L’HOME QUE CALCULAVAL’HOME QUE CALCULAVAL’HOME QUE CALCULAVAL’HOME QUE CALCULAVA

Novel·la sobre matemàtiques, de Malba Tahan.Novel·la sobre matemàtiques, de Malba Tahan.Novel·la sobre matemàtiques, de Malba Tahan.Novel·la sobre matemàtiques, de Malba Tahan.

Una vegada jo tornava pel camí de

Bagdad, al pas lent del meu camell, quan

vaig veure un viatger reposant, assegut en

una pedra, que semblava reposar de les

fatigues d’algun viatge.

Em disposava a dirigir al desconegut el

Salaam dels caminants quan, amb gran

sorpresa per part meva, vaig veure’l

aixecar-se i pronunciar a poc a poc:

- Un milió quatre-cents vint-i-tres mil set-cents quaranta-cinc!

Es va asseure de seguida i va romandre en silenci, recolzant el cap sobre

les mans, com si estigués absort en profunda meditació. Una mica després,

l’home va aixecar-se novament, i amb veu clara i pausada, pronuncià un

altre nombre igualment fabulós:

- Dos milions tres-cents vint-i-un mil vuit-cents seixanta-sis!

Sense poder refrenar més la curiositat que em corsecava, vaig acostar-m’hi

i, després de saludar-lo, li vaig preguntar què volien dir aquells nombres.

- Foraster -va respondre’m l’home que calculava- no desaprovo la

curiositat que t’ha portat a destorbar el flux dels meus càlculs i la serenitat

dels meus pensaments. I, ja que has sabut ser delicat en el teu parlar i en la

teva demanda, satisfaré el teu desig. Però per això cal, abans de res, que

t’expliqui la meva vida.

I m’explicà el següent:

Em dic Beremiz Samir i vaig néixer en el petit poble de Khói, a Pèrsia. Quan

era molt petit, em vaig llogar com a pastor al servei d’un senyor ric de

Khamat.

Cada dia, quan s’aixecava el sol, portava cap al camp el gran ramat i

havia de portar-lo a recer abans que caigués la nit. Com que tenia por de

perdre alguna ovella les comptava diverses vegades al llarg del dia.

D’aquesta manera vaig anar

adquirint, a poc a poc, una habilitat

tan gran per comptar que, a

vegades, d’un cop d’ull calculava

sense equivocar-me tot el ramat

sencer. No prou content amb això,

vaig passar a exercitar-me comptant

els ocells quan volaven en estols cel enllà. Em vaig tornar molt destre en

aquesta art.

El meu generós amo posseïa, en dos o tres oasis distants, grans plantacions

de dàtils, i, quan es va assabentar de les meves habilitats matemàtiques, va

encarregar-me de dirigir la venda dels seu fruits, que jo comptava en els

seus penjolls, un a un. Vaig treballar, així, al peu dels datilers, vora deu anys.

Content amb els beneficis que va obtenir, el meu bondadós patró acaba

de donar-me quatre mesos de descans i ara me’n vaig a Bagdad, perquè

desitjo visitar alguns parents i admirar les belles mesquites i els sumptuosos

palaus de la famosa ciutat. I per no perdre el temps, m’exercito durant el

viatge, comptant els arbres que ombregen aquesta regió, les flors que la

perfumen i els ocells que volen, en el cel, entre els núvols.

I, senyalant una figuera

gran i vella va dir:

- Aquell arbre, per exemple, té dues-centes vuitanta-quatre branques.

Sabent que cada branca té, de mitjana, tres-centes quaranta-set fulles, és

fàcil arribar a la conclusió que aquell arbre té un total de noranta-vuit mil

cinc-centes quaranta-vuit fulles! Hi està d’acord, amic?

- Quina meravella! – vaig exclamar atònit – És increïble que un home

pugui comptar pugui comptar totes les branques d’un arbre i les flors d’un

jardí!. La vostra admirable habilitat seria una ajuda preciosa per al govern.

Us seria fàcil d’avaluar els recursos del país, el valor de les collites, els

impostos, les mercaderies i tots els recursos de l’estat. Amb les relacions que

jo tinc perquè sóc bagdalí no us serà difícil d’obtenir un lloc destacat al

costat del califa Al-Motacem.

- Si és així, jove – va respondre el calculista – no ho dubto més. Vinc

amb vós cap a Bagdad.

I sense més preàmbuls, es va acomodar com va poder a la gepa del meu

camell (l’únic que teníem), i vam fer via pel llarg camí en direcció a la

ciutat gloriosa.

Feia poques hores que viatjàvem sense interrupció quan a prop d’un

caravanserrall mig abandonat, vam trobar tres homes que discutien

acaloradament al costat d’un lot de camells.

- No pot ser!

- Això és una estafa!

- No ho tolero!

L’intel�ligent Beremiz va procurar informar-se de què es tractava.

- Som germans – va aclarir el més gran – i vam rebre, com a herència,

aquests 35 camells. Segons la voluntat del meu pare, jo n’he de rebre la

meitat, el meu germà Hamed Namir una tercera part i a Harim, el més jove,

li n’ha de tocar una novena part. No sabem, però, com dividir d’aquesta

manera 35 camells. Com hem de fer la partició si la meitat, la tercera part i

la novena part de 35 no són exactes?

- És molt senzill – va dir l’home que calculava – Jo m’encarrego de

fer, amb justícia, aquesta divisió, si vostès permeten que jo afegeixi als 35

camells de l’herència aquest bell animal que, en bona hora aquí ens ha

portat!

Arribats a aquest punt, vaig afanyar-me a intervenir en la qüestió:

– No puc consentir una bogeria com aquesta! Com podríem seguir el

viatge, si ens quedéssim sense camell?

– No et preocupis pel resultat, bagdalí! – va contestar-me Beremiz en

veu baixa – Sé molt bé el que estic fent. Cedeix-me el teu camell i veuràs a

quina conclusió vull arribar, al final.

I girant-se cap al més gran dels germans, li va parlar així:

– Hauries de rebre, amic meu, la meitat de 35, és a dir, 17 i mig.

Rebràs la meitat de 36, i, per tant 18. No has de tenir res a

reclamar, ja que és ben clar que hi surts guanyant!

I, dirigint-se al segon hereu, va continuar dient:

– Tu, Hamed Namir, hauries de rebre un terç de 35, és a dir 11 i

escaig. Rebràs un terç de 36, és a dir, 12. Tampoc podràs protestar,

perquè tu també has sortit visiblement beneficiat de la transacció.

I va dir, finalment, al més jove:

– I tu, jove Harim Namir, segons la voluntat del teu pare,

hauries de rebre una novena part de 35, és a dir, 3 i escaig.

Rebràs una novena part de 36, és a dir, 4. El teu benefici és igualment

notable.

I va acabar amb la més gran seguretat i serenitat:

– Amb aquesta avantatjosa divisió feta entre els tres germans,

tocaran 18 camells al primer, 12 al segon i 4 al tercer, la qual cosa dóna el

resultat (18+12+4) de 34 camells. Dels 36 camells en sobren, per tant, dos. Un

pertany, com ja sabem, al bagdalí, l’altre em toca a dreta llei a mi, per la

feina d’haver resolt, el complicat problema de l’herència!

– Sou intel�ligent, oh estranger! – va exclamar el més gran dels

germans – Acceptem la vostra partició amb la certesa que és feta amb

justícia i equanimitat!

I l’astut Beremiz va prendre possessió d’un dels més bells camells del grup i,

entregant-me per les regnes l’animal que em pertanyia, em va dir:

– Ara podràs, amic meu, continuar el viatge en el teu camell manyac

i segur! Jo en tinc un altre, només per a mi!

Capítols I, II i III de la novel�la “L’home que calculava” de Malba Tahan,

pseudònim del matemàtic brasiler Júlio César de Mello Souza.

COM S’EXPLICA LA RESOLUCIÓ QUE FA EN BEREMIZ DEL PROBLEMA ?