L’HOME BLAU

L’home blau està al cafè, fent anar la cullereta dins d’una tassa de poniol. Ha vingut

com cada dimecres al voltant de les cinc de la tarda i també, com sempre, ha ocupat

una taula al costat del finestral que contempla la petita badia que abraça el port.

L’home blau deu tenir uns setanta anys. Té un posat tranquil, serè... i els seus ulls,

diminuts i brillants sota unes parpelles despenjades, tenen un mirar càlid, immutable,

penetrant i un pèl agosarat.

L’home blau acostuma a prendre una infusió que li dura més o menys l’hora i mitja

que es passa escrivint en un netbook Toshiba que du enfundat en una bossa d’un

blau oceà. Ni l’amo del cafè, ni cap cambrer li saben el nom, però li diuen l’home

blau perquè sempre vesteix alguna peça de roba d’aquest color.

L’home blau fa anar la cullereta dins la tassa de poniol de manera pausada i amb un

ritme que només interromp la tos convulsiva que té des de fa uns dies. És un

moviment que repeteix de tant en tant, com si aquesta senzilla acció dinamitzés la

seva fantasia i els seus records.

Demà farà exactament cinc anys que ell i la seva dona van venir a viure a aquest

poble de la costa i avui, més o menys en aquesta hora, els fa que s’acomiadava de

la Gemma en un bar de la ciutat de Lleida que guarda escrupolosament el secret i el

record d’altres encontres entre ells dos.

La Gemma i l’home blau s’havien conegut d’una manera fortuïta tres anys abans i en

aquest període de temps la fidelitat de tots dos a la seva parella havia anat

arrodonint les crestes afilades d’un mutu enamorament fins a transformar-les en una

dolça carena darrera de la qual cada matí hi apunta una amistat molt especial.

Aquella tarda, també era dimecres, en el bar de Lleida la Gemma i l’home blau van

seure al lloc habitual i van prendre el de sempre. La Gemma estrenava el vestit que

duia. Era d’un blau pastel que harmonitzava perfectament amb la gamma de blaus

dels complements que ressaltaven més i més la bellesa del seu cos, un cos que es

perfilava desafiant el pas dels anys sota la textura flonja i suau de la roba que el

cobria.

No van caldre paraules per expressar la certesa d’una nostàlgia imminent. N’hi

hagué prou amb la dolçor d’unes carícies compartides i amb la salabror sensual de

frenètiques besades.

La Gemma va treure de la seva bossa de mà un regal per a l’home blau: un netbook

Toshiba. Ell, per la seva part, va correspondre a aquest present amb la promesa de

posar-se cada dia una peça de roba de color blau com a record inesborrable dels

moments que estaven vivint.

Joan Viñals i CasafontAngles Inicial