L’oració substantiva

Les oracions substantives constitueixen el cas més clar del paper de les oracions subordinades dins l’oració principal; sobretot en les que fan de subjecte i de complement directe.

Alguns autors parlen d’insercions i no d’oracions, ja que del que es tracta és d’introduir en l’estructura d’una oració simple (l’oració matriu) una altra oració perquè hi realitze alguna de les funcions pròpies del substantiu, o millor, determinar un SN.

Aquestes funcions són les desubjecte, CD, CI, complement de règim, complement d’un substantiu o d’un subjecte i atribut.

Des d’un punt de vista formal, se’n podem distingir de dos tipus:

a. Les que van introduïdes per un nexe d’enllaç que marca el caràcter substantiu de la proposició:

L’Enric no desitja que vosaltres ens ajudeu.

b. Les que duen el verb en infinitiu:

L’Enric no desitja ajudar-nos.

En els dos casos la inserció es produeix a partir de dues oracions simples sempre que en una d’elles (la matriu) hi haja un SN encara no reomplit.

L’Enric no desitja + (SN)que vosaltres ens ajudeu.

Es transforma en proposició l’oració que es vol inserir.

Els nexes de les proposicions substantives

S’hi poden distingir dos tipus de nexes:

a. els que únicament posseeixen la funció d’enllaç (que, si)

b. els que a més d’enllaçar substantiven un determinat constituent en la proposició i realitzen la funció sintàctica que correspondria a aquest constituent, en cas que aparegués explícit (interrogatius i pronoms relatius)

La conjunció completiva que és el nexe més habitual amb què s’enllacen les proposicions inserides i l’oració matriu.

No pot anar precedida de l’article ‘el’, però sí de l’expressió ‘el fet’.

No pot elidir-se quan introdueix una proposició que funciona com a CD.

Contràriament al que passa en castellà, no va mai precedida de cap preposició.

Amb aquesta conjunció es poden introduir proposicions que realitzen les funcions de subjecte, CD, complement de règim, complement del nom de l’adjectiu, atribut.

Classificacions

Les oracions subordinades substantives poden ser de diversos tipus:

1. Amb valor de subjecte, en què l’oració subordinada tindria la funció de subjecte:

No m’agrada que sempre es burli de tot.

2. Amb valor de CD, on la subordinada acompleix el paper de CD de l’oració principal. Sol aparèixer amb la conjunció que i, de vegades, com:

Tots desitjaven que triomfés.

On ‘que triomfés’ equival a ‘el seu triomf’ (substantiu CD de ‘desitjaven’, que justifica la subordinada per això anomenada substantiva)

3. Oracions amb valor de CC

Les oracions subordinades substantives no s’esgoten amb les que fan de subjecte o de complement directe, de la mateixa manera que hi ha més funcions del substantiu.

Així, encara, també podem parlar d’oracions substantives amb valor de CC. En efecte, ni més ni menys que un substantiu pot fer de CC del verb en una oració simple, no costa d’imaginar aquesta funció feta per una substantiva dins l’oració composta:

El sol sortia entre núvols / El sol sortia sense que els núvols en tapessin els raigs.

Si és evident que en la subordinada fa de CC i alhora equival a una frase amb un substantiu, no és menys evident que aquesta substantiva, en explicar-nos com sortia el sol, equival al mateix temps a un adverbi (el sol sortia així).

Per què no entendre-la com una subordinada adverbial de manera? Una vegada més toquem els dubtes habituals (d’identificació i de classificació). Tot i això, és evident que en aquestes oracions un substantiu és qui fa l’ofici del nucli del CC.

Aquestes oracions van introduïdes per una preposició seguida del que subordinant. És la preposició la que precisa el matís de la circumstància gramatical en cada cas.

Cal tenir en compte que, per l’anomenada abdicació de preposicions àtones, quan la preposició és a, de, en, l’oració composta perd l’indicador del matís de la circumstància gramatical.

Oracions amb valor de complement preposicional. El substantiu també pot ser complement d’un altre substantiu o d’un adjectiu, per mitjà d’una preposició:

Veig la necessitat de la renovació de la casa / Veig la necessitat que la casa es renovi.

Les proposicions substantives d’infinitiu

Les proposicions d’infinitiu apareixen, en general, quan el subjecte de l’oració matriu i el de la proposició inserida coincideixen. Hi ha, però, certes excepcions:

Crec que aniré a casaEns interessa fer-hoEl meu desig és reunir-vos-hi

És convenient d’introduir aquestes proposicions d’infinitiu amb la preposició de

1. Quan funcionen com a subjecte i apareixen posposades:

Ens interessa de fer-ho.

2. Quan funcionen com a CD i en l’oració matriu el verb expressa voluntat, projecte, desig (aconsellar, acordar, decidir, desitjar, exigir, pregar, procurar, prohibir...): He decidit d’anar-hi

Aquestes proposicions d’infinitiu poden realitzar les funcions següents:

Subjecte:No li agrada alçar-se de bon matí.

CD:No sabem anar-hi.

Complement de règimRecordeu-vos de comprar fruita.

CN o complement d’adjectiuÉs digne de rebre el premi.

AtributEl meu desig és de reunir-vos.

L’oració substantiva de relatiu

Qui vulgui venir a l’excursió ha d’enviar un missatge de correu electrònic.

La part en negreta de la frase anterior és una oració de relatiu substantiva.

Es pot substituir per un substantiu equivalent (L’excursionista ha d’enviar un missatge de correu electrònic); l’oració de relatiu substantiva fa la mateixa funció sintàctica (subjecte) que el substantiu equivalent; el pronom relatiu (qui) té una funció sintàctica pròpia dins la subordinada (subjecte), però, no té un antecedent concret a l’oració principal.