EN AQUEST MÓN…

Baix l estel brillant del cel,’

els meus ulls s obren davant el món’

sota l ull que ho veu tot.’

El meu cor s obre davant el món,’

davant un món cruel i injust,davant un món ple de desgràcia i de sofriment,en un món on hi ha fam, mort i dolor,en un món en què vénen alguns i volen morir,en un món en què, si hi entres, mors i, si en surts, caus.En aquest món en què les persones estan dividides en dues:les que tenen i les que no tenen.En aquest món no vull existir.En aquest món, no hi vull viure.

VICTORIA-IYABO-ADEKAHUNSI 2n BATXILLERAT A

“Inexistent, tu”

El meu alè et cercadesesperadament,

entre els racons de la teva absència,en la fosca solitud.

Crit en el buit,intensa ansietat,

però les meves paraules, efímeres,com paper en blanc s’esvaeixen.

El meu esforç fallitfuig entre el no­res,

dolor ardent.Desperto. Et busco.

No hi ets.Absurda il∙lusió.

                                                          Cristina González Cano                                                        Lara Piqueras Bautista                                                         2n BATXILLERAT­ B

UN DIA DE FESTA

Sóc en Rony i vull contar una història que em va canviar la vida.

El meu amic Johnny em va dir que hi havia una festa a casa d'un amic seu i em va convidar a anar-hi amb ell. Jo no en tenia ganes, però ell va

insistir perquè hi anés i em va dir que no em desanimés amb la història de la meva exal·lota, ja que vàrem acabar molt malament. Bé, jo vaig decidir

anar-hi. Em vaig arreglar i vàrem partir.

Vàrem arribar a la festa. Estava segur que m'avorriria molt. Era una casa molt gran i hi havia molta gent, però jo no coneixia a ningú. Mentre

parlava amb en Johnny vaig veure una al·lota d'esquena. Tenia els cabells preciosos, m'encantava quan la mirava, i més quan es va girar i em va

mirar: tenia els ulls molt lluminosos i profunds. Quan la vaig mirar va ser com si només quedéssim nosaltres dos, com si no hi hagués ningú més.

Estava agafada de la mà d'un al·lot, supòs que era el seu enamorat. Vaig estar mirant-la, i ella a mi. Parlava amb l'al·lot, però em mirava a mi.

Em va fer un senyal i va pujar per les escales, la vaig seguir. Vàrem entrar en una habitació de la casa, ens vàrem conèixer i em va dir que jo

li agradava, em va fer un petó i me'n vaig enamorar. Li vaig demanar si volia fer una volta amb mi i ho va acceptar. Vàrem anar per un parc, a menjar

un gelat. Parlàrem i ens coneguérem. Cada vegada m'agradava més. Em besava amb tanta tendresa que em tornava boig.

Pensava que no trobaria ningú més després de la meva exal·lota, però Natàlia -que així nomia ella- em va enamorar. Em demanà a on vivia i

li vaig dir que a un hotel. Vàrem anar-hi i em va fer seu... Jo no pensava en res més, només en aquell moment tan feliç i apassionat. Vaig pensar que

era meva... que a la fi havia trobat l'amor vertader... però no! Jo em vaig quedar dormit i ella... se'n va anar.

Em vaig despertar i no hi era... Jo pensava que havia trobat la persona que veuria cada matí de la resta de la meva vida... però no va ser així.

Vaig vestir-me ràpidament i vaig sortir al carrer a cercar-la. De cop i volta, la vaig trobar agafada de la mà de l'al·lot de la festa.

Em vaig adonar que no era ningú per a ella... i ella per a mi ho era tot.

Aquella nit havia estat inoblidable: les coses boniques que em deia a l'orella i... Així va ser com, més que cap altra, em va enamorar. Només

tenia 18 anys, aquella al·lota, però sabia com, amb una mirada i unes paraules, deixar-me boig per ella. ''Et pertanyo'', m'havia dit, i allò era l'únic que

jo volia sentir. I com m'equivocava! No en tenia un, en tenia dos o tres; però algun dia haurà de veure el que he sentit per ella i, llavors, s'enamorarà...

Em va dir adéu... Com si res!

Ja no crec en l'amor, em fa molt de mal. No puc ser com ella: passar la nit amb una persona i, a l'endemà, com si res...

Això passa quan t'enamores de la persona equivocada.

Yoana Dimitrova

3r ESO C

CURIOSITAT

És costum de tots els pobles batejar una casa vella com la residència d'un fantasma o d'una bruixa. Doncs, per encara fer-ho més creïble, us en puc posar un exemple: Vilapetita.

Vilapetita, tal com diu el nom, és un poble de petites dimensions on tot sempre ha estat notícia i on tots els habitants ens coneixem, de tal manera que som com una gran família. Jo hi vaig arribar quan tenia uns cinc anys i, des d'aleshores, em començaren a contar històries tenebroses sobre una casa molt vella que hi havia pels afores. La veritat, mai no me les vaig creure i, tot i tenir l'edat que tenia, sabia perfectament que tot el que em deien era per fer-me tenir por i perquè, així, no m'acostés a aquell lloc, ja que, a causa del seu estat ruïnós, sempre hi havia el perill de l'enfonsament del sostre. Tot i així, sempre a dintre meu hi havia una gran curiositat per saber què hi havia allà dins i, també, què era el que havia provocat l'invent de totes aquelles històries falses. Així que, davant el dubte, vaig decidir fer per mi mateixa un petit informe sobre aquell casalot, cosa que vaig començar a finals de juny a casa de la dona més vella del poble: na Marianna.-Que puc passar? -li vaig dir. La veritat, mai no havia parlat amb ella però, com ja he dit abans, Vilapetita era com una gran família.-Sí, clar. Tu deus ser n'Aina, no? -em va contestar, mentre jo encara tenia la mà al pany de la porta.-Com sap el meu nom? És sorprenent.-Amb l'edat es pot aprendre molt i quasi tot, ja m'entens; l'experiència et fa viure.

-Que n'ha tengudes moltes, d'experiències? -li vaig començar a demanar, ja oblidant-me del motiu pel qual hi anava realment.-Clar. Els meus quasi cent anys m'han ensenyat més del que es pot aprendre amb un llibre, t'ho puc assegurar. Però bé, no et vull avorrir amb les meves històries, que segur que no t'interessen; però no et preocupis, és una cosa normal en una noia tan jove com tu -em va dir mentre m'acomodava al sofà que hi havia situat devora el balancí on seia ella.-Senyora, en cap moment no li he dit que les seves històries no fossin del meu interès; al contrari, em fan néixer una curiositat enorme i inevitable. -Doncs, demana'm el que vulguis sentir i aleshores, amb un poc de sort, pot ser que jo ho hagi viscut i t'ho podré contar en primera persona.-Doncs havia vingut a parlar sobre la casa vella, també coneguda com la casa de la bruixa, que hi ha en aquest poble.-Vaja, no em pensava que ningú es cregués aquesta història, però bé... No tenc ganes de parlar sobre aquesta casa, no em duu bons records -em va dir amb una veu ara sense volum i apagada, com si de sobte tota la motivació del principi se li hagués esfumat com per art de màgia.-Em sap greu, no volia... -Aleshores em va interrompre i, encara amb aquell to de veu, em va començar a explicar.-Mira, Aina, no és culpa teva, no ho sabies, però crec que ara no et puc deixar amb el dubte del que va passar, així que... ara vénc. Vaig a cercar alguna cosa per beure i per menjar, de tal manera que et sentis còmoda i així sentiràs millor el meu relat.

Mentre m'ho deia ja s'havia incorporat i es dirigia en direcció al que devia ser la cuina. Aviat tornava amb una petita palangana on hi havia una bona varietat de galetes i, en una altra mà, duia amb molta cura dos tassons amb aigua.-No tinc res més per oferir-te, així que això és el que tinc.-No passa res, amb això crec que n'hi haurà prou, gràcies.-Bé... començaré, si et pareix bé... -Així que, havent dit això, molt pausadament va començar a narrar una etapa de la seva vida que, possiblement, mai no oblidaria.-Era un vespre d'estiu, com ho pot ser qualsevol vespre normal i corrent dels temps actuals. Jo era a la meva habitació i llegia la meva novel·la preferida quan, de sobte, vaig sentir com unes petites pedretes pegaven contra un vidre. “-Qui devia ser?” -vaig pensar mentre anava caminant en direcció a la finestra. Vaig guaitar-hi i vaig veure que el culpable d'haver interromput el meu moment de lectura era en Marc, un noi que en aquell temps tenia uns vint anys, és a dir, un any més que jo. Si t'he de dir la veritat, crec que, tot i que tan sols fóssim amics, alguna cosa d'ell m'atreia; és a dir: crec que m'agradava. En veure que era ell, corrents i sense pensar-m'ho gens, vaig baixar sense fer soroll a rebre'l i, ja a baix, em va dir:-”Te'n recordes de la promesa?-”Com? De quina promesa em parles? Véns per fer-me'n recordar d'una cosa que crec que mai no t'he dit? Marc, de cada cop estàs pitjor! -li vaig dir amb el somriure més agradable que em podia sortir dels llavis.

-”Doncs que el dia trenta de juny, és a dir, avui, em demostraries que, de covarda, no en tens ni un pèl -em va contestar. La veritat, jo no sabia de què m'estava parlant; per a mi, tot allò m'era totalment estrany.-”Quan t'ho vaig prometre, això?-”Fa uns tres mesos, quan no gosaves fer no sé què i aleshores et vaig dir covarda i, com que t'enfadares, em vas prometre que avui per demostrar-me que no ho ets aniríem a la casa vella i, és clar, tu hi entraries sola.-”De veritat et vaig dit això?- li vaig dir fent com si no me'n recordàs d'aquella promesa tan esbojarrada.-”Sí, bé... si no m'ho vols demostrar... doncs... et tindré per una covarda tota la vida -em va dir ell mentre ja començava anar-se'n.-”No, espera, vénc amb tu, acompanya'm al portal de la casa i hi entraré tota sola i durant una hora faré tot el recorregut. Estàs content així?-”Doncs... una hora no està malament, així m'ho hauràs demostrat tot. Tracte fet, doncs vine.

-Vam anar els dos plegats cap a la casa, quasi no parlàvem, tan sols ens dedicàvem algunes mirades. Jo, nerviosa; ell, triomfant i amb cara de ja riure's de mi. El trajecte se'm va fer curt i aviat arribàrem a la famosa casa que ara anomeneu “la casa de la bruixa”. Era de nit i tan sols amb la llum de la lluna plena era encara més tenebrosa que de dia.

-”Au, doncs, ja hi hem arribat; només et queda entrar durant una hora a dintre i sortir-ne igual que has entrat, sense cara d'espantada ni res. Què, tens por?

-”Por, jo? No, que va! “Por” no surt en el meu diccionari.-”Doncs, què esperes? No tinc tota la nit; au, entra!

- Vaig començar a posar-me nerviosa: no sabia el que em podria trobar allí dintre. Un cop davant la porta d'entrada, la vaig obrir i el soroll era com tret d'una pel·lícula de terror. Ja a dintre, la porta es tancà tota sola darrere meu i, sense pensar-m'ho ni dos segons, em vaig dirigir cap a un lloc on arribava la llum de la lluna i on havia pensat passar-hi l'hora sencera, però el meu pla no va funcionar. Ja devia fer un quart que m'estava allà, dreta, sense cap tipus d'entreteniment més que observar totes les ombres, les quals em feien tenir una por horrible. De sobte, vaig sentir un soroll que provenia del pis superior, possiblement seria una rata o bé un moix que havia entrat però, tot i així, no em vaig poder controlar i vaig tenir un atac de por tremenda. Com que sabia que si sortia em tractaria de covarda, vaig decidir que, amb molt de compte, aniria al pis superior a veure què devia ser aquell soroll. Pujant les escales es sentia el nyic nyac de la fusta vella, la qual cosa no donava gaire confiança per continuar amb el meu camí, però no em va quedar més remei que acabar-lo. Quan ja havia arribat a dalt, vaig veure que no hi arribava la llum, de tal manera que hauria d'anar ben alerta. Un cop a dintre de la foscor, vaig notar com qualcú, de darrere, m'estava observant. La sang se'm va glaçar i el cor em va començar a bategar cada cop més de pressa, com si d'un moment a l'altre hagués de sortir del seu lloc.

Em vaig girar molt lentament per por de trobar-me alguna cosa desagradable, però l'únic que vaig veure eren dos cercles que brillaven en la foscor i no s'aturaven de moure ni un segon. Tot el meu cos, en veure aquella escena, es va paralitzar i no vaig poder evitar llançar crits sense parar. Les cames em van fer figa i, aleshores, vaig caure a terra. De sobte, vaig sentir com la porta de baix s'obria ràpidament i sentia cridar el meu nom. Era en Marc però jo, per molt que volgués, m'havia quedat sense la capacitat de pronunciar paraula. Finalment, després de cercar-me com un desesperat, em va trobar a terra i, quan em va veure, em va abraçar amb tanta força que em pensava que m'ofegava. Després d'un minúscul però agradable temps així, em va amollar i, amb les mans tremoloses, em va demanar:

-”Per què cridaves i no em contestaves?-”És que... mi... mi... mira! -vaig dir assenyalant aquells dos cercles que no s'aturaven de moure en la foscor.-”Maria, no has de passar pena, és tan sols un moix, no et farà res.-”Però... és que... com que tot estava tan fosc... no sé... -li vaig contestar, encara amb la veu tremolosa.-”Au, vinga, ens n'anam a casa; és tard i si els teus pares veuen que no hi ets es preocuparan. Au vine!

-Aleshores, com que les cames no em responien, em va agafar en braços i em va portar així fins al portal d'aquella casa. De tornada, tampoc no vam parlar gaire, però quan vam arribar davant el portal de casa meva, abans de acomiadar-nos, em va dir:

-”Aquesta nit m'has fet preocupar molt.-”De veritat? Però què volies que em passés allà?-”Moltes coses: podies caure i fer-te molt de mal, o què sé jo... Bé, bona nit.

-De sobte, quan ja em girava, em va agafar fort del braç i em va besar... dient-me:

-”Mai no m'ho perdonaria si t'hagués passat alguna cosa.

-Mai no oblidaré aquella nit que em du tants de records feliços.-Doncs, per què t'has posat trista quan t'he parlat de la casa?-Resulta que amb l'arribada de la guerra en Marc va haver de marxar i mai més no l'he tornat a veure -em va dir amb llàgrimes als ulls, cosa que em va fer confirmar interiorment que sí, que aquella dona estava realment enamorada.-I, doncs... no és cap casa encantada ni res d'això?-No, Aineta, només es va inventar aquesta història per allunyar els nens d'aquí. Ja que, a causa de la seva vellesa, hi ha perill d'enfonsament.-Bé, moltes gràcies per haver-me explicat aquesta història, m'ha agradat molt. Espero poder tornar un altre dia.-Clar que sí -em va dir amb un somriure i acompanyant-me a la porta.-Bé, adéu.-Adéu.

Així va ser com vaig aprendre un poc més sobre el meu poble i els seus habitants.

Antònia Puig Vidal3r ESO C

Adonis i Midonis

Fa molt de temps, a l'antic Egipte, hi havia una parella d'enamorats, n'Hedis i en Miris, que van tenir molts problemes per continuar amb la seva relació a causa d'un al·lot: en Mirtos. En Mirtos estava molt enamorat de n'Hedis des de feia molt de temps però n'Hedis l'havia rebutjat unes quantes vegades, encara que finalment en Mirtos va deixar de molestar-los però va jurar fer-los la vida impossible.

Anys després, la parella va marxar als afores d'Egipte per desfer-se d'en Mirtos, i es van casar. Al cap de poc temps, van tenir uns bessons: n'Adonis i en Midonis. Ells dos eren físicament iguals, però amb caràcters diferents. N'Adonis era el més intel·ligent i en Midonis era el més fort i valent. Els dos es complementaven perfectament, però quan havien de prendre una decisió no hi havia manera que es posessin d'acord. En complir els dotze anys, la seva mare va regalar un penjaroll a cadascun d'ells amb forma d'escarabat, però el que ells no sabien era que els dos penjarolls es podien unir simbolitzant la seva pròpia unió com a germans.

Per aquell temps, en Mirtos s'havia convertit en un gran embruixador i volia trobar n'Hedis utilitzant els seus poders. Al cap de poc, va aconseguir localitzar-la amb la seva família, així que, per tal de separar-los, va crear un pla. Va expandir milers de plagues per tot Egipte i zones properes. I la gent va començar a tenir males anyades i a no poder pagar els impostos amb part de la collita. Les plagues varen arribar fins on es trobaven n'Hedis, en Miris i els seus fills i, com que havien perdut més de la meitat de la collita, només tenien per alimentar-se. Els pares van començar a preocupar-se pels seus fills, així que van encomanar-los al germà d'en Miris: en Timus.

Quan en Mirtos es va adonar d'això va aprofitar per anar a cercar n'Hedis quan en Miris no hi fos. Es va transformar en un cobrador i, com que n'Hedis no tenia res per donar-li, va emportar-se-la de presonera. El destí de n'Hedis va ser un castell de Turquia i allà en Mirtos va fer que se li esborrés la memòria. Però, com que la memòria havia d'arribar a algun lloc, va anar a parar als amulets dels seus fills que encara no sabien res de la seva mare.

En arribar en Miris a casa seva, no va trobar la seva dona. Els veïns van informar-lo que el cobrador se n'havia anat amb ella i tot seguit va marxar a cercar els seus fills. Va trigar setmanes a arribar a casa del seu germà. Mentre, n'Hedis pensava que no tenia fills ni marit i que era casada amb en Mirtos. Però quan en Miris ho va contar tot a n'Adonis i a en Midonis, van sortir tots dos ràpidament en busca de la seva mare.

Gràcies a la màgia dels penjarolls, el bessons van aconseguir trobar-la. Després d'un llarg camí, els dos germans arribaren al castell de Turquia. Van escalar-ne els murs per poder entrar per una finestra i, més tard, van trobar-hi n'Hedis. Li digueren que se n'anés amb ells, però no els reconeixia i estava espantada. Però quan va fixar-se en els amulets li van resultar familiars; llavors, els va agafar i va començar a recordar coses, però no amb claredat.

Els dos al·lots van marxar quan s'aproximava en Mirtos perquè n'Adonis va tenir una visió. A la nit, tots dos van tenir el mateix somni, però només se'n recordaven que havien ajuntat els escarabats per les potes. L'endemà van tornar al castell i van dir a la mare que ajuntés els amulets. Ella els va ajuntar i, de cop i volta, va recobrar la memòria. Aleshores, abans que en Mirtos tornés, va preparar un pla.

Aquella nit, n'Hedis va actuar de forma normal i va oferir-se a cuinar. Però no tot va sortir com ella volia: en Mirtos va descobrir el penjaroll dels fills de n'Hedis a la seva butxaca i va intentar matar-la però, com que la dona havia enverinat tot el menjar, va morir ell abans que no la pogués agafar. En aquell moment, tots els conjurs invocats per l'embruixador van desfer-se, la gent va ser alliberada i tot va tornar a la normalitat. A la fi la família estava reunida, encara que n'Adonis i en Midonis conservaven els seus poders, poders que van dedicar a ajudar la gent.

Orokia Clara Traore - 3r C