L'Abans: Recull Gràfic de la Seu d'Urgell (1879-1974)

Climent Miró Tuset–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

La Seu d’UrgellRecull Gràfic 1879-1974

Hi col·laboren

L’Abans: Recull Gràfic de la Seu d’Urgell (1879-1974)

Col·lecció L’AbansPrimera edició: abril del 2014

© Climent Miró Tuset, pel text© Carles Gascón Chopo, pel pròleg© Diversos autors, per les fotografies

© Editorial Efadós, per aquesta edició© Editorial Efadós, per la col·lecció L’Abans

Carrer d’Edison, 3 - Nau APolígon industrial les Torrenteres08754 El Papiol (Baix Llobregat)Telèfon: 93 673 12 [email protected]

Idea original, disseny, fotocomposició i direcció

Editorial Efadós

Col·laboració

Ajuntament de la Seu d’UrgellArxiu Comarcal de l’Alt Urgell (ACAU)

Consell Assessor

Carles Dalmau RobresFrancisco Javier Galindo LlangortCarles Gascón ChopoJoan Gispert PallerolaLluís Obiols PerearnauJulio Quílez MataAlbert Villaró Boix

Referències fotogràfiques

Les fotografies publicades en aquest volum han estat realitzades per diversos autors entre els anys 1879 i 1974. L’autor fotogràfic es detalla en el peu de cada imatge, al costat del fons o col·lecció familiar que n’ha tingut cura. S’ha reproduït la signatura de l’autor de cada original, tot i tenir diferents formats, per respectar la seva autenticitat i per considerar-la fruit d’una època concreta del seu treball. En algunes fotografies que provenen de fons familiars, però, s’afegeix el registre «autor desconegut», ja que l’autoria que-da confosa entre diversos membres de la família.

Tota forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, salvant l’excepció prevista per la llei. Si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra, dirigiu-vos a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) - www.cedro.org.

ISBN: 978-84-15232-69-8DL B 9253-2014

FRANCESC PORTELLA / ACAU - Fons MARAVILLA

JACiNT vERdAguER (1886)

Canigó

[…] Atravessant lo Sícoris aurífer,la carrossa es desvia vers Salòria;

la Seu d’Urgell, com pàgina de glòria,llueix enmig d’un pla sedós i verd;per fer-li de vinyetes argentineslo Valira i lo Segre se junyeixeni de verdor corones li teixeixen

amb lo cel i la terra de concert […]

6

un barri sobre el mar / carrers i places

guiLLEM dE PLANdOLiT / ACAU - Fons PLANDOLIT

7

Tots els pobles i ciutats tenim necessitat i vocació vital de construir present i futur, però els projectes més sòlids són aquells que es construeixen coneixent bé el seu passat, tant per evocar-lo com per aprendre’n o, fins i tot, rectificar-lo. Teniu a les mans una obra clau per redescobrir la Seu i Castellciutat durant un important període de la nostra història, el darrer tram del segle xix i una part molt important del segle xx.

La principal virtut d’aquest ampli recull de temes i moments quotidians de casa nostra és que està confegit a través de les imatges de la gent, dels testimonis personals, d’instants captats per una fotografia d’un lloc i un moment concrets, i, per tant, irrepetible. La suma d’un miler de fotografies sobre com es vivia a la Seu i a Castellciutat durant aquells anys, què hi passava, quins costums o festes hi havia, de què es treballava, on s’estudiava o com eren els carrers, les places o els edificis, representa un mosaic completíssim, i, en alguns casos, inèdit, d’una realitat pròxima en el temps, però llunyana del retrat actual de la ciutat i de la vila. Una ciutat i una vila que, com els arbres d’arrels profundes, superen un present incert i avancen fortament cap a un futur millor.

Aquest recull, fet sobre la base de la bona i molta feina de l’historiador local Climent Miró, cus temàticament el miler de retalls aconseguint un relat cohe-rent, objectiu, enriquidor i entretingut, que, de ben segur, tots i totes els que estimem la ciutat valorarem com un petit tresor de coneixement urgellenc. Per això, des de l’Ajuntament de la Seu, hem volgut ser al costat d’aquest projecte, com també hi ha estat l’Arxiu Comarcal i les desenes d’urgellenques i urgellencs que han volgut col·laborar en l’obra aportant-hi fotografies familiars, personals i, en molts casos, inèdites. A l’autor, als col·laboradors i a tothom que ho ha fet possible, com també a l’Editorial Efadós, moltes gràcies per la vostra generositat.

Sabem on som i també cap on anem perquè sabem d’on venim. Som-hi!

ALbERT bATALLA SiSCART Alcalde de la Seu d’Urgell

Presentació

AuTOR dESCONEguT / Fons FAMÍLIA PICARÍN-NOGUERÓN

9

La curiositat per saber com era el passat en les seves facetes més íntimes, com anava vestida la gent, a què jugava la canalla, com eren els mobles que hi havia a les cases, què es menjava, com es distreien les persones..., poder arribar a aquest grau de coneixement que raneja la tafaneria, és allò que ens ha portat a molts a emprendre els estudis d’his-tòria. Durant els anys de formació, els futurs historiadors hem d’aprendre a assolir uns coneixements del passat a través de meto-dologies diverses, amb una clara preferència pel buidatge i la interpretació de la docu-mentació escrita. Hi ha molts aspectes de la vida del passat, però, que són molt difícils de copsar amb l’únic recurs de la documentació escrita. Els documents són plans, no tenen color, els falta textura, volum... no tenen aquella espurna de vida que queda recollida en una fotografia.

Els que ens dediquem amb preferència a èpoques més endarrerides de la història ens mirem amb una impotència no exempta d’una punta d’enveja la càrrega de contingut que té una fotografia antiga; no es tracta no-més de la informació que recull, que és nom-brosa, sinó de la seva capacitat evocadora, que permet introduir-nos en els ambients pretèrits que retrata i amarar-nos-hi, amb una immediatesa que mai no podrà assolir un document escrit, per gran que sigui la capacitat comunicadora del seu autor.

La potència de la imatge com a finestra ober-ta al passat és ben coneguda a la nostra ciu-tat arran de dues grans exposicions fotogrà-fiques que ens van apropar, des del renovat convent de Sant Domènec, als fons Maravilla i Plandolit, actualment dipositats, juntament amb altres de menys coneguts, a l’Arxiu Co-marcal de l’Alt Urgell. Els catàlegs d’aquestes dues exposicions, organitzades els anys 1991

i 2007 respectivament, han estat fins ara el recurs més emprat per aproximar-nos a la història de la nostra ciutat al llarg del segle xx, un segle complicat que, amb comptades excepcions, ha estat un territori tradicional-ment poc propens a una anàlisi historiogràfi-ca serena, com ja tocaria a aquestes alçades del segle xxi en què ens trobem.

El llibre que teniu a les mans és el producte de molts mesos de feina que el seu autor, Climent Miró, ha dut a terme amb una dedi-cació exhaustiva, i que ha culminat amb una delicadesa i un rigor admirables, la qual ens transmet en un estil fresc i dinàmic, amè, però alhora farcit de coneixements. Amb el seu bon ofici ha sabut construir amb cen-tenars de fotografies de temàtica diversa un collage fabulós de més d’un segle de la vida dels veïns de la Seu i de Castellciutat, amb tota la vivesa que desprenen les imatges ce-dides per desenes de col·laboradors.

Conec el Climent des de fa molt temps, des que els veïns de la part nova encara dèiem «anar a la Seu» de pujar al carrer Major i l’avinguda del Salòria –fins no feia gaire de Ramon de Casanoves– era plena de casta-nyers. Ens vam conèixer al passeig, una tarda d’estiu fent un gelat amb uns amics de la colla, i recordo perfectament una primera conversa en la qual, observant els murs dels antics garatges dels militars, provàvem d’ima-ginar-nos com haurien estat les muralles que havien tancat la Seu. En aquests moments, i després d’haver llegit les pàgines que con-figuren aquest llibre –bonic privilegi el dels prologuistes, que podem llegir el llibre gairebé abans que ningú–, l’amic Climent m’ha aca-bat de resoldre uns quants dubtes generats en aquella primera conversa de fa trenta anys a través d’un viatge gairebé iniciàtic per a mi al passat recent de la nostra ciutat.

CARLES gASCóN CHOPO Historiador

Pròleg

A. T. v. / Fons FAMÍLIA CERDANYA

11

12

La ciutat de la catedral, dels antics convents, del seminari i dels militars també ho fou dels menestrals, dels industrials i dels pagesos. En el moment en què la muralla cedí, el Passeig s’acabà convertint en un mirall de la societat que hi residia. Així mateix, nous carrers nasqueren al centre històric per anar a respirar en aquell bulevard de verdor i d’identitat. El Pla Bergós dibuixaria les línies generals de futurs creixements urbanístics. Les avingudes la uniren amb la carretera i l’exterior. Al fons, la vella Castellciutat, la mare Urgell, jau joiosa encara sota el somni de les fortaleses que l’han protegida.

FR

AN

CE

SC

PO

RT

ELLA

/ A

CA

U -

Fon

s M

AR

AV

ILLA

Les interioritats de l’àmbit urbanístic

CAPíTOL I

torre (3). El fastuós Palau del Bisbe (4), l’anome-nat Palacio, sobresurt en aquesta façana com si fos un balcó cap al Segre. Un riu que s’atansava a la ciutat en les seves crescudes. Les restes de la darrera encara eren perceptibles a la foto-grafia, a la partida de Sant Ermengol, que fins a mitjan del segle xix encara allotjava la capella dedicada al sant patró del bisbat, fill d’Aiguatè-bia, al Conflent. La catedral (7), acabada amb afegitons dels segles xvi i xvii, amagava la ina-cabada torre de Sant Just sota d’un horitzontal

El primer que un viatger veia de la Seu d’Urgell, quan hi arribava des de la Cerdanya, era una silueta urbana horitzontal marcada per la verticalitat dels campanars dels antics convents de Sant Agustí (2) i de Sant Domè-nec (9), el de l’església de Sant Miquel (5), la torre de Sant Salvador de la catedral (8), la del convent de la Punxa (1) i la del Palau del Bisbe (4). Les cases apareixien arrenglerades damunt del perímetre de l’antiga muralla, de la qual encara es conservava el basament d’alguna

PUNTS D’INTERÈS

15

Al costat, en una fotografia dels anys quaranta, es pot comprovar com la carretera de Puigcerdà evita entrar a la Seu d’Urgell i se separa del camí ral de la Cerdanya. En el seu trajecte deixa el cementiri, amb la seva sequoia, a l’esquerra. A dalt, en una postal, es veu com era el Passeig un dia de fira de cap al 1907. Al fons de la imatge es pot veure el convent de la Sagrada Família.

L a Seu d’Urgell sortí del seu tradicio-nal aïllament el 1894, quan la car-retera s’obrí al trànsit rodat cap a

Organyà per enllaçar des d’aquella vila, el 1896, amb la casa d’Espluvins, on acaba-va la que pujava de Ponts i enllaçava amb Artesa de Segre i Calaf. La carretera s’aturà el 1879 a la casa d’Espluvins, actualment sota del pantà d’Oliana. Cal recordar que acabà d’arribar gràcies a les gestions dutes a terme pel diputat al Congrés per a la Seu d’Urgell Isidre Boixader (Fité: 2014).

Fins aquell moment, la Seu d’Urgell vivia encerclada dins del perímetre de l’antiga muralla, que, amb més bona intenció que traça, intentava defensar-la d’invasions d’exèrcits francesos, carlins i liberals. Lluny quedaven les imponents muralles medie-vals que l’exèrcit francès destruí el 1691, quan flanquejà la ribera del Segre des de la Cerdanya per un camí d’alçada, cons-truït per a l’ocasió i conegut per les gene-racions posteriors amb el nom de camí dels Canons. Els murs defensius medievals no aguantaren els trets i les escomeses d’un exèrcit modern, com el de Lluís XIV. D’en-çà d’aleshores, la muralla no fou més que una mínima expressió del que havia estat fins aquella època.

L’any 1856, un viatger anglès anònim les descriví d’aquesta manera: «La ciutat era, en canvi, envoltada d’un mur baix i ruïnós de pedres informes i fang molt més informe encara, que un cos de milícia podria haver pres a l’assalt sense l’ajuda de l’artilleria.» (Anònim: 1990)

La Seu d’Urgell, al contrari que altres ciutats i pobles, que se les empescaren per tenir la carretera en un dels seus extrems i possi-bilitar, així, un creixement urbanístic amb edificis a banda i banda de la nova via que donaven un aspecte allargat al nucli habi-tat, optà perquè la carretera, que havia de continuar cap a Puigcerdà, quedés allunya-da del nucli urbà.

El camí del Portal d’Andorra enllaçà la Seu i la carretera. Més endavant obriren l’ac-tual avinguda de Miquel Graell. El trànsit rodat entrava per una via que resseguia la traça de la segla del Molí, que recorria el perímetre de l’antiga muralla. Aquest car-rer, el que més endavant fou el de Sant Ot, s’eixamplava en el seu tram final, en arri-bar a l’actual plaça de Catalunya, aleshores una esplanada situada davant del que havia estat el Portal de la Princesa, on desembo-cava també el camí de Castellciutat.

A. T. v. / Fons FAMÍLIA CERDANYA

URBANISME

13

4

2

5 6 9

10 11

12

7 8

11

torre (3). El fastuós Palau del Bisbe (4), l’anome-nat Palacio, sobresurt en aquesta façana com si fos un balcó cap al Segre. Un riu que s’atansava a la ciutat en les seves crescudes. Les restes de la darrera encara eren perceptibles a la foto-grafia, a la partida de Sant Ermengol, que fins a mitjan del segle xix encara allotjava la capella dedicada al sant patró del bisbat, fill d’Aiguatè-bia, al Conflent. La catedral (7), acabada amb afegitons dels segles xvi i xvii, amagava la ina-cabada torre de Sant Just sota d’un horitzontal

El primer que un viatger veia de la Seu d’Urgell, quan hi arribava des de la Cerdanya, era una silueta urbana horitzontal marcada per la verticalitat dels campanars dels antics convents de Sant Agustí (2) i de Sant Domè-nec (9), el de l’església de Sant Miquel (5), la torre de Sant Salvador de la catedral (8), la del convent de la Punxa (1) i la del Palau del Bisbe (4). Les cases apareixien arrenglerades damunt del perímetre de l’antiga muralla, de la qual encara es conservava el basament d’alguna

PUNTS D’INTERÈS

i ampli campanar que la desdibuixava total-ment. En un costat es pot veure l’om cente-nari (6) del claustre, un altre símbol desapa-regut, però no oblidat, de la Seu d’Urgell. La Casa de la Ciutat (10), que semblava amaga-da, encara no llueix la torre construïda a la segona meitat dels anys cinquanta. Resulta curiós, quan la Seu feia temps que havia perdut la majoria de campanars, que el con-sistori decidís coronar la casa gran de tots els urgellencs amb una sòlida torre. Aquesta

imatge compacta de la Seu d’Urgell semblava trencar-se amb la geometria i el volum del recentment construït Seminari Conciliar (11), que comparteix escena amb l’asil de Sant Josep (12), aleshores també de nova cons-trucció. Aquests dos edificis semblaven estar alineats mentre contemplaven la resta de la ciutat. A la seva esquena es pot veure la si-lueta de la muntanya del pla de les Forques, amb les seves feixes de secà, aprofitades per al conreu de la vinya i de l’olivera.

MANuEL OROMÍ / EDITORIAL EFADÓS - Fons L’ABANS

14

16

fisonomia pròpia, sembla tot un afegit a aques-ta quadrícula, com si fos d’una vila diferent.

L’enllumenat urbà amb petroli, que substituí les teieres, s’estrenà el 1892. Un any després, la ciutat inaugurava l’enllumenat públic amb electricitat, probablement procedent del molí situat a sota del carrer de Sant Agustí.

La Seu d’Urgell entrà al segle xx accelerant el seu ritme vital clàssic, amb un increment del seu tradicional dinamisme econòmic gràci-es a la millora de les comunicacions. Aquest progrés comportà millores urbanístiques: els carrers perderen els clàssics paviments empe-drats i n’estrenaren de nous, amb voreres. El carrer Major, el dels senyors, el veritable pulmó comercial de la comarca, amb els seus coberts i botigues, estrenà un nou aspecte el 1911, amb voreres i unes acàcies, que foren tallades a mitjan anys trenta. L’Ajuntament negocià l’any 1915 amb els hereus de ca l’Andria per obrir un carrer on tenien l’hort, entre l’hospital i la caserna. Poc després s’hi obriria l’actual carrer de Lluís de Sabater, anomenat aleshores carrer Nou. Les obres d’ampliació cap al Passeig de la caserna permeteren el cobriment definitiu de la segla. Encara més aviat, una altra nova via sorgiria de l’enderrocament parcial de la part nord de la caserna. Es tractava de l’actual carrer de Fra Andreu Capella. L’arquitecte Joan Bergós projectà el nou escorxador municipal. La cons-trucció de les noves instal·lacions, ubicades als afores del nucli urbà, acabà el 1925. Un any després, l’Ajuntament encomanà a Bergós el projecte d’ordenament urbà (Gallart: 1991).

El Pla Bergós preveia l’expansió urbana cap al sector de ponent, amb un sistema reticular

Al sud estenia el seu recorregut el Passeig, emplaçat en un dels extrems de la ciutat, al costat de la segla del Molí. Aquest espai urbà fou dissenyat a imitació d’altres parcs urbans perifèrics existents a les principals ciutats d’Espanya i d’Europa, com els Camps Elisis i els Camps de Mart.

En aquella àrea urbana, edificada a finals del segle xix, els urgellencs més emprenedors hi construïren els primers establiments turís-tics: la fonda Bartolo, que esdevindria pocs anys després l’hotel Mundial; el Gran Hotel Andria; l’hotel Pirinenc, a l’actual edifici del Consell Comarcal, i la fonda Riambau, al car-rer de Sant Ermengol. Allà hi parava la dili-gència, que amb els anys seria substituïda pels cotxes de línia, i els carreters hi ubicaren els seus pròspers tallers. Més amunt hi havia la fàbrica de llana dels Cardona, que apro-fitava l’aigua de la segla del Molí. Les noves cases que s’hi arrenglaven lluïen cofoies unes façanes treballades, d’un cert aire aburgesat centreeuropeu.

Els carrers del nucli urbà estaven limitats per l’existència d’una sèrie d’edificis vells i rònecs –que conferien a la ciutat un tarannà de capital antiga i llunyana. El principal era la catedral, seguit del Palau del Bisbe i de la Casa de la Ciutat. Després venien la caserna del carrer Major, que més endavant s’expandiria cap al Passeig; Sant Agustí, convertit en hospital després de les desamortitzacions; el convent de les monges de l’Ensenyança; Sant Domè-nec, i el Seminari Vell. Estaven tots situats en diferents àrees del traçat urbanístic del centre històric, amb els eixos dels carrers dels Canonges, Major i de Sant Josep de Calas-sanç, tallats per una sèrie de carrers i carre-rons perpendiculars. Capdevila, amb la seva

Un excursionista, membre del Centre Excursionista de Catalunya, fotografià a finals del segle xix un carrer dels Canonges amb els balcons coberts de cortines que refrescaven els interiors i impedien el pas del sol. Al fons de tot, més enllà de la placeta de Sant Miquel, el campanar de l’església de Sant Agustí senyorejava aleshores el seu domini sobre tot aquell veïnat, curiós per al visitant.

URBANISME

17

que comprenia l’existència d’unes avingudes que des de la carretera, situada al nord del municipi, havien d’anar cap al sud, a un car-rer de circumval·lació.

En aquests anys es construïren les dues fàbri-ques lleteres, la de la Cooperativa del Cadí i la de lleteries, i les cotxeres de l’Alsina Graells.La construcció de la primera avinguda, l’ac-tual del Salòria, cap al 1931 –durant la Sego-na República– permeté que l’escorxador i les indústries lleteres tinguessin un accés direc-te a la carretera.

Durant la Guerra Civil, el Comitè Local de Milí-cies Antifeixistes impulsà la construcció de l’ac-tual avinguda de Pau Claris i l’obertura total del carrer de Sant Ot. L’execució d’aquesta obra provocà l’enderroc d’una sèrie de petits edificis que en dificultaven el traçat. El Passeig quedà

AuTOR dESCONEguT / CEC

comunicat directament amb les carreteres de Puigcerdà i d’Andorra. El Comitè impulsà tam-bé l’obertura del carrer que enllaça el de Sant Josep de Calassanç i el dels Jueus amb el de Sant Ot. Aquesta obra comportà l’enderroc d’una part del Seminari Vell.

Acabada la Guerra, la confiscació per part de les autoritats franquistes de la finca agrí-cola de la senyora Ramonet, mare del polític Enric Canturri, permeté la construcció d’ha-bitatges unifamiliars en el que fou el primer tram construït del passeig del Parc. L’edifica-ció dels pavellons militars l’any 1954 esguer-rà el traçat de l’avinguda que avui s’anomena de Salòria. En aquella mateixa àrea construï-ren el nou institut, estrenat el 1959. Molt a prop, la iniciativa de mossèn Naudí impulsà la construcció del nou veïnat de Santa Mag-dalena, inaugurat el 1960.

URBANISME / LA SEU D’URGELL


La carretera de Puigcerdà els anys vint, amb els plàtans plantats el 1910 als vorals, discorre paral·lela al camí ral de Cerdanya. El cementiri, l’asil de Sant Josep i l’impressionant Seminari Conciliar queden a la seva esquerra. Al fons es veu Castellciutat, flanquejat per la ciutadella i el castell. La monumentalitat i la geometria del Seminari contrasten amb la resta del nucli urbà, que sembla escanyat pel perímetre de l’antiga muralla, que en limitava el creixement i l’expansió.

CARRETERA DE PUIGCERDÀ

18

THOMAS / Fons FAMÍLIA CERDANYA

Quan el viatger provenia de la Cerdanya, la primera estampa que tenia de la Seu d’Urgell era la que donava a llevant, amorrada als arenals del Segre, a l’illa del Sàlit, i a la partida de Sant Ermengol. En aquesta pàgina, en una postal dels anys vint, l’horta, sovint protegida amb murs per les intencions dels lladregots, que marcava el voral del camí ral. Al costat, en una fotografia dels anys cinquanta, una companyia d’esquiadors entra a la Seu pel carrer del Portal de Cerdanya.

PoRTAl DE CERDANyA


19

Au

TO

R d

ESC

ON

Eg

uT

/ F

ons

RA

MO

N B

AD

IA M

OLIN

S

ribera. La seva funció, més que defensiva, els darrers anys devia de ser més representativa, ja que mar-caven els límits de la urbanitat i de l’ordre. Quan es van enderrocar, tot i la seva absència, el seu sentit encara perdurà, no solament en la memòria i fossilit-zació del nom, sinó també en una de les funcions que havien tingut els portals, la de cobrament de taxes als productes que entraven a la ciutat.

Un petit edifici de planta baixa, anomenat la Col·lecta, situat a la cantonada que ocupa avui l’immo-ble del Mundial, feia aquesta funció. Justament en aquell lloc abans hi havia hagut el Portal de la Prin-cesa. Molt a prop d’aquell indret, al centre de l’ac-tual plaça de Catalunya, la Col·lecta hi tenia també una caseta de fusta en la qual hi havia una bàscu-la. Un salze tenia l’única funció de donar una fresca ombra als burots, els cobradors dels tributs, durant els mesos d’estiu.

Aquestes taxes, molt probablement, es cobraven als altres tres punts tradicionals d’entrada a la ciutat. Sense anar més lluny, la travessa dels dos ponts tradi-cionals que comunicaven la Seu d’Urgell amb l’exterior, el de Ciutat i el de la Palanca, també podia estar rela-cionada amb el pagament d’una altra taxa, el pontatge. Al pont de la Palanca primitiu hi havia un cobert, i al de Ciutat, una caseta que devia tenir aquesta funció.

La Seu, fins després de la darrera carlina-da, l’any 1875, es tancava per quatre por-tals: el de Cerdanya, situat entre la Casa de la Ciutat i Sant Domènec; el d’Andor-ra, al final del carrer de Capdevila; el de la Princesa o Espanya, emplaçat entre els actuals Foto Nuri i l’edifici del Mundial, i el de Sant Agustí, al final d’aquell carrer, a prop del molí.

El seu enderroc, a finals del segle xix, no serví perquè la memòria popular n’esbor-rés el record. Encara actualment existeix el camí del Portal d’Andorra, més enllà del carrer de Capdevila, o la plaça i el carrer del Portal de Cerdanya, a sota de la Casa de la Ciutat.

Però aquests no són els únics records de la muralla que tancava la ciutat. Sen-se anar més lluny, a prop del carrer de Sant Josep de Calassanç –l’antic carrer de Mina, en record del general Espoz y Mina– s’hi troba encara el de la Muralla.

Els portals eren la frontera de la ciutat amb el món rural més proper, les parti-des agrícoles de la Seu i els pobles de la

ElS PoRTAlS, PUNTS D’ENTRADA A lA CIUTAT

20


FR

AN

CE

SC

PO

RT

ELLA

/ A

CA

U -

Fon

s M

AR

AV

ILLA

21

Au

TO

R d

ESC

ON

Eg

uT

/ F

ons

FA

MÍL

IA C

ER

DA

NYA

PlAçA DElS omS

Al costat, l’església de Sant Domènec a finals dels anys vint amb el campanar, desaparegut el 1936; al darrere, la torre de Sant Salvador. En aquesta pàgina, en una imatge dels anys trenta, es veu com de les amagades torres de la façana central sortien tres matacans defensius, que permetien als canonges defensar d’atacs enemics les portes del temple. De la torre central sobresurt un alçat que acollia el rellotge de la catedral. L’església de la Pietat relluïa amb un campanar d’espadanya.

22


PlAçA DElS omS

En aquesta pàgina, després de les desamortitzacions del segle xix, Sant Domènec deixà de ser un convent i tingué diferents usos, com els de jutjat i presó. L’església fou parroquial del 1922 al 1936. L’imponent campanar fou destruït durant la Guerra Civil. Al nord s’entreveu el segon pis de la galeria del claustre de l’antic convent. A la imatge del costat, la plaça durant els primers anys del segle xx, molt abans de la restauració de les façanes de Sant Domènec.


L'Abans: Recull Gràfic de la Seu d'Urgell (1879-1974)

Documents

Transcript of L'Abans: Recull Gràfic de la Seu d'Urgell (1879-1974)