L’ESPURNA

Ara, desprès de quinze anys d’estar amagat, m’he decidit a explicar aquesta història. Tot

va començar el dia 4 de juliol de l’any 1994...

Vaig aparèixer del no-res al mig d’un bosc. Estava perdut. No era un lloc que freqüentés

gaire, només hi havia fet un parell de visites esporàdiques en un foc de camp i en un

fogonet per escalfar menjar, però aquest cop em trobava jo sol allà al mig, sense saber

cap on anar. Primer de tot vaig estirar-me, a la vegada que em feia més gran, per mirar

per sobre els arbres i intentar esbrinar a on carai era. No ho vaig reconèixer; per tan,

vaig decidir anar a fer una volta a inspeccionar el terreny. Vaig passejar-me per zones

boscoses, entre arbres i arbustos, fins que vaig sortir al mig d’una carretera solitària i

estreta. Vaig resseguir-ne el vorals. Al cap d’un parell de quilòmetres em vaig topar de

cara amb un cartell en el qual, amb lletres grosses, hi havia escrit :“Sagàs”. Allà em vaig

aturar un moment, vaig mirar enrere i vaig veure que la meva llarga caminada portava

cua: a darrera meu un monstre vermell i groc s’abraonava contra tots els arbres que es

posaven al seu pas, i aquests arbres, indefensos, intentaven aturar-lo empenyent amb

totes les seves forces, però tots i cada un acabaven perdent la vida en aquella aferrissada

guerra contra les flames. Al moment em van venir mils i mils de preguntes al cap. D’on

provenia aquell foc? Qui gosava matar tots aquells arbres? Qui era l’atrevit que havia

destruït anys i anys de vida, de vegetació, de natura? Vaig parar-me a observar la

catàstrofe durant uns minuts... No podia ser... Aquells boscos que observava quan sortia

fumejant de les xemeneies de les cases, que eren tan llunyans a mi, ara me’ls sentia tan

meus i tan a prop...

Un raig d’aigua gèlid, provinent de dalt, va penetrar dins meu, com quan em tiren una

galleda d’aigua per apagar la brasa. Vaig mirar amunt, i vaig veure que un ocell molt i

molt gros amb unes ales que voltaven molt ràpidament, s’havia col·locat sobre meu i

m’escopia aigua. Però com gosava!... No m’havia apagat de miracle! Si jo no havia fet

res! Era a les flames, les que havia d’apagar, no a mi! Vaig marxar d’allà indignat per la

presència d’aquell ocellot de ferro, i em vaig oblidar de les flames.

Vaig tornar a endinsar-me el bosc. Al cap d’un moment tornava a estar perdut sense

saber on anar. Sabia que era a prop de Sagàs, però no tenia rumb fix. De sobte em va

venir al cap la imatge dels arbre calcinats... Aquell foc... Era com si el mateix infern

s’hagués traslladat a la terra i amb una ràbia inexplicable castigués a tota la dèbil natura.

Em venien esgarrifances només de pensar en els mils d’hectàrees que s’estaven cremant

en aquell moment. Es cremava els pulmó d’un poble, la seva base de bellesa, un dels

únics i més bonics regals que proporcionava la natura a tots els homes... I jo allà sense

fer res? Al moment vaig prendre la decisió de mobilitzar-me. Vaig començar a pensar

què podia fer perquè tot es solucionés, què podia fer per calmar les flames, què podia fer

perquè no morís tota la natura dels voltants... Mentre jo pensava, el foc s’havia

escampat, i ja arribava molt a prop d’on jo em trobava en aquells moments. Havia de fer

alguna cosa amb urgència... Però jo tot sol no podia actuar... El vent! El vent m’ajudaria

a apagar aquell foc! Era perfecte, la idea! No sabia com no se m’havia ocorregut abans.

Alguna vegada que m’havia colat en una espelma d’algun dinar familiar, veia com els

humans ens apagaven bufant. Vaig pensar que això mateix passaria a gran escala quan

el vent bufes per sobre d’aquell mar de flames que tan s’havia estès.

El vent era representat per el Senyor dels Vents. Era majestuós i blanc com la neu. Quan

parlava, una alenada d’aire fresc et cobria tota la cara i desitjaves que no acabés mai de

xerrar-te, perquè la seva veu era com el so d’una dolçaina. El vaig cridar.

A l’instant la petita parcel·la de terra en què em trobava va començar a tremolar. L’espai

es va tornar tèrbol i, baixant del cel, una massa d’aire de color negre es va acostar cap a

mi. Quan va ser més a prop vaig veure que aquell núvol fosc estava format per petits

trossets de cendra. Desprès de donar voltes a l’aire com si fos un remolí es va aturar al

meu davant.

- Què vols de mi? – va remugar amb veu ronca.

- Qui ets? On és el Senyor dels Vents? – vaig replicar.

- Sóc jo!

Allò no era el que jo esperava. Ja no era majestuós, remugava com un vell amargat, i era

negre i gris, colors que entristien el seu rostre habitualment rialler. Quan parlava

desprenia un alè pudent semblant a l’olor a florit dels trastos vells. Aquell no era el meu

Senyor dels Vents.

- Com?...

- Ha estat el fum. S’ha barrejat amb mi i a fet que em destrueixi, que em mori. Quan

es crema el bosc no només moren arbres... També mor tot l’aire.

- I tu...

- Estic acabat. Ja començo a descompondre en petits trossos de cendra. No puc fer-hi

res...

- Si! – vaig replicar –. Encara ens pots salvar a tots apagant el foc. Bufa!

- Insensat... Que no veus que encara l’escamparia més? Ja he fet prou mal... Me’n vaig.

- Però, i jo? Què puc fer per apagar les flames?

- Marxa d’aquí, desapareix, apaga’t. Encara donaràs més feina als humans, si encens un

foc nou! - Desprès de dir aquestes paraules, va marxar com havia arribat, perdent-se

dins el cel negre de fum.

Tenia raó, jo allà al mig només perillava de crear un altre foc. Havia de trobar la manera

d’apagar-me. Vaig recordar l’ocellot de ferro que m’havia tirat aigua. Vaig mirar cap el

cel. N’hi havia tres o quatre escampats per l’aire. Vaig tancar els ulls i vaig desitjar amb

totes les meves forces que el meu principal enemic, l’aigua, caigués sobre mi per tal de

no col·laborar en la catàstrofe. Un raig d’aigua gèlid va tornar a recórrer tot el meu cos...

Vaig tornar a reaparèixer una setmana desprès al cigarret d’un home que llegia el diari.

Encara tenia al cap el que havia viscut feia pocs dies, encara veia les flames, els arbre, el

Senyor dels Vents, el fum, els ocells que escopien aigua... Em va atraure el titular del

diari d’aquell senyor... Deia: “FOC! FOC! FOC!”

Allà i podria trobar les respostes de tot el que havia viscut! Em vaig posar a llegir:

“S’han destruït 45.000 hectàrees als boscos del Berguedà i part del Bages. Dues

persones han mort i diverses persones han resultat ferides a causa d’algunes cremades.

Tot apunta a que el foc va ser originat per una espurna que va saltar d’una línia elèctrica

al Baix Berguedà.”

Una espurna... Al Baix Berguedà... Vaig adonar-me que tot el que havia passat era culpa

meva. Que aquella desgràcia era fruit de la meva ingenuïtat.

La burilla del cigarro va caure el terra i, tota xafada, es va apagar.