Literatures

Les paraules són pedres, un títol feliçment dur i col-

pidor, és el fruit d’un viatge en tres temps que el pin-

tor i escriptor italià Carlo Levi, l’aclamat autor de

Crist s’ha aturat a Èboli, va fer a Sicília entre 1951 i

1955: “el relat de les coses d’allà baix, a través de la

mirada atenta d’un viatger sense prejudicis”. Amb la

màfia al rerefons, Levi hi descriu un món antic en

moviment. Així, assistim al retorn al seu poble natal

de Vincent Impellitteri, un emigrat que va arribar a

ser alcalde de Nova York; a la primera vaga en una

mina de sofre; a la Palerm de carrers pul·lulants d’hu-

manitat, a la Catània negra com la lava de l’Etna, a

la blaumarí Aci Trezza de Verga i de Visconti; o a les

dificultats de la reforma agrària a l’antiga possessió

de lord Nelson. Però la desesperació de la Sicília que

ha patit els morts i la injustícia troba la redempció

en la ferma determinació d’una dona, Francesca Serio,

la mare del sindicalista Salvatore Carnevale, assas-

sinat per la màfia, d’entrar en la història.Carlo Levi

Les paraules són pedres

www.rballibres.com

Carlo Levi (Torí 1902 - Roma 1975) aban-donà aviat la medicina per dedicar-se a lapintura. De família jueva, nebot del diri-gent socialista Claudio Treves, el 1930 esva integrar en el moviment antifeixistaGiustizia e Libertà. Com a resultat del seuactivisme, va ser confinat, entre 1935 i1936, a la regió meridional de la Basilica-ta (coneguda aleshores com a Lucània).El 1939 se’n va anar a França, on es vaunir a la Resistència, i el 1941 va tornara Florència, on va ser novament arrestat.Entre 1943 i 1944 va viure-hi amagat, perevitar ser deportat pels nazis, mentre escri-via el seu llibre més conegut, Crist s’ha

aturat a Èboli (1945), on narra la sevaexperiència com a confinat i la seva des-coberta de la pobresa del sud d’Itàlia. Acabada la guerra, va anar a viure a Roma,on va continuar pintant i escrivint. Elsseus llibres inclouen Paura della libertà

(1946), L’Orologio (1950), Le parole sono

pietre (1955), Il futuro ha un cuore antico

(1956), La doppia notte dei tigli (1959) iTutto il miele è finito (1964). Va ser sena-dor independent, elegit en les llistes delPartit Comunista Italià, entre 1963 i 1972.

Últims títols publicats

Emili ManzanoPinyols d’aubercoc

Georges PerecEllis Island

Joan-Daniel BezsonoffUna educació francesa

Joe BrainardMe’n recordo

Carlo Levi

Les paraules són pedres

Tres viatges a Sicília

Portada_prova04.qxd 13/01/2011 11:08 PÆgina 1

Carlo Levi

LES PARAULES SÓN PEDRESTres viatges a Sicília

Traducció de Teresa Muñoz Lloret

L’AVENÇBarcelona

2011

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 3

Barcelona, febrer de 2011© del text, 1955, 1975, 2010 Giulio Einaudi editore s.p.a, Torí© del pròleg, Vincenzo Consolo, 2010© de la traducció, Teresa Muñoz Lloret, 2011© d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2011Passeig de San Joan, 26, 2n 1a08010 Barcelona Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16www.lavenc.cat

Es reserven tots els drets.Cap part d’aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesaper cap mitjà sense permís de l’editor.

Disseny de la coberta: Natàlia BásconesIl·lustració de la coberta: © Fulvio Roiter. A la carretera Gela-Caltagirone, Sicília, 1953. Composició: L’Avenç

ISBN: 978-84-88839-50-3Ref. aven029Dipòsit legal: B. Imprès a

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 4

TAULA

Pròleg de Vincenzo Consolo. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

Primera part . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15Segona part. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69Tercera part. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 97Epíleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 157

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 5

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 6

PRÒLEG

La nit del 15 de gener de 1969, un any després del terratrè-mol de la vall del Belice, em trobava a Gibellina, enmig deles barraques dels supervivents; era el poble més destruït dela vall, i no en quedava sinó una estesa de runes. Hi haviamolta més gent, pagesos de Santa Margherita, Montevago,Salaparuta, Santa Ninfa, i escriptors, pintors, científics, sociòlegs, capellans, periodistes, reunits allà per una troba-da, un pelegrinatge en memòria, però també per demanar, al’Estat i al món, que des d’allà, des del Belice –en nom de lahumanitat, del sentit del deure de la humanitat, no havíemde desviar la mirada– que la població del Belice mereixia elnostre respecte, solidaritat i ajuda. Vana amonestació ivana crida: més tard, les cròniques devien registrar puntual-ment l’enèsim insult a aquella gent, no solament oblidant-la, sinó traint-la amb l’habitual joc brut de la corrupció idels furts.

Però aquella nit, entre les barraques de Gibellina, sota uncel hivernal net i estrellat, els pagesos, les dones, les velles iles criatures, encara amb la por i el dolor pels morts en elsrostres, es miraven els “forasters” que érem allà per ells ambl’antiga malfiança però també amb una mal dissimulada gra-titud i esperança.

7

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 7

La concentració a l’esplanada de les barraques es va aca-bar convertint en un seguici, un llarg seguici lluminós comun riu de foc a causa de les torxes que tothom havia encès ique duia a la mà, que va començar a pujar el coll de Gibelli-na. Va ser allà, entre les runes, més sinistres i espectrals a laclaror de les torxes i dels feixos de llum dels projectors quesabrejaven el cel, que vaig veure, enfilat dalt del capitell d’una columna abatuda, Carlo Levi. Parlava amb un grup depagesos que feien rotllana al seu voltant, se n’hi acostavend’altres i poc a poc el grup anava creixent. No podia sentirles paraules de Levi, però veia els seus gestos tranquils i fra-ternals, l’expressió clara i reconfortant del seu rostre, veial’atenció i l’adhesió dels pagesos a les seves paraules. I enaquell moment se’m van fer presents, com si s’haguessin con-centrat en una única paraula, les pàgines de Crist s’ha aturata Èboli, les pàgines de Les paraules són pedres i totes les pàgines que havia escrit sobre el món pagès. Concentradesen una única paraula: amor. Aquí rau la força i la poesia deles pàgines de Levi: l’amor per tot allò que és humà, intensa-ment humà, és a dir feble i dolorós, és a dir noble. D’aquí laseva extraordinària capacitat d’observar, llegir i entendre la realitat, la capacitat de llegir la realitat pagesa meridional,de comunicar-s’hi. Sobre la base d’aquest amor, s’hi afegeixla ironia i la invectiva contra l’inhumà, contra els responsa-bles dels mals, i la determinació a l’hora de restablir el sentitde la veritat i de la justícia.

Les paraules són pedres –mai cap altre títol de llibre haestat més feliçment dur i colpidor– és el fruit d’un viatge a Sicília en tres temps: el 1951, el 1952 i el 1955, any, aquestdarrer, en què es va publicar el llibre per primera vegada.Viatge i no sojorn, com ja havia estat el de Lucània. I justa-ment perquè és producte d’un viatge, Les paraules són pedres, al contrari que Crist s’ha aturat a Èboli, té un ritme

8

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 8

interior d’imminència, una tensió i gairebé una passió en lamirada i en la intel·ligència a l’hora de captar voraçment la realitat i restituir-la de seguida en la seva puresa i en el seusignificat més autèntic.

L’últim, en aquell moment, d’una llarguíssima i il·lustrís-sima llista de viatgers a Sicília, viatgers que sovint, en aques-ta terra antiga i complexa, enormement estratificada, han estat enganyats i desencaminats per superfícies ardidamentacolorides o per monumentalismes imminents, fins arribarde tant en tant al desconcert (com li va passar a aquell pobreanglès que es deia Newman, que després va ser cardenal, queva fugir de Sicília confús i enfebrat), l’últim, deia, Levi no téni distraccions ni incerteses.

El 1951 no va ser, per no sortir de la norma, un any espe-cialment feliç a Itàlia i encara menys al Sud i a Sicília. Va serun any igual o exactament especular al de cinquanta anysabans, el 1900. A l’inici de segle, a Sicília, després de les feri-des obertes per les repressions estatals contra els alçamentsdels pagesos i dels miners del sofre, havia començat, amb elgovern Giolitti, una terrible crisi agrària seguida d’una greucrisi econòmica que havia obligat les masses desheretades ihumiliades pels creditors a embarcar-se i salpar cap a Amèri-ca. Va ser el primer gran èxode, la primera gran emigració.Mig segle després, la Sicília pagesa, exhausta pel feixisme iper la guerra, però encesa en l’esperança de poder finalmentintervenir en la història, de poder canviar, ella mateixa, elcurs de la història, va patir una altra vegada la repressió i lasang, per part de l’Estat, per part de les eternes, obscures iprepotents forces que des de sempre l’han subjugada: els latifundistes i la màfia. Aquests, el 1947, armen un bandoler,Giuliano, i li encarreguen que dispari contra pagesos inde-fensos que celebren el primer de maig a Portella della Gines-tra. Més tard, les eleccions nacionals del 1948 –en què van

9

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 9

influir notablement els Estats Units i l’Església, per conjurar,deien, “el perill comunista”– i el consegüent govern centris-ta de De Gasperi, van frustrar els resultats i les esperances deles primeres eleccions regionals sicilianes, l’abril del 1947, enquè les forces populars havien obtingut un gran suport. I el1951, encara sota un nou govern De Gasperi, no obstant lesajudes americanes del pla Marshall i no obstant la creació dela Cassa per il Mezzogiorno, la diferència entre les dues Ità-lies, la del nord i la del sud, es va eixamplar encara més. Aixíque a l’inici dels anys cinquanta comença el segon gran èxo-de de les masses pageses meridionals cap a la Itàlia septen-trional, cap al centre d’Europa, cap a Amèrica, de nou cap aaquella Amèrica mítica on cinquanta anys abans havien des-embarcat els primers emigrants.

Entre aquests emigrants de principi de segle, hi havia unsabater sicilià, amb la dona i sis fills. Un dels fills, Vincent,Vincent Impellitteri, criat als Estats Units, un dia es conver-teix en alcalde de Nova York. El 1951, mig segle després,aquest primer ciutadà de la “ciutat més gran del món” tor-na, gairebé com una divinitat, per a una breu visita, al seupoble natal: Isnello, un poblet desolat de les Madonie, 600metres d’alçada, 4.000 habitants.

Carlo Levi acompanya Impellitteri en aquesta jornada decommoció i triomf a Isnello, s’ho mira tot, escolta, prennota, i de seguida ens fa entendre, amb la seva fina ironia,que rere la bella faula, rere el mite de l’home d’origen humilque pot convertir-se en algú important en una nació com l’americana “on hi ha llibertat i igualtat”, s’amaga una rea-litat ben diferent. Per exemple la del ferotge joc polític enuna ciutat com Nova York, gràcies al qual un “estrany” comImpellitteri es pot convertir en alcalde només amb el recolza-ment de l’Italian American Labor Council, la potentíssimaorganització del sector de la confecció que fa gala de lligams

10

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 10

amb la màfia. Ens fa entendre que, enfront de l’èxit “net”d’un Impellitteri o enfront de l’èxit brut d’un gàngster comLucky Luciano, hi ha hagut Sacco i Vanzetti, hi ha una mas-sa enorme d’immigrants que treballa, s’eslloma i no s’enri-queix, no té èxit, continua en la pobresa. Que El Dorado noexisteix, que no hi ha nacions innocents, que no existeixen nil’atzar ni la sort. Hi ha el dret i la justícia: el primer s’ha defer respectar, la segona reclamar. Si els pagesos d’Isnello noho han entès, trastornats pel Pontiac, pels discursos altiso-nants de les autoritats i per la invasió dels petulants periodis-tes americans, sí que ho han entès els miners del sofre de Lercara Friddi.

És aquí que a Levi se li obre l’antic món sicilià de les mines de sofre. Món del qual caldria conèixer la història:dels carusi cedits per les famílies als picadors que ostententot el poder damunt d’aquests nens treballadors (però el poder absolut, damunt dels picadors i damunt dels carusil’ostenten el propietari, l’arrendatari, el supervisor); de lafeina inhumana dins d’aquelles fosses dantesques, de les fre-qüents explosions i dels despreniments que s’hi produïen i deles víctimes que s’hi quedaven enterrades; i la història, tam-bé, de les revoltes i de les vagues dels miners, com aquellesdel 1893 que Pirandello explica en la seva novel·la I vecchi ei giovani.

A Lercara, doncs, malgrat el tancament polític que anavatenint lloc aquells anys tant a l’illa com a la península, mal-grat la crueltat, l’arrogància i la mafiosa seguretat del pro-pietari de la mina Ferrara, conegut com a Neró, els miners,amb la primera vaga que feia un mes que durava, acabavend’adquirir una nova consciència, acabaven d’entrar en el“dinàmic riu de la història”. La causa d’aquest miracle es devia al sacrifici d’un noiet de disset anys, Michele Felice,mort esclafat per una roca a l’interior de la mina. “Del sobre

11

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 11

de la setmanada del mort se’n va retirar una part del salari,perquè, com que havia mort, no havia acabat la seva jorna-da”: “L’antic sentit de la justícia va provocar la reacció, ladesesperació secular va trobar, en aquell fet, un símbol visi-ble, i va començar la vaga”. En poques i eixutes paraulesLevi ens explica un fet tràgic i immens. Una vegada trobat, aLercara Friddi, el fil, l’objectiu del viatge, i del llibre –la novaconsciència i l’entrada a la història del món del pagès sicilià–Levi avança en una direcció ben concreta. Però no pot deixard’aturar-se en tot allò que a Sicília encara està estancat i espodreix, en tot allò que envesteix amb violència, que torbaamb tristesa, que acaricia amb dolçor, que torna a la memò-ria amb tota la càrrega històrica, mítica i poètica. I és Palerm, la fastuosa i miserable Palerm, amb els seus edificisnobles que imiten els palaus dels Borbons enmig dels “patis”de tracoma i de tisi, amb les vil·les-hotels d’estil mossàrab-modernista, d’emprenedors com els Florio que s’alçaven perdamunt dels sostres dels tuguris; la Palerm dels carrerspul·lulants d’humanitat com els de Nova Delhi o del Caire odels soterranis dels convents plens a vessar de morts embal-samats, immobilitzats en gestos i somriures burletes, com elpasseig d’aquell esquelet a cavall i armat amb una falç queapareix al fresc conegut com a Triomf de la mort del museuAbatellis. És la negra Catània de lava, la blaumarí Aci Trez-za de Verga, la Segesta d’or o la blanca Erice de Venus; ésPartinico amb les fosques cases dels bojos del barri d’SpineSante, per on circula Danino Dolci, incòmode denunciadordel mal i suscitador d’esperances; és Montelepre, amb les seves aspres i ferotges muntanyes, escenari del bandolerisme.

Però fixem-nos, amb Levi, en Bronte i el ducat de Nelson.Aquesta possessió, obtinguda pel cínic almirall anglès perhaver vessat la sang dels jacobins revolucionaris napolitans(ell personalment va penjar a l’arbre de la seva nau l’almirall

12

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 12

Caracciolo) i defensada pels seus descendents amb repressiói sang. Com quan el 1860, per odre de Bixio, van afusellarcinc rebels, entre els quals un pobre, innocent boig. I aques-ta es manté com una de les pàgines més negres de l’anomena-da epopeia garibaldina. Ara, al 1955, després de gairebé unsegle d’aquells fets, els jornalers i els pagesos que treballen laterra del duc són encara allà, als tuguris, als carrerons, alspatis pestilents i plens de malària amb irònics noms de flors,de muses i de poetes, que sonen com a “injúries”, insults alsseus habitants. Són allà, i els descendents de Nelson, enmigde la mà de ferro i la murrieria dels administradors i delsguardes rurals, defensant encara la possessió de la llei de Reforma agrària, estafant i espoliant els pagesos.

Però la desesperació dels pagesos de Bronte, com la deses-peració de tota aquella Sicília que ha sofert els morts i les injustícies, troba la redempció i el sentit en la força, en laconsciència lúcida, en la ferma determinació d’entrar en la història, de quedar-se en la història, d’una dona: Fran-cesca Serio, la mare del sindicalista Salvatore Carnevale, as-sassinat per la màfia.

I aquí també, com a Lercara Friddi amb la mort del joveMichele Felice, “l’antic sentit de la justícia va ser tocat” iFrancesca Serio, ferida en les entranyes de mare mediterrà-nia, en comptes de replegar-se en la tràgica desesperació, quedegrada, transfereix la seva ira a la raó: el crit obscur i el plors’articula en paraules, les paraules –aquelles paraules que esconverteixen en pedres– en un procés verbal, el procés verbalde la narració, essencial, definitiva; i el seu llenguatge, reivin-dicatiu, acusador, jurídic, de partit, tècnic, esdevé un llen-guatge històric, un “llenguatge heroic”.

A Sciara, Levi ha trobat, en el subtil fil que ressegueix lanova consciència pagesa, el punt més autèntic i més alt de la realitat siciliana d’aquells anys. I el to del llibre es torna

13

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 13

llavors més autèntic i més intens: les pàgines dedicades aFrancesca Serio són inoblidables, són pàgines d’emoció con-tinguda pel pudor, pàgines de paraules sòbries i sonores, pà-gines poètiques.

Han passat més de cinquanta anys de la primera ediciód’aquest llibre. En aquest mig segle la realitat siciliana s’hatransformat, i no en el sentit apuntat per Francesca Serio nien el sentit que Carlo Levi esperava, és a dir en el de la histò-ria que avança cap a la justícia i la serenitat per a tothom. Elsjornalers i els pagesos de Bronte han emigrat a Alemanya, elducat de Nelson s’ha venut a la Regió siciliana per un bonnombre de milers de milions; les mines de sofre de LercaraFriddi, i la resta de mines sicilianes, s’han tancat per impro-ductives: encara són allà, grogues sota la llum de lluna, comexcavats monuments d’antigues morts i d’antics sofriments.

De Francesca Serio, una dona de més de setanta anys, se’nvan tenir les darreres notícies fa molt temps a les columnesd’un diari de l’illa, que recordava que vint anys abans, alprocés de Palerm contra els mafiosos que havien assassinatSalvatore Carnevale, l’advocat de la part civil era SandroPertini. I el diari publicava una fotografia seva, com era lla-vors, alta i prima, amb els nobles trets del rostre emmarcatspel mocador negre, agafada del braç de Pertini. Del que s’a-cabaria convertint en president de la República, el diari endeia: “És un home just, un home just”. Els justos, la justícia:eren encara les seves úniques certeses.

Vincenzo Consologener de 2010

14

tripa Levi2.qxd 13/01/2011 9:34 PÆgina 14