LES FORMES DE LA TERRA 4
32
El relleu d’Europa, d’Espanya i de Catalunya
-
Upload
gisela-perez -
Category
Documents
-
view
225 -
download
0
description
descripció reller
Transcript of LES FORMES DE LA TERRA 4
El relleu d’Europa, d’Espanya
i de Catalunya
8. El relleu d’Espanya
La Península Ibèrica és situada a la part més meridional
d’Europa.
El relleu peninsular es caracteritza per l’elevada altitud
mitjana.
Pel que fa al relleu dels arxipèlags, el de les illes Balears és
molt semblant al de la Península; en canvi, el de les illes
Canàries és molt accidentat i d’origen volcànic.
El relleu peninsular presenta quatre trets fonamentals:
La forma massissa, donada per l'amplada i l'extensió de les seves costes.
L'elevada altitud mitjana (660 m), donada per l'existència d'un extens altiplà central (¾ del territori) i per les nombroses serralades que hi ha.
L'altitud dificulta les comunicacions, l'agricultura i crea un clima més dur.
La disposició perifèrica del relleu peninsular, donada pels relleus perifèrics que envolten la meseta.
La diversitat del relleu peninsular
El relleu peninsular presenta quatre grans unitats
morfoestructurals:
1) La Meseta, amb les seves muntanyes interios i
perifèriques.
2) Les serralades exteriors a la Meseta.
3) Dues grans depressions.
4) Els relleus litorals.
La Meseta és la unitat principal del relleu espanyol (45% de
la seva superfície)
Presenta dos grans blocs:
- La submeseta nord (travessada per la xarxa del
Duero)
- La submeseta sud (formada per dos altiplans – Tajo
i Guadiana- separats pels Monts de Toledo)
A la Meseta s'hi poden diferenciar diverses unitats de relleu:
L'antic sòcol paleozoic, que aflora a la part occidental de la
Meseta (Zamora i Salamanca) en forma de suau peneplà, que
es fa una mica més extens a Extremadura.
Les conques sedimentàries, al costat oriental de la Meseta,
que han format un relleu d'erms, camps i relleus en costa.
Les serralades interiors de la Meseta.
Les vores muntanyoses de la Meseta.
Les serralades interiors de la Meseta.
El Sistema Central i els Monts de Toledo són dues serralades
orientades d'est a oest. En general presenten formes suaus i
arrodonides.
El Sistema Central
Divideix la Meseta pràcticament en dues meitats. És format
per diferents serres d'altitud important: Somosierra,
Guadarrama, Gredos, Gata i Serra de l'Estrella (Portugal).
Els Monts de Toledo
Divideixen en dues parts la Submeseta Sud.
Fan de divisòria d'aigües entre la conca del Tajo i la del
Guadiana.
Són un conjunt de serralades d'alçades modestes: els Monts
de Toledo, i les serres de Guadalupe, Montánchez i San Pedro.
Les vores muntanyoses de la Meseta.
Les serralades principals que envolten la Meseta són:
Massís Galaicolleonès
Part de la Serralada Cantàbrica Massís Asturià
Serralada Cantàbrica
Gran part de Sierra Morena
El Sistema Ibèric
El Massís Galaicolleonès
Comprèn Galícia, les serres de l'oest d'Astúries, les
Muntanyes de Lleó i la serra de la Cabrera i Segundera.
Correspon a un fragment del relleu més antic de la
Península, molt erosionat.
La Serradala Cantàbrica
Forma una cadena lineal que poden dividir en:
● Part occidental (Massís Asturià), amb un relleu elevat i
trencat.
● Part oriental (Muntanya Cantàbrica), amb cims més baixos.
El Sistema Ibèric
Limita la Meseta de nord-oest a sud-est.
● El sector nord, amb serres com la Demanda, el Moncayo o els
Pics d'Urbion, que separen la Meseta de la Depressió de l'Ebre.
● El sector sud, format per diverses serres i depressions
creuades per rius (Monts Universals, Serra de Conca, Serra
d'Albarracín, serra de Javalambre, Gúdar i Maestrat).
Sierra Morena
Constitueix la vora meridional de la Meseta, separant-la de la
depressió del Guadalquivir.
Pirineus Pirineus axials o centrals
Prepirineus
Serralades Litorals Catalanes Serralada Prelitoral
Serralada Litoral
Serralades Bètiques Serralada Penibètica
Serralada Subbètica
Els Pirineus
Serralada d'uns 440 km que s'estén des del Golf de Biscais fins al Cap de Creus.
Els podem dividir en dos conjunts:
Pirineus axials o centrals.
És on es troben les altituds més notables (Aneto, 3404 m; Mont Perdut, 3355 m; Pica d'Estats, 3143 m)
Les comunicacions són difícils, i encara hi ha restes de glaceres.
Prepirineus.
Presenten una menor altitud i unes formes més suaus. Es divideixen en les serralades interiors (Guara i Peña) i les exteriors (Cadí, Montsec), situant-se entremig la depressió mitjana pirinenca.
Les Serralades Litorals Catalanes
Es tracta de dues rengleres muntanyoses paral·leles a la
costa, separades per una depressió longitudinal.
Serralada Prelitoral.
Presenta algunes altituds considerables (Turó de l'Home,
1706 m).
Serralada Litoral.
Presenta un desenvolupament escàs.
Les Serralades Bètiques
El conformen la Serralada Penibètica i la Serralada
Subbètica, separades per una sèrie de depressions.
Serralada Penibètica.
Situada vora la costa. Trobem entre d'altres serres Sierra
Nevada (Mulhacén, 3481 m).
Serralada Subbètica.
Va pràcticament des de Gibraltar al cap de la Nau.
Les serres que destaquen són les de Cazorla, Segura, Sagrai
Mágina.
Les depressions de l'Ebre i el Guadalquivir van ser ocupades pel mar, i posteriroment esdevingueren llacs, que es van anar reomplint amb sediments.
Amb el temps els rius erosonaren aquests paisatges creant relleus tabulars, valls i terrasses. Es tracta de terrenys fèrtils i relativament plans.
La Depressió de l'Ebre
Recorreguda pel riu Ebre, queda encaixada entre els Prepirineus, el Sistema Ibèric i les Serralades Litorals Catalanes.
La Depressió del Guadalquivir.
Recorreguda pel riu Guadalquivir, s'estén entre Sierra Morena i les Serralades Bètiques.
Costes atlàntiques Costa cantàbrica
Costa gallega
Costa atlàntica andalusa
Costes mediterrànies Andalusia i Múrcia
Golf de València
Litoral Català
Les costes atlàntiques
La costa cantàbrica
Hi predominen les formes altes i rectilínies.
Les planes i platges són escasses.
Hi ha penya-segats on les muntanyes arriben a la costa.
Les ries del cantàbric són, en general, curtes i estretes.
La costa gallega
S'estén des de la Punta de l'Estaca de Bares i el cap Ortegal
fins a la frontera de Portugal.
El més característic de la costa gallega són les ries.
La costa atlàntica andalusa
Entre la frontera portuguesa i el Penyal de Gibraltar s'estén
el golf de Cadis.
Els al·luvions dels rius han constituït planades costaneres que
formen costes baixes i sorrenques, on el vent forma dunes.
Les costes mediterrànies.
El litoral mediterrani és constituït per un seguit de costes
baixes i rectilínies, que formen amplis arcs separats pels caps
de Creus, Nau, Palos i Gata.
La costa mediterrània d'Andalusia i Múrcia.
També rep el nom de costa Bètica.
S'estén des de l'estret de Gibraltar fins al cap de la Nau.
És una costa tallada, amb camps de dunes i albuferes (Mar
Menor, Múrcia).
El Golf de València.
Des del cap de la Nau fins al delta de l'Ebre s'estén una
gran plana litoral (400 km), pràcticament sense interrupció.
S'hi alternen platges, aiguamolls, albuferes (València) i
tómbolos (penyal d'Ifac, Calp, Alacant).
El litoral català.
No és una costa uniforme. S'alternen deltes, petites planes
litorals, costes escarpades i costes abruptes.
L'arxipèlag Balear
Les illes de Mallorca, Eivissa i Formentera són fragments
emergits de la Serralada Subbètica.
Al nord de Mallorca destaca la Serra de Tramuntana, mentre
que a l'altra banda de la illa hi ha la Serralada de Llevant. Entre
ambdues s'estén una ampla depressió central. Als extrems
d'aquesta depressió s'obren les Badies de Palma, Alcúdia i
Pollença.
Eivissa i Formentera presenten un relleu muntanyós i una gran
plana.
Menorca està relacionada amb la Serralada Litoral Catalana.
L'altitud és escassa i destaca la plana.
L'arxipèlag Canari
L' arxipèlag de les illes Canàries es va formar durant el període Terciari. Es formà la Gran Dorsal Atlàntica, de la qual emergiren una sèrie d'illes volcàniques, com les Canàries.
El relleu volcànic de les Canàries és molt complex (cons volcànics, calderes, barrancs, colades de lava, penya-segats, platges...). De fet, la formació de les illes Canàries és un procés continu. El Teide (3718 m) és un volcà actiu. També hi ha notícia històrica de gran activitat volcànica a Lanzarote (segle XVIII).
Les illes més properes a Àfrica (grup Oriental) són força planes (Lanzarote i Fuerteventura). Les del grup Occidental (Tenerife, La Palma, La Gomera, El Hierro i Gran Canària) són muntanyoses.
