1

Temps d’escola, un munt de records

75 anys de l’escola de Maians

2

Temps d’escola, un munt de records 75 anys de l’escola de Maians

Autors diversos

Les persones que hem col·laborat en la redacció d’aquesta publicació han estat moltes,

ja sigui explicant, o aportant escrits, o fotografies, o donant ànims. La iniciativa va

sortir en el mateix grup de gent que va preparar la trobada d’antics alumnes del 2003,

amb la col·laboració de la mestra de l’escola.

Bibliografia i fonts

Fonts orals dels antics alumnes i mestres.

Els mestres de la república Raimon Portell i Salomó Marquès

Rev. Sapiens nº 39

3

Una escanejada amb pa amb tomàquet

Tot va venir en veure que, quan hi havia jornada de portes obertes a l’escola, tothom

s’interessava molt per les fotografies antigues, i vàrem dir: les escanegem, en fem un

CD, i les podrà tenir qui vulgui. I quan van estar escanejades diem: potser millor que

les fem imprimir en paper, i serà més fàcil de veure-les...

.. i si hi posem una mica de text a sota? Bé, anar estirant aquest fil, n’ha sortit

aquesta publicació que teniu a les mans. Hi ha col�laborat molta gent, perquè és molta

la gent que ha passat per l’escola.

Potser hauríem de posar noms de gent que hi ha treballat. O potser no cal, perquè

tothom hi ha fet el que ha pogut. I molts hauríeu fet més, si se us hagués demanat.

Per això hem donat el nom de “Comissió per l’estudi de la història l’escola de Maians”

que aglutina els qui varen organitzar la trobada del 2003, la mestra, antics mestres de

l’escola, antics alumnes, etc..

Els dibuixos són dels alumnes actuals de l’escola.

Juny 2007

4

Índex pàgines

Pròleg 4

1. El poble de Maians i l’època en que es va construir l’escola. 7

2. El procés de construcció de l’escola (a partir de fonts orals). 10

3. L’engegada a principis del 32, i els anys fins a la fi de la guerra. 16

4. De la fi de la guerra als anys 60. 22

5. La dècada dels 60, el matrimoni López-Moraleda. 34

6. El anys setanta. 40

7. Diversitat de mestres. 48

8. Arriben les noves tecnologies. La Maianeta. 52

9. La combinació de les dues escoles, a l’any 1993. 57

10. De l’entrada a la ZER Bages, al 1999, fins a l’actualitat. 70

5

SSSSempre he tingut clar que les escoles són la vida d’un poble. Un poble sense escoles és

un lloc mort, erm, sense futur.

L’escola representa una part important de la nostra vida. És un dels primers llocs on tenim

contacte a fora del nucli familiar i on passem moltes hores durant els primers anys de la nostra

vida.

A l’escola hi fem bons amics i aprenem a conviure i a compartir. Aprenem a llegir i a escriure, i

a conèixer i estimar el nostre entorn. És dir, ens formem com a persones.

Tots hem tingut la sort de poder-hi passar més o menys anys, i en guardem més o menys bons

records d’una època que sense cap dubte, ens ha marcat la nostra infància.

Ara a Maians celebrem els 75 anys de la creació de l’escola i ens hem aturat a reflexionar una

mica. Hem mirat al passat amb nostàlgia, mirem el present amb gratitud, però potser també és

lògic plantejar-nos el futur.

Crec no exagerar si dic que l’escola de Maians va estar a punt de tancar. L’escassetat d’alumnes

del moment van ocasionar un replanteig en l’organització de l’escola que provocà la fusió de

grups amb l’escola de Castellfollit. Això que en un primer moment semblava transitori fins a

poder tornar a funcionar com a escoles totalment independents, ara ja fa més de 15 anys que es

treballa així. I no va pas malament.

Aquesta especialització en l’escola no és dolenta. Ara hem aconseguit més unió entre els dos

pobles i que tots els nens respectin les dues escoles i se les sentin seves. Per tant, potser el què

s’ha fet és obrir més l’escola al poble i això és una cosa bona.

Si no hagués estat així, i l’escola de Maians hagués tancat, potser s’hagués fet igualment una

6

trobada d’antic alumnes i una festa per celebrar el 75è aniversari, però l’escola ja no existiria i

només miraríem amb nostàlgia al passat sense poder plantejar-nos un futur.

Val doncs la pena reconèixer els esforços que va fer tothom, pares, mestres i ajuntament,

perquè l’escola no es tanqués. Amb ella i qui va creure en ella portant-hi els seus fills, es va

aconseguir mantenir una part més del territori viva i activa, i ara ho podem celebrar.

Les escoles per més petites i allunyades que siguin no representen mai una despesa cara a la

societat, sinó una inversió pel futur.

Lurdes Vives i Deumal

Regidora d’Educació

7

D es de finals del s.X IX a E uropa hi ha interès per a l’educació.

Recordem aquests fets claus:

1876: Creació de la “Institución Libre de Enseñanza”, per Francisco Giner de los Rios.

1902: Es crea a Barcelona l’Ateneu Enciclopèdic popular.

1903; Es constitueix la Federació de Mestres Nacionals de Catalunya.

1906: S’inaugura el Liceu Escolar a Lleida, la primera escola laica de la ciutat.

1916: A Barcelona es celebra el 3r Curs Internacional Montessori.

1931: Decret sobre la Llengua: “Es un principi universal de la pedagogia que l’ensenyament primari, per tal

que eficaç, s’ha de produir en la llengua materna”.

Es crea el Certificat d’Estudis Primaris.

1933: Aprovació de l’Estatut de Catalunya. Coexistència de dos sistemes públics d’ensenyament: l’un

d’àmbit estatal i l’altre gestionat per la Generalitat.

1936: S’atén l’objectiu d’escolarització de tots els infants.

1939: Fi de l’escola republicana.

1945: Llei d’educació primària: Els Ajuntaments i les Diputacions ja no creen escoles.

A Catalunya, entre els mestres que van anar a l’exili i els que van ser sancionats per les comissions de

depuració, es va perdre més de la meitat dels mestres que hi havia. Això va donar pas a una regressió en el

mon de l’ensenyament que va durar vint anys.

8

Una escola enmig d’una guerra civil

“Fins i tot durant la guerra civil es va assolir un objectiu que fins

aleshores havia estat utòpic: que tots els nens del país poguessin anar a

escola” Francesc Macià , President de la Generalitat, 1938

A Catalunya, el 1930 hi havia 1176 escoles, i en calien 1173 més. Hi havia una mitjana de 100

nens en edat escolar per cada mestre. La meitat de la població era analfabeta.

La llei havia obligat a l’escolarització dels nens de 6 a 12 anys (1904) i de 6 a 14 anys (1924),

però mai va ser feta realitat, principalment per raons econòmiques.

La falta d’escoles es relaciona amb l’absència de medis pressupostaris. Les dues fonts principals

de diners eren: les subvencions públiques, molt rarament, i els llegats i aportacions voluntàries.

La República té l’afany de canviar la situació, amb el projecte de crear una escola nova,

pública, laica i catalana.

Els dos primers anys de la república es varen crear 592 escoles al territori provincial de

Barcelona. En aquesta època es crea l’escola de Maians. El cost sembla molt elevat: 600 pessetes

per família, més o menys mig any de treball d’un obrer.

L’explicació de la distància a Castellfollit té sentit, però no deu ser la única explicació. Hi deuria

haver la convicció d’alguns dels veïns de la importància del treball d’educació desenvolupat per

la Generalitat. I deurien ser prou influents al punt convèncer un propietari de deixar un terreny

i fins i tot les famílies d’invertir els seus estalvis o la seva força de treball en aquesta tasca a

favor de l’educació.

A principis del s. XX es feia escola al local de la parròquia, el mestre era el mossèn. També

9

anaven a escola a Castellfollit del Boix. En aquell temps, a Maians, existia una “Germandat dels

pagesos” que tenia la finalitat de proporcionar-se ajuda mútua en cas de necessitat (malalties,

etc..). En aquesta línia es va iniciar el procés de construcció de l'escola. Varen decidir que ho

farien amb l'esforç de tots els veïns. Sembla que la iniciativa fou del de Can Paradet. Un

propietari del poble va cedir el terreny, i les famílies hi van posar unes 600 pessetes cadascuna,

que en aquell temps representava una gran quantitat de diners. Qui no tenia diners, hi posava

“jornals”. I en Casals, un altre propietari important, portava la comptabilitat i la documentació.

Va costar unes 30.000 pessetes fer aquesta escola.

L a pedagogiaL a pedagogiaL a pedagogiaL a pedagogia

La República va permetre als mestres desenvolupar tot un treball pedagògic sustentat per la

creació de l’Escola Normal de la Generalitat, on es van formar els mestres.

Des del començament del s XX a Catalunya hi ha tot un moviment que pretén estendre

l’educació, relacionat amb els nous corrents europeus. Es fan escoles d’estiu per a mestres que

així poden intercanviar les seves experiències.

Les escoles rurals coneixen la influència de la pedagogia activa de Celestin Freinet. Alguns

centres educatius s’hi dediquen de forma particular : Vilafranca del Penedès, Monistrol,

Vallbona d’Anoia, Olesa de Montserrat i Manresa.

L’experiència, recordada per la gent gran, de la biblioteca de l’escola de Maians recorda la línia

de la pedagogia Freinet.

10

Els altres principis són:

La coeducació: Les nenes reben la mateixa educació que els nens, sigui en les mateixes aules o

en aules diferents.

La laïcitat: A partir de gener de 1931 se suprimeixen els crucifixos de les aules. A partir de 1932

els cursos de religió no es poden dispensar a l’escola.

art. 48 de la Constitució de la República Espanyola:

“L’ensenyament serà laic, farà del treball l’eix de la seva activitat

metodològica i s’inspirarà en ideals de solidaritat humana.”

11

AAAA ra ja fa molts anys que es va construir l’escola de Maians. Ha plogut molt, han passat moltes

coses. No disposem dels documents escrits d’aquell moment, però disposem del valuós tresor

de la memòria individual i col·lectiva. Per compartir aquests records, un 16 d’octubre de 2006

ens vàrem trobar unes quantes persones que pertanyent a tres generacions: avis que van

viure el moment de la construcció i l’engegada de l’escola, pares ex- alumnes , i alumnes

actuals:, infants que volien saber, de fonts directes, com era l’escola d’aquell temps. De la

conversa que es va anar desgranant n’hem extret la informació que segueix.

R elat d 'en Josep R ius, antic alcalde,R elat d 'en Josep R ius, antic alcalde,R elat d 'en Josep R ius, antic alcalde,R elat d 'en Josep R ius, antic alcalde, de com van

conservar l'escola al 1993. “Com sabeu, vaig tenir el goig o la sort

d'estar al davant de l'ajuntament una bona temporada, i una de les

coses que ens preocupaven molt era el que no se'ns tanqués l'escola

de Maians. A Maians sempre hem anat més justos de canalla, i a

Castellfollit n'hi havia força, i vam idear això de fer pujar i baixar els nens. Ja ve relacionat

amb com va començar aquesta escola.

I mentre anàvem fent això, el Joan de ca l'Esteve (a. c. s.) em deia:

“Vigila, perquè si es tanca, aquesta escola es pot perdre. Aquesta escola la vam fer entre tots

els de Maians per que no haguessin d’anar a escola a Castellfollit. Hi vam col�laborar tots, i

també els de Permanyer, la Guàrdia i algunes cases d’Odena. En aquell temps va costar unes

trenta mil pessetes.”

Quan vàrem haver de fer obres, quina va ser la nostra sorpresa quan vàrem veure que aquesta

12

escola no figurava enlloc. Tanmateix, sempre havien enviat mestres, ara amb la Generalitat i

abans amb el Ministerio de Educación. Però vàrem descobrir que no teníem papers conforme

aquesta escola hi era. I anant parlant amb el Joan de Ca l’Esteve, i amb algun altre, vàrem anar

recordant una mica com havia anat:

“Si, sí, cada casa em sembla que va pagar 614 pessetes, i el terreny era de cal Maianès i el qui

portava els llibres era el de cal Casals ”

13

14

E l procés de construcció de l’escola , a partir de fonts orals. E ls avis i àvies ho E l procés de construcció de l’escola , a partir de fonts orals. E ls avis i àvies ho E l procés de construcció de l’escola , a partir de fonts orals. E ls avis i àvies ho E l procés de construcció de l’escola , a partir de fonts orals. E ls avis i àvies ho

expliquenexpliquenexpliquenexpliquen: - Jo, en aquella foto (la primera de l'escola) hi sóc.

- La vam fer l'any 31. La vam fer per que no haguessin d'anar a Castellfollit a Escola. Aquesta

escola es va fer pagant cada casa. Però jo voldria saber si hi ha cap document a l'Ajuntament de

si l'Ajuntament va donar alguna subvenció, o va pagar alguna quantitat, si hi va col�laborar

d'alguna manera.

- Això sí que no! L'escola es va fer..., la va fer el poble!. I després la junta, o no ser com va ser,

la va traspassar a l'Ajuntament.

- L'escola es va fer pagant cada casa. Pagant o fent de paleta o de manobre. El meu pare hi va

treballar.

-I el meu també. - Jo recordo que el meu pare anava a buscar arena per aquests torrents, aquí

baix a Figuerola, i per allà a Permanyer. Les parets són fetes de tàpia d'aquell temps. A davant i

a darrera sí que és totxo, però les laterals les feien posant unes fustes i anant omplint de

material.

- El promotor d'aquesta escola va ser el de Cal Paradet. I qui portava la documentació.

- El qui representava amo d'aquí era el Maianès.

- El Maianès hi va posar el terreny, però ...

- Jo tot el que sé ha estat pel Joan de Ca l'Esteve. Me n'havia parlat molt, i em deia: Josep,

vigila, perquè aquesta escola, si es tanca es perdrà.

- Crec que qui portava la batuta era el de Cal Casals.

- I tinc entès que no solament gent de Maians. També de La Guàrdia, i d’Odena.

- Oh, i tant. Els de Cal Francesc, els de Cal Serra, la Maria de cal Jesumariet, els de ca l'Oller,

15

els de cal Figueres, els de Cal Corres, els de cal Palletes, els de Figuerola, els de cal Meseter,

els de cal Magí, els de Viladés, ...

- Insisteixo en preguntar si algú sap si l'Ajuntament va donar alguna mena d'ajut econòmic. Jo no

me'n recordo gaire, perquè després va venir la guerra i ho va esgavellar tot, però tinc entès que

els de fora poble pagaven una mica per venir, com una quota. Els de poble no, perquè tothom va

col�laborar, excepte alguns més pobres, que també n'hi havia. El poble va fer aquests dos

col�legis, i se'n servien també alguns de fora poble. Això es mirava, llavors. Perquè La Guàrdia ja

és del Bruc.

16

Im atge de la prim era pàgina del Im atge de la prim era pàgina del Im atge de la prim era pàgina del Im atge de la prim era pàgina del

llibre de m atrícu la de l’escola de llibre de m atrícu la de l’escola de llibre de m atrícu la de l’escola de llibre de m atrícu la de l’escola de

nenesnenesnenesnenes....

17

A l'any 1931 es va construir l'edifici actual de l'escola, i es va poder començar a fer classe. La

primera llista d'assistència que es conserva data del gener de 1932. En aquesta llista només hi

figuren nenes. Se sap per fonts orals que també hi anaven nens, però no se'n conserven

documents, excepte la fotografia que correspon al primer grup de nens de l'escola.

Les escoles vivien uns bons moments, eren molt noves. Hi assistien un gran nombre d’alumnes,

tant de nens com de nenes. També hi havia un mestre pels nens, i una mestra per les nenes.

Durant tots els anys de la República, les classes s’impartien totalment en català.

Es disposava d’una biblioteca amb un gran assortit de llibres: llibres de contes, llibres d’història,

de poesies, i es permetia als alumnes que se’ls enduguéssin cap a casa. Uns dels llibres que es

recorda són: “La Terra Catalana” i “El Niño Republicano”.

Dels professors que hi ha record de abans de la guerra (durant la

República) són: el Sr. Hernández el Sr. Rafael Gisbert Aracil, i la

senyora Carme.

En els anys que va transcórrer la guerra civil espanyola el

professor dels nens fou el Sr. Morera, era de Fonollosa, on hi vivia

la seva família. Feia vida de dilluns a divendres a Maians i el cap

de setmana marxava a peu cap a Fonollosa, i s’enduia llenya per a

casa seva amb un ruquet. Es té constància que durant aquest

temps les classes es seguien impartint en català. No es recorda en

nom de la professora que donava classes a les nenes en aquell

període.

18

E l prim er grup de nenes E l prim er grup de nenes E l prim er grup de nenes E l prim er grup de nenes

alum nes de l’escola, am b la alum nes de l’escola, am b la alum nes de l’escola, am b la alum nes de l’escola, am b la

seva m estra, Sra. Carm e.seva m estra, Sra. Carm e.seva m estra, Sra. Carm e.seva m estra, Sra. Carm e.

E l prim er m estre, E l prim er m estre, E l prim er m estre, E l prim er m estre,

Sr. H ernández,Sr. H ernández,Sr. H ernández,Sr. H ernández,

i els prim ers alum nes de l’escola. i els prim ers alum nes de l’escola. i els prim ers alum nes de l’escola. i els prim ers alum nes de l’escola.

19

V ivències que recordem : V ivències que recordem : V ivències que recordem : V ivències que recordem : l’engegada a principis del 32 i els anys de la guerra:l’engegada a principis del 32 i els anys de la guerra:l’engegada a principis del 32 i els anys de la guerra:l’engegada a principis del 32 i els anys de la guerra:

- No em recordo de gaire coses, però sé que havíem anat molts anys

amb una senyora que es deia “la senyora Carme”. Va ser la primera

mestra que hi va haver aquí

en aquesta escola, hi va ser

molts anys. Me’n recordo

perquè abans, a la rectoria, anàvem nens i nenes

junts, però aquí a l'escola ja hi havia la senyora

Carme per a les nenes, i un mestre que es deia

Hernández, per als nens. I això havia de ser l'any

31 perquè aquest tapis de brodats que vaig fer a

l’escola va ser acabat a l'any 32.

Llavors això estava ple. I l'escola dels nens

també. Hi havia de Cal

Paradet la Maria i la

Marcelina. L'Anita de cal Pau.

De cal Pere, la Rosita, la

Maria i la Tresina . De cal

Guilaró n'hi havia dugués: la Dulores i la Francisca

Llavors hi havia una mica de distinció entre nois i noies. Jo me'n recordo que el nostre

mestre, l'Hernández, ens feia sortir als nois primer, en fila. I quan ja érem allà baix,

picava de mans perquè ens n'anéssim cap a casa. I llavors, sortien les noies.

20

E ls nens i nenes pregunten als avis E ls nens i nenes pregunten als avis E ls nens i nenes pregunten als avis E ls nens i nenes pregunten als avis

A quins jocs jugàveu?

A cuc amagar, a córrer per aquí, quan ens deixaven sortir una estona, a patacons, a

saltar a corda ....

I havíem fet equips de bàsquet, però això ja era més tard, amb el Sr. Rafael.

Potser érem trenta a cada escola, o més.

Éreu molt entremaliats?

- Ves, n’hi havia que si.

- Us n’explicaré una: Aquí a baix hi havia una casa que en deien a Cal Canonget que

tenien un gos, i el tenien tancat. Nosaltres anàvem a picar a la porta, i el gos es

posava a bordar. Llavors sortia la iaia i deia: Canalla, si us arreplego!; i com més ho

deia, més ho fèiem, anàvem a donar la volta, i tornàvem a trucar.

- El mestre ens feia sortir abans i marxar, i llavors feien sortir les noies, perquè no ens

ajuntéssim. Marxàvem, i quan érem a Cal Còdol, les esperàvem.

Us posaven molts deures? -No gaire, però una vegada va venir una mestra castellana

que ens “matxacava” molt, i ens feia aprendre coses de memòria, les havíem de recitar

davant de la classe, i si no les sabíem, ens quedàvem.

Fèieu servir màquines d’escriure?

-No, aquí no n’hi havia. Després de la guerra, dos de nosaltres en teníem una de llogada,

Abans hi havia la ploma, amb tinta, i llapis i goma d’esborrar, i .. au!

21

Teníeu biblioteca? -La primera Generalitat que hi va haver, quan la República, va

pagar una biblioteca... aquí hi havia la porta, i estava plena de llibres: llibres de contes,

llibres d’història..., i ens els deixaven endur a casa. Quan va venir la guerra això encara

es va conservar, però quan van entrar els nacionals, totes aquestes coses que deien de la

República les van haver d’amagar.

Els vostres fills van anar a l’escola de Maians?

-Sí, i tant, bé, alguns després van anar a Igualada, però sí, sí.

Quants éreu

Bastants, molts. de

nenes érem més que

de nens

Quants anys vàreu

venir a escola?

Des que vaig

començar fins que va

acabar la guerra.

després de la guerra,

ja prou.

Jo, del 31, que encara

no tenia 9 anys, fins

que vaig tenir 14 anys

Jo vaig venir dels sis anys fins que va començar la guerra. Quan el pare va anar al servei,

el fill va haver de fer la feina de casa. Després de la guerra ja no vaig venir. Després,

vaig anar tres anys a Igualada.

-Jo vaig venir molt petita, veia amb la Dolors, perquè veníem de Permanyer i havíem de

caminar més de mitja hora.

22

Jo vaig venir fins als 14 anys,

- Veníem junts, era de cal Grau, i jo de Cal Ferrer

- Sí, fèiem quatre viatges!

-Jo vaig venir, des de .. deuria ser el trenta-set o trenta-vuit, fins a deu anys.

- Vaig començar a l’edat de 5 anys, amb una mestra que teníem que es deia Donya

Carmen. érem molta colla, el col�legi pleníssim.

Jo vaig començar a set anys. Els altres ja hi anaven. Jo, com que no tenia mare, el meu

pare fins a set anys no em va fer venir al col�legi. Venia junt amb els altres, com que

érem prou colla. Llavors no ens acompanyaven, no, ens aviaven cap a col�legi.

Després de la guerra ens vam quedar sense mestres i sense res. Després va venir Mossèn

Puigcercós, jo si sé res ho vaig aprendre amb ell, i encara anant a estudi al vespre, a

l’hivern veníem dues hores a col�legi al vespre. Féiem classe aquí a l’escola. El que sé

ho vaig aprendre amb ell. Ell ens feia anar rectes, Mossèn Ramon era molt seriós, i ens

feia anar a doctrina i ens feia resar el rosari mentre deia la missa ell,

Després de Mossèn Ramon va venir una altra mestra que tenia molts fills i se n’hi va

morir un de leucèmia, que tenia cinc anys

Antics alumnes que varen estrenar l’escola nova de trinca, o en els primers anys.

23

1939 1939 1939 1939 –––– 1940 1940 1940 1940 El país ho estava passant molt malament, havia acabat la guerra. També al poble li

estava passant factura, i repercutia a la petita escola. Les famílies tenien problemes, i

molts pares decidiren de treure els fills de la escola, sobretot en aquells casos en que

els nens ja eren una mica grans i els permetia tenir una ajuda més a la casa. En els casos

en els que el nens eren molt petits i vivien apartats del nucli del poble, tampoc no hi

anaven, ja que els pares no els acompanyaven i no podien anar-hi tot sols. En aquesta

gràfica es veuen els anys d’escolarització dels infants, depenent de l’any de naixement.

Els que varen poden anar a escola abans de la Guerra o en els primers anys, van gaudir

de més anys d’escolarització. Estudi: Pascal Pilet

0

1

2

3

4

5

6

7

8

9

1919

1920

1921

1922

1923

1924

1925

1926

1927

1928

1929

1930

1931

1932

1933

1934

1935

1936

1937

1938

1939

1940

1941

1942

1943

1944

1945

1946

1947

1948

1949

1950

1951

1952

1953

Any de naixement

Any

s d'

assist

ència

al c

entre

Nens Nenes

24

25

M ossèn PuigcercósM ossèn PuigcercósM ossèn PuigcercósM ossèn Puigcercós

Just acabada la guerra hi ha un canvi de mossèn al poble que per l’escola tindria una gran

transcendència. El mossèn que se’n va es Josep Mas que va exercir durant la guerra, (no esta

massa clar si feia classe Mossèn Mas). El nou mossèn és el Ramon Puigcercós que estaria vivint a

Maians de 12 a 15 anys. Es va fer càrrec de la escola de nens, es creu que s’hi va estar

aproximadament de 8 a 10 anys, alguns cursos també va donar classes a les nenes. Elles tenien a

Doña Carmen una professora molt gran que no disposava de bona salut, es feien moltes labors

però molt poca lletra. Suposem que quan la professora no estava gaire be de salut, les nenes

també anaven a la classe amb Mossèn Ramón, és possible que hi hagués cursos que era el

mossèn qui feia ell tot sol les classes amb els nens i les nenes, doncs tothom en té un gran

record de ell, perquè era molt sever amb l’ensenyança, tal i com expliquen senyores que anaren

a classe amb ell aprengueren més amb un o dos cursos amb mossèn Ramón que amb tota la seva

resta de la seva escolaritat. Les classes es feien al col�legi dels nens. Cada nen li pagava al

rector 5 pessetes al mes.

A nys 1949 A nys 1949 A nys 1949 A nys 1949 –––– 1954 1954 1954 1954 No es troba informació dels mestres que hi podien haver donant classes a Maians. Sembla que la

seva durada era tan curta que no quedava cap mena de constància ni escrita en arxius ni en el

record dels nens. Es diu que començava el curs hi no hi havia cap mestre assignat, passaven un

o dos mesos i en venia un, no li acabava de agradar el poble, sigui perquè hi havia molts pocs

nens o perquè s’hi trobava sol, sense cap mena de comunicació ni de serveis més elementals, i

en el moment que trobava una plaça millor en una altre escola marxava, i es quedaven els nens

sense mestre. Llavors el mossèn se’n feia càrrec. Feien les classes a la rectoria, i de vegades

s’enduien les taules de l’escola. Que arribava un altre professor, doncs

tornaven els pupitres a l’escola. I així anaven fent, fins a la pròxima. Després de mossèn Ramón

26

vingué, a principis dels 50 o 51, mossèn Agustí. Pot ser que també es trobés també amb aquest

estat de coses, de anar amunt i avall de mestres, i que en moments que no hi havia cap

responsable per escolaritzar els nens, fos ell qui els dones les classes a la rectoria. Amb tots

aquests anys tan dolents de anar i venir nous mestres, sense que cap es quedés un temps

suficient per acabar el curs (en el mateix curs en podien passar dos o tres), és impressionant que

en cap moment es pensés en tancar l’escola, i s’esperés que les coses milloressin. I segurament

això feu possibles els setanta-cinc anys d’escola sense interrupció.

A partir de 1955A partir de 1955A partir de 1955A partir de 1955 Sembla que l'escola va experimentar una lleugera transformació, trobem molta més informació

escrita pels mestres, del que deduïm que hi ha uns períodes més llargs de estances dels mestres

al poble. S’ha de dir també, que augmenta molt el nombre de nens i nenes que assisteixen a la

escola. Majoritàriament són nens del poble, però també, gràcies a l’acord que s’havia fet

anteriorment amb la construcció de l’escola, en venen de Sant Pau de la Guàrdia i també de

moltes masies que estaven situades relativament a prop de Maians, però que pertanyien al nucli

d’Òdena. Aquests nens en molts casos havien de fer trajectes llargs per camins rurals per poder

arribar a l’escola, sovint d’uns 45 minuts, a peu i gairebé sempre sols. El fet de viure en una

zona apartada els obligava en molts casos a endur-se el dinar per tal

d'evitar realitzar el mateix recorregut 4 vegades al dia, ja que no els

hagués donat temps i no sempre les condicions ho permetien. Alguns nens

dinaven a l’escola on es podien escalfar el menjar amb una estufa de

llenya, o bé anaven a dinar a alguna casa del poble que els escalfava la

carmanyola.

27

InInInIn ventari ventari ventari ventari del 31 d ’agost de 1956del 31 d ’agost de 1956del 31 d ’agost de 1956del 31 d ’agost de 1956

Es realitza un inventari, això es

feia quan algun mestre deixava

la plaça. L’inventari consistia en

fer un recompte junt amb

l’alcalde , de tots els estris i

materials d’ensenyament que en

aquell moment hi havia a

l'escola.

Aquest inventari està firmat per

la Sra. Maria Val. Es recorda que

aquesta professora tenia

bastants fills grans, i que un

d'ells era pilot d'aviació, de

vegades acostumava a donar una

volta amb avió sobrevolant

Maians a molt poca alçada.

28

Curs 1957Curs 1957Curs 1957Curs 1957----1919191958, 58, 58, 58, cursos per a adultscursos per a adultscursos per a adultscursos per a adults El mestre va proposar de fer uns cursos a la

nit , el motiu es per lluitar contra l’analfabetisme. Ens situem en el curs 57/58, hi assisteixen

només homes, són nois que ja fa temps que han sortit de l’escola, ja estan treballant; també

n’hi ha que estan casats i són pares de família, comencen al novembre quan són molt llargues

les nits, el curs té una durada total de 60 hores, el mestre es Carlos Canela Serrate, hi

assisteixen 15 alumnes de les classes de adults, mentre que de nens només ni havia 13

escolaritzats. D’aquesta manera s’ajudava que el mestre li arribessin uns diners extres, per

compensar l’escassetat d’alumnes petits.

E l curs 1956E l curs 1956E l curs 1956E l curs 1956----1957195719571957 Ve al poble la Srta. Pepita Lluch, és filla d’Igualada però s’instal�la a viure a Maians, doncs les

comunicacions d’aquell temps no permetien els desplaçaments. Encara que eren mestres

catalans, tot l’ensenyament es feia en castellà, perquè el català estava totalment prohibit des

de després de la guerra civil. Però el parlar habitual entre els nens era en català, i si el mestre

era català també es comunicava amb els nens en català. La cosa era diferent quan es donava

el cas de què els mestres no eren catalans, llavors les converses eren en castellà, però si que

deixaven als nens seguir expressant-se entre ells en català.

Hi havia 17 nenes en aquell moment a l’escola. Totes tenim record de la Srta. Pepita Lluch, a

qui vam poder veure el 6 d’abril del 2003, amb ocasió de la trobada d’antic alumnes i

professors que havien passat per l'escola de Maians. Era la mestra més antiga i també la més

gran. Encara que la seva salut no era molt bona, va poder gaudir de la trobada amb tots

nosaltres, dirigint-nos unes paraules a l’hora de dinar. Malauradament l’agost del mateix any

va morir a Igualada, on ella residia.

29

Per aquests mateixos cursos els nens el mestre Sr. Ricardo Canela, i el Sr. Carlos Canela; eren

pare i fill, sembla que primer va venir el fill, però no li acabava d’agradar el poble, i llavors

ocupava la seva plaça el seu pare que també era mestre. No està clar amb quin concepte el

substituïa el pare, si era un acord entre pare i fill, fent-li la substitució o bé era un acord a

través del Ministeri. El número de nens que hi havia a classe en aquella època era de 27 .

E l curs 1960E l curs 1960E l curs 1960E l curs 1960----1961961961961111 Venen al poble un mestre i una mestra molt joves, es la seva 1ª

destinació. El Sr. Josep Mª Perals Banyeres i la Srta. Trinidad Ávila, la seva joventut i la gran

quantitat de nens i nenes escolaritzats fa que l'escola respiri un nou aire, molt més dinàmic,

tant en l'àmbit de l'ensenyament, com en altres àmbits. Coincideix amb la arribada al poble de

Mossèn Josep Guitart. Es crea un grup de teatre amb la gent del poble, nois i noies joves i més

grans. S’assaja una funció i es representa al poble, i també es va actuar a altres pobles. També

hi participa algun infant de l'escola. Amb els diners que es recullen s'organitzen viatges. Un

dels primers viatges que es va realitzar va ser a Sitges, per molts és la primera vegada que

veuen el mar, després en vindrien molts més a Tarragona i d’altres.

30

M em òria d’una nena de cinc M em òria d’una nena de cinc M em òria d’una nena de cinc M em òria d’una nena de cinc anysanysanysanys Quan vaig començar anar a l'escola de

Maians tenia 5 anys, era el dia 15 /10/ 56,

la meva professora és deia Josefa Lluch.

Recordo , que els meus companys de

classe venien de poblets diversos: Òdena,

la Guàrdia, Permanyer,...i com la veu de

l'experiència ens deia que havíem d'anar

ben nets i polits. Ella ens estimava molt i

vam arribar ser molt bons companys entre tots. .

Al cap de dos, l'any 58 va arribar la senyoreta Trini Àvila, i novament amb ella vàrem aprendre

nous valors, actituds, i molta disciplina i respecte. Calia que féssim les coses al màxim de bé.

Va ser el curs 1961-62 que vàrem

conèixer uns nous professors, eren un

matrimoni: La Josefa Moraleda i Juan

López. Amb ells vaig aprendre

moltíssimes coses, i el que més

recordo era el moment d'entrar a

l'escola el dilluns, tots els nens i

nenes formats cantant una cançó

mentre la bandera s'alçava a sobre

els nostres caps. Un cop asseguts al

nostre pupitre el mestre ens escrivia

31

a la pissarra un refrany, com ara: “A

quien madruga Dios le ayuda”, “Dios

aprieta pero no ahoga”, “A Dios

rogando y con el mazo dando”,... El

més divertit i a on ens pelàvem els

genolls era a l’hora del patí: saltant a

la corda, jugant a tennis, bàsquet, el

joc de soldats plantats, al d'arrencar

cebes,....i no acabaria mai

Les excursions a la natura eren d'allò

més encisadores , sobretot quan

havíem de pintar el que veien els nostres ulls: muntanyes, vinyes,... I pel que fa a assignatures

que fèiem eren: Lectura, Escriptura, Dibuix, Càlcul, Religió, Geografia ,Història, Llengua,

Matemàtiques, Educació Física, Ciències Naturals, Treballs manuals, Pràctiques de tallers,

Formació para el hogar,

“Formación del espiritu nacional”

I, com no, ens valoraven: “el

Aseo”, “la Puntualidad” , “la

Asistencia” i “la Conducta”.

Una de les meves afeccions

preferides era el teatre.

representàvem obres com : La

Verdulera, Una mort sobre

l'asfalt,... això ens va permetre

32

viatjar a poblets com l'Espelt, Porquerisses, Castellgalí,.. entre d'altres, intercanviant i gaudint

de la cultura artística.

Cada diumenge a la rectoria ens

reuníem els veïns per a anar a veure

un programa a la única televisió que

hi havia al poble , era el concurs:

Reina por un dia!. La rectoria era com

el nostre local social i recordo com

anava a fer un curset de confecció,

d'aquí ve, doncs la meva professió.

Per Nadal el mossèn Josep Guitart ens

animava a participar a que cada

família fes un pessebre, i després els

nens i nenes visitàvem casa per casa per valorar i premiar al més bonic de tots. El premi era una

figura de pessebre.

Gràcies, per haver pogut recordar aquells anys amb vosaltres. Una Antiga Alumna

33

34

35

E l curs 1961E l curs 1961E l curs 1961E l curs 1961----1962196219621962 Tornen a canviar els mestres, els nens tenen un professor que es

diu Pedro Santamaría i les nenes la professora Pepita Moraleda, és mare de tres nenes. Ve del

poble de Gósol i s’instal�la a viure a Maians. Ella i el seu marit, en Juan López , amb els seus

fills, formaran part de la vida del poble durant 7 anys.

E l curs 1962E l curs 1962E l curs 1962E l curs 1962----1963196319631963 A l’escola dels nens canvien el mestre, ve el professor Juan Lopez

Mira, marit de doña Pepita. S’integren al món de Maians, on hi naixeran dos fills més. El

número d’alumnes podia ser d’uns 15 nens i 18 nenes. Les classes es fan en castellà; els

professors són de Ciudad Real i, tot i que entenen perfectament el català, encara no el parlen.

A l’escola es fa religió els dimarts, dijous i divendres. La fa Mossèn Guitart, en català. Es va a

missa tots els primers divendres de mes a les 8 del matí, se celebra el mes de Maria al maig, a

la tarda,sortint d’escola, anem a l'església a resar. També se celebra el Domund per les

Missions. La religió s’imparteix en català, la fa mossèn Josep Guitart La missa en llatí i el

catecisme en català.

Al 1961 s’havia creat la revista Cavall Fort, de la qual arrivàben alguns exemplars cada

quinzena a l’escola, que es distribuïen entre els alumnes.

El 26 de Juny de 1962 cau una gran pedregada que malmet tota la collita, la gent viu del

camp. Són moments durs per les famílies. Els mestres fan una sol�licitud per menjador.

(Venien del Fondo Nacional para el Fomento del Principio de Igualdad de Oportunidades. Esta

firmat per Mª Teresa López del Castillo inspectora delegada del SEAN). Son 16 ajudes per 750

36

ptes. es un total 12000 ptes. També hi ha ajudes per roba i calcat per 400 pessetes per 5 nens

es un total 2000 ptes. Aquesta ajuda es rep durant uns quants anys, i es sorteja entre els

alumnes. L’escola rep formatge i llet en pols, es reparteix a la tarda a l’hora de berenar. Als

nens no els hi agrada gens el formatge, també se’ls dona llet en pols per berenar, i això es

manté durant molts anys. El dia que van assassinar al president Kennedy, la bandera es va

posar a mitja asta en senyal de dol, ja que l'ajuda venia des d’Amèrica.)

L es excursions L es excursions L es excursions L es excursions

37

L a fam íliaL a fam íliaL a fam íliaL a fam ília

L ópezL ópezL ópezL ópez–––– M oraleda va treballar de M oraleda va treballar de M oraleda va treballar de M oraleda va treballar de

valent per al poble valent per al poble valent per al poble valent per al poble

E sborrany d’una sol· licitud d’ajut pE sborrany d’una sol· licitud d’ajut pE sborrany d’una sol· licitud d’ajut pE sborrany d’una sol· licitud d’ajut per er er er

construir un m enjador i construir un m enjador i construir un m enjador i construir un m enjador i

biblioteca.biblioteca.biblioteca.biblioteca.

38

39

A l’any 1963A l’any 1963A l’any 1963A l’any 1963 pel poble hi ha un gran rebombori que fa canviar moltes coses. Diuen que hi

ha petroli. Ha vingut una empresa canadenca a perforar per si es troba el valuós líquid. Porten

unes grans instal�lacions, la gent deixa la feina al camp i va a treballar en les perforacions. Fan 3

torns de 8 hores, es lloguen molts homes, es viuen moments de entusiasme i es cobra cada

setmana, no cal esperar a la collita per que ens entrin alguns diners a casa. Dura 3 mesos però

no s’hi troba res. Després d’això algunes famílies es plantegen anar a treballar d’assalariats en

fàbriques d’Igualada. També hi ha famílies que se’n van a viure directament a la ciutat. Tot això

fa baixar el número d’alumnes, no obstant, hi ha molta activitat a l'escola; els nens i les nenes

fan moltes coses junts.

Darrera de l’escola hi ha un terreny que és del Josep Serra “el Guilaró”, i aquest el cedeix al

mestre perquè hi faci un hort. Els nens porten un arbre de casa seva i el planten, i en tenen

cura; també s’hi fa un gronxador, i uns camins amb rocalla. De vegades es fa la classe de

gimnàstica mixta, així com excursions i teatre. El mossèn organitza les caramelles, el dia de

Pasqua es va a cantar i ballar per les cases, on ens donen coses per menjar: galetes, ametlles

garapinyades, fins i tot la mona. I per beure, aigua o un porronet amb mistela o be vi bo. De

premi ens donen diners, també ous, que es venen i amb els diners obtinguts es fa un viatge.

E l 1965E l 1965E l 1965E l 1965 amb 18 nenes es donaven 8 cursos diferents

A l’hivernA l’hivernA l’hivernA l’hivern A l’estufa de llenya que està al mig de la classe li costa molt d’encendre, i al

matí s’han d’obrir les finestres, perquè no s’hi veu del fum que hi ha. Es porta la llenya a

trossos, uns 500 kgs per les dues escoles, són un total de 415 pessetes que paguen els nens amb

prorrata. També amb aquesta estufa s’escalfa la llet en pols a la tarda. La preparen els nens:

s’ha de dissoldre una part de llet per 7 d’aigua i remenar-ho molt en fred. Després s’escalfava a

l’estufa, si era hivern. Els nens, però, no ho remenaven gaire i era tot un grumoll. Cada

setmana li tocava fer la llet a un grup diferent.

40

E ls professors Juan L ópez i Pepita M oraleda han guardat sem pre E ls professors Juan L ópez i Pepita M oraleda han guardat sem pre E ls professors Juan L ópez i Pepita M oraleda han guardat sem pre E ls professors Juan L ópez i Pepita M oraleda han guardat sem pre un bon record del seu pas per M aiansun bon record del seu pas per M aiansun bon record del seu pas per M aiansun bon record del seu pas per M aians El matrimoni López – Moraleda va romandre a Maians durant set anys. La seva implicació en el

poble va ser molt gran, es podria escriure un llibre només d’aquella etapa. A Maians va néixer i

es va criar el seu fill Juan Pablo. També vàren venir-hi a viure els avis, jubilats.

Vàren trobar una càlida acollida dels maianencs, i van col�laborar en iniciatives culturals fòra

de l’àmbit escolar. Mossèn Guitart va engegar la cooperativa de treball tèxtil, i com que era

requisit necessari que les treballadores es forméssin en cultura general, els mestres van

encarregar-se de la seva formació.

Ja llavors, el professor Juan López va començar a utilitzar mitjans audiovisuals. Els alumnes

feien anglès a travers d’un programa de TV1. Feien excursion, jardí escolar, catecisme a

l’escola (impartit pel mossèn). També varen obtenir ajuts del ministeri en forma de llibres

gratuïts. A més de conservar un record molt intens i emotiu de la seva estada, han mantingut

sempre el contacte amb la gent de Maians.

41

E n m arxar hi ha alguns alum nes que opten E n m arxar hi ha alguns alum nes que opten E n m arxar hi ha alguns alum nes que opten E n m arxar hi ha alguns alum nes que opten per anar a escola a Igualada. E ls que rom anen a per anar a escola a Igualada. E ls que rom anen a per anar a escola a Igualada. E ls que rom anen a per anar a escola a Igualada. E ls que rom anen a

l’escola tenen ocasió de conèixer un altre sistem a força diferent de l’anterior. E ns ho explica l’escola tenen ocasió de conèixer un altre sistem a força diferent de l’anterior. E ns ho explica l’escola tenen ocasió de conèixer un altre sistem a força diferent de l’anterior. E ns ho explica l’escola tenen ocasió de conèixer un altre sistem a força diferent de l’anterior. E ns ho explica

l’A ngelina Serral’A ngelina Serral’A ngelina Serral’A ngelina Serra Vaig passar uns deu anys a l'escola de Maians, entre els seixanta i els setanta. En aquell

moment Espanya es despertava d'un mal son. Els ministres de l'Opus es feien càrrec de

modernitzar l'economia. Vaig aprofitar aquesta època de desenvolupament econòmic per

fer uns estudis que haurien estat impossibles 10 anys enrera.

Dels inicis, recordo de la classe de nenes de la Senyora López. Jo era molt petita i em

sembla que fins als 7 o 8 anys vaig fer essencialment dibuix, dibuix i més dibuix... Em

sembla que llavors hi havia encara una diferència en l'ensenyament dels nens i de les

nenes. Fins a 8 anys no sabia escriure ni llegir el meu nom, tot i que m'agradava d'anar a

l'escola i trobar-me amb nenes més grans que jo, tenien molta cura de mi. Em recordo

també del Parenostre abans de començar la jornada, i un altre record avui molt exòtic

sinó anacrònic, el d’un himne de cara a la bandera... Era una altra època.

Tot va canviar quan l'Angeles Catalunya Prado va arribar. Aquesta mestra jove,

dinàmica, era animada d'una voluntat de reformar el curs de la història... En pocs mesos

es va fer càrrec de fer-me recuperar el temps perdut.

Si no n’hi havia prou amb les hores d'escola, venia a casa meva, primer a jugar a cartes,

i després a fer-me repàs de totes les classes del dia. L'Angelines només tenia 20 anys i ja

42

tenia de veritat una responsabilitat d'adult. Vivia al poble, que l'havia adoptat com una

filla més. Tot i que tenia habitatge al mig del poble, li feia molta por de dormir-hi. Va

acabar dormint a Can Marc, on es sentia protegida.

Una de les altres idees de l'Angelines era d'organitzar uns transports escolars amb el seu

Seat 850, fins a Permanyer. A canvi menjava cada dia en una casa diferent. Els càstigs

també eren nous. Molt abans de les preocupacions de medi ambient ens feia treure totes

les herbes al voltant del col�legi. I el dissabte, la neteja del seu cotxe abans de tornar

sola al seu País Valencià nadiu.

Cada dilluns esperàvem que arribés amb retard. Però mai va faltar. A les 9 en punt

entrava a l'aula, després de 4 hores de camí.

43

Junt amb un altre personatge del poble, Mn. Bartomeu, l'Angelines em va ser una de les

persones que més han contribuït a fer el que sóc avui. Em van ajudar fins i tot a créixer

en autonomia (sortides a St. Pere de Castellfollit -"l'hostal del cordill"- campaments

etc.), a pensar que podia i devia anar més lluny, veure altres horitzons. En sortir de

l'escola als meus 13 anys, vaig anar a l'Acadèmia Igualada seguint un corrent llavors molt

general: les nenes es destinaven a fer de secretàries. Molt ràpidament vaig comprendre

que volia fer estudis. Després de dos anys a l'Acadèmia vaig entrar a l'Institut i tres anys

mes tard vaig esdevenir la primera universitària del poble, amb totes les dificultats

econòmiques i culturals que suposa una tal decisió, ja que no era una cosa assumida en

un poble, menys encara en el cas d'una nena. Però si que vaig tenir sort: el nivell de

l'escola em va permetre d’aconseguir els meus objectius sense cap problema.

Vull agrair l'existència de l'Escola de Maians, nascuda de la voluntat d'un grup de pares

d'alumnes que van fer seus els principis republicans d'educació. Van plantar la llavor del

nostre futur, que imaginaven millor que el seu. Som hereus d'aquesta història que ens

compromet a continuar la seva lluita. Gràcies a l'escola de Maians.

Angelina Serra Gomà

Després estan un any la Mª Delicias Martínez, i dos anys la Mª Cruz Palacio, i llavors va

arribar l’Heliodoro Pascual, que s’hi estaria quatre anys.

44

R ecords d’un antic alum neR ecords d’un antic alum neR ecords d’un antic alum neR ecords d’un antic alum ne

Jo vaig anar a l’Escola Unitària Mixta de Maians des del 1975 al 1983, vuit anys de la meva vida

que no es poca cosa, des dels 6 als 14 anys, anys que un intenta dedicar a posar les bases per a

una vida posterior, evidentment no sol sinó acompanyat per una sèrie d’adults (pares,

mestres,..) i vist el resultat les bases que vaig poder posar han estat prou sòlides, per tant crec

que aquest tipus d’escola és un recurs a mantenir podent analitzar-ho des d’algú que s’ha

dedicat a l’educació.

Per tant d’entrada agrair la feina a qui tenia una part de responsabilitat de conduir la feina

escolar crec que es de rebut, així la meva primera mestra Mª Cruz Palacio (cursos 75/76 i

76/77), el que més temps ens vàrem suportar Heliodoro Pascual Abad (cursos 77/78, 78/79,

79/80 i 80/81) i les que varen donar l’impuls final Mª Carmen Nieto Luis (curs 81/82) i Montserrat

Grima Bello (curs 82/83).

Quan algú em pregunta on vaig estudiar i intento explicar que era això de l’escola unitària mixta

començo per dir que es una escola petita de poble on estàvem tots els cursos junts però no

sempre barrejats.

Ens ajudàvem uns als altres, cadascú seguint el seu ritme però no oblidant al que tens al costat,

valor tan oblidat en la nostra societat actual. Érem poquets, durant la meva escolaritat crec que

mai vàrem passar de 10 alumnes, i el mestre podia estar més proper, però segurament li era

difícil haver de gestionar gairebé vuit cursos a la vegada, a més de dirigir l’escola.

45

Els dos primers mestres a més eren part del poble ja que vivien a la casa del costat de l’escola

ja que havien vingut de fora de Catalunya, la primera del Aragó i el segon de Castella; cosa però

que no dificultava que els hi atorguéssim l’autoritat com a mestres, ja que els pares ja

s’ocupaven de recordar-nos-ho (com no, en un poble el mestre, el rector i el metge eren

“personalitats” amb un pes específic per si sols).

E ls alum nes de l’escola am b el p rofessor H eliodoro “Crescen” E ls alum nes de l’escola am b el p rofessor H eliodoro “Crescen” E ls alum nes de l’escola am b el p rofessor H eliodoro “Crescen” E ls alum nes de l’escola am b el p rofessor H eliodoro “Crescen”

46

Recordar, recordar, recordo coses aïllades de dintre la classe i de fora, o records als que algú et

remet quan has estat més gran .

Recordo l’estufa dels matins freds d’hivern al mig de la sala i la llenya que hi anàvem posant del

llenyer del pati interior, el lavabo que hi havia al pati interior fred i solitari, la porta d’entrada

que sovint oberta situava la proximitat de l’entorn amb la dinàmica escolar, el pati que era el

carrer on muntàvem les nostres porteries per jugar a futbol, les clavegueres on ens perdíem, el

caminet d’anada i tornada on sempre trobaves una cosa per a perdre-hi el temps (cosa tan

necessària i que avui en dia sembla un sacrilegi).

Recordo un dia de festa per la mort del dictador on a la televisió només sortien imatges d’algú

mort amb gent al seu voltant.

Recordo els càstigs que feien servir (crec que més amb els altres que amb mi mateix) de genolls

amb els braços estirats amb diccionaris a les mans o algun regla que anava a les puntes dels dits

o estirades d’orelles sobretot amb l’Heliodoro ja que érem una mica la pell del diable. M’han

explicat que a la primera mestra les hi havíem fet passar de tots colors.

Recordo que les nostres excursions eren properes, gairebé com si no fos una excursió, ho teníem

tot molt a prop i només calia sortir per la porta a buscar-ho. Si que recordo haver fet alguna

cosa més extraordinària com era anar uns dies a Castellfollit del Boix dormint a Sant Pere, anar

a la platja (tot un luxe) o la sortida de fi de curs a vuitè amb el cotxe de la mestra. També

recordaré sempre que vàrem participar d’un concurs sobre l’evolució i el premi va ser baixar a

47

Barcelona al Palau de la Generalitat per a recollir un llibre, tota una experiència

També recordo certa contradicció de parlar a casa en català i a l’escola, els dos primers

mestres, només en castellà per la procedència però sobretot per les restes encara de la

dictadura. Recordo que l’Heliodoro per fer català ens deia agafeu aquest llibre en castellà i

traduïu-lo en català, poca cosa més recordo haver fet en català. Evidentment l’anglès ni veure’l

fins els dos últims anys. Això si que és una de les mancances que vaig trobar a faltar després

quan vaig anar a Igualada a fer Batxillerat, per contra crec que la formació com a persona és un

dels valors que proporciona aquest tipus d’escola

Bé, són els meus records, però segur que a algú altre l’ajudaran a remoure el seus records i fer

la petita història personal que tots necessitem. En això radica la gràcia d’aquest llibre que vol

recollir la memòria que compartim. Vet aquí una petita contribució.

Joan Muntané Seuba

48

Colònies a Sant Pere de Castellfollit, amb la mestra Carmen Nieto , la primavera de

1982

49

R ecords d’un antic alum neR ecords d’un antic alum neR ecords d’un antic alum neR ecords d’un antic alum ne

Us vull parlar del meu pas per l’escola de Maians i els records son molt dolços. Dels meus primers

anys us ho explico amb l’ajuda d’algun Casma (Full informatiu de Castellfollit del Boix, Maians i

Grevalosa) és una bona eina per conèixer l’historia dels nostre poble, doncs hi ha coses on el

record és una mica borrós.

Vaig començar anar a escola al curs 79/80 amb el professor Heliodoro “Crescen”, era un mestre

de l’antiga escola. Segur que més d’un dels que vam ser els seus alumnes el recordem per alguna

que altre “estirada d’orelles”. Feia les classes en Castellà i les activitats “extraescolars”

senzillament no existien. Res de sortides, ni de colònies. Aquest professor el vaig tenir dos

cursos. Els primers anys de la meva escolarització va ser en la que vam ser més alumnes en total

fins a 10, i als últims anys vàrem arribar a ser només 5.

El curs 81/82 va començar una època on els canvis de mestre eren anuals. Amb l’inconvenient

que això suposa d’adaptació, organització tan dels mestres, com dels alumnes i pares.

La Carme Nieto va venir el setembre del 81, acabada de sortir de la universitat i la seva primera

experiència va ser a la nostra escola.

L’octubre del 81 els alumnes de les nostres escoles van tenir l’oportunitat d’assistir els dissabtes

al matí a l’escola esportiva a Manresa, on practicàvem natació juntament amb d’altres esports.

El juny del 82 vàrem fer les primeres colònies a sant Pere de Castellfollit, on els nens vam

compartir 3 dies d’activitats.

El curs 82/83 va arribar la Montse. Amb ella al maig vam fer una trobada a l’escola de

Castellfollit, juntament amb l’escola de Fonollosa, on tots els nens vam compartir un dia amb

els següents actes: partit de futbol, dinar a Tinell, Fonollosa va fer una obra de teatre i

50

nosaltres vam preparar un ball.

Com a cloenda del curs, el juny del 83. Maians i Castellfollit conjuntament, vam oferir a pares i

familiars una representació teatral.

Curs 83/84 va arribar el Josep Manuel, amb ell es va intentar de potenciar l’intercanvi de

professors entre Maians i Castellfollit. Així cada professor un cop a la setmana donava les

assignatures en que estava més especialitzat, a l’altre escola.

Maig del 84 vàrem participar en un programa de radio a Radio Catalunya (Manresa) dedicat a les

escoles de Maians i Castellfollit.

Juny del 84 els nens de Maians i Castellfollit vam gaudir durant 3 dies d’unes colònies a Sallés

(comarca del Pallars Jussà).

També vàrem anar, aquell any només, a la trobada de final de curs de l’esport escolar a

Fonollosa.

El curs 84/85 vam tenir la mallorquina Mª Antònia. I com cada any tornàvem a tenir cares

noves.

Els meus dos últims anys 85/86-86/87 va venir el Diego Riera. Amb ell ja es van potenciar

l’intercanvi de professors i activitats entre les dues escoles. Campaments, maletins de laboratori

per fer experiències de Naturals, professors de suport. Ens va apropar les noves tecnologies,

vàrem tenir el nostre primer ordinador i més endavant va sorgir a partir d’aquest primer

ordinador, la revista Maianeta.

Moltes felicitats a tots els que per un o altre motiu tenen algun lligam amb la nostra escola. I

que per molts anys més en puguem gaudir. Pep Muntané

51

R ecords d’una antiga m eR ecords d’una antiga m eR ecords d’una antiga m eR ecords d’una antiga m estrastrastrastra

Han passat molts anys d’ençà que vaig fer de mestra a Maians, de fet, per mi, tota una

vida. Se’m fa difícil entendre que el temps no torna, que són 25 anys els que

m’allunyen de vosaltres i em costa retrobar-me amb la meva pròpia joventut.

Maians està sempre al bell mig del meu cor perquè cap altra experiència com a mestra

es pot comparar a la que amb vosaltres vaig viure. Aquell any ha estat únic i recordar-lo

barreja sentiments molt profunds.

Éreu 10 alumnes entre 4 i 14 anys; Eva la petita i Francisco el més gran. Entre mig tu

Josep, la Pilar i estaven l’Albert, i el Joan. De la germana de l’Eva no recordo i el nom i

oblido un parell més… però que vols, han passat tants anys!

Recordo amb molt d’afecte les vostres famílies i com em van acollir. Mai havia viscut a

pagès i envoltada de camps i d’arbres. Em feia por viure a la casa de mestra jo sola i a

52

Can Ton Tio em van llogar una habitació. Quan pujava cap a la casa i veia els ametllers a

l’hivern tenia un sentiment d’esgarrifança, les branques dels arbres pelades i tortes

sacsejaven el meu cos.

Aquell any va nevar, era el 1982-1983. Les famílies que vivien al costat de l’escola em

van dir que si no m’espavilava a tancar l’escola aviat quedaria envoltada de neu. Jo no

sabia el que això volia dir, doncs aquí a Castelldefels on jo visc això no ha passat mai;

vaig decidir posar-vos deures a tots i marxar capa a la casa de Pagès amb l’Eva i sa

germana. Si m’hagués esperat una mica més el cotxe no hagués pogut pujar pel camí i

tots plegats vam estar dos dies aïllats.

Recordo que era el centenari de la mort de Darwin i que la Generalitat organitzava un

concurs per treballar aquest esdeveniment. Aquell moment històric era de canvis

polítics, s’estava fent la transició i assentant la democràcia i a mi em feia por treballar

el model de l’evolució de les espècies en un poble tant petit i proper a la religió. Així

que vaig convidar al mossèn a que us expliques el seu punt de vista i també al metge que

hi havia llavors. Recordo que vam participar al concurs del Departament d’Educació de

la Generalitat i que el Joan va guanyar un premi. Vull que sapigueu que aquest fet no

l’he oblidat mai i que sempre he tingut un sentiment d’orgull molt gran, de vosaltres i

de mi mateixa.

Fa 25 anys que vaig ser la vostra mestra i tot i que m’he fet gran, com vosaltres, i tinc

una carrera molt llarga i la meva vida ha estat plena de llums i d’ombres, com la de

tothom, no he perdut mai, ni un bocí, la il�lusió per la meva feina i us dic de tot cor que

això és l’únic que el temps no m’ha pogut prendre.

Per Maians, per la seva escola i per la seva gent, una abraçada ben forta.

Montserrat Grima Bello.

53

Al 1985 arriba a l’escola en Diego Riera, un mestre a qui li agrada la innovació.

La informàtica entra a l’escola i, sobretot, es potencien les activitats amb l’escola de

Castellfollit del Boix, que havien començat al curs 81/82 amb l’assistència conjunta a les escoles

esportives. Els mestres d’ambdues escoles treballen de valent per acabar amb l’aïllament de

l’escola rural. Es comparteixen festes populars, sortides i colònies. S’intercanvien els mestres

per fer anglès i informàtica.

A l’estiu de 1990 s’elabora el projecte de la Zona Escolar Rural “El nus de Boix” amb les escoles

de Castellfollit del Boix i Maians, i es demana al Departament la constitució de la ZER. La mestra

de Castellfollit en aquell moment és la Glòria Majà , i en Jordi Vidal hi participa, encara que ja

és al CRP de l’Anoia. Al maig del 91 es torna a intentar formar ZER, aquesta vegada afegint-hi

les escoles d’ El Bruc i Castellolí, la ZER es diria “El nus de Boix i Castellbruc”. Tampoc no

s’aconsegueix. Caldrà esperar al 1999 en que l’escoles de Maians i Castellfollit s’integraran a la

ZER Bages.

En aquella època l’escola estava força vinculada al grup de mestres d’escola rural de l’Anoia:

participava en el grup de mestres d’escola rural de l’Anoia, on s’intercanviaven experiències i

materials, programaven activitats paral�leles, etc. També, els mestres de Maians i de

Castellfollit, en Diego Riera i en Jordi Vidal, participen activament en el Secretariat d’Escola

Rural de Catalunya (*): això contribueix de manera decisiva a la modernització de les escoles.

Aquests mestres també varen descriure l’experiència educativa que suposava l’intercanvi de

mestres entre les dues escoles en el llibre: Organització de Centres, experiències, propostes i

reflexions , coordinat pels pedagogs Serafí Antúnez i Joaquín Gairín). publicat per Graó

editorial.

54

.

Aquest llibre recull aspectes innovadors en organització de centres de tipologia diversa

55

L a M aianeta L a M aianeta L a M aianeta L a M aianeta (salpa cada divendres)(salpa cada divendres)(salpa cada divendres)(salpa cada divendres) En aquells anys ja es

van fer activitats

telemàtiques amb

altres escoles, com ara

la d’enviar les dades

meteorològiques, o una

activitat de contes per

Sant Jordi.

A Maians, utilitzant un

programa informàtic

que es deia “News”, es

fa un full informatiu

cada setmana amb

informacions de les

dues escoles,

esdeveniments del

poble, referències a

notícies d’arreu del

món, reflexions,

poesies, narracions

curtes, acudits,

dibuixos,

56

entrevistes...etc. Talment com un diari de debò. A més dels alumnes, hi participaven pares,

mares, avis i veïns, el mossèn, l’alcalde, etc.

La Maianeta va esdevenir una autèntica projecció de l’escola cap al poble, i del poble en

l’escola. La gent ja l’esperava, cada divendres. Fins i tot escoles de pobles veïns hi participaven

enviant notícies, textos o dibuixos per via telemàtica.

El treball constant en l’edició setmanal de la Maianeta es va fer mereixedor d’un premi “Baldiri

Reixach” l’any 1992.

A finals del curs 1991/1992 es va deixar d’editar setmanalment, per passar-ho a fer

mensualment, fins que es va deixar d’editar, doncs a l’estiu del 92 en Diego Riera es va

traslladar a Menorca.

Publicació al CA SM A d’en D iego, quan va m arxar:Publicació al CA SM A d’en D iego, quan va m arxar:Publicació al CA SM A d’en D iego, quan va m arxar:Publicació al CA SM A d’en D iego, quan va m arxar:

Ara, ja en temps de vacances escolars, voldria fer-vos cinc cèntims del que ha estat el curs escolar a les escoles de Castellfollit i Maians i també, si m’ho permeteu, donar una ullada personal al panorama de l’escolarització primària al nostre municipi. Jo diria que el curs 1991/92 s’ha caracteritzat respecte a altres anys per la disminució de l’edat mitja dels alumnes. Enguany no hi ha hagut alumnes del Cicle Superior (sisè, setè i vuitè) i sí, en canvi nenes de tres anys. Pel que fa a les activitats, a més de les que ha es fan des de fa temps voldria destacar les que han

relacionat els infants del nostre municipi amb alumnes d’altres escoles: -Al novembre vam celebrar Santa Cecília conjuntament amb les escoles de El Bruc i Castellolí. La festa es va celebrar a Castellfollit i a més d’un vídeo sobre La Flauta Màgica de Mozart, vam presenciar un concert en directe de música clàssica (violí, contrabaix i tuba). També amb aquestes escoles, durant el segon trimestre, vam visitar Barcelona: al matí una ludoteca (casa per jugar) i a la tarda vam anar al Teatre de l’Aliança. -El tercer trimestre, com també ja és habitual, vam fer les colònies, aquesta

57

vegada amb els Set Nans de Rajadell. No han estat aquestes les úniques activitats, però valguin per a destacar alguns aspectes de la tasca de relació amb l’exterior. Ja per acabar i tenint en compte que aquest curs ha estat el darrer par a mi aquí a Maians (i han estat set!), voldria dir-vos la meva respecte al tema escolar. Amb freqüència hem vist el desinterès governant el manteniment físic de les escoles...vosaltres mateixos heu pogut comprovar la degradació dels edificis, especialment a Maians però també a Castellfollit, i no hi ha prou amb posar pólvores sobre les ferides si aquestes no s’han desinfectat abans. Aquesta ha estat al meu entendre la política local escolar durant un bon grapat d’anys molt a pesar nostre. I les culpes no se les podem tirar a la Generalitat perquè d’aquesta hem rebut el que ens pertocava. Durant massa temps no hem tingut on jugar, i el tub de l’estufa ha caigut també massa vegades i... Sembla però que d’un temps ençà, la veritat, des de que se’n cuida el nou alcalde, les coses han canviat i força. Hi ha una nova sensibilitat que ha permès encarar els problemes reals. Al municipi tenim dues escoles però el seu funcionament s’acosta més al d’una sola escola amb dues aules. El problema de la poca matrícula a Maians no existeix a Castellfollit on hi ha un important número

d’alumnes menuts. Fins ara els nens i nenes ja els agrupàvem per edats a l’hora d’algunes matèries i es pot pensar que aquesta agrupació serà convenient d’extendre-la a més àrees del currículum escolar per tal d’obtenir el màxim de beneficis pels alumnes... Diego Riera –mestre-

58

Al curs 1992/1993 van quedar només cinc alumnes. L’escola perillava de ser tancada. Durant

aquell curs hi va haver de mestre en Ramon Atcher, i l’alcalde era en Josep Rius. Van veure

que, així com a Maians hi havia pocs alumnes, a Castellfollit n’hi havia força, i van idear la

solució d’agrupar els nens i nenes per edats: fins a 7 anys anirien tots a l’escola de

Castellfollit, i desprès anirien a la de Maians. Així, cada alumne faria el parvulari i el Cicle

Inicial de Primària a l’escola de Castellfollit, i de tercer fins a sisè aniria a l’escola de

Maians. En reduir el nombre de nivells a l’aula també augmentaria la qualitat

d’ensenyament. En aquell moment encara hi havia alumnes de setè i vuitè, però se sabia que

serien pocs anys. Van proposar la solució a l’Ajuntament, a l’Associació de Pares i Mares, i

van exposar-ho a la Inspecció Educativa. Tothom hi va estar d’acord, i a partir del curs 93/94

ja es va aplicar, i així es continua fent.

Després d’en Ramon Atcher ve la mestra Maribel Giró, durant els cursos 93 a 95.

E ls cinc a lum nes que E ls cinc a lum nes que E ls cinc a lum nes que E ls cinc a lum nes que

h i havia a l’escola el h i havia a l’escola el h i havia a l’escola el h i havia a l’escola el

curs 92/93curs 92/93curs 92/93curs 92/93

59

L a veu del m estreL a veu del m estreL a veu del m estreL a veu del m estre Maians, curs 1992-1993

Érem, em sembla, l’escola més petita de Catalunya: dues nenes, tres nens i el

mestre. La Nina Ros i Rangel, el seu germà Oriol Ros i Rangel, la Laura Puiggròs i Felip,

el seu germà Llorenç Puiggròs i Felip, l’Albert Bernades i Vallès i el mestre Ramon

Atcher i Bajona.

L’escola feia olor de bosc, de llenya, de romaní ... Tenia una vida i una pau

envejables. Recordo l’Àngel, que ens portava la llet, acabada de munyir i la Neus obrint

les carmanyoles a l’hora de dinar.

Un dia a la setmana, pujàvem tots a l’escola de Castellfollit i compartíem, entre

moltes altres coses, l’anglès, la música i el futbol.

Llavors hi havia d’alcalde en Josep Rius. El recordo com una persona afable, amb un

tarannà ple d’il�lusió i amb una estima molt gran al poble de Maians i al país. El Josep

sabia molt bé que l’escola no es podia tancar, ja que era vital per al poble. Precisament

va ser aquest curs, quan es varen fer els primers passos cap a la unió de les dues

escoles: Maians-Castellfollit del Boix. És de justícia dir que en aquell moment hi havia

per part de la Conselleria d’Ensenyament una gran deixadesa envers les dues escoles.

L’any 1992 encara calia conscienciar a molts pares i mares, que l’escola rural té

unes possibilitats d’aprenentatge i educació, úniques i privilegiades.

Espero que la meva curta estada a l’escola servís per deixar-la millor i que els nens

aprenguessin, sobretot, a ser unes bones persones.

Desitjo a l’escola de Maians-Castellfollit del Boix un futur ple de vida i esperança.

Ramon

60

61

Com ença la nova etapaCom ença la nova etapaCom ença la nova etapaCom ença la nova etapa

Els dos primers cursos a Maians hi havia la mestra Maribel Giró, i a Castellfollit la mestra Leo

Xandri. Com que eren del mateix poble, amigues i de família, es coordinaven a la perfecció.

Aprofitant que els divendres van a piscina, els alumnes de les dues escoles es queden junts a

Castellfolit i assagen una obra de teatre, de la qual en faran dues representacions en acabar el

curs.

La novetat del transport amb furgoneta obre moltes possibilitats d’estudiar el medi directament,

se surt força a la natura. Es fa un treball de camp per lluitar contra la processionària instal�lant

casetes per ocells depredadors d’aquesta eruga, i se’n fa un seguiment. El material el

proporcionava el Departament de Medi Ambient de la Generalitat.

L’Àngel Rangel, el conductor de la furgoneta s’encarregava d’anar-lo a buscar. Això es fa durant

tres anys. A la primavera del 97 es torna a lluitar contra la processionària, posant trampes de

feromones.

El curs 94/95 es pinta el mural del mussol que hi ha a la paret est de l’escola.

62

R ecords d’una antiga alum naR ecords d’una antiga alum naR ecords d’una antiga alum naR ecords d’una antiga alum na

Va ser a l’inici del curs 1993/94, quan jo tenia de cursar 7é d’EGB que van decidir

unificar les dues escoles per tal que no tanquessin l’escola de Maians, que no arribava al

mínim d’alumnes per restar oberta. Així, els alumnes a partir de 3r de primària havíem

d’anar a Maians i els més petits a Castellfollit.

En un principi no hi vam estar gens d’acord ja que l’escola de Castellfollit era on havíem

anat tota la vida i pels pocs anys que ens quedaven abans no tinguéssim d’anar a

l’institut volíem quedar-nos-hi. També hi havia el tema del desplaçament, que com ara

jo que ja tenia cinc quilómetres de casa a Castellfollit només faltava que ara ens fessin

anar encara més lluny, a l’escola de Maians.

Però de mica en mica vam anar veient que aquest canvi era positiu per a nosaltres ja

que no hi hauria tanta aglomeració d’alumnes de diferents cursos en una sola escola on

hi havia una sola professora que no podia estar per tots.

A tot això cal afegir que aquell any també hi va haver canvi de professores i a Maians va

venir la Maribel Girò una excel�lent professora, amb la qual vaig aprendre més que en

tots els anys anteriors. Tots els alumnes teníem una molt bona relació amb ella i això

feia que hi hagués molt bon ambient a l’escola.

En resum, que ens va costar d’assumir el canvi però un cop el curs va anar avançant ens

va arribar a agradar i tot. Érem més tots de la mateixa edat, la professora podia estar

més temps per nosaltres i nosaltres aprendre molt més. I pel que fa al desplaçament al

final ja ens hi vam acostumar i ens agradava i tot ja que el senyor Rangel que era qui

ens feia el transport amb la seva furgoneta cada dia ens explicava noves històries totes

molt interessants i divertides. En guardo un molt bon record d’aquells dos anys.

Lurdes Oller Pons

63

E ls prim ers alum nes que van baixarE ls prim ers alum nes que van baixarE ls prim ers alum nes que van baixarE ls prim ers alum nes que van baixar

La veritat, el traspàs d' una escola a una

altra em va resultar un gran canvi, ja

que et sents més important al veure que

vas creixent i passes d' una escola de

petits a una escola de grans.

El primer dia, encara m' en recordo, tot

era nou per mi: la classe, el curs, la

mestra, la senyora d' escalfar els dinars,

el transportista. Els cursos cada vegada

eren més difícils. Els companys, com que

eren els mateixos dels altres anys, ja hi

estava acostumada. L' únic que canviava

era el lloc.

Per mi han estat uns dels millors temps

que he passat, sempre quedaran en el

meu record.

Cada vegada que recordo aquesta

escola, m’omple un somriure.

Cristina

Me’n recordo dels primers dies. El principi era un canvi molt gran, erem els primers que vam

començar a baixar amb la furgoneta del Rangel a Maians. Tots erem molt tímids, no dèiem

res. Teníem la Maribel de professora, el 1r. dia era una mica d’explicació pels que érem nous.

Coneixiem els nens de l’escola de Maians perquè ens reuniem per anar a la piscina el

divendres.

Al pati jugàvem a futbol. La Sònia era la portera i una vegada l’Albert va tirar un córner i li va

torçar la mà a la Sònia. Jordi

64

L’escola de Maians ha representat per a mi un moment molt important on he compartit moles

experiències en les quals he après realment a valorar les coses petites que ens ofereix la vida. Aquelles

coses en les quals potser no hi posem cap especial atenció, però que el pas del temps ens fa donar

compte de la gran transcendència que poden tenir en el dia a dia de la nostra vida.

En aquesta escola, he pogut descobrir el meu ideal pel que fa a l’educació, una educació

individualitzada, on hi hagi una diversitat en els educands, on la paraula educació no vulgui dir

transmetre sinó gaudir i aprendre, on qui ensenyi no sigui només el mestre, on es treballin els valors

com la solidaritat, la cooperació i el respecte com a pràctica diària... Escola de Maians, una escola que deixa petjada. Judit

65

L ’À ngel de la “furgo”L ’À ngel de la “furgo”L ’À ngel de la “furgo”L ’À ngel de la “furgo”

Diversos nets de l’Àngel han estat alumnes de l’escola des del 1986 fins al 2000. Viuen a Cal

Carles, del Bruc, prop de Maians. L’Àngel els porta i participa en la vida de l’escola. Com que té

vaques, durant uns anys els porta llet fresca cada dia per esmorzar.

Quan, al curs 92/93 es decideix que els alumnes petits vagin a Castellfollit i els alumnes grans a

Maians, es compta amb ell per al transport, i el fa durant 12 anys. No és un transport escolar,

sinó un acord entre les famílies per ajudar-se a portar els nens, si cal. També els porta a les

sortides al bosc amb la seva furgoneta, col�labora amb el professorat si és necessari. Per als

alumnes és un referent més. Els mestres i les mestres troben en ell un company que els anima en

la seva feina diària. Dinamitza l’activitat de les casetes per a ocells, organitza i convida cada

curs a un dinar al bosc, coincidint amb la feina de seguiment d’aquesta activitat. Al curs 98/99

motiva i ajuda a recollir i fer el “Llibre dels somnis”: un opuscle que es va fer aquell curs

recollint els somnis dels alumnes.

Amb l’Àngel hi pots comptar

sempre: per fer feina, per ajudar

a organitzar, etc..

66

L ’aucaL ’aucaL ’aucaL ’auca Al gener del 1997, donat que hi ha 17 alumnes, el Departament d’Ensenyament envia un altre

mestre a mitja jornada, en Josep Mª Martín Sánchez. Es pot atendre millor l’alumnat. Aquest

mateix any els 17 alumnes que hi havia a l’escola elaboren l’Auca de Castellfollit del Boix,

Maians i Grevalosa, de la qual l’Ajuntament en paga l’edició i es reparteix a cada casa.

A l’estiu del 1998 es posa la calefacció i s’arregla la teulada, i al 1999 es fa una reforma més

gran en que s’acaba d’arreglar la teulada, es fan els lavabos nous i s’arreglen el menjador i la

cuina.

El mestre Josep Mª hi estarà dos cursos, fins que al curs 1998/1999 ja hi ha 19 alumnes i ve la

mestra Graci Martínez a jornada completa. En aquests cursos que a Maians hi havia dos mestres i

a Castellfollit un, el segon mestre de Maians anava a fer algun suport a Castellfollit (no era

obligat, era un acord de les escoles).

L a llar d’infantsL a llar d’infantsL a llar d’infantsL a llar d’infants Durant els cursos 97/98 i 98/99 es

comparteix l’edifici de l’escola amb la

llar d’infants municipal. Això

contribueix a donar més vida i alegria a

l’escola. A la primavera del 99, fins i

tot anem de colònies junts a Coma-

ruga. La llar d’infants hi serà durant

dos anys.

67

68

Aquesta auca va ser elaborada pels alumnes de l’escola. La història ens la va explicar

en Josep Rius, que llavors era l’alcalde. A l’escola érem 17 alumnes, cadascun va fer un quadre

i un va fer el títol. L’Ajuntament en va fer la impressió i se’n va donar un exemplar a cada

casa.

69

E lsE lsE lsE ls xics de la llar xics de la llar xics de la llar xics de la llar

d ’infants i la seva m estra, d ’infants i la seva m estra, d ’infants i la seva m estra, d ’infants i la seva m estra,

l’Isa, la N eus del l’Isa, la N eus del l’Isa, la N eus del l’Isa, la N eus del

m enjador, l’À ngel de la m enjador, l’À ngel de la m enjador, l’À ngel de la m enjador, l’À ngel de la

furgoneta i els m estres furgoneta i els m estres furgoneta i els m estres furgoneta i els m estres

Josep M ªJosep M ªJosep M ªJosep M ª

i Carm ei Carm ei Carm ei Carm e

Colònies 1997 a Castellar de Colònies 1997 a Castellar de Colònies 1997 a Castellar de Colònies 1997 a Castellar de

n ’H ugn’H ugn’H ugn’H ug

70

Notícia al diari de la primera trobada

de la ZER Bages, la primavera del

2000 a Castellfollit del Boix

Trobada de

les escoles de la ZER

Bages al 2003 a Maians

71

Al setembre del 1999 encara hi ha dues mestres de plantilla, ve la mestra Carme Balet.

També al setembre del 1999 comença el treball conjunt amb la ZER Bages. Tots els mestres de

la ZER participem en la jornada d’escola rural que té lloc a la Universitat de Vic, al setembre

d’aquell any. El maig del 2000 es fa la trobada de la ZER Bages a l’escola de Castellfollit del

Boix, en la tothom s’hi implica a fons: mestres, alumnes, famílies, veïnat, Ajuntament, etc.. Al

2003 aquesta trobada es farà a l’escola Maians, amb la mateixa implicació de tota la comunitat

educativa, el Bibliobús Cavall Bernat i el Consell Comarcal del Bages que financia la Gimcana

del reciclatge (tema de la trobada). Al 2006 la trobada de ZER es tornarà a fer a Castellfollit

del Boix, i torna a resultar un èxit d’organització amb l’esforç de tothom, especialment de

l’Associació de Mares i Pares.

A partir del curs 2000/2001 ja hi torna a haver només una mestra de plantilla, doncs ja hi ha

també les mestres itinerants de la ZER Bages que fan les especialitats de música, anglès,

educació física i educació especial.

Al maig del 2002, amb els companys de la ZER Bages, es participa en el programa “Escoles

Viatgeres”, es va a Lleó. Després s’anirà a Madrid el 2004, a Andalusia el 2005, i a Astúries el

2006. Cal recordar que ja s’havia participat en aquest programa al 1986, any en que es va anar a

Salamanca.

72

Escoles Viatgeres, a Madrid el

2004

Escoles Viatgeres, a Andalusia el 2005

Escoles Viatgeres, a Astúries el 2006

73

Trobada d’antics alum nes, prim avera 2003Trobada d’antics alum nes, prim avera 2003Trobada d’antics alum nes, prim avera 2003Trobada d’antics alum nes, prim avera 2003 A rticles publicats al CA SM A :A rticles publicats al CA SM A :A rticles publicats al CA SM A :A rticles publicats al CA SM A :

FESTA DELS EX-ALUMNES DE L’ESCOLA DE MAIANS

Som un grup de ex-alumnes de l’escola de Maians, que ens hem animat a fer una trobada dels que havien anat a l’escola. Tot va començar quan fa uns set anys antigues alumnes vàrem proposar que seria bonic retrobar-nos per celebrar els anys viscuts. Ens vàrem trobar a Igualada, en un restaurant, i hi assistírem totes. Va ser un gran èxit, i amb moltes ganes de tornar-hi una altra vegada. Degut a això, vam pensar que seria bonic repetir, però ara fer-ho tots junts, “nois i noies”, amb acompanyants, mestres, mossens… i al poble de Maians. Ara només cal esperar que el dia 6 ens faci un bon dia ja que tothom està molt il·lusionat!

Que visqui la nostra Escola

Com es pot veure en aquesta foto, són molts els alumnes que varen estudiar a l’escola de Maians. Gairebé no hi cabem tots. Al llarg dels 50 ultima anys van passar-hi molts nens i nenes qui es varen fer homes i dones responsables. Com ho va dir en Josep en les seves paraules de cloenda: “Avui som el que som gràcies a l’educació rebuda dels nostres pares i dels nostres mestres”. Una convicció forta que tots vàrem compartir durant aquesta diada del 6 d’abril. Jaén, Barcelona, València, Burdeos, etc… antics

mestres i alumnes van acceptar de fer, per alguns molts quilometres per venir. Tornar a veure cares antigues però mai oblidades ni desconegudes és una experiència inoblidable. 10, 20, 30, 40, 50 anys més tard potser les fisonomies van canviar una mica, però els sentiments queden intactes, com si no hagués passat el temps. Calia veure la gent que discutia a la Plaça de l’Era abans d’entrar a la Missa. Una missa emocionant celebrada per en Mn. Josep i els seus antics escolans, tots antics alumnes de l’Escola de Maians i en Mn. Màrius. L’exposició dintre d’una classe dels anys 50 o 60 reconstituïda especialment va ser de molt interès. Fotos d’època, llibres escolars d’abans totes les reformes de l’època post franquista. Uns testimonis per a nosaltres mateixos molt importants de la nostra infància, però també i potser més, pels nostres fills, que es varen poder interrogar i descobrir aspectes de la vida dels seus pares quan tenien la seva edat. Aquest tipus de trobada va tenir una funció de transmissió de valors de generació en generació com ho va destacar Mn. Josep juntament amb els Sr. López. Què dir més? El cor sent moltes coses que les paraules escrites d’un article no poden acabar d’expressar. El moment del dinar es va fer molt curt i queden encara moltes coses per compartir i viure junts. Potser en una propera trobada… Per la meva part voldria donar les gràcies a totes les persones que van fer possible aquesta diada i els hi donaria com a nota: “SOBRESALIENTE”.

Angelina Serra

74

6 d’Abril!! Aquesta va ser la data que van decidir, per fer la gran trobada de tots els nois i noies i professors, que durant més de quaranta anys, vam anar passant per les Escoles de Maians. Han sigut grans canvis: de generacions, com també polítiques, els que ha viscut aquesta Escola al llarg de tants anys. Primer eren dues: una pels nens i una altra per les nenes, i tant concorregudes. Després es veieren obligats a formar-ne una de mixta. Perillaven fins i tot per falta de nens. També han sigut molts els professors que hi ha anat passant al llarg d’aquest anys.

Per això un grup d’ex-alumnes decidirem l’engrescadora idea de trobar-nos tots junts un dia per recordar aquells anys passats junts. Durant quatre mesos ho hem anat madurant, buscant adreces, retrats, treballs i tota mena d’informació possible per fer d’aquesta data un dia ben entranyable de retrobament. He de dir que han estat uns diumenges molt divertits recordant bells temps. Esperem que tots i totes ens ho puguem passar molt i molt bé. Rosa Reixachs

CA SM A , prim avera 2003CA SM A , prim avera 2003CA SM A , prim avera 2003CA SM A , prim avera 2003

75

A la trobada d’exalumnes del 2003 hi van assistir molts alumnes i mestres. El professor Juan

López i la seva esposa, Pepita Moraleda, ens van oferir una col�lecció de poemes dels quals

n’hem sel�leccionat quatre:

M A I A N S

Maians, poble petitet

molt acollent... Capvesprades melangioses, quan el sol

entre les ombres s’anava... Postes de sol vermellenques

que el paisatge enlluminaven. No hi ha rius cabalosos, mes sento la meva sang

que es desborda del meu pit sortint per varis canals...

Jo tinc cinc fills com cinc sols d’una clara llum radiant.

El meu cor sempre es quedava amb els arbres de la vall, amb els ametllers en flor

quan es feia massa tard ... La seva puresa evoco, a la fi de la jornada,

recordant els dolços somnis de la mare Inmaculada, la Verge que de el cel

vetlla per aquell que ama.

Pepita Moraleda

JUAN PABLO ANDRÉS

(Su bautismo en Maians)

Delante de la pila bautismal

El tapix presidió la ceremonia

Y en lengua catalana fué memoria

El hacerle cristiano habitual.

Fué grabada de forma original

Con lengua castellana supletoria,

y el Espíritu Santo con su gloria

le marcó con poder sacramental.

El bautista le infunde austeridad,

Y Picasso y Neruda amor al arte,

Pablo sexto preside Cristiandad,

Pau casals y su música, comparte

Con Andrés, el apóstol de verdad:

El patrón de Maians que amor reparte.

- - - - - - - - - - - -

Fué su nacer un gozo de ansiedad

y eclosión de alegría al bautizarle. (Javier Lagar Marín)

Juan López Mira

76

M A I A N S (III)

(L’escola)

En l’aula que és molt ampla i lluminosa gresol de l’infantesa i joventut,

es fonen en joiosa plenitud les lliçons d’eficàcia prodigiosa

L’ametller té una flor meravellosa i es cobreix de verdor amb promptitud,

És la seva fragància excelsitud de riquesa local esplendorosa.

L’escola, brollador de la cultura, comunica la ciència de la vida.

En l’infant deixa emprenta que perdura, aconseguint, del fruit la recollida. Els mestres ja visqueren l’aventura Donant el seu amor sense cap mida.

(Javier Lagar Marín)

Juan López Mira Traducció del castellà de Pepita Moraleda

M A I A N S E V O C A D O R (V)

(Soneto acróstico)

Mundo rural de viña y almendral A la vera del Gossem tan altivo I nmerso en el Bages con su cultivo Al lado de Igualada servicial. Naces en un pasado inmemorial... Sigues vivo con todo tu atractivo: El silencio de paz tan sugestivo Volando por tu mente liberal, Ocupando tu tiempo cada dia Cultivando la tierra tan feraz, Amándola con toda tu energia, Dando amor con sincero gesto audaz... Observar el paisaje ¿Que alegría Recordar en silencio tanta PAZ!

(Javier Lagar Marín)

Juan López Mira

77

E l diari ha parlat de nosaltresE l diari ha parlat de nosaltresE l diari ha parlat de nosaltresE l diari ha parlat de nosaltres

78

Im atges del darrIm atges del darrIm atges del darrIm atges del darrer reportatge que ens va fer R egió 7er reportatge que ens va fer R egió 7er reportatge que ens va fer R egió 7er reportatge que ens va fer R egió 7

79

Quan hom llegeix aquesta publicació que teniu a les mans, veu que al llarg

d’aquests 75 anys s’ha anat fent escola seguint diversos models, ni millors

ni pitjors, només adaptats al seu temps. Però sí que hi ha un tret

característic que es manté gairebé al llarg dels 75 anys: hi ha un sol

mestre per atendre els diferents nivells de l’aula. I aquest fet diferencial,

que està present des del Sr. Hernández fins a una servidora, fa que el

mestre o la mestra s’adaptin a les dificultats, i s’hagin d’implicar força en el seu paper a

l’escola.

Una altra línia comú que es va copsant és la confiança que els pares, el poble,

l’Ajuntament, han dipositat en l’escola. El mestre o la mestra podia agradar més o

menys, però l’escola com a institució ha estat per sobre de preferències.

Ara bé, no tot és tan igual. Podem acceptar que la modernització dels mètodes o l’ús de

les noves tecnologies només són una millora formal, però ... la influència de l’escola

sobre els nois i noies també s’ha mantingut igual d’eficaç? Això no ho veig tan clar,

l’escola rep un munt d’influències, ja no és aquell món segur de fa trenta o més anys.

Però ara més que mai ha de complir la seva funció educadora. En aquesta època en que

a vegades als adults ens costa trobar el nord del nostre paper educador, i els infants

sovint són instruïts a través de la publicitat, ara és necessària una escola sòlida, que

gaudeixi de la confiança de la societat i que ofereixi als infants un bon àmbit per créixer

Carme López Iglesias, mestra de l’escola

80

Sortida al Museu Comarcal de Manresa

Parc de l’Agulla

81

82

Q uQ uQ uQ ueeee m ai no ens m anqui una escola per aprendre, créixer i com partir. m ai no ens m anqui una escola per aprendre, créixer i com partir. m ai no ens m anqui una escola per aprendre, créixer i com partir. m ai no ens m anqui una escola per aprendre, créixer i com partir.

83

TEMPS D’ESCOLA, UN MUNT DE RECORDS L’aniversari d’una escola com la de Maians, a part de la mirada de cadascú cap allò que va ser i va viure, és una mirada col·lectiva cap a una etapa del poble i la seva gent, molta de la qual va créixer i va aprendre en el marc d’aquesta comunitat educativa. En el fons es fer història i deixar-la per escrit. Permet fer una donació de molt de valor a les generacions futures. Celebrar aniversaris sempre et permet mirar cap enrera i recordar allò que va ser. A mi personalment, que sempre dic que em costa recordar-me de coses de quan era petit, m’ha permès fer l’esforç de pensar-hi i treure la pols a coses que encara puc conservar o que algú ha fet per conservar (la meva mare) d’aquella època. Joan Muntané Seuba COL.LABOREN