis geològics de Desiré Gámez. Il·lustració: Desiré Gámez, 2007.

L’Antoni Tarrida és ben conegut a Gavà per la seva llarga trajectòria de recer-

ca sobre la història i el patrimoni locals. A més, el fet de ser pagès i d’haver

ocupat càrrecs a l’ajuntament en feien una font d’informació essencial.

El senyor Badia, per altra banda, era un obrer jubilat que durant molts anys

havia anat visitant regularment els sots, amb el seu ciclomotor, i recollint-hi

tota mena d’objectes, sobre tot àmfores (figura 4). A casa seva les reconstruïa

amb ciment portland, de vegades tot ajuntant dos o tres grans fragments de

peces diferents, i les regalava a parents i coneguts. Quan es va fundar el

Museu de Gavà, hi va donar tot allò que li quedava, inclosa la campana de

bronze procedent de Cal Cònsol (les Sorres VIII). Em va poder indicar algunes

de les persones que tenien materials procedents de les Sorres, i moltes d’a-

questes, després, em van deixar documentar les peces.

L’ajut de tots plegats fou inestimable per comprendre la magnitud i comple-

xitat del jaciment, ja que les troballes s’estenien al llarg de sis quilòmetres,


Paral·lelament a l’estudi de les peces, calia buidar el llibre de registre del

Museu de Gavà per esbrinar-ne la procedència. Per entendre què significa-

ven, s’havia de saber on havien estat trobats i en quines circumstàncies, i

això era una tasca una mica detectivesca. Entre els primers entrevistats, n’hi

havia que podien aportar molt poca informació. Per exemple, en Joan Sán-

chez Navarro, que va donar al Museu de Gavà el magnífic símpulum romà

MG-12, el va trobar cap a l’any 1964 entre la sorra que descarregaven per a

l’obra de construcció de casa seva. El camió procedia d’un dels sorrals del

delta, sense més precisions, tot i que per la cronologia podria correspondre

al derelicte les Sorres VIII.

En altres casos, com el d’Isidre Viñas, va costar molts mesos que agafessin

prou confiança com per donar informació interessant. Fins al cap d’uns anys

no es va atrevir a mostrar alguns materials que quedaven al cobert on guar-

dava la maquinària (figura 3). Per poder conèixer els objectes, calia assegurar

la màxima discreció i acceptar que els seus propietaris tenien dret a conser-

var-los, encara que se’ls recomanés, evidentment, dipositar-ho tot al Museu.

Altres persones que havien dipositat materials van resultar molt enriquido-

res. Especialment els erudits Maria Eugènia Marrugat, Josep Soler Vidal,

Maria Codina, Antoni Tarrida i Joan Badia Canal. Aquests darrers foren els

primers testimonis directes de les troballes amb qui vaig poder parlar.


FIGURA 2. Neteja de pivots d’àmfores alterrat del Museu de Gavà, el 1984. En lestasques de neteja, documentació i classificaciódel material hi van col·laborar, entre d’altres,Concepción Almansa, Manel Alonso, GlòriaArroyo, Anna Blasco, Dalí Colls, MontseComas, Anna Cusó, Sergi Cruz, Miquel ÀngelDíaz, Àngels Font, Basilio Hernàndez, BernardLiou, Albert Martín, Araceli Martín, DavidMatamoros, Jordi Miró, Núria Molist, XavierNieto, Joan Sanmartí, Lali Sintas, Pere de Palol,Anna Maria Rauret, Josep Maria Solias, MiquelTarradell i Xavier Tusset. Foto de l’autor.

FIGURA 3. Cossos d’àmfora Dressel 2-4, quel’any 1987 eren a les golfes del cobert construïtdamunt el camp de les Sorres I. Foto de l’autor.

FIGURA 4. Àmfores a l’eixida de cal Joan Badia.Foto de l’autor.

que explotava en Llopart arran de la riera dels Canyars, en veure que fèiem

fotografies, ens van amollar els gossos. Amb temps i paciència, els mateixos

encarregats de les extraccions d’àrids guardaven els materials arqueològics

que havien sortit durant la setmana, en general escassos, variats i esparsos,

tal com correspon als objectes caiguts al fons d’un port.

El Servei d’Arqueologia de la Generalitat fou informat puntualment de les

troballes que es feien als sots, tot i que es considerava impossible una inter-

venció arqueològica en aquelles condicions: visibilitat nul·la, aigua contami-

nada, sorra inestable i espai de treball escàs. Decidiren intervenir-hi única-

ment si s’hi localitzaven les restes d’un altre vaixell.

Pel que fa a les extraccions d’àrids no hi havia, en general, cap mena de cons-

ciència d’estar vulnerant cap llei de protecció del patrimoni arqueològic. Els

empresaris i els treballadors, en general empreses familiars mitjanes o peti-

tes, temien molt més les queixes dels ecologistes, atès que se’ls acusava de

fer malbé la capa freàtica del Delta.

El problema era en els farciments que substituïen la sorra a l’hora de restau-

rar els camps. El procés de treball de les extraccions d’àrids era el següent:

d’entrada, s’enretirava tota la capa de sòl fèrtil i s’amuntegava a un costat

del camp. Cal tenir en compte que sovint els camps eren llogats per les

empreses extractores, i després dels treballs calia tornar-los al pagès en con-

dicions de conreu. Després se n’extreia tota la sorra fins al nivell de la capa

freàtica, mitjançant excavadores que l’enretiraven en capes horitzontals. En

aquest punt es podien triar dos sistemes de treball: un era deprimir la capa

freàtica tot bombant-la per seguir treballant en horitzontal (figura 6), cosa

que permeté el descobriment “en sec” de les restes d’alguns vaixells, com a

les Sorres VIII i IX; l’altre era que, normalment, es treballava en vertical amb

l’ajut de grans culleres penjades de cables (figura 7) que permetien explotar la

sorra fins a fondàries considerables, tot deixant obert un llac on aflorava

l’aigua freàtica.


en una franja de vuit-cents metres a banda i banda del camí ral de València,

en diferents sots (figura 5), i es produïen a molta fondària sota el nivell actual

del delta, sovint barrejades amb restes de cloïsses i d’animals marins, fins i

tot, eventualment, de balenes. Aquests sots eren grans mines a cel obert per

a l’obtenció de sorra destinada a la construcció i van ser explotats intensa-

ment als anys cinquanta, seixanta i setanta del segle passat. De fet, la major

part dels camps d’aquesta zona han estat explotats, ja que es considerava

que hi havia sorra de molt bona qualitat. En molts sots no s’hi van trobar

materials arqueològics, ja fos perquè hi havia poca cosa o perquè no s’hi

assolia la fondària necessària, perquè en els primers temps era corrent atu-

rar-se al nivell de la capa freàtica.

Mentre anava fent de detectiu arqueològic, tot estirant el fil de qui tenia

coses procedents de les Sorres o era testimoni de les troballes, també vaig

començar a visitar regularment les darreres extraccions d’àrids que es van fer

a Gavà i a Castelldefels, sovint acompanyat de Mariano Sances, col·laborador

del Museu de Gavà. La primera vegada que ens vàrem atansar a un sot, el


FIGURA 5. Situació dels diferents sectors de les Sorres. El mapa reflecteix la xarxa viària anterior a laconstrucció de la C-32. La situació dels jaciments terrestres d’època ibèrica i romana permet posar-losen relació visual amb les zones d’ancoratge. S’assenyalen també les zones de troballes del Remolar i laRicarda. Il·lustració de l’autor.


A causa de les regulacions, si els sots eren extensos calia treballar de forma

helicoïdal, per evitar tenir obert un forat massa gran, de manera que men-

tre s’extreia sorra per un costat, s’anava abocant runa per l’altre (figura 8).

Teòricament, al final calia restaurar els camps i deixar-los en situació de con-

reu (figures 9 I 10).

La sorra es feia passar per grans garbells mecànics que la separaven de totes

les impureses, entre les quals, de vegades, hi havia boles d’argiles o de llims;

d’altres hi havia graves, sovint petxines i, de tant en tant, material arqueo-


FIGURA 7. Les grans culleres penjades decables es llençaven dins l’aigua fins a lasuperfície de la sorra, i es tancaven. A cadaviatge podien extreure quantitats enormes desorra i, de vegades, materials arqueològics ograns trossos de vaixells. Els maquinistesacostumaven a treballar en punts fixos, creantcràters on anava lliscant la sorra del voltant.Per això, sovint era difícil precisar a quinaprofunditat es trobaven originalment les restesarqueològiques. Foto de l’autor.

FIGURA 8. A mesura que es buidaven de sorra,els sots es farcien pel costat ja explotat ambruna i tota mena de materials. Algunesempreses tenien més cura que d’altres a l’horade seleccionar aquests materials. Foto de l’autor.

FIGURA 10. Un cop farcit un sot, s’escampava la terra fèrtil de nou per damunt de la runa, i el campes retornava al conreu. Malauradament, les condicions originals del sòl no es tornaven a aconseguiramb facilitat, i es va malmetre una terra extraordinàriament fèrtil. Foto de l’autor.

FIGURA 9. Encara que les regulacions exigienque els materials emprats per farcir els sotsfossin neutres i no afectessin la capa freàtica,sovint s’hi abocaven tota mena de residus, fins itot de procedents de la indústria química, cosaque alterà per sempre la qualitat de l’aqüífersuperficial del Delta. Foto de l’autor.

FIGURA 6. En èpoques en què el nivell freàtic era baix, els treballs horitzontals d’extracció d’àridspodien assolir profunditats considerables. Foto: Miquel Tarradell.

materials tornaven a anar a parar al sot barrejats amb la runa del farciment;

en d’altres casos, hi hagué un cert col·leccionisme com a curiositat, que fou

el que va permetre estudiar el jaciment. D’algunes peces espectaculars, tan

sols hi ha una fotografia (figura 13).

El soci d’en Marieges a l’empresa Montgavi, SA, en Joan Solanas, tenia el

despatx decorat amb algunes de les millors peces de les Sorres, quaranta-sis


lògic. Amb paciència fou possible aconseguir que els maquinistes mateixos,

com José Egea, estiguessin pendents del tema, guardessin els materials i ens

els lliuressin per al Museu de Gavà.

Les visites als sots van permetre també establir relacions amb les poques

empreses del sector que encara quedaven actives a mitjan anys vuitanta i

arribar a col·laborar-hi. La prioritat era obtenir informació i permís per docu-

mentar els objectes. Si, a més, era possible que es dipositessin o donessin al

Museu de Gavà, encara millor. Així ho van acabar fent moltes de les perso-

nes que vàrem contactar, com Josep Marieges, que tenia a casa 310 objectes

i fragments diversos, entre els quals una col·lecció de lingots de plom de

quaranta-tres quilos cadascun, trobats al derelicte les Sorres IIIa, a la cruïlla

entre el camí Ral i l’avinguda de Bertran i Güell (avui avinguda del Mar). En

Marieges era empresari del sector, vivia al centre de Viladecans i anava a

veure’l a peu. El dia que va donar un lingot per al Museu, el 31 de desembre

del 85, va propiciar un trasllat certament irrepetible: una valuosa peça roma-

na fou passejada 2.150 metres a espatlles d’un arqueòleg esprimatxat que

tan sols pesava quinze quilos més...

També donà al Museu un fragment de corda romana d’un treball molt ela-

borat, ja que anava folrada de teixit, i una bona quantitat de fragments

d’àmfora. Bona part dels materials procedents de les Sorres de la col·lecció

de mossèn Jaume Bogunyà li van ser facilitats pel senyor Marieges.

Cal dir que en aquest cas, com en el de molta altra gent que tenia materials

arqueològics, no els donaven cap importància, els tenien en condicions la-

mentables o, fins i tot, reaprofitats amb finalitats decoratives i ornamentals

(figures 11 I 12). En alguns casos, peces senceres van anar a parar a les escom-

braries sense consciència de l’interès que tenien. Fins i tot hi havia qui afir-

mava haver participat en concursos de “tir a l’àmfora”, i també qui s’ha

escalfat en una foguera feta amb fusta de vaixell romà, i ha olorat la colo-

fònia que l’impermeabilitzava fa dos mil anys. La majoria de les vegades, els


FIGURA 11. Hi va haver un temps enquè tenir una àmfora romana a casa,encara que fos una reconstrucciómatussera, esdevingué gairebé unamoda entre molta gent de Gavà,Viladecans i Castelldefels. Foto: Maria Codina.

FIGURA 12. Els usos secundaris delsmaterials de les Sorres han estat d’allòmés diversos: focs de fusta de vaixellromà per a escalfar-se a l’hivern, plomvenut a pes per fondre, un casc etruscdecorat amb una creu de cinta aïllantvermella per fer una disfressa de croat,blancs per al “tir a l’àmfora”,decoració de saló, paviments detegulae, pivots d’àmfora emprats coma joguines per a gossos o decoracionsde jardí. Foto de l’autor.

Sota la direcció atenta del professor Tarradell, els meus tres primers anys

de recerca sobre les Sorres es van condensar en les 401 pàgines de la tesi

de llicenciatura “L’ancoratge de les Sorres, sota el delta del Llobregat, dins

l’economia antiga”, llegida a la primavera del 1987, que descrivia 572

objectes seleccionats entre els milers que es van poder detectar. Per raons

pràctiques, es van excloure de l’estudi tots els fragments de panxa d’àmfo-

ra mancats de parts més característiques, i també centenars de pivots d’a-

quests envasos que no presentaven marques de fàbrica, atesa la dificultat

de classificar-los.

L’objectiu era fer un estudi d’història econòmica a partir de l’anàlisi dels

objectes caiguts o llençats al fons de l’ancoratge, així com dels set derelictes

identificats fins llavors.

La darrera col·lecció que es va poder incloure a la tesi fou la de la casa de la

família Campmany, de la Rambla de Gavà, que era formada per noranta-dos

objectes amb forma, entre els quals nou tegulae senceres i mitja, procedents

del derelicte del sector IX, que havien estat emprades per pavimentar un

caminet del jardí. Els Campmany eren els propietaris del camp i van poder

veure les restes del derelicte in situ, amb centenars de tegulae “posades com

si fossin llibres en una prestatgeria”.


objectes, entre els quals una gerra de ceràmica comuna romana pràctica-

ment sencera. També disposava d’un mapa amb tots els sots que havien estat

explotats per totes les empreses. Va facilitar moltíssima informació interes-

sant, en particular sobre el derelicte les Sorres IIIa, d’on procedien els lingots

de plom d’en Marieges, i algunes àmfores Dressel 2/4, i va permetre l’estudi

dels materials al despatx mateix. Sempre parlava que algun dia “et faré

feliç”, i del que explicà es deduïa que tenia en algun lloc una col·lecció enca-

ra més gran, però això avui encara és un misteri.

Pel seguiment de les extraccions d’àrids que va fer durant molts anys, la Maria

Codina va facilitar també molta informació interessant, a més d’acumular

1.421 objectes, que va dipositar al Museu de Gavà l’11 de febrer de 1986, lle-

vat d’un (figura 14), després d’un acte vandàlic. Entre aquests objectes hi havia

631 fragments de panxa d’àmfora. Tota la resta era estudiable i, a més d’àm-

fores, hi havia fustes, bronzes, ferros, ceràmiques de cuina i de taula...


FIGURA 13. Àncora de ferro romanade grans dimensions, trobada a LesSorres IIIb i avui perduda. Autordesconegut.

FIGURA 14. Lucerna de bronzede propietat particular. Fouadquirida a un camioner quetransportava sorra i que l’haviapenjat a la cabina del camió,pintada amb purpurina. Foto: Miquel Tarradell.

ques. La profunditat de l’excavació no havia de ser tan gran com per assolir

els nivells romans de l’ancoratge, però era evident que es tractava d’un

paquet de sediments format a partir de l’època tardoantiga i, per tant, sus-

ceptible de contenir restes arqueològiques medievals.

A finals de setembre, just una setmana després que es denunciés la manca

de control arqueològic de l’obra i s’afirmés, per part de l’administració, que

no hi havia res, una excavadora seccionà la part superior de les restes d’un

llagut del segle XIV. Era el derelicte anomenat les Sorres X, que fou excavat

pel Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, que tot just acabava de

ser creat. La nau resultà ser un exemple únic d’embarcació amb dos sistemes

de timó, el timó lateral que era herència de l’antiguitat grecoromana i el

timó axial que s’imposa, justament, en aquest moment. Duia un carrega-

ment de peix gros a talls, segurament en conserva, envasat en grans gerres

folrades amb xarpellera. Entre les restes que ens donen dades sobre la tripu-

lació hi ha fragments d’un càntir, una olla, escudelles, i ossos de porc, xai i

cérvol. L’excavació fou publicada en un temps rècord, ja que la memòria sortí

a la llum el 1992.

L’any 1997, a través del director de l’arxiu històric de Viladecans, Manuel

Luengo, vaig rebre l’encàrrec d’inventariar la col·lecció Sunyé, donada a l’a-

juntament per al fons del futur Museu d’Història de Viladecans per aquest

antic treballador de l’empresa Montgavi. Es tractava de 174 objectes o frag-

ments d’objectes, procedents de diferents sots de les Sorres, entre els quals

hi havia 122 peces arqueològiques (algunes de les quals amb més d’un frag-

ment), i 27 elements faunístics associats, que permeten conèixer millor la

mena de fons marí que hi havia a l’ancoratge fa 1500 anys. La col·lecció, com-

parada amb la resta de materials de les Sorres, té una proporció molt alta de

materials de procedència grega, i conté les peces més antigues que s’han

trobat a l’ancoratge: un fragment d’àmfora massaliota Py2A (525-375 aC) i

un fragment de vora d’àmfora púnica ebusitana PE-10 o PE-11 (575-425 aC),

a més d’un enigmàtic fragment de ceràmica a mà prehistòrica.


L’any 1986, mentre treballava al Museo Nacional de Arqueología Marítima, el

professor Manuel Martín Bueno em comentà que havia vist per atzar un

objecte que procedia de les Sorres i era absolutament extraordinari, un casc

etrusc de parada, molt decorat i en un estat de conservació extraordinari. Em

digué que el ministeri adquiriria la peça i que m’avisaria de seguida que això

s’esdevingués. Aquest casc fou venut l’any 1989 en una subhasta pública a

Londres, i fou adquirit per la Fundació Leon Levy & Shelby White de Nova

York, on es troba actualment. Amb la informació derivada de la venda i l’ajut

d’en Joan Solanas, fou possible determinar que el casc havia de procedir d’un

sot explotat per l’empresa Miralles, que ja feia anys que havia desaparegut.

Afortunadament, els propietaris van poder ser localitzats i van poder expli-

car com s’havia produït la troballa del derelicte les Sorres VIII. Es tractava

d’un vaixell que es trobà en sec, ja que s’hi rebaixava la capa freàtica per

bombeig, en un gran sot situat on actualment hi ha la planta de triatge d’en-

vasos de l’EMA, al límit entre Gavà i Viladecans. Dins el buc de fusta, folrat

de làmines de plom, s’hi van trobar àmfores, una àncora de ferro que fou

donada a la família Bertran per decorar la seva finca de la Ricarda, i altres

objectes de bronze. Entre els quals, un altre casc, “menys decorat que el que

es va quedar el maquinista”, que és el que es va vendre a Londres. El segon

casc havia estat a la seu de l’empresa, fins que li va fer gràcia a un enginyer

que era client seu i l’hi van regalar. Fou possible localitzar l’enginyer, que

volia mantenir el màxim anonimat i em va cedir la peça com a regal perso-

nal, ja que no volia donar-lo a cap institució. Immediatament ingressà com a

dipòsit a les col·leccions del Museu de Gavà amb el número 1149.

Al febrer del 1990 s’iniciaren les obres d’excavació del canal olímpic de rem,

entre els termes de Gavà i Castelldefels. Les característiques geològiques i

hidrològiques del delta en feien el lloc perfecte per fer-hi una instal·lació

d’aquestes característiques. Advertit pel Museu, l’Ajuntament de Gavà pre-

sentà al·legacions tot demanant que es fessin prospeccions arqueològiques

prèvies, cosa que no es considerà necessària, potser per les presses olímpi-


ment els contenidors trencats. De vegades, també hi caigueren mercade-

ries durant les operacions de càrrega i descàrrega.

• Les restes s’agrupen en tres grans sectors que es poden relacionar amb el

poblat ibèric i la vil·la romana del castell de Castelldefels, el més occiden-

tal (les Sorres V); amb el poblat ibèric de Calamot i els jaciments romans

de Sant Pere de Gavà, la Roca i Can Valls de la Roca el central (les Sorres

I, II i III); i amb les vil·les romanes de Santa Maria de Sales i del nucli antic

de Viladecans (les Sorres VI).

• Aquests materials permeten fer un seguiment d’alguns dels productes

que es van importar i exportar per via marítima durant l’antiguitat.

• Els intercanvis comercials hi comencen en època ibèrica plena, durant la

qual hi ha testimonis d’importacions procedents del món púnic (àmfores

fetes a Eivissa) i del món grec (àmfores de Massàlia i de l’Egeu i ceràmi-

ques de Roses).

• Durant aquest període i els pri-

mers temps de dominació roma-

na, s’exporten productes alimen-

taris indeterminats, envasats en

àmfores ibèriques i en càlats (figu-

ra 15). És probable que també s’ex-

porti ferro i blat. Desconei-

xem quin grau de participació

tenien els indígenes en el comerç

marítim i en la navegació d’a-

quest moment, però les fonts ens

conten que navegants indígenes

van guiar la flota romana des de

Tàrraco fins a Carthago Nova.


Amb aquests materials, la cronologia inicial de l’ús de l’ancoratge passa a ser,

com a mínim, de mitjan segle V aC.

Després d’aquest inventari he pogut observar alguns altres materials proce-

dents dels sorrals més propers al Prat de Llobregat, entre els quals una curio-

sa àncora de ferro doble i les dues petites col·leccions de l’associació Amics

del Prat, i del senyor Rulló.

Entre els molts objectes que se sap que van ser trobats a les Sorres, i que

encara no s’han pogut localitzar, hi ha centenars d’àmfores, ceràmiques

romanes de taula, grans àncores de ferro, una ara de marbre i una mà de

bronze d’una estàtua d’escala superior a la natural. Com que els propietaris

d’aquestes peces sovint no les valoren, és important retrobar-les abans que

es perdin per sempre.

Les conclusions finals de tota la recerca, molt resumides, podrien ser les

següents:

• A l’antiguitat, la plana del delta del Llobregat no existia en absolut, ja

que el nivell del mar havia pujat més de vuitanta metres en 10.000 anys,

submergint els deltes anteriors. La formació de la plana dèltica actual

comença a l’antiguitat tardana i no es completa fins a l’inici de l’edat

moderna.

• La badia que hi havia on actualment hi ha el delta del Llobregat, oferia

un refugi relatiu i un fons adequat, i s’utilitzà com a ancoratge, com a

mínim, des del segle V aC fins al segle VI o VII dC. Esporàdicament, el gran

estany medieval de la Murtrassa permetia acostar-se en vaixell fins a Gavà

i Castelldefels, encara al segle XIV.

• En aquest gran ancoratge, que devia servir per a tota la vall del Llobre-

gat, s’hi abocaren les deixalles dels vaixells que s’hi aturaven, especial-


FIGURA 15. Càlat de ceràmica ibèrica pintadaamb decoracions geomètriques de bandes isemicercles concèntrics, procedent del les SorresV. Aquests atuells van ser exportats arreu de laMediterrània Occidental, probablement com acontenidors d’algun producte alimentari (mel?).

• Des de les darreries del segle I dC comencen a arribar a les Sorres ceràmi-

ques de cuina i de taula procedents del nord d’Àfrica.

• Al segle III sembla que hi ha una revifada de l’activitat de les Sorres, amb

l’arribada de moltes àmfores procedents del nord d’Àfrica. En canvi, són

molts pocs els materials de les Sorres que es daten a partir del 300 dC. Tan

sols algunes àmfores que fan evident un ús molt esporàdic de l’ancorat-

ge fins ben entrat el segle V. Sembla que la seva funció com a port de la

vall del Llobregat devia ser llavors assumida pel port de Barcelona.

• A més dels materials propis del fons d’un port, a les Sorres s’hi han trobat

un mínim de derelictes:

– Les Sorres I fou trobat als anys seixanta prop d’on, actualment, hi ha

l’àrea de servei de la C-32, en encallar-se la draga a uns cinc metres de

profunditat. Hi havia fustes del vaixell, àmfores i lingots de ferro. Les

restes impedien l’extracció de la sorra i en part van ser deixades al lloc

i colgades de runa. La major part de les fustes extretes es van cremar,

i moltes àmfores es van trinxar. Sembla que era una nau petita enfon-

sada al segle I mentre transportava vi envasat en àmfores Dressel 2/4 i

lingots de ferro també de producció local, per tal de carregar-los en un

vaixell més gran.

– Les Sorres II es trobava a l’angle sud-oest del sector, l’àrea d’ancorat-

ge amb més densitat d’objectes, en un sot explotat per l’empresa

Miralles. Segons diversos testimonis, hi havia presència de fustes de

vaixell, així com dolia, àmfores, àncores, lloses de pedra de color

verd (potser lingots de coure), sense que puguem saber quins mate-

rials s’associaven als vaixells i quins altres eren de l’activitat d’anco-

ratge. La fondària de les troballes oscil·lava entre els vuit i els divuit

metres.


• L’arribada dels romans va acompanyada de la importació intensa de vins

procedents d’Itàlia, envasats en àmfores grecoitàliques i Dressel 1. Al

segle I aC, aquestes àmfores es comencen a imitar a la costa laietana per

exportar vins locals, fins que apareixen els primers envasos típicament

laietans, Laietana 1 / Tarraconense 1 i Pascual 1.

• Des de mitjan segle I aC fins a mitjan segle I dC, hi ha una florida de l’ex-

portació del vi laietà, en la qual les Sorres havia de ser un element fona-

mental, com a punt d’embarcament de la producció del Baix Llobregat.

Poc abans del canvi d’era, i coincidint amb aquesta florida, es funda la

ciutat de Barcino.

• Malgrat l’exportació de vi, se segueixen detectant importacions de vins

de qualitat procedents d’Itàlia i de l’Egeu. També s’importen salses i con-

serves de peix procedents d’Andalusia, que hi seguiran arribant fins al

segle II.

• A la segona meitat del segle I sembla que hi hagué una crisi de sobrepro-

ducció de vi arreu de l’Imperi. Els comerciants del vi laitetà segurament

van jugar una estratègia de quantitat en detriment de la qualitat. Per

abaratir costos, s’equipen amb grans dolia veritables vaixells cisterna.

• En aquest període, com a mínim, les Sorres havien de disposar d’ins-

tal·lacions portuàries construïdes, entre les quals magatzems per al vi i

oficines administratives, encara que no han estat mai localitzats. Po-

drien correspondre als jaciments romans de la Roca i Can Valls de la

Roca.

• A partir de mitjan segle I deixa d’exportar-se el vi envasat en àmfores

locals, i, per contra, arriben importacions de vi gal. Fins al segle III arriba-

ran també a les Sorres, en petites quantitats, les àmfores bètiques Dressel

20, amb oli de la vall del Guadalquivir.


– Les Sorres X era el vaixell del segle XIV que es trobà al canal olímpic

de Castelldefels, a l’alçada de la corredora principal.

El jaciment no es pot considerar de cap de les maneres esgotat. Ni en el sub-

sòl, ja que encara queden sectors intactes que es podrien excavar; ni en els

materials ja extrets, atès que en deuen quedar milers de pendents de cata-

logar, que permetrien conèixer millor l’economia i el comerç del nostre país

en època antiga.

Encara hi ha molts materials sense estudiar distribuïts per domicilis particu-

lars, i potser tocaria començar a estirar fils abans que no es perdin per sem-

pre. I sota terra encara hi ha d’haver moltes més restes, algunes d’intactes i

d’altres tornades a abocar dins els sots ja explotats. Les Sorres no és un jaci-

ment exhaurit, i encara pot donar sorpreses…


– Les Sorres IIIa, a l’angle sud-oest de la cruïlla del camí Ral amb l’avin-

guda del Mar, on hi ha un aparcament de Transports Campmany, fou

descobert en una explotació de l’empresa Montgavi, SA, l’any 1978.

Era un vaixell carregat amb dolia, que servien per transportar vi a doll,

àmfores Dressel 2/4 tarraconenses, lingots i tubs de plom de gran dià-

metre, un bloc de marbre treballat i algunes rodes de molí. Procedia

de la costa laietana i possiblement patí un incendi a bord. Les àmfores

podien procedir de la vall del Llobregat i es podria datar de mitjan

segle I dC. Duia també quatre àncores de ferro.

– Les Sorres IIIb, en un sot proper a l’anterior, explotat per Vicenç Llo-

part, hi aparegueren diverses fustes, una pàtera de ceràmica campa-

niana B (tercer quart del segle I aC) i una àncora de ferro.

– Les Sorres VI és una concentració de blocs de mineral de ferro, amb

una àncora del mateix metall, trobada al nord-oest de la rotonda del

camí Ral amb la carretera de Viladecans.

– Les Sorres VII era al costat meridional del camí Ral, prop de l’actual

canal olímpic, en el terme de Gavà. S’hi va trobar una nau de grans

dimensions, de la qual es conserven quatre fustes al Museu de Gavà.

No es coneix quin era el carregament que duia.

– Les Sorres VIII, prop de Cal Cònsul i trobat en sec per l’empresa

Miralles, era una nau de fusta folrada de plom, amb un carregament

d’àmfores que no s’ha pogut determinar. Duia també una àncora de

ferro i diversos objectes de bronze, entre els quals la campana del

Museu de Gavà i els dos cascos etruscos.

– Les Sorres IX duia un carregament de grans teules planes romanes,

que es localitzà a nou metres de fondària sota el nivell original de

camp. De la nau tan sols se n’han conservat claus de bronze.


L’explotació de ferro en elcomplex miner de Gavà.

La mina número 65

Ramón Álvarez Arza1

Alícia Estrada Martín2

1. Dept. de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona.2. SERP. Dept. de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de

Barcelona.

en una experiència positivament inoblidable des de diferents punts de vista.

També em va permetre retrobar-me amb l’Alícia, una antiga companya d’u-

niversitat amb la qual vaig connectar ràpidament. El pas del temps va anar

consolidant una ferma amistat entre nosaltres que es va mantenir al llarg

dels anys. Fruit d’aquesta amistat és l’article que aquí presentem. Després de

la finalització sobtada de l’Escola Taller, el grup de persones que la forma-

ven es va disgregar. Passats uns anys l’Alícia i jo vam coincidir novament i va

sorgir l’idea de reprendre la revisió i l’estudi d’una part de l’ampli volum de

documentació arqueològica obtinguda durant el temps de l’Escola. Després

d’uns mesos surt un primer esborrany d’article que s’anirà perfilant poc a

poc en els propers anys. Aquesta versió, tancada al novembre del 2004, es va

presentar a Sant Boi, dins les II Jornades d’Arqueologia del Baix Llobregat

del 16 al 19 d’octubre del 2003. Atès que el text a dia d’avui encara resta

inèdit crec que el millor tribut que li podíem fer a l’Alícia era treure’l a la

llum en el marc d’aquest homenatge, col·laborant així a donar a conèixer

una altra faceta de la seva ja reconeguda tasca com a investigadora lligada

tant al Museu de Gavà com a la Universitat de Barcelona.

Barcelona, 10 de març de 2009.

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA L’EXPLOTACIÓ DE FERRO EN EL COMPLEX MINER DE GAVÀ. LA MINA NÚMERO 65.142 • 143•

PRESENTACIÓ

A començaments dels anys noranta es va crear l’Escola Taller Mines

Prehistòriques de Gavà. Els objectius, des de el punt de vista arqueològic i

patrimonial, eren clars: intervenir arqueològicament, potenciar i revifar l’es-

tudi així com ajudar a difondre i explotar el potencial patrimonial de l’excep-

cional complex miner neolític de Gavà.

En el marc d’aquesta escola vàrem coincidir un amplíssim grup humà format

per sis arqueòlegs (Alícia Estrada, Maria Adserias, Francesc Burjachs, Eulalia

Sintas, Mònica Blasco i Ramón Álvarez), dues monitores de difusió cultural

(Mònica Borrell i Teresa Verdaguer), dues administratives i una seixantena

d’alumnes, majoritàriament joves, veïns de la població.

Per innumerables raons que ara no vénen al cas, els treballs de recerca

arqueològica es van haver de centrar en un solar en el qual, entre d’altres,

es va documentar un seguit d’activitats mineres lligades a l’explotació del

ferro en època preromana. La síntesi que presentem és una breu exposició

dels resultats obtinguts al llarg del poc més d’un any que va durar aquesta

intervenció.

Al llarg del curt temps de vida de l’Escola es van haver de superar innombra-

bles penúries de tot tipus, que van fer difícil tirar endavant el projecte i que,

al final, van comportar la prematura i malaurat final d’aquest i, consegüent-

ment, el desmantellament de l’Escola. Els resultats d’aquella experiència són

amplis i molt variats. A escala científica els resultats van ser molt interessants

i valuosos, atès que van permetre de documentar l’existència d’una mineria

de ferro molt desenvolupada i, potser a gran escala, abans de l’arribada dels

romans a casa nostra. També va permetre obrir un nou front d’estudi histò-

ric, poc valorat fins aquell moment, i que ajudarà a comprendre i conèixer

en el futur una mica millor la complexitat d’una societat desapareguda ja fa

dos mil·lennis, la ibèrica. Personalment, potser més important que l’anterior,

donades les circumstàncies, em va permetre conèixer gent nova i participar

L’EXPLOTACIÓ DE FERRO EN EL COMPLEX MINER DE GAVÀ. LA MINA NÚMERO 65. 145•HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA144 •

ferruginoses estratiformes de morfologia tabular4 formades per òxids de

ferro, bàsicament hematites i goethita – limonita. La potència mitjana dels

afloraments varia entre dos i vuit metres.

Unes obres prèvies, que afectaren l’extrem sud del solar (av. d’Eramprunyà),

van permetre descobrir un tall geològic on es podia veure un encavalcament

entre les calcàries fèrriques –que foren explotades en època ibèrica i, proba-

blement també, en època romana– i les fil·lites silícies, que foren objecte

d’explotació en el neolític.

Estratigrafia (figura 2)

En una primera intervenció (Arenas, Cebrià i Estany, 1989) es va descobrir el

punt de mina que va ser objecte d’estudi. S’hi van fer dos sondatges sepa-

rats per un testimoni, i van permetre delimitar parcialment els extrems S i O

de l’estructura.

Durant la campanya de 1991, després de rebaixar un potent nivell superficial

(d’aportació recent). Es va deixar al descobert un nivell geològic natural d’ar-

giles oxidades. Aquestes cobreixen una capa irregular de roca calcària molt

compacta –que els pagesos denominen turturà5– de gruix variable, però que

en aquest punt no supera els 30 cm, i que, alhora, fan de sostre de les for-

macions ferruginoses. Aquesta tasca permeté delimitar el perímetre complet

4. A la zona de Gavà – Bruguers hi ha importants concentracions ferruginoses formades per dipòsitsde tipus estratiforme. Algun d’aquests dipòsits, com el de Rocabruna, foren explotats durant elsegle XIX, i encara ho eren a les primeries del XX. En el mateix solar en estudi es va documentaruna explotació en galeria del segle XVIII (punt 62). Alguns topònims de la rodalia de Gavà, com lafont del Ferro, les Ferreres i, fins i tot, Rocabruna, no plantegen cap dubte sobre llur origen.Concentracions similars a les que hi ha a Gavà – Bruguers, al NE de la península Ibèrica es podentrobar en els nivells pissarrosos silurians de Malgrat (Maresme) i en les calcàries devonianes delpaleozoic de Celrà (Gironès). (Mata Perelló, 1990)

5. Pedreny fluix que es troba a poca profunditat en moltes terres de conreu i que surt fet a trossos nogaire grossos (Pla del Llobregat). Diccionari Alcover – Moll. Editorial Moll, Palma de Mallorca (1980).

1. Projecte integral Mines Prehistòriques.2. La direcció dels treballs de prospecció i excavació arqueològiques van ser a càrrec d’un equip

format per Francesc Burjachs, Mònica Blasco, Eulalia Sintas, Alícia Estrada i Ramon Álvarez. Lestasques es van centrar, principalment, en el punt de mina número 65, i, puntualment, es vaintervenir en el punt 64. Totes dues mines ja havien estat localitzades i excavades en part en eldesenvolupament d’una campanya dirigida per I. Estany, A. Cebrià i J. Arenas durant l’any 1989. Enla prospecció de 1991 es van localitzar i delimitar tres punts de mines senyalats amb els números68, 69 i 70. En l’excavació participà l’alumnat de l’Escola Taller Museu de Gavà.

3. L’estudi de conjunt del solar està en preparació, i la nostra intenció és presentar els resultats en unperíode de temps al més aviat possible.

Introducció

En aquest estudi avancem una part dels resultats que foren fruit dels treballs

duts a cap durant l’any 1991 per l’Escola Taller Museu de Gavà – PIMP1, i diri-

git per un important col·lectiu científic2. La zona investigada es troba en un

solar situat a l’extrem nord del nucli urbà de Gavà, en el barri anomenat de

Can Tintorer. Aquest solar és entre els carrers de Roger de Flor, de Joan

Fiveller i de l’avinguda d’Eramprunyà (figura 1.2) en una cota màxima de 52 m

s.n.m. Derivat d’aquesta i d’altres intervencions han estat localitzat nombro-

sos punts de mines de cronologia diversa (A. D. 1991: “Las minas de hierro

de época ibérica tardía de Gavà (Barcelona)”, XXI Congreso Nacional de

Arqueología, Teruel). Per una raó exclusivament d’espai limitarem aquest

article a l’estudi de la mina número 65, una explotació de ferro a cel obert,

que es pot datar en l’horitzó ibèric ple. La campanya va permetre de localit-

zar punts nous inèdits de mines i acabar de delimitar i excavar parcialment

el punt número 653 (figura 1.3).

La població de Gavà està situada al marge dret del riu Llobregat, al peu de

la Serralada Litoral Catalana, just arran de la zona deltaica. És a uns 20 km

al SO de Barcelona i a uns 5 km de la costa actual (figura 1.1).

Geologia

Les mineralitzacions explotades es troben encastades entre les calcàries

devonianes i les fil·lites silurianes del paleozoic. Es tracta de formacions


forma de cubeta amb la base de terra rubefactada i amb abundants trossos

de carbó. Per sota, va sortir un nivells d’argiles i graves, i també abundància

de carbó, tot junt amb fragments d’argila cuita, o endurida pel foc, amb cen-

dres que alhora farcien una altra cubeta, probablement delimitada per unes

pedres7.

Es van trobar dues galeries que arrencaven, respectivament, dels fronts d’ex-

plotació N i S. L’acabament de la campanya no ens va permetre d’excavar

íntegrament alguna d’aquestes galeries, només vam poder delimitar-les. A

cop d’ull, però, per les semblances que presenten amb estructures d’època

neolítica se’ls podria atribuir aquesta cronologia –galeries que havien que-

dat seccionades per intervencions posteriors- ens decantem més per la pos-

sibilitat que es tracti de sondatges de prospecció, o que foren utilitzades per

a resseguir bosses o acumulacions de mineral de ferro. En els trams que vam

poder documentar es tractava de galeries de recorregut horitzontal, amb un

molt lleu pendent cop a l’interior, de secció ovalada regular i poc diàmetre8.

Tipologia de l’explotació minera (figura 2)

La mina 65 és una gran rasa allargada excavada a cel obert. Aquest tipus

d’explotacions se les anomena a cel obert. La planta és de forma oval, amb

7. El fet de no aparèixer associada de forma directa a cap tipus de material no permet precisar-ne lacronologia exacta; tot i que, a poca distància i en una cota similar, va aparèixer un as de Trajà, queens donaria una datació post quem de les darreries del segle I i l’inici del II dC. De la mateixamanera, a manca d’evidències més clarificadores (escòries, argila vitrificada, superestructura, etc.),caldria interpretar-la com una estructura de caràcter domèstic (no industrial) destinada a proporcionarcalor i, potser, a la cocció d’aliments. Això no obstant, no descartem la possibilitat que es puguitractar de la solera d’un forn de poca envergadura.

8. Aparentment, la recerca de variscita en aquest context geològic no tindria gaire sentit, atès que,per arribar a la cota en què es troba, van haver de perforar prèviament dos metres de calcàriesfèrriques. Sempre cap la possibilitat que la finalitat d’explotar aquestes calcàries fos només peraconseguir òxids fèrrica per a utilitzar-los com a colorants. Aquesta tesi és difícil de sostenir atèsl’alt nombre d’afloraments potencialment aprofitables que hi ha per tota la zona, cosa que no enfaria necessària l’explotació subterrània. Respecte a la mida del diàmetre tan reduït, que fa quesiguin gairebé impracticables, cal no descartar la utilització de mà d’obra infantil.

de l’explotació (figura 2.1). Quan va ser abandonada, l’estructura devia tenir

una planta –tot i que irregular– de forma rectangular, amb els costats més

llargs, N i S, gairebé paral·lels. Durant el procés d’excavació es va poder cons-

tatar que l’estructura havia sofert progressives modificacions en desprendre-

se’n part de la cornisa calcària.

De l’anàlisi de l’estratigrafia s’observa que hi ha una seqüència complexa

que respon a una dinàmica de farciment diferenciada (figures 2.2 I 3). Una part

dels nivells té l’origen en processos naturals de rentatge i transport de mate-

rials que, en moments de pluja intensa, s’havien dipositat de manera orde-

nada a l’interior de l’estructura i havien format nivells compactes de matriu

argilosa amb graves i sorra. La situació de l’explotació en una zona de pen-

dent suau fa que els materials arrossegats es dipositin a l’interior seguint

sempre una mateixa direcció (N–S, NE–SO). Aquests nivells solen ser arqueo-

lògicament estèrils, però esporàdicament hi apareixen restes de cultura ma-

terial. Aquesta seqüència regular de farciment queda alterada per aporta-

cions d’origen antròpic que canvien l’orientació, la inclinació i la composició

del dipòsit. La litologia és més variada. L’explicació d’aquest canvi podria ser

pel fet que l’estructura 65 va ser aprofitada, un cop amortitzada, per abo-

car-hi materials geològics estèrils procedents d’altres explotacions properes.

Aquests rebliments estan formats per un sediment de matriu argilosa en el

qual, ocasionalment, es troben grans blocs calcaris, i també petits blocs de

fil·lites, de calcàries o concentracions de nòduls de ferro triturat6.

L’homogeneïtat de l’estratigrafia només es veu alterada per la presència, en

els nivells superiors, de les restes d’una petita estructura de combustió en

6. Es tracta de blocs de mineral, de mides petites i bastant regulars, refusats pel baix contingut enferro (ganga). Aquestes concentracions de materials estèrils apareixen, generalment, a l’extrem S,amb una inclinació S-N. Podrien tenir l’origen en un procés primari (trituració) del mineral extretd’un punt pròxim. Amb tot, sembla evident que una part de la cadena de tractament del mineral esfeia a la zona minera mateix.


obra d’apuntalament, ni tampoc de drenatge11, ventilació ni d’il·luminació,

ja que hi havia llum natural. Els desplaçaments o corriments violents i ines-

perats de materials són poc probables o, almenys, poc perillosos. Respecte a

la prospecció prèvia i a la localització i determinació de l’existència i qualitat

del mineral, no hauria estat difícil, ja que en aquesta zona els afloraments

de mineral de ferro són molts. Amb tot, però, la presència de galeries prè-

vies podria haver estalviat la realització de sondatges en profunditat12, i la

presència de les dues galeries en el front d’explotació, tal com ja hem dit

anteriorment, possiblement acomplissin aquesta funció.

Destaca el fet que tant la número 65 com d’altres mines a cel obert, que

foren descobertes posteriorment en el mateix solar (punts 76 i 78, i fins i tot

el 82), segueixen una mateixa orientació E – O (figura 1)13. El model d’explota-

ció es repeteix en algun punt més (punt 32) localitzat en el límit nord del

nucli urbà de Gavà14. Si partim de l’alta densitat de punts localitzats en un

únic solar, i hi apliquem el patró de distribució només a la zona actualment

urbanitzada –entre la plaça de Blas Infante i el CEIP Joan Salamero–, consi-

derant que en aquesta zona es podria haver donat una densitat similar de

mines, la magnitud i la importància de les feines de mineria dutes a terme

en aquest reduït sector urbà, devien haver estat enormes. La xifra es multi-

plicaria fins a límits inimaginables si, com podria semblar lògic, extrapolem

aquesta possibilitat a la zona no urbanitzada de l’entorn de Gavà.

11. Tot i que no es va documentar cap evidència al respecte, el sistema més utilitzat per tal d’evitar lainundació de l’estructura en moments de pluja torrencial va ser excavar canals de drenatge oblics al’exterior de la mina, a fi que desviessin el cabal d’aigua cap a les bandes. L’aigua que,inevitablement, pogués escolar-se cap a l’interior es devia evacuar a mà, o pel drenatge mateix delterreny.

12. La mina número 69 oberta en les fil·lites, però amortitzada en època altimperial, sembla queaprofita una estructura anterior en galeria d’època neolítica. La presència d’altres estructuresd’aquesta cronologia en el mateix solar, amb nivells d’amortització d’època ibèrica i romana, podriaavalar aquesta hipòtesi.

13. ESTRADA, A. i BOSCH, J. (1995): Memòria de l’excavació arqueològica d’urgència al solar situat alc. Roger de Flor / av. d’Eramprunyà, de Gavà, Baix Llobregat, memòria d’excavació inèdita.

14. A una explotació del mateix tipus sembla que correspon una estructura documentada en el poblatibèric de Puig Castellar (Sant Vicenç dels Horts), (Molist, 1989)

una longitud màxima de 16.5 m. Segueix l’alineació E – O, i arriba a una pro-

funditat màxima de 5.30 m. Durant l’excavació feta amb l’Escola Taller no es

va arribar a la base de l’explotació, però va ser possible delimitar-ne el perí-

metre. A l’extrem occidental, les parets N i S van paral·leles; a la part central,

la paret N s’obre progressivament cap al N. El límit O és quasi perpendicular

a les parets N i S, mentre que la paret E té un tancament curvilini. La paret

S té forma convexa, i conserva encara in situ una part del voladís calcari, ja

que la resta s’havia desprès i, temps després, es va trobar formant part del

farciment. Aquesta mina respon a un tipus d’explotació ben documentat

durant l’antiguitat en altres zones mineres9. El sistema d’extracció consistia

a obrir una rasa inicial, a partir de la qual poder anar estenent-se cap als cos-

tats i en profunditat. Es deixava temporalment in situ part de la cornisa, for-

mada per la capa calcària estèril, la qual era progressivament descalçada a

mesura que avançaven les feines d’excavació. Per tal d’evitar situacions de

risc i permetre que la feina pogués continuar, de tant en tant s’havia de fer

caure. La millor manera d’evitar possibles accidents era que l’excavació avan-

cés en profunditat. La forma allargada, i la poca amplada, de l’explotació

donava una major estabilitat estructural a la mina. En una explotació d’a-

questa mena només hi cal la força humana i uns recursos tècnics mínims que

consistien en un tipus d’instrumental que no necessàriament havia de ser

especialitzat: pics, maces, tascons, contenidors de material perible i, fins i tot,

malls de pedra10. La proximitat del material a la superfície i la inexistència de

materials geològicament inestables –argiles– no hauria fet necessària cap

9. Aquest sistema es va aplicar majoritàriament en les explotacions de ferro preromanes i romanes del’illa d’Elba Una explotació d’aquesta mena apareix en una escena pintada sobre el pínax corinti dePentaskoufi, que data de mitjan segle VI aC. A l’escena es veuen quatre personatges nus treballanten una mina a cel obert. Un dels obrers pica la paret, sota una cornisa sortint, i el material extretacumulat als peus el recull a mà un altre personatge que el diposita en un recipient hemisfèricproveït de dues nanses. A l’altre extrem un altre treballador aixeca a mà el que podria ser un granbloc de mineral, que alhora és recollit de la superfície estant per un quart individu. De la partsuperior de l’explotació, una àmfora penja d’una corda (Healy, 1993, p. 13; i fig. 8).

10. No s’ha documentat instrumental d’aquesta mena.


El material ceràmic dels nivells de curullament més moderns (UE 1010 i 1020)

surt molt fragmentat (figura 3). Es tracta majoritàriament de fragments de

terra sigillata sud-gàl·lica, amb algun fragment indeterminat de terra sigilla-

ta itàlica i hispànica, parets fines de superfície sorrenca amb estries, ceràmi-

ques africanes de cuina amb vernís interior i revestiment cendrós i àmfores

Dr. 2-4 de producció tarraconense, i també algun fragment de producció ità-

lica17. La datació final del farciment ens la dóna un as de bronze de Trajà,

emès el 98-99 dC.18

Resumim, les cronologies que se’n pot inferir a partir dels materials ceràmics

indiquen clarament un progressiu procés de farciment de les estructures, que

sembla que culmina cap a les darreries del segle I i/o a l’inici del segle II dC.

CONCLUSIONS

De tots els sistemes d’extracció de mineral, l’anomenat a cel obert és un dels

més antics que es coneixen. És una manera ràpida, senzilla, eficaç i menys

costosa comparada amb l’excavació de pous i de galeries de gran enverga-

dura, tècnicament molt més complexa. La presència de dues galeries en el

front de l’explotació, si són contemporànies a la de cel obert, podrien res-

pondre a labors de prospecció a la recerca del filó de mineral. El sistema

d’explotació minera mitjançant aquesta tècnica és un dels més estesos de

l’antiguitat. Dues raons clau contribueixen a aquest fet: una podria ser la

17. Agraïm l’ajut de Marisol Madrid i de Víctor Revilla la tasca de la classificació d’aquests materials. Lesformes de terra sigillata sud-gàl·lica són: Drag 15-17, 29, 30 i, possiblement, 33. Destaca lapresència d’un únic segell amb la marca ...ABIO (làm. 3: 3), que tenim documentat complet,OF·LABIO, en un altre fragment aparegut en un punt de mina pròxim, i que s’atribueix al taller deLa Graufesenque. L’absència de terra sigillata africana marca un terminus ante quem de finalsd’època flàvia.

18. Aquesta peça, que es conserva en perfecte estat, va sortit associada amb una petita cubeta decombustió en el límit N de l’explotació. A l’anvers hi ha el bust llorejat de Trajà mirant cap a ladreta. Llegenda: IMP CAES NERVA TRAIAN AVG GERM PM. El revers presenta una figura femenina,probablement una pietas, portant una cornucòpia o una torxa, i amb un altar situat a la seva dreta.Llegenda TR POT COS II SC.

Cronologia

Entre els farciments de l’estructura, juntament amb els materials ceràmics

fets a torn, hi apareixen ceràmiques neolítiques que, en aquest context,

tenen un valor arqueològic relatiu. La presència d’aquests materials aporta

un testimoni important sobre el procés continuat de remoció de terres que

va afectar possibles estructures mineres i, molt probablement, d’ocupació,

prehistòriques... (mines 68, 69 i 70).

Resulta arriscat proposar una data per al moment en què es va iniciar l’ex-

plotació en aquest punt concret, atès que, com ja hem apuntat abans, no es

va excavar totalment. Les escasses evidències ceràmiques ens porten a pro-

posar que, com a mínim, durant el segle IV aC. aquesta mina ja estigués en

funcionament. Respecte al moment d’abandonament de l’explotació, enca-

ra és més arriscat donar-ne una data.15

La cronologia més antiga ens la proporcionen tres fragments de ceràmica

àtica de vernís negre (figures 4: 1, 2 I 12). El nivell més fondo assolit durant les

excavacions de 1991 va proporcionar un sol fragment de protocampaniana

(figura 4: 15). En els nivells successius apareixen ceràmiques ibèriques pintades,

comunes oxidades, fragments de bicònics de ceràmica grisa monocroma ibè-

rica i fragments d’àmfora ibèrica de boca plana (figura 4).16 L’absència de

materials d’importació propis de l’etapa final de la cultura ibèrica i del perío-

de romà republicà fa pensar que, aleshores, hi havia una falta d’activitat en

aquesta zona.

15. En el cas d’aquesta mina, la data pot variar en funció d’innombrables circumstàncies: el ritme de lesfeines, la continuïtat d’aquestes, etc. Aquest problema només podrà ser solucionat, en el futur,quan s’excavi la mina fins als nivells de base. De tota manera, creiem que l’abandonament podriahaver-se produït cap a les darreries del segle IV, o al llarg del III aC.

16. La ceràmica no està rodada. Això no obstant, tot el conjunt apareix en posició secundària formantpart de nivells de farciment.


mineral aconseguit). Si el producte de l’extracció es va destinar a cobrir les

necessitats de la població indígena del territori adjacent, o que l’expressió

mínima del mineral fos destinada al consum d’una única comunitat (no

podem oblidar la proximitat amb el poblat del Calamot), aquesta darrera

significaria una producció continuada, però limitada en volum, destinada a

cobrir necessitats puntuals. La producció d’objectes tindria una distribució

limitada i reforçaria la tesi de la perdurabilitat d’aquesta explotació al llarg

del temps. La tesi contrària, tot i que no excloent, seria un tipus d’explota-

ció intensiva i de gran envergadura, encaminada probablement a la comer-

cialització del mineral en brut i/o del metall ja transformat. L’aparició al Baix

Llobregat de, com a mínim, una altra mina de característiques similars, enca-

ra que fos de cronologia posterior, podria corroborar la pervivència en el

temps d’aquest tipus d’explotació20.

No cal recordar la relativa abundància d’instrumental de ferro, i l’alt valor que

té aquest metall en una societat eminentment agrícola com la ibèrica, sobre-

tot a partir del segle IV aC. L’absència de mineralitzacions de ferro explotables

en amplis sectors del territori ibèric català devia donar lloc a una intensiva

explotació dels recursos existents, en alguns casos d’escassa rendibilitat21.

Resulta decebedor el buit de coneixements que tenim sobre la producció

minera i la metal·lúrgia del ferro entre les comunitats preromanes del NE

peninsular (tesi que també es desprèn per les notícies recollides en els textos

dels escriptors clàssics) que ens impedeix de valorar el pes d’aquesta mineria

i d’altres explotacions del mateix tipus pogueren haver tingut en el marc de

la cultura ibèrica. Les escasses evidències de què disposem sobre el procés del

mineral i del metall fèrric es limiten a petites estructures de combustió de

poca entitat, i a la presència d’escòries de reducció i de forja que documen-

20. Podria ser el cas de l’explotació documentada a Puig Castellar, de Sant Vicenç dels Horts, datadacom de les darreries del segle XX o de les primeries del segle I aC (Molist, 1989)

21. Aquest és el cas de l’explotació de petites bosses documentat a les Guàrdies (el Vendrell).

major rendibilitat, que ja hem apuntat anteriorment; l’altra, el fet que en els

afloraments ferruginosos la major concentració d’òxids enriquits, més fàcils

de processar, es dóna en els nivells superficials d’aquestes formacions.

Respecte a la presència d’una estructura de combustió a l’exterior, no tenim

indicis que pugui tractar-se d’un forn, tot i que no en descartem la possibili-

tat. Això no obstant, aquesta estructura és posterior al moment en què la

mina ja s’havia curullat totalment.

Proposem com a hipòtesi que la mina 65 va estar en explotació durant el

període ibèric ple, en concret durant el segle IV aC. L’abandonament es devia

produir per l’esgotament del filó. Vers el canvi d’era, o al llarg del segle I dC,

l’explotació minera en aquesta zona es devia revitalitzar novament, tal com

sembla que es desprèn de la presència de materials arqueològics que eviden-

cien una certa activitat humana en aquest sector. Resulta lògic pensar que,

després de la conquesta militar i la progressiva romanització del territori,

augmentés considerablement la demanda d’instrumental metàl·lic i que, en

conseqüència, s’aprofitessin tots els recursos miners del Baix Llobregat, tal

com va succeir en altres zones del territori peninsular.

Amb tot i que l’envergadura d’aquesta explotació per si mateixa no sembla

gaire gran, el volum de mineral i de metall obtinguts sí que ho va ser19.

Aquest factor, encara que resulta rellevant, no és determinant per valorar la

importància que aquesta explotació podia haver tingut en aquest moment

concret (desconeixem amb exactitud la perdurabilitat que va arribar a tenir,

l’envergadura total dels resultats del treball i la destinació on es va enviar el

19. Tot i que no es van poder dur a terme anàlisis que poguessin determinar la riquesa en òxid de ferrode les mineralitzacions del solar excavat, els resultats, publicats per l’IGME de les anàlisis dutes acap de mostres d’explotacions modernes de la zona determinaren una presència de Fe del 52.46%(M.G.E., 1932). Mapa geológico de España, escala 1:50.000. Memoria explicativa de la hoja 448,Gavà (Barcelona), t. 33: 31-39, Instituto Geológico y Minero de España, Madrid.


En els transcurs d’aquest estudi ens hem anat trobant amb una sèrie man-

cances, a les quals caldria posar-hi solució amb la finalitat de poder afirmar

o retirar les tesis presentades. Amb aquest propòsit, doncs, apuntem algunes

pautes de cara a investigacions futures:

• Excavació integral de diversos punts de mines.

• Reestudi i valoració de restes i estructures associades a la mineria i la

metal·lúrgia del ferro.

• Anàlisis arqueometal·lúrgiques d’escòries, pans de ferro i d’eines.

• Revalortizació del conjunt de mines de ferro de Gavà.

AGRAÏMENTS

Expressament volem deixar constància del nostre més sincer agraïment a la

direcció i al personal tècnic del Museu de Gavà per les facilitats que ens ha

prestat en la realització d’aquest estudi.25

25. Aquest text ha estat traduït del castellà per M. Alonso Figueres.

ten el tractament in situ i el procés posterior per a la confecció d’objectes22.

La majoria de dades conegudes procedeixen de prospeccions superficials, i

no són fiables per determinar-ne l’antiguitat. Les evidències arqueològiques,

aparegudes a l’interior dels poblats i que puguin posar-se en relació amb el

procés metal·lúrgic, són esporàdiques i si més no poc representatives. Al Baix

Llobregat les escòries de ferro aparegudes al poblat de Puig Castellar, de

Sant Vicenç dels Horts, (Molist, 1989), i a la Penya del Moro (Sant Just Des-

vern)23 (Rovira i Solias, 1991), o al mateix Calamot, on no es difícil observar-

hi escòries en superfície, corroboren l’existència de tasques metal·lúrgiques.

Al Vallès, un cas extrem és la forja documentada a Castellruf (Santa Maria de

Martorelles), que, si de cas ho fóra, s’hauria destinat a la reparació puntual

d’un petit lot de puntes de pila inutilitzades (Álvarez i Cubero, 2000). En

altres poblats propers de la Laietania aquestes activitats podien haver tingut

una envergadura més gran, i potser caldria relacionar-les amb una produc-

ció de tipus industrial. A la Torre dels Encantats (Arenys de Mar) es documen-

taren cubetes de combustió i un gran volum d’escòria de ferro (de forja?)

(Serra Ràfols, 1968), i al Turó del Vent (Llinars del Vallès), a més de les cube-

tes de combustió, aparegueren diversos pans de ferro, probablement de

reducció24. Els treballs efectuats recentment al jaciment de les Guàrdies (el

Vendrell) han permès documentar tota una sèrie d’evidències que podrien

demostrar que durant el segle III aC s’havien desenvolupat en un mateix jaci-

ment tots els passos de la cadena operativa del procés siderúrgic, des de l’ex-

plotació en rasa o trinxera fins a la forja i elaboració d’instrumental (Morer

i Rigó, 1999). L’aparició de lingots de ferro entre els sediments del delta del

Llobregat, interpretats com a part del carregament d’un vaixell (de cronolo-

gia incerta), podrien tenir relació amb el processament metal·lúrgic previ del

mineral, que després era embarcat cap a una destinació per a ser refinat i,

posteriorment, forjat.

22. Per a l’estat de la qüestió remetem a dos estudis publicats per M. C. Rovira i Hortalà (1993 i 2000),que incorporem a la bibliografia.

23. A la Penya del Moro aquesta activitat està documentada durant el segle V aC.24. Els materials procedents d’aquest jaciment estan en procés d’estudi.

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA L’EXPLOTACIÓ DE FERRO EN EL COMPLEX MINER DE GAVÀ. LA MINA NÚMERO 65.156 • 157•

FIGURES 2, 2.1 i 2.2

FIGURES 1.1, 1.2 i 1.3


FIGURA 3FIGURA 3


BIBLIOGRAFIAÁLVAREZ ARZA, R. I CUBERO ARGENTE, M. (2000): “Els pila republicans del poblat

ibèric de Castellruf”. Lauro, núm. 18. Granollers, 5-16.

ÁLVAREZ, R., BLASCO, M., BURJACHS, F., ESTRADA, A. I SINTAS, E. (1991): Memòria

de l’excavació al solar situat al carrer de Roger de Flor, de Gavà (Baix

Llobregat), Museu de Gavà. Memòria d’excavació inèdita.

ARENAS, J., CEBRIÀ, A. I ESTANY, I. (1989): Memòria de la prospecció i excavació

d’urgència a la U.A. 1 de Can Tintorer, Gavà, Baix Llobregat, mines 62 i 65, i

punts 63 i 64. Memòria d’excavació inèdita.

BURJACHS, F., ÁLVAREZ, R., BLASCO, M., ESTRADA, A. Y SINTAS, E. (1991): “Las

minas de hierro de época ibérica tardía de Gavà (Barcelona)”. XXI Congreso

Nacional de Arqueología, Teruel.

HEALY, J. F. (1993): Miniere e metallurgia nel mondo greco e romano, “L’Erma” di

Bretschneider.

MATA PERELLÓ, J.M. (1990): Els minerals de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans,

Barcelona.

MOLIST I CAPELLA, N. (1989): “El poblat ibèric de Puig Castellar, de Sant Vicenç

dels Horts”. Preactes de les I Jornades arqueològiques del Baix Llobregat, vol.

I, Castelldefels, 177 – 191.

MORER, J, I RIGÓ, A. (1999): Ferro i ferrers en el món ibèric. El poblat de les

Guàrdies (el Vendrell), AUCAT, Autopistes de Catalunya SA i Departament de

Cultura de la Generalitat de Catalunya.

ROVIRA I HORTALÀ, M.C. (1993): “Estudi arqueometal·lúrgic de l’Illa d’en Reixac,

Ullastret (Baix Empordà)”, Revista d’Arqueologia de Ponent, núm. 3. Lleida, 65

– 149.

ROVIRA I HORTALÀ, M. C. (2000): “Los talleres de herrero en el mundo ibérico:

aspectos técnicos y sociales”. III Reunió sobre economia en el món ibèric,

Saguntum – PLAV, extra 33, València, 265 – 270.

ROVIRA I HORTALÀ, M. C. & SOLIAS, J. M. (1991): “Iron minery and metallurgy in

the later course of the river Llobregat (NE Spain) during the Iberic and Roman

Republic period”. Materialy Archeologiezne International Simposium on

Archaeometallurgy, Ameliowka, 53 – 57.

SERRA RÀFOLS, J. de C. (1968): “Notes sobre la indústria del ferro a Catalunya

abans de la romanització”. 1ª Reunión de Economía Antigua de la Península

Ibérica, Papeles del Laboratorio de Arqueología de Valencia, València, 9

La mineria del ferro a Gavà.Darreres intervencions

arqueològiques a la serra de les Ferreres

Amaia Bordas Palarea1

Roger Molinas Amorós2

Manuel Saa Besteiro3

1, 2 i 3. Arqueòlegs

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA LA MINERIA DEL FERRO A GAVÀ. DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SERRA DE LES FERRERES.162 • 163•

Rocabruna és degut als afloraments de mineral oxidat de ferro de color bru

en aquest indret; un origen similar te la font del Ferro i les Ferreres.

Des dels anys vuitanta i fins a l’actualitat han estat moltes les intervencions

dutes a terme, que poc a poc han anat configurant tota una extensa zona

d’explotació del mineral.

Anys 1982/1983

Les primeres troballes d’evidències de mineria ibèrica a Gavà es remunten a

la fi de l’any 1982, arran de les obres de pavimentació de la plaça de Joan

Miró i d’Amadeu Vives (Villalba i Alonso,1984). A la primera, situada a la

serra de les Ferreres, es va trobar l’entrada d’una galeria de mina amb restes

de mineral de ferro i escòries (punt 33). S’hi va portar a terme una petita

INTRODUCCIÓ

El motiu d’aquest article és contribuir a la tasca iniciada per diferents

arqueòlegs al llarg dels anys vuitanta i noranta. El descobriment del jaci-

ment de les Mines Prehistòriques de Gavà, a mitjan anys setanta, va compor-

tar una intensa prospecció de la zona que va permetre localitzar, no només

mines d’època neolítica, sinó també la constatació d’una important activitat

minera d’època iberomana dirigida a l’explotació del ferro.

Les darreres intervencions dutes a terme a inicis de l’any 2000 a la serra de

les Ferreres, condicionades per la urbanització del barri de can Badosa, han

posat al descobert mines tant d’època neolítica com d’explotació de ferro2,

i han confirmat així la importància de l’explotació d’aquest mineral a Gavà.

Les mines dedicades a l’explotació de ferro s’han anat localitzant sobre la

base de les diferents fases de construcció dels blocs de pisos des de l’any

2004 fins a l’actualitat. En concret, s’han localitzat nou mines (de la 97 a la

105). Malgrat que només se n’ha pogut excavar una petita part, les caracte-

rístiques del mineral extret permeten constatar que són mines d’explotació

de ferro. Aquest descobriment ha permès ampliar la zona d’explotació ja

coneguda de can Tintorer, les Ferreres i Rocabruna.

Antecedents sobre la mineria del ferro a Gavà

A la zona de Gavà hi ha importants concentracions ferruginoses formades

per dipòsits de tipus estratiforme, estratolligat i kàrstic, com les de les mines

de Rocabruna, explotades durant el s. XIX, o una galeria datada al s. XVIII,

localitzada al barri de can Tintorer. La presència de nombrosos afloraments

de mineral ha tingut una forta repercusió en la toponímia local: el terme de

2. En aquest article només ens centrerem en les mines de ferro de Can Badosa. Les mines neolítiquesde la mateixa zona seran tractades en un altre article.

Plànol de situació de les diferents estructures d’explotació de ferro. Il·lustració: X. Esteve. © Institut Cartogràfic de Catalunya.

LA MINERIA DEL FERRO A GAVÀ. DARRERES INTERVENCIONS ARQUEOLÒGIQUES A LA SERRA DE LES FERRERES. 165•

sitja de forma globular i la boca estava seccionada per les obres. La fondària

era aproximadament de 1,50 m i el diàmetre màxim d’1 m. Només es va loca-

litzar un únic fragment ceràmic de terrissa ibèrica i un molí giratori.

Any 1988

Es varen excavar dues sitges: sitja 1 i sitja 2 (Blasco et alii, 1989) situades a

l’avinguda d’Eramprunyà, entre els carrers de Jaume I i de Rafel Casanova.

De la sitja 1 només en quedava la secció E-O. De la segona es conservaven les

dues seccions. Tenien una forma més o menys ovoide. L’alçada màxima de la

sitja 1 era al voltant de 2,5 m mentre que la sitja 2 arribava als 3 m, on tan

sols hi havia uns 40 fragments de ceràmica, diversos fragments de mineral de

ferro i d’escòria, així com un possible gresol de fosa. Sembla que, pel context

miner on es troba, correspondria als s. II-I aC.

Any 1989

Posteriorment (Arenas, Cebrià, Estany, 1989) es va dur a terme una excava-

ció d’urgència en l’àrea de can Tintorer, on es van localitzar diferents punts

miners, entre els quals cal destacar la mina 65. La tipologia d’explotació d’a-

questa mina consistia en la realització d’una gran rasa allargada a cel obert

i de planta oval, amb una longitud màxima de 16,5 m i una potència de 5,30

m. L’excavació total es va dur a terme dos anys després per l’Escola Taller

Museu de Gavà (Álvarez et alii, 1991). La cronologia d’aquesta mina es va

datar entre els segles I-II dC, a partir dels materials arqueològics localitzats.

Una altra mina localitzada va ser la núm. 63, però sembla que més aviat es

tractava d’un sondeig (petit pou) d’època ibèrica (s. IV-I aC.).

prospecció, pràcticament sense excavar, i es va recollir material (ceràmica i

escòria de ferro). També en aquesta plaça es va trobar una altra galeria

(punt 32), però sense material arqueològic.

A la plaça d’Amadeu Vives, situada al barri de can Tintorer, es localitzaren

materials iberoromans, més de 800 restes ceràmiques, en una espècie de

fossa o cubeta (punt 29). També s’hi van trobar carbons, pedres i ossos cre-

mats, la qual cosa va fer pensar en una estructura de combustió amb una

possible funció ritual. La cronologia podria situar-se al segle II aC. En aques-

ta mateixa plaça es va localitzar una altra cubeta (punt 31), on també es va

recuperar material ceràmic, mineral i escòria de ferro.

A la cantonada del carrer de Roger de Flor amb la plaça d’Amadeu Vives (punt

35) s’observà en el tall del solar un farciment de forma cònica que podria per-

tànyer a alguna estructura minera. S’hi van trobar restes de material ceràmic.

Any 1984

Dins del “Programa de Recuperació de Jaciments Arqueològics del Pla de

Solidaritat amb l’Atur del Baix Llobregat” (Biosca et alii, 1984), es va excavar

una bossada de terra al costat de l’escola Joan Salamero, a la cruïlla entre la

rambla de Pompeu Fabra i el camí de can Tries, que es trobava seccionada i

podria tractar-se d’una sitja. El rebliment estava format per abundant cerà-

mica i mineral de ferro (punt 36). La cronologia es va situar entre els s. II-I aC.

Aquell mateix any, al costat del cementiri municipal, es va trobar una sitja

amb data d’amortització del s. III-II aC.

Any 1986

Es va localitzar una sitja, anomenada sitja 3 (Blasco et alii, 1989), en la zona

nord del solar de can Tintorer, en concret al carrer de Roger de Flor. Era una


Darreres estructures mineres localitzades a la serra de les Ferreres

L’any 2004, continuant el projecte d’urbanització del barri de can Badosa, es

van localitzar nou mines d’explotació de ferro (mines 97-105). L’excavació ha

estat només parcial, i queden preservades per a futures excavacions. Malgrat

que no s’ha trobat cap resta de material arqueològic, no es pot descartar

que no n’aparegui en una eventual ampliació de l’excavació del jaciment.

A partir dels estudis geològics realitzats s’ha pogut confirmar que aques-

tes estructures estaven destinades a l’explotació del ferro. Els antics miners

les van fer sobre reompliments càrstics d’hematites i goethita desenvolu-

pats en calcàries del trànsit silurià-devonià, amb mineralització molt irre-

gular i pobra. Pel que fa a la mineralització ferruginosa, és necessari asse-

nyalar que la mena és de bona qualitat, des del punt de vista metal·lúrgic,

ja que mineralitzacions d’aquest tipus (encara que de dimensions molt més

grans) van ser explotades en el mateix municipi de Gavà durant el s.XIX i

principis del s.XX.

Per altra banda, tenint en compte la proximitat amb altres mines de ferro

de cronologia iberoromana ben establerta (segles III-I aC), podríem apun-

tar la hipòtesi cronològica que dataria aquestes estructures en època ibe-

roromana.

El procés per a la localització de les mines es va dur a terme en dues fases.

La primera va consistir en una neteja superficial del solar on s’havia d’edifi-

car. L’objectiu era intentar localitzar les boques d’entrada de les possibles

mines existents i alhora realitzar un estudi geològic de la zona. El resultat

arqueològic va ser negatiu, però l’estudi geològic va permetre veure quines

zones podien ser més susceptibles de contenir-hi mines, així com determinar

les característiques geològiques de la superfície en la qual es podria haver

excavat una mina neolítica o de ferro. Tota aquesta informació ens donaria

una aproximació sobre els coneixements tècnics geològics que tenien els


Any 1991

Es va localitzar la mina 71 (Bosch, Estrada, 1994). Es tractava d’una estructu-

ra explotada tant en època neolítica com iberoromana. Aquest fet demostra

una continuïtat de les explotacions. La morfologia es trobava modificada per

successius ensorraments de la roca del sostre i de les parets, ja des d’època

prehistòrica.

Any 1995

Molt a prop de la zona prospectada l’any 1991, i de nou arran de l’edifica-

ció de la zona, noves prospeccions van permetre localitzar més punts miners,

on destacava la mina 82, una gran fossa a cel obert similar a la mina 65. Tam-

bé es varen localitzar unes altres estructures com són les mines 74, 76, 78, 79,

80, 81. Les dues darreres sembla que formaven part d’una mateixa mina (la

mina 82) (Estrada, Bosch, 1997).

Mines d’època iberomana situades al carrer de Roger de Flor. Font: AMG.


La boca de la mina que nosaltres vam localitzar era en realitat una secció del

pou d’accés que té 1 m de profunditat. Aquest pou baixa formant un petit

esglaó que comunica amb una galeria transversal situada al sud, que té una

boca amb unes dimensions de 1,25 m d’ample per 0’75 m d’alçària i a l’inte-

rior hi havia una gran roca calcària perfectament encaixada a les parets.

Mina 99

Aquesta estructura va aparèixer en un angle d’una rasa de fonamentació

situada al nord-oest del solar, a 62,12 m s.n.m. Es tracta d’una cavitat d’uns

70 cm de diàmetre. Tant per les característiques geològiques que presenta

com per la ubicació, hem plantejat que aquest punt possiblement formava

part de la mina 97.

Mina 100

Localitzada al perfil oest del jaciment. Un cop netejada la zona vàrem veure

que es tractava d’una mina de grans dimensions que havia estat seccionada

en diferents punts de forma longitudinal. Des d’un punt de vista metodolò-

gic resultava absurd realitzar una excavació d’aquesta estructura. El més re-

comanable era buscar la boca original de la mina al solar oest.

Mina 101

Aquesta mina va aparèixer a 62,12 m s.n.m a la rasa de fonamentació nord-

oest del solar. Vàrem netejar l’estructura, excavant tan sols els primers 40 cm,

on vàrem poder observar que s’obria una galeria cap a l’exterior del terreny

del jaciment, concretament cap al solar situat al nord.

Les característiques geològiques, tant del nivell de reompliment com del perfil,

eren molt semblants a les ja documentades a les mines 97, 99 i 100, i la minera-

lització constava de limonites, compostes d’hematites, goethita, calcita i argiles.

miners i el seu grau de comprensió de l’estructura geològica. Els resultats

d’aquest estudi han estat positius, ja que les nou mines localitzades es con-

centren en la zona que ja s’havia indicat com a potencialment minera.

La segona fase va consistir en el rebaix mecànic de la zona, sempre sota el

control d’un arqueòleg que anava fent el seguiment visual, intentant en tot

moment deixar visibles talls geològics que permetessin veure l’aparició d’al-

guna mina, perquè vist en planta és força complicat.3 El resultat d’aquesta

fase va ser la localització de les nou mines abans esmentades.

Mina 97

Localitzada en el perfil nord-oest del solar, a 73,02 m s.n.m. Aquesta estruc-

tura està formada per una cambra d’explotació amb un traçat ascendent

d’uns 80 cm de diàmetre i un metre de longitud que comunica amb un pou

d’uns 90 cm de diàmetre i del qual es van excavar uns dos metres de profun-

ditat. En aquest punt de l’excavació ens va semblar que començaven a obrir-

se dues galeries, transversals al pou, una de les quals possiblement podria

comunicar amb els punts 99 i 103.

Mina 98

Es tracta de l’única estructura excavada en la totalitat i es troba localitzada

a 63,4 m s.n.m. a la part central del solar. A causa de les característiques geo-

lògiques del reompliment, molt semblants a les de l’entorn i d’una consistèn-

cia molt compacta, va ser molt difícil detectar-la.

3. Les prospeccions s’han realitzat amb el permís de la Generalitat de Catalunya i sota la supervisió delMuseu de Gavà. L’empresa encarregada de la intervenció ha estat ARQUEOCAT, SL, i els treballshan estat finançats per l’INCASÒL.


Mina 104

Es tracta d’una cavitat excavada a la roca calcària del perfil N del solar, a uns

4 m de la façana de l’edifici núm. 192 de la rambla de Pompeu Fabra. Té 0,5

m d’amplada i 0,75 m d’alçada. L’amplada de la galeria i l’estat de les roques

concrecionades que s’hi observen en fan impossible l’excavació. La cosa més

recomanable serà buscar la boca original.

Mina 105

La mina 105 va aparèixer en el talús del “camí de serveis” que s’estava rea-

litzant. Està excavada a la roca calcària, seguint una veta de mineral de ferro

i retalla un nivell de limonites. Del rebliment de l’interior de la galeria es va

fer un rebaix, aproximadament, d’1 m de potència i 0’5 m d’amplada.

En el costat oest de la mina van aparèixer dues possibles galeries que sem-

bla que tenien un desnivell ascendent. Això va impossibilitar els treballs dins

d’aquestes galeries per motius de seguretat. L’aparició d’aquestes dues gale-

ries ens fa pensar que són unes vies d’accés a la cambra d’extracció, que és

la zona on trobem les parets millor treballades i on també podem apreciar

la formació d’un pilar natural que separava les dues galeries.

Mina 106

És una estructura minera coneguda des de fa temps, però no catalogada fins

ara, i en la qual mai s’hi ha fet cap tipus de treball arqueològic a l’interior.

Es troba situada molt a prop de la zona del solars que hem estudiat, però

enmig d’una zona boscosa no urbanitzada.

Es tracta d’una estructura a l’aire lliure de planta oval, de grans dimensions

i amb una rampa d’accés i una potència superior als 10 m. A les parets de la

mina s’observa com s’obren diferents boques de galeries i pous. Per les seves

característiques geològiques (abundants limonites, goetites i hematites en

Mina 102

En un primer moment es va detectar la boca d’una galeria horitzontal.

Aquesta galeria és una cavitat excavada a la roca calcària del perfil nord-est

del solar, a 53,87 m s.n.m. Les mides són 0,90 m de potència i 0,60 m d’am-

plada inicials.

Posteriorment es van netejar els contorns de la mina i es va localitzar una

altra cavitat de grans dimensions. Aquesta es va interpretar com la boca del

pou d’accés, la qual cosa ens porta a plantejar que ambdues estructures de-

vien formar part d’una mateixa mina. Es tracta d’un retall al tortorà, situat

a 25 cm de l’entrada de la galeria abans esmentada, a la cantonada nord-est

del jaciment, amb una cota de 53,2 m s.n.m.

No es va poder delimitar totalment la superfície d’aquesta estructura, ja

que s’obria tant per sota del mur de l’Escola d’educació especial Maria

Felip, com pel paviment de l’avinguda d’Eramprunyà. Les dimensions que

s’han pogut determinar fins al moment són d’1,5 m d’amplada per 1,05 m

de llargada.

Mina 103

Aquesta estructura es va localitzar al límit nord-est del solar, situada entre

les mines 100 i 99 i a una cota de 62,22 m s.n.m. Es tracta d’una petita cavi-

tat de mig metre de diàmetre, a partir de la qual podem veure una galeria

que s’obre verticalment cap al subsòl.

L’obertura es troba situada a un metre de distància de la mina 99, fet que

ens fa pensar que possiblement es tracti d’una mateixa estructura minera,

tot i que en no haver excavat cap dels dos punts no ho podem assegurar.


grans quantitats) podem afirmar que es pot tractar d’un mener de ferro de

característiques molt similars a les presentades anteriorment.

CONCLUSIONS

Malgrat que les estructures mineres localitzades només s’han pogut excavar

parcialment (sense haver-hi trobat, ara per ara, cap material arqueològic),

els estudis geològics ens demostren que es tracta d’explotacions de ferro.

Creiem que per la proximitat amb altres mines de cronologia iberoromana4. Volem agraïr al director de l’excavació David Prida (Arqueocat, SL) i al Museu de Sant Boi, la

informació oral facilitada, ja que actualment aquesta mina es troba en procés d’estudi.

ben establerta (segles III-I aC) podrien tractar-se de la mateixa època, dada

que es podrà contrastar quan sigui possible una excavació més àmplia a la

serra de les Ferreres.

També hem de tenir en compte altres jaciments situats a Gavà. El poblat ibè-

ric del Calamot, que tot i que no s’ha excavat mai en extensió, les restes reco-

llides en superfície ens donen una cronologia situada entre del segle IV a l’I

aC. Cal destacar que entre aquests materials també han aparegut escòries de

ferro que, de nou, evidencien la realització de treballs metal·lúrgics dins d’a-

questa cronologia.

D’altra banda, destaca el jaciment de les Sorres. Aquest era un port d’anco-

ratge del qual s’han pogut recuperar algunes restes materials aïllades per-

tanyents a delerictes enfonsats. Cal ressaltar especialment la presència de

lingots de ferro i de plom, que ens poden estar indicant un comerç d’aquests

metalls amb Roma entre els segles IV aC al II dC (Izquierdo, 1987).

En les immediacions de Gavà, també es coneixen altres explotacions d’èpo-

ca ibèrica com la del poblat de Puig Castellar, de Sant Vicenç dels Horts

(Molist, 1989). Es tracta d’una mina a cel obert datada a finals del s.II o ini-

cis del I aC. També a Sant Boi de Llobregat, recentment s’ha excavat una

explotació de ferro a cel obert. Les primeres dades apunten una data d’a-

bandonament cap al segle IV aC4.

Excavació en curs d’una de les mines localitzades a la serra de les Ferreres. Foto: A. Bordas.


BIBLIOGRAFIAM. J. VILLALBA I M. ALONSO, (1984): Informe sobre les excavacions d’urgència rea-

litzades en el jaciment arqueològic de Can Tintorer, Gavà (Baix Llobregat),

1982-1983. Servei d’Arqueologia. Generalitat de Catalunya. Inèdit.

ÁLVAREZ, R.; BLASCO, M.; BURJACHS, F.; ESTRADA, A. I SINTAS, E. (1991): Memòria

de l’excavació al solar situat al carrer de Roger de Flor de Gavà (Baix

Llobregat); Museu de Gavà. Memòria d’excavació inèdita.

ÁLVAREZ, R. I ESTRADA, A. (En premsa). La explotación de hierro en el complejo

minero de Gavà (Baix Llobregat). La mina 65. Segones Jornades d’Arqueologia

del Baix Llobregat, Sant Boi, 2003.

ARENAS, J.; CEBRIÀ, A. I ESTANY, I. (1989): Memòria de la prospecció i excavació

d’urgència a la U.A.-1 de Can Tintorer, Gavà (Baix Llobregat); mines 62 i 65 i

punts 63 i 64. Servei d’Arqueologia. Generalitat de Catalunya. Memòria d’ex-

cavació inèdita.

BIOSCA, A.; PUIG, J.M.; SARDÀ, M.; ALBAREDA, M.J.; ALONSO, M.; MELIÁN, R. I SA-

ORÍN, A. (1984): Programa de recuperació de jaciments arqueològics del Pla de

solidaritat amb l’atur del Baix Llobregat. Departament de Cultura de la

Generalitat de Catalunya.

BLASCO A.; EDO M.; BAÑOLAS L.; ARENAS J.A. I VILLALBA M.J. (1989): “Les sitges

ibèriques del solar de Can Tintorer i altres vestigis de reocupació del sector

miner”, I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat, vol. I, p.151-160

BOSCH, J. I ESTRADA, A. (1994): Memòria de l’Escola Taller Mines Prehistòriques

de Gavà. La Sentiu, núm. 19-20, Museu de Gavà, p. 64-65.

BURJACHS, F.; ÁLVAREZ, R.; BLASCO, M.; ESTRADA, A. I SINTAS, E. (1991): “Las mi-

nas de hierro en época ibérica tardía de Gavà (Barcelona)”. XXI Congreso

Nacional de Arqueología, Teruel. p. 825-836.

ESTRADA, A. I BOSCH, J. (1997): Memòria de l’excavació arqueològica d’urgència

al solar situat al carrer de Roger de Flor/ Av. d’Eramprunyà de Gavà, Baix

Llobregat. 3 Associats, SL. Memòria d’excavació inèdita.

IZQUIERDO, P. (1987): Calamot-Can Valls del Racó-Les Sorres. La Sentiu, núm. 13,

Museu de Gavà, p. 20-21.

MELGAREJO J. I PROENZA, J. (2004): Informe geològic d’un solar al terme de Gavà

(Baix Llobregat). Universitat de Barcelona. Departament de Cristal·lografia,

Mineralogia i Dipòsits Minerals. Inèdit

MOLIST I CAPELLA, N. (1989): “El poblat ibèric del Puig Castellar, de Sant Vicenç

dels Horts”, Preactes de les I Jornades Arqueològiques del Baix Llobregat, vol.

I, Castelldefels, p. 177-191.

MOLINAS, R. (2007): Serra de les Ferreres: Mines 97, 98, 99, 100, 101 i 103. C/Clara

Campoamor amb rambla de Pompeu Fabra, Gavà, Baix Llobregat, 2006-2007.

Memòria de la intervenció arqueològica preventiva. Arqueocat, S L. Memòria

d’excavació inèdita.

SAA, M. (2008): Mines prehistòriques, Sector les Ferreres (Urbanització), Gavà,

Baix Llobregat 2007-2008. Memòria de la intervenció arqueològica preventi-

va. Arqueocat, SL. Memòria d’excavació inèdita.

Les petjades dels primers cristians de Gavà:

a l’entorn dels orígens de la parròquia de Sant Pere

Jordina Sales Carbonell*

* Arqueòloga

el baix Imperi romà ja hi hagués algun tipus de culte al primer dels apòstols,

culte rendit en una petita església que, amb tota probabilitat, s’establí on

avui encara roman l’actual parròquia de Sant Pere, de fàbrica moderna.

La intervenció arqueològica a la rectoria de Sant Pere

L’estiu de l’any 2003 varen aparèixer al pati de la rectoria una sèrie de restes

de la vil·la romana, i enmig d’aquestes el primer testimoni conegut del cris-

tianisme més primitiu de Gavà. Això succeïa durant els mesos de juliol i agost

de 2003, durant els quals es va realitzar una intervenció arqueològica al pati

de la rectoria de la parròquia de Sant Pere, de Gavà (Baix Llobregat) promo-

guda i finançada per la mateixa parròquia, i amb el permís administratiu

expedit pel Servei d’Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Cata-

lunya. L’execució dels treballs es va realitzar mitjançant una col·laboració


El cristianisme universal té els seus orígens 2.000 anys enrere, però des de

quan es remunta el cristianisme a Gavà? Aquesta pregunta ens la formulava

la nostra amiga i companya Alícia Estrada durant les visites que ens va fer en

els especialment calorosos mesos de juliol i agost de 2003, quan estàvem

excavant a la rectoria de Sant Pere de Gavà i començaven a sortir a la llum les

restes del que podem considerar la primera arquitectura cristiana de la pobla-

ció. L’Alícia era prehistoriadora, i en concret s’havia especialitzat en malaco-

logia (estudi dels mol·luscs), però el seu tarannà científic, inquiet i curiós, la

feia estar pendent tant de les troballes a les mines prehistòriques com de les

últimes novetats en arqueologia clàssica o medieval, com és el cas que ens

ocuparà a continuació. A més, casualment, la primera excavació a la rectoria

de Gavà, realitzada els anys 1989-1990, va ser també de les primeres excava-

cions professionals en què va treballar l’Alícia. Des d’on va excavar ella, allà

on vàrem excavar nosaltres hi ha una distància no superior a deu metres.

Aquesta modesta aportació és, doncs, per a l’Alícia, que ja no hi és, però que

roman, sobretot quan excavem o escrivim sobre l’arqueologia de Gavà.

El culte a Sant Pere

Si ens limitem exclusivament als documents escrits, cap a mitjan segle XI apa-

reix el primer esment a l’església de Sant Pere. Ara bé, l’arqueologia ajuda

molts cops a trobar orígens més remots que els descrits en els textos, i així

succeeix també a Gavà, tal com explicarem a continuació. Cal dir, en primer

lloc, que molt probablement l’advocació a Sant Pere és l’originària de la pri-

mera església de Gavà, presumiblement anterior a l’edat mitjana. L’apòstol

Pere és identificat pel catolicisme com el primer dirigent de l’Església. Segons

el Nou Testament, Jesús va nomenar Pere la base de l’Església, fet sobre el

qual van recolzar els antics bisbes de Roma per arrogar-se la supremacia

papal, al·legant que eren els successors directes de la càtedra de Pere. Així,

doncs, no resulta gens estrany que el culte i l’advocació a Sant Pere s’esten-

gués molt ràpidament per tot l’Imperi romà, incloïent-hi els llocs més recòn-

dits i llunyans. A l’actual Gavà, doncs, no es fa impossible pensar que durant

LES PETJADES DELS PRIMERS CRISTIANS DE GAVÀ: A L’ENTORN DELS ORÍGENS DE LA PARRÒQUIA DE SANT PERE178 • 179•

Desenvolupament dels treballs d’excavació al pati de la rectoria de Sant Pere, duts a terme durantl’estiu de 2003. Foto: N. Salazar.

d’aquestes estructures a la resta del solar es practicaren dues cales al límit

sud, tocant al c/ Raval de Molins, que varen donar un resultat positiu en

trobar-se dos murs d’importants dimensions, als quals s’apreciaven ados-

sades restes d’un paviment d’opus signinum.

B. Davant de l’entitat d’aquests vestigis s’aprovà una segona fase dins de la

intervenció, gràcies a la qual s’encetà l’excavació manual i en extensió. En

primer lloc es continuà el rebaix mecànic; aquest cop, però, tan sols dels

nivells més superficials, en els quals únicament es registrà la presència de

fragments ceràmics que ens assenyalaven cronologies molt diverses (des

d’època romana fins al segle XIX). Així, es començà el rebaix manual dels

diferents nivells. L’àrea intervinguda es limità a la meitat nord de la finca,

donant prioritat al sector de la capçalera localitzada.

Hem de puntualitzar que els resultats que presentem aquí són parcials, ja

que queda encara la major part del solar per excavar, això no obstant són

suficients per argumentar la hipòtesi que ens trobem davant de les pri-

meres restes arquitectòniques que ens assenyalen la presència de cristians

a Gavà. Després d’una anàlisi d’aquestes restes podem afirmar que, de

moment, el jaciment està format per dos àmbits ben diferenciats arqui-

tectònicament: una vil·la romana (unitat agrària de gran extensió amb

residència) i restes d’una petita basílica, integrades dins d’aquesta vil·la

en un moment avançat de la romanitat, ja gairebé a les portes de l’inici

de l’edat mitjana.

Estructures de la vil·la

El primer àmbit es localitzà en planta a la banda nord-est de l’àrea excava-

da i està format per dues habitacions que, atenent als trets arquitectònics

que presenten, podrien pertànyer a la pars urbana, és a dir, la part residen-

cial de la vil·la romana de Sant Pere de Gavà. La situada més al sud s’ha tro-

bat pavimentada amb un mosaic de tessel·les negres, que ha aparegut bas-

LES PETJADES DELS PRIMERS CRISTIANS DE GAVÀ: A L’ENTORN DELS ORÍGENS DE LA PARRÒQUIA DE SANT PERE 181•

empresarial entre 3 Associats, SL i ArqueoCat, SL1. S’ha de dir que el solar

intervingut es troba dins de la zona d’expectativa arqueològica de la vila;

per tant, és un lloc ja conegut prèviament i sota la protecció legal que li ator-

guen les lleis i normatives de protecció del patrimoni historicoarqueològic,

tant les autonòmiques com les locals.

L’actuació va estar planificada, en un primer moment, com a prospecció pre-

ventiva (sense un caràcter d’urgència, però tampoc sense formar part de cap

excavació prèviament programada), ja que dins el perímetre de la finca està

previst edificar-hi nous equipaments per a serveis parroquials. El resultat de

la nostra prospecció inicial va derivar en una excavació en extensió, de la

qual tot just en vàrem poder executar la primera fase, però que en vàrem

obtenir una sèrie de resultats amb la qualitat suficient com per explicar el

que podeu llegir ara.

La intervenció va consistir en:

A. Una primera fase de prospecció arqueològica, durant la qual es va realit-

zar un rebaix mecànic en tot el solar on s’ubica actualment el pati de la

rectoria. La descoberta d’una sèrie d’estructures de certa rellevància ar-

quitectònica, a aproximadament 0,90 m de fondària en el sector nord de

la finca, comportà la suspensió del dit rebaix, ja que es feia necessari exca-

var manualment. El conjunt de les restes localitzades incloïa un mur que

va en direcció est-oest, de cronologia baixmedieval, amb afegits moderns;

part d’una estructura de planta quadrangular en la banda externa amb

un arc inscrit a l’interior, el tipus de tancament del qual no es va poder

apreciar en aquest primer moment; també van aparèixer diversos frag-

ments d’un mosaic format per tessel·les de color negre trobats in situ a la

banda nord-est del solar. Amb la finalitat de comprovar la continuïtat


1. La direcció tècnica de les excavacions anà a càrrec de Natàlia Salazar Ortiz, mentre que la sotasignadad’aquest article es va encarregar de la part històrica i interpretativa del jaciment arqueològic.

HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA LES PETJADES DELS PRIMERS CRISTIANS DE GAVÀ: A L’ENTORN DELS ORÍGENS DE LA PARRÒQUIA DE SANT PERE182 • 183•

La capçalera de la basílica

En el segon àmbit arquitectònic es localitza la capçalera que atribuïm a la

primera església de Gavà. Aquesta capçalera està composta d’un absis de

planta quadrangular amb un arc ultrapassat —o arc de ferradura— inscrit a

l’interior. Preveient la manca de temps per portar a terme l’excavació ínte-

gra de la zona de l’absis, es decidí centrar aquesta primera fase de la inter-

venció en la meitat nord de l’interior de l’estructura, amb l’objectiu de dei-

xar referenciada per a futures campanyes la seqüència estratigràfica interna

de manera total. S’hi registraren quatre nivells abans de localitzar el pavi-

ment associat o corresponent a l’absis. Dos dels nivells arqueològics, que van

aparèixer en contacte directe amb el dit paviment, tenien una sèrie de mate-

rial ceràmic format, d’una banda, per abundants elements constructius

romans (tègules i ímbrex), fragments de doli (grans contenidors ceràmics per

conservar aliments) i ceràmica sigil·lada clara d’importació africana. Per altra

tant fragmentat. En aquesta primera estança, a causa de la limitació de l’ex-

cavació establerta, només s’han pogut documentar dos dels murs de tanca-

ment: el mur nord, al qual s’obre un accés cap a l’altra habitació, que es mos-

tra igualment recobert pel mosaic, i el mur oest. Ambdós murs estan reves-

tits amb opus signinum (morter amb petits bocins de ceràmica) i el mosaic

s’hi adossa clarament. Gràcies al material ceràmic trobat en un estrat cendrós

que cobria el mosaic ha estat possible ubicar cronològicament el moment

d’amortització o abandonament d’aquesta estança. Es tracta de fragments

de ceràmica de cuina a torn lent que presenten un desgreixant molt groller

i coloracions de tons foscos (negres, grisos i amarronats). Els estudis existents

situen aquest tipus de ceràmica en un lapse ampli que abasta tota la baixa

romanitat (s. III-IV) i arriba fins a l’inici de l’alta edat mitjana (s. VIII-IX).

La segona habitació apareix adossada al nord de la primera. S’hi ha registrat

un paviment d’opus signinum en estat bastant precari i que està amortitzant

una base quadrangular de lloses de pedra, les quals presenten un acanalat

que segueix el traçat quadrangular marcat per la disposició de les dites llo-

ses. Sobre l’extrem nord d’aquesta última estança s’ha registrat un estrat de

cronologia baixmedieval sobre el qual s’assenta, al seu torn, la banqueta de

fonamentació d’un mur. En el morter s’han trobat incrustats fragments de

ceràmica verda de Barcelona i de ceràmica de Paterna (baixa edat mitjana).

A la banda oest d’aquesta unitat mural apareix adossat un segon mur de cro-

nologia moderna.

Ambdues habitacions descrites (obviant les fases més modernes que s’han

mencionat) podrien pertànyer a part d’un ambient termal, ateses les carac-

terístiques que presenten i tenint en compte l’aparició d’una sèrie de peces

ceràmiques que s’hi poden relacionar. Cal tenir present que el bany estava

molt arrelat a la societat romana, i era un ritual que ocupava un temps no

gens menyspreable en la vida de la gent de l’època.

Fotografia de la capçalera de l’església. Estat en que va quedar després de la primera fase d’excavació.Foto: N. Salazar.


CONCLUSIONS

La campanya d’excavació de 2003 va permetre localitzar, per una banda, uns

àmbits de la vil·la romana de Gavà que semblen correspondre a un ambient

termal o, si més no, relacionat d’una manera o altra amb la cultura de l’ai-

gua. Per altra banda, s’ha localitzat una capçalera que, atès el context histo-

ricoarqueològic i els paral·lels exposats, només pot correspondre a una

església, tot i que properes campanyes d’excavació han d’ajudar a confirmar

o desmentir el que, ara per ara, és una hipòtesi de treball que té el suport

d’un context històric que, al Baix Llobregat, es concreta en una alta densitat

de testimonis arqueològics relacionats amb esglésies de l’antiguitat tardana.

Hem vist com en les capçaleres d’altres esglésies paleocristianes és molt fre-

qüent trobar arcs ultrapassats inscrits en estructures quadrangulars —com

succeeix a Gavà—, així com variants d’aquest model: arcs ultrapassats inscrits

en pentàgons, arcs no ultrapassats però inscrits en estructures quadrangulars,

etc. El fenomen es concreta majoritàriament en exemples que abasten del

segle IV al VIII, centrant el moment de màxima expansió en els segles VI i VII

(coincidint, per altra banda, amb la cronologia del material arqueològic apa-

regut per sobre dels nivells d’aquesta estructura). Pel que fa a la geografia,

trobem exemples al llarg de tot el territori de l’Imperi, però és important

assenyalar que els paral·lels més similars al nostre els trobem dins la penínsu-

la Ibèrica i també dins del Baix Llobregat i les comarques properes. Fins i tot

a la Narbonesa —que va estar tan unida culturalment amb la Tarraconesa

oriental durant els segles de domini visigòtic— hi trobem paral·lels significa-

tius, com hem vist. Per contra, aquest esquema arquitectònic concret no es

dóna en altres estructures com, per exemple, els cossos absidals de les habi-

tacions de les vil·les o de les termes. Pel que fa a la relació entre els dos àmbits

exposats —el termal i el cristià— és encara massa d’hora per dir res amb segu-

retat, però només volem apuntar que és força freqüent trobar ambdós con-

ceptes junts durant l’antiguitat, tal com ja s’ha exposat en altres treballs.

banda, trobem la mateixa ceràmica grollera de cuina que aparegué amortit-

zant l’estança del mosaic. Per tant, aquest material arqueològic està assig-

nant a l’absis una cronologia d’abandonament que podem situar dins dels

segles VIII-IX.

L’orientació N-O de la capçalera (anòmala per a una església, on el més nor-

mal és trobar una orientació cap a l’est, cap a la sortida del sol, que és la

figura de Crist) s’explicaria en funció de la reutilització d’estructures ante-

riors pertanyents a la vil·la, tal com passa, per exemple, a la basílica de Vil·la

Fortunatus, a Fraga (Osca).

Pel que fa als paral·lels arquitectònics de l’estructura, aquests se circums-

criuen quasi exclusivament a capçaleres d’esglésies antigues i de l’alta edat

mitjana, com veurem a continuació.

Paral·lels arquitectònics de la capçalera de Gavà

La capçalera de Gavà podria formar part dels tipus hispànics corresponents

a capçaleres d’esglésies de l’antiguitat tardana, concretament al model

conegut com “absis amb arc ultrapassat inscrit en estructura quadrangular”.

Aquest és el tipus arquitectònic concret que correspon a l’església de Gavà,

amb paral·lels datables dins de l’antiguitat. Alguns exemples són: Santa

Margarida, de Martorell (s. VI-VII); conjunt de Sant Pere de Terrassa –es-

glésia de Santa Maria– (s. V-VIII); basílica de l’amfiteatre de Tarragona

(s. V-VII); San Cebrián de Mazote, Valladolid (s.VII); Santa Maria de Melque,

Toledo (s. VI-VII); església de El Gatillo de Arriba, Càceres (finals del s. V/inici

del s. VI-VIII); San Fructuoso de Montelios, Braga (s. VI-VII); Saint-Hermen-

taire, Draguignan (s. VI); edifici quadrilobulat de l’església de Notre-Dame,

Venasque (s. VI-VII); església nord de Shivta-Sobata-Sbeita, Jordània (s. V-VI)

i església de Kursi, Palestina (s. V-VII).


HOMENATGE A ALÍCIA ESTRADA186 • LES PETJADES DELS PRIMERS CRISTIANS DE GAVÀ: A L’ENTORN DELS ORÍGENS DE LA PARRÒQUIA DE SANT PERE 187•

L’aparició d’aquesta basílica cal posar-la en relació amb altres monuments

similars i contemporanis coneguts al Baix Llobregat: Santa Margarida, de

Martorell, en pot ser l’exemple paradigmàtic, però estan en fase de reconei-

xement els fonaments d’altres esglésies com ara la parroquial de Sant Baldiri

(Sant Boi de Llobregat), o la petita capella de Sant Hilari (Abrera). Totes

aquestes, com Sant Pere de Gavà, són esglésies nascudes dins d’una vil·la

romana; és a dir, dins d’una hisenda dedicada a l’explotació agrícola exten-

siva, pertanyent a individus que posseïen la ciutadania romana i que gau-

dien d’un cert poder econòmic i social.

Tradicionalment, cadascuna d’aquestes vil·les disposava del seu propi temple

pagà, però a partir del segle IV l’Imperi romà es cristianitza. La població, pro-

gressivament, també, i les vil·les lideren aquest procés d’introducció de la

nova religió en els medis rurals. És qüestió tan sols de substituir els antics

temples dels déus per l’església del nou Déu, o de Déu, com deien els antics

cristians, per diferenciar-lo clarament de la resta de divinitats romanes. Quan

arribem als segles VI-VII, l’època anomenada visigoda i dins la qual situem el

capçal d’església trobat a la rectoria de Sant Pere, el gruix del territori està

ja cristianitzat, i la major part d’aquestes primeres esglésies, construïdes en

el mateix espai que abans ocupaven estructures romanes, evolucionen amb

el pas del temps i arriben fins als nostres dies sota les formes més esteses a

Catalunya: la preromànica i la romànica. De fet, les grans masies acom-

panyades d’una capella pròpia, que encara podem veure actualment, són la

reminiscència material de molts d’aquests processos de cristianització del

camp. Altres procesos evolucionaran de forma més complexa i conformaran

una sèrie d’aglomeracions de població entorn les primitives esglésies de les

encara més primitives vil·les romanes que donaran lloc a moltes localitats

actuals, entre les quals hi ha Gavà.

Paral·lels d’esglésies tardoantigues amb capçalera similar a la de Gavà i d’esglésies tardoantigues al Baix Llobregat.


BIBLIOGRAFIA

CERRILLO, E. (1986): “Arqueología de la religión. Reflexiones sobre el caso hispá-nico”, dins d’Antigüedad y Cristianismo, III, Murcia, p. 491-500.

ESTRADA, A. (2001): “Deu anys d’intervencions arqueològiques al nucli antic deGavà: la vil·la romana de Sant Pere de Gavà”, Actes de les Jornades Roma aGavà, p. 39-46.

ESTEBAN, J.-J.; ESTRADA, A.; SALAZAR, N. I SALES, J. (2006): “La vil·la de Sant Perede Gavà (Baix Llobregat): de l’alt Imperi a l’antiguitat tardana. Catorze anysd’intervencions arqueològiques”, Tribuna d’Arqueologia 2003-2004, ed. De-partament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, p. 171-187.

HAUSCHILD, T. (1968): “La iglesia martirial de Marialba (León)”, Boletín de la RealAcademia de la Historia, 163-2, Madrid, p. 243-249.

JIMÉNEZ, J. A. I SALES, J. (2004): “Termas e iglesias durante la Antigüedad Tardía:¿Reutilización arquitectónica o conflicto religioso? Algunos ejemplos hispa-nos”, Antigüedad y Cristianismo, XXI, ed. Universidad de Murcia, p. 185-201.

NAVARRO, R. et alii (1999): “Basílica de Santa Margarida de Martorell”, Del Romàal Romànic. Història, art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre elssegles IV i X, Barcelona, p. 186-188.

PALOL, P. de (1967): Arqueología cristiana de la España romana (siglos IV-VI),Madrid-Valladolid.

PALOL, P. de (1999): “Basílica de Vil·la Fortunatus”, Del Romà al Romànic. Història,art i cultura de la Tarraconense mediterrània entre els segles IV i X, Barcelona,p. 193-194.

SALAZAR, N. I SALES, J. (2003): Memòria de la intervenció arqueològica a la rec-toria de Sant Pere de Gavà (Baix Llobregat). Juliol-agost de 2003, 3 Associats,SL i ArqueoCat SL, inèdit.

SALAZAR, N. I SALES, J. (2003): “Una basílica paleocristiana localitzada a les exca-vacions de la rectoria de Sant Pere de Gavà. Notícia preliminar”, La Plana delBaix Llobregat, 31, Gavà, p. 4.

SALAZAR, N. I SALES, J. (en premsa): “Una basílica paleocristiana a la rectoria deSant Pere de Gavà (Baix Llobregat). Notícia preliminar”, II Jornades d’Arqueo-logia del Baix Llobregat, Sant Boi de Llobregat, octubre de 2003.

SALES , J. (2002): “La cristianització preislàmica al Baix Llobregat”, dins el cicle deconferències: Converses a Can Torrents: Gestió i evolució urbana del BarriAntic de Sant Boi de Llobregat, inèdit.

SALES, Jordina (en premsa): “Esglésies tardoantigues a Catalunya (segles IV-VII):els exemples d’Anoia, el Bages, el Baix Llobregat, el Garraf i el Penedès. Unavaloració territorial”, Taula rodona: Esglésies rurals a Catalunya entre l’anti-guitat i l’edat mitjana, Esparreguera-Montserrat, octubre de 2007.

Vistes totes aquestes dades, podem concloure que ens trobem davant d’un

interessantíssim jaciment arqueològic que, malgrat la naturalesa parcial dels

resultats obtinguts, ha deixat al descobert una sèrie de vestigis fragmentats,

la rellevància històrica dels quals esperem que pugui ser aprofundida un cop

finalitzada l’excavació de tot el solar i a mesura que es vagin efectuant noves

excavacions i descobriments al nucli antic de la població de Gavà.


L’ARQUELOGIA A GAVÀ - Centre d'estudis de...

Documents

Transcript of L’ARQUELOGIA A GAVÀ - Centre d'estudis de...