111

Llegendes, contalles i tradicions

A manera d’introducció

La tradició de les Pasqüetes consistia a anar, els veïns de Viladecans, a l’estany del Remolar i posteriorment a la Murtra, per a fer la pesquera d’anguiles i fer-ne, tots plegats, un àpat o xefla per tal de menjar bé. Inicialment, es devia fer per Pasqüetes, és a dir el diumenge següent al de Resurrecció; probablement, després, en arribar el bon temps, es devia fer per a la Festa Major, a finals de juny, que era quan s’acabaven les feines al camp. Amb el temps la festa es va traslladar cap als primers diumenges del mes d’agost, ja que el nom de Pasqüetes també fa referència a la dita popular de fer-ne pasqües o Pasqüetes, és a dir menjar fins a sadollar-se. No hem d’oblidar pas que la fam, fins fa poques dècades, era d’allò més comuna a la nostra terra.

Probablement, la tradició es devia iniciar al segle XVII, quan Miquel de Torrelles era el senyor de l’Eramprunyà, per bé que és possible que abans ja s’hagués fet pels seus avantpassats, senyors de la Marina. Miquel de Torrelles, com a gràcia de senyor feudal, va concedir que la població de Viladecans pogués anar al Remolar, obrís el grau per a desguassar l’aigua sobrera i, així poder fer la pesquera de l’anguila, òbviament per a treure el ventre de pena.

L’any 1625, els Fiveller, barons de l’Eramprunyà s’extingeixen sense descendència. Aleshores, el segon fill dels Torrelles, Miquel, s’ensenyorí de Viladecans i s’independitzà de la baronia de l’Eramprunyà. Juntament amb la seva dona, Caterina d’Ivorra i de Salvà eren els amos de Viladecans, proindivís amb Francesc Cardona i els cònjuges Francesc d’Erill i Constança Marlès.El senyoriu va durar fins el 1673. Amb tot, els Torrelles eren els amos de la meitat de Viladecans, successors dels Fiveller, al seu torn, successors dels Marc.

El fet de la pesquera de l’anguila així com la festa popular que amb el temps va esdevenir es va convertir en un costum que, amb intermitències, va continuar fins a la dècada dels anys 60 del segle passat.

La tradició de les Pasqüetes a Viladecans

L’aigua i els peixos

Des d’antuvi, hom ha pescat al delta. El riu, els estanys i aiguamolls han estat font i medi en què els baixllobregatins han complementat la seva dieta: sabogues, llobarros, carpes, tenques, llísseres, rèmols (el nom de l’estany del Remolar prové de la pesca d’aquest peix, segle XIII) o anguiles han estat els peixos que han contribuït a una dieta més rica en proteïnes, en moments difícils de la història.

La tradició de les Pasqüetes a Viladecans

Josep Lluís Gallardo i Sedano & Manuel Luengo Carrasco

Oficina de Patrimoni Cultural – Ajuntament de Viladecans

La colla dels Muts, de Sant Boi, pescant

anguiles a la Murtra, l’any 1953.

Fotografia de Jordi Vendrell Cañas

AMVA, Col·lecció Jordi Vendrell Cañas

112

Baronia d’Eramprunyà.

Al llarg de les edats Mitjana i Moderna, s’ha pescat i caçat als estanys i deveses del Delta: la caça, amb ballestes d’acer o fusta, buiracs i sagetes, filats de perdius, de guatlleres, de ginys de jonc, amb fures…, i, posteriorment, amb pedrenyals i escopetes, amb l’ajut inestimable dels gossos; la pesca amb fitora, a peu o dalt de la barca, amb canya o altres estris…; pescar amb filats o estacades era del tot prohibit. Sabem que els reis, al llarg dels segles XIV, XV i XVI, van fer ordinacions i van pescar i caçar al Delta.Ens diu Codina que de manera intermitent i quan el temps ho ha permès, tradicionalment, s’ha baixat a Marina col·lectivament per a fer

actes festius, pescar, caçar als aiguamolls, o bé arrossegar l’ormeig o rascle per tal d’obtenir-ne tellines, a la platja, com a activitat professional (a la zona tenim el camí dels Tellinaires, que discorre un centenar de metres endins, paral·lel al mar). Realment, sobre les possibles activitats marineres només tenim hipòtesis, però, potser és probable que al llarg de la història hàgim tingut una relació més estreta amb la mar –com a complement de la dieta dels pagesos-, per exemple, com d’altres poblacions del Delta.

El baró Miquel de Torrelles i de Sentmenat, segle XVII

Al llarg del segle XVII i durant la senyoria de Miquel de Torrelles, a Viladecans van passar-hi moltes coses. El 4 de gener de 1626, hi hagué una sol·licitud per eixamplar l’església de Sant Joan. Aquest és l’inici de la independència de la parròquia de Viladecans envers la de Sant Climent de Llobregat, que tindrà lloc el 1746.

El 4 d’abril de 1642, es va establir una carnisseria a Viladecans a la plaça del poble, i, el 10 d’abril de 1645, es va establir una taverna. En aquest contracte, els habitants de Viladecans van demanar que poguessin pasturar els ramats, almenys, fins al Camí Ral de València, que poguessin amarar cànem a la Murtra, perquè ja pagaven el delme i que poguessin caçar tot tipus d’ocells a Marina, com també conills a muntanya.

Durant els anys 1652-1660 va fer obres d’ampliació a la Torre del Baró.

Miquel de Torrelles, baró de l’Eramprunyà (1625-1673), va ser el comandant dels quatre terços, 40 companyies, de l’exèrcit de la Coronela format per la Junta de Braços que defensaven la ciutat de Barcelona, i que va guanyar, el 26 de gener de 1641, la batalla de Montjuïc als castellans –amb la defensa destacada del Pla de Valldonzella i del Portal de Sant Antoni-, durant la Guerra dels Segadors o de Secessió en el context destacat que van tenir els pagesos del Delta en la revolta del Corpus de Sang de 1640.

Va ser Prior de Catalunya, màxima dignitat de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, senyor del castell de la Roca –el va vendre el 1645- i membre del bàndol dels Nyerros que defensava els privilegis i els territoris dels senyors feudals davant dels Cadells, defensors de les classes urbanes.

Com veiem, s’entén perfectament el comentari de Jaume Codina sobre el manteniment del feudalisme al delta de Ponent, encapçalat per Miquel de Torrelles, amb els dos canons que posseïa a la casa i fortí que tenia al Remolar: l’un mirant a mar i l’altre a l’estany del Remolar i a la població. Torrelles exercia un domini total sobre Viladecans. A Marina, ningú no podia entrar-hi a pescar, caçar o fer llenya sense el seu permís. Al llarg d’aquells anys, en Miquel de Torrelles va prohibir reduir terres a cultura, és a dir, conrear-les, i va pledejar amb pagesos que tenien terres a tocar l’estany del Remolar, com ara Joan Amat –i el seu fill Llorenç, qui posseïa la Marina d’Amat-, Joan de Carbonell, Pere Pau Llor, o Pere Vidal. Les terres en qüestió eren a tocar el Cap de l’Estany, la carrera dels Cargols “Cragols” - camí que va al Remolar -, la sèquia Gran Gola “Garangola”, provinent de Sant Boi i que entra al Remolar.

També, va donar permís a pagesos perquè els seus ramats entressin a la Marina per a pasturar, com en el cas d’en Josep Carreres, però també va tenir plets amb uns altres com la Margarida Sansí pels seus corrals. Hi hagueren força casos de ramaders que van ser portats a la presó de la Torre del Baró, juntament amb els ramats per pasturar sense llicència; també, els pescadors van fer cap a la presó.

Les Pasqüetes a Viladecans

A l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, al Fons de l’Arxiu del Veguer, Processos hi ha un document de la disputa de terres i l’estany del Remolar que diu que són terres censades al baró de l’Eramprunyà, Miquel de Torrelles i als seus avantpassats, els quals conrearen: “pacificaren” la zona i havien permès o: “...havien estat en la pesquera...”, evidentment les nostres Pasqüetes. Veiem, doncs, que la tradició es pot remuntar, almenys, al segle XVI, quan Viladecans entrà en l’òrbita dels barons de l’Eramprunyà: els Fiveller, 1548.

A mitjan segle XVII, quan les marines deltaiques només eren visitades per alguns ramats d’ovelles i els temps eren propicis als corsaris, el senyor de Viladecans, Miquel de Torrelles, baró de l’Eramprunyà, permetia obrir el grau de l’estany del Remolar i desguassar per tal de possibilitar la pesca de l’anguila i, així, la població de Viladecans s’hi abocava per tal de treure el ventre de pena. Hi ha indicis que la pesquera d’anguiles ja s’havia fet abans. Val a dir que aquesta “gràcia” del baró va ser possible perquè la seva senyoria es trobava en entredit, és a dir, li calia demostrar que realment era l’amo i senyor de la Marina: les

Veïns de Viladecans gaudint

de l’àpat sota l’ombra de la

pineda de Murtra, cap a la dècada dels anys 1920.

Autoria fotogràfica desconeguda

AMVA, Col·lecció Josep Reguant Tort

113

Llegendes, contalles i tradicions

avantpassats en la senyoria de la Marina eren verament els amos i, per tant, ell, com a descendent, també era el senyor de la Marina. També, la venda de Viladecans per Enric d’Agullana a Hug Joan Fiveller i de Palou, senyor del castell de l’Eramprunyà, el 1562, per la qual cosa, en Miquel de Torrelles, al seu torn baró de l’Eramprunyà, també li pertoca la possessió, en aquest cas, de la Marina.

Anys a venir, quan hi arribava el bon temps, el primer diumenge d’agost, baixaven, camí dels Llanassos

pesquera de l’anguila: salabrets, encucades, com també, la resta d’ingredients i els atuells per a cuinar-les. La feina era comuna, repartida entre diverses colles; a voltes, també hi acudien els veïns de Gavà. Durant tot el dematí, es feia la pesquera de l’anguila i, al migdia, l’àpat comunal: suquet d’anguiles; per bé que, d’altres preferien un arròs a la cassola. També, s’hi caçaven granotes amb canya, ham i cargols.1

El camí de les Filipines, que discorre paral·lel a la riera de Sant Climent, ha estat l’altre viarany que els

fondària considerable a causa dels rebaixos que, al llarg dels anys 60 del segle passat, s’hi van fer per tal de

caminaven mentre espantaven les anguiles que anaven a parar a xarxes parades a l’altra banda; d’aquesta manera, la pesquera era ràpida.

Les Pasqüetes en la tradició oral

En les dècades de 1940, 50 i inicis de la del 60, els habitants de la població, el primer diumenge d’agost,

un arròs que menjaven entre tots:

“Hi havia anys que érem gairebé una setantena de persones repartides en colles, les quals feien la pesquera de l’anguila amb xarxa. Normalment, hi baixàvem amb carros, com els de Cal Xim-xim, Cal Banato, Cal Preses i Cal Coix, entre d’altres. Els homes pescaven i les dones cuinaven”2.

Entre els anys 1939 i 1965, els habitants de la població, i els de Gavà, baixaven amb carros a la Murtra per tal de pescar l’anguila i fer-ne un arròs. Eren molts, gairebé tot el poble: al voltant de 20 carros, amb 8 persones per carro. D’aquests, n’hi havia els de Ca l’Hostaler, Ca l’Escuder, Cal Malloles (eren els encarregats de cuinar per a tots, ja que l’àpat era comunal), Cal Tomacaire (era l’únic que baixava amb camió). El dia escollit era el primer diumenge d’agost. Hi havia una rivalitat festiva amb les colles de Gavà. A tocar la Murtra, hi havia establiments per menjar i beure, com ara Cal Sánchez, Cal Boada o Cal Genís, amb molt bon vi.3

Abans de la guerra d’Espanya, els vilatans ja baixaven a fer Pasqüetes a la Murtra. Ell baixava amb el carro del seu avi matern, de Cal Farrers, al carrer de la Muntanya. Comenta que alguns menjaven l’anguila amb suquet i, sobretot, amb all i pebre: boníssima! D’altres, també menjaven truita de tellines.

L’essència del poble de Viladecans rau al samontà, però sempre ha begut de la muntanya i la marina. Els àpats comunals, el primer diumenge d’agost, per fer Pasqüetes, és a dir per fer la pesquera tradicional de l’anguila i després cuinar-la i menjar-la és una festa popular nostrada.4

Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Fons documentals - Fons Arxiu Veguer. Processos. Sèrie XXXVUII, Caixa 2221.

Arxiu Municipal de Viladecans (AMVA) – Ajuntament de Viladecans

Fons Ajuntament de Viladecans - Acords de Ple Municipal - Cadastre de Viladecans, 1762 - Cadastre de la Quadra Burgesa, 1764 - Amillaraments dels segles XIX i XX

1. Ara bé, la pesquera de l’anguila també ha servit per a refredar les faccions locals com explica El Faro del Llobregat, el 21 d’agost de 1892, quan, l’Ajuntament estava dividit en dos bàndols, a causa de “(...) odios africanos, que desdicen de los hijos de Viladecans”, aleshores, van decidir de fer una pesquera d’anguiles a la Murtra i, miraculosament, es van reconciliar com si fos “elabrazo de Vergara2. Entrevista realitzada a la senyora Teresa Domènech Raurich (7 octubre 1933, Viladecans), amb data 11 d’agost de 2017.3. Entrevista realitzada al senyor Gregori Condeminas, amb data de 7 de setembre de 20174 Entrevista realitzada al senyor Joan Raurich, amb data de 27 de setembre de 2017

4

.2

l·l

114

Baronia d’Eramprunyà.

Bibliografia

Bofarull Sans, Francesc de. El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona, 1911.

Calderé Bel, Xavier. L’Agrupación de Pescadores Deportivos de Viladecans, 1958-2008. 50 anys d’amistat i esport, Ajuntament de Viladecans, 2009.

Campmany, J, et alt. Gavà, Col·lecció La Creu de Terme, núm. 15, Cossetània, 2001.

Campmany, Josep. Castelldefels i la mar, Ajuntament de Castelldefels, 1998.

“Els papers de la Baronia d’Eramprunyà: aproximació a un fons dispers en molts arxius”, Materials del Baix Llobregat, Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, núm. 11, 2005.

Codina i Vila, Jaume. El delta del Llobregat i Barcelona. Gèneres i formes de vida dels segles XVI al XX, Editorial Ariel, Esplugues de Llobregat, 1971.

Delta del Llobregat. La Gent del Fang. El Prat: 965-1965, Editorial Montblanc, Granollers, 1966.

Eixarch Frasno, Josep. Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, Arxiu Municipal – Ajuntament de Viladecans, 1989.

“Toponímia de Viladecans”, dins III Jornades d’Història Local, Viladecans 3, 4 i 5 de setembre de 1985.

Galí, David. Cronologia de l’evolució constructiva a partir de la historiografia sobre el castell d’Eramprunyà, Diputació de Barcelona, 2012.

Gallardo i Sedano, Josep Lluís. Història de Cans, treball intern del departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, 2005

Gras Casanovas, M. Mercè, Els masos de Viladecans, treball intern del departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, 2001-2014, inèdit.

Itinerari Guiat: Camí de Marina, del Museu de Viladecans, treball intern del departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, 2009.

López Mullor, et alt. Torre del Baró. Viladecans. Arqueologia, Monografies, 4, Diputació de Barcelona, 1998.

Rius Serra, José [ed.]. Cartulario de Sant Cugat del Vallés, Consell Superior d’Investigacions Científiques – Secció d’Estudis Medievals de Barcelona, Barcelona, 1945, vol 1.

Sanahuja Torres, Dolors. Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals, Ajuntament de Viladecans, 2002.

Simón i Tarrés, Antoni. Del 1640 al 1705. L’autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea, Universitat de València, Institut d’Estudis Catalans, 2011.

Sunyer Mas, Manel. El veïnat de la meva infantesa. Records d’en Manel Sunyer Mas, Ajuntament de Viladecans, 2004.

Viquipèdia. Entrada Prior de Catalunya.

Altres fonts

El Faro del Llobregat, 21 d’agost de 1892.