traductore§

Montserrat BacardíPilar Godayol

5

6

10

14

18

22

26

30

34

38

42

46

50

Presentació

M. Antònia Salvà

Carme Montoriol

M. Teresa Vernet

Carme Serrallonga

M. Aurèlia Capmany

Montserrat Abelló

Roser Berdagué

M. Àngels Anglada

Helena Valentí

Marta Pessarrodona

M. Antònia Oliver

Maria-Mercè Marçal

traductore§

Comissàries:Montserrat Bacardí, Pilar Godayol i Carme Sanmartí

Textos:Montserrat Bacardí i Pilar Godayol

Col·laboració:Marta Company i Montse Simon

Agraïments:Escola Isabel de Villena. Fundació Carme SerrallongaRoser BerdaguéA l’Arxiu Serra d’Or i als fotògrafs per les fotografies d’ANTONIO GALEOTE (M.Àngels Anglada)i FOTOS BARCELÓ (M. Antònia Oliver).També a LEOPOLDO POMES (Marta Pessarrodona), RAFAEL VARGAS (Maria-Merçè Marçal) iJOSEP CORONILLA (Montserrat Abelló)

Disseny: Eumogràfic

Edita: Servei de Publicacions de la Universitat de VicC. Sagrada família, 7. 08500 Vicwww.uvic.cat

Impressió: CopysetD.L.: B-44316-2006

ISBN-13 978-84-934995-4-9ISBN-10 84-934995-4-4

Organitza:

Amb el suport de:

Universitat de VicCEID. Centre d’EstudisInterdisciplinaris de la Dona

Grup de recerca Estudis de Gènere: Dona i Societat

4

Presentació. L’exposició “Traductores” fa una ullada històrica a una activitatconsiderada sovint triplement subalterna: pel fet de reescriure textos d’altri, pelfet de traduir-los al català i pel fet d’haver-se’n encarregat dones. La tria se centraen alguns dels noms més representatius del segle XX, des de ben bé els orígens finsals nostres dies. Algunes han destacat en altres camps, especialment en la literatu-ra, mentre que d’altres s’han lliurat a la traducció. Totes, en qualsevol cas, hancontribuït a introduir nous corrents, noves idees i nous estils a la cultura catalana.

Maria-Antònia Salvà, Carme Montoriol, Maria Teresa Vernet, Carme Serrallonga,Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Abelló, Roser Berdagué, Helena Valentí, Ma-ria Àngels Anglada, Marta Pessarrodona, Maria-Antònia Oliver i Maria-MercèMarçal mereixen, també, un reconeixement per la seva faceta de torsimays, proba-blement la més desconeguda fins ara. Sens dubte, han obert camins que en aquestnou segle seran més fàcils de fressar.

El recorregut de l’exposició segueix un ordre cronològic i, de cada traductora, enpresentem les dades biogràfiques essencials, una mostra d’originals acompanyadade les traduccions, alguns textos introductoris a les seves versions i alguns comen-taris que han rebut.

Us convidem a descobrir l’altra meitat de la prodigiosa, gairebé mítica, tradició dela traducció catalana del segle XX.

Maria Antònia Salvà i Ripoll (Palma, 1869 -Llucmajor, 1958), poeta i traductora, es donà aconèixer el 1910 amb Poesies, al qual seguiren Es-pigues en flor (1926), El retorn (1934) i el llibre me-morialístic Entre el record i l’enyorança (1955), en-tre altres títols. Traductora del provençal, elfrancès i l’italià, girà al català poemes esparsosd’autors com Petrarca, D’Annunzio, Pascoli,Louis le Cardonnel, Francis Jammes i AndréeBruguière de Gorgot. Les veritables creacionstraductològiques de Salvà són les personalíssi-mes i reconegudes versions de Mireia (1917), deFrederic Mistral, del qual també traduí Les illesd’or (1910), i Els promesos (1922-23), d’AlessandroManzoni. La Mireia de Salvà, com apunten Pere-lló i Rosselló, “més que una simple traducció, estracta d’una autèntica recreació”. Salvà consi-derava Mireia com una obra pròpia i, per això, esmostrà força reticent a les correccions lingüís-tiques que li imposà l’Institut d’Estudis Cata-lans. El 1957 es publicaren les Obres completes deFrederic Mistral, les quals recollien les versionsde Salvà i Guillem Colom. Els promesos és la se-gona obra que traslladà de Manzoni, després dela traducció, encara inèdita, dels Inni Sacri queva dur a terme a proposta de Joan Alcover. El1945 tancà la seva discontínua però intensa tra-jectòria traductora amb la publicació dels Poe-mes de santa Teresa de l’Infant Jesús. Finalment, el2002 aparegué una traducció dels millors poe-mes de Giovanni Pascoli que l’autora mallorqui-na va iniciar el 1916 i que la censura i la peculiarsituació editorial catalana van impedir que sor-tís a llum.

76

M. Antònia

Salvà

9

L’itineriri de MIREIA: de Provença a Mallorca,de M. Antònia Perelló i Pere Rosselló,a Lectures de Maria Antònia Salvà, a curade Lluïsa Julià (1996)

La Mireia de Maria Antònia Salvà és,efectivament, una creació poètica nova apartir del text mistralià. El seu caràctercreatiu es pot constatar en la introducciód’un nombre considerable d’expressionsmés elegants i poètiques, en l’eliminaciód’aquelles que li podrien donar una certaconnotació de vulgaritat i en la tendència aidealitzar i subratllar els aspectes positiusde la realitat descrita, característiques toteselles que l’aproximen a l’estèticanoucentista.

8

Mireia de Frederic Mistral CANT PROUMIÉ

Cante uno chato de Prouvènço.Dins lis amour de sa jouvènço,A travès de la Crau, vers la mar, dins li bla,Umble escoulan dóu grand Oumèro,Iéu la vole segui. Coume èroRèn qu’uno chato de la terro,En foro de la Crau se n’es gaire parla.

Emai soun front noun lusiguèsseQue de jouinesso; emai n’aguèsseNi diadèmo d’or ni mantèu de Damas,Vole qu’en glori fugue aussadoCoume uno rèino, e caressadoPèr nosto lengo mespresado,Car cantan que pèr vautre, o pastre e gènt dimas!

CANT PRIMER

Cant una jove de Provença.En les amors de sa jovença,a través de la Crau, vers la mar, entre el blat,del gran Homer infant d’escola,jo vull seguir-la a ella sola,ja que, donzella camperola,son nom, enllà la Crau, no és gaire anomenat.

Anc que en son front només lluíala jovenesa, i no teníani diadema d’or ni mantell de domàs,Jo vull que en gloria sia alçadacom una reina, i festejadaper nostra llengua menyspreada.Cantar vull per vosaltres, pastors i gent demas.

Poes

ies,

de G

iova

nni P

asco

li (2

002)

El

s pro

mes

os,d

’Ale

xand

re M

anzo

ni (1

922-

23)

Mir

eia,

de F

rede

ric M

istr

al (1

917)

1110

Carme Montoriol i Puig (Barcelona, 1893-1966), dramaturga i prosista, després de dedi-car-se a la música descobrí una forta vocacióliterària que es consolidà amb la publicació dela novel·la Teresa o la vida amorosa d’una dona(1932), la narració Diumenge de juliol (1936) i l’es-trena de les obres de teatre L’abisme, L’huracà,Avarícia i Tempesta esvaïda. S’havia donat a co-nèixer amb la traducció completa, en vers, d’Elssonets de Shakespeare, encoratjada i aconselladapel mestre Pompeu Fabra. La versió comptaamb un pròleg d’Alexandre Plana i unes breusnotes d’introducció a l’obra poètica shakespe-riana de la traductora. Plana suggereix que elsversos de Montoriol tenen “la virtut de la trans-parència i de la fluïdesa” i que això “fa aixecarel vel amb què el poeta cobreix a vegades lesseves confidències”. Del geni anglès tambétraslladà Cimbel·lí (1930) i La nit de reis o el quevulgueu (1935). Traduí altres obres, algunes en-cara inèdites, d’autors anglesos i nord-ameri-cans, entre els quals destaca Maurice Baring–molt en voga els anys trenta–, del qual giràDaphne Adeane.

Carme

Montoriol

Breus notes d’introducció a la traducció completa dels SONETS DE SHAKESPEARE, de Carme Montoriol,a Els sonets de Shakespeare (1928)

Enamorada d’aquesta obra de Shakespeare,vaig transcriure al català, i per a mon solplaer, alguns dels Sonets, triats precisamententre aquells que encara no havien estattraduïts.

En tenia una trentena, quan un dia, al’Institut d’Estudis Catalans, vaig llegir-los almeu estimat mestre Pompeu Fabra, el qual,benvolent, volgué no trobar-los massadolents, i m’encoratjà a continuar-ne latraducció, amb el propò sit, fixat des d’aquellmoment, que aquesta fos completa.

Introducció, d’Albina Fransitorra,a L’abisme, L’huracà (1983)

L’educació de Carme fou similar a la de tantesnoies burgeses de l’època. Aviat, però, demos -trà la seva facilitat per a l’estudi de lesllengües. Va arribar a conèixer a fons elfrancès, l’italià, l’alemany i l’anglès. Volguéaprofundir en el català i quan Pompeu Fabrava fer, a la Universitat de Barcelona, un cursetde català comparat amb el llatí, ella, junt ambla seva germana Lina, companya sempreinseparable, hi assistí. Aquest curs fouanterior als que el Mestre impartiria al’Institut d’Estudis Catalans. Els alumnes erensis: Mossèn Griera, Emili Vallès, dos joves delsquals desconeixem els noms i les duesgermanes Montoriol.

1312

Sonets de William Shakespeare

IFrom fairest creatures we desire increase,That thereby beauty’s rose might never die,But as the riper should by time decease,His tender heir might bear his memory;But thou, contracted to thine own bright eyes,Feed’st thy light’s flame with self-substantialfuel,Making a famine where abundance lies, Thyself thy foe, to thy sweet self too cruel.Thou that art now the world’s fresh ornamentAnd only herald to the gaudy spring,Within time own bud buriest thy contentAnd, tender churl, mak’st waste in niggarding.Pity the world, or else this glutton be,To eat the worlds due, by the grave and thee.

IFrom fairest creatures we desire increase...Dels éssers bells, fillada desitgemper a la flor de la beutat servar.Que en tendre hereu, un jorn, l’esclat trobemd’aquell passat tan dolç de recordar.

Mes tu, cegat pels propis ulls, ton flamnodreixes amb ta sola folla ardor,i fent sorgir de l’abundor, la fam, amb tu cruel, t’ets l’enemic pitjor.

Essent del món el bell i frec ornat,de primavera el més gentil herald,en ton capoll enterres ton esclat,i, avar mesquí, malgastes ton cabal.

Ten pietat del món, o el món, golós,amb el que deus, t’engolirà confós.

La n

it de

reis

o el

que v

ulgu

eu, d

e Will

iam

Sha

kesp

eare

(193

5)Ci

mbe

lí, d

e Will

iam

Sha

kesp

eare

(193

0)

1514

Maria Teresa Vernet i Real (Barcelona, 1907-1974), escriptora, publicà dos volums de poe-mes (1929 i 1931), alguns contes i unes quantesnovel·les, la més coneguda de les quals, Les al-gues roges (1934), guanyà el premi Creixells.Abans de la guerra va traduir Nocturn (1932), deFrank Swinnerton, i Dues o tres gràcies (1934),una obra menor d’Aldous Huxley que, com lespròpies novel·les, se centren en la psicologiafemenina: segurament s’inspirà en Nocturn perconformar el drama passional d’una de les pro-tagonistes de Les algues roges. Del mateix Hux-ley traslladà més tard l’obra mestra Contrapunt(1986), versió publicada pòstumament. Des-prés de la guerra deixà de banda la creació lite-rària i es dedicà sobretot a les traduccions. Alsanys seixanta versionà Per una ètica humanística(1965) d’Erich Fromm, Rocs de Brighton (1965) deGraham Greene i Retrat d’un artista adolescent(1967) de James Joyce. També traduí al castellàobres de Michel Carrouges, Jean Huguet oCharles Baudouin.

M. Teresa

Vernet

17

Presentació, de Joaquim Mallafrè, a Retrat de l’artista adolescent de James Joyce(1993)

Ens trobem davant de la novel·la completa deJoyce amb un català flexible i expressiu.Algun arcaisme de llenguatge reprodueix elsde l’època en què fou escrita. Però la traducciódel sentit, on el resultat pot ser literal senseengavanyaments deguts a la servil subjecció ala llengua del model i on el català sona ambveu pròpia sense trair allò que Joyce hauriaescrit si ho hagués fet en la nostra llengua, faque retrobem en el Retrat de l’artista adolescenttota la força que ens fa pròximes les obresuniversals.

16

A portrait of the artist as ayoung man de James Joyce

Retrat de l’artista adolescent

de James Joyce

ONCE upon a time and a very good time itwas there was a moocow coming down alongthe road and this moocow that was comingdown along the road met a nicens little boynamed baby tuckoo…

His father told him that story: hisfather looked at him through a glass: he had ahairy face.

He was baby tuckoo. The moocowcame down the road where Betty Byrne lived:she sold lemon platt.

O, the wild rose blossomsOn the little green place.

Al temps que les bèsties parlaven –i quen’eren, de bons, aquells temps!– hi havia una“muu” que baixava pel camí, i aquesta “muu”que baixava pel camí va trobar un noiet totbufó que li deien cucut...

El seu pare li explicava aquest conte; elseu pare el mirava a través d’un vidre: i teniala cara tota peluda.

Ell era el ninet de la casa, el cucut. I lavaqueta baixava pel camí, i allí vivia BettyByrne: la que venia pastissos de llimona.

Oh, la florida de roses de bardissaal pradell verdejant.

Noc

turn

,de F

rank

Sw

inne

rton

(193

2)Co

ntra

punt

,d’A

ldou

s Hux

ley

(198

6)

19

Carme Serrallonga i Calafell (Barcelona, 1909-1997), pedagoga i traductora, fundà, amb altrescompanys i companyes, l’Institut Escola, ins-pirat en la Institución Libre de Enseñanza. Aca-bada la Guerra Civil, creà l’escola Isabel deVillena seguint la mateixa línia pedagògica. Fouuna de les primeres professores d’ortofonia queva tenir l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual. Co-neixedora de diversos idiomes, especialment del’alemany, l’anglès, el francès i l’italià, girà al ca-talà una vintena d’obres del teatre universal delsgrans autors, com Jean Genet, Zakes Mda, CarlSternheim, Ester Vilar o el seu admirat BertoltBrecht. Serrallonga explicava que havia comen-çat a aprendre alemany per poder conèixer afons l’obra de Brecht. De l’alemany també portàal català autors com Georg Büchner, HeinrichBöll, Heinrich von Kleinst, Friedrich Dürren-matt, Peter Handke, György Lukács, Goethe,Mozart, Hans Peter Richter, Arthur Schnitzler,Frank Wedekind o Alfred Döblin. Serrallongaféu petites incursions en la literatura anglesa inord-americana, la italiana i, fins i tot, la sud-africana amb la versió Romàntica història d’unamonja, de Zakes Mda. De l’anglès traduí El dretd’escollir, de Brian Clarke, Una habitació ambbona vista, d’E. M. Foster i A la glorieta, de JaneBowles, De l’italià, versionà El difunt Mattia Pas-cal, de Luigi Pirandello, obra mestra del PremiNobel, El jardí dels Finzi-Contini, de Giorgio Bas-sani, i la famosa Una jornada particular, d’EttoreScola. Del francès traduí Kean: adaptació de l’obrad’Alexandre Dumas, de Sartre. El 1983 l’editorialLa Galera li encarregà la traducció d’En Jim Botói en Lluc el maquinista, de Michael Ende. Malgrat

ser pedagoga, fins aleshores Serrallonga no ha-via traduït mai literatura infantil. Féu accessi-ble al públic jove català tota la màgia i el misterique destil·len les obres de Jindra Capek, SallyCedar, Dagmar Chidolue, Michael Ende, Bar-bara Gehrts, els Ger mans Grimm, Peter Här-tling, Othmar Franz Lang, Mira Lobe, BoyLornsen, Lois Lowry, Christine Nöstlinger, Ot-fried Preussler, Edith Schreiber-Wicke i MarkTwain. Ja jubilada, als vuitanta-quatre anys,Serrallonga es posà a estudiar rus pel plaer depoder llegir Txèkhov en la seva llengua originà-ria. Abans de morir, treballava en la traducciód’un llibre de poemes d’Anna Akhmàtova i en lapeça dramàtica Peer Gynt, d’Ibsen.

Carme

Serrallonga

18

El ja

rdí d

els fi

nzi-c

onti

ni, d

e Gio

rgi B

assa

ni (1

987)

21

De la traducció teatral. Parlant ambCarme Serrallonga, de Lourdes Mañé iMaría Dolores Herrera, a Quaderns de Traducció i Interpretació, 5/6(1985), p. 172-173.

(...) sóc partidària de la literalitat tant com espugui. Penso que és la manera més honesta dedonar alguna cosa que se t’escapacontínuament dels dits. I que cada autor, cadaobra, l’has d’agafar amb un esperit nou, i quela manera et va sortint a mesura que hi vastreballant. A mi m’és impossible de traduirBüchner, Brecht, Dürrenmatt, Jean Genet,amb una idea preconcebuda de «ho faré així».M’haig de crear un estat d’esperit, i he derectificar contínuament, i he de refer, fins quea poc a poc sembla que el mateix autor et vagiindicant el camí. Fet i fet, traduint s’aprèn allegir.

Galeria de mestres: Carme Serrallonga(1909-1997), de Marta Mata, a Perspectiva Escolar, 221 (gener 1998)

La seva intervenció a l’Adrià Gual ha estatdecisiva per al teatre a Catalunya, com lesseves traduccions d’obres de diversesllengües, seguint la música de cada una, comel seu plantejament de coneixement de lallengua viva amb les seves vives variants alsprimers programes de TVE, encara no TVC. Laseva autoritat científica i humana en tots elscamps, els obria al corrent constant de larenovació ciutadana, al costat de lesgeneracions més joves.

20

Berlin Alexanderplatz d’Alfred Döblin

Mit der 41 in die Stadt

Er stand vor dem Tor des Tegeler Gefängnissesund war frei. Gestern hatte er noch hinten aufden Äckern Kartoffeln geharkt mit den andern,in Strä flingskleidung, jetz ging er im gelbenSommermantel, sie harkten hinten, er war frei.Er liess Elektrische auf Elektrische vorbeifah-ren, drückte den Rücken an die rote Mauer undging nicht. Der Aufseher am Tor spazierte eini-ge Male an ihm vorbei, zeigte ihm seine Bahn, erging nicht. Der schreckliche Augenblick wargekommen [schrecklich, Franze, warumschrecklich?], die vier Jahre waren um. Dieschwarzen eisernen Tor flügel, die er seit einemJahre mit wachsendem Widerwillen betrachtethatte [Widerwillen, warum Widerwillen], wa-ren hinter ihm geschlossen. Man setze ihn wie-der aus. Drin sassen die andern, tischlerten, lac-kierten, sortierten, klebten, hatten noch zweiJahre, fünf Jahre. Er stand an der Haltestelle.

A la ciutat amb el 41

Era davant la porta de la presó de Tegel i era lliu-re. Ahir encara havia passat el rascle pel campde patates amb els altres, vestit de presidiari, iara duia un abric d’estiu groc; allà darrere els al-tres passaven el rascle i ell era lliure. Deixavapassar un tramvia i un altre tramvia, estintola-va l’esquena a la paret vermella i no se n’anava.El vigilant de la porta va passar unes quantesvegades pel seu davant, li va indicar el seutramvia, però ell no se n’anava. Havia arribat elmoment terrible (terrible, Franz, per què terri-ble?), els quatre anys s’havien acabat. Les ne-gres portes de ferro que d’un any ençà havia ob-servat amb creixent aversió (aversió, per quèaversió), s’havien tancat darrere seu. El posa-ven de nou al carrer. A dins hi havia els altresque farien de fuster, vernissarien, classifica-rien, encolarien, encara en tenien per dos anys,per cinc anys. I ell era a la parada del tramvia.

Berl

in A

lexa

nder

plat

z.d’

Alf

red

Döb

lin (1

987)

23

Maria Aurèlia Capmany i Farnés, (Barcelona,918-1991), novel·lista, assagista, política, acti-vista cultural i dona de teatre, és autora d’unaobra extensa i clarament ideològica. La divulga-ció de la història catalana, el compromís polítici el paper de la dona a Catalunya són els tres ei-xos de les seves reivindicacions. És aquest graude militància el que la va empènyer, a més deqüestions econòmiques, a traduir per a Edi-cions 62 més de vint novel·les entre 1963 i 1968.Durant aquests cinc anys va traslladar obresd’autors francesos, italians i anglesos, entre elsquals destaquen Italo Calvino, Pier Paolo Passo-lini, Vasco Pratolini, Cesare Pavese, Elio Vittori-ni –amb els quals va donar a conèixer la prosa re-alista italiana de la postguerra–, Alain Fournier,Pierre Véry, James M. Cain, Terry Stewart i Geor-ges Simenon. De Simenon va traduir sis no -vel·les policíaques en quatre anys, gènere pelqual estava especialment interessada no tansols atesa la possibilitat de crear-ne un empelten català, sinó també a fi de normalitzar-ne elllenguatge. Passats els seixanta va traduir, notan intensament, per a Nova Terra, Dopesa iLaia, editorials amb les quals també va estarvinculada al llarg de la seva vida literària. Però sidurant els primers anys de l’activitat traductoraes va centrar en la novel·la, els setanta i els vui-tanta van dur noves experiències en aquestcamp: els clàssics de la literatura infantil i juve-nil i l’assaig. El 1982 va traslladar Fenomenologia iexistencialisme, de Jean-Paul Sartre, per tal decontribuir a la normalització del llenguatgefilosòfic català. El 1986 tancà parcialment la se-va llarga trajectòria traductora amb Aquesta nitimprovisem, de Luigi Pirandello. Es tractava d’u-na aturada, perquè uns mesos abans de la sevamort es féu càrrec de la traducció de l’últim lli-bre de La recerca del temps perdut proustiana, Eltemps retrobat (1991), que havia començat i no vapoder acabar Jaume Vidal Alcover.

M. Aurèlia

Capmany

22

25

La feina de traduir, de Maria Antònia Oliver (1992)

El que no va traduir gaire són autors. I això,en ella que era una feminista militant, noméses pot concebre pel fet que les traduccions noles triava ella, sinó les editorials, i aleshoresles dones no estàvem de moda com ara–perquè, d’haver-n’hi, ja n’hi havia! (...) Quanva poder triar, va triar, evidentment, laVirgina Woolf. I la traductora vaig ser jo. Maino li he agraït prou a l’Aurèlia que em donàsaquella traducció. Ja havia llegit la Woolf encastellà, però traduir –i en això estàvemd’acord l’Aurèlia i jo– és fer una lectura molt afons d’un autor, i amb aquella traducció se’mva revelar un mite. Un mite que ja era del’Aurèlia i que me’l va traspassar a mi.

24

Un barrage contre le Pacifique

de Marguerite Duras

Un dic contra el Pacífic de Marguerite Duras

Il leur avait semblé à tous les trois que c’étaitune bonne idée d’acheter ce cheval. Même si çane devait servir qu’à a payer les cigarettes de Jo-seph. D’abord, c’était une idée, ça prouvaitqu’ils pouvaient encore avoir des idées. Puis ilsse sentaient moins seuls, reliés par ce cheval aumonde extérieur, tout de même capables d’enextraire quelque chose, de ce monde, même sice n’était pas grand-chose, même si c’était mi-sérable, d’en extraire quelque chose qui n’avaitpas été à eux jusque-là, et de l’amener jusqu’àleur coin de plaine saturé de sel, jusqu’à euxtrois saturés d’ennui et d’amertume. C’était çales transports: même d’un désert, où rien nepousse, on pouvait encore faire sortir quelquechose, en le faisant traverser à ceux qui viventailleurs, à ceux qui sont du monde.

Els havia semblat, a tots tres, una bona ideacomprar aquell cavall. Encara que servís tansols per a pagar el tabac d’en Joseph. En primerlloc era una idea, demostrava que encara po-dien tenir idees. A més se sentien menys sols,units gràcies a aquell cavall al món exterior,tanmateix capaços d’arrencar-ne alguna cosa,d’aquest món, encara que no fos gran cosa, en-cara que fos una misèria arrencar-ne alguna co-sa que no els pertanyia abans, i endur-se-la’nfins en aquell racó de plana saturada de sal, finsa ells, tots tres saturats d’avorriment i de triste-sa. Els transports eren això: fins d’un desert, onno creix res, pots fer-ne sortir alguna cosa, fentque travessin els qui viuen lluny, els qui perta -nyen al món.

Libe

rty B

ar,d

e Geo

rges

Sim

enon

(196

5)El

Bar

ó ram

pant

, d’It

alo

Calv

ino

(196

5)

27

Montserrat Abelló i Soler (Tarragona, 1918),llicenciada en Filologia Anglesa, és poeta i tra-ductora. Entre 1939 i 1960 va treballar com a ad-ministrativa a Anglaterra i com a professorad’anglès a Xile. De retorn a Barcelona, va publi-car Vida diària (1963), el seu primer llibre de po-emes, i va exercir la docència fins a la jubilació.Ha recollit l’obra poètica completa en el volumAl cor de les paraules (2002). El contacte amb la li-teratura anglosaxona deixa fortes empremtesen l’obra d’Abelló i comença a traduir-ne auto-res i a promoure’n la publicació en català: Ar-bres d’hivern (1983), Tres dones (1993) i Ariel (1994)de Sylvia Plath, Atlas d’un món difícil (1994) d’A-drienne Rich i l’antologia bilingüe Cares a lafinestra (1993), que recull composicions de vintpoetes de parla anglesa del segle XX, entre lesquals destaquen Stevie Smith, May Sarton, An-ne Sexton, Adrienne Rich, Margaret Atwood,Anne Stevenson, Susan Griffin, Alice Walker oSylvia Plath. També ha contribuït a la difusióde la poesia catalana per mitjà d’autotraduc-cions i de traduccions a l’anglès de Maria Àn-gels Anglada, Maria-Mercè Marçal i Olga Xiri-nacs, entre altres. Així mateix, Abelló hatraduït al català obres d’Agatha Christie (1965 i1985), Iris Murdoch (1965), Charlotte PerkinsGilman (1971), Richard Bach (1977), E. M. Foster(1986 i 1987), Dylan Thomas (1995) i Gloria Mon-tero (2000).

Montserrat

Abelló

26

29

Pròleg de l’antologia CARES A LA fiNESTRA (1993)

L’impuls de fer aquesta antologia de donespoetes de parla anglesa em vingué donat perdiverses raons: adonar-me del poc conegudesque eren aquí la majoria d’aquestes poetes, lestraduccions gairebé inexistents i la tradiciópoètica nostra, d’alt nivell en molts casos,però bastant desfasada quant a novestendències i, sobretot, la falta de precursoreso models en què emmirallar-nos en un paíscom el nostre, en el qual la poesia de donessempre ha estat mirada des d’una òpticamasculina, com una poesia menor, i no hanestat mai més de dues o tres les poetesconsiderades dignes de figurar entre els seuscompanys masculins. No és cap exageració:no cal sinó agafar qualsevol antologia, llibrede text, llista de participants a les lecturespoètiques, etc., perquè això es faci evident. Vaser aleshores, i després de veure publicada lameva traducció de Sylvia Plath Arbres d’hivern(El Mall, 1985), que, alentada per les mevesamigues poetes i algun amic, vaig començar aconfeccionar una llista de dones poetes deparla anglesa del segle XX i vaig limitar-ne elnombre a vint nascudes dins d’aquest segle.

28

Arbres d’hivernde Sylvia Plath

CHILD LESS WOMAN

The wombRattles its pod, the moonDischarges itself from the tree with nowhere to go.

My landscape is a hand with no lines,The roads bunched to a knot,The knot myself,

Myself the rose you achieve–This body,This ivory

Godly as a child’s shriek.Spiderlike, I spin mirrors,Loyal to my image,

Uttering nothing but blood–Taste it, dark red!And my forest

My funeral,And this hill and thisGleaming with the mouths of corpses.

DONA SENSE FILLS

La matriusacseja la seva beina, la llunaes desprèn de l’arbre sense saber on anar.

El meu paisatge és una mà sense cap ratlla,els camins lligats en un nus,el nus sóc jo,

jo la rosa que aconseguiu:aquest cos,aquest ivori

diví com el crit de l’infant.Com una aranya, teixeixo miralls,fidels a la meva imatge,

no dic res sinó sang.Tasteu-la, vermella i fosca!I la meva selva

el meu funeral,i aquesta muntanya i aquestalluentor de les boques dels cadàvers.

Arb

res d

’hiv

ern,

de S

ylvi

a Pla

th (1

985)

Care

s a la

fine

stra

(199

3)A

l cor

de le

s par

aule

s(20

02)

31

Roser Berdagué i Costa (Montcada i Reixac,1929), llicenciada en Filosofia i Lletres, prolí-fica traductora professional de l’anglès, el fran-cès i l’italià, ha girat al castellà cap a tres-centstítols, que van des de la narrativa, la crítica li-terària, l’economia, la història, la política, labiografia, la ciència-ficció, la filosofia, la psico-pedagogia, l’art, l’arquitectura, la lingüística,la jardineria o la cuina: des de les novel·les con-temporànies de l’afroamericana Terry McMi-llan, clàssics com Gargantúa y Pantagruel, deFrançois Rebelais, o Cándida, de George Ber-nard Shaw, obres de premis Nobel com Menosque uno, de Joseph Brodski, o Ravelstein, de SaulBelow, o bé novel·les de la literatura catalanacom ara La salvaje, d’Isabel-Clara Simó, o CalleBolivia, de Maria Barbal. Al català ha traslladatuna quarantena d’obres d’origen divers, majo-ritàriament per a Edicions de l’Eixample i leseditorials Laertes i Joventut, des d’obresd’il·lustres novel·listes angloamericans com Pera llegir quan es fa fosc (1984), de Charles Dickens,L’hotel encantat (1986), de Wilkie Collins, BenitoCereno (1987), de Herman Melville, o La narraciód’Arthur Gordon Pym (1992), d’Edgar Allan Poe,relats infantils i juvenils d’Enid Blytton, Ver-non Lee o M. R. James, històries sobrenaturalsi de por com Les històries imprevistes (1988) deRoald Dahl, fins a tractats d’economia o d’edu-cació, manuals de sexualitat, pensament orien-tal, guions per a la televisió i el teatre o un llibrede divulgació sobre les malalties del cor. Laqualitat i la gran quantitat de versions delatenBerdagué: de la traducció, n’ha fet un ofici i,alhora, una autèntica vocació.

Roser

Berdagué

30

Beni

to C

eren

o,de

Her

man

Mel

ville

(198

7)

33

O no existim o som excel-lents, no hiha terme mitjà, de Dolors Udina,Quaderns. Revista de Traducció, 13 (2006), p. 186-187.

Quant temps necessites per traduir, perexemple, una novel·la de tres-centespàgines?Cal fer el càlcul amb revisió i tot perquè m’hiestic molt, revisant. Primer vaig traduint idesprés faig una revisió a consciència ambl’original al davant per si m’he deixat unafrase o m’he equivocat. Vaig canviant demètodes. En l’última novel·la que he traduït,per exemple, anava compulsant paràgraf perparàgraf, frase per frase i, en acabar uncapítol, deixava de banda el llibre i el llegiasencer i traduït d’una tirada. Per a mi, tres-centes pàgines són un mes i mig de feina;normalment calculo dues-centes pàgines almes, amb alguns caps de setmana. Si sóc acasa i no tinc gent, també treballo. Com queés el que més m’agrada...

32

Benito Cereno de Herman Melville

Some months after, dragged to the gibbet atthe tail of a mule, the black met his voicelessend. The body was burned to ashes; but formany days, the head, that hive of subtlety,fixed on a pole in the Plaza, met, unabashed,the gaze of the whites; and across the Plaza lo-oked towards St. Bartholomew’s church, inwhose vaults slept then, as now, the recoveredbones of Aranda: and across the Rimac bridgelooked towards the monastery, on Mount Ago-nia without; where, three months after beingdismissed by the court, Benito Cereno, borneon the bier, did, indeed, follow his leader.

Al cap d’uns quants mesos, arrossegat fins a laforca lligat a la cua d’un ruc, el negre va arribara la muda fi dels seus dies. El cos va ser cremati reduït a cendra, però durant molts dies, elcap, aquell rusc de subtilesa, clavat en un pal albell mig de la plaça, va desfilar, desvergonyida-ment, l’esguard dels blancs, ell fitant amb elseu l’església de San Bartolomé, a l’altre costatde la plaça, en les voltes de la qual reposaven lesrecuperades despulles d’Aranda i, més enllà en-cara, a l’altra banda del pont Rimac, el mones-tir de Monte Agonía, on al cap de tres mesos,havent estat absolt pel tribunal, Benito Cereno,transportat en el taüt, va seguir vertaderamentel seu senyor.

La tr

ompe

ta ac

ústi

ca,d

e Leo

nora

Car

ring

ton

(199

1)

35

Maria Àngels Anglada i d’Abadal (Vic, 1930 -Figueres, 1999), poeta, novel·lista, hel·lenista icrítica literària, el món grecollatí va esdevenirun dels grans pilars de la seva obra. Aquesta po-eta que escrivia novel·la va ser traductora delsclàssics en l’antologia de poesia lírica escritaper dones Les germanes de Safo (1983) i en els Epi-grames de Meleagre de Gàdara (1993), poetahel·lenístic del segle I a qui va anomenar “el pri-mer trenador de garlandes” perquè sembla queva ser el fundador del gènere de l’antologia. To-tes dues obres reprodueixen la vida quotidianade l’antiguitat clàssica, la concreció de l’amor ila mort, la feina i el lleure, la passió i el desig se-xual. Així mateix, va fer feina de torsimany enels seus tres llibres de viatges: Paisatge amb poe-tes (1988), Paradís amb poetes (1993) i Retalls de lavida a Grècia i Roma (1997), en els quals se serveixde la poesia per a (re)construir, en forma d’as-saig, les geografies grega i italiana. Va recupe-rar del segle XV la figura del poeta i traductor dela Divina Comèdia, Andreu Febrer, vigatà comella, en la novel·la L’agent del rei (1991). També vagirar al català l’única novel·la en castellà delfiguerenc Abdó Terradas, L’esplanada (1987).

M. Àngels

Anglada

34

37

Introducció, de Maria Àngels Anglada, a Les germanes de Safo (1983)

Pel que fa al conjunt de les meves versionsdels originals grecs, fetes sobre els textosesmentats, m’he guiat pel criteri de laliteralitat, en tot allò que m’ha semblatpossible, respectant sempre el nombre deversos, i he mirat de conservar sovint l’ordredels mots i la composició dels adjectius finson he pogut. Conec les limitacions de totatraducció però especialment les meves, i peraixò no he cercat de reproduir en català eldístic elegíac en un gènere tan condensat comés l’epigrama; ara, he donat un ritme alsversos, per provar de reflectir una boirosaimatge, sé prou bé que llunyana i entelada, dela graciosa música original.

36

Les germanes de Safode Meleagre de Gàdara

Trenaré el violer, trenaré amb la murtra el delicatnarcís, trenaré els somrients lliris,trenaré el dolç safrà, amb el jacintde porpra, i les roses amigues dels amors,perquè damunt les temples d’Heliodora

de rínxols flairososla meva garlanda inundi de flors la seva cabellera

de bells tirabuixons.

Epig

ram

es,d

e Mel

eagr

e de G

àdar

a (19

93)

Reta

lls de

la vi

da a

Grèc

ia i a

Rom

a,de

Mar

ia À

ngel

s Ang

lada

(199

7)

39

Helena Valentí i Petit (Barcelona, 1940-1990),novel·lista, filòloga i traductora, va exiliar-sevoluntàriament a Anglaterra, on de primer vatreballar a diverses universitats i després vabuscar en la traducció el mitjà de vida. Va tra-duir-hi al castellà, entre altres autors i autores,William Blake, Marilyn French, NicholasGuild, Najib Mahfuz, Harold Robbins, BerniceRubens, Roger T. Taylor i Doris Lessing. De Les-sing, va traslladar-ne El cuaderno dorado (1978),l’obra més apreciada i popular de l’autora. Deretorn a Catalunya, el 1974, va compaginar latraducció amb la narrativa pròpia: L’amor adult(1977), La solitud d’Anna (1981), La dona errant(1986) i D’esquena al mar (1991). També va sentir-se especialment atreta per Virgínia Woolf (Unacambra pròpia, 1978, i Al far, 1984) i per KatherineMansfield (Un home casat i altres crueltats, 1984, iLa garden party i altres contes, 1989). Així mateix,va reescriure en català Jo, Claudi (1986), de Ro-bert Graves, El factor humà (1988), de GrahamGreene, i Viatges indiscrets (1990), de Lisa St. Au-bin, un recull de contes d’autores del segle XX.

Helena

Valentí

38

41

Pròleg d’UN HOME CASAT I ALTRESCRUELTATS, de Katherine Mansfield

En posar-me a escriure sobre KatherineMansfield el cap se’m converteix en una gàbiaplena d’ocells i tot de mots, llum, esclat,entrellum, centella, llampec, fulgor, voleiend’una banda a l’altra i es pengen dels filferros.I se m’acut de comparar la seva obra literàriaamb la vessant de solana i els seus diaris ambl’obaga, i dir que els seus contes fan l’efecte deremolins de llum que xuclen el lector vers elcor negre d’un cercle tancat i absolut, o béque em fan pensar en un curt circuit, qued’una llum esclatant et transporta a la mésnegra foscor. O bé que llegir les sevesnarracions, diaris i cartes d’una manerasistemàtica ha estat com navegar riu amunt iben aviat he perdut el sentit de l’orientació, hetingut la impressió que la deu era sempre atocar, en cada imatge, gairebé en cada mot. Iaixí em passa que si d’una banda tinc lasensació de trobar-me davant d’una obramassa breu i incompleta, d’una altra pensoque en cada narració hi ha el sentit de total’obra condensat.

Cap a una genealogia de donestraductores: Helena Valentí,de Marta Pessarrodona, a Àlbum Helena Valentí (2005)

Personalment, rellegint les novel·les inarracions d’Helena Valentí sempre hi veig,per més que passin a Ciutat Vella,presumiblement, una mena d’atmosfera queem recorda el Hampstead londinenc deLessing, per exemple, mentre que el formatpostmodernista en la seva brevetatindefectiblement m’aboquen a la icona deBloomsbury.

40

A Room of one’s own de Virginia Woolf

Everybody was assembled in the big dining-ro-om. Dinner was ready. Here was the soup. It wasa plain gravy soup. There was nothing to stirthe fancy in that. One could have seen throughthe transparent liquid any pattern that theremight have been on the plate itself. But therewas no pattern. The plate was plain. Next camebeef with its attendant greens and potatoes –ahome trinity, suggesting the rumps of cattle ina muddy market, and sprouts curled and yello-wed at the edge, and bargaining and cheape-ning, and women with string bags on Mondaymorning. There was no reason to complain ofhuman nature’s daily food, seeing that thesupply was sufficient and coal-miners doub-tless were sitting down less. Prunes and cus-tard followed. And if anyone complains thatprunes, even when mitigated by custard, are anuncharitable vegetable (fruit they are not),stringy as a miser’s heart and exuding a fluidsuch as might run in miser’s veins who have de-nied themselves wine and warmth for eightyyears and yet not given to the poor, he should reflect that there are people whose charity em-braces even the prune. Biscuits and cheese ca-me next, and here the water-jug was liberallypassed round, for it is the nature of biscuits tobe dry, and these were biscuits to the core. Thatwas all. The meal was over.

Una cambra pròpia

Hi érem totes, al menjador immens. El soparestava a punt. Ja havien servit la sopa. Era unasopa de caldo lleuger. No pas res que desvetllésla imaginació. El líquid era prou transparentper permetre-us de veure el dibuix del fons delplat, si n’hi havia. Però no. La vaixella era senzi-lla. Després vingué la vedella amb l’acostumatacompanyament de patata i verdura, trinitatcasolana que ens recorda les mitjanes del bes-tiar al mercat fangós, i les cols de vores arrissa-des i color esgrogueït, i el regateig i els preus ala baixa, a més de les dones amb cabassos, elsdilluns al matí. Hauria estat absurd, de quei-xar-se del menjar quotidià de la raça humana,sobretot perquè les racions eren suficients i elsminers s’acontentaven amb molt menys. Perpostres, prunes i crema. I si algú gosava d’ob-jectar res contra les prunes, tot i que anaven en-dolcides amb crema, perquè són una verduraingrata (de fruita no en tenen res), eixarreïdescom el cor d’un gasiu i amb un suc com el quesegurament corre per les venes dels garrepesque no s’han permès un got de vi ni cap menad’escalforeta en vuitanta anys, tot i que no handonat mai res a un pobre, que pensi que hi hagent la generositat de la qual inclou fins i tot lesprunes. Després, galetes amb formatge, i ales-hores circulà el gerro d’aigua, perquè, com sa-beu, les galetes sempre són un punt seques, iallò eren galetes de debò. I ja està. L’àpat s’haviaacabat.

Una

cam

bra p

ròpi

a, d

e Vir

gini

a Woo

lf (1

978)

La G

arde

n Pa

rty i

altr

es co

ntes

, de K

athe

rine

Man

sfiel

d (1

989)

43

Marta Pessarrodona i Artigas (Terrassa,1941), poeta i assagista, els seus versos porten lamarca intrínseca de la traducció, tant per la te-màtica com pels afegits lingüístics d’altresllengües. Com a assagista ha publicat nombro-ses introduccions a obres d’escriptores i escrip-tors anglesos i nord-americans, especialmentdel Grup de Bloomsbury. Traductora de l’an-glès i el francès, ha girat al castellà autors i au-tores com ara Althusser, Bell, Cardinal,Doctorow, Foster, Frame, Hellman, Hudson,Jong, Lessing, Rieff, Russell, Tomalin, Updike,Walsh i Leonard Woolf. Al català ha traslladatdiverses peces de teatre –la majoria, inèdites–de Pinter, Medoff, Russell, Wesker i Duras. DeDuras, entre altres títols, el 1985 va traduir L’a-mant, narració de caire autobiogràfic. En la ma-teixa línia memorialística cal incloure la versiód’Una vida pròpia de Gerald Brenan (1989). Aixímateix, el 1991 va traduir la biografia que Fran-çoise Sagan va escriure, en forma de corres-pondència, de l ’actriu Sarah Bernhardt.Pes sar ro dona també ens condueix per altres lli-bres on el jo és el protagonista: La terra és rodona(1984) de Gertrude Stein, L’avenir és llarg (1992)de Louis Althusser i Una dona desconeguda(2000) de Lucia Graves. El 2003 va girar l’assaigDavant el dolor dels altres de l’escriptora i perio-dista Susan Sontag.

Marta

Pessarrodona

42

45

Quentin Bell, fill de Bloomsbury, a Avui (6 gener 1997).

Vaig conèixer Quentin Bell a Barcelona, enuna primera visita seva a la nostra ciutat. Elvaig conèixer perquè ell es va preocupar pertenir el telèfon de la seva traductora. A partird’aleshores, em va honorar amb la sevaamistat, complementada per la de la sevamuller, Anne-Olivier Bell, excel·lent curadoradels diaris de Virginia Woolf.

44

Davant el dolor dels altres

de Susan Sontag

In June 1938 Virginia Woolf published Three Guineas, her bra-ve, unwelcomed reflections on the roots of war. Written du-ring the preceding two wars, while she and most of her inti-mates and fellow writers were rapt by the advancing fascistinsurrection in Spain, the book was couched as the verytardy reply to a letter from an eminent lawyer in London whohad asked, ‘How in your opinion are we to prevent the war?’Woolf begins by observing tartly that a truthful dialoguebetween them may not be possible. For though they belongto the same class, ‘the educated class’, a vast gulf separatesthem: the lawyer is a man and she is a woman. Men makewar. Men (most men) like war, sin for men there is ‘someglory, some necessity, some satisfaction in fighting’ that wo-men (most women) do not feel or enjoy. What does an educa-ted –read: privileged, well-off– woman like her know of war?Can her recoil from its allure be like his?

Al juny del 1938 Virginia Woolf va publicar Trees guinees, lesseves re flexions valentes, inoportunes, sobre les arrels de laguerra. Escrit al llarg dels dos anys anteriors, mentre ella i lamajor part dels seus amics íntims i dels seus col·legues es-criptors estaven absorts per la progressiva insurrecció fei-xista a Espanya, el llibre era l’expressió de la resposta ajorna-da llargament a una carta d’un eminent advocat de Londresque li havia preguntat: «Com, segons vostè, nosaltres podrí-em evitar la guerra?» Woolf comença per observar amb as-pror que un diàleg entre tots dos potser no és possible. Per-què encara que pertanyin a la mateixa classe, «gent culta»,els separa un immens abisme: l’advocat és un home i ella,una dona. Els homes fan la guerra. Als homes (la majoriad’homes), els agrada la guerra, perquè per als homes hi hauna «certa glòria, certa necessitat, certa satisfacció en la llui-ta» que les dones (la majoria de les dones) ni la senten ni lagaudeixen. Què en sap una dona culta –llegiu: privilegiada,acomodada– com ella, de la guerra? Pot la seva prevenció desentir-se’n fascinada ser com la d’ell?

Una

vida

prò

pia,

de G

eral

d Br

enan

(198

9)L’a

man

t,de

Mar

guer

ite D

uras

(198

5)

47

Maria Antònia Oliver i Cabrer (Manacor,1946), novel·lista i traductora, és coneguda po-pularment per les seves novel·les policíaques,que protagonitza la investigadora privada fe-minista, d’origen mallorquí, Lònia Guiu. A mésd’admirar Virginia Woolf, n’ha traduït tres tí-tols cabdals: Orlando (1985), Els anys (1988) i Lesones (1989). Així mateix, ha acostat altres obresrellevants d’autores i autors clàssics, anglesosi francesos, com Moby Dick (1984), de HermanMelville, Frankenstein (1992), de Mary Shelley, oEl castell dels Carpats (1998), de Jules Verne. Delrus ha traslladat, amb l’eslavista Ricard San Vi-cente, un conjunt de relats de Txèkhov. Entreels escriptors contemporanis que ha acostat so-bresurt la versió d’Una conxorxa d’enzes, de JohnKennedy Toole (1990). Com afirma en la notasobre la traducció de Moby Dick, “la complexi-tat i la riquesa del lèxic emprat per Melville, lavarietat i la mescladissa dels nivells de llen-guatge, l’envitricollament sintàctic de moltsfragments, em meravellen i em desconcertentot sovint”. Però traduir també és trair, “finsque no assumeixes que les traduccions que fassón una traïció a l’obra original, no podràs tra-duir tranquil·la i, a més, no ho faràs bé”, asse-vera en un article dedicat a les traduccions deMaria Aurèlia Capmany (1992).

M. Antònia

Oliver

46

49

Nota sobre la traducció, a Moby Dick de Herman Melville

Fidelitat, en el món de la traducció no vol dirliteralitat. Una traducció literal trairia tantl’autor com la llengua a la qual tradueixes,perquè seria inintel·ligible i, en conseqüència,no es conservaria res del que un autor haabocat a una obra i, a més, la llengua de laversió seria una llengua inventada seguint elmodel de la llengua original de l’obra. Aixídoncs, el secret d’una bona traducció rau,precisament, a defugir la literalitat i mantenirla fidelitat, la descoberta d’aquest secret(potser encara una descoberta només parcial)ha estat la meva aventura personal, enroladaal Pequod durant més d’un any.

Maria Antònia Oliver, una fruitaàcida, de Jordi Coca, a Serra d’Or, 253 (octubre 1980), p. 13-16.

I també durant aquest temps, a més detraduir tantes coses «per ofici», pots traduirEls anys, de Virginia Woolf, a qui, et sembla,ja havies llegit –potser era una altra persona–quan encara vivies a Mallorca. En fer latraducció, però, la Woolf t’impressiona; és totun descobriment. Ara, a casa, al despatx ontreballes, tens un cartell de Virginia Woolf. Latens tota envoltada de llibres, mirant laterrassa malenconiosament. Maria–AurèliaCapmany, l’ha pintada així: «oval suau, ullsbellíssims enfonsats en les òrbites, coll llarg,llavis molsuts».

48

Orlando de Virginia Woolf

(...) and tried another. For she had a great variety of selves tocall upon, far more than we have been able to find a room for,since a biography is considered complete if it merely ac-counts for six or seven selves, whereas a person may well ha-ve as many thousand. Choosing, then, only those selves wehave found room for, Orlando may now have called on theboy who cut the nigger’s head down; the boy who strung it upagain; the boy who sat on the hill; the boy who saw the poet;the boy who handed the Queen the bowl of rose water; or shemay have called upon the young man who fell in love withSasha; or upon the Courtier; or upon the Ambassador; orupon the Soldier; or upon Traveller; or she may have wantedthe woman to come to her; the Gipsy, the Fine Lady, the Her-mit; the girl in love with life; the Patroness of Letters; the wo-man who called Mar (meaning hot baths and evening fires) orSchelmerdine (meaning crocuses in autumn woods) orBonthrop (meaning the death we die daily) or all three toge-ther –which meant more things than we have space to writeout-all were different and she may have called upon any oneof them.

I en va provar un altre. Perquè tenia una gran diversitat de josper cridar, molts més dels que nosaltres hem agombolat enaquest espai, atès que una biografia es considera completanomés que contempli sis o set jos, mentre que una personaen pot tenir uns quants milers. Així doncs, entre els que hantingut cabuda aquí, Orlando ara podia triar entre cridar elnoi que tallava el cap del moro, el noi que tornava a penjar, elnoi que seia dalt del turó, el noi que va veure el poeta, el noique va donar a la Reina la gibrella d’aigua de roses; també po-dia haver cridat el jove que es va enamorar de Sasha, el Corte-sà, l’Ambaixador, el Soldat, el Viatger; també hauria pogutvoler fer venir la dona, la Gitana, la Gran Dama, l’Ermitana, lanoia enamorada de la vista, al Mecenes, la dona que deia Mar(volent significar banys calents i focs d’horabaixa), la quedeia Shelmerdine (volent significar safrans en els boscos detardor), o la que deia Bonthrop (volent significar la mort quemorim cada dia), o totes tres alhora (que signifiquen moltesmés coses que no espai tenim per a escriure-les). Tots eren di-ferents i en podia haver cridat qualsevol. Le

s one

s,de

Vir

gini

a Woo

lf (1

989)

L’est

epa i

altr

es n

arra

cion

s, d

’Ant

on P.

Txè

khov

(198

2)

51

Maria-Mercè Marçal i Serra (Ivars d’Urgell,1952 - Barcelona, 1998), poeta i novel·lista, vadesenvolupar una obra literària combativa,ideològica i visiblement sexuada. A Cau de llu-nes (1977), el seu primer llibre de poemes, Mar-çal ja va enunciar el que serien els tres granseixos de la seva vida i obra, que s’entrelliguenindestriablement: haver nascut dona, de classebaixa i nació oprimida. Preocupada pel poc re-coneixement de les dones en el món de la cul-tura, va recuperar noms d’escriptores sovintno gaire ateses pel cànon i en va traduir algu-nes obres: La dona amagada (1985), de Colette, Eltret de gràcia (1990), de Marguerite Yourcenar,L’oneiropompe (1992), de Leonor Fini, i, en col·la-boració amb l’eslavista Monika Zgustová, Rè-quiem i altres poemes (1990), d’Anna Akhmàtova,i Poema de la fi (1992), de Marina Tsvetàieva. Lapoesia i l’única novel·la de Maria-Mercè Mar-çal, La passió de Renée Vivien (1994), tracten de ladona, de la subjectivitat femenina i de les rela-cions amb ella mateixa i amb el món de l’es-criptura; les seves traduccions, també. Marçaltria a consciència les autores i les obres que tra-dueix: a més de la solidaritat i la militància, esmou per la fascinació que sent per la seva tra-jectòria vital i literària.

Maria-Mercè

Marçal

50

53

Traduir poesia russa, de MonikaZgustová, a Versions d’Akhmàtova i Tsvetàieva,de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustová(2004)

Un dia d’estiu, fa aproximadament quinzeanys, Maria-Mercè Marçal i jo vam dinar alpati d’un restaurant de Gràcia. Feia calor, noteníem pressa, els temes de la nostra conversacanviaven sovint i giraven a l’entorn de laliteratura, de l’amistat, dels amors idesamors, dels viatges i de les diferentscultures del món. Maria-Mercè em vapreguntar encuriosida sobre la literaturarussa; més que res li interessava el que havienescrites dones d’aquell país. Li vaig parlar dedues escriptores nascudes a finals del seglepassat, conegudes, sobretot, per la sevapoesia. Aleshores la meva amiga es va desferen preguntes, fins al punt d’obligar-me arecitar-li uns quants versos de cadascuna, enl’original rus i després en català, en unatraducció improvisada al vol. En arribar aconèixer, a grans tretes, la vida i l’obra decadascuna de les dues, Maria-Mercè, dins lacalma i la serenitat que la caracteritzaven, esva mostrar entusiasmada. No calia dir resmés. Tant ella com jo havíem comprès queteníem un projecte comú. A l’hora del comiat,l’amiga em va dir: “Quan em portaràs la tria? Ila traducció?”

52

Rèquiem i altres poemesd’Anna Akhmàtova

DANTE

«Il mio bel San Giovanni.»Inferno. Dante

No tornà ni després de la morta la vella Florència sevai, quan se n’allunyava, no es tombà:a aquest home dedico el meu cant.Torxa, nit, la darrera abraçadarere el llindar – crit ferest del destí.Des de l’infern estant la maleïai al paradís no la pogué oblidar!Però mai amb vestit de penitentno caminà, amb l’atxa encesa, descalç,per la seva Florència estimada,abjecta, vil, desig sense remei.

Poem

a de l

a fi,d

e Mar

ina T

svet

àiev

a (19

92)

La do

na am

agad

a, d

e Col

ette

(198

5)

Aquesta publicació s’ha editat amb motiu del’exposició TRADUCTORES.

Octubre de 2006

3

Montserrat Martín Itxasne Sagazarzu

Catalina Gómez

anna maria martínez

adela piera

pepa colomer

maria antònia simó

carme soriano

carme romeu

montserrat corominas

montserrat tresserras

montserrat mechó

lolita ortiz

conchita i núria puig

mari pau corominas