Hola,

Sóc Estefania i us contaré la meua història, amb la qual podreu comprovar

que aquesta sí que és la d’una relació 10.

Tot va començar fa 4 anys, quan portava la vida més normal del món pel meu poble, Alqueries,

treballant i passant bona resta del temps amb la colla d’amics i amigues. Així passaven els dies, i

axí arribaven els nadals i les primaveres, les tardors i els calorosos estius. I els nadals....

I com cada any, aquelles vacances de Nadal pensàrem de passar-les a un poble diferent, a la

muntanya, ben lluny, que de platja ja en tenim prou! I mirant, buscant i debatint vam acabar per

triar Cinctorres com a destí oficial per passar el capdany, un poble petit, tranquil i alhora bonic,

encantador. Així, llogarem una casa i ferem les maletes; ja estava tot enllestit fins que dos dies

abans del dia assenyalat, va cridar la senyora que ens llogava la caseta i ens va xafar el pla per

complet: de repent, amb excuses i disculpes mil, no ens podia llogar la casa!

Mare, mare, quin disgust!! Vaja, quin començament d’any més i més sonso ens esperava pel nostre

poble!! Però com que l’esperança és l’últim que es perd, encara vaig tenir esma de telefonar a algun

altre poble per veure si podiem arreglar la destrossa. I són aquelles coses que passen, que així va

ser, a la fi, el destí no va ser Cinctorres però va ser Vilafranca, i no va haver de modificar gens les

maletes, valien les mateixes plenes de roba molt groixuda i de molta il·lusió.

Hola,

Jo sóc Manolo, i ja que parlem dels Nadals us diré que sóc més casolà. En aquestes dates m’agrada

estar amb la família, i com que d’altra banda al meu poble sempre es monten unes bones orquestres

per la nit de Capdany, aleshores puc disfrutar de la família i alhora fer la meua festa amb els

amics. I així us explicaré que fa uns anys... Fa uns anys que la meua vida, de cop, va canviar.

Tot va començar fa 4 anys, quan portava la vida més normal del món pel meu poble, Vilafranca,

treballant i passant bona resta del temps amb la colla d’amics i amigues. Així passaven els dies, i

axí arribaven els nadals i les primaveres, les tardors i els calorosos estius. I els nadals....

I com cada any, aquelles vacances de Nadal pensàrem de passar-les al poble.

I així, va ser aquella nit, quan els destins es van entrecreuar i vaig conéixer la persona més

meravellosa del món. Entre tota la gent que hi havia a l’orquestra, entre joves i menys joves, estava

allà la bella Estefania. Així que la vaig veure vaig saber que no podria separar-me d’ella mai mes, ni

que fos pels 100 quilòmetres de distància que allunyaven el meu domicili del seu.

Els nadals van passar ràpid; però el somni continuava, sovint ens cridavem per telèfon i sempre que

podiem intentavem veure’ns. Encara que això darrer era més difícil. Era molt difícil. I jo ja no podia

continuar més temps tant lluny. L’única opció que ens quedava llavors, era canviar-nos de domicili,

l’un o l’altre, i vaig decidir de fer-ho jo. Vaig deixar la feina i vaig deixar la família, però la

compensa de tot allò era molt gran. En arribar a Castelló, on encara visc, no va resultar-me difícil

trobar feia. De sobte, la meua vida era un somni convertit en realitat!

Tot i això, amb el pas dels dies, també ens ha tocat la crisi. I sóc part del percentatge dels tant i tants

parats que cada dia anuncien per tots i cadascún dels mitjans de comunicació.

Però sóc un parat feliç, perquè amb Estefania la vida no és dura sino tot el contrari. Com que ella sí

que treballa, sempre l’envolta una alegria i una bona energia que em trasmet. És per això que fins i

tot hem decidit de casar-nos, i ho farem l’any que ve, el 26 de març. És una cosa que tenim moltes

ganes de fer, tenim ganes de compartir les nostres vides! Pensem que, tot i la situació que ens envolta,

el nostre amor pot més que tota la resta.

I amb això ens acomiadem. Simplement voliem compartir amb vosaltres la nostra història, i amb ella

la felicitat que ens envolta.

Gràcies per escoltar-nos, o per llegir-nos.

Una abraçada.

Manolo i Estefania.