VIDA

Jaume I, dit el Conqueridor, va n)ixer a Montpeller la

nit entre l '1 i el 2 de febrer de I 'any 1208 i morí ala ciutat de Valéncia el 27 de iuliol de 1276. Fou rei

d'Aragó, de Mallorca i de Valéncia, comte de Barce-

lona i d'Urgell, i senyor de Montpeller. Tingué una

vida plena de perills i vicissituds i, per qué no dir-ho,també d'amors. Jaume I, com el seu pare, fou un hom

de fembret com ho acrediten els seus dos matrimonis(més un altre celebrat en secret mitjanEant document

privat), huit amants i catorze fills.

El Conqueridor fou fill de Pere I I d'Aragó (també

conegut com Pere el Catblic) i de Maria de Montpeller.

A causa de les desavinences entre els seus progenitors i

de I'afició a les dames del rei Pere, els homes respecta-

bles de la ciutat hagueren d'ordir un estratagema per

tal que el regne tinguera un descendent. I així, segons

conta la llegenda i el mateix rei en Jaume al seu Llibre

delsfex (LLF), una nit dugueren el seu pare a un palaufent-li creure que al llit jeia una damaalaqual cortejava

el monarca, quan en realitat qui hi havia era la seua

dona, la reina Maria. Afortunadament, la reina quedá

embarassada. En nirixer el seu fill, la reina orden) en-

cendre dotze ciris amb els noms dels apbstols i decidí

que I'espelma que més durara seria la que donaria el

nom al nou descendent. La que més temps tardá a

consumir-se fou la de sant Jaume.Els primers anys de vida del futur rei no foren gens

fbcils. Fins i tot sembla que algú intenth posar fi a la

selra vida:

Temps després, mentre nós est)vem al bressol, algú

ens tiri damunt, per una trapa, una pedra, i encara

que caigué prop del bressol, Déu ens protegí perqué

no morírem.

Ben prompte va quedar orfe de pare i mare. Pere

e[ Catblic va morir lluitant a la batalla de Muret i la

reina Maria morí a Roma on s'havia dirigit perqué li

foren reconeguts els seus drets sobre Montpeller. Així

doncs, el 1213, quan l' infantJaume només tenia cinc

anys d'edat, quedá a mans de Simó de Montfort al

castell de Carcassona. I aixb succeí perqué el rei en

Pere, utilitzant el seu fill com a moneda de canvi per

tal d'aconseguir els seus interessos polítics, havia signat

un pacte de matrimoni entre el petit Jaume i la filla

d'aquell cavaller.

Tanmateix, aquell aliat s'havia tornat enemic amb

el pas del temps i Montfort va intentar mantenir el

jove Jaume com a ostatge. Perb gr)cies a I'actuació

de la reina Maria a Roma davant del papa poc abans

8

de morir, aconseguí la intervenció del sant pare que

obli$ Simó de Montfort a ll iurar el jove descendent

a la noblesa catalana. Amb el consens general es va

decidir que seria educat al castell de Montsó sota

la responsabilitat del mestre de I'orde del Temple. I

en aquell castell romangué fins a I'edat de nou anys

rebent una edu cació guerrera, dura i severa, que sens

dubte va marcar indeleblement el seu carlcter per a

tota la vida.

Mentrestant, a causa del buit de poder deixat pel

rei Pere el Catblic, els nobles aragonesos dirimien els

seus problemes amb l'ús de les armes i cadascun dels

birndols intentava guanyar-se l'adhesió del.iove infant

cap a la seua causa. Calia, per tant, que el rei assumi-

ra les seues funcions com a monarca el més promp-

te possible per resoldre aquelles baralles permanents.

I així es feu. Peró I'eixida del rei del castell de Mont-

só no va solucionar les guerres i disputes internes en-

tre la noblesa, les quals, es perllongaren encara uns

quants anys.

Enmig d'aquell ambient, el rei va ser armat ca-

valler i, pocs dies després, va contraure matrimoni a

Ágreda (Sbria) amb la seua primera esposa, Elionor,

filla d'Alfons VIII de Castella i Elionor d'Anglaterra.

Aixb ocorria I'any l22l i el jove rei guarda una me-

mbria exacta, i fins a un cert punt dolorosa, d'aquells

esdeveniments:

Ens armaren cavaller a I'església de Santa Maria de

I'Horta, de Tarassona, i després d'oir la missa de I 'Es-

perit Sant, ens cenyírem l'espasa que prenguérem de

damunt de I'altar. Devíem tenir aleshores uns dotze

anys complits, i anávem pels tretze, de manera que

estiguérem tot un any amb la nostra esposa sense poder

fer allb que els homes han de fer amb la seua muller,

perqué no teníem I'edat adequada.

Fruit d'aquell matrimoni va n)ixer I'infant Alfons

d'Aragó (1222-1260) que fou I'hereu de la corona fins

a la seua mort.

Els quinze primers anys de vida deJaume I van ser,

com estem veient, tremendament agitats, amb lluites i

alEaments per part, sobretot, de la noblesa aragonesa.

Finalment, arran de la signatura de la concbrdia d'Al-

call (1227), es va posar fi a les disputes i la monarquia

assolí I'estabilitat necesslria per a iniciar I'expansió

contra els musulmans.

Una vegada apaivagades les disputes, diu el rei en

Jaume al LLF que trobant-se aTarragona va ser con-

vidat a sopar, juntament amb alguns dels principals

nobles de Catalunya, a casa d'un capitá de galeres

anomenat Pere Martell. Aquest capit) els va parlar

de l' i l la de Mallorca i les seues paraules colpiren tan

profundament aquells barons, que convenceren el rei

sobre els beneficis que reportaria la conquesta d'aque-

lles terres enmig de la mar. Tot seguit (desembre de

I22B) Jaume I reuní les Corts a Barcelona i s'hi decidí

I O

comengar els preparatius de la conquesta. Perb, en

realitat, aquesta decisió ja havia estat presa i fins i tot

els preparatius havien comenqat abans de la reunió

amb Pere Martell. Sembla que foren els mateixos

mercaders catalans qui, davant de les agressions dels

pirates musulmans mallorquins, van demanar ajuda

al monarca. Els barons catalans acordaren participar

en I'empresa a canvi del botí i de terres, mentre que

els cavallers aragonesos només ho feren obligats pels

seus vincles de vassallatge. En definitiva, la conquesta

de Mallo rca ya ser una empresa catalana, i catalans

en van ser la majoria dels repobladors. Després d'un

setge de tres mesos, la ciutat de Mallorca es va rendir

l 'últim dia de I'any 7229, i poc de temps després, ho

va fer tota I' i l la.

Paral.lelament a tots aquests afers, es desenvolu-

pava la vida amorosa i sentimental del rei, al qual, el

mateix any de la conquesta de Mallorca, se li concedia

I'anul.lació del matrimoni amb la seua primera espo-

sa, Elionor de Castella. Contragué matrimoni en sego-

nes núpcies I'any 1235 amb Violant d'Hongria, amb

la qual tindria huit fills. Entre I'una i I'altra reina, vis-

qué un apassionat romang amb la comtessa Aurembi-

aix, filla del comte d'Urgell.

Una vegada conquistada Mallorca, dos elements

s'uniren perqué el rei en Jaume es decidira a dur en-

davant un projecte somniat des de feia alguns anys: la

conquesta de Valéncia. D'una band,a, calia donar eixida

I I

a les exigéncies expansives i al potencial bél.lic de la

noblesa, sobretot aragonesa, unint-los en un objectiu

comú. D'altra banda, la crisi de les estructures islámi-

ques de poder i en general el declivi de I'imperi almo-

hade, en rirpida descomposició després de la derrota

de Las Navas de Tolosa, convidava aaprofitar I'ocasió i

a continuar la reconquesta cap al sud de la Península.

Segons el LLF va ser en una reunió al castell d'Al-

canyís I'any 1232 on el noble aragonés Balasc d'Alagó,

va exposar I'estratégia que calia seguir. La camp anya

es desenvoluparia en tres etapes: la primera dirigida a

les terres de Castelló, amb la presa de Borriana ( 1233)

i d'altres ciutats com Peníscola;lasegona abastaria la

zona central, amb la conquesta de Valéncia (1235) i

els territoris fins al riu Xúquer; l'última fase, des del

1243 fins al 1245, arribaria fins als límits d'expansió

cap al sud pactats entre Aragó i Castella en el tractat

d'Almirra I'any 1244.

La conquesta de la ciutat de Valéncia va suposar un

dels moments culminants en la vida del rei Jaume I.

Així ens ho transmet emocionadament el rei:

En arribar I'endemá, a hora de vespres, envi).rem unmissatge al rei i al rais Abulfamalet, dient-los que pertal que els cristians saberen que la ciutat de Valéncia

era nostra i així no els causaren cap dany, calia que

col.locaren la nostra senyera en la torre que ara és delTemple. Ells ens respongueren que els semblava bé.

T2

Nós ens trob)vem entre el llit del riu, el campament i

la torre i, quan vam veure la nostra senyera dalt de la

torre, descavalcárem, ens gir)rem cap a orient i plorlrem

dels nostres ulls, besant la terra per la gran mercé que

Déu ens havia atorgat.

Peró les posicions ocupades per I'exércit del rei

al sud de Xátiva devien ser ben frhgils. I, d'aixó, se

n'aprofitd al-Azraq, un dels enemics més acérrims i

constants de Jaume I. Des de I'any 1244 en qué va

signar el primer tractat amb Alfons, un dels fills del

rei, fins ben entradala década dels 50, aquest cabdill

musulm) constituí un auténtic maldecap continu per

al rei, amb diversos algaments i revoltes a les terres del

sud. Fins i tot, després d'uns anys d'exili, al-Azraq no

desistí i ens el trobem de nou el 1275, prácticament a

les acaballes de la vida del monarca, intentant conquerir

de nou territoris cristians.

La década dels anys 50 és important per diversos

aspectes. En el terreny polític s'acaba amb la revolta

d'al-Azrae, coffr ja hem vist, i se signa amb el rei de

Franga el tractat de Corbeil (1258). Amb aquest tractat

es posavafi ales diferéncies amb Franga i es certifica'va

la renúncia deJaume I a tots els drets sobre els territoris

de més enlll dels Pirineus, tret del Rosselló, el Conflent

i la Cerdanya. Es tancava per tant, la possibilitat d'ex-

pansió de la corona cap al nord i se n'obria una altra

que tindria continuftat en els temps futurs: I'expansió

13

lx'r la Mediterr).nia. Des del Punt de vista personal, el

rci cn Jaume patíla pérdua de la seua segona muller,

con.sellera i col.laboradora: na Violant d'Hongria, que

vlr tnorir I'any 1251.

Temps més tard, mentre el rei es trobava aValéncia,

I'arry l274,li va arribar la invitació del papa Grego-

ri X per a assitir al II concili de Lió. Aquella era una

oporrunitat que el Conqueridor no podia desaprofitar.

D'una banda, perqué els desitjos del Papa i els seus co-

incidien: tots dos volien organitzar una croada a Terra

Santa. El mateixJaume I ho havia intentant uns quants

anys abans (1269) pel seu comPte, amb uns resultats

desastrosos. De l'altra, perqué el nostre rei desitjava

ser coronat emperador de la cristiandat pel mateix

papa. Tanmateix, una cosa són els desitjos i una altra

la realitat. Ni I'assisténcia ni el suport a la croada van

ser tnassa grans per part dels monarques cristians. I, á

més, per diverses diferéncies amb el sant Pare, Jaume I

va tornar a casa sense ser coronat emperador.

lrls darrers anys de la vida del Conqueridor van

ser ben agitats. Hagué de fer front als disturbis pro-

dufts a la ciutat de Valéncia i, tot seguit, controlar els

algarne nts sarrains de la frontera del sud. Perb el seu

corargc no defallia; fins i tot malalt volgué acudir a

lluir.rr (ontra els musulmans que havien derrotat les

trof rt's t ristianes a la vila de Llutxent. Els seus homes,

peri, , ¡r .r l i ho consentiren. Buscant una mil lora, es

dirir'í ,r Alzira on abdicá en favor del seu fil l Pere, va

r 4

donar els seus darrers consells i prengué l'h)bit del

Cister. Tot seguit, va partir cap aValéncia on va morir

el27 de iu l io l de 1276.

Lrs querRE GRANs cnóNIeuES

Les obres histbriques catalanes de qué tenim notícia es

remunten als inicis de la Reconquesta. Aquestes obres

estaven escrites en llatí i consistien en breus anotacions

sobre esdeveniments histbrics ocorreguts a les esglésies

o als monestirs on eren redactats. Amb posterioritat,

recolliren també fets relacionats amb la monarquia

franca o els comtats catalans.

Ja alsegle xIII va sorgir una aut¿ntica historiografia

erudita en ilatí amb mostres tan importants com per

exemple el Gesta comitum Barcinonensium et regum

Aragoniae, redactat al monestir de Ripoll des de mitjan

segle xII fins al final del xIrr, i traduft al catall entre

L267 i 1283. També és important destacar I'aportació

en aquest camp feta per I'arquebisbe de Toledo, Ro-

drigo Jiménez de Rada amb I'obra De rebus Hispaniae,

també traduida al catalá el 1268.

Al mateix temps, també al llarg del segle xIII i du-

rant el xIV, comencen a escriure's cróniques en catalá,

centrades sobre fets histbrics més recents i utilitzant,

en alguns casos, I'experiéncia o els fets viscuts pels

cronistes. Es tracta dels llibres coneguts com les quane

r t

grans crbniques: la deJaume I, Bernat Desclot, RamonMuntaner i Pere III el Cerimoniós.

ET T r lSRE DELS FETS

Diuersos manuscrits

El manuscrit més antic conservat del Llibre dek fets ésde 1343. Tanmateix, la redacció d'aquesta crónica hemde situar-la probablement a les darreries del segle xrrr.

En morir el rei Jaume (1276), sembla que la redacció

del llibre ja estava acabada, si n'exceptuem el prbleg ialgun dels últims capítols. Aquesta obra, perb, no es va

divulgar més enllá de l'lmbit familiar del rei fins queel seu nét, Jaume II, va encarregar al dominic fra PereMarsili que traduira al llatí el text original. Fra Marsiliva acabar la traducció el 2 d'abrtl de I 3 I 3.

En I'actualitat conservem íntegrament huit ma-nuscrits de la crbnica jaumina. Dos són, perb, els mésimportants i dels quals deriven la resta. El més anticel va acabar de reproduir el 17 de setembre de 1343,

al monestir de Poblet, el copista Celestí Destorrents

per ordre de l'abat Pong de Copons. L'altre manuscrit

que cal destacar és la cópia que encarreg)" el rei Pere elCerimoniós aJoan de Barbastre i que estigué enllestidaI 'any 1380.

t6

Autoria i característiques de I'obra

L'autor del LLF fou el mateix rei en Jaume. Perb hem

de tenir en compte que els llibres que signen els reis

medievals no els escriuen amb la seua prbpia má. Per

tant, el rei no en fou el redactor material, sinó que

segurament el va dictar a algun col.laborador i ell en

degué controlar el procés de redacció. Aquests col-

laboradors reials devien ser homes de lletres de I'en-

torn del mon arca, entre els quals sembla que hi estigué

Jaume Sarroca, bisbe d'Osca i possiblement fill natural

del Conqueridor.

L'obra est) redactada en primera persona majestá-

tica (nós), tot i que a vegades al monarca se li escapa la

utilització del njon, cosa que constitueix una prova més

de l'autoria del rei, ja que un secretari o funcionari de

la cúria, acostumat a redactar documents reials, difícil-

ment haguera utiliuat la primera persona del singular.

La presentació autobiogrifica d'aquesta crbnica, jun-

tament amb la de Pere el Cerimoniós, representa una

novetat dins el conjunt de la historiografia medieval

europea.

Tot i aixir, el LLF constitueix un text que es troba

a mitjan camí entre les nmembries, i ul'autobiogra-

fia, i on Jaume I pretén destacar el seu paper com a

rei, com a cavaller i com a heroi del seu propi relat.

Per aixb deixa de banda aquells esdeveniments que

militarment o diplom)ticament no li foren massa

17

favorables, com és el cas del tractat de Corbeil. Hi

abunden, no obstant aixb, les narracions de les gestes

militars i polítiques del Conqueridor (sobretot les

conquestes de Mallorca i Valéncia) i, al costat d'aque-

lles, les anécdotes i les mostres més íntimes de la vida

quotidiana del monarca.

Durant molt de temps hi ha hagut historiadors

catalans que han defensat I'existéncia de restes de

canEons de gesta prosificades en algunes parts de la

crónica jaumina, sobretot en aquells capítols bél.lics

que narren la conquesta de les Balears o de les terres va-

lencianes. Tanmateix, en I'actualitat, aquesta teoria ha

quedat del tot descartada, entre d'altres raons perqué

el LLF no és un text prbpiament épic, ni s'hi observen

les restes de versificació i de rima que defensarien la

primitiva teoria.

És important destacar també com una de les carac-

terístiques del llibre que ens ocupa, el sentiment religiós

profund que amera tota I'obra, amb la intensa devoció

a [a Mare de Déu que professava el rei en Jaume. Una

religiositat que es concreta en un sentit providencialis-

ta de la história, és a dir, que justifica els encerts i les

victbries com a resultat d'un designi diví.

Importhncia de I'oralitat al 'Llibre

dels fetí

L'oralitat té un paper molt destacat en gran part de la

literatura medieval, com per exemple en la poesia épi-

r8

ca. D'una banda, perqué una gran paft de la població

no sabia llegir i, a més, aquest osaber llegiru s'enrenia

en molts casos com saber llegir en llatí. Com a conse-

qübncia d'aixir, I'expressió oral influia sobre la sintaxi

i I'organització dels textos escrits. Per ranr (com hem

vist més amunt), molts autors medievals udictaveno

les seues obres. D'altra banda, nllegiru a l'edat mitjana

no era un acte individual i silenciós com I'enrenem en

I'actualitat; més aviat significava un procés pel qual

algú llegia en veu alta, i uns altres I'escoltaven. Per

aixb el rei s'adrega en molts casos a aquells que oiren

el seu llibre.

Hi ha determinats trets estilístics que vénen mar-

cats o determinats per la import).ncia de I'oralitat.

Sintácticament, en molts casos es perd el fil del discurs.

Altres vegades el narrador canvia de I'estil directe a

I'indirecte enmig d'un període perqué ja no recorda

com I'ha comenqat. O, per citar un altre exemple,

en algun fragment on hi ha diversos personarges que

parlen llengües diferents, també el narrador canvia

d' idioma.

Des del punt de vista lingüísric, a la crónica jau-

mina hi ha diversos personatges que s'expressen en

la seua prbpia llengua: aragonés, castelll, francés o

)rab (a més d'alguna citació en llatí). Léxicamenr,

cal destacar la gran quantitat d'aragonesismes que hi

apareixen.

r9

Estructura i composició

Pel que fa ala data de composició del LLF s'ha consi-

derat, a partir de les aportacions de Nicolau d'Olwer,

que la crbnica jaumina s'elaborá en dues etapes:

La primera, redactada a Xátiva el1244, compren-

dria els capítols 2-327. En ella se'ns narra la naixenga i

la infantesa del monarca, I'estada al castell de Montsó,

els conflictes amb la noblesa aragonesa i la conquesta

de Mallorca i del regne de Valéncia.

La segona, redactada a Barcelona cap al 1274

abastaria els capítols 328-543. Se'ns hi relaten els con-

flictes amb Alfons de Castella, les revoltes nobiliirries

a Aragó,les rebel.lions dels musulmans valencians, la

conquesta de Múrcia i també I'assisténcia de Jaume I

al concili de Lió.

Els capítols 544-566, així com el próleg (."p. 1)

serien afegits pbstumament per un altre redactor, se-

gurament el bisbe d'Osca, Jaume Sarroca.l

En l'actualitat, autors com Josep M. Pujol o Ste-

fano M. Cingolani, defensen que el rei es va dedicar a

la seua obra en un únic moment cap al final de la seua

vida. La data d'inici del llibre seria I'any 1270, després

del fracassat intent de croada per part del rei. Jaume I

i. Tanmateix, actualment, autots com Josep M. Pujol defensen que

el prirleg, és a dir, el primer capítol del llibre, és també obra del rei

Jaume.

20

hauria continuat la redacció (o el dictat) del llibre fins

al'anada a Valéncia el I275 per controlar la revolta

sarraina, i la seua mort el27 de juliol de 1276.

Quant al contingut, el LLF consta de 566 capítols,

e[ primer dels quals és un prbleg on el rei manifesta

la seua intenció de ser recordat. El conjunt del llibre,

des del punt de vista del contingut, se sol dividir en

quatre parts:

1. Capítols 2 a 33. Comprén els primers vint anys

del monarca, és a dir, entre els anys 1208 í 1228,

amb els esdeveniments relatius al seu engen-

drament i infantesa. Fa esment de la batalla de

Muret i la mort del seu pare, el rei Pere el Ca-

tblic. Narra la seua estada al castell de Montsó i

la seua formació a c)rrec de l'orde del Temple,

així com el seu primer matrimoni amb Elionor

de Castella. Finalment, hi apareixen les disputes

amb la noblesa aragonesa. Aquesta primera part

sol narrar els successos de forma poc detallada

amb algunes confusions i fets mal recordats.

2.Capíto\s 34 a 327 . Correspon al regnat de J",t-me I des del 1228 fins al 1240. Hi destaquen

fets com la guerra d'Urgell (un comtat que a la

fi tornará a mans de la seua legítima successora,

Aurembiaix); la conquesta de Mallorca (1229),

des de la planificació de la campanya fins als

pactes amb els sarrains o les descripcions de les

diverses accions de guerra; la conquesta de

ZT

Menorca (1232) i Eivissa (123r. Així mateix,

descriu la conquesta del regne de Valéncia amb

I'entrada a la ciutatl'any 1238, després de les

campanyes de Borriana, Peníscola i el Puig de

Santa Maria. Jaume ens narra també en aquests

capítols la seua relació amb el rei de Navarra,

SanE VII i, posteriorment, l 'estada a la ciutat de

Montpeller. En aquesta part el relat és molt més

detallat i segur que en I'anterior.

3.Capírols 328 a 409. Hi apareixen els successos

ocorreguts des de I'any 1242 fins al 1265. Fets

com la relació de Jaume I amb el seu gendre,

Alfons de Castella (casat amb una de les filles

nascudes del matrimoni amb Violant d'Hon-

gria); les campanyes contra els sarrains rebels;

l'algament de la noblesa aragonesa contra el rei;

la conquesta de Xátiva (1244). En aquests capí-

tols la narració sol ser poc detallada i condensa

els esdeveniments succefts en vint-i-tres anys en

poques págines.

4.Capítols 410 a 566.Inclou el període comprés

entre els anys L265 i 1276, amb la mort del

monarca. Hi apareixen: les revoltes dels nobles

aragonesos; la rebel.lió dels sarrains valencians;

la conquesta de Múrcia (1266); les topades amb

Alfons X; així mateix el rei ens deixa constlncia

de la seua visita al papa Gregori X amb motiu

del concili de Lió.

zz 23

No obstant aixb, no tots els estudiosos estan

d'acord en aquesta divisió tem)tica. Hi ha qui, com

Josep M. Pujol, proposa I'existéncia de 51 seqüéncies,

agrupades en 14 seccions. Pujol considera que el text

de Jaume I no seria en realitat una crbnica, sinó que

estaria constituit per una série de seqüéncies narratives

independents que correspondrien a una série de sessi-

ons o de tertúlies, al llarg de les quals el rei contava a

un reduit auditori, episodis de la seua vida.

En definitiva, podem afirmar que el LLF de Jau-me I, juntament amb les aportacions d'una altra figura

extraordinária com fou Ramon Llull, es configuren

com els auténtics iniciadors de la literatura feta en la

nostra llengua. Una literatura que va assolir, un parell

de segles després, el seu mlxim punt d'esplendor.

F n n N c e s c M n c H T R A N T