LES NEVERES DE GEL

ELS POUS DE NEU

Les neveres de gel

Les neveres, cases de neu, pous de glaç, pous de neu o caves, són forats que trobem a les muntanyes on neva durant l’hivern. Han estat realitzats amb el propòsit d’omplir-los de neu o gel després de les nevades per tal de disposar-ne durant la resta de l’any.

Entre els segles XVI i XIX es generalitzà la construcció de pous de neu per al comerç del gel, eren construccions destinades a guardar la neu recollida durant l’hivern.

Podemos distinguir dos tipos de construcciones: con pozo excavado y cubierta de obra, ó carentes de pozo y cubiertos formadas por ramas, tejas…

D’arquitectura senzilla, estan formades per un pou circular de pedra de profunditat variable i un sostre format per una extructura de pedra i recobert de fusta.

Després de les nevades, els homes acumulaven la neu al seu interior, la premsaven amb taules fins a formar gel (així disminuïen el volum ocupat i conservaven la neu més temps), el separaven amb capes de palla i durant la nit es trossejava per a transportar-lo als pobles i ciutats.

L’activitat de les geleres artificials és coneguda des del temps dels romans ( 2000 a.C.). En l’antiguitat clàssica els metges ja prescribien la utilització del

fred amb finalitats medicinals . Aquest ús es va recuperar amb força en el Renaixement

Fins a l’aparició dels frigorífics tal com els coneixem, la conservació d’aliments es realitzava gràcies a la salmorra, els adobs, les conserves o l’aprofitament de la neu. Aquest últim sistema va ser base per a un treball i una professió que va perviure fins a aproximadament 1930.

La progressiva implantació de fàbriques de gel a partir de 1890 en diverses ciutats va deixar de costat la xarxa de geleres artificials i la producció de gel aprofitant el clima. Fins llavors s’aprofitava un recurs natural (renovat anualment) de manera sostenible, encara que depenent del clima, la qual cosa donava èpoques d’escassetat de gel en front d’altres de grans nevades que omplien les montanyes de neu i jornalers.

EL regne de Valencia va ser un dels principals consumidors de gel d’Espanya. A la fi del segle XVIII el llibre: Llibre de conte i raó de l’arrendament de la neu permet d’avaluar la quantitat de neu que arribava a la ciutat de València en uns 2 milions de kg., encara que durant el transport es perdia una quantitat no declarada.

Des del port d’Alacant s’exportava una gran quantitat de neu a Eivissa i el nord de Àfrica.

La primera obra monogràfica europea sobre l’ús terapeutic del gel és del metge valencià Francisco Franco, originari de Xàtiva i es titula Tractat de la neu i de l’ús della (Sevilla, 1569).

Tractat de Juan carvajal, utilitats de la neu, deduïdes de la bona medecina (Sevilla,1611).

Methodo curativo i ús de la neu del doctor Alonso de Burgos (Còrdova,1640).

TRABAJO REALIZADO POR LOS ALUMNOS DE 2º ESO

INSTITUTO JAIME IIALICANTE