L'Estat del benestar i els seus detractors · John Stuart Mill. 9 Índex ... filosofia sobre la que...

Josep Burgaya

L’Estat del benestar i els seus detractorsA propòsit dels orígens i el dilema del model social europeu en temps de crisi

L’Estat del benestar i els seus detractors. A propòsit dels orígens i el dilema del model social europeu en temps de crisi

Primera edició: febrer de 2014

© Josep Burgaya Riera (JosepBurgayaR — [email protected])

© D’aquesta edició:Editorial OCTAEDRO, S.L.Bailèn, 5, pral. — 08010 BarcelonaTel.: 93 246 40 02 — Fax: 93 231 18 [email protected]

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l ’autorització del seus titulars, llevat de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos al CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

ISBN: 978-84-9921-522-8Dipòsit legal: B. 2.947-2014

Disseny i producció: Editorial Octaedro

Impressió: Open Print

Imprès sobre paper ecologic, certificats FSC.

Cap societat pot prosperar i ser feliç si la majoria dels seus membres són pobres i dissortats.

Adam Smith

La idea d’una societat en la qual els únics vincles siguin les relacions i els sentiments que sorgeixen de l ’interès pecuniari és essencialment repulsiva.

John Stuart Mill

9

Í n de x

INTRODuCCIó 11

1. ELS ANTECEDENTS 19Preocupacions socials i l’estat social de Bismarck 20El liberalisme progressista 26Paternalisme i polítiques socials dels estats totalitaris 30El New Deal de Roosevelt 34

2. LA CREACIó DE L’ESTAT DEL BENESTAR: uN CONSENS FONAMENTAL 41La configuració de la socialdemocràcia 43La conjunció de conservadors i liberals 61El nou paradigma de John Maynard Keynes 71

3. L’OFENSIvA LIBERAL 89Hayek contra Keynes 90Milton Friedman i l’Escola de Chicago 103Cap al Consens de Washington 111La revolució conservadora de Margaret Thatcher 119Els Estats units de Ronald Reagan 132Neoliberalisme i neoconservadorisme en un món globalitzat 142

4. ELS DuBTES CONTAgIEN ALS DEFENSORS DE L’ESTAT DEL BENESTAR 147El nou laborisme i les terceres vies 148

L’ e s t a t d e L b e n e s t a r i e L s s e u s d e t r a c t o r s

10

Els hereus de Keynes també dubten 163Els «excessos» acceptats 165Reforma, o liquidació de l’Estat del benestar? 171

5. LA CRISI ECONòMICA DEL 2008 173una descripció de la crisi 176El paper de la desregulació liberal i els models sobre els que se sosté 188Com i de quina manera sortir de la crisi. Merkel enfront d’Obama 198Espanya com a exemple 215

6. ALguNES CONCLuSIONS 231

BIBLIOgRAFIA 247

11

Introducció

L’actual crisi econòmica es presenta com una magnífica ocasió per desmantellar el model de l’Estat del benestar, vigent durant més de seixanta anys a Europa occidental i que, de ma-nera més tardana i en formes més o menys profundes, ha acabat per implantar-se a bona part del món desenvolupat. Els que du-rant anys han maldat per reduir el seu paper i desnaturalitzar-lo, sota l’acusació de ser econòmicament insostenible, troben ara el terreny abonat, ja que hi ha una gran propensió a creure que és una despesa pública descontrolada la que ens ha portat on som. Tot i tenir poc a veure amb la realitat, les veus condemnatòri-es dels estats socials es fan sentir més que no pas les dels seus defensors. Poc importa que les causes de la crisi, en les seves diverses variants, tinguin relació amb bombolles especulatives fruit, justament, dels deliris desreguladors que varen aconseguir imposar els partidaris de la liberalització extrema i dels estats «petits». Com les doctrines majoritàries que fixen les mesures per superar la crisi actual són les mateixes que varen implan-tar les receptes econòmiques que ens hi varen portar, aposten decididament per la reducció del dèficit públic i el deute, per tranquil·litzar uns mercats financers que han viscut i viuen en l’apoteosi especulativa. La historia econòmica dels darrers vui-tanta anys ens ensenya com les polítiques d’austeritat per si soles no fan altra cosa que accentuar l’espiral de pobresa. El saneja-ment comptable dels estats no és garantia de recuperació de l’ac-tivitat econòmica, ni implica el creixement necessari per sortir de la recessió i crear ocupació. Justament en aquestes darreres


12

vuit dècades hem vist i experimentat que és amb l’estímul de la demanda, focalitzant la creació d’ocupació i amb un paper actiu de l’Estat a través de la inversió pública, com s’actua de mane-ra anticíclica i se supera el cicle depressiu. Com deia fa poc un comentarista econòmic, un dels problemes dels nostres polítics és que no coneixen ni saben història. Pel grau d’improvisació i aplicació de mesures contradictòries i fora de temps, l’aparença és que tampoc saben gaire d’economia.

Semblaria que, justament, el model que coneixem com l’Estat del benestar és el més adequat en moments difícils com l’actual, de cara a impedir un aprofundiment en la pobresa d’una part de la societat, i impedir la creixent desigualtat i el trencament de la cohesió social, actuant com una garantia de mínims i proveint de certs nivells de seguretat el conjunt de la societat. No s’ha d’obli-dar que els models de protecció social es creen precisament en moments de desgavell econòmic i polític.

El New Deal es va implantar als Estats units per pal·liar i contribuir a superar una profunda depressió econòmica. A Europa, va ser el context de desfeta posterior a la Segona guer-ra Mundial el que justifica i estableix les condicions pel gran pacte que va donar lloc a la creació de l’Estat del benestar, en les seves diverses modalitats. El problema és que portem tres dècades de predomini polític i econòmic de plantejaments ultraliberals i neoconservadors que tenen l’objectiu ideològic d’acabar amb aquest sistema, posat en qüestió i criticat durant molts anys, sense atrevir-se a assumir el cost social i polític que tindria la seva liquidació definitiva. La crisi econòmica ac-tual hi posa les condicions justificadores, en la mesura que la societat està notablement desarticulada i propensa a acceptar el que calgui, especialment quan els que haurien de ser els de-fensors d’un sistema més igualitari i de cohesió han donat per bones una part de les argumentacions neoliberals, acceptant que l’Estat del benestar s’ha de revisar i reformar, eufemismes per justificar la seva laminació i, el que és pitjor, abandonar la filosofia sobre la que se sostenia. Fa poc ho deia Paul Krugman en una entrevista a La Vanguardia amb Xavier Sala-Martín, arran de les exigències del Banc Central Europeu de condicio-nar els ajuts financers a les retallades de l’Estat del benestar en

13

i n t r o d u c c i ó

alguns països: «No ho fan perquè creguin que això contribuirà a sortir de la crisi. Ho fan perquè odien profundament l’Estat del benestar».

És fonamental entendre que el debat sobre l’Estat del benestar i sobre les polítiques intervencionistes de l’Estat en l’economia és un debat bàsicament ideològic i polític, i només de mane-ra subordinada, té caràcter econòmic o tècnic. L’eficàcia com a sistema i la seva viabilitat econòmica queda prou justificada per dècades d’implantació i funcionament, en les quals, els països que hi han apostat, han viscut la seva millor època històrica de prosperitat material i de satisfacció social, això sí, amb un elevat grau de redistribució de la riquesa i del benestar, i posant límits a la concentració de la renda. uns beneficis que són fonamental-ment col·lectius, socials, i que limiten, encara que no impedei-xen, l’extremat enriquiment individual en la mesura que aquest es fa en detriment del desenvolupament del conjunt. Abando-nats els somnis del socialisme revolucionari, amb pretensions igualitaristes i sense propietat privada i abandonades, esperem que també les pretensions de l’Estat corporatiu totalitari, la disjuntiva política i social oscil·li entre projectes que prioritzen l’individualisme i la desigualtat com a motor de la societat, i aquells projectes que fan compatible la llibertat i la iniciativa individual, amb un cert grau d’anivellament i de xarxes de segu-retat que garanteixin la igualtat d’oportunitats. És l’aposta per economies regides exclusivament pel mercat i societats compe-titives, profundament desiguals i amb molta població exclosa; o bé per economies amb un cert grau de regulació que estiguin al servei de societats anivellades, cohesionades i inclusives.

Com intentarem explicar, l’Estat del benestar és una cons-trucció històrica que va ser possible en unes coordenades econò-miques, polítiques i socials concretes, que es varen donar espe-cialment a Europa occidental en acabar la Segona guerra Mun-dial. El seu desplegament, la seva profunditat, i també els seus resultats tenen a veure amb les especificitats de cada país. Les hegemonies polítiques eren diferents a Suècia o gran Bretanya, per posar dos exemples, com també ho eren les mentalitats i el grau de cohesió social preexistents. Tot i els diversos models de benestar que es posen en marxa, en tots els casos els resultats


14

en termes de creixement econòmic, de seguretat i d’anivellament social són espectaculars, si es té en compte quina era la situació de desfeta de la qual es partia, especialment notòria a Alemanya. Es varen donar les condicions a bona part dels països democràtics d’Europa occidental per un gran pacte polític entre la socialde-mocràcia, que ja havia abandonat les pretensions revolucionàries i considerava que la justícia social es podia adquirir gradualment a través de l’acció parlamentària i governamental, i una dreta li-beral-conservadora, majoritàriament democratacristiana, que ha-via abandonat els objectius més classistes i que considerava que un estat social podia ser un bon antídot contra les pretensions revolucionaries de bona part dels treballadors, tota vegada que la Revolució de Marx havia triomfat a Rússia i podia tenir un efecte contagi. Hi va haver, però, també un pacte social entre els treballadors industrials representats per la socialdemocràcia i els sindicats obrers, amb unes classes mitjanes que entenien que l’estat social també els beneficiaria i que, si més no, els donaria seguretat i estabilitat social i política. A aquest consens necessari perquè el model social fos assumit pels dos cantons de la balança política que s’alternaran en el poder, hi ha qui hi arriba des de considerants de justícia social i altres des de visions compassives o fins i tot purament pragmàtiques. En qualsevol cas, l’anomenat model social europeu va ser el resultat d’aquestes circumstàncies i d’aquests punts de vista. No sé si Europa ha estat, en paraules de Jeremy Rifkin, «un gegantí laboratori experimental on tot és possible per repensar la condició humana», però el que si és cert és que el seu model social fonamentat en l’intervencionisme esta-tal en l’economia, va ser exportat en major o menor grau, a tot el món occidental, i més enllà.

Apart del voluntarisme polític inherent a voler construir societats més justes, més igualitàries i més cohesionades que pot haver-hi en el fonament de l’Estat del benestar i del model social europeu, hi va haver la necessitat d’un intervencionisme estatal en l’economia que regulés les disfuncions del mercat que, com s’havia posat de manifest amb la Depressió dels anys tren-ta, tendia a la sobreproducció en la mesura que la desigualtat en la distribució de la renda portava el subconsum i el debilitament de la demanda agregada. L’aportació de Keynes va ser fona-

15


mental, no només perquè explicava cap on portaven els mercats totalment desregulats, sinó perquè posava en relació la neces-sitat de polítiques redistributives que limitessin la tendència a la polarització de la renda en els extrems, amb el creixement econòmic, la plena ocupació i el benestar. vinculava el que era desitjable socialment, amb el que era necessari econòmicament. Per això, les polítiques econòmiques keynesianes —l’economia de la demanda—, i el desplegament de l’Estat del benestar van absolutament lligades i són interdependents. Són la base del creixement econòmic i del nivell de benestar social que el món occidental, i especialment Europa, han gaudit durant dècades. L’embranzida liberal, posant en qüestió i criticant la validesa del model keynesià, ençà de la dècada dels vuitanta, va ser el primer pas per posar en qüestió el model socialment integrador que havia prevalgut. Les polítiques econòmiques neoliberals, prac-ticades pels nous conservadors, però també per les terceres vies procedents de la socialdemocràcia —economia de l’oferta—, són incompatibles filosòficament i tècnicament amb el sistema de prestacions i seguretats de l’Estat del benestar. Si la seva liquidació no va ser immediata, va ser perquè la dependència electoral requeria d’una certa moderació, si no es volia pagar un elevat preu polític. Només era qüestió de temps.

El concepte de l’Estat del benestar es formalitza i es conver-teix en proposta política i en model general d’Estat i d’organit-zació social a partir del 1945. Expressa, però, més una idea genè-rica, una tendència, que no pas un programa plenament definit. S’entenia que l’Estat proporcionava certs serveis al conjunt de la ciutadania, els oferia garanties i una certa protecció en pro de generar societats més inclusives que les que havia generat el capi-talisme fins aleshores. Aquestes preocupacions socials i el mateix concepte en sí, tenen precedents notoris abans d’imposar-se a la llum de l’estat d’ànim general que va provocar la Segona guerra Mundial. El que sí era compartida fou la necessitat d’un interven-cionisme regulador de l’Estat en l’economia, un aspecte crucial del qual era evitar l’atur, la caiguda de la demanda, la desigualtat social i la proliferació de la pobresa.

La pretensió d’aquest treball és explicar la construcció his-tòrica dels diversos models d’Estat del benestar, així com els


16

fonaments econòmics i polítics sobre els que es va establir. Ens interessa analitzar el substrat ideològic i econòmic que el fa pos-sible i il·lustrar el fet que és un model social i econòmic que té, des dels inicis, els seus detractors. uns plantejaments crítics que esdevindran hegemònics en el terreny polític i del pensa-ment econòmic, que persegueixen la laminació i liquidació del sistema, malgrat els seus bons resultats. La nostra pretensió no consisteix en fer una defensa acrítica de l’Estat del benestar com un model tancat, inqüestionable i que no ha de ser sot-mès a revisió. És evident que alguns programes de l’Estat del benestar han resultat més eficients que altres, que alguns plan-tejaments poden haver generat efectes perversos, que el que ha estat vàlid en un moment i un lloc, no té per que ser-ho en altres contextos. Sembla lògic que la conceptualització del mo-del social europeu requereixi i tingui mecanismes de reforma, de revisió i d’adequació, per fer-lo eficient, viable i sostenible. Però és evident també que el debat general sobre el tema, tot i utilitzar els mateixos termes, té molt a veure amb l’interès notori per suprimir-lo, basant-se en successius processos d’apri-mament. La crisi financera i econòmica actual es presenta com l’evidència del fracàs d’aquests postulats detractors, però també com a una oportunitat per a la liquidació definitiva del model social europeu.

També és notòriament evident que la configuració interna de les societats europees i occidentals ha canviat força ençà del 1945, i precisament i en bona part gràcies al funcionament de les polítiques anivelladores de l’Estat del benestar. El pacte entre els treballadors i les classes mitjanes que és a la base del consens fonamental d’aquest model, ja no pot ser el mateix, en la mesu-ra que la composició social bàsica de les societats europees està justament en les moltes i diverses tipologies que tenen en comú el fet de considerar-se pertanyents a les classes mitjanes, amb molta diversitat cultural, això sí. El que es requereix de l’estat assistencial és menys bàsic i més complex, més sofisticat si es vol. I l’Estat ha de respondre a aquestes noves demandes si vol reno-var el consens bàsic que faci possible societats integradores. Al capdavall, les ideologies polítiques clàssiques i el propi sistema de partits polítics, són poc clarificadors sobre la disjuntiva plan-

17


tejada: es vol una societat cohesionada i anivellada on l’economia estigui al servei del benestar general, o bé es vol un conjunt de normes bàsiques de convivència a partir de les quals l’indivi-dualisme es manifesti a través de l’acumulació de riquesa i on la desigualtat es converteixi en el motor de la societat?

19

1. els antecedents

Sense recórrer al comunitarisme religiós medieval de cà-tars, valdesos o albigesos; ni tampoc a la frustrada via del re-formisme protestant, antisenyorial i col·lectivitzador de Thomas Müntzer i el moviment dels anabaptistes, és en el marc de la Il-lustració francesa on es formulen les primeres idees amb rela-ció a un poder polític que s’ocupi de la felicitat i el benestar del conjunt dels ciutadans. No és tant una preocupació dels grans noms de la Il·lustració (Montesquieu, voltaire, Rousseau), im-buïts dels plantejaments individualistes de John Locke que ente-nia l’Estat només com un executor de funcions per preservar la llibertat, el dret a la propietat privada i la seguretat; sinó més aviat del sector radical —la «gent perillosa», com els anomena Philipp Blom— que es movia a l’entorn de Diderot i del Baró d’Holbach, els quals representaven una via il·lustrada que, per conveniència, s’ha deixat en els llims de la historia del pensament. un conjunt de pensadors que formaven la coquerie holbachiene i que, enmig d’àpats pantagruèlics regats per excel·lents vins de Bordeus, es varen apropar a l’abisme, que significava plantejar un món sense Déu, on la condició humana es movia entre la recerca del plaer (ara despenalitzada) i el temor i la fugida del dolor. La nova so-cietat que imaginaven i que volien impulsar amb els seus llibres no podia ser la de la desigualtat que preconitzava el despotisme. Tot i que la seva obra gira al voltant de la condició humana i fa poques incursions en temes polítics, Denis Diderot planteja un governant que s’ha de preocupar del conjunt de la societat i re-marca la importància que tothom tingui accés a l’educació. No


20

és estrany, que la seva obra inspiri a Noel Babeuf i el moviment dels Iguals que plantejaren —i fracassaren— l’enfocament més socialitzant durant la Revolució francesa.

Preocupacions socials i l’estat social de Bismarck

El segle xix, a mesura que el progrés de la industrialització evidenciava la paradoxa que la gran capacitat de generar riquesa que permetia el maquinisme feia que la dimensió i la quantitat de gent pobra fos cada vegada més gran, a l’Anglaterra on Dickens mostrava tant aquests contrastos en les seves novel·les, s’escometen formes d’assistència social pública que amplien les ancestrals lleis dels pobres (poor laws), i introdueixen el concepte de responsabilitat social amb relació als econòmicament exclosos. unes lleis, per altra banda, durament criticades pels abanderats de la responsabilitat individual que impulsava el liberalisme, que consideraven que desincentivaven els pobres per intentar sortir de la seva situació. L’economista David Ricardo criticava de manera prou explícita el paper de l’Estat amb relació a les classes populars, a les quals creia que s’havia d’estendre l’ideal humà d’independència i competència econòmica. Apostava per la derogació de les «lleis de pobres» perquè frenaven l’estímul que aquests es defensessin a si mateixos. Per a ell, els ajuts socials fomentaven la mandra, la imprevisió i feien augmentar la població per damunt dels mitjans de vida de què es disposaven. No s’estava d’exigir als pobres un comportament econòmic racional.

Els mateixos temors expressava el pare de la demografia, Tho-mas Malthus, que culpava la legislació social de fomentar una natalitat irresponsable, i de provocar un creixement demogràfic tendent a superar el sostre alimentari i, per tant, estaven en l’ori-gen de les crisis demogràfiques que, de tant en tant, tornaven a ressituar el nivell de població dintre de les possibilitats del siste-ma econòmic. Partidari de la derogació de la legislació protectora de la pobresa, Malthus argumentava que els ajuts no milloraven la situació dels pobres però que, en canvi, empitjoraven la situació de la societat en el seu conjunt. Certament, que el creixement de-mogràfic britànic, tan necessari per proporcionar mà d’obra mas-

21

E L S A N T E C E D E N T S

siva a la incipient revolució industrial, va acabar desbordant llar-gament aquestes necessitats. A la segona meitat del segle xix, les innovacions tècniques i l’augment de la productivitat mantenien el creixement de la producció. Les bosses de pobresa i de desocu-pats a les ciutat angleses preocupaven la gent d’ordre, que hi veia el germen d’una explosió social. Encara que no l’única raó, el nou colonialisme que es posaria en marxa al darrer terç del segle xix tindria molt a veure amb la necessitat de proporcionar sortida i nous horitzons a aquesta població exclosa. Ho va captar i expres-sar de manera molt clara l’explorador Cecil Rhodes, quan el 1880 va entendre el potencial de rebel·lió de les masses de desocupats vagarosos, i va afirmar de manera gràfica que el colonialisme, per a gran Bretanya, era «una qüestió d’estómac».

A França, les preocupacions socials s’havien evidenciat de manera clara durant la revolució romàntica i democràtica del 1848. Les demandes de les classes populars anaven en la línia d’exigir treball i la creació de Tallers Nacionals. L’obrerisme es convertia en un agent social de creixent importància. Durant el Segon Imperi, el republicanisme, a més d’aconseguir derogar la llei Le Chapelier del 1791, que prohibia els gremis i associaci-ons, advocava per un estat social que es conceptualitzarà amb el nom d’État-Providence. Són els anys de l’accentuat contrast entre el benestar assolit per la burgesia i la misèria i la duresa de les condicions de treball dels obrers, que Émile Zola retrata amb detallada precisió a Germinal. Anys també d’eclosió de plante-jaments emancipadors i anticapitalistes diversos, als que Marx, amb excés de supèrbia, va qualificar de «socialistes utòpics». Del reformisme un xic ingenu de Saint Simon, a la fugida cap a les societats alternatives de Fourier o Cabet; de l’antiautoritarisme de Proudhon a la via insurreccional de Blanqui; del Manifest comunista de Marx i Engels a l’anarquisme de Bakunin. Ideologies i estratègies diverses que volien donar resposta al malestar de les classes subalternes i que anaren configurant un moviment obrer que va voler portar a la pràctica la seva utopia, en l’experiència revolucionaria fallida de La Commune de París, la primavera del 1871. Deu anys després, el republicanisme al poder, de la mà de Jules Ferry, va establir a França un sistema d’ensenyament laic, gratuït i obligatori.


22

Curiosament, és a la molt conservadora Alemanya unificada del Segon Imperi on es construeix el precedent més clar, tot i que incomplert, de l’Estat del benestar. Bismarck, el canceller de ferro i protagonista del lideratge prussià en la unificació alemanya, va posar en marxa una política social que combinava el paternalisme i l’autoritarisme amb relació a la classe obrera. Preocu pat per les influències socialistes entre els treballadors, i veient necessari vin-cular les classes populars amb el nou estat, va construir un sistema de proteccions socials molt avançades en el seu temps, alhora que reprimia el moviment socialista amb lleis molt restrictives. La teoria sobre la que s’assentava aquest plantejament, provenia d’un corrent de pensament econòmic universitari que es va anomenar «Socialistes de Càtedra», i que va tenir en gustav Friedrich von Schmoller el seu màxim representant. un apel·latiu, el de Càte-dra, que no feia referència a posicions doctrinàries marxistes, sinó al fet que, malgrat el seu conservadorisme crític amb l’economia clàssica, es plantejava un fort intervencionisme de l’Estat en l’eco-nomia, amb un seguit de garanties socials per als treballadors per erigir una mena de corporativisme que fes compatibles els diver-sos interessos de classe. Coincidia aquest plantejament amb el del Partit Catòlic alemany (Zentrum), primer partit catòlic europeu creat el 1871, imbuït de les idees inicials del catolicisme social, que tenia un paper clau en el parlament alemany amb un cente-nar de diputats. Es conceptualitzava, així, un Wohlfahrtsstaat que va donar lloc el 1883 a un sistema de salut, el 1884 a un sistema d’assegurances d’accident i el 1889 a un sistema d’assegurança d’invalidesa i de vellesa. Aquests sistemes es mantindrien ja fins l’establiment de l’Estat del benestar contemporani.

De fet, allò que va ser conceptuat com la Segona Revolució Industrial, va obligar a corregir la dinàmica general del desen-volupament capitalista. L’ús intensiu de la mà d’obra barata que proporcionaven els grans contingents de població que anaven del camp a la ciutat i el creixement demogràfic resultant de la disminució de la mortalitat, s’havia convertit en un contrasentit. D’una banda, no es requeria tanta mà d’obra i, de l’altra, la que es necessitava, a més de productora, havia de ser consumidora, fet que no es podia donar si els salaris es mantenien al nivell de pura subsistència. Es començava a plantejar un dilema que no s’afron-

23


taria de manera concloent fins a la Depressió dels anys trenta de la mà de Keynes, que era com casar la lògica microeconòmica de mantenir baixos els costos de producció per tal de maximitzar el benefici, amb el requeriment macroeconòmic de garantir una demanda suficient per absorbir una producció cada vegada més massiva. Keynes ho va expressar de manera molt gràfica en dir que «calia protegir el capitalisme d’ell mateix». La tendència a la polarització de les rendes en els extrems feia inviable el mateix sistema. La centralitat de la dinàmica econòmica de mercat es desplaçava de l’oferta, cap a la demanda.

El creixement industrial-capitalista de la segona meitat del segle xix va ser espectacular tant en quantitat com en qualitat. A les noves potencies industrials (Alemanya, Japó, Estats units, Rússia) que multiplicaven la producció global i la competència, s’hi van afegir canvis qualitatius que situaven el procés industrial en un nou paradigma. Innovacions tecnològiques i nous pro-cessos productius varen millorar notablement la productivitat. varen aparèixer, també, nous sectors industrials com el químic, l’elèctric o l’automobilístic. El carbó es va veure desplaçat en el seu rol de «pa de la indústria» pel gas i el petroli, i l’electrificació va suposar l’alliberament del determinisme de les fonts d’energia en la localització industrial. Nous materials com l’acer, l’alumini o el coure facilitaven la creació de nous productes i una pro-ducció en massa de béns de consum. La millora i disminució dels costos de transport va permetre la integració d’uns mercats fins aleshores desconnectats. Aquesta època del que s’ha anome-nat el «capitalisme monopolista», tindrà com a conseqüència un grau de competència tan elevat que es convertirà en motor de la cursa colonial que es posarà en marxa el darrer quart de segle, en la qual els estats pretenien assegurar-se l’aprovisionament de matèries primeres, crear mercats captius i trobar on destinar els excedents de capitals per tal de mantenir unes taxes de benefici raonables. una competència ferotge impulsada i protegida pels estats, que va desembocar en l’enfrontament bèl·lic de la Prime-ra guerra Mundial. No és estrany, doncs, que encara que fos de manera incipient i incomplerta, s’anessin introduint reformes socials tendents a apaivagar el caràcter potencialment explosiu d’unes masses de desocupats, víctimes de les millores tecnolò-


24

giques i de l’augment de la productivitat. Així mateix, l’aboli-ció de les legislacions restrictives amb relació als sindicats varen permetre que aquests, fent una funció de contrapès, garantissin un augment dels nivells salarials que reforçava la demanda. uns certs graus de protecció pública (assegurances socials, salut) fun-cionaven no només per promoure la pau social, sinó també com un salari indirecte que reforçava la capacitat adquisitiva de les classes populars.

Combatre l’atracció que les idees socialitzants anaven adqui-rint entre les classes populars va ser, sens dubte, una bona raó per introduir reformes socials en els països industrialitzats. El males-tar obrer havia demostrat el seu potencial revolucionari a França durant la revolució del 1848, o ja més madur, durant l’experiència de La Commune. L’Associació Internacional dels Treballadors (AIT) creada el 1864 i que comptava amb seccions nacionals, a més de servir pels aspres debats entre Marx i Bakunin, expres-sava l’existència d’un creixent moviment obrer organitzat que ja no només es mobilitzava en pro de la millora de les condicions de treball i dels salaris, sinó que plantejava una nova societat, establerta sobre noves bases socials, econòmiques i polítiques. La crítica a la desigualtat havia derivat cap a l’exigència de justícia social. De la mà de l’establiment del dret sindical, proliferaven a cada país els sindicats de classe. El 1867 Marx publicà Der Kapital. A Alemanya, el 1885 es creà el Partit Socialdemòcrata (SPD), el mateix any que un jove Jean Jaurès es convertia en el primer diputat socialista a França. A Espanya, el PSOE de Pablo Iglesias va veure la llum el 1879 i el sindicat ugT el 1888. De les despulles de la confrontació entre anarquistes i socialistes a l’AIT, aquests darrers fundaren, el 1889, la poderosa Segona In-ternacional, quan encara la divisió entre socialistes gradualistes i revolucionaris només s’albirava.

L’església catòlica és qui més aviat va entendre la profunditat i els efectes que podia tenir el problema social, a partir de mit-jans del segle xix. El papa Pius IX (1846-1878) expressà el do-ble malestar i el desconcert que patia l’Església davant el triomf del liberalisme i els canvis de tota mena inherents a les societats industrials. L’encíclica que va publicar el 1864, Quanta Cura, condemnava, encara, el laïcisme i el liberalisme com a formes

25


de pensament que dissolien la societat tradicional i reduïen el paper de la religió i de l’Església, a més de fomentar una ètica purament materialista. Aquest plantejament doctrinari va tenir un llarg recorregut en les dècades següents a Europa i té en l’obra del català Fèlix Sardà i Salvany un dels seus màxims publicistes, especialment amb el llibret, del 1884, que porta l’eloqüent títol d’El liberalismo es pecado.

Expressa, també, l’encíclica de Pius IX, la preocupació per la dissolució de la societat tradicional que comportava el món industrial, amb unes classes populars que s’allunyaven de la in-fluència i la moral religiosa de manera ràpida. Tot i condemnar el socialisme i acusar-lo de voler substituir la Providència Divina per l’Estat, es feia ressò d’unes situacions d’injustícia que no es podien resoldre només amb el recurs a la caritat i a la benefi-cència. Creia que s’havien de recuperar els aspectes morals en la relació entre capital i treball. va marcar l’inici del que seria el moviment del catolicisme social. un corrent que va tenir una es-pecial importància a Alemanya, de la mà del bisbe de Magúncia, Wilhelm Ketteler, el qual criticava la situació social dels treballa-dors tot advocant per l’associacionisme obrer per tal d’aconseguir millores salarials, disminució de la jornada laboral i l’eliminació del treball infantil. Defensor d’una societat corporativista, Ket-teler va impulsar la creació del Zentrum el 1871, partit nascut per defensar la minoria catòlica a la nova Alemanya unificada i que va fer seus uns postulats socials que, essent determinants al Parlament alemany, va poder imposar a Bismarck i foren un clar precedent d’estat assistencial.

un pas més enllà anirà, ja cap a finals del segle xix, el papa Lleó XIII amb l’encíclica Rerum Novarum del 1891, que signifi-cà la formulació de la doctrina social de l’Església. La descristia-nització i les influències socialistes havien avançat molt entre els treballadors. Sense abandonar el corporativisme, matisava molt la crítica al liberalisme que circumscrivia només alguns aspectes, reclamant un intervencionisme estatal que garantís un cert grau de justícia social, així com una mobilització catòlica en pro de la creació d’associacions obreres d’aquest signe i de la seva implica-ció social i política. Era el punt de partida en el naixement dels partits democratacristians. Molts anys després, Pius XI, el 1931,


26

amb l’encíclica Quadragesimo Anno, reforçava i renovava aquests plantejaments.

el liberalisme progressista

De manera paral·lela al liberalisme clàssic, que fa de l’individua-lisme, de la propietat privada, i de l’expressió de la capacitat, el ta-lent i l’esforç de cadascú, el motor de la societat i que atribueix les desigualtats socials i la pobresa a la responsabilitat individual, es desenvoluparà un corrent liberal de signe progressista anomenat liberalisme radical. Aquest terme pot resultar confusionari amb el liberalisme extrem, o neoliberalisme, amb el que té poc a veure. L’adjectiu fa referència al sentit d’anar a les arrels. Aquest corrent radical, tot i assumir els principis de llibertat i responsabilitat del liberalisme clàssic, advocava per una igualtat d’oportunitats que anés més enllà de la igualtat jurídica i per la responsabilitat de l’Estat, a l’hora de crear les condicions per al desenvolupament de la individualitat. un corrent de liberalisme social, fonamen-talment anglosaxó, que aniria de Thomas Paine a John Rawls, passant per Bentham, Stuart Mill, Marshall o Dewey. una via anomenada també progressista que a gran Bretanya es coneixe-rà amb l’apel·latiu de liberalisme modern o New liberalism (res a veure amb el neoliberalisme) i que als Estats units mereixerà la forma pejorativa que pren en aquell país el terme liberal.

El revolucionari i publicista nord-americà Thomas Paine (1737-1809) és qui engega el pensament crític en pro d’un libe-ralisme social, tot creant la doctrina del sentit comú (common sense). Paine, fill de família humil i que va morir en l’extrema pobresa, va participar en la creació dels Estats units i en la Re-volució francesa. va ser qui primer va plantejar que els problemes socials eren competència de qualsevol Estat ben constituït i que, posar-hi remei, era l’obligació dels governs. A banda de conside-rar la guerra com un dels grans mals socials, creia que el segon problema a afrontar era l’eliminació de la pobresa. una pobresa que ell no entenia com el resultat de la fatalitat natural o de la irresponsabilitat de qui la patia, sinó com una conseqüència del mal govern. Molt avançat al seu temps, plantejava suprimir els

27


impostos als necessitats i establir una fiscalitat progressiva amb la qual l’Estat pogués socórrer els pobres. En el seu pla per acabar amb la pobresa, contemplava un incipient sistema de seguretat social amb ajuts familiars, pensions de vellesa, subsidis per als desocupats i educació popular. Conscient del caràcter socialment redistribuidor de la fiscalitat progressiva, considerava fins i tot la creació d’un fons nacional per ajudar els joves a emancipar-se, i anticipant temes absolutament contemporanis, va introduir el concepte de la «renda mínima garantida».

A gran Bretanya, el distanciament amb relació als pares del liberalisme va tenir uns inicis més teòrics que aplicats. És l’uti-litarisme de Jeremy Bentham amb la seva ètica pragmàtica, que tenia l’objectiu d’assolir «la major felicitat per al major nombre de persones», qui obre el camí al liberalisme social. A partir d’aquí, John Stuart Mill (1806-1873) va anar més enllà i ho formalitzà en el terreny de l’economia. Stuart Mill va esdevenir una peça fonamental a l’hora de donar rigor explicatiu i metodològic al li-beralisme radical. Partint de l’utilitarisme social, va evolucionar cap a la defensa de l’intervencionisme estatal redistribuidor per tal de disminuir les penúries d’una part de la societat. Per a ell, el desenvolupament individual no es produeix de manera aïllada, sinó d’acord amb el progrés global de la societat. La construcció de l’individu és, doncs, una empresa col·lectiva. La igualtat no pot ser només jurídica, a l’Estat li pertoca assegurar una verita-ble igualtat d’oportunitats. Els seus Principis d’economia política, del 1848, varen influir notablement en la política britànica de la segona meitat del segle pel que fa al creixent intervencionisme estatal.

En la línia d’aquest individualisme social, emergeix el pensa-dor anglès Thomas Hill green (1836-1882) amb el seu liberalis-me organicista expressat a Els Principis de l ’obligació política, que associava la realització individual amb el paper actiu de l’Estat. Advocava perquè aquest eliminés la pobresa i protegís els incapa-citats, els malalts o els desocupats, a més d’evitar els monopolis econòmics i l’excessiva concentració de la riquesa.

A partir de Hill, i en part gràcies a ell, apareixerà a gran Bretanya el New Liberalism, que significà no només una apor-tació teòrica sinó, també, un procés de canvi en el Partit Liberal


28

britànic de Lloyd george i d’Asquith. El sociòleg i polític Leo-nard Trelawny Hobhouse (1864-1929) va ser el conceptualitzador fonamental d’aquesta evolució teòrica que contemplava una major interrelació entre la dimensió individual i l’esfera social. Per a ell, la llibertat no existeix si no la garanteix l’Estat i, per fer-ho, ha d’assegurar unes condicions de vida mínimes als ciutadans. Als drets fonamentals del liberalisme hi introdueix els drets socials, com l’educació, la sanitat o les prestacions socials. Precursor del consens de l’Estat del benestar, va advocar per una acció conjunta de liberals i laboristes a gran Bretanya, per tal de fer possible un Estat més social.

En el camp de l’economia, resultarà extremament important la figura de John A. Hobson (1858-1940), que prefigurarà Keynes tot introduint, ja el 1898 a La fisiologia de la indústria la teoria del subconsum, que argumentava que la desigual distribució de la riquesa i uns salaris al llindar de la subsistència, eren els res-ponsables que la demanda no pogués absorbir l’oferta i que hi hagués un excés d’estalvi. En això, hi veu el mòbil per a l’expansió imperialista britànica, a la recerca de mercats i de nous àmbits on invertir, fet respecte el qual es mostrarà extremament crític. En-tenia, doncs, el colonialisme com el resultat d’un determinat grau de creixement capitalista que havia comportat un baix nivell ad-quisitiu de bona part de la població de la metròpoli. una idea, per cert, que farà seva Lenin i desenvoluparà en el llibre L’imperialisme, fase superior del capitalisme.

El sociòleg Thomas H. Marshall (1893-1981) fou qui, a gran Bretanya, connectà aquesta tradició liberal amb contingut social amb el desenvolupament de l’Estat del benestar pròpiament dit a partir del 1945. Dedicat a reflexionar sobre el concepte de ciu-tadania, Marshall establia que, perquè aquesta fos plena, s’ha-vien de desenvolupar tres tipus de drets: civils, polítics i socials. Considerava que els dos primers tipus ja estaven assolits (al-menys a gran Bretanya), però que calia desenvolupar els tercers per tal de pujar un nou esglaó civilitzador. uns drets socials que, en la seva formulació moderna, eren universals i, per tant, no vinculats a cap classe social, ni exclusivament al fet de trobar-se en estat de necessitat. Aquest concepte el faran seu alguns dels processos de creació de l’Estat del benestar, però no tots.

29


A l’Amèrica del Nord, aquesta línia de liberalisme progres-sista que havia iniciat Paine va tenir continuïtat amb el filòsof i pedagog John Dewey (1859-1952), un dels acadèmics impulsors i assessors del president Roosevelt en el New Deal. Ressaltava la responsabilitat de l’Estat en garantir l’educació dels individus, convençut, com altres, que l’individualisme del liberalisme clàssic s’havia de socialitzar. El filòsof, professor de Harvard i assessor de Bill Clinton, John Rawls (1921-2002), culminà de manera bri-llant aquest corrent de pensament. Des de la filosofia moral, creia que la noció de justícia requeria d’un contracte social on, a més de la garantia del dret a la llibertat, s’assegurés la igualtat d’opor-tunitats actuant sobre les desigualtats socials i econòmiques, i beneficiant els més desafavorits. A Teoria de la justícia, del 1971, Rawls argumenta que es poden casar els principis de llibertat i d’igualtat, en la mesura que s’entengui la justícia com a equitat. L’exercici de la llibertat requereix d’un complement igualitari que només l’Estat pot assegurar.

Tota aquesta tradició i corrent de pensament liberal de signe social, que com ja s’ha dit, és essencialment anglosaxó, esdevindrà fonamental per bastir el consens polític i doctrinari de l’Estat del benestar quan acabi la Segona guerra Mundial. Sense aquesta formulació que contempla la justícia social, a partir de la cultura individualista del liberalisme, el concepte de l’Estat del benestar hauria estat només acceptat, o gairebé, per la tradició socialde-mòcrata i, això, probablement l’hauria fet inviable des del punt de vista polític. No és anecdòtic que a gran Bretanya l’arquitecte fonamental de la construcció de l’Estat del benestar fos un liberal com William Beveridge. Calia, doncs, un liberalisme que cre-gués en la universalització de les llibertats liberals al conjunt de la ciutadania, confiant en l’Estat per proporcionar les condicions i les oportunitats per gaudir-les. Aquest liberalisme va entendre que, sense un cert grau d’igualitarisme, era impossible l’harmo-nia social imprescindible perquè regnés la llibertat i la seguretat. Lògicament, aquesta posició els va valer (i els val, encara) per ser acusats, des de l’ortodòxia liberal clàssica, de traïdors.

L'Estat del benestar i els seus detractors · John Stuart Mill. 9 Índex ... filosofia sobre la que...

Documents

Transcript of L'Estat del benestar i els seus detractors · John Stuart Mill. 9 Índex ... filosofia sobre la que...