LeS PROdUcciOnS de TErrA sIGILLATA indeTeRMinAdA A LA...

489

LeS PROdUcciOnS de TErrA sIGILLATAindeTeRMinAdA A LA cOSTA cATALAnA.

idenTiFicAciÓ i PROPOSTA de cLASSiFicAciÓ

MariSol Madrid i fernández1,2, JauMe BuXeda i GarriGóS1, 2

(ARQUB / GRACPE, universitat de Barcelona)

inTROdUcciÓ

a rel d’un estudi arqueològic i arqueomètric integral portat a terme sobre la ceràmica terra sigillata de l’àrea de la costa catalana, es van poder identificar diverses produccions dins del que es va definir com a terra sigillata indeterminada3. l’estudi, centrat principalment en la ciutat de Baetulo, però que incloïa també les ciutats de Tarraco i Emporiae, evidenciava que algunes d’aquestes produccions circularien per tota aquesta zona de la costa catalana, des d’inicis del govern d’august fins el canvi d’era en general, conjuntament amb les produccions clàssiques de sigillata itàlica (Madrid 2005).

aquest estudi va permetre comprovar que les diferències de color, i fins i tot de preservació, de pastes i vernissos que presenten aquestes vaixelles respecte a les sigillates clàssiques són degudes, principalment, a l’ús d’una tecnologia de producció diferenciada i no a cap etapa d’assaig de cap taller, ni tampoc, necessàriament, a cap manca de coneixements per part dels ceramistes que les van produir, com tradicionalment s’ha assumit.

així mateix, es va evidenciar com, sota un mateix nom, s’agrupaven diverses produccions que, malgrat compartir unes característiques físiques i tipològiques similars, res tenien a veure entre elles, o, també, com una mateixa producció s’havia classificat amb noms diferents a jaciments diferents. en el cas concret de Baetulo, on el treball va ser més extens i que centrarà per tant aquest article, es va constatar com sota dos únics noms, presigillates i prearetines, que són els que s’utilitzaven en l’estudi arqueològic (Madrid 1997; 1999), es classificaven produccions de cronologies, provinences i tecnologies diferents. en el cas de les primeres, i després de la caracterització arqueomètrica, vam comprovar que tots els individus analitzats van quedar integrats en una sola agrupació compatible amb la sigillata oriental a (eastern sigillata a). en el cas de les segones, les prearetines, els individus van quedar distribuïts en 5 agrupacions diferenciades com són la producció a de la badia de nàpols (pa), les produccions de sigillata de la zona narbonesa (subdividides en nB i nB 1), dues produccions corresponents a tallers desconeguts arqueològicament (pri 1 i pri 2) i una producció que, finalment, s’ha de considerar com a sigillata itàlica (pri 3), amb una possible provinença de la zona del laci-Campània. a més d’aquestes 6 produccions, a Baetulo es va identificar una setena producció, dins d’aquest grup de ts indeterminada, de la qual es coneix només un individu. altres 11 produccions identificades a Tarraco i Emporiae es troben també en aquesta situació, de comptar només amb un individu. així doncs, aquestes 12 produccions no seran considerades en aquest treball.

en aquest article l’objectiu és doble. d’una banda, donar a conèixer les 6 produccions identificades a partir de la caracterització arqueomètrica de les quals en coneixem més d’un individu i que es troben en més d’un jaciment, que són les que es pot considerar, ara per ara, que circulen per la costa catalana. de cada producció s’indicarà quines són les seves característiques principals, així com els seus períodes de circulació, a partir de l’evidència que forneix el jaciment de Baetulo. de l’altra banda, fixar les característiques macroscòpiques de cada producció a partir de la seva observació per lupa binocular, de manera que qualsevol arqueòleg pugui classificar aquests materials de ts indeterminada, identificant els seus possibles

490

les produccions de Terra Sigillata indeterminada a la costa catalana. identificació i proposta de classificació

M. Madrid, J. BuXeda

centres o àrees de provinença. Òbviament, aquest sistema no pot substituir la caracterització arqueomètrica a l’hora d’establir la provinença d’un individu determinat amb un alt grau de probabilitat, però sí hauria de ser el mètode substitutori a la clàssica classificació a ull nu per a realitzar una primera aproximació a la producció a què pot pertànyer la peça.

amb aquest objectiu, s’han portat a terme estudis amb lupa binocular a partir de l’observació de fractures fresques, emprant una lupa binocular leika Ms5, amb una font d’il·luminació olympus europe Highlight 3100. la lupa està equipada amb un objectiu de 1X i oculars de 10X, amb un zoom de 0.63, 1.0, 1.6, 2.5 i 4. les observacions s’han estandarditzat a 16X, 25X i 40X. l’estudi s’ha realitzat sobre un nombre reduït d’individus corresponents a cadascuna de les produccions identificades, ja que un cop conegudes les diferents produccions i establertes les seves característiques químiques i mineralògiques, si aquestes són homogènies, les mostres que componen els diversos grups presentaran unes característiques físiques similars. en el cas que dins les diferents produccions identificades s’hagin pogut identificar distintes fàbriques4, s’han realitzat observacions d’una mostra de cadascuna d’aquestes fàbriques per observar les diferències que presenten en la seva matriu.

LA TS indeTeRMinAdA, d’enTRAdA Un PROBLeMA TeRMinOLÒgic

Com hem assenyalat anteriorment, en una primera fase del nostre treball sobre la sigillata de la ciutat romana de Baetulo, basada estrictament en criteris arqueològics, vam emprar els termes prearetina i presigillata, que eren els que s’utilitzaven tradicionalment a Badalona (tarrats 1975). vam utilitzar aquests, però n’haguéssim pogut utilitzar molts d’altres, ja que els termes per anomenar qualsevol producció similar però diferenciable de les sigilllates de bona qualitat són molts i molt variats a la literatura arqueològica. no és la nostra intenció aquí d’analitzar-los tots, sinó només aquells susceptibles d’estar relacionats amb els materials estudiat per nosaltres i que són d’ús prou generalitzat per a anomenar aquelles produccions corresponents al període tardo-republicà i augustal.

Presigillata

el terme presigillata va ser proposat per lamboglia per anomenar aquelles ceràmiques que, segons l’autor, correspondrien a fases de tempteig i assaig dels tallers italians abans d’aconseguir fabricar la sigillata de bona qualitat d’època d’august. això responia al fet d’haver constatat, a diversos jaciments de la Mediterrània occidental, materials de característiques similars a la sigillata (sobretot pel que fa al color del vernís) però sense la qualitat d’aquella. donava suport a aquesta hipòtesi el fet que algunes de les formes identificades recordaven les produccions campanianes, la presència de les decoracions de palmetes en el fons, també característiques d’aquesta tradició ceràmica, i la troballa de molts d’aquests materials en estrats preagustals.

així, d’acord amb les característiques de les ceràmiques recuperades a Albintimilium (lamboglia 1950), 55, núm. 41; 69, núm. 37; 189, núm. 22) i aquelles similars procedents de jaciments de Menorca i sicília (lamboglia 1951) l’autor establia per a la presigillata “...le caratteristiche inconfondibili dell’argilla molto chiara, della vernice arancione poco aderente e del piede a forma obliqua.” (lamboglia 1951: 38).

uns anys més tard, goudineau (1968) dins el seu estudi sobre la sigillata llisa procedent de les excavacions de Bolsena, reprendrà la discussió sobre la presigillata de lamboglia. aquest autor posa de manifest, d’una banda, l’ús del terme presigillata per part d’altres investigadors per anomenar produccions diferents que només tenen en comú el color més o menys vermell del vernís (goudineau 1968: 62-63) i, d’una altra, constata les similituds entre la presigillata de lamboglia i la sigillata oriental, tant en les característiques tècniques com en les formes i decoracions de palmetes. És, especialment, aquesta clara relació la que porta a goudineau a replantejar la conveniència de continuar amb l’ús d’aquest terme (goudineau 1968: 321-222). actualment, està acceptat que la presigillata de lamboglia correspon a la sigillata oriental a (eastern Sigillata a) (Hayes 1985), producció de la qual es desconeix encara el seu centre o centres productors, que, com veurem més endavant, podrien situar-se als voltants d’antioquia.

Prearetina

serà goudineau, dins l’obra suara citada, qui introduirà un nou terme, la prearetina. aquest autor detecta a Bolsena unes produccions amb vernís vermell que es diferencien de l’aretina de bona qualitat, però que no contemplen les

491



característiques de la presigillata de lamboglia que el mateix goudineau va tenir ocasió d’estudiar. així, la prearetina seria

“...la première phase de l’évolution technique, qui correspond aux formes anciennes et à certaines formes précoces, se laisse reconnaître aux caractéristiques suivantes: pâte de couleur claire, allant du beige-pâle – parfois blanchâtre – à l’orange ou l’ocre très pâles, avec prédominance du rose-orangé très claire; cette pâte est assez fine mais comporte souvent des impuretés (petits points blancs) et des failles décelables à l’oeil nu; la fracture est presque toujours irrégulière. Le vernis est souvent de couleur assez vive et tendant vers l’orangé; parfois, au contraire, il tend vers le brun à l’intérieur, et le brun-rouge vif à l’extérieur; il présente presque toujours des irrégularités de teinte ou des nuances; souvent imparfaitement glacé, il brille peu.” (goudineau 1968: 238).

Malgrat tot, l’autor ja destaca que tot i que les prearetines documentades a Bolsena presenten una qualitat de pasta i unes formes similars – sempre antigues – no es pot dir el mateix del vernís donat que “...il est le plus souvent écaillé et peu homogène, de teinte extrêmement variable allant de l’orange-vif au brun violet, l’intérieur et l’extérieur du vase présentant très rarement une teinte identique...”, diferències que atribueix justament a que les fàbriques es troben en un moment de “...mise au point d’une nouvelle technique...”, i per tant són normals les irregularitats donat que els ceramistes “...se lançaient, en quelque sorte, dans l’inconnu.” (goudineau 1968: 318-319).

per l’autor, la prearetina seria, en definitiva, una producció predecessora directa de l’aretina, hereva de la tradició etrusco-campaniana tant en les formes com en les marques de ceramista i tindria el seu origen a arezzo o voltants.

Proto-sigillata

És el terme que va ser encunyat per anomenar les primeres produccions de sigillata de la graufesenque (Hoffmann, vernhet 1992; Hoffmann 1995). vers els anys 20-10 ae una primera generació de ceramistes fabricarien una quinzena de formes que imitarien les formes arcaiques de la sigillata itàlica; aquestes presenten unes característiques que responen, segons Hoffmann, a l’ús d’una tècnica pobre: vernís no vitrificat, pasta sovint tendra, de color gris o ataronjada. aquests trets porten l’autora a proposar el terme proto-sigillata per a aquesta primera etapa de la producció.

Presigillata sud-gàl·lica

el terme presigillata sud-gàl·lica va ser encunyat per passelac (1986b; 1993) per a denominar les produccions de la zona narbonesa dels tallers de Bram i de l’àrea de narbona, prèvies a la fabricació de sigillata de la graufesenque i Montans.

el vicvs de Bram, antic Eburomagus (passelac 1986a; 1992; 1993; 1996; 2001) està situat en la província de narbona, a mig camí entre narbona i tolosa, creuat d’est a oest per la via d’aquitània, de gran importància comercial ja que connectaria el comerç procedent d’itàlia, via Hispania Citerior, cap a l’oest de la gàl·lia. a la sortida del vicus direcció Carcassona, s’ha localitzat una zona destinada a instal·lacions d’artesanats on de moment s’han documentat tres tallers destinats a la producció de presigillates entre d’altres productes ceràmics: Bram 9, situat al jaciment de Cap de porc, a l’est del vicus, lleugerament al nord de la via d’aquitània; Bram 144, també a l’est del vicus, però al sud de la via; i Bram 93, al jaciment de rouzilles, a l’oest de la ciutat. aquests tallers han lliurat diverses estructures per al tractament de l’argila, dipòsits d’extracció d’argiles, abocadors i dos forns. el farciment dels abocadors ha donat gran quantitat de rebuigs ceràmics, així com nombroses restes de forns que formarien part de refaccions dels mateixos. un dels elements més interessants es troba a Bram 9, on es van descobrir dues fosses perpendiculars destinades originàriament a la levigació de l’argila i que, un cop abandonades, es transformarien en abocadors. pel que fa als forns, que fins ara només s’han identificat a Bram 144, estarien destinats a la cocció de les diverses produccions del centre: ceràmiques comunes, parets fines i ceràmiques de vernís negre i vermell no vitrificat, és a dir, presigillates.

els abocadors més antics, Bram 9 i Bram 144, han proporcionat entre d’altres, presigillates de vernís negre i vermell, sense que s’hagi detectat cap fase d’assaig o transició. durant l’etapa més antiga de producció, que s’ha de situar a inicis del període augustal, les ceràmiques, ja siguin de vernís negre o vermell, reprodueixen les formes principals corresponents al repertori arcaic de les sigillates itàliques i de les produccions de vernís no vitrificat d’etrúria i la vall del po. en els abocadors més recents desapareix la ceràmica de vernís negre i les formes evolucionen d’acord amb els models itàlics, produint bàsicament les formes assimilables a les itàliques Consp.12 i Consp.14 conjuntament amb algunes més arcaiques (passelac 1993; 1996; 2001). d’entre els elements recuperats, cal destacar la presència de suports-separadors fets d’argila com els que s’han

492



documentat a arezzo, fet que, d’acord amb l’autor, confirma la transferència de tecnologia itàlica cap a aquesta zona. pel que fa a les marques, també segueixen una evolució formal com l’observada per les produccions d’arezzo (primer radials, després centrals). a part de les marques anepígrafes, es coneixen una vintena de noms, la major part cognomina, un terç dels quals serien noms grecs que sovint apareixen conjuntament amb el verb fecit. en menor mesura, alguns d’aquests noms grecs apareixen relacionats amb noms gals o llatins, el que suggereix una estructura similar a aquella d’arezzo basada en gran part en mà d’obra esclava. per últim, hi ha noms sols que semblen fer referència a tot un taller, com ho demostraria el fet que una mateixa marca s’hagi trobat impresa sobre teules, ceràmiques comunes i també presigillates.

pel que fa a les pastes “...sont relativement tendres, de couleur généralement brun très clair, quelquefois jaune rouge lorsque la cuisson est insuffisante.” (passelac 1986b: 50), mentre que els vernissos “Sa couleur est très variable d’un vase à l’autre, et parfois sur le même récipient. Elle peu taller du gris ou du brun très foncé au jaune rouge; mais la couleur dominante est le rouge avec ses nuances brun rouge et brun rouge foncé.” (passelac 1986b: 50).

d’altra banda, a l’àrea de narbona s’identifica una segona producció que està arqueològicament testimoniada als tallers de l’oustalet (Fleury) i de Juncas (luc sur orbieu). Malgrat tot, és molt probable que el principal centre productor es trobés localitzat a la pròpia ciutat de narbona (passelac et al. 1986; sanchez 2003). aquesta ciutat és nomenada a partir de l’any 45 ae Colonia Iulia Paterna Narbo Martius Decumanorum (passelac, sabrié, sabrié 1986; passelac 1992). la instal·lació del govern i de les autoritats religioses provincials comportarà la conversió de narbona en una capital política i religiosa amb un rol industrial i econòmic destacat gràcies a la seva situació estratègica i al seu port, on confluiran els productes procedents d’itàlia, de la península ibèrica, de l’àfrica i de la pròpia gàl·lia. Malgrat la troballa, a més de presigillates, de diversos elements relacionats amb possibles tallers en el barri artesanal (rebuigs de forn, maons per la refacció de forns i accessoris d’enfornament) cap forn no ha estat retrobat fins el present. tot i el desconeixement de l’emplaçament, tot fa pensar que el centre productor estaria format per diversos tallers que es trobarien situats a la perifèria del centre urbà. les dades més importants fins el moment provenen de l’excavació en la zona coneguda com el Clos de la Lombarde i corresponen a diverses domus establertes cap a l’any 40 ae al nordest de la ciutat (sanchez 2001). aquesta zona es troba a uns centenars de metres d’una àrea artesanal on s’ha constatat activitat ceràmica, tot i que no es pot assegurar que correspongui també a la zona on hi hauria instal·lats els tallers productors de les presigillates de narbona. Malgrat tot, l’anàlisi d’aquestes ceràmiques en el context del Clos de la Lombarde ha permès establir un nou cos tipològic incorporant, a les formes ja conegudes, noves formes detectades en aquesta excavació, així com realitzar un estudi evolutiu d’aquesta producció d’acord amb l’anàlisi del seu context estratigràfic en un espai de consum. d’aquesta manera, durant l’època d’august fins a finals del segle i ae, les presigillates i les sigillates itàliques apareixen en proporcions similars i, en algun cas, en proporcions superiors les primeres respecte de les segones. a partir del canvi d’era, les sigillates itàliques augmentaran i esdevindran superiors a les presigillates i aquestes suposaran, fins al final de l’època d’august, un 4% del total de la vaixella documentada. tot i així, aquesta vaixella es documenta de manera residual en aquest jaciment fins a la seva fi, tot i que es proposa una vida curta per a la seva producció.

pel que fa a la tipologia, una part de les formes produïdes a narbona es correspondria amb els models més tardans de la ceràmica de vernís negre i amb el servei i de Haltern; en una segona fase s’incorporarien formes pròpies i formes assimilables al servei ii, servei que no s’ha documentat a Bram, com tampoc sembla que es fabriqui l’ampolla amb nansa que podem veure en la tipologia de narbona (passelac, sabrié, sabrié 1986: fig. 3) (sanchez 2001: fig. 6.1-2) així com algunes formes inèdites documentades al Clos de la Lombarde (sanchez 2001: fig.6). les marques, radials o centrals depenent de la mida del plat, poden ser epigràfiques o anepígrafes, tot i que a narbona, a diferència de Bram, són molt més abundants les primeres. aquest fet no facilita el coneixement dels personatges involucrats en aquesta indústria, tot i que s’apunta la hipòtesi que es tracti de personatges locals. també diferencia les marques d’ambdós centres el fet que a narbona no apareix mai la paraula fecit, tan freqüent en el cas de Bram.

pel que fa a les seves característiques macroscòpiques es destaca que

“...deux types de pâtes se distinguent en fonction de leur dégraissant et suggèrent un approvisionnement différencié en argiles […]. Ces deux pâtes prennent en fonction du mode de cuisson (A ou B) des couleurs dominantes soit du brun clair au rose, soit du gris clair au gris foncé. Les vernis argileux, non grésés, souvent peu adhérents, quelquefois entièrement disparus, prennent selon les modes de cuisson des couleurs allant du rouge au brun foncé, du gris clair au gris foncé. Quelques exemplaires à pâte claire possèdent un vernis brun ou noir.” (passelac, sabrié, sabrié 1986: 54).

Malgrat l’estratègica situació de la ciutat, sembla que la difusió dels productes, entre els quals es trobaria la presigillata, tindrien un abast limitat, centrat en la regió narbonesa. tot i així, es proposa com a probable l’adscripció a narbona d’unes

493



produccions documentades a Emporiae, que tractarem més endavant, tot deixant clar que “Ce type de céramique que est attesté à Ruscino et Ampurias où la part d’importations narbonnaises et celle de fabrications locales restent à déterminer” (passelac, sabrié, sabrié1986: 54).

imitacions de sigillata i sigillata local

Centrats ja en la costa catalana, sanmartí (1974-1975) va detectar a Emporiae unes produccions amb vernís negre i roig corall considerades com a “imitacions de la sigillata aretina” que presenten formes típiques del repertori de la sigillata itàlica –sobretot aquelles que presenten el llavi penjant– però diferenciables per les seves característiques físiques. pel que fa a les de roig corall, l’autor destaca que

“Se trata de una arcilla por lo general blanda y friable, bien depurada y de grano fino, propensa a mostrar fisuras y vacuolas. Posee una característica esencial que predomina por encima de todas las demás, y que consiste en poseer abundantísimas inclusiones de partículas de mica muy evidentes a simple vista y que destacan, no sólo en las fracturas, sino también sobre la superficie torneada de los vasos, puesta al desnudo por pérdida del barniz, o incluso, conservando éste. (...) En lo que al color se refiere, se trata de una arcilla que puede variar desde tonos rojizos hasta tonos más claros, como pueden ser el beige y el amarillo pajizo. (...) Esta imitación suele presentar un espeso barniz de color rojo coral, aunque no es rara la existencia de tonos menos vivos, como por ejemplo el rojo oscuro, el amarronado e, incluso, el marrón.” (sanmartí 1974-1975: 252).

la manca de forns localitzats a l’àrea emporitana i el descobriment del centre productor de Bram, al llenguadoc, amb unes produccions que “...muestran concomitancias con las detectadas en Emporion.” (sanmartí 1974-1975: 261 nota 21) porten l’autor a proposar algun indret del golf de lleó com a possible àrea de provinença. posteriorment, la documentació d’aquesta ceràmica a diversos jaciments de les comarques gironines va fer replantejar la seva provinença i es proposà “...Empúries o el seu rerapaís immediat.” (Casas et al. 1990:) 41) com a àrea més probable on es localitzarien els diversos centres productors. també es substituí el terme “imitació de sigillata aretina” per aquell de “ceràmica oxidada de pasta micàcia i amb vernís roig corall” tenint en compte que també existeixen produccions en negre, tal i com ja destacava sanmartí (Casas et al. 1990: 98). l’estudi més recent realitzat a la costa catalana sobre aquesta ceràmica es va portar a terme en un d’aquests jaciments gironins, sant pere de Montfullà, a Bescanó (nolla et al. 2003). els autors proposen una nova tipologia per al que ells consideren una única producció de “...ceràmiques de pasta micàcia amb engalba, primerament negra, a imitació de les antigues ceràmiques de vernís negre, i ben aviat de color roig corall...” (nolla et. al 2003: 36) i situen a narbona o voltants la seva zona de provinença.

acabarem aquest repàs amb una publicació fora de l’àrea catalana però que també s’ha plantejat el problema sobre la provinença d’aquestes i altres produccions. es tracta de la monografia dedicada a la ciutat romana de Celti (peñaflor), a l’antiga província de la Bètica (Keay, romo 2000). en aquest cas, els autors unifiquen sota el nom de “sigillata itálica local” les “imitaciones de cerámica aretina” identificades per sanmartí, les produccions localitzades a la zona de narbona definides per passelac com a “presigillates sud-gàl·liques”, així com la “cerámica de barniz rojo julio-claudio” y la “cerámica bética de imitación tipo Peñaflor” sistematitzada per Martínez (1989). els autors destaquen que aquesta ceràmica es pot reconèixer fàcilment d’acord amb “...its distinctive flakey matt orange slip and micaceous frabric.” (Keay, romo 2000: 93) i proposen peñaflor com a zona de provinença. paradoxalment, els autors es basen en el treball de Martínez, quan aquest autor deixa ben clar que la difusió d’aquesta producció es reduiria a la vall del guadalquivir, al litoral gadità i en menor grau a granada, Ciutat reial i Màlaga (Martínez 1989: 63). també argumenten que Celti és l’únic lloc on s’han localitzat rebuigs, quan com hem vist al parlar de la presigillata sud-gàl·lica, a la regió narbonesa hi ha documentats com a mínim tres tallers (Bram 9, 93 i 144) i dos a l’àrea de narbona que produeixen presigillates amb seguretat. un altre argument és que les anàlisis per làmina prima efectuades sobre cinc mostres procedents de peñaflor no presenten arguments en contra d’aquest origen. Malgrat tot, i entre d’altres aspectes discutibles, aquest argument no demostraria que la suposada producció de peñaflor tingués res a veure amb les produccions documentades a Emporiae i al sud de França. l’últim argument fa referència al repertori formal que d’acord amb els autors és el més ampli “...particularly when compared to those from sites like Córdoba (...) Emporion (...) or Narbo (...)” (Keay, romo 2000: 94). aquesta mateixa hipòtesi ja havia estat proposada per amores i el propi Keay (amores, Keay 1999) uns anys abans quan les defineixen com a “sigillatas de imitación tipo Peñaflor” i on es presenta una ampliació de la tipologia proposada per Martínez, d’acord amb les excavacions més recents de Celti, que és, segons els autors, on es concentra una major quantitat de material. en aquest cas i malgrat l’ampli repertori formal, això tampoc no demostra que les peces

494



de peñaflor tinguin res a veure amb les documentades a Emporiae i sud de França, on d’altra banda sí que hi ha una producció pròpia.

PROdUcciOnS de sIGILLATA cLASSiFicAdeS A PrIorI cOM A TS indeTeRMinAdA, idenTiFicAdeS A LA cOSTA cATALAnA

la nostra proposa considerava una prioritat la identificació de les diferents produccions de terra sigillata abans d’abordar l’anàlisi arqueològico-històrica i aquesta identificació, per ser objectiva, necessita de la incorporació de tècniques arqueomètriques. la incorporació d’aquestes tècniques pot permetre aquesta identificació a partir de l’anàlisi química dels individus que conformen la mostra i el posterior contrast dels resultats obtinguts amb els dels grups de referència (gr) dels centres o zones de producció determinades analíticament fins l’actualitat. aquest procés, que és l’utilitzat per nosaltres, possibilita establir de manera objectiva la provinença dels materials i així adscriure’ls als seus centres o zones de producció, fins i tot en el cas que tots ells fossin fragments informes. aquest fet té una importància crucial per dos motius, un per l’extrapolació que es fa de la cronologia de la terra sigillata a les estratigrafies i conseqüentment a les estructures amb que estan relacionades; l’altre, per les inferències econòmico-comercials que es proposen entre els jaciments i els centres productors implicats en la comercialització de la vaixella en qüestió.

en el cas de la sigillata classificada a priori com a ts indeterminada, es van caracteritzar 37 individus procedents de Baetulo, 31 de Tarraco i 16 d’Emporiae. per a l’anàlisi química es va utilitzar la Fluorescencia de raigs X (FrX); per a l’anàlisi mineralògica es va emprar la difracció de raigs X (drX)5; i per als estudis de la microestructura i de l’estadi de sinterització de la matriu i dels vernissos es va fer servir la Microscòpia electrònica de rastreig (Mer)6. a partir dels resultats procedents de l’anàlisi química dels individus, es va realitzar un estudi d’associació de patrons tenint en compte tots els grups de referència (gr) de terra sigillata caracteritzats arqueomètricament fins l’actualitat7. les dades van ser tractades mitjançant tècniques estadístiques seguint les consideracions d’aitchison sobre dades composicionals (aitchison 1986; 1992; Buxeda 1999b; 1999a) emprant la transformació en logaritmes de raons segons

on Sd és el simplex d-dimensional (d=d-1) i x-d=(x1,...,xd). Com a resum del tractament estadístic de les dades, es presenta el dendrograma de la fig. 1 resultant de l’anàlisi conglomerats (aC), realitzada amb el programa s-plus (Mathsoft 1999), utilitzant la distància euclidiana al quadrat i el procés aglomeratiu del centroide sobre la subcomposició Fe2o3 (com a Fe total), al2o3, Mno, tio2, Mgo, Cao, na2o, K2o, Ba, rb, nb, zr, y, sr, Ce, ga, v, zn, ni i Cr transformats en logaritmes de raons emprant el sio2 com a divisor. en aquest gràfic, a partir de tots els individus inicials que es troben a la seva base, s’estableix, en un procés jeràrquic d’aglomeració, la unió, en cada etapa, d’un individu amb un altre o amb un altre grup, o bé d’un grup amb un altre, fins a l’obtenció, en el cicle final, d’un únic grup format per tots els individus analitzats. Com més allunyada de la base es produeix la unió, més dissimilar és la composició química dels individus que s’uneixen.

l’estudi del dendrograma resultant va permetre identificar 6 agrupacions, formades per més d’un individu, a les quals fèiem referència a l’inici d’aquest treball, més 12 individus no classificats en cap d’aquestes agrupacions, que formarien cadascun d’ells una unitat de referència Composicional de pasta (urCp) (Buxeda et al. 1995) diferent, i que correspondrien a tallers encara desconeguts arqueològicament, o a tallers que encara no han estat caracteritzats arqueomètricament (Madrid 2005). així, si ens centrem en el dendrograma d’esquerra a dreta, el primer grup assenyalat, urCp OR, està integrat per 9 individus, 5 dels quals procedents de Baetulo i 4 de Tarraco (fig. 2). aquest grup és compatible amb la producció de terra sigillata oriental a i tots els individus de Baetulo que el formen es classificaven, prèviament a la seva caracterització arqueomètrica, com a presigillates. el següent grup, urCp PRi2, està format per 12 individus, 3 dels quals procedents de Baetulo i 9 de Tarraco, que, a Badalona, es classificaven tradicionalment com a prearetines, a l’igual que totes les produccions que es veuran a continuació. aquest grup no ha pogut ser relacionat amb cap gr. a continuació, es troba destacada l’agrupació urCp PA, formada per 25 individus, 16 dels quals procedents de Baetulo, 7 de Tarraco i 2 d’Emporiae. aquest grup és compatible amb la producció a de la badia de nàpols. el següent, urCp PRi3, és un petit grup format per 3 individus, tots tres procedents de Baetulo. el primer havia estat classificat, prèviament a la seva caracterització arqueomètrica, com a sigillata itàlica mentre que els altres dos ho estaven com a prearetines. tot i que

495



aquest grup no ha pogut ser relacionat amb cap gr, les seves similituds composicionals respecte a produccions itàliques que formen part de la base de dades amb què s’ha realitzat l’estudi d’associació de patrons, ens porta a proposar com a possible àrea de provinença d’aquesta producció la zona del laci-Campània. a l’extrem dret del dendrograma, trobem dos grups més en què han quedat englobats la resta d’individus considerats en aquest estudi. es tracta d’una banda de la urCp PRi1 que inclou 4 individus, tots ells procedents de Baetulo, i que no ha pogut ser associada amb cap gr. i, d’una altra, i per finalitzar, la urCp nB que inclou 19 individus, 6 dels quals procedents de Baetulo, 1 de Tarraco i 12 d’Emporiae i que és compatible amb la zona narbonesa.

URcP OR. Terra sigillata oriental A (TSOA)/Eastern sigillata A

aquesta producció forma part de les anomenades sigillates orientals (Hayes 1994) en contraposició a les sigillates clàssiques o occidentals (itàliques, sud-gàl·liques i hispàniques). Malgrat aquest nom unitari de sigillates orientals, i com ja hem observat en el cas de les sigillates produïdes en la Mediterrània occidental, això tampoc no significa que hi hagi una uniformitat entre les diferents produccions que les conformen. així, el nom de sigillates orientals comprèn la sigillata oriental a, que s’adscriuria a la zona del llevant Mediterrani, la sigillata oriental B, producció corresponent a la zona d’àsia Menor, i finalment la sigillata oriental C o sigillata Xipriota.

la sigillata oriental a és la més antiga i Hayes la descriu com “...a yellow-buff ware, with darker red slip, sometimes glossy, sometimes almost matt.” (Hayes 1994: 108). la documentació d’aquesta producció a nombrosos jaciments principalment de la zona sirio-palestina permet avui dia situar als voltants del 150 ae els seus inicis i el seu període de màxima producció i difusió entre principis del segle i ae i l’època d’adrià. Malgrat aquesta amplia datació, sembla que l’exportació més abundant cap als jaciments de la Mediterrània occidental es produeix durant el segle i ae, just abans de la generalització de la sigillata itàlica. va ser sistematitzada per Hayes a partir de les classificacions de Kenyon i Crowfoot i de Waagé (Hayes 1985). aquest autor va confeccionar una nova classificació mantenint la subdivisió en tres períodes de Waagé i establint dins de cadascun, un criteri cronològic per les diferents formes (plats, copes/tasses i formes tancades): sèrie hel·lenística, sèrie romana corresponent a l’alt imperi i sèrie de meitat de l’imperi (flavis a primera meitat segle ii). l’autor destaca la decoració a rodet característica de tot el període productiu i de les palmetes com a motiu més usual. les marques de ceramista més antigues corresponen a noms d’origen llatí per la qual cosa es suggereix que les primeres peces amb marques de la sigillata oriental a serien una imitació directa de les aretines; apareixen en cartel·les rectangulars i presenten sempre caràcters grecs amb una grafia menys acurada que aquella utilitzada per la sigillata produïda a la Mediterrània occidental. també és freqüent la cartel·la quadrifòlia típica de les produccions aretines i, en el període de neró als flavis, es troben les cartel·les in planta pedis, típiques també de la producció de sigillata itàlica tiberiana i tardo-itàlica.

Malgrat el coneixement que hi ha sobre la sigillata oriental a a nivell formal, cronològic i de difusió, continua sent una incògnita quins són els centres productors d’aquesta vaixella. Fins el present, no s’ha identificat cap taller. Malgrat tot, arqueològicament, s’ha proposat com a origen més probable la zona sirio-palestina per l’abundància de la seva presència en jaciments d’aquesta zona. d’altra banda, també s’han fet diverses propostes a partir dels estudis arqueomètrics desenvolupats en aquests darrers anys. d’acord amb les similituds entre les característiques geològiques i les ceràmiques analitzades, la teoria més plausible a partir d’ànàlisis arqueomètriques, que també compta amb arguments arqueològics a favor, indica com a probable àrea de provinença la zona d’antioquia.

en aquest sentit, els primers treballs arqueomètrics sobre aquesta vaixella es van portar a terme a inicis dels anys 80 sobre mostres procedents de diferents jaciments localitzats a l’actual estat d’israel (gunneweg, perlman, yellin 1983). els resultats de la composició química, determinada a partir de l’aplicació de l’activació neutrònica (an), proporcionava una gran similitud amb mostres corresponents a l’edat del Bronze procedents del jaciment d’enkomi, a Xipre, cosa que portà als autors a proposà un origen xipriota per a aquesta producció. uns anys més tard, uns altres investigadors portaran a terme un nou estudi de provinença utilitzant també l’an sobre la sigillata oriental a amb un doble objectiu (elam, glascock, slane 1988): d’una banda determinar la compatibilitat de resultats entre laboratoris, a partir dels resultats ja obtinguts per gunneweg; i, d’una altra, contrastar els resultats obtinguts amb els de la “Maroon ware” (vaixella fina de vernís negre), producció abundantment documentada en la zona de síria i absent de Xipre, considerada precursora de la sigillata oriental a. les conclusions d’aquest treball revelen, en primer lloc, les similituds dels resultats obtinguts amb aquells presentats per gunneweg uns anys abans, cosa que demostra la compatibilitat entre laboratoris. en segon lloc, tot i aquesta convergència, destaquen les mancances en el mètode utilitzat per gunneweg per demostrar les similituds entre la sigillata oriental a i les ceràmiques xipriotes. el

496



problema bàsic és que per establir les similituds no es van tenir en compte alguns elements químics (al, K, Ba, Mn, Mg i v) que són, d’altra banda, altament discriminants entre ambdues produccions. per últim, són evidents les grans similituds entre la “Maroon ware” i la sigillata oriental a. És, però, important destacar, que el grup “Maroon ware” / sigillata oriental a mostra diversos subgrups dins el que es pot considerar un primer grup homogeni. aquests elements, porten als autors a apuntar la possibilitat de diferents centres productors en la zona costanera de síria. Finalment, un treball realitzat pels mateixos autors, entre d’altres (slane et al. 1994), a partir de l’an i d’un ampli treball estadístic posterior, corrobora els resultats anteriors ratificant la seva proposta d’un origen sirio-fenici per la sigillata oriental a.

a l’espera de la troballa d’evidències que demostrin la provinença d’aquesta vaixella sembla que tot apunta cap a la zona de la costa prop de síria com a lloc d’origen més plausible. així s’apunta també en dos treballs arqueomètrics relativament recents en els quals s’utilitzà, entre d’altres tècniques, l’anàlisi petrològica per làmina prima per analitzar diverses mostres de sigillata oriental a (schneider 1994, 2000). els resultats mostren que les inclusions típiques que es troben a la matriu d’aquestes ceràmiques, piroxens serpentinats i serpentines, assenyalen com a àrea de provinença de les matèries primeres utilitzades en la seva fabricació, una zona ofiolítica que podria trobar-se a la costa, entre tarsus (turquia) i latakia (siria).

Com dèiem en examinar el dendrograma, a Baetulo, la caracterització arqueomètrica ens va permetre comprovar que el grup compatible amb la terra sigillata oriental a està format per 5 individus dels quals 2 s’han pogut identificar tipològicament (fig. 3). d’aquests 5 individus, 3 procedeixen del fons del Museu, és a dir que es tracta de material descontextualitzat (Bdt201, Bdt206 i Bdt207). el primer correspon a part d’un plat assimilable a la forma Consp.4.1 en sigillata itàlica, mentre que els altres dos són part de fons amb peu de plats indeterminats. pel que fa als individus Bdt194 i Bdt195, el primer és també part d’un plat assimilable a la forma Consp.4.1 en sigillata itàlica, mentre que el segon és part d’un fons amb peu de plat indeterminat. tots dos procedeixen d’un context que es data en època d’august abans del canvi d’era (Madrid 2005) i, si bé és interessant el fet que en els estrats d’on procedeixen els individus analitzats no s’ha documentat la presència de sigillata itàlica, aquesta sí que apareix en altres estrats amb els quals estan directament relacionats. també és interessant el fet que aquesta producció és una de les menys documentades a Baetulo i que només s’hi constata una única forma, corresponent a un dels models més antics en sigillata itàlica. aquesta única forma identificada per nosaltres amb seguretat, que hem assimilat a un plat Consp.4.1, utilitzant la tipologia de la sigillata itàlica (ettlinger et al. 1990), es correspon amb la forma 4 de la sigillata oriental sistematitzada per Hayes (Hayes 1985: 15-16). es troba integrada dins el que l’autor defineix com a sèrie hel·lenística, la més antiga de la producció, i es tracta d’una de les tipologies més comunes de plat documentades als jaciments de la Mediterrània durant el segle i ae, fins aproximadament els anys 10-20 de. Malgrat aquesta àmplia cronologia, Hayes situa l’etapa d’exportació més abundant cap als jaciments de la Mediterrània occidental en el segle i ae, just abans de la generalització de la sigillata itàlica, i les dades observades per nosaltres a Baetulo podrien estar d’acord amb aquesta proposta.

el seu estudi tecnològic a partir de la caracterització arqueomètrica ens va permetre inferir que aquesta producció estaria fabricada a partir d’argiles calcàries (Cao %, 16,77 ± 1.00) i que per a la seva producció s’haurien utilitzat forns de radiació, amb un procés de cocció tipus C (oxidant-oxidant)8, a una temperatura de cocció equivalent (tCe) superior als 950/1000ºC (Madrid 2005). a nivell macroscòpic a ull nu, aquesta producció es caracteritza per presentar una pasta que varia lleugerament del beige molt clar al groguenc i un vernís que no es pot considerar uniforme, variant fins i tot en una mateixa peça, observant-se, en molts casos, zones ataronjades i zones vermelles més fosques (fig. 4, a, b i c). l’estudi d’aquesta producció per microscòpia electrònica de rastreig (Mer) va posar de manifest que el vernís, malgrat trobar-se ben vitrificat i ser per tant impermeable, és d’una aplicació deficient, observant-se diferents gruixos en una mateixa peça, i una mala adherència a la matriu, fet que facilitaria el seu despreniment (Madrid 2005; Madrid, Buxeda en premsa). Com es pot veure a la fig. 4 (a a c), el fet que el vernís tingui gruixos desiguals provoca una diferència de tonalitat important que, al nostre parer, podria fins i tot fer pensar que aquests productes podrien no haver estat aptes per a la venda com a vaixella de taula. i, segurament, això hauria motivat l’assumpció que es tractés d’una imitació o d’un producte de tempteig. Malgrat tot, la seva presència en aquests jaciments obliga a reformular aquest argument pensant en què l’occident mediterrani, en alguns moments, hauria pogut consumir productes de baixa qualitat, que molt probablement serien rebutjats en les seves pròpies àrees de producció9.

Finalment, la seva observació per lupa binocular a 25X (fig. 5, a) mostra una matriu d’aspecte rugós, blanquinosa, amb molts pors petits i arrodonits distribuïts de manera uniforme per tota la matriu. la majoria tenen unes mides entre 20 i 40 µm, tot i que també n’hi ha alguns una mica més grans arribant fins als 100 µm. d’altra banda, s’observen pors allargats entre les 50 i 100 µm que probablement es deuen al procés de tornejat de les peces. la presència d’inclusions és escassa; s’observen

497



algunes inclusions de possibles miques de color marró; també algunes molt petites d’un color vermellós d’entre 20 i 40 µm, algunes arrodonides negres brillants d’uns 100 µm, i, finalment, alguna inclusió aïllada més gran, transparent, de color blanc, que podria correspondre a quars, d’uns 150 µm.

URcP PA. Terra sigillata Producció A

la primera identificació i sistematització d’aquesta producció va ser portada a terme per Kenrick (1985) a partir de les abundants troballes realitzades al jaciment de sidi Khrebish Bengazi (Berenice). en aquells moments en què aquesta producció encara no havia estat individualitzada, conjuntament amb les mostres de sidi Khrebish, es van analitzar individus procedents de Cartago que havien estat catalogats com a “imitacions de sigillata” i que presentaven certes similituds amb les definides per Kenrick a Berenice. així, es va determinar la composició química d’elements majors i menors utilitzant l’espectrometria d’absorció atòmica (aas) (Hedges, Hatcher, pollard 1985) i el resultat va portar a Kenrick a proposar un possible origen comú nord-africà pels materials procedents d’ambdós jaciments (Kenrick 1985: 510). des del punt de vista arqueològic, la nombrosa documentació en aquest jaciment i, en general, en tota la zona de l’actual líbia fins a tunísia va portar a l’autor a proposar el nom de sigillata tripolitana. Kenrick va establir una tipologia pròpia deixant clar que hi havia una estreta relació amb la sigillata itàlica (sobretot amb les formes arcaiques i serveis i i ii de Haltern) i va proposar una datació entre august i meitat del segle i de. Com a característiques físiques principals l’autor destaca que

“The body clay is finely granular, of an orange or pale orange-buff colour; it contains a small quantity of fine mica, and sometimes a few dark particles. The slip is evenly applied but varies between orange and red on different vessels, between the colour of Eastern Sigillata B and the Italian Sigillata (but a deep red-brown is not common).” (Kenrick 1985: 283).

posteriorment, soricelli (1987; 2004) en documentar aquesta producció a diversos jaciments de l’àrea napolitana, va proposar una nova provinença, la zona de la badia de nàpols, i una nova nomenclatura, producció a. soricelli va posar de manifest que l’existència d’algunes marques de ceramista amb caràcters i noms grecs denotarien la provinença d’una àrea culturalment bilingüe, com és la zona de la Campània; també ho reforçava amb el fet que les marques amb noms de ceramistes més comuns, com Pompeius, Marius i Pullius, es troben àmpliament documentades a la Campània i de manera escassa a d’altres indrets. igualment, donava suport a aquesta hipòtesi la troballa a la ciutat de nàpols de dues peces sobrecuites, una d’elles deformada, que podrien correspondre a rebuigs de forn. a més, la caracterització arqueomètrica de cinc mostres va posar de manifest la presència a la matriu d’inclusions de roques volcàniques que no podrien correspondre al nord d’àfrica (Williams 1987). Finalment, d’acord amb les estratigrafies estudiades, soricelli va proposar l’inici de la producció cap a meitat del tercer quart del segle i ae, estretament connectada amb la sigillata itàlica, per les formes i les marques radials, i amb les produccions de vernís negre, per la decoració tipus losange que es troba en diverses peces de la producció a. les formes més freqüents corresponen al repertori de la sigillata itàlica augustal i tiberiana (Consp.1, Consp.7, servei i i ii de Haltern, algunes formes tancades i un calze decorat), tot i que la documentació, encara amb freqüències relativament importants en contextos claudis, porten l’autor a proposar a l’entorn de meitat segle i de per a la fi de la producció. l’oficina més important correspondria a M.Pvllivs Carpvs que tindria, com a mínim, dos treballadors Demetrivs i Tertivs. aquesta hipòtesi de soricelli d’una única provinença per als materials napolitans i tripolitans es confirmarà en un nou estudi arqueomètric sobre materials d’ambdues àrees que varen ser analitzades per Mo i per FrX (elements majors i traces) demostrant que corresponien a una única producció que no podia correspondre al nord d’àfrica i que s’hauria de situar a la Campània, al voltant de la zona de nàpols donat que els fragments contenen

“I vetri vulcanici, talora contenenti rocce e minerali (...) che provengono da rocce trachitiche quali quelle che hanno caratterizzato le primer eruzioni del Somma, possono provenire da vulcani geologicamente recenti come il Vesuvio. Poiché vulcani di questo tipo sono assenti nell’Africa settentrionale, l’ipotesi di una provinenza della “Produzione A” / sigillata “tripolitana” da aquesta area può essere scartata definitivamente.” (soricelli, schneider, Hedinger 1994): 74-75).

Finalment, Kenrick, en un últim treball, acceptarà l’àrea napolitana com a probable zona de provinença, tot i que proposa com a nom més adient el terme de Campanian orange Sigillata, nom que fa referència al lloc de provinença i al color característic de la producció (Kenrick 1996): 43).

a Baetulo, el material del grup compatible amb la producció a de la badia de nàpols està format per 16 individus dels quals se n’han pogut identificar 6 tipològicament (fig. 6) (Madrid 2007). aquests presenten formes amb paral·lels en les primeres produccions de sigillata itàlica Consp.1, Consp.7.1, Consp.36.1, Consp.13.1. es tracta de tipologies antigues

498



que iniciarien la seva producció a principis d’august (30/20 ae) i que, a excepció de la forma Consp.7.1 que perdura fins a final d’august, no sobrepassen el canvi d’era. Fins al present, no hem documentat cap peça assimilable a formes de sigillata itàlica de cronologia posterior. els contextos més antics de Baetulo on s’han documentat fragments corresponents a aquesta producció es daten a finals del segle i ae, d’on procedeixen els individus Bdt040, Bdt044, Bdt095 i Bdt197. també s’ha documentat la seva presència en un context datat en època de tiberi, d’on procedeixen els individus Bdt001 i Bdt002. tot i així, les formes d’aquests dos últims corresponen a formes antigues, per la qual cosa pensem que, en aquest context, la sigillata producció a es troba ja de manera residual. la resta d’individus atribuïts a aquesta producció es troben en contextos datats a partir d’època flàvia (Bdt069, Bdt070 i Bdt081). entre aquests cal destacar l’individu Bdt070, que presentava una marca il·legible, impossible d’identificar arqueològicament, i que la caracterització arqueomètrica ens ha permès associar amb la producció a. d’altres procedeixen d’un context sense fiabilitat estratigràfica (Bdt129, Bdt130, Bdt132 i Bdt149), mentre que els tres últims formen part del fons museu (Bdt200, Bdt204 i Bdt205).

la cronologia inicial proposada per a aquesta producció se situa cap a meitat del tercer quart del segle i ae, estretament connectada amb la sigillata itàlica (soricelli 1987; 2004; Kenrick 1985). tot i que les formes més freqüents corresponen al repertori de la sigillata itàlica augustal i tiberiana (Consp.1, Consp.7, servei i i ii de Haltern), la documentació d’aquesta producció amb una freqüència important en contextos claudis, han portat a soricelli a proposar una datació a l’entorn de mitjan segle i de per a la seva fi. en el cas de Baetulo, l’estudi arqueològic estaria d’acord amb la data inicial proposada per aquest autor, documentant-se, com hem vist, individus corresponents als inicis de la producció, Consp.1 i Consp.7 i al sevei i de Haltern. la presència només de formes antigues en tots els contextos estudiats i la manca de formes més modernes associades a la sigillata itàlica, com les clàssiques del servei ii de Haltern, que, com hem vist, també es van produir en sigillata producció a, ens suggereix que la seva comercialització a Baetulo finalitzaria durant els primers anys de la nostra era.

per la seva banda, l’estudi arqueomètric ens va permetre comprovar que aquesta vaixella hauria estat fabricada a partir d’argiles calcàries (Cao %, 7.96 ± 1.54), utilitzant forns de convecció, amb un procés de cocció tipus a (reductor-oxidant) per a la seva fabricació, a una tCe inferior als 800ºC. a nivell macroscòpic, a ull nu, s’observa una pasta de color beige i un vernís ataronjat i generalment brillant, ben conservat (fig. 4 d, e i f). l’estudi d’aquesta producció per Mer va posar de manifest que el vernís, amb un gruix d’uns 20 μm, presenta una aplicació homogènia amb un gruix constant i una bona adherència a la matriu, fet aquest últim que ha comportat, en general, un bon estat de conservació en els individus estudiats. tot i així, cal dir que la baixa temperatura de cocció proporciona un vernís porós i que, per tant, no impermeabilitzaria la peça, funció, d’altra banda, que hauria de ser la principal raó de l’aplicació d’un vernís (Madrid 2005; 2007; Madrid, Buxeda en premsa).

el seu estudi amb lupa binocular a 25X (fig. 5, b) ha permès observar que aquesta producció es caracteritza per una presència abundant d’inclusions negres molt petites (± 40 µm) esfèriques i anguloses de distribució homogènia. apareixen també abundants inclusions de possibles miques, translúcides, de color marró. esporàdicament, s’observa la presència de fragments de roques d’aproximadament 400 µm, i, en algunes peces, apareix algun fragment de roca bastant gran, de fins a 800 µm. també, de manera infreqüent, apareixen inclusions fosques d’aspecte rugós, que podrien ser òxids d’una mida entre 80 i 100 µm. la matriu té un aspecte rugós, sorrenc, amb poca porositat. els pors són molt petits, entre 40 i 60 µm. també s’observen forats allargats produïts durant el procés de tornejat de la peça. l’aspecte de la matriu varia del color beige/marró amb algunes inclusions blanques a ser, en alguns casos, més vermellosa amb moltes inclusions blanques i amb àrees d’aspecte vitri. les inclusions blanques semblen situar-se dintre dels pors, possiblement com a cristal·litzacions ocorregudes durant la cocció.

URcP nB. Terra sigillata de la zona narbonesa

a Baetulo, hem distingit dues produccions de sigillata relacionades amb la zona narbonesa. la primera, urCp nB, estaria composta per 5 individus (Bdt126, Bdt196, Bdt202, Bdt209 i Bdt210) i la segona urCp nB 1, només per l’individu Bdt208 (fig. 7). dels 5 individus corresponents a la urCp nB, 3 individus procedeixen del fons del Museu, és a dir que es tracta de material descontextualitzat (Bdt202, Bdt209 i Bdt210). l’individu Bdt202 és part d’un bol de la forma pre-sigga 180, similar a la forma Consp.36 en sigillata itàlica, mentre que els individus Bdt209 i Bdt210 són dos fons d’ampolles corresponents a la forma pre-sigga 260. pel que fa a l’individu Bdt126, es tracta del coll d’una ampolla que també podria correspondre a la tipologia pre-sigga 260 procedent d’un context sense fiabilitat estratigràfica. Finalment,

499



l’individu Bdt196 procedeix d’un context datat en els últims anys del segle i ae i no presenta tipologia identificable. pel que fa a l’individu Bdt208, també procedeix del fons del Museu i, com ja hem comentat anteriorment, presenta una marca anepígrafa situada radialment en el fons, documentada únicament en la producció que s’associa amb narbona (passelac, sabrié, sabrié 1986): fig. 4,15, (Martin 2002: fig. 1, 2).

les produccions de la zona narbonesa es documenten a Baetulo en quantitats escasses. d’acord amb els estudis de sánchez (2001), la possible producció de narbona tindria un curt període de comercialització centrat principalment en època d’august, essent el moment de màxima difusió a principis del seu govern, superant en alguns contextos, a narbona, a la sigillata itàlica. en el cas de Baetulo, l’únic context que ens aporta algun indici cronològic es data en els últims anys del segle i ae, cosa que podria coincidir amb la cronologia proposada per sánchez i ens indicaria que molt probablement el seu període de circulació a la ciutat es reduiria a època d’august abans del canvi d’era.

l’estudi arqueomètric de les dues produccions associades amb la zona narbonesa, la urCp nB i l’individu Bdt208, mostra, malgrat les seves diferències químiques, unes característiques molt similars. es tractaria de produccions calcàries (urCp nB, Cao % 16.75±1.87; Bdt208, Cao 14.80%) i cal destacar que entre els individus que formen part de la urCp nB n’hem identificat un amb pasta i vernís de color gris. l’estudi tecnològic ens indica que s’haurien utilitzat forns de convecció per a la fabricació d’ambdues produccions, a una tCe al voltant dels 800ºC. en el cas de la producció ataronjada (fig. 4, g, i) el procés de cocció seria tipus a (reductor-oxidant), mentre que per l’individu tar055, el procés de cocció seria tipus B (reductor-reductor) (fig. 4, h). a ull nu, en el cas del grup nB, la pasta és beige o vermellosa, amb un vernís ataronjat viu, mat o brillant, per a la producció cuita en modus a, mentre l’individu tar055 presenta una pasta i un vernís gris. l’estudi del vernís per Microscòpia electrònica de rastreig indica que té un gruix, en general, d’uns 15 μm, mostra una mala adherència a la matriu i és porós, és a dir que no impermeabilitzaria les peces i es desprendria fàcilment. És, en definitiva, un vernís de mala qualitat (Madrid, Buxeda en premsa). Finalment, l’individu Bdt208 (fig. 4, i), únic individu de la producció nB1, presenta, a nivell macroscòpic a ull nu, una pasta de color beige i un vernís ataronjat d’una tonalitat més suau que el vernís dels individus de la urCp nB. el vernís també presenta un estat molt deficient, fet que estaria relacionat amb una tCe al voltant de 850ºC, més alta que la urCp nB, però baixa per a aconseguir un vernís ben vitrificat.

el seu estudi amb lupa binocular a 25X (fig. 5, c1 i c2) ha permès observar que aquesta producció es caracteritza per una presència abundant d’inclusions, la major part de possibles miques, que són especialment visibles en la fig. 5, c2, però també en destaquen inclusions petites de color blanc i negre d’uns 60 µm i d’altres de mida una mica més grans, entre 100 i 150 µm, transparents de color blanc, groguenc, rosat i gris que podrien ser quars. la matriu és rugosa, poc porosa i només s’observa algun forat allargat degut al procés de modelat de les peces. el color de la matriu varia de beige/rosa pàl·lid a vermellosa, i en el cas de l’individu tar055 és grisa.

Terra sigillata URcP PRi 1

aquesta urCp està formada només per 4 individus procedents de Baetulo que no han pogut ser relacionats amb cap producció, taller o zona de provinença determinada. d’aquests, dos (Bdt042 i Bdt043) procedeixen d’un context datat a finals del segle i ae, i es poden assimilar a la forma Consp.1.1.3 de sigillata itàlica (fig. 8). pel que fa als individus Bdt131 i Bdt150, procedeixen d’un context sense garanties de fiabilitat estratigràfica i no presenten forma identificable.

l’estudi arqueomètric ens indica que es tractaria d’una producció calcària (Cao% 9.56 ± 2.01), químicament menys homogènia que les anteriors. per a la seva fabricació s’haurien utilitzat forns de convecció i un procés de cocció tipus a (reductor-oxidant), a una tCe estimada de 800-850ºC. Macroscòpicament a ull nu, presenta una pasta ataronjada i un vernís gairebé perdut en tots els individus estudiats (fig. 4, j) i només en alguna petita zona es conserva un gruix d’entre 1 i 3 μm, tal i com ha pogut ser comprovat a través de la seva observació per Microscòpia electrònica de rastreig, i que en realitat es correspondria amb les restes del vernís i no amb el vernís pròpiament dit. això seria la conseqüència d’una mala adherència a la matriu. a més, la baixa temperatura assolida durant la cocció hauria proporcionat, molt probablement, un vernís porós que no impermeabilitzaria les peces (Madrid 2005; Madrid, Buxeda en premsa).

aquesta producció es caracteritza, en lupa binocular a 25X (fig. 5, d), per una presència abundant de petites inclusions blanques esfèriques i arrodonides (d’uns ± 40/60 µm), i d’altres allargades i arrodonides (50/100 µm). s’observen inclusions de possibles miques de color marró. també hi ha petites inclusions esfèriques fosques, gris/negres (30/50 µm). de manera aïllada s’observa algun possible feldspat (300 µm) i algunes inclusions transparents de colors diversos (gris, rosa, groc), que podrien correspondre a quars. Hi ha algun fragment de roca amb miques juntament amb possible quars policristal·lí.

500



la matriu té un aspecte rugós, de color vermellós i és poc porosa, tal i com ha posat de manifest l’estudi per Mer. els pors són circulars i n’hi ha alguns d’allargats produïts possiblement durant el procés de modelat de la peça.


a Baetulo aquest grup que està format per 3 individus no ha pogut ser relacionat amb cap producció, taller o zona de provinença determinada. d’aquests, tan sols un d’ells ha pogut ser identificat amb una tipologia determinada, es tracta de la Bdt041, que es pot assimilar a la forma Consp.12.1 de sigillata itàlica (fig. 9). aquest individu conjuntament amb l’individu Bdt045, procedeix d’un context datat a finals del segle i ae. Finalment, l’individu Bdt078 es pot assimilar a la forma Consp.B.1.8 de sigillata itàlica, de perfil característic de l’època d’august-tiberi, i procedeix d’un context que es data ja a inicis d’època flàvia.

el seu estudi arqueomètric ens indica que es tractaria d’una producció altament calcària (Cao % 30.98 ± 3.21), menys homogènia que les urCps or, pa i nB. l’estudi tecnològic ens indica que s’haurien utilitzat forns de convecció per la seva fabricació amb un procés de cocció tipus a (reductor-oxidant) a una temperatura estimada al voltant de 800ºC en alguns casos i en el rang 850-950ºC en d’altres. a nivell macroscòpic a ull nu, la pasta presenta un color beige-rosat, variant fins i tot en una mateixa peça mentre que el vernís té un color marronós en aquelles peces cuites en el rang de temperatura més baix (fig. 4, k) i vermell/vermell fosc per aquelles amb una tCe situada en un rang més alt (fig. 4, l). Com vam poder observar per Mer el vernís té un gruix d’uns 10 μm, presenta una mala adherència a la matriu i és porós, és a dir que no impermeabilitzaria la peça. es tracta, d’un vernís, doncs, de mala qualitat que es desprendria amb gran facilitat (Madrid 2005; Buxeda i Madrid en premsa).

en lupa binocular a 25X (fig. 5, e), aquesta producció es caracteritza per una presència abundant d’inclusions de mida mitjana (100/200 µm) de color beige/ambre i rosades, esfèriques i arrodonides, tot i que també se n’observen de més petites (40/60 µm) esfèriques i arrodonides de colors diversos (blanc, marró i gris/negre) i algunes més grans (± 250 µm) que semblen correspondre a fragments de roques calcàries. s’observen possibles miques de color marró i transparents. en algun cas sembla poder identificar-se algun microfòssil. en general, s’observa una gran diversitat de colors en les inclusions. la distribució és, en general, homogènia. la matriu és rugosa, poc porosa, amb pors circulars i alguns allargats produïts durant el procés de modelat de la peça. el color de la matriu varia de beige torrat per a les que corresponen a una tCe més baixa a rosat per aquells individus que es trobarien en la tCe estàndard.


per acabar, hem identificat la pri 3, la qual, després de l’estudi químic i tecnològic, hem arribat a la conclusió que correspondria a una producció de sigillata itàlica amb una zona de provinença que podria estar relacionada amb la zona del laci-Campània. es tracta d’una producció calcària (Cao % 13.83 ± 1.43), químicament homogènia. l’estudi tecnològic indica que s’haurien utilitzat forns de radiació per a la seva fabricació i, per tant, un procés tipus C (oxidant-oxidant) a una tCe estimada en el rang de 850-950/1000ºC. a nivell macroscòpic a ull nu, presenta una pasta beige o beige-ataronjada i el vernís, en estat òptim, exhibeix el color vermell-marró típic de les sigillates itàliques (fig. 4, n). en aquest cas té un gruix d’uns 15 μm. Malgrat això, dos dels individus estudiats (fig. 4, m i o) presenten un vernís vermell-marró amb zones més clares que, amb un gruix de només 10 μm, proporciona un aspecte més diluït. l’estudi d’aquest vernís per Mer mostra una bona adherència a la matriu i un bon estat de vitrificació, sense porositat, que proporcionaria impermeabilitat a la peça.

el seu estudi amb lupa binocular mostra petites diferències entre els tres individus. així, la matriu dels individus Bdt198 i Bdt199 (fig. 5, f1) es mostra rugosa i compacta amb pors, la majoria allargats, possiblement producte del modelat. s’observen possibles miques de color marró i transparent. també nombroses inclusions petites (entre 100 i 150 μm) negres i vermelles brillants i algunes més grans, d’uns 200 μm, de manera aïllada, grises i blanquinoses, que podrien ser quars. en el cas de l’individu Bdt022 (fig. 5, f2), la seva matriu es mostra més llisa i compacta, sense la presència de tantes inclusions, tot i que se n’observen de blanquinoses, algunes grises i poques negres i vermelles. també s’observen possibles miques. el color de la matriu és molt similar en totes tres, de color beige. aquestes observacions mostrant lleugeres diferències entre els individus Bdt198 i Bdt199 i l’individu Bdt022 contrasten amb l’homogeneïtat indicada per l’anàlisi química i mineralògica amb el que cal prendre aquests resultats amb precaució. només l’anàlisi de més individus permetrà arribar a conclusions més definitives.

501



Malgrat les diferències observades a partir de la seva observació per binocular, mantenim aquesta urCp d’acord amb la homogeneïtat que presenten a nivell químic i mineralògic. dels 3 individus que formarien aquesta agrupació, no hem pogut identificar-ne cap tipològicament (fig. 10). tot i així, els individus Bdt198 i Bdt199 presenten perfils que es poden associar amb formes augustals de sigillata itàlica. Cal destacar que ambdós individus presenten marques anepígrafes de difícil adscripció, tot i que en el cas de l’individu Bdt198 podria estar relacionada amb l’itàlia central, el que podria coincidir amb la provinença proposada a través de la seva caracterització arqueomètrica. aquest individu procedeix d’un context datat en els primers anys de la nostra era. l’individu Bdt199 procedeix del fons museu i es troba descontextualitzat. Finalment, l’individu Bdt022, procedeix d’un context datat en època de tiberi.

diScUSSiÓ

a més de permetre’ns identificar i associar les diverses produccions amb els seus tallers o zones de producció amb un alt grau de probabilitat, la metodologia aplicada per a l’estudi d’aquestes produccions de sigillata ens han permès d’una banda establir les seves característiques tecnològiques i, d’una altra, fixar les característiques macroscòpiques de cada producció a través de la lupa binocular, cosa que permet la catalogació d’individus d’origen desconegut amb un grau de fialbilitat més alt que la tradicional classificació a ull nu, sense suposar una despesa elevada.

en el cas de la sigillata oriental a s’ha demostrat que la seva característica principal era la baixa qualitat del seu vernís, el qual, malgrat estar ben vitrificat i ser, per tant, impermeable, mostrava una aplicació deficient, observant-se diferents gruixos en una mateixa peça, i una mala adherència a la matriu que facilitaria el seu despreniment. Malgrat tot, aquest fet no va impedir la seva comercialització a llargues distàncies com ho demostra la seva presència en Baetulo. d’acord, però, amb l’estudi arqueològic, en la nostra opinió, aquesta producció arribaria a Baetulo durant un molt curt període de temps, durant els primers moments de comercialització de la sigillata itàlica, encara que no descartem que en un futur es pogués comprovar que aquesta hagués arribat abans (fig. 11). al generalitzar-se la sigillata itàlica, que ja des dels seus inicis presenta una qualitat que supera la de la sigillata oriental a, aquesta deixaria de comercialitzar-se a Baetulo. És probablement per això que trobem molt poca quantitat, una sola forma identificada i la major part de la producció amortitzada en contextos datats com a molt tard a l’entorn de l’any 15 ae.

pel que fa a la producció a, és interessant destacar l’èxit de la seva difusió, malgrat la baixa qualitat que presenta aquesta vaixella, essent a Baetulo la més abundant entre les produccions que circulen conjuntament amb la sigillata itàlica (fig. 11). l’estudi tecnològic indicava que ens trobem davant una producció de baixa qualitat. Malgrat tot, a Baetulo es distribueix conjuntament amb la sigillata itàlica, de molt millor qualitat, durant un període que es pot considerar llarg per aquest tipus de produccions, és a dir probablement ja des d’inicis d’august fins als primers anys de la nostra era. i no s’ha d’oblidar la seva àmplia difusió al nord d’àfrica, confirmada analíticament com a mínim a Berenice i Cartago, així com en la zona de la pròpia badia de nàpols, confirmada també analíticament. a més, en aquests últims jaciments sí s’ha documentat la presència, entre d’altres, del servei ii de Halter, cosa que demostraria un període més llarg de difusió en aquestes zones, conjuntament amb la sigillata itàlica.

al nostre parer, aquest èxit podria estar propiciat, en gran part, per les característiques tecnològiques observades. en primer lloc, es tractaria d’una vaixella fabricada en forns de convecció, cosa que, d’acord amb el estudis realitzats per picon (2002), comporta un cost de producció més baix que l’ús dels forns de radiació, ja que precisen de dos, i fins i tres, vegades menys combustible durant el procés de cocció. aquest fet podria permetre als ceramistes la comercialització d’aquesta vaixella a preus més assequibles que la sigillata clàssica, fabricada en forns de radiació. a més, el vernís que cobreix les peces, li proporciona una aparença de vaixella de qualitat ja que, malgrat no tractar-se d’un vernís completament vitrificat, tampoc no és extremadament porós, té un gruix d’uns 20 μm, que es pot considerar ample, i presenta una bona adherència a la matriu. això faria que, mentre la vaixella durés, el seu aspecte no variés ja que el vernís es mantindria sense desprendre’s. aquests dos factors, una aparença de vaixella de qualitat malgrat no ser-ho i, probablement, la possibilitat d’adquirir-la a un preu més baix que la sigillata cuita en forns de radiació, haurien afavorit una àmplia difusió i una presència llarga en els mercats, competint amb les vaixelles de més bona qualitat.

respecte a la produccions narboneses, l’estudi tecnològic indicava que també estarien produïdes en forns de convecció a baixa temperatura, però, en aquest cas, el seu vernís, d’uns 15 μm, a més de ser porós, presenta una mala adherència a la matriu, cosa que provocaria un fàcil despreniment. tot i que a Baetulo estan ben representades (especialment la producció nB) sembla que tindrien una distribució més restringida (fig. 11). l’arribada durant el mateix període que aquestes, de

502



la sigillata itàlica i de la producció a, suposaria una forta competència en el mercat on les produccions narboneses, de qualitat més baixa, no podrien rivalitzar, essent el seu èxit i possiblement la seva durada menor que aquell indicat per a la producció a, no superant finals del segle i ae.

les vaixelles pri 1 i pri 2 no s’han pogut relacionar amb cap centre o zona de producció determinada. d’acord amb l’estudi tecnològic es tractaria de vaixelles resistents però el seu vernís seria de molt baixa qualitat, amb una pèssima adherència a la matriu, cosa que provocaria un fàcil despreniment. l’estudi arqueològic ens indica que la pri 1 s’hauria introduït en els mercats a inicis d’època d’august de manera puntual, mentre que la pri 2 s’hauria comercialitzat en petites quantitats a finals del segle i ae (fig. 11). Cap d’elles hauria aconseguit introduir-se plenament en el mercat possiblement per la presència, en el mateix període, de vaixelles de millor qualitat, cosa per la qual la seva permanència en els mercats de Baetulo seria probablement molt curta, sense superar el canvi d’era.

per acabar, són interessants els resultats obtinguts per la pri 3. Com hem vist durant l’estudi tecnològic, malgrat tractar-se d’una producció de sigillata itàlica –com a mínim així s’ha de considerar l’individu Bdt022– la seva temperatura de cocció no és tan elevada com la que assoleixen els tallers d’arezzo, laci-Campània o pisa (Madrid 2005), cosa que podria indicar una vaixella no tan resistent com aquelles. tampoc el seu vernís presenta sempre l’aspecte característic d’una sigillata itàlica, raó per la qual els individus Bdt198 i Bdt199 s’havien classificat com a produccions a priori indeterminades (i prearetines en un primer moment). una hipòtesi podria ser que aquests dos individus sí que pertanyessin, en aquest cas, a una fase inicial del taller, cosa que confirmaria el fet que presentin marques anepígrafes, i en canvi l’individu Bdt022 podria tractar-se ja de la producció millorada i amb l’aspecte característic de la sigillata itàlica clàssica. tot i així, només una mostra més àmplia podrà comportar dades més concloents. així doncs, aquesta vaixella, cas de ser la mateixa, hauria arribat en petites quantitats en època d’august, possiblement ja a inicis del seu govern a jutjat per les marques anepígrafes i potser encara arribaria ja iniciat el segle i de d’acord amb la seva documentació en un context datat a inicis de tiberi (fig. 11).

cOncLUSiOnS

la integració dels resultats arqueològics i arqueomètrics, ens ha permès realitzar una nova proposta de circulació de les produccions identificades a Baetulo, superant els problemes que es deriven de treballar únicament amb l’arqueologia, i, en menor mesura, identificar aquestes produccions a Emporiae i Tarraco. tot i que aquesta manera de treballar també té limitacions, donat que està feta només a partir dels individus analitzats, els únics per als quals es pot saber a quina producció pertanyen, donat que alguns d’aquests individus no presenten tipologia identificable i donat, també, que alguns dels estrats utilitzats no presenten datacions fiables, cal tenir present que aquesta proposta no s’hauria pogut fer sense l’aplicació de l’arqueometria en combinació amb l’arqueologia. el fet que moltes produccions estiguin representades, en molts dels contextos estudiats, per individus sense marques ni tipologies identificables, no haurien permès reconèixer la seva presència en aquests sinó s’haguessin aplicat tècniques arqueomètriques. aquesta metodologia ha estat especialment útil en el món de les sigillates indeterminades, que és el que donem a conèixer en aquest estudi, ja que ens ha permès identificar, per primera vegada, el nombre de produccions que realment hi van circular (d’acord amb la mostra analitzada i els contextos mostrejats) i atribuir moltes d’elles a produccions conegudes: sigillata oriental a, producció a, produccions narboneses, o bé indicar que es tracta de produccions noves fins ara no identificades com la pri1, la pri2 i la pri3. Cal també destacar la utilitat de les observacions per lupa binocular en relació a aquest món de la sigillata indeterminada. aquest treball ha demostrat que aquestes produccions, tot i presentar una matriu molt fina són, alhora, suficientment grolleres com per permetre una fàcil distinció entre elles per aquest mètode. així, hem pogut, a més, establir les seves característiques físiques a través de les observacions sobre fractures fresques a 25X, cosa que hauria de permetre, a partir d’ara, la classificació d’individus de provinença incerta i la seva relació amb les produccions aquí estudiades.

així doncs, aquesta combinació de metodologies de treball ens ha permès realitzar el quadre que presentem en la figura 11. d’aquest, és interessant destacar la diversitat de produccions que circulen a Baetulo durant gran part d’època d’august. algunes es corresponen amb produccions que tenen l’aspecte del que vam considerar en el treball global com a sigillata itàlica, mentre que la major part de les analitzades en aquest estudi, a causa de la seva producció amb una tecnologia diferenciada, presenten les mateixes formes però el seu aspecte és diferent. degut a aquest ús d’una tecnologia diferenciada són produccions de qualitat més baixa i probablement això serà una de les causes per les quals acabaran desapareixent, sense superar el govern d’august. així, quan a partir de tiberi s’iniciï la distribució de la vaixella sud-gàl·lica

503



i fins a la completa desaparició en els mercats del que podem considerar sigillata no es torna a documentar a Baetulo cap producció, similar a aquestes, fabricada amb una tecnologia simple (Madrid 2005).

resumint, cal dir que si prenem l’any 40-30 ae com l’inici de l’activitat d’arezzo l’única producció cronològicament anterior seria, de poder-se confirmar, la sigillata oriental a (½ segle ii ae). en el cas de la producció a i de narbona es proposa una cronologia similar a aquella d’arezo, iniciant la seva activitat a principis del govern. Finalment, per les produccions restants, pri 1, pri 2 i pri 3, no disposem de cap dada, i les proporcionades per l’estudi arqueològic a Baetulo mostren, en tots els casos, una circulació coetània a la sigillata itàlica, sense cap precisió ulterior.

tecnològicament, l’estudi arqueomètric d’aquestes produccions mostra, a excepció de la pri 3, que es tracta de produccions homogènies que mantindrien el seu aspecte durant tot el temps en què es troben en circulació, és a dir que no correspondrien a cap etapa d’assaig de cap taller. també s’ha comprovat que, a excepció de la sigillata oriental a, han estat fabricades amb una tecnologia diferent de l’utilitzada per a la producció de les anomenades sigillates clàssiques, és a dir de la itàlica, sud-gàl·lica i hispànica. així, l’ús de forns de convecció, una temperatura de cocció baixa i un procés de cocció tipus a (reductor-oxidant) són el motiu de l’aspecte diferent que mostren i no, necessàriament, la manca de coneixements per part dels ceramistes que la van produir. gran part del seu èxit en els mercats estaria relacionat amb la qualitat no tan sols de la seva resistència, sinó també del seu vernís. així s’observa, com a mínim a Baetulo, en el fet que la producció més abundant després d’arezzo és la producció a, malgrat no presentar una tecnologia de sigillata clàssica. aquest cas, doncs, mostra que no necessàriament es compleix la hipòtesi de picon (2002), d’acord amb la qual l’ús d’una tecnologia simple, més barata, estaria relacionada amb una distribució restringida. la identificació analítica d’aquesta vaixella a Cartago i Berenice demostra la seva àmplia distribució a llarga distància i suggereix que la ruta utilitzada per a la seva distribució a la costa catalana podria haver-se realitzat doncs, a través de la seva arribada pel sud de la península. la caracterització de centres receptors de la zona costanera d’andalusia i el llevant peninsular podrien proporcionar dades més precises i caldrà en un futur investigar en aquest sentit per confirmar aquesta hipòtesi.

en aquest mateix sentit, caldrà revisar el que s’entén per distribució restringida respecte a la comercialització d’altres vaixelles produïdes amb una tecnologia senzilla cuita en mode a, ja que ara sabem també que les produccions de la zona narbonesa van ser distribuïdes, com a mínim fins a Baetulo i Tarraco (Madrid 2005). aquesta distribució ens indicaria una comercialització integrada en una xarxa comercial més àmplia de la que s’hauria pensat en un principi, que coincidiria amb una organització també més complexa entre els ceramistes i els distribuïdors, de la que es correspondria amb un comerç purament local.

així doncs, aquest estudi mostra que, a més de la pròpia qualitat de les vaixelles, hi hauria segurament altres factors derivats de les estructures de producció i dels mercats que tindrien també un paper decisiu en l’èxit o no de les diverses produccions. la comprensió d’aquests mecanismes necessitaria, doncs, de la identificació de tots els acompliments que participen de la seva cadena conductual, dels quals els aspectes simbòlics deurien haver jugat, molt probablement, un paper rellevant.

BiBLiOgRAFiA

aitCHison, J. 1986: The statistical analysis of compositional data, Monographs on statistics and applied probability, Chapman and Hall, london - new york.

aitCHison, J. 1992: on Criteria for Measures of Compositional difference, Mathematical Geology 24, 365-379.

aMores, F., Keay, s. 1999: las sigillatas de imitación tipo peñaflor o una serie de Hispánicas precoces, a M. roCa rouMens, M. i. FernÁndez garCÍa (coords.), Terra Sigillata Hispánica. Centros de fabricación y producción altoimperial, universidad de Jaén, universidad de Málaga, 235-252.

BuXeda i garrigÓs, J., Cau ontiveros, M. a., gurt i esparraguera, J. M. i tuset Bertran, F. 1995: análisis tradicional y análisis arqueométrico en el estudio de las cerámicas comunes de época romana, a a.a.v.v., Ceràmica comuna romana d’època alto-imperial a la Península Ibèrica. Estat de la qüestió, Monografies emporitanes 87, Conjunt Monument d’empúries, empúries, 39 - 60.

BuXeda i garrigÓs, J. 1999a: problemas en torno a la variación composicional, a J. Capel MartÍnez (ed.), Arqueometría y Arqueología, Monográfica de arte y arqueología 47, universidad de granada, granada, 305-322.

BuXeda i garrigÓs, J. 1999b: alteration and Contamination of archaeological Ceramics: the perturbation problem, Journal of Archaeological Science 26, 295-313.

504



BuXeda i garrigÓs, J., graCia alonso, F., Cau ontiveros, M. a. 1999: Caracterización arqueométrica de la cerámica ática del palacio-santuario de Cancho roano (zalamea de la serena, Badajoz), Trabajos de prehistoria 56, 157-168.

Casas, J., Castanyer, p., nolla, J. M., treMoleda, J. 1990: Ceràmiques comunes i de producció local d’època romana. I. Materials augustals i alto-imperials a les comarques orientals de Girona, sèrie Monogràfica 12, Centre d’investigacions arqueològiques, girona.

elaM, J. M., glasCoCK, M. d., slane, K. W. 1988: a re-examination of the provenance of eastern sigillata a, a r.M. FarquHar, r.g.v. HanCoCK, l.a. pavlisH (eds.), Proceedings of the 26th International Archaeometry Symposium, archaeometry laboratory, department of physics, university of toronto, toronto, 179-183.

ettlinger, e., Hedinger, B., HoFFMann, B., KenriCK, p. M., puCCi, g., rotH-ruBi, K., sCHneider, g., sCHnurBein, s. v., Wells, C. M., zaBeHliCKy-sCHeFFenegger, s. 1990: Conspectus Formarum Terrae Sigillatae Italico Modo Confectae, Materialen zur römisch-germanischen Keramik, Heft, 10, römisch-germanische Komission des deutchen archäologischen instituts zu Frankfurt a.M., dr. rudolf Habelt gMBH, Bonn.

goudineau, C. 1968: La céramique aretine lisse, Mélanges d’archéologie et d’histoire. suppléments 6, Fouilles de l’École française de rome à Bolsena, (poggio Moscini), 4, diffusion de Boccard, paris.

gunneWeg, J., perlMan, i., yellin, J., 1983: The provenience, typology and chronology of Eastern Terra Sigillata, Monographs of the institute of archaeology 17, the Hebrew university of Jerusalem, Jerusalem.

Hayes, J. W. 1985: sigillata orientale a (eastern sigillata a), a Atlante delle Forme Ceramiche II, ceramica fina romana nel Bacino del Mediterraneo (Tardo elenismo e Primo Impero), Enciclopedia dell’Arte Antica Classica e Orientale (ed. A. Carandini), istituto della enciclopedia italiana, roma, 9-48.

Hayes, J. W. 1994: eastern terra sigillata Wares - late roman red-slip Wares and their Competitors: filling in the Mediterranean picture, a t. HaCKens (ed.), Ancient and Traditional Ceramics: seminar held at the European University Centre for Cultural Heritage, Ravello, March 19-24 1990, rixensart: Conseil de l’Éurope, Belgium, 107-116.

Hedges, r., HatCHer, H., pollard, a. M. 1985: appendix i: analyses of various wares by atomic absorption, a p.M. KenriCK (ed.), Excavations at Sidi Khrebish Benghazi (Berenice), Vol. III,1: The Fine Pottery, supplements to libya antiqua v, tripoli, 499- 512.

HoFFMann, B., vernHet, a. 1992: imitations de décors arétins à la graufesenque, Rei Cretariae Romamae Favtores Acta XXXi-XXXii, 177-193.

HoFFMann, B. 1995: a propos des relations entre les sigillées de la graufesenque et les sigillées d’italie, Annali della Scuola Normale Superiore di Pisa XXv, 1-2, 389-402.

Keay, s., roMo, a. 2000: the Ceramics: a summary a s. Keay, J. CreigHton, J. reMesal rodrÍguez (eds.), Celti. Peñaflor. The archaeology of a hispano-roman town in Baetica, university of southampton department of archaeology Monograph 2, oxbow Books, oxford, 88-97.

KenriCK, p. M. 1985: Excavations at Sidi Khrebish Benghazi (Berenice), Vol. III,1: The Fine Pottery, supplements to libya antiqua, v, tripoli.

KenriCK, p. M. 1996: the importation of italian sigillata to algeria, Antiquités Africaines 32, 37-44.

laMBoglia, n.,5 1950: Gli Scavi di Albintimilium: e la cronologia della ceramica romana, Collezione di monografie preistoriche ed archeologiche 2, Bordiguera.

laMBoglia, n. 1951: Cerámica “presigillata” a ventimiglia, a Minorca e in sicilia, AEspA 24, 35-41.

Madrid i FernÁndez, M. 1997: Terra sigillata a Baetulo. Contextos estratigràfics altoimperials (d’August als Flavis), tesi de llicenciatura (inèdita), universitat de Barcelona, Barcelona.

Madrid i FernÁndez, M. 1999: primers resultats de l’estudi de la ceràmica terra sigillata de Baetulo: circulació ceràmica i aportacions cronològiques a la ciutat, Pyrenae 30, 147-172.

Madrid i FernÁndez, M. 2005: Estudi arqueològic i caracterització arqueomètrica de la “terra sigillata” de la ciutat de Baetulo (Badalona), tesis doctorals electròniques tdX-0105106-091209, universitat de Barcelona, Barcelona.

Madrid i FernÁndez, M. 2007: identificació arqueològica i arqueomètrica de la producció a de la badia de nàpols dins les sigillates indeterminades de Baetulo, a M. roCa, J. prinCipal (ed.), Les imitacions de vaixella fina importada a la Hispania Citerior (segles I aC - I dC), documenta 6, institut Català d’arqueologia Clàssica, tarragona, 89-97.

Madrid i FernÁndez, M., BuXeda i garrigÓs, J. en premsa: qualitat i consum ceràmic de la sigillata augustal. noves vies d’estudi i interpretació a partir de l’arqueometria, Empúries.

505



Martin, t. 2002: le rayonnement aquitain des présigillées augustéennes du bassin de l’aude : bref état de la question, a Vivre, produire et échanger : reflets méditerranéens. Mélanges offerts à Bernard Liou, Éditions Monique Mergoil, Montagnac, 223-234.

MartÍnez, F. 1989: las cerámicas béticas de imitación tipo peñaflor: bases para el estudio de un nuevo grupo cerámico de época altoimperial, Boletín Asociación española de amigos de la arqueología 26, 60-65.

MatHsoFt 1999: S-PLUS 2000. User’s Guide, data analysis products division, Mathsoft, seattle.

nolla, J. M., patiÑo, C., sagrera, J., vivÓ, d. 2003: La vil·la romana i el jaciment altmedieval de Sant Pere de Montfullà (Bescanó, el Gironés), estudis arqueològics 5, institut del patrimoni Cultural, universitat de girona, girona.

passelaC, M. 1986a: les ateliers du sud de la France. groupe de Bram. Bram, a C. BÉMont, J.-p. JaCoB (ed.), La terre sigillée gallo-romaine. Lieux de production du Haut Empire : implantations, produits, relations, documents d’archéologie Française 6, Cnrs, editions de la Maison des sciences de l’Homme, paris, 48-51.

passelaC, M. 1986b: les ateliers du sud de la France. les premiers ateliers a C. BÉMont, J.-p. JaCoB (ed.), La terre sigillée gallo-romaine. Lieux de production du Haut Empire : implantations, produits, relations, documents d’archéologie Française 6, Cnrs, editions de la Maison des sciences de l’Homme, paris, 35-38.

passelaC, M., saBriÉ, r., saBriÉ, M. 1986: les ateliers du sud de la France. groupe de Bram. Centre de production de narbonne, a C. BÉMont, J.-p. JaCoB (ed.), La terre sigillée gallo-romaine. Lieux de production du Haut Empire : implantations, produits, relations, documents d’archéologie Française 6, Cnrs, editions de la Maison des sciences de l’Homme, paris, 52-55.

passelaC, M. 1992: Formes et techniques italiques dans les productions céramiques augustéennes du bassin de l’aude : mise en évidence d’un groupe d’ateliers, Rei Cretariae Romanae Favtorvm Acta 31/32, 207-229.

passelaC, M. 1993: Céramique présigillée sud-galoise a dictionnaire des Céramiques antiques (viième s. av. n.è. - viième s. de n.è.) en Méditerranée nord-occidentale (provence, languedoc, ampurdan), Lattara 6, 532-535.

passelaC, M. 1996: premières céramiques gallo-romaines en languedoc occidental, Les Dossiers de l’Archéologie 215, 10-17.

passelaC, M. 2001: deux fours de potiers augustéens du vicus eburomagus (Bram, aude), a F. lauBenHeiMer (ed.), 20 ans de recherches à Sallèles d’Aude, 143-162, presses universitaires Franc-Comtoises, paris.

piCon, M. 2002: à propos des sigillées, présigillées et imitations de sigillées: questions de « coûts » et des marchés, a SFECAG, Actes du Congrès de Bayeux, Marseille, 345-356.

sanCHez, C. 2001: l’apport des fouilles récentes à la connaissance des présigillées de narbone, Rei Cretariae Romanae Favtorvm Acta 37, 203-209.

sanMartÍ-grego, e. 1974-1975: nota acerca de una imitación de la sigillata aretina detectada en emporion, Ampurias 36-37, 251-261.

sCHneider, g. 1994: Chemical grouping of roman terra sigillata finds from turkey, Jordan and syria, a Ş. deMerCi, a.M. özer, g.d. suMMers (ed.), Archaeometry. The Proceedings of the 29th International Symposium on Archaeometry, tübitak, ankara, 189-196.

sCHneider, g. 2000: Chemical and mineralogical studies of late Hellenistic to Bizantine pottery production in the eastern Mediterranean, Rei Cretariae Romanae Favtorvm Acta, 36, 525-536.

slane, K. W., elaM, J. M., glasCoCK, M. d., neFF, H. 1994: Compositional analysis of eastern sigillata a and related Wares from tel anafa (israel), Journal of Archaeological Science 21, 51-64.

soriCelli, g. 1987: “tripolitanian sigillata”: north african or Campanian?, Lybian Studies 18, 73-87.

soriCelli, g., sCHneider, g., Hedinger, B. 1994: l’origine della “tripolitanian sigillata”/”produzione a della Baia di napoli”, a g. olCese (ed.), Ceramica romana e archeometria: lo stato degli studi, edizione all’insegna del giglio, Cnr, Museo archeologico e della ceramica de Montelupo, Firenze, 67-88.

soriCelli, g. 2004: la produzione di terra sigillata in Campania, a p. t. J. poBloMe, r. Brulet i M. WaelKens (ed.), Early Italian Sigillata, Babesch, annual papers on Classical archaeology, suplement 10, peeters, leuven, 299-307.

tarrats, F. 1975: La terra sigillata de Baetulo (2 vols.), tesi de llicenciatura (inèdita) universitat de Barcelona Barcelona.

WilliaMs, d. F. 1987: petrology, in ‘tripolitanian sigillata’: north african or Campanian? (g. soricelli), Libyan Studies 18, 73-87.

nOTeS1. Cultura Material i arqueometria uB (arquB), dept. de prehistòria, Història antiga i arqueologia, universitat de Barcelona, C/ de Montalegre, 6,

08001 Barcelona (Catalonia, spain) ([email protected], [email protected]).

506



2. grup de recerca d’arqueologia Clàssica, protohistòrica i egípcia (graCpe), dept. de prehistòria, Història antiga i arqueologia, universitat de Barcelona, C/ de Montalegre, 6, 08001 Barcelona (Catalonia, spain).

3. es defineixen com a ts indeterminades, aquelles de color i/o tipologia igual o similar a les produccions de terra sigillata clàssica (itàlica, sud-gàl·lica o hispànica) però que es poden diferenciar clarament d’aquestes pel seu aspecte extern (Madrid 2005).

4. s’ha d’entendre Fàbrica (F) com el producte acabat, cuit, diferent de pasta (p) que seria la matèria crua preparada pel ceramista a partir de la matèria primera (Buxeda et al. 1995).

5. la rutina analítica de la FrX i la drX estan descrites en l’estudi sobre dos individus de sigillata procedents de la villa del vilarenc (Calafell) (Madrid, revilla, en aquest mateix volum).

6. rutina analítica a (Madrid 2005).7. d’una banda s’ha utilitzat el banc de dades propi que compta amb un gran nombre d’individus (767) de terra sigillata. de l’altra, s’ha utilitzat el banc

de dades del laboratorie de Céramologie (Cnrs) de lió, per la qual cosa agraïm la col·laboració al seu responsable, M. picon, així com al director i resta de personal del laboratori.

8. picon 1973.9. de manera similar, és a dir com a imitacions de ceràmiques àtiques, s’havien interpretat alguns vasos de molt mala qualitat apareguts en les excavacions

del palau-santuari de Cancho roano (zalamea de la serena, Badajoz) que els estudis arqueomètrics van demostrar tenir un origen àtic (Buxeda, gracia, Cau 1999).

507



BDT0

01

BDT0

02

BDT0

03

BDT0

04

BDT0

05

BDT0

06

BDT0

07

BDT0

08

BDT0

09

BDT0

10

BDT0

11

BDT0

13

BDT0

14

BDT0

15

BDT0

16

BDT0

17

BDT0

18

BDT0

19BD

T020

BDT0

21

BDT0

22

BDT0

23

BDT0

24

BDT0

25

BDT0

26

BDT0

27

BDT0

28

BDT0

29

BDT0

30

BDT0

31

BDT0

32

BDT0

33

BDT0

34

BDT0

35

BDT0

36

BDT0

37

BDT0

38

BDT0

39

BDT0

40

BDT0

41

BDT0

42BD

T043

BDT0

44

BDT0

45

BDT0

46

BDT0

47

BDT0

48

BDT0

49

BDT0

50BD

T051

BDT0

52

BDT0

53BD

T054

BDT0

55

BDT0

56

BDT0

57

BDT0

58

BDT0

59

BDT0

60

BDT0

61

BDT0

62

BDT0

63

BDT0

64

BDT0

65

BDT0

66

BDT0

67

BDT0

68

BDT0

69

BDT0

70

BDT0

71

BDT0

72

BDT0

73

BDT0

74

BDT0

75

BDT0

76

BDT0

77

BDT0

78

BDT0

79

BDT0

80

BDT0

81

BDT0

82

BDT0

83

BDT0

84

BDT0

85

BDT0

86

BDT0

87

BDT0

88

BDT0

89

BDT0

90

BDT0

91

BDT0

92BD

T093

BDT0

94

BDT0

95

BDT0

96

BDT0

97

BDT0

98

BDT0

99

BDT1

00

BDT1

01

BDT1

02

BDT1

03

BDT1

04

BDT1

05

BDT1

06

BDT1

07

BDT1

08

BDT1

09

BDT1

10

BDT1

11

BDT1

12

BDT1

13

BDT1

14

BDT1

15

BDT1

16

BDT1

17

BDT1

18

BDT1

19

BDT1

20

BDT1

21

BDT1

22

BDT1

23

BDT1

24

BDT1

25

BDT1

26

BDT1

27

BDT1

28

BDT1

29BD

T130

BDT1

31

BDT1

32

BDT1

33BD

T134

BDT1

35

BDT1

36

BDT1

37

BDT1

38

BDT1

39

BDT1

40

BDT1

41

BDT1

42

BDT1

43

BDT1

44BD

T145

BDT1

46

BDT1

47

BDT1

48

BDT1

49

BDT1

50

BDT1

51

BDT1

52

BDT1

53

BDT1

54

BDT1

55

BDT1

56

BDT1

57

BDT1

58

BDT1

59

BDT1

60

BDT1

61

BDT1

62

BDT1

63

BDT1

64

BDT1

65

BDT1

66

BDT1

67

BDT1

68

BDT1

69

BDT1

70

BDT1

71

BDT1

72

BDT1

73

BDT1

74

BDT1

75

BDT1

76

BDT1

77BD

T178

BDT1

79

BDT1

80

BDT1

81

BDT1

82

BDT1

83

BDT1

84

BDT1

85

BDT1

86

BDT1

87

BDT1

88

BDT1

89

BDT1

90

BDT1

91

BDT1

92

BDT1

93

BDT1

94BD

T195

BDT1

96

BDT1

97

BDT1

98

BDT1

99

BDT2

00

BDT2

01

BDT2

02

BDT2

03

BDT2

04

BDT2

05

BDT2

06

BDT2

07

BDT2

08

BDT2

09BD

T210

BDT2

11

BDT2

12

BDT2

13

BDT2

14

BDT2

15

BDT2

16

BDT2

17

BDT2

18

BDT2

19BD

T220

BDT2

21

BDT2

22

BDT2

23

BDT2

24

BDT2

25

BDT2

26

CDT0

01

CDT0

02

CDT0

03

CDT0

04

CDT0

05

CDT0

06CD

T007

CDT0

08

CDT0

09

CDT0

10

CDT0

11

CDT0

12

CDT0

13

CDT0

14

CDT0

15

CDT0

16

EMP0

01

EMP0

02

EMP0

03

EMP0

04

EMP0

05

EMP0

06

EMP0

07

EMP0

08

EMP0

09

EMP0

10

EMP0

11

EMP0

12

EMP0

13

EMP0

14

EMP0

15

EMP0

16

EMP0

17EM

P018

EMP0

19

EMP0

20

EMP0

21

EMP0

22EM

P023

EMP0

24EM

P025

EMP0

26

EMP0

27

EMP0

28

EMP0

29

EMP0

30

EMP0

31

EMP0

32EM

P033

EMP0

34

EMP0

35EM

P036

EMP0

37

EMP0

38

EMP0

39

EMP0

40

EMP0

41

EMP0

42

EMP0

43

EMP0

44

EMP0

45

EMP0

46

EMP0

47EM

P048

EMP0

49EM

P050

EMP0

51

EMP0

52

EMP0

53

EMP0

54

EMP0

55

EMP0

56EM

P057

EMP0

58

EMP0

59

EMP0

60

EMP0

61

EMP0

62

EMP0

63

MO

N001

MO

N002

MO

N003

MO

N004

MO

N005

MO

N006

MO

N007

MO

N008

MO

N009

MO

N010

MO

N011

MO

N012

MO

N013

MO

N014

MO

N015

MO

N016

MO

N017

MO

N018

MO

N019

MO

N020

MO

N021

MO

N022

MO

N023

TAR0

01TA

R002

TAR0

03

TAR0

04

TAR0

05TA

R006

TAR0

07

TAR0

08

TAR0

09

TAR0

10

TAR0

11

TAR0

12

TAR0

13

TAR0

14

TAR0

15

TAR0

16

TAR0

17

TAR0

18

TAR0

19

TAR0

20TA

R021

TAR0

22

TAR0

23

TAR0

24

TAR0

25

TAR0

26

TAR0

27

TAR0

28TA

R029

TAR0

30

TAR0

31

TAR0

32

TAR0

33

TAR0

34

TAR0

35

TAR0

36

TAR0

37

TAR0

38

TAR0

39

TAR0

40

TAR0

41

TAR0

42

TAR0

43

TAR0

44

TAR0

45TA

R046

TAR0

47

TAR0

48

TAR0

49

TAR0

50

TAR0

51

TAR0

52TA

R053

TAR0

54

TAR0

55

TAR0

56

TAR0

57

TAR0

58

TAR0

59

TAR0

60

TAR0

61

TAR0

62

TAR0

63

TAR0

64

TAR0

65

TAR0

66

TAR0

67

TAR0

68

TAR0

69

TAR0

70

TAR0

71

TAR0

72

TAR0

73

TAR0

74

TAR0

75

02

46

8

OR PRI2 PA PRI1 NBPRI3

Figura 1

Fig. 1. Dendrograma resultant d’utilitzar la distància euclidiana al quadrat i el procés aglomeratiu del centroide sobre la subcomposició Fe2O3 (com a Fe total), Al2O3, MnO, TiO2, MgO, CaO, Na2O, K2O, Ba, Rb, Nb, Zr, Y, Sr, Ce, Ga, V, Zn, Ni i Cr transformats

en logaritmes de raons emprant el SiO2 com a divisor. Assenyalats amb una fletxa els individus corresponents a produccionsque només compten amb 1 individu i que no han estat tractats en aquest treball.

508



OR

PRI2

PA

PRI3

PRI1

NB

Altre

s

EmporiaeTarracoBaetulo0

2468

10121416

Figura 2

Figura 3

Fig. 2. Diagrama de barres amb les freqüències de les produccions identificades en els jaciments de Baetulo, tarraco i emporiae.

Fig. 3. Individus de Baetulo analitzats, associats a la producció de terra sigillata oriental A.

509



Figura 4

a b. c.

d. e. f.

g. h. i.

j. k. l.

m. n. o.

Fig. 4. Aspecte a nivell macroscòpic a ull nu de les produccions estudiades: a, b i c Sigillata Orienta A; d, e i f Producció A;g, h i i Produccions narboneses; j PRI 1; k i l PRI2; m, n i o PRI3.

510



Figura 5

a. b.

c1. c2.

d. e

f1. f2.

Fig. 5: Fotografies amb lupa binocular a 25X de les produccions estudiades: a Sigillata Oriental A; b Producció A;c1 i c2 Produccions narboneses; d PRI 1; e PRI2; f1 i f2 PRI3.

511



Figura 6

Fig. 6. Individus de Baetulo analitzats, associats a la producció de terra sigillata Producció A.

512



Figura 7

Fg. 7. Individus de Baetulo analitzats, associats a la producció de terra sigillata de la zona narbonesa.

513



Figura 8

Fig. 8. Individus de Baetulo analitzats, associats a la producció de terra sigillata PRI 1.

Figura 9


514



Figura 10


Figura 11

Fig. 11. Períodes de circulació aproximats de les diferents produccions de sigillata identificades analíticament a Baetulo.

LeS PROdUcciOnS de TErrA sIGILLATA indeTeRMinAdA A LA...

Documents

Transcript of LeS PROdUcciOnS de TErrA sIGILLATA indeTeRMinAdA A LA...