ÀlbumTeresa Juvé

1

Per què escrius, et demanen, i tu tanques els ulls i miresenrere, enrere, i et veus menuda, una noieta de cinc anys. Iveus la teva mare que, sense saber què fer perquè el pare hahagut de marxar de viatge, et fa venir a la seva vora i començaa ensenyar-te el so de les lletres i a ajuntar-los després l’unamb l’altre. I tu llegeixes i no en tens cap mèrit, perquè ésen castellà, i que el castellà és una llengua que té la gentilesade fer el camí fàcil perquè aprengui a llegir un infant.

I segueixes mirant enrere, enrere, i veus el teu pare queno dubta de res i que va a la seva biblioteca i que en treu unsllibres i te’ls posa a les mans i et diu: «Té, llegeix». I tu te’lsmires, i en veus alguns que entens i d’altres que no entens tanbé, perquè estan escrits en la llengua del teu pare que tu sapscantar, però encara no parles. I te’ls fa llegir, i t’ajuda quan hiha quelcom que no arribes a veure clar, i així coneixes Maragalli Verdaguer i Carner i Ruyra... Àdhuc et fa llegir un llibre decontes en italià: L’uccelletto nero, te’n recordes bé; i és que el teupare, en veritat, no dubta de res...

I vas al col·legi i entres de cop i volta dins l’aprenentatge delfrancès. I vinga La Fontaine i vinga Ronsard i vinga AlphonseDaudet... Llavors, què pot fer una noia tan menuda amb tantde gent que escriu al seu voltant? Es posa a escriure, ella tam-bé. I explica el que veu, i explica com ho veu, i explica el que lisembla que són les coses. I arriba l’adolescència i comença apensar en si mateixa i en l’amor, i comet la imprudència deposar-se a escriure en vers.

Però tot passa, i l’adolescència passa també. Llavors elladeixa els poemes i torna a escriure el que veu, el que és, elque no és i el que podria ser. I el món va, i les coses canvieni la vida també, i ella segueix sempre amb el seu deler. Cosesque llença, coses que guarda, coses que ni sap on són...

Fins que un dia ve algú i li demana per què escriu.Sí: per què escrius? Perquè hi trobes quelcom que fa que

l’aire sigui l’aire, i la llum, la llum i que dóna espessor al temps?Potser sí; però potser, també, perquè ets una màquina

d’escriure i res més.Teresa Juvé

Esclanyà, març de 2004

L’ESCRIPTURA AL COSTAT DE LA VIDA

Coordinació: Núria Cabré i Maria Barbal© de les autores i autorsTiratge: 500 exemplars

Dipòsit legal: B-17.853-04Disseny i realització: InsòlitImpressió: La Impremta Ecològica

Edita:

Amb la col·laboració de:

3

TERESA JUVÉ

De la infantesa, en destaca el naixe-ment a Madrid d’on era la seva mare.El pare, mestre de professió i la perso-na que li explicava històries i li llegiapoemes, farà que Teresa conegui aviatdiversos autors, entre els quals, JoanMaragall. De fet, ella sent una atraccióprofunda pels llibres i per l’escripturades de ben menuda.

Comença la formació escolar a la Ins-titución Libre de Enseñanza. Hi entraamb cinc anys, llavors ja llegia, i passadirectament a Primària. Explica que allíhi havia amistat entre professors i alum-nes, molt semblant al que va trobar aCatalunya quan, els anys de la guerra,estudia a l’Institut Escola. D’aquest pe-ríode guarda una admiració especial pelprofessor i historiador Jaume VicensVives.

Teresa Juvé es fa gran de seguida perl’acceleració i la importància dels fetsque li toca viure amb tantes altres per-sones. Als setze anys s’exilia a França,amb els pares i els seus dos germans,noi i noia.

Sens dubte quedaran gravats tantsinstants difícils en la seva sensibilitat,els quals, anys més tard trobaran l’ex-pressió escrita en la novel·la La charcaen la ciudad. Ella l’ha traduïda al catalàper L’aiguamort dins la ciutat:

«Som a cinc de febrer. D’aquí a dosdies tindré divuit anys. De guerra, enporto des dels quinze; tota una vida.Ja fa deu dies que som al castell deFigueres, els mateixos que el Governde la República. És veritat ¿on són? Hevist munts i munts de gent, però maino he vist els del Govern. En un lloc oaltre deuen ser...

Havíem sortit de Barcelona el vint-i-quatre de gener. La meva mare, el

Als 7 anys, a Madrid

A Madrid, a 12 anys

4

Teresa Juvé va néixer a Madrid l’any 1921. De parecatalà i mare madrilenya. Es va formar a la InstituciónLibre de Enseñanza. Ja a Barcelona, va estudiar a l’Insti-tut Escola Ausiàs March de la Generalitat. Després de laguerra, amb setze anys, va haver d’emprendre amb lafamília el camí de l’exili cap a França. Llicenciada enFilologia i en Literatura Comparada, es casà amb el diri-gent socialista Josep Pallach. A París, on tots dos feien deprofessors, va compartir amb ell l’interès per Catalunya,per la pedagogia i per la lectura, cadascú avançant en lesdireccions respectives.

L’any 1963 el jurat del Premi Nadal es trobà ambdificultats per decidir la novel·la guanyadora. La charca enla ciudad resisteix fins a la penúltima votació. Els mem-bres del jurat lloen les qualitats del text d’una descone-guda Teresa Juvé que ha centrat l’argument a França, enun camp de concentració de dones, acabada la guerracivil espanyola. El llibre es publicà a l’Argentina, tard isense informar-ne l’autora.

Teresa, Josep i Antònia, la filla d’ambdós, tornen aCatalunya l’any 1970. La prematura mort de Josep Pallachel 1977 marcarà la història de la seva família, sobretot deTeresa Juvé, i també la del socialisme català.

meu germà, la meva germana i jo. Jo,la gran. Algú que coneixíem ens haviadit que podríem marxar amb l’eva-cuació dels ministeris, que hi hauriaautobusos; amb poc equipatge; elmínim possible, és clar. Malgrat tot,cada un de nosaltres duia una maleta.Jo, a la meva, hi havia posat una micade roba, alguns llibres i el meu discpreferit: el Tercer Concert de Branden-burg de Bach, moviments un i dos. Undisc sense gramòfon; absurd. Però bennou, no feia gaire l’havia trobat en unmagatzem del Passeig de Gràcia; entemps de guerra la gent no està d’hu-mor per a músiques. Això, i llibres, eral’única cosa que encara es podia com-prar. Discos i llibres, i la truita del tioNelo als «colmados»; una mica de polsrogenca dins d’un sobre, es diluïa ambuna mica d’aigua, es tirava a la paella,

Amb els anys, l’especialització en el segle XVI aCatalunya confluirà amb el gust de distreure’s llegintnovel·la policíaca. Teresa Juvé crearà el seu detectiu –elportantveus Plagumà– i el seu col·laborador –el jutgeJoanola, a la manera d’Arthur Conan Doyle i la seva pa-rella de detectius protagonistes.

En una literatura com la catalana, que ha sofert forço-sos parèntesis i se sustenta en una població no tan abun-dant com la d’altres països, es fa pal·lès que l’aportació del’autora és important. Ha escrit catorze novel·les, am-bientades a la Catalunya de Felip II, de les quals, fora de laprimera, El portantveus s’ha equivocat, editada per Columna,l’editorial Proa n’ha publicat una tercera part des de l’any1978 fins avui. Alguns dels seus títols són: La Commediadell’Arte sota sospita, Els assassins eren més d’un, Juguesca mortal.La propera apareixerà el maig d’enguany, també a Proa.Destaquen per un estil precís i sintètic, pel dibuix detallatdel personatge detectiu i del col·laborador complementa-ri, pel pols que manté la intriga de cada argument, i, espe-cialment, per la interessant documentació sobre la vidapolítica, econòmica i social del nostre país entre els anys1500 i 1600.

Maria Barbal

i llestos. Jo estava segura que es fabri-cava amb la pols de les rajoles que unfabricant amb imaginació recollia enels esfondraments dels bombardejos.»(p.1, fragment).

A França, doncs, continuarà els seusestudis de Literatura Comparada. Fa clas-ses de llengua espanyola. Prepara la tesisobre un poeta, Peyre Gudulí, que con-sidera un dels grans i que escriu en laseva llengua, l’occità, malgrat la perse-cució d’Enric IV. Teresa se’n sent pròxi-ma i per aquest motiu, el tria. Ella arribaaviat a un equilibri de coneixement enles tres llengües: la de la mare, la delpare i la de la terra d’acollida. Castellà,català i francès són també, per a ella,llengües de formació i de lectura.

L’autora es comprometrà en la re-sistència francesa durant la Segona

Guerra Mundial. Va ser agent d’enllaç iva estar a punt de ser capturada pelssoldats alemanys un cop i, un altre, perla Gestapo.

Cap als anys cinquanta coneix un al-tre català exiliat. Es tracta de JosepPallach. Ella va a recollir-lo a l’estacióamb els seus germans, és el mes d’agost.Les mirades de tots dos enceten unacomplicitat que ja només destruirà lamort.

Són a Colliure. Tots dos tenen quasi lamateixa edat; trenta, ella, i ell, trenta-un. Tenen les carreres respectives fina-litzades. Pallach ha estudiat Ciències del’Educació, ha participat en la resistèn-cia francesa com ella i, a més, ha entratal Moviment Socialista de Catalunya. Escasen a l’octubre del mateix any. Se’nvan a viure a París i treballen en un Ins-titut pilot d’Ensenyament Mitjà.

5

Mentre ell, que llegeix moltíssim,sobretot llibres de pedagogia i d’histò-ria, cada cop més centra la seva energiaen la política, ella, després de la jorna-da diària a les aules, abans de dormir,llegeix novel·les policíaques. Li agraden,sobretot, les de Georges Simenon i lesd’Aghata Cristhie. Sigui com sigui, JosepPallach que havia llegit, entre d’altres,els textos de Marx de cap a cap i li deiaque Marx no era marxista, serà el pri-mer lector dels treballs literaris de laseva dona, a la qual encoratja perquècontinuï escrivint.

Els neix una filla, Antònia, que he-retarà la dedicació de tots dos a la pe-dagogia i l’interès del seu pare per lapolítica.

Teresa Juvé escriu la primera no-vel·la. Ho fa en castellà com gran partde la producció durant els anys deFrança. El títol, La charca en la ciudad. Ladura experiència de l’exili és recollidaen un argument realista centrat en uncamp de concentració de dones. La pre-senta al Premio Nadal de 1963 i arribaa la penúltima votació. Els diaris se’nfan ressò. Si llegim atentament els co-mentaris d’alguns membres del jurat,sabrem que bé hauria pogut guanyar,perquè l’estil és fluïd i arriba al lectoramb força:

«La clave de tanta altibaja residía, sí,en la profusión de buenos pianistas;pero más acusadamente en la discre-pancia en punto a quien debiera man-tener el duelo último con el vencedor.Aquí, los pareceres se dividían entre eldocumento humano garbosamente des-crito por la badalonense Teresa Juvé quees La charca en la ciudad, la vida en uncampo femenino de concentración entierra francesa, al otro día de la victoriade Franco; de otra parte en Coral, unatractivo y consumado fresco de vidaandaluza –la carrera de una moza delpartido– que firma Marino Viguero; y

Als 14 anys, ja a Barcelona

acaso ese vivaz fresco del Madrid de laprimera posguerra, con su colosal«boom» y sus conclusiones, que es CasaPaco de Pedro Padilla.» (Juan RamónMasoliver, La Vanguardia Española, 8 degener de 1964).

«En la segunda votación, fue elimi-nada la novela Cerca de las estrellas; en latercera En la arena; en la cuarta fue lanovela Kariotis la eliminada; en la quin-ta Casa Paco; y en la sexta La charca en laciudad, que se había ido clasificando des-pués de varios empates decididos a sufavor.» (El Correo Catalán).

«La novela de Teresa Juvé, La charcaen la ciudad, que la autora anuncia comola primera de una trilogía («Los desar-raigados»), es una de las mejores quehemos leído este año. Un numerosogrupo de mujeres exiliadas al terminarnuestra guerra viven en concentraciónen un amplio y desapacible lugar quehabilitan para ello los franceses. Sepa-radas de sus maridos –que se hallan encampos de concentración– estas muje-res, con sus hijos pequeños, constitu-yen un curioso mundo con sus proble-mas grandes y pequeños, sus relacionesentre ellas y con sus familiares. Cer-cadas por las circunstancias anormales,forman como una pequeña repúblicafemenina en la que pueden más susproblemas del momento que la situa-ción dramática en que la vida las ha co-locado.

»Teresa Juvé es una novelista de in-dudable mérito. Sin pretensiones ex-cesivas ni intentos de experimentaciónnarrativa, su historia de múltiples vidasentremezcladas es un logro indiscuti-ble. La agudeza de sus observaciones ysu conocimiento de la más menuday compleja psicología femenina da a sucuadro bullente de vida y rico en varie-dad de aspectos, un interés muy grandede lectura.»

L’aiguamort dins la ciutat (fragment)

(traducció inèdita feta per la pròpia autora per a aquest àlbum)

Primera part: parlo de mi

1

És ben clar, el matí de febrer. El sol,que acaba de sortir pel costat del mar,no em deixa veure la plana entretalla-da d’oliveres que s’obre cap al Golfde Roses. Sols, darrer meu, la immen-sa, la increïble estatura d’un Canigónascut pràcticament al mar m’amoro-seix la vista amb els roses de la sevaneu, que ja es dilueixen en el matí nai-xent. És d’ell que arriba fins a mi aquestaire fred que s’esfilagarsa, gairebévisible, en tocar les agulles dels pins.

Dins l’hora camperola d’aquestamatinada he estat a punt de viure uninstant sense guerra; quelcom m’ho havedat quan era al mateix caire de laseva realització. I, tanmateix, tot li erafavorable: el fum tranquil de les xeme-neies de les masies, les teulades de lapetita vila silenciosa estesa als meuspeus, la serenor de les llunyanies gri-ses... Sí, però el gall no canta dins elpaisatge bucòlic; els galls, ja fa tempsque han estat menjats. Potser és això,que ha impedit que esdevingui real lameva abstracció.

He començat a baixar del bastió onhavia pujat. Als fossats del castell, ales esplanades, a les seves casernes jatot està en moviment. Prop d’una ten-da de campanya, un grup d’homesvestits de soldats obre una llauna decarn en conserva. Almenys deu fer tresquilos, n’hi ha que tenen sort... Però jala gent –homes, dones, infants– se n’hivénen a tot córrer. N’arriben de totscostats. Vists des d’aquesta alçària, esdiria una estrella que embeina els seusraigs. Si no apareix una altra llauna de

carn hi haurà sarau. Sempre passaigual.

Som a cinc de febrer. D’aquí a dosdies tindré divuit anys. De guerra, enporto des dels quinze; tota una vida.Ja fa deu dies que som al castell deFigueres, els mateixos que el Governde la República. És veritat ¿on són? Hevist munts i munts de gent, però maino he vist els del Govern. En un lloc oaltre deuen ser...

Havíem sortir de Barcelona el vint-i-quatre de gener. La meva mare, el meugermà, la meva germana i jo. Jo, lagran. Algú que coneixíem ens havia ditque podríem marxar amb l’evacuaciódels ministeris, que hi hauria autobu-sos; amb poc equipatge; el mínim pos-sible, és clar. Malgrat tot, cada un denosaltres duia una maleta. Jo, a la meva,hi havia posat una mica de roba, al-guns llibres i el meu disc preferit; elTercer Concert de Brandenburg deBach, moviments u i dos. Un disc sensegramòfon; absurd. Però ben nou, no feiagaire l’havia trobat en un magatzem delPasseig de Gràcia; en temps de guerrala gent no està d’humor per a músiques.Això i llibres, era l’única cosa que en-cara es podia comprar. Discos i llibres,i la truita del tio Nelo als colmados:una mica de pols rogenca dins d’un so-bre, es diluïa amb una mica d’aigua, estirava a la paella i llestos. Jo estava bensegura que es fabricava amb la pols deles rajoles que un fabricant amb imagi-nació recollia en els esfondraments delsbombardejos. Quan li explicava tots elsdetalls a la meva germana, la pobranoia no se la podia empassar, això sensecomptat la dificultat natural que hi haviaa empassar-se la desgraciada truita.

Quan vam arribar al carrer on hi ha-via el ministeri que ens podia evacuar

6

–allà a la part alta de Muntaner– vamveure que, part damunt i part davall, lacalçada estava tota carregada de ren-gleres de camions i d’autobusos.

Jo no sé quin feix d’idees antiqua-des, quines imatges d’un món remot,un món de diaris i revistes plens denotes de societat, de persones que vani vénen de l’estranger, havien pres for-ma dins la ment de la meva mare, do-tada normalment d’un esperit pràcticbastant notable:

–Ara, quan arribarem al ministeri–ens deia mentre transitàvem carregatspels carrers buits de la Barcelona alta–la senyoreta Tal –era la seva conegu-da– farà que ens donin un passaport.

Al carrer de Muntaner, de senyoretaTal, res de res. En lloc seu, una genta-da silenciosa, voltada de maletes i ambla mirada curulla d’ansietat s’arraïma-va prop dels costats dels autobusostancats amb l’ombrívola tossuderiadels eixams d’abelles. De les portesdel ministeri sortien els arxius a tot cór-rer en direcció dels camions, i deixa-ven rere seu uns rastells de quartillescaigudes que ningú no es molestava arecollir.

El sentit pràctic de la meva mare laposà front a front amb la realitat senseperdre un instant:

–Anem a prendre lloc a les cues.I en vam prendre, ja ho crec que en

vam prendre. No molt a prop de la por-ta de l’autocar, però tampoc molt lluny.Els ulls negres d’una dona de mitjanaedat es van enfrontar amb els ferotgesulls blaus de la meva mare. Fou la donaque cedí amb un sospir.

–Diuen que ja són allà dalt –va dir.–Qui? –intervenia una altra, espan-

tada.–Qui voleu que sigui, filla? Els fei-

xistes.Un jove vestit d’oficial de l’exèrcit

que era allà, molt tibat, amb ulleres,cara d’intel·lectual, l’esguardà:

7

Als 26 anys, abans de casar-se

Als 31 anys, a la biblioteca de casa

–Está usted propagando bulos –liva dir en castellà, sever.

La dona s’acovardí:–Bé, jo dic el que m’han dit...–Pues ándese usted con ojo.Allà dalt, havia dit la dona; allà dalt

és el Tibidabo, la silueta familiar delTibidabo amb les seves construccionspunxegudes que es dibuixen damuntdel cel tranquil de la tarda de gener,que al final s’ha decidit a ésser un ge-ner fred. I encara sento la veu d’uncompany de classe que, ara deu fer unmes, em diu amb alegria:

–Diu que la guerra s’acabarà quanels ametllers floriran en desembre.

Jo no sé quin taumaturg de mal ave-rany ho ha vaticinat, però els ametllershan florit en desembre i a hores d’arala flor en deu ser morta, del fred quefa. I la guerra s’acaba i ells ja són allà,que esperen emboscats darrere elsedificis punxeguts del Tibidabo. Quèesperen? I, per què han d’esperar? Araja tot ho tenen costa avall i els caminsque de la cima del mont vénen a laciutat són ben buits.

He sentit com si quelcom de cristallse’m trenqués al fons de la gola i emcorrís al llarg de l’espinada; quan m’hegirat, les portes de l’autocar ja són ober-tes i la gent ha començat a pujar-hi aforça d’empentes.

La caravana enfilà la Diagonal. D’al-tres caravanes se’ns hi afegien a mesu-ra que ens acostàvem a les sortidesdel nord. Dalt d’una pujada vaig girar-me per esguardar Barcelona. Vestidesamb la llum morada de l’ocàs, les trestorres de Gaudí enlairaven cap al celllur escalonada arquitectura com unafuga de Bach. Va ser la darrera cosaque en vaig veure.

La marxa cap a Girona fou penible.Les carreteres estaven atapeïdes degent que fugia com nosaltres; donescarregades de paquets, nens esgotats

i valents que alçaven la flaca caronasilenciosa cap als llums blaus de l’au-tocar; exèrcit en retirada, en camions,a peu, pugnant per obrir-se pas pel migde la gentada amb la seva inútil priori-tat. Aquella nit, vam dormir per primercop embolicats amb les mantes que lameva prudent mare ens havia fet pren-dre.

No vam arribar a un poblet de l’Em-pordà, l’Agullana?, fins l’endemà, capal tard. Després, amb el fred del matíque em gelava la cara i les mans, ensvan dur a Figueres. Figueres, que tantd’importància havia de tenir desprésen la meva vida. Però jo, encara no hosabia.

2

Aquell dia cinc de febrer van co-mençar els bombardejos continus dela vila. De totes les carreteres arriba-ven tropes en retirada que passavensense aturar-s’hi, fent camí cap a la fron-tera. Esguardàvem passar amb envejaels camions carregats de gent, que po-dien rodar; a nosaltres quatre sols ensrestaven les cames per caminar. D’an-tuvi, ja havíem renunciat a les maletesi a tot el que hi portaven; només ensquedaríem les mantes, el més preciós,i, al capdavall, el més fàcil de trans-portar. Embolicats amb elles ja havíemadoptat l’estampa del que érem en rea-litat: els vençuts.

De vençuts n’hi havia a tots els car-rers, a tots els racons de la ciutat. Do-nes vençudes, homes vençuts, infantsvençuts. Vençuts i famolencs i terrorit-zats. Perquè els bombardejos no s’atu-raven mai. A una onada en succeïa unaaltra, i una altra, i una altra. La tardad’aquell mateix dia no es podia pas-sar per cap carrer sense haver d’enfi-lar-se damunt les piles d’enderrocs.Cossos destrossats arreu. Mules esven-

trellades arreu. Camions rodes enlairearreu. L’endemà els bombardejos con-tinuaven, i, amb ells, a mesura que esprolongaven, el pànic desapareixia, lacapacitat per a l’horror desapareixia isols restava en tota la seva nuesaaquest impuls primari que és l’únicafont de la selecció de les espècies, l’ins-tint de conservació.

Malgrat tot, l’instint de conservacióes manifesta adoptant formes diferents,segons els individus. A nosaltres, elnostre ens feia anar i venir contínua-ment a través la vila. I aquest curióssistema d’autoprotecció tenia duesmetes.

La primera, l’estació, per mirar deprendre algun tren que pogués formar-se per anar cap a la frontera; però, dedies, l’estació restava desesperada-ment deserta i, massa sotmesa a lesbombes, ens repel·lia invariablement,per atreure’ns després com un imanttambé invariablement. La segona, sor-tir-nos-en vius dels bombardejos.

Hi ha una tàctica, per sortir-se’nil·lès d’un bombardeig aeri. Sols l’en-senya l’experiència, però l’experiènciaja la portàvem de Barcelona. El princi-pi de base n’és la mobilitat. Res de re-fugis antiaeris, res de soterranis. Elrefugi, massa precari, esdevé unaveritable carnisseria en cas de bombao de moviments de pànic. I el soterra-ni és exactament el que queda ofegatsota les runes en cas d’esfondramentde l’edifici.

No. L’important és de restar fora, al’aire lliure, a vigilar l’arribada de l’es-quadrilla. Quan la veus que ja s’apro-pa a tu (no puc determinar-ne l’exactadistància, però la conec molt bé) co-mençaràs a sentir xiular les bombes.Llavors t’estires a terra, arrambada alpunt precís on dos edificis ajunten lesseves parets mestres, et protegeixesel cap amb els braços, obres la bocai esperes. Mentre les bombes no fan

8

altra cosa que xiular i esclatar el pe-rill no és gran. Però si sents com elsoroll en crescendo d’una xapa demetall que algú sacseja ja pots enco-manar-te als teus sants de predilec-ció, perquè ve per tu. Encara que, sihas seguit al peu de la lletra les me-ves instruccions, pots sortir-te’n bé.Ningú no coneix la solidesa de la basede dues parets mestres fins que no hoha experimentat.

Nosaltres ens en vam sortir bé des-prés d’haver-nos estès a terra un nom-bre incalculable de vegades. Unad’elles, la meva mare, en alçar-se,tenia l’abric que era una veritableruïna.

–És merda –li anuncià una donaamb gravetat– Això porta sort.

Potser sí.

3

El dia set va córrer la notícia que hihavia trens que es formaven per anarcap a la frontera. Ja s’acostaven, te-níem molt a prop allò que encara endèiem «front de guerra». Pur eufemis-me. I malgrat tot, encara se sentia tirde fuselleria i la seca detonació delscanons dels tancs.

Vam córrer un cop més cap a l’esta-ció. Si el que es deia no era veritat,estàvem disposats a tirar a peu viesamunt. La ciutat havia esdevingut es-tranyament buida dins la desolació delsseus munts d’enderrocs. En molts d’in-drets encara no havien acabat de re-collir els cadàvers; els qui ens venienal darrere tindrien feina.

Era veritat, que n’hi havia, de trens,a l’estació. Només en acostar-nos-hiens ho havia confirmat el gest anhelósdels qui esperaven; el mateix gest quehavíem vist a Barcelona, el mateix quedevíem tenir nosaltres. Un dels tres jaera ple. El segon s’emplenava mentre

9

Als 35 anys, de professora al Lycée Mixt Experimental de Montgeson on treballava

també Josep Pallach

Als 41 anys: llegint un llibre seu

nosaltres maldàvem per pujar-hi. Ensva tocar de pujar al tercer i, com queja no érem molt nombrosos, vàrempoder instal·lar-nos folgadament alsseients. [...]

9

Dins del vagó ningú no dormia, igairebé ningú no parlava. De temps entemps, algú baixava a la via per raó deles seves necessitats, mirant d’esqui-var la llum indiscreta que sortia de lesfinestrelles, però ningú no en feia cas.Després tornava a pujar-hi, avergonyiti ple d’urbanitat, mirant de dissimularquelcom que, al cap i a la fi, a tots enshavia de succeir en un moment o altre.

De matinada van fer baixar les tro-pes que eren amb nosaltres dins delsvagons. Vam treure el cap a les fines-trelles per veure’ls marxar dins l’obs-curitat del túnel; n’hi havia molts, i vantardar a poder marxar. El noi que enshavia donat el pa ens esguardà ambtristor en allunyar-se. Érem la sola fa-mília que tenia allà.

I les hores van passar, interminables.D’ençà que havien marxat els soldatsens havien tret la llum. A les nou delmatí ens la van tornar a posar i, pocdesprés, una màquina de tren francesase’ns acostava per l’altra via, tirantd’un vagó francès. Venia a poc a poc,amb prudència, embolicant-nos ambtorrentades de fum. De segur que sen’anava a explicar als altres que ja nohi havia homes en armes dins del túnel.

–És que ja els tenim aquí?–Sí, senyora; ja els tenim aquí.Ja els tenim aquí. Ja són aquí. El

mot ja ha donat una imatge, una imat-ge quasi palpable a allò que ja sabíemi que havíem refusat perquè teníem porde la seva supremacia, del seu dominisobre les altres coses del món. En con-seqüència, el túnel ha perdut tota virtut

de protecció. El cos s’arrauleix, la pors’empara de l’esperit i la claror res-plendent de la boca espanyola esdevéesglaiadora. [...]

10

[...]Les hores passaven. Als altres com-

partiments els nens ploraven, dormien,tornaven a plorar, famolencs. Si de tarden tard un d’ells s’escapava al passa-dís del tren, la mare, espantada, sorti-da de seguida per agafar-lo.

L’endemà matí ens arribà una distri-bució de pa de França.

–És bon senyal, això? O dolent?–Val més que el fem durar, no fos

cas que...–Potser aquesta gent sap quan ens

treuran d’aquí...Jo era la sola a parlar francès; ho

vaig demanar als homes del pa. Ni tansols em van mirar.

Aquella tarda, les màquines van co-mençar a treure fum.

–Gràcies a Déu!Sols vàrem fer un petit tros de camí.

Quan ja la llum de la tarda començavaa arribar fins a nosaltres de la boca deltúnel ens van fer retrocedir. Vam haverde passar dins del tren una altra nit.

11

Vam haver d’aclucar els ulls per es-quivar la ferida brutal de la llumd’aquell migdia. El tren s’aturà ambgran estrèpit de xerrics vora l’andanafrancesa. Una renglera de gendarmesbarrava el pas per la banda sense cons-truir de l’estació de Cervera.

Vam baixar del tren a poc a poc, iva ser a poc a poc que ens vam anaracostant a l’entrada de la duana. Undevessall dens de gent desastrada,

bruta de sutge i cara macilenta. Eraincreïble, l’estrall que l’espera dins deltúnel havia fet en tots nosaltres. Lamare, de dona jove que era en marxarde Figueres, havia esdevingut unadona vella, no gaire menys vella delque jo havia de veure-la amb el pasdels anys.

Si la renglera de gendarmes eraapretada a fora, encara ho va ser mésquan ens vam trobar fins l’edifici de laduana. El doll dels vençuts s’estiravaentre la muralla d’uniformes negres iels llargs taulers damunt dels quals, end’altres temps, els viatgers obrien pera la inspecció els seus equipatges.Encara lluny de nosaltres, la llum de lasortida. Vaig posar-me de puntetes.Allà baix, davant la porta, un gendar-me desfeia l’adéu de les mans nuadesde la senyora Petra i del seu marit. Totsdos ploraven.

Quan el nostre torn arribà, el mateixgendarme s’interposà entre el meugermà i nosaltres. I la meva mare:

–Però, si és un infant, senyor gen-darme! Si només té setze anys!

–Els homes no poden estar al ma-teix lloc que les dones. Allez! Ouste!Ens van empènyer sense més contem-placions cap als bancals erms que lafil·loxera havia buidat feia prop d’unsegle. Allà sols hi havia dones der-rotades i infants sense pare. Ens vamgirar per esguardar el meu germà. Elvam veure que se l’enduien carreteraavall al mig d’un grup d’homes, ambel seu abric nou fet amb una roba demanta. Havien d’escolar-se anys abansque el tornés a veure, amb les màni-gues d’aquell mateix abric que li bai-xarien poc més avall dels colzes i elcinturó gairebé sota els braços. Quanvaig sentir-me amb prou força per es-guardar la meva mare vaig saber que,d’ara endavant, les decisions ques’haurien de prendre seria jo qui lesprendria.

10

El 1970 la família Pallach Juvé re-torna a Catalunya. Tots dos fan classes ala Universitat de Girona.

L’activitat política del marit de Teresaes multiplica fins l’any 1977. La mortdel marit enfosqueix la seva vida i tancauna esperança política a Catalunya.

El partit Socialista de Catalunya(ex-Reagrupament) –PSC (R)– ésproducte del canvi de nom delReagrupament Socialista i Democrà-tic de Catalunya. Aquest va ser fun-dat, com CDC, el darrer trimestrede 1974. Hi confluïen, sota la deci-siva i poderosa personalitat de JosepPallach, el SODSC (Secretariat d’O-rientació per la Democràcia SocialCatalana), nascut al seu torn el 1965com a conjunció de l’ala escindidal’any anterior del MSC (MovimentSocialista de Catalunya) i del qual for-maven part el mateix Pallach, Guer-ra, Tàpia, etc. i la part d’ERC de Bar-rera, el grup Socialistes Democrà-tics Catalans de Fèlix Martí, JoaquimFerrer i Josep Verde Aldea, d’inspi-ració cristiana, i grups comarcals comel Bloc Popular de Lleida, ambJoaquim Arana al capdavant. Pallach,Barrera i Verde van passar a consti-tuir-ne la direcció col·legiada.

Els 8 i 9 de gener de 1977 va ce-lebrar el II Congrés després de suc-cessius ajornaments. En aquest Con-grés, a part de fixar la línia política,resultà elegit Josep Pallach com a se-cretari general únic. Dos dies des-prés Pallach moria. Desapareix així,de sobte i en plena maduresa, un dels«animals polítics» més genuïns delpaís. Un dels polítics amb més capa-citat d’actuació, que vol dir govern.

Lluís M. Bonet i LlovetQuins són els partits polítics de Catalunya«Biblioteca de divulgació política»

11

1951: Amb Josep Pallach a Colliure; ella 30; ell, 31 anys

1975: Amb Pallach, la filla (Antònia) i el nét (Marc), de tres anys

LA COMMEDIA DELL’ARTE SOTA SOSPITA

Teresa Juvé no sap com se li va ocór-rer crear un detectiu del segle XVI. Diuque segurament mentre es documen-tava sobre l’època de Felip II a Cata-lunya. Perquè l’originalitat de les novel·-les policíaques de l’autora és, en granpart, l’època en què situa els seuspersonatges, la qual condiciona unes ca-racterístiques socials que són, per a lapersona lectora, una riquesa suplemen-tària que se suma a l’interès de la intri-ga i a l’encís dels personatges protago-nistes.

Teresa Juvé comenta que les donestenien un paper ben marginal a l’èpocai, per tant, va triar un detectiu masculí,el portantveus Plagumà, i el col·labo-rador, el jutge Joanola. Són éssers refle-

grotesca i misteriosa alhora, i el detectiu Jaume Pla-gumà, qui sap aconduir perfectament el fil del procésde descoberta del misteriós crim.

Potser el més poc original de la novel·la és la ma-nera com duu la trama detectivesca. Els efectes sor-prenents són escassos. El millor és la descoberta delpersonatge de la signora Ortència, però la resta ésevident i tens la sensació a la meitat de la novel·la queja coneixes qui és l’assassí.

Teresa Juvé coneix perfectament l’escriptor Ar-thur Conan Doyle, sobretot El gos dels Barkerville: elduet format per Sherlok Holmes i el seu inseparabledoctor Watson recorden el detectiu de la nostranovel·la Jaume Plagumà i el seu amic Joanola, els qualses passegen des de la meitat de la novel·la fins al finalinseparables.

En conjunt, la novel·la està força ben construïda, imanté el suspens fins al final, tal com demanen lesnovel·les d’aquest gènere.

Núria Cabré Castellví

La novel·la se situa a Barcelona a l’any 1582.Novel·la de detectius, explica la història d’un crim.

Hi estan implicats els homes i dones de la companyiade la commedia dell’arte italiana que ha fet venir aBarcelona el senyor Joan d’Aroles, el mort de la histò-ria. Jaume Plagumà, el portantveus del rei, que ha re-but la invitació del seu amic d’Aroles, es veu embolicaten el crim i l’ha de resoldre aviat, abans que la SantaInquisició s’hi posi pel mig.

La novel·la és magistral quant a ambientació: laBarcelona del 1582, al barri residencial antic. Es pas-seja pels llocs més coneguts d’aquest indret: PlaçaReial, Drassanes, Porta Ferrissa, Sant Pau del Camp,etc. Són excel·lents les descripcions de la ciutat, aixícom dels personatges que s’hi mouen.

Utilitza un narrador omniscient que combina demanera molt correcta les descripcions i els diàlegsdels personatges.

Quant als personatges, n’hi ha dos que estan forçaben trobats: la signora Ortència, l’actriu principal dela Companyia i màxima implicada en l’afer de la mort,

xius, que es compenetren i potencienles seves qualitats deductives. Plagumàresulta delicat i solitari, sovint esquerp,però la persona atenta a cada un delscasos amb què s’enfronta, pot descobrir-li un cor delicat i una fe absoluta en lajustícia. L’estil de l’autora és àgil i sintè-tic. No abusa de les descripcions, peròpodem gaudir de la bellesa dels momentsde calma, de la situació metereològica,de les atmosferes als palaus, convents,carrers i en plena natura.

Sens dubte, en català, les seves no-vel·les, de moment catorze, represen-ten una fita original i de gran interèsper a un públic que gaudeix amb el rao-nament i amb una època plena de se-ducc ions .

12

Avui Teresa Juvé és una dona ama-ble, agraïda, vital. Es lliura a la conversai, generosament, respon les preguntes.Tal vegada perquè enraonar deprés deles hores que esmerça a la solitudde l’escriptura pot convertir-se en unplaer.

Malgrat les hores, de sis del matí adotze del migdia, que diàriament tre-balla en els seus llibres, quan se li pre-gunta si és disciplinada, ho desmenteixreforçant les paraules amb un somriu-re enigmàtic.

Segueix els esdeveniments actuals icomenta que li agradaria fer un articlesobre el tema de la modificació del textconstitucional. Se’n riu dels comenta-ris dels qui afirmen que la Constituciód’un país no es pot pas canviar.

Es nota que se sent molt a prop de laseva família encara que s’hagi retirat ala calma d’Esclanyà. Comenta que elsnéts també han elegit l’interès per lapedagogia dintre de les seves especiali-tats. Quatre generacions seguides depedagogs li produeixen sorpresa i unorgull ben noble.

Té un aire irònic, un xic entrema-liat, tal com aquella joveneta que estavaatenta a les explicacions dels seus mes-tres, però, a casa, no estudiava. El quesempre feia eren les redaccions. Ha-vent pogut obtenir notables i ex-cel·lents, preferia tan sols aprovar i de-dicar-se a d’altres activitats. Seguramentpodem endevinar-ne algunes: escoltarmúsica, llegir i escriure.

Esguarda el paisatge i concentra lesenergies no gaire lluny d’on va néixerel seu marit. I de la terra i de les perso-nes, n’extreu també els personatges iel seu món.

13

El 1977, després de la mort del marit

1988: En la publicació d’El último guerrero (Foto Meli)

14

Originals manuscrits

15

La Dansade la mortConte inèdit (fragment)

La processó desfila pels carrers,grocs de llum de ciris. La presènciade la gent és un bloc d’ombra d’ons’escapa una remor confusa, feta decompassió, de comentaris, de pregà-ries. S’ha sentit una trompeta, i les fi-gures de la Passió han passat, tronto-llant al ritme de la marxa dels homesque la porten. Les devotes es signen,però potser no hi ha posat tot el reco-lliment degut; no gaire lluny, allà dar-rere, el lúgubre tambor de la Morts’acosta pels carrers que vénen del’església.

La remor que puja dels espectadorsesdevé més forta, potser també mésretinguda, com mig nuada d’esglai. Al’altra punta del carrer ha esclatat elllampec d’un flash de càmera estran-gera. La comitiva de la Mort ja s’acos-ta, ja arriba, ja s’ha aturat. A cada esta-ció que fa, la Dansa de la Mort esdevémés perfecta, més aèria.

El senyor Jacint camina a la unaamb ella d’ençà que va sortir de l’es-glésia.

–Déu meu, Déu meu... –diu, com sino ho pogués creure–. Mai no s’ha vistuna cosa tan perfecta.

I, també a cada estació, la seva emo-ció esdevé més forta. A la setena esta-ció ha hagut de portar-se les mans alpit.

La noia estrangera que el segueixcom una ombra, amb els ulls enlluer-nats clavats damunt del Pere dansaire,ha hagut de fer un salt per no ensope-gar amb ell quan s’ha esfondrat da-vant dels seus peus.

Teresa Juvé

El dia cinc de desembre de 2002Lourdes Domínguez entrevista la no-vel·lista Teresa Juvé al diari Avui en motiude l’aparició de dues novel·les editadesa Proa: Els assassins eren més d’un i Jugues-ca mortal. Abans de l’entrevista, la pe-riodista destaca la importància de lavarietat d’arguments d’intriga que lahistòria de la Catalunya del segle XVIproporciona a Teresa Juvé, la vídua delpolític i pedagog Josep Pallach, prota-gonitzades pel seu incansable portant-veus Plagumà. Aquest detectiu el tro-bem també en dues novel·les editadesanteriorment com La Commedia dell’Artesota sospita o a Un crim a l’armada invenci-ble. L’esmentat portantveus Plagumà, undetectiu privat contemporani en laCatalunya governada per Felip II, al se-gle XVI, «és un solter ni gaire jove nigaire vell» que té un alt càrrec i unagran dosi deductiva i resol les investiga-cions amb l’inseparable jutge Joanola,un personatge que el complementa «enerigir-se com una mena d’alter ego», ala manera de Sherlock Holmes i enWatson. També s’hi veu reflectida la in-fluència d’Agatha Christie sobretot enles novel·les en què apareixen aquestsdos personatges. L’autora fa l’ullet allector, l’acompanya i, com bé assenyalaJ. M. Hernández Ripoll en comentardues obres de Teresa Juvé, «l’enreda en

una teranyina lògica que acaba en unfinal enganyós. Un cop aquí, quan es faevident que les peces no encaixen, l’au-tora dóna un rapidíssim cop d’efecte,un tomb radical amb què destapa tot elpastís (...). És la manera ideal per man-tenir el suspens fins gairebé l’últimaparaula».

Teresa Juvé afirma a Lourdes Do-mínguez que, tot i haver començat apublicar novel·les de suspens als vui-tanta anys, sempre li ha agradat lanovel·la negra. Anteriorment, l’any1963, ja va quedar finalista del premi«Nadal» amb La charca en la ciudad, unaobra encara inèdita on s’explica la sevaexperiència als camps de dones deFrança, un tema encara tabú aleshoresi que, per qüestions de censura, l’edi-tor no es decideix a publicar-la. Tan-mateix, el fet d’escollir el segle XVIper ambientar les seves novel·les ésperquè l’autora és especialista en lite-ratura occitana dels segles XVI i XVIIAixí, a més de ser coneixedora d’aques-ta època li interessa situar l’acció alregnat de Felip II «un moment deci-siu per al destí de Catalunya i són tam-bé els anys en què l’absolutisme posales seves bases». Respecte a la seva vo-cació d’escriptora, Teresa Juvé diu queaprèn a llegir als cinc anys i des de moltjoveneta no para de llegir contes. Als

dotze anys ja llegeix Tolstoi i, desd’aleshores la literatura és la seva pas-sió. Apunta, però, que la seva primeravocació és convertir-se en realitzado-ra de cinema. Potser per aquest motiules seves novel·les són molt cinemato-gràfiques. L’autora també clarifica lamissió del portantveus al segle XVI: «elscomtes-reis no volien que els veguersesdevinguessin senyors feudals i peraixò no els permetien romandre mésde tres anys al mateix lloc. Per super-visar-los, van instaurar la figura delportantveus (alguns en deien llocti-nents o governadors). La seva missióera viatjar per les diferents vegueries(amb una cort de justícia formada perun jutge, un escrivà i diversos agutzils)i impedir que els veguers es descon-trolessin». L’autora afegeix que, segonsles lleis de les Corts Catalanes, elsportantveus no podien quedar-se mésde tres mesos a la mateixa vegueria, ia ixò l i va molt bé per s i tuar lesinvestigacions de Plagumà en diferentsllocs de Catalunya. Teresa Juvé defi-neix el seu protagonista com un homecult ivat que se sent més l l igat al’Administració i els reis catalans queno pas a Castella; senzill, bo, que miraal seu voltant de forma irònica i no espren gaire serisament ni a ell mateix;dubta i s’equivoca com qualsevol ésser

16

17

humà. Afegeix l’autora que el fet queella sigui dona fa que el seu detectiutingui de vegades reaccions més aviatfemenines. En l’actualitat, Teresa Juvéescriu una nova obra, la seva tretzenanovel·la, on Plagumà se’n va a Parísperquè Enric IV el vol conèixer. Lanovel·lista afirma que escriu cada diaunes sis o set hores, al matí i, a la tarda,es dedica a mirar sèries policíaques.Respecte a la manera com estructurales seves novel·les, diu l’autora queparteix d’un esquema que pot anarvariant mínimament, però que elsprincipis i els finals els té clars quancomença l’obra. Finalment, respectea les seves novel·les en castellà El últi-mo guerrero i La charca en la ciudad, les vaescriure en aquest idioma perquè laseva educació escolar és en castellà,però quan es posa a escriure les obresdel portantveus Plagumà pensa que«en honor al meu pare i al meu marithavia de passar-me al català». En JosepPallach, el seu marit, trapassat el 1977,va ser el seu primer lector i ara que nohi és, la seva filla li llegeix els manus-crits. Teresa Juvé acaba l’entrevista ambuna defensa de la llengua catalana,tema que sempre li ha preocupat enescriure les seves obres de ficció.

Núria Cabré CastellvíFinals de 2002, en una entrevista a l’Avui (Foto R. Ramos)

Aquest àlbum s’ha editat

amb motiu de l’homenatge a

TERESA JUVÉ

organitzat pel Centre Català del PEN Club

l’1 d’abril de 2004