Les Nostres Arrels • 11

Antoni Conejo da Pena (ed.)

L’INFANT PERE D’ARAGÓ I D’ANJOU

«MOLT GRACIÓS E SAVI SENYOR»

00Infant Pere.indb 3 18/03/16 14:06

Primera edició: desembre del 2015

© del text: els autors© d’aquesta edició: Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

i Cossetània Edicions

Editen: Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

Pl. de l’Ajuntament, 6 • 43891 VandellòsC. Alamanda, 4 • 43890 L’Hospitalet de l’Infant

Tel. 977 823 313 • Fax 977 823 900cultura@vandellos-hospitalet.cat • www.vandellos-hospitalet.cat

9 Grup Editorial / Cossetània EdicionsC. de la Violeta, 6 • 43800 Valls

Tel. 977 602 591 • Fax 977 614 357cossetania@cossetania.com • www.cossetania.com

Imatge coberta: detall d’una miniatura que acompanya el salm 61 del Saltiri anglocatalà (1346-1348; BNF, ms. Lat 8846, f. 106r); facsímil: © M. Moleiro Editor

Imatge contracoberta: detall de l’infant Pere d’Aragó extret d’un dibuix del Tractatus de vita, moribus et regimine principum, sive comentarius

in primum Librum Regum (1752; BNE, ms. 12987, f. 8r)

Imatge solapa dreta: segell de l’infant Pere, 1356 (Sagarra, Sigillografia catalana, 1916, LXVIII, 197)

Disseny i composició: Imatge-9, SL

Impressió: Gràfiques Moncunill, SL

ISBN: 978-84-9034-381-4

DL T 286-2016

00Infant Pere.indb 4 18/03/16 14:06

5

Índex

Presentació, per Alfons Garcia ...........................................................................7

Introducció, per Antoni Conejo .........................................................................9

«Per lo servey del senyor rey e per exaltament de la Corona d’Aragó». La carrière politique de l’infant Pierre d’Aragon ........................................17 Alexandra BeauchampEconomia, política i mecenatge al comtat d’Empúries en temps de l’infant Pere (1325-1342) .......................................................................57 Joel Colomer Casamitjana i Miquel Àngel Fumanal PagèsPoètica i literatura tardotrobadoresca a la cort de l’infant Pere .....................87 Marina Navàs FarréPoesies i profecies de l’infant Pere ................................................................. 111 Daniel Genís MasEl govern del comtat de Prades en temps de l’infant Pere ........................... 123 Eduard Juncosa BonetLa cancillería del Infant Pere: entre el pragmatismo y la teoría .................. 143 Manuel Romero TallafigoEl castell dels comtes de Prades a Falset. Una aproximació des de l’arqueologia ................................................................................... 167 Joan Menchon BesL’infant Pere i les mines d’argent de Falset: l’impuls d’una explotació d’èxit .............................................................................. 215 Albert Martínez ElcachoÀmplies, belles i aptes: les grans obres de la Tortosa gòtica en època de l’infant Pere ........................................................................... 239 Jacobo Vidal FranquetL’infant Pere i Ferrer Bassa: el Saltiri anglocatalà, una obra cabdal de la miniatura gòtica catalana ................................................................ 265 Albert Martínez Elcacho i Joan Yeguas GassóL’hospital de l’infant Pere «in loco vocato Coyll de Balaguer» ..................... 285 Antoni Conejo da Pena

00Infant Pere.indb 5 18/03/16 14:06

7

La identitat dels pobladors de l’Hospitalet de l’Infant està lligada al seu hos-pital i a la figura del seu fundador, l’infant Pere. Un sentiment que s’ha format gràcies al treball dels que ens han precedit i que cal reforçar en el present, per-què perduri viu en les generacions futures.

Per això, cal persistir i, per fer-ho, a més de dur a terme obres de conserva-ció, manteniment i, si escau, de millora de l’edifici i el seu entorn, d’aprofundir en el coneixement de les característiques arquitectòniques, els usos i els fets històrics que hi estan relacionats, és necessari conèixer el seu promotor, l’in-fant Pere d’Aragó. Un personatge caracteritzat per la seva saviesa, l’eloqüència i discreció, i la sagacitat diplomàtica entre altres atributs, tal com recull el pro-fessor Antoni Conejo en la introducció de l’obra.

Saber com pensava, què el va portar a bescanviar el seu patrimoni, què pre-tenia aconseguir amb la construcció de l’hospital, la seva contribució a la cons-trucció d’altres edificacions similars… Aconseguir tenir resposta a aquestes qüestions i a tantes altres que s’han plantejat al llarg del temps és la finalitat d’aquesta publicació que ha editat l’Ajuntament.

Aquest llibre és un recull de diversos articles elaborats al voltant de la figura de l’infant Pere, del seu temps i del poble de l’Hospitalet i del seu entorn. Es tracta d’un estudi transversal de la seva figura, ja que a més d’articles d’una orientació històrica clara, n’incorpora altres de ciències afins, com ara l’art o la literatura. Totes les dades provenen d’especialistes reconeguts en la matèria, de solvència contrastada en el món universitari i de la recerca, que tenen un gran coneixement sobre el personatge i el seu temps.

Voldria aprofitar aquesta presentació per agrair públicament a tots ells la seva col·laboració en l’elaboració d’aquesta obra que serà, sens dubte, una apor-tació cabdal que perdurarà durant molt temps en el món acadèmic quan es vulgui conèixer i aprofundir sobre la personalitat de l’infant Pere d’Aragó i la seva influència entre els seus contemporanis.

Una menció especial mereix la tasca del veí i historiador Antoni Conejo, impulsor i curador d’aquesta publicació. El professor Conejo sempre ha estat vinculat al seu poble i a la història medieval del seu entorn. La seva estima per

Presentació

00Infant Pere.indb 7 18/03/16 14:06

A. Garcia

8

l’Hospitalet de l’Infant i la seva formació i professionalitat l’han dut a voler co-nèixer més i millor el nostre hospital i tot el que es va gestar a partir d’aquesta construcció.

Sense la pretensió d’obviar cap dels altres autors, també m’agradaria fer un agraïment especial a l’arxiver i documentalista Manuel Romero Tallafigo, a qui tant devem els veïns del municipi d’aquesta darrera generació pel fet d’haver-nos obert els ulls i la ment cap a un passat massa temps oblidat. La seva tasca ha permès desenvolupar l’interès i la recerca per l’hospital i el seu fundador.

Per acabar, voldria reconèixer, igualment, el treball constant i el bon criteri del personal de la Regidoria de Cultura i, en particular, de la regidora Núria Ortiz i el tècnic Alexis Castillo, així com dels membres del Consell Editorial de l’Ajuntament, que han donat suport a la publicació d’aquest llibre i l’han facili-tat amb la seva feina.

Enhorabona a tots, autors, veïns i visitants, perquè teniu a les vostres mans un exemplar d’una obra referent sobre l’infant Pere i el seu temps.

Alfons GarciaAlcalde de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

00Infant Pere.indb 8 18/03/16 14:06

9

Introducció

Un menú degustació en record de l’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Vers 1328, el cronista Ramon Muntaner escrivia un breu però captivador elogi de l’infant Pere d’Aragó i d’Anjou: «és molt graciós e savi senyor, e el plus subtil que senyor qui en el món sia tan jove, e de totes bonees e savieses com-plit». Pocs anys abans, el 1325, el papa Joan XXII havia escrit una carta al rei Jaume II en què reconeixia l’eloqüència i la discreció del seu fill Pere, amb qui havia compartit la taula en un dinar a la cort pontifical d’Avinyó. I ja traspassat, el 1386, el menoret gironí Francesc Eiximenis el destacava com un «molt alt senyor e de santa memòria». Però, qui va ser aquest príncep de sang reial que es va fer mereixedor d’aitals elogis? Qui va ser aquest «graciós e savi senyor», «de santa memòria», el record del qual ha esdevingut encara més perenne gràcies a la vila de l’Hospitalet de l’Infant? I com és que fins ara no ha estat objecte d’una monografia?

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou fou el vuitè fill dels reis Jaume II i Blanca d’Anjou. Pel que sembla, va néixer en una data indeterminada entre el 25 de març i el 12 de novembre de 1305, molt probablement a la ciutat comtal; així doncs, el 2015 se n’ha commemorat el 710è aniversari. La seua va ser una vida apassionada, curulla d’estímuls que el van dur a alternar amb els personatges de més alta volada de l’època. Del pare en va heretar la sagacitat diplomàtica i la capacitat de saber ocupar el lloc que li pertocava en cada moment, tot i que en ocasions això va xocar amb alguna de les seues ambicions personals, a les quals es va veure abocat a renunciar. La petjada de la seua mare a priori s’intueix més aviat lleu, car va morir quan ell només fregava els cinc anyets i, per tant, difícilment en degué retenir alguna cosa més que unes poques imatges difu-minades. Tanmateix, la reina Blanca havia deixat rere seu una estela de bons actes, de compromís institucional, de discreció, de lleialtat conjugal i d’estima-ció materna, que sens dubte van restar ben gravats en la ment dels qui la van conèixer. De resultes de tot plegat, l’infant va esdevenir una persona inquieta, poc conformista i àvida d’experimentar i conrear els diversos camps de l’escena política, intel·lectual, espiritual i cultural de l’època. Així, no és estrany que acumulés un grapat de distincions i títols, com ara comte de Ribagorça (1322-

00Infant Pere.indb 9 18/03/16 14:06

A. Conejo

10

1358), d’Empúries (1325-1342) i de les Muntanyes de Prades (1342-1358). Però també va exercir els càrrecs de lloctinent, ambaixador, capità general, me-diador, tutor, canceller, «privat», senescal, majordom i, en paraules de Pere III el Cerimoniós, d’assessor «prudent, lleial i savi».

De la lectura dels documents també se’n traspua un sincer enamorament envers la dona de la seua vida: Joana de Foix, filla del comte Gastó I de Foix. Amb ella es va casar el 12 de maig de 1331 a Castelló d’Empúries. Fruit d’aquest matrimoni van ser els seus quatre fills: Jaume, Alfons, Joan i Elionor. Potser encara n’hi va haver un altre, però no queda clar si va veure la llum viu o mort, o fins i tot, si les complicacions d’aquest presumpte cinquè embaràs van ser la causa del traspàs de na Joana. No se sap amb exactitud quan es va pro duir aquesta trista notícia: tal vegada el 1344, però l’únic que podem asseverar és que el maig de 1348 ja havia abandonat aquest món. La pèrdua de l’espo-sa marcà un punt d’inflexió en la vida de l’infant: a partir de llavors, la seua presència a la cort va minvar, fet que s’accentuà encara més d’ençà de 1358. El 12 de novembre d’aquell any ingressà com a frare franciscà al convent de Sant Francesc de Barcelona, i des d’aquell instant i fins a la seua defunció va dedicar la major part dels esforços a la contemplació espiritual i a escriure tex-tos de caràcter visionari imbuït per les tesis apocalíptiques del teòleg calabrès Joaquim de Fiore. Pere d’Aragó va morir el 3 de novembre de 1381 a la localitat toscana de Pisa; 37 anys abans, el 8 de novembre de 1344, havia fundat l’hos-pital del Coll de Balaguer. Poc podia imaginar-se que aquella iniciativa seria el garant del seu record etern.

Però amb això no n’hi ha prou. Ni tampoc d’evocar una vegada i una altra les elogioses paraules amb què encapçalàvem aquestes línies. Al meu enten-dre, la vida de l’infant Pere exigia des de fa molt temps una monografia. Autors de la primera meitat del segle xx com Alfons M. de Barcelona, Andreu Ivars, Ferran Valls i Taberner, Josep M. Pou i Jesús E. Martínez Ferrando ja n’havien ponderat la seua importància, i altres de més recents, com Jaume Castillo, Manuel Romero, Lluís Cabré o Alexandra Beauchamp, també. Per fortuna, i no podia ser d’una altra manera, l’Ajuntament de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant ha decidit posar el punt i final a aquest deute històric i publicar el lli-bre que teniu a les mans, que us ofereix un complet menú amb què degustar les múltiples facetes d’una de les figures capdavanteres de la política, l’art i la cultura catalanes del seu temps.

I aquest menú no s’enceta amb un senzill aperitiu sinó amb un plat prin-cipal. Alexandra Beauchamp, probablement la que millor i més a fons ha tre-ballat el personatge, ens obsequia amb un esplèndid repàs biogràfic que posa l’èmfasi en el paper jugat per l’infant al costat dels tres reis amb qui va compar-tir la seua llarga vida: el seu pare, Jaume II, el seu germà, Alfons III el Benigne,

00Infant Pere.indb 10 18/03/16 14:06

11

Introducció

i el seu nebot, Pere III el Cerimoniós. A més, no esquitlla la seua extraordinària capacitat per aplegar un nodrit patrimoni, repartit entre l’Aragó, València i Ca-talunya, ni tampoc les relacions personals que va forjar amb els representants de les més altes esferes de l’Església. L’estudi qualifica l’infant Pere com un pilar fonamental i garant de l’equilibri del govern reial de l’època, i es clou amb una fugaç menció al De vita, moribus et regimine principum, el seu llegat polític, un manual a l’ús del bon governant i que, en paraules de Beauchamp, va ser escrit per un «vell savi».

D’entre els nombrosos títols que va «col·leccionar», un dels més rellevants fou el de comte d’Empúries. Aquest no era un comtat qualsevol, car es tractava d’un dels més rics i ambicionats del Principat. Després de la mort sense des-cendència del comte Malgaulí (1322), Jaume II s’ho va fer venir bé per posar el domini sota el paraigua regi i cedir-ne el control al seu fadristern Pere (1325-1342). Joel Colomer i Miquel Àngel Fumanal han cuinat un plat a foc lent que ressegueix el periple empordanès de l’infant a través de la lectura atenta de la documentació conservada. Hi destaquen els problemes econòmics patits arran del fastuós matrimoni amb Joana de Foix, que el van obligar a empenyorar al-gunes de les peces més preuades del seu tresor particular, com ara una corona d’or per la qual va obtenir una quantitat prou significativa: 6.000 sous.

Per la seua banda, la contribució de Marina Navàs ens fa pensar com n’és d’important el plaer d’assaborir una bona lectura i una bella peça sonora. Les inquietuds culturals del nostre infant el van dur a compondre poesies per a ser recitades al son de la música. Malauradament, no se n’ha conservat cap i tan sols en tenim constància per fonts indirectes. Sigui com sigui, Navàs fa una acurada aproximació a aquesta afició i al seu vincle amb el famós poeta occi-tà Ramon Cornet, que en el seu Doctrinal de trobar va descriure l’infant, quan només comptava amb 19 anys, com a «caps d’amor», és a dir, com un poeta experimentat, savi i cortès.

La lírica és també un dels ingredients que caramel·litzen el text de Daniel Genís, encara que el seu discurs se centra, sobretot, en el vessant profètic de l’infant Pere. El 1358 havia renunciat als seus títols i les seues riqueses, després de retirar-se al convent de Sant Francesc de Barcelona. D’ençà de llavors, es va sentir molt atret per les reflexions apocalíptiques de l’abat calabrès Joaquim de Fiore, i va traslladar al paper algunes de les visions de tipus mil·lenarista que ell mateix va tenir, la interpretació de les quals no es pot deslligar del conflicte cismàtic en què l’Església occidental estava immersa en aquell moment.

Un altre dels episodis decisius en la vida de l’infant va tenir lloc el 1342, quan va permutar, amb el seu germà Ramon Berenguer, el comtat d’Empúries pel de les Muntanyes de Prades. Eduard Juncosa ja s’ha ocupat en altres oca-sions de les estratègies ordides per Jaume II per consolidar el poder reial i man-

00Infant Pere.indb 11 18/03/16 14:06

A. Conejo

12

tenir a ratlla les aspiracions nobiliàries, però igual que ho faria un bon cuiner, ara ha estat capaç de renovar la carta i seduir-nos amb un apetitós plat en què analitza les particulars circumstàncies del govern de l’infant Pere al capdavant del comtat pradenc (1342-1358). Tal com diu l’autor, des del primer dia, el seu objectiu prioritari va ser «mellorar los nostres lochs e dar creximent a nostres sotsmeses» i, efectivament, així va ser.

Una d’aquestes «mellores» va ser la creació d’una cancelleria comtal. Diuen que l’experiència és un grau, i en Manuel Romero, abillat amb el barret de xef, ens explica pas a pas com funcionava aquesta oficina amb seu al castell de Falset, quina mena de documents s’hi produïen i quins actors van ser els encarregats de redactar-los i de fer-los arribar al seu destí. Molts dels manuscrits realitzats sota el mandat de l’infant Pere es conserven a l’Arxiu Ducal de Medinaceli, com ara el llibre d’administració de rendes i despeses de l’estampació i aposició del segell, l’anomenat Pro iure sigilli, redactat pel notari Bernat Pallarès.

Precisament, Joan Menchon dedica el seu capítol al castell falsetà. Es tracta d’una exhaustiva anàlisi de l’evolució històrica i constructiva de l’edifici, cap i casal del comtat, condimentada amb les conclusions i hipòtesis extretes de les excavacions arqueològiques que s’hi han realitzat des de l’any 1998. El lector es plaurà d’un complet catàleg de planimetries i imatges, d’entre les quals des-taca una magnífica pila de baptisme procedent de l’església castral i parroquial —avui dia custodiada al MNAC, a Barcelona—, decorada amb una sèrie d’es-cuts del comtat i de la mateixa vila de Falset.

En aquest castell i fruit de la intensa activitat cancelleresca que hi tenia lloc, el 28 de novembre de l’any 1344, s’hi van redactar les ordinacions per regular l’explotació de les mines d’argent de l’àrea del Molar-Bellmunt-Falset. Albert Martínez Elcacho va consagrar a aquest tema la seua tesi doctoral «Pro crosis argenti» llegida a la Universitat de Lleida el 2014. Aquí tenim l’oportunitat de fer-ne un tastet i comprovar com les bases d’aquesta explotació minera van ser determinants per dilatar el patrimoni del comtat pradenc i del mateix infant.

Ara bé, en un llibre d’aquestes característiques amb un protagonista molt clar, hom podria haver caigut en l’error d’oblidar-se de la realitat que l’envol-tava. Tenint present que un dels epicentres de la vida d’en Pere d’Aragó va ser l’hospital del Coll de Balaguer, no hi podia faltar una aproximació al context arquitectònic i artístic de la diòcesi de Tortosa, a la qual pertany des de la seua fundació. I qui millor per amanir un servei tan variat com aquest que en Jacobo Vidal, el més reconegut especialista sobre el tema. Vidal aprofita l’avinentesa per parlar-nos de les obres dutes a terme al palau episcopal, a la catedral i a la Suda de la capital del Baix Ebre durant el tres-cents.

Encarant la recta final, Albert Martínez Elcacho i Joan Yeguas sacsegen els fonaments historiogràfics d’un dels monuments de la miniatura gòtica catala-

00Infant Pere.indb 12 18/03/16 14:06

13

Introducció

na: el Saltiri anglocatalà. Les vicissituds d’aquest extraordinari manuscrit són ja de per si particulars. Iniciat a les acaballes del segle xii a l’«scriptorium» de l’abadia anglesa Christ Church de Canterbury, restà incomplet, fins que a mit-jan segle xiv fou enllestit pel pintor més notable del Principat: Ferrer Bassa. Gràcies a una sèrie de referències inèdites poades de l’Arxiu Ducal de Medina-celi per Martínez i Yeguas, ara sabem que l’infant Pere va ser qui encarregà a Ferrer Bassa la il·luminació de les parts inacabades del còdex. Les seues minia-tures són un tribut a la vista però també al paladar, perquè més que mirar-les demanen ser assaborides lentament. A més, aquesta sorprenent troballa per-met encimbellar l’infant a les cotes més altes de la promoció artística catalana baixmedieval.

Un menú com cal no s’acaba fins que no arriben les postres. I, en aquest cas, es tanca amb un capítol que signa el qui escriu aquestes ratlles introduc-tòries i que no podia sinó fer un homenatge a l’hospital que l’infant Pere va fundar el 1344 quan tot just havia complert els 39 anys. Amenaçat, maltractat i parcialment destruït per mor de conflictes bèl·lics o de decisions humanes del tot reprovables, avui, gairebé set segles després d’aquella efemèride, una part important d’aquell monumental edifici continua dempeus. Per fortuna, en els darrers temps ha estat objecte de diverses iniciatives per restaurar-lo i per con-tribuir a la seua difusió i divulgació, fets que el converteixen en un exemple modèlic de com s’han de comportar les institucions locals i territorials a l’ho-ra de salvaguardar i protegir el patrimoni, principi irrenunciable de la nostra identitat i memòria històrica.

Som conscients que aquest llibre no és, ni ha de ser, l’obra definitiva, ni tampoc esperem que sigui l’última dedicada a l’infant Pere; el menú resta obert a noves provatures i propostes que contribueixin a intensificar-ne els gustos. Hi ha qüestions que s’han cuit a foc ràpid i que caldrà bressar un altre cop en el futur, com ara el pas pel comtat de Ribagorça o la petjada en les possessions valencianes. Tanmateix, com a editor d’aquest volum miscel·lani, no puc ama-gar el desig que la flaire que s’ensumava quan tot just es començava a cuinar s’hagi vist recompensada amb una lletania de plats variats i equilibrats, i que en termes científics i fent servir la famosa dita nadalenca, no suposi ni un petit pas de pardal ni tampoc un pas de llebre, sinó una llarga passa de bou per al co-neixement de la fascinant personalitat de l’infant Pere d’Aragó i d’Anjou, «molt graciós e savi senyor». Bon profit!

Antoni Conejo da PenaIRCVM · Universitat de Barcelona

00Infant Pere.indb 13 18/03/16 14:06

14

Elaboració: Antoni Conejo, a partir de dades publicades per Alexandra Beauchamp, Jaime Castillo, Eduard Juncosa i Josep M. Gironella.

00Infant Pere.indb 14 18/03/16 14:06

15

Arb

re g

enea

lògi

c de

l’in

fant

Per

e

Elab

orac

ió: A

nton

i Con

ejo.

00Infant Pere.indb 15 18/03/16 14:06

17

«Per lo servey del senyor rey e per exaltament de la Corona d’Aragó».

La carrière politique de l’infant Pierre d’Aragon

Alexandra BeauchampUniversité de Limoges

Que le chroniqueur Ramon Muntaner ait écrit que l’infant Pierre (1305-1381) était «molt graciós e savi senyor, e el plus subtil senyor qui e’l món sia tan jove e de totes bonees e savieses complit»,1 ne surprend guère. Lui qui ne tarit pas d’éloges à l’égard de la famille royale et qui rédige sa chronique «a honor Déu […] e de l’alt casa d’Aragon» (Aguilar 2013, 155) ne pouvait ignorer ce prince lettré et ambitieux, qui commençait à être omniprésent dans la vie politique de la royauté aragonaise, lorsqu’il en dressa les hauts faits. À sa suite, cet infant d’Aragon, qui fut comte de Ribagorce (1322) et d’Empúries (1325) puis de Ribagorce et des Montagnes de Prades (1342), seigneur de Dé-nia et Gandia (1323), avant de devenir franciscain (1358), a tôt attiré les his-toriens. Dans les belles pages qu’ils lui ont consacré, nourries de documents exhumés des archives catalanes et vaticanes, les pères franciscains Alfons M. de Barcelona (1913-1915) et J. M. Pou i Martí (1930, 308-396) montrent en effet qu’avant de devenir Franciscain sur le tard, puis d’être l’objet de vi-sions prophétiques à partir de 1365, l’infant Pierre s’était maintes fois illustré au service de la Maison d’Aragon et de la papauté. En 1926 et 1927 Ferran Valls i Taberner en donnait un bel exemple, en livrant la première édition du De vita, moribus et regimine principum, miroir des princes de celui qu’il considé-rait comme «una de les personalitats més interessants de la família reial cata-lana en el segle xiv» (1926, 271). Nourris de ces travaux et ne les complétant

1 Muntaner, cap. 291.

00Infant Pere.indb 17 18/03/16 14:06

A. Beauchamp

18

qu’à la marge, les historiens du politique de la seconde moitié du xxe siècle ont aussi eu des mots flateurs pour l’infant Pierre d’Aragon. C’est par exemple le cas de Jesús Ernesto Martínez Ferrando (1950, 166) qui n’hésitait pas à affir-mer qu’il était «de tots els germans el més digne d’haver ocupat el tron»; pour Ramon Gubern (1955, 40, 47) et Ramon d’Abadal (1987, 98-91), pour ne citer que quelques noms, l’infant Pierre pouvait même être considéré comme l’un des trois piliers du royaume sous le règne de Pierre III le Cérémonieux, avec Bernat de Cabrera et Éléonore de Sicile, troisième épouse du roi.2

Grâce aux apports de cette riche historiographie et à l’examen de nouveaux documents, on étudiera dans les pages qui suivent la place de l’infant Pierre dans l’échiquier et la vie politiques de la Couronne d’Aragon du xive siècle. On examinera en particulier la nature de ses relations avec les trois rois d’Aragon, que sa longue vie lui donne à connaître —Jacques II son père, Alphonse III son frère et Pierre III son neveu— pour mieux dresser son portrait politique de conseiller royal de premier rang. On analysera donc en détail sa contribution à la vie politique, institutionnelle et militaire de la Couronne, en insistant parti-culièrement sur les épisodes de sa vie que l’historiographie a peu mis en valeur. Mais pour les comprendre, outre la personnalité du prince, que l’étude pré-sentera ponctuellement, il ne faut pas oublier qu’il est l’un des plus puissants seigneurs de la Couronne, doté d’un immense patrimoine disséminé aussi bien dans les royaumes d’Aragon, de Valence qu’en Catalogne (Castillo [1999] 2012, 33-39). Tous ces biens, dont l’administration et les ressources mérite-raient à eux seuls une étude,3 lui confèrent vraisemblablement une puissance économique inégalée et une forte clientèle, à ce jour encore méconnues.

Un jeune prince guidé par l’ambition

L’infant Pierre est le huitième enfant du roi Jacques II d’Aragon et de son épouse Blanche d’Anjou, la fille cadette de Charles II d’Anjou, roi de Naples et de Sicile (1285-1309) et de Marie de Hongrie, sœur du futur roi Robert II de Naples (1309-1343) et de saint Louis d’Anjou (1274-1297). Par son ascendance paternelle comme maternelle, il procède donc de lignées royales prestigieuses. Mais en tant que quatrième garçon du couple royal, il ne naît pas en position favorable pour accéder au trône aragonais. En dépit de ce rang de naissance, il prétend tôt en hériter.

2 Gubern 1955, 40-41 considère que Pierre III le Cérémonieux voit en l’infant Pierre une «encarnació patriarcal de llur família, amb una aurèola de prestigi meravellós».

3 Pour la partie catalane de ce patrimoine, voir dans ce volume les contributions d’Antoni Conejo, Manuel Romero, Joel Colomer et Miquel Àngel Fumanal, et Eduard Juncosa.

00Infant Pere.indb 18 18/03/16 14:06

19

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

Fig. 1. Sceau de l’infant Pierre, 1356 (Sagarra,

1916, LXVIII, 197).

Fig. 2 Couverture de l’édition du De regimine principum de Valls i Taberner (1927).

00Infant Pere.indb 19 18/03/16 14:06

A. Beauchamp

20

De quatrième fils du roi à héritier potentiel du trône aragonais

Dans la Couronne d’Aragon des xiiie et xive siècles, en l’absence de norme écrite, le roi en exercice désigne son successeur par testament, suivant le prin-cipe de primogéniture masculine (García 1966; Mora 1997; Udina 2001, 46-51). En vertu de ce dernier, l’infant Jacques, fils aîné de Jacques II d’Aragon (né vers 1296-1298), est l’héritier désigné pour lui succéder. Or, en 1319, celui-ci décide, par vocation, de prendre l’habit religieux dans l’ordre de Saint-Jean de Jérusalem et renonce solennellement à ses droits au trône royal. Sa conversion profite à son cadet, l’infant Alphonse (né en 1299), institué par substitution légataire universel du roi (García 1966, 126-131; Hinojosa 2006, 78-79). Le troisième fils de Jacques II, l’infant Jean (né en 1301), destiné à l’état ecclé-siastique par ses parents, entre lui aussi en religion (il est tonsuré en 1311 et devient archevêque de Tolède en 1320). Désormais second héritier potentiel, l’infant Pierre (né en 1305) entend profiter d’un éventuel droit de substitu-tion en cas de mort de l’infant Alphonse, l’héritier désigné. Selon la chronique de Pierre le Cérémonieux, en juillet 1324, l’infant Pierre aurait intrigué en ce sens pendant la campagne de son aîné en Sardaigne, l’obligeant à écourter son séjour (Crònica de Pere III,  I, §  35).4 Afin de limiter les ambitions de son cadet et de protéger les droits de son propre fils, Pierre (futur roi Pierre le Cérémonieux), né en 1319, l’infant Alphonse obtient cependant du roi qu’il désigne ses héritiers mâles légitimes, par ordre de naissance, comme héritiers successifs du trône si leur père venait à mourir. Malgré les protestations du comte de Ribagorce, ce «droit de représentation» est accepté par les «corts» en 1325, puis dans le testament de Jacques II d’Aragon en 1327 (Crònica de Pere III, I, § 42; García 1966, 131, 152-156; Udina 2001, 180-200).5 Néan-moins si Alphonse mourait sans descendance, ou si ses descendants mouraient eux-mêmes sans descendance, Jacques II décide que le quatrième de ses fils, l’infant Pierre, deviendrait son légataire universel.

Ses espoirs d’accéder un jour au trône s’amenuisent cependant encore plus lorsque Alphonse III succède à leur père, en 1327, puis lorsque par testament, en 1333, il dispose qu’en cas de mort prématurée de son fils aîné et héritier, Pierre, une substitution s’opérerait en faveur des descendants de celui-ci; si le fils aîné et successeur du roi mourait sans descendance masculine, ses fils

4 Cet épisode aurait eu de grandes conséquences politiques puisqu’il aurait conforté deux partis nobiliaires: le comte de Ribagorce, soutenu par les Cornel, s’aliéna les Luna et les Mont-cada: Moxó 1990, 148.

5 Irrité par cette décision royale, l’infant quitte les «corts» sans prêter serment, contrai-rement à la plupart des nobles; il ne le fait que le 26 mai 1327 à Barcelone: Moxó 1990, 148, n. 104.

00Infant Pere.indb 20 18/03/16 14:06

21

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

puînés, les infants Jacques, Ferdinand et Jean, et leur descendance respective hériteraient du trône, par ordre de naissance (Udina 2001, 201-217).

Ecarté du trône, le comte de Ribagorce et d’Empúries n’en demeure pas moins un infant d’Aragon particulièrement avide de reconnaissance. C’est pourquoi à partir de 1324, Jacques II entreprend de longues démarches di-plomatiques pour lui ménager un mariage à la hauteur de son statut et de ses ambitions (Avezou 1927, 186-190; Pou 1930, 324-332; Péquignot 2009, 462-466). Sept années durant, le roi et l’infant multiplient les négociations avec les cours de France, de Castille, de Chypre et d’Angleterre. Mais leurs pré-tentions démesurées en matière de dot, les exigences esthétiques du jeune prince, et les nécessités et enjeux diplomatiques ont raison de ces différents projets. En mai 1331, l’infant Pierre épouse finalement Jeanne de Foix, fille de Gaston I comte de Foix, vicomte de Béarn et vicomte de Castelbon (mort en 1315), sœur de Gaston II comte de Foix, vicomte de Béarn (mort en 1343) et de Roger Bernard III, vicomte de Castelbon (mort en 1350). Jeanne de Foix décède en mai 1348, et l’infant, veuf à 43 ans, ne se remarie jamais.6

Le couronnement de son frère Alphonse III, en avril 1328 offre une mani-festation somptueuse et positive de l’attachement de l’infant Pierre au trône et au service de la royauté aragonaise.

Une préséance revendiquée: le couronnement et le règne d’Alphonse III

L’infant Pierre est désormais le prince laïc le plus âgé de la maison royale et semble vouloir tenir son rang. Grâce à la longue description de Ramon Mun-taner, à la fin de sa chronique, on sait par exemple combien cette volonté s’ex-prime à Saragosse, les 2 et 3 avril 1328 lors des fêtes et cérémonies solennelles de couronnement de son frère le roi Alphonse III (1327-1336) (Muntaner, cap. 297-298). À plusieurs reprises, à cette occasion, l’infant Pierre manifeste le rôle qu’il entend jouer au service de la Couronne et la préséance qui lui re-vient désormais, avec son cadet, l’infant Raymond Bérenger. Les deux princes surveillent par exemple l’ordre précis du cortège qui mène le roi, la fine fleur de la noblesse de la Couronne d’Aragon et les représentants des sujets de l’Aljafe-ria à la cathédrale de Saragosse où a lieu la longue veillée pascale qui précède le couronnement. Le lendemain, dimanche de Pâques, au cours de la messe de couronnement, ils chaussent chacun un éperon au roi; puis avec leur frère l’in-fant Jean, archevêque de Tolède, qui présidait la cérémonie avec l’archevêque de Saragosse, ils se coiffent de la couronne royale après que le roi se fût lui-même

6 Elle meurt peu avant le 9 mai 1348 en pleine épidémie de peste: Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA), Cancelleria, reg. 1128, f. 189v; López Meneses 1956, 294, doc. 4.

00Infant Pere.indb 21 18/03/16 14:06

A. Beauchamp

22

couronné, tandis que l’infant Pierre entonne seul à voix haute, avec les prélats, le Te Deum. Pour Bonifacio Palacios Martín (1975, 214-216), cette association étroite des frères du roi au couronnement est une affirmation délibérée de la transmission de la royauté par héritage dans le cercle de la famille royale sans interventions de personnes extérieures; dans cette même logique Francisco de Moxó y Montoliu (1990, 149) considère que la participation des infants à ces temps symboliques de la cérémonie est une manière de proclamer leur place de proches collaborateurs du souverain face à Pedro López de Luna. Il y voit une préfiguration du conflit qui, à partir de 1336, oppose l’infant Pierre à l’arche-vêque de Saragosse, comme nous le verrons. Ce qui peut donc être interprété comme une posture délibérée ou comme une revendication s’observe aussi lors des festivités qui suivent  la messe de couronnement: à la sortie de la cathé-drale, l’infant Pierre et l’infant Raymond Bérenger prennent la tête de la pro-cession des représentants des royaumes qui guident le cheval du roi jusqu’au palais de l’Aljaferia, où se tient ensuite un grand banquet. Selon Muntaner, «certa cosa és que el dit senyor infant en Pere volc ésser, aquell beneït jorn de Pasqua, majordom, e ordonà lo fet així con havets entés». C’est-à-dire qu’en en-dossant le rôle de majordome, l’infant Pierre se fait l’ordonnateur et le garant du respect de l’étiquette, de la hiérarchie sociale et du cérémonial de table, par-ticulièrement brillant ce jour-là. Il veille non seulement attentivement au bon déroulement du banquet, avec l’aide de l’infant Raymond Bérenger (qui semble cependant se conformer à ses décisions), mais en anime aussi les différents temps, par des chants et danses de sa composition. Ainsi au début du repas, entouré de deux nobles, «vinc primer, cantant una dansa novella que hac feta; e tots aquells qui aportaven los menjars responien-li», puis il sert le roi, tandis qu’avant de présenter une autre de ses compositions, et de servir un nouveau met, il se dévêtit et se pare de nouveaux luxueux atours:

E con ell hac així posada la primera vianda al dit senyor rei e acabada la dansa, ell se despullà les vestedures que vestia, que era mantell e cot ab penes d’ermi-nis, de drap d’aur e ab moltes perles, e donà-les a un seu joglar; e tantost li’n foren aparellades unes altres riques vestedures, que es vestí. E tot aital orde tenc a totes les altres viandes que s’hi donaren a menjar; que en cascun menjar que aportà deïa una dansa novella que ell havia feta, e hi donà vestits, a cascuna vianda, molt rics e honrats; e donaren-s’hi ben deu viandes.

La description de Muntaner est éloquente, soulignant à la fois la mise en scène réglée et luxueusement incarnée par l’infant Pierre et l’ampleur du repas, composé de dix services. Mais sous sa plume, le spectacle semble plus résider dans les œuvres et les riches parures de l’infant, sans cesse renouvelées, que dans le menu du banquet. Ce prince apparaît alors sinon comme le héros, du moins comme le centre d’intérêt du repas de fête; le roi Alphonse III semble re-

00Infant Pere.indb 22 18/03/16 14:06

23

L’infant Pere d’Aragó i d’Anjou

légué au second rang. À la lecture de ce passage, on comprend mieux pourquoi, dans une lettre au roi datée du 9 février 1328, le comte de Ribagorce et d’Em-púries prévoyait de s’arrêter quelques jours à Barcelone, lors de son voyage vers Saragosse et renonçait à cheminer avec le roi, comme ils l’avaient initialement prévu: non seulement il se disait victime d’une dyscrasie qui mettait en danger sa vie et lui imposait de retarder son départ et de se ménager des étapes, mais il avait besoin de ce séjour barcelonais «per haver compliment de çò que mester havem per rahó de les messions e despeses que havem a fer per retre nostre deute en la coronació vostra».7 Conscient des intérêts et symboles en jeu, il comptait vraisemblablement rassembler des ressources et procéder aux achats nécessaires —notamment vestimentaires— pour tenir son rang de fils de la Maison d’Aragon et s’afficher bien au dessus de la noblesse des royaumes. C’est dire combien les fêtes de couronnement donnent lieu à un véritable «spectacle politique» selon les mots de Bonifacio Palacios Martín (1975, 220), spectacle dont l’infant Pierre est l’un des acteurs principaux.

Le banquet est en effet suivi d’une représentation lors de laquelle trois œuvres poétiques composées par lui sont déclamées par des jongleurs. Selon Ramon Muntaner, dans son «sirventès», il donnait une définition allégorique des insignes royaux; celle-ci invitait le roi, tenant son pouvoir de Dieu, à faire usage de la justice et de la miséricorde pour diriger ses royaumes. Sa «cansó» et le poème en 700 vers qu’il fit aussi réciter traitaient selon le chroniqueur du «regiment que el dit senyor rei deu fer a ordinació de la sua cort e de tots los seus oficials, així en la dita cort sua com per totes les sues províncies». Si l’on ne peut juger de la qualité de ces compositions perdues, dont la typologie est typique de la poésie des troubadours, les spécialistes soulignent que leur thème n’est pas sans évoquer la veine du troubadour catalan Ramon Cornet, par ailleurs proche de l’infant (Cabré 2013, 278).8 Il semble que l’infant Pierre y dressait un véritable programme de gouvernement à son frère.

Néanmoins malgré les discours formulés lors de ce spectacle, l’infant ne parvient à imposer sa propre définition des prérogatives des officiers curiaux et territoriaux du roi d’Aragon que dans les premières années du règne de Pierre le Cérémonieux, comme nous le verrons ultérieurement. Il n’en revendique pas moins déjà de participer activement à la direction des affaires royales.

7 ACA, Cancelleria, Cartes Reials, Alfons III, 89; la dyscrasie est une mauvaise circulation liée à des troubles métaboliques, qui peuvent être engendrés par la goutte —dont l’infant souffre ultérieurement—, l’obésité, le diabète; Muntaner, cap. 295 précise par ailleurs que l’infant arri-va à Saragosse accompagné de plus de 800 hommes à cheval.

8 Voir aussi dans ce volume la contribution de Marina Navàs.

00Infant Pere.indb 23 18/03/16 14:06