L’extensió i l’escissió de la mirada colonialista: La ironia a les ‘impressions

viatgeres’ d’Aurora Bertrana

Brad EPPS

University of Cambridge

be243@cam.ac.uk

Resum

Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic (1936), els dos texts més importants

d’Aurora Bertrana, estan marcats per la ironia pròpia de la producció colonialista –i

anticolonialista– occidental. Aquesta ironia, tan situacional com narratològica, es nodreix d’un

intricat joc de postures i persones en el qual l’extensió de la ‘mirada’ colonialista i orientalista –

el seu afany de conèixer, penetrar i ocupar un espai altre– és escindida, múltiplement, per

abundants complicacions, contradiccions, complicitats i crisis de consciència. Les ‘impressions’

que informen els dos llibres de viatges ‘exòtics’ d’Aurora Bertrana, tan distants de la ruralia

catalana cantada pel seu pare Prudenci, evidencien una intricada—i irònica—tensió entre, d’una

banda, els ideals d’igualtat, llibertat i fraternitat de l’humanisme europeu i, de l’altra, les

realitats de domini, control i ‘distinció’ del colonialisme europeu.

Paraules clau: viatge, colonialisme, orientalisme, ironia, complicitat

Abstract

Paradisos oceànics (1930) and El Marroc sensual i fanàtic (1936), Aurora Bertrana’s two most

important texts, are marked by an irony that is characteristic of Western colonialist –and anti-

colonialist– production. This irony, at once situational and narratological, thrives on an intricate

interplay of positions and persons in which the extension of the colonialist and orientalist

‘gaze’–its zeal to know, penetrate and occupy an other space– is split, multiply, by an array of

complications, contradictions, complicities and crises of conscience. The ‘impressions’ that

inform the two ‘exotic’ travel books by Aurora Bertrana, so distant from the Catalan

countryside extolled by her father Prudenci, evince an intricate –and ironic– tension between, on

the one hand, the ideals of equality, liberty and fraternity of European humanism and, on the

other, the realities of domination, control and distinction of European colonialism.

Keywords: travel, colonialism, orientalism, irony, complicity

Même lorsqu’il s’agit d’ironie due au hasard,

elle suppose l’existence d’un observateur

Philippe Niogret1

Understanding would allow us to control irony. But what if irony is always of understanding, if

irony is always the irony of understanding, if what is at stake in irony is always the question of

whether it is possible to understand or not to understand?

Paul de Man2

Al final de la primera part de El Marroc sensual i fanàtic (1936), enfocada en el Protectorat

Espanyol, l’autora, Aurora Bertrana, a mig camí del seu intent de desvelar els secrets de «l’ànima

femenina musulmana», es troba pressionada per la policia de la Zona a marxar de Xauen.3 A

1 P. NIOGRET, Les figures de l’ironie dans «À la recherche du temps perdu» de Marcel Proust, Paris, L’Harmattan,

2004, p. 10. 2 P. DE MAN, The Concept of Irony, dins Aesthetic Ideology, a cura de A. WARMINSKI, Minneapolis, University of

Minnesota Press, 1996, pp. 163-184, p. 166. 3 A. BERTRANA, El Marroc sensual i fanàtic, Barcelona, Edicions de l’Eixample, 1991, p. 58. D’aquí en endavant, la

paginació seguirà la citació. El Protectorat Espanyol al Marroc es crea formalment el 27 de novembre de 1912

Epps 2

Bertrana li costa entendre perquè hauria de deixar Xauen, la «Ciutat Santa» que, malgrat «l’heroica

resistència dels djebalins», des del 1920 «sofreix la protecció d’Espanya» (1991, p. 92). Vista per

les autoritats locals com una «estranya i perillosa criatura» (1991, p. 127), la mateixa dona que

havia cantat les glòries de la «[v]ida aventurera i errant, difícil, fugissera, insegura, però també

serena, lliure i dolça» a Paradisos oceànics (1930), 4 una publicació centrada en les seves

experiències i impressions de Polinèsia, i que havia fet proves del seu ‘esperit aventurer’ en anar-

se’n «uns mesos al Marroc, sense acompanyant» (1991, p. 17, èmfasi original), aquí addueix les

seves credencials de persona assenyada i benestant. En un acte que li «fa pensar en els temps, ja

llunyans, que [...] anava a confessar» (1991, p. 121), declara: «No he desdit mai de la tradició

burgesa, honrada i pacífica de la família. L’innocent i poc aventurer respecte a la legalitat i a l’ordre

no s’ha estroncat a casa, de memòria d’humans» (1991, p. 116).

La situació d’una persona que té «dificultats i més dificultats, no per culpa dels [s]eus delictes, sinó

per culpa de la [s]eva innocència» (1991, p. 121, èmfasi original) no deixa d’ésser altament irònica

i fins sinistrament humorística, en un sentit gairebé kafkià. Igualment irònica és la situació d’una

dona independent i moderna que, després d’haver anat pel país fent gala d’uns «estris tan poc

femenins com estilogràfica, papers i kòdak» (1991, p. 18), afirma la seva fidelitat a la tradició

burgesa, com si fos la típica casada casolana. Irònica també és la declaració que: «aquella honrada

policia va donar-me una importància que ja voldria jo que em concedissin els meus lectors» (1991,

p. 119), els mateixos lectors que, se suposa, localitzarien la importància de l’autora viatgera en la

seva ‘deslocalització’ dels ‘honrats i pacífics’ valors de la família burgesa.

La ironia, tan situacional com narratològica, que s’aguditza en els encontres i malentesos entre el

representant de la policia colonial i la narradora-cronista s’estén a la totalitat de El Marroc sensual i

fanàtic i, de fet, a l’obra que constitueix alhora el seu antecedent i punt de contrast més notable:

Paradisos oceànics. S’hi estén i s’hi escindeix: perquè la ironia es nodreix, en els anomenats llibres

de viatges a llocs exòtics, d’un intricat joc de postures i persones en el qual l’extensió de la ‘mirada’

colonialista i orientalista –la seva ànsia de conèixer, penetrar i ocupar un espai altre– és escindida,

múltiplement, per abundants complicacions, contradiccions, complicitats i crisis de consciència.

Aquesta ‘mirada’, per cert, caldria entendre’s en un sentit alhora literal i figuratiu. Tant Paradisos

com El Marroc, sens dubte els dos texts més cèlebres d’Aurora Bertrana, són curulls d’actes i

mitjançant un acord amb França, però l’administració colonial de la zona no es farà efectiva fins a l’any 1927, una

dècada escassa abans del viatge de Bertrana. Per a una lectura acurada de la significació del Marroc a l’Estat Espanyol,

vegeu N. SANTIÁÑEZ, Topographies of Fascism: Habitus, Space and Writing in Twentieth-Century Spain, Toronto,

University of Toronto Press, 2013. Segons Santiáñez, «any protectorate supposes a double process of de-

territorialization and re-territorialization», p. 65. És justament aquest ‘doble procés’ o vaivé el que marca, a escala

menor i en termes alhora simbòlics i subjectius, els moviments de Bertrana als dos Protectorats així com a l’anomenada

“Zona Insotmesa”. 4 A. BERTRANA, Paradisos oceànics, Barcelona, Edicions de l’Eixample, 1993, p. 138. D’aquí en endavant, la

paginació seguirà la citació.

Epps 3

efectes visuals, des de «la pintura dels paisatges i dels monuments vistos pels [s]eus ulls profans,

curiosos i àvids de viatgera inlassable» (1991, p. 20) fins a la captació fotogràfica, és a dir, des de la

descripció verbal, inevitablement subjectiva, fins a la reproducció mecànica, enganyosament

objectiva. Les edicions originals d’ambdós llibres –a Proa i a Mediterrània, respectivament–

incloïen ‘il·lustracions fotogràfiques’ que servien de suport i suplement a unes paraules

declaradament insuficients, tracti’s d’un capvespre polinesi –«[l]es postes de sol són d’un tal

encantament, que tota descripció resultaria pobra» (1993, p. 29)– o d’un miratge al desert marroquí

davant del qual l’autora exclama: «¡Quina ganga per a una cronista! Sóc tota ulls» (1991, p. 229,

èmfasi original). Les anècdotes personals mitjançant les quals es revela, en principi, una part de

l’experiència vital de l’autora contrasten, doncs, amb les fotografies de persones, paisatges i

monuments mitjançant les quals es capta, en principi, una part del món en el qual aquesta

experiència vital té lloc. Aquests principis de revelació i captació, per qüestionables que siguin,

corresponen a dues modalitats, l’autobiografia i l’etnografia, que alimenten les ‘impressions

viatgeres’ de Bertrana i, a més, les tensions i antífrasis, clivelles i escletxes, pròpies de la ironia.

A grans trets, si l’etnografia pretén copsar un extens espai exterior ‘objectiu’, l’autobiografia pretén

escorcollar un intens espai interior ‘subjectiu’. La primera s’apuntala, amb freqüència, en la càmera

fotogràfica amb les seves lents o objectius de vidre mentre que la segona se sustenta, gairebé

sempre, de la corporalitat i consciència humanes amb els seus ulls de matèria orgànica i els seus

subjectes psicològics i gramaticals. Lluny de constituir una oposició absoluta, ambdues modalitats,

ambdues mirades, s’entortolliguen, tot i que de forma força desigual, en els dos texts viatgers de

Bertrana. S’hi entortolliguen i s’hi esquerden: perquè si Bertrana esdevé de vegades ‘tota ulls’, si

recalca el seu desig de ‘veure-ho tot’, si assumeix, en fi, el rol de testimoni ocular tan car a les

ciències empíriques que sustenten la modernitat occidental com a força universalitzant, la seva

‘mirada’ també es revela, paradoxalment, com a parcial –i parcialment cega– en el doble sentit de

«no complet[a]» i «d’una persona que té una prevenció o un partit pres en favor d’una de les parts

en causa»5. La ‘mirada’ de l’escriptora, amb totes les seves metàfores i màquines, es particularitza

en el seu afany totalitzant, s’escindeix en la seva voluntat extensiva. És justament aquesta mirada

extensiva i escindida, pròpia del projecte colonial occidental i de la seva crítica, la que serà al cor

esguerrat de les següents reflexions sobre la ironia a les «impressions viatgeres» d’Aurora Bertrana.

La precisió, o més aviat la imprecisió, que El Marroc sensual i fanàtic no és un llibre «de viatges

sinó d’impressions viatgeres» (1991, p. 20), la fa la mateixa autora en una mena d’introducció que

porta per títol «Justificació». Absent del tot de Paradisos oceànics, aquesta ‘introducció

justificadora’ assenyala una diferència de base i d’apropament. Mentre que a Paradisos oceànics els

«noms exòtics i llunyans dels mars del Sud, evocadors de perles i nacres, de celatges suaus» (1993,

5 Diccionari de la llengua catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, <http://dlc.iec.cat/>

Epps 4

p. 29) s’esfumen i s’eternitzen «en un espai lluminós, lluny del món i dels homes» (1993, p. 30), on

regnen la pau i l’harmonia, a El Marroc sensual i fanàtic hi predominen el perill i la sospita, les

admonicions i les molèsties, des de l’anònim i col·lectiu «“¡Vés amb compte!”» (1991, p. 17) dels

seus amics a Europa fins a les atencions desagradables d’uns militars colonials a la Zona Insotmesa,

on «[a] través de llurs esguards més i més lluminosos, més i més insistents» Bertrana «[es]

descobria» (1991, p. 235) en termes gens pacífics:

Vaig començar per veure els meus braços nus, la meva escolladura, les floretes i fulles

vermelles, grogues i verdes del meu vestit de fil i els cabells negres amb algun fil blanc i el meu

rostre lassat d’un llarg i calorós viatge. Però ells ho veien tot divinament perfecte, àdhuc luxós,

elegant, preparat... (1991, p. 235)

El moment d’autopercepció en el qual l’autora veu la seva relativa ‘nuesa’ –relativa, és clar, als

«blancs haics» (1991, p. 53) que fan que les dones musulmanes li semblin unes «blanques

fantasmes femenines» (1991, p. 96)– i s’adona de la seva vulnerabilitat s’adiu amb la promesa, feta

als lectors a la ‘introducció justificadora’, de no «amagar-vos l’anècdota personal» sinó d’«ofrenar-

vos-la neta i clara, sincera i absoluta» (1991, p. 20). És, per cert, en aquesta declaració de sinceritat,

tan semblant a les que puntuen l’obra del seu pare Prudenci, on Aurora –«“la Imprudència

Bertrana”, com l’ha batejada algun qualificat personatge de les nostres lletres»6– precisa que la seva

és una obra «d’impressions viatgeres», és a dir, una obra en la qual la imprecisió i la intuïció, els

sentiments i les sensacions individuals, hi juguen un paper destacat.

Si la ironia implica, segons Philippe Niogret, l’existència d’un observador que se suposa distanciat

d’allò que observa,7 i si aquesta distància s’ha associat amb la distinció del subjecte ‘civilitzat’

arrelat a Europa, el fet que l’observador cobri consciència d’ell mateix com a observat escurça i -

embulla la distància de tal manera que la ironia com a tret de control i refinament distintius

trontolla. En altres paraules, el subjecte irònic, acostumat a estendre la seva mirada per damunt de

tot i tots, acostumat a dominar-se, a dominar els altres i a dominar la situació amb la perspicàcia del

seu ull i la subtilesa de la seva llengua, en veure’s convertit en objecte observat, es doblega i es

fragmenta. És en aquest respecte que es pot parlar, tal i com ho fa Paul de Man, de la ironia en

termes d’una «dialèctica del jo com a estructura autoreflexiva» en la qual s’efectua tota mena de

duplicacions especulars i distanciaments interiors8. La dialèctica del jo es relaciona amb l’autoironia

en el doble sentit remarcat per D. C. Muecke d’una utilització conscient –normalment mitjançant la

6 C. BONNÍN I SOCIAS, Introducció, dins A. Bertrana, Paradisos oceànics, Barcelona, Edicions de l’Eixample, 1993,

pp. 7-14, p. 8. 7 P. NIOGRET, Les figures de l’ironie dans «À la recherche du temps perdu», cit., 10. 8 P. DE MAN, The Concept of Irony, cit., p. 169.

Epps 5

dissimulació i la ignorància fingida– i d’una «autoexposició inconscient»9 . Les tensions entre

modalitats conscients i inconscients de la ironia i de l’autoironia no existeixen, però, en un buit. Per

començar, els papers d’observador i d’observat no són neutres sinó carregats de significació

sociopolítica. Dit més senzillament, Aurora Bertrana és una observadora, una dona que observa;

ocupa, doncs, una postura i una funció reservades, convencionalment, fins i tot a la ‘civilitzada

Europa’, als homes. Una dona que observa, Bertrana és també una dona que es belluga, que deixa

la pàtria per a córrer món, i que així assoleix una distinció que la distancia del gruix dels éssers

humans. Ara bé, si per un cantó aquesta distinció la capacita com a subjecte irònic, per l’altre

l’exposa, paradoxalment, a una reafirmació o recrudescència de les mateixes normes i convencions

gràcies a les quals esdevé un objecte de burla i, el que pot ser encara més desgavellador, de desig.

De fet, gran part de la singularitat i fama personal de Bertrana com a ‘viatgera’ i ‘aventurera’ es

lliga a una condició tan genèrica que podria considerar-se impersonal: el seu gènere. Per a Joan

Nogué i Font et al., la imatge que Bertrana avança d’ella mateixa és la de «d’una dona alliberada,

molt conscient de la seva singularitat en l’entorn que l’envolta».10 Per a Isabel Marcillas Piquer,

Bertrana «fue una mujer europea en toda regla», val a dir «una mujer libre e independiente, capaz

de tomar por sí misma las riendas de su vida»11. Marta Vallverdú, per la seva part, també menciona

«[e]l caràcter independent i aventurer de l’escriptora», el seu «esperit rebel»,12 mentre que Catalina

Bonnín i Socias, més poètica, al·lega, respecte a Bertrana, que «el seu esperit inquiet necessitava

volar».13 De manera semblant, Fina Llorca troba a les Memòries de Bertrana, escrites i publicades al

final de la seva vida, la construcció d’un personatge –la formulació és de la mateixa Llorca–

particular: «una dona inconformista i curiosa, que de sempre ha volgut volar amb les seves pròpies

forces, veure món i fer-hi i dir-hi la seva, [...] allò que en diem una dona avançada a la seva

època». 14 Alliberada, independent, rebel, inquiet, inconformista i avançada a la seva època,

Bertrana és, en el resum que en fa Bonnín, una «dona atípica fins a la seva mort».15. Deixant de

banda que la ‘dona atípica’ bé pot constituir un tipus, aquest ‘tipus atípic’ sembla privatiu d’Europa:

per molt ‘atípica’ que sigui, Bertrana, la dona alliberada, també és vista com ‘una dona europea en

tota regla’. La seva ‘distinció’, tant important a la concepció i pràctica de la ironia com a tret

9 D. C. MUECKE, Irony, Fakenham, Norfolk, Cox & Wyman, 1970, p. 12. 10 J. NOGUÉ I FONT, A. ALBET I MAS, M. D. GARCIA RAMON, L. RUIDOR, Orientalisme, colonialisme i gènere.

«El Marroc sensual i fanàtic» d’Aurora Bertrana, «Documents d’Anàlisi Geogràfica», XXIX, 1996, pp. 87-107, p. 93. 11 I. MARCILLAS PIQUER, Literatura de viajes en clave femenina: Los pre-textos de Aurora Bertrana y otras

viajeras europeas, «Revista de Filología Románica», XXIX, 2, 2012, pp. 215-231, p. 217. 12 M. VALLVERDÚ, Una visió de l’exòtic en els llibres de viatges: «Els [sic] Paradisos oceànics» d’Aurora Bertrana,

«Els Marges», LII, 1995, pp. 103-114, p. 107. 13 C. BONNÍN I SOCIAS, Aurora Bertrana: Plenitud literària entre la Polinèsia i el Marroc, «Revista de Lengua y

Literatura Catalana, Gallega y Vasca», VI, 1998, pp. 29-45, p. 29. 14 F. LLORCA, Catalina Bonnín: «Aurora Bertrana. L'aventura d'una vida», «Revista de Filología Románica», XXII,

2005, pp. 205-207, p. 206. 15 C. BONNÍN I SOCIAS, Introducció, cit., p. 9.

Epps 6

‘civilitzat’, implica, per tant, no sols la transgressió de determinades normes de gènere sinó també

la fidelitat a determinats valors de procedència europea.

Els valors de llibertat, igualtat i fraternitat que saturen les pàgines de les obres de Bertrana –no sols

les ubicades fora d’Europa com Peikea, princesa caníbal i altres contes sinó també les ubicades en

una Europa devastada per la guerra com Tres presoners i Entre dos silencis16– tenen, és clar, una

amplària de pretensions universals, però també un impacte de dimensions personals. La mateixa

Bertrana es va presentar a les llistes d’Esquerra Republicana per a les eleccions de 1933.17 Malgrat

que no va sortir elegida, la seva dedicació als ideals republicans queda palesa en les seves crítiques

del colonialisme europeu i la seva ‘missió civilitzadora’. Però heus aquí on les crítiques de la

‘missió civilitzadora’ del colonialisme europeu, articulades d’acord amb els ideals il·lustrats,

humanistes i republicans d’aquesta mateixa ‘civilització’, esdevenen pregonament contradictòries,

prolíficament iròniques. Si Bertrana es veu i és vista com una dona alliberada, també és vista i es

veu, de vegades, com una dona, la llibertat de la qual varia, i fins i tot perilla, segons el context,

sobretot al Marroc (el despatx d’un agent de la policia, una taverna plena de militars, un harem, una

presó de dones, una cabila, un teatre, un cementiri). Si es veu i és vista com a singular i distintiva,

difícilment s’assembla a unes preteses «germanes musulmanes» (1993, p. 57), les mateixes que

pretén observar i conèixer i que defineix, reiteradament, com a mancades de llibertat. I si és vista i

de vegades es veu com una dona ‘avançada a la seva època’, si «[e]ncarna», segons Joan Nogué, «la

clàssica dona viatgera, europea, oberta, crítica i progressista per l’època que li tocà de viure»,18

aquesta mateixa situació d’avançada i de progressista, d’inconformista i atípica, es conforma a la

típica visió (occidental) de l’Occident com a força motriu de la història.

En un sentit tan complicat com pregon, la ironia a les impressions viatgeres d’Aurora Bertrana és la

ironia del projecte colonial i de la seva crítica més comuna, ambdós articulats en termes d’un

projecte modern basat en el progrés temporal. Meyda Yeğenoğlu, en una lectura feminista de les

fantasies de l’orientalisme, assenyala una contradicció al cor mateix del colonialisme: la imposició

arreu del món d’una temporalitat suposadament alliberadora i progressista basada en la negació de

la llibertat i autonomia de les cultures nadiues.19 Aquesta temporalitat, aquesta modalitat de la

història, és, per descomptat, la modernitat, el moviment de la qual és de tal magnitud que cobra

unes dimensions espacials, alhora extensives i divisòries, que prenen Europa, l’Occident, com a

centre radial. En paraules de Yeğenoğlu:

16 A. BERTRANA, Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics, Barcelona, Pleniluni, 1980; A. BERTRANA, Tres

presoners, Barcelona, Club Editor, 1984; A. BERTRANA, Entre dos silencis, Barcelona, Club Editor, 1988. 17 C. BONNÍN I SOCIAS, Aurora Bertrana: Plenitud literària, cit., p. 38. 18 J. NOGUÉ I FONT et al., «El Marroc sensual i fanàtic» (1936) d’Aurora Bertrana i el Protectorat espanyol al

Marroc, dins Aurora Bertrana: Una dona del segle XX, a cura de G. Granell, D. Montañà, J. Rafart, Barcelona, PAM,

2001, pp. 65-75, p. 73. 19 M. YEGENOGLU, Colonial Fantasies: Towards a Feminist Reading of Orientalism, Cambridge, Cambridge

University Press, 1998, p. 96.

Epps 7

Thus, to set up its boundaries as human, civilized, and universal, the Western subject inscribed

the history of its others as backward and traditional, and thereby placed cultures of different

kinds in a teleological and chronological ordering of history. It is this ordering which enabled

the West to construe and affirm its difference from its others as temporal difference20.

Abstracta i general, la ‘diferència temporal’ assenyalada aquí abasta tot un projecte d’expansió i

dominació colonials que es plasma, però, en persones, situacions i accions més o menys concretes i

específiques. O sigui, ‘el subjecte occidental’, en l’accepció més extensiva –i implacable– del terme

que brandeja Yeğenoğlu, s’escindeix, múltiplement, en subjectes occidentals. Aquesta pluralitat no

vol dir que un subjecte particular pugui eludir del tot uns condicionants ideològics generals sinó que

no s’hi ajusta inevitablement i sense fissures – l’espai predilecte de la ironia en totes les seves

varietats.

És ben sabut que l’ambivalència i l’ambigüitat es lliguen de forma gairebé indestriable a la ironia.

Muecke es basa en Schlegel i Novalis per a afirmar que la anomenada ‘ironia romàntica’ rau en la

consciència de la natura contradictòria i ambivalent de l’escriptura per part de l’escriptor;21 Philippe

Hamon, anant més enllà d’una suposada circumscripció romàntica, es refereix a les «ambivalences,

jeu sur les valeurs, dédoublements» de la literatura en general;22 Sperber i Wilson, tot i insistir en

les ironies com a mencions, declaren que les «polyvalences référentielles se multiplient avec les

ambiguïtés»;23 finalment, Catherine Kerbrat-Orecchioni, estima que «l’ironie est de tous les tropes

celui qui nage le plus volontiers dans les eaux troubles de l’ambiguïté». 24 L’ambivalència i

l’ambigüitat, lligades a la ironia, marquen també, en l’opinió de Maria Dolors Garcia Ramon, els

relats de dones viatgeres, entre els quals els de Bertrana. Aquí, però, les ramificacions ètiques i

polítiques cobren una intensitat palmària:

Así, mientras que, por un lado, sus relatos buscan “dar a conocer” países y gentes hasta entonces

“desconocidos” (es decir, la exploración de gentes foráneas por parte de la cultura occidental),

por otro, este “dar a conocer” cambia y, en último término, ‘destruye’ estas mismas sociedades

que las europeas “descubren”.25

20 M. YEGENOGLU, Colonial Fantasies, cit., p. 95. 21 D.C. MUECKE, Irony, cit., p. 78. 22 P. HAMON, L’ironie littéraire: Essai sur les formes de l’écriture oblique, Paris, Hachette, 1996, p. 153. 23 D. SPERBER, D. WILSON, Les ironies comme mentions, «Poétique: Revue de théorie et d’analyse littéraires»,

XXXVI, 1978, pp. 399-412, p. 401. 24 C. KERBRAT-ORECCHIONI, L’ironie comme trope, «Poétique: Revue de théorie et d’analyse littéraires», XLI,

1980, pp. 108-127, p. 127. 25 M.D. GARCIA RAMON, Mujeres Viajeras: «El Marroc sensual i fanàtic» de Aurora Bertrana, dins Viajes y

geografías: Exploraciones, turismo y migraciones en la construcción de lugares, a cura de P. Zusman, C. Lois, H.

Castro, Buenos Aires, Prometeo, 2007, pp. 115-128, p. 117.

Epps 8

Seria tanmateix excessiu qualificar l’escriptura de Bertrana de ‘destructiva’, però per altra banda

també ho seria qualificar-la d’innocent. La complicitat està, en definitiva, a l’ordre del dia, tot i que

la retòrica de diversos crítics fa pensar més aviat en la culpabilitat. Segons Joan Torres-Pou, no és

sols que el discurs de Bertrana estigui «fuertemente marcado por la misma concepción occidental

del mundo que encontramos en la base de la expansión colonial de Europa» sinó també que «su

manera de aproximarse a la condición femenina se halla determinada por una actitud eurocentrista»

(èmfasi afegida).26 El novel·lista i assagista Juan Goytisolo és encara més contundent: de El Marroc

sensual i fanàtic, dictamina que es tracta d’un «volumen, hoy justamente olvidado» que té el

«dudoso mérito de reunir en la portada los adjetivos que compendian los viejos clichés y

estereotipos occidentales tocante a la civilización musulmana».27

Goytisolo sembla ignorar que el títol dels dos llibres de viatges va ser imposat per les editorials per

raons més comercials que estètiques o polítiques.28 En tot cas, és veritat que abunden les referències

al sensualisme i, sobretot, al fanatisme en El Marroc així com abunden les referències al

sensualisme i a la serenitat a Paradisos. Mentre que el contrast entre el fanatisme i la serenitat, el

primer associat amb la intolerància i la violència i la segona amb la tolerància i la pau, resulta

evident (i fins i tot massa evident), qualsevol semblança entre el sensualisme marroquí i el

sensualisme polinesi és enganyosa. Al Marroc que descriu i fantasieja Bertrana, hi regnen, pel que

fa a les dones, la repressió i l’empresonament, la sospita i la vigilància. És un món «de boires, de

muralles, de tenebres i d’altres obstacles», imatges que Bertrana fa servir «per donar una idea de la

impenetrabilitat, de la vaguetat, de la duplicitat de l’ànima musulmana» (1991, p. 133). El

sensualisme que en resulta és claustrofòbic, el seu ‘misteri’, l’efecte del «rigor islàmic», el mateix

que transforma «un grup d’innocents criatures» en «una colla de delinqüents» (1991, p. 104). A la

Polinèsia que descriu i fantasieja Bertrana, hi regna, per contrast, «un silenci dolç i perfumat. Els

tons del cel i de l’aigua són infinitament subtils» (1993, p. 28). L’atmosfera que diu trobar-hi és

«pròdiga en belleses» (1993: 33), les nits d’una «embriaguesa de colors i d’harmonies» (1993, p.

32) i les dones «[s]erenes i tranquil·les» (1993, p. 29). «Petit paradís lluminós», «dolça terra d’amor

i de bellesa» (1993, p. 46), la Polinèsia «ho concilia tot, satisfà els vostres desigs contradictoris»

(1993, p. 94). «La suavitat de la llum, dels perfums, dels colors», l’encant pacífic del Pacífic, «tot

contribueix a fer-los sentir [als polinesis] un entendriment agraït i fugisser, per qualsevol amor de

dona de passatge, que sap molt d’estimar» (1993, p. 44). Per a Bertrana, el Marroc, en canvi, no

sembla conciliar res de res sinó sembrar l’enveja, la discòrdia, la gelosia i la malfiança, tot i que

26 J. TORRES-POU, El viaje a Oriente en la literatura femenina española: Carmen de Burgos, Aurora Bertrana y Rosa

Regàs, «Neophilologus», XC, 1, 2005, pp.39-51, p. 43. 27 J. GOYTISOLO, Sensualidad y fanatismo: la creación de una imagen, dins J. GOYTISOLO, Crónicas sarracinas,

Barcelona, Seix Barral, 1989, pp. 73-86, p. 73. 28 J. NOGUÉ I FONT et al., Orientalisme, colonialisme i gènere, cit., p. 100.

Epps 9

remarca, de bell antuvi, que «les poques molèsties i contrarietats» que experimenta al país no han

estat «filles ni de la temperatura, ni de les bèsties, ni dels mals físics, ni d’homes africans, sinó dels

europeus d’Àfrica» (1991, p. 17).

Davant d’un quadre semblant, no és gens sorprenent que les crítiques més dures de l’obra de

Bertrana s’hagin centrat en El Marroc sensual i fanàtic. Per a Torres-Pou, la llibertat que tant valora

Bertrana esdevé, en la seva manera de vestir, actuar i anar pel món, una parenceria insuportable,

una fatxenda imperiosa. Segons aquest crític, als ulls de les dones musulmanes (acomodades)

Bertrana és «una extranjera representante de una cultura que, con su arrogante ostentación de

diferencia, insultaba [las] creencias» locals.29 L’aspecte performatiu de l’autora com a representant

de la cultura occidental i, per tant, com a subjecte més arrelat que aventurer, s’acompanya d’un

aspecte espacial, ja que «impuso su presencia donde sólo los hombres eran admitidos (bares,

teatros, prostíbulos…) y se relacionó con ellos como iguales».30 Torres-Pou rebla aquest judici

negatiu en un altre article en el qual afirma que el Marroc de Bertrana és l’efecte d’unes lectures, les

mateixes que critica Goytisolo, que el presenten en termes gens generosos. «Eso explica», segons el

crític, «el arrogante europeísmo del que hace gala a lo largo de todo el viaje y la actitud cínica y

condescendiente con la que habla».31 L’actitud eurocentrista i l’arrogant europeisme que Torres-

Pou troba a l’obra de Bertrana hauria de matisar-se, però, amb unes consideracions més atentes a la

seva condició com a dona en unes societats –d’ací i d’allà– que tendien a veure tota ‘mostra’

d’autonomia femenina com una ‘exhibició’ insultant. També caldria tenir en compte el context

històric i polític: al 1936, el Protectorat Espanyol a l’igual que l’Estat Espanyol es troben en una

situació de crispació creixent en la qual un ideari arrogant, el feixisme, supera amb escreix

qualsevol possible arrogància per part d’una escriptora de simpaties clarament republicanes. En fi,

si bé és veritat que Bertrana, malgrat totes les seves intencions i declaracions, representa la cultura

occidental, aquesta representació, per extensiva que sigui, està travessada per un cúmul

d’ambivalències i ambigüitats entre les quals figura, com veurem, la seva condició de ciutadana

espanyola que escriu en català. En tot cas, pel que fa a la seva actitud envers el Marroc, Vicenç

Pagès ho resumeix amb claredat: Bertrana «[e]s mou sempre entre l’atracció i la repulsió per aquest

món tan diferent que és el Magrib».32

29 J. TORRES-POU, El viaje a Oriente, cit., p. 43. 30 J. TORRES-POU, El viaje a Oriente, cit., p. 43. 31 J. TORRES-POU, Una catalana ante el islam: Aurora Bertrana y la condición femenina de la mujer marroquí,

«Crítica Hispánica», XXVIII, 2, 2006, pp. 99-112, p. 102. 32 V. PAGÈS JORDÀ, La fascinació dels contraris: Aurora Bertrana, «El Marroc sensual i fanàtic», «Avui Cultura»,

27.04.1991, p. 7. La ideologia colonial que regna al Protectorat dista molt d’ésser la de Bertrana, no tan sols pel fet

d’ésser ‘colonial’ sinó també, i potser sobretot, perquè es tracta d’una ideologia cada cop més marcat pel militarisme

feixista. Segons Santiáñez, aquesta situació ideològica data com a mínim de la dècada anterior: «in Morocco, during the

1920s, a fascist habitus was forged in relation to the conceptualization of Morocco as a heterotopia of Spain by a

heterogeneous group of writers, intellectuals, politicians, and military personnel who defended an authoritarian concept

Epps 10

El vaivé entre l’atracció i la repulsió –però també entre el coneixement i el desconeixement, la

identitat i l’alteritat, la crítica i la complicitat– és particularment intens pel que fa al Marroc, on

«Bertrana es referma com a dona occidental, tot i que critica la tasca colonial dels seus

compatriotes».33 S’ha de reconèixer, però, que la crítica de la tasca colonial no és ni constant ni

absoluta, com evidencia el passatge següent:

Ells, els francesos, veritables i únics representants de l’Occident al Marroc, fan una obra

patriòtica i grandiosa, amb la qual, naturalment, jo no estic d’acord, pel meu principi antiinvasiu

i anticolonial, però no puc deixar d’admirar-los (1991, p. 89).

La grandiositat patriòtica que Bertrana identifica amb els colonitzadors francesos dista molt de la

«falla deplorable de la nostra diplomàcia o de la nostra impotència internacional» (1991, p. 89). La

reiteració del possessiu de primera persona del plural suplementa i situa el ‘jo’ autorial com una

figura nacional, l’espanyola, que es revela desvalguda en un escenari de dimensions internacionals.

Forma part d’Occident, però sols d’una manera insegura i secundària. Tot i escriure en català,

Bertrana mai no es refereix als catalans sinó als espanyols, i sempre en primera persona del plural.

El que en diu és, amb poques excepcions, encara més devastador del que diu dels musulmans, en

gran mesura perquè si per un costat no s’assemblen gaire als francesos per l’altre s’assemblen

massa als marroquins, però amb l’afegitó negatiu del colonialisme i el militarisme.

Es diu que la ironia, o com a mínim determinada modalitat hegemònica de la ironia, requereix una

distància que se suposa pròpia de la distinció d’un subjecte ‘civilitzat’. Si realment és així, no és

d’estranyar que l’autoironia, tant conscient com inconscient, marqui amb més insistència El Marroc

sensual i fanàtic, enfocat en un país pròxim a Espanya, que Paradisos oceànics, enfocat en unes

illes molt distants. Amb tots els seus plecs i replecs, totes les seves esquerdes i espirals (les

mateixes que Paul de Man empra amb relació a la ironia com a qüestió –i crisi– de la comprensió),

l’autoironia és simptomàtica, per així dir-ho, d’un recargolament o torçó, gairebé en el sentit més

visceral dels termes, de la distància i de la proximitat. L’efecte d’aquest ‘recargolament’ és la

inviabilitat tant d’una presa de postura transcendent com d’una absorció immanent. Aquest

‘recargolament’ difícilment seria equilibrat perquè la importància d’allò distant i d’allò pròxim pot

variar considerablement d’una obra a una altra i fins i tot dins d’una ‘sola’ obra; de fet, pot variar

segons el lector o lectora i segons les circumstàncies de la lectura. Dit d’una manera massa senzilla,

doncs, mentre que a Paradisos oceànics l’autora, en la seva capacitat com a narradora, s’hi implica

of nation as a model for the political organization of Spain as well as a colonialist gaze and stance towards their own

country», Topographies of Fascism, cit., p. 68. 33 I. MARCILLAS PIQUER, Isabelle Eberhardt (1877-1904) i Aurora Bertrana (1892-1974): La literatura de dues

dones viatgeres, «Catalan Review: International Journal of Catalan Culture», XXIV, pp. 329-345, p. 344.

Epps 11

amb parsimònia, a El Marroc s’hi implica –s’hi veu implicada– amb força més intensitat. Pel que fa

a Paradisos oceànics, diversos crítics han remarcat la llunyania de les illes i, a més a més, la de la

veu autorial. Pilar Godayol, per exemple, se sorprèn de «Bertrana’s complete lack of involvement in

the narrative» i declara que l’autora contempla i descriu sense entrar en diàleg amb els polinesis.34

És possible que Godayol, en qualificar-la de ‘completa’, exageri la manca de participació i de

diàleg, però no deixa d’ésser cert que Bertrana, potser enlluernada per l’esplendor dels cossos nus

que apareixen descrits i fotografiats al text, s’hi exposa relativament poc. És per això que fem

nostre el parer de Vallverdú, que al·lega que «Bertrana encobreix en el text la seva experiència

biogràfica, però no, en canvi, la seva personalitat, que l’impregna d’un valor altament subjectiu»35.

Resulta prou suggestiva la diferència que Vallverdú traça entre l’experiència biogràfica i la

impressió subjectiva, aquesta última influïda per «la visió idealitzada de la cultura de les illes», és a

dir per les paraules i imatges que ja feia temps circulaven a Europa.36 Lluny d’acusar Bertrana de

mala fe, de qualificar-la d’arrogant i presumptuosa, Vallverdú reconeix, implícitament, el que

anomenaria jo la força insinuant dels ‘llocs comuns’ i la seva insistència en les ‘deslocalitzacions’

poc comunes d’una viatgera ‘espanyola’ de parla catalana ‘avançada a la seva època’. Per a

Vallverdú, però sembla que també per a Godayol i Jordi Pla, «la concepció més tradicional de

l’exòtic, d’arrel romàntica, que pren més força a Catalunya, i on s’inscriu l’obra d’Aurora Bertrana»

és la que «té com a substrat la filosofia rousseauniana de rebuig a la civilització, a la recerca d’una

vida més senzilla».37 Tot i així, la invocació de Rousseau i, de fet, de l’exotisme és rebutjada amb

força per Manel Esteban Pagès, segons el qual «el romanticisme i el rousseaunisme només es troben

en la imaginació de l’autor empíric i en un context que és el de la crònica de viatges».38 Tot i que

carrega les tintes en insistir que «[n]o hi ha cap mena de rebuig a la civilització, sinó que es descriu

el moment en què els nadius s’acomoden a l’adaptació de la tècnica»,39 Pagès ofereix una important

precisió respecte a la persona –i personatge– de l’autora: «una constant en tota l’obra d’Aurora

Bertrana són les dues veus narratives que sempre hi apareixen». 40 Aquestes dues veus –la de

l’autora empírica i la de l’autora narradora– «són tan contradictòries que ni la mateixa autora s’hi

reconeix, ja que, aparentment, vol estar en contra del blanc i a favor del nadiu».41

En qüestionar la unitat i la unicitat de l’autora, Pagès ens ajuda a tornar a la tensió, ja amplament

notada, entre l’extensió i l’escissió com a funcions de la ironia a unes ‘impressions viatgeres’ que,

34 P. GODAYOL, Aurora Bertrana: Bringing “Otherness” Home, «Lectora», XIV, 2008, pp. 219-230, p. 222. 35 M. VALLVERDÚ, Una visió de l'exòtic, cit., p 110. 36 M. VALLVERDÚ, Una visió de l'exòtic, cit., p 110. 37 M. VALLVERDÚ, Una visió de l'exòtic, cit., p. 104; P. GODAYOL, Aurora Bertrana: Bringing “Otherness” Home,

cit., p. 223, n. 3; J. PLA, El viatge vital d’Aurora Bertrana, «Revista de Girona», CCXCIII, 1999, pp. 62-67, p. 62. 38 M.E. PAGÈS, Aurora Bertrana l’exòtic del Pacífic a la Catalunya dels anys ‘30, «Revista de Girona», CCVIII, 2001,

pp. 46-53, p. 47. 39 M. E. PAGÈS, Aurora Bertrana l’exòtic del Pacífic, cit., p. 48 (èmfasi afegida). 40 M. E. PAGÈS, Aurora Bertrana l’exòtic del Pacífic, cit., p. 47. 41 M. E. PAGÈS, Aurora Bertrana l’exòtic del Pacífic, cit., p.52.

Epps 12

respecte a la ‘tasca civilitzadora’ del colonialisme occidental, oscil·len entre la crítica i la

complicitat: «se’ns il·lustra la contradicció, o la ironia, entre l’autor narrador i l’autor empíric.

Mentre l’un critica l’acció dels blancs, l’altre no deixa d’acceptar estoicament la superioritat de la

raça europea».42

Deixant de banda la dubtosa referència a l’acceptació estoica, que suposaria un control i una

comprensió propis d’un subjecte plenament conscient que aquí es qüestiona, la contradicció, o la

ironia, que implica i escindeix una autora que es proposa estendre la seva mirada sobre una cultura

‘aliena’ és encara més acusada quan aquesta no es presenta com a tan ‘aliena’. Tal és el cas del

Marroc, la proximitat geogràfica del qual respecte a Espanya fa que constitueixi «una realitat

territorial ben propera i llunyana alhora»,43 un espai cultural tan ‘germà’ com ‘aliè’, en paraules de

Rosa Cerarols Ramírez, un «Orient domèstic».44 «A les portes mateixes d’Europa, a algunes hores

d’avió, us topeu» proclama Bertrana, «amb un món tancat, ferm, fidel, incorruptible» (1991, p. 88).

És justament aquest món que Bertrana, «juga[nt] a treure partit de la se[v]a condició de dona», es

proposa penetrar.45 Resulta, però, que el món tancat, poblat de dones «misterioses, enigmàtiques,

vagues» (1993, p. 78), li és en un cert sentit familiar, massa familiar. Es tracta d’un espai, i potser

un temps, mixt, intermedi, híbrid, àdhuc bastard. En paraules de Bertrana: «entre el perfecte

occidental i el fidel seguidor de Mahoma –ambdós en posicions ben definides– hi ha un altre tipus

que juga a l’europeu, sense amagar prou bé els atavismes ibero-musulmans» (1991, p. 18).

Bertrana admira la grandiositat patriòtica dels francesos i la resistència heroica dels marroquins;

critica la prepotència dels francesos envers els marroquins i el rigor dels marroquins envers les

marroquines, però professa una especial animadversió envers els espanyols, els seus ‘conciutadans’

amb els quals fa servir la primera persona del plural. Es aquí on la contradicció, la ironia,

l’autoironia, de la seva posició, tan ambivalent i ‘indefinida’ com la dels ibero-musulmans,

s’imposa amb més força:

Ja que anem a fer de mestres de civilització, hauríem de mostrar-nos molt més civilitzats, menys

moros i més occidentals. Però ¿pot el vell poble espanyol considerar-se com a raça purament

europea? ¿Pot representar l’Occident? ¿No seria un vell poble infinitament interessant,

profundament respectable, però incapaç per a occidentalitzar altres pobles? ¿No fóra millor que,

si realment hem d’occidentalitzar, comencéssim per nosaltres mateixos? (1991, p. 90)

42 M. E. PAGÈS, Aurora Bertrana l’exòtic del Pacífic, cit., p. 49. 43 J. NOGUÉ I FONT et al., El Marroc sensual i fanàtic, cit., p. 65. 44 R. CERAROLS RAMÍREZ, Viajeras españolas en Marruecos: literatura de viajes, género y geografías imaginarias,

Almería, Instituto de Estudios Almerienses, 2009, p. 12. Vegeu també: C.M. VIDAL VALIÑA, Viajeras españolas a

Marruecos: Entre la defensa del colonialismo y la atención a las mujeres del ‘Oriente doméstico’, «Sociocriticism»,

XXIX, 2014, pp. 73-84, p. 73. 45 I. MARCILLAS PIQUER, Isabelle Eberhardt, cit., p. 340.

Epps 13

La retòrica de Bertrana recorda la de determinats regeneracionistes del tombant del segle i

assenyala una ambivalència que una àmplia gamma de crítics encara avui en dia associa amb

Espanya i que esberla el binomi Occident-Orient que estructura l’orientalisme que Said i altres han

estudiat. És en aquest sentit que «parlar d’orientalisme a Espanya vol dir parlar d’africanisme i, més

concretament, de marroquisme. El Marroc és, en efecte, l’Orient espanyol».46 Segons la mateixa

lògica, Espanya seria l’Europa marroquina, si la seva pertinença a Europa fos més segura. De totes

formes, si Bertrana «quiere ofrecernos la imagen de una mujer liberada [...] que le ayuda a destacar

al ‘Otro’, y, en definitiva, distanciarse de aquello que escribe»,47 al Marroc aquesta distància, tan

important a l’accepció més ‘civilitzada’ i ‘distingida’ de la ironia, se li complica –i en complicar-se-

li, fa que ella s’hi impliqui– de manera massa íntima.

A diferència del Marroc, Polinèsia es presta més promptament a una suposada idealització

‘rousseauniana’ i a una reelaboració espaciotemporal que possibilita una ‘còmoda’ distanciació.

Com recorda Xavier Pla, Aurora Bertrana ‘retorna’ als seus viatges per via de la memòria cap al

final de la seva vida. El resultat de semblant «esforç d’anamnesi, d’evocació autobiogràfica» són

unes Memòries de més de 900 pàgines, amb escreix el llibre més extens de tota la seva carrera.48

L’acte de ‘rememorar’ obliga l’autora «a desdoblar-se inevitablement en un “jo” que escriu des del

present i un “jo” que ha viscut en el passat».49 Vallverdú, tot i parlar en un altre article de la

«cristal·lització d’un paradís íntim»,50 nota en l’article prèviament citat «la distància entre el temps

d’escriptura i el temps de la història» (de la versió original.51 Aquesta distància original semblaria

escurçar-se a les Memòries, on «el jo narratiu esdevé el fil conductor de la narració» en contrast

amb la «posició majoritàriament observadora» que adopta a la versió original.52 Ara bé, aquest ‘fil

conductor del jo narratiu’ seria, d’acord amb la lectura de Pla, l’efecte o residu d’un desdoblament

posterior—i aquest desdoblament posterior la reminiscència d’un desdoblament anterior, és a dir de

la contradicció, o ironia, notada per Pagès. Es en aquest respecte que es pot parlar de més d’un ‘jo’

a Paradisos, tal i com ho fa la pròpia Bertrana vers al final de El Marroc, quan es refereix a «un

dels meus jos capaç de fer soroll» (1991, p. 217, èmfasi original).

Sigui com sigui, la distància, per complexa, escurçada, rememorada, desdoblada o pluralitzada que

es presenti, continua sent major en el cas de Polinèsia que en el del Marroc. Papeete, «el sol i únic

46 J. NOGUÉ I FONT et al., Orientalisme, colonialisme i gènere, cit., p 88. Segons aquests estudiosos, «[l]a forma de

fer, de ser i de pensar dels marroquins és presentada sovint com l’antítesi de l’espanyola, malgrat que de vegades

s’al·ludeixi, força demagògicament, als llaços històrics i de veïnatge entre les dues races», p. 96 (èmfasi afegida).

Vegeu també J. TORRES-POU, El viaje a Oriente, cit., p. 40. 47 M.D. GARCIA RAMON, Mujeres Viajeras, cit., p. 119. 48 X. PLA, Lectura crítica de les «Memòries» d’Aurora Bertrana, dins Aurora Bertrana: Una dona del segle XX, a cura

de G. Granell, D. Montañà i J. Rafart, Barcelona, PAM, 2001, pp. 9-24, p. 9. 49 X. PLA, Lectura crítica, cit., p. 9. 50 M. VALLVERDÚ I BORRÀS, Retrats de dones als «Paradisos oceànics», dins Aurora Bertrana: Una dona del

segle XX, cit., pp. 37-50, p. 48. 51 M. VALLVERDÚ, Una visió de l'exòtic, cit., p. 109. 52 M. VALLVERDÚ, Una visió de l'exòtic, cit., p. 110.

Epps 14

racó de l’Oceania francesa imitador de la civilització occidental» (1993, p. 29), evidencia els signes

de la modernització o, el que és el mateix, de l’occidentalització. Després de tot, és allà on es

dirigeix Bertrana en companyia del seu marit, ‘Monsieur Choffat’, un enginyer que havia estat

contractat per a bastir-hi una central elèctrica.53 Encara que no sigui veritat que «[l]a vida a la

Papeete que coneix està totalment occidentalitzada»,54 sinó més aviat en vies d’occidentalització

accelerada, no hi ha dubte que Bertrana el percep com una «ciutat de turisme» que recorda, al

migdia, «un Carnaval de Niça» on «[p]ertot arreu hi ha extravagàncies» (1993, pp. 41-42). Si bé no

ha perdut tot el seu encant –«l’hora àlgida de la bellesa a Papeete és cap al tard» (1993, p. 29)– ja

s’hi detecta «el tòxic de les ciutats europees o americanes» (1993, p. 35). A desgrat de la seva

‘toxicitat’, la cultura occidental, amb els seus valors de «“llibertat, igualtat, fraternitat”»

s’encongeix amb «una democràtica i grotesca tremolor» (1993, p. 52) al costat del que Bertrana veu

com la llibertat més generosa, honesta i harmoniosa dels polinesis. Si «l’autora ironitza els ideals

democràtics de la revolució francesa»,55 si fins i tot es permet «the luxury of being ironic»,56 és que

la distància aquí s’acompanya de la preexistència i del perfeccionament dels ‘valors humanístics’

que el colonialisme occidental pretén estendre arreu del món.

El luxe de la ironia: l’expressió és feliç i recorda l’extrema finor dels noucentistes. Petjades del

discurs noucentista es troben, segons Vallverdú, en l’elogi de la dona-mare a Paradisos oceànics i,

de manera més sorprenent, segons Marcillas Piquer, en la descripció d’una dona amb «les mans

inactives sobre els genolls» a El Marroc sensual i fanàtic. 57 Per a Pagès, les petjades del

noucentisme a Paradisos són més aviat l’efecte de la imposició i inèrcia d’una part de la crítica que

ha continuat «aplicant el discurs noucentista d’obres de principi de segle».58 Trobar-ne a El Marroc

és, sens dubte, encara més dubtós, donada l’èmfasi que s’hi posa en la barreja de trets civilitzats i

bàrbars, refinats i salvatges. 59 La barreja, sembra i collita de l’ambivalència, l’ambigüitat i la

contradicció, és pròpia –o potser ‘impròpia’– de tota ironia que no presumeixi d’ésser ‘selecta’ i

‘distingida’, que no es basi en el control i la consciència ‘totals’, en el manteniment de la distància,

en l’arbitratge ‘higiènic’, en la clara separació entre allò que és ‘forà’ o ‘exòtic’ i allò que no ho és,

allò que se suposa ‘nostre’ i ‘nostrat’. Vallverdú afirma que «l’exotisme és un luxe que es permet

una cultura pròspera cansada de la seva pròpia imatge» i, a continuació, que aquest «no seria el cas

53 C. BONNÍN I SOCIAS, Aurora Bertrana: Plenitud literària, cit., p. 30. 54 M.E. PAGÈS, Aurora Bertrana l’exòtic del Pacífic, cit., p. 47, èmfasi afegida. 55 C. BONNÍN I SOCIAS, Aurora Bertrana: Plenitud literària, cit., p. 34. 56 P. GODAYOL, Aurora Bertrana: Bringing “Otherness” Home, cit., p. 222. 57 M. VALLVERDÚ I BORRÀS, Retrats de dones, cit., p. 42; I. MARCILLAS PIQUER, «El Marroc sensual i fanàtic»

i la representació pictòrica de la dona, dins Actes del quinzè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes,

Barcelona, PAM, 2010, vol. 2, pp. 253-260, p. 255. 58 M.E. PAGÈS, Aurora Bertrana l’exòtic del Pacífic, cit., p. 47. 59 A Paradisos, «[l]a Natura, salvatge i poderosa, conspira contra l’austeritat de l’ideal cristià» (1993, 130) i la

‘modernització’ paradigmàtica dels francesos; a El Marroc, en canvi, la ‘modernització’ molt desigual dels francesos i

espanyols, aquests últims «encara [...] poc civilitzats per a això» (1991, 202), semblaria conspirar, infructuosament,

contra l’austeritat de l’ideal islàmic.

Epps 15

de Catalunya, que durant els segles XIX i XX viu una fase de reconstrucció i afirmació cultural».60

(p. 104). Sembla oblidar, però, que la reconstrucció i afirmació de la cultura catalana ja havien

assolit, abans que Aurora Bertrana escrivís les seves ‘impressions viatgeres’, un caràcter

‘institucional’ que tendia a marginar els que considerava «indisciplinats, individualistes i

anàrquics» (1991, p. 89), sols parcialment ‘civilitzats’. Resulta interessant, com a mínim, notar com

aquests mateixos qualificatius d’indisciplinats i individualistes que aplica als espanyols –als ‘seus’,

als ‘nostres’– per a desqualificar-los, se li regiren i acaben implicant la mateixa Bertrana i, el que és

més, el seu pare, un home amb una marcada propensió a la ironia i una més que ‘sana’ aversió a la

civilització a ultrança.

A la introducció de les Obres completes de Prudenci Bertrana, Aurora assevera que el seu pare

«[t]emia la fina ironia dels ciutadans ultracivilitzats, els que, orgullosos de l’electricitat i de l’asfalt,

s’apartaven sistemàticament de tot el que és simple, natural, autèntic». 61 Aquests mateixos

‘ciutadans’ apareixen a les Memòries de la mateixa Aurora; són els «falsos savis d’aleshores» que:

somreien amb desdeny i publicaven discretes ironies saludant les nova aparició, dintre les lletres

catalanes, d’Aurora Bertrana. Una dona que sense demanar-los consell, gosava escriure un llibre

entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius! Amb elegants calfreds

d’homes “ultracivilitzats” m’acusaven de deixeble de Jean-Jacques Rousseau, amb una irònica

pietat envers aquelles teories de retorn a la naturalesa.62

Sense mencionar-lo, Bertrana sembla al·ludir a Eugeni d’Ors, el nom del qual brilla per la seva

absència en la llista d’escriptors i escriptores admirats que precedeix el passatge citat amunt. Com a

àrbitre d’una concepció extremadament ‘civilitzada’ i ‘irònica’ de la cultura, d’Ors i la seva visió

d’una modernitat mediterrània d’ordre, mesura i distinció contrasten, de diverses maneres, amb la

visió tant d’Aurora com de Prudenci Bertrana. Això no vol dir, no obstant, que la relació entre filla i

pare, sempre propensa a la romanització sucrosa i al reduccionisme generacional, resulti ‘essencial’

a una apreciació de les seves obres respectives sinó, tan sols, que resulta altament suggestiva en la

seva complexitat cultural.

Després de tot, les diferencies entre pare i filla són múltiples i aparentment clares. Bertrana explica,

en un altre capítol de les seves Memòries, com el seu pare «hauria volgut que [ella] sentís el que ell

sentia i estimés allò que ell estimava: un món geogràficament reduït però grandiós en els seus

variats climes i paisatges».63 Ella, però, «trencava l’harmonia del conjunt» i «sortia del marc daurat

60 M. VALLVERDÚ, Una visió de l'exòtic, cit., p. 104. 61 A. BERTRANA, Prudenci Bertrana i la seva obra, dins P. Bertrana, Obres completes, Barcelona, Selecta, 1965, pp.

XIX-XL, p. XXXIV. 62 A. BERTRANA, Memòries fins al 1935, Barcelona, Editorial Pòrtic, 1973, pp. 744-745. 63 A. BERTRANA, Memòries, cit., p. 561.

Epps 16

del seu paradís sentimental».64 Els ‘paradisos’ més purs –més veritablement paradisíacs– d’Aurora

quedaven lluny de casa, enmig del «gran desert del Pacífic» (1993, p. 32), mentre que els llocs que

quedaven més a prop de casa, una mica més enllà de l’Ebre i una mica més enllà de l’Estret de

Gibraltar, traspuaven més aviat una mescla d’infern i de paradís, el primer lligat al colonialisme

europeu i al tradicionalisme islàmic, dues formes de domini patriarcal, i el segon lligat als espais

naturals, sobretot un oasi al desert (1991, p. 248).65 Malgrat les seves òbvies diferències, hi ha, però,

alguna cosa que és comuna al camp català, a les illes del Pacífic, i al desert del Marroc: una certa

incivilitat, una certa manca de refinament ‘ultracivilitzat’. En una conferència que Prudenci

Bertrana presenta a l’Associació Nacionalista de Catalunya de Barcelona el 7 de desembre de 1908,

el pare, possible contrincant i ocasional coautor d’Aurora, declara: «Jo sóc incivil, tan incivil, que ni

el gran Xènius, per més glossador que sigui, no podria fer-me posar una armilla quan la calor

m’ofega; jo sóc inculte».66 És la declaració altament irònica d’un home que parla amb «el bon

entusiasme dels cors sincers» i que presenta el seu discurs com «un cant de salvatge». 67 En

aventurar-se a conèixer ‘altres mons’, en atrevir-se a observar i a ésser observada, Aurora Bertrana

acaba escrivint «un llibre entusiasta que cantava la naturalesa exòtica i els homes primitius» i un

altre que, amb totes les seves contradiccions i complicitats, constitueix una mena de «cant de

salvatge», és a dir, dos llibres que guarden una insospitada i intricada relació amb els del seu pare,

un home que no va sortir mai de Catalunya. No deixa d’ésser, això, un dels múltiples punts irònics

d’una dona que s’estén i s’escindeix, prolíficament, en els seus viatges i escrits.

64 A. BERTRANA, Memòries, cit., p. 561. 65 La mateixa Bertrana assenyala una relació entre el llunyà Pacífic i el pròxim Marroc: «Jo anava comparant aquest

paisatge [el desert al sud del Marroc] al de les illes del Corall, perdudes en el gran Pacífic, quan sorgiren enfront dels

nostres ulls les muralles majestuoses d’una alcassaba d’estil sahàric, residència del senyor feudal de Taurit» (1991,

248). 66 P. BERTRANA, De les belleses de la natura i el meu goig, dins P. Bertrana, Obres completes, cit., pp. 1373-1383, p.

1375. 67 P. BERTRANA De les belleses de la natura i el meu goig, cit., pp. 1373, 1375.