1

TRANSCRIPCIÓ VI Jornada d’Inclusió Social “L’habitatge com a punt de partida: models innovadors per fer front a la vulnerabilitat residencial”

24 de novembre, 2016

Óscar Rebollo

“L’habitatge i la perspectiva comunitària” Doctor i professor en Sociologia de la Universitat Autónoma de Barcelona. Expert en temes de

participació ciutadana i desenvolupament comunitari.

Vinc a plantejar-vos unes hipòtesis de treball conjuntes.... per parlar d’una política

d’acció comunitària... suposem que tenim una comunitat? Si suposem que Sí, hem de plantejar-nos diverses preguntes: com ens relacionem amb aquesta comunitat? quines subvencions els hi donem? quins recursos els facilitem? com aquesta comunitat entra dins la gestió d’aquesta política pública?, etc. La qüestió és: i si la resposta és NO? I si resulta que no tenim una comunitat? Nosaltres solem respondre des de la hipòtesi de que no tenim una comunitat, i quan diem que no tenim una comunitat, de què estem parlant? Estem assumint un diagnòstic social que posa en el centre que els diferents processos dels darrers anys (increment de les desigualtats socials, de l’atur...) incideixen directament en el debilitament del que és comunitari: una comunitat cada cop més individualitzada, més debilitada i fragmentada, amb una pèrdua progressiva de capital social. Parlem de problemes absolutament individualitzats – estàs a l’atur, tens una invalidesa...- i respostes totalment individualitzades –apodera’t, estudia més, sigues més competitiu...- Hi havia una resposta que donava el pare del César Randueles, en Guillermo Randueles, un dels pares de l’antipsiquiatria aquí a Espanya: davant un pacient que venia amb crisis d’ansietat, li deia “vostè no necessita una pastilla, necessita un comitè d’empresa”. Aquesta metàfora ve a dir que, davant d’aquestes problemàtiques tractades/plantejades com a individuals, potser es necessiten més respostes col·lectives.

Novament... tenim una comunitat? o, millor dit, suposem que no tenim una comunitat? llavors el repte de la política pública implica la construcció de la comunitat (...) L’altre dia unes treballadores socials deien que sí que treballen per la comunitat. Fa falta el matís bàsic que, quan parlem de comunitat, no parlem de població. Quan parlem de comunitat no parlem d’atenció col·lectiva. Quan parlem de comunitat parlem d’organització col·lectiva, de vincle col·lectiu, de “comitè d’empresa”. No parlem de comunitat com a equiparable a barri, equiparable a població. Què ve a dir aquesta perspectiva comunitària ? aquesta perspectiva posa en el centre projectes col·lectius construïts col·lectivament, i aquests projectes han d’apuntar en 3 direccions: per una banda, projectes col·lectius construïts col·lectivament que ens ajudin a millorar les nostres condicions de vida; projectes

2

col·lectius que provoquen i promouen l’empoderament i enfortiment, i projectes que són inclusius (que no deixen a gent fora). Llavors, és això el que hem de construir, és una mirada completament diferent. Com a mínim, la hipòtesi de treball és una hipòtesi completament diferent.

“cuanto azúcar cabe en esta taza de cafè”? no es tracta d’abocar recursos que no pugui absorbir la comunitat, sinó de construir comunitat perquè tingui capacitat de construir aquests recursos i transformar-los en projecte col·lectiu, empoderador, inclusiu... si tinguéssim una gran comunitat o una societat civil forta o una densitat forta de capital social, llavors tindria molta capacitat de poder absorbir aquests recursos, però la hipòtesi és que no, l’enfocament és una mica diferent. Amb aquesta perspectiva comunitària quin és el projecte col·lectiu que més i millor ha contribuït a l’enfortiment de la comunitat des de la perspectiva de l’habitatge? La PAH. Aquest és el projecte comunitari més potent en matèria d’habitatge.

Si intentem traslladar això a les respostes de les polítiques en necessitat d’habitatge, ens trobem que quan parlem d’habitatges compartits, cooperatives d’habitatge, habitatge d’ús múltiple... quan parlem de totes aquestes innovacions no parlem únicament i exclusiva d’un règim alternatiu de tinença, sinó que estem parlant d’un model d’habitatge amb perspectiva d’acció col·lectiva. Aquesta forma d’organització comunitària no la podem donar per descomptada (partint de la hipòtesis que no tenim comunitat, a la inversa, si ho podem donar per descomptat).

Les respostes a la necessitat d’habitatge des del punt de vista comunitari, són respostes que incorporen un punt de vista més enllà de la tinença. Implica aquesta organització col·lectiva, i això requereix confiança, habilitats, autonomia... tota una sèrie d’elements que s’han de facilitar. Nosaltres estem fent servir dos conceptes per inspirar-nos en aquesta política d’habitatge des del punt de vista comunitari:

o Com podem ser constructors de comunitat? aquí assumint una hipòtesis de treball: l’estat com a constructor de comunitat. Constructors de comunitat

o I per altra banda, una altra hipòtesi de treball: com podem ser facilitadors perquè, autònomament, la població s’organitzi i es construeixi autònomament? Facilitadors de l’auto-construcció de comunitat.

Ecosistema professional de territori // sistema comunitari de polítiques socials

Com un ecosistema professional pot donar lloc a un sistema comunitari de polítiques socials? Des de cada àrea, un plantejament comunitari: habitatge comunitari, serveis socials comunitaris, educació comunitària... tenint en compte que no només es fan prestacions. Aquesta modalitat de prestació implica construcció de comunitat. Tendim a cert voluntarisme i militància en el tracte a la comunitat. passar del voluntarisme a l’encàrrec, de la descoordinació a la coordinació. Quan parlem de facilitar la construcció de comunitat, com a administració, “sortim del mig”. Facilitar implica: quina

3

infraestructura / quin recurs posem en el territori per a que la comunitat s’empoderi? Per ex: un recurs estratègic són els equipaments de proximitat, com els centres cívics. Per exemple, l’altre dia posaven a l’abast la limitació de l’atenció de cobertura de la gent: se sol atendre a les persones d’una en una, individualment. Com ho fem per atendre de manera col·lectiva? com atendre no necessitats sinó projectes? com construïm projectes col·lectius? aquest és el repte.