Exemplar gratuït

Número 36 / Febrer 2016

B u t l le t í d e l’A s s o c i a c i ó p e r a l a R e c u p e r a c i ó d e l a M e m ò r i a H i s t ò r i c a d e M a l l o rc a

«Un supervivent que es manté digne vers la tragèdia i evita fer alguna cosa horrible, és un heroi» Gervasio Sánchez

Edicions

Suborns i tretes a la presó de Can Mir (1936-1941): noves aportacionsManel Suárez SalvàLleonard Muntaner, 2016

Fins al 1941, va ser una de lespresons més dures del feixisme,cada dos per tres alliberaven re-publicans per dur-los a matar: elstreien de la presó i els duien amatar a l’extraradi de Palma o,més enfora, molts a Porreres.Amb 500 ptes. podien salvar-se...

Guerra i repressió franquista a les Illes BalearsAssociació per a la Memòria Històrica i Democràtica del Baix Llobregat

Una visió global de la repressió ales illes entre el 1936 i 1975.El podreu trobar a la venda a Llibres Ramon LlullC/ Argenteria, núm. 9. Palma

www.memoriadelesi l les.org

Doctor en Medicina per la Universitat del País Basc. Metge Especialista enMedicina Legal i Forense. Especialista en Antropologia i biologia forense de laUniversitat Complutense de Madrid. Professor Titular de Medicina Legal iForense de la Facultat de Medicina de la Universitat del País Basc. Professor deMedicina Legal de l’Institut Basc de Criminologia de la Universitat del País Basc.Premi Drets Humans de la Diputació Foral de Gipuzkoa 2006. El seu equip ha rebut el Premi de Drets Humans del Govern Basc al 2007.Membre de la Societat de Ciències Aranzadi, actualment és el seu president, on dirigeix el grup de treball constituït per a l’estudi dels desapareguts i lesfosses comunes de la Guerra Civil que ha colaborat amb distintes associacionsde Memòria Històrica en més d’un centenar d’exhumacions.Ha participat en l’exhumació i autopsia de Víctor Jara al 2009 i a l’anàlisi de les restes de Salvador Allende el 2011.

Doctor en Medicina per la Universitat del País Basc. Metge Especialista enMedicina Legal i Forense. Especialista en Antropologia i biologia forense de laUniversitat Complutense de Madrid. Professor Titular de Medicina Legal iForense de la Facultat de Medicina de la Universitat del País Basc. Professor deMedicina Legal de l’Institut Basc de Criminologia de la Universitat del País Basc.Premi Drets Humans de la Diputació Foral de Gipuzkoa 2006. El seu equip ha rebut el Premi de Drets Humans del Govern Basc al 2007.Membre de la Societat de Ciències Aranzadi, actualment és el seu president, on dirigeix el grup de treball constituït per a l’estudi dels desapareguts i lesfosses comunes de la Guerra Civil que ha colaborat amb distintes associacionsde Memòria Històrica en més d’un centenar d’exhumacions.Ha participat en l’exhumació i autopsia de Víctor Jara al 2009 i a l’anàlisi de les restes de Salvador Allende el 2011.

Organitza: Col·labora:

2

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

Han col·laborat: Mª Antònia Oliver ParísManel Suárez SalvàMiquel Mascaró CarreraBlai Guevara CaparrósMiquel Bauzà FrauAntònia Mercadal SerraCoordinació, disseny i maquetació:Blai GuevaraTemps de la Memòriaés el butlletí trimestral de l’Associació Memòria de Mallorca. DL: PM 311-2014

La publicació no es faresponsable de les opinions dels seus col·laboradors.Per posar-se en contacte amb nosaltres: 625 45 45 00tempsdelamemoria@gmail.com

Crèdits:

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA 2016Data: 5 de març de 2016Lloc: Sa Societat de Calvià (Av. de Palma, 1, Calvià)Hora: A les 10.30 hOrdre del dia:

1. Lectura i aprovació de l’acta de l’assemblea anterior.2. Memòria d’activitats i aprovació dels comptes.3. Llei de Fosses de les Illes Balears. 4. Reunions i peticions a les noves Institucions

(Ajuntaments, Consell de Mallorca i Govern Balear). 5. Precs i preguntes

La Assemblea serà oberta i pública, amb la participació de totes aquelles persones quehi vulguin assistir. Desplaçament amb autobús:

És la línia 111 del TIB i s’ha de collir a l’estació intermodal de la plaça d’Espanya,a una de les andanes del soterrani. Es paga al mateix bus, però serveix la targetadels TIB.Horaris:• Sortida des de Palma a les 9.15 h.• Tornada des de Calvià a les 12.50, 15.10 o 17.45 h

Tenim previst acabar a 12.30 h. A continuació gaudirem d’un refrigeri-dinar, s’hivoleu quedar cal dur un plat per compartir, coca, truita, ensaïmada, etc., la begu-da la comprarem allà.

En aquest enllaç teniu el mapa de Sa Societat: https://www.google.es/maps/place/Avinguda+de+Palma,+1,+07184+Calvi%C3%A0,+Illes+Balears/@39.5651669,2.5021557,17z/data=!3m1!4b1!4m2!3m1!1s0x12978bb5ce1f6031:0x9a43294641657cdd

Finalment, recordar-vos que ja podeu ingressar la quota anual de socis 2016 al comp-te corrent 2056 0004 49 4102006399 de Caixa Colonya, indicant el vostre nom i el con-cepte, o si ho preferiu, abonar-la en efectiu el dia 5 de març a la mateixa Assemblea.

Gràcies com sempre pel vostre suport i fins aviat. Maria Antònia Oliver i Paris,

Calvià, febrer de 2016 Presidenta de Memòria de Mallorca

A continuació, una breu descripció del lloc que hem triat en-guany per fer la nostra Assemblea, un espai molt estimat i rela-cionat amb la tasca i principis de Memòria de Mallorca:

L’any 1908, després d’una llarga tradició de societats de so-cors mutus, els obrers de Calvià fundaren la Sociedad de So-corros Mútuos “Unión Obrera de Calvià” que, ben aviat, se-ria coneguda entre tots els veïns com “Sa Societat”. Només

en podien ser socis els obrers o els fills dels obrers del poble i teniacom a principals objectius assistir econòmicament els treballadorsdel poble si quedaven sense feina o estaven malalts, la formació delsseus associats, tant a nivell cultural com laboral, i proporcionar unaoferta cultural i d’oci al poble amb cinema i teatre.

Ben aviat, la pràctica totalitat de famílies del poble s’hi havia as-sociat i varen emprendre un dels seus objectius més ambiciosos: la

TEMPS DE LA MEMÒRIA 36 / Febrer 2016

Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca 3

compra d’un solar a l’entrada del poble i la cons-trucció d’un cafè amb una sala de formació al pissuperior i d’un gran cinema/teatre amb capacitatper a més de tres-centes persones. Els seus re-cursos econòmics eren minsos i l’Ajunta-ment, en aquells anys, era molt pobre. Peredificar aquestes instal·lacions decidirenemetre accions de 50 pessetes cada una.Les persones que tenien els doblers, encompraren una o vàries; qui no podia pa-gar, feia feina en la construcció dels edifi-cis després de la seva jornada laboral. Ai-xí, de l’esforç d’uns obrers i obreres com-promesos, amb il·lusió i empenta per can-viar el seu futur, es va aconseguir fer realitat undels projectes més bells que mai s’han enllestit aCalvià. A finals de 1934, Sa Societat era una realitat.

El somni, però, els va durar ben poc. El cop d’es-tat de 1936 va suposar, també, el final de les il·lu-sions. La Falange va incautar l’edifici i se’l va escri-turar a nom seu. Molts dels socis i directius forenempresonats o assassinats. Des d’aleshores hanpassat molts anys i mai han retornat l’edifici, robat,als seus legítims propietaris.

Fer-hi, enguany, l’assemblea de Memòria deMallorca és un acte de solidaritat amb els calvia-ners i calvianeres que, encara avui, reclamen queels retornin el que és seu. És un acte d’homenatgeals homes i dones que, amb el seu esforç, demos-traren que els somnis poden aconseguir-se. És unacte de justícia amb les víctimes del poble que,per somniar un futur millor per a elles i els seusfills, ho pagaren amb la presó o amb les sevesvides.

La Llei espanyola 9/1968, que regula lesnormes de Secrets Oficials, dictada du-rant la dictadura franquista, estableix quel’única manera que els secrets puguin ser

consultats és amb una ordre expressa de l’òrgande l’estat que els va declarar secrets, és a dir delCap de l’Estat i/o la seva plana major, en aquestcas la Dictadura Franquista. Aquesta llei no esta-bleix terminis, és a dir “els secrets d’estat” podenser per sempre. I de fet ho segueixen sent perquèencara que aquesta llei va ser modificada justabans d’aprovar-se l’actual Constitució, per la Llei48/1978, que incorpora el principi de publicitat, almateix temps, declara com a matèries classifica-des a aquells assumptes, actes, documents, infor-macions, dades i objectes, el coneixement perpersones no autoritzades que pugui danyar o po-sar en risc la seguretat i defensa de l’Estat. La Lleide Memòria Històrica de 2007, encara que regulal’accés públic als arxius, no fa referències expreses

a la desclassificació de documents, i la Llei19/2013, de Transparència, Accés a la InformacióPública i Bon Govern, declara, d’una banda, elprincipi del dret d’accés a la informació públicaperò en el seu article 14, fixa nombrosos límits aldret d’accés. El principal problema radica queamb la Llei de Transparència, al no desfer l’ante-rior, els secrets de estat passen a ser “eterns”. Sensenormativa ni terminis per a la seva desclassifica-ció, depenen només de la voluntat del govern detorn o, de forma molt excepcional a Espanya, perordre judicial, així va ser en el cas Lasa i Zabala.

El Grup Antiterrorista d’Alliberament (GAL), vaser un grup paramilitar que va practicar el terroris-me d’estat contra l’organització terrorista ETA i elseu entorn durant els anys 1982 i 1987. Una de lesseves primeres accions va ser el segrest de dos jo-ves bascos, José Antonio Lasa Aróstegui i José Ig-nacio Zabala Artano, tots dos de 18 anys, que esrelacionaven amb l’entorn d’ETA. El 1983 es troba-

Secrets d’Estat eterns i el cas de Lasa i ZabalaPer Mª Antònia Oliver París, presidenta de MdM

4

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

ven a França, residint en la localitat de Bayona, aprop de la frontera espanyola, havien formulat pe-ticions d’asil polític i permisos de residència, queels havien estat concedits per diferents períodesde temps. El segrest per membres del GAL va tenirlloc a la frontera francesa, van ser traslladats alnord d’Espanya a dependències de la Guàrdia Civilde Intxaurroido per ordre del General Galindo perinterrogar-los, posteriorment al Palau de la Cum-bre a Sant Sebastià on foren torturats i, a la vistadel lamentable estat en que quedaren, el GeneralGalindo, el Governador Civil Julen Egorriaga i el Ti-nent Coronel Ángel Vaquero ordenaren el seu as-sassinat i desaparició. Dos anys després, el 1985,els seus cadàvers van ser trobats sense roba i em-mordassats, amb cinta adhesiva als ulls. Havien es-tat enterrats sota 50 quilos de calç viva en una fos-sa en un paratge natural a prop d’Alacant, desprésde ser sotmesos a brutals tortures i haver rebut untir el cap. Les dades estan recollides en la sentèn-cia del cas, signada l’any 2.000, quinze anys des-prés que fossin trobats per casualitat els seus cos-sos sense vida ja que al principi no es van relacio-nar amb la seva desaparició.Va ser ja al 1995 quanel Comissari Jesús García García d’Alacant va reac-tivar el cas quan sospità per una declaració d’unmembre del GAL que solien enterrar las víctimesen calç viva, llavors va recordar els dos cossos tro-bats feia 10 anys que constaven a la seva jurisdic-ció encara sense identificar.

A partir d’aquest moment les famílies de lesvíctimes que ja havien denunciat anteriormentsense cap resultat positiu, demanen al Metge Fo-rense Francisco Etxeberria que faci la identificació,un cas difícil però que el prestigiós especialista ac-ceptà i que finalment amb tot el rigor científic de-terminà sense cap mena dubte que es tractavende les restes dels dos joves. Es aquí on les famílieses tornen a presentar als jutjats i aconsegueixenreobrir el cas. Una de les seves peticions, davant larecerca judicial i l’aparició de nous testimonis queinvolucren directament estructures de l’estat, és ladesclassificació dels secrets d’estat que afecta alCESID (Centre Superior d’Informació de Defensa).El procés a l’Audiència Nacional va ser llarg i difi-cultós ja que implicava a alts càrrecs de la Policia,Guàrdia Civil i del propi Govern. L’Audiència va de-manar primer a la Guàrdia Civil i Policia la docu-mentació, van contestar que es tractava de docu-mentació classificada i que complint amb la Lleide Secrets d’Estat de 1968 no la podien remetre.Posteriorment el Tribunal la va sol·licitar al Minis-teri de Defensa que tampoc la va lliurar basant-seen la llei citada.Va haver de ser el Tribunal Suprem

que va sol·licità al Consell de Ministres que descla-sifiqués el material, però el Govern va rebutjar l’ai-xecament del secret al·legant que el coneixementdels documents afectaria a la seguretat de l’Estat.Finalment el Tribunal Suprem va aconseguir ladesclassificació de 13 dels 16 documents anome-nats del CESID que implicaven directament a l’Es-tat i es van incorporar a la causa amb plena valide-sa com a prova. Documents elaborats pels serveissecrets que examinen els pros i els contres de laguerra bruta de l’Estat contra ETA i plantegen lesformes d’actuar en el sud de França. Un dels docu-ment conclou amb la frase “en qualsevol circums-tància es considera que la forma d’acció mésaconsellable és la desaparició per segrest".

En el procés judicial contra el GAL es va provarque aquest va ser finançat per alts càrrecs del Mi-nisteri de l’Interior i es va jutjar i condemnar a En-rique Rodríguez Galindo, General de la GuàrdiaCivil, Ángel Vaquer, Tinent Coronel, Julen Elgorria-ga, Governador Civil de Guipúscoa, Enrique Dau-rat i Felipe Bayo, agents de l’Institut Armat. Al ju-liol de 2001 el Tribunal Suprem va augmentaraquestes condemnes, per considerar com aagreujant la seva condició de funcionaris públics.En total se’ls van assignar 365 anys de presó, en-cara que finalment, i després de complir uns pocsanys van sortir de presó aprofitant-se de mesurespenitenciàries favorables, van ser canviats de rè-gim per motius de salut, complint la resta de laseva condemna sota el règim de llibertat vigilada.

He volgut exposar aquest cas com a exempleperquè crec que il·lustra molt bé la problemàticaque existeix avui a Espanya i amb la qual es tro-ben les víctimes de violacions contra els DDHH al’hora de demanar la desclassificació de docu-ments que les poden afectar, així com també elsinvestigadors, i no només del període de la guerracivil i la dictadura franquista, també de l’èpocatransicional. En el cas Lasa i Zabala es va poderaconseguir per la persistència dels familiars de lesvíctimes, d’organitzacions civils i de l’honradesad’un comissari i a través d’una ordre judicial, real-ment però es un cas molt excepcional que estàenvoltat per un ample sector de interessos polí-tics i agents molt diversos. En tot cas, em sembladel tot encertada la decisió del Tribunal Supremper considerar que un document que pot enco-brir un delicte no ha de ser mai classificat, i que, enconseqüència, s’ha de desclassificar.

No valen els secrets d’estat davant la vul-neració de DDHH i no valen lleis de classifica-ció de arxius “eterns” a un estat democràtic.Perquè aquí sí?

TEMPS DE LA MEMÒRIA 36 / Febrer 2016

5

Querella Argentina. El franquisme a judici

QUERELLA DESTINADA AL JUZGADO NACIONAL EN LO CRIMINAL Y CORRECCIONAL FEDERAL Nº 1 DE LACIUDAD DE BUENOS AIRES - REPÚBLICA ARGENTINA,EN LA CAUSA 4591/10 POR GENOCIDIO Y/O CRÍMENESDE LESA HUMANIDAD

DATOS DE LA PERSONA QUERELLANTE

• Nombre: Miguel Mascaró Carrera

DATOS DE LA VÍCTIMA DIRECTA

• Nombre: Miguel Mascaró Mas

• Edad: 21 años cuando lo detuvieron

• Origen: Campos del Puerto (Mallorca)

• Grado de parentesco: padre

HECHOSComo sucedía con muchos muchachos en la

Mallorca rural de aquella época, las familias humil-des tenían por costumbre que los hijos/as empe-zaran a trabajar a tempranas edades. En el caso demi padre, fue contratado para trabajar, con solocinco años de edad, como porquerizo, con un sa-lario de 100 pesetas anuales, estando a tan tem-prana edad ya mal nutrido y durmiendo sobre unjergón de paja. Esta actividad la vino realizandohasta los diez años, pasando a trabajar en la cons-trucción. Pero no fue hasta la llegada de la II Repú-blica que mi padre aprendió a leer y a escribir, ytambién fue por esta época, cuando mi padrecontaba unos dieciséis años, en compañía de diezjóvenes como él, que fundó una cooperativa conel propósito de construir las escuelas de su pue-blo, Campos, como sucedió en casi todos los pue-blos de la isla gracias al esfuerzo de la República.Es notorio también el interés de la II República pa-ra que la enseñanza llegara a todos los rinconesdel país, motivo por el cual se montaron en Cam-pos las escuelas nocturnas, para alfabetizar a lapoblación. Mi padre fue un alumno muy aplicadoy así aprendió a leer y a escribir.

Actualmente, he intentado conocer cómo fueaquel proceso de construcción y he ido frecuente-mente al ayuntamiento de aquel pueblo para sa-ber quiénes fueron los albañiles que construyeronlas escuelas y siempre se me ha dado la “calladapor respuesta”, sin saber a ciencia cierta el motivo.

Al producirse el Golpe de Estado, y una vezproclamado el bando del General Goded el 19 dejulio de 1936, un grupo de falangistas proceden-tes de otros municipios –que ya llevaban otrospresos–, vinieron a buscar a mi padre con la acu-sación de pertenecer al Partido Comunista. Se lollevaron hacia un lugar llamado “Costa de SonUmas”, situado entre Campos y Felanitx, adentrán-dose unos 400 metros en el interior del bosque,con el propósito de fusilarlos a todos. Pero al ser alanochecer y en un descuido de los golpistas, mipadre echó a correr , consiguiendo así salvar su vi-da de una de las muchísimas “sacas”que se perpe-traron en Mallorca durante este período.

Estuvo en el monte escondido durante 8 días,tras los cuales volvió a su domicilio, siendo deteni-do de nuevo con la excusa de tener que hacer elservicio militar. Estuvo retenido en el pueblo(Campos, Mallorca) y fue torturado obligándole atomar muy a menudo aceite de ricino. Poco des-pués, fue trasladado al Fortín de Illetas (Calviá, Ma-llorca) donde permaneció hasta que tuvo lugar,junto a otros compañeros de Campos, el Consejode Guerra el 28/9/1937. El fiscal Ricardo Mulet lepidió la cadena perpetua (todo ello comprobableen la causa 119-1937 del archivo de Memòria deMallorca). A reseñar los informes negativos del al-calde, Falange y Guardia Civil y los testimonios deBartolomé García, Cosme Prohens y Nicolás Pizá,entre otros, acusando a mi padre de “cabecilla yabanderado comunista y que usaba la camisetacon el emblema comunista y amenazaba con ba-rrer a los de ideas opuestas”. Mi padre era pacifista.Una vez se le redujo la condena a 6 años y undía, fue obligado a cumplir el servicio militaren un batallón disciplinario.

25 RELATS: Mallorca 19369ª ENTREGA

Ajuda la Memòria!Aquest és el compte de MdM per si

voleu ajudar-nos amb qualsevolaportació per finançar l’Associació:

Colonya Caixa de Pollença:2056 0004 49 4102006399

ConcentracióTots els primersdissabtes de cadames, diferentscol·lectiusmemorialístics ensconcentram a laPlaça Major de Palmaa les 12.00 h. VINE!

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

6

Per víctima tots entenem que és una per-sona a la qual, qualcú –el victimari– liprodueix un dany qualsevol –ja sigui fí-sic o psíquic–, generalment aquesta es

troba indefensa en una situació d’indefensió da-vant l’agressió comesa. També tenim clar queimpunitat és la situació resultant quan s’ha co-mès un dany, o un delicte que no ha estat estatreparat, no obtenint cap tipus de justícia i pelqual el responsable no ha estat condemnat, nicastigat, ni ha reparat a la víctima.

Sobre els conceptes de víctima, victimari iimpunitat no hi ha lloc a dubtes ni dobles in-terpretacions; totes les persones ho tenim moltclar. Llavors perquè hi ha víctimes que encaixena la perfecció amb aquesta idea àmpliamentacceptada i víctimes de segona classe, o pitjorencara, víctimes a les quals se’ls nega la sevacondició com a tal –a més de llançar-les a l’o-blit–, enterrant-les en vida als ulls de tota unasocietat que demostra una molt curta visió, obli-dant tornar la vista enrera embolicada en eldesenfrenament que el món occidental imposaamb la seva particular fugida cap endavant enla història? La vertiginosa activitat diària, l’es-pectacle informatiu excessiu i la insaciable de-pendència que patim de la tecnologia, són uninstrument més que afavoreix la desmemòriasocial en la qual ens diluïm, no deixant ni espaini temps per a la reflexió i molt menys per visi-tar el nostre passat més recent, del qual és con-seqüència directa el nostre present actual. Lanostra societat líquida –que ja apuntà ZygmuntBauman–, pressonera l’hedonisme, de la des-orientació provocada per la pèrdua de valors,del consumisme i la individualitat extrema,asigna a qualsevol cosa, ja siguin animals o

persones, la categoria d’objecte de consum quecomporta necessàriament una durada limitada;quan s’assoleix aquesta es converteix en un ob-jecte inservible. Això passa en tots els aspectesde la vida, tant es així que el ser humà ha dei-xat de tenir valor humà per a ser un objecte deproducció o consum; s’ha mercantilitzat el seuvalor: llavors, si el d’una persona avui dia estàen clara recessió, quin serà el d’una personadesapareguda o morta dècades enrera?

La consigna global és sempre mirar cap alfutur, aspirar cap a un anhel, una hipòtesi, al-guna cosa que no ha succeït; una promesa,qualque cosa incerta, irreal. La veritat és, preci-sament, el què ha ocorregut, el què s’ha mate-rialitzat, el què va passar: el passat sí és real, ésrealitat, no és cap conjectura, ni artifici. Llavorsperquè des de les tribunes només se senten veusque prometen el futur? Perquè aquest no exis-teix, és una altra promesa incomplida però quecadascú s’imagina sempre favorable. No és ca-sualitat. I en aquest ordre de coses mirar al pas-sat és mirar una cosa inservible i prescindible,no duu a cap lloc i no és necessari en el dia adia. Però tot i que no sigui útil materialment síque ho és per construir una estructura immate-rial que ens pertany i ens conforma, on es fona-menta el què som com a societat i com a indivi-dus: el passat ens serveix com a referència desde la qual abarcar una perspectiva més àmpliaque ens permet interpretar millor el nostre pre-sent i preveure un possible futur.

Per a una gran part de la societat és allà onsón aquestes víctimes invisibles a les quals se’lsnega la seva realitat. Però la realitat és queaquestes víctimes també estan aquí avui, entrenosaltres. Que no les vulguem veure no signifi-ca que no existeixin. No existeix Marta del Cas-tillo? És tan sols un succés del passat? Per alsseus éssers estimats és molt improbable, vícti-mes del dolor de la seva desaparició. Tampochan existit les persones assassinades pel terroris-me? Ha caducat la seva absència per als seusdescendents? Serveix d’alguna cosa recordar-les? Influeix això d’alguna manera a l’ÍBEX? Ol’atur davallarà amb el seu reconeixement so-cial? Per a la salut democràtica d’un poble nosols serveix sinó que és necessari. Hem d’ente-rrar ja la idea d’Humanitat tal com la coneixemfins ara i inaugurar sense complexos un nouperíode com a posthumanitat o postmoderni-tat? En quin lloc queda la nostra empatia vers ala resta de la raça humana? Darrerament es-tam vegent com per una banda ens sentim to-

Què és avui una víctima?Per Blai Guevara, tresorer de MdM

TEMPS DE LA MEMÒRIA 36 / Febrer 2016

Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca 7

aquest sense poder eludir-ho.Una vegada més la premissad’una idea futura es converteixen una veritat inapel·lable; el fu-tur; alguna cosa que pot o noocórrer, però que segur no exis-teix perquè no ha tengut lloc. Ésquè el comunisme –si es pot en-tendre comunisme com qualse-vol ideologia englobada dins del’esquerra, ja que el franquismeaixí ho feia– és pitjor que el fei-xisme? En la pràctica tots dos sis-

temes polítics no han estat més que totalitaris-mes i dictadures nefastes que han perseguit sis-temàticament a tots els seus opositors. Sabemcom les hi gastaven Stalin, Hitler o Mussolini,però en aquest país, amb Franco, sempre exis-teixen reserves; fora de les nostres fronteres hotenen més clar que aquí. Pesen molt els 40 anysd’adoctrinament de tota una societat sotmesa iels altres 40 anys de silenci còmplice. Hi ha ha-gut molt de temps per fabricar una veritat a me-sura dels interessos dels vencedors, on la granamenaça d’occident tenia el color vermell i lesseves espúries intencions el color negre. On elrelat macabre de la seva crueltat fabricavamonstres capaços dels més sàdics crims: les hor-des rotges van existir, però foren exactament ai-xò, grups incontrolats de milicians que es pre-nien la justícia per la seva mà. Però van sorgirfruit de la improvisació i el desordre. A diferèn-cia dels colpistes que actuaven de forma coordi-nada i sota un guió molt meditat el qual perse-guia com a principal objectiu exterminar a l’e-nemic; Mola ho va deixar ben palés: “la acciónha de ser en extremo violenta para reducir lomás rápido posible al enemigo, que es fuerte ybien organizado”. Però la República, una vega-da superà la descoordinació inicial, perseguí icastigà –amb més o menys encert– els abusos ivexacions dels escamots que actuaven pel seucompte, ans al contrari que el bàndol nacionaldes del qual es fomentaven sense escrúpols.

Un altre aspecte recurrent de l’argumentaridels detractors de recuperar la memòria històri-ca de les víctimes és que en la guerra va ha-

talment identificats amb les víc-times de l’atemptat de París i perl’altra sentim una clara indife-rència amb les víctimes de laguerra de Síria. Què ens està pas-sant per a què facem aquestes di-ferenciacions tan abominablesentre víctimes occidentals i totesles altres víctimes sense cap inte-rès? Elie Wiesel va dir: en Aus-chwitz va morir l’home i la ideade l’home. Potser tenia raó?

Tots els anys Israel celebra elYom Hashoah, el Dia del Record de l’Holocaust ide l’Heroisme: el país es paralitza per completquan sonen les sirenes. És una catarsi col·lectivala fi de la qual no és altra que la de recordar eldolor, compartir el dol, solidaritzar-se amb lesvíctimes; malgrat hi hagi diverses generacionsde distància aquesta es redueix sensiblement, lahistòria es fa propera, la història que es compar-teix entre vius i morts. A Jerusalem es va crear elMuseu de la Història de l’Holocaust ‘Yad Vas-hem’, i a Alemanya molts dels camps de con-centració són centres d’interpretació de la bar-bàrie nazi… i tot això per a què? Té alguna utili-tat per als seus visitants? Indubtablement.Aquests llocs parlen a les nostres consciències iens adverteixen del seu passat, que com a anti-gues fites o fars tracten de prevenir-nos del perillde l’oblit: si oblidam d’on venim és molt fàcilque ens perdem en l’actual deriva. Necessitampunts que ens orientin.

Sobre les víctimes del nazisme no hi hadiscussió alguna. Les atrocitats ocorregudes du-rant la II Guerra Mundial són inqüestionables;les imatges, la documentació i els testimonis noens permeten dubtar de la seva veracitat.Aquestes víctimes gaudeixen d’una considera-ció de la qual les víctimes del franquisme man-quen totalment. Eren per ventura les víctimes del’Holocaust mereixedores del seu destí? Llavorsperquè aquí, a Espanya, l’ombra del dubte s’es-tén sobre les víctimes de la Guerra Civil? Lespersones d’ideologia progressista, nacionalista,republicana i d’esquerres, en general, s’ho ha-vien merescut? Era una raó suficient per perse-guir-les i massacrar-les? En aquest país sempreha prevalgut la consigna del “i tu, més”. Sabemque va haver-hi víctimes en els dos bàndols in-justament assassinades; el seu crim és el mateixi el dolor patit també. Reconeixem la ignomíniapatida per les dues parts, però cal puntualitzaralguns aspectes que es passen intencionada-ment per alt: no és el mateix defensar-se queatacar. No és igual qui inicia un conflicte armat–des de la figura, tan actual avui dia, de la gue-rra preventiva: “Franco salvó España de la barba-rie comunista”– que qui es veu immers en

8

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

de la Guerra Civil per igual, per la senzilla raóque no hi són totes. Serà llavors quan podremparlar realment de reconciliació i de la comple-ta cicatrització de les ferides, fins llavors aquestserà un país dividit, social, polític i territorial-

ment –perquè no té un pro-jecte comú on tenguin ca-buda totes les diferents sen-sibilitats que conviuen enell–, amb una fràgil demo-cràcia –assentada sobre elsinestables fonaments de lesfosses comunes de 115.000víctimes que continuendesaparegudes– que es vaaferrar a un pacte arreglat,de mínims anomenat Tran-sició on, tant la Memòriacom altres qüestions varenquedar ajornades, esperantpacientment que s’anessinoblidant, o que les organit-zacions o les persones queles demandaven anessindesapareixent o morint pelmer pas del temps. Ja ésben hora que aquest llar-guíssim període de transició

doni pas a una consolidació, encara per fer, d’unveritable projecte democràtic on hi càpiguen to-tes les veus, perquè durant quatre dècades hempassat de la prohibició de pensar al pensamentúnic promogut pel neoliberalisme imperant.Fins que aquest país no faci una reflexió pro-funda del seu passat recent, i abandoni aquestaobstinada premissa de valorar únicament elcurt plaç, no podrà reconciliar-se amb el seupresent –què el futur serà o no serà–. L’esperitde la Transició i la seva Constitució, que durant40 anys ens han venut com a la major fita asso-lida pels ciutadans, ha quedat en evidència es-sent un període en el qual s’han anat buidantde significat molts dels valors que ens havienduit fins a la democràcia, entre els quals la ne-cessària reparació de les víctimes que encaraesperen el dia que s’els retorni la seva digni-tat soterrada i poder passar aquesta pàginade la història.

ver-hi víctimes dels dos bàndols i la MemòriaHistòrica, tal com la concebem avui, tan solsencalça recuperar la memòria d’un dels bàn-dols; això per descomptat! Perquè durant 40anys sols varen ser homenatjades i recordadesúnicament les víctimes del bàndol republicà, idurant altres 40 anys després sols s’ha llançatmés terra al damunt, si cap, en forma d’oblit in-tencionat sobre les víctimes del bàndol nacio-nal, sense obtenir cap tipus de reconeixement,justícia o reparació, suportant encara –40 anysdesprés de la mort del dictador– l’afront de lasimbologia feixista present a les nostres places icarrers, i la indiferència –quan no el menys-preu– d’una gran part de la societat i de les ins-titucions que ens representen. El nostre país nos’ha pogut espolsar encaral’allargada ombra que l’Es-glèsia Catòlica projectà, enel qual pesa, i molt, l’em-premta que gravà a amb-dues classes de víctimes:mentres unes eren elevadesals altars com a màrtirsd’una croada sacralitzant elseu sacrifici per Déu i per laPàtria, les altres quedavenmarcades a foc pel pecatirremissible de les seves per-nicioses idees. I així és per-cebut encara per una partmolt influenciada de la so-cietat. La connivència del’Esglèsia amb els colpistesdes del primer moment l’hafeta el còmplice necessari perteixir una veritat oficial be-neida pel seu empar.

Vivim en un país que sepensa europeu on és possible empresonar la lli-bertat d’expressió; tolerar l’enaltiment del fei-xisme; o repatriar les restes d’expedicionaris dela División Azul mentres ignora les víctimes es-panyoles dels camps de concentració, no di-guem ja les víctimes del franquisme.

Fins que no es recuperi fins al darrer cos vícti-ma de la contesa i dels 40 anys de repressió pos-terior no es podran honrar a totes les víctimes

TEMPS DE LA MEMÒRIA 36 / Febrer 2016

9Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

Jutge Mateo Llobera Balaguer,coronell d’infanteria.

Causa instruïda el 25 de febrer de 1938 a Palma contra:- caporal d’infanteria Martín Fons Carbonell

condemnat a un any de presó correccionalmilitar,

- soldats d’igual armes, Antonio Munar Real iRafael Ferriol Fiol, condemnats a sis mesos iun dia de presó i dos mesos i un dia, respec-tivament,

- paisans, Pedro Rebasa Llinás, MIGUEL BAUZÁMAS i MARIA BAUZÁ MAS (dos mesos i undia de presó)

Mon pare, Miquel Bauzà Mas, nascut el1902 a Sineu i de malnom en Miquel des’Hort, havia estudiat amb els “herma-nos” jesuïtes. Havia estat bon estudiant

i ja de gran ensenyava comptes i lletres a altres pa-gesos del poble. El 1920 fou enviat a la Guerra d’À-frica i va prestar serveis de practicant d’infermeria.Sempre li vaig sentir dir que no havia pegat maicap tir. Durant els anys de servei era qui redactavales cartes que els soldats sineuers li dictaven i queposteriorment es llegien a la trona durant la missaa l’església.

El juliol de 1936, quan començà l’alçament, foudelatat pel metge del poble, Bernadí, i s’amagà,com la majoria dels seus amics amb els quals sesolia reunir a un cafè del fossar de Sineu per parlarde política. Durant un temps s’ocultà amb unscompanys a una caseta de Ruberts però a mon pa-re no li pareixia un amagatall segur. Ho va dir i sen’anà, però els companys restaren a la caseta finsque poc després foren detinguts per un escamotde falangistes. Mon pare es va entregar al tinentMateu, a Sineu, perquè li digueren que si l’aplega-ven els falangistes el matarien. En aquell momentfou empresonat a Can Mir sense causa. La mevapadrina Catalina Mas, de malnom Sastreta i marede Miquel, va ser castigada pels falangistes a beu-re oli de ricí.

Quan va esclatà l’alçament, mon pare festejavana Francisca Mas Munar, també natural de Sineu ide malnom Frontera, que deu anys més tard esconvertiria amb ma mare. Ella contava que pel po-ble la insultaven quan anava a plaça pel fet de fes-tejar un roig i que procurava passar enfora dels fa-langistes. Ella plorava i callava.

Història de la Causa nº 131 de 1937Per Miquel Bauzà Frau

10

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

300 pessetesper hom acusats de desobediència greu a l’autori-tat. La tia Maria va ser empresonada a Can Sales.

No sé exactament quants anys va estar empre-sonat mon pare. Record que ma mare contava queva haver d’anar a festejar al Castell de Bellver. Pertant, si el febrer de 1937 mon pare ja era dins lapresó i la tia Maria era descoberta per rebre i pas-sar cartes a Can Mir, el febrer de 1938 era jutjat idesprés condemnat al Castell de Bellver, deguécomplir com a mínim un any i mig de presó.

En sortir, la reuma que patia s’havia accentuatpel temps que havia hagut de passar amagat i lesmales condicions a la presó. Es va casar amb mamare d’amagat perquè feia poc temps que havienenfonsat el “Crucero Baleares” i no s’haguessin to-lerat mostres d’alegria per part d’un roig. El 1939nasqué el meu germà Sion, i el 1946 jo.

Els anys de postguerra foren especialment dursper als qui havien perdut la guerra. Fèiem de pa-gesos però els excessius tributs que les autoritatslocals exigien als rojos ens feren decidir emigrar. El1950 partírem a l’Argentina després de presentarla sentència del consell de guerra, el certificatd’antecedents penals del Ministeri de Justícia i elscertificats de bona conducta del Comandant de laGuàrdia Civil i el batle de Sineu.

Uns anys més tard tornàrem a Mallorca peròanàrem a viure a una porteria subterrània del cen-tre de Palma. Record amb tendresa escoltar RadioPirenaica i les converses sobre política de mon pa-re amb altres porters del barri que també havienpatit la repressió franquista i com les conversess’acabaven de cop quan sentien passes que s’a-costaven per por de ser descoberts. Vull expres-sar el meu agraïment a tots els que amb la sevafeina fan possible que la memòria perduri.

La meva tia, Maria Bauzà Mas, germana de Mi-quel Bauzà Mas, que en aquell moment ja era marede dos fills de 5 i 7 anys, es disfressà de soldat perpassar cartes i menjar al seu germà Miquel. El fe-brer de 1937 la varen descobrir i un any més tardforen jutjats en consell de guerra ordinari: ella,mon pare, el caporal, dos soldats i un treballadorde presons, acusats de col·laboradors. Mon pare i laseva germana foren condemnats el 25 de febrer de1938 a dos mesos i un dia de presó i una multa de

El vaig trobar, entre papers, do-cuments i retalls de premsadel meu pare. Possiblementhagués vist aquest opuscle

amb anterioritat, estava col·locat en-mig d’uns retalls del diari Ultima Horadel dia 24 de febrer de 1937.

Aquesta data m’impactà. Era la da-ta en que foren assassinats, al cemen-teri de Palma D. Emili Darder, batle deCiutat; D. Antoni Mateu, batle d’Inca;D. Alexandre Jaume i D. Antoni M.Ques i Ventayol. El diari, però, no endeia res d’aquest crim, però si que, ala plana 4 donava compte d’un Con-sell de Guerra celebrat contra set ca-rrabiners i quatre paisans de Sa Po-bla, que varen tenir el valor de inten-tar fer front al cop d’Estat feixista. Esdonava la notícia que anaven a co-metre un altre crim, d’entre els com-demnats a mort en aquest Consell, elseu cunyat, el mestre Serra.

TEMPS DE LA MEMÒRIA 36 / Febrer 2016

11Butlletí de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca

RecordsPer Antònia Mercadal Serra, secretària de MdM

Com dic copsada per latroballa, pel significat d’a-questa data ignominiosa, noem vaig fixar gens amb l’o-puscle que hi estava al migd’aquests retalls. Era moltposterior, i el vaig obviar. Peròsense cercar-lo, i a rel de unaxerrada de Memòria de Ma-llorca, en el marc de la cele-bració d’unes Jornades Anti-feixistes (22-23 de gener), vacaure un altre cop a les me-ves mans l’opuscle. I vet-hoaquí, que amb la què tenimorganitzada, degut al resul-tats electorals del 20D, i moltespecialment amb el temade la Constitució del 78, into-cable, manco quan interessacanviar-la (art.135), m’en vaigadonar que en el 1978 ja hiva haver molta gent que s’enva adonar que ens estaven,literalment, timant! Entreaquesta gent, el meu pare.

L’opuscle convoca a unmitin demanant l’abstenció.Aquest mitin estava organit-zat per l’Organització d’Es-querra Comunista (OEC) i elMoviment Comunista deles Illes Balears (MIC).

Les raons per l’abstencióles donen i de manera moltacurada a l’interior del docu-ment, i a la darrera plana ex-posen els següents motius:

• És una Constitució Monàrquica per definició

• Nega el dret a l’Autodeterminació

• Retalla extraordinàriamentl’autonomia dels pobles

• Es declara obertament capitalista

• Ignora els drets propis dels Treballadors

• Oblida les reivindicacionsde la Dona

• Preveu tota mena de limitacions als drets dels ciutadans.

De rabiosa actualitat! Em sembla que el meu parehi va anar al mitin.

ASSOCIACIÓ MEMÒRIA DE MALLORCA

Vine al nostre costat i fes-te’n soci de Memòria de Mallorca! Entra a www.memoriadelesilles.org o tempsdelamemoria@gmail.com, o crida al 625 45 45 00