L’Ull de Vidre El llarg procés 55 JORDI AMAT Jordi Amat · JORDI AMAT EL LLARG PROCÉS Cultura i...

TUSQUETSE D I T O R S

Jordi Amat

EL LLARG PROCÉSCultura i políticaa la Catalunya contemporània (1937-2014)

L’explicació dels processos de canvi que tenen lloc a les societats contemporànies és ambigua, com-plexa i de llarg recorregut. Enfront de la interpreta-ció simplifi cadora que tendeix a explicar el debat ideològic a Catalunya des d’un únic punt de vista, aquest llibre proposa una interpretació nova, polè-mica i en clau europea per entendre quin ha estat el desenvolupament de la cultura del catalanisme des de la immediata postguerra i fi ns avui. A partir de documentació privada i en molts casos inèdita, El llarg procés és una rigorosa crònica d’història in-tel·lectual que arrenca en plena guerra civil i es clou diagnosticant els perills dels usos i oblits interessats del passat que condicionen el present. De Francesc Cambó a Jordi Pujol, passant per Gaziel o Josep Pla, i situant Jaume Vicens Vives com a vèrtex entre el món d’ahir i la represa pública del catalanisme en ple franquisme, l’assaig mostra com es va produir la restitució de la tradició democràtica durant la dicta-dura i l’activació simultània d’una derivada nacio-nalista que, després de tensions, polèmiques i deser-cions, a la llarga ha esdevingut hegemònica.

Jordi Amat (Barcelona, 1978) es va llicenciar en Filo-logia Hispànica a la Universitat de Barcelona i es va aca-bar de formar a la Unitat d’Estudis Biogràfi cs de la ma-teixa universitat. Aviat va començar a investigar en fons documentals, a publicar recerca a revistes acadèmiques i a exercir la crítica literària a la premsa. Ha escrit, entre d’altres, les biografi es Luis Cernuda. Fuerza de soledad (2002) i Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas (premi Gaziel, 2009). També el 2009 li fou conce-dit el premi Octavi Pellissa per la redacció de la biogra-fi a de Josep Benet. Va guanyar el premi Casa de América amb Las voces del diálogo. Poesía y política en el medio siglo (2007), un assaig sobre les relacions entre intel·lectuals catalans i castellans durant els anys cinquanta del segle XX. Col·labora al diari La Vanguardia, on escriu tant a les pàgines d’opinió com al suplement Cultura/s.

Jord

i A

mat

/ E

L L

LA

RG

PR

OC

ÉS

El llarg procés JORDI AMAT55

Il.lustració de la coberta:© J. Valls/EFE

www.tusquetseditores.com PVP 20,00 € 10120986

© Isabel Soler

TUSQUETSE D I T O R S

L’Ull de Vidre

L’Ull de Vidre

JORDI AMATEL LLARG PROCÉS

Cultura i políticaa la Catalunya contemporània

(1937-2014)

032-118203-TQS-EL LLARG PROCES.indd 5 20/02/15 18:28

Col·lecció dirigida per Antoni Marí

1a edició: abril de 2015

© Jordi Amat Fusté, 2015

Disseny de la col·lecció: Guillemot-NavaresReservats tots els drets d’aquesta edició perTusquets Editores, S.A. - Av. Diagonal 662-664 - 08034 Barcelonawww.tusquetseditores.comISBN: 978-84-9066-047-8Dipòsit legal: B. 3770-2015Fotocomposició: Víctor Igual, S.L.Imprès a Reinbook Imprès, S.L.Imprès a Espanya

És rigorosament prohibida qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicaciópública o transformació total o parcial d’aquesta obra sense el permís escrit dels titularsdels drets d’explotació.


Índex

Pròleg. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

Història d’un llibre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

Primera part: Ocupació ambigua (1939-1947)Fahrenheit 1939 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 61Fer-se franquista . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72Les restes del naufragi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83Fer-se resistent . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 94El món d’ahir . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 114La cruïlla del 1947 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 128

Segona part: Modernitat cauta (1952-1960)Una nova Renaixença . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157El clergue. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 176Refundació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 190La campanya Jordi Pujol . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 217

Tercera part: Catalanisme progressista (1962-1980)Codi 62 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 241Al vent. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 259El desplegament del pujolisme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 274Guerra freda . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 290Contraatac . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 307

Epíleg: Matar el Cobi . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 329


61

Fahrenheit 1939

La cua arribava fins a la plaça de la República, rebatejadacom a plaza de San Jaime. Centenars de persones esperaven depeu per accedir al Palau de la Generalitat, és a dir, a la Diputaciónprovincial. Així ho relaten les cròniques d’uns diaris que tambéhavien canviat de nom. Feia tres anys, des del 1936, que no secelebrava oficialment la festivitat de Sant Jordi. Però el diumen-ge 23 d’abril de 1939, gràcies al comte de Montseny —presidentde la comissió gestora de la Diputació—, la festa va ser incor-porada al calendari del primer Año Triunfal. «El Conde de Mont-seny ha dado ya las oportunas instrucciones para que no se altere cos-tumbre tan barcelonesa», es va poder llegir a la premsa pocs diesabans de la celebració.

A la nota oficial es deia que el diumenge 23 s’organitzariauna fira de roses a la Diputación. El comte així ho havia disposat,alhora que de la paret d’algunes dependències del Palau s’haviaesborrat «la incuria a que se las sometió durante la dominación roja».Els visitants, després d’haver comprat la tradicional rosa a laplanta baixa del Palau i haver contemplat al primer pis el muralpintat per Joaquim Mir que «los rojo-separatistas hicieron desapare-cer», van rebre dues postals com a obsequi. Les instantànies re-trataven el mateix espai, la capella de Sant Jordi. Però mentreuna mostrava «aquel recinto tan querido por los católicos barceloneses»abans de «la revolución marxista», l’altra fotografiava el seu estatcalamitós després d’haver estat «convertida por los “rojos” en cuartode duchas». Per això la missa institucional no va poder celebrar-sea la capella, va haver de ser de campanya i es va oficiar a l’avin-guda Diagonal, això és, l’avenida del Generalísimo.


62

Encara no havia transcorregut ni un mes des del final de laguerra civil. El trauma bèl·lic continuava supurant i, en plenahistèria franquista, es vivia un particular Fahrenheit 451. Encaraque els llibres catalans no havien estat cremats, havien desapare-gut. Completament. Va ser amb la celebració del primer Dia delLlibre de postguerra, tal vegada, que els barcelonins van podercomençar a prendre consciència, de manera accelerada, que s’ha-via posat en marxa un programa de substitució cultural integral.El nacionalcatolicisme franquista al poder ja senyorejava, comuna venjativa madrastra, la mísera Espanya amb maneres totali-tàries. Una de les formes de dominació que la dictadura estavaimplementant sobre els vençuts era la desarticulació sistemàticade tot l’entramat que el moviment catalanista havia aixecat du-rant mig segle per mirar de posar la catalanitat al cor civil de lavida dels ciutadans de Catalunya. Aquest entramat havia quedatliquidat. Començava un altre món. Els barcelonins ho van po-der constatar al carrer, fullejant llibres, a través de la premsa oescoltant la ràdio. Ho visqueren en el marc d’un desbocat climaemocional. Arreu, públicament, es vivia un moment de com-prensible, pletòrica exaltació catòlica, falangista i nacionalista.

El Ministerio de Educación Nacional va decretar que la Fiestadel Libro se celebrés i s’allargués durant una setmana (entre eldiumenge 23 d’abril i el dissabte 29). La Fiesta es va presentar ala ciutadania com una reconquesta franquista. «La Fiesta de SanJorge se celebró con la brillantez que era tradicional en nuestra Diputa-ción, fiesta que como tantas otras, como todas las que tenían arraigo enel alma barcelonesa, había sido borrada del calendario marxista.» Per-què la realitat és que l’abril del 1937 el Consell de la Generalitat,presidit per Josep Tarradellas, havia substituït el Dia del Llibreper una Fira durant la qual no se celebraria la recepció a Palau.Durant el 1937 i el 1938 la Fira es va fer durant el mes de juny.El primer any, Antoni Maria Sbert —president de la ComissióExecutiva de la Fira—, reprenent unes paraules de Voltaire, ha-via dit que cada moment històric tenia els seus escriptors. Elsdel present bèl·lic, a l’avantsala dels fets de Maig, eren els deMarx i Bakunin. El 1939, en canvi, els llibres del present notenien res a veure amb aquests. El buit deixat per la cultura que


63

havia estat hegemònica a la ciutat, enterrada en un clot negre,va ser substituït per homes amb prou feines coneguts.

La petja bèl·lica no només s’evidenciava a les parets del palaude la Diputació. Bona part dels actes del dia 23 es van celebrarals hospitals: conferències (de Ferran Valls i Taberner, de Maxi-miano García Venero), recitals de versos, concerts o projeccionsde films (com Conquistadores del Norte o La liberación de Gerona).Els soldats ferits eren herois d’una victòria explicada en termes deredempció patriòtica. Per això es va decidir dedicar el dia a recap-tar fons per a La Lectura del Soldado, una institució que teniacom a objectiu aconseguir que «el soldado, en sus ocios, pueda dedi-carse a su formación» mentre era a l’hospital guarint-se de les «glo-riosas heridas recibidas en el cumplimiento del deber». La presidia Car-men Polo —esposa del dictador— i funcionava a l’Espanya«nacional» des de feia mesos. La col·lecta es faria als espectaclespúblics i al carrer; les «señoritas» de la Falange Española y Tradi-cionalista de les JONS van instal·lar-se al xamfrà del passeig deGràcia amb el carrer del Consell de Cent. El mateix dia 23, untal Diego Victoria encoratjava els lectors de La Vanguardia perquèhi col·laboressin i explicava la filosofia patriòtica de la institució:«Si nuestra juventud ha hecho prodigios para cimentar la Nueva Españacon sólo sospechar lo que fue en otros tiempos, ¿qué no hará el día en quetenga plena conciencia de su pasada grandeza?». Els joves que haviencombatut, «nuestros héroes», havien de fer seu el llegat de l’Espanyaimperial. A través de la lectura havien de convertir-se, prendreconsciència de quin era el destí històric de la pàtria i prosseguirl’empresa de «renovación espiritual de España» que s’atribuïa l’Alza-miento. Va ser en aquesta clau religiosa, purgativa, que els Siglosde Oro es van rellegir i explicar durant la primera postguerra.Com feia el feixisme italià amb el llegat de la Roma clàssica, elpassat imperial espanyol esdevenia paradigma a partir del qualconstruir un present de fonaments volgudament anacrònics.

A banda dels hospitals i la recepció a la Diputació, s’organit-zaren actes sobre el llibre als principals centres docents. La uni-versitat, que començaria el curs acadèmic a l’octubre, el diumen-ge 23 va celebrar la seva primera festa després de la guerra: «Hacíaaños no había ocasión de mostrar públicamente su españolismo y el amor


64

a las antiguas tradiciones patrias». Va ser una conferència titulada«El libro español y una doctrina estética de Platón», que va llegirPere Font Puig, catedràtic de la facultat de Filosofia i Lletres. Hieren presents el rector —Emilio Jimeno Gil, catedràtic de Quími-ca—, degans i bona part del professorat, «afanosos de escuchar denuevo la voz de la verdadera Universidad». Era la veritable en oposi-ció a l’Autònoma dels temps republicans, obsessivament repudia-da pel nou règim. Citant des de Sèneca fins a Verdaguer, passantper Llull o els clàssics del Renaixement, la tesi de Font Puig eraque l’ànima espanyola es caracteritzava per una nostàlgia de l’eter-nitat expressada amb tristesa. Aquesta constant, que tenia més dedos mil·lennis d’història segons el conferenciant, havia d’aflorarnovament. Aconseguir-ho havia de ser la missió de «los intelectualesde la España imperial». A partir d’aquell moment, els intel·lectualsnomés ho podrien ser de manera espúria: com a servidors de lacausa. Al damunt d’aquestes bases es construiria l’arquitecturacultural del franquisme. O a favor del nou estat o inexistència.

San Jorge també es va celebrar a l’Escuela de Artes y Oficiosi a l’Escuela Superior de Arquitectura amb conferències i recitalsde versos. Els instituts de secundària van festejar la diada. AlMaragall, Samuel Gili Gaya va dissertar sobre «Historia del li-bro. Desarrollo de la Bibliografía Española en el Siglo de Oro»,i es van donar els premis d’un certamen escolar que tenia Cer-vantes com a tema. Al Balmes, després d’un recital de poesies icàntics patriòtics, Guillermo Díaz-Plaja, que podria seguir-hiexercint la docència malgrat que se li havia incoat un expedientde depuració, va llegir la conferència «Nuevo discurso de lasarmas y las letras», tema que era de plena actualitat.

El dijous 27 va ser el dia escollit per celebrar la Feria del Libro.Les llibreries posaren parada al carrer. La delegació de la Jefatu-ra Nacional de Propaganda, que presidia Joan Ramon Masoliver—un jove dels temps de l’avantguarda, parent de Buñuel i fac-tòtum de la notable revista Hèlix—, va inaugurar la seva salad’exposicions al número 99 del passeig de Gràcia amb una mos-tra de llibres sobre la doctrina i els ideòlegs del nou règim. Lasala la presidien un tapís amb l’escut de l’imperi i fotografies deFranco i José Antonio. Al vernissatge, que va tenir com a mestre


65

de cerimònies García Venero —historiador del catalanisme enclau franquista que indignaria els homes de la Lliga que miravende fer la viu-viu en aquella Barcelona feixista—, hi van interve-nir Regino Sáinz de la Maza, el poeta i censor nostrat SebastiàSánchez Juan i Luys Santa Marina. La majoria d’aquests nomsels ha engolit l’oblit, i bé que ha fet, però en el trastocamentbestial de valors que es vivia aleshores, eren el nou star system dela cultura local. Eren la nova hegemonia intel·lectual.

Cap brillava tant com el falangista Santa Marina, convertitper uns dies, gràcies a alguns episodis de la seva biografia, enl’escriptor amb més prestigi mediàtic de la ciutat. Era un profe-ta de la «Nova Espanya». Fundador de la Falange barcelonina (ellva ser qui proposà la camisa blava com a uniforme), durant laguerra Santa Marina —un literat arcaïtzant, d’origen càntabre—havia estat un dels directius de la subversiva cinquena columnai va estar condemnat a mort en tres ocasions (una selecta nòmi-na d’escriptors catalans l’avalaren perquè la pena li fos commu-tada). L’última etapa del seu periple per les presons republicanesva ser a València. Com explica Juan Marqués, editor de la sevapoesia, el 26 de març de 1939 Santa Marina s’havia amotinatamb desenes de presoners que fugiren de la presó per col·laboraren l’ocupació de la ciutat per part de les tropes franquistes.Aquest episodi va ser el que va relatar a la sala d’exposicions:«Explicó concisa y llanamente cómo fue liberada Valencia por los falan-gistas, que tenían minada la organización roja, incluso desde las cárce-les». Després de Santa Marina, que ja havia estat designat directordel diari Solidaridad Nacional —seria el diari de Falange a Barce-lona, apoderant-se de la finiquitada Solidaridad Obrera—, el gui-tarrista Sáinz de la Maza va interpretar cançons i Sánchez Juanva llegir part d’un llibre de temàtica religiosa i bèl·lica redactat«bajo el terror rojo». A les vuit de la tarda va acabar un acte quemolts vianants van seguir des dels vidres del local i que es vapoder escoltar a través de Radio Nacional de España.

El principal atractiu de la Fiesta havien de ser les signaturesdels autors (Prensa y Propaganda va posar un estand davant la


66

seva Sala d’Exposicions) i les novetats editorials, que es vendrienamb un descompte del deu per cent. La consigna comminatòriaque es podia llegir a la premsa era clara: calia comprar llibresespanyols: «Feria del Libro Español. Nombres sagrados para nosotros,que estos días ven su consagración definitiva en nuestros corazones. Lafuerza de España estriba en ellos. Se acabaron los tiempos del fácil em-beleso ante todo lo extranjero. Comprad libros españoles». «Que losbuenos libros ahoguen el mal hecho por los malos.» «Libros nacionales.Esencia hispana escrita. En esta Feria el novelón ha sufrido un quebran-to grave. ¡Ya era hora!» Tots els llibres que es van promocionar,més o menys, legitimaven o feien referència al triomfant Movi-miento Nacional. No hi havia cultura que no estigués sotmesaa la construcció del nou Estat. Però els llibres nous no foren pastants.

Per l’anunci a la premsa que va fer publicar la Catalònia(rebatejada com a Casa del Libro), els principals reclams erenFlor nueva de romances viejos, que feia anys havia preparat RamónMenéndez y Pidal; l’antologia Palabras del Caudillo; la biografiaOliveira Salazar, de L. De Poncins; España y Francia. Meditacionesde actualidad, de J. Vázquez Sans, o 17 de julio. La epopeya deÁfrica. Crónica de un testigo, d’Enrique Arqués. Un dels pocs títolsnous de trinca, publicat a Barcelona, l’havia imprès la LibreríaLitúrgica Rafael Casulleras. Es titulava Mi campaña en Inglaterrai el seu autor era el religiós Enrique Gabana. Al llibre, en prime-ra persona, Gabana explicava l’apostolat polític que durant laguerra, «sin control oficial», havia predicat a favor del bàndol in-surrecte a Anglaterra.

Qui s’acostés al número 3 del carrer de Vergara podria pre-guntar al distribuïdor pels primers llibres que una nova editorial—Destino— havia publicat. Com és ben sabut, durant la guer-ra, a Burgos, un grup d’integrants de la delegació territorial dela Falange de Catalunya —bàsicament Xavier de Salas i JosepMaria Fontana— hi havia creat la revista Destino. El darrer nú-mero de la primera etapa s’havia publicat a Barcelona, coinci-dint amb l’ocupació de la ciutat per part de les tropes insurrec-tes. Però abans que la revista comencés la seva segona etapa (periniciativa de Josep Vergés i Ignasi Agustí), es crearia una editorial


67

amb el mateix nom lligada al setmanari. Els dos primers títolsque va publicar van ser José Antonio en Cataluña i Tribunales rojosvistos por un abogado defensor. Un reportaje de héroes y mártires.Aquest llibre, escrit per Gabriel Avilés, mostrava al lector «escenaspalpitantes de la administración de la llamada justicia roja» i defen-sava la tesi que durant la guerra la llei imposada havia estat «elasesinato legalizado». L’altre llibre publicat per Destino era un re-cull de les paraules del cabdill falangista sobre Catalunya. PeròDestino no era l’única editorial que havia començat a caminara Barcelona. El mateix mes d’abril, a la plaça de Trafalgar, s’ha-via posat en marxa Yunque. Els dos primers llibres que va pu-blicar van ser reedicions d’obres de Luys Santa Marina, Tras laságuilas del César. Elegía del tercio 1921-1922 (1924) i la biografiaCisneros (1933). Va ser Masoliver qui va idear una recuperacióque li va portar un molest maldecap. Las águilas, explicaria Dio-nisio Ridruejo —cap del poderós Servicio Nacional de Prensa yPropaganda—, «lo recogió la censura porque se temía que un retratotan despiadado de las violencias de la Legión ofendiese a los moros, ala sazón amigos». La sort del Cisneros, en canvi, va ser diferent.

Tot sembla indicar que aquell Sant Jordi la biografia del car-denal va ser un èxit: Santa Marina es faria un tip de signarexemplars a l’estand que la Jefatura Provincial de Propaganda vaposar davant de la sala d’exposicions del passeig de Gràcia. Elsanuncis que Yunque va inserir a la premsa per promocionar labiografia usaven la peripècia de l’autor com a atractiu propagan-dístic: «Por este libro, los Tribunales rojo-separatistas de Barcelonacondenaron a muerte a Santa Marina, Capitán de las Escuadras Na-cional-Sindicalistas de Cataluña». L’aparell paratextual del llibretambé estava concebut perquè el llibre fos llegit com un manifestdels nous temps. El colofó diu el següent: «Este libro fue impresoen Barcelona, mes de abril de 1939, año de la victoria de España y delnacionalsindicalismo». La dedicatòria és igualment explícita. Jun-tament amb una reproducció del jou i les fletxes a l’angle supe-rior esquerre de la pàgina, al centre i en negreta, es pot llegir«Camarada Julio Ruiz Alda ¡Presente!» (l’aviador Ruiz Alda haviaestat fundador de Falange Española i havia estat assassinat du-rant la guerra). Seguia una breu nota explicativa: «Julio leyóle y


68

mandó buscarme en Barcelona, pues decía, y no se equivocó, que elautor de tal libro tenía que ser forzosamente de Falange. Cuando meencontraron (principios de diciembre) ya estaba alistado en sus milicias».L’objectiu era vincular el llibre al falangisme, propòsit que refor-çava també el disseny de la coberta. A l’escut d’armes de Cisne-ros se li ha sobreposat l’àguila imperial coronada pel jou i lesfletxes, emblema dels Reis Catòlics i de Falange.

L’esdeveniment cultural més important d’aquells dies, proba-blement, va ser el cicle de set conferències que Radio Nacionalemetia als migdies. D’alguna manera, aquell cicle suposava lapresentació oficial de la nova intelligentsia de la ciutat. Cada diaintervenia un intel·lectual. El diumenge 23 va parlar Masoliver,l’endemà intervindria Jimeno —rector de la Universitat—, se-guirien Santa Marina, Ignasi Despujol —president de la Junta del’Ateneu—, l’escriptor Eduardo Marquina, José Bonet del Río—tinent d’alcalde i delegat de cultura de la Jefatura Provincialde Falange— i el clouria el crític Manuel de Montoliu. La lec-tura de les seves paraules, que en bona part foren transcrites a lapremsa, permet escoltar la retòrica delirant de la victòria, fanàticai convençuda que s’obria una nova etapa de la història d’Espanyaemparentada amb els dies de glòria imperial. Aquell planteja-ment anacrònic era un dels principis teòrics del model culturaldel feixisme espanyol, jutjat com una realitat eterna que tornavaa resplendir i de la qual els conferenciants van esdevenir, més queportaveus, abanderats combatius.

Durant aquelles conferències, un dels temes reiterats va serla recuperació i reflexió sobre el discurs cervantí de les armes iles lletres. Bonet del Río, després de llegir un fragment del dis-curs quixotesc, fent un al·legat de política cultural militant perforjar noves consciències, plantejava que les lletres havien deconvertir-se en armes ideològiques, «útiles moldeadores del pueblode la Nueva España». Amb aquestes altres armes —els llibres—,«los buenos patriotas emprendemos una nueva y victoriosa ofensiva».Es tractava de «llevar a cabo la regeneración acelerada de aquella par-te del pueblo español que vivió embrutecida en la obsesión marxista» i,


69

simultàniament, anar «infiltrando en los espíritus las normas regi-mentales de la Nueva España imperial nacionalsindicalista». Infiltrar,és a dir, perforar les consciències de la ciutadania amb la cultu-ra del feixisme imperial. Joan Ramon Masoliver, analitzant poe-tes renaixentistes com el Marquès de Santillana, Jorge Manriquei Garcilaso de la Vega, va afirmar que «la combatividad y el llamarreciamente las cosas por su nombre constituye una de las característicasde nuestra literatura». El crític va agermanar «las dos grandes figurasdel imperialismo español», Cervantes i Sant Ignasi. Gràcies a lesferides que sofriren aquells dos guerrers, deia Masoliver, haviapogut florir la vigència del discurs de les armes i les lletres: «Épo-ca de lucha, época de santa intolerancia, época de Santa Cruzada vuel-ve a ser la nuestra, como lo era en la época de Cervantes». Montoliu,com Masoliver, també es va referir a Sant Ignasi, fent seva laidea que la vida havia de ser milícia i que les úniques vocacionsdignes eren la religiosa i la militar. Per a ell, la guerra havia re-presentat la fi d’un cicle nefast en el qual s’havia anat accentu-ant el divorci entre les armes i les lletres.

La condemna del passat va ser també una constant dels dis-cursos d’aquells dies. Potser el més explícit va ser Santa Marina.Per a l’escriptor falangista, les generacions anteriors a la sevahavien accentuat un procés que s’estava consolidant des de feiadècades: «el proceso de extirpar las virtudes heroicas en la cultura occi-dental». Santa Marina argumentava que per combatre la tendèn-cia antipatriòtica «de esos días tan cercanos y —por suerte— tanremotos» havia sorgit Falange, un moviment impulsat per intel-lectuals que havien combatut per evitar «el suicidio de un pueblo,de un pueblo grande de solera imperial». Els falangistes havien lligatles armes i les lletres a la seva vida per complir una missió depatriotisme que exigia una actitud heroica. El seu comportamenthavia estat com el d’un Garcilaso de la Vega, paradigma delsoldat escriptor que havia combatut per l’Imperi amb l’espasa iamb la ploma per forjar el nou llenguatge poètic castellà. «Nues-tros intelectuales, hombres de pluma y espada, escalaban torres y abor-daban galeras, relegadas a segundo término la vida y la obra cuando seerguía ante ellos la sobria enseña del deber». Gràcies a aquells pionersi gràcies als morts en combat, havia sorgit «esta España de ahora


70

en la que va cuajando nuestro sueño» (una Espanya que, com a fa-langista pur, Santa Marina aspirava que esdevingués «una organi-zación social justa que permita a todos los españoles vivir una vida digna»).

En substitució d’Ignasi Despujol, va intervenir l’escriptor i periodista Ignasi Agustí com a membre de la nova directiva de l’Ateneu. És un cas paradigmàtic. El retrobarem al llarg de la primera part d’aquest llibre. Malgrat la seva joventut, Agustí ja tenia un passat. Amb només vint anys, Agustí s’havia incorporat amb força a la vida literària catalana de la Segona República primer com a poeta i poc després com a dramaturg i periodista cultural. Era un home identificat amb publicacions com La Veu de Catalunya o L’Instant, conservadores però inequívocament catalanistes. El 9 d’agost de 1936 marxaria de Barcelona i a prin-cipis del 1937, des de Portugal, entraria a l’Espanya que s’auto-anomenava «nacional». S’havia fet franquista. No és una con-demna ni un judici. És una constatació. A Salamanca refaria el contacte amb un grup d’antics amics d’escola i de la universitat que formaven part del grup més actiu dels falangistes catalans. Eren Carles Trías Bertran, José Ribas Seva, Fontana i De Salas, entre d’altres, ànima del primer Destino. A Salamanca, Agustí es fa falangista.

Fou aquest Agustí que havia canviat de pell, convers a la fe de José Antonio, qui parlaria a través dels micròfons de Radio Nacional el 26 d’abril. Com Santa Marina (ben aviat nomenat president de l’Ateneu), la base doctrinal del seu discurs era el falangisme. També com Santa Marina, impugnava el passat i descrivia el present com una oportunitat per retornar a l’essèn-cia espanyola. Però si la impugnació del passat que feia Santa Marina es plantejava com un atac a la modernitat (d’aquí venia l’ús d’una prosa que semblava escrita al segle xv), la d’Agustí era molt més circumscrita. El blanc de la fletxa que disparava era clar, malgrat que no l’explicités: es referia al projecte del catala-nisme recent, la proposta cultural i política noucentista: «Hemos vivido diez, veinte, treinta años de una incomprensible parálisis emocio-nal». Des de Maragall, deia Agustí, l’ambició dels poetes cata-lans havia estat «un concierto de pájaros de jardín» la vacuïtat del


71

qual havia descobert durant el període viscut a «las llanuras deCastilla». El present era una invitació per abandonar per semprela «falsa ruta» (l’article de Valls i Taberner amb aquest títol s’ha-via publicat el 15 de febrer a La Vanguardia) i incorporar-se a«una ruta de suficiente anchura para que todos nos sintamos aludidosen esta llamada de la historia». Per això feia una crida als escriptorscatalans. «Huyamos del suicidio colectivo. Cataluña se acercaba ine-xorablemente a su precipicio a cambio de unas flores silvestres». Emsembla que la seva crida és una metàfora exacta del sentit globalque es va pretendre que tingués aquell primer Sant Jordi depostguerra.

«Estamos al servicio de algo perdurable.» La victòria en una guer-ra a vida o mort s’entenia com la salvació del país. El model quese seguiria, fecundat per la sang dels morts, era el passat imperial.Eren els dies més il·lusionants del projecte. Estava en marxa laconstrucció d’una nova cultura.


L’Ull de Vidre El llarg procés 55 JORDI AMAT Jordi Amat · JORDI AMAT EL LLARG PROCÉS Cultura i...

Documents

Transcript of L’Ull de Vidre El llarg procés 55 JORDI AMAT Jordi Amat · JORDI AMAT EL LLARG PROCÉS Cultura i...