El feminismeMargot Pujal

L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport del Departament de Cultura de laGeneralitat de Catalunya i la col.laboració del Departament d'Universitats, Recerca i Societatde la Informació.

Coordinació editorial: Lluís LópezEdició: Jordi Pérez ColoméDirecció editorial: Lluís Pastor

Disseny del llibre i de la coberta: Natàlia SerranoLa UOC genera aquest llibre amb tecnologia XML/XSL.

Primera edició en llengua catalana: desembre 2005© Margot Pujal, del text© Editorial UOC, d'aquesta edicióAv. Tibidabo, 45-47, 08035 Barcelonawww.editorialuoc.comImpressió: ReinbookISBN: 84-9788-375-6Dipòsit Legal: B.45.722-2005

Cap part d'aquesta publicació, inclòs el disseny general i la coberta, pot ser copiada,reproduïda, emmagatzemada o transmesa de cap forma, ni per cap mitjà, sigui aquest electrònic,químic, mecànic, òptic, gravació, fotocòpia o qualsevol altre, sense la prèvia autorització escritadels titulars del copyright.

2

Què vull saber

Lectora, lector, aquest llibre li interessarà si vostèvol saber:

· Quines han estat les fases històriques del movimentfeminista.

· Quines han estat les veus principals del feminisme.· Què ha aconseguit el feminisme.· Quin és el debat teòric feminista contemporani.· Què són els estudis de gènere o estudis de la dona.· Com ha criticat la teoria feminista la concepció clàssica

de la ciència.· Quina diferència hi ha entre sexe i gènere.· Quins són els malestars pendents en l'agenda actual del

moviment feminista.

3

4

Índex de continguts

Què vull saber 3

Què és la normalitat 6

EL FEMINISME COM AMOVIMENT

12

Despertar una consciència crítica 12Una breu història 20Un 'nou' moviment social? 33La qüestió de la transformació social 37

EL FEMINISME COM A TEORIA 50

L'impacte en les ciències socials 50Les xarxes del saber 54Mecanisme per a l'emancipació 58Gènere sexual enfront de sexe 70Les relacions entre el gènere i la ciència 75Un dispositiu de deconstrucció 78L'agenda contemporània 83

Bibliografia 85

5

Què és la normalitat

Sabem que la manera com vivim avui dia és moltdiferent de la manera com han viscut generacionsanteriors. Els nostres pares, avis i besavis, peròsobretot les nostres mares, àvies i besàvies han tingutestils de vida diferents. Segurament, el nostre estil devida en altres moments històrics era gairebéimpensable. Això vol dir que la majoria de la gentl'hauria considerat aberrant. Ho il lustra el fet, perexemple, que durant la primera meitat del segle XX noes preveia la capacitat o la intel ligència de les donesper estudiar, per la qual cosa algunes dones es vanhaver de disfressar d'home per poder accedir alsestudis universitaris, sabent que arriscaven la sevaintegritat física o moral si eren descobertes. O, si anemmolt més lluny en el temps, podem recordar les"bruixes" de l'edat mitjana, que eren perseguides icremades perquè tenien una situació personal, unesidees i unes pràctiques diferents de les oficials. O bé elfet que un treballador assalariat del segle XIX, alprincipi de la industrialització, no tenia dret ni avacances, ni a una jornada laboral ni a un sou regulatsper conveni, sinó que depenia totalment de la voluntati els desigs del seu amo.

6

Tots podem continuar pensant en exemples i fentuna llista d'accions impensables i castigades segonsl'època. Però ben segur que, en el futur, els fills de lanostra generació viuran com si fossin "normals"aspectes de la seva existència que avui difícilment esconsideren normals, o només ho són per a unaminoria. Potser, per exemple, el dia de demà, el sexede la persona deixarà de marcar diferències a la feina,en l'àmbit de la parella o en la criança dels fills.

La sanció o el càstig, bé en termesd'estigmatització i marginació, bé de presó, crematori,suplici o manicomi, era i és la resposta social habitualper a qui s'atrevia a transgredir les normes socials delseu temps. O, dit d'una altra manera, el que esconsiderava la "normalitat" del moment. Perquè tambésabem que en totes les èpoques hi ha hagut personesque s'han avançat a les idees o els costums de lasocietat, persones que han pagat un preu força alt enser castigades pel seu inconformisme. Per tant, el quees considerava "normal" en el passat no és el quenecessàriament percebem com a "normal" ara. Ni elque percebem avui com a "normal" serà el que es viuràcom a "normal" el dia de demà.

El punt de partida d'aquest llibre és, doncs, que la"normalitat", a diferència del que acostumem a pensari percebre, no és un element natural, sinó una creaciósocial, que canvia al llarg de la història. I, en cadasituació social, la producció "d'una normalitat" a laqual hem de respondre és la manera que té la societat

7

moderna per reproduir les normes socials i regular lavida de les persones mitjançant la seva identificacióamb les normes imperants.

El que considerem "normal" en un momentdeterminat és una ficció que canvia i que no existeixcom a tal. La manera com ens percebem i compercebem el món que ens envolta és força canviant isom nosaltres, com a éssers socials i de maneracol lectiva, els qui en cada moment definim iconstruïm la realitat.

També hi ha heterogeneïtat en la manera com espercep la realitat en un mateix moment històric,segons el grup de pertinença: podem viure de maneradiferent el fet de tenir fills si som dones o homes,segons els grups d'edat, la classe social o l'ètnia(occidental, musulmà, etc.). Cada grup al qualpertanyem es converteix metafòricament en les"ulleres" amb les quals veiem i construïm el món. Peròel principi que regula la percepció de la realitat sempreés social, tant si atenem als grups socials diferenciatscom a la totalitat d'un moment històric.

Les diverses cultures i societats s'organitzen demanera diferent pel que fa a les relacions entre elssexes. Estudis antropològics han mostrat que en lacultura esquimal, per exemple, entre els barons hi haun pacte segons el qual, com a signe d'amistat id'acolliment, poden deixar que la seva dona tinguirelacions sexuals amb un amic o un parent. Aquestexemple posaria en qüestió la gelosia i la relació de

8

possessió del baró en relació amb la dona, pròpia de lanostra cultura i que es viu com a "normal".

Un altre exemple és el referit a alguns sectors de lacultura africana en què hi ha dones que adopten unpaper públic de manutenció econòmica i de proteccióenvers una altra dona que té a càrrec seu un fill o unafilla i amb la qual també poden tenir relacions sexuals.En aquest cas, es qüestiona la naturalitat de ladiferència de rols sexuals que hi ha a Occident, ja queel paper masculí el porta a terme una dona.

Al llarg d'aquest volum intentarem endinsar-nosde manera no estereotipada, sinó comprensiva, en elmoviment de les dones o moviment feminista com aprotagonista de transformacions socials de la vidainstituïda entorn de les identitats sexuals. Enscentrarem en els efectes del moviment dedeconstrucció de la "normalitat" que s'ha construïtmitjançant les relacions socials entre els sexes,justificada a partir de la diferència i la identitat sexuals.Aquesta "normalitat" representa el baró i el sexemasculí com a fort, intel ligent i sobretot autosuficient,i la dona i el sexe femení, com a fràgil, emocional idependent, i regula les relacions entre els sexes com arelacions de poder. Posarem de manifest que gràcies almoviment feminista la "normalitat" que tenyeix lesrelacions quotidianes entre els sexes en els diferentsàmbits s'ha començat a percebre com a no tan"normal", sense oblidar en cap moment que l'objectiufinal del moviment feminista és desemmascarar i

9

eradicar la desigualtat social i el patiment en la vida dela gent, que és conseqüència del funcionamentquotidià tenyit d'aquesta "normalitat" sobre la base dela diferència sexual. I ho farem al llarg de dos gransapartats.

El primer estarà dedicat al feminisme com amoviment social. L'iniciarem plantejant el sentit delmoviment feminista. A continuació, elaborarem unabreu historiografia sobre el moviment, mitjançant lapresentació de les diferents fases vitals del moviment iels seus objectius i preocupacions, la qual cosa enspermetrà d'entendre aquest moviment social en elmoment actual com un moviment polifònic ambdiferents veus i accions. El pas següent seràdesenvolupar el debat entorn a la pregunta de si elmoviment feminista es pot considerar un "nou"moviment social o si és més aviat un moviment socialclàssic. Finalment, introduirem la qüestió de latransformació social segons la plantegen algunesteories feministes contemporànies.

El segon apartat estarà dedicat a l'estudi del'impacte del feminisme en les ciències socials. No hemd'oblidar que el moviment feminista ha possibilitat laproducció de tot un corpus de teoria feminista ques'ha incorporat a un nombre considerabled'universitats europees i nord-americanes (i amb unritme més lent a Espanya, a causa del tancament i larepressió dels quaranta d'anys de dictadura franquista)i ha donat lloc al que es coneix com a estudis de

10

gènere (gender studies) o estudis de les dones (womenstudies). Aquí desenvoluparem les diferents teories a lesquals ha donat lloc el feminisme dins el pensament dela modernitat.

Mitjançant aquestes teories, introduirem la nocióde gènere, des de categoria descriptiva a categoriad'anàlisi social, i les crítiques que s'han fet a la ciènciamoderna des dels estudis de gènere. Assenyalaremtambé la influència que té la mateixa teoria feministaen l'esdevenir del moviment feminista. Per acabarapuntarem quins són els principals problemes pelfeminisme contemporani.

11

EL FEMINISME COM A MOVIMENT

El moviment feminista duu a terme dos tipusd'acció diferents i alhora complementaris: l'acciómitjançant la pràctica i l'acció mitjançant la teoria.Aquest apartat se centrarà en l'acció del movimentmitjançant la pràctica col lectiva.

Despertar una consciència crítica

La realitat social es pot transformar perquèconsiderem que té una naturalesa social i no natural.Tanmateix, la qüestió de la construcció i de latransformació de la realitat social és complexa, ja queimplica preguntes sobre el com de la construcció i elper què d'una "normalitat" en lloc d'una altra.

Aquí analitzarem aquesta qüestió en un dels seusvessants, que és considerar els moviments socials coma agents transformadors de la realitat. I l'aplicarem aun aspecte de la societat molt concret: la identitat degènere, la identitat sexual o la diferència sexual. Totstres conceptes es refereixen a la manera com enspensem com a home i com a dona "normals" aquí iara, i a la manera com actuem en tant que homes odones. És a dir, es refereixen a la part masculina ofemenina de la nostra identitat, que la societat explica

12

sobre la base de la diferència anatòmica i fisiològica delsexe (òrgans sexuals, hormones, cromosomes).

Per exemple, la diferència sexual es construeixmitjançant teories psicofisiològiques, que mostrendiferències en el cervell dels homes i de les dones i ques'interpreten com a causa de les diferents capacitatsentre els sexes, o a través de teories psicològiques, quedefineixen quins són els trets psicològics "normals" enla masculinitat atribuïda als barons i en la feminitatatribuïda a les dones.

"Neuròlegs d'EUA troben diferències d'activitaten el cervell d'homes i dones. Ells i elles són diferentspel que fa als processos cognitius i emocionals."Aquests tipus de notícies es basen en l'autoritat delsestudis científics i pretenen explicar les diferènciesentre els sexes sobre la base de la biologia, per la qualcosa produeixen l'efecte de naturalitzar-les. Com aconseqüència, es nega la necessitat d'intervenció socialper corregir i transformar la desigualtat entre elssexes.

D'altra banda, partim de la constatació tàcita quela identitat sexual és una dimensió força rellevant en lavida quotidiana de les persones que vivim a Occident.És a dir, aquesta part de la nostra identitat no és unapart irrellevant del nostre "jo", sinó que ser "home" o"dona" té força conseqüències en la nostra manera deser i actuar en el món, tant en relació amb nosaltresmateixos (per exemple, en termes d'autoestima;diferents estudis afirmen que les dones tenen menys

13

autoestima que els homes) com amb els altres (elsestudis mostren que, a diferència de les dones, elshomes difícilment reconeixen i expressen les sevesemocions i la seva vulnerabilitat). Hem de tenir encompte que la nostra llengua conté dues paraules perreferir-se al gènere masculí (baró i home) i només unaper referir-se al femení (dona). Aquest fet il lustra ladissimetria cultura-natura que constitueix la base de laconstrucció cultural del gènere sexual.

Anomenem relacions de gènere les relacionssocials i de "malestar" que són conseqüència de lesidentitats sexuals i/o de gènere, femenina o masculina,tal com les defineix la nostra societat. Són relacionstravessades per relacions de poder, que situen la donaen una posició inferior.

Què representa, doncs, parlar de la construcció i latransformació de la identitat sexual? En primer lloc,implica partir de la base que hi ha fixada una"normalitat" en relació amb la masculinitat del baró i lafeminitat de la dona, que és viscuda com a natural perla majoria de la gent. Una "normalitat" pel que fa serhome o dona que hem interioritzat i queexperimentem equivocadament com a hàbit. És una"normalitat" que, d'altra banda, és viscuda per una partimportant de la societat com a poc o gens desitjablepel malestar que genera, a causa dels efectes dedesigualtat que vehicula entre homes i dones i elsefectes d'estigmatització i d'exclusió per a les personesque no s'hi ajusten quant a l'aparença física (una dona

14

amb aspecte masculí) o en termes psicològics (un gai ouna lesbiana).

La identitat sexual al cinemaMoltes pel lícules posen en escena la fixació social de lesidentitats de gènere i els efectes de l'exclusió,l'estigmatització i la violència sobre les persones que nos'ajusten a aquestes identitats fixades, com si els modelssocials estiguessin per damunt de la vida de les persones.Cal destacar les següents: Mi querida señorita: El patiment iels conflictes que representa haver nascut amb unaanomalia als genitals. Belle Epoque: La influència de lesexpectatives i el desig de la mare en la filla, quan aquesta volun nen i té una nena. Tootsie: La necessitat d'amagar laidentitat sexual, transvestint-se, per poder sobreviure itrobar feina. Víctor o Victòria: La manera com la identitatsexual aparent condiciona la recerca de feina i elssentiments profunds que sentim envers els altres.

En segon lloc, implica entendre que el malestar i ladesigualtat que genera la fixació social serà la font quemotivarà les persones amb consciència crítica–perquèno tothom n'és conscient– a treballar col lectivamentper eliminar o transformar aquesta "normalitat" i, enconseqüència, el malestar que produeix.

I, en tercer lloc, representa considerar elfeminisme com l'agent que encapçala aquest treballcol lectiu per a la transformació de la desigualtat socialque produeix la fixació de les identitat sexuals.

Per tot el que hem dit es pot deduir que, en lesnostres societats, la desigualtat social entre sexes no es

15

gesta de manera directa, prescrivint que les dones s'hande sotmetre als barons, sinó que el mandat cultural ésmolt més indirecte i es manifesta ordenant que la donas'ha de sotmetre a la seva naturalesa "femenina"mentre que l'home s'ha de sotmetre a la sevanaturalesa masculina. En definitiva, el que busca laconstrucció de la diferència sexual és una producció dedesigualtat social, però de manera emmascarada. Enaquest fet rau la seva força, ja que allò que ens ésinvisible és molt més difícil de transformar,precisament perquè no ho tenim present.

Per tant, la tasca del moviment feminista serà,d'una banda, conduir la transformació de la"normalitat" mitjançant la visibilització delsmecanismes i els processos psicosocials encarregats deproduir-la, amb l'objectiu de mostrar la sevacontingència social i qüestionar la vivència subjectivaque en tenim com si fossin identitats naturals. I, del'altra, construir de manera creativa una realitatheterogènia que redueixi o elimini els malestarsproduïts per les formes de desigualtat que s'amaguendarrere la fixació i la normalització de les identitatssexuals construïdes com a posicions bipolars idissimètriques.

Més concretament, mitjançant la tasca delmoviment feminista, intentarem esbrinar com s'haconstruït la normalitat en relació amb la vida entre elssexes en la cultura occidental i la modernitat. I dinsaquesta normalitat com s'ha arribat a establir que la

16

masculinitat i la feminitat són les dues i úniquesmaneres de ser en relació amb el sexe, i que tot el quese'n desvia és un error de la naturalesa (gènerebipolar); com s'ha arribat a prescriure que són duesmaneres de ser incompatibles i excloents entre si (osom una cosa o l'altra, però no totes dues, segons elmoment); com s'ha arribat a la creença que lamasculinitat i la feminitat són provocades per unacausa biològica com és el sexe (diferènciacromosòmica, genètica, endocrinològica) i no peraltres tipus de processos socials i educatius; i com espassa de la diferència a la desigualtat entre homes idones, i a l'exclusió o l'estigmatització de qualsevolpersona que no respongui als mandats socials.

És evident que aquest propòsit del movimentfeminista no és una tasca senzilla, ni ràpida, sinó forçacomplexa. Hi intervenen diferents actors, ambdiferents formes d'acció i efectes, i, d'altra banda, elscanvis socials s'estenen força en el temps i poden tenirmoments d'impasse o regressió. A més, el momentsocial actual és un moment de reorganització socialimportant. L'impacte de les noves tecnologies de lainformació, com Internet, en les possibilitats decomunicació i el procés de globalització canvia lanostra societat i la fa més complexa, diversificada ialhora homogeneïtzada. El moviment feminista, comqualsevol altre actor social, també cal que estransformi per adaptar-se a la societat contemporània iaprofiti per als seus objectius els canvis de la societat

17

fruit de nous ordres polítics i econòmics. Per aquestmotiu, presentarem el moviment feministacontemporani emmarcat en la societat actual en unaorganització global i alhora local mitjançant xarxesheterogènies i difuses, virtuals i directes i sense límitsclarament delimitats.La construcció de prejudicis negatius

Com segurament hem comprovat més d'un cop, laimatge més estesa i habitual en la vida quotidianasobre el moviment feminista és una imatge bastantnegativa. Expressions com aquestes ens poden resultarfamiliars: "Les feministes són dogmàtiques, volen elmateix que els homes però 'girant la truita', són ungrup d'histèriques, o són una colla de donesfrustrades."

La majoria dels moviments socials tenen aquestapercepció negativa per a determinats sectors de lasocietat, almenys quan sorgeixen. I això és així béperquè tenen una posició contestatària que incomoda aqui està interessat que les coses no canviïn –és a dir,qui té el poder–, bé perquè utilitzen vies noconvencionals ni institucionals per cridar l'atenció itreure a la llum els conflictes socials. Tanmateix,aquesta imatge millora a mesura que el movimentaconsegueix conquestes socials. La raó d'aquestaimatge negativa no és una altra que les resistències queles institucions despleguen com a reacció contra elsmoviments socials que les posen en dubte i les

18

incomoden. En un àmbit més quotidià, també ens sónfamiliars les resistències en forma de burla od'indiferència que expressen molts homes i tambédones davant el moviment feminista.

Per a les institucions socials contemporànies,aconseguir construir una imatge negativa no és gensdifícil, ja que tenen el poder i la majoria dels recursosnecessaris per fer-ho. Els mitjans de comunicació demassa, que són propietat de les institucions socials imercantils, tenen un paper força important en laconstrucció d'aquest estereotip negatiu envers elsmoviments socials. Per construir-lo, només cal que noinformin sobre les accions que du a terme moviment,la qual cosa ens el fa estrany quan el coneixem peraltres vies alternatives. O bé, només n'han d'informarparcialment, sense contextualitzar-lo, i mostrar-ne lesaccions més espectaculars encara que menys freqüents(les que impliquen més tensió i violència). Així creenuna imatge errònia pel fet que la societat només téaccés a una imatge distorsionada i descontextualitzadadel moviment.

La conseqüència és que el públic no el veurà comun grup que planteja alternatives innovadores enversun problema social específic, sinó com un grup depersones que més aviat tenen problemes personals.Aquest mecanisme anomenat psicologització és undispositiu de construcció dels prejudicis socials.

19

Una breu història

Situar l'origen de qualsevol fenomen social éssempre enganyós pel fet que qualsevol fenomen sociales gesta a poc a poc mitjançant un procés complex enquè conflueixen diferents influències. No hi ha, pertant, un origen concret, de discontinuïtat brusca, quemarqui el pas des de la inexistència del movimentfeminista al seu naixement. Per tant, intentaremdibuixar els contorns del context en què sorgeix i lesfases vitals més conegudes sense tancar-ne del tot latrajectòria.El context en què va sorgir

El context en què apareix el moviment feministaés el de les transformacions socials avançades queacompanyen la Revolució Francesa –caiguda de l'anticrègim feudal i presa del poder polític per part de laburgesia–, assentada en les bases filosòfiques de laIl lustració, que proclama la dignitat de "l'home" i elsideals de progrés i felicitat, i que dóna lloc a laDeclaració dels drets de l'home i del ciutadà (1789).S'inaugura el règim polític liberal. Els grans canvissocials del moment, associats als processos demodernització, industrialització, urbanització isecularització, possibiliten l'explicitació del malestar demoltes dones generat per la prohibició de la sevaparticipació en la vida política i pública i la sevaexclusió social de l'exercici de la declaració dels drets

20

humans del règim liberal.Així, la primera concreció visible del moviment

feminista data de la segona meitat del segle XIX enl'àmbit del procés d'industrialització. En sónprecursores conegudes, al final del segle XVIII,Olímpia de Gouges, que presenta la Declaration desdroits des femmes (1789) a l'assemblea constituent durantla Revolució Francesa, i Mary Wollstonecraft, que vapublicar A Vindication of the Rights of Women (1792). Ésl'inici del moviment sufragista femení, que podemconsiderar l'antecedent o més aviat la llavor delmoviment feminista. Així, el concepte d'igualtat sexualen termes liberals i jurídics acompanya els primerspassos del moviment feminista.

El plantejament d'Olímpia de Gouges, líder d'undels clubs de dones més influents de l'època (d'entreels molts que van sorgir), és el següent: "L'exercici delsdrets naturals de la dona no té més límits que la tiraniacontínua a la qual està sotmesa per part del baró; la lleiha de modificar aquests límits, si la dóna te dret a pujaral patíbul, també ha de poder pujar a la tribuna."D'altra banda, defensava que els drets de la donahavien de ser idèntics als drets de l'home. Aquestalluita la va portar a la guillotina amb la justificaciósegüent per part del procurador: "La impúdicaOlímpia de Gouges ha abandonat la cura de la llar i havolgut entrar en política, aquest oblit del seu sexe l'haportat al cadafal."

Aquesta fase vital del moviment feminista està

21

encapçalada, sobretot, pel món anglosaxó. Ja el 1848, aNova York, es redacta un Manifest sobre els drets deles dones, inspirat en la Declaració d'Independènciaamericana, que plantejava que "tots els homes i lesdones havien estat creats iguals". A Estats Units elsufragisme femení va sorgir del moviment per al'abolició de l'esclavatge, ja que les dones van estarmolt implicades en aquesta causa. Llargues discussionsi moltes lluites van portar a la formació de l'AssociacióAmericana del Sufragi Femení (NAWSA), que va dur aterme una lluita constant per a l'obtenció del votfemení. Però no va ser fins al 1919 quan finalment esva estendre el vot de les dones a tots els estats d'EstatsUnits.

El moviment d'Estats Units impacta a Anglaterra,on cap al final del segle XIX pren més amplitudmitjançant mítings, manifestacions, altercacions del'ordre públic i els consegüents empresonaments ivagues de fam, que li donen, d'altra banda, més força ivisibilitat social. La data del 8 de març, Dia de la DonaTreballadora, que celebrem actualment, té el seuorigen en aquesta època. Però aquest impuls es frenaperquè es diu que algunes feministes angleses "pacten"amb el govern per obtenir el vot i amb motiu del'esclat de la Primera Guerra Mundial. Són lesanomenades sufragistes angleses, moviment feministaque també pretén la consecució del vot i la participacióde la dona en política. La figura més coneguda delmoviment sufragista anglès és Emmeline Pankhurst.

22

El 1928 les dones angleses van obtenir plenament elvot. Aquesta lluita es va transmetre d'Anglaterra aaltres països europeus.

El vot femení a EuropaEl sufragisme va triomfar a Finlàndia el 1907, a la UnióSoviètica, a conseqüència de la revolució, el 1917, a Suèciael 1918, i els anys següents a Alemanya, Itàlia, Àustria,Hongria, Txecoslovàquia, Polònia i altres països. El 1946arriba a França. A Espanya, durant la Segona República, esva concedir el vot a les dones després de fortes polèmiquesa les Corts, ja que els diputats d'esquerra s'hi oposen perquètemen que la influència clerical en l'electorat femeníbeneficiï la dreta.

S'aconsegueix la concessió progressiva del dret alvot en diversos països, fet que, paradoxalment,representa en alguns casos el fre per a la políticaprogressista, a causa de l'origen burgès d'una part delmoviment sufragista i del paper que s'havia inculcat ales dones com a defensores i mantenidores de la llar.Però, en qualsevol cas, era la condició de possibilitatper a la conversió progressiva de la dona enciutadana.

Al llarg del segle XX, al marge de la nova classedel proletariat industrial, es creen una sèrie deprofessions que es consideraven específicamentfemenines (infermeres, bibliotecàries, etc.) i s'estén ladivisió sexual del treball a l'àmbit públic. En un plaindividual i dins els grups socials més privilegiats,

23

s'inicia, des de final del XIX, una certa participació deles dones en el món científic i s'arriba a un mínimreconeixement del paper d'algunes dones.

El període d'entreguerres es va caracteritzar perles repercussions de les ideologies feixista i nazi, decaràcter totalment antifeminista, i per un intent de"refeminització" i mistificació de la dona a través delsmitjans de difusió, és a dir, per una "glorificació" de lescaracterístiques típicament femenines, que erenl'origen de la desigualtat de la dona.

A Catalunya en particular, en temps de la SegonaRepública s'aconsegueix finalment el vot femení–encara que cal recordar que en la seva primera versiós'exclouen les dones casades i les prostitutes. El 1931s'aconsegueix el sufragi femení (una de les sevesprecursores és Clara Campoamor), una llei del divorci iuna altra sobre l'avortament lliure i gratuït. Ésimportant el paper de Frederica Montseny, una de lesprimeres ministres d'Europa a l'època. Aquestesconquestes queden totalment enterrades amb laGuerra Civil i el franquisme posterior. Malgrat això, el1937 encara es pot fer el Primer Congrés Nacional dela Dona, convocat sobretot pels partits progressistes id'esquerres, dones de la UGT, la CNT, el PartitSindicalista, ERC, el PSUC, l'ACR, l'Estat Català i elPartit Federal Ibèric. I durant un temps tambés'aconsegueix de mantenir l'impuls de la premsafeminista (amb revistes com Emancipación, MujeresLibres, Trabajadoras). Però la postguerra representa la

24

paralització total de qualsevol neguit feminista. Apartir d'aleshores, a l'Estat espanyol caldrà esperar finsal nou impuls de protesta dels anys setanta.Des del sufragisme fins als vuitanta

En l'escenari internacional, com a conseqüència ireacció al període d'entreguerres, al costat de l'obrafonamental de Simone de Beauvoir, El segon sexe(1949), que afirmava que "dona no s'hi neix sinó queens hi convertim", després de la Segona GuerraMundial va sorgir un nou replantejament més ampli,iniciat per la nord-americana Betty Friedman amb laseva obra La mística de la feminitat (1968), on denunciala idealització i la normalització que es fa del paper dela dona en termes d'autorealització a partir de laconstrucció social com a mare, esposa bondadosa iasexual, la qual cosa considera que emmascara la sevarealitat: el seu aïllament social, la seva mancad'expectatives de vida i d'autonomia degudes a lasubmissió al patriarca. Una altra obra important delmoment és la de Kate Millet, Política sexual (1969).

Era l'origen del que es coneix com la primeraonada de feminisme, que tindrà la seva fase més vital apartir dels anys seixanta a Europa –juntament amb elMaig del 68– i a Estats Units, i a partir de la meitatdels anys setanta a l'Estat espanyol.

Una mostra de la revifalla que representa laprimera onada de feminisme a Espanya és la celebraciól'any 1974 a Barcelona de les Primeres Jornades de la

25

Dona. A partir d'aquest moment, l'impuls delfeminisme és molt fort, treballa en diferents fronts i escreen molts grups diferents. Per exemple, a Espanyasorgeix el Col lectiu Feminista, liderat per LídiaFalcón, que després crearà el Partit Feminista. Però enaquesta època, les dones dels diferents partits políticsd'esquerres que tenen una doble militància (feminista isocialista o comunista) destapen importants conflictesamb els seus companys d'esquerres que no tenenpresent en l'agenda política la qüestió de la desigualtatsexual. La lluita en contra del franquisme uneixestretament militants d'esquerres independentment delsexe, però un biaix masculí –anomenatandrocentrisme– envaeix la mirada dels partits políticsd'esquerres i genera malestars importants en les dones,ja que se senten poc reconegudes i poc escoltades.

La doble militància és problemàtica per a moltesdones perquè sembla que la preocupació per ladesigualtat de classe social no dóna cabuda a ladesigualtat de sexe o gènere, la qual cosa obliga a lacreació de grups de dones independents dels partitspolítics com a espai perquè aquestes puguin discutirallò que les preocupa. És com si els horitzonsd'emancipació i defensa dels valors generals d'igualtat ide justícia dels partits polítics no poguessin incloure enla seva pràctica la condició desigual de la dona.Aquests conflictes en els partits tradicionalsd'esquerres són la base de la demarcació entre dospunts de vista: el feminisme radical i el feminisme

26

socialista, que difereixen bàsicament en el fet que elsegon considera que la desigualtat sexual és productede la desigualtat de classes socials provocada pelcapitalisme, mentre que el primer considera que és unadesigualtat específica i diferenciada.

A partir dels anys seixanta i a Estats Units elmoviment anomenat Women's Liberation va seguirl'impuls de la primera onada feminista a Europa.Aquest moviment, que va radicalitzar la posiciófeminista, va repercutir posteriorment a Europa i vaimpulsar la segona onada de feminisme.

Així, l'exacerbació de la discussió entre feministessocialistes i radicals dóna lloc a una altra divisió i debatteòric en el si del feminisme: el debat entre feminismede la diferència (que aspira a revalorar els valorsassociats a les dones: afectivitat, sensibilitat, cura del'altre, de la vida i de la natura) i el feminisme de laigualtat (que té com a demanda principal la igualtat dedrets jurídics de la dona envers l'home). És una divisióque encara avui en dia tenyeix molts moments de lavida del moviment.

Alhora, tampoc no es pot considerar que aquestscorrents siguin homogenis. En l'àmbit del feminismede la igualtat també trobem el feminisme socialistamaterialista i el liberal, i en el del feminisme de ladiferència trobem el feminisme cultural i el méspsicoanalític. Totes són posicions que en algun sentitperduren avui dia, però que també conviuen is'articulen amb noves posicions que sorgeixen i donen

27

lloc a l'anomenat feminisme postestructuralista, queincorpora les crítiques socials, culturals i científiquesfetes a la modernitat i a la Il lustració com a forma depensament cultural i filosòfic. Aquestes crítiques handesemmascarat els efectes contraris al progrés que hagenerat la modernitat: augment de la pobresa, del'exclusió social i de la destrucció del planeta a partir del'especulació i el creixement econòmic El feminismepostestructuralista persegueix la deconstrucció oeradicació de la categoria "dona" com a categoriad'identitat universal.

Però en definitiva, i malgrat aquestes tensions, espot considerar que dels anys seixanta als vuitanta és unmoment molt ric i vital per al moviment feminista engeneral i sobretot per al feminisme de la igualtat, és adir, per a la reivindicació dels mateixos drets de quègaudeixen els homes.

Al nostre país, en aquesta època sorgeixeneditorials i llibreries feministes (per exemple, La Sal) ies fan congressos sobre emancipació femenina,patriarcat i moviment feminista; campanyes públiquesen contra del maltractament a les dones, a favor deldret a l'avortament, per la lluita per una escola nosexista, de les dones agrupades per la pau il'antimilitarisme, de les lluites en el món sindical i deles dones aplegades a les vocalies de les associacionsde veïns. Sorgeixen les feministes radicals, de les qualssortiran les feministes lesbianes, i els grups de donesindependents dels partits polítics (de la doble

28

militància). Es crea la Coordinadora Feminista entreels diferents grups de dones (1985), que permetenglobar el moviment feminista a Catalunya (dones decomarques, d'universitat, joves i la resta de grupsesmentats). Però, malgrat que l'endarreriment a causadel franquisme s'arrossegarà fins a l'actualitat, a l'Estatespanyol l'escenari de grups i preocupacions de lesdones s'apropa al del món anglosaxó i europeu.La segona onada

A partir dels anys vuitanta la vida del movimentcanvia; ha conquerit un petit espai en les institucionssocials que li permet ser efectiu en algunes qüestionsreferides a la igualtat formal de drets jurídics: lleis dedivorci, anticoncepció, avortament limitat, dretslaborals, que són objectius bàsics del feminisme de laigualtat. En política es creen els instituts de la dona, enciència sorgeixen els estudis de dones (women studies),en organismes internacionals (el 1967 es fa laDeclaració de l'ONU sobre l'eliminació de ladiscriminació de la dona) i en l'àmbit jurídic es canvienun bon nombre de lleis directament discriminatòriesen les constitucions dels països occidentals. En políticatambé es creen, a part dels organismes nacionals,alguns d'internacionals per impulsar projectesd'igualtat d'oportunitats entre els homes i les dones iper donar suport a dones en qüestions com elsmaltractaments.

Actualment, però, un sector del moviment

29

feminista encara valora quin serà el preu que caldràpagar per aquesta "institucionalització" iburocratització de la vitalitat i capacitat detransformació del moviment feminista. Alhora,s'intenta que el feminisme es reorganitzi i s'articuli ambla resta de lluites socials (per una immigració digna,antiglobalització econòmica, etc.).

Una de les crítiques més importants que es fa enaquest moment al feminisme de la igualtat és que"emancipar-se no s'ha d'entendre com un sinònim demasculinitzar-se". Serà un moment d'inflexió per aldesplegament de la segona onada feminista a partirdels vuitanta, en què el caminar del moviment ésdiferent. A partir d'aleshores, s'inclouen aspectesculturals, científics, formatius, lúdics i recreatius per talde potenciar i revalorar les qüestions associades a lafeminitat més enllà de la recerca de la igualtat formalde drets jurídics entre els homes i les dones.

En l'àmbit teòric, el feminisme de la diferènciapren el protagonisme i desplaça el paradigma de laigualtat, però també hi conviu. Des d'aquestfeminisme, es vol potenciar en les dones i en lesrelacions socials en general els valors de l'afectivitat, dela cura dels altres, més enllà de les accions col lectivesmés instrumentals i formals com els canvis de lleis. Enel sector feminista més acadèmic es configuraparal lelament el feminisme postestructuralista–anomenat postfeminisme per algunes autores–, queengloba diferents debats que exposarem en la part de

30

teories feministes i que parteixen de l'evidència dediferències importants entre les mateixes dones. Apartir d'aquest moment ja no es parlarà de la Donasinó de les dones.

Avui, a l'inici del segle XXI, el feminisme –entèscom a moviment polifònic per totes les veus diferentsi els debats interns que el constitueixen– és consideratun dels moviments socials internacionals mésrellevants dels últims trenta anys. A partir dels anysvuitanta s'estén per tot el planeta i també sorgeix enalguns dels països més empobrits i als païsosexcomunistes, com si es tractés d'una explosiód'organitzacions de dones per tot el món. S'hanorganitzat grups feministes en països tan allunyats comel Japó o Islàndia, o en llocs amb cultures tan diferentscom alguns països àrabs o africans, i també als païsosllatinoamericans. Aquesta ampliació del feminisme estàpotenciada pel procés de globalització general,especialment per la comunicació que permeten lesnoves tecnologies com Internet. S'han creat xarxestransnacionals fins al punt que el moviment feministas'ha considerat un fenomen global amb actuacionslocals i localitzades pertot arreu. Malgrat les diferènciesnacionals, que són lògiques atès que el moviment estànecessàriament condicionat per les peculiaritats decada país, també sorgeixen importants semblances debase entre els moviments, la qual cosa els obliga aestablir aliances estratègiques.

Institucions internacionals com l'ONU han

31

contribuït a aquesta globalització, per al que és bo i peral que és dolent, ja que fa dues dècades que organitzaperiòdicament conferències mundials sobre la dona–per exemple la Conferència de Pequín el 1995. Per alque és bo, en el sentit que contribueix directament iindirectament a conscienciar les institucions socialsestatals, i, a més, provoca, encara que de manera nointencional, fòrums socials alternatius que fan pressió.I per al que és dolent, en el sentit que pot tenir efectesde burocratització, debilitament i paràlisi de les lluitessocials orientades a problemes actuals força greusproduïts per les relacions de gènere (per exemple, lalluita contra la feminització de la pobresa, la violènciade gènere), ja que la reglamentació és insuficient perresoldre problemes d'aquesta magnitud. De totesmaneres, no hem d'oblidar que el moviment feministaque nosaltres coneixem està directament influït pelsmoviments feministes d'Europa occidental (sobretotde Gran Bretanya i França) i pels moviments d'EstatsUnits –important font d'inspiració dels movimentseuropeus–, i que només és una part petita delmoviment feminista global. Cal no confondre'l amb latotalitat del moviment feminista, que és forçaheterogeni i complex. S'ha de mantenir, per tant, unaescolta activa i constant de les aportacions que fan alfeminisme les dones feministes d'altres cultures,africanes, àrabs, asiàtiques i llatinoamericanes, si novolem caure en un etnocentrisme feminista que generinous malestars i relacions de dominació entre les

32

mateixes dones.

Un 'nou' moviment social?

Quina mena de moviment és el movimentfeminista? Una part del món acadèmic considera queés un moviment social clàssic, del qual el movimentobrer n'és l'exemple modèlic. Però un altre sector delmón acadèmic considera que el moviment feminista ésun nou moviment social, ja que comparteix un bonnombre de característiques amb els nous movimentssocials identitaris com ara el moviment gai-lesbià,l'estudiantil, l'okupa, etc.

A continuació, exposarem les idees bàsiques enquè es fonamenta aquest debat segons Laraña iGusfield, amb l'objectiu de defensar la tesi que lafrontera entre tots dos tipus de moviments tampoc noés tan nítida, i de plantejar que, segons el moment ofase vital del moviment feminista (primera onada osegona onada) i del context específic en què actua, endeterminats moments es pot assemblar a un movimentsocial clàssic i en altres adquirir els trets bàsics delsnous moviments socials. A més, actualment, comveurem, els contorns del moviment feminista no sónfàcils de delimitar ni de caracteritzar, ja que la sevaexistència és força complexa, heterogènia i polifònica,segons les característiques de la societat en què estàinscrit i del moment en què es presenta, per la qualcosa considerarem que no és possible tancar-lo en capd'aquestes dues tipologies sense ser excessivament

33

reduccionistes.Els nous moviments socials sorgeixen a Europa a

partir de l'explosió de la protesta social dels anysseixanta (moviment estudiantil del Maig del 68,moviment gai-lesbià, moviment ecologista, movimentpels drets civils, moviment hippy, movimentantimilitarista, moviment pacifista). Aquest modelconcep els moviments socials com a identitaris, la qualcosa vol dir que en el seu si es construeixen novesidentitats socials i col lectives i es fan noves relecturesde la realitat social, dues accions que es retroalimentenmútuament. La naturalesa i els objectius d'aquestsmoviments socials són bàsicament de caràcterexpressiu i cultural i no tant polític i ideològic en elsentit tradicional. A més, els membres dels anomenatsnous moviments socials no es caracteritzen per formarpart de la perifèria social, sinó que englobenparticipants diversos, alguns de classe social mitjana ialta que no pertanyen necessàriament als sectorsmenys afavorits. El que comparteixen aquí les donesdel moviment és una posició social i simbòlica crítica.

En contrapartida, els moviments socials clàssics esdefineixen segons una anàlisi crítica de la realitat decaràcter ideològic i materialista, que parteix de la lluitade classes socials i que gairebé sempre es basa en laperspectiva marxista. D'altra banda, es considera ques'organitzen entorn d'una categoria social transcultural,o d'una classe social universal, com és la categoria dedona o d'obrer, pertanyents totes dues a sectors socials

34

del marge. Entre els seus objectius centrals hi ha lamodificació material de l'estructura social i laredistribució de recursos.

¿El moviment feminista s'adequa a una d'aquestesdescripcions? La segona onada de feminisme dels anysvuitanta, associada a grans trets amb el que es coneixcom a feminisme de la diferència, gira entorn de laconstrucció de noves identitats col lectives per a lesdones, que sorgirien de relectures de la realitat i que secentren en la recreació de diferents aspectes associatsamb les dones (reconstrucció del sentit del "jo" ipotenciació de les relacions afectives, redefinició de lasexualitat, reconstrucció del paper maternal). Enaquest moment històric l'objectiu del feminisme va sermés aviat cultural i expressiu –la creació de noussímbols per a les dones– i no pas de naturalesa políticaen el sentit de voler guanyar poder en l'àmbit de lapolítica instituïda.

Aquest gir representa una ampliació del sentittradicional del que és polític, ja que implica unareintroducció de la política en l'àmbit de la vidaquotidiana, entenent que "el que és personal també éspolític" i que la política no es pot reduir al que es duu aterme en l'àmbit públic. D'altra banda, entre elsparticipants en aquesta fase del moviment hi ha donesacadèmiques i professionals, la qual cosa no permet decap manera definir-les com a grup privat. En síntesi,en aquesta fase vital el moviment està orientat sobretota la recerca del reconeixement de les dones, per elles

35

mateixes i pels altres, i a la construcció d'una novasubjectivitat, un cop adquirits els principals dretsformals amb la modificació de lleis discriminatòries enla primera onada feminista.

Totes aquestes raons ens permetrien considerar elmoviment feminista com un nou moviment social.Però cal tenir en compte que, alhora, el feminisme hatingut altres trets que l'identifiquen amb el que s'enténper moviment social clàssic. Tot plegat ens impedeixtancar el debat sobre la seva ubicació i ens fa pensar enla necessitat d'articular aquestes dues tipologies en llocde confrontar-les.

Els trets del feminisme que podem associar amb laidea de moviment clàssic tenen a veure amb el que esconeix com a feminisme de la igualtat, i es refereixsobretot a la primera onada de feminisme, méscentrada en la redistribució social i igualitària derecursos de entre els sexes a través de la modificacióde lleis per conquerir la igualtat de la dona. Té a veureamb l'ús que fa el moviment en determinats contextosde la categoria "dona" com si es tractés d'una classesocial universal. En aquesta fase, la seva principalaportació en termes analítics és teoritzar la relació decomplicitat entre el sistema patriarcal i el sistemacapitalista per a la creació d'una condició desigual per ala dona. És una complicitat que encara és vigent avui.

Per tant, tots dos paradigmes conviuen en elmoviment feminista, potser perquè l'objectiu del

36

lectiu és en aquests moments incloure la diversitat deles dones i de les seves necessitats. Segons lessituacions de les dones i del context en què es treballi,la política de redistribució de recursos socials,d'igualtat de drets socials i jurídics o de reducció del'explotació material, esdevindrà prioritària. Per altresdones serà preeminent una política cultural dereconeixement social en què el grup minoritari dedones que han aconseguit una igualtat de recursostreballi per construir noves subjectivitats i noussímbols per a les dones a partir de la transformació deles condicions en què viuen.

La separació de models, doncs, resulta limitadaquan la intentem aplicar al moviment feminista. Enaquest sentit, desenvoluparem a continuació la qüestióde la transformació social a partir de la qual escomença a qüestionar la idea de l'existència d'unaidentitat universal i unitària de la dona com a basenecessària per a l'acció política feminista. En el seulloc, sorgeix una idea de subjecte contextual, divers,múltiple i pseudotransparent.

La qüestió de la transformació social

Una qüestió central en tots els moviments i tambéen el feminisme és la de la transformació social. Pertant, és una idea prèvia que desenvoluparem abansd'introduir-nos pròpiament en la teoria feminista, i hofarem des de la perspectiva feministapostestructuralista, que és la més contemporània.

37

La raó bàsica o el motiu principal pel qual unmoviment vol transformar la realitat és la voluntatd'eliminar o reduir a un grau raonable el malestar i elpatiment. En el cas del moviment feminista, elpropòsit és reduir i arribar a eliminar el sofrimentgenerat per la desigualtat, la dominació i la violènciaprovocades pels processos d'institucionalització basatsen la construcció d'identitats sexuals dicotòmiques. Enaltres paraules, es vol transformar el malestar presenten les relacions entre homes i dones i també elmalestar associat a la manera com la dona es relacionaamb la feminitat i l'home amb la masculinitat,prescrites per les normes, implícites o explícites, queestableixen una manera de ser i un tipus de sexualitaten tots dos.

Dues normes socials de gèneresNorma implícita de gènere: diferents estudis han posat demanifest l'existència del sostre de vidre (perquè no es veu),que fa referència al fet que les dones professionals ho tenenmolt difícil per promocionar-se a la feina més enllà d'undeterminat estatus, perquè els principals llocs de poderestan ocupats pel sexe masculí. Norma explícita de gènere:la cura dels nens és una tasca que forma part del papernatural de la dona, per això la majoria de permisos laboralssón permisos maternals.

Ara bé, la idea de "bona vida" no és monolítica,sinó plural, atesa l'heterogeneïtat de les dones dins delmoviment feminista, i per tant, perquè doni cabuda a

38

la diversitat, cal construir-la col lectivament a partird'una pràctica de negociació de les propostes.

Ja hem comentat que el moviment feminista és unmoviment polifònic que preveu diferents veus a l'horade reivindicar què és la vida volguda i també a l'horad'explicar quines són les causes principals que generenviolència i malestar en la vida social. Això no exclou,però, la possibilitat de plantejar d'una manera generalquè s'entén per transformació social.La teoria crítica i la pràctica subversiva

Els processos de transformació social impliquendiferents elements relacionats els uns amb els altres: elreconeixement i la presa de consciència dels nostresmalestars, "saber que ens passa alguna cosa" (exemple:em sento buida); l'explicació i la comprensió de la sevaproducció social contingent –és a dir, no necessària–,"pensar per què ens passa" (exemple: és un sentimentque tenen moltes dones a causa del paper social quehan ocupat), i la construcció social d'eines que enspermetin combatre aquesta situació de patiment crònicque prové d'una organització social desigualitària, itransformar-la en una altra situació que possibiliti unbenestar i una felicitat relatius, "veure què podem ferper canviar el que ens passa" (exemple: buscarmaneres per poder canviar aquest paper).

Els processos de transformació social queimpliquen aquests tres elements necessiten dues einesbàsiques i una condició social, sense que hi hagi cap

39

ordre òptim en la seva aparició. Ens referim a la teoriao mirada crítica (primera eina), a la pràctica subversivaen relació amb les normes socials instituïdes (segonaeina) i al context social d'acompanyament com acondició social de possibilitat. Però, a més, hemd'apuntar una altra dimensió inherent als processos detransformació social, que és el fet que són processosque provoquen per ells mateixos un període de crisi imalestar –o conflicte subjectiu i social alhora– produïtper la transició des d'una situació de patiment crònic–però emmascarada per la "normalització"– a una debenestar inestable o patiment raonable.

Així doncs, com a primera eina bàsica, latransformació social que propicia qualsevol movimentsocial, i el feminisme en particular, requereix laproducció d'una mirada o teoria crítica –o relectura dela realitat– en tant que aquesta teoria crítica produeixefectes de transformació de la realitat. Així, sabem quecada cop que fem ús d'una teoria –crítica o no– perentendre la realitat, transformem aquesta realitatperquè la percebem i la construïm sota la perspectivaque ens proporciona aquesta teoria i, per tant, esdevéallò que la teoria crítica ens permet veure de nou. Lateoria crítica implica reinterpretar la realitat a partird'una nova mirada que desemmascari el malestar i elsmecanismes mitjançant els quals es produeix.

Per exemple, els estudis de gènere han demostratque la tendència "exagerada" de les dones a tenir curadel altres es pot interpretar com un comportament de

40

submissió. A més, hi podem afegir que la tendència deresposta en la persona de qui es té cura ésaprofitar-se'n i exigir cada cop més i no pas lareciprocitat, com es diu habitualment, en la "normalitatinstaurada": "M'estima perquè jo l'estimo". En aquestsentit, el moviment feminista ha donat lloc a unconjunt de teories feministes sobre la desigualtat socialentre els sexes, que en elles mateixes tenen capacitatper transformar de manera parcial la desigualtat entreels homes i les dones.

Però reduir la qüestió de la transformació social ala teoria crítica és insuficient, ja que només fent teoriano es pot canviar ni el món ni la vida. Per això hemd'introduir una segona eina bàsica per a latransformació de la realitat. És l'acció o la pràcticasubversiva en relació amb les normes socialsinstituïdes, que són les que generen la sensació denaturalitat en la majoria dels nostres comportaments.La pràctica subversiva pressuposa fer alguna cosa queno estava prevista per l'ordre social establert –o"normalitat"– amb la intenció d'ampliar-lo, estendre'l idiversificar-lo. Implica saltar-se, en un determinatmoment, les normes socials imperants en una situaciódeterminada per construir noves normes més adients omés justes. Per exemple, prioritzar la feina a la parellao a la maternitat. El fet de saltar-se les normes és elque produeix el "conflicte subjectiu".

En tercer lloc, el procés de transformació socialrequereix una condició social que el possibiliti. Sabem

41

que l'acció de saltar-se normes socials no està exemptad'alguna mena de reacció o càstig social, que pot anardes de la simple "mirada acusadora o menyspreant",passant per diferents formes d'exclusió, fins a arribar ala violència física (per exemple, la violència domèsticaen moltes dones que s'intenten separar). Moltesvegades, estalviar-se aquests rebuigs socials és el que fade motor perquè continuem mantenint les coses talcom són, encara que ens facin infeliços i ens semblininjustes. Així, perquè la transformació sigui factible ino es paralitzi per aquesta mena de pors, el que calbuscar són interlocutors i contextos que siguin capaçosde reconèixer i entendre les accions de transgressió ique en lloc de castigar-les els donin suport. Aquestscontextos són la seva condició social de possibilitat.En altres paraules, els processos de transformaciósocial, malgrat ser propis de cada individu, sempretenen una naturalesa social, col lectiva i intersubjetiva.Necessitem els altres per poder canviar les coses com aéssers socials que som i els altres ens necessiten anosaltres.

També hem dit que el procés de transformaciósocial pressuposa alguna mena de crisi vital produïdapel desajustament, l'ambigüitat i la desorientació queprovoca el malestar o el patiment durant la transició ola transformació, ja que es trenca l'equilibri socialpreexistent generat per l'ordre social dominant.Aquesta dimensió crítica –de malestar subjectiu– és elresultat d'haver trencat un equilibri social anterior

42

(mitjançant una pràctica subversiva) i, si es volcompletar la transformació, ha d'anar acompanyada del'elaboració d'una visió crítica de l'equilibri anterior.

Alhora, la mateixa teoria crítica possibilita lapràctica subversiva. És a dir, que totes duesdimensions es retroalimenten. Posarem dos exemplesper il lustrar-ho. En l'àmbit laboral, si les normessocials imperants en l'esfera pública dicten i marquenl'hàbit segons el qual es considera natural que el capd'una empresa (com la majoria de llocs de poder oamb estatus) sigui gairebé sempre un home (el tant percent d'empresàries dones en la nostra societat ésínfim), el fet que una dona arribi a executiva d'unaempresa (pràctica de ruptura d'equilibri i de l'hàbitinstaurat) representarà incerteses sobre la manera comhan d'actuar en la nova situació tant la nova directoracom la gent a la qual es dirigeix. Però amb el temps espot crear un nou equilibri social més just en què el quecompti en primer lloc ja no sigui el sexe sinó la vàlua il'interès de la persona (a aquesta situació nova no s'hiarriba fàcilment, és un procés molt difícil, però aquí noentrarem en les dificultats).

Així, si la possibilitat d'aquest nou equilibri es fareal i l'experiència és positiva, en determinades peròescasses situacions, es posa de manifest que la situaciód'equilibri anterior no era tan normal com semblava,sinó que es pot començar a veure com una situacióamb una dinàmica "segregacionista" pel fet que estavabasada en l'exclusió sistemàtica en els llocs de poder de

43

la presència del col lectiu de dones pel simple fet deser dones i amb l'objectiu de mantenir la diferència depoder entre homes i dones.

Consegüentment, aquesta exclusió de la dona endeterminades posicions socials representa un altretipus d'exclusió més important encara (que moltesvegades es manté malgrat que la dona s'incorpori a lasituació de poder). Es tracta d'excloure del mónempresarial totes les actituds, comportaments,emocions i valors "més humans" –que s'associen a lafeminitat – perquè es consideren poc adients per a ladirecció de l'empresa. Aquests són els valors instauratspel neoliberalisme en conjunció amb el patriarcat.

Però aquesta segona exclusió també es pottransformar mitjançant pràctiques subversives, ja quetenim exemples d'empreses que treballen amb unaaltra mena de valors i els va força bé, perquè, d'altrabanda, s'hi dóna un context social propici ambinquietuds compartides. Aquesta mirada nova i críticaa l'hàbit instaurat –"que unes determinades posicionssocials només puguin ser ocupades per un sexe, i peruns valors determinats"– és el que anomenemelaboració crítica envers l'equilibri anterior. No cal dirque perquè aquest procés sigui possible calen lleiscontra la discriminació laboral, les quals hauran deguanyar-se mitjançant l'acció col lectiva i la pressiósocial en l'àmbit públic.

El segon exemple el situarem en l'àmbit familiar.Podríem fer el mateix exercici d'interpretació crítica

44

buscant una situació en l'àmbit privat. Pensem perexemple en la situació en què "un pare s'ha de fercàrrec, o ha decidit fer-se càrrec, de la cura dels seusfills tot sol" sense l'ajut d'altres dones. Atès que la"normalitat" que s'ha construït al seu voltant és que noté les característiques psicològiques adients per fer-ho isempre ha vist que ho feien les dones, no té cappràctica ni model. ¿Haurà de crear recursos pràcticsnous (pràctica subversiva) per fer-se càrrec de lasituació? Si ho aconsegueix amb èxit i arriba a unaexperiència satisfactòria, posteriorment hauràd'elaborar críticament la percepció anterior d'ell mateixcom a persona incapaç. "¿Com ha estat possible queamb el temps hagi aconseguit exercir aquest papersense problemes i fins i tot gaudint-ne quan semprehavia pensat que la psicologia masculina era incapaç defer-ho?". Potser allò que creia que era normal ha deixatde semblar-li, i aleshores es pot preguntar per quèconsiderava normal la seva incapacitat per criar un fill;la resposta passarà necessàriament per la crítica social.Caldrà també certa flexibilitat en la reglamentació del'horari laboral perquè el procés sigui possible. I laconstricció de gènere també limita els homes.

És clar que perquè aquests processos siguinviables fins al final hi ha d'haver una xarxa socialmínima de reconeixement i acceptació social –malgratla transgressió– i una teoria crítica que li permetid'entendre per què sentia com a "normal" o naturaluna cosa que no ho era.

45

En definitiva, la preocupació essencial en relacióamb la qüestió de la transformació social i elfeminisme és la recerca d'una nova organització oordenació de la vida social, tant pública comsubjectiva, que sigui capaç de reduir el malestar, elpatiment i la violència fruit de la privació i l'exclusiósocial, produïdes per la fixació i la rigidesa de les duesidentitats sexuals i justificades "científicament" a partirde les diferències anatòmiques, fisiològiques igenètiques entre els sexes.

Per tant, es tracta d'un patiment i una violència denaturalesa social, que es dirigeixen sobretot a les donespel fet que ocupen els llocs de menys poder i que lesconstitueix com a "grup dominat i inferior" enl'estructura social estratificada i jeràrquica. Però estracta, alhora –i aquest fet s'oculta més–, d'unaviolència exercida també sobre els homes, perquè lamera fixació i delimitació d'una identitat masculinaexclou el baró de tot un conjunt de possibilitats en lavida social –les associades al que és femení–, de lamateixa manera que la fixació de la identitat femeninaexclou les dones d'una sèrie de possibilitats en la vidasocial –les associades al que és masculí, que giren alvoltant de la racionalitat, la força física, l'autonomia, laracionalitat–.

Per exemple, entre les limitacions que comportaper a un home investir-se de la identitat masculina, unade les més conegudes és la incapacitat de connectaramb les seves emocions i necessitats i les de l'altre, el

46

fet d'haver d'amagar contínuament la sevavulnerabilitat i la necessitat d'estar contínuamentcompetint amb ell mateix per respondre a lesexpectatives socials de "duresa i autosuficiència", laqual cosa en el llenguatge comú s'expressa amb la frase"els nens no ploren".

En aquest sentit, també és coneguda la dadaobjectiva que "l'esperança de vida és més curta en elshomes que en les dones", la qual cosa es potinterpretar com una prova contundent delmaltractament que representa per a un homeinvestir-se exclusivament de la identitat de gèneremasculí. D'altra banda, la mort precoç es potinterpretar com el preu que cal pagar per la tanpreuada "autosuficiència" del baró. Per tant, els efectesnegatius propiciats pel sistema també afecten demanera crítica els homes. Aquesta part del malestarproduït per les relacions de gènere és potser la quemés s'oculta en la nostra cultura, possiblement perprevenir que els homes no participin en el movimentfeminista i continuïn pensant fal laçment que ells notenen res a guanyar en aquesta transformació de lesrelacions de gènere.

Perquè per molt que els homes puguin desplaçaraquesta violència cap al grup social que està per sotaen termes de poder, que és el de les dones, nodesapareix el maltractament que exerceix sobre ells laidentitat de gènere masculí. Això passa perquè, al cap ia la fi, el maltractament dirigit cap als altres no deixa

47

de ser, alhora, un maltractament cap a ells mateixos, jaque hi ha vincles socials i afectius que uneixen elsmaltractadors amb les persones maltractades (unexemple és l'autoagressió que s'exerceixen moltshomes després d'haver agredit físicament la sevadona).

En síntesi, doncs, perquè les identitats sexuals ode gènere fixades deixin de tenir aquests efectesd'exclusió i de violència social en les relacions entre elssexes i dins de cada grup sexual no n'hi ha proud'elaborar teoria crítica, sinó que també cal introduirpràctiques subversives en relació amb les normessocials instituïdes tant en l'àmbit col lectiu compersonal. Però cal anar en compte sobretot amb l'úsque es fa de la teoria crítica com a eina per a latransformació. Atès que vivim en la societat de lainformació i del coneixement, la teoria crítica corredos perills: convertir-se en un "valor d'intercanviinstrumental", o convertir-se en "dogma o ortodòxia".En qualsevol d'aquests casos la teoria crítica en lloc depermetre la solidaritat, la lluita col lectiva i latransformació, la pot fer del tot impossible.

Butler –amb els seus treballs– ens vol prevenir delperill que la teoria crítica es converteixi en dogma.L'autora assenyala que en diferents moments aquestfet ha provocat, per exemple, que diferents col lectiusreivindicatius propers hagin entrat en guerra i nos'hagin pogut entendre, o que els diferents col lectiusfeministes s'hagin enfrontat cruament, o que moltes

48

dones feministes hagin estat incapaces de dialogar ambhomes propers al feminisme.

La crida d'atenció que fa Butler en relació ambaquest tema ens serveix per introduir un darrerelement de reflexió pel que fa a la complexitat i alsefectes perversos dels intents de transformació social.Com assenyala Butler, "la teoria" o el coneixement,encara que siguin crítics, no són suficients per a lavinculació i la solidaritat amb l'altre, perquè el que és"racional" no és el fonament de la connexió amb elpatiment de les altres persones.

Per contra, en moments de canvi, dedesorientació, l'actitud oberta de no-saber i lacontenció de l'angoixa i les emocions d'inseguretat quecomporta aquesta actitud, per la pèrdua del privilegi ila posició d'autoritat que genera el saber, esdevenen labase subversiva o la condició de possibilitat pertransformar el que és social en profunditat (ja quevivim en la societat de la informació i el coneixement).Proposa el no-saber com a base subversiva, pertransformar unes relacions basades en la dominació enunes relacions fonamentades en una trobada ètica ambl'altre, en què l'altre passa de ser un objecte a unsubjecte i en què la transformació és mútua.

Aquesta idea del no-saber o de suspendre el quesabem és en moltes ocasions, segons aquesta autora, elprincipi actiu de la transformació social

49

EL FEMINISME COM A TEORIA

L'impacte en les ciències socials

La voluntat transformadora de la realitat quecaracteritza el moviment feminista l'ha conduït nosolament a plantejar reivindicacions i accions, sinó quetambé ha generat la necessitat de fer anàlisis teòriquessobre la manera en què les societats originen ireprodueixen els factors que generen els problemes iels malestars mitjançant les relacions entre els sexes.Són problemes que el moviment es proposa eliminar oneutralitzar. Així, doncs, l'elaboració de teoria social, apart de la producció d'ideologia i de les propostesprogramàtiques, també ha estat una tasca central demolts moviments socials, entre aquests del feminista.

Una de les primeres teories socials que elabora elmoviment feminista modern –el feminisme de laprimera onada– és la teoria del patriarcat per referir-sea la forma d'organització social que origina ireprodueix la subordinació de les dones. Constitueixl'intent més sistemàtic d'anàlisi sobre els factors quecondicionen la situació de les dones. Aquesta teoria vatenir un impacte força important perquè en el seumoment va ser capaç d'aglutinar l'experiència històrica

50

acumulada de la lluita de les dones en general. Aquestfet va convertir el feminisme en l'hereu de totes lesdones que al llarg de la història havien rebutjat el paperdomèstic i de cura dels altres que se'ls havia assignat.Entre aquestes dones destacarem el paper de les quevan aconseguir que se'ls obrissin les portes del'educació. Així van poder introduir les reflexions i lateoria feminista en el si de l'acadèmia i fer unaampliació, reelaboració i difusió d'aquest saber crític.

La teorització feminista va tenir el suportd'algunes professionals i universitàries que vancomençar a fer seves aquestes teories i van treballarper aprofundir-les, sistematitzar-les i formalitzar-les enllenguatges acadèmics, amb l'objectiu de poder-lesincloure en la formació i en els currículums acadèmicsi difondre-les mitjançant les xarxes i publicacionsacadèmiques. La teoria elaborada pel movimentfeminista, doncs, va possibilitar que algunes de lespoques dones que hi havia fet ciència elaboressinnoves teories, ja no amb l'objectiu d'afirmar de manera"científica" i esbiaixada que la dona és un ésser inferior– com es feia històricament– sinó amb l'objectiud'analitzar per què la societat creu que això és veritat ide quina manera es reprodueix aquesta "normalitat".D'altra banda, també va sorgir la pregunta sobre lanaturalesa esbiaixada i sexista del coneixementcientífic, la qual cosa posava de manifest que lesciències han estat còmplices d'aquesta "normalització"de la desigualtat mitjançant la reconstrucció

51

continuada de "la dona com a ésser mancat".Així, els coneixements elaborats des dels

moviments feministes van servir per iniciar una tascade "correcció" del sexisme o crítica de les teoriescientífiques elaborades per les diferents ciències socials(psicologia, sociologia, economia) i naturals (biologia,medicina), les quals, marcades pel biaix culturalpatriarcal, reproduïen aquesta inferioritat de la dona i,en conseqüència, legitimaven indirectament que lamaltractessin.

El biaix patriarcal de la medicinaEn un congrés de medicina sobre la "revolució genòmica"que va tenir lloc fa poc a Honolulu (Àsia), una de lesqüestions que va suscitar més interès entre les ponències vaser la següent: "Els papers no tradicionals poden augmentarel risc de malaltia coronària i mort." Aquesta sentència"científica", juntament amb notícies de premsa de l'estil "elsmarits que treballen a casa i les dones executives posen enrisc la seva salut" darrerament són més freqüents i busquenun retorn cap als papers sexuals tradicionals. Per això, espot dir que en moltes ocasions tant la ciència com elsprincipals mitjans de comunicació tenen una mirada sexistao patriarcal de la realitat.

D'aquesta manera, es van iniciar una sèried'interaccions i influències des del feminisme cap a laciència –sobretot les ciències socials i humanes– quevan possibilitar una important producció isistematització de teories sobre la desigualtat sexual.Es va començar a dissoldre, així, la separació radical

52

moderna entre ciència i política. D'altra banda, enl'àmbit de les ciències socials i humanes es va iniciar laconstrucció de teories compromeses amb els valors dejustícia i igualtat entre els sexes en lloc de teoriesaparentment asèptiques, neutrals i objectives, peròesbiaixades i reproductores de l'statu quo en la sevapràctica real.

D'aquestes interaccions en sorgeix una produccióforça important de teories crítiques feministes. Laprova més palpable és que en algunes universitatseuropees i nord-americanes es consoliden elsanomenats estudis de gènere (gender studies), que en lamajoria d'ocasions constitueixen una especialitat i queen d'altres s'integren a l'ensenyament de les matèriestradicionals. Aquests estudis (encara que minoritaris)són la mostra clara d'aquesta nova líniad'investigacions oberta per la influència del movimentfeminista, que ha rebut noms diversos com estudis deles dones, estudis de gènere, epistemologia feminista,estudis de ciència i gènere o estudis feministes.

Alhora, el conjunt de teories socials feministeselaborades en l'acadèmia exercirà influències i canvisen el mateix moviment feminista i en la seva manerade pensar. A partir d'aquest moment hi haurà unaretroalimentació recíproca –no exempta de tensions–entre la teoria i la pràctica feminista, entre la teoriacrítica i la pràctica subversiva.

Les teories emmarcades com a produccionsfeministes són bastant heterogènies, però tenen en

53

comú el compromís amb la lluita en contra de ladesigualtat social, encara que actualment la teoriafeminista s'articula amb altres teories crítiques contraaltres tipus de desigualtats (de classe, ètnia, cultura,edat, orientació sexual). Aquest compromís amb lalluita contra la desigualtat, juntament ambl'especificitat del treball acadèmic feminista, ja que ésdels pocs que introdueix l'àmbit de l'experiència i de lasubjectivitat en l'elaboració de la teoria críticacontemporània, ha provocat que la teoria feministarevitalitzés molts dels debats actuals en els àmbits de lafilosofia i la teoria política interessats en l'estudi delpoder i de la dominació dels subjectes.

Les xarxes del saber

L'absència de la dona en la Història escrita i"valorada" –que no és la història en minúscules– i enla producció de coneixement científic ha tingut com aconseqüència que l'experiència del baró s'hagiconvertit en el patró, el model i el mirall mitjançant elsquals percebem la realitat i ens percebem nosaltresmateixos fins a deixar de banda la diversitat del'experiència i la realitat de cadascú. Per aquest motiu,la dona s'ha convertit en "l'altre inexistent" senseexistència particular, "l'altre mancat" de racionalitat,d'individualitat. Aquest fenomen és el que s'anomenaandrocentrisme.

Tota la producció de la teoria feminista –ja hohem apuntat– està tenyida pel debat teòric del

54

feminisme de la igualtat contra el feminisme de ladiferència, que té el seu punt àlgid en els anys vuitanta.És un debat que sorgeix de la difícil articulació entreels objectius dels partits polítics tradicionals id'esquerres i els dels grups feministes i que pren forçaen les dificultats d'integració d'aquests objectius quepateixen les dones que practiquen una "doblemilitància" en grups feministes i en partits políticstradicionals. Actualment el debat encara continua, tot ique el que és més habitual és intentar articular tots dosfeminismes i pensar que la lluita del feminisme té coma objectiu bàsic tant la igualtat com la diferència odiversitat.

En conseqüència, abans d'entrar en l'especificitatde cada teoria hem de dibuixar les grans línies d'aquestdebat. Els feminismes de la igualtat conceben elfeminisme com un moviment il lustrat pel fet quecomparteixen amb la Il lustració, segons Magda, "elssupòsits de la universalitat de la raó, l'exigènciad'igualtat, l'alliberació dels prejudicis i un horitzód'emancipació".

Aquestes idees no parteixen del fet –ni preveuen–que hi ha una organització que produeix una diferènciai relació jeràrquica específica de gènere, ja queassumeixen una concepció de l'ésser humà universalcom a entitat autònoma i independent. Per això, latasca d'aquests feminismes serà fer extensiu el projecteil lustrat i la seva idea de subjecte autònom a les donesi criticar el caràcter androcèntric i parcial de la

55

lustració.En canvi, els feminismes de la diferència parteixen

de la idea que viure en un cos de dona comporta totun conjunt de conseqüències en termes d'especificitat,que hi ha una diferència sexual femenina que térellevància i que cal tenir en compte i estudiar les sevessingularitats. Hi ha diferències entre les diverses teoriesd'aquest feminisme, pel que fa a considerar queaquesta diferència és essencial o socialment construïda,però que alhora és omnipresent i ineludible.

En la primera onada de feminisme el discurs secentra a fer prendre consciència a la dona de la sevasituació d'opressió i a reivindicar una igualtat de dretsamb l'home per transformar aquesta condició. Elmecanisme de la teoria feminista és l'emancipaciómitjançant l'obtenció dels mateixos drets legals quel'home. En aquesta època es desenvolupen la teoriafeminista liberal, la socialista i la radical. Són teoriesque anomenarem feministes de la modernitat pel fetque comparteixen més o menys les grans filosofies dela modernitat (la idea de raó universal, de subjecteautònom i unitari i d'un pensament dicotòmic).

A partir de la segona onada de feminisme l'èmfasien la igualtat es desplaça cap al feminisme de ladiferència, atès que es comença a veure que elfeminisme genera com a canvi una "masculinització dela dona", la qual cosa li provoca una doble pressió (nodeixa la seva part femenina, però també hi incorpora lamasculina) i pot conduir a empitjorar la seva situació

56

(per exemple, la "doble jornada").En aquesta època, fins als anys vuitanta, el tema

central continua sent la dicotomia modernaraó-emoció. Amb el feminisme de la diferència el quecanvia és que un bon nombre de teories feministes esdecanten per estudiar la singularitat de la dona i pervalorar positivament aquesta diferència. És quan escomencen a fer estudis genealògics i històrics de lesdones i a visibilitzar les seves vides i obres anònimes itransparents.

A partir del final dels anys vuitanta i durant elsnoranta, el feminisme articula una crítica teòrica mésprofunda. Ja no es tractarà únicament d'igualar la donaa l'home en oportunitats ni tampoc de remarcar-nepositivament la diferència, sinó de trencar amb lafilosofia de la modernitat pels seus efectes implícits dedominació. I això és així perquè es considera que ésuna filosofia construïda sobre la base d'un pensamentdicotòmic que se sosté per dissimetries com araracional-emocional, instrumental-afectiu, públic-privat,impersonal-personal, general-particular,abstracte-concret, que identifiquen el primer dels seustermes –més valorat socialment– amb el que ésmasculí i el segon amb el que és femení. Sóndissimetries que han colonitzat el sentit comú i hanescindit l'experiència humana en dos móns mútuamentexcloents, que es corresponen a el món masculí ifemení.

La teoria elaborada en aquesta època rep el nom

57

de teoria feminista com a dispositiu deconstructor,perquè pretén deconstruir l'arrel del pensamentmodern dicotòmic, que només ha estat capaç demaximitzar o minimitzar la diferència sexual, però encap cas d'esborrar-la o de reconstruir-la en unapluralitat de diferències.

Per això, a continuació presentarem les diferentsteories feministes, organitzades segons si reclamenl'emancipació des d'un sentit modern (augmentd'oportunitats i llibertat d'elecció) o si deconstrueixena fons la filosofia moderna i, en conseqüència, la ideade subjecte identitari universal travessat per unaidentitat sexual secundària, dicotòmica i transparent.

Per explicar i comprendre la transició de lesteories feministes d'emancipació a les dedeconstrucció, cal fer un pas intermedi. Es tracta de lacrítica que es fa des del feminisme i la teoria socialpostestructuralista al paradigma científic de lamodernitat. Per això, abans de parlar de les teoriesfeministes deconstruccionistes cal esmentar els treballssobre ciència i gènere. I, abans de parlar de ciència igènere, per una qüestió també de coherència ididàctica, hem d'introduir la noció de gènere.

Mecanisme per a l'emancipació

A continuació exposarem les teories feministesque reclamen l'emancipació en un sentit modern: lateoria feminista liberal, la teoria feminista marxista isocialista i la teoria feminista radical.

58

La teoria feminista liberal

La teoria feminista liberal parteix de la idea que hiha una única naturalesa humana asexuada. Qüestionala idea que l'Estat liberal tingui unes característiquespretesament universals, perquè considera que en lapràctica el liberalisme funciona tenint com a modell'experiència masculina amb què confon la naturalesahumana. En aquest sentit, des del feminisme liberal escomparteix una idea universal de naturalesa segons laqual les persones són considerades, segons C. Castells,de la manera següent: "Agents racionals independents,no necessàriament connectades les unes amb les altres,i que aspiren a realitzar els valors de dignitat,autonomia i autorealització individual." En aquestaconcepció de les persones la noció de subjecteautònom és central.

Atès que, segons el feminisme liberal, la causa dela desigualtat entre els sexes és una discriminació legal ijurídica injusta executada per l'Estat, per tal de corregirla desigualtat que produeix l'Estat liberal només calreformar les lleis. En aquest sentit, és un corrent ques'inscriu en els feminismes de la igualtat.

Quan homes i dones comparteixin les mateixesresponsabilitats en el món públic i privat s'aconseguiràla igualtat i l'emancipació de la dona. Així, la igualtat ila llibertat sorgiran de la igualtat legal, pel fet que esconsidera que condueix a l'actuació de l'individu com aésser autònom.

59

La teoria feminista marxista i socialista

La teoria feminista marxista i socialista tambés'inscriu en els feminismes de la igualtat i és un atacradical al pensament liberal en el sentit que volrecuperar la historicitat i la dimensió social tant delconeixement com de l'ésser humà. És un corrent queva tenir força en el continent europeu i que consideraque l'opressió i la dominació de les dones és elproducte de dos factors combinats: el capitalisme i elpatriarcat.

Segons el feminisme socialista, per entendre lavida social i els problemes que genera cal plantejar-seen quin tipus de societat vivim. Des de la teoria socialmarxista es considera que la nostra societat éscapitalista en la seva manera de produir els mitjans devida i, des dels feminismes socialistes, s'hi afegeix quela nostra societat és patriarcal en la seva manera deproduir la nostra vida.

La nostra societat és capitalista perquè el modedominant de produir els nostres mitjans de vida dónalloc a una divisió social entre els que controlen elsmitjans de producció i els que no tenen cap altra cosaper sobreviure que no sigui el treball.

Els primers –o amos del capital– compren alssegons –els treballadors– la seva única possessió, queés la força de treball, i els venen allò que prèviamenthan decidit que seran els mitjans de vida (cotxes enlloc de transport públic, certs tipus d'habitatge, certes

60

pautes per vestir, divertir-se, alimentar-se, intoxicar-se,certes concepcions de la salut). Aquests productes queestan a la venda no responen a les necessitats de lagent, sinó a les activitats que permeten maximitzar elsbeneficis. És a dir, que aquestes activitats dirigides pelsamos efectius del capital generen les necessitatshumanes i no a la inversa. La decisió de produir cotxesgenera la seva necessitat i el fet de viatjar aïlladament, ila fabricació electrodomèstics d'ús familiar genera lanecessitat que la feina domèstica es faci separadamenta cada família, per exemple.

El capitalisme que dóna lloc a la divisióinternacional del treball es va manifestar, en un temps,en forma d'esclavitud o de colonialisme, però avuis'expressa mitjançant l'imperialisme i el neoliberalisme.El que ha canviat és que els beneficis d'aquest ja noreverteixen d'una manera generalitzada en el que s'hadit el Primer Món, sinó en una minoria d'aquest món:les grans empreses multinacionals.

La dona exclosa del "pacte social"La majoria de dones no formen part de cap d'aquests dosgrups (amos del capital o treballadors) perquè han estatconfinades a l'àmbit privat i, per tant, no tenen ni capital niun treball assalariat. En aquest sentit, depeneneconòmicament de l'home amb qui viuen, que pot ser o"amo del capital" o "treballador".

D'altra banda, des del feminisme socialistas'afegeix la idea que la nostra societat també és

61

patriarcal perquè el mode dominant de producció de lanostra vida està controlat en darrera instància per lapersona que rep el nom de pare o cap de família–generalment, un home adult–. La seva posició depoder prové de ser la persona que aporta la part mésimportant dels ingressos monetaris a la família i, pertant, els mitjans que permeten posar la família encontacte amb la societat.

La unitat bàsica de la societat no és l'individu, sinóel patriarca, l'ésser humà posseïdor d'una família. Elsque són posseïts són la mare o mestressa de casa i elsfills. Així, només tenen estatus real d'individu elspatriarques, que quan es fa el cens se'ls anomenapersona principal de la casa.

El marxisme entén la ideologia com una"representació distorsionada de la realitat" queimpregna la percepció i el coneixement d'aquesta, perla qual cosa aquest coneixement es considera el reflexdel sistema de valors de la classe dominant quelegitimarà les relacions de dominació entre els grups.Per aquesta raó, es reproduiran les relacions dedominació entre els dos sectors socials i després entreels dos sexes. Així, doncs, encara que qualsevol donaocupi una posició de submissió, la dona casada amb elproletari estarà doblement sotmesa: pel patriarcat,d'una banda, i pel capitalista, de l'altra. Des d'aquestateoria, no hi ha més perspectives de coneixement quela de la dona casada amb el proletari o amb elcapitalista, amb l'emmascarament de la desigualtat de

62

classes que això representa.El principal problema de la teoria marxista clàssica

per a una teoria feminista és que considera que lacondició desigual de les dones és una condició socialde segon ordre: és a dir, que l'emancipació de la donas'aconseguirà un cop es posi fi a la diferència de classessocials.

D'altra banda, en contraposició amb el feminismeliberal, la filosofia marxista té una concepció de l'ésserhumà en íntima connexió amb els altres i amb lanaturalesa. L'activitat essencial per a la transformacióde la societat és la praxi i el coneixement és només untipus de pràctica amb capacitat per transformar larealitat. Així, en el feminisme marxista i socialista, elconcepte de subjecte és sociohistòric, produït per lapraxi social dominant en cada societat.

Mitjançant la complicitat del capitalisme i elpatriarcat sorgeix la idea de "família nuclear", amb quès'accentua la ideologia i la pràctica de la divisió sexualdel treball que exilia la dona a l'àmbit privat perquè esdediqui a les tasques domèstiques i a la cura de la vidahumana i que instal la els homes en el centre de l'àmbitpúblic i els atribueix la funció de desenvolupar lestasques de producció dels mitjans per a la vidahumana. Vegem un exemple que il lustra aquest fet. Laprova objectiva per identificar el patriarca és la sevatitularitat. Si examinem les estadístiques d'ocupació, elspropietaris d'habitatges, els titulars de comptescorrents o els propietaris de turismes, ens trobarem

63

amb una amplíssima majoria d'homes adults, però enquedaran exclosos bona part de les dones, els joves iels vells. Així, es veu que els patriarques són elsautèntics titulars dels drets.

El cas de la ShellEl significat de la família nuclear en el capitalisme estàdescrit en l'estudi d'Amil Ramdas sobre Curaçao. Ramdasdescriu com l'empresa petroliera Shell va aconseguir enaquesta illa el que l'Església catòlica no havia aconseguit enmés d'un segle: la instal lació del model de família en unasocietat on abans prevalia la poligàmia, les famíliesmonoparentals i les relacions sexuals lliures. Gran part de lapoblació de l'illa treballava per a la Shell i a aquesta liconvenia donar feina a obrers casats, atès que aqueststenien un comportament més responsable. A més aquestsistema li permetia a la Shell pagar sous més baixos a lesdones casades, sota el supòsit que el seu sou només era uncomplement del sou del marit.Per promoure la família nuclear, la Shell només donava eldret a una casa pròpia als obrers casats. La previsió mèdicanomés s'oferia als familiars legals de l'empleat. Només elsfills legals rebien materials escolars i beques. El fons depensions es destinava només a la dona i als fills legals. Coma resultat, els naixements il legals de Curaçao van baixar demés d'un 50 per cent el 1920 a menys d'un 25 per cent el1952. Quan la companyia es va automatitzar i va acomiadara la majoria dels obrers, la quantitat de fills il legals vatornar a pujar al 35 per cent el 1967.

Com mostra l'exemple anterior, els ordres socialscapitalista i patriarcal, actuen amb complicitat en la

64

modernitat, i sobretot durant l'època de laindustrialització i la urbanització, per fixar clarament ladivisió sexual del treball i alhora distribuir els sexesentre l'espai públic i privat. Segons aquesta distribució,al sexe masculí li pertoca la tasca de la producció delsmitjans de vida –"l'home és l'encarregat de guanyar elpa"– en l'espai públic i al sexe femení li pertoca la tascade la producció i reproducció de la vida mateixa – "ladona com a mestressa de casa i cuidadora de la vida"–en l'espai domèstic o privat.

Aquesta distribució es considera una de lescondicions bàsiques de l'opressió i la desigualtat de ladona. Els estudis d'Amorós sobre el significat del'espai públic i privat donen compte d'una maneraaguda de la manera com es produeix la dominació apartir d'aquesta distribució dels sexes entre el mónprivat i el públic.

Segons aquesta autora, l'espai públic és l'espai delreconeixement, dels graus de competència. Per contra,les activitats que es desenvolupen en l'espai privatestan condemnades a la invisibilitat. Les activitatsfemenines són les menys valorades, sigui quin sigui elseu contingut: són les que no es veuen ni són objected'apreciació pública. En l'espai públic es contrasten lesactivitats, però en el privat no hi ha manera dediscernir diferents nivells de competència ambparàmetres objectivables. Diverses mestresses de casaexcel lents són igualment excel lents perquè no hi hamanera d'objectivar-les.

65

Aquesta invisibilitat en l'espai privat es dónaperquè no s'hi produeix el que s'anomenaindividualització, mentre que sí que té lloc en l'espaipúblic. Per això, l'espai públic és anomenat perAmorós "l'espai dels iguals o dels parells", perquè enaquest àmbit tots són individus, possibles subjectes depoder. Encara que no tinguin el poder en un momentdeterminat, tots són susceptibles d'obtenir-lo. Encanvi, l'autora defineix l'espai privat com "l'espai de laindiscernibilitat" i l'anomena "espai de les idèntiques"perquè, com que la individuació no hi és possible, elque hi predomina és la indiferenciació: no hi ha ressubstantiu per repartir –ni poder, ni prestigi, nireconeixement–, és un espai sense valor, no estàreconegut.

Les dones s'han convertit en les representants del'espai privat, mentre que els homes ho són de l'espaipúblic, i per això Amorós diu que les dones sónideològicament l'espai de les idèntiques i els homesl'espai dels iguals perquè en l'espai privat no hi ha resque tingui rellevància, mentre que en l'espai públicpassa just al contrari.

Aquesta articulació dissimètrica és una de les queprodueix socialment la condició d'opressió de la dona.Des del feminisme socialista es considera quel'emancipació de la dona no serà possible fins que elque és personal surti a la plaça pública i es redefineixicom una cosa d'interès general. (¿No és veritat que elfet que neixin nous nadons és una cosa d'interès

66

general i no particular de les dones? Doncs, aleshores,tots i totes hauríem de contribuir que això fos possibleen unes bones condicions, sense que impliquin un"esclavatge de la dona" mitjançant una doble o triplejornada.)La teoria feminista radical

La teoria feminista radical –també coneguda ambl'etiqueta de feminisme cultural– sosté que el patriarcatés la causa bàsica de l'opressió de les dones i entén elpatriarcat com un fenomen històric de control de lesdones per part dels homes. Aquesta teoria, a diferènciade les dues anteriors, està clarament ubicada en elsplantejaments dels feminismes de la diferència pel quefa a la conceptualització del subjecte-dona i a l'èmfasi ila maximització de la diferencia entre els sexesbiològics en la pràctica. Malgrat que hi ha unaheterogeneïtat i pluralitat de plantejaments en aquestfeminisme, es pot dir que tots coincideixen aconsiderar que la biologia i la capacitat reproductorade la dona són la base de la seva subjecció al patriarcat.De manera alterna, per a alguns enfocaments d'aquestfeminisme, aquesta dimensió de la biologia éspercebuda com a solució o com a problema per al'emancipació de la dona.

Aquesta teoria apareix com a reacció contrària a laraó científica considerada com l'única font deconeixement. Reivindica el paper de les emocions, elssentiments i el cos com a bases per a la producció d'un

67

coneixement de la realitat diferent de l'instituït. Lesdones, per tant, tenen el valor afegit de ser capaces deproduir un coneixement diferent de la realitat.

En aquest sentit, és la primera teoria que admetuna perspectiva de coneixement particular de la dona.És a dir, que "l'experiència de la dona" es considerauna font genuïna de coneixement crític. Des delfeminisme radical es considera que hi ha unes facultatshumanes que estan més ben desenvolupades en lesdones –no és clar si per natura o per cultura– com sónla intuïció, la sensibilitat, les quals possibiliten unconeixement millor.

Aquest feminisme considera que, per aconseguirl'emancipació, les solucions passen per una mena dereconstrucció radical de la sexualitat per tal derecuperar-ne el control. Així, per a aquest feminisme,la transformació de l'espai privat és molt important i téforça potencial en la vida de la gent (maternitat,sexualitat, afectivitat) com a contraposició als altresdos corrents del feminisme, explicats anteriorment,que, per aconseguir l'emancipació, posaven al centred'atenció la transformació de l'àmbit públic (canviarlleis o eliminar la diferència de classes socials).

L'impacte del feminisme de la diferència en elsfeminismes actuals és força important: ha pressionatperquè les reflexions polítiques actuals incloguin com atemes d'interès general els que s'havien deixat debanda perquè pertanyien a l'àmbit privat i s'associavena la dona, com ara la família, la reproducció, la

68

sexualitat i l'afectivitat.No podem donar compte de la gran

heterogeneïtat i diversitat d'idees que engloba elmagma del feminisme radical, però n'apuntarem algunssubcorrents. Un dels desenvolupaments importants sesitua a França, amb noms d'autores com Irigaray,Cixous, Kristeva i Leclerc. Un altre són els treballs del"Grup de dones de la llibreria de Milà" a Itàlia ambnoms com Muraro, Cigarini, Zamboni i Accati. D'altrabanda, hi ha un subcorrent en les anomenadesfeministes culturals, que han creat una forta subculturade caràcter "separatista" envers els homes aAnglaterra, França, Alemanya, Holanda i Estats Units,mitjançant llibreries, grups de teatre, cafès, galeries,centres de vacances i comunitats particulars. Hifiguren noms d'autores com Daly, Wittig, Rich iGriffin, o les ecofeministes amb D'Eaubonne alcapdavant.

Actualment a Barcelona hi ha un corrent depensament feminista que ha heretat algunspressupòsits del "Grup de dones de la llibreria deMilà" en el feminisme de la diferència (podeu conèixerel seu pensament directament en la revista Duoda). Agrans trets, es pot dir que els seus treballs tenen com aobjectiu general construir un "nou simbòlic per a ladona" mitjançant les relacions entre dones i partint deconceptes innovadors com "el simbòlic de la mare" ola idea "d'autoritat femenina" contra la de poder. Unade les autores representatives és Rivera, que ha

69

publicat diferents treballs. Les crítiques que s'han fet aaquest corrent al ludeixen a un cert separatisme elitista,manca de diàleg o articulació amb altres corrents itambé el fet de potenciar una identitat "narcicista" pera la dona, mancada d'autocrítica.

Per acabar, les crítiques que s'han fet al feminismeradical en general al ludeixen a la reproducció d'undeterminisme biològic que finalment acaben pernaturalitzar la diferència sexual i reproduir elpensament dicotòmic de la modernitat, encara queemfasitzin el pol de la diferència. L'heterogeneïtatd'aquestes teories fa que aquesta crítica afecti unsplantejaments més que altres.

Gènere sexual enfront de sexe

El concepte de gènere sorgeix en el camp de lamedicina quan, l'any 1965, Stoller estableix ladiferenciació entre sexe i gènere basant-se en les sevesinvestigacions en nens i nenes que, a causa deproblemes anatòmics congènits (ambigüitat en elscaràcters sexuals primaris), havien estat educats en unsexe que no es corresponia anatòmicament amb elseu.

Aquest autor s'adona que quan arribava elmoment en què l'anatomia es definia més claramentcap a un sexe concret al cap d'uns anys després d'havernascut, l'educació rebuda fins aleshores era mésdeterminant que no pas la biologia. Per exemple, quandemana als pares corregir l'educació d'aquests nens i

70

nenes per fer-la coherent amb el sexe anatòmic que esdesenvolupa, obté el seu rebuig; els pares no en volensaber res perquè canviar la percepció els genera unconflicte massa gran. En aquest sentit, el mateix autorproposa el concepte de gènere per mostrar la força del'educació social i familiar rebuda com a nen o com anena per a la identitat sexual enfront de l'anatomiabiològica.

Així, podem parlar de manera àmplia dels estudisde gènere per referir-nos al segment que s'ha ocupatd'estudiar les conseqüències socials i familiars de serhome o dona. I podem parlar de gènere com lacategoria que es refereix a l'estudi de les significacionsatribuïdes socialment i culturalment al fet de ser homeo dona. L'emergència del concepte de gènere i delsestudis de gènere va permetre subratllar les qualitatsfonamentalment socials de la diferència sexual endetriment de la qualitats biològiques.

Ja els anys noranta Scott assenyala, però, que lacategoria de gènere és més complexa que altrescategories que també pretenen explicar elfuncionament de les desigualtats, com per exemple, lacategoria de classe social. Scott critica el fet que elgènere s'ha fet servir, sobretot, com a descriptor de laidentitat social i cultural dels homes i les dones.

L'objectiu del concepte de gènere era eliminar elbiologisme implícit en el concepte de sexe isubstituir-lo per un concepte sociològic que fesreferència als aspectes socials i culturals en la

71

construcció de la identitat sexual i les funcions socialsassociades al sexe. Això no obstant, en moltesocasions la distinció entre sexe i gènere no hafuncionat de la manera que s'esperava perquè, en llocde construir una teoria sobre el gènere, aquestconcepte s'ha utilitzat de manera intercanviable amb elde sexe i ha reproduït la mateixa dissimetria. Per això,s'ha destacat que hi ha hagut un abús i una confusióentorn del concepte de gènere que no ha ajudat al'objectiu de la transformació social de les relacionsentre els sexes.

En suposar només l'existència de dos gèneres, elmasculí i el femení, se'ls dicotomitza de la mateixamanera que els sexes (home, dona), amb la qual cosano queda clar on acaba la biologia i on comença lacultura, i s'acaba reproduint el biologisme queinicialment es criticava.

A partir d'aquestes revisions de l'ús del conceptede gènere, Scott planteja que la categoria de gènere hade ser una categoria d'anàlisi de les relacions socialsentre els sexes i no una categoria meramentdescriptiva. En parlar del gènere com a categoriad'anàlisi, aquesta autora es refereix a dues partsinterrelacionades que separa per a l'exposiciódidàctica.

Primer, el gènere com un element constitutiu deles relacions socials basades en les diferències quedistingeixen els sexes. En aquest cas es refereix al fetque per comprendre com actua el gènere i com se'l pot

72

transformar cal considerar tant els subjectesindividuals com l'organització social i esbrinar-ne larelació. En aquests sentit, el gènere implica quatreelements interrelacionats. En primer lloc, hi ha elssímbols (culturalment disponibles, que evoquenrepresentacions múltiples i sovint contradictòries), i ensegon lloc, els conceptes normatius (que manifestenles interpretacions dels significats dels símbols) quelimiten i contenen les seves possibilitats metafòriques ique s'expressen en doctrines religioses, educatives,científiques, legals, i polítiques, en què s'afirmencategòricament i unívocament els significats d'home idona, masculí i femení.

La seva posició dominant emergeix sobre el rebuigo la repressió de possibilitats alternatives, a partir denocions polítiques referents a les institucions i lesorganitzacions socials, que són el tercer element, "laqual cosa implica no restringir el gènere a la família,sinó tenir en compte la seva presència en el mercat detreball, l'educació i la política". I finalment, el quartelement, la identitat subjectiva "que comportainvestigar les maneres en què es construeixenessencialment les identitats genèriques i relacionar-lesamb activitats, organitzacions socials i representacionsculturals històricament específiques". Així, el gènere esconstrueix mitjançant aquests quatre elements i elsconstitueix a la vegada. Cap d'aquests quatre elementsno actua sense els altres.

En segon lloc, el gènere és una manera primària de

73

significar relacions de poder. És a dir, representa unamanera persistent i recurrent de facilitar la significaciódel poder en les tradicions occidental, judeocristiana iislàmica. Això implica que la diferència sexual és unaforma primària de significació de poder en aquestessocietats.

Però recentment Butler ha fet un pas més enllà enrelació amb el concepte de gènere i ha plantejat queaquesta distinció entre sexe i gènere és problemàtica ique el que creiem que era sexe també és gènere. Així, apartir d'aquest moment el sexe (el que està associat a labiologia de la dona, per exemple, l'experiència del'instint maternal, la seva orientació a la cura dels altres,la seva subjectivitat emocional, el seu cos sexuat, eltipus de vincle tan estret que tendeix a establir amb elsfills o la seva limitada força física) es consideraconstituït socialment a partir de la interacció,l'organització i la divisió institucional de la vida socialen papers diferenciats, el sistema de significatsculturals dominants i la trajectòria històrica de lesdones a través del temps i la història. Cal anar encompte, però, perquè el fet que la identitat sexual siguiconstruïda no vol dir en absolut que no sigui moltresistent ni que la seva transformació sigui fàcil.

La identitat de gènere serà doncs la forma quesocialment conferim a l'anatomia, la manera en quèsocialment signifiquem el sexe biològic. La idea és queno hi ha un cos sexuat com l'entenem avui dia senseque abans hi hagi un gènere social, és a dir, primer hi

74

ha el gènere i després el cos sexuat.

Les relacions entre el gènere i la ciència

El compromís de la teoria feminista amb els valorsd'igualtat i també de moltes altres teories socialscrítiques desafien la idea tradicional i moderna deciència en majúscules com a neutral, objectiva iasèptica. En les darreres dècades hi ha hagut un debatmolt important entorn de la idea que la ciència és unapràctica humana més i que, com a tal, no pot serneutral, ja que el coneixement sempre s'elabora desd'una posició subjectiva. Aquests canvis en la definicióde ciència de les darreres dècades han dut bastantscientífics a plantejar-se la pertinença que elsconeixements científics obtinguts es discuteixin enfòrums en comptes de ser objecte de veneració com sies tractés de veritats absolutes que no es podenqüestionar.

En l'origen d'aquest qüestionament de la ideamoderna de ciència han tingut un paper moltimportant algunes anàlisis feministes (de diferentsdisciplines com l'antropologia, la història, la sociologia,la biologia, la primatologia, la filosofia, l'estètica, lafísica) que han reflexionat i s'han plantejat preguntescom les següents: com es construeix el coneixementcientífic? Quin paper hi té el subjecte, el sexe o gènerede l'investigador? Quina influència hi té l'ordre socialque impera en la cultura que s'investiga? En resposta aaquestes qüestions els estudis han destacat el biaix de

75

gènere inherent al desenvolupament de la investigacióde cada disciplina, a partir de mostrar la dimensiósocial i subjectiva de la ciència i de qüestionar laseparació entre subjecte i objecte de coneixementdefensada pel mètode científic clàssic.

Els estudis de Harding, Fox Keller, Haraway oBleier han mostrat que la ciència moderna ha exclòssistemàticament que les dones puguin ser coneixedoreso agents de coneixement a causa de la seva identitat degènere (mancada de racionalitat). S'ha desemmascaratque la veu de la ciència és masculina i que la històriaestà escrita des del punt de vista dels homes, i quegeneralment s'assumeix que el subjecte deconeixement sempre és un baró blanc, de classe socialmitjana o alta i que viu en les societats capitalistesavançades. Aquesta mirada des de la perspectiva del'home blanc occidental produeix un tipus depensament i coneixement intolerant amb lesdiferències, que acaba convertint en desigualtatssocials. En el cas de la dona l'exemple és que la sevadiferència respecte a l'home està profundamentconnotada de mancança (d'autonomia, racionalitat,etc.).

Aquest punt de vista parcial i masculí delconeixement produït per la ciència moderna,emmascarat i disfressat d'objectivitat amb la finalitatd'aconseguir credibilitat i poder, és el que es coneixamb el nom d'androcentrisme. La nociód'androcentrisme es refereix al biaix "patriarcal" que

76

recull el mètode de producció i els continguts delconeixement científic. El biaix androcèntric produeixprincipalment dos tipus de distorsions en les cièncieshumanes: l'absència de dades i teories que facinreferència a les dones, la qual cosa les converteix encientíficament "invisibles"; i en els casos en què sí quehi ha dades específiques i estudis, una interpretacióbasada en els estereotips i els prejudicis corresponentsa la ideologia patriarcal. Es veu que el mateixllenguatge i els conceptes que s'utilitzaven ja tenen unaconnotació sexista. La revisió feminista ha decomençar, doncs, des de la base mateixa de laconstrucció del coneixement científic.

Les femelles dels primatsUna crítica feminista al coneixement científic esbiaixat esprodueix, per exemple en primatologia, en observar ambdeteniment la conducta de les femelles dels primats. S'havist que la idea que les femelles són passives i pudoroses iels mascles actius i promiscus és una projecció delsinvestigadors que els observen. De fet, en la majoria deciències de la salut (medicina, psicologia), la dona ésestudiada bàsicament com a subjecte reproductor o dedicatexclusivament a la cura dels altres, la qual cosa implica queles seves necessitats com a persona són ignorades.

Aquest biaix androcèntric en la producció delconeixement és un reflex de l'organització patriarcal dela societat. En definitiva, els estudis de ciència i gènerehan plantejat una pregunta fonamental al saber

77

instituït, que cal tenir present en tot moment: qui parlaen aquesta teoria? En quines condicions econòmiquesi polítiques formula aquest discurs? Per a qui i comaquest coneixement circula i és utilitzat en el marc deles relacions asimètriques de poder?

Un dispositiu de deconstrucció

Els estudis de ciència i gènere també han propiciatuna sèrie de crítiques al feminisme com a teoriamoderna de l'emancipació. La raó bàsica és que lescrítiques al coneixement científic qüestionen la mateixaidea de subjecte universal, coherent, unitari itransparent i, en conseqüència, posen en dubte la ideade diferència sexual i, per tant, de la dona com asubjecte universal de la lluita feminista. En canvi, ladiferència sexual i la identitat de gènere es considerenentitats complexes, múltiples, no transparents ifragmentades. Per això aquestes teories s'anomenenteories explicatives postestructuralistes de la desigualtatsocial, perquè el que persegueixen és la deconstruccióde la dicotomia i la deconstrucció de lamasculinitat-feminitat com a identitats sexuals.L'objectiu ja no és dissoldre la diferència sexual nireclamar-la, com en els feminismes de la igualtat o dela diferència respectivament, sinó multiplicar lespossibilitats de l'existència i dels estils de vida de cadasexe. En resum, les diferents teories feministes quehem explorat, més que ser antagòniques entre si, estendeixen a considerar diferents recursos que cal tenir

78

en compte per a la transformació de la vida socialsegons el problema localitzat en què es treballi.Teories postestructuralistes de la desigualtat

El moviment feminista és un dels moviments quemés s'ha pensat ell mateix; el seu mètode ha estat eldesenvolupament de l'epistemologia feminista(Harding, Code, Haraway) que implica produirconeixement científic centrant-se en la reapropiaciódel cos i les experiències de les dones per qüestionar elque està institucionalment reprimit. És per això que "elparadigma de la política emancipatòria" que regeix lamodernitat ha donat lloc a un "nou paradigmapostestructuralista" que, en comptes de centrar-se enuna idea de la llibertat dirigida a l'augment de leseleccions i les oportunitats, s'ocupa d'una llibertat quepermet la construcció de noves alternatives o estils devida plurals i heterogenis, diferents als instituïts. Dinsd'aquest model, l'ètica com a diàleg i trobada amb"l'altre", l'altre construït com a diferent en lamodernitat, ocupa un lloc important enfront de lapolítica tradicional que es bàsicament persegueixl'augment de recursos socials i de poder.

Actualment, les teories feministespostestructuralistes estan configurades per un mosaicde reflexions i debats oberts que romanen en tensió.Seguint les directrius de Bonder, exposarem lestensions que hi ha a l'interior de la teoria feministacontemporània i les orientarem cap a la deconstrucció

79

de la idea moderna d'una identitat universal, ja que ésel seu objectiu principal.

Les teories feministes postestructuralistesparteixen de la crítica que la teoria feminista com ateoria de l'emancipació constituïa un "gran relat" en elsentit modern, totalitzador i omnicomprensiu, que elfeia sord a l'heterogeneïtat interna i a la fragmentaciódel moviment i de les dones i, per tant, procliu aldogmatisme. En aquest sentit, s'han estudiat lesinterrelacions i les aliances del pensament feministaper a l'emancipació amb els grans relats instituïts de lamodernitat (funcionalisme, marxisme, etc.) i els seusefectes contraproduents per a la transformació de ladesigualtat entre els sexes. Així, en els treballsfeministes contemporanis tenen més importància lesqüestions que exposem a continuació.

Primer, la crítica al binarisme sexe-gènere, que vaservir per diferenciar el que és natural (espai buit imort disposat a ser penetrat pel que és cultural) delque és cultural. Butler entén que aquest binarisme ésl'expressió d'un imaginari masculí que s'ha convertit endiscurs científic. La seva funció és reguladora iproductora dels cossos dels homes i de les dones coma diferents i complementaris. Es tracta d'una lògicabinària, la funció principal de la qual és construirjerarquies i desigualtat.

Segon, el plantejament que només hi ha dosgèneres, el masculí i el femení, com a categoriesinamovibles i universals, excloents l'una de l'altra; un

80

plantejament que desconeix que els processos desubjectivació són intergenèrics i no intragenèrics.

En tercer lloc, l'essencialisme i el substancialismecap als quals s'han desplaçat les teories feministes enconstruir el gènere femení molts cops com adeshistoritzat. Amb aquest procés, s'excloul'heterogeneïtat de les dones dins la categoria dona, i ladiversitat que hi ha dins de cadascuna d'elles.

Quart, el rebuig de la concepció "victimista" de ladona, que situava el poder com a totalment forad'aquesta. Diferents estudis, en contraposició ambaquesta idea, han recuperat i revalorat les tasques de ladona i la seva capacitat –poder– de transformar el queestà instituït.

Cinquè, la problematització de la visió teleològicaque es desprèn de les primeres anàlisis de l'opressió.En aquest sentit, es vol mostrar l'obertura alsdesplaçaments de sentit del gènere i les possibilitatsd'agenciament i de transformació dels mandats degènere davant les seves explicacions socials mésdeterministes.

Sisè, el gir progressiu cap a l'ús del gènere com acategoria d'anàlisi i no com a categoria descriptiva depapers i identitats. Els estudis de feministes negres,llatines o pertanyents a altres grups minoritaris hanmostrat l'heterogeneïtat interna de la categoria dona ila necessitat d'entendre com s'articula aquesta categoriaen els diferents contextos (amb diversitat d'ètnia,classe, edat, orientació sexual). L'anomenat feminisme

81

postcolonial, que postula G. Spivak, entre d'altres, téun paper important en aquesta reflexió. Des d'aquestaperspectiva, s'entén el procés de subjectivació com unatrama de posicions de subjecte inscrites en relacions deforça en un joc permanent de complicitats iresistències.

I setè, la crítica a la idea que hi ha un subjecte ouna identitat personal anterior al gènere. S'assumeixque el procés de "generització sexual" és fundador delmateix procés de subjectivació.

Tots aquests debats han conduït en els darrersanys a entendre que la subjectivitat es construeixmitjançant un conjunt de relacions a partir decondicions materials i simbòliques mitjançades pelllenguatge, la qual cosa implica acceptar que totarelació social, inclosa la de gènere, classe o raça,comporta un component imaginari.

Tots aquests recorreguts ens porten cap a unanoció de subjectivitat més fluida, més "permeable" al'escolta de les diverses veus tant del passat comactuals, amb menys por envers el desconegut i latransició permanent. Mouffe i Braidoti, mitjançant elsconceptes d'"identitats nòmades" o "subjectesnòmades", apunten aspectes d'aquesta novasubjectivitat.

I ja per acabar, cal assenyalar que aquesta novasubjectivitat implica assumir com a responsabilitatpolítica l'hàbit del distanciament de la cadena designificats cristal litzats, incloent-hi els que construïm

82

des de la mateixa pràctica feminista. I, finalment dinsdel feminisme postestructuralista, hi ha l'afirmaciód'una ètica de l'esperança com a condicióindispensable per a les relacions intersubjectivessustentades en la solidaritat i en la interacció de ladiversitat i la unitat.

L'agenda contemporània

L'agenda feminista contemporània és plena detemes pendents per treballar col lectivament, tant desde l'elaboració de teoria crítica com des de l'exercici depràctiques subversives. En el requadre enunciem enuna llista alguns dels temes principals perquè puguinser reconeguts en la vida quotidiana.

Aquesta llista –sintètica– de coses pendents quecal pensar i fer col lectivament per reduir el malestardel món dóna compte per ella mateixa de larellevància, pertinença i necessitat que té la societat decomptar amb un moviment social com el feminisme oels feminismes.

83

Els deu reptes pendents1. La crisi de la masculinitat que s'apunta a partir del canvi de paper de

les dones i la reorganització del treball assalariat i estable, associat alshomes.

2. "L'assignatura pendent" o immersió dels homes en les tasquesdomèstiques com a correspondència amb la introducció de la donaen l'àmbit laboral i públic.

3. La violència de gènere.

4. La crisi de la família patriarcal i l'emergència de nous tipus defamílies (mares solteres, entre altres).

5. La transformació de la qüestió de la maternitat (renuncia, novestecnologies de reproducció, adopció).

6. La necessària construcció social d'una paternitat afectiva.

7. El creixent malestar en relació amb l'assetjament sexual ilaboral-moral.

8. La "doble moral" que hi ha envers la prostitució.

9. Els nous problemes associats a la immigració de dones de païsosmés "pobres" (prostitució, tràfic, esclavatge).

10. La relació dels feminismes amb els moviments d'alliberament de gaisi lesbianes, o amb els moviments dels transsexuals, perquèqüestionen les identitats de gènere i l'heterosexualitat obligatòria, itambé amb la resta de moviments que lluiten en contra d'altresdesigualtats.

84

Bibliografia

· Amorós, C. (1994). Feminismo: Igualdad y diferencia.Mèxic: UNAM.

· Barral, M.J. (1999). Interconexiones entre ciencia y género.Barcelona: Icaria.

· Birulés, J. (1995). El género de la memoria. Pamplona:editorial Pamiela.

· Bonder, G. (2000). Género y subjetividad: avatares de unarelación no evidente. http//rehue.csociales.uchile.cl/genero/mazorka/debate/gbonder.htm.

· Braidoti, R. (1994). Sujetos Nómadas. Barcelona:Paidós, 2000.

· Burín, M.; Bleichmar, M.D. (comp.) (1996). Género,Psicoanálisis y Subjetividad. Barcelona: Paidós.

· Butler, J. (1990). El género en disputa. El feminismo y lasubversión de la identidad. Barcelona: Paidós, 2001.

· Butler, J. (2001). "La cuestión de la transformaciónsocial". A: J. Beck; J. Butler; L. Puigvert. Mujeres ytransformaciones sociales (pàg. 7-30). Barcelona: Ed. ElRoure.

· Haraway, D. (1991). Ciencia, cyborgs y mujeres. La

85

reinvención de la naturaleza. Madrid: Cátedra.· Harding, S. (1996). Ciencia y feminismo. Madrid:

Morata.· Laraña, E.; Gusfield, J. (1994). Los nuevos movimientos

sociales. De la ideología a la identidad. Madrid: CIS.· Melucci, A. (1994). Qué hay de nuevo en los "nuevos

movimientos sociales"? Madrid: CIS.· Moreno, A. (1986). El arquetipo viril protagonista de la

historia. Ejercicios de lectura no androcéntrica. Barcelona: LaSal.

· Pujal, M. (1991). Poder, saber, naturaleza: la triangulación"masculina" de la mujer y su desconstrucción. Tesi doctoral.Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona.

86