Llibre de 1r i 2n d'ESO - ST JORDI A LES ESCOLES
Click here to load reader
-
Upload
crp-crpbadalona -
Category
Documents
-
view
220 -
download
2
description
Transcript of Llibre de 1r i 2n d'ESO - ST JORDI A LES ESCOLES
SANT JORDI A LES ESCOLES 2012
Llibre de primer i segon d’Educació Secundària
XIII JOCS FLORALS BADALONA SUD
Pla educatiu d’entorn
Badalona Sud 2012
CENTRES I ENTITATS PARTICIPANTS
Llar d’infants Ralet-ralet Escola Baldomer Solà Escola Josep Boada
I.Eugeni D’Ors CC Lestonnac
CC Mare de Déu de l’Assumpció CC Santíssima Trinitat
Escola Maregassa CFA Sant Roc
Escola Oficial d’Idiomes Centre de Normalització lingüística
AMPA’s
ORGANITZA Comissió de dinamització de la lectura
COL·LABORACIÓ Consorci Badalona Sud
El jurat atorga la FLOR NATURAL a:
Laia Cerrato Pel seu treball: “El regne del cel ”
El jurat atorga l’ENGLANTINA D’OR a:
Helena Pueyo Pel seu treball: “La força d’una paraula”
El jurat atorga la VIOLA D’OR I ARGENT a:
Maria Hernando
Pel seu treball: “Micròfon original”
CENTRE TITOL AUTOR/A CURS Escola M. D. Assumpció Sant Jordi Adrián Uriel
Ordóñez 1r ESO
Escola M. D. Assumpció Sentir, viure i somiar Sandra Frías 1r ESO
Escola M. D. Assumpció El Regne del cel Laia Cerrato 2n ESO
Escola M. D. Assumpció Carles i Carla Mar Ferreras 2n ESO
Escola S. Trinitat El nen que va anar a l’Àfrica Christian Sandía 1r ESO
Escola S. Trinitat Una trobada casual Marina López 1r ESO
Escola S. Trinitat Micròfon original Maria Hernando 2n ESO
Escola S. Trinitat La força d’una paraula Helena Pueyo 2n ESO
ESCOLA M. DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Adrián Uriel Ordóñez 1r ESO
SANT JORDI
Vet aquí un drac molt poderós,
amb la cua molt llarga i la fam d’un ós.
Els nens ploraven, les dones cridaven, els homes lluitaven
i la pobre princesa, al seu príncep blau esperava...
Mentre que el drac menjava,
la població es desesperava...
A la casa més petita, en Jordi pensava en la lluita,
era un xicot menut, contra un drac molt brut.
Quan el drac Sant Jordi va guanyar,
de la sang del drac, una rosa va brotar,
i a la princesa la rosa li va donar,
una rosa vermella
per a una princesa molt bella.
ESCOLA M. DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Sandra Frías 1r ESO
SENTIR, VIURE I SOMIAR L’ Anais era una nena sorda amb una història una mica particular.
Es va enamorar d’un noi oient , per ella era una història impossible.
Pensava que mai ningú es fixaria en ella, perquè va pensar que una
persona sorda mai podria estar amb un oient. Sovint l’ Anais
pensava en l’Àlex, no pensava en un altre cosa, s'havia enamorat
de veritat.
Un dia l’Anais, tot vergonyosa, es va apropar a parlar amb l’Àlex.
L’Àlex només veure-la es va quedar impressionat, ja que ell no
sabia que l’Anais era sorda. Cada dia que es veien es feien la típica
mirada dels enamorats; ell cada dia intentava parlar amb ella. Es va
adonar que ella li ignorava o això pensava ell, ja que no sabia que
ella era sorda. Van passar els dies i ell no parava de pensar-hi, i ella
no parava de pensar en ell. Un dia, l’ Anais es va apropar a saludar
l'Àlex, i en veure que estava amb uns amics es va anar enrere, els
seus amics en veure que la Anais s'acostava, van començar a
cridar: Sorda! Sorda!, ja que sabien que l’ Anais no els podia
escoltar. En sentir això l’ Àlex es va quedar impressionat, sabent
que tot aquest temps l’ Anais no era pas que li ignorava, sinó que no
el podia escoltar. Ell es va adonar que la volia de veritat , tan li feia
si era sorda, cega, muda, o el que fos .... Només li importava
l'interior de l’ Anais. El somni es va fer realitat, i van poder ser
feliços, perquè en l’amor les bogeries falten.
ESCOLA M. DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Laia Cerrato 2n ESO
EL REGNE DEL CEL
Moltes vegades haureu llegit o haureu sentit dir, que els núvols són la
condensació del vapor d'aigua contingut en l'atmosfera. Doncs bé, això no és
veritat. El que en veritat són els núvols és una cosa ben diferent, que segur que
si algú us ho digués no hi estaríeu gens d'acord, però que és la veritat. Els
núvols són els somnis perduts o abandonats de la gent. Quan algú desitja
convertir-se en algú molt famós, guanyar un premi, arribar un dia a volar, etc...
Tot això són els somnis de la gent, ja siguin reals o imaginaris, grans o petits,
són els seus somnis i no s'han d'avergonyir. Quan aquests somnis, pel que
sigui, s'abandonen o es deixen de banda, surten volant cap al Regne del Cel.
El Regne del Cel és un món amagat entre els núvols, protegit per la família dels
celestials. Els celestials s'encarreguen de recollir tots els somnis i convertir-los
en petis àngels fins que vulguin desaparèixer en les seves llàgrimes. És el que
nosaltres anomenem pluja.
Els humans abandonem molts somnis contínuament i els celestials tenen
sempre molta feina, cosa que no els hi agrada gaire. Però encara que no els hi
agradi que abandonem els somnis, no ens han odiat mai, perquè nosaltres
també els creem.
Els celestials tenen una antiga llegenda que diu que si un humà i el proper
descendent dels celestials neixen el mateix dia, passarà un esdeveniment que
canviarà el futur de la humanitat. Això es el que em va passar a mi.
Hola a tots em dic Jordi i tinc 28 anys. Vaig néixer el dia 23 d'abril del 1984, el
mateix dia que la Finn. La Finn era la propera descendent dels celestials. Era
una nena dolça, atenta i divertida, que no s'enfadava per res. Li agradava molt
llegir i escriure, i consolava molt bé els petits somnis,convertits en àngels. No li
agradava la violència i era molt intel·ligent i sobretot li encantaven les persones.
Doncs us dic això, perquè per culpa meva aquesta nena tan dolça va haver de
fer una cosa que no hauria fet mai, si jo no hagués renunciat al meu somni més
fort i profund, el de ser un escriptor molt selecte i famós. I què devia fer? us
deveu preguntar, doncs es va enfadar amb les persones, cosa que mai ni un
sol celestial havia fet.
Ara us explicaré tot el que va passar la tarda que va començar tot, si no
m'equivoco va ser una freda tarda de Tardor.
Les fulles dels arbres jeien a terra, deixant els arbres despullats. Encara hi
havia bassals de la pluja del dia anterior, que ens embrutaven les sabates
d'excursionistes. Ja portàvem una hora caminant sense descans, per l'antic
camí del monestir del cel. Jo encara estava una mica enfadat amb els meus
pares per la discussió sobre la meva carrera.
Em van fer baixar a la sala d'estar i asseure'm al sofà. Em van felicitar per les
meves notes de física i llengua. Va ser llavors quan va venir la pregunta del
segle:
- Jordi, què t'agradaria ser de gran?-em va preguntar el meu pare.
-Doncs, des de sempre el meu gran somni ha estat ser escriptor de novel·les.-li
vaig contestar.
-Però què dius fill meu! Això no porta enlloc-va dir la meva mare amb cara de
preocupació.
- Per què em dius això mare, què no creus que sigui un bon escriptor?-li vaig
dir espantat.
- No fill, la teva mare no es referia a això. El que volia dir era que ,bé, nosaltres
preferiríem que fossis científic que estan molt ben pagats i tenen molt més futur
que no pas novel·lista.
- Però pare, mare, des de sempre ha estat el meu gran somni. No em podeu
demanar que hi renunciï ara!
- Molt bé,doncs no t'ho demanem, t'hi obliguem. Jordi faràs la carrera científica,
tant si t'agrada com si no!
- Què! Pare,mare no m'ho podeu fer això, és el meu gran somni des que era
molt petit i ara no hi penso renunciar!
- Doncs ja hi pots començar perquè només et pensem pagar la carrera
científica!
Doncs per aquest motiu estava enfadat durant la sortida.
Vam arribar al temple del cel a les dotze del matí. Vam fer una parada al pati de
davant per esmorzar. Em vaig quedar apartat dels altres una mica moix i
deprimit, perquè ja no em podria convertir en un escriptor selecte que és el que
sempre havia volgut.
En aquells moments la Finn estava al Regne del Cel intentant consolar un nou
somni abandonat que havia arribat. El va deixar de banda un moment al veure
que un nou núvol entrava per la porta. La cara li va canviar de sobte al
descobrir que aquell angelet era el meu desig de convertir- me en escriptor. La
Finn sempre havia estat molt pendent de mi i al descobrir que era el meu somni
abandonat es va decebre molt, perquè el que més li agradava de mi és que
sempre feia realitat tots els meus objectius. Però aquell sentiment de tristor de
seguida es va convertir en ràbia perquè, jo, que lluitava sempre pels meus
objectius, per un petit discurs dels meus pares m' havia deixat vèncer a la
primera; així que va decidir descendir del Regne del Cel per dir- me molt
clarament que no podia abandonar el meu somni més preuat.
En un moment de la sortida em van deixar un temps lliure per poder visitar el
temple. Em vaig dirigir a la part posterior des d'on es podia veure el poble de la
vall; a més a més de les esveltes muntanyes i extensos prats. Em vaig asseure
en una pedra i vaig tancar els ulls per poder escoltar tranquil·lament els sorolls
dolços de la natura, quan de sobte un fort vent va fer que les fulles caigudes
dels arbres giressin al meu voltant, formant així un remolí que s' alçava fins els
núvols i des d'on vaig poder veure descendir un petit àngel de cabells rossos i
d'ales blanques, vestit amb una túnica llarga i majestuosa, que em va deixar
bocabadat.
- Qui ets tu?- li vaig preguntar.
- Em dic Finn i sóc la guardiana del Regne del Cel- em va contestar amb
autoritat.
- El Regne del Cel? I això què és?- li vaig dir sorprès.
- És el regne on hi van els somnis. Els somnis abandonats de la gent. Allà es
transformen en petits àngels fins que decideixen desaparèixer en les seves
llàgrimes, que és el que vosaltres, el humans, anomeneu pluja.
- Llavors allà hi van tots els somnis abandonats de les persones?- li vaig
preguntar amb interès.
- Doncs sí, i a que no saps quin somni m' he trobat avui?
- No. Quin?
- El d'una persona que no m' hauria imaginat mai. A mi sempre m' han agradat
les persones, però des que vaig néixer li tinc un cert afecte a un noi el qual mai
es rendeix ni abandona les seves fites i, aquest noi, Jordi, ets tu.
- Jo?
- Jordi, m' has decebut molt. Ja tenia l' esperança d'haver trobat una persona
que no ens enviés cap encàrrec, és a dir, que no enviés cap àngel al Regne del
Cel. Per aquest mateix motiu veuràs la fúria dels celestials que caurà sobre la
terra, perquè encara que us apreciï molt n'estic farta de que us rendiu tant
aviat.
En aquell moment se'n anà volant i uns dies després una tempesta esclatà. A
les notícies els meteoròlegs no sabien què dir. Jo molt preocupat per les
paraules que m' havia dit la Finn vaig córrer cap al temple del cel i amb totes
les meves forces li vaig demanar perdó. La tempesta va cessar. I així va ser
com vaig decidir no rendir- me i no permetre que els meus pares escollissin el
meu futur.
Doncs aquí em teniu. Aquesta va ser la meva primera novel·la. Només us n'he
explicat un fragment, el que per a mi és el més important, perquè demostra que
no has de tenir vergonya de somniar en coses impossibles o fictícies perquè els
somnis mai, repeteixo mai, se'ls ha de deixar anar.
ESCOLA M. DE DÉU DE L’ASSUMPCIÓ Mar Ferreras 2n ESO CARLES I CARLA En un bosc perdut hi havia una princesa perduda, que estava demanant ajuda.
Ella es trobava sola en el camí, ella acabava de venir d’una festa de princeses i
prínceps. Al principi estaven tots feliços i contents, però després va caure una
tempesta, que va fer, que tots tinguessin que marxar a casa seva, és a dir, al
seu castell. Però aquesta princesa, Carla, és va perdre en el camí al seu
castell. Ella no tenia cavalls, ni res que el portés. Llavors, va decidir anar-se’n
sola i caminant. Carla no tenia, ni pare, ni mare, ni germans, era una noia orfe.
És va criar a casa d’uns veïns seus, que li van obrir la porta, per a que no
estigués sola. Carla, tenia el pèl blau, amb els ulls violetes, era molt alta, i els
seus ulls eren axinats, les seves orelles eren punxegudes, i sempre portava un
vestit rosa. Ella sense remei, havia de seguir caminant per aquell bosc, que
semblava, que no tingues sortida, Carla, va veure un raig de llum. I és va anar
corrents fins allà. Quan hi va arribar, va veure llum clara, i va decidir passar,
però hi havia algú, en Carles, un príncep d’ulls marrons. Ell li va dir:
- Hola, em dic Carles.
- Hola, jo em dic Carla, i tinc 32 anys.
Ell sorprès li va dir:
- i què fas aquí?
- Anava al meu castell, i m’he perdut, però i tu?
- Jo sóc d’aquí, no tinc castells, la meva vida és a la naturalesa.
Ella és va quedar molt sorpresa, però també contenta, al saber que no estava
sola.
-Bé, i vols que t’ajudi a arribar al teu castell?
-Bé, si em pots ajudar...
Llavors en Carles, va agafar la mà de la Carla, i es van anar a buscar, el
castell. Més endavant, després de tres setmanes...
-Mira Carla, i això d’ allà què és?
La Carla, tota sorpresa, li va dir a en Carles:
-És el meu castell!!!
Amb les poques forçes que li quedaven, es van anar corrent fins al castell de la
Carla. La Carla es va anar a la porta que era oberta, i va entrar molt
ràpidament, per agafar menjar, i aigua. En Carles, també va passar al castell de
la Carla, i van menjar, beure, es van dutxar...
I quan ja s’anava acabant el dia, en Carles, li diu a la Carla:
-Bé, ja me’n vaig al meu bosc!
I la Carla, li va respondre:
- I no et pots quedar una mica més, amb mi?
- Tu vols això?
-Sí.
Llavors, en Carles, va decidir quedar-se en el castell de la Carla, a viure junts i
ser molts feliços. Després d’un mes, es van casar i ara la Carla es la dona d’en
Carles, i viuen junts molt feliços.
Catacric - Catacrac, conte acabat!
ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Christian Sandía 1r ESO
EL NEN QUE VA ANAR A L’ ÀFRICA Havia una vegada un noi que es deia Joan, viatjar era la seva dèria. Una de les seves
il·lusions era anar a l’ Àfrica perquè volia conèixer aquell país i, de pas, aportar als nens
i nenes del país una mica de menjar i una mica de roba.
Una vegada li van oferir al seu pare, Miquel, anar amb algú. El nen va aprofitar per
insistir en acompanyar-lo i el pare li va dir que sí. Dins d’ una setmana sortirien i ell faria
el seu desitjat viatge.
Un dia abans d’ anar-se’ n, el nen va ficar a la maleta una mica de menjar i roba, com
ara: arròs, llegums, patates, carn... També unes sabates i alguns conjunts de vestir.
Quan van arribar a l’aeroport estava nerviós. A l’avió es va adormir una mica i, quan
se’n va adonar ja hi era a
l’ Àfrica!.
Primer van anar a una casa llogada i van descansar una mica.
En Joan i el seu pare van sortir al carrer i un nens li van preguntar:
-D’ on ets? -Van preguntar els nens.
-D’ Europa. -Van dir ells animats per poder entendre’ s en la seva llengua. -Espereu-vos
!. Aquí teniu menjar i una miqueta de roba.
- Moltes gràcies, Adéu! -Van dir els nens corrent,
emportant-se tot amb prou feines.
Els dos, pare i fill, van anar a menjar i descansar perquè estaven cansats del viatge. I,
aviat, es van anar a dormir.
Al dia següent van poder veure com aquells nens venien amb les seves mares per
agrair-los l’ ajuda. Allà estaven els nens, amb la roba i unes fruites a les mans.
En Joan i en Miquel estaven molt contents que les mares i els fills estiguéssim satisfets
amb els regals.
En Joan li va dir al seu pare Miquel:
-Que bé em sento de fer el bé a la gent.
-Jo també fill meu!, però la gana i la pobresa d’ aquesta gent no s’ acaba avui. Nosaltres
només hem posat un petit granet de sorra.
Quan ja estaven a punt de marxar van anar les dones i els nens a acomiadar-se d’ en
Joan i en Miquel.
No podrien oblidar mai aquells rostres agraïts.
ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Marina López 1r ESO UNA TROBADA CASUAL Un dia a finals de juny, la Paula va quedar amb les seves cinc amigues, eren
inseparables i juntes formaven un grup que s’anomenava els Xiclets perquè
cada una tenia un caràcter diferent associat a un color. Aquell dia feia molta
calor, la Paula portava una faldilla texana i una samarreta de tirants. S’ havia
pentinat amb rinxols d’or i s’ havia atrevit amb una mica de pintallavis. A les sis
de la tarda l’ esperaven a la porta del centre comercial. Ja eren dos quarts i
estava sola com un mussol. Així que, com s’avorria, va entrar a veure el que li
oferia aquell aparador amb roba espectacular.
Un noi, apressat i amb la mirada perduda, en passar pel seu costat, es va
topar amb ella. Tot el que portaven a les mans va caure a terra i, en la
confusió, es van intercanviar els llibres.
Realment, no era la seva tarda. Va seguir esperant- les quan, al lluny, va veure
unes noies que es venien rient i fent el pallasso, eren elles: la Marta, la Monica,
la Ona i la Cristina. La Paula va fingir estar enfada amb elles, i va dir que no
els tornaria a dirigir la paraula, però ninguna s’ ho va creure.
Quina sorpresa en entrar a casa, quan va pensar a llegir una estona! El llibre
no era el d’ ella! A dins hi havia un número de telèfon on posava Àlex, va
agafar el mòbil, nerviosa, i el va trucar. Li va contestar un noi que, després d’
agrair-li la seva atenció, va quedar que es trobarien la tarda següent, al mateix
lloc on es van topar.
L’ Alex l’ estava esperant amb impaciència, no sabia per què però tenia
curiositat per aquella noia de veu tremolosa. Quan la va veure aparèixer, el cor
li va fer un volt, i això que només l’ havia entrevist un cop i ni tan sols la
recordava. En veure-la arribar es va riure de la motxilla infantil que portava
però, en realitat li va agradar. Es van saludar, van parlar de moltes coses, dels
seus gustos, dels estudis, de lectures... Tenien molts punts en comú i
quedarien més dies per continuar xerrant.
A poc a poc la relació es va anar fent més estreta, fins que es van fer
inseparables perquè les trobades casuals poden portar a una bona amistat.
ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Maria Hernando 2n ESO
MICRÒFON ORIGINAL
Hola! Em presento.
Sóc el micròfon d’ una de les estrelles més grans d’aquest moment, sabeu
quina? Ara no tinc temps d’explicar-vos-ho, de fet el que importa és com vaig
arribar a ser el seu fidel acompanyant.
La meva vida va començar com la de qualsevol de la meva espècie, a la fàbrica
de micròfons de Barcelona. Els meus inicis en el món dels instruments no van
ser prou bons, ja que vaig sortir defectuós i em vaig haver de sotmetre a una
duríssima operació. Era una operació a vida o mort però al final tot va sortir bé.
I fet i fet, em vaig veure a l’aparador d’una botiga, entre desenes d’aparells; jo,
un micròfon negre com els altres... a qui l’interessaria? Però el meu futur estava
ple de coses espectaculars.
Un dia assolellat, com qualsevol d’altres, una dona va aparèixer per la porta de
la botiga, era una dona alta, prima, tenia els ulls i els cabells marrons, i mirant
el seu estil de vestir semblava una noia molt alegre. La dona necessitava un
micròfon i jo estava desitjant que em triés, no suportava més l’ ofec d’ aquell
tancament, però a ella se la veia molt interessada per un cridaner micròfon de
coloraines. Aleshores em vaig desanimar molt perquè jo era tot negre, quasi
invisible a la seva vista.
Quan la dona va passar pel meu costat vaig començar a xiular. La dona molt
espantada es girà i en veure que no hi havia ningú, seguí caminant cap a
endavant. No havia captat la seva atenció per molt que ho havia intentat, i ella
ja se n’anava molt orgullosa de la botiga amb el seu cridaner micròfon de
coloraines. L’esperança que m’agafés se n’anà esvaint... Tanmateix no hi ha
res impossible.
Quan va posar el peu al carrer, el micròfon de coloraines que la dona portava a
les mans va esclatar, i ella tota espantada va fer un bot. D’ immediat, les seves
passes van girar cua cap a la botiga per comprar-ne un altre. Ara la dona es
va fixar molt em mi i alguna cosa vaig sentir per dintre quan la vaig sentir
preguntar al venedor coses sobre mi. Ara tornava a tenir més esperances.
I llavors va succeir. La dona em va agafar amb les seves mans delicades. El
venedor em va embolicar amb paper i després em ficà suaument en una bossa
de plàstic.
Vaig notar el suau gronxar de la bossa que em transportava, i una estranya
sensació d’alegria i de força em va omplir. M’ havia triat a mi!!. Què seria tot el
que m’esperava?
Des d’ aquell dia vaig aprendre que res no és impossible, que sempre ha de
restar una espurna d’esperança.
Ara vaig de poble en poble, de ciutat en ciutat, de país en país, de continent en
continent...
Això és com un somni fet realitat !
ESCOLA SANTÍSSIMA TRINITAT Helena Pueyo 2n ESO LA FORÇA D’ UNA PARAULA Fins fa pocs mesos tot tenia pinta de ser normal per a mi. Tenia la meva colla
d’amics, sortia de festa, quedava... i no hi havia cap impediment pel mig que
fes que no pogués ser feliç.
A dia d’ avui, estic esperant un fetge a l’hospital de Barcelona, ja que el meu
està ferit, no tinc amics, no surto, simplement no visc. De vegades perdo les
esperances que me n’ arribi un, però la meva família i les infermeres em diuen
que sí, que en qualsevol moment pot arribar-hi.
Avui ha estat un dia esgotador. Estic a casa, estirada al sofà, no tinc ganes de
fer res. Sona el telèfon, la meva mare l’agafa, parla, fa una pausa i, d’acte
seguit, em mira i somriu. Per la seva expressió ja sé el motiu d’aquella trucada.
Què s’ esperava que fes? Em vaig aixecar i em vaig tancar al lavabo. Tenia
por. Vaig trucar la Clàudia, li havia de dir el que estava passant. Li vaig
explicar, em va dir que no sabia perquè estava en aquell estat si realment era
una bona notícia. Li vaig dir que tenia por, por a què l’operació no sortís bé, por
a no tornar-la a veure, por a no tornar.
Vam anar cap a l’hospital, ja era l’hora. Em van dir que demà m’operarien, a la
matinada tindria un nou fetge, si tot anava bé.... Per tant era l’últim dia que
podria estar lliure, durant unes setmanes estaria connectada les 24 hores del
dia a cables, presonera i lluitant per la vida.
Vaig decidir donar un volt per l’hospital, volia estar sola, per un instant em
sentia millor. Seguia caminant sense saber on anava quan, de cop, algú va
fregar el seu braç amb el meu. Va ser una sensació diferent, no ho sé... Em
vaig girar, era noi d’uns 15 anys, alt, amb cabell morè i ulls clarets. Em va
somriure, el vaig imitar i li vaig tornar un de més gros. No sé per què, però
seguia caminant i la meva cara anava dibuixant un nou somriure que va durar
poc, m’ estremia l’operació de demà, el somriure es va transformar en una
ganyota d’amargura. Vaig tornar a l’ habitació. Al llit, a poc a poc, vaig anar
tancant els ulls, sabia el que em tocaria demà.
Em van despertar sense presses i em van portar amb la llitera fins a la porta de
la sala d’operacions. Allà es van aturar un moment. Havia de dir una petita
cosa als meus i a la Clàudia, a qui li baixaven unes petites gotes per la galta,
però només ens vam donar una forta abraçada. Just després d’això, vam entrar
a la sala d’operacions. No volia sentir res, i el que vaig fer va ser tancar els
ulls. Als pocs segons, no sentia res, absolutament res, però podia sentir la
preocupació dels que estaven darrere la porta.
Vaig veure entrar al metge, em va examinar i em va dir que, en aquell moment,
l’operació havia anat molt bé, que ara el que tocava era fer repòs absolut,
passaria allà unes tres setmanes.
Van anant passant els dies, avorrits i grisos, no em podia moure connectada
als cables mentre el nou fetge s’ acostumava a la seva nova llar.
I un bon dia me’ls van treure tots. El nou inquilí s’havia adaptat al meu cos
còmodament. En sentir-me lliure vaig fer com el primer dia que vaig arribar,
anar a passejar per l’hospital fins arribar a la terrassa que s’ obria a l’ exterior.
Anava a poc a poc, encara no em sentia del tot preparada. Però el que no
m’esperava era això....
Allà estava, una altra vegada, aquell noi. Estava allà, assegut en un banc de la
terrassa, tot i que estava plovent. Vaig tenir curiositat per saber el perquè
estava allà, sota la pluja i em vaig apropar sense importar-me l’ aigua que m’
esquitxava. Ara sí, estava darrere d’ ell, encara no s’havia adonat de la meva
presència. Em vaig anar apropant fins a asseure’ m al seu costat. Va aixecar la
cara, estava vermell, amb els ulls plorosos i les llàgrimes baixaven per les
seves galtes.
No sé per què ho vaig fer, però sentia que ho havia de fer: el vaig abraçar
perquè sentís el meu calor i suport. Vam estar així una estona fins que, a poc a
poc, ens vam separar.
Ens vam presentar, es deia Carles. Vam parlar molt, de la por, del coratge, de
la vida i de la mort. ... Li vaig comentar que les pèrdues poden ser guanys i
que, de vegades, no es necessita de persones que estiguin amb tu dient coses
que potser et facin sentir millor, sinó d’ algú que segui al teu costat a compartir
el teu silenci, sense jutjar-te.
El vaig tornar a abraçar abans d’ acomiadar-nos i ens vam quedar una bona
estona així, abraçats. Ja quasi no plovia, aquell dia gris deixava entreveure una
escletxa de tènues colors, l’ arc de Sant Martí.