Nº 1 Maig de 2014

LLAÇOS Recull literari de primària - secundària

Les escoles i instituts del barri de Sarrià-Sant Gervasi, fa dos anys que treballem per donar cos a la continuïtat educativa entre les etapes de primària i secundària. Fruit d’aquesta col·laboració, us oferim un tast de textos narratius i poètics escrits per alumnes de sisè i primer d’ESO de les nostres escoles i instituts.

Esperem que en gaudiu,

Escola DOLORS MONSERDÀ- SANTAPAU Institut-escola COSTA I LLOBERA Escola NABI Institut MENÉNDEZ Y PELAYO Escola ORLANDAI Institut MONTSERRAT Escola POETA FOIX Escola TÀBER Escola ELS XIPRERS

Carrer Calàndries

Carrer rutinari (aquest),

tranquil i fosc ...

pintat amb mil petjades

enverinades per la son.

Entre ombres, un balcó,

entre barrots, un gos,

d'un color cremós i suau

amb mirada perduda d'esperança.

Ell em vol,

entre somiqueigs em mira,

i en el seus ulls

hi veig com l'hivern l'ha vençut.

Els arbres, robustos, s'agiten

i d'ells floreixen brots liles,

conquerits per la Reina de la Primavera

i el seu seguit de somnis infinits.

Ara, ja al capdamunt,

vençut per la rutina,

segueixo caminant

com si tot el que ha passat fos un SOMNI.

Lluc Vernis Bassas

6è primària – Escola Orlandai

VULL

Vull de tot

Vull córrer per la platja amb els peus descalços

Vull entrar a casa i estar davant del foc quan a fora fa fred

Vull mirar una posta de sol mentre estic sentint música

Vull de tot,

Vull llegir tot el dia

Vull mirar les llums de la ciutat

Vull ser al bosc amb els meus amics.

Voldria fer allò que m’agrada

Agafar la lluna com diuen tots

Però sé que si ho aconsegueixo tot

Ho tindré tot, i res al mateix temps.

Perquè el que vull de debò, és la teva amistat.

Aitana Cortés 1r ESO - Institut Menéndez y Pelayo

Mar Castell Erill

4t ESO -Institut Montserrat

Ha desaparegut el president

Quan vaig obrir la nevera no m’ho podia creure! Hi quedava un tall, jo recordava perfectament que n’hi quedava un! El dia de reis va ser l’èxit del vermut, tothom havia comentat com d’esplèndid era. Només n’havia sobrat un tall i la mare l’havia embolicat amb paper d’alumini i l’havia deixat a la nevera. D’això ja en feia una setmana, però ahir quan tornava cap a casa, ho vaig recordar i em van venir unes ganes boges de menjar-me’l, però no hi era. Vaig regirar tota la nevera i ... no hi era!! Vaig anar al menjador on els pares i la meva germana estaven mirant la tele i els vaig cridar: - Ha desaparegut el president!!!!!! Els tres em van mirar amb cara de sorpresos... No m’ho podia creure, ningú, ni tan sols la mare, recordava que aquell tros de formatge era a la nevera. - Com pot ser que no ho recordeu? Era allà, al costat dels iogurts. Però no ho recordaven, crec que ni tan sols els importava el que jo els deia. La mare em va dir que podia berenar galetes, pa amb xocolata o fruita... No m’entenien, jo no volia res de tot allò, jo volia una torrada amb president... Com podia ser? Què devia haver passat? Li vaig preguntar a la mare si l’havia llençat, quan van venir els avis els vaig preguntar si se l’havien menjat...

Però no, ningú no en sabia res, i tots s’estranyaven de la meva obsessió per un formatge. Era un misteri i jo el volia resoldre. Vaig pensar que potser se l’havia menjat el meu gat. Vaig provar de donar-li un tros de formatge, però un cop el va haver olorat va girar cua... Vaig desistir. Feia tres dies que buscava el president i no havia descobert res. A vegades, a la vida, hi ha coses que no tenen explicació, m’havia dit l’àvia, i potser tenia raó. O potser ens l’havíem acabat el dia de reis com deia el pare... Potser havia somniat que la mare l’embolicava amb paper d’alumini... Dijous a la tarda quan vaig tornar de futbol, la meva germana estava fent classes de piano. Ella i una veïna feien classe juntes. Ja havien acabat i van venir a la cuina. La meva germana va agafar un suc de la nevera i va dir: - Núria, agafa alguna cosa per berenar. I la Núria va mirar dins la nevera i va dir: - No en teniu, avui, de president...? Ella!! Havia estat ella...!! No havia desaparegut, no ho havia somniat, no eren imaginacions meves... se l’havia menjat la Núria!

Oriol Codinach i Sendra 6è de primària - Escola Tàber

AMOR Espurna d’unió, moment especial, agradable sensació. Enllaç i desenllaç. Fixa mirada, interrompuda paraula, cabells ondulats, dues pells de costat.

Odette Hernàndez Santiago 6è de primària – Escola Nabí

LA GAVARDINA DE LA MEVA ÀVIA

Hola, em dic Jana i estic aquí per explicar-vos la meva història, que va passar ja fa un munt d’anys, quan encara anava a l’institut.

Doncs bé, el fet va passar el dia en què malauradament, va morir la meva àvia. Recordo que ella tenia una malaltia molt greu que no tenia cura i per mala sort, tothom (fins i tot ella) sabíem que s’anava a morir. L’últim dia, la vaig anar a veure a l’hospital. Quan ja portàvem una estona em va demanar que m’acostés a ella i amb veu molt fluixa em va dir:

“Dins l’últim calaix del meu armari hi trobaràs una caixa bastant gran, agafa-la i obre-la. Allà hi trobaràs una cosa molt important per a mi i que em porta molts records, bons i dolents, i crec que a tu i a tothom us agradarà. Ara vés-hi. Adéu, t’estimo.”

En aquell moment vaig veure com a l’àvia se li tancaven els ulls. Jo no sabia què fer, si aguantar-me el plor o deixar-lo anar. Però a part d’això, no em podia treure del cap allò que m’havia dit l’àvia. Per no sentir tots els plors dels familiars, vaig decidir fer-li cas a l’àvia.

Tota trista, vaig anar cap a casa de l’àvia. Quan vaig arribar, vaig dirigir-me a l’armari de l’àvia. Tenia tota la raó, a l’últim calaix de l’armari, hi havia una caixa bastant gran. La vaig obrir. Allà dintre hi havia una bonica gavardina de color ocre amb un teixit molt suau. Era molt maca. Tot pensant que era de la meva àvia me la vaig emprovar. Com que m’agradava i m’anava molt bé, me la vaig quedar. Uns dies després de la mort de l’àvia, vaig sortir al carrer amb la seva gavardina. Em vaig posar a pensar en allò que m’havia dit l’àvia, que li portava molts records, bons i dolents. Com pot ser que una simple gavardina porti tants records? Potser era perquè era la seva jaqueta preferida i de petita sempre la portava?, o perquè aquesta jaqueta li havia fet la seva mare?; no ho sé. El cas és que mentre pensava, vaig posar les mans a la butxaca i llavors hi vaig trobar un paper molt ben doblegat i una mica fet malbé. Al principi em vaig espantar però el vaig obrir. Era un plànol fet a mà d’un lloc que em resultava familiar... De l’institut! Però era un plànol que indicava un dels banys de la planta baixa de l’institut. El següent dilluns, a l’hora del pati, vaig anar al bany de la planta de baix en un moment en què no hi havia ningú. Vaig mirar per tot arreu però no hi havia cap porta secreta ni cap conducte que portés a algun altre lloc. Em vaig fixar bé en el plànol i hi indicava el mirall. No ho vaig acabar d’entendre fins quan se’m va acudir despenjar-lo. Així va ser. Hi havia un

passadís petit i estret. Tota espantada, vaig mirar l’hora i com que encara tenia temps, hi vaig entrar. Al principi havia d’anar a “quatre grapes” però després, es veia com el passadís s’anava fent gran i ample. Era ple de teranyines i de pols i era molt esgarrifós, però jo amb curiositat, vaig continuar caminant. Quan pensava que aquell passadís no s’acabaria mai, vaig arribar a un lloc molt ample que connectava amb altres passadissos. Allà hi vaig trobar un diari molt antic amb el mateix nom i cognoms de la meva àvia! Ràpidament, vaig obrir el diari i el vaig començar a llegir. Estava dividit en dies i explicava que aquells passadissos eren els amagatalls en que ella i els seus amics es refugiaven durant els bombardeigs de la Segona guerra Mundial. També deia que l’institut on jo anava, abans, era la seva escola! Em va fer molta il·lusió saber que anava a l’institut on abans era l’escola de la meva àvia. Vaig tornar a mirar el rellotge i ja era l’hora de tornar a classe.

Quan vaig arribar a casa ho vaig explicar tot als meus pares i, al principi no s’ho acabaven de creure però quan els vaig ensenyar el diari de l’àvia, de seguida s’ho van creure. L’endemà, a l’hora de marxar de l’institut, vaig veure els pares que em van dir que els ensenyés tot el que havia trobat. Vam anar al bany i vam despenjar el mirall, després vam entrar al passadís fins a arribar al lloc on connectava amb altres passadissos. Vam decidir seguir els altres passadissos i molts d’ells portaven a altres escoles o a places.

Vam parlar amb el director de l’institut i li vam explicar. Vam tornar a entrar als passadissos per ensenyar-li i va quedar bocabadat. Entre tots vam decidir fer-ho públic. L’institut va passar a ser molt conegut i tot gràcies a la meva àvia. Sense ella, aquells passadissos i aquell diari estarien oblidats.

Olga Maluquer 1r ESO - Institut Menéndez y Pelayo

Diada de Sant Jordi - EscolaTàber

Garraf Sentia les onades al meu darrere

i la muntanya al davant.

El vent m'aixecava els cabells

i em feia anar més lluny d'on era.

El millor de tot:

sentir l'escuma del mar als peus

i la brisa marina a la cara.

La tardor Estimo els colors dels arbres

i les fulles que encatifen la ciutat a la tardor.

Estimo l'olor de les castanyes torrant-se al foc

i els moniatos i els panellets venent-se per tots llocs.

Estimo el plugim que cau sobre els balcons al vespre.

La tardor no és el començar l'escola ni l'avorriment:

és trobar els amics de sempre

i recordar aquells moments passats.

La tardor no és el començament dels tristos temps freds:

és gaudir vora el foc mentre la pluja cau

sobre els sembrats.

La tardor és passejar-se sota la pluja

gaudint de les gotes que et cauen a sobre.

La tardor és anar al bosc i fruir del silenci

i la humitat de l'entorn.

La tardor és retrobar-nos

amb la família, els companys i els amics,

i explicar el que hem fet durant l'estiu.

(Inspirat en el poema “Hivern” de Miquel Martí i Pol)

Cinta Martorell i Morell 6è de Primària - Escola Costa i Llobera

La sirena

Ajaguda en una roca

veig una sirena,

de pell molt morena

i uns ulls com de nena

d’un blau d’ultramar.

Duu una gran melena

lligada en una trena;

li baixa per l’esquena

i es perd mar enllà.

La cua lluent,

d’escates d’argent,

cada una com un bocí

de lluna resplendent.

Si es posa a cantar

ho fa amb molta cura;

amb una veu ferma,

però d’allò més pura

que ressona per tot el mar.

Quan es capbussa a l’aigua,

no esquitxa ni mulla

la roca tan dura,

des d’on havia cantat.

I nedant amb força

se’n va mar enllà,

cap a l’horitzó llunyà,

la sirena d’ulls de nena

d’un blau d’ultramar.

Emma Sarrate Hernàndez

6è primària – Escola Poeta Foix

E

Diada de Sant Jordi – Escola Els Xiprers

EL PODER DE LA MENT Eren les dotze i, com més habitualment del que li agradaria a en Tomàs, tenia gana. En Tomàs tenia un problema amb el menjar, i és que quasi sempre necessitava alguna cosa que emportar-se al forat negre que tenia com estómac. Com és habitual en aquests casos el noi en qüestió patia de sobrepès. Cosa que, al viure en una societat tan superficial i materialista, (en la qual importava més quant guapo eres o quin era el valor del calçat que portaves) li era molt difícil relacionar-se. A més a més, a tot aquest corral de galls i papallones, se li sumava el tracte que rebia del seus pares que, al venir d’una família molt estricta i d’ideologies molt antiquades, el pobre xaval no li era permès fer cap tipus d’activitat inusual que pogués afectar als seus estudis amb 10 anys, com era el cas de la música, era una distracció que no estava permesa. Amb tot això en Tomàs no hi havia manera que pogués creure en cap tipus de déu que ajudés a la gent bona ni amb cap tipus de karma, això era així perquè en Tomàs sempre havia estat afable amb tots els seus companys de curs i mai havia desobeït cap ordre dels seus pares. Així que podríem dir que aquesta història comença amb un noi ‘’corpulent’’ en una situació injusta. El dia en que va començar el nus d’aquesta narració era clar, clar com les gotes d’aigua que pinten les fulles d’un prat després d’una nit especialment humida, clar com els ulls d’un irlandès, clar com... Bé, era un dia clar. En Tomàs tornava de l’escola, i va ser doncs quan va sentir, procedent d’una finestra d’un tercer pis proper, una melodia feta sonada amb violí que, en aquell moment després de sortir de l’escola molt fastiguejat pels deures que havia hagut de fer, li va semblar celestial. Van poder passar hores però per en Tomàs va transcórrer de pressa com el vol d’una mosca fins que la mare, Clotilde, va arribar enfurismada i amb una veu sarcàsticament serena per no cridar massa l’atenció, va dir:

-Tomàs... fill meu... no te n’has adonat que fa dues hores que hauries d’estar a casa..? Que fas aquí quiet en aquest mal auguri?

Va fer-se un silenci sepulcral. En Tomàs s’havia quedat palplantat mirant la seva progenitora fixament. Sorprès i aterroritzat a la vegada. Va callar. Llavors Clotilde, sense fer cas a cap gemec ni excuses del seu fill, l’agafà per una orella i se’l va endur al pis a la 1a planta del 32 del Carrer dels Plors, casa seva.

Durant les setmanes següents en Tomàs va visitar dia si dia també aquella finca de tornada cap a casa. Cada sessió realitzava el mateix ritual; Començava deixant la motxilla repenjada molt curosament al peu del fanal, continuava asseient-se en el banc que quedava només dos finestres a l’esquerra d’on sortien els cants dels àngels interpretats per un violí, i llavor una vegada assegut només li quedava que tancar els ulls i escoltar... I és que per en Tomàs s’havia convertit en el seu visi secret, era la seva droga...

Una tarda d’hivern després de sortir d’escola, en Tomàs estava gaudint especialment de la seva sessió cada vegada més indispensable. Llavors sense cap avís previ... sense cap senyal de déu que indiqués el que estava a punt de passar... es va sentir una veu dolça i suau que deia: ‘’quin fred...’’ i el que va a passar a continuació va espantar tant a en Tomàs que va reaccionar amb una sèrie de símptomes propis d’una malaltia... tremolors... estres... la persona que estigués tocant devia haver decidit tancar la finestra per on sortiren a l’estiu les cançons que tan agradaven al noi i que ara, amb l’arribada de l’hivern i les baixes temperatures havien deixat de sentir-se I és que en Tomàs s’havia endinsat tan dintre de les melodies que no podia pensar en res més que tornar-les a escoltar...

La situació era una tarda de desembre, 5 graus de temperatura, dos quarts i sis de sis, Tomàs apropant-se a la finestra en qüestió amb la ràbia i la bogeria barrejades donant una expressió, tot s’ha de dir, un pèl còmica. Va sentir que sortia algun so i va deduir que devia ser alguna d’aquelles notes tan preuades, davant de la situació i tenint en compte els seus estats d’ànim no va tenir cap altra ocurrència que agafar una pedra i llençar-la contra la finestra fins a trencar-la. De sobte va tornar en si i se’n va adonar que havia ficat la pota fins al fons. Pensant que el més probable fos que truquessin als seus pares, que a més de castigar-lo com es habitual en aquests casos se li sumava la fama d’estrictes que havien guanyat davant d’en Tomàs en els darrers anys, va petar a córrer com mai ho havia fet en la seva vida fins arribar a la cantonada del carrer on, expectant, esperava que els amos de la casa, curiosos, traguessin el nas esperant un culpable, però en lloc d’això va descobrir que la casa d’on havia sortit la música durant tan de temps s’havia convertit en una casa abandonada... En Tomàs va anar acostant-se poc a poc al bloc de pisos a pas lleuger però insegur. Quan va estar davant del portal va empènyer la porta de fusta ronyosa que ell havia imaginat minuts abans de ferro i elegant i va adonar-se que tot havia sigut fruit d’un còctel de la seva imaginació combinat amb problemes familiars i per finalitzar una mica de moving escolar. Va pujar de pressa al cinquè pis d’on suposadament sortien les cançons. I va veure que no hi havia res. Va apropar-se a la finestra i sense pensar va caure voluntàriament als jardins del cel on descansaria per l’eternitat... la última imatge que va tenir en Tomàs del mon dels vius va ser el banc, que de manera certament casual representava el confort i el descans que els seus companys i la seva família no li havien demostrat mai.

Pau de la Torre Granados 1r ESO Institut Montserrat

Blanc i Negre Cel i infern, mar i terra, plana i muntanya, poble i ciutat. Llum i foscor. massa coses pel meu cap, massa coses pel meu cos. Sinònim: contrari sempre junts molestant. Els pensaments, que intenten escapar del meu cap, Només entenc una cosa. Blanc i Negre, de costat.

Tomàs Domènech Valsells 6è de primària

Escola Dolors Monserdà-Santapau

LA MEVA ESTRELLA

És blava, és verda, és rosa o sense color,

li agrada cantar, li agrada llegir, li agrada banyar-se i ensabonar-se,

sempre té son, sempre es queixa,

però a dins del meu cor sento que estimar-se es deixa.

Aina Vera Maroto

6è de primària -Escola Els Xiprers

POEMA DE SANT JORDI

Un drac que en una cova vivia,

per les dones tenia una gran bogeria.

Mentre el drac dormia,

el poble espantat es reunia

per pensar quin àpat s'enduria.

Un mal dia els àpats que servien de menjar

es van acabar.

El poble esglaiat va pensar,

"què li donarem de menjar?"

Aleshores van rumiar...

"podríem sortejar,

totes les noies d'aquest comtat."

A la filla del rei li va tocar.

El drac a la seva cova se la va emportar,

però en Jordi el cavaller

a la cova va arribar.

Una espasa li clavà,

de la vermella sang una rosa sorgí

que el cavaller a la princesa oferí.

Abril Jané Moreno

6è de primària - Escola Els Xiprers

Festa de Sant Jordi – Escola Poeta Foix

Festa de Sant Jordi – Escola Dolors Monserdà - Santapau

L’ombra del dia

Cada tarda, dotzenes de nens i nenes entren corrents a la Biblioteca Marta Mata; trien llibre, se’l llegeixen i després se l’emporten cap a casa, convençuts de la seva tria. Us imagineu que els llibres tinguessin sentiments? Que poguessin pensar sobre ells mateixos? Doncs aquesta història va d’això mateix, i és que, quan tu llegeixes un llibre, aquest veu en els teus ulls si li has agradat o no. Si fas cara de no haver-li agradat, el llibre es maleeix a ell mateix i es torna avorrit, malenconiós, i trist. Així doncs, jo sóc un llibre, titulat “ L’ombra del dia” i aquesta és la meva història: Eren dos quarts de quatre, i la biblioteca es va començar a omplir de nens de la classe de Planetes, que aviat es van posar a llegir. Aleshores, la bibliotecària va alçar els braços per cridar l’atenció, encara que no ho va aconseguir. Fins que una nena, que estava molt atenta, va dir en veu alta; “La bibliotecària ens vol dir alguna cosa”. I tota la classe va aixecar el cap del llibre que estava llegint, i va fixar la vista cap a la bibliotecària. Jo estic endreçat en el racó de la biblioteca que no té gaire visibilitat, on ningú hi va perquè es diu que allà hi ha un niu de termites. Sempre visc amb la por de ser devorat per una munió d’insectes. -Avui us explicaré un conte molt interessant, però que també és trist, i fa raonar molt.- va dir la bibliotecària. I aleshores, es va dirigir cap a mi. Jo em vaig sorprendre molt, perquè des que la Marta Mata em va comprar, i em va dur a la biblioteca, no m’havia agafat mai ningú. I això em començava a neguitejar. Tot seguit, va passar de llarg i se’n va anar a la llibreria del costat i va agafar un altre llibre de la prestatgeria de baix, i va tornar cap al seu lloc. Jo em volia morir de la vergonya, i vaig intentar girar-me, però vaig recordar que no tenia potes, ni braços i no em podia moure. Però de sobte, inexplicablement, em vaig tombar. Al principi em vaig quedar satisfet, però aleshores em vaig adonar que no havia sigut jo, i davant meu va aparèixer un insecte de dimensions descomunals, que em va agafar per un angle i em va clavar queixalada. Vaig intentar cridar, però aleshores l’insecte em va empènyer de la prestatgeria, i sort de la moqueta

que em va esmorteir la caiguda. Durant un quart d’hora em vaig quedar de cara a terra, mentre la bibliotecària explicava el llibre que havia triat, i tot d’animalets estranys se’m passejaven per la coberta. Al cap d’un quart d’hora, que a mi em van semblar segles, va acabar el llibre i, en deixar-lo a la prestatgeria, va topar-se amb mi. - Mmhh, d’on ha sortit aquest llibre? Aleshores em vaig adonar que ni ella sabia que jo era en aquella biblioteca, i vaig pensar: “ostres, tan avorrit sóc?” En aquell moment, una veueta va dir: - És molt trist el que passa en el llibre, oi?- La bibliotecària es va girar i vaig veure que era la mateixa nena que abans havia cridat l’atenció a la classe perquè ella pogués explicar el conte. La criatura, en veure’m, va dir: - Quins dibuixos més bonics! Que el puc agafar? - Sí, és clar! Però pots esperar a que me’l llegeixi jo primer? Jo no l’havia vist mai, l’acabo de descobrir! Aquest vespre algú dedicarà el seu preuat temps a llegir-me. Potser li agradaré o potser no. Segurament tornaré amb algun plec de més, o una altra guixada, o alguna pàgina ballant més del compte. Però estic content d’haver sortit del racó de l’oblit i la indiferència. Està clar que no pots agradar mai a tothom i, per sort, sempre hi ha gent per a tot. Com a mínim, si no agrado, almenys hauré creat opinió. I per a un llibre és el millor que li pot passar, abans que romandre eternament tancat.

Pau Badia Bosom

6è de primària - Escola Orlandai

Celebració dels Jocs Florals – Escola Orlandai

Amb mi... fins a l’infinit

Vine amb mi i sabràs el que ens envolta,

un món ple de moments.

Però hi ha coses que no es poden

ni arreglar amb els sentiments.

És difícil arribar-hi,

a dalt de tot de la muntanya,

on s’hi troben els amors

les creences i els instants,

juntament amb la família

i les bones amistats.

Quan llueixes a la vida

la gent t’accepta tal com ets,

però quan és per la bellesa

no és més que un retret.

Hi ha gent que se separa

només per la professió,

i a la gent que més t’estimes

la deixes en un racó.

De part meva jo diria...

si manés en aquest món...

el que jo desitjaria

seria la pau per a tots!

Però si us ho dic de debò...

clar que no seria així,

el que jo reclamaria

seria molt més sensitiu...

Quan la gent s’enamorés,

que no es poguessin partir,

una caixa ben tancada

guardar fins a l’infinit.

Paula Bosch i Surís 6è de primària – Escola Taber

Mar negra

M'he endinsat en la foscor de la nit.

Els fanals il·luminen la pluja,

cada gota plena de pensaments d'amor

cau a terra perforant el silenci del res.

Els trons s'emporten els somnis de la gent

deixant-los clavats al terra,

i els malsons són tallats amb un fort rampell,

muts els peixos del cel s'amaguen rere un núvol.

L'endemà, l'escombriaire els escombra

abans que ningú no els pugui trepitjar

amb la seva escombra de brins daurats,

i els guarda en una caixa de colors.

Lluc Vernis Bassas

6è de primària - Escola Orlandai

LA POR

Entre els petits carrers desconeguts

s’hi amaga aquest sentiment.

És un sentiment que descriu el pitjor.

No es pot combatre,

No es pot solucionar.

S’ha de somniar

i no pensar.

Està amagada,

flotant per l’aire.

El pitjor de la por

és que no saps quan t’arribarà,

ni si t’ocuparà el cor.

Dídac Pirotte Soler 6è de primària - Escola Nabí

L’ÍNDIA, EL PAÍS DEIXAT ENRERE

Sóc un violí molt viatger, parlo francès perquè vaig néixer a París, alemany perquè Viena és la meva segona ciutat i una mica de rus perquè hi vaig sovint. El meu propietari és un jove francès de bigoti llarg i negre, que acostuma a portar una boina vermella i que sempre em porta amunt i avall tocant de bar en bar.

Un dia, cap a la matinada, després de passar-me tota la nit tocant en un d’aquests bars sense poder descansar, per fi vaig ser tancat a la meva caixa. Aquella vegada estàvem a l'Índia. El meu propietari i jo havíem agafat un taxi. Després d’una estona escoltant la conversa entre el taxista i ell, sense entendre res perquè jo no parlo anglès, de cop vaig deixar de sentir res. Vaig notar com queia al terra, com si hi hagués una gran baixada i jo baixés rodolant per ella, fins que vaig sentir un líquid fred que entrava dins la meva caixa i m’alliberava d’ella. Estava flotant a l’aigua! Era com si estigués en un riu perquè l’aigua no tenia gust salat, sinó dolç. Sort, perquè sinó m’hauria fet encara més malbé. Podia ser el riu Ganges?. Efectivament ho era.

Viatjava per una aigua tèrbola, calmada, però que a la vegada em feia avançar pel corrent. Al cap d’una estona baixant pel riu vaig sentir olor a fum. A la meva esquerra veia la ciutat amb un munt de gent fent coses diverses: uns rentaven roba, altres es banyaven i es rentaven les dents i els nens, com a tot arreu, jugaven.

Llavors vaig topar contra un cos. Em vaig espantar molt. Una ombra m’havia deixat sense la poca llum que hi havia. Algú se m’havia quedat mirant i m’havia tret d’aquella aigua. Un nen estava parlant amb una noia una mica més gran que ell. Feia res estaven jugant a mullar-se fins que el nen em va veure i em va agafar. Jo no sabia el que deien però quan van acabar la conversa el nen va sortir amb mi als braços, corrents cap al carrer. Vam passar per centenars de botigues, per un munt de carrers plens de gent i de colors, cotxes i bicicletes. Vam creuar per carreteres on hi havia vaques pel mig fins que per fi vam arribar a una casa alta de color marró. Vam entrar-hi, el nen em va deixar al terra i es va seure al meu costat. Notava que m’entrava més aire del normal, suposo que per algun forat que m’havia fet, estava humit i amb alguna corda trencada. El nen em va posar la mà a sobre i em va eixugar amb la seva samarreta.

Era un nen que semblava molt alegre i carinyós. Devia tenir uns set anys. Era moreno de pell, amb els ulls grans i negres, cabell curt i amb una taca taronja al front. Era més aviat baix i prim.

Em va tocar una corda però gairebé no es va sentir el so. Ho va tornar a provar, però tampoc. Va agafar la punta de la seva samarreta i em va començar a netejar la caixa de ressonància, per dins i per fora... Va agafar una pedra del carrer i la va utilitzar com a llima per a treure’m les estelles i allisar-me la superfície. Després de tot allò estava molt millor, era com si m’haguessin fet un massatge i m’haguessin netejat.

En aquell moment va entrar algú. Era un home, per la semblança suposo que el seu pare. Van dir-se alguna cosa però que no els vaig entendre. Només entenia una paraula que es repetia contínuament: Baldram, Baldram... Era el nom del nen. En Baldram em va assenyalar. El pare es va parar un moment, va pensar una cosa i va marxar. Després d’una estona va tornar amb un dibuix a la mà i li va ensenyar. Era una dona que estava tocant un sitar. Jo sabia que era un instrument indi que es tocava amb les mans, com una guitarra. Però m’estaven confonent. Jo no era un sitar!.

Van tornar a parlar entre ells. Quan van acabar en Baldram em va tornar a tocar una corda, però seguia sense sonar. Llavors va descobrir que a dalt del meu mànec hi havia unes clavilles que es podien girar, i així ho va fer, va tensar les meves cordes. En Baldram estava molt distret i encuriosit en mi. Poc després em va tornar a tocar una corda però aquesta vegada sí que va sonar. Ell estava molt content i no va deixar de tocar-me les cordes durant una bona estona. Em vaig sentir molt content. No estava acostumat a estar tanta estona en silenci.

Ja era fosc quan van entrar dues dones, una d’elles era la nena amb qui havia estat jugant abans en Baldram i l’altra devia ser la seva mare. A l'arribar les dues dones, tota aquella família es va posar a sopar deixant-me a mi en un racó. A l'acabar, el nen em va agafar i vam dormir tots dos junts, l’un al costat de l’altre.

A partir d’aquell moment no ens vam separar ni un moment. L’endemà al matí, en Baldram, es va llevar. Em va agafar i va sortir de casa. Es va seure en el primer carrer en que va trobar un forat i va començar a practicar tocant-me les cordes i fent una melodia. La gent passava pel davant sense dir res.

Això es va convertir en una rutina. Cada dia en Baldram es llevava ben d’hora i anàvem a tocar al mateix lloc de sempre. Va arribar un dia en que després d’estar practicant i tocant a casa seva li va sortir una cançó molt maca, tan maca, que la gent va parar-se a escoltar-la. Ell seguia tocant-la dia a dia i cada vegada parava més gent a escoltar-la. La gent s’animava, aplaudia i fins i tot hi havia gent que es posava a ballar.

En Baldram s’havia convertit en un gran músic i cada dia m’estimava més i em cuidava millor.

Sempre atrèiem gent nova i un dia després d’acabar de tocar la seva obra, un home se li va apropar. Van estar parlant força estona. Era sobre alguna cosa de música, d’algun concert o alguna cosa per l’estil. Quan van acabar de parlar vam marxar cap a casa. En Baldram estava molt content i vam trigar molt poc en arribar-hi. Els hi va explicar tot als seus pares, fos el que fos perquè jo seguia sense entendre aquell idioma.

Unes setmanes més tard per fi ho vaig entendre tot. El que havia passat és que aquell home li havia dit a en Baldram de fer un concert a la ciutat del costat perquè celebraven les festes majors i necessitaven un músic. Ara érem de camí cap allà. Vam agafar un rickshaw. Després de moltes hores de viatge vam arribar a un teatre. Tota la família havia acompanyat al seu fill al concert.

Aquella nit actuàvem tots dos, estàvem molts nerviosos. Vaig recordar l’últim concert en un bar amb el meu antic propietari però creia que aquest concert seria totalment diferent. Faltaven uns minuts per començar. Tots dos estàvem asseguts enmig de l’escenari amb el teló baixat preparats per començar. Es va obrir i en Baldram em va començar a tocar. Tot el concert va anar fenomenal i a l’acabar tothom va aplaudir amb molta força, semblava que al públic li havia agradat l’actuació.

Quan vam acabar la seva família i jo vam agafar un altra vegada un rickshaw per anar a l’allotjament on dormiríem aquella nit abans de tornar cap a casa seva. Ja havíem arribat a l’allotjament. Van baixar del rickshaw però amb l’emoció em van deixar allà!.

El rickshaw va marxar i jo me’n vaig anar amb ell, veient per última vegada a aquella família tan feliç després d’aquella gran actuació del seu fill i deixant-me sense propietari una altra vegada.

I ara què?

Irene Nieto Cano

1r ESO - Institut Menéndez y Pelayo

Aleshores van rumiar...

"podríem sortejar,

totes les noies d'aquest comtat."

A la filla del rei li va tocar.

El drac a la seva cova se la va emportar,

però en Jordi el cavaller

a la cova va arribar.

Una espasa li clavà,

de la vermella sang una rosa sorgí

que el cavaller a la princesa oferí.

Abril Jané Moreno

6è de primària - Escola Els Xiprers

POEMA DE SANT JORDI

Un drac que en una cova vivia,

per les dones tenia una gran bogeria.

Mentre el drac dormia,

el poble espantat es reunia

per pensar quin àpat s'enduria.

Un mal dia els àpats que servien de menjar

es van acabar.

El poble esglaiat va pensar,

"què li donarem de menjar?"

LA SUPERIORITAT NO ÉS BONA

Aquesta és la història d’una prestatgeria blanca, de dos metres d’alçada i vuitanta centímetres d’ample, de fusta aglomerada melaminada amb sis apartaments per allotjar un personal molt divers i extens.

A la planta baixa s´hi enquibien els oblidats, els que ja ningú gosava obrir, mirar i per aquest motiu, els que més pols acumulaven.

A l’entresòl s´hi allotjaven els que contenien imatges de tot tipus, n´hi havia sobre quadres famosos i de monogràfics sobre els temes més diversos (rellotges, sabates o grafittis).

Al principal o planta noble, s´hi establien els pesats, densos i amb el llom més gruixut. Eren com les Venus del Neolític, els lluitadors de sumo al Japó o els capons del mes de desembre,… els més venerats, els diccionaris (això era abans de la Viquipèdia).

A les plantes superiors, els inquilins eren d’allò més variats, “Gente que vino a mi boda”, “Plegarias atendidas”, “Jo no sé jugar amb màscares”, “Biografia de la fam”,… els desendreçats, els desmanegats, els malendreçats … les novel·les.

A la prestatgeria no li agradaven aquestes desigualtats: el desordre dels pisos de dalt, la

superioritat dels pisos del mig, ni tampoc el menyspreu que rebien les plantes baixes (baixa i entresòl).

Ella ho volia arreglar però, no sabia ben bé com fer-ho, i a més estaven passant uns altres fets que ho canviarien tot. Resulta que la prestatgeria havia estat observant la família i escoltant les seves converses: havia esbrinat que havien anat a una conferència sobre ... una cosa així com Internet i els seus usos.

Quan els propietaris de la casa se n’anessin de cap de setmana, ella organitzaria unes mudances dels llogaters dels pisos, canviaria l’ordre, els del principal a la planta baixa i els de la planta baixa al principal. Els diccionaris van acceptar l’intercanvi amb els de la planta baixa, sabien que estiguessin a baix o estiguessin a dalt sempre els agafarien, eren necessaris, estaven segurs de la seva importància.

Els diccionaris van acabar apartats, plens de pols, oblidats. La culpa, el motiu era que estaven a la planta baixa…?

Joan Tibau Terma

1r ESO - Institut Montserrat

Jocs Florals – Escola Nabí

El pantà de Taradell

La seva aigua freda i verda

penetra els meus dits que es

gelen a l’instant.

Una molsa de verd intens hi

habita amb serenitat, que sota

l’aigua està agafada en un

fang llefiscós.

Que en el meu cor arriba

acompanyat d’il·lusió.

Els cap grossos

es submergeixen lúdicament

amb una joventut recent

que rendeixen al cent per cent.

El bon temps arriba

els nenúfars van creixent,

obrint-se i obrint-se

fins arribar un bon punt

on la confiança hi regna

completament. Dedicat a en Jordi i l’Anna, els amics que em van ensenyar el pantà

Dídac Vilacís Rodríguez

6è de primària Escola Dolors Monserdà-Santapau

Sol de Migdia

Quan es comença a pondre

el Sol de Migdia,

jo em capbusso cada dia.

A l’aigua del Mediterrani,

hi veig enterrada una escopinya.

Veig cavallets de mar

com diamants esvalotats.

Veig molt llenguados,

tots enterrats.

M’agrada tocar la sorra de la platja,

fina com la sal o la farina.

Sento llibertat

nedant sota l’aigua marina.

Sento alegria

navegant a ple sol de migdia.

A l’última hora de la tarda,

quan el cel és escarlata

i la mar maragda,

m’assec a la platja,

i contemplo l’astre

submergir-se sota l’aigua.

Quan me’n vaig a dormir,

somio amb un tauró i amb un dofí.

I quan em llevo l’endemà,

me’n vaig a pescar.

Preparo la canya,

llenço l’esquer,

i de peixos en trec un fotimer.

Trec julioles, trec serrans,

inclús de vegades pesco en pantans.

Quan es comença a pondre

el Sol de Migdia,

jo em capbusso cada dia.

Eloi Pineda Reñaga 6è de primària – Escola Poeta Foix

6è de p

Reflexions humanoides

És estrany pensar que el meu cos està en funcionament dia i nit. Que tot de cèl·lules i altres coses petitones treballen perquè jo continuï viu/va. És estrany pensar això. Que potser tenen consciència, totes les coses que m’omplen? Molts cops m’he imaginat històries sobre glòbuls vermells i coses així. Estaria bé, una història que anés sobre un glòbuls vermell. Un glòbul vermell que volgués ser blanc, per exemple. Que admirés la força i la utilitat dels glòbuls blancs i s’endinsés en una aventura apassionant on demostrar la seva vàlua i tot això. Estaria bé. No sé vosaltres, però jo m’he fet moltes preguntes sobre mi. Com és que no noto que la sang circula? Ha mort la meva cèl·lula mare? Com és que a vegades se m’adorm un peu o alguna altra cosa? Potser és que els encarregats de circular-hi s’han parat a prendre un cafè. O una sopeta d’àtoms. Tot això és molt interessant. A mi m’agradaria saber totes les coses que es poguessin saber. Totes les curiositats. No com a tema escolar, és clar. Si m’ho hagués d’aprendre per l’escola ja no m’agradaria tant, segurament. El que jo voldria seria llegir tot de curiositats sobre el funcionament de tot plegat. Fa poc vaig descobrir que les coses vénen molt més de gust si no són obligades. Si tu pots decidir la quantitat. El temps. O el tema. Oi que és veritat?

Una cosa que em passa és que algunes coses que vénen de mi no em fan cosa i, en canvi, si venen dels altres, sí. Quan et tires un pet, per exemple, la majoria de gent, quan no és seu, comença a fer escarafalls i, en canvi quan és seu, pensa que no n’hi ha per tant! Jo m’incloc en aquest grup, és clar. El mateix passa amb els rots. I potser amb els excrements també. Quan la caca és d’una altra

persona, fa una pudor horrible, i quan és teva... és més suportable. O l’alè. A mi, personalment, em fa molta cosa respirar l’alè d’altres persones. Quan oloro l’alè d’altres persones em moro de fàstic. En canvi, no sé per què el meu hauria de fer el mateix efecte en altres persones. El que vull dir amb tot això, és que tothom tolera més les seves pròpies coses que les dels altres. Per què? Per què el nostre cos es comporta així? No ho sabem, i és possible que mai trobem la resposta. Una altra cosa que em té encuriosit/da és... com ho diria? L’anul·lació del cervell? Bé, del que es tracta és que, per exemple, si et fas molt de mal, el teu cervell fa que no sentis el dolor. O directament que caiguis rodó i ja està. Sé del cas d’una persona que va caure d’un petit precipici, i tenia les cames destrossades i no se’n va adonar fins que va arribar al lloc civilitzat més proper. Deu ser fascinant tenir un braç trencat i no adonar-te’n. Bé, fascinant no, perquè a ningú li agrada trencar-se un braç. A mi em passa el temps volant parlant d’aquestes coses. Crec que hauria de deixar-ho estar per ara, perquè podria continuar així fins demà. Però, oi que és un tema interessant? A mi m’apassiona. El funcionament del cos humà és un dels temes més complexes dels quals es pot arribar a parlar. Estic segur/a que hi ha moltíssimes coses que encara no s’han descobert. Sé que de cap manera vull arribar a ser científic/a, però personalment m’agradaria que algú de la meva classe acabés sent-ho i m’ho expliqués. Totes les arts científiques són interessantíssimes!

Lola Serra Faber

6è de primària - Escola Orlandai

Celebració dels Jocs Florals - institut Menéndez y Pelayo