MEMÒRIA PROHIBIDA

Jordi Domènech i Arnau

MEMÒRIA PROHIBIDA

Llicència

El llicenciador, en aquest cas l'autor, Jordi Domènech i Arnau, posa aques-ta obra, la novel·la "Memòria Prohibida", a disposició del públic en general,sota els termes de la llicència:

"Creative Commons, Attribution-NonCommercial-ShareAlike 1.0"

Atribució (Attribution): El llicenciador permet a altres copiar, distribuir,mostrar, i representar la obra. En contrapartida, l'usuari de la llicència ha derespectar l'atribució de l'obra al llicenciador.

Compartir de la mateixa manera (Share Alike): El llicenciador permet aaltres distribuir obres derivades d'aquesta, però només sota una llicènciaidèntica a la present.

No comercial (Noncommercial): El llicenciador permet a altres copiar,distribuir, mostrar, i representar la obra. En contrapartida, l'usuari de la lli-cència no pot usar aquest treball amb finalitats comercials -- si no és amb elpermís del llicenciador.

Podeu veure el text íntegre de la llicència (en anglès) ahttp://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/1.0/legalcode

MEMÒRIA PROHIBIDA

2 32 3

Pròleg

L'ofici de futuròleg, o de profeta, va de baixa a les darreries del segle XX.Lentament, la societat ha començat a acceptar que l'escenari evoluciona, itambé que aquesta evolució no depèn tan sols d'unes lleis immutables de lahistòria. L'atzar, la reunió casual de circumstàncies, mou el fil dels esdeve-niments d'una banda a l'altra. És molt difícil —o impossible— preveure elfutur.

Sembla, doncs, que el futur és imprevisible. Però sense previsió del futurno hi ha evolució, no hi ha solució per als nous problemes. Preveure lesconseqüències de les nostres accions és l'essència de la intel·ligència. Sivolem tenir futur ens cal imaginar-lo.

Amb aquestes idees al cap vaig començar aquest llibre. Com descriure unfutur llunyà sense caure en l'anacronisme? Segurament és impossible, peròrespectant els principis de les ciències, tan socials com físiques, i amb lallibertat de l'autor per escollir l'escenari adequat, es pot intentar. Que elsanys ho jutgin.

És aquest un llibre de ciència ficció? No, si entenem com a paradigma delgènere “La guerra de les galàxies” o ”Star Treck”. No hi trobarem aquí niextraterrestres ni telepatia ni robots humanoides ni teletransports ni campsde força ni l'hiperspai. Tampoc hi trobarem un futur apocalíptic, i tambéforça incoherent, tipus “Mad Max”. El futur que hi descobrirem és més del'estil de “1984” o de “Un món feliç” però en un escenari molt diferent. Hiha dues definicions de ciència ficció en les que aquest llibre hi encaixa.

Obra que desenvolupa la resposta a: què passaria si canviéssim algunaregla fonamental del món?

Obra en que algun fet de la ciència present o futura, social o física, hi téuna importància cabdal a l'argument.

És aquesta una obra de gènere?

Diria que no. En tot cas barreja bastants gèneres: escenari futurista, novel·lad'aventures, especulació sobre el destí de l'home, obra iniciàtica. De tot unamica. Va adreçada a un públic ampli, internacional (no hi ha cap referènciaa cap cultura actual), d'ambdós sexes i no necessàriament motivat per laciència.

És una novel·la juvenil? (si és que realment existeixen obres juvenils)

Tampoc, l'excusa argumental és d'aventures, té protagonistes adolescents isegurament això la pot apropar al públic més jove, però també a la majorpart de l'adult.

I per què les edats dels protagonistes?

Si l'acció passés a Catalunya a començaments del segle XXI, els protago-nistes tindrien tres o quatre anys més. Però en moltes societats l'a maduresaarriba molt més aviat. A més, sempre hi ha qui és precoç i en determinadescircumstàncies, són precisament aquests els escollits.

És doncs una novel·la d'aventures?

Més que d'aventures és una obra d'escenari, és més important com és elmón que no pas que hi passa. Seguint la trama reseguim el descobrimentd'un món, un món conseqüencia d'uns fets anteriors alguns dels quals resta-ran per sempre més en el misteri.

Cal preparació científica per entendre-ho tot?

A diferencia d'altres llibres que havia escrit anteriorment —de divulga-ció—, en aquest no li cal al lector una cultura científica de determinat ni-vell, tot i que si la té, es podrà divertir refent els càlculs o resolent un petit(enorme per a els profans) enigma numèric.

Dins de les meves limitacions, la ciència inclosa és correcta sense massaespeculacions. He deixat un forat als meus càlculs: el rendiment termodinà-mic de tot l'invent és molt, molt gran (si no les volatitzaria tot instantàni-ament). És l'única llicència conscient que m'he permès, especulo que en 400anys es pot haver fet alguna millora substancial en motors iónics que per-meti coses com les que he imaginat.

MEMÒRIA PROHIBIDA

4 5

0 Introducció

Quan el senyal acústic va despertar la Marla, el rellotge que hi havia justsobre la porta de la seva cambra, marcava DIV 25:12:9074 08:00. Les xifreseren de color taronja, senyal de festa. Una de les poques festes, llevat delsdiumenges, que hi havia al llarg de l'any. Aquell vespre tenia assaig delconcert de cap d'any amb l'orquestra de l'especialista músic Quiel. Oficial-ment, ella encara no en formava part, no hi podria entrar fins que no acabésl'Escola de Candidats, i encara li mancaven dos anys. Però segons el con-sens general, ja era la millor solista de flauta de tot Supra. A més, si acabavaels estudis amb èxit, esdevindria especialista i seria la successora d'en Quiel,ja que cap altre músic passava de la categoria de normal.

A la residència d'orfes, on hauria de viure fins que fes divuit anys, la Marlas'hi trobava molt aïllada. Amb una sola excepció, tots els altres nois que hivivien estaven classificats com a normals, sols un de cada cinquanta, enarribar als dotze anys, aprovava l'entrada a l'Escola i tenia l'oportunitat d'es-devenir especialista o superior. La Regla deia que els normals haurien detreballar tretze hores al dia i sense cap mena de possibilitat de promoció. Engeneral, hi havia ressentiment contra els candidats. La Trema, la cuinera dela residència, era una excepció. Sempre havia tractat bé la Marla, gairebécom si fos neta seva. Avui, com tots els dies de festa, havia preparat sopa decanya dolça, la feia com ningú, la començava molt d'hora i la deixava tot elmatí a l'entrada del sector glaçat, allà on la temperatura era just un pèl persobre del punt de congelació. La Marla no es volia quedar a la cambra.Tenia tot el matí per a ella. Amb el curs quasi finalitzat, per una vegada a lavida no s'hauria de passar tota la festa estudiant. Sols restaven els exàmensde llengua i de música. No serien cap problema per a ella.

Va baixar a casa de la Xandra, però no hi havia ningú. A la piscina del ForatGran era hora de bany de noies, no tenia ganes de nedar però hi va anar aveure si hi trobava alguna amiga. La Guàrdia Social vigilava que cap home onoi s'hi acostés a mirar, no sabia pas què podien mirar, la Regla obligava lesdones a banyar-se amb túnica. No hi havia cap coneguda. A la coberta 64 hifeien una exposició de dibuixos —567 graons amunt—. No era gaire bona,massa regust de superior. Un anunci deia que a l'Auditori —quina sort, a lamateixa coberta— hi actuarien uns acròbates. La Marla s'hi va dirigir. Era ple

I encara dius que no cal preparació científica?

Sí. La gran majoria dels càlculs que he fet no apareixen en absolut a lanovel·la, senzillament els he fet per evitar descriure escenaris impossibles.Són càlculs sobre dimensions, gravetat, acceleració, energia, cabdals decanonades i desguassos, composició atmosfèrica, descompressió, biomas-sa, resistència de materials, explosius, corrents i renovació d'aire,magatzemament i procés de dades i mil coses més. Segurament hi ha algunpunt on m'he equivocat i hi ha alguna incoherència. És feina del lector des-cobrir-ho ( i fer-m'ho saber)

Una consideració m'ha animat a escriure aquesta obra. Cal que la culturacatalana sigui el més universal possible, abastant tots els dominis. La im-mensa majoria d'obres de temàtica o intencionalitat similars a les d'aquestllibre, arriben a casa nostra provinents del món cultural anglosaxó, amb unamentalitat i uns prejudicis molt diferents als nostres. I tot i així tenen unpúblic ampli. En conseqüència, he de suposar que el lector agraïrà una micamés d'intencionalitat política, una mica més de passió i un projecte socialmés llibertari que els que està de moda darrerament en alguns països ditscivilitzats.

Jordi Domènech, Barcelona, 1999 - 2003

MEMÒRIA PROHIBIDA

6 7

com un ou. Millor cercar una altra cosa. Va baixar a la coberta 48 a veure siveia en Quiel. El va trobar enfeinat, era a la rotonda davant de la seva cambra,amb un nen d'uns vuit anys. Es va quedar mirant i escoltant sense dir res, i vanotar que el noi tenia qualitats. Quan la lliçó va acabar, es va adonar que elnen gairebé no hi veia, se li va fer un nus a la gola, segur que el classificariende deficient, i tan bé que tocava la flauta per la seva edat, precisament laflauta… Ara no tenia esma per parlar amb en Quiel, ja el veuria a l'assaig. Vadecidir tornar a la seva cambra, a la residència.

Sola i sense feina notava una mena de neguit. Podria connectar el terminali mirar una pel·lícula, però no li venia gens de gust. Totes s'assemblaven i lamajor part explicaven històries sense interès. Encara que n'hi havia norantamil, li semblava que no n'hi havia cap de bona. I llegir? Als terminals s'hipodien demanar innombrables textos literaris, alguns avorrits i altres engi-nyosos, però cap responia a les qüestions que darrerament la neguitejaven.No, no era el moment de llegir.

Es va estirar al llit i va tocar el petit cercle verd que apagava els llums. Liagradava estar a les fosques, pensava millor. L'angoixava la Regla. Per quinmotiu li venien sempre al cap temes desagradables? La Regla de Supra en-cotilla tothom. És feta a mida dels superiors. Tot el poder per a ells però capresponsabilitat sobre les errades. Segur que no havia estat sempre així. Lespel·lícules i els textos dels terminals ho demostraven, no hi sortien ni Re-gles ni superiors ni especialistes ni normals ni deficients…

I la història? Què hi havia abans del suprem Abbit? No hi havia cap dadade l'història anterior al 8900. Era cert que s'havien perdut tots els documentsen una guerra? De qui contra qui? I els exteriors? Ningú no n'havia vist mai,però entre els superiors hi havia qui els esmentava contínuament i qui deiaque eren una llegenda, que Supra era tot el Món.

Hi havia d'haver coses fora de Supra. Per la curvatura de les cobertes, elMón havia de fer una volta d'uns trenta mil metres, i Supra de punta a punta,comptant el sector glaçat sols en feia mil sis-cents. I d'on venien el vidre oels metalls, ara tan escassos i valuosos? A les pel·lícules eren materials cor-rents. No podien venir de Supra. I qui, i com, havia fet les pel·lícules? O lesaplicacions dels terminals?

I la teoria de la Xandra? Era la seva millor amiga, havien entrat juntes al'Escola i volia ser especialista en matemàtiques. Deia que no era cert el queels ensenyaven que el Món era immòbil, havia calculat que donava una voltacada dos minuts i que això explicava el pes de les coses, el fet que els objectes

que queien es desviessin a l'est de la vertical i també que les coses pesessinmés a la coberta trenta-sis que a la setanta. Ho havia descobert estudiant unesfórmules del curs de física dels terminals que el superior encarregat semblavaque no sabia interpretar. Li hauria de tornar a dir que no parlés amb ningú dela seva teoria, era una mica inconscient i massa xerraire.

I la pregunta més important de totes: qui va crear el Món? Quin sentit té?D'on venen els homes? Recordava alguna pel·lícula on els personatges teni-en molt clar que el Món tenia un objectiu concret, que no havia estat sempreigual i que en un futur les coses serien molt diferents.

A la Marla l'aclaparaven les preguntes i veia contradiccions per tot arreu.Tenia una cosa clara: els superiors eren uns aprofitats, amb l'únic objectiu demantenir uns privilegis. La Regla, la odiava. Un calfred li va recórrer l'esque-na quan va pensar que quan deixés la residència, hauria de casar-se amb unespecialista o un adjunt de superior, els normals li estarien vedats, i que elcasament era definitiu. Probablement hauria de ser amb algun dels companysde l'Escola de Candidats. La major part dels de la seva edat no li agradavengens, molts nois aspiraven directament a superior, deien que ser especialistaera cosa de dones. I ella ja sabia el que eren els superiors. I si un noi li interes-sava no s'hi podia apropar, la Regla prohibia tots els contactes, la Regla feiales persones esquerpes i egoïstes, la Regla sotmetia les dones als homes, elsnormals als especialistes i tothom als superiors. Sabia que algunes personesno creien en la Regla, però era tan difícil la comunicació…

Sentia fred, encara que la temperatura era sempre constant. Es va taparamb la flassada que normalment sols feia servir quan no es trobava bé. Vapensar en el concert i en les noves peces que interpretaria. Això era agrada-ble. Quin descobriment el d'en Quiel! Quines partitures tan bones! Era unsecret: havia descobert aquelles músiques al canal permanent 333.

Als terminals hi havia més de mil canals de música contínua, però sols enfuncionaven unes poques dotzenes, la majoria restaven muts. Els que funci-onaven feien sonar músiques suaus, de melodia banal, interpretades per ins-truments normalment desconeguts. A la pantalla uns dissenys geomètrics esmovien al ritme de la música. Algunes vegades cors de veus acompanyavenla música, sempre sense paraules, sols ahah's, oooh's o la-la-la's. El canal333 era diferent. Havia estat un dels canals muts, però deu anys enrera es vaactivar sobtadament. Les músiques eren de més qualitat i totes noves. Des-graciadament, es repetien bastant sovint. En total sonaven unes dues-centescomposicions diferents. Aviat es van tenir totes les partitures. La pantalla,

MEMÒRIA PROHIBIDA

8 9

però, era el més extraordinari del canal: hi sortia gent ballant al ritme de lamúsica, ballant en uns espais molt més amplis que qualsevol cambra delMón, amb uns vestits absolutament increïbles i algunes vegades, poques,sense vestits. Els superiors van prohibir ràpidament mirar el 333, però ambun terminal gairebé a cada cambra, no ho podien controlar. La prohibicióencara va despertar més l'interès, especialment el dels adolescents.

Va ser en Quiel, que per prendre nota de les músiques era dels que miravensovint el canal, qui se'n va adonar: a les 10:00 dels dies festius que no erendiumenge, el canal canviava. Eren músiques noves, uns altres instruments ia la pantalla, en lloc dels dansaires, la partitura. Unes paraules estranyesl'acompanyaven: hi havia el que semblaven les inicials de l'autor, el títol, iquan la peça era cantable, una mena de lletra formada per paraules total-ment desproveïdes de sentit. En Quiel creia que era un llenguatge secret.

La Marla tocaria al concert dues de les peces que en Quiel havia transcrit.Una s'anomenava “BWV 1.067: Badinerie” d'un autor d'inicials JSB. L'al-tra es deia “Die Zauberflœte: Der Hœlle Rache” d'un tal WAM.

Avui era festiu, posaria el 333, era igual si la descobrien i la castigaven. Esva aixecar un moment i va programar l'alarma a les 09:56. Trauria una tau-leta de cera per apuntar la partitura mentre anés sonant la música. Més tardla transcriuria amb tinta al quadern de papir.

Mig s'adormia, mig somniava en un company, un company diferent a lamajor part dels nois que coneixia, que l'estimés i la tractés amb igualtat,amb uns sentiments que ella sols coneixia en alguna noia, però estava con-vençuda que existien també al cor dels homes.

El despertador! Amunt! Cal engegar el terminal, cercar l'aplicació de mú-sica contínua i connectar el canal 333.

Aviat sona la música, és un instrument de corda, de to baix. Hi ha soroll defons, i veus. No, ara se n'adona, és l'intèrpret que s'acompanya cantant baixet.Maquinalment va copiant la partitura, és senzilla. La música l'emociona i lidóna força. Ella canviarà el futur, no es resignarà a l'actual situació, lesllàgrimes li vessen dels ulls, són llàgrimes de coratge i determinació.

No li cal copiar la partitura, la melodia li restarà per sempre més a la me-mòria. A la pantalla, sota les línies del pentagrama unes paraules en unallengua oblidada fa milers d'anys anuncien:

“En veure despuntar el més gran lluminar en la nit…”

Avui és festa: vint-i-cinc de desembre de 9074.

1 Terminals

En pocs moments, un incident pot fer variar els punts de vista d'unes per-sones sobre unes altres, condicionar les seves relacions i fins i tot canviartotalment el seu futur, especialment a l'edat dels membres del grup de l'es-cola de candidats a especialista.

Tot va començar a un quart d'hora de l'acabament de l'estudi del dia, ambun crit d'en Gramoni que es va aixecar i va restar pal plantat tot mirant elterminal de la Marla. Era absurd, en tot cas era la Marla qui tenia motius perxisclar. El seu terminal mostrava un gran quadre:

Ruptura de seguretatNivell: 1Entra codi de reinicialització

Alerta!

?:_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

Una “penjada”.En Ziol seia, totalment concentrat en un tema de botànica, en una cadira de

vímet, just a l'esquerra d'en Gramoni que al seu torn seia a l'esquerra de laMarla, al tercer dels vuit rengles de taules amb terminal incorporat que hihavia a l'aula principal de l'escola. Quan el crit el va treure del seu estatd'abstracció i va copsar què passava li van venir ganes de plorar: era unainjustícia, una altra vegada castigarien una pobra noia per una cosa de laqual no era responsable. Els terminals, de tant en tant, es “penjaven”, o perdir-ho d'una altra manera, es bloquejaven i no responien a les comandes.Calia aleshores la intervenció d'un superior per tornar les coses al seu estatnormal. Ningú no entenia el perquè del mot penjar. Els terminals es penja-ven per motius desconeguts, possiblement per prémer inadvertidament và-ries comandes alhora, normalment li passava a algú que estava distret i ambles dues mans damunt del tauler de comandes. Els superiors sempre castiga-ven qui penjava un terminal.

Els quatre nois i la noia de la colla d'en Batrel no li queien gens bé a enZiol. Volien arribar a superiors a qualsevol preu i no se n'amagaven, per aells seria un fracàs esdevenir tan sols especialistes. El preu a pagar era una

MEMÒRIA PROHIBIDA

obediència i una col·laboració incondicional amb el sistema de control del'escola. Eren molts els qui havien sofert càstigs per les seves maquinacionso per haver estat denunciats per qualsevol fotesa que els superiors mai nohaurien descobert per ells mateixos.

L'incident va ser la gota que va fer vessar el got, tots els del grupet vancomençar a envoltar la Marla, i amb un somriure sàdic als llavis li deien:

—Creies que a tu no et passaria mai?—Ja veuràs, ja, el que t'espera.Amb el brogit penetrà a la sala d'estudi el superior Cràdec, el director. Era

un home alt, sec, de cabells curts i arrissat, amb uns llavis prims i uns ullsblaus petits que mai no miraven directament. Es produí la immobilitat i esfeu el silenci. Durant uns inacabables quinze segons restà immòbil, comdecidint què havia de fer.

—Tu, Ziol, vés a la sala gran de la coberta 68, a l'entrada de la secció delssuperiors. Fes avisar el superior Fliomir, l'encarregat dels terminals. Quevingui immediatament. Tens cinc minuts —parlà amb veu autoritària i lidonà un passi per accedir a la zona dels superiors, una plaqueta de fustagravada—. Tu Marla, espera't a l'altra sala. Tots els altres continueu l'estudi.Aquí no ha passat res!

En Ziol va mirar el rellotge de l'aula, marcava DILL 25:01:9075 19:47, i vasortir corrents a complir l'ordre, tot fent una darrera ullada a la Marla. Quinaserenitat, a ell que li tremolaven les cames només de pensar en parlar ambun superior. L'admiració que sentia per ella era tan gran com el menyspreuque sentia per la colla d'en Batrel.

La Marla volia ser especialista en música, compositora, encara que podriafer qualsevol altra especialitat: era molt bona en totes les matèries. Era dosanys i mig més gran que en Ziol i fins a aquell moment no havien coinciditgaire, malgrat que com a mínim tenien tres coses en comú: cap dels dos notenia pares, vivien tots dos a la residència de joves sense família de la cober-ta 40 i havien estat admesos a l'escola de candidats, cosa que sols aconse-guia un noi de cada cinquanta, amb la millor classificació de les seves pro-mocions. I ell que creia que les noies no tenien cap interès. Realment erauna noia interessant, la primera que coneixia veritablement interessant, eraintel·ligent, observadora i de poques paraules. S'assemblava a la mare, finsi tot físicament: els ulls color ambre, els llavis fins, el cabells arrissats que liarribaven a les espatlles. Era la més alta de les noies de l'escola, i probable-ment, la més forta, i no sols en el sentit físic de la paraula.

Encara que fos una bogeria havia de fer alguna cosa… L'analgèsic prohibit!La mare d'en Ziol havia estat especialista farmacèutica, la millor de tot

Supra, i li havia deixat un quadern de fulls de papir escrit amb lletra petitís-sima amb receptes i una caixa amb uns quants centenars de comprimits iflascons amb líquids d'eficàcia variable contra diverses afeccions. Ho re-cordava perfectament, la darrera entrada del quadern. Comprimits dezul·lònia: analgèsic molt potent, actua en vint minuts, efectiu durant dueshores. No prendre'n més d'un cada dos dies. Fortament addictiu. Il·legal.

En aquell moment era a l'extrem de la coberta 55. La seva cambra era a la 40.Si corria molt, podria fer-hi un tomb abans de pujar a avisar en Fliomir. Sabiaque en Cràdec li controlaria l'horari, ho feia sempre, i si l'enxampaven fora del'escola, en un trajecte que no era el que li havien manat, li podria passar unacosa encara pitjor que a la Marla. I si li trobaven la pastilla, el podrien arribara expulsar dels candidats, s'acabarien els estudis, quedaria classificat com anormal, treballaria manualment tretze hores al dia i perdria totes les possibili-tats d'esdevenir especialista en biologia o en terminals.

En Ziol coneixia a la perfecció totes les possibles rutes. Era essencial queno fos vist corrent entre les cobertes 40 i 55, qualsevol superior que el veiésl'aturaria i esbrinaria el que passava. I molts adults avisen els superiors siveuen quelcom fora del normal, com un noi amb la túnica de l'escola decandidats corrent per les escales. Passaria per l'escala fosca, l'única que tra-vessa totes les cobertes d'aquella part del sector, la coneixia perfectament ia vegades hi passava per gust. Era difícil trobar-hi algú, però si s'hi corria,era perillosa per un motiu diferent: alguns trams s'empraven de magatzemtemporal i es podia ensopegar. Va haver-hi sort. Baixar quinze pisos, el com-primit, pujar quinze plantes a les fosques i tornar a l'Escala Major… no,millor continuar per la fosca, no convenia que el veiessin córrer… caliacomptar les plantes, la coberta 69 era totalment prohibida, allí no li valdriael passi. Va sortir a la llum, coberta 68, damunt d'una porta un plafó rellotgeposava amb grans xifres vermelles DILL 25:01:9075 19:52. Cinc minuts.Uf!

Mentre baixava lentament amb en Fliomir per l'escala major, els superiorsmai no caminen gaire de pressa, en Ziol va passar de l'eufòria al pessimis-me: no podria donar el comprimit a la Marla, ella no entendria que se l'haviade prendre, no hi hauria temps que li fes efecte, els superiors l'enxamparieno qualsevol altre problema imprevist…

Li flaquejaven les cames. Estava mort de por. Ho deixaria córrer… No

10 11

MEMÒRIA PROHIBIDA

podia ser, mai, ell no era un covard. Però no sempre tot són desgràcies.Arribats a la coberta 55, les netejadores fregaven el corredor principal i totera mullat. No era qüestió que un superior s'embrutés els peus que, comtothom, duia descalços, ni que anés a voltar per una altra coberta o per unpassadís secundari entre les habitacions. Esperaria que li eixuguessin el pas.

En Ziol que ja havia fet l'encàrrec i que no tenia perquè acompanyar enFliomir, s'avançà passant per les sales de conreus, també anomenades cam-bres agràries que coneixia perfectament. A l'aula petita sols hi havia la Mar-la, en Cràdec no hi era, potser era al lavabo, o a la sala dels terminals. Unaoportunitat increïble.

—Té, pren-te això, fa minvar el dolor, et farà efecte en vint minuts, quanvinguin els superiors procura d'allargar-ho. Confia en mi.

Hi confià. Aquell era el nen de catorze anys recent fets, escanyolit, repel·lent,ploramiques i egoïsta que tots creien? En un segon el va veure amb uns altresulls. Uns ulls com cap ulls no havien mirat mai en Ziol i amb els que ella tampocno havia mirat mai ningú. Va agafar la pastilla i la va mastegar, tenia un gustespantosament amargant… i haver-la d'empassar amb saliva. Mentre continua-va mirant els ulls negres d'en Ziol, li va estrènyer la mà un segon i la va trobarmés forta del que es pensava. Els superiors arribaven. En Ziol tornà el passi a enCràdec. Els altres nois plegaven de l'estudi just en aquell moment.

• • •En Ziol va baixar lentament al menjador de la coberta 40. Aquells ulls, aque-

lla mà. No ho oblidaria mai, els seus prejudicis contra les noies s'havien esva-ït. Fins i tot la Trema, la cuinera del seu menjador, una vídua alta i grossa queel quadruplicava en edat li semblava atractiva en aquells moments.

—La Xandra m'ha explicat el que li ha passat a la Marla. Saps quin és elmenjar que més li agrada? Vull fer-n'hi per quan baixi.

—La sopa de canya dolça, em sembla. No entenc res. Perquè han de castigarla gent per una cosa tan absurda com que es pengi un terminal? Ho saps tu?

—És la regla de Supra —la Trema alçà les espatlles amb cara de resignació.Ja a la seva cambra, en Ziol va prendre el determini de respondre la pre-

gunta. Com és que una penjada és més greu, per exemple, que una baralla, oque oblidar els deures, o que escapolir-se de la feina?

Ningú no creia en històries de malediccions, ni en un esperit del terminalque es podia enfadar. Ni tan sols els superiors que de tant en tant en parla-ven als nens petits. Alguna cosa dels terminals podia pertorbar l'ordre i ferperillar el sistema? Possiblement. Realment alguna cosa no lligava dins els

terminals. Als terminals s'hi podien executar exactament set-centes setanta-sis aplicacions diferents, però el sistema de classificació semblava disse-nyat per a moltíssimes més, hi havia apartats amb un sol sots-apartat, ambun sol sots-sots-apartat i al final una sola aplicació. Altres aplicacions esta-ven numerades i mancaven la immensa majoria dels números. Fins i totdins d'aplicacions d'estudi, molts problemes i exemples sortien en negre.

A més, hi havia les paraules prohibides. Moltes aplicacions, tant d'estudicom d'entreteniment, permetien escriure paraules a la pantalla, com el nomdel guanyador d'un joc o la resposta a un exercici. Si la paraula era un absurdcom “bteriim” o quelcom similar, era admesa com a nom o en tot cas l'aplica-ció la senyalava com a errada. Curiosament algunes paraules que semblavennormals però que no volien dir res com “gat”, “cel”, “mar”, o “lluna” erenimmediatament esborrades de la pantalla tan bon punt com s'acabaven d'es-criure. En Ziol estava segur que acabaria trobant una explicació. El famóscodi de reinicialització que només coneixien alguns superiors podria ser lapista. Si més no, sabent-lo podria evitar algun incident com el d'avui. Unaidea! S'havia de provar. En Fliomir estava menjant quan l'havia anat a buscari duia les mans brutes de greix. El molt porc no se les havia rentades abans debaixar a donar el codi al terminal. Hi hauria deixat marques?

Més valia no perdre temps, els de la neteja podien haver esborrat les em-premtes.

Quan va tornar a la sala d'estudi de la coberta 55 les netejadores no hihavien arribat encara, si algú el veia sempre podria dir que havia perdutalguna cosa. A primera vista, al terminal de la Marla no s'hi veia res. Unterminal apagat és un rectangle gris fosc dins el gris clar de la paret o lataula, sovint inclinada, on es troba. És absolutament llis i inalterable, té elmateix tacte que la ceràmica de les parets o de les taules i no té cap partmòbil. Damunt el terminal sempre hi ha un rellotge en funcionament, idèn-tic en petit als que hi ha damunt de moltes portes. Una pressió suau sobre uncercle verd que hi ha al costat del rellotge engega el terminal. La part supe-rior del rectangle del terminal s'anomena pantalla i és on apareixen textos iimatges, la part inferior es diu tauler de comandes i està dividida en petitsquadres, anomenats tecles, amb les lletres, els números i alguns altres sig-nes que poden variar segons l'aplicació. Quan es toca una tecla s'il·luminabreument i el símbol que duu apareix a la pantalla.

En fregar el cercle verd, el terminal es va il·luminar i les tecles van aparèi-xer al tauler de comandes. En Ziol sense tocar-lo va buscar una bona estona

12 13

MEMÒRIA PROHIBIDA

alguna marca de greix, res.Va apagar, frustrat, el terminal i just quan ja anava a abandonar la sala va

veure un llum reflectit a la zona que corresponia a un tauler de comandesapagat d'un altre terminal. Amb llum rasant es veien marques de brutícia. Vacercar l'angle al terminal de la Marla, efectivament, hi havia unes claresmarques de greix. Encenent el terminal no s'hi veia res. D'entrada no sabia aquines lletres corresponien les taques. Amb paciència va anar col·locantunes engrunes que duia a la butxaca sobre les taques, al encendre's el taulerno hi havia dubte, en Fliomir havia tocat les lletres S, E, C, R, N i O i tambéla tecla d'entrada.

Tot sortint de la sala dels terminals, l'eufòria que sentia en Ziol es va es-troncar sobtadament. Al passar davant l'entrada, tancada amb una gruixudacortina, de la cambra de professors annexa a la sala d'estudi, va sentir elscrits de la Marla. Encara l'apallissaven? Ja feia uns tres quarts que s'havienseparat. Hauria fallat el comprimit? Va gosar mirar darrera la cortina, no esveia ningú, eren a una segona cambra, al despatx d'en Cràdec. Cada vuit odeu segons es sentia un espetec, xac, un xiscle i la veu d'en Cràdec quecomptava: cent quaranta-set… xac, xiscle, cent quaranta-sis… A aquest rit-me trigarien encara vint minuts.

S'estava avergonyint de no poder parar de calcular ni en els moments mésdramàtics quan, sobtadament, el cor li va fer un bot: a terra de la sala deprofessors hi havia la túnica i la roba interior de la Marla. No s'havia aturatmai a pensar que a les noies també les feien despullar per apallissar-les. Maino havia vist una noia nua, tret dels dibuixos de les aplicacions d'aprenen-tatge de biologia dels terminals. Fins als divuit anys als nois els era prohibi-da qualsevol relació amb l'altre sexe, fins i tot anar a nedar, i això que lesnoies es banyaven completament vestides. Estava glaçat, no s'imaginavaque fos tant fort. Des que havia entrat a l'escola de candidats, ja feia dosanys, a ell no l'havien castigat mai. Ni havia vist com assotaven a un altre, jaque els càstigs s'administren sempre al despatx del director, al contrari del'escola dels normals, on els nois estan separats de les noies i els càstigs engeneral són públics. Cada xiscle que sentia, un calfred li recorria de baix adalt l'espinada. Es va trobar els ulls plens de llàgrimes, i no sabia si erend'angoixa, de ràbia o de por.

Va baixar ràpidament a la seva cambra. Al quadern de la mare hi havia algu-na cosa pels cops a la pell. Era un ungüent d'oli de clàvia i fulles d'ortigavioleta. La Trema segur que li donaria l'oli de clàvia, en feia servir per cuinar.

D'ortigues violetes n'hi havia a la jungla de la coberta 38, a dos minuts dedistància, on es collien els petits escarabats que es feien servir per fer el colo-rant blau de les túniques dels superiors. A aquella hora no hi hauria ningú.

En va anar a buscar. Amb cura de no tocar les fulles amb els dits, ja quepicaven moltíssim, en va agafar una bona provisió. Va tornar a la cuina de laTrema i les va posar humitejades en un recipient de carabassa, el va intro-duir al forn, dos minuts. Ara les plantes ja no eren urticants. Amb el corró vaextreure el suc de les fulles que eren carnoses i el va tornar a fer bullir alforn. En un recipient petit fet amb la closca dura d'un fruit, va barrejar l'olii el suc calent. La barreja es va espessir instantàniament, el quadern eraexacte. N'hi hauria prou per quatre o cinc aplicacions.

Va tornar a pujar a la coberta 55 per l'escala fosca, esbufegava. Ja no essentien xiscles a la cambra de professors. D'un bot es va amagar, en Cràdeci en Fliomir sortien, amb la mateixa cara que si vinguessin d'un espectacle,fins i tot caminaven a saltets, una cosa molt poc digna d'un superior, vapensar.

Quan ja no se'ls veia, en Ziol va entrar a la cambra, la Marla s'estava arre-glant la túnica i en veure'l, va somriure, es va apropar a ell i li va tornar aagafar la mà.

—Com estàs? —preguntà en Ziol—Marejada. La pastilla ha estat màgica i gairebé no he sentit dolor fora

dels primers cops, quan potser no m'havia fet efecte, no sé si quan passi emfarà gaire mal, el que sí que noto és com si hagués begut. Ara em trobo bé,ja veurem més tard. La Xandra, que la van castigar l'any passat, diu quel'endemà és pitjor. No sé com agrair-te el…

—No han notat res els superiors?—No, he xisclat tota l'estona i s'ho han empassat.—Ja t'he sentit. I quants te n'han fet?—Tres-cents: cent a l'esquena, cent a les cuixes i cent al cul.—El màxim en un dia, i sols per una penjada! No ho entenc. Com tens la pell?—A ratlles. Mira —va girar-se, es va aixecar una mica la túnica i li va

ensenyar un tros de cuixa.—Et porto un possible remei per a això.—Un altre comprimit?—No, és un ungüent. Vés a la teva cambra i posa-te'n. Va, baixem que la

Trema t'ha preparat sopa de la que t'agrada…A aquella hora, els passadissos i les escales d'aquella zona eren buits, la mà

14 15

MEMÒRIA PROHIBIDA

de la Marla va cercar la d'en Ziol i aquest va tornar a sentir el que havianotat feia una hora, una hora tan sols i semblava una eternitat.

Aquell vespre en Ziol va somniar, va somniar que tornaven a castigar laMarla i ell no arribava a temps amb el comprimit. No, no era ella, era ell quiestava lligat esperant el càstig. En Batrel i en Gramoni s'ho miraven ambcara burleta. En Cràdec li pegava però no sentia cap mena de dolor, era laMarla qui a cada cop que ell rebia, xisclava. La pell de la cuixa que haviavist aquell vespre s'anava marcant de cops de fuet, no era sols la cuixa, eratot el cos, la veia nua… En Ziol es va despertar sobtadament mentre el seucos s'agitava espasmòdicament al ritme dels imaginaris cops d'en Cràdec.

• • •La Xandra era la millor amiga de la Marla. Segons l'opinió general, era la

més bonica de les noies de l'escola, no era gaire alta, però sí ben proporcio-nada, duia els cabells amb una trena negra que li arribava a la cintura i teniauns ulls blaus de mirada alhora curiosa i dolça. Estava amoïnada per lapallissa de la seva companya, recordava la pròpia experiència, i li demana-va a cada moment si necessitava alguna cosa, si volia un coixí per seure o siencara li feien gaire mal els cops.

Aquell matí, les noies de l'escola miraven la Marla amb una barreja depena, por, curiositat i admiració. Quan se'n va anar al lavabo, moltes la vanseguir i li van demanar de veure les marques, ella es va descordar una micala túnica, les de dona sempre es corden pel darrera, i els va ensenyar l'esque-na, realment estava marcada, molt marcada.

El matí se li va eternitzar a en Ziol. Un especialista, a qui no havia vist mai,va parlar durant hores sobre la jungla, un tema que ell coneixia abastament.Quan vivia la mare, hi anava amb ella quasi cada dia a cercar les plantes i avegades els animals que ella necessitava per als preparats. Totes les plantestenien diverses utilitats, se'n podien treure: medecines, colorants, espècies,conservants de menjar, fusta de diverses menes, adhesius, resina foguera,cosmètics i mil coses més. I si un ésser dels que hi vivia semblava no tenirutilitat directa, la tenia indirecta, era necessari per al correcte desenvolupa-ment d'un altre ésser viu o de tot el sistema.

Tot això l'especialista ho coneixia a mitges, com una lliçó apresa al termi-nal i no se li veia per enlloc l'experiència directa. Quan en Ziol es va adonarque no aprendria res, el seu cervell es va aïllar i va decidir dedicar-se apensar en la qüestió del codi del terminal.

Però en realitat en el què va acabar pensant va ser en la Marla, no se la

podia treure del cap des de feia setze hores.A l'hora de dinar, en Ziol frisava per explicar-li els seus descobriments

sobre el codi de reinicialització, que amb les emocions del dia anterior vaoblidar de comentar-li. Va seure al seu costat i li va explicar tot. Parlavamolt de pressa, era la primera vegada que parlava tant amb una noia.

—Pot ser una paraula amb aquestes sis o amb més lletres, si és que n'hi haalguna de repetida, i segurament s'acaba amb la tecla d'entrada —va concloure.

—Quantes paraules diferents es poden fer amb aquestes lletres? —li pre-guntà la Marla.

—Si no hi ha repetició de lletres, set-centes vint; si n'hi ha, moltes més…però si és una paraula normal, vull dir sense massa consonants seguides,tindrem relativament poques combinacions i les podrem provar totes.

—Tinc una idea. I si el codi fos una paraula prohibida?—És una idea molt raonable, si el codi és una paraula prohibida el termi-

nal se l'empassaria, desapareixeria de pantalla i això explicaria que ningúno l'hagi poguda veure mai. Quan acabi de dinar ho aniré a comprovar.

Va menjar ràpidament i se'n va anar al seu terminal a l'aula, va demanar unjoc, i a la casella del nom va començar a escriure-hi paraules com: SECRON,SOCREN, CRESON, CROSEN… no passava res, no eren prohibides…CENROS, CONRES, CENSOR i la paraula va desaparèixer immediata-ment de la pantalla. Censor, què voldria dir? Hi havia moltes possibilitatsque fos la resposta correcta i moltes més quan va acabar de provar totes lesaltres combinacions de les lletres i no formaven cap altra paraula prohibida.El problema era que no tenia manera fàcil de comprovar-ho, no sabia quèfer per penjar un terminal i si anava errat, ja sabia què li passaria.

En aquell moment va arribar a la classe en Titem, que seia just al seu darrera,al costat de la Xandra. Era un noi molt treballador, digne de tota confiançaperò molt reservat i lent de reaccions. Va fer una mirada al voltant com perveure qui hi havia i com qui no diu res, sobtadament, va deixar caure:

—Quan se li va penjar el terminal a la Marla, en Gramoni li estava tocantel tauler de comandes.

En Gramoni sabia com penjar el terminal, i a més voluntàriament va pro-vocar el càstig a la Marla? En Ziol no s'ho volia creure, però tot encaixava,el crit, les mirades, el somriure cínic, per què l'odiava?

En acabar l'estudi va tornar a la residència amb la Marla, van anar perl'escala fosca. Ella li va tornar a agafar la mà i ell li va explicar les sevessospites sobre en Gramoni.

16 17

MEMÒRIA PROHIBIDA

—En Gramoni és el gos guardià d'en Batrel, i a en Batrel li vaig haver de pararels peus fa tres o quatre dies, em volia tocar, i jo no em vaig deixar. Tot lliga.

—Jo t'estic tocant la mà i a més a les fosques —digué en Ziol tot enretirant-la.—Però jo ja ho vull que tu em toquis…El cor d'en Ziol se li volia escapar del pit. Ella el va abraçar i ell no sabia

què fer amb les mans. Va notar el cos de la Marla. No ho podria aguantar…encara. Suaument es va separar i li va agafar les dues mans.

—Crec que puc provocar en Gramoni i aconseguir que hi torni. I que nose'n surti.

—No t'arrisquis, Marla.—Ho faré demà mateix, en Gramoni caurà al parany —li va prémer molt

fort les mans abans d'acomiadar-se.Aquella nit en Ziol va decidir modificar la regla, la seva de regla. Es pot

tocar algú de l'altre sexe si és que ho volen tots dos.La Marla feia temps que no creia en regles, no volia dir això que li fos fàcil

canviar els condicionaments tan fortament imposats pels superiors i que notingués inseguretat i por de la repressió.

• • •L'endemà, dimecres, en Ziol va saber per primer cop el que era la gelosia

en veure la Marla provocant descaradament la colla d'en Batrel: al mig delcercle s'aixecava la túnica i ensenyava una mica de cuixa, encara molt mar-cada. Sobtadament es produí una discussió, amb insults dels nois a la noia iella s'enretirà. Era la provocació, el parany estava parat.

No va passar res en dos dies, la rutina de sempre, sols els improperis quesentia la Marla i de retruc en Ziol quan s'apropava a un dels del grup d'enBatrel.

A darrera hora del dissabte la Marla feia un llarg exercici de càlcul al seuterminal, amb una mà damunt el tauler de comandes entrant xifres i els ullsal quadern que li havia deixat el professor. Semblava totalment distreta. EnGramoni també semblava distret i mirava en direcció contrària.

Va anar tot molt ràpid: en Gramoni va allargar la mà, va prémer tres vega-des la tecla gràfics, a continuació dos cops la de majúscules i va enretirar lamà. La Xandra que era a l'aguait just a la taula del darrera ho va veure tot,era relativament fàcil ja que en prémer una tecla, que de fet no era mòbil,aquesta s'il·luminava. Quan la Marla va acabar d'entrar el seu número i vaprémer entrada, va sortir el missatge fatídic:

Ruptura de seguretatNivell: 1Entra codi de reinicialització

Alerta!

?:_ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _ _

No es va immutar, va escriure tot seguit CENSOR i entrada, el missatge vadesaparèixer i el terminal va quedar com si res no hagués passat.

Quan en Gramoni es va girar i no va veure res a la pantalla, va pensar queno havia tocat correctament les tecles, i quan ho va tornar a provar cincminuts més tard, el puny de la Marla li va picar els dits que tenia just aldamunt de la seva tecla gràfics. Ja no ho va tornar a intentar.

Aquell vespre la Marla va citar secretament en Ziol a l'escala fosca. Quan elnoi va arribar, ella ja l'esperava i el va abraçar. Aquesta vegada sí que va sercorresposta. Durant uns quants minuts van restar en silenci. S'havia descordatalguns botons del darrera de la túnica i les mans del noi van acabar trobant elforat. Finalment van entrar per l'obertura i per primera vegada i durant forçaestona, unes mans suaus van acariciar la seva pell encara més suau i calenta.

• • •Aquell mateix dia, sis cobertes més amunt i a l'altre extrem del sector, la

vida de la Namàlia havia arribat a un punt d'inflexió: en Joèdic, el seu únicfill va ser declarat deficient el mateix dia que feia nou anys. En Joèdic no hiveia, o si més no, no hi veia més enllà de deu centímetres dels seus ulls.Aquesta deficiència, real, de la vista era compensada amb escreix pels al-tres sentits: oïda, tacte, sentit d'orientació. I sobre tot per una sensibilitatmusical fora del corrent, però res d'això importava als superiors: deficientdefinitiu, perduda per sempre més la classificació de normal.

Per a en Rómec, el pare, un deficient era una càrrega, en Joèdic no aniria al'escola dels normals ni treballaria en arribar als dotze anys i podria ser uninconvenient per a la seva carrera a la Guàrdia Social, una carrera que jahavia eliminat qualsevol bri d'humanitat o de sensibilitat que hagués tingutabans. Aquell vespre va arribar a casa amb el cos ple de rodamina, la drogadels guàrdies, que els mantenia alerta i els suprimia totes les inhibicions.

La Namàlia tenia molta por, es temia el pitjor, però aquell vespre va tenirsort, en Rómec va entrar, es va ficar directament al llit i va caure adormitinstantàniament. Probablement havia pres alcohol a més de la rodamina.

18 19

MEMÒRIA PROHIBIDA

2 Mapa

En Vadís no era com els altres, no volia el tracte reverencial que sempre esdóna als superiors i no parlava mai de la Regla. Aparentava uns deu anysmenys dels quaranta-cinc que realment tenia, era de complexió atlètica icaminava i parlava sempre a una velocitat que els nois jutjaven aproxima-dament com el doble de l'habitual en un altre superior.

Deia que de la història anterior al 8950 ben poc se'n coneixia: la invasiódels jamians havia destruït tots els arxius i, de fet, quasi totes les cosesmobles. Sembla que la guerra es va guanyar, ja que ni els jamians ni capaltre exterior no va tornar a aparèixer mai més a la vida del sector 43.

Explicava que la tradició oral, recollida al llibre del suprem Abbit, parlavad'altres guerres anteriors, quan més llunyanes en el temps més incertes; deMoni, el primer dels suprems de Supra que va instaurar la divisió de la genten deficients, normals, especialistes, superiors i suprems; d'un passadís se-cret que portava al sector 42 i d'un intent fracassat d'invasió d'aquest sector.De l'explosió que va formar el Forat Gran i de les contínues incursions d'ex-teriors anteriors als temps d'Abbit.

En Vadís havia calculat l'edat del Món. De tant en tant, algun llum deixavade funcionar. Si això hagués passat sempre al mateix ritme que als darrerscent anys i suposant que en el moment de la creació del Món funcionessintots, calculava que el Món tenia uns 5.000 anys. Si el ritme d'avaries s'incre-mentava amb el pas dels segles, era del tot coherent pensar que el Món tenia9.075 anys i que va ser creat l'any zero del calendari.

També era el superior responsable de plànols. Un dia va baixar a la salad'estudi una gran carpeta amb els plànols dels dominis de Supra: el sector43 que era on vivien i mig 44, anomenat també sector glaçat o fosc. Els dossectors eren en realitat tot el Món que coneixien. Dels països exteriors solshi havia llegendes, cap dada real.

El sector 43 tenia 35 cobertes de la 36 a la 70. A cada sortida d'escala, a laparet, hi havia un rètol que ho posava clarament, per exemple: “Sector 43coberta 50”. No era clar si existien cobertes per sota de la 36, en Vadís creiaque sí, no trobava lògic començar a numerar per aquest número, i a mésquan queia aigua pels desguassos dels pisos baixos feia soroll de com sicaigués molt avall, com a mínim quatre cobertes més.

El sector mesurava uns cinc-cents metres de nord a sud i uns vuit-cents d'esta oest. Els límits nord i sud de totes les cobertes eren clars i s'anomenavengrans murs verticals, eren d'una ceràmica diferent a la de la resta de les parets,molt més groguenca, i en Vadís els va explicar que alguns dels dibuixos rec-tangulars que tenien, segons la llegenda, eren unes portes que comunicavenamb tots els altres sectors del Món. No eren tan clars els límits est i oest. Al'est on semblava que hi havia d'haver el sector 42, cadascuna de les cobertesquedava bloquejada a un nivell o altre per portes tancades. A l'oest, el sectorglaçat es connectava amb el 43 mitjançant moltes portes de comunicació,entre les plantes 40 i 55 n'hi havia onze d'obertes.

El plànol mostrava algunes anomalies: des de la zona dels superiors, unaescala pujava més amunt de la coberta 70, una porta tancada estava retoladacom a coberta 71, sector 78. Sector que possiblement s'estenia fins moltescobertes més cap amunt. Degut a la gran quantitat de portes tancades, com amínim el deu per cent del sector 43 era inaccessible; una part de la coberta 36estava totalment inundada; i finalment, hi havia el Forat Gran que era un buitde contorns irregulars, segons en Vadís era el resultat d'una explosió geganti-na. El seu fons estava inundat a ran de la coberta 37 i el seu sostre era el de la49, amb molts llums funcionant que l'omplien d'una claror espectral.

El sector 44, totalment a les fosques i amb una temperatura per sota delpunt de congelació de l'aigua, tenia moltes portes bloquejades i anava de lacoberta 36 a la 55. Al seu oest totes les sortides estaven bloquejades.

En Vadís els va explicar que el Món era limitat, finit i que si avancessin moltcap a l'est o cap a l'oest tornarien al punt de sortida després de fer un camíd'uns trenta quilòmetres. Deia, que des que es van tancar moltes portes, al'època anomenada del primer caos, ningú no havia pogut fer el viatge.

En Ziol, que estava fascinat pels plànols, va decidir que ell també explora-ria el Món i qui sap, potser trobaria el camí a més cobertes i fins i tot sectors.Li proposaria a la Marla de fer una expedició al sector glaçat l'endemà ma-teix, que era diumenge. Ni se li va acudir que sortir tots dos sols a una zonadeserta era absolutament prohibit.

La Marla sí que era conscient de la prohibició i no li feia gaire gràcia arriscar-se però hi va accedir, anirien a explorar. Caldria molta roba, peücs, i llums d'oli.

• • •A primera hora, es van trobar al lloc convingut de la coberta 40 i van

penetrar al sector 44. Els primers cent metres s'empraven de magatzem demenjar congelat, però com que era festiu no hi havia ningú. Els llums d'oli

20 21

MEMÒRIA PROHIBIDA

feien una claror molt feble però lentament els seus ulls s'hi anaven acostu-mant. En duien quatre, en previsió de no quedar-se a les fosques si tenienalguna mena d'accident.

Passava l'estona i l'expedició no semblava ser especialment productiva:havien recorregut escales, passadissos i havien vist sales plenes de gel. Quanja feia quatre hores que voltaven i en Ziol estava explicant que sols havienrecorregut el dos per cent del sector, la Marla, en una cambra de l'extremoest de la coberta 55, hi va notar dos fets intrigants. Primer: la temperaturaera sota zero, però no tan baixa com a la resta del sector. Segon: hi haviainsectes alats morts a terra.

Els insectes no podien venir del sector 43, quedava massa lluny. Totes lessales de conreu o jungles que poguessin haver-hi hagut al sector 44 erenmortes, buides i congelades des de temps immemorials. I eren uns insectesque cap dels dos no havia vist mai, en Ziol coneixia perfectament les noran-ta-nou espècies diferents d'insectes que vivien a les jungles i als conreus deSupra. En van recollir algun per estudiar-lo més tard.

Eren a punt de tornar quan la Marla va trobar part de la solució. Es va girartot dient:

—Mira, mira!—On vols que miri? —preguntà en Ziol. I sobtadament, quan ho va veure,

es va quedar glaçat, si és que es pot quedar més glaçat encara quan es portenquatre hores sota zero.

Un petit punt lluminós verd es movia prop del sostre de la cambra. Pensa-va en un esperit maligne, en l'ull d'un monstre invisible, quan el punt llumi-nós va caure lentament fins a terra. La Marla el va agafar, era un insecte, uninsecte lluminós! I s'estava morint de fred. A la mà de la noia va reviscolaruna mica, va tornar a volar però finalment va tornar a caure a terra amb elllumet ja molt més feble.

—D'on deu venir? —en Ziol va aixecar el llum.—Mira —digué la Marla assenyalant un petit cercle negre a la paret—,

d'aquest forat. En surt aire calent.—I hi ha molts insectes morts just sota el forat, deuen sortir d'aquí.La conclusió era evident, a prop de la coberta 55 del sector glaçat hi havia un

indret calent amb uns insectes voladors totalment desconeguts al sector 43.Van decidir no dir res a ningú i tornar-hi un altre dia per fer una exploració

més a fons.Era tard, es van haver d'afanyar per arribar a dinar al menjador de la cober-

ta 40 on la Trema havia preparat una de les seves delicioses sopes dolces.En arribar, la Xandra, que no vivia pas a aquella coberta, els estava espe-

rant. Va xiuxiuejar unes paraules a la Marla i aquesta va dir a en Ziol:—Ens veurem al lloc de sempre a les 20:30. Ara me n'he d'anar urgent-

ment. Adéu —i li va enviar un petó des de lluny mentre se n'anava amb laseva amiga sense cap més explicació.

A l'hora prevista es van trobar a l'escala fosca. La Marla estava amoïnadai parlava molt de pressa:

—En Batrel ha xerrat que aquest matí havíem desaparegut tots dos ple-gats. Si en Cràdec comprova que hem passat el matí junts, ens apallissarani a mi que sóc dona, em trauran de l'escola i ja no podré ser especialista.Haurem d'explicar que érem a llocs diferents: he quedat amb la Xandra quedirà que jo era a la seva cambra llegint un llibre que li han deixat, realmentja me l'he llegit, i tu dius que eres cercant alguna de les teves herbes per lajungla, com que no hi baixa gairebé ningú en diumenge, no ho podran com-provar. Durant uns dies no ens hauríem de parlar i he pensat que a l'escolahem de fer veure que no som amics.

—Si tu ho dius —respongué en Ziol—, no m'agrada gens. Creus que s'hoempassaran?

—Jo faré veure que no et vull ni mirar i tu fes el paper del decebut. Et diréalguna cosa quan la situació no sigui tan perillosa. Si ens vigilen ja no po-drem trobar-nos més aquí. Adéu, Ziol, ara hem de tornar ràpidament a laresidència. I per separat.

Tot i que el dia havia estat intens es van acomiadar amb un petit contactede les puntes dels dits.

• • •L'endemà va passar el que preveien. A primera hora, el superior Cràdec els

va cridar per separat i els va interrogar. Les excuses van ser versemblants,però el director encara sospitava, donava crèdit a les acusacions d'en Batreli volia enxampar els nois en contradicció.

En Ziol no volia separar-se de la Marla, ara que havia trobat una amiga,però tenia por d'en Batrel i els seus amics, sabia que els odiaven i que mira-rien de perjudicar-los. Quan va veure que en Cràdec tornava a interrogar laMarla va prendre una decisió, no permetria que la fessin fora de l'escola. Sien Batrel canviava el seu testimoni, la Marla quedaria lliure de sospita i ellsabia com fer-li canviar. Es va girar cap a la Xandra, li va fer l'ullet i va diren to burleta i prou fort perquè en Gramoni ho sentís:

22 23

MEMÒRIA PROHIBIDA

—Ahir al matí vaig anar al Forat Gran i vaig estar espiant com us banyà-veu les noies.

—Porc, marrà, li ho diré a tothom —contestà la Xandra que òbviament sa-bia que no era cert.

Pocs minuts més tard el superior Cràdec, que acabava de rebre la visitad'en Gramoni, el cridava al seu despatx. La Marla no hi era, havia anatdirectament a fer pràctiques.

—A la jungla buscant herbes? —digué amb veu terrible— no és això elque m'han dit.

—Ho sento superior… —no li va costar massa posar-se a plorar sabent elque vindria més tard— jo no volia… és que jo volia veure…

—Cent —sentencià en Cràdec—. Treu-te tota la roba i passa allà dins.En Ziol en aquell moment estava molt content d'haver salvat la Marla. A

més, havia calculat que n'hi tocarien dos-cents. El ritme va ser molt mésràpid que el dia que pegaven la Marla, millor, duraria menys. El noi vaxisclar més de la tensió que del dolor, pensava que seria més dur, a l'escoladels normals, feia dos anys, era molt pitjor. Finalment en Cràdec va acabar,va desfer els lligams i se'n va anar sense pronunciar un mot.

Mentre es vestia notava una estranya sensació d'eufòria, en Ziol va veureque tenia la pell molt menys marcada que la de la Marla, el fuet no era com elque ella l'hi havia explicat, era molt més petit. Va provar de seure i era supor-table. Per quin motiu les noies rebien molt més fort? I molt més sovint?

Quan va sortir, els altres nois de l'escola ja dinaven, es va rentar la cara i toti la molèstia va seure a taula com si res no hagués passat. En tot cas ja prendriaalguna cosa al vespre. No pensava dir a ningú que l'havien castigat.

La vigilància, però, va augmentar molt. No els treien l'ull del damunt ni al'escola ni a la residència, on els encarregats, que estaven classificats com anormals, també els vigilaven tota l'estona que no eren fent classe.

• • •La Namàlia se'n va anar aquell vespre amb els seu fill a casa de la seva

germana, no tornaria a casa fins que el seu marit no se n'anés a treballar. EnRómec l'havia intentada violar i en no poder, per efectes de la droga, la vaapallissar i de passada va apallissar també els seu fill.

No era possible divorciar-se, la regla de Supra ho prohibia.Va adormir-se abraçada a en Joèdic que li anava repetint que tot s'arregla-

ria, que no la volia veure plorar, que ell aturaria el pare…• • •

En Ziol es prenia amb calma la nova situació, algun dia s'acabaria, no elspodien vigilar eternament. Va fer algunes indagacions entre els alumnes del'escola i no hi havia dubte: les noies rebien amb una tralla gran amb màneci cinc puntes, com les que es feien servir amb els adults, i els nois amb unade més petita i que sols en tenia tres, gairebé com les que es feien servir ambels nens. Alguna altra cosa no lligava: alguna noia que havia estat castigadano volia explicar res o donava respostes inconcretes, com parlant del que lihavien fet a una altra.

De dia, cada vegada pensava més en el problema dels terminals, des que vaesbrinar el codi no havia fet cap mena de progrés. A l'hora de dormir era unaaltra cosa, no es treia del cap la Marla, revivia els petits moments de proximi-tat que hi havia tingut i en desitjava de més intensos, però al fons del seu caphi bullia el dubte: trobaria com apropar-s'hi sense perill? S'hi atreviria?

Feia deu dies que en Ziol no parlava amb la Marla, quan va fer un descobri-ment. Havia provat milers de vegades de penjar un terminal i provat milers depossibles codis de reinicialització. Sols semblava funcionar CENSOR. Hiescrivia totes les paraules que sabia i se n'inventava de noves, feia combinaci-ons de lletres i ho anava apuntant tot en uns fulls de papir. Res de res. Fins queaquell dia, després de l'hora d'estudi i de passar ràpidament pel menjador de laplanta 55, va baixar a la seva cambra i mentre s'acabava de menjar una fruitava començar a provar paraules a l'inrevés al seu terminal. Va passar de lesparaules corrents als noms personals, després als de les aplicacions del termi-nal i quan va escriure TNIREBAL, l'invers d'un dels seus jocs preferits, lapantalla va canviar i va entrar en un joc totalment nou per a ell.

Semblava LABERINT però era més barroer, es movia amb les mateixescomandes però amb menys suavitat, l'argument era similar, recorreguts perun seguit de cambres i escales des del punt de vista del jugador. Algunesopcions, com per exemple tresors o monstres, sortien al menú però en acti-var-les sortia un rètol que deia: “Opció encara no disponible. Programa endesenvolupament”. L'aplicació duia una data: DIME 05:02:2617.

A diferència de tots els jocs que coneixia prèviament hi havia una opciótotalment nova: “codi font”, unes curioses llistes de mots estranys i de xi-fres barrejades amb algunes línies d'explicacions. En Ziol no havia vist maires similar, però la seva intuïció va ser instantània i encertada: allò eren lesinstruccions que una persona havia donat al terminal perquè aquest execu-tés aquella aplicació concreta. No hi havia pensat mai: les aplicacions leshavia escrit una persona i d'alguna manera se'n podien fer de noves. Possi-

24 25

MEMÒRIA PROHIBIDA

blement els terminals eren una cosa molt més potent i interessant del quemai havia pensat.

En Ziol va prémer les tecles que penjaven el terminal. Va entrar el codiCENSOR. Funcionava, per uns moments havia tingut por que el terminalno pogués sortir de TNIREBAL. Més endavant va descobrir també comentrar i sortir del seu nou descobriment sense haver de penjar el terminal.Quan ja deixava córrer el nou joc va experimentar una estranya sensació: ellja havia jugat aquell joc. No podia ser, aquelles cambres, aquell recorre-gut… Se li va fer la llum: no, no li venia al cap una partida de LABERINT,allò s'assemblava molt al Món real!

Va tornar a entrar al nou joc immediatament, tot allò li sonava però notrobava la correspondència exacta amb el Món, el de debò. Va baixar peruna escala, una bona representació d'una escala major, pisos i pisos fins aarribar a l'extrem de l'escala. Calia cercar-ne una altra per continuar bai-xant. No n'hi ha més. Coberta zero, va pensar. Va pujar fins a la quaranta, vaagafar un corredor que semblava un corredor principal. Petits trams rectesconnectats en angle recte. Hi havia cambres, sales i passadissos secundarisals dos costats del seu corredor i moltes portes sempre obertes, la seva dis-posició era irregular, com al Món, però no corresponia… ara semblava lacoberta 55, no, era diferent… una altra escala com la major… no tenia niidea de per on estava viatjant…

Va passar gairebé una hora, corredors, escales i passadissos… Baixar finsal fons i pujar 40 cobertes. Sobtadament, allò ho coneixia, era com la cober-ta 41 del sector 43, segur. S'havia descomptat al pujar, o el que era mésprobable, les cobertes començaven per la u i no pas per la zero…

Va baixar a la 40, va trobar la seva cambra, la de la Marla, la cuina de laTrema, va pujar a la sala d'estudi de la 55. Allò era un plànol exacte delMón, un Món però, sense zones fosques ni inundades i amb totes les portesobertes. I un Món on anant molt cap a l'est o l'oest es tornava al punt departida, la mítica Volta al Món. Cent quaranta cobertes, cent quaranta sec-tors. No va poder evitar de calcular que al joc hi hauria representades mésde trenta milions de cambres, dos milions de corredors i passadissos i vint-i-cinc mil escales i innombrables tubs d'aire i clavegueres.

Ho va deixar, estava mentalment i visual esgotat. Va saltar al seu llit, nos'adormia. Li havia d'explicar tot a la Marla. Es va aixecar i va anar a beureun got d'aigua. No se la treia del cap. La imaginava nua, com el dia quesortia al seu somni, li havia de dir tantes coses… I va acabar com aquell dia,

però ben despert. Aleshores no va trigar ni dos minuts a adormir-se.• • •

Al dia següent a l'estudi, només arribar, la Marla es va adonar que hi haviahagut algun descobriment important, però era difícil parlar amb en Ziol, enCràdec encara els tenia sota estricta vigilància. Quan se'n cansaria?

L'havia de veure, i l'oportunitat va arribar per casualitat: durant tres horescada matí, tots els alumnes feien les anomenades pràctiques laborals, a ellali tocava filatures i a ell agricultura. El cas fou que al departament de filatsse'ls havia acabat la matèria primera i l'especialista va creure adequat enviarels seus alumnes a unes sales agrícoles properes on no hi mancava la feina.Allí amb els peus dins d'un pam d'aigua carregada de nutrients i tallant lesfulles més verdes, i més saboroses, d'una planta aquàtica similar a un enci-am de dos metres d'alçada hi havia en Ziol. No hi havia ningú més a lacambra i s'hi va apropar.

—He descobert el plànol del Món, de tot el Món. Si més no, una cosa quesembla el plànol del Món, un joc que es juga al Món —li repetia en Ziol—.És molt fàcil: penges el terminal i escrius TNIREBAL, que és laberint al'inrevés. Des de la posició inicial, per arribar a la coberta 40, baixes trentapisos per l'escala que tens al front i vas avançant en direcció oest, hi haindicadors de direcció, fins arribar a les coordinades 4.200 / 0 / 150. Seràs ala nostra rotonda, gires a l'esquerra i ja ets al nostre passadís.

—Ja ho he captat… ull que entra l'especialista!… desitjo veure't, i ambtemps per davant, et faré arribar un missatge via en Titem —i es va allunyarràpidament.

• • •El missatge no va arribar fins el següent diumenge, tres dies més tard. Era

una tauleta de cera escrita amb lletra molt petita. La tauleta era la maneramés habitual d'escriure, els fulls de papir eren cars i molt difícils, si noimpossibles, d'esborrar. La Marla havia fet una gran feina, estava conven-çuda que qui havia escrit TNIREBAL havia fet servir uns plànols reals delMón, que a part de passadissos, sales, cambres i escales, també contenienconduccions d'aire, algunes de dimensions considerables i altres molt estre-tes i conductes d'ús desconegut. Alguns sectors, com el glaçat, tenien comu-nicació amb els tubs d'aire mitjançant una sala on anaven a parar moltsd'ells, altres com el 43, no.

Va determinar l'emplaçament probable de l'origen dels insectes llumino-sos. Va trobar un possible accés a una part tancada del sector 43, a la zona

26 27

MEMÒRIA PROHIBIDA

inundada. Calia cabussar-se al fons del Forat Gran, nedar deu metres per unpassadís, girar cinc metres a la dreta per un corredor secundari entrar a l'es-cala, nedar un pis amunt i sortir a la superfície ja dins la zona inaccessible.I finalment havia trobat al sector glaçat un accés als conductes d'aire, unacambra on hi anaven a parar dotzenes de tubs buits que arribaven moltsd'ells a punts bastant llunyans.

Havia anat a comprovar la cambra on desembocaven els tubs d'aire, erarelativament a prop, al sector 44, tot just cent metres més enllà de la zonaque es feia servir de magatzem de menjar congelat, en un indret totalmentaccessible des de Supra. Malauradament, tots els conductes estaven bloque-jats per una cortina de gel, cosa que explicava que ningú no els haguésdescobert, però no creia que fos gaire gruixuda.

En Ziol anava llegint amb avidesa les explicacions de la tauleta. Quan vaarribar a la part final el cor se li accelerà, la Marla havia fet un pla per tenir unatrobada segura amb ell aquella mateixa tarda. A l'escola li havien encarregatuna feina que havia pogut avançar treballant de nit. Ara, quan teòricamentl'anés a fer, ningú no la controlaria. Ell sols hauria d'explicar que anava arecollir plantes a la jungla i entrar a la cambra M-331 de la coberta 39, erad'una dona gran, amiga de la Xandra que no hi seria. Tindrien quatre hores.

En Ziol va esborrar la tauleta mentre pensava en tants dies que feia que nos'havien trobat a soles, estava neguitós. Què passaria?

• • •Quan en Ziol va arribar a la cambra a l'hora en punt, la Marla ja l'esperava.

La va trobar més hermosa que mai, s'havia fet un pentinat diferent i duiauna túnica nova molt bonica, amb una flor brodada, si hi hagués pensat,hauria d'haver-se posat alguna cosa més nova… i més neta. Estava tant emo-cionat que no va gosar ni a tocar-la. Ella el va fer seure al seu costat, li vapassar la mà per l'espatlla i van començar a xerrar dels descobriments, decom trencar el gel, de si era molt perillós passar per la zona inundada, delsterminals i els seus secrets, dels superiors i els seus perills…

Van passar tres hores. I no ho semblava. No, s'havien mogut. Sobtadament laMarla va callar, va agafar en Ziol amb els dos braços i es va fer abraçar. Moltlentament va cercar amb els seus llavis els del noi i els va besar molt suau-ment, l'abraçada i el bes duraven i duraven, els cossos es movien molt a poc apoc. Es va descordar uns botons de l'esquena i les mans d'en Ziol es van ficarpel forat i van tornar a acariciar aquella pell tantes vegades desitjada.

L'abraçada es va fer més intensa, en Ziol notava a través de la roba com li

fregaven els pits de la Marla, eren molt durs. No es deien res. A nivell delsconductes seminals notava una sensació desconeguda, una pressió intensa,quasi dolorosa. Ella es refregava lentament estrenyent-lo molt fort. L'abra-çada es va relaxar, es va aixecar i va quedar dreta davant el noi. Aleshoresamb moviments suaus es va acabar de descordar la túnica. La pressió dinsd'en Ziol s'accentuava. Va treure els braços del vestit i els pits li van quedaral descobert, ell no n'havia vist mai, ella va somriure i la pressió interna vasuperar el límit. Va fer un gemec i ella ho va comprendre i ho va veure: latúnica d'en Ziol estava mullada.

Li va fer una llarga abraçada, li va besar unes llàgrimes que li corrien per lesgaltes i es va tornar a vestir. No havien dit una paraula en vint minuts, no calia.

• • •Aquella tarda, la Namàlia havia anat a veure l'especialista músic Quiel que

l'havia feta avisar. Va ser molt amable amb ella, li va dir que al tribunals'havia oposat a la declaració de deficiència d'en Joèdic, que coneixia per-fectament les capacitats musicals del noi i li va prometre que malgrat laclassificació, continuaria ensenyant-li música i amb sort li buscaria un lloca la seva orquestra.

Quan s'acomiadaven, el músic va treure un objecte d'una caixa, era una flau-ta de fusta, un regal per a en Joèdic, una flauta professional i valuosa, infinita-ment més bona que les flautes barates de canya que es venien per als nens.

La Namàlia estava contenta fins que va arribar en Rómec. Tenia els ullscom de boig, amb les ninetes molt dilatades, somreia contínuament i noparava de parlar. Acabat el sopar sobtadament li va canviar la cara, va treurela corda d'emmanillar que formava part del seu uniforme i va fer com perlligar les mans d'en Joèdic.

—Deixa el nen, què t'ha fet ara? No el toquis!—És un deficient mal parit i ara ho pagarà —la Namàlia es va interposar entre

pare i fill—. Si no el toco a ell et tocaré a tu. Tu vas parir aquest deficient…Va agafar-la per la mà i la va arrossegar al llit, li va ser senzill ja que

pesava menys de la meitat del seu pes. Allí, amb l'habilitat de qui ho ha fetmoltes vegades, li va lligar les mans a la capçalera. La Namàlia sols encer-tava a dir al seu fill que se n'anés, estava terroritzada. En Rómec la va agafarpels peus i també els hi va lligar. Li va pujar la túnica fins a l'alçada del cap,no veia res ni es podia moure.

—M'han escollit per executar càstigs públics i he de practicar —digué mentretreia una tralla de cinc puntes. I va practicar fins deixar la Namàlia sense sentit.

28 29

MEMÒRIA PROHIBIDA

3 Complot

Dilluns al matí, molt a contracor, la Marla va continuar fent veure que noera amiga d'en Ziol. A l'hora de dinar va seure al costat de la Xandra en unataula una mica apartada d'on hi havia la major part dels nois. La Claira, unanoia de catorze anys prima, espantadissa i molt reservada que a l'escola maicridava l'atenció va anar a seure amb elles.

—Us he demanat de parlar amb vosaltres perquè no puc confiar en ningú més.—No serà tant, Claira, què és això tan greu que et passa? —preguntà la

Xandra.—És molt greu —mirà al voltant com assegurant-se que ningú no les escolta-

va— el superior Cràdec m'ha violat, i ha amenaçat de matar-me si el denuncio.—Mal parit… Com ha estat? —preguntà la Marla.—Va començar ara fa un mes, el dia que em va castigar per no tenir un

treball fet, me l'havien robat. Em va fer anar al seu despatx i em va lligar a lataula dels càstigs, ja sabeu, tota nua. No hi havia ningú més al despatx. Ales-hores em va començar a pegar, al cul, molt fort, i quan en duia una dotzena esva aturar, me'l va començar a acariciar i va dir que l'endemà continuaria, i quejo podria escollir si amb els cops o amb el que m'estava fent ara.

—L'endemà li vaig dir que no volia més assots. Ell em va portar a la taula,em va fer despullar, em va lligar, però panxa amunt, i em va violar. Alesho-res va dir que si xerrava, diria que havia estat tot un muntatge meu, queprovava de seduir-lo per evitar un càstig —la Claira es va posar a plorar.

—Calla, que et sentiran. Ja mirarem de fer alguna cosa —digué la Xandra,que no s'ho podia creure.

—I ara hi he d'anar cada vegada que vol. I ni tan sols m'ha servit per evitar queem pegui. Ara ho fa sense motiu, i si protesto diu que m'acusarà de seducció,que em faran fora de l'escola i que m'assotaran públicament per delinqüent.

—L'únic de dalt que ens pot ajudar és en Vadís —intervingué la Marla, quesí que s'ho podia creure— confia en nosaltres t'ajudarem tant com podrem.

Aquell vespre en sortir d'estudi les dues noies van aturar en Vadís i li vanexposar els fets. No s'ho va fer repetir.

—No digueu res a ningú. I aneu immediatament a casa —digué amb se-quedat. I se'n va anar a cercar en Cràdec.

• • •

A mitja nit, el superior Vadís es va despertar quan la Guàrdia Social vapenetrar al seu apartament de la coberta 69. Era a terra de la cambra dedormir, estava molt marejat, al seu llit hi jeia la Claira, nua, emmordassadai lligada de mans i peus. Era morta.

• • •Aquell mateix dia, a tres quilòmetres d'allí, lluny de Supra segons eren les

distàncies al Món, la directora Utàlia no havia vist mai tanta expectació peruna assemblea extraordinària en els trenta-cinc anys que duia en el càrrec.

Feia molts anys que una assemblea no tenia un grau de participació tanelevat: sols mancaven vint dels mil cinc-cents vint-i-tres ciutadans de mésde tretze anys de la República. Es va fer el silenci a l'hemicicle i la directorava començar a parlar.

—Estimats companys, com ja sabeu, durant els darrers sis mesos un equipencapçalat per en Valac ha estat avaluant les conseqüències del descobrimentd'un aparell que va trobar la darrera expedició als pous de llot. Un aparell queduu gravat el nom de Nova i que ha acabat donant nom al grup. Nova es vatrobar intacte, pensem que té un recobriment de la mateixa ceràmica que lesparets del Món que com es sabut, no poden atacar els bacteris del pou.

»Nova, com ja es va fer públic, va resultar que era un terminal portàtil i enposar-lo en una posició concreta, prop d'un terminal fix, d'alguna manera varecarregar l'energia i va entrar novament en funcionament.

»Vam triar per formar l'equip Nova, un grup molt jove, eren estudiants ques'estaven encara formant i que podien acceptar amb més facilitat que lamajor part de nosaltres uns coneixements que poden fer canviar la nostravisió del Món. Els seus resultats han estat òptims.

»Com a científics que som, no podem acceptar una revelació com a font deconeixement, la font de tot coneixement científic és l'experiència repetible iara no farem una excepció.

»Els coneixements, la font dels quals és el terminal portàtil Nova, no sónuna revelació, són el fruit del treball d'uns altres científics molt anteriors anosaltres. A la mesura de les nostres possibilitats, hem confirmat molts delsresultats que hi apareixen i hem verificat la coherència de molts que notenim manera de comprovar.

»Des d'avui, tots els resultats seran públics i us animo a tots i cadascun devosaltres a continuar en aquesta línia de comprovar experimentalment oteòrica tots els resultats que us mostrarem. Haureu de fer un esforç per ban-dejar algunes idees establertes que aquests resultats infirmaran, no hauria

30 31

MEMÒRIA PROHIBIDA

de representar-vos això cap dificultat ja que la confirmació i la infirmacióde resultats, ha estat sempre la base de la nostra feina.

»El terminal Nova era l'eina d'un estudiant de química de l'any 2600 aproxi-madament, una època en la qual molts pensem que el Món estava unificat i enla que uns materials com els metalls o el vidre eren absolutament corrents —es va sentir un murmuri d'admiració o d'incredulitat—, i conté coneixementsmolt profunds sobre la ciència de l'època, absolutament més avançada que lanostra. A tall d'exemple us puc dir que explica amb precisió els fonaments dela tecnologia dels terminals o que descriu una força universal que anomenagravetat entre tots els cossos materials que depèn exclusivament de les mas-ses i la seva separació. Ja hem comprovat la realitat d'aquesta força.

»L'equip Nova està treballant en la confirmació de l'existència de l'universexterior al Món. Segons es dedueix dels enunciats dels problemes que propo-sa Nova, existeix un univers absolutament immens, ple de cossos enormesanomenats estrelles o planetes, i totes les coses, inclòs el Món, hi són dins —algunes cares manifestaven escepticisme, era prou coneguda la postura de ladirectora, compartida amb en Valac, en el sentit de creure que el Món era obrad'humans i que els nivells de transcendència s'havien de cercar molt més lluny.

»Demà mateix, els membres de l'equip Nova començaran a impartir siscursos diferents sobre els nous coneixements, espero que tothom en faci, uncom a mínim, el que més s'avingui amb els seus interessos.

»Desitjo de tot cor que tots aquests coneixements es tradueixin en creixe-ment per a la nostra societat i que ens permetin de progressar en la línia depau i igualtat que s'ha marcat la nostra República.

La directora Utàlia, que ja havia anunciat que no tornaria a presentar-se ales eleccions va escoltar amb emoció els aplaudiments dels ciutadans quel'estimaven com una mare. Quan van començar a cantar la cançó que lihavien escrit com a regal per al seu vuitantè aniversari, no va poder aguan-tar les llàgrimes i es va posar a plorar sorollosament.

• • •L'endemà, a l'hora que en Rómec va tornar de la feina carregat de rodamina,

el seu fill Joèdic estava tocant la seva nova flauta. En preguntar-li d'on haviasortit li va respondre que l'especialista Quiel li havia regalat a la mare. La carali va canviar, es va girar i va entrar a la segona cambra on hi havia la Namàliafent ganxet. Sense dir-li ni una paraula, d'un cop la va fer caure a terra. Allí,continuà pegant-li puntades de peu tot dient: adúltera, puta i un reguitzelld'improperis incomprensibles. En Joèdic hi va entrar i va saltar al damunt el

seu pare intentant aturar-lo. Un cop de puny, però, el va deixar mig estabornit.La Namàlia va notar com dues mans li estrenyien el coll. No podia respirar,

al seu camp de visió hi van començar a aparèixer taques negres. Amb la mà vatrobar una cosa dura, era el ganxet. Amb les últimes forces el va agafar benfort. La pressió al seu coll es va relaxar i aleshores va perdre el sentit.

Quan la Guàrdia Social es va endur la Namàlia, en Joèdic va fugir correntamb la seva flauta. En arribar una zona fosca el van perdre, allí tenia un granavantatge sobre els que hi veien bé.

• • •El dimecres, a l'escola van començar a córrer rumors que la Claira, potser,

era morta. El dijous, es van confirmar. El divendres, els rumors deien quel'havien violada i assassinada. I el dissabte, que l'acusat del crim era enVadís a qui, per cert, no havien vist des de dilluns. Era quasi segur que elcondemnarien a mort.

La Xandra i la Marla van arribar immediatament i independent a la con-clusió que tot allò havia de ser un muntatge d'en Cràdec. Calia fer algunacosa. Van fer arribar una tauleta a en Ziol on el citaven a l'escala fosca enacabar les classes del vespre. No creien pas que els enxampessin, aquellsdies els superiors havien relaxat molt la vigilància.

Quan les noies van explicar les seves sospites a en Ziol, el noi els va dema-nar que l'esperessin deu minuts, que anava a fer una comprovació al termi-nal de l'aula.

—Tinc un pla per alliberar en Vadís —digué tot just tornar— on creieuvosaltres que el deuen tenir?

—Segur que a les masmorres de la coberta 37, les que estan mig inunda-des, és el lloc més sinistre de tot Supra —contestà la Xandra.

—Jo també penso que deu ser allà. Doncs, sé com treure'l.Les noies van obrir els ulls amb escepticisme, especialment la Xandra que

no sabia res de TNIREBAL, la Marla n'hi va haver de fer cinc cèntims.—Saps l'accés a la part tancada de la coberta 37 que vas descobrir. Ja l'he

passat.—Ets boig —digué la Marla amb veu angoixada, encara que sabia que en

Ziol podia nedar més d'un minut per sota l'aigua.—I es pot arribar per passadissos secs i il·luminats just fins al costat de la

presó. Un altre cabussada i podré arribar a les masmorres.—No creus que si fos tan fàcil algú ja s'hauria escapat de les cel·les i els

superiors ho sabrien? —intervingué la Xandra.

32 33

MEMÒRIA PROHIBIDA

—No necessàriament, la part submergida és laberíntica i qui no conegui elplànol, i ni tan sols els superiors no el tenen, no té cap possibilitat de sortir-se'n. Jo sí que me'n sortiré. Aquest mateix vespre.

En Ziol, tan prudent, des que s'havia fet amic de la Marla s'havia tornatagosarat, especialment al seu davant. Ella l'hagués volgut aturar. No, de fetno. L'admirava, no el volia pas aturar.

—On l'amagarem si el traiem? —preguntà la Xandra.—No ho sé, ell és prou intel·ligent i sabrà què fer. En tot cas me'n refio

totalment, si no ens ha passat res, és que no ha xerrat que nosaltres li vamexplicar la història de la Claira —contestà la Marla.

• • •En Ziol es va proposar fermament de no pensar en el perill. Faria el que

havia decidit i prou. A les 05:00 la il·luminació dels passadissos encara estariaal deu per cent, no tornaria a ser forta fins les 06:00 quan s'accionessin elscommutadors i els més matiners dels habitants de Supra comencessin a circu-lar pels corredors. Va arribar al Forat Gran amb facilitat, era desert, va amagarla seva túnica i va entrar a l'aigua, li semblava bastant més freda que la darreravegada, no podia ser, la temperatura era sempre constant.

Nedant sense fer soroll va trobar la referència. Va respirar profundament deuvegades, coneixia els problemes d'hiperventilar, i seguidament es capbussà.Baixar dos metres, el passadís, deu metres endins, girar a la dreta, cinc metres,passar una porta oberta, escala de cargol amunt i sortir a respirar. Afortunada-ment no hi havia en tot el recorregut cap punt completament fosc.

Per segon cop entrava a la zona inaccessible, ara ja caminava per un corre-dor sec però encara tremolava. Del recorregut de la segona cabussada non'estava tan segur, li va entrar pànic, no es recordava del recorregut exacte,si ho intentava i s'equivocava es moriria, la por va fer que les cames li fessinfiga. Però els canvis sobtats d'estat d'ànim eren normals en ell, va cercar unterminal, va entrar a TNIREBAL i va tornar a veure el camí claríssim. L'únicproblema és que hi havia dues cel·les i no sabia quina seria la bona, hauriade confiar en la sort.

Respirar, baixar per l'escala inundada, passadís endavant, una cambra a ladreta, una altra cambra al fons, una porta a la dreta, la sala està a les fosques,no veu per on seguir! Mitja volta! Calma, calma, anar a la primera cambra,sortir al passadís, girar a l'esquerra, endavant, escala amunt i respirar!

Va tornar al terminal, encara hi havia l'aplicació posada. Es va fixar atenta-ment en la disposició de les obertures del sostre de la sala i el més impor-

tant, en la de les sis portes de la mateixa sala. Si al tornar s'equivocava ja nopodria rectificar.

Hi va tornar, va passar la porta de la sala, era a les fosques, ara a quaranta-cinc graus a l'esquerra i amunt, quasi hi era, una mica de claror, el forat,amunt i superfície. Ja hi era!

La cambra era petita i bastant fosca, sols hi arribava una mica de llum peruna obertura del sostre, per la que hi entraven el presos. Una persona geme-gava, no era en Vadís, era una dona. Els gemecs deien:

—Em mataran, em mataran i el meu fill quedarà sol. On és el meu fill?—No ploris, sóc un amic, no facis soroll que miraré d'ajudar-te —la dona

ni es va espantar, com si l'aparició d'en Ziol fos el més normal del món—torno d'aquí uns minuts.

En Ziol no sabia perquè havia dit allò, però encertadament, havia classifi-cat la dona de víctima i no pas de criminal. Es va tornar a ficar a l'aigua i vabaixar verticalment fins a terra de la sala, ara amb els ulls acostumats a lafoscor veié les dues obertures al sostre de la sala. Es va ficar per l'altra.

En Vadís dormia i va fer un bot en despertar-lo en Ziol. En uns instants vacopsar el pla del noi, i encara que no estava gens segur de poder fer unrecorregut tan gran sota l'aigua, l'alternativa era l'execució.

Van decidir d'anar a la cel·la de la Namàlia, en Vadís coneixia la història dela dona i va estar d'acord en salvar-la.

No va ser gens fàcil, en Ziol va haver d'ajudar en Vadís a trobar l'altreforat, no s'orientava gens sota l'aigua.

La dona va resultar molt més valenta del que semblava. Quan va veure lapossibilitat d'escapar, i per damunt de tot, de retrobar al seu fill, es vanacabar els gemecs i va col·laborar a la perfecció.

En aquells moments qui flaquejava era en Vadís.—Si no tinc una corda per anar-la seguint no ho podré fer, crec que m'esti-

mo més que m'executin, a morir ofegat.—No diguis ximpleries, ho has de provar —aquell era un problema impre-

vist per a en Ziol— us ensenyaré una tècnica que és perillosa però que avuius pot salvar la vida: respireu a fons a màxima velocitat fins que us comen-ceu a marejar, aleshores és el moment de submergir-se

En Vadís ho va provar, i en fer una capbussada de prova, va veure queaguantava molt més del que creia sense respirar. Però continuava dient queno s'orientava, que necessitava una corda.

—Tenim una corda —digué la Namàlia. Es va treure la túnica que era feta

34 35

MEMÒRIA PROHIBIDA

a ganxet d'un fil molt bast i gruixut, com cordill, i va començar a desfer-la.Probablement n'hi hauria prou.

Van trenar el fil i en va resultar una cordeta bastant llarga i forta, van lligarl'extrem a un tub de la cel·la i en Ziol i la Namàlia es van capbussar. El noidesenrotllava el cabdell i la dona el seguia. Va ser fàcil, més fàcil del quepensaven.

Encara sobrava més de la meitat de la corda, millor, la posaria doble. LaNamàlia es va quedar aguantant-lo i en Ziol va tornar a fer el recorregut persota l'aigua.

—Mira, aquí tens els dos extrems de la corda. Fica't a l'aigua i respira fort,fort i fort. Jo començo a sortir, faig una petita estrebada i la dona des del'altra banda començarà a estirar el cordill, no el deixis anar per cap motiu.

Quan en Vadís va sortir, s'havia empassat aigua però era viu, perfectamentviu. En Ziol confiava que el segon pas submarí fos més fàcil però en Vadísva intervenir.

—Si sortim a fora estarem tots en perill, segur que aviat organitzaran unabatuda monstruosa per tot el sector i també pel sector glaçat. Aquí de mo-ment estem segurs, tenim aigua i de set no ens morirem. La Namàlia i jopodem sobreviure molts dies, encara que no mengem res. Més val que tu,Ziol, tornis a casa i ja pensarem alguna sortida.

Hi ha una cosa que us pot ajudar —en Ziol va assenyalar el terminal onencara hi havia TNIREBAL posat— és possible que tinguis alguna idea.

Quan en Vadís va comprendre el que era aquella aplicació el cap li varodar. Era evident que cap superior no la coneixia i que possiblement la solamemòria que una cosa similar hagués existit mai havia generat tots els tabússobre els terminals i les penjades.

En un altre ordre de coses, la Namàlia va explicar totes les idees que teniasobre on podia amagar-se el seu fill. Mentre ho feia, en Ziol es va adonar quela Namàlia només duia posades unes calces i a més mullades. Encara era jove,molt bonica i també molt prima. Feia esforços per no mirar-li directamentels pits que eren bastant més grans que els de la Marla, però no ho aconse-guia. En aquelles circumstàncies, no funcionaven ni la vergonya ni els anysde condicionament. Quan van acabar els suggeriments era l'hora de tornar afer el camí subaquàtic. Al fons del Forat Gran tornaria a ser vulnerable, qual-sevol que el veiés podria donar l'alerta. Sense fer soroll va tornar on haviaamagat la túnica.

Tornant a la seva cambra, a la paret del tauler d'avisos de la coberta 40 hi

va fer una petita marca. Era per la Marla: tot ha sortit bé. Va tornar a la sevacambra quan el rellotge marcava DIUM 21:02:9075 05:59, i es va adormirinstantàniament.

Al mig dia va ser despertat violentament, era la Guàrdia Social. L'havienenxampat. Encara no ben despert, va fer un crit de por. Ràpidament se'n vaadonar: no l'havien enxampat, és que estaven cercant els fugitius. Quan elsguàrdies van comprovar que no hi havia ningú més a la cambra, se'n vananar a la del costat sense donar cap explicació. En Ziol es va vestir, va sortiral passadís principal i va veure el desplegament de la Guàrdia. Estaven pen-tinat el sector començant per les cobertes més baixes. Al ritme actual vacalcular que si tota la Guàrdia Social estava participant a la recerca i hofessin d'una manera eficient, trigarien unes vint hores en completar la feina.De fet trigarien més; tot i la rodamina els guàrdies necessiten descansar i amés els seus mètodes de recerca sempre han estat força barroers.

Quan la situació es calmés, va pensar, baixaria menjar a en Vadís i a laNamàlia, ara frisava per explicar l'escapada a la Marla. Just en aquell mo-ment la va veure, li venia de cara acompanyada de la Xandra.

—Vine, anem a dinar a casa de la Xandra —digué.En Ziol no va poder explicar res fins que van acabar de dinar i els pares de la

Xandra se'n van anar. Van veure que hi havia molta feina i se la van repartir: laXandra reuniria conserves, dolços, una mica de roba, uns quants estris perso-nals, menjar i una bossa de tela el més impermeable possible. La Marla aniriaa esbrinar alguna cosa d'en Joèdic, en primer lloc si l'havien enxampat, i si eraque no, l'intentaria trobar als llocs que havia suggerit la seva mare. En Ziolanalitzaria la situació de les recerques de la Guàrdia Social i a les 18:00 baixa-ria al Forat Gran, a aquella hora era piscina per a nois, amb la tovallola mésgrossa que tenia i la bossa que li hauria passat la Xandra.

Es van acomiadar. La Xandra els va mirar amb un somriure còmplice i vasortir al passadís. La Marla va abraçar en Ziol i li va dir:

—T'estimo. Et mereixes una sorpresa, vine a les 19:00 a la cambra on vamser el diumenge passat. Tindré una estona per a tu —li va fer un petó suauperò suggerent i es va allunyar.

A l'hora convinguda en Ziol es va trobar amb la Xandra que duia un paquetbastant gran. Ell tenia por que surés massa, però era molt compacte, haviafet una bona feina. El va embolicar amb la tovallola i se'n va anar a l'aiguadel Forat Gran. De la Guàrdia Social ni rastre, eren tots als pisos alts.

Li va ser molt fàcil passar a la zona oculta, feia veure que jugava a capbus-

36 37

MEMÒRIA PROHIBIDA

sar-se el màxim de temps possible i sortia a un altre lloc de la piscina, ningúno se n'adonaria si desapareixia. Va buscar el passadís inundat i en un mo-ment era a l'altra banda. En Vadís i la Namàlia eren adormits a terra, arrau-lits l'un contra l'altre, la temperatura d'aquella zona era més aviat baixa i lahumitat alta. La Namàlia duia la túnica de superior d'en Vadís encara unamica humida.

Els va despertar i van obrir el paquet. Hi havia menjar per a tres dies coma mínim. Van quedar que dimecres, en sortir d'estudi —hi havia un altre coppiscina de nois—, en Ziol hi tornaria.

Quan va tornar al Forat Gran ningú no s'havia adonat de la seva desapari-ció. Va sortir de l'aigua i es va posar a prop d'una sortida d'aire calent. Encinc minuts va ser eixut, es va vestir i va dirigir-se lentament a la coberta 39,cambra M-331. Els passadissos eren deserts, ningú no el va veure entrar.

La Marla el va abraçar amb tendresa, sabia que en Ziol estaria esgotat i fetun sac de nervis. Havia previst obrar en conseqüència. Quan ell ja comença-va a parlar li va posar els dits als llavis. No havien anat allà a parlar. En Ziolva fer el gest de seure però els braços de la Marla el van mantenir dret.Aleshores, molt lentament, li va anar descordant la túnica i la hi va treure,ell no gosava bellugar-se. La inexperiència i anys de condicionament vanfer que sofrís un atac de vergonya i es va posar vermell. El va conduir sobreel llit, el va posar bocaterrosa i li va començar a acariciar l'esquena. En Ziolva tancar els ulls, el massatge el relaxava i ella continuava. Es deixava fer,la vermellor va començar a desaparèixer, en aquells moments la volia veurenua, la volia tocar. El massatge l'excitava molt. I no s'acabava mai.

La Marla finalment el va acabar de despullar i el va continuar acariciant.Passada una estona amb molta delicadesa el va tombar, les mirades es vancreuar, es van somriure. Ara la confiança havia bandejat del tot la vergonya.Volia que fos una experiència inoblidable, volia tenir moltes experiènciesinoblidables amb en Ziol, calia avançar poc a poc. Amb les mans li va recór-rer lentament la panxa, les cuixes i el ventre tot apropant-se al sexe en espi-ral. Hi arribà. A veure que passaria, no volia que la seva inexperiència el fesacabar massa de pressa. No va poder ser. Sobtadament, en Ziol es va co-mençar a buidar, però en aquell moment ella va experimentar una sensacióde goig quasi tan gran com la d'ell.

Quan va tornar a la residència en Ziol se'n va anar a dormir sense ni sopar,va dormir deu hores seguides.

4 República

Aquell mateix diumenge en Valac, el cap de l'equip Nova va presentar al'assemblea el resum d'alguns dels resultats de les recerques tècniques de l'equip.

—En primer lloc, hem millorat la fabricació del vidre. Ara ja no és tanescàs i hem construït instruments nous com un microscopi per ampliar cen-tenars de vegades les imatges o un espectrògraf per analitzar les substànciesquímiques mitjançant la llum. El vidre i els metalls són, a partir d'ara, elsmaterials bàsics per fabricar instrumental científic

»Hem pogut comprovar la llei de la gravetat i hem descobert que el Mónestà sotmès al que sembla ser una gravetat o una acceleració externes, sónindistingibles. El que creiem és que algun objecte extern al Món, però moltmés gran ho provoca.

»Segons esquemes de Nova, hem fabricat un generador d'electricitat efici-ent i també motors. També hem fet acumuladors i dispositius lluminososalimentats per electricitat.

»Tenim un sistema, fàcil, per enviar el so a distància mitjançant cablesmetàl·lics, conductors de l'electricitat, i a més, hem trobat com emmagatze-mar el so en una cinta amb òxids de ferro.

»Hem trobat alguns elements químics que desconeixíem, ara que sabemcom, en molt petita quantitat en el llot del gran pou. És el cas del mercuri,un metall que és líquid a temperatura ambient. N'hem aconseguit menysd'un gram però ja hem pogut fer nombrosos experiments amb ell.

»Hem descobert com funcionen els forns: empren una forma d'energia queNova anomena microones. És com la llum, que ja sabíem que són ones,però d'una longitud d'ona molt més llarga.

»També hem descobert la manera d'emprar Nova per realitzar les nostresaplicacions. És una màquina que pot realitzar càlculs inimaginables, perexemple fer mil bilions, sí, mil milions de milions de multiplicacions persegon. I sospitem que els terminals fixos són encara molt més potents. Hemposat un equip a investigar si els podem emprar per fer noves aplicacions.

»Molts més avenços no els podem portar a cap per manca de recursoshumans: tenim la descripció d'un mètode per transmetre imatges i per em-magatzemar-les però la complexitat tècnica del sistema és enorme.

»Coneixem per les dades del terminal Nova, els fonaments de la biologia a

38 39

MEMÒRIA PROHIBIDA

nivell químic, és un altre camp apassionant on ens caldrien centenars d'in-vestigadors.

»Nova conté una descripció de la matèria a diversos nivells. La nostra quí-mica correspon al primer. A partir del tercer, que s'anomena mecànica quànti-ca, el nivell de complexitat matemàtica supera els nostres coneixements.

»Malauradament Nova no conté dades sobre la Història de l'home o l'ori-gen del Món, sols és una màquina de càlcul per a científics, plena de dades,fórmules i esquemes d'aparells. Fins i tot en biologia sols parla de la baseteòrica sense referències a cap organisme concret i no hem pogut identificarmés que unes poques de les substàncies que coneixem, amb ús terapèutic oindustrial, tretes de plantes o animals.

»La nostra major dificultat, és que sembla que el desenvolupament de laciència dels antics es va assolir amb els esforços de moltíssimes persones,milions potser, dividides en moltíssimes especialitats. Nosaltres som moltpocs i al ritme actual ni en mil anys arribaríem a poder reproduir tots elsexperiments o dissenys de Nova.

»Us faig aquí una proposta: concentrar esforços en tres o quatre camps ambaplicacions a la nostra vida. Ensenyar als nostres joves la ciència de Nova, nocom un acte de fe, sinó com a base per realitzar noves aplicacions i comprova-cions. Si Nova resulta ser erroni ja apareixeran les contradiccions.

De l'assemblea en van sortir sis grups de treball:• El dels terminalistes, dirigit per en Tomen. Estudiaria les possibilitats de

càlcul de Nova i la manera d'emprar els terminals fixos per a nous ussos almarge de CENSOR.

• El dels elèctrics, dirigit per la Caranta. Desenvoluparia motors, genera-dors i comunicacions elèctriques.

• El dels mestres, dirigit per la Mèlica, directora de l'escola. Elaborarianous llibres de text adaptats als coneixements de Nova.

• El dels químics, dirigit per en Vilmet. Estudiaria nous materials i tecno-logies industrials.

• El dels físics, dirigit per en Fosmein. Estudiaria nous camps oberts de lafísica com són la gravetat o les radiacions.

• El dels generalistes, dirigit per en Valac. Avaluaria les conseqüènciessocials, tecnològiques i filosòfiques del descobriment de Nova.

En Valac continuaria fent de coordinador general dels sis grups del projecte.• • •

L'endemà, dilluns, la directora Utàlia va convocar el Consell a petició d'en

Tarm, el responsable de seguretat exterior.—Companys, us hem convocat per a una qüestió que no té res a veure amb

els descobriments de Nova que aquests dies trasbalsen la nostra societat.»Com ja sabeu, fa més de dos mil anys, fins i tot podrien ser cinc mil, que

algú va establir un sistema de censura als terminals fixos del nostre Món, detots els sectors del Món. Aquesta censura sols permet accedir a algunesaplicacions a través del codi CENSOR. També sabeu que van restar acces-sibles fora d'aquest codi algunes altres aplicacions que segurament havienintroduït particulars per amagar els seus invents, en total en coneixem unavintena de casos.

Un d'aquests casos és TNIREBAL que ja sabeu que és important perquèens dóna una molt bona representació del mapa del Món abans del primercaos, quan les portes eren obertes i es podia circular amb llibertat entre elssectors. TNIREBAL té una altra particularitat: el seu programador hi vaincorporar una estadística per saber quantes vegades s'emprava i des de quinsterminals.

»Mai, des que coneixem aquesta aplicació, ja fa més de tres-cents anys, nohi havia accedit ningú que no fos ciutadà de la nostra República, sigui desdel nostre territori, sigui en el decurs d'alguna expedició en la que el vannecessitar per orientar-se.

»Cada mes en fem la comprovació i aquest mes hem detectat multitudd'accessos des de sis terminals del sector 43.

Es van veure algunes cares de preocupació, quasi de por. Al sector 43,molt proper a la República hi havia la més perillosa de les societats que ellsconeixien: la de Supra, dominada pels seus superiors i suprems.

Si descobrien la manera de sortir dels dos sectors que dominaven, moltprobablement adoptarien una política expansionista, i ells serien dels pri-mers a caure donada la seva localització propera.

—Creus que són superiors els que han trobat TNIREBAL? —preguntà ladirectora.

—Suposo que no, els terminals no són pas de la part alta del sector que éson viuen superiors i suprems. Més aviat penso en uns estudiants ja que tresdels terminals que hi han accedit són a la mateixa sala, una sala gran ambmolts terminals que podria ser d'una escola.

—Si comuniquen el seu descobriment als superiors estarem en un perillmolt gran —intervingué en Vilmet

—I si el comencen a explicar als companys la notícia s'escamparà i també

40 41

MEMÒRIA PROHIBIDA

se n'acabaran assabentant.—Hem d'actuar immediatament. Proposo d'anar jo mateix d'incògnit a

Supra, a esbrinar qui és el, o els, que coneix l'accés a TNIREBAL i prepararsi es possible el seu segrest.

—Jo crec que els hauríem d'eliminar directament. Ens hi juguem la vida,la nostra i la dels nostres —fou la intervenció del vell Zanor, el cap delsconservadors.

—Probablement són nois joves, no són enemics nostres, seria un assassi-nat —fou l'opinió de Mirtela, la responsable de ciències humanes que ambvint-i-quatre anys era el membre més jove del Consell.

—Però allí, tothom col·labora sempre amb els superiors, és més segur matar-los —l'opinió d'en Vilmet va mostrar la divisió del Consell.

—Jo sóc el responsable de seguretat, per a mi seria molt més fàcil elimi-nar-los i prou, però crec fermament que si ho féssim ens posaríem a unnivell pitjor que els mateixos suprems —en Tarm encara va fer pujar més elto de la discussió.

—En el passat ja hem tingut alguna situació com aquesta —es va fer elsilenci en començar a parlar la directora Utàlia— i jo us asseguro que quanl'opció del nostre poble va ser la violència amb els exteriors, va ser sembradala llavor de la violència dins de les nostres petites fronteres. Un segrest ja ésprou violència per qui el pateix, si és el preu de la pau el pagarem i compensa-rem les víctimes. Jo no vull viure en un país de vells, rics i egoïstes.

L'assemblea va quedar muda.El Consell va aprovar per majoria i en votació secreta l'opció del segrest.En Tarm va decidir anar sol a fer una exploració l'endemà mateix.Va preparar curosament el seu material:• Un equip complert de sergent de la Guàrdia Social de Supra, seria la seva

disfressa per fer les seves recerques. Constava de la brusa amb les bandesvermelles de sergent, els pantalons i el casquet, tot de color gris, el ganivetde fusta ficat a la seva beina, la porra i les cordes d'emmanillar.

• Roba de civil de qualitat i diners suprians.• Material per travessar el sector selvàtic: botes, pantalons, caçadora grui-

xuda i un matxet d'acer.• Material d'intercanvi, per si tenia alguna trobada al sector selvàtic.• Tres llanternes d'oli amb la corresponent resina foguera pels túnels i el

sector glaçat, era essencial disposar de llums de reserva per si algun d'ellsfallava. Un flascó de fundent per travessar el gel.

• Una motxilla petita que li facilités el pas pels túnels.• Una adequada quantitat de menjar.• Material d'escriure• Un flascó de somnífer i un altre de l'anomenada droga de la veritat que

d'alguna manera fa minvar la voluntat dels qui la prenen.• • •

El dimarts al matí, va arribar a l'escola el superior Gradog que substituïaen Vadís. Era relativament jove, antipàtic i reglamentarista. Estava disposata imposar la seva llei des del primer dia.

La Xandra no hi va tenir precisament un bon començament. Es va adormiri va arribar mitja hora tard.

—Tu, com et dius? —li preguntà amb veu aspra tan bon punt va traspassarla porta de l'aula.

—Xandra, superior.En Gradog va consultar una tauleta amb els temes del dia.—A veure, porta'm el treball sobre els conreus d'interès per a la indústria

tèxtil.La Xandra se n'havia oblidat completament, a més el tema agrícola no era

el seu fort.—No l'he pogut fer, superior… —va fer una llarga pausa mentre en Gradog

la mirava de dalt a baix— a la biblioteca no hi havia cap llibre…—Si no hi ha el llibre, estúpida, ho fas de memòria. Arribar tard i no dur la

feina. Et castigarem. Anem a veure el superior Cràdec —mirà un petit lli-bret—. Tens dret a portar una testimoni. Digues qui vols.

Va senyalar la Marla. El reglament deia que quan un professor home casti-gava una noia, hi havia d'haver una testimoni. En Cràdec oblidava semprela regla però en Gradog encara no ho sabia.

En Cràdec va posar mala cara en veure la Marla. Amb ella i l'imbècil d'enGradog, no podria fer el que volia. Pitjor per la Xandra, avui rebria moltfort. Li va manar que es despullés i la va fer passar a la segona cambra, lesnoies ja la coneixien. Hi havia una mena de suport inclinat fet expressamentper als càstigs. Era còmode, no volien que una mala posició distragués lavíctima. Va lligar-la curosament, cames obertes. No es podria moure gaire.Dos-cents assots, va sentenciar. Va passar un fuet a en Gradog.

—Comença tu: cent a l'esquena. Jo faré els altres cent —era el costum,grups de cent assots a cada zona.

Segons en Cràdec, en Gradog no en sabia gens: massa ràpid, massa fluix i

42 43

MEMÒRIA PROHIBIDA

mal col·locats. La Xandra va suportar els cent cops gairebé sense cridar.Amb en Cràdec va ser una altra cosa. Va canviar de fuet i va començar. La

Xandra va xisclar, en Cràdec anava concentrant els cops sobre un lloc jaadolorit però canviava abans que perdés sensibilitat, ho tenia molt ben estu-diat. Els lligams no deixaven moure la pobra noia que entre cop i cop mira-va de relaxar-se perquè sabia que la tensió augmentava el dolor. En generalno ho aconseguia.

Quan va acabar, la Xandra estava una mica marejada i se li notava la tensióa la cara, però per a disgust d'en Cràdec no se li va escapar ni una llàgrima,eren altres les coses que la feien plorar. La Marla, qui sí que mig plorava,encara es meravellava de la serenitat de la seva amiga.

El major problema que tenia la Xandra quan va tornar a l'aula era que nosabia com seure. La Marla va passar una nota a en Ziol, li demanava si lipodia fer una mica d'ungüent. Al migdia el noi es va saltar el dinar, no erapas obligatori, i amb la seva velocitat habitual va anar a collir ortigues, enva fer suc, va demanar l'oli a la Trema i va preparar el seu famós ungüent.Va tornar abans del començament de les classes de la tarda.

• • •A pocs quilòmetres d'allí en Tarm era dels pocs ciutadans de la República

que era més aviat home d'acció que de pensament. Aniria a Supra aquellmateix dia.

L'anomenat sector dels selvàtics eren en realitat gairebé quatre sectors: els10, 11, 45 i la major part del 46. Molts passadissos tenien les portes tanca-des però en contrapartida moltes cambres estaven connectades per uns fo-rats circulars de poc més de mig metre de diàmetre, normalment a les paretsperò algunes vegades a terra o al sostre, un laberint amb gairebé un miliód'estances molt humides plenes de plantes i de petits animals.

A totes les cambres, i en Tarm en va haver de passar més de cinc-centes, lavegetació ho omplia tot, el seu creixement sota la intensa llum vermellosadel sostre era tan ràpid que literalment es veia les lianes créixer a simplevista. Un pas obert amb matxet es tancava a les poques hores.

Dels sostres de moltes de les cambres en sortia una pluja finíssima que nos'aturava mai, i en les que no hi havia embornal o estava obturat, l'aigua feiauns riuets plens de petits animals aquàtics fins a altres cambres properes.

Una dificultat afegida era l'abundor de plantes urticants i punxegudes queobligaven a passar-hi amb roba de protecció.

Gairebé quatre hores va trigar en Tarm a travessar la selva. No es va trobar

amb cap dels seus escassos habitants, que en general son amistosos especi-alment a canvi d'algun regal. En no saber llegir, els terminals queden ama-gats sota la vegetació i no els empren, la seva llengua ha anat diferenciant-se de la que parlen la resta dels habitants del Món i és difícil entendre-s'hi,donen a les persones noms amb significat i no respecten la norma general defer acabar tots els noms de dona en “a”.

• • •En Tarm va arribar al final de la selva, on es troba una petita zona del

sector 44 coneguda amb el nom dels túnels que és fosca però no freda i quepermet l'accés als tubs d'aire, hi va descansar mitja hora mentre veia unspetits insectes lluminosos que volaven damunt el seu cap i va menjar partdels dolços i fruits secs que duia.

Abans d'entrar als tubs va deixar el matxet, d'aquesta manera el podrienrecuperar si ell tenia algun problema al sector 43. Un matxet d'acer era moltvaluós. Segurament, a tot Supra no en tenien cap. Els tubs d'aire eren unamica estrets per a ell i el que era pitjor, amb molts colzes en angle recte enaquella zona. En Tarm es va estimar més aprendre's el recorregut de memòriai anar a les fosques que passar amb la llanterna encesa i el plànol.

En cas d'intent d'invasió per part dels superiors seria a primera vista fàcilaturar-los allí. El problema era la gran quantitat de tubs a obturar, més decinquanta, i la dificultat d'accedir-hi des de la República comparada amb lagran facilitat que hi havia des de l'altra banda on tots desemboquen a la matei-xa sala. Era imprescindible que el plànol no arribés a mans dels superiors.

El tub que va agafar en Tarm el va menar en cinc minuts a una bifurcació,va encendre la llanterna, a una banda un bloc de gel obstruïa el pas, a l'altrael tub continuava.

El bloc de gel tenia uns agafadors encastats, en Tarm va posar el fundent atota la vora del bloc i va estirar-lo pels agafadors. Va cedir amb molta faci-litat, se'l va apropar més i el va empènyer per l'altre tub. El camí era lliure.

Era a la sala on ell sabia que hi desembocaven els altres tubs. Tots els seusextrems estaven coberts per una gruixuda cortina de gel d'origen artificialque els mantenia ocults des de Supra.

Es va posar l'uniforme que duia, va amagar la motxilla, va posar cara deguàrdia i evitant els magatzems de congelats on hi havia gent treballant, vaentrar al sector 43.

La gent en veure'l, li cedia el pas. Va notar un ambient molt més tens en-vers la Guàrdia que les altres vegades que havia anat allí amb la mateixa

44 45

MEMÒRIA PROHIBIDA

disfressa. Va veure una patrulla manada per un caporal, s'hi va apropar isecament els va preguntar:

—Què?—No res, sergent —digué tot quadrant-se— ni rastre del violador ni de la

puta que va matar en Rómec.—Seguiu, seguiu…En Tarm s'admirava del poder que tenia l'uniforme a Supra. Era molt fàcil

obtenir informació. Va decidir anar en primer lloc a veure el terminal de lacoberta 37 que era el que quedava més lluny dels altres. Amb sorpresa vaconstatar que no hi havia accés. Va activar un altre terminal proper, va acce-dir a TNIREBAL, ningú gosaria mirar què estava fent, i va estudiar la situ-ació. L'objectiu era en una zona accessible únicament per sota l'aigua, desdel forat o des de les cel·les de la presó, ja ho veia. Totes les altres porteshavia comprovat que estaven tancades.

Va pujar a la planta 40. Els dos terminals que s'havien fet servir eren a unazona que era residència de joves i adolescents sense família, tancada i pos-siblement buida en aquells moments.

L'exploració de la planta 55 va ser més productiva. Tot i defugir les escalesprincipals es va topar amb dues patrulles, una d'elles comandada per unsergent. Les va evitar, no era el moment d'arriscar-se, no podien haver-higaire sergents a la Guàrdia i era possible que s'adonessin que ell no n'era.

En arribar a l'escola la situació era tranquil·la. Va mirar dins l'aula, no hihavia mestre, els alumnes estaven en hora d'estudi davant els seus termi-nals. Es va fixar en els tres que eren als terminals que havien carregatTNIREBAL, confiava que els alumnes no canviessin de lloc. En aquell mo-ment va sortir en Gramoni que anava al lavabo.

—Tu, diguem els noms d'aquells tres —digué mentre els assenyalava perl'esquena des de la porta.

—Són la Marla, la Xandra i en Ziol, senyor —contestà en Gramoni que vafer un somriure al pensar que ara els podria perjudicar— són perillosos ivan contra les regles, avui mateix han hagut de castigar la Xandra, i en Zioli la Marla es fan marranades l'un a l'altre i a més eren amics de l'assassí iviolador de la Claira, el que s'ha escapat de la presó i…

—Prou. Tu, com et dius?—Gramoni, senyor.—Silenci i fora—digué autoritari en el moment que una noia d'uns catorze

anys, complexió molt menuda i ulls vius tornava a l'aula.

—Tu, atura't. Com et dius?—Ròssia, senyor guàrdia.—Què me'n pots dir de l'assassí de la Claira?—Que no és el superior Vadís, senyor. No, jo no crec pas que fos ell el

violador, era molt bona persona per a ser superior, amb perdó. En Vadís noens fa cap por.

—I qui us fa por? —preguntà canviant totalment el to de veu.—De qui tenim por és del director, en Cràdec, el superior Cràdec vull dir.

En Vadís sempre ens defensava i mai no ens tocava, a les noies… ni alsnois, és clar —la noia es va aturar, esperava una reacció del guàrdia pel seupoc respecte als superiors i per acusar-ne un altre, però aquell guàrdia teniaun no sé què…

—És que en Cràdec tocava la Claira? —continuà preguntant amb una veui una cara que no tenien res de guàrdia.

—En Cràdec abusa de les noies. Mira de castigar-les i quan les té lligadesnues els proposa de commutar la pena per una altra cosa —la Ròssia es vaposar vermella i es va esgarrifar del que havia dit, que d'altra banda eratotalment cert— en Vadís segur que ho sospitava, és de l'oposició —acabàen un xiuxiueig.

—Gràcies bonica —digué en una expressió totalment impròpia d'un ser-gent de la Guàrdia Social. Estava segur que la noia no el delataria.

46 47

MEMÒRIA PROHIBIDA

5 Segrest

En Tarm va trigar cinc minuts a processar tota la informació. Tres nois amics.Descobreixen el plànol. Un superior important, violador. Un altre superior,dissident. Li carregen el mort. Els nois el treuen de la cel·la per sota l'aigua,increïble. Pel camí fan servir un altre cop TNIREBAL. La policia busca alsuperior fugit. No el troben. És a la zona inaccessible. Meravellós!

Els nois estan en perill. Tenen enemics que els poden relacionar amb enVadís. Si els detenen els faran parlar i els superiors tindran accés al plànol.

Havia d'actuar immediatament. Va esperar la fi de l'hora d'estudis i va se-guir als nois que van baixar lentament, com si una de les noies tingués difi-cultats, per l'escala principal bastant plena de gent. En arribar a la coberta40 el noi es va acomiadar amb un gest i les dues noies agafades de la mà vanbaixar un pis més. Allí van dirigir-se a una zona d'apartaments de, diguem-ne, classe mitja baixa. Quan les noies van entrar a la casa, va veure que dinshi havia una parella, segurament eren els pares d'una d'elles.

Va entrar a l'apartament del davant i va exigir el nom de les persones quevivien a la casa. Amb aquesta dada va trucar a la porta, una mica estrany, laGuàrdia sempre entra sense trucar, però li calia discreció. Va sortir la marede la Xandra.

—Crida al teu marit —li va dir. I ella ho va fer ràpidament.—Heu de pujar immediatament a la coberta 67 sala E-30 que us estan

esperant per un afer urgent. No torneu a entrar a casa. Si allà dalt ja no hi haningú, espereu, encara que sigui fins demà al matí.

Les ordres de la Guàrdia Social no es discuteixen i la parella va sortirimmediatament. Els va compadir, passarien la nit del lloro i al dia següentno tindrien filla. Se'ls hauria de fer arribar notícies.

Va penetrar a casa de la Xandra sense fer soroll, eren a una cambra més alfons, millor. Es veia llum a l'altra banda d'una porta tancada. Les portes erende vímet, la fusta era massa costosa de treballar sense eines adequades.

Va fer una ullada per un foradet de la porta i va veure una escena que nocomprenia, una de les noies jeia al llit, nua i bocaterrosa, mentre l'altra l'esta-va acariciant. No hagués dit mai que fossin lesbianes. Tornà a mirar, no l'aca-riciava, li estava posant a les natges una cosa que treia d'un pot i ara veia quela noia nua estava molt marcada, l'havien assotada —que bèsties, pensà.

Entrà de cop i les noies van xisclar, la Xandra es va tapar amb un llençol.Amb el posat més amenaçador que sabia fer, va dir:—Tu, vesteix-te. I ara, totes dues us prendreu això.Les noies van retrocedir i en Tarm amenaçà amb la porra a la pobra Xandra

que aquell dia ja havia rebut prou.—Tu, beu —digué a la Marla amb la porra al damunt de la Xandra que

havia deixat anar el llençol.La Marla va beure i a continuació es van canviar les tornes i va ser la

Xandra la que s'ho va prendre.En pocs segons les noies estaven com borratxes, reien i obeïen a batzega-

des el què en Tarm els deia.Va costar que la Xandra es vestís, no hi havia manera que encertés els

forats de la roba.En Tarm va mirar l'armari i va agafar quatre vestits més de màniga llarga i

dos parells de peücs, quina sort que en trobés, descalces com anaven gaire-bé sempre a Supra, s'haurien congelat els peus al sector glaçat. També vaagafar el flascó de l'ungüent.

Va fer-les sortir, ara ja anaven una mica més dretes i les va fer entrar alsector 44. Allà va aconseguir amb dificultats que es posessin els vestits su-plementaris i els peücs. Ell va cercar la motxilla i va treure una llanterna.Van anar a la sala del gel.

Tenia un problema, el tub era massa estret per portar-les a totes dues. Valligar la Xandra de mans i peus i va fer entrar la Marla pel forat. Quan jal'havia feta entrar uns metres, va sentir la Xandra que cridava molt fort. Nova tenir més remei que sortir i emmordassar-la, era a cent metres del magat-zem de congelats i la podrien sentir.

Quan va tornar a entrar la Marla no hi era, horror, havia seguit endavantper un tros on hi havia moltes desviacions. Afortunadament la va sentircantar i la va haver d'estirar pels peus una bona estona per treure-la deldesviament equivocat.

Va trigar una hora per un trajecte que abans havia fet en cinc minuts.En arribar a la zona dels insectes lluminosos a la Marla se li acabaven els

efectes de la droga. No n'hi quedava més i també la va haver de lligar per-què no fes cap bogeria ni es tornés a perdre.

Va tornar al sector glaçat. La Xandra també s'estava despertant i nocol·laborava gens. La va fer entrar al tub i va tornar a posar el tap de gel. Enaquell estat de mig embriaguesa era molt difícil de fer-la avançar. Malaura-

48 49

MEMÒRIA PROHIBIDA

dament per a ella, una petita pressió en els llocs que tenia adolorits la torna-va obedient una bona estona. Va passar el tub en quinze minuts.

Va deslligar els peus de la Marla que donava guitzes i va conduir-les totesdues a l'inici de la selva, a una cambra seca, calenta i il·luminada, Allà esvan anar calmant fins arribar a l'etapa dels plors, era una reacció normal a ladroga.

La Xandra deia que li feia molt mal la pallissa i en veure que en Tarm duiael pot de l'ungüent no s'ho va pensar dues vegades i sense cap vergonya esva despullar del tot, es va estirar a terra i va demanar a la Marla que n'hiposés. Minuts més tard els va arribar l'etapa de la son.

• • •Quan quatre hores més tard en Tarm despertava la Marla. Ara ja estava

tranquil·la i en condicions d'escoltar unes llargues explicacions…—Ja ho saps tot. Ara me n'he d'anar a buscar en Ziol, abans que vagi a

escola d'aquí a poca estona. Quan comencin a investigar la vostra desapari-ció tindrà problemes, crec que el millor serà que tu li facis una nota —li vapassar el quadern i la Marla va escriure:

Estimat Ziol: aquest que sembla un guàrdia és un amic.Han passat esdeveniments extraordinaris. En aquest moment sóc al sector

45, sí el 45 amb la Xandra i aquest exterior que ens ha vingut a ajudar. Diuque estàvem en perill i que quan els superiors ens relacionessin amb enVadís ens agafarien, en Gramoni ja ens ha denunciat a ell pensant-se queera un guàrdia de debò.

Aleshores ens torturarien i ens farien dir com hem esbrinat la sortida deles masmorres. Segueix-lo i pensa que no podrem tornar aquí fins que can-viï la truita.

La que tu saps que més t'estima, MarlaEn Tarm va agafar el full i el va llegir.—Molt bé Marla, ets extraordinària.Just en aquell moment la Xandra es va despertar, en Tarm va fer un petó al

front a totes dues noies i va tornar al sector 43.Quan va arribar a la cambra d'en Ziol, que no parava de tenir espants d'aques-

ta mena, hi va penetrar com si fos un guàrdia.—Calla i llegeix això.En Ziol va arribar a la conclusió que no era un parany.—I els dos que són tancats a baix? Els havia de portar menjar avui.—Hauran d'esperar, no podem fer-hi res.

—Puc endur-me alguna cosa?—Cap problema, però corre. I agafa a més a més uns peücs i roba gruixu-

da. Tens pantalons llargs?—Sí, dos parells, els faig servir per anar a la jungla i no ortigar-me.—Magnífic, agafa'ls tots dos.En Ziol va posar a la seva bossa la caixa de medecines, el quadern de

receptes de la mare, el seu, on hi apuntava tots els invents i també la caixadels jocs.

—Podem passar per la cambra de la Marla a buscar-li una cosa?—Sí, afanyat.Amb l'autoritat de la Guàrdia Social va ser fàcil penetrar a la cambra de la

Marla. Allà va agafar la nina, el vestit de la flor, la caixa de les joies, totes dematerials d'origen vegetal, és clar. I uns tresors: la seva flauta de fusta i lespartitures.

En Ziol va insistir d'anar a veure si els pares de la Xandra havien tornat. Sí,hi eren, no van poder agafar les coses personals de la noia.

Era el moment de sortir, van anar al sector glaçat i en vint minuts eren onhi havia les noies.

—No fan soroll, deuen estar dormint —li va dir en Tarm que s'havia avan-çat. En aquell moment va veure per tercera vegada la Xandra despullada:estava agenollada posant-se ungüent a l'esquena en una posició bastantsuggerent.

En Ziol va córrer vers la Marla mirant a una altra banda. Ella l'acollí alsseus braços i en adonar-se que li havia dut les seves coses es va posar aplorar i a petonejar-lo amb emoció.

En Tarm encara contemplava la Xandra que feia com si no s'adonés que lamiraven.

Van decidir sortir cap a la República immediatament. Amb tota la roba quetenien van aconseguir passar la selva en unes sis hores, sense ortigar-segaire, però quedant absolutament xops.

• • •En arribar a la República els nois feien uns ulls com plats. Tot era nou i

meravellós, els vestits de la gent, les robes, els materials, les portes, portesde veritable fusta massissa, mobles de fusta. Temps tindrien per conèixer-ho tot. En Tarm els va conduir a la clínica. La seva directora, la doctoraSiènia, que era membre del Consell, els van rentar les ferides. La metgessaes va esgarrifar en veure la pell de la Xandra i li va posar un ungüent que va

50 51

MEMÒRIA PROHIBIDA

resultar ser el mateix que el d'en Ziol.Els van donar roba nova. A la República homes i dones anaven normal-

ment amb pantalons curts i camisa, tot amb moltes butxaques. Alguns altresduien bata blanca i algunes persones grans, túnica, que era el vestit decerimònia.

Més tard van sopar, i quin sopar, en una sala amb una taula de fusta llisa.Els plats eren d'una substància desconeguda per ells, pesants i de tacte fred,els coberts de metall, també pesaven molt més que els de fusta. No havienvist mai un luxe tant extraordinari.

Eren el centre de totes les mirades. Moltes persones, començant per ladirectora Utàlia, els van venir a veure personalment, cosa no gaire difícil, jaque la República era molt més petita que Supra.

Els van explicar que els estaven preparant les habitacions, de les cambresallí en deien habitacions, que anessin a descansar i que demà ja podrienexplorar. En Tarm els va acompanyar. Allí tot era molt a prop.

—Xandra, aquesta serà la teva —digué en Tarm tot obrint-li una porta.La Xandra va saltar a dins literalment. Els altres dos nois miraven des del

llindar. Era gran, amb armari, taula, cadires, butaques, terminal, molts coi-xins i un llit immens al mig. Ni els suprems tenien allò.

—I la meva? —preguntà la Marla.—És la del costat. Com veus teniu una porta interior de comunicació.—I la meva? —digué en Ziol amb impaciència.—L'altra, també té una porta que comunica amb la de la Marla —en Ziol

va enrogir—. Demà esmorzarem a les 08:15, podeu descansar dotze horessenceres.

En Ziol i la Marla van entrar a les seves habitacions, eren exactament igualsa la de la Xandra. El rellotge marcava 20:00 l'hora de plegar d'estudi. Era elprimer cop que es saltaven un dia d'escola. La Marla va obrir la porta queduia a la cambra d'en Ziol i hi va entrar, es van estirar al llit sense ni descor-dar-se la roba, i es van adormir en qüestió de segons.

El plafó lluminós de sobre la porta marcava DIJO 25:02:9075 05:12 quan laMarla es va despertar. En Ziol encara dormia al costat seu, tot vestit. LaMarla va començar a explorar les habitacions, sota els coixins hi havia pija-mes de dormir, de dues peces, molt més fins que els que ella coneixia, fetsd'un teixit elàstic, a l'armari cadascú hi tenia les seves coses i una mica mésde roba incloses túniques i bates, en uns prestatges llibres, bastants llibres.No semblaven pas escrits a mà, la lletra era perfecta. Va mirar els títols,

alguns li van cridar l'atenció: “Guia de la República”, “Enciclopèdia escolarde desè grau”, “Guia il·lustrada del sexe”. Realment pensaven en tot i erenmolt liberals.

Va pensar en el sexe i va mirar en Ziol, no volia córrer, volia una descober-ta llarga i emocionant, ja es miraria el llibre més tard.

Una porta interior donava a un bany, hi havia una dutxa amb aixeta, no,amb dues aixetes. Les va provar, eren d'aigua freda i d'aigua calenta. Es vadonar una llarguíssima dutxa calenta. En sortir en Ziol encara dormia.

Es va posar una bata blanca i va sortir al corredor. Era desert, va caminar finsla rotonda. Darrera d'una taula hi seia una dona llegint un llibre, la va saludar,

—Fins les 08:00 no trobaràs gaire gent fora de les habitacions. Hi ha unasala de jocs oberta aquí a prop, si no pots dormir sempre hi ha algú perxerrar una mica o jugar a alguna cosa.

Va decidir que ja hi aniria un altre dia, ara més valia tornar a l'habitació. Enpassar davant la porta de la Xandra va sentir soroll, estava plorant. Va entrara la seva, va obrir la porta de comunicació i va entrar.

—No veuré mai més els meus pares ni les meves amigues, tu almenys tensen Ziol, però jo estic sola, què ens passarà ara? Perquè ho hem fet? —anavagemegant des del llit— m'ha canviat tota la vida de cop.

—L'havíem feta massa grossa i ens hi jugàvem la pell. Ara som al millorlloc possible.

La Marla se li va apropar, la va abraçar i la va començar a consolar.—I em fan molt mal els cops, ja fa gairebé dos dies i em fa molt mal —con-

tinuava gemegant—, el bèstia d'en Cràdec em va pegar més fort que mai.—Et posaré l'ungüent i si no t'alleuja anirem a veure al metge, una mica

més tard, ara és massa d'hora per molestar. Va estira't.—Tu tens en Ziol però jo estic aquí tota sola…—Ja està —va concloure la Marla en acabar d'escampar-li l'ungüent.En aquell moment en Ziol va picar a la porta interior.—Que es pot?—No —digué la Marla.—Sí —digué la Xandra. I en Ziol va entrar.En Ziol no sabia on mirar, pensava que li podia tornar a passar allò, es va

posar vermellíssim i quan la Xandra finalment es va vestir, el sospir d'alleu-jament que va sonar va fer trencar de riure a les dues noies. La Marla el besàamb tendresa.

Amb la Xandra ja molt més animada es van quedar xerrant fins les 08:00,

52 53

MEMÒRIA PROHIBIDA

tots tres sobre el llit.Aquell matí els van portar a conèixer els altres nois de la seva edat. El grup

que li tocaria a en Ziol, amb vint-i-set nois i noies de tretze a catorze anysera més nombrós que el que anava dels quinze als setze anys i que a mésestava bastant desequilibrat a favor dels nois: tretze nois i vuit noies. Elsnois no estudiaven amb un programa rígid com a l'escola de candidats, feienunes feines molt més personalitzades amb la col·laboració d'experts en elsdiversos temes i es reunien, a vegades sense la supervisió de cap adult, perfer discussions i debats en horaris totalment variables. Cadascun dels nois,fins i tot els més joves semblava tenir una especialitat que ensenyava alsaltres. Tots van estar interessadíssims quan van veure que els nouvingutstambé estudiaven especialitats al país d'on venien. A més no hi havia enaquells moments a la República ningú que volgués fer matemàtiques com laXandra o farmàcia com en Ziol, encara que aquest, darrerament, estava pen-sant en dedicar-se als terminals.

L'ambient que hi havia va impressionar molt als nois, cap repressió, nibaralla i unes relacions humanes diametralment oposades a les que hi haviaa Supra.

Unes relacions humanes que arribaven al contacte físic. Tots els presentsvan besar i abraçar als nouvinguts, inclosos els nois a en Ziol. Va semblar lacosa més natural del món, totalment impensable a l'altra banda.

En un determinat moment li van preguntar a la Xandra pel tema de lapallissa, els havia arribat la notícia i estaven tots esgarrifats i encuriosits,allí no existia aquesta mena de càstigs. Aleshores amb molta delicadesa laCídia, que era la més popular del grup dels grans, li va demanar si podiaensenyar les marques. La Xandra no sabia què podia ensenyar i què no i hova haver de consultar. No, allí no hi havia cap mena de problema, la Xandraes descordà i va ensenyar gairebé totes les seves marques, i fins i tot en Ziolaquesta vegada es va atrevir a mirar i no es va posar vermell, les coses allàeren d'un altra manera i la Xandra ho estava aprenent ràpidament.

Aquella mateixa tarda, alguns membres del Consell i altres experts els vaninterrogar d'un en un. Volien saber detalls de la societat dels superiors, lazona inaccessible, dels pares de la Xandra, d'en Joèdic…

Finalment en Tarm els va reunir tots tres i va demanar a en Ziol si estariadisposat a tornar a Supra, a fer el camí sota l'aigua per rescatar en Vadís i laNamàlia. Va reconèixer que en no tenir ells cap piscina fonda, no hi havianingú a la República capaç de capbussar-se amb seguretat una distància tan

gran. En Ziol va acceptar.La següent qüestió van ser els pares de la Xandra. En Tarm va reconèixer

que no havia obrat gaire encertadament amb ells, i que a part de la desapa-rició de la filla, podien estar en perill si la Guàrdia o els superiors relaciona-ven la fugida de la Xandra amb en Vadís, cosa força probable.

La Xandra va redactar una llarga carta per tal de convèncer-los que vin-guessin a la República.

En Ziol i la Marla ja havien dormit junts el primer vespre, no tenien capmotiu per deixar-ho de fer, la diferència va ser que sí que es van posar elspijames, en Ziol no va gosar gaire mirar la seva companya quan se'l posava,encara tenia una certa inseguretat. Ella se'n va adonar i l'abraçà. Se li estavaencenent el desig però en Ziol havia de dormir, més valia no complicar lacosa, va decidir, que l'endemà seria molt dur per a ell. Ja tindrien molt méstemps per a noves experiències.

No podia dormir, el desig no la deixava. Es va posar a llegir. Apagà elllum. No dormia, allargava la mà i el tocava, no el volia despertar peròestava nerviosa i amoïnada per l'operació de l'endemà. Suava. Lentaments'incorporà i va anar a encendre el terminal, la claror de la pantalla permetiaveure en Ziol que estava profundament adormit. Sense despertar-lo va apar-tar el llençol, li agradava mirar-lo tant relaxat.

Va ser molt més agradable que quan s'ho feia sola. En uns pocs minuts vaquedar tan relaxada com ell. Va apagar el terminal, el va abraçar i es vaadormir immediatament.

54 55

MEMÒRIA PROHIBIDA

6 Tubs

Amb un nombrós grup de suport que havia anat a obrir camí i a transportarel material, la travessa de la selva no va ser tan problemàtica com ho haviaestat dos dies enrera, un parell d'hores tan sols i en Tarm, vestit de guàrdia,en Ziol, disfressat de missatger i la Mirtela que havia insistit a acompanyar-los i anava de netejadora, entraven al sector 43.

No es veien les patrulles de la Guàrdia Social. En Ziol, amb la seva dis-fressa va lliurar la carta de la Xandra als seus pares que no el van reconèi-xer. Els va trobar amb un aspecte lamentable. Més endavant va saber que laGuàrdia els havia detingut i torturat.

El següent pas era baixar al Forat Gran per provar de treure en Vadís i laNamàlia que a hores d'ara estarien molt famèlics. A la bossa els duia provi-sions i també una corda per poder-los fer sortir amb més facilitat.

Va ser impossible. Tots els accessos a la zona estaven bloquejats per laGuàrdia Social que no hi deixava entrar ningú. Des d'una coberta més altavan poder veure al fons del Forat Gran tot ple de guàrdies capbussant-se.

Era evident que sabien, o sospitaven, on eren els fugitius, però el pitjor eraque a aquell ritme aviat acabarien per trobar l'entrada. I si no la trobavenmantindrien la guàrdia, era el seu estil, i els atrapats es moririen de fam. Demoment no hi podien fer res.

Hi havia altres qüestions a resoldre. La Mirtela va parlar amb moltes per-sones als llocs on la Namàlia deia que podia ser el seu fill. Ni una pista,ningú no l'havia vist. Si la Guàrdia l'hagués trobat no ho haguessin mantin-gut en secret, necessitaven algun èxit. Un nen de nou anys hagués pogutcaure amb facilitat pels embornals grans, però els de Supra estaven totsprotegits per un sistema de reixes d'una mena de canya molt forta que esrevisava periòdicament i feia molts anys que no hi havia hagut cap mortaccidental.

Tots menys en Ziol que era massa conegut allí, van tornar a la coberta 40.La Mirtela va fer parlar la Trema que sempre sabia moltes coses. La Guàr-dia sospitava dels nois desapareguts i va detenir moltes persones relaciona-des amb ells, en particular als pares de la Xandra i també a una noia quevivia a la residència, una tal Ròssia. I els havia aplicat els seus mètodes.

—Sempre parla massa —es lamentava la Trema—, segur que a dit alguna

inconveniència i s'han acarnissat amb ella, l'han tornada mig morta a laresidència aquest matí.

Una mica més tard van passar per casa de la Xandra, per parlar amb elsseus pares. Els havien maltractat i la mare plorava tan sols de recordar-ho.La carta de la filla, i la pallissa els van convèncer: anirien amb ells: era mésimportant la Xandra que el que podien deixar a Supra. Sols calia fer l'equi-patge que per un exili que podia durar tota la vida, va ser realment exigu.

Seguidament es van reunir amb en Ziol i van tornar al punt on esperava elgrup de suport, als túnels del començament de la selva. Els pares de la Xan-dra els esperarien al final del magatzem dels congelats al cap d'una hora.

Al punt de trobada i amb més calma, ningú no trobava cap pla prou realistaper treure els dos presoners.

—Una operació de diversió no la podem fer nosaltres sols —deia en For-mel, el metge— si muntem un aldarull vindran guàrdies, però no deixarande vigilar el Forat Gran.

—Hauria de ser una cosa realment grossa, jo no sé pas què —digué laMirtela.

—Es podria provar de fer-se passar per guàrdies i entrar a l'aigua del ForatGran, però l'únic que sabem que sap nedar prou per treure en Vadís i laNamàlia és en Ziol i és massa petit per semblar un guàrdia, molt escanyolitrealment —digué en Tarm mirant-lo amb simpatia—, li manquen com amínim quinze centímetres i trenta quilos.

—I no podem accedir a la zona oculta per un altre camí? —preguntà enZiol.

—Jo no vaig saber veure cap altre camí. Si vols, ens ho tornem a mirar, hiha un terminal a la primera sala de la selva.

Van haver de treballar de valent per accedir al terminal que estava cobertper un garbuix de lianes i troncs. Funcionava. Van entrar a TNIREBAL.

—Veus, ells són aquí. Aquesta, aquesta i aquesta porta estan bloquejades.Aquesta escala també. I els altres camins que hi ha, baixen a la coberta 36que en aquesta zona està totalment inundada. A més, els únics punts possi-bles d'entrada a l'aigua són les cel·les, el del Forat Gran i aquests dos que hiha aquí —digué en Tarm senyalant la pantalla— que queden a més de dos-cents metres per sota l'aigua.

—I això?—Això és un tub d'aire molt estret, s'hi pot entrar des d'aquí i també des

del sector 44, però a Supra no hi ha cap sortida, fora de foradets com aquest

56 57

MEMÒRIA PROHIBIDA

—assenyalà a la paret un forat de cinc centímetres, com el que feien servirles cuques de llum voladores per passar a l'altre sector— no ens serviria deres anar-hi.

—Deixeu-me fer una prova —en Ziol va entrar per les galeries i al cap dedos minuts van sentir:

—Eh!, sóc aquí —la veu sortia del petit forat rodó a prop del sostre de lasala— doneu-me alguna cosa que vull veure si passa.

Quan va tornar, en Ziol els va dir:—Podem passar pel tub fins a on són ells, eixamplar el forat perquè hi

passin, i els traiem.—Ho veus molt fàcil —intervingué en Formel— el material dels tubs és

extraordinàriament dur, més que el de les parets. Es pot foradar, però triga-ríem anys i això comptant que l'equip passés pel conducte.

—A més hi ha un altre problema: tu fins ara has passat tubs d'aire dins elsector 44, o en aquest tram aquí a la selva, no has provat de passar la com-porta que hi ha entre dos sectors, és realment molt estreta, jo mateix segurque no hi puc passar —digué en Tarm— tu potser sí, però ets l'únic denosaltres.

—Deixeu-m'ho provar, els puc dur menjar com a mínim.—I armes, si els guàrdies arriben d'un en un, amb armes es podrien defensar.No es van poder negar a deixar-li fer la prova.

• • •En Ziol no sabia on s'havia ficat, havia memoritzat el recorregut i comen-

çava a avançar arrossegant una bossa amb menjar i dos ganivets per alspresoners, i llanternes de recanvi i aigua per a ell.

Els tubs que havia passat fins a aquell moment eren no res comparats amballò. Per passar el primer tram, dins el sector 44, que feia tan sols 60 metresva trigar més de cinc minuts. Per fer els 1.500 metres que li mancaven,només d'anada, encara que no es cansés trigaria hores.

El segon tram del recorregut era un tub en baixada, uns 150 metres en fortpendent, ja veuria més tard com ho pujaria. Va anar comptant les desviaci-ons fins arribar a nivell de la coberta 37. Ara aniria horitzontal.

Va arribar al punt estret. El cap va passar però la resta del cos no. Totretorçant-se es va fer mal, una guitza involuntària i un dit del peu torçat. I noduia els famosos comprimits de la mare. Amb un darrer esforç va passar. Escomençava a penedir d'haver-se ficat en aquest embolic.

A partir d'aquell punt el tub no tenia cap desviació i podia anar amb la

llanterna apagada, un problema menys. Va veure un llum, era un dels foratsque donaven al sector 43, concretament a una cambra, cap persona a lavista, la cambra era plena de vestits a mig fer. Cada sis metres un foradet,s'hi aturava, mirava i descansava. A aquella hora la gent era treballant.

Es van acabar les cambres, va veure una caserna dels guàrdies que migdormien, no hi va sentir cap conversa. Cambres buides, era a prop. El cor liva fer un salt, ja hi era, ja veia el terminal de la zona inaccessible i encara hihavia TNIREBAL posat, els hauria de dir que el traguessin, per si per des-gràcia hi entraven els guàrdies. D'en Vadís i la Namàlia ni rastre. Va arrosse-gar-se sis metres més, un altre forat, res. Sis metres més i allí els va veure,eren drets i als seus peus hi jeia algú, semblava mort i duia un uniforme dela Guàrdia Social totalment xop.

—Ep!, sóc aquí, sóc en Ziol, a la paret, darrera el forat de la paret.Van fer un bot, es van girar, no sabien d'on venia la veu. Van mirar el

terminal, moltes de les aplicacions dels terminals parlen, precisament peraquest motiu a tot el Món es parlava igual. No, TNIREBAL no parlava.

—Sí, mireu el forat, sóc en Ziol i he vingut pel tub d'aire —finalment elvan veure.

—Què ha passat? Estem mig morts de fam. Perquè no ens has vingut a durmenjar?

En Ziol els va explicar la situació.—I aquest qui és?—Hem tingut molta sort, dormíem i ens ha despertat una estossegada, era

aquest desgraciat que havia entrat des del Forat Gran, sort n'hem tingut ques'havia empassat molta aigua i ha estat fàcil ofegar-lo.

—Us ho posaré més fàcil, ara us passaré menjar i armes, en tindreu per tresdies més.

—Si han de ser tres dies com els darrers… —intervingué la Namàlia perprimera vegada—. Què hi ha d'en Joèdic?

—Res, hem seguit les teves pistes i res. La Guàrdia segur que no el té isegur que no és mort, ni a l'asil. Fem tot el possible.

—De totes maneres mai no et podré agrair el que has fet —la Namàlia vaarrencar a plorar.

—Jo aquí ja he acabat i em queda un llarg camí, ara he de tornar.En Ziol es va acomiadar i aleshores es va adonar que la seva situació no

era gaire bona. No es podia tombar, impossible, hauria de retrocedir amb elspeus per davant i a més estava cansadíssim, deu minuts d'aturada i els mús-

58 59

MEMÒRIA PROHIBIDA

culs ja no volien arrencar. Va començar el camí. Era lent, estava incòmode itot li feia mal. A petites batzegades va anar arrossegant-se poc a poc vers lasortida, a més d'un quilòmetre i mig de distància.

A nivell de la caserna es va aturar a descansar i encara va trobar la manerade divertir-se tot provocant una baralla entre els guàrdies: va posar veu grui-xuda, va dir un insult i els dos guàrdies que hi havia més a prop del forat vancreure que era l'altre el que li deia.

Va continuar retrocedint, era a la zona de les cambres, eren cambres degent treballadora, en una d'elles menjaven una sopa que per l'olor eraboníssima. I ell que havia deixat tot el menjar als dos atrapats, aquí solstenia aigua.

Un altre descans, una altra cambra, uns nens que juguen, una altra bromaaquesta vegada sense malícia. Dues cambres buides. Un altre forat, estancantant, són dues noies, ballen, ui! Estan nues, en altres circumstàncies jasabia el que li acostumava a passar, però ara res del seu cos semblava funci-onar gaire bé. Més olor a menjar. El taller de confecció, era el darrer forat.

Al final va arribar a l'estretament, un darrer esforç, i al recolzar el dit lesi-onat li va fer un mal horrorós, es va convulsionar i es va clavar un caire almaluc, xisclava, s'havia aixecat la pell i li sagnava, ja podia xisclar, ja, queallí ningú no el sentiria. Amb ràbia va empènyer i passà a l'altra banda,també s'havia fet mal a l'altra costat del maluc i al coll.

Va estar-se cinc minuts plorant. Endavant, no hi havia més remei. Tot i queel tub allí era més ample no encertava la manera de girar. No ho va aconse-guir fins al començament de tub ascendent.

L'ascensió era extremadament penosa, en no poder empènyer amb el peudret, havia de fer tota la força amb la cama esquerra i bloquejar la posicióamb els colzes. Sobtadament va tenir una rampa, no es va poder agafar i valliscar tub avall, avall, avall. Un cop al cap li va fer perdre el sentit.

• • •En Tarm tenia remordiments per haver deixat al noi anar a una missió tan

difícil i va creure adequat enviar un missatger a la República amb l'objectiude cercar tres o quatre voluntaris —de fet van ser tot voluntàries— benprims per ajudar-lo si s'esqueia. Tal com estava la selva podia comptar quetrigarien unes sis hores entre anar i tornar, cosa que volia dir que si a en Ziolli sortia tot perfecte, ja hauria sortit dels tubs.

Ja era l'hora d'anar a cercar als pares de la Xandra. La Mirtela es va intro-duir al tub que duia al sector glaçat. Confiava que els pares de la Xandra

haguessin pogut arribar sense problemes al punt de trobada.Mala sort, no hi eren, va decidir cercar-los. Sobtadament, en tombar per un

passadís fred i fosc va ensopegar amb alguna cosa, va sentir un xiscle i vacaure. La llanterna se li havia apagat però l'oli que vessava, afortunada-ment, no s'havia encès. S'havia quedat a les fosques i no duia res per tornar-la a encendre.

—A nosaltres també se'ns ha apagat.—Teniu resina foguera?—No, si en tinguéssim ja hauríem arribat al punt d'encontre.—Merda! Haurem de tornar a les fosques.La tornada va ser complexa, estaven gairebé congelats i amb torna, no

eren dos, eren tres. D'entrada, sense llum, no ho havia vist. Se'ls endurien atots tres, quin remei.

Amb dificultats van arribar ala sala del gel. Sort que alguns del grup desuport, en veure que trigaven, els havien vingut a ajudar i van poder ferpassar pels tubs a la tercera persona que estava quasi inconscient.

En arribar a la llum va esbrinar el que havia passat, la tercera persona erala Ròssia i el seu estat era greu, va caldre enviar-la immediatament ambllitera cap a la República, amb quasi tot el grup de suport per poder ferrelleus i acompanyada d'en Formel, el metge. Als altres dos se'ls va poderrecuperar tot abrigant-los amb mantes a prop d'una sortida d'aire calent.Podrien esperar els reforços amb en Tarm i la Mirtela.

Les hores van ser lentes, i quan van arribar les voluntàries —les primes—,en Ziol encara no havia donat senyals de vida.

Ni en va donar en començar a operar el grup de recerca. Van fer dos equipsde dues. El primer va arribar a l'encreuament amb el tub del nivell 37. LaNouma no havia entrat mai a un tub i estava feta un sac de nervis, va estar apunt de retrocedir, suava, li picava tot. Va decidir treure's la roba de cinturaen amunt, el contacte de la pell amb la ceràmica freda del tub la va calmar iva poder continuar fins el punt estret, allà va decidir esperar el segon equipmentre la Troimà, la més prima i atlètica de les quatre voluntàries, va pene-trar amb dificultats al tub del sector 43. Continuaria fins la posició dels dospresoners o fins trobar a en Ziol. Mentrestant les altres dues noies instal·lavenuna corda en tot el tram de baixada per facilitar la tornada.

La Troimà va poder mantenir la comunicació oral amb la Nouma fins benbé uns 500 metres de la separació, el tub era un bon conductor del so, d'enZiol, ni rastre.

60 61

MEMÒRIA PROHIBIDA

En el moment que es perdia el contacte, les altres tres noies ja s'havienreunit a nivell de l'estretament de l'entrada al sector 43. Va ser aleshoresquan la Cídia que era la més jove del grup amb només quinze anys va veurerastres de sang. I eren rastres de tornada. En Ziol no era on el cercava laTroimà. No es podia perdre un moment. Els crits de les tres noies alhora novan aconseguir aturar-la. Van decidir que era prioritari cercar en Ziol, laTroimà ja tornaria sola.

Van provar de seguir la pista de sang, no era gens fàcil. En apropar-se a lapujada l'havien perdut completament. Podia haver sortit per qualsevol delsdesviaments laterals, no tenia sentit, era ben clar que havia de pujar pel tubpendent, podia ser que hagués deixat de sagnar o que en passar les noieshaguessin esborrat les marques, era molt possible, la roba de la Cídia estavatacada. Van reunir-se un altre cop en arribar a la corda.

—No tenim més remei que mirar els desviaments i la continuació d'aques-ta galeria en sentit oposat —digué la Vistina.

—Espereu, mireu això, bé no mireu que no hi cabem, la roba que s'ha tretla Nouma està tacada —intervingué la Cídia— se l'haguda de tacar quan laduia posada, al tub que baixa, on hi tenim la corda. Això vol dir que en Ziolhi ha passat al tornar. És com un tobogan i deu haver relliscat.

La Cídia no s'ho va pensar dues vegades, es va llençar pel tobogan, decara, aguantant la llanterna per davant del cap i frenant amb els peus.

Allí baix va veure en Ziol, per fi.Quan li va tocar el cap va fer un gemec.—No em puc moure —xiuxiuejà amb un fil de veu— em fa molt mal la

cama. És un mal horrorós. Ajuda'm.—No t'amoïnis, et traurem. Baixeu-me la corda, que és aquí baix! —va

cridar cap amunt.En aquell precís instant van sentir la Troimà, havia arribat fins la posició

dels dos atrapats i havia tornat. Ja hi havia un segon guàrdia mort.

7 Retrobament

La Marla sabia que no hi podia fer res. Passar de la preocupació a l'opti-misme i tornar a la preocupació era molt dur. En Ziol se'n va a una missióperillosa, ve un missatger: no, no ha anat sota l'aigua però s'ha embolicat enun altre merder als tubs. Demanen voluntaris. No la hi deixen anar, diuenque no és prou prima ni està en prou bon estat físic. Ni mental, sembla.

Va agafar les seves partitures i es va posar a tocar la flauta. Allò latranquil·litzaria… una estona.

Hi ha moviments, ja deu ser ell. Porten algú en llitera, la Xandra diu que ésla Ròssia. Què hi fa aquí?

Van dur la Ròssia directament a la clínica, no parlava. Hi van deixar entrarles dues noies, les va reconèixer i va somriure. Per fer-la parlar li havienfuetejat tot el cos fins a fer-la sagnar, i ella no sabia res, no podia dir res.L'havien violada vàries vegades. Devia haver estat espantós, la doctora Si-ènia deia que el pitjor era el mal psicològic, que del físic se'n podria sortir.

Les hores passaven, la Marla pensava que si tot hagués anat bé, en Ziol japodria haver arribat. Cap notícia. No va anar a sopar. Aquella nit no podriadormir. Es trobava molt sola i angoixada. Quan la Siènia i la Xandra vanentrar a l'habitació, plorava, li portaven una infusió. La van fer dutxar ambaigua molt calenta. Les herbes van fer efecte i es va adormir tan de pressaque la van haver d'aguantar dreta i no se'n va adonar quan l'eixugaven i laficaven al llit.

A les 07:05 de l'endemà, en Ziol arribava portat per en Tarm, la Mirtela iles quatre voluntàries primes, que havien perdut encara uns quants quiletsmés en l'odissea.

El Consell es va reunir tot just dues hores més tard. Tot hi estar esgotats, hieren presents en Tarm i la Mirtela.

—El perill encara és gran —digué la directora Utàlia— d'aquí n'ha desortir algun pla viable, hem de rescatar els dos atrapats, si els superiors elstreuen vius estarem en greu perill.

—Ja han arribat fins allà dos guàrdies —informà en Tarm— i això és bo iés dolent alhora. És bo perquè si tenen gaire baixes desistiran momentània-ment de cercar el camí sota l'aigua i és dolent perquè sembla que els ésrelativament fàcil d'arribar-hi.

62 63

MEMÒRIA PROHIBIDA

—Hi ha un sistema fàcil —intervingué en Vilmet—, els portem menjaremmetzinat i llestos, s'ha acabat el perill.

—Aquesta vegada ho haureu d'admetre, ja no són uns nens, l'opció d'enVilmet és la millor —la posició d'en Zanor era d'esperar—, no tenen cappossibilitat, encara els farem un favor evitant que els torturin.

—Hem d'exhaurir totes les altres possibilitats —intervingué la Mirtela—,els vostres mètodes ens haurien portat a la catàstrofe. Si com volíeu, ha-guéssim assassinat els nois, a hores d'ara no en sabríem res d'en Vadís iestaríem en veritable perill.

—Si ens presenteu algun pla viable ho acceptarem.—Doneu-me vint-i-quatre hores —digué en Tarm— i us en presentaré un.

Ara em perdonareu, però tant la Mirtela com jo no estem en condicions i noseria just que forcéssiu el Consell aprofitant-vos del nostre estat.

—Tens tota la raó —va concloure la Utàlia— tanco la sessió fins demà a lamateixa hora.

Ja era la tarda quan van dur en Ziol a la seva habitació. Portava el turmell iun dit del peu esquerra embenats. El dit era trencat, el turmell no. Tres setma-nes, havia dit en Formel. Semblava que li havien passat tots els mals i proba-blement part del seu bon humor i loquacitat eren deguts a alguna droga que lihavien donat a la clínica. Amb ell van entrar en Tarm i la Mirtela.

—Vosaltres coneixeu Supra millor que nosaltres, necessitem idees, els puntsfebles de la Guàrdia per exemple —demanà la Mirtela.

—La rodamina, van sempre col·locats de rodamina —digué la Marla.—I el poc populars que són, la gent els té por —continuà en Ziol.—El casquet, no se'l treuen ni per cardar amb la dona —el sobtat canvi

d'ambient havia canviat molt la Xandra, ara estava desinhibida i molt mésdivertida.

—Tens tota la raó… tinc una idea —saltà la Marla— dins l'aigua del ForatGran qualsevol que nedés amb casquet passaria per un guàrdia. Ells tenendos uniformes de guàrdia, casquet inclòs. Si des del tub els podem avisarquan és el moment adequat per sortir, i s'hi atreveixen, en sortir al ForatGran no cridarien l'atenció i amb una maniobra de diversió els podríemtreure de l'aigua i conduir a una zona segura.

—Vaig a fer un pla detallat i el presentaré al Consell —anuncià en Tarm totaixecant-se.

—Jo també me'n vaig, torno amb els meus pares, els han instal·lat a l'habi-tació del costat de la meva i han obert la porta interior de comunicació. Em

necessiten. I vosaltres, que us ho passeu bé.En Ziol encara no estava en condicions físiques de passar-s'ho bé en el

sentit que la Xandra pensava, va ser un passar-s'ho bé molt més suau i moltmés llarg. Van parlar, van parlar molt en un to baixet i es van dir paraulesque mai no havien pronunciat…

El Consell va aprovar el pla. La Troimà i la Nouma anirien pel tub. EnTarm amb la disfressa de sergent i una mica de material entraria a Supra.Calia sortir immediatament i aprofitar el vespre del diumenge, un momentamb els passadissos molt plens de gent.

Un nombrós grup de suport va ajudar les dues noies a arribar descansadesa l'entrada dels tubs. Havien d'arribar a les 20.00 a l'alçada dels evadits. LaNouma havia de prosseguir trenta metres més, fins un punt on ja no es podiacontinuar i per una escletxa es podia veure el Forat Gran. En Tarm esperariafins les 19.30 per entrar al sector.

Passat el tram de baixada, allà on comença el tram horitzontal, les dues noieses van treure quasi tota la roba i es van untar el cos amb un greix que les vaajudar molt a passar l'estretament. Van arribar als petits forats pels que podienveure Supra: el taller, les habitacions. Des d'un dels forats es veia un rellotge:les 19:35, anaven molt bé de temps. La caserna, ja arribaven.

La Nouma va seguir fins el punt on el tub estava xafat per l'explosió que vacrear el Forat Gran. Per l'escletxa veia perfectament tota la zona. Encara hihavia guàrdies, però no es capbussaven gaire. Més aviat aplicaven la teoriadel mínim esforç. Quan de tant en tant un superior treia el cap des de l'ex-trem d'un passadís, alguns es capbussaven però la Nouma asseguraria quede fet no provaven d'entrar a les galeries submergides, sols ho feien veure.

La Troimà, que ja havia arribat a la seva posició va cridar l'atenció d'enVadís.

—No teniu més remei que seguir el pla: vestiu-vos de guàrdia, sobre tot elcasquet ben ajustat. Tu, Namàlia, que no se't vegin els cabells: tots dins elcasc. Ara et passo un bigoti postís. Vadís, afaita't la barba amb això i guarda-ho que té una fulla de metall.

—Teniu poca estona —era millor que no s'ho repensessin—, quan sigui elmoment: a l'aigua, ja sabeu el camí, l'altra banda estarà lliure. Ara us expli-caré exactament el que heu de fer per sortir…

La Nouma va veure en Tarm. Des de la vora deia alguna cosa als guàrdiesque estaven nedant. Tots els guàrdies menys un es van allunyar de la sortidadel camí subaquàtic i van començar a capbussar-se vint metres més enllà.

64 65

MEMÒRIA PROHIBIDA

D'una de les galeries de la coberta 39 va començar a sortir-ne fum, allòdistrauria uns minuts als responsables de la recerca. El guàrdia que s'haviaquedat amb en Tarm, obedientment, va agafar la punta de la corda que li vadonar i es va submergir pel camí correcte.

Era el moment. La Nouma va fer un crit pel tub a la Troimà i aquesta, pelforat, als presoners.

Vint segons d'espera i el guàrdia va aparèixer per l'escala inundada. Ni livan deixar treure el cap de l'aigua.

En Vadís i la Namàlia es van agafar a l'extrem de la corda i van tibar. EnTarm va començar a estirar-la amb força. Els dos atrapats van sortir. Amb elcasc que duien, si els altres guàrdies els van veure, van creure que erencompanys seus. Amb un gest en Tarm els manà que continuessin buscant.

La Nouma que s'ho mirava sense poder fer res va ser la que es va posarmés nerviosa, li va agafar claustrofòbia com la primera vegada que va en-trar als tubs i es va posar a tremolar. Era el moment de tornar.

La Troimà va tranquil·litzar-la, en la posició que estaven l'únic que se liacudia a part de bones paraules era fer-li massatge als peus i a les cames. Aixòcalmava la Nouma. Van anar retrocedint pel tub amb els peus per davant. Lacaserna, gent que sopava, nens jugant, dues noies dormint al mateix llit, lacambra de la roba. La Nouma s'anava posant histèrica de tant en tant.

El pas estret. La Troimà es va a tornar a enllardar i va sortir amb facilitat.La Nouma, no. La Troimà va posar greix a la paret i va estirar-li els peus. Vasortir com el tap d'una ampolla. La bifurcació que hi havia passat l'estreta-ment no era gaire ample però van poder girar, ja havien passat el pitjor. LaNouma encara plorava i tremolava, i la Troimà per tranquil·litzar-la va arri-bar bastant més enllà dels massatges que li havia fet una estona abans.

Van sentir soroll. A la part de dalt del tub pendent, en Tarm les cridava.Amb la corda van sortir amb facilitat. La Nouma estava eufòrica i es vapetonejar llargament amb tots el presents.

• • •Una munió de gent nova havia arribat a la República. Després d'haver

descansat durant dos dies, la Mirtela els va reunir a tots, amb l'excepció dela Ròssia que encara restava a la clínica, i va organitzar un petit circuitturístic, acompanyats també de la Cídia que s'havia fet molt amiga dels noisdes que va participar al rescat d'en Ziol.

La República estava situada a part de les cobertes de la 64 a la 70 delsector 47, també era territori seu la totalitat de les cobertes de la 64 a la 70

del sector 46 que eren de selva i no estaven habitades. La part habitada de laRepública estava directament al damunt i també al costat, encara que no hihavia cap obertura lateral, del reialme feudal de Bam, que ocupava la restadel sector 47 i també el sector 12. Existia un abundant comerç amb Bam:fonamentalment exportaven taulons de fusta, teixits de seda, llibres i pro-ductes de la selva com ara: espècies, aromes, colorants i medecines, elsBam no hi tenien accés. Importaven menjar, confecció, cordes i paper.

A Supra no coneixien el paper, empraven papir, molt més car i dificultósde fabricar. Els republicans havien venut als Bam la tecnologia necessària iara els compraven els fulls.

No obstant importar menjar, la República tenia més de deu mil cambres ambpossibilitats agrícoles, moltes sense explotar, algunes reconvertides en jun-gla, que aquí en deien selva, i altres dedicades a experiments de botànica, ambla seva llum vermellosa que no s'apagava mai i el seu subministrament conti-nu d'aigua amb nutrients. En els moments de crisi amb els Bam es podiaautoabastar amb suficiència ja que sempre havia limitat la seva població amenys de dues mil persones que era la capacitat de les seves habitacions.

En Ziol pensava que amb criteris de Supra en aquella extensió hi podienviure tranquil·lament unes cinc vegades més individus. Eren altres criteris.

A part del Forat Gran, que era el resultat d'una explosió, l'estadi era el buitmés gran que havien vist tots ells. Feia set cobertes d'alçada i tenia unes gra-des on hi cabien més de cinc mil persones. Cap republicà, naturalment, l'haviavist mai ple. Hi havia altres sales grans com un magnífic hemicicle amb capa-citat per a mil dues-centes persones i diverses aules amb terminals.

També hi havia una piscina de grans dimensions i algunes de petites, peròtotes elles de poc més d'un metre i mig de fondària. Uns quants homes, donesi nens s'hi banyaven junts i totalment nus, davant la sorpresa dels visitants.

La serradora aprofitava una caiguda d'aigua per fer rodar una serra circularmetàl·lica i produïa amb facilitat la base del comerç de la República.

La zona de laboratoris metal·lúrgics era important. Del llot que treien delfons del gran pou n'extreien ferro i també petites quantitats d'alguns altresmetalls com níquel, titani, zinc, manganés, liti o alumini. D'altres metallsespecialment: coure, plom i plata, en tenien un estoc que s'havia descoberten fer cedir la porta d'un magatzem, ara feia uns cent anys. Al ser reserveslimitades no n'exportaven gens i intentaven reciclar-los el màxim possible.

Un petit taller de vidre fabricava lents per a ulleres. La sílice era escassa alllot i el vidre era un material molt valuós. Fins aquell moment els nois havi-

66 67

MEMÒRIA PROHIBIDA

en pensat que les ulleres que alguns republicans duien, o les que sortien ales pel·lícules dels terminals, eren com adorns, ja que moltes vegades el seudisseny era més aviat artístic. A Supra l'únic vidre que coneixien eren lesllàgrimes de colors que s'empraven per fer joies. Un nou procés ideat perl'equip Nova permetria aviat a la República extreure del llot una quantitatmolt més gran dels components del vidre.

El mestre del taller va fer un ràpid examen visual als presents i la sorpresava ser de la Xandra que era fortament miop i no ho sabia. Ella sempre hihavia vist igual, no era conscient que els altres, per exemple, veien l'horades de l'extrem d'una cambra i ella s'havia de posar sota mateix del rellotgeper poder llegir-la tot i la grandària dels números. El mestre va provar diver-ses lents i n'hi va muntar dues en un suport buit.

El món de la Xandra va canviar totalment, veia totes les formes molt mésanguloses, es notava molt més alta i notava detalls dels que no havia estatmai conscient. Els sostres la van fascinar, no eren d'un gris grogós uniformeque sempre havia imaginat, eren daurats amb complicats dissenys negres,diferents pràcticament a cada cambra. I a la part alta de les portes, al costatdel rellotge, la taca gris que hi havia era el número de sector, coberta, corre-dor i habitació. Ara entenia com s'orientava tothom sense haver de comptarel número de portes. Plorava d'alegria. Se li havia obert un altre món nou,literalment, davant dels ulls.

Van passar per laboratoris de mecànica i de química. Eren llocs de produc-ció, estudi i investigació simultàniament.

Al laboratori d'electricitat estaven treballant-hi en aquells moments unsmembres de l'equip Nova, construïen un sistema de transmissió de veu percables. Ja funcionava, els nois el van provar amb sorpresa i curiositat. Enpocs dies tindrien un model operatiu fora del laboratori.

La impremta també va ser una sorpresa, ara entenien aquells llibres tanben escrits. Actualment acabaven de substituir les tipografies de fusta duraper altres metàl·liques de molta més qualitat. En una altra sala es preparavaun gran full imprès per les dues cares i que es repartia cada dia a tots elsciutadans.

En una sala, una dotzena de nens molt petits aprenien a llegir. Tots ellsdisposaven de quaderns de paper blanc. En veure els nouvinguts espontàni-ament es van aixecat i els van anar a besar i abraçar. Van haver de prome-tre'ls que hi tornarien per explicar-los coses del seu país.

La sala de música, buida en aquell moment, interessà especialment a la

Marla. Tenien gran quantitat de partitures tan originals d'ells com recopila-cions de músiques exteriors, així com arranjaments de moltes dels milionsde composicions que es podien escoltar als terminals. I els instruments, elsque ella coneixia eren de fusta i aquí n'hi havia de metàl·lics, o amb ele-ments metàl·lics. Hi havia instruments de corda amb un registre increïblecomparats amb els que ella havia vist a Supra.

Els republicans vivien en habitacions individuals i en apartaments. A par-tir dels tretze anys es podia demanar una habitació individual independent.No volia dir això allunyar-se gaire dels pares, normalment eren al mateixpassadís. Era molt freqüent canviar d'habitació per anar a viure al costat o aprop d'algú.

Els apartaments estaven concentrats en un sector a l'entorn de la rotonda.Totes les habitacions tenien porta al corredor i se'n podien ajuntar vàries percrear un apartament. En general d'habitacions, n'hi havia de tres mides dife-rents, disposaven de lavabo i dutxa. L'accés d'aigua freda i l'embornal erenimmemorials però el sistema d'aixetes i l'aigua calenta eren enginyeria re-publicana. Les canonades de l'aigua calenta passaven pels tubs d'aire i erenfetes d'una mena de canya de bambú amb juntes segellades amb resina.

Hi havia algunes cuines com les de Supra però els forns tenien portes defusta per aprofitar millor la calor, evitar olors i accidents quan algú hi ficavala mà. Els van explicar que si el recipient del menjar era metàl·lic els fornsno funcionaven. Alguns dels forns funcionaven en continu, amb uns serpen-tins de fusta dins, per al subministrament d'aigua calenta.

La biblioteca disposava d'uns vint mil títols. La major part eren propisperò també n'hi havia d'exteriors. En Ziol no s'ho podia creure, quan vaveure una còpia del quadern de farmàcia de la seva mare, en un paper moltmés bo que el papir original. Va recordar que un any abans de morir la mare,els hi havia desaparegut i posteriorment reaparegut misteriosament.

A més de portar els nous a fer el recorregut, la Mirtela feia la seva feina. Elspares de la Xandra serien els més problemàtics, els esgarrifava que en Ziol i laMarla tinguessin una porta de comunicació, que els dos sexes es banyessinjunts i despullats i pensaven que havien de protegir la seva filla de tot allò.Caldria tractament psicològic i reeducació. No convenia que influïssin nega-tivament en la seva filla que semblava que s'adaptava molt bé.

En Vadís era prou madur per adaptar-se a la nova situació. A les provesque li van fer no l'hi van trobar indicis de tendències antisocials, ni autorità-ries com es podia pensar tractant-se d'un exsuperior. A més, no era l'únic: la

68 69

MEMÒRIA PROHIBIDA

Dragla, una superior que havia caigut en desgràcia i havia desaparegut deSupra feia uns cinc anys, havia anat a parar a la República i l'ajudaria aintegrar-se.

La Mirtela pensava que la Namàlia, de moment, s'estava adaptant moltmillor del previst. Li va oferir tot el suport del Consell per trobar el seu fill.Ara amb més tranquil·litat enviarien espies a Supra i el trobarien. De fethavien d'enviar-hi espies per molts altres motius.

En acabar el recorregut els va fer algunes explicacions sobre el sistemasocial de la República: la institució matrimonial era simbòlica, les parelleses podien fer i desfer a voluntat, i la protecció social de les persones nodepenia en absolut de la seva situació familiar. Curiosament les parellesestables eren majoria. Avantatges de poder provar, deia la Mirtela.

—I com us ho feu sent tant pocs per evitar problemes de consanguinitat?—preguntà en Vadís. A Supra hi havia lleis molt estrictes per evitar lesunions de persones que fossin parents en menys del cinquè grau.

—Recollim orfes de Bam i de la Federació que hi ha al sectors del 13 al 16.Una quarta part de nosaltres no som fills de republicans. Aquí és normal quemoltes dones tinguin un fill biològic i un d'adoptat —contestà la Mirtela.

—I no tenen problemes els adoptats? —preguntà la Marla que, en no tenirpares, a Supra era de segona categoria.

—T'asseguro que no. Jo mateixa o fins i tot la mateixa directora Utàliaprocedim de Bam. Els meus pares em tracten igual que al meu germà granque va ser parit per la meva mare. Discriminar va en contra dels principis dela República.

• • •Aquell vespre a en Ziol li feien mal les cames i els braços de tant caminar

amb crosses però estava de molt bon humor. Xiulava.La Marla gaudia de la nova situació. La seguretat i la tranquil·litat que es

respirava a la República la posava exultant, notava en Ziol, vivia amb ell i liagradava. Va idear un pla: el vespre va entrar a l'habitació abans que ell i esva amagar al lavabo, sense obrir el llum, deixant una escletxa a la porta perpoder-lo veure quan entrés. Es va despullar. Quan en Ziol per fi va entrar itambé es va despullar per posar-se el pijama, va sortir i li saltà al damunt.

Sorpresa! Afortunadament en Ziol era dels que no s'espantaven. El vaestirar al llit evitant pegar-li cops al peu dolent. Esperava que no passés elmateix que les altres vegades i que aguantés una mica més. De moment noli passava. La Marla es va començar a moure lentament refregant el seu cos

amb el d'ell. Aleshores li va passar. Ja n'aprendria. Ara se la volia treure deldamunt però ella continuava refregant-se.

—Espera't i deixa'm fer —li va dir mentre l'acariciava.En Ziol es relaxà. I ella va continuar al seu damunt refregant-se fins que a

ella també li va passar… allò.I per primer cop es van adormir despullats com estaven. I la Marla que es

va despertar un quart abans de l'hora, el va estar contemplant en silenci total'estona.

Aquell mateix vespre, després de sopar, la Xandra s'havia quedat xerrantamb la Cídia que tot i ser un any més jove que ella, o potser per aquestmotiu, era la republicana amb qui havia agafat més confiança.

—Per cert, Xandra, com van les ulleres?—És meravellós, és que mai no m'havia adonat que els altres veien coses

que jo no veia. Em trobo molt més alta. Ara tot m'ha canviat, estic moltcontenta i feliç. A més, ja tinc els pares aquí… Els pobres, no entenen res iels costarà d'adaptar-se.

—Vine amb mi que et vull ensenyar una cosa que ara que hi veus bé segurque t'agradarà molt.

Van anar a l'extrem de la zona d'apartaments i van entrar a una habitació.Tenia el llum apagat. La Cídia va tocar el petit cercle verd que l'encenia.

La Xandra va fer un bot, què era aquella gent? No, ràpidament ho va veu-re, era meravellós, una habitació amb miralls a les parets. Es veien infinitatd'imatges de totes dues reflectides. Era increïble. Ella sols coneixia els mi-ralls per les pel·lícules. A Supra, si hom es volia veure la cara havia de seramb aigua, en un recipient amb un fons fosc i el llum al damunt. I eren tangrans aquells miralls!

—Què és això? —no li sortien les paraules.—Van sobrar d'un experiment. Són d'un metall molt polit, amb una protec-

ció de no sé quina resina. Les noies, i algun noi també, hi venim sovint.La Xandra es mirava, voltava, botava al llit que hi havia al mig de l'habita-

ció, feia postures diverses.—Pot venir algú ara?—Ja no —contestà la Cídia tancant la porta del passadís amb el baldó.La Xandra es va començar a despullar, la Cídia ja ho sabia, totes ho feien,

per això hi havia baldó. Va continuar mirant-se embadalida. Finalment es vatreure tota la roba. Encara tenia l'esquena i especialment les natges bastantmarcades.

70 71

MEMÒRIA PROHIBIDA

—I tu que ets tan bonica, en tenies de parella allà a Supra?—Gràcies. No, era impossible.—Que ets verge encara?—Sí, fins als divuit no podies ni mirar els nois, i als divuit t'havies de

decidir de pressa. La Marla i en Ziol eren amics d'amagat. Aquí veig que totés molt diferent. M'has d'explicar com van les relacions entre vosaltres.T'ho puc preguntar això?

—Sí, és clar. Som pocs i tots molt amics.—Però feu parelles, per exemple?—Hi ha qui sí, hi ha qui no. D'entre els vint-i-tres del meu grup d'escola

crec que hi ha quatre parelles, res seriós però sovint dormen junts. I tres oquatre més estan amb gent més gran. Jo no en tinc ni n'he tingut mai, perexemple.

—Ets verge tu també?—No, ja fa dos anys que no. Ho faig quan en tinc ganes i trobo un altre

persona que també en tingui però sense lligar-nos. A mi m'agrada fer-hoamb gent de la meva edat, però això és una qüestió de gustos, hi ha prougent per escollir.

—Ho podria fer jo amb algun noi dels vostres?—Naturalment, és molt més fàcil del que creus. Però jo crec que primer ho

hauries de provar amb en Tarm, només té vint-i-cinc anys encara que no hosembli. I és dels que està ben disposat.

—Perquè em dius en Tarm precisament?—Que no has vist com et mira?—Ho has fet amb ell?—No, jo no, ja t'he dit que a mi m'agraden més joves, màxim de dinou o

vint, però algunes de les de l'escola sí, i diuen que està molt bé.—Tu ho fas sovint?—Un o dos cops per setmana, hi ha qui ho fa molt més.—I ho has fet amb molts?—Amb alguns, uns vint potser, festes a part. Quinze nois i cinc noies apro-

ximadament. Amb bastants.—Amb noies també?—Sí, aquí és normal.—Em sembla que encara he d'aprendre moltes coses d'aquí.—Te n'ensenyaré unes quantes —digué la Cídia que en aquell precís ins-

tant s'havia acabat de despullar.

8 Espies

En Tarm estava amoïnat, els informes dels espies enviats a Supra afirma-ven que la Guàrdia Social havia entrat a la zona inaccessible de la coberta37 i havia recuperat els cossos dels tres guàrdies morts. Ja sabien que enVadís se'ls havia escapat. El comandant va ser cessat i el substitut haviamanat un escorcoll minuciós de tot Supra. Es va dividir tot el país en tres-centes zones i malgrat els problemes econòmics que comportaria, cap nor-mal o especialista no podia sortir de la seva zona si no era per a feinesespecialment autoritzades.

Un dels espies, que vestit de guàrdia podia circular per tot arreu, va notarun fet curiós. Malgrat la paralització total de Supra els guàrdies conduïennombrosos grups de nois, d'uns dotze anys d'edat aproximadament, a lescobertes dels superiors.

—A les cobertes més altes sols hi podíem entrar els superiors i natural-ment no hi ha cap escola de nens —afirmà en Vadís.

—Els nois d'aquesta edat ja estan separats en escoles normals i d'especia-listes. Els normals, que són la gran majoria, són alliçonats per treballar sen-se protestar ni fer preguntes —continuà la Xandra.

—Però què penseu que els hi volen fer fer? —preguntà en Tarm.—Ha de ser una feina fàcil i que es pugui fer a les cobertes dels superiors

—en Vadís no entenia res.—Si tingués bé el peu em ficaria pel tubs d'aire de les cobertes 69 o 70 i

provaria d'esbrinar-ho —digué en Ziol que encara que portés el turmellembenat no parava amunt i avall per tota la República.

—Hi vaig enviar ahir la Troimà. Va tornar esgotada i no va esbrinar res.Perdem massa temps entre anar i tornar, i resta poca estona aprofitable aSupra. Per travessar la selva ja perdem tres o quatre hores si no hi hemenviat algú a obrir camí, que no sempre ho podem fer.

—Si poguéssim entrar al tub d'aire per aquí encara ens estalviaríem temps.Hi ha continuïtat fins a Supra? —intervingué novament en Ziol.

—Podem entrar-hi, però vuit-cents metres suplementaris pel tub són enca-ra més cansats que passar tota la selva.

—Tinc una idea —la Marla que fins aquell moment escoltava atentamentfinalment va intervenir— podem fer una mena de taula amb rodes, com aquesta

72 73

MEMÒRIA PROHIBIDA

joguina que tenen alguns nens, per poder passar el tub sense arrossegar-se.Quan algú té una idea sempre resulta que era molt fàcil i que qualsevol ho

hagués pogut pensar… abans.A cap lloc del Món hi havia passadissos rectes gaire llargs, sempre feien

com a màxim vuitanta metres abans de tombar en angle recte. I a més, lesdistàncies eren sempre tan curtes que no havien tingut mai la necessitat dedissenyar un vehicle. El més similar que hi havia eren els llits amb rodes oels carretons per dur mercaderies.

Al departament d'enginyeria mecànica van fer molt més que un llit ambrodes. La plataforma quedava a tan sols un centímetre de terra per aprofitarl'espai al màxim. Unes rodes laterals es recolzarien a les parets del tub peradreçar automàticament el vehicle. I el millor de tot, van idear un sistema depropulsió amb els peus, mitjançant uns pedals. Van pensar en els frens i enun sistema per invertir el sentit de la marxa.

A més, plegant les rodes laterals era prou petit per passar els passos estretsentre sectors. El vehicle va estar construït i provat en dos dies. Podia anar amés de dos metres per segon sense cansar al conductor. Es podria anar aSupra en vint minuts.

La Troimà, que era ja l'exploradora oficial de tubs, va fer el primer viatgepel tub central de la coberta 70. No va ser productiu, la major part delsforats donaven a cambres que eren magatzems. A la sala d'esbarjo dels su-periors n'hi havia alguns, però no va poder escoltar cap conversa significa-tiva. Dels nens, ni rastre. De tornada, en tres minuts era al primer estreta-ment. Desmuntar les rodes, passar el carretó i passar ella, era més lent quetota la resta del viatge.

Va arribar a un tub en pendent i va poder baixar el carretó a nivell de lacoberta 68. Passat el punt estret, el que va veure li va agradar més, era unazona de treball. Per un dels forats va veure un despatx on dos superiorselaboraven una llista de paraules, l'un dictava i l'altre escrivia en una tauletade cera, va entrar un noi i se la va endur. Allà hi havia un noi i el que haviavist podia ser significatiu, aquelles paraules podien tenir algun sentit peralgú a la República. Va memoritzar part de la llista que estava escoltant.

En tornar, va escoltar en una altra sala uns superiors que comentaven queno es refiaven del pla d'en Cràdec. Un d'ells va dir que ja n'estava cansat ique baixaria a Xara, que amb la gent tancada a casa, a Xara podrien estarmés per ell. Algun altre va dir que també hi aniria i un tercer que s'estimavamés anar a Respor que allí s'hi podia reunir amb gent més interessant.

A l'informe que en tornar va fer a en Tarm, no s'especificava el que erenXara i Respor. Els nois que eren amb ell tampoc ho sabien però en Vadís elsho va aclarir, Xara era un prostíbul, l'únic al que anaven molts dels superi-ors. Respor era un menjador vetat als normals on habitualment es feia tertú-lia. Va prendre nota de les localitzacions: Xara, coberta 64 posició central;Respor, coberta 66 lateral nord. Va entrar a TNIREBAL i ho va buscar, Xarahavien de ser aquelles cambres, un dels tubs del nivell 64 hi passava pelmig. Seria un dels objectius prioritaris. Respor quedava lluny de qualsevoldels tubs, no es podria espiar amb aquell mètode.

—En Cràdec sospita que la desaparició d'en Vadís té a veure amb els codisdels terminals, sap que jo hi tinc a veure i que sóc afeccionat als terminals.Ara fa servir els nens per mirar d'esbrinar què és el que jo sabia —fou laresposta d'en Ziol quan en Tarm li va comentar les dades que havia portat laTroimà.

—I els deu haver amenaçat o potser promès algun premi perquè treballinde pressa —opinà la Marla.

—En Cràdec ara ja deu estar segur que som a l'exterior, cosa que vol dirque s'hi pot anar. I ell sempre ha cregut que Supra s'ha d'expansionar a nousterritoris. Ara deu creure que nosaltres, o la nostra fugida són la clau d'accésals nous territoris —continuà en Vadís—, pot ser important anar a espiar aXara, en Cràdec és dels que hi va, i potser que hi xerri més del compte. Elproblema serà coincidir-hi, no crec pas que hi vagi cada dia. Tarm, si elssuperiors descobreixen TNIREBAL, quines possibilitats tindrem de defen-sar l'accés als tubs i a la selva?

—L'accés a la selva es podria defensar però consumiria molts dels nostresrecursos, la nostra població és de mil set-cents i escaig contra més de setan-ta mil, i això pesa. Des de la sala on van a parar els tubs, la que tenimbloquejada amb gel al sector 44, hi ha massa passos a la selva. Si fonen otrenquen el gel haurem de bloquejar dotzenes de tubs i és possible que ellsn'acabin forçant algun abans que ens n'adonem. Serà molt difícil defensarcadascuna de les sortides dels tubs a la selva. D'acord en l'afer Xara —con-clogué en Tarm— hi posaré un espia, dins d'un parell de dies, i quan tinguimés carretons podrem fer-hi una vigilància quasi contínua.

• • •El Consell va estar d'acord en les mesures d'en Tarm, es va decidir que es

revisaria sis vegades al dia si algú accedia a TNIREBAL. Els conservadorsdefensaven l'opció d'enviar homes armats a defensar les sortides dels tubs.

74 75

MEMÒRIA PROHIBIDA

Impossible, calia massa gent. Van demanar aleshores de contractar merce-naris a Bam però la moció no va prosperar.

En aquells moments al Consell gairebé tothom parlava alhora:—Si ens hem de defensar és preferible fer-ho a la coberta 64 de la selva.

Sols hauríem de bloquejar un accés, ja sabeu que és un pas obligat per anarmés enllà, si no comptem els tubs.

—Sí, però perdríem l'accés al noranta-cinc per cent de la selva.—O a l'entrada del sector 10 i només en perdríem el vint-i-cinc per cent.—El pas entre els sectors 10 i 45 ens queda massa lluny per defensar-lo

amb garanties.—Cal veure que podem fer per bloquejar el pas, si és millor una porta ben

forta o una que sembli una porta antiga tancada.—Amb aquestes propostes no podríem fer entrar agents a Supra i perdrí-

em els tubs de les cobertes inferiors a la 64…—És millor això a tenir el noranta per cent de la població fent la guerra.—Cal un atac preventiu a Supra, entrar per sorpresa als pisos alts i matar

tots els superiors.—Això és impossible, fins i tot amb mercenaris.—Prou! —digué la directora— Així no ens entendrem. Proposo nomenar

en Tarm responsable de crisi amb poders executius per un període d'un més.Cada tres dies haurà de retre comptes al Consell que el podrà cessar si hoconsidera oportú. Votem.

La proposta va guanyar per un sol vot.• • •

En deu dies no va haver-hi cap novetat important, l'ambient a la Repúblicaes va relaxar molt, no així la vigilància a Supra.

Els espies enviats a l'interior de Supra van informar de la fi de l'escorcoll ide la tornada a la normalitat relativa.

Les dels tubs també van fer una bona feina. La Troimà dirigia un eficient equipde dones: la Nouma que havia superat la claustrofòbia, la Vistina i la Namàliaque també era molt prima i útil pels seus coneixements directes de Supra.

En Tarm va fer una llista amb diverses conclusions:• En Cràdec havia augmentat el seu poder les darreres setmanes.• Quasi tots els superiors ja estaven segurs que en Vadís, la Namàlia i els

nois eren a l'exterior.• Creien també que en Joèdic era amb ells ja que no el cercaven.• Sabien que existia un accés relativament practicable a l'exterior, encara

que sospitaven de la zona del Forat Gran.• L'operació dels terminals amb els nois havia fracassat, però n'havien ini-

ciat una altra amb personal més qualificat.• Des dels tubs no hi havia accés a la sala de govern dels suprems.Tot i que la Troimà era ben coneguda a la República per les seves habilitats

eròtiques, va aprendre més en els dies que va espiar el prostíbul de Xara queen els vuit anys que feia que havia deixat de ser verge. Des del tub podiaveure dues cambres i curiosament una d'elles quasi sempre estava d'ocupa-da per un superior. Era deliberat, les noies rebien un senyal discret en arri-bar el següent superior i aleshores acabaven una feina que fins a aquellmoment havien allargat al màxim. El canvi de la roba del llit, de noia i desuperior era molt ràpid aleshores.

Com a mínim una centena, dels prop de quatre-cents superiors i suprems desexe masculí que hi havia, van passar per Xara en les dues setmanes de vigilàn-cia, alguns d'ells més d'una vegada. I quasi sempre anaven a la mateixa cambra.

En les dues ocasions que van veure la Guàrdia Social escorcollar el bor-dell, la primera de les dues cambres que veien era escorcollada a fons, mal-grat el client, però en veure que a l'altra hi havia un superior sempre hodeixaven córrer i no el molestaven.

No semblava que en aquella habitació hi hagués espai per amagar-hi res,però repassant el plànol de la zona, la Troimà es va adonar que hi havia unacambra a la quual sols s'hi podia accedir des de darrera la capçalera del llit.Haurien de fer també vigilància a les hores de nit.

Li va tocar el primer torn a la Namàlia. De moment semblava que al vesprecontinuaven fent el mateix que de dia. La cambra sempre ocupada. A les21:00 va començar a veure novetats:

Per primer cop un superior va entrar amb dues noies i tots plegats es vanposar a sopar, un sopar regat amb abundants begudes alcohòliques.

El superior semblava content amb les dues noies que es van despullar totjust començar l'àpat i l'afalagaven constantment. Sobtadament l'alcohol liva fer uns efectes una mica més contundents dels esperats: va caure rodó.

Les dues noies, quan el van veure ben adormit el van despullar i el vandeixar al llit. La túnica blava quedava ben visible davant la porta d'entrada.

Aleshores van apartar el llit suaument i va aparèixer una obertura.La més jove de les noies hi entrà amb el menjar que restava a la taula.

L'altra, una noia d'uns 30 anys anomenada Matgà que ja havia vist treba-llant moltes vegades, vigilava.

76 77

MEMÒRIA PROHIBIDA

En un determinat moment sonà un petit cop. Un visitant va entrar i es vaficar pel forat que el llit havia estat amagant. Uns minuts més tard, dos més.El superior sense adonar-se de res. La noia que era dins va sortir amb robabruta i les restes del menjar que tornà a posar a la taula. Van tornar a ocultarel forat amb el llit i les noies s'hi van ficar, a costat i costat del superior quecontinuava dormint.

Va arribar la ronda de la Guàrdia. Van mirar a la cambra i en veure elsuperior retrocediren.

Passada una estona es va repetir el moviment del llit i en van sortir quatrepersones que es van acomiadar de les noies.

El llit tornà a la seva posició inicial. El superior seguia dormint. Fins pas-sades dues hores no es va començar a moure.

Aleshores una de les noies se'l va treballar una estoneta, amb la mà. El vadeixar ben buit. I ell sense adonar-se'n gaire. Més tard segur que pensariaque havia estat d'un altra manera.

Just al moment que la Namàlia feia la darrera ullada abans de tornar, la vaveure: sobre un prestatge hi havia una flauta, era la del seu fill, no la podiaconfondre.

• • •En Vadís no en sabia pas res que l'oposició de Supra es reunís al bordell, de

fet era evident que els superiors no sospitaven res. Va recordar però la histò-ria, quinze anys enrera, d'una noia molt jove, es deia Matgà, condemnadaper seduir a un superior. L'havien fuetejada públicament vàries vegades ifinalment havia acabat anant a parar a Xara. Sabia que la condemna erainjusta. Això explicava moltes coses.

La Namàlia estava feta un sac de nervis i disposada a anar a Supra perrecuperar al seu fill. En Tarm li va haver de treure del cap. Ja elaboraria unaestratègia que no posés en perill ningú.

La Nouma, que va substituir la Namàlia en la vigilància de Xara va tornarper fi amb dades significatives. Un superior, un tal Fliomir, havia dit a lanoia que ara, ell era molt important, que estava a punt de fer un nou desco-briment als terminals que portaria a tot Supra uns temps nous, que interro-gant un estudiant que coneixia als traïdors, havia vist la pista definitiva.

—Creieu que algun dels vostres excompanys pot tenir alguna pista?—preguntà en Tarm.

—L'únic que podia sospitar alguna cosa era el malparit d'en Gramoni —digué la Marla—, de fet sabia que jo podia despenjar els terminals.

—I a mi m'havia vist fent llistes de codis, seia al meu costat. Potser es vaadonar de què anaven. Ell també és dels qui els agraden els terminals i teniainformació de com penjar-los.

—Si estan a la bona pista no trigaran a accedir a TNIREBAL —opinà enVadís que també era present a la reunió dels assessors de crisi d'en Tarm—. Per cert, sabeu si hi ha algun altre codi que porti a més aplicacions ocultes.

—Sí, en coneixem uns vint, molts sense cap importància i algun de curiós,com el que dóna accés a multitud de pel·lícules de contingut eròtic, semblacom si fos una cosa il·legal quan es va fer.

—I quin codi és? —preguntà en Vadís mentre tothom es posava a riure.—PORNOPORNO, si tant us interessa.Curiosament a qui va interessar va ser a la Marla. Va pensar que si en Ziol

veia les imatges, potser no s'emocionaria tant quan ella se li posés tendre.Dit i fet, al vespre, en arribar a l'habitació amb en Ziol, l'hi va posar.

Era francament casolà. Escenes de noies vestint-se i desvestint-se; pare-lles al llit, moltes vegades tapades pels llençols, noies nues llegint estiradesa terra o sortint del bany i coses per l'estil. Les habitacions quasi sempredesendreçades i el punt de vista sempre fix.

—Jo diria que tot això es va fer sense que els que hi surten se n'adonessin,opinà la Marla—. No és com a les pel·lícules, on els que hi surten són actors.

Una de les aplicacions dels terminals era justament cinema. Hi havia dese-nes de milers d'enregistraments disponibles. Molts d'ells passaven a llocsque no semblaven pas el Món, en unes cambres molt diferents de midaforma i decoració, sovint amb parets corbes i angles no rectes. Hi sortienalguns objectes desconeguts, com les anomenades pistoles, un arma antigaque afortunadament s'havia prohibit, o perdut, a tot el Món.

Altres pel·lícules passaven clarament al Món d'abans del caos, quan erafarcit d'objectes meravellosos. Altres eren de dibuixos i estaven plenes d'ani-mals fantàstics, molt més grans que qualsevol dels que vivien actualment ique moltes vegades es comportaven com persones. En cap enregistramentno hi sortia mai un nu. I tots semblaven actuacions, com teatre enregistrat,s'hi veia clarament que els actors actuaven.

—És com si algú estigués enregistrant des d'un punt fix esperant a veure sialgú es despullava —deia en Ziol.

—Però amb un sistema de fer pel·lícules amagat. Recorda que els anticsfeien pel·lícules amb aquelles caixes que surten a vegades a les pròpies pel·lí-cules. Eren una mica massa grans per poder-les dissimular, no se pas com

78 79

MEMÒRIA PROHIBIDA

s'ho va fer l'autor dels enregistraments.I a més hi ha aquests números aquí, a l'angle. Els primers són la data i

l'hora, tots són d'un període de cinc mesos del 2623 però els altres númerosno ho sé… ho vull esbrinar.

Una mica més i la Marla es posa a riure. Un noi, i dels que són sensibles alsnus, amb milers d'imatges eròtiques que no ha vist mai i el que més li inte-ressa són uns numerets.

El va deixar treballar. I va treballar fins les 05:30 quan la Marla es vadespertar. Estava excitadíssim. Per les noies nues? O pels codis?

La Marla el va fer ficar al llit fins ben tard, sense ni voler escoltar-lo. Sortque l'escola a la República no té horaris.

Quan en Ziol es va despertar eren les 11:10, estava sol a l'habitació i no hihavia cap alarma posada al rellotge. Va decidir anar a cercar en Tarm imme-diatament, sense ni canviar-se el pijama. El va atrapar a un corredor quansortia del Consell.

—He fet uns descobriments molt importants, importantíssims.—Els teus descobriments ja han posat en perill la República una vegada,

sense que ni te n'adonessis. Esperem que aquesta vegada no tinguem pro-blemes —digué en Tarm.

—Saps els aparells que surten a algunes pel·lícules i que serveixen per ferpel·lícules. En teniu algun actualment?

—Càmeres en deien. No, es van perdre a l'època del primer caos.—Jo sé on n'hi ha, i n'hi ha moltes.—On?—Als terminals, sobre les pantalles dels terminals, saps el cercle negre

que hi ha just al mig, entre el rellotge i el punt verd d'engegada. És unaparell per fer pel·lícules.

—Com ho saps?—Saps que les pantalles sempre estan a la mateixa alçada de terra, doncs

les pel·lícules que surten a PORNOPORNO també són fetes totes des de lamateixa alçada, just la del cercle negre.

—Això no prova res.—He vist tres casos que es veia el terminal encès reflectit als ulls d'una noia,

es notava perfectament el punt de vista, i era sempre el mateix: just al damuntde la pantalla. Segur que sobre cada terminal hi ha la cosa, vull dir la càmera.I a més, la perspectiva de les vistes sempre correspon a una de les possiblesposicions dels terminals a les cambres, ja saps que hi ha poques menes de

cambres diferents en mida o en situació de les portes respecte al terminal.—Molt observador. Hi ha exactament disset menes diferents d'habitacions

entre petites i mitjanes. Però escolta, encara que les pel·lícules dePORNOPORNO s'haguessin fet des dels terminals, crec que algú ja ho ha-via suggerit, de què ens pot servir?

—He dit descobriments. Saps que a TNIREBAL hi ha un apartat anome-nat “codi font”?

—Si m'has de parlar de codis de terminal crec que serà millor que anem aveure en Tomen, el més expert en terminals de la República, que amb elscodis jo m'hi perdo. Té l'habitació aquí mateix —hi van trucar.

—Escolta el que diu aquest noi, parla de codis font —li va dir en Tarmquan en Tomen li obrí la porta.

—He trobat el codi font de PORNOPORNO —en Tomen va posar uns ullscom taronges— a TNIREBAL per trobar el codi font cal posar la fletxeta almenú de codis i prémer entrada. A PORNOPORNO igual.

—Com ho vols fer? No hi tens pas fletxeta ni menús per apuntar.—Els has d'imaginar: amb els controls de posició tires molt a dalt i a la

dreta, si hi veiessis la fletxeta la tindries a l'angle, oi?—Sí.—Aleshores et desplaces a la posició aproximada on hi hauria d'haver el

menú, a cegues, i prems entrada. Si l'encertes ja hi ets, i si no tornes a co-mençar.

—Meravellós. I què hi ha al codi font? —preguntà en Tomen.—Línies i línies de paraules estranyes i de xifres, però també comentaris

marcats amb estrelletes. Hi ha un comentari molt interessant: “** SECCIÓACTIVAR CÀMERA QUALSEVOL (si s'adonen que ho puc fer es moren,he he) **”

—Cal veure si aquests codis que has vist encara funcionen. Posaré elsexperts que tenim a treballar-hi, pots venir immediatament al nostre tallerde terminals? —digué en Tomen.

En Ziol hi va anar, i amb cinc persones més que ja hi havia, els anomenatsterminalistes, van estar treballant fins ben entrada la nit. Van apuntar enpapers fragments dels codis de PORNOPORNO i de TNIREBAL i van dis-cutir el sentit de les diverses ordres. Mentre sopaven, encara davant els ter-minals en Tomen va resumir:

—L'autor de PORNOPORNO no era un gran programador, crec que totsestarem d'acord que moltes parts del codi es podrien rescriure de millor

80 81

MEMÒRIA PROHIBIDA

manera, més aviat sembla que li van dir o va comprar o de qualsevol altramanera va aconseguir un codi secret que permet activar les càmeres delsterminals a distància i aleshores es va apanyar com va poder per muntarclandestinament aquesta aplicació. Comparativament, ara que nosaltres hemprovat de fer una aplicació, dins un codi de la mateixa longitud que el queestem examinant, ens ha sortit en primera instància una llista amb més dedues-centes errades, no hi tenim experiència, però en menys d'una hora leshem reduïdes a vint-i-dues. Crec que aviat podrem generar aplicacions.

—Sí, però no les podem desar —intervingué en Ziol.—Sembla que quan el terminal no deixa desar un codi nou, no és per erra-

da nostra, sinó pel bloqueig que hi ha des de l'època de CENSOR. Això voldir que el codi sols el tenim mentre no apaguem el terminal. No és unadificultat major ja que podem deixar un terminal encès indefinidament.

—M'agradaria que ara anéssiu a dormir, suposo que ara estem tots unamica cansats, demà a les 09:00 continuarem i hi ha molta feina a fer. Moltesgràcies companys.

Anant a l'habitació en Ziol estava amoïnat, no havia pensat en la Marla entot el dia, no havia dinat ni sopat amb ella ni li havia fet arribar cap notícia,segur que trauria foc pels queixals, es sentia molt culpable. Ella semprependent d'ell i ell sempre tan distret. Li hauria de demanar perdó.

La Marla realment sí que tenia notícies d'ell. Diverses vegades havia anatfins la porta del taller dels terminalistes i l'havia vist tan embadalit que es vaestimar més no dir-li res. El coneixia i no li venia de nou. Ja pensaria enalguna cosa especial pel vespre. I pensant el va desitjar. I va idear un altre pla.

Tot just entrar li va dir—Ziol, el dia que estiguis preparat farem l'acte sexual complert.Una mica més en Ziol que ja caminava molt bé sense crosses, malgrat

l'embenat del turmell, cau per terra. En la seva mentalitat ho veia tot moltllunyà i desconegut.

—I quan creus que estaré preparat? —va dir amb un fil de veu.—Quan passis la prova: quan em resisteixis la mà el temps que jo tinc pensat.—I quant de temps has pensat que he de resistir? —la veu li tremolava i tot

el seu cos suava.—Ho sabràs l'endemà d'haver superat la prova.Era una manera d'allargar-ho, a ella li agradava, així cada vegada ho desit-

jaria més.—Prova'm —digué amb una veu com si fes una heroïcitat.

9 Perill

El segon dia de recerques sobre les càmeres dels terminals anava bé. EnZiol s'havia llevat de molt bon humor i el seu cervell, li semblava, anavamés de pressa del normal.

A mig matí, en Tomen va deixar el problema per passar a coses més rutinà-ries. Va fer un crit.

—A Supra han accedit a TNIREBAL —i va sortir corrent a avisar.En Ziol li va anar al darrera, encara no podia córrer. Mentre passava els

corredors la notícia s'escampava.Va arribar al despatx d'en Tarm al mateix temps que la Namàlia.—Hi ha la Troimà al tub del nivell 79. Faré que la Nouma faci de llançado-

ra per portar ràpidament notícies si veuen alguna cosa. Ara deu estar des-cansant. Que algú l'avisi.

—I el meu fill? Si aquells fills de puta bloquegen la sala del gel on van aparar els tubs el perdré per sempre —la Namàlia xisclava.

—El podràs anar a buscar si vols. Tinc un pla. El que vull que facis ésperillós, en altres circumstàncies no gosaria demanar-t'ho —digué en Tarm—serà decisió teva i s'hauria de fer immediatament.

—Què vols que faci?En Tarm va exposar a la Namàlia el pla que es basava en que els superiors

segur que trigaran hores a fer-se una idea del mapa que hi ha a TNIREBAL,i fins aleshores, no bloquejarien la sala dels gels.

Tota la República es va mobilitzar i van equipar ràpidament la Namàliaque va sortir immediatament cap els tubs.

El primer tram era horitzontal pel sector 46. Primer estretament. Entradaal sector 45. Hi havia un altre carretó passat l'estretament. Més camí horit-zontal. Pas estret al sector 44, cal deixar el vehicle. Arrossegar-se una micai baixar pel tobogan fins el nivell de l'entrada a Supra. Treure un bloc de gelmòbil i ja hi era.

Quin fred més espantós, per passar els punts estrets s'havia quasi despullati empastifat amb greix. Ara havia de córrer a posar-se la disfressa de neteja-dora que duia a la bossa. Va botar i es va fer fregues per no glaçar-se. Haviade sortir ràpidament d'aquella nevera. Encara tremolant va arribar al sector43. Pujant una escala fins la coberta 64 va aconseguir entrar en calor. Va

82 83

MEMÒRIA PROHIBIDA

anar directament a Xara, ja sabia on era.Va demanar per la Matgà.—Ara no pot, és urgent?—Sí—Acabarà en deu minuts, passa aquí dins.I la van dur a un bany amb una gran banyera feta d'un matèria vegetal amb

aparença de cuir, tot un luxe. Era a mig omplir, de tant en tant venia unadona gran amb un recipient d'aigua calenta i n'hi afegia. A ella ni se la mira-va. Finalment va entrar la Matgà.

—Sóc la Matgà, no ens coneixem nosaltres? Tens un no sé què famili-ar… —digué tot traient-se la bata— què vols?

—Sóc la mare d'en Joèdic.La Matgà que acabava de seure a la banyera va posar la mateixa cara que

si l'aigua s'hagués congelat sobtadament.On eres? Com vas poder escapar-te de la Guàrdia? Com saps on és el nen?La darrera pregunta va ser una resposta que va fer saltar el cor de la Namà-

lia, ara ja ho sabia, abans sols ho sospitava.—És una llarga història… i ara no hi ha temps. Teniu ocupada la cambra

que hi ha entrant a l'esquerra, al fons?—Sí, ara no s'hi pot pas entrar.—I la segona, a la seva esquerra?—No, és precisament on jo era fins fa una estona, l'estan endreçant, d'aquí

a vint minuts he de tornar-hi, que vindrà un altre client.—Podem passar-hi un moment?La Matgà es va embolicar amb una gran tovallola i hi van anar. Acabaven

de fer el llit. Quan van quedar soles la Namàlia es va girar cap al forat quecomunicava amb el tub d'aire i va dir:

—Ei, que ets aquí? —la Matgà va mirar-la con si estigués boja—. Matgà,ajuda'm, m'he d'enfilar fins aquest forat.

La Matgà li va acostar un tamboret molt alt i la va ajudar a enfilar-se senseentendre res. La Namàlia va xiular pel forat. Al cap d'uns segons una veudeia:

—Hola, sóc aquí! —la Matgà una mica més i es desmaia— sóc una exte-rior i puc arribar fins aquí, sóc a un tub d'aire. Us podem ajudar, sabem elque esteu fent. Coneixem la porta amagada darrera el llit a l'altra cambra.Podem parlar-nos per aquests forats…

La Matgà va copsar ràpidament la situació. Segur que no és un parany dels

superiors, no són gens subtils.—I tu et vols endur ara en Joèdic? Haurem d'esperar que la meva compa-

nya acabi. Ara és amb un superior i la porta és bloquejada.—Ja m'ho imaginava. Fes-li el senyal d'acabar.La companya deuria ser molt bona professional perquè va acabar la feina

en un parell de minuts. La Matgà va entrar a buscar en Joèdic i a avisar-loque no fes res que pogués comprometre la seva mare.

En Joèdic va sortir vestit de nena. Millor, va pensar la Namàlia. La Matgài l'altra noia el van abraçar i petonejar. Li van tornar la flauta.

—La duia a la butxaca quan ens el van portar. Li vam haver de prendre, ésque si la tocava ens podia descobrir…

En Joèdic es va llençar als braços de sa mare, la va estrènyer i no li sortienles paraules. Es van besar però no tenien temps, la Namàlia li va agafar lamà i van sortir ràpidament cap el sector glaçat.

El grup d'en Tarm arribava en aquells moments a l'entrada dels tubs pelcantó de la selva. Calia estar a l'aguait per si els guàrdies accedien a la saladels gels. Si arribaven abans que la Namàlia, li tallarien la retirada.

La Namàlia i en Joèdic van entrar al sector glaçat sense cridar l'atenció.Just passats els magatzems l'horror. Hi ha una patrulla de la Guàrdia. Elshan vist. La Namàlia apaga el seu llum. Massa tard. Uns quants s'avancencorrent, estan perduts.

—Mira qui tenim aquí —diu el que duu el llum tot arraconant mare i fillcontra la paret— no sabeu que és prohibit anar per aquí. Des d'ara és prohi-bit.

Una mà immensa agafa la Namàlia pel coll. Sobtadament el peu d'en Joè-dic s'aixeca fins més amunt del seu cap. La llanterna vola i s'estavella contrala paret. S'ha apagat.

El guàrdia afluixa en voler seguir la llanterna i en Joèdic estira la sevamare per la mà. Són a les fosques. Els guàrdies ensopeguen els uns amb elsaltres. De més lluny en venen més amb més llanternes. Mare i fill corren enziga-zaga per corredors i passadissos. Els guàrdies es senten lluny.

—Ara sí que estem perduts, no se on sóc i he perdut la llanterna, no sabrétrobar la sala dels gels.

—Jo sí, ja hi havia estat i sé perfectament on som ara. Si em segueixes t'hiportaré.

Van arribar a la cambra on van a parar els tubs vint segons abans que unnombrós grup de la Guàrdia Social amb dos oficials al front. Al forat de

84 85

MEMÒRIA PROHIBIDA

sortida hi havia llum, era en Tarm que els va estirar ràpidament. Quan vanser a dins va tornar a posar el bloc de gel mòbil i el va ruixar amb aiguaperquè es soldés. Per l'altra banda ja picaven.

Era important donar l'alerta a la República el més ràpid possible. A contra-cor la Namàlia es va separar del seu fill i va pujar pel tub inclinat en direccióon havia deixat el carretó. Va enretirar la corda que hi havia instal·lada perpujar amb més facilitat i a nivell de la coberta 63 va bloquejar el tub amb untap metàl·lic que havien construït especialment per a aquesta finalitat. Desdel costat de Supra semblava una de les comportes impossibles d'obrir queobstrueixen sovint els tubs. Era difícil que provessin de forçar-la. Va pujaral carretó i va anar ràpidament a la República.

En Tarm i el seu grup deixaven pistes falses. El sector 42 de la selva era uncul de sac i per passar a la República l'únic camí possible era baixar moltescobertes fins el sector 10, d'allí al 11 per pujar posteriorment al 46 i arribara la República.

Les pistes endinsarien els suprians dins el sector 42. Hi perdrien molt detemps ja que és un immens laberint de més de dues-centes mil cambresplenes de vegetació.

L'únic pas obert entre el sector 45 i el 10 també es va tapar amb una imita-ció de porta.

TNIREBAL no seria de gaire ajut als superiors ja que en el seu plànol totesles portes eren obertes i el sector 42 es comunicava amb els altres per dotze-nes de camins actualment bloquejats.

La República havia perdut l'accés a una quarta part de la selva però noestava en perill imminent.

• • •La commoció per l'entrada de Supra al sector 45 va ser considerable, els

conservadors del Consell van demanar la dimissió d'en Tarm que no va seracceptada per la majoria.

Diverses visions del problema s'enfrontaven:• Cedir el sector 45 i establir fronteres segures a nivell del sector 10.• Cedir el sectors 45, 10 11 i part del 46, tota la selva, per establir una

frontera molt més fàcil de defensar al nivell 64 del sector 46.• Un atac per sorpresa pels tubs per bloquejar la sala dels gels, aïllar el

sector 45 i obligar als superiors a rendir-se.• Negociar amb els superiors un tractat comercial favorable a canvi del

retorn a les velles fronteres.

• Fomentar la revolta a l'interior de Supra.El Consell va decidir establir una moratòria de quinze dies abans de pren-

dre cap decisió definitiva.Naturalment l'espionatge via els tubs dels nivells del 64 al 70 es va mantenir.La Troimà, la Nouma i la Namàlia feien un bon equip de tubs. Feien un o

dos viatges cadascuna cada dia. La seva informació, especialment la queprovenia de la Matgà era valuosa.

Van saber que entre els superiors havien aparegut dues tendències: els quevolien colonitzar ràpidament el sector 45 per dedicar-lo a l'agricultura i elsque donaven prioritat a noves expansions ja que la manca de resistència quanvan entrar al sector s'interpretava com a mostra de debilitat dels enemics.

El que semblava clar és que creien que els exteriors que havien ajudat a fugiren Vadís i la Namàlia eren d'un país amb molta més població que la querealment tenia la República i que no tenien ni idea de la diferència tecnològicaque existia amb Supra. Una diferència que augmentava constantment.

Durant els quinze dies de moratòria el grup dels elèctrics acabava de des-envolupar, seguint les idees obtingudes al terminal Nova, un sistema detransmissió de sons a distància mitjançant un fil conductor. La qualitat noera perfecta però en Tarm va insistir a instal·lar-lo pel tub del nivell 64 entrela República i l'accés a Xara.

El grup de terminalistes amb el qual col·laborava en Ziol va fer un granprogrés per pura casualitat. En un dels menús del terminal Nova, entre cen-tenars d'altres opcions n'hi havia una titulada “Transferència remota d'imat-ge”, en Tomen ja l'havia vista moltes vegades i no semblava fer res. Un diavolent activar una altra opció situada al mateix menú la va picar sense ado-nar-se'n. El terminal Nova reposava en aquells instants sobre el tauler decomandes d'un terminal fix que estava encès. Sobtadament al tauler de co-mandes hi va aparèixer un rectangle lluminós de la mida del Nova amb unainscripció “Col·loqui aquí el Nova”. Quan ho va fer les pantalles tant delterminal fix com la del Nova van mostrar “Transferència en curs, esperi00:06:22” i els segons baixaven. En arribar a 00:00:00 va sortir “imatge deNova transferida, entri un nom per a la imatge”. Va entrar un nom i unacòpia idèntica de Nova amb totes les seves possibilitats va aparèixer al ter-minal. Se la podia invocar en qualsevol moment picant el nom al tauler decomandes del terminal fix.

La conclusió va ser que es podia treballar com si fos amb el Nova des dequalsevol terminal. Però el millor de tot va ser que quan es va instal·lar a un

86 87

MEMÒRIA PROHIBIDA

altre terminal les opcions de comunicació que sortien en gris es van activar,des d'un Nova es podia enviar un missatge a un altre. Un nou mètode decomunicacions que caldria estudiar i explotar a fons.

• • •L'arribada del petit Joèdic a la República va ser tot un esdeveniment. La

Mirtela es va convèncer ràpidament que encara que havia estat present a lamateixa cambra de les reunions de l'oposició de Supra, no havia entès res,era un altre llenguatge i a part, no els podia veure les cares. Per les veus deiaque a més de les tres noies que l'havien tractat molt bé, havien passat per allíun total d'unes deu persones, inclòs l'home que l'havia recollit mort de fami fred al sector glaçat.

El cap del taller d'òptica va examinar els ulls d'en Joèdic. La situació no eratan dolenta com semblava a primera vista, amb unes lents adequades hi veuriarelativament bé. El problema més gran seria l'atròfia d'alguns dels músculsque mouen l'ull i permeten enfocar de prop. Caldrien dos parells d'ulleres iuna teràpia que en Formel creia que podia regenerar el moviment de l'ull.

La Ròssia finalment va poder abandonar la clínica, físicament ja estava cu-rada, i va anar a viure amb la Namàlia i en Joèdic. Tothom va creure que lesnecessitats afectives del trio es complementarien. El problema més greu podi-en ser les seqüeles de les violacions, podia desenvolupar una aversió al con-tacte tant sexual com humà. La Mirtela va aconsellar als seus companys quela portessin a situacions amb relacions afectives i físiques però no directa-ment sexuals. Si ella aleshores en buscava de sexuals tindrien resolt el proble-ma i si no, al menys deixaria d'associar el contacte físic amb l'agressió.

La Xandra s'havia integrat molt bé als seus nous estudis. La seva especialitata Supra eren les matemàtiques. En ser comparativament primitives compara-des amb les de la República, havia desenvolupat una capacitat d'abstracció igeneralització molt gran per abastar-les. Tenir accés a unes matemàtiques moltmés ben estructurades i amb eines més potents va ser per a ella com un somni.En quinze dies va assolir el nivell més alt de tot el seu grup d'escola i ja erasempre l'escollida per introduir nous temes als companys.

Aquells dies la Xandra es va fixar en com en Tarm la mirava. La Cídiatenia raó. I en fixar-s'hi els ulls es creuaven sovint. I aquelles mirades vanfer créixer en ella el desig. En Tarm tenia una llarga experiència en amorsadolescents i va haver d'esforçar-se per desmuntar en la Xandra el mite del“príncep per tota la vida”. Com qui no diu res, afirmava sense dirigir-sedirectament a ella que creia amb l'amor profund i apassionat però també en

la possibilitat de compartir-lo entre diverses persones. Quan finalment laXandra es decidís a fer un pas, ell ja li posaria fàcil: com a mínim ja sabriales condicions.

El peu d'en Ziol millorava i aviat se li podrien treure les benes. No caliateràpia en aquest cas, ja faria prou exercici de manera natural. La Marlacontinuava amb el seu pla i el “provava” cada dia. Va anar millorant, cadadia li feia coses més excitants i cada dia aguantava més. No el faria esperargaire, perquè ella ben aviat tampoc no podria esperar.

• • •Un dia va tocar expedició escolar al gran pou. Tots els republicans d'entre

onze i setze anys, uns vuitanta, hi van baixar. En Ziol el van baixar per lacorriola, els altres van fer tota l'escala a peu.

El gran pou, popularment pou de llot, en opinió d'en Valac, era un anticsistema de transport vertical. Era un pou fosc de secció quadrada de tresmetres, amb una porta a cada coberta, totes tancades menys la de la coberta64 que havia estat oberta amb explosius pels republicans feia més d'un se-gle. El principal interès del pou és que baixa fins la que seria coberta zero,travessant tot Bam, i allí hi ha una obertura que duu entre d'altres llocs aldipòsit de llot.

A la República eren conscients que al Món existien cicles de l'aire, del'aigua i també de moltes altres substàncies. Totes les deixalles acabaven alsembornals i anaven a parar a l'aigua dels fons del Món, allí en diversosdipòsits uns bacteris ho descomponien gairebé tot. A la República haviencomprovat que la ceràmica que formava les parets del Món no era atacada acausa del seu contingut de beril·li, qualsevol substància amb més d'un u permil de beril·li no era atacada. Tampoc atacaven aquells bacteris la matèriaviva, però totes les deixalles orgàniques mortes eren ràpidament dissoltes.

Un sistema de convecció i alguna mena de camp electromagnètic, tot sen-se parts mòbils, anaven conduint les aigües residuals a diversos dipòsits finsa acabar al del llot on s'acumulaven els darrers residus insolubles. A partird'aquell punt l'aigua ja era perfectament neta, potable i bastant calenta, auns trenta-cinc graus. El llot era ric en ferro, alumini, níquel, titani, zinc,manganés i liti en forma d'òxids, carbonats i silicats insolubles. Altres me-talls es separaven en altres punts del procés i s'ignorava el seu destí. Quanl'extracció de llot de la República en va fer baixar el seu nivell, es va obrirun pas i va permetre el descobriment de molts altres dipòsits, i la comunica-ció amb els que hi havia sota el sector 11. Curiosament els diferents dipòsits

88 89

MEMÒRIA PROHIBIDA

que mesuraven uns cinquanta per trenta metres, disposaven d'il·luminaciócom qualsevol cambra del Món, il·luminació que es podia encendre i apa-gar tocant un petit cercle verd a la paret, prop dels accessos.

L'opinió general era que el llot eren les restes inorgàniques de l'utillatgedel Món que a l'època del primer caos va a anar a parar als embornals.

Quan es va veure el potencial del llot com a matèria primera, es va equipar elgran pou amb una escala de troncs, molts milers, i un sistema de corrioles perpujar càrregues. Actualment les corrioles eren mogudes per força hidràulica.

El conjunt de cambres i dipòsits no sortia a TNIREBAL, que sols arribavaa la coberta 1, però semblava que la configuració sota de cada sector eraidèntica. Al menys aquesta va ser la conclusió de l'exploració que s'havia fetfeia pocs mesos i que va obrir camí des de la sortida del gran pou fins a sotael sector 9. Va ser al llot de sota el sector 10 on es va trobar el terminal Novaque segurament estava fet d'una substància que contenia beril·li. Precisa-ment l'acumulació de llot sota els sectors 8 i 13 va ser la causa que no espogués fer una exploració més extensa. Sota tots els sectors explorats hihavia comunicació entre el dipòsit de llot i uns pous que corresponien algran pou, però en tots els casos no s'hi veia oberta cap de les portes quecomunicaven amb les cobertes.

Els nois van ser conduïts per andanes i passeres de troncs a veure diversosdipòsits. A partir d'un cert punt feia molta pudor i l'aigua era realment fasti-gosa, amb grans bombolles que esclataven en arribar a la superfície. Vanprendre mostres d'aigua per estudiar-les. De tornada al pou era el momentque esperaven tots, el darrer dipòsit, passat el del llot que tenia l'aigua moltneta i calenta. L'expert que donava la classe ja havia acabat, va fer un se-nyal. Tots els nois es van despullar i van saltar a l'aigua. Tots menys en Ziolque no li traurien la bena del peu fins aquella tarda i la Ròssia que no vavoler, segurament no volia ensenyar les marques que li havien fet quan lavan torturar, encara s'amagava molt. La Marla va dubtar un moment, vamirar en Ziol i finalment es va despullar i tirar a l'aigua.

En Ziol mirava, ja s'havia mentalitzat una mica de com eren les coses a laRepública. Encara li costava creure que tots els nois barrejats amb noiesnues no presentessin, com ell, signes evidents d'excitació sexual, al menysquan eren fora de l'aigua. I la barreja arribava sovint a contacte físic! LaMarla ja li havia dit que ell també s'hi acostumaria. Va decidir pensar en unaltre cosa. Per un punt de la paret hi sortia un gran tub que portava aigua aldipòsit, funcionava intermitentment, els nois es posaven al lloc on aniria a

parar el doll i xisclaven quan els queia al damunt una gran quantitat d'aiguaquasi cremant.

On anava a parar aquella aigua? Segur que sortia per un tub subaquàtic.Quan tingués bé el peu ho aniria a explorar, segur que els republicans no hohavien fet mai, això d'anar sota aigua no era el seu passatemps predilecte.Els nois i les noies ja sortien de l'aigua i en Ziol va tornar a mirar, ara no hopodia resistir, va veure que els nois republicans també miraven tot el quepodien però no els passava el mateix que a ell. La Marla se'n va adonar iamb una mirada de complicitat li va dir:

—Ja veuràs aquest vespre quan t'arreplegui.

90 91

MEMÒRIA PROHIBIDA

10 Selva

Mentre els nois eren al pou, expirava la moratòria del Consell sobre lesaccions a emprendre contra la invasió de Supra al sector 45.

Malgrat les llargues reflexions, la situació no semblava clara i es preveiaun dur enfrontament. No va ser així. Els esdeveniments sobtadament es vanprecipitar i l'eficiència dels Republicans va ser posada a prova.

Feia pocs minuts que s'havia reunit el Consell quan va arribar a la Repúbli-ca el vigilant de la porta entre els sectors 45 i 10: la Guàrdia Social l'haviaforçada i estaven penetrant per ella gran quantitat d'efectius.

—Ens han traït —xisclà en Zanor—, segur que aquests nouvinguts de Su-pra ens han traït.

—Que els vagin a buscar immediatament —cridà en Vilmet.—No teniu cap prova, ni tan sols cap indici —sortí la Mirtela defensant-los.En aquell moment, un truc a la porta va interrompre la discussió. Era la

Troimà que demanava permís per informar.—Hem rebut informació pel comunicador de Xara: els suprians han cap-

turat molts selvàtics. Els tenen tancats en gàbies exposats a la gent. N'hantorturat molts i alguns han mort.

—Gràcies, Troimà. Pots enretirar-te —digué en Tarm—. Ara crec que ja séd'on han tret els suprians la informació de la porta falsa. És molt possibleque hores d'ara sàpiguen també de la porta falsa al nivell 64. La tenim aquímateix. Caldrà reforçar-la immediatament. Encara tinc poders de responsa-ble de crisi. Aixeco la sessió fins disposar de dades més precises.

En Tarm va enviar al millor corredor de fons que hi havia a la República,en Quèstic, a espiar els moviments de la Guàrdia.

Just sortia el noi per la porta que separa la República de la selva, quan vaaparèixer des de fora un home alt, quasi despullat i amb el cos ple de sang.Estava totalment esgotat.

Era en Gran Ull, cap de selvàtics. Ràpidament va ser dut a la clínica. Laglucosa va fer meravelles. Va començar a parlar mentre li curaven les feri-des, ferides de plantes punxegudes i urticants.

—El meu poble està en perill, fa bastants dies que l'home de l'est va entrara la nostra zona —parlava clar però amb un accent molt peculiar i la Mirtelava haver de fer d'intèrpret més d'una vegada— han mort homes, dones i

nens. Més de cent, i han fet presoners. Estan arrencant la selva i han portatgent per poblar les nostres cambres —es va posar a plorar.

—Com has arribat aquí? —li va preguntar la Mirtela.—M'havien fet presoner però he pogut escapar, sense roba ni equip per a

la selva. Tenim camins que no coneixeu, amagats sota la vegetació, sols elsconeixem els caps. Vull parlar amb vosaltres, vull demanar-vos ajut per almeu poble.

—Tu també ens pots ajudar, necessitem saber totes les entrades al nostretros de Selva —li va fer dir en Tarm. Era evident que si hi havia altresentrades des de la selva, a part de la porta del nivell 64, els suprians lespodien descobrir i envair-los.

—Et donaré tota la informació que necessites. Farem un pacte: si el nostrepoble mor també acabarà morint el vostre. Vull un pacte sagrat —demanàGran Ull.

En Tarm va fer cridar la directora Utàlia que va convocar el Consell amburgència.

El Consell, en presència de Gran Ull va ratificar per majoria el tracte ambels selvàtics. Gran Ull donà un amulet que duia al coll a en Tarm i aquest,improvisant, li va donar un petit ganivet plegable amb full d'acer que duia ala butxaca.

Van donar també a Gran Ull roba de selvàtic i un matxet de fusta perquèpogués passar la selva sense els problemes que havia tingut en venir.

Gran Ull va mostrar dues entrades ocultes a la selva dels Republicans: unapassava del nivell 64 al 63 dins el sector 46, en paral·lel a la porta queempraven els republicans per entrar a la selva, i l'alta comunicava la coberta70 del sector 46 amb el sector 45. Un camí molt més curt per anar a Supra.Els dos passos estaven ocults en el que semblava un garbuix de troncs ilianes impassable.

Tot just en Gran Ull va retornar a la seva Selva per aquest darrer pas, vatornar en Quèstic.

—La Guàrdia avança cap aquí, venen directament pel camí més curt. Elsguia un selvàtic. M'han vist. No crec que els hagi près gaire més de mitjahora d'avantatge.

Tota la República es va mobilitzar per fer forts els tres possibles punts d'in-vasió. Van portar-hi troncs, claus de ferro i cordes per reforçar les defenses.

En Quèstic tenia raó, en tres quarts d'hora es van sentir els primers cops.En Tarm dirigia les operacions just darrera mateix de la porta.

92 93

MEMÒRIA PROHIBIDA

—Convé mantenir la nostra part de selva el més accessible possible. Queportin xarxes per apartar la vegetació del camí que duu d'aquí a l'entrada dela República —manà— com poden haver forçat l'entrada al sector 10?

—La persona que estava vigilant ens ha dit que sembla que van construiruna mena de palanca amb troncs, van empènyer i el nostre tap va saltarsobtadament —informà un ajudant.

—Amb els punts de suport que tenia, calien de deu a vint tones de força—intervingué el cap d'enginyeria.

—Amb els mitjans dels suprians quina pressió podrien fer sobre aquestaporta? —preguntà en Tarm.

—No és pressió, és força. El límit ve donat per la resistència a la compres-sió dels troncs i pel número de palanques que hi puguin col·locar. Centtones en el pitjor dels casos.

—I quan pot aguantar aquesta porta?—Unes quaranta tones abans d'esbotzar-se, però en quatre hores podria

instal·lar una planxa i unes bigues d'acer que n'aguantarien més de dues-centes.—I els altres dos punts d'entrada a la nostra selva?—Cap problema. No tenen espai per a massa troncs. Les defenses que ja hi

hem posat aguantaran molt més del que ells podran mai pitjar.Mentre els enginyers instal·laven les bigues que es van haver de desmun-

tar d'una estructura que s'havia fet a l'estadi per a l'estudi de la gravetat, laporta s'anava bombant perillosament. Ja havia cedit uns deu centímetres.Abans d'arribar als vint es trencaria.

La Troimà es va introduir per un tub del nivell 64 fins a veure la cambra onels suprians intentaven forçar la porta. N'hi havia molts, més d'un centenar,col·locaven troncs des de la paret de davant de la porta fins a aquesta. Ambtascons incrementaven la pressió.

El cap dels enginyers de la República va acabar de muntar les bigues i vinthomes van començar a accionar un gat mecànic. Cent tones de força. Enca-ra mancaven més bigues i el segon gat.

Sobtadament es va sentir un gran terrabastall a l'altra banda. La Troimà vainformar des del tub que els troncs havien començat a trencar-se i que lesestelles havien ferit diversos suprians.

Instal·lat el segon gat, tots els enginyers juraven que sense metalls, elssuprians no podien passar mai.

Ja amb més tranquil·litat, en Tarm va reunir tots els col·laboradors al seudespatx.

—Sembla que ara ja no poden envair-nos, sembla també que no coneixenels altres dos possibles accessos. He enviat la Nouma pel tub a l'altra bandadel pas de la coberta 70 i no hi ha cap suprià a la vista. Possiblement el seuselvàtic no sigui un cap i no conegui els altres passos. Ara tenim el compro-mís d'ajudar els selvàtics. Espero les vostres idees.

—Els podem donar armes i que facin fora els suprians —digué en Quèstic.—Les nostres armes no són millors que els dards dels selvàtics, la reacció

de Supra encara seria pitjor.—I si enviéssim un escamot pel pas de la coberta 70 fins els túnels, per

tallar el pas entre Supra i la selva?—No, pel que sabem, tenen la meitat de la Guàrdia concentrada en aquest

punt. Saben que és un punt feble per a ells.—Podem baixar pel tub pendent amb taps com el que vaig col·locar al

nivell 63 —digué la Namàlia— i tanquem tots els accessos.—Aquell tap és d'enganyifa. És útil perquè dins el laberint de conductes

no el distingirien a primera vista d'una comporta tancada, però aquesta menade taps no serveixen per barrar el pas.

—I no podem fer uns taps efectius, com els que hem posat per defensar lanostra selva? —demanà la Xandra que com els altres nois també participa-va d'assessora.

—Hi ha massa tubs a tapar i a més, no sé pas com podríem anar a col·locar-los.—Tots els passos, en definitiva van a parar a la sala del gel, com li dèiem

nosaltres. Si bloquéssim aquesta sala, també tallaríem la comunicació—insistia la Xandra.

—Sí, però segur que és plena de guàrdies, a trenta graus sota zero, per cert,mig morts de fred. Però de totes maneres ens ho impedirien.

—Jo sé com bloquejar la sala dels gels sense anar-hi —saltà la Marla quecom sempre sols parlava quan tenia una idea— entrem a TNIREBAL.

Tots van mirar la pantalla. La Marla va conduir el programa fins el tubd'aire en pendent al nivell 63, allà on la Namàlia havia posat la porta falsa.

—Fixeu-vos-hi bé, ara aniré baixant, sempre pel camí amb més pendent—arribà a la sala dels gels mentre feia un esquema del recorregut sobre pa-per—. I ara mireu aquests desviaments, sempre anem a parar al mateix lloc.

—És lògic, la sala dels gels era part d'un sistema de control de l'aire o unacosa similar, tots els tubs d'aire de la zona hi van a parar —digué en Tarm—,a què treu cap tot això?

—Ja sabeu la temperatura del sector fosc. Els tubs es mantenen calents

94 95

MEMÒRIA PROHIBIDA

fins molt a prop de la sala dels gels perquè hi circula aire a una temperaturarelativament elevada. Si enviem aigua pels tubs des d'aquest punt —asse-nyalà un punt a l'esquema— serà liquida durant tot el recorregut pels tubsde baixada i es congelarà en entrar a la sala.

El responsable d'enginyeria es va posar a calcular furiosament. En un pa-rell de minuts va dir:

—Té raó, un flux d'aigua de cinc litres per segon bloquejaria la sala enmenys d'una hora. I si trenquessin el gel sortiria més aigua que tornaria abloquejar el camí immediatament.

—I si volen tallar l'aigua sols ho poden fer des del sector de la selva. Hau-rien de passar necessàriament per aquest o aquest tub —digué en Ziol queho havia estat mirant a TNIREBAL—. Si posem dues portes falses a aquestspunts, dubto molt que provin de forçar-les, pensaran que són portes anti-gues tancades ja que en aquesta zona n'és ple.

—Podem entrar l'aigua pel tub horitzontal lateral de la coberta 64, el paral·lelal que va a Xara —digué la Troimà que hi havia passat molts cops—, icaldrà empalmar les canonades a nivell de l'estretament quan ja hagi sortitla persona que els instal·li. Amb la canonada dins del tub segur que no espodrà passar.

Com sempre es va córrer. La meitat dels republicans es van quedar tempo-ralment sense aigua calenta, es van haver d'aprofitar canonades, i a mitjatarda de l'endemà, la Troimà, la Nouma i la Namàlia ja estaven acabantd'instal·lar el quilòmetre de canonada que calia a nivell del sectors 44 i 45, itambé els dos taps als punts crítics del tub pendent. La zona del sector 46 vaser més fàcil d'equipar en no haver de passar cap punt estret.

Es va decidir que a la mitja nit en punt començaria a entrar l'aigua. Encaraque la il·luminació de la selva no seguia els cicles de nit i dia com als corre-dors de la resta del Món i sempre hi havia la mateixa claror vermella, eramolt probable que la Guàrdia seguís els horaris de Supra.

Fins aquella hora ningú no se'n va anar a dormir, tots volien veure “l'inau-guració de la canonada”. Quan va arribar el moment, naturalment, no vapassar res, no es podia anar pels tubs a comprovar els resultats. Les prime-res informacions, si el pla reeixia, vindrien de Xara. La Matgà estava avisa-da de no drogar cap superior aquell vespre, el podien venir a buscar. I vaprometre que enviaria algú a prop de les entrades del sector glaçat per veuresi hi havia algun moviment especial.

• • •

En Ziol literalment botava quan la Marla va aconseguir arrossegar-lo al'habitació, ell volia esperar notícies.

La Marla ja no podia esperar més. Pel matí, al dipòsit, tothom havia estatmolt respectuós i havia demanat permís, ni que fos amb la mirada, abansd'apropar-se massa, però quan ella mig per provar havia assentit, havia no-tat a la seva pell el que en Ziol no havia vist, tan en nois com en algunesnoies. Va engegar la dutxa, calenta, gairebé cremant, afortunadament ells síque en tenien d'aigua calenta. I va fer un gest, quasi una ordre, a en Ziolperquè hi entrés. Quan el noi va voler sortir el va fer retrocedir:

—Cinc minuts més, que ets un sac de nervis.Quan encara no havien passat els cinc minuts ella també va entrar-hi i

l'abraçà. En Ziol com altres vegades ja esperava la mà de la Xandra, peròaquesta no venia. Finalment la mà va agafar la seva i sense deixar-lo eixu-gar el va portar al llit, panxa enlaire. Ella es va agenollar al seu damunt unamica separada, li va besar els llavis i sense canviar de posició li va dir:

—Em sembla que ja has passat la prova —en el precís instant que la sevaseparació es reduïa a zero.

• • •Les notícies no van trigar, a les 03:00 la Matgà informava, via el comuni-

cador, que la seva agent havia vist penetrar molts guàrdies al sector glaçat.Minuts després tornava a avisar: un oficial havia vingut a cercar al superior,aquesta vegada ben despert, que estava al llit amb les dues noies. Assem-blea general de superiors a la matinada.

En Tarm no va considerar adequat fer llevar a cap de les noies “primes”per anar a espiar de matinada a les cobertes dels superiors. De fet els tubs noproporcionaven accés a la sala on probablement feien la reunió. Era preferi-ble esperar al matí i espiar els despatxos i sales de treball.

A les 08:00 la major part de la població de la República ja s'havia llevat ifestejava la notícia.

En Tarm va enviar col·laboradors a les sales on la gent esmorzava percercar voluntaris barons i atlètics per a una missió important i urgent. En vatriar tres, entre ells en Quèstic. Es van posar uniformes de la Guàrdia Social,i van agafar llances i una petita ballesta. La Nouma era al tub a l'altra bandadel pas de la coberta 70 per esbrinar si el camí era lliure. Van penetrar alsector 45.

Ni rastre de la Guàrdia. Havien baixat ja unes quantes cobertes despen-jant-se amb cordes quan en una cambra bastant inundada es produí l'atac.

96 97

MEMÒRIA PROHIBIDA

Ni se'n van adonar, van sortir com vint persones d'entre les plantes i elsvan agafar. En Tarm els parlava però no s'entenien. Sabien que ell era el capi el cap del grup de selvàtics li deia paraules incomprensibles a crits. Ja estemia el pitjor, estava immobilitzat i un selvàtic l'amenaçava amb una llan-ça. Com per assegurar-se de trobar-li el cor li va obrir la brusa i aleshoress'aturà. No, encara no els mataven. L'amulet, segur. Els van lligar i conduirper una vintena de cambres fins a una que era plena de gent.

Gran Ull en veure'ls va donar una ordre i els deslligaren. Es va apropar i vabesar en Tarm. Els seus homes van aplaudir, o xisclar, en Tarm no ho recorda-va. La llengua de Gran Ull sí que l'entenien i ell mateix els va donar gran partde la informació que havien vingut a cercar: des de feia un lapse indeterminatde temps, els selvàtics no tenen gaire consciència dels horaris, els guàrdies itota la gent que els acompanyava, els que arrencaven la selva, s'havien retiratcap els túnels foscos, al límit de la selva i semblaven molt nerviosos.

En Tarm va demanar a Gran Ull i els seus homes que el seguissin. Arribatsa la darrera cambra de Selva, abans de les que els suprians havien estassat,va fer que s'amaguessin i es va acostar tot sol als túnels del sector 44.

Es va apropar a un grup d'uns deu guàrdies que descansaven just a la ma-teixa sala on havia deixat lligada la Marla encara feia tant pocs dies.

—Novetats —manà amb veu de guàrdia.—Encara res, sergent, nosaltres hem penetrat pels tubs fa una hora i són

tots plens d'aigua que al final es converteix en gel. Hi ha més homes ambpals fent-hi forat ara.

—Seguiu-me, que he descobert una reserva de menjar dels salvatges.En entrar a la primera cambra de la selva van ser fets presoners sense ni

adonar-se'n.Va repetir l'operació a un altre nivell. Aquesta vegada s'acostà a un oficial.—Senyor, els meus homes han trobat un gran dipòsit de menjar dels sal-

vatges i demanem ajut per transportar-lo.Els ulls de l'oficial brillaren de satisfacció, seria ell el responsable de la

troballa. Manà uns quants homes que l'acompanyessin…• • •

Gran Ull amb uns quants del seus homes va conduir els presoners, ullsembenats, fins el pas secret, era tancat des de dins. Va fer un senyal a larepublicana que sabia que estava a l'aguait dins el tub d'aire i en un parell deminuts els van obrir. En aquell punt els selvàtics van intercanviar els supri-ans per provisions ja que a la zona del sector 45 molts dels dipòsits d'ali-

ments havien estat saquejats. En Tarm va suggerir a Gran Ull d'aprofitar elsaccessos secrets a la selva de la República per fer passar nens, vells i donesque havien quedat bloquejats, cap el sectors 46 i 11 que eren els més segurs,però Gran Ull va decidir que era millor mantenir el secret del passos, queamb el menjar que els hi estaven passant podrien restar durant més d'unasetmana sense haver d'exposar-se a les patrulles suprianes.

En Tarm va tornar al seu despatx, es va treure l'equip de guàrdia i va con-vocar als seus col·laboradors.

—Aviseu en Ziol i la Marla que necessito a tots els que heu vingut de Supra.La Xandra va sortir a cercar-los. Que estrany, ni al taller dels terminalistes

ni a l'escola no havien vist en Ziol. Va anar a l'habitació, va picar, no vancontestar, va entrar, era fosc i en encendre el llum els va trobar encara al llit,despullats i amb la Marla amb veu de són que deia:

—Què fas aquí?… apaga aquest llum… que ja són les vuit?Quan finalment els nois van arribar en Tarm estava dient:—…la col·laboració dels selvàtics que haurien d'ocupar el pas entre els

sectors 45 i 10, allà on els guàrdies van forçar la nostra porta falsa. I arapassem al tema de les actuacions a Supra. Si com esperem, no poden forçarel pas bloquejat, quina pot ser la seva reacció?

—Segur que intentaran travessar el gel per tots els mitjans —digué Va-dís— quina és l'opinió d'Enginyeria?

—Ho haurem de pensar més, però calculo que si no vaig errat, amb les einesde fusta que tenen a Supra, per trencar el gel fins els tubs, trigarien unes dotzehores. I si el subministrament d'aigua a l'altra banda continua, immediatamentels entraria pel forat a la zona freda i es tornaria a glaçar tot.

—Així, l'únic perill seria que des del costat de la selva desviessin total'aigua per deixar en sec algun dels extrems dels tubs mentre per l'altra ban-da perforen —resumí en Tarm—. Poden desviar tota l'aigua?

—Si m'ho permeteu, ho aniré a calcular —digué l'enginyer— però us pucavançar que per damunt d'un cert cabal sempre n'entrarà més que en sortirà,si és que no la treuen amb bombes, i de bombes els suprians no en tenen.

—Tenim un cert marge de temps ja que no poden coordinar les accions.Considerem que realment queden aïllats. Podran treure prou menjar de laselva?

—No crec que en sàpiguen —digué en Ziol— a Supra no en saben decercar aliments a la selva. Ni tan sols de les jungles que són com la selvaperò en petit i amb moltes menys espècies, no sabran distingir entre el men-

98 99

MEMÒRIA PROHIBIDA

gívol i el verinós.—Hem d'esbrinar quants són. Haurem de donar la droga de la veritat als

presoners, i per separat —digué en Formel— si voleu jo mateix me n'ocupo.—Perfecte, Formel, i no seria possible que la Matgà donés la droga de la

veritat a algun superior quan hi vagi pel vespre —suggerí en Vadís.—Si es pot fer sense posar en perill les noies de Xara —intervingué en Tarm.—És possible —contestà en Formel—, però convindrà estudiar bé el nar-

còtic que li hauran de donar més tard perquè l'endemà no recordi res.—Estudia-ho, a veure si ho podem fer aquest vespre —digué en Tarm—.

Vaig a veure si la Troimà, que ara és al túnel de Xara pot esbrinar si lesvisites nocturnes continuaran. Aquesta tarda ens tornarem a trobar, reflexi-oneu sobre la situació. Vull idees. Formel, vine amb mi.

—Hola Troimà, sóc en Tarm, pots parlar amb la Matgà?—Sí, està sola a la primera cambra, la veig des d'aquí. Un moment que la

crido.—Pregunta-li si tindran un superior a l'habitació especial aquest vespre…—Diu que sí, que n'és un d'important, que no ve gairebé mai… diu que

afortunadament.—Digues-li si li podria donar una droga que fa parlar.—…diu que és difícil, no beu.—No beu, Formel, que hi podem fer?—Li poden injectar, si l'agafen en un moment d'excitació sexual no se

n'adonarà.—Pregunta-li a la Matgà si s'atrevirà a punxar-lo, explica-li el que és.—…diu que ho pot provar.Uns minuts més tard en Formel provava la droga de la veritat injectada en

alguns dels presoners. En Tarm en va treure algunes respostes.• Entre els aïllats hi havia al voltant de tres-cents guàrdies, inclosos uns

vint oficials, dos-cents treballadors civils, cinquanta noies i el que era mi-llor: quatre superiors.

• La droga injectada funcionava en petites dosis, de l'ordre d'un centímetrecúbic.

• El temps de resposta era d'uns vint minuts.• Barrejada amb un anestèsic, la punxada no era dolorosa.

11 Aïllament

A l'hora de dinar, en Ziol estava més eufòric que mai i tot just acabar vasortir volant vers al taller dels terminalistes, deia que tenia unes quantesidees. La Xandra va sortir del menjador amb la Marla.

—Què us ha passat aquest matí? Les dotze i dormint junts i despullats.—Estic molt contenta —a la Marla li brillaven els ulls— aquest vespre ho

hem fet per primer cop.—Fins avui no…?—Jo no volia córrer, i ell encara no estava preparat. No m'hagués agradat

que la primera vegada no sortís bé.—Perquè havia de sortir malament?—Perquè és massa sensible. Les primeres vegades només de veure'm nua

quasi hi anava. Bé, sense el quasi.—Sí, ja recordo què va passar el dia que em vas posar ungüent… no sé que

li hagués passat si ahir s'arriba a ficar a l'aigua.—Vaig haver d'entrenar-lo perquè durés una mica, el llibre que ens van

deixar a les habitacions em va donar moltes idees. I a tu com et va? Et vaigveure molt animada ahir al dipòsit Que ja ho has fet?

—No, noia, encara no. M'agrada en Tarm, i a ell li agrado, la Cídia em vadir que em mirava d'una manera… i és veritat, però està massa enfeinat i amés, ell diu que no es vol comprometre. Jo tampoc. A part, molts nois del'escola se m'han insinuat, molt macos tots. I ahir uns quants se'm van refre-gar bastant.

—Em sembla que tu no ets prou directa, demana-li una cita obertament, ésel que a ell li agradaria, encara que tingui feina.

—Si tu ho dius. Com que sempre està tan ocupat penso que no és el moment.—Tu prova, que segur que no s'ho prendrà malament.—I si és un altre noi que se m'insinua?—Si t'agrada i se t'insinua li dius: quan? I ja veuràs.—Ho faré, però vull provar en Tarm el primer.—Espero que et vagi bé, realment és molt maco.

• • •Aquell mateix vespre la Nouma va sortir cap a Xara amb la xeringa

metàl·lica preparada, així com un narcòtic per amagar-ne els efectes.

100 101

MEMÒRIA PROHIBIDA

Li va passar les drogues a la Matgà i una estona més tard va veure comentrava a l'altra cambra el superior important, un home de mitjana edat,cepat i amb cara desagradable. Va entendre ràpidament perquè la Matgàhavia dit que afortunadament venia poc. Era un sàdic perillós.

El superior va sopar lentament i sense beure res més que aigua, ja li haviendit. En acabar, per entrar en matèria, va manar a les dues noies que es despu-llessin i va lligar la Matgà als peus del llit. Si no la deslligava no li podriadonar la droga. Va treure una mena de corda i va començar a pegar-li. Lapobra Matgà xisclava i el superior reia. L'altre noia posava cara de por, i mésen va posar quan el superior va dir que allò era per entrar en matèria, que ellaseria la que rebria de debò. Quan se'n va cansar, deslligà la Matgà, es vaestirar al llit i va demanar a les dues noies que s'hi rebolquessin.

Passada una estona va voler tornar a l'antic joc. Aquesta vegada li va tocara l'altra. La va lligar al llit bocaterrosa, una mà i un peu a cada pota i vatreure un fuet d'aspecte amenaçador. Va començar amb la pobra noia quexisclava i plorava. La Matgà li va demanar que parés, que ja n'hi havia prou,i ell li va dir que si tant li importava que s'estirés damunt d'ella i li aturariaels cops. La Matgà ho va fer una estona fins que no ho va suportar més i esva apartar. El superior reia, estava molt violent i la Matgà va poder aprofitarjust en el moment que pegava un cop a l'altra noia per clavar-li la xeringa.El superior se'n va sentir però amb l'excitació no en va fer cas.

La droga va trigar una mica a fer efecte. Afortunadament per a la lligada,el superior aviat va començar a errar els cops i en deu minuts més caminavaa quatre grapes per terra de la cambra. Era el moment.

—Us han quedat aïllats mil homes a la selva?—No.—Quants?—Cinc-cents —magnífic, va pensar la Nouma, funciona.—Podeu obrir camí fins a ells?—No.—Teniu algun pla per recuperar la selva?—No.—Creieu que estan perduts?—Sí.—Qui ha atacat els homes?—Ningú.—Qui ha barrat el pas a la selva?

—El destí, ha estat un accident.—No han estat els enemics?—No.—Què hi fan noies al grup de la selva.—Són per distreure els homes.D'aquí no el van treure, abandonaven els homes i no tenien plans. De mo-

ment. La Nouma ho va comunicar immediatament a en Tarm, a l'altra bandadel fil.

En Tarm es va acomiadar després de dir-li a la Nouma que li donessinl'altra droga al superior i que ella tornés.

• • •En Tarm estava bastant satisfet pels resultats de la jornada, l'interrogatori

del superior li havia donat una certa tranquil·litat: no volien reconèixer l'exis-tència de l'enemic, s'hauria d'aprofitar. Estava totalment embadalit amb elsseus pensaments quan a la porta de l'habitació es va trobar la Xandra.

—Que voldries passar la nit amb mi? —li va clavar directament.En Tarm va trontollar, va trigar dos segons a reaccionar. L'havia mirat

sovint aquella noia, aquells ulls, aquell cos que ja havia vist despullat el diaque la va conèixer. Cap compromís clar, hauria de comprovar que ella hotenia ben entès.

Li va obrir la porta i ella va passar. Es va adonar que era la primera vegadai esperava que ell prengués la iniciativa, ja havia fet prou ella amb una solafrase. La va portar al mig de l'habitació i la va acariciar. A poc a poc li vacomençar a treure la roba. Ella, dreta, es deixava fer. L'acaricià una estonamés abans de treure's la seva. Amb la mà la va conduir al llit, es van taparamb el llençol i va apagar el llum.

Va ser lent, molt lent, sense cap moment de passió violenta.Ella, en despertar-se l'endemà al matí li va dir:—Hi podem tornar ara?—No, és massa tard. En un altre moment.—Aquest vespre?—Xandra, bonica, has d'entendre que aquí molts tenim diverses amigues i

que potser hi ha vespres que volem estar sols. M'agrades molt però fem-hoamb calma. Hi vull tornar, però deixa passar uns dies.

—És que m'ha agradat molt i vull tornar-hi aviat.—Hi ha molts nois agradables aquí, ho podràs fer sempre que vulguis.—Sí, però, a tu no t'importa si ho faig amb un altre?

102 103

MEMÒRIA PROHIBIDA

—Vull que ho facis amb altres, no m'agraden les exclusives. No vol dirque no t'estimi, jo sóc així i si em vols ens haurem de compartir.

—Jo també t'estimo —la Xandra es llençà als seus braços i es van petone-jar tant que gairebé fan tard a les seves obligacions.

• • •La Xandra i en Tarm van arribar junts al despatx, la Marla ja ho sabia, no

era res per avergonyir-se a la República. Els pares de la Xandra havien po-sat el crit al cel quan es van adonar que la seva filla no dormia a l'habitació,van haver d'intervenir la Mirtela i la Namàlia per calmar-los.

Aquell mateix vespre un petit grup d'exploració havia penetrat pel pasocult de la coberta 64 a la zona de selva dels sectors 46, 11 i 10. Ni rastre desuprians fins a l'entrada al sector 10, s'hi havien replegat. Tampoc no vanveure cap selvàtic.

El vigia del pas de la coberta 70 va veure Gran Ull demanant d'entrar.Volia agrair el menjar i disculpar-se per l'ensurt als republicans. Es va reuniramb la Mirtela i en Tarm. Van acordar que quan un republicà passés a laselva es pintaria dos petits punts vermells al front per evitar ser confós.

D'entrada, Gran Ull els va donar una bona notícia: els suprians no tenienmenjar, ja no els quedaven reserves i enviaven homes a la selva a cercar-ne.La seva idea era atacar el grup de guàrdies del pas al sector 10 per poderreunir tot el seu poble en zona segura. En Tarm li va treure del cap tot dient-li que el seu poble ja havia patit massa baixes, que ara amb tots els supriansamoïnats per l'aïllament no els atacarien pas. Més valia que es refugiessintots a les cobertes altes del sector 45 on podien rebre ajut, menjar i si s'es-queia, un camí de fugida per part dels republicans.

El que sí va demanar en Tarm és que li facilités la comunicació amb alguncap de selvàtics, dels que hi havia per la zona del sector 10, a baix a l'estcom deien ells. Gran Ull va dir que enviaria un emissari pel camí que passaper la República.

En tornar al despatx, els col·laboradors li van exposar un pla que havienideat mentre ell parlava amb Gran Ull.

—Nosaltres tenim paper i impremta i Supra no. Si via l'oposició distribu-ïm uns papers on s'expliqui que realment els qui van anar a la selva vanatacar a una potència estrangera i van perdre, els recordem que hi ha civilsque hi van anar a la força i que els Superiors els han abandonats, és possibleque es produeixi una reacció en contra del sistema per part de molts delsnormals i dels especialistes —exposà la Marla.

—Em sembla bé. Vadís, te'n podries ocupar tu de redactar el full? Quantsn'hauríem de fer? —preguntà en Tarm.

—Jo crec que això ens ho poden dir els de l'oposició. Tenim algú al tub deXara en aquests moments? —demanà la Mirtela.

—Sí, la Namàlia ja hi deu ser. Si vas al comunicador podrà preguntar quantsfulls podran distribuir.

—A més s'ha de fer en una lletra que sembli dels terminals, alguna de lesque feu servir aquí podem costar de llegir a Supra —digué en Ziol.

—Tens raó, no hi havíem pensat. Tampoc no han de ser gaire grans, que espuguin amagar bé.

—I les noies, d'on han pogut treure cinquanta noies per “distreure” elshomes? —preguntà la Marla.

—Ja ho hem preguntat als drogats: no ho saben. Queda l'oficial. Ja hoprovarem amb ell més tard.

• • •El vespre, mig adormit, en Ziol sempre tenia moltes idees sobre el proble-

ma dels terminals i en aixecar-se les oblidava. Si anava a l'habitació i s'esti-rava al llit potser en recordaria alguna.

No va haver d'estirar-se per començar a treballar. A la sala dels terminalis-tes qualsevol cosa el distreia, aquí no. Va ordenar les seves idees.

• Algunes parts de PORNOPORNO no tenien cap utilitat per a l'aplicació.• PORNOPORNO no accedia directament a les càmeres.• Les línies on s'activava la càmera eren part del programa anterior que

havia servit per fer els enregistraments.• L'autor, d'alguna manera, tenia un codi que l'autoritzava a fer accions que

en condicions normals li haguessin estat impedides.Va recordar que a Nova hi havia una opció de seguretat. Hi va entrar en la

seva còpia, Tenia cinc nivells: Nivell cinc i quatre apareixien “no activatsper l'usuari”, el nivell tres posava “actiu” i els dos altres posava “no dispo-nibles a Nova”

En uns minuts ja veia con anaven: s'activava un codi i calia entrar-lo peraccedir a les aplicacions. Si entrava un codi de nivell quatre activava totesles aplicacions protegides amb codi de nivell cinc. Segur que amb un codide nivell u podria accedir a qualsevol aplicació.

Ho va veure instantàniament. Com si ho tingués davant dels ulls. Una líniade PORNOPORNO era un recordatori de codis que el seu programadorhavia escrit allí per trobar-los fàcilment, perquè no els hi descobrissin o per

104 105

MEMÒRIA PROHIBIDA

qualsevol altre motiu. La va cercar ràpidament. La línia deia:*//5:xxx/4:GTLMNP52GJS3GTFD/3:7Y7NY0LO4LDD6ZPK/

2:ELRM5PP3C2DK1EX3/1:???//*Va provar el codi: GTLMNP52GJS3GTFD al nivell quatre de Nova. Obria

qualsevol aplicació amb codi de nivell cinc. Va provar7Y7NY0LO4LDD6ZPK i tots els codis de nivell quatre i cinc van quedardesactivats.

Es va posar a tremolar, va prémer tres vegades la tecla gràfics, a continua-ció dos cops la de majúscules, la seqüència que penjava el terminal. Vaentrar el codi de nivell dos, res. El de nivell tres, res, El de nivell quatre, res.Falsa pista, creia haver estat tan a prop…

Ho va comprendre. Quan penjava el terminal anava directament a l'aplica-ció CENSOR i no pas a l'opció de seguretat del terminal. ProbablementCENSOR impedia accedir a seguretat.

No van passar ni cinc minuts, les estones inspirades s'han d'aprofitar, quanva veure una cosa dins de l'aplicació de comunicacions, la que permetiad'enviar textos a un altre Nova instal·lat a un altre terminal, una opció en laque no havia parat esment. O potser era que s'havia activat en entrar el codide nivell tres. Res d'estrany, calculaven que a Nova hi havia més de dosmilions de funcions diferents disponibles i no era possible provar-ho tot.

S'anomenava “preferències de comunicació”. Hi va entrar. Estava activa-da l'opció de text i desactivades les d'àudio i de vídeo. Va activar àudio. Vaenviar un missatge al Nova d'en Tomen, a la sala dels terminalistes. El ter-minal deia “trucant”. En uns segons va sentir la veu d'en Tomen dient:

—Mireu, què m'ha sortit a la pantalla, i quan jo no feia res. He tocat elquadre verd que hi posava “contestar” i ara diu “comunicació àudio activa”.

En Ziol ho va veure clar. Sense dir ni una paraula va cancel·lar la comuni-cació. Va activar l'opció de vídeo i va tornar a demanar el Nova d'en Tomen.Quasi immediatament va aparèixer la cara d'en Tomen dient.

—Què és això? Què hi fa en Ziol, aquí al terminal? —tothom es va posardavant la pantalla mirant en Ziol que va saludar amb la mà i va dir:

—Hola.La commoció va ser considerable. En qüestió de minuts, gairebé tots els

ciutadans de la República se n'havien assabentat. Tot i no haver-hi fins aquellmoment un sistema de telefonia, la notícia es va propagar a una velocitatpropera a la de la llum. Multitud de persones volien provar la videocomuni-cació als pocs terminals on en aquells moments es podia fer.

Ràpidament es va veure que per rebre una trucada no calia tenir Novainstal·lat al terminal, rebre trucades semblava una aplicació interna dels propisterminals. Calia el codi del terminal: sector, coberta i habitació, exactamentles dades que apareixien al terminal en engegar. Tampoc calia tenir el termi-nal engegat, en rebre la trucada es posava en funcionament tot sol. Les pos-sibilitats eren immenses. Els riscos desconeguts.

Per trucar sí que calia Nova, el de veritat o el transferit, probablementCENSOR inhibia l'aplicació de trucar dels terminals fixos. En Ziol, de mo-ment no veia com establir una comunicació sense que des de l'altra bandal'activessin. Encara hauria d'estudiar més PORNOPORNO.

Aviat tothom volia col·locar Nova al seu terminal per poder fer trucades. Auns set minuts per instal·lació es trigarien més de deu dies a activar tots elsterminals de la República.

La directora va convocar el Consell per a aquella mateixa tarda.• • •

La Mirtela va parlar pel comunicador amb la Matgà, via la Namàlia. Laidea de les octavetes li va agradar i va demanar que sortissin signades perl'oposició interna de Supra. Ja es podien imprimir. Aquell mateix vespreprovaria de reunir el màxim de representants de l'oposició i els demanariaque aprovessin el pla, però ja amb les octavetes fetes, així guanyarien tempsi es podrien fer més càrrec del que serien els papers.

Quan va arribar l'emissari de Gran Ull no va venir pas sol. L'acompanya-ven dos homes que duien una noia supriana lligada i emmordassada.

—Regal de Gran Ull.En Tarm va pensar: poques paraules i bona pronunciació. Va ser l'única

frase que va entendre. Va cridar la Mirtela com a intèrpret. Li va dir quedemanés als selvàtics que vigilessin l'accés al sector 10 i avisessin la Repú-blica en cas de moviment dels guàrdies que hi havia. El selvàtic probable-ment ho va comprendre i va partir ràpidament.

La noia que es deia Rídea estava morta de por. Tenia disset anys. Va explicarque s'havia escapat dels guàrdies i que els selvàtics l'havien capturada. Deiaque a Supra li havien parlat d'una feina de colonització de noves cambresagrícoles i que es va trobar a l'altra banda del tub amb cinquanta noies més iamb les condicions canviades. Havien de satisfer els desitjos sexuals delsguàrdies. La majoria s'hi van negar i els guàrdies les van tancar a un passadísfosc. De tant en tant venien i se n'enduien unes quantes. Feia uns dos dies queno els donaven menjar quan li va tocar a ella, però abans que li poguessin fer

106 107

MEMÒRIA PROHIBIDA

res, es va escapar corrent cap a la selva on els seus habitants la van capturar.La Mirtela la va creure però la van mantenir aïllada. La República no po-

dia admetre un nombre massa elevat de refugiats i si s'havia de tornar lanoia a Supra més valia que no sabés massa dades del lloc on havia estat.Més tard quan van donar la droga a l'oficial ho va confirmar, les noies havi-en estat enganyades. S'havia de fer arribar la història d'aquestes noies alssuprians, encara eren a temps de posar-ho als fulls.

• • •El Consell d'aquell vespre va ser atípic. Alguns dels seus membres, especi-

alment els més grans i els conservadors no acabaven d'entendre les implica-cions de l'afer de les videocomunicacions.

—Mentre la videocomunicació depengui de tenir Nova instal·lat, sols desde la República podrem establir comunicacions —explicava la Mirtela—.La meva opinió és que hem d'emprar les possibilitats que tot això ens dónaper establir comunicacions amb tots els pobles del Món.

—Si ens comuniquem massa amb els exteriors perdrem les essències delnostre poble —cridava en Zanor— crec que s'ha de prohibir absolutamentintentar comunicar-se amb qualsevol exterior.

—Reconec que en algun cas pot ser perillós que els exteriors coneguin lanostra República, però si obrem amb prudència no ens exposarem a res—opinà en Tarm.

—I què és prudència? —deia en Boirim, gran amic d'en Zanor— si ho femservir sabran que nosaltres som superiors i per pura enveja ens atacaran.

—No m'agrada sentir que som superiors, tots els homes som iguals —afirmàla directora Utàlia que malgrat, o gràcies, a la seva edat tenia una visió moltmés amplia de la realitat—, si som més rics és perquè els nostres avantpas-sats s'ho van treballar. El que no podem fer és anar per tot el Món explicanto venent la nostra ciència i tecnologia a persones que la voldrien emprar pera la violència o l'accés al poder. Comunicar-nos amb exteriors no vol dirdonar-los la nostra posició ni dir-los que som molt pocs ni exposar-nos acap perill. Amb unes normes de prudència, la videocomunicació ens potpermetre de fer-nos una idea del Món i de la seva gent. Amb aquestes dadespodrem prendre decisions futures.

—Crec que el millor serà elaborar unes regles sobre la política a seguir enels contactes per videocomunicació amb els exteriors. Presentaré una pro-posta a aquest Consell, ja que per càrrec em pertoca a mi elaborar-la —diguéfinalment la Mirtela— de moment crec que hem de demanar a tots els ciuta-

dans que no provin d'establir cap comunicació externa des dels terminalsque tinguin activats.

• • •A Xara, fins i tot en moments de crisi es mantenia la rutina. Un superior

amb dues noies per tota la nit. Era un preu a pagar per sobreviure. Aquellvespre no hi va haver cap problema, el superior va quedar narcotitzat a lasegona copa.

Els membres de l'oposició van anar arribant fins un total de deu i van passara la cambra oculta. La Matgà hi entrà amb els fulls. La Troimà retransmetiades del tub. De fet, es dedicava a fer bromes sobre el superior dormit i la noianua que hi havia al seu llit. Quan la noia va sentir la broma, la Troimà parlavaprou fort, es va dedicar tota l'estona a fer veure que feia coses amb el dormit.I la Troimà ho retransmetia. Finalment els tancats van sortir, la darrera va serla Matgà que va fer un senyal de victòria. Repartirien els fulls aquell mateixvespre i els set conspiradors que podrien ser més sospitosos tornarien ràpida-ment a l'amagatall fins que passés la previsible tempesta.

El superior es despertava. Passada un estona la Matgà i la seva companyaper una vegada van fer la feina que es suposava que farien. Quan el superiorva quedar satisfet, una altra copa i a dormir, que tornaven els de l'oposició.Una operació perfectament cronometrada.

Al matí següent la commoció a Supra va ser considerable, la Guàrdia maino havia vist un full volant, els superiors van determinar immediatamentque era cosa dels exteriors però la gent normal, en els dos sentits de laparaula, va quedar esgarrifada. Molta gent va prendre consciència que l'es-taven enganyant i els més mesells estaven desconcertats.

Boca a boca va passar la consigna que els pares de les noies anirien a les12:30 a la planta 67, a l'escala principal de pujada als apartaments dels su-periors, a demanar que passava amb les seves filles.

A l'hora de la concentració hi havia molta més gent que els pares de lesnoies, l'escala era plena de gom a gom. Hi havia amics dels treballadors queno tornaven i fins i tot dones de guàrdies. Sense avís previ, de les plantessuperiors van sortir multitud de guàrdies amb les seves porres, la gent nopodia sortir de l'escala i aleshores la Guàrdia va carregar. El resultat: vint-i-nou morts i més de vuitanta ferits.

Els superiors van decretar l'estat d'emergència, ningú no podia sortir alspassadissos. Van enviar els guàrdies a detenir els caps de la revolta però elsmés coneguts dels dissidents no eren a les seves llars.

108 109

MEMÒRIA PROHIBIDA

Les notícies van arribar ràpidament a la República via Xara. La divisióentre els propis superiors també es va palesar des dels tubs de la coberta 68.Era notori que bastants dels superiors no eren partidaris de la repressió ge-neralitzada, sia per por a les conseqüències sia per motius més ideològics.

El fracàs dels intents d'obertura de la sala dels gels, havien deixat en mino-ria els durs que consideraven prioritària l'expansió territorial. El grup mésnombrós era el que considerava essencial preservar la seva autoritat i privi-legis pragmàticament, sense necessàriament conservar els mites associatsals superiors i al govern.

12 Revolució

A la República finalment s'havia restablert el subministrament d'aigua ca-lenta. Una gran partida de canonades de canya importada de Bam ho haviapermès. El cabal d'aigua que anava vers el sector glaçat també havia aug-mentat considerablement i Enginyeria considerava que era impossible quea hores d'ara els suprians aïllats el poguessin tallar o desviar encara quedescobrissin les portes falses.

De Xara va arribar un memorial dels opositors de l'amagatall, amb reivin-dicacions per a una negociació amb els superiors.

El Consell va decidir que era preferible aconseguir la rendició dels aïllatsabans de negociar amb els caps rebels. No es refiaven gaire que la caigudadels superiors acabés pacíficament i van acordar fer una edició de cinc milexemplars de l'adaptació d'un llibret republicà per a nens on s'explicaven lesvirtuts de la democràcia i dels mètodes no violents, per poder-los repartir aSupra tan bon punt es restablís la comunicació. Si el procés s'allargava espassarien a Xara des del tub malgrat la dificultat d'haver d'enrotllar cadallibret per passar-lo pel forat.

En Tarm va anar a trobar-se amb Gran Ull amb un grup molt nombrós devoluntaris i voluntàries.

Els selvàtics ja havien fet una quinzena de presoners més, tots treballadors oguàrdies i estaven impacients per acabar ràpidament el problema. Tots elssuprians, menys els del pas del sector 10, estaven concentrats a l'entrada delsector 44, a la zona dels túnels, i no s'atrevien a sortir a la selva. En Tarm ambmitja dotzena de persones més, vestides amb un uniforme acabat d'inventar iben coberts pels selvàtics que van restar al seu darrera, es van avançar.

Els suprians van trigar a donar senyals de vida. Finalment va aparèixer unoficial de la Guàrdia.

—Volem parlar de la vostra situació, sabem que teniu superiors entre vo-saltres. Que en surtin dos per negociar.

L'oficial es va retirar i vint minuts més tard van sortir dos superiors amb unnombrós grup d'oficials.

—Esteu aïllats, el vostre poble no us pot ajudar i no teniu menjar. Ja heuperdut molts homes. Us proposem una sortida honorable.

—Parleu —els superiors encara mantenien un to insolent totalment ridícul

110 111

MEMÒRIA PROHIBIDA

en les seves circumstàncies.—Romandreu als corredors de la coberta 55 sense sortir a la selva, fareu

venir el destacament del sector 10, ens lliurareu tots els presoners que teniui totes les noies. Un superior vindrà amb nosaltres com a representant.

—A canvi us donarem menjar, us tornarem els presoners, excepte l'oficial,i negociarem amb Supra el vostre retorn.

Els republicans esperaven un llarg estira i arronsa. No va caldre, en cincminuts, havien acceptat totes les condicions.

Els corredors de la coberta 55 sols tenien un pas de sortida i eren fàcilmentcontrolables. El superior va ser conduït, ulls embenats, a la República i vafer un llarg recorregut pel seu interior. Deuria pensar que era dotzenes devegades més gran que del que en realitat era.

Les noies, cinquanta-tres sense comptar la Rídea, estaven mortes de fam.A la mateixa Selva els van donar fruits secs i llaminadures. En arribar a laRepública se les va conduir per un recorregut poc significatiu a unes salesannexes a l'estadi, equipades amb dutxes d'aigua calenta, taules i llits. Vaser feina de la Mirtela, la Cídia i de les noies que havien vingut de Supra,inclosa la Ròssia, acollir-les i recuperar-les en la mesura de les possibilitats.Les van fer dutxar, els van donar roba nova, unes túniques molt més blan-ques que les que tenien a Supra, que s'havien confeccionat per a una festaesportiva prevista properament, posteriorment un dinar abundós i finalmentvan rebre paper per escriure a la família. Els van demanar que no s'estigues-sin de posar-hi tots els detalls.

En sortir la Cídia va abordar la Xandra.—Com et va anar ahir amb en Tarm?—Que és que tothom sap amb qui passa la nit tothom aquí?—Sí, aquí no s'acostumen a amagar aquestes coses. Com va anar?—Bé, realment és molt maco però diu que amb calma, que ens veurem

d'aquí uns dies i que ho provi amb altres.—I ara ja en tens de ganes de provar-ho amb altres?—Sí, ara sí.—Si vas a l'habitació dels miralls després de sopar, te'n muntaré una de

grossa.—Hi aniré.La hi va muntar. Quan hi va arribar ja l'esperaven. La Cídia en sabia i ja

havia alliçonat en Moun i en Renort, dos dels companys de l'escola. Notenien l'experiència d'en Tarm però sí la tendresa. La Xandra els va tastar a

tots dos. I entre ella i la Cídia tots dos van quedar ben satisfets. I elles més.• • •

Dos dies més tard la situació a Supra era més crítica que mai. La línia duradels superiors que controlava la Guàrdia encara no havia aixecat la prohibi-ció de sortir fora de les cambres i molta gent no tenia menjar.

De fet, set-cents guàrdies eren molt pocs per vigilar setanta mil persones iquan la gent va començar a sortir dels apartaments per anar a cercar ali-ments, la Guàrdia que estava massa dispersa no ho va poder impedir. Vahaver-hi detencions, però els passadissos ja no eren domini exclusiu de laGuàrdia. La idea dels fulls volants havia agradat a moltes persones, un ma-gatzem de papir va ser saquejat i en poques hores circulaven milers de fullsescrits a mà amb consignes contra els superiors i la Guàrdia.

Gairebé totes les cartes de les noies van arribar a les famílies, i les cartesdescrivien com els guàrdies les havien violades. Les cartes van passar demà en mà i va ser molta la gent que en va llegir alguna, moltes vegadessignada per una noia a qui coneixien. Va ser la gota que va fer vessar el got.La consigna va sortir del grup de Xara i va ser: “captureu guàrdies”. Adarrera hora de la tarda ja n'havien agafat més de cent.

Quan els comandaments de la Guàrdia se'n van adonar ja era massa tard.Van donar l'ordre de replegament a la caserna central de la coberta 68 ambla intenció de fer recompte i reorganitzar-se. Va ser una greu errada tàctica.

En veure que no es veien guàrdies pels passadissos, els suprians van sortir deles cambres. A Supra no es recordava cap manifestació, però la d'aquell vespreva ser memorable i espontània. Més de cinc mil persones es van reunir a la GranSala que tenia capacitat per a unes tres mil. Una dona parlava als presents:

—Encara no ho tenim tot guanyat, la Guàrdia encara té armes i els superi-ors no es rendiran fàcilment. Us proposo de bloquejar amb barricades, aramateix i per sorpresa, les tres cobertes més altes. Ells no estan acostumats ala nostra iniciativa. Demano també ara mateix noms, els noms de tots elsvioladors i assassins. Exigirem el seu càstig, no ho volem oblidar…

Les aclamacions van ofegar la veu i la multitud va sortir escales amunt.Realment hi va haver sorpresa, abans que la Guàrdia decidís carregar, i en elmateix punt on s'havia produït la matança, es va aixecar una barricada ambmobles, portes, caixes i troncs. I en pocs minuts vuit barricades més bloqueja-ven tots els altres accessos. A la presó de la coberta 37 es van canviar lestornes, els carcellers van acabar a les masmorres i els presos van ser alliberats.

• • •

112 113

MEMÒRIA PROHIBIDA

A la República les notícies hi arribaven de mica en mica, al Consell esvivia una certa preocupació.

—Que no se'n refiïn, no tenen experiència, els superiors controlen més decinc-cents guàrdies, tenen menjar i armes. El replegament a la coberta 68encara no és una derrota —digué la directora.

—Jo crec que podem fer servir els terminals per negociar. Podem tapar lacàmera del nostre costat i parlar amb els caps de la revolta —opinà la Mirtela.

—Serà un perill que sàpiguen que els terminals serveixen per comunicar-se —deia en Zanor, sempre amb les seves pors.

—És inevitable que tot el Món ho acabi sabent, però mentre no tinguinNova, ells sols no podran establir comunicació. A més, amb la càmera tapa-da creuran que només és un sistema de comunicació per so —intervinguéen Tarm—, demanaré ara mateix a la Matgà que convoqui la direcció de larevolta al terminal de la seva cambra. La nostra prioritat és ara establir unafrontera ferma però que permeti la comunicació amb Supra. Els enginyersestan acabant una porta segura que es podrà instal·lar a la sala dels gels, allàon van a parar tants tubs, al sector 44. Tindríem una sola porta molt mésfàcil de controlar que la cinquantena de tubs que hi ha actualment.

El Consell va aprovar la negociació via el terminal i es va desplaçar a undespatx veí on hi havia un Nova instal·lat. Van comunicar amb Xara.

A la cambra hi havia la Matgà, vestida, i el comitè de govern de la revolta,unes deu persones més. La qualitat de la imatge i el so eren excel·lents. Elssuprians van comprendre el sistema de comunicació amb molta facilitat. Laproposta va ser:

• Des de la República tallarien l'aigua i des de Supra trencarien el gel perestablir comunicació.

• Aleshores els guàrdies de la Selva passarien a Supra on serien capturatsd'un en un per sorpresa.

• Els treballadors i les noies vindrien més tard.• Els enginyers de la República instal·larien una porta a la sala dels gels.• Una delegació de republicans passaria a Supra per ajudar en el setge i la

negociació amb els superiors.• Els suprians es comprometien en cas de rendició a no matar ni torturar els

presoners i a fer-los judici.• Supra aboliria el sistema de classes.• S'escolliria un govern mitjançant eleccions lliures.• Es comprometrien que Supra renunciés a qualsevol reivindicació territorial.

• Establirien un tractat de comerç amb la República.De manera provisional els opositors presents ho aprovaren. Era bastant

evident que la cultura política dels suprians era molt baixa, ells mateixos horeconeixien, i que la República d'alguna manera hauria de tutelar la transi-ció cap a la democràcia.

• • •Quan es va obrir el pas a la sala del gel, una vegada arribats allí els engi-

nyers i començada a muntar la porta, que era la prioritat de la República, elsguàrdies d'un en un, no podia ser d'un altra manera anant per un tub, vancomençar a tornar a Supra. Allí eren emmanillats i conduïts a la zona de lacoberta 36 habilitada com a presó. Era segur que allí no hi havia camí sub-aquàtic. Els treballadors van ser fitxats, ja que alguns havien participat enabusos a les noies, i posteriorment posats en llibertat gairebé tots.

Els selvàtics van festejar la retirada dels invasors. Gran Ull va lliurar elscadàvers dels quinze homes que havien mort i va acordar mantenir obert uncorredor des de Supra a la República, pel camí que passava pel forat secretde la coberta 70. A canvi els republicans els van regalar matxets d'acer i vanacordar un pagament en espècie com a lloguer del camí. Ara es podria anarde la República a Supra en mitja hora, comptant un pas de cinc minuts pelstubs que més endavant, volant una porta, es podria evitar definitivament.

La delegació de la República que l'endemà al matí es va dirigir a Supraestava encapçalada per la Zigènia i comptava amb la participació de la Dra-gla que durant el seu exili, que sempre havia volgut temporal, havia redactatun projecte de constitució per als suprians. En Vadís, la Namàlia i la Marlahi havien afegit alguns suggeriments però no hi van voler anar amb la pri-mera visita tot i que hi van ser convidats.

El comitè de govern de la revolta els va rebre sense fer-ne gaire ressòpopular ja que encara eren molt vives les prevencions contra els exteriors.Es va acordar fer assemblees per corredor per escollir un centenar de repre-sentants que controlarien al comitè de govern provisional que s'hauria deconstituir abans d'una setmana.

S'ajornava el judici als detinguts fins que s'elaboressin noves lleis civils ipenals. Provisionalment es va adoptar una versió adaptada de les lleis de laRepública, on realment s'havien d'aplicar molt poc.

El bloqueig de les tres plantes superiors es va completar amb l'arribada dematerials fabricats expressament pels republicans que van assegurar tots elsaccessos.

114 115

MEMÒRIA PROHIBIDA

A Supra els llibres eren escassíssims i escrits a mà, “Què és la democrà-cia” va ser un èxit editorial sense precedents. Se'n van haver d'imprimir cincmil exemplars més.

• • •La descoberta per part dels terminalistes d'un sistema de control de les

trucades va suposar un alleujament per a la Mirtela. Era fàcil fer que unterminal restringís les seves trucades al seu sector o a una sèrie de terminalsconcrets. Ja no hauria de patir perquè un nen volgués fer proves amb elsexteriors.

Com que la seva segona, la Zigènia, ja havia demostrat ser una molt bonacap de delegació, la Mirtela s'havia pogut desvincular de les negociacionsamb Supra, ja que es volia dedicar al tema de la comunicació amb els exte-riors. Va demanar a la Marla que li fes d'adjunta en aquest projecte, apreci-ava la seva intel·ligència poc contaminada pels costums republicans i laseva capacitat d'observació. Amb el sistema social de la República no seriaproblema per a un adolescent estudiar i fer una feina, es mirava que la feinafos part de l'estudi i els companys ajudaven a compensar les hores de menysamb lliçons personalitzades. Les dues van coincidir que la primera part delpla hauria de consistir en un contacte totalment passiu amb la càmera tapa-da. El sistema de comunicacions permetia diverses modalitats de trucada.Van decidir emprar-ne una de silenciosa que engegava automàticament elterminal de destí. Si una persona d'allí premia qualsevol punt del tauler decomandes, sortia un missatge de text a la pantalla i s'establia la comunicacióen àudio i en vídeo. Per tallar la comunicació des del terminal que l'haviarebut calia prémer específicament la tecla d'anulació o apagar el terminal.Moltes vegades amb aquest mètode es podia establir i mantenir una comu-nicació sense que a l'altra banda s'adonessin que passava res d'estrany. L'in-convenient del mètode és que no cridava gaire l'atenció del destinatari ipodien passar hores abans que ningú no toqués el terminal i el fet que nocontestessin no volia dir en absolut que la cambra on hi havia el terminaltrucat estigués desocupada.

Van calcular que en una setmana podrien entrar en contacte amb la majorpart dels sectors del Món, sense despertar cap mena de sospita. El Consellho va autoritzar.

• • •—Ara tenim unes dades molt importants que poden canviar la visió global

del Món —afirmava en Fosmein, el cap dels físics de Nova—. Si no anem

errats, el Món no pot tenir més enllà de 6.600 anys. Les traces d'isòtops quedetectem amb el nou espectrògraf de masses i les traces de radioactivitat ala ceràmica de les parets així ho afirmen.

—No pot haver-hi algun error sistemàtic en aquesta mesura? —preguntàen Valac.

—Quatre mètodes diferents de datació coincideixen. Un d'ells ha estat uninvent nostre, diferent als mètodes de datació que apareixen documentats aNova.

—A més, concorda amb les dades dels enregistraments —intervingué laVeilà, la companya d'en Valac, que feia anys elaborava una tesi sobre lesdades que es podien extreure de les pel·lícules—. Suposo que creieu que alsque passen al Món no hi surten mai rellotges, o que en tot cas no s'hi veumai la data. Això no acaba de ser cert del tot. En diverses ocasions n'hisurten de llunyans o en moviment, però llegibles passant la pel·lícula qua-dre a quadre, o reflectits en un mirall o en un objecte brillant. En els quaran-ta casos que s'ha pogut llegir una data. Sempre és d'entre 2571 i 2631.

—L'escenari més viable és que el Món va ser construït a l'entorn del 2570.Uns seixanta anys més tard alguna cosa va anar malament i la societat es vatrencar —en Valac va resumir la història del Món tal com ell la veia—, aixòens planteja una qüestió i m'atreveixo a fer una hipòtesi. Perquè les datesdels rellotges no van començar amb el Món? La meva resposta és que hemheretat un calendari més antic, el dels que van fabricar el nostre Món.

—Realment, el fet que l'any no sigui un nombre enter de dies, que hi hagianys de traspàs i amb anomalies, sempre m'ha fet pensar que el calendaripodia dependre d'algun fet natural periòdic anterior al nostre Món —afegíen Fosmein.

La segona cosa que us volia comentar és una altra anomalia. Nova dónaper fet que existeixen masses molt més grans que el Món dins un espai quepodria ser infinit o en tot cas molt gran. Si el Món està dins un espai ambaltres masses, degut a la força de la gravetat seguirà una trajectòria ques'anomena òrbita. Amb el gravitòmetre diferencial que hem muntat a l'esta-di, hem arribat a la conclusió que tot el Món està seguint una òrbita dins uncamp gravitatori central, com el que pot fer una massa enorme. La gravetatmateixa no la podem mesurar, ja que no tenim referències externes, però lavariació de la gravetat, el gradient, que genera una força anomenada marea,sí. Encara estem analitzant els resultats perquè podria ser que existís unasegona massa molt més gran i llunyana que la primera, això ens complicaria

116 117

MEMÒRIA PROHIBIDA

el problema. Una de les noies que va venir de Supra, la Xandra, és moltbona calculant i li he passat el problema.

—Heu d'acabar els càlculs. Ho presentarem al Consell però no et pensispas que els conservadors admetran l'existència de Mons exteriors al nostrebasats en els càlculs d'una noieta de setze anys.

• • •La noieta de setze anys no va dormir gaire aquell vespre. Eren les 02:00

quan va anar a despertar en Ziol perquè l'ajudés en un punt concret de laprogramació de Nova. Afortunadament en Ziol tot i que li va costar despertar-se, li va resoldre els dubtes en un moment. En Ziol se'n va tornar a la sevahabitació i va veure la Marla que mig es despertava. Ara era ell qui no teniaganes de dormir, més aviat les tenia d'una altra cosa. Va despullar la Marla,que mig adormida es va deixar i li va començar a fer l'amor. Ella divertida perla sorpresa feia com si encara dormís, era la primera vegada que en Ziol pre-nia la iniciativa. En aquell moment la Xandra obrí la porta, sense trucar, ja queno volia despertar la Marla, encara li volia fer una altra pregunta a en Ziol. Vatancar immediatament però ja ho havia vist. I ella tota sola. La gravetat podiaesperar. Va anar fins a la sala de jocs que era l'únic lloc una mica actiu aaquella hora: tot gent gran. No, en una butaca hi havia en Parm, un noi delgrup d'en Ziol, no podia tenir encara quinze anys, no el coneixia gaire. Quans'hi va acostar, el noi amb veu de pena ja donava explicacions.

—No tenia son…—Vols venir a l'habitació dels miralls?Va ser ràpid, el noi no tenia gaire experiència i li va agrair fins i tot una

mica massa. La Xandra va pensar que els noiets de l'edat d'en Parm tenienuna certa gràcia, hi tornaria. Ara ja estava en forma per tornar al seus gradi-ents de gravetat.

Malgrat algun dubte amb les indicacions d'en Ziol, li va ser fàcil d'escriureun petit programa a Nova per determinar els efectes que diverses massesexternes a diverses distàncies produïrien al Món. Va introduir dues masses.Va canviar les dades fins que els resultats s'ajustaven a l'experiment, elsresultats actuals.

Quan va comprovar les dades dels primers experiments que s'havien fetfeia vuit mesos per constatar l'existència de la gravetat, va veure que noacabaven d'encaixar. A cap distància, amb cap combinació de les dues mas-ses. Hi havia alguna mesura en dates intermèdies. La discrepància sembla-va periòdica. Potser s'hauria d'introduir una tercera massa que expliqués

l'anomalia. Demanaria a en Fosmein que algú repetís els càlculs per un altremètode. Les seves conclusions eren prou estranyes:

El Món, en un període indeterminat, girava al voltant d'una massa que alseu torn voltava una segona massa en un període d'una mica més de dosdies. Tot aquest conjunt de masses voltava a l'entorn d'una tercera massamolt més gran amb un període de mig any aproximadament. Una mica mas-sa complicat per ser veritat.

Quan l'endemà a primera hora en Fosmein i en Valac van rebre els resul-tats tampoc no els sabien interpretar. Semblava massa complex. Malaurada-ment les observacions gravitatòries no podien aclarir l'escala de les distàn-cies, una gran massa llunyana podia fer els mateixos efectes que una massamés petita però més propera.

118 119

MEMÒRIA PROHIBIDA

13 Exteriors

—I aquí queden reflectits tots els informes de l'equip de comunicacions. Noés gaire optimista l'esquema del Món que ens està sortint —digué la Mirtelaen acolorir una zona a un esquema que representava els diferents països—. Anosaltres que ens semblava que a Bam eren endarrerits i autocràtics.

En un quadre hi havia una descripció dels colors de l'esquema:

Negre . . . . . . . . . . . El terminal no truca, com al sector glaçat.Marró . . . . . . . . . . . . Truca però no contesten, com a la selva.Groc . . . . . . . . . . . . . Societat tribal, parament bàsic, com a Lural.Taronja . . . . . . . . . Parament pobre, llenguatge inculte, com a la Federació.Rosa . . . . . . . . . . . . . Una certa tecnologia i comerç, com a Bam.Lila . . . . . . . . . . . . . . . Organitzat i amb tecnologia mitjana, com Supra.Blau . . . . . . . . . . . . . . Tecnologia comparable a la República.Verd . . . . . . . . . . . . . . Tecnologia superior a la de la República.

—Sols un altre país blau i cap de verd, no crec que a cap dels sectors on nohem aconseguit que ens contestin hi puguem trobar res que tingui un certnivell, si no és que coneixen la comunicació pels terminals i s'amaguenvoluntàriament —digué la Marla contemplant l'esquema.

—Sort en tenim que el país blau té bona pinta perquè n'hi ha un de lila queés preocupant i a més el tenim a prop. Suposo que és el país dels jamians, elque va fer la guerra amb Supra ara fa 125 anys, és als sectors 41, 42, 77 i 78i tot i que sembla ric i amb tecnologia, hi hem vist una gent que semblaprimitiva. Aquest matí en vull fer un estudi més a fons. Vine, que hi tenimun parell de terminals connectats.

Al primer terminal s'hi veia part d'una cambra amb una vintena de dones inenes cosint. Anaven gairebé nues i estaven molt primes. El ritme de treballera intens.

Al segon terminal s'hi veia el que semblava una sala d'estar particular.Quatre criatures d'entre mesos i cinc anys hi jugaven, tenien moltes jogui-nes. Tot era net i endreçat. En un determinat moment el nen gran cridà iimmediatament aparegué una dona vella, prima, amb una mena de davantalblanc i el nen li començà a donar ordres. La dona semblava espantada i

acomplia tots els desitjos del marrec.Al primer terminal s'hi van sentir crits. Hi havia un home uniformat que

amb una tralla estava pegant una de les dones i la va fer caure a terra, lesaltres feien com si no veiessin res. Va venir un altre home, amb un uniformeamb més galons i amb una veu aguda que quasi espanta la Marla que hoveia i sentia a la pantalla, va dir:

—Si torna a passar, castigarem tota la sala. Aquesta —senyalà la que era aterra— que torni a la feina i me la porteu al vespre en acabar.

—Són com esclaves —digué la Marla esgarrifada— la que cuida als nenstambé.

—I també tenen esclaus —afegí la Mirtela que acabava d'aconseguir unaaltra comunicació—, fixa't en aquesta cambra, aquests homes estan treba-llant lligats de peus. Miraré d'establir algunes altres comunicacions.

Va ser molt dur pels republicans i per la Marla el que van observar aquell matí.D'aquell país en deien Jami, era realment el que havia fet la guerra amb Supra.I va ser fàcil de veure perquè per tot arreu hi havia cartells amb lloances a Jami,al seu imperi i al seu Líder, així anomenaven al qui manava, del que no sortiamai el nom propi. També era omnipresent un símbol format per dues circumfe-rències negres l'una dins de l'altre una mica excèntrica.

Un fet va colpir especialment la Mirtela. A la sala dels nens hi va entraruna dona jove de no més de vint-i-cinc anys amb la pell carregada de cos-mètics. Els nens grans li van dir mare i en agafar el petit el va anomenar fillmeu. Una dona amb quatre fills. Era una norma absoluta a tot el Món, a totsels països que coneixia, que una dona sols havia de tenir dos i ocasional-ment tres fills. Per tenir un fill s'havia de menjar el fruit de la mare durant totun mes, no hi havia fills no volguts. La tradició de tots els pobles i religionsdel Món sempre deia que el fruit de la mare era un regal dels creadors,fossin qui fossin, per evitar que la gent es morís de fam. Els biòlegs de laRepública estaven convençuts que el regal era doble, que la fertilitat eral'estat natural de la dona i que alguna cosa no identificada de l'ambient,l'inhibia. El fruit de la mare tornava les coses al seu estat natural.

Quatre fills, van veure més tard que hi havia casos de cinc i sis, significavaque volien augmentar la població ràpidament i això implicava que volienque els seus fills ocupessin un espai que pertanyia a altres persones. Eraevident: envaïen un territori, esclavitzaven la seva gent i la substituïen. Noes veia cap de les treballadores forçades embarassada.

Sobtadament, la Marla va notar una altra anomalia, tots els jamians tenien

120 121

MEMÒRIA PROHIBIDA

els ulls blaus. A Supra, a la República o entre els selvàtics, els ulls blaus noeren gens corrents. Per exemple: a tot el grup d'escola de quinze i setze anys,la Xandra era l'única que els hi tenia. La situació a Jami no podia ser natural,els biòlegs ho van confirmar, sols hi havia una explicació: els jamians en unmoment del seu passat havien hagut d'impedir tenir fills a tots els individusamb els ulls no blaus. Segurament creien que era un símbol distintiu.

Els biòlegs republicans tenien una teoria que deia que la població humanaprimitivament, tot i ser realment molt uniforme, estava dividida en grups quepresentaven alguns caràcters externs distintius com el color dels ulls o de lapell, les pel·lícules ho confirmaven: hi sortia gent molt més clara que qualse-vol persona actual, o també amb la pell completament negra o amb els ulls dediferent forma o amb uns cabells molt diferents. Les característiques que de-penien de molts gens, com la tonalitat de la pell, s'havien anat uniformitzantamb els segles; les que en depenien d'un de sol, com el color dels ulls, sobre-vivien en una proporció similar a la que hi havia en la població original.

Era evident, els jamians practicaven la consanguinitat per seleccionar unaspecte de persona determinat. En altres caràcters com la forma de les ore-lles, el color i textura dels cabells, la forma dels llavis o dels dits dels peus,els biòlegs cridats per la Mirtela davant dels terminals, van veure abundàn-cia de caràcters recessius, signe inequívoc de consanguinitat.

• • •A la tarda, la Mirtela i en Tarm s'havien de desplaçar a Supra en represen-

tació del Consell, per a l'acte cerimonial de la presa de possessió del nougovern. La Zigènia havia fet una bona feina i el nou govern, que tenia coma membre la Dragla tornada definitivament de l'exili, semblava mitjana-ment competent. L'obertura de Supra al comerç ja començava a generar unimportant flux econòmic. Supra comprava paper, volien comprar una im-premta i exportaven confecció de més qualitat que la que feien a Bam, espe-cialment ganxet i gènere de punt fet a mà. El conseller de comerç de laRepública opinava que Supra seria molt adequat per instal·lar-hi indústriesja que tota la població anava a l'escola al menys fins els onze anys i teniauna bona preparació laboral.

L'acte protocol·lari es va fer a la Gran Sala. Estava tan plena que la Marlai la Xandra que acompanyaven la delegació van decidir de no entrar-hi iaprofitar el viatge per retrobar-se amb velles amistats. Realment a la GranSala no s'hi veia gent jove.

La primera a qui van anar a visitar va ser la Trema, que es va emocionar en

veure-les i mentre parlaven els va preparar la seva famosa sopa de canyadolça. La Marla li va proposar que fes un recull de receptes que es podriaimprimir. La Trema els va dir que tot i ser diumenge a l'escola hi trobarientots els seus excompanys. Estaven fent una mena de judici a uns que haviencol·laborat amb els superiors.

Arribats allí van veure que les coses havien canviat molt. El nou directorera en Quiel, el músic, que en aquells moments dirigia una mena de judicicontra en Batrel, en Gramoni i el seu grupet. En veure la Marla, la cara d'enGramoni va ser tot un poema, ella ni es va immutar. De fet va ser un judicirelativament just, en Quiel no va permetre cap revenja personal i sols vaadmetre acusacions concretes i raonades. Per a alleujament dels acusats, elsque feien de fiscal no sabien algunes de les històries anteriors amb les exili-ades, que no van ser interrogades com a testimonis però sí, convidades aparticipar a l'assemblea que decidiria la sentència.

Davant les evidències, molt ràpidament els acusats van admetre haver pro-vocat càstigs a molts dels altres alumnes, sobre tot noies, a canvi de rebre untracte de favor per part d'en Cràdec. Els van portar a una altra cambra il'assemblea va començar a deliberar. Tots els presents van dir la seva.

—Sincerament, crec que cap d'ells no era conscient de el que feia en Cràdecamb les noies —deia en Titem que sempre actuava de moderador—, sí quesón responsables de càstigs injustos, però no del que, a més, fes en Cràdec.

—I de molts càstigs, proposo que entre tots rebin el que hem rebut elsperjudicats —digué una noia anomenada Xidela que admetia obertamentque havia evitat els assots a canvi de favors a en Cràdec—. Tenim el registred'en Cràdec. Algú ho pot comptar?

—Correcte… aquí tinc els números dels dos darrers anys —en Titem vaconsultar el llibre d'actes de l'escola—. He fet la suma dels que van sercausats pels acusats: noranta-tres càstigs, més de les tres quartes parts delsque hi va haver, sobre vint-i-dues noies i vuit nois diferents, amb un total dedivuit mil dos-cents cops. El que proposa la Xidela és molt fort…

La Marla va demanar la paraula, es va fer el silenci:—Ja sabeu que jo he estat una de les perjudicades. Us vull fer una propos-

ta. Serà molt millor per a tothom si d'aquesta assemblea no en surt un espe-rit de revenja: tants per tants. Aquests nois van fer això perquè els havien fetcreure que l'objectiu a la vida era esdevenir superior i tenir poder sobre elsaltres. Ara el més important és trencar aquesta creença. Volien ser superi-ors? Que siguin ara inferiors. Posem-los una temporada en alguna feina

122 123

MEMÒRIA PROHIBIDA

molt diferent a la que ells esperaven, tenen formació i hi ha moltes tasquesa fer. Més endavant tornem a jutjar si han perdut el comportament antisociali mereixen continuar estudiant.

—Estic bastant d'acord amb la Marla —intervingué la Coala, una de lesmés perjudicades pels acusats—, però crec sincerament que encara que fosuna sola vegada haurien de tastar el que ens van fer passar a nosaltres.

—D'acord —ratificà la Xandra—, mentre quedi clar que no és una revenjai que els hi fem molt menys del que ens van fer passar a nosaltres. De totesmaneres la decisió serà vostra. Nosaltres dues ara ja no vivim aquí. Moltesgràcies per haver-nos deixat participar en aquesta assemblea.

Acabat el judici, la Marla es va penedir una mica de la seva indulgència:va veure en el registre el càstig a en Ziol: cent per haver espiat noies quan esbanyaven. Per la data del càstig, ho va comprendre tot, ho havia fet perlliurar-la del perill i no li havia dit res, ara entenia perquè en Cràdec vaafluixar en les seus interrogatoris. El papir també posava ben clar l'acusa-dor: en Gramoni. Potser hagués hagut de proposar algun tractament de ree-ducació més actiu… bé, era igual, ho oblidaria, a ella qui li importava era enZiol, ara se l'estimaria una mica més, molt més, ja se n'adonaria.

Era ja l'hora de retrobar-se amb la delegació quan sobtadament els va arri-bar la notícia: s'han rendit! Els superiors s'han rendit! Van córrer a la GranSala i van passar entre una gernació que hi volia entrar. Des d'una porta vanarribar a veure com s'anunciava la rendició a tots els presents. L'acteprotocol·lari es podia donar per acabat.

Quan es van trobar, en Tarm va demanar a les noies que tornessin soles a laRepública ja que la situació podia esdevenir perillosa, ara no era cap proble-ma fer el viatge, fins i tot s'havia establert un sistema de roba d'abric i peücsper al sector glaçat, en vint-i-cinc minuts serien a casa.

• • •En Tarm i la Mirtela van sortir de la Gran Sala i van pujar amb el nou

govern a la coberta 67, al punt d'accés a la zona dels superiors. Quan hi vanarribar anaven sortint els guàrdies que eren ràpidament capturats. Pel cens,sabien que n'hi havia d'haver uns cinc-cents vint. En van sortir quatre-centssetanta-vuit. Van ser conduïts a la coberta 36.

Per als superiors s'havia habilitat una zona de la coberta 65 on hi havia unasala amb seients per poder reunir-los tots. El govern disposava d'una llistaamb els noms dels quatre-cents dos superiors i suprems que es creia que hihavia a les plantes altes. Ràpidament es va poder constatar que sols en van

sortir tres-cents vuitanta, en mancaven vint-i-dos. Quan els agents del nourègim de Supra finalment van entrar a les cobertes superiors i ho van escor-collar tot, no hi van trobar ningú més. No era possible que s'hagués amagattanta gent.

En Tarm esperava amb especial interès en Cràdec. Li havien assegurat queel podria interrogar, a fons si calia. No va sortir. Dels vint-i-dos superiorsque mancaven, vint eren a la llista dels dos-cents i escaig que el nou governvolia jutjar. Un petit interrogatori va aclarir algunes coses.

Quan l'assemblea de superiors va decidir rendir-se, un petit grup de quatre ocinc, encapçalats pel suprem degà, van dir que tenien un pla secret per recupe-rar el govern i que altres superiors els haurien d'ajudar. En van cridar a unsquaranta, aparentment a l'atzar. Alguns van rebutjar la proposta però una quin-zena dels que hi tenien més a perdre si es rendien s'hi van afegir. A continua-ció el grup va fer passar tots els guàrdies d'un en un, en va seleccionar unsquaranta, va pujar amb ells a la coberta 70 i tots plegats van desaparèixer.

La Mirtela va demanar permís per interrogar els superiors concentrats a lasala.

—Els superiors que van ser cridats pel suprem degà i no es van afegir alpla secret, que passin tots a aquesta banda —manà amb veu forta.

Es van aixecar una vintena de superiors.—No veus una cosa molt curiosa? —preguntà baixet adreçant-se a en Tarm.—No, si no és que em sembla que cap d'aquests és dels que volen jutjar.—Fred, fred —la Mirtela tenia un somriure maliciós als llavis—. Mira'ls

els ulls.—No… no sé que vols dir… no, no pot ser, tots tenen els ulls blaus, què

vol dir això? Com te n'has adonat?—Hem de tornar a la República immediatament a comprovar el que sospito.

• • •En sessió nocturna el Consell va decidir amb la màxima urgència enviar

agents a Supra per cercar el pas que havia dut els superiors a Jami. Ja que ales tres cobertes que dominaven els superiors no hi havia cap porta, ni tan-cada ni oberta que conduís a Jami, l'única possibilitat que a primera vistaquedava és que haguessin passat pels tubs. Però l'equip de tubs ja haviainformat que els pocs que tenien accés des de Supra eren tots tancats a ni-vell dels límits del sectors 43. A més, pràcticament cap superior no podriahaver passat per l'estretament entre els dos sectors. TNIREBAL va donaruna possible solució. A la coberta 70 hi anava a parar un pou de desguàs

124 125

MEMÒRIA PROHIBIDA

dels amples. Aquest pou desembocava quinze metres més avall a una gale-ria horitzontal que en principi havia d'estar totalment plena d'aigües residu-als. Si realment no estigués inundada, per ella es podria passar a un dipòsitesfèric de dos metres de diàmetre al qual també hi anava a parar una clave-guera del sector 42, més enllà de la frontera.

Quan els agents hi van arribar, van poder comprovar que la teoria era cor-recta, que el tap del pou era fals, que la galeria estava seca i que en arribar altub d'aire el camí estava obstruït per un tap de fusta molt sòlid, col·locat feiapoc. De totes maneres en van col·locar un altre de metàl·lic al pou de baixa-da per si des de Jami enretiraven el seu i volien tornar.

Mentrestant, a la República, la Mirtela engegava un pla per localitzar elssuperiors fugitius. Si sols van fugir superiors amb ulls blaus era evident queconeixien Jami, la seva política racial i possiblement la seva potència mili-tar. A l'endemà al matí, tres-cents terminals amb la càmera tapada comença-rien a establir comunicacions amb Jami. El Consell va aprovar la idea de ferles trucades sonores, amb el mateix soroll que fa el terminal quan es progra-ma per emprar-lo com a despertador. En Ziol havia ideat un procedimentque aconseguia que el missatge de comunicació al terminal de destí sem-blés la pantalla apagada. I es va decidir acoblar-lo a la trucada sonora.

• • •Aquell vespre la Marla estava especialment tendre amb en Ziol que no

sabia a què venien tants afalacs.—Vine aquí, sobre els meus genolls —li va dir quan ja s'havia posat el

pijama— no, assegut no, panxa avall.En Ziol s'hi va posar i ella li va baixar els pantalons.—Alguna vegada t'han pegat? —li va preguntar mentre amb la mà li dona-

va cops afectuosos al cul.—La mare, quan era petit, si en feia alguna de grossa, em posava com estic

ara i em pegava al cul, sí. Una mica.—Vull dir seriosament, amb un fuet.—Al col·legi, abans d'entrar a l'escola de candidats, un parell de vegades,

però amb la vara prima, amb el fuet mai.—Si dius mentides t'apallissaré —els cops feien una mica de soroll.—Et dic que no… —el cop va ser més fort—. Bé, sí, una vegada… no va

ser res. I ho he dit perquè m'estaves torturant, dolenta.Es van posar a riure, ara ella sabia que una cosa més els unia.

14 Jami

Tots els rellotges del Món marcaven exactament DIME 14:04:9075 07:00,era l'hora del començament de la jornada a Jami. Tres-cents terminals vansonar amb el mateix so que l'aplicació de despertador. Més de cinquanta vanestablir comunicació immediatament. Amb la resta es va anar repetint el pro-cediment i quan es duien establertes unes dues-centes comunicacions hi vahaver un cop de sort: una habitació amb dos superiors suprians, fàcilmentidentificables per les túniques blaves d'un penjarobes. L'un dormia i l'altreprovava d'aturar un despertador inexistent. En pocs minuts s'havia establertcomunicació amb habitacions veïnes i s'havien trobat més superiors. Lògica-ment els havien allotjat tots junts en un passadís amb cambres petites i diver-ses sales, que hi havia a la coberta 68 del sector 41. El terminal d'una de lessales va contestar, s'hi veia una gran taula parada per esmorzar, sofàs i buta-ques, tauletes petites i un altre terminal a l'altra banda. Quan van fer com sisonés l'alarma, un home uniformat va anar a aturar-la i va aparèixer el seurostre amb cara de fàstic al terminal corresponent de la República. Ja teniendues vistes i el que era millor, oïdes de la sala on es reunien els superiors.

Quan van anar a esmorzar, un dels superiors es va acostar a un dels termi-nals i va entrar a l'aplicació de música, mala sort, per allí encara hi veurienperò no hi sentirien res. L'altra terminal va ser molt més productiu, la Marlava localitzar en Cràdec a un extrem de la taula, gairebé fora d'imatge. A migesmorzar es va presentar a la sala un individu uniformat amb molts galons,va demanar atenció i els va anunciar que el Líder els rebria a la sala d'audi-ències de la coberta 70 a les 09:00.

Van entrar a TNIREBAL. A la coberta 70 del sector 41 sols hi havia una salagran que pogués ser la sala d'audiències. Hi havia un sol terminal a un delsextrems del que seria l'estrada, ben col·locat per veure el públic i no tant a lapresidència que es veuria una mica pel darrera. Van provar sort amb el so deldespertador, res. Van provar un so com si piquessin a la paret, res. Finalmentun xiulet molt agut, com el que fan a vegades els terminals quan es pengen, elvan deixar posat, algú tocaria el tauler per mirar d'aturar-lo. I el van aturar, unaltre individu amb uniforme. Va mirar la pantalla encuriosit i en veure que jano sonava va fer un sospir d'alleujament. No sospitava res estrany. Al seudarrera unes dones amb parracs s'afanyaven a netejar tot l'auditori.

126 127

MEMÒRIA PROHIBIDA

L'audiència va començar puntualment a les 09:00. Un oficial ple de galons vadonar una ordre i tots els presents es van aixecar i van quedar com rígids, elssuperiors també. Va sonar una fanfara i va entrar el Líder amb uniforme negre iuns galons que semblaven l'arc de sant Martí. El Líder va seure, la musica vacallar i tots els presents van aplaudir-lo pal plantats durant quasi cinc minuts.

Tot seguit el Líder va parlar:—Suprians, des que em vaig erigir en Líder de Jami que he sabut que tenia

uns aliats incondicionals i ara ho heu demostrat. Els quaranta homes queheu dut per al meu exèrcit ho demostren i aviat demostraran el seu valor,quan barrejats amb cinc mil valents soldats jamians, d'aquí tres dies justos,participaran en la conquesta del sector 79.

Els militars van aplaudir i els superiors s'hi van afegir.»El sector 79 serà aviat part de Jami i els valents que ajudin a conquerir-lo

hi rebran propietats. Però la conquesta del 79 sols serà un petit pas i unaprova d'una nova arma secreta que posarà tot el Món als peus de Jami. Alsinformes que m'heu enviat mentre éreu assetjats a Supra m'heu parlat d'unenemic amb un gran poder, amb poder per treballar el metall, aquest enemicvostre serà el meu enemic i per molt metall que tingui no podrà resistir lanova arma secreta de Jami.

»A vosaltres ja us ho puc dir, la nova arma de Jami és una substància ques'encén amb una violència sobrenatural, tan gran és la seva potència quefins i tot pot obrir les portes tancades.

Els militars van tornar a aplaudir i els superiors novament s'hi van afegir.»D'aquí a tres dies tot Jami ho veurà, és una sorpresa per al meu poble,

guardeu silenci fins aquell moment. I d'aquí un més ho veuran els vostresenemics. I vosaltres, els meus aliats, gràcies al poder de Jami recuperareuben aviat el vostre poder al sector 43.

Ara van ser els superiors qui van aplaudir primer.»Volem que la vostra estada sigui el més còmode possible. He donat ordres

que sigueu tractats com oficials al meu servei personal. Ja he manat que usfacin uniformes amb una banda blava per simbolitzar el càrrec que teniu. Siteniu qualsevol necessitat, l'oficial d'enllaç us atendrà el millor possible.

»D'aquí quatre dies ens trobarem a la festa de la victòria. Poder a Jami.—Poder! Llarga vida al Líder! —van cridar amb una sola veu els oficials

mentre els superiors miraven d'afegir-s'hi.• • •

—Parla d'explosius —digué en Tarm que acabava de presentar la transcrip-

ció del discurs al Consell—. Com poden tenir prou tecnologia per fer-ne?—El component essencial són els nitrats, i a l'aigua que nodreix els con-

reus n'hi ha en una concentració relativament alta. Sense massa tecnologiase'n poden extreure. De plantes oleaginoses se'n poden treure hidrocarbursque amb el nitrat donen un explosiu bastant potent, suficient per volar lesportes tancades entre els sectors —explicà en Vilmet—, de fet, fins i totbarrejats amb carbó i sofre, els nitrats exploten. El que més m'estranya ésque ho hagin descobert tot sols, pel que veiem no sembla que siguin gensavançats en química, la pròpia República no els va descobrir fins fa poc mésde cent anys, quan ja tenia molts altres productes químics.

—Quines possibilitats de defensa tenim? —preguntà la directora.—Ens poden venir a atacar passant per Supra o pel sector 79. Si venen per

Supra el millor punt per aturar-los és al sector glaçat, amb temps s'hi podenfer barreres de gel que fins i tot amb explosius els costaria molt de travessar.Si passen pel sector 79 penetraran directament a la selva i la porta que vamfer per barrar el pas als suprians a la coberta 64 no resistirà els explosius—informà en Tarm—. La pregunta clau en aquests moments és: quants ex-plosius tenen els jamians?

—Aquesta pregunta vol dir que amb suficients explosius, els jamians enspodrien envair? —preguntà en Zanor bastant esverat— ens ho prendrien tot?

—Estimat company —intervingué la directora—, a la major part de nosal-tres ens importa més la nostra societat i les nostres vides que no pas lescoses que ens poden prendre. Hem de reflexionar més. Faig aquí mateix unacrida a la supervivència. Hem de considerar la pitjor de les hipòtesis i elabo-rar plans per sobreviure, individualment i com a poble. Discutiu la situacióamb tots els ciutadans, no els hem d'amagar el problema però hem de ser elsprimers a conservar la serenitat. Quan ens tornem a reunir vull que porteupropostes concretes. I encara ens resta un tema greu: què fem amb el sector79?

—No hi ha manera d'anar-hi sense volar portes, i ara qui no té explosius ésla República. Pels informes de la Mirtela sabem que el 79 és un sector aïllati no poden fugir. Tenen un petit exèrcit que no podrà resistir gaire. Si elsavisem pels terminals, en entrar els jamians podrien sospitar alguna cosa ifer-los parlar. Nosaltres perdríem la possibilitat d'espiar i els pobres del sec-tor 79 no hi guanyarien res. Si ningú no té cap idea suggereixo de no avisar-los —proposà en Tarm.

• • •

128 129

MEMÒRIA PROHIBIDA

La Mirtela va tornar a la sala de l'equip de comunicacions acompanyadaper en Tarm que es faria càrrec amb els seus col·laboradors de tota la qües-tió de l'espionatge a Jami. Tot just arribats, la Marla va donar dues bonesnotícies:

Primera: havien comunicat amb el que semblava ser el despatx del secre-tari del Líder dels jamians

Segona: contactes més aprofundits amb el sector marcat amb blau indica-ven que era una societat lliure i pacífica que superava plenament els criterisdel Consell per provar d'establir-hi comunicació oberta. Fins i tot visual.

La Mirtela va decidir que era un bon moment per entaular contacte directeamb els “blaus”

—Tenim un plànol en paper del sector 131?—Sí, ja te n'hem preparat un, fixa't que els “blaus” sols ocupen les dinou

cobertes superiors, les marcades precisament en blau. Vols també el resumdel que sabem? —contestà la Marla tot donant-li uns papers:

• Població: entre 15.000 i 20.000 amb la piràmide d'edats equilibrada, vi-uen molts anys, com nosaltres.

• Societat: sense classes econòmiques; parelles estables i fortes relacionsfamiliars.

• Educació: escolarització total, escoles separades per sexes amb classesd'uns vint alumnes fins als setze anys; escoles especialitzades mixtes finsals vint anys aproximadament.

• Política: govern popular i assequible a la població; freqüents assembleesveïnals amb poder polític. Cap actitud violenta detectada.

• Producció: agricultura eficient, metal·lúrgia de l'acer (no sabem d'on eltreuen), serradora, filatures i teixits de qualitat, paper, llibres i impremta.

• Defensa: no localitzada però sembla que l'únic veí que tenen els és hostil.—Naturalment —aclarí la Marla— hi ha temes que sense un contacte més

directe ens són difícils de jutjar.—Passem a la tercera fase del contacte: contacte escrit bidireccional. Te-

nim connectat algun terminal amb gent treballant-hi?—Sí, aquí. Vols comunicació escrita?La Mirtela veia al terminal una noia d'uns dotze anys, es sentia un mestre

parlant de matemàtiques, la noia de tant en tant prenia alguna nota i miravala pantalla. La Mirtela va començar a escriure: [CRIDA EL TEU MES-TRE], la noia no se n'adonava; la Mirtela va prémer al tauler de comandesun rectangle amb una campana. El volum de l'altre terminal deuria estar

posat molt fort perquè la noia va fer un xiscle i un bot. Un contacte a latercera fase una mica espantadís. El mestre, al seu torn, va avisar unes altrespersones, segurament les autoritats. Ràpid i com si allò per a ells fos el mésnormal del Món.

Els dirigents dels “blaus” semblaven més interessats en el contacte que elsmateixos republicans i van contestar moltíssimes preguntes sense fer-ne mas-sa a canvi. El país s'anomenava Pom i els seus habitants Pomús.

Passada la primera presa de contacte, la Mirtela va decidir passar a comu-nicació parlada en les dues direccions, no comprometia a res i era molt mésràpida.

Els pomús havien desenvolupat una cultura en algunes coses molt sem-blant i en altres molt diferent a la de la República. La Mirtela estava con-vençuda que el substrat cultural que donaven els terminals: llengua, música,pel·lícules o les aplicacions d'aprenentatge, feia que les cultures convergis-sin. No tenien la mentalitat científica experimental de la República, en totcas eren molt més especulatius que empírics. Per exemple la seva químicaera primitiva, pràcticament limitada al que explicaven els terminals, la físi-ca poca cosa més. Contràriament, les matemàtiques, especialment l'àlgebra,estaven molt desenvolupades el mateix que l'enginyeria mecànica.

Disposaven d'una metal·lúrgia de l'acer d'un gran nivell i van explicar or-gullosos les seves realitzacions: torns, telers, eines de mà, màquines d'es-criure i d'impremta. La font d'energia, com a la República, eren turbines queaprofitaven una caiguda d'aigua. Van explicar que disposaven d'un impor-tant estoc de ferro i d'alguns altres metalls.

Els nois i les noies anaven a col·legis separats per sexes i conservaven unsforts lligams amb la família, l'educació era molt rigorosa, però pels termi-nals es constatava un bon ambient a les escoles. A partir d'un cert nivell quees podia assolir pels voltants dels setze anys, escollien especialitat i estudi-aven sis anys més en escoles temàtiques, aquesta vegada amb els dos sexesjunts.

Les seves creences van despertar ràpidament l'interès de la Mirtela. Vene-raven un llibre antic, on es deia que el Món l'havien construït uns homessavis d'un Món més gran per salvar-se d'una catàstrofe terrible. Els descen-dents d'aquests homes s'havien barallat entre ells i quasi destrueixen el Món.Sols un grapat d'homes havien salvat el llibre i coneixien el destí del Món.Passats 6.500 anys de la creació del Món trobarien un nou Món molt mésgran, que els savis els hi havien preparat. I passats 12.400 anys, un altre

130 131

MEMÒRIA PROHIBIDA

Món encara millor. El llibre era ple d'històries de personatges i de contesamb intenció moral, però molts dels interlocutors creien que l'essencial erala història dels orígens i el destí del Món que esmentaven contínuament enexplicar la seva societat.

La Mirtela va pensar ràpidament que el mite podia tenir algun fonament,hi havia una correspondència amb el que defensaven la directora Utàlia i enValac que havien arribat a algunes conclusions similars, però sense llibre.

Un altre punt era el destí del Món. La Veilà havia fet un estudi curiosíssimsobre les pel·lícules. D'una manera subtil va evidenciar que alguns perso-natges que sortien a pel·lícules que passaven al Món, parlaven com si eldestí del Món fos evident, fins i tot per a personatges que representava queno tenien cap creença filosòfica o religiosa. En contrapartida a cap pel·lículade les que no passaven al Món, totes elles anteriors, no hi havia cap referèn-cia. La sospita que les persones que vivien al Món primitiu coneixien eldestí d'aquest per damunt de creences o mites era molt forta.

Els pomús tenien una sala sagrada anomenada la Sala del Comptador delTemps, era a les cobertes més altes i s'hi reunien per a diverses cerimònies icelebracions. Creien que el destí del Món estava lligat a aquella sala. Vanexplicar que algun esdeveniment important hi havia passat feia pocs anys,alguna cosa relacionada amb uns números que els republicans no van aca-bar de comprendre.

L'única sortida de Pom anava a parar a Càlia, un país primitiu i xenòfobque estava en guerra permanent amb els seus veïns. Afortunadament l'accésvist des de Càlia era a un sostre i els pomús el podien defensar amb pocesforç. Ja feia trenta-cinc anys de la darrera incursió.

Tenien també una comunicació mitjançant un tub amb un altre poble, elsGima, que eren comerciants i coneguts indirectes de la República ja que elsde Bam hi mercadejaven. Tot i que el forat de comunicació era inicialmentde tan sols cinc centímetres l'estaven eixamplant amb llimes, i al ritme queportaven en uns quants anys hi podrien passar persones. Hi tenien uns trac-tes comercials força intensos i un flux d'informació considerable, estavenassabentats, per exemple, dels Jami i la seva política expansionista.

Mentre els caps pomús explicaven la seva llarga història, la Marla desd'altres terminals feia diversos contactes per verificar-la. Era evident queels interpel·lats no estaven al corrent del que estaven dient els seus caps enaquells moments. Tots ells van confirmar fil per randa tot el que deien elsdirigents. El veredicte de la Marla va ser que anaven de bona fe. La Mirtela

hi va estar d'acord i va decidir passar al contacte visual.• • •

Quan en Ziol va arribar a l'assemblea general de la República, l'ambientera molt tens, no hi havia secrets per als ciutadans, tothom estava assabentatdels plans del Líder de Jami i la preocupació era general. La directora va serla primera persona que va prendre la paraula.

—Estimats companys: la situació és greu. Jami, el país on han fugit algunsdels superiors de Supra, és una veritable amenaça, és un país d'una crueltatque no us la podeu ni imaginar, la consellera Mirtela us explicarà fins onpoden arribar. Ara estan planificant la invasió d'un país, de tot un sector, peresclavitzar els seus habitants i ocupar-ne el seu territori. I a més, han promèsals superiors que en el termini d'un mes, ens conqueriran a nosaltres i posteri-orment restauraran l'antic règim a Supra. Si penseu que aquí estem segursaneu errats, els jamians disposen d'explosius i poden fer saltar les portes. Jasabeu que és possible, nosaltres mateixos fa més de cent anys ho vam provarper obrir l'accés al gran pou. Si tenen prou explosius podran venir fins aquí.Tenim poc temps i entre tots hem de buscar la solució. Passo la paraula alconseller Tarm que és qui coordina la nostra defensa.

—Com sabeu, mercès al descobriment del nostre jove amic Ziol —en Zioles va posar vermell, pensava que tothom el mirava—, podem veure el quepassa a molts llocs del Món sense ser vistos. Tenim a Jami sota observació i uspuc donar notícies dolentes i notícies bones. Començaré per les dolentes:

• L'exèrcit de Jami mobilitza més de cinc mil soldats perfectament prepa-rats. Això vol dir que si obren les portes entre els sectors, ningú no els potaturar gaire estona amb els mitjans actuals.

• D'aquí tres dies, tenen previst envair el sector 79 que no té cap possibili-tat de defensar-se. De moment hem decidit de no avisar-los, ja que pensemque amb paraules soles no els podrem ajudar.

• D'aquí un mes, tenen previst atacar-nos i continuar més tard amb Supra iamb la resta del Món.

• Al ritme actual, la seva població es dobla cada vint-i-quatre anys.—Ara les bones notícies:• Hem obert comunicació amb el despatx del secretari del Líder de Jami.

Totes les ordres que dóna i tots els informes que rep, passen per allí.• De moment no podrien de cap manera conquerir el Món, tocarien a tren-

ta-cinc soldats per sector, just un per coberta. I recordeu que cada cobertasón més de set mil cambres. Ara és el moment d'aturar-los.

132 133

MEMÒRIA PROHIBIDA

• Els nostres enginyers estan posant a punt una barrera que podria aturarl'exèrcit jamià en qualsevol punt estret. Hi tenen força confiança.

El debat que va seguir reflectia l'ambient: un sector dels ciutadans estavafrancament pessimista, un altre sector volia intervenir desordenadament.

—Me'n vaig a l'habitació. Aquí ja s'ha acabat, veniu? —la Xandra ja nopodia aguantar més i es volia estalviar la descripció de les brutalitats delsjamians.

—Anem —digué la Ròssia que tampoc volia seguir. Es va aixecar i elsaltres van seguir pel passadís.

—Anem —repetí en Parm que feia dies que seguia discretament la Xandra.—Jo crec que els pomús ens podrien ajudar, són una gent molt reflexiva

—anava dient la Marla— us en puc explicar moltes coses, és fascinant.—Amb l'enginyeria que tenim, hauríem de trobar alguna solució, fins i tot

per salvar els del 79 —en Ziol no perdia mai l'esperança.—Mai a la vida havia passat per una situació així —la Cídia estava nervi-

osa i s'arrambava als companys com per buscar protecció.—Jo tampoc no puc més, fa uns dies que dono voltes a problemes comple-

xos i ara sols manca això —va concloure la Xandra.Van arribar a l'habitació de la Xandra, ella va tancar el baldó que la unia

amb la dels seus pares i va dir que sortia un moment.A en Ziol li agradava molt l'habitació de la Xandra i va ser el primer a

estirar-se damunt els nombrosos coixins que hi havia per terra en un delsangles. La Xandra va tornar amb menjar i begudes, menjar sempre ajuda apassar els nervis. Va començar a escalfar coses al forn de l'habitació. LaMarla es va aixecar per ajudar-la.

Quan van acabar de preparar el sopar, la Xandra va treure uns petits llumsd'oli, els va posar pels prestatges a prop del racó dels coixins i va apagar elllum del sostre de l'habitació. Va anar al terminal i va posar una música moltfluixeta. Tots es van posar a sopar.

L'ambient agradable va relaxar als nois, en Ziol seia a la falda de la Marla,en Parm s'apropava tant com podia a la Xandra. La Ròssia estava una micaapartada, semblava que encara arrossegava molts traumes. La Cídia era quimés es movia, anava de quatre grapes d'un a l'altre, cercant el contacte. Vanparlar molt, en veu baixa. Les històries dels pomús eren realment fascinantsper a tots. En un determinat moment la Marla es va aixecar per anar allavabo i immediatament la van seguir la Xandra i la Cídia.

—Heu vist que la Ròssia està una mica sola, creus que en Parm podria ser

un bon company per a ella aquesta nit? —preguntà baixet la Marla—. Crecque ara li convé tenir contacte amb algun noi.

—Sí, en Parm és molt bon noi i delicat, l'altre vespre vam passar una esto-na junts, encara no deu ser conscient del cas de la Ròssia —digué la Xandra.

—Miraré de maniobrar per ajudar-los —intervingué la Cídia en el precísmoment que entrava la Ròssia. Era igual, les noies ja s'havien entès.

La Cídia va sortir i va parlar baixet amb en Parm, el noi va assentir i ella liva fer un petó. Va sortir la Marla i va parlar amb en Ziol que també era partdel pla. La Xandra va sortir portant per la mà la Ròssia i la va deixar just alcantó d'en Parm. La conversa cada vegada era més baixeta.

La Marla va començar a abraçar i besar en Ziol, els altres estaven moltjunts i van començar a acariciar molt suaument la Ròssia, era el punt crític,no ho va rebutjar. En Parm anava agafant protagonisme però les noies enca-ra hi intervenien. Van començar a treure's peces de roba i quan això va serevident, la Ròssia que duia túnica, també se la va treure, encara se l'hi veienles marques dels cops de fuet i era la primera vegada que les ensenyava. EnParm estava pendent del que feien en Ziol i la Marla i els imitava, a laRòssia se la veia feliç. La Xandra va apagar tots els llums menys un. Minutsmés tard va fer un senyal discret i entre tots van dur la Ròssia al llit mentrel'acariciaven, molt lentament es van anar allunyant fins a deixar-la sola amben Parm.

—Deixem-los sols, veniu —digué la Marla baixet mentre passava a laseva habitació que era a les fosques.

Els quatre nois bullien de desig i abans que la Xandra acabés arrossegantla Cídia fins l'altra cambra i deixés sols en Ziol i la Marla, van passar totsquatre una bona estona fent unes exploracions que unes hores abans ni ima-ginaven.

134 135

MEMÒRIA PROHIBIDA

15 Talis

Quan menys hi pensava, a en Ziol li va tornar al cap el problema delspobres habitants del sector 79, condemnats a l'esclavatge o a la mort. Unsmoments abans, amb tres noies estava prou distret però ara amb la Marlaque estava molt afectuosa, i calenta, tornava a una situació més normal.Una mà el va arrossegar al llit, ell ja en tenia ganes però estava tan neguitósque no sabia com correspondre als amanyacs.

—Aquesta gent… crec que la República no obra correctament, segur quehi podem fer alguna cosa.

—No sé pas el què, si se t'acudeix qualsevol idea… no t'amoïnis més,demà ja ho veurem més clar… va, vine aquí, que et desitjo molt després detot el que acabem de fer. No havies tocat mai cap altra noia, a part de mi?

—No, a cap. I a tu no t'havia tocat mai ningú?—El dia del dipòsit sí, una mica, aquí hem d'acceptar uns contactes que a

Supra ferien trontollar els fonaments, a mi m'agrada. Et molesta compartir-me una miqueta?

—Gens, mentre tornis a mi com ara. Però no em trec del cap els pobres desector 79…

—Jo te'ls trauré del cap, vine aquí.La Marla estava especialment dolça i entenia el neguit d'en Ziol. Va mirar

de fer-li oblidar, encara que fos per uns minuts. No ho va aconseguir. Sobta-dament en Ziol es va aturar i va dir:

—Ja ho tinc. Els podem salvar.—Bé, explica'm-ho —digué amb veu de resignació—. Ja continuarem més

tard.—Pel pou, pel gran pou. Pel sector 79 també hi passa un gran pou, proba-

blement deu tenir totes les portes tancades, és el mateix que passa pel sectorglaçat i allí segur que no hi té cap sortida. Obrim amb explosius una porta alsector 79 i una altra a nivell de la coberta 35 del sector 9 que em sembla queestà desocupat. I aleshores evacuem la gent del sector 79 i la portem al 9.

—Hi veig quatre problemes. Primer: com ens ho fem per pujar setantaplantes per un pou sense que ens ajudin des de dalt? Tenen les portes tanca-des i no ens poden llençar una corda. Segon: d'on trèiem els explosius perobrir les portes? Aquesta tarda han dit que no en teníem. Tercer: com fem

baixar quaranta mil persones abans que els jamians hi entrin i les capturin?Resten dos dies. I quart: i si baixant pel mateix tub ataquen al sector 9? O anosaltres passant pel nostre gran pou?

—Tinc respostes a tot. Hem de trucar immediatament en Tarm.El pobre Tarm feia cara de no haver dormit gaire encara quan va contestar,

en aquells moments no semblava que el que li venia més de gust fos escoltarprojectes, però en veient els nois ho va haver de fer. Va decidir que convoca-ria a tots els seus col·laboradors per a una reunió urgent molt d'hora. Mentreparlaven, la causa que hagués dormit tan poc va passar nua per darrera d'ell,entre el llit i la cambra de bany. No la van poder identificar.

A les 06:00 en Tarm es reunia amb els seus col·laboradors i alguns experts.Havia parlat un quart d'hora amb en Ziol i comprovat que la seva idea teniapossibilitats. Hi havia un punt crític: era essencial la col·laboració dels habi-tants del sector 79, haurien d'aturar els jamians quatre o cinc dies i no hauriende deixar que agafessin cap presoner que conegués l'existència de comunica-cions mitjançant els terminals. Als informes de la Mirtela hi posava que elsector 79 era un regne amb una aristocràcia governant relativament benigna,semblava que el codi d'honor que protegia als febles era molt fort.

—Hem localitzat les cambres reials, el nostre problema ara és que enscreguin. Si els podem fer veure als seus terminals el que fan els jamians enscreuran. Creus que els òptics poden fer un sistema de lents i miralls quepermeti que des d'un terminal es vegi la pantalla d'un altre? —preguntà laMirtela.

—Em sembla que sí. A la coberta 70 recordo que hi ha una sala amb dosterminals enfrontats. Demanaré als òptics que hi vagin immediatament—contestà en Fosmein.

—Ja sabem per quina porta provaran d'entrar. Si bloquegen totalment ambtroncs, canyes i altres materials el passadís que hi ha a continuació, els jami-ans trigaran bastant a obrir-se pas. Ho hauran de mullar per evitar que hoencenguin. A la llarga els jamians podran desmuntar qualsevol barricada,però crec que trigaran a trobar un bon mètode —afirmà en Tarm—. Troimà,tu que ets la nostra millor escaladora, com veus la possibilitat d'enfilar-tesetanta-una plantes pel forat.

—Tenim escales de canya força resistents i lleugeres que fan més de trescobertes de llarg. Amb un sistema prou segur per travar uns troncs al migdel pou, amb unes vint i cinc etapes hi podem arribar. Va ser així com vaigpujar pel gran pou fins a la coberta 140, quan volíem veure si algun dels

136 137

MEMÒRIA PROHIBIDA

tubs que hi van a parar tenia sortida. El material encara el tenim a un magat-zem. Amb un equip prou nombrós s'hi pot pujar en vint-i-quatre hores.

—Tinc una feina prèvia per a tu o qualsevol de les “primes”, baixar pelstubs i confirmar que el sector 9 és buit. A veure, Vilmet, quan trigaríem a ferprou explosiu per fer saltar la porta?

—En aquests moments tenim un petit estoc de nitrats, si els emprem totsn'hi haurà prou per volar una porta. Des d'ahir que n'estem fabricant més,però la separació dels soluts és un procés de més d'una setmana.

—Això complica les coses, hauran de resistir una setmana com a mínim.Segur que no podem tenir més explosius abans?

—Amb prou gent treballant-hi en podria fer en uns quatre dies, hi ha unprocés d'evaporació lent que no sé com accelerar. A partir d'aquest momentés un procediment continu que ens pot donar una quantitat suficient comper volar una porta cada dos o tres dies.

—Aquesta deu ser la capacitat dels jamians?—Suposo que no, per les instal·lacions que he vist pels terminals, la seva

capacitat seria com a màxim un vint per cent de la nostra —contestà enVilmet.

—Queda el problema de fer baixar quaranta mil persones trenta-sis cober-tes, són cent catorze metres en vertical. Podeu fer algun invent els d'Engi-nyeria?

—Ens hi posem a treballar ara mateix.La reunió va continuar discutint el pla d'en Ziol. Restava molta feina i detalls

tècnics, però es van anar trobant respostes a totes les objeccions inicials.—Crec que ha arribat el moment de reunir el Consell per aprovar el pla,

espero que els que en sou membres m'ajudareu a explicar-lo, jo he dormitmolt poc i estic una mica espès. Els companys Ziol i Marla em sembla queno han dormit gens i ja és hora que se'n vagin a descansar.

En arribar a l'habitació en Ziol s'adormia dret. La Marla no ho podia tole-rar, què s'havia cregut, deixar-la a mitges. En Ziol va caure damunt el llit ies va dormir instantàniament. Aleshores es va posar a somniar, somniavaque el despullaven i l'excitaven, estava com volant. La Marla també estavadespullada damunt d'ell i no pesava. Sobtadament es va trobar fent l'amor,sense cap esforç, ni físic ni de voluntat. Curiosament, quan després de vàri-es hores es va despertar, recordava el somni perfectament, com si haguésestat real.

• • •

A l'hora de dinar, en Ziol era el centre de totes les mirades, les notíciescorren de pressa a la República, els companys d'estudis li van cantar unacançó amb la lletra adaptada a la situació. La sensació de culpa per abando-nar als del sector 79 havia neguitejat molta gent, i ara es sentien alleujats iagraïts a en Ziol per haver trobat una solució. El Consell l'havia aprovat i jas'hi treballava de valent.

La Mirtela estava encara neguitosa, havia de parlar amb el rei del 79, hau-ria de ser un contacte visual i hauria de ser persuasiva i ràpida. El sistemaòptic que permetia que una càmera veiés la pantalla d'un altra ja estava llesti l'equip havia establert algunes connexions amb Jami per tal de fer convin-cents els arguments. Era el moment.

El terminal del menjador reial va emetre un fort senyal acústic. Cinc se-gons més tard s'establia la comunicació, al fons el rei dinava.

—Sóc un alt càrrec d'un sector exterior al vostre. Qui mana aquí?La persona que estava davant el terminal va trigar uns segons a contestar.—Ell —digué senyalant el rei que des de la taula mirava encuriosit—, és

el nostre sobirà, sa majestat Manigres tercer.—Demana-li que vingui.El rei va dubtar uns moments i amb actitud ferma es va apropar al terminal.—Majestat, sóc una ministra d'un altre país. El vostre regne està en greu

perill, us volen envair.—On ets tu? Què hi fas aquí dins?—Sóc en un altre sector, els terminals serveixen per veure i parlar a distàn-

cia, mira —es va apartar, va col·locar ràpidament el sistema òptic i el rei vapoder veure una sala contigua al seu menjador— fes anar algú a aquestasala i el veuràs.

El rei ho va fer, i va admetre ràpidament la possibilitat de la comunicació,era com les pel·lícules però a “temps real”. Es veia que l'havien educat perno immutar-se davant de res.

—Com és que dius que estem en perill, fa més de dos-cents anys que nohem sofert cap atac.

—Coneixeu els jamians? Són a les portes orientals del vostre regne ambcinc mil soldats i un arma que pot obrir les portes— va commutar a unterminal des d'on es veia la porta per on volien entrar, hi havia multitud desoldats, es veia clarament un rètol de sector, coberta i cambra— com veieués a la vostra frontera.

—Crèiem que els jamians eren un país feble, fa molts anys que no en

138 139

MEMÒRIA PROHIBIDA

sabíem res, des que es va inundar l'únic tub que ens connectava amb l'exte-rior. Has dit cinc mil soldats? —la cara del rei reflectia preocupació.

—Sí, i ben preparats. Us puc ensenyar algunes vistes de Jami i sóndesagradables.

La Mirtela va explicar tot el que sabien de Jami, ometent l'afer dels supe-riors per no complicar la història, mentre li mostrava les imatges de diver-sos terminals: esclaus famèlics treballant als conreus, esclaves als tallers,soldats uniformats, famílies benestants. Va deixar pel final el més colpidoruna sala amb uns nois molt joves que torturaven una noia, nua, penjada pelscanells, just davant del terminal. No va ser difícil de trobar, estaven casti-gant a un grup sencer des de feia hores. El rei va explotar d'indignació.

—Al meu reialme no es pot fuetejar una dona en presència d'homes i maials pits o al ventre. Quina mena de gent són aquests jamians?

—Són el pitjor, conquereixen un país, fan esclava la seva gent i quan elshan mort tots de treball o de càstigs en conquereixen un altre.

El pobre rei de Talis, així anomenaven al país, va creure ràpidament tot elque deia la Mirtela. A ella li feia una mica de pena, qualsevol de mala feamb suficients mitjans tècnics, l'hagués pogut enganyar.

Al cap d'un hora, els comandaments del seu reduït servei de seguretat esta-ven parlant amb en Tarm sobre la possible defensa. Omplirien tot el passa-dís, darrera la porta que rebria l'explosió, de troncs, canyes i altres residus,tot lligat i enganxat amb una resina de la qual afortunadament en tenienmolta, la feien servir per a una indústria local. L'explosió encara ho com-pactaria més tot. Era important que amb tascons comprimissin els troncsper dificultar encara més el pas. Entre la barricada hi posarien canonades decanya per poder disparar fletxes als invasors. Sortosament disposaven deballestes.

En Tarm els va demanar que mantinguessin una reserva de material perreforçar el tap o fer-ne un altre si els jamians esbotzaven una altra porta,encara que ell creia que gastarien tots els explosius d'un sol cop.

Els enginyers van trobar una solució per fer baixar pel pou amb rapidesauna quantitat considerable de gent, un tub de roba prou ample perquè hipassés una persona i prou estret perquè no baixés massa de pressa. Vanexplicar que si es col·locaven els tubs tocant la banda est del pou, la força deCoriolis premeria la gent contra la paret i es frenarien. Ja ho estaven provanta l'estadi, des de l'estructura que s'havia muntat per experiments sobre lagravetat. El problema era aconseguir prou tela per fer els tubs. Comerç es va

posar a treballar.També semblava fàcil inundar la part baixa del pou de tal manera que si els

jamians descobrien la porta falsa que substituïria a l'esbotzada i baixavenpel pou, no trobessin cap continuació. Realment, el pla confiava que elsjamians no descobririen el pou. Sols si sonava l'alarma que l'havien oberts'inundaria la part baixa.

Es van construir passeres de manera que fos possible anar des del final delgran pou de la República fins al començament del que passava per Talissense mullar-se.

La Troimà va començar a pujar pel pou, tenia previst arribar aquell mateixvespre a l'alçada de la coberta 35, on s'hauria d'esbotzar la porta d'accés alsector 9. Pels tubs ja s'havia confirmat que no hi vivia ningú.

• • •Sols restaven vint-i-quatre hores per a l'explosió. Els talians tenien confian-

ça en el seu govern i de moment col·laboraven de bon grat a les tasques dedefensa. La barricada era millor que el que esperava en Tarm. Molt travada ifeta de manera que si la volien estirar, sols se n'endurien una petita part.

D'altra banda també tenien iniciatives. Van idear un sistema de baixada pelpou amb xarxes de corda. Si se'n podia instal·lar una cada cinc metres, seriauna baixada alternativa al tub de roba prou bona.

Mentre l'afer de Talis s'apropava als seus moments crítics, en Ziol seguiaamb els seus invents. Va baixar tot el gran pou i va estar analitzant el proble-ma del nivell de l'aigua. Estava convençut que hi havia un dipòsit d'aiguapotable molt més gran i que era el que mantenia constant el nivell al del lloti al de l'aigua potable, per vasos comunicants.

La Troimà continuava la seva ascensió. Al mateix temps, amb una de lesbigues metàl·liques i els gats que havien servit per defensar la porta contraels guàrdies suprians, es muntava una plataforma molt segura a nivell de lacoberta 34. A uns quants metres de la futura segona explosió.

Els de comerç, el millor que havien trobat era a Supra: una partida de cinc-centes túniques blaves de superior, ara en desús. Eren de punt, fetes a màamb fil bastant gruixut. Tenien tres botons per davant per cordar el coll.Anys de treball, però servirien de tub per baixar persones no excessivamentgrasses. Era el moment de començar a fer mànegues gegantines i reforçar-les amb cordes. Es va decidir fer tres etapes d'uns trenta i escaig metrescadascuna. Caldria construir plataformes intermèdies.

Finalment, la Troimà va acabar la seva ascensió al nivell de la coberta 71 i hi

140 141

MEMÒRIA PROHIBIDA

va hissar uns troncs i uns tascons per fer la plataforma provisional. Hi vainstal·lar corrioles i van començar a pujar persones i explosius. Els explosiuss'anaven enganxant a la porta, era una operació lenta que va durar tot el dia.Finalment, va arribar una planxa de ferro que els cobriria. Uns troncs i méstascons la van afermar contra la porta. Dos blens lents es van encendre. Sishores que servirien per desmuntar tots els suports que hi havia en aquella partdel pou. Si queia material es malmetrien i valia la pena recuperar-los.

Les hores passaven lentes. De tant en tant un xiulet, queia algun tronc itothom fugia del fons del pou. Finalment van arribar despenjats els darrerssuports i els homes que els baixaven per les corrioles. Els jamians iniciarienl'atac abans d'una hora. L'explosió del pou era també imminent.

En Ziol i la Marla s'ho miraven des del terminal de la sala veïna a la delConsell, connectat amb un terminal de Talis des d'on es veia la porta queduia al pou. Els minuts passaven i els nervis augmentaven. Haurien fallatels dos blens?

Sobtadament, un soroll sord i una mica de fum sota la porta. No s'haviamogut. Uns talians s'hi van apropar amb palanques. La porta es movia unamica. Finalment, van poder fer més força i la porta suaument va caure dinsdel pou. Meravellós, pel costat de Talis no es veia cap senyal de l'explosió.Immediatament van llençar una corda molt llarga. La van hissar, al final hivenia un sistema de corriola que mantindria la corda separada de la paret.Amb la corriola van tornar a hissar la corda, més de pressa aquesta vegada.Lligat a l'extrem de la corda hi va aparèixer en Tarm. Just en aquell momentva sonar una altra explosió i tothom va anar a mirar el terminal connectatamb Jami. Quan el fum es va esvair, van veure que la porta encara estava ala seva posició inicial, enfonsada però dreta. El tap de l'altra banda haviafuncionat perfectament.

Anaven pujant republicans a Talis. Finalment, van hissar una segona bigade ferro i un gat amb els que van muntar una plataforma ben sòlida. Arapujar qualsevol cosa seria molt més ràpid i segur.

16 Evacuació

A Jami estaven desconcertats, esperaven que la porta saltés cap endins ique els soldats que estaven a l'aguait entressin immediatament a l'atac. Laporta però, encara estava vertical, un pam més endins però vertical. La resi-na que l'enganxava als tronc impedia de treure-la. Era millor que el queesperaven a la República. De moment a part de donar-li guitzes no sabienque fer. Ara les perspectives de Talis eren millors, en tres dies hi hauria prouexplosius per volar la segona porta del pou i en dos dies més, màxim tres,podrien evacuar la població.

Quan els jamians ja havien perdut sis hores, van canviar l'estratègia, havi-en comprés que darrera la porta hi havia un obstacle i van optar per ferpressió provant de trencat-lo. Van començar a portar troncs i amb gransmaces els col·locaven fent pressió contra la porta. De tant en tant la portacedia una mica, aleshores tot el sistema de troncs queia i l'havien de tornara posar.

A Talis, alguns ja creien que el sistema aguantaria per sempre més quanels jamians van aconseguir tombar la porta. Ara ja veien la barricada i tam-bé els tubs que la travessaven. Les ballestes van disparar i van ferir als dosprimers soldats jamians. Quan es van tornar a acostar duien escuts i vanenganxar cordes als primers troncs. Des de lluny van començar a estirar-los,alguns van cedir. A la República van calcular que a aquell ritme trigarienmés de quatre dies a desmuntar la barricada.

Els talians van resultar ser molt bons treballadors a les alçades. Van co-mençar a muntar les seves xarxes de descens. Amb les serres metàl·liquesque van venir de la República la feina de tallar troncs es va multiplicar,treballaven a ple rendiment vint-i-quatre hores al dia, de mà d'obra no enmancava gens.

El segon dia de l'atac, els jamians van canviar la tàctica, havien fet unamena d'ariet amb una punta com un ham. Un grup molt nombrós d'esclausel clavava a la barricada i a continuació estiraven. El ritme de destrucció vapujar perillosament. A la República en Fosmein ja havia ideat un mètodeaddicional de defensa. Si a Talis es tapessin totes les sortides d'aire de laventilació, es crearia un fort flux d'aire a través de la porta esbotzada. Cre-mant residus vegetals prop del passadís de sortida, un intens fum dificulta-

142 143

MEMÒRIA PROHIBIDA

ria la feina dels jamians. La idea va funcionar, restava veure quan tempstrigarien els jamians en taponar el flux d'aire.

Van trigar sis hores, van instal·lar una cortina gruixuda i el fum pràctica-ment ja no penetrava. Era el moment de passar a la segona part del pla d'enFosmein: posar també una cortina a l'altra banda i consumir tot l'oxigen delpassadís. Si per treballar a Jami obrien la cortina per tenir aire, els tornavaràpidament a envair el fum. El seu ritme de treball en conseqüència era moltlent, encara que també molt penós per als esclaus.

Al tercer dia, els jamians feien anar l'ariet des de darrera la cortina, el ritmeera més lent que quan ho feien de més a prop. La barricada encara duraria. Ala República la producció d'explosius estava gairebé enllestida. Molts repu-blicans havien ajudat a evaporar l'aigua de les dissolucions al forns de lesseves habitacions i ja es disposava de la quantitat adequada de nitrats. EnVilmet personalment, va fer la barreja amb els hidrocarburs i la va anarcol·locant dins de closques buides d'una mena de cocos.

El dispositiu de baixada també s'enllestia: cinc tubs descendents fets detúniques de superiors i a més, xarxes cada cinc metres. Les proves dels tubsvan fer veure que els cops contra els bastidors podien ser perillosos. Unapossible solució seria fer baixar els talians amb tota la roba que fossin capa-ços de posar-se, incloses mantes i tovalloles. Era a més, una manera perpoder endur-se més coses, ja que s'havia limitat l'equipatge a un paquet perpersona que haurien de dur lligat al pit per facilitar el descens.

• • •L'explosió que va obrir el sector 9 va ser molt més sorda que l'anterior.

Una gran planxa metàl·lica va concentrar tota la potència cap a la porta queva saltar passadís endins, exactament el que els jamians havien pensat quepassaria amb la seva explosió. El sector no havia estat sempre desocupat, hihavia mobles i objectes que es desfeien en pols en tocar-los. Tot era moltdesordenat, de molts forats a la paret hi sortia un petit doll d'aigua, les aixe-tes i els taps havien desaparegut feia molts segles. Als corredors il·luminats,a la vora de l'aigua que corria camí dels desguassos, hi creixia una abundantvegetació, com la de les jungles. Les cambres agrícoles eren una barreja deselva i de vegetals de conreu en estat salvatge. L'equip que no tenia pecesmòbils com els forns, els llums o els terminals, funcionava perfectament.Van trobar un terminal engegat, tenia una aplicació posada, el comptador detemps afirmava que feia dos mil cinc-cents anys que estava funcionant. Tambéhi havia restes humanes: indicis d'ossos envoltats d'una roba que es desfeia

només de bufar.Era evident que alguna cosa va anar malament al sector, una guerra civil

potser. Va morir tothom i en estar tots els accessos tancats, la zona va ro-mandre buida fins al present.

Pràcticament totes les estances del sector eren accessibles i serien fàcils decondicionar. Dues-centes trenta mil cambres, milers de corredors i cente-nars d'escales esperaven als talians. També es va descobrir que hi havia unaccés obert a unes cobertes del sector glaçat inaccessibles des de Supra. Elsllums no hi funcionaven i la temperatura era d'uns vint graus sota zero,servirien de congelador com a Supra.

Pel sistema de descens, primer baixarien les dones amb criatures, desprésla gent gran, les dones soles, els adolescents i per acabar els homes. Percada tub podia baixar una persona cada vint segons. Se'ls va amenaçar quesi algú per por s'aturava i obstruïa el pas, se'l faria baixar a cops de bastó, iés va haver de fer més d'una vegada. A les dones embarassades i a algunespersones incapacitades se les baixava amb la corriola. A aquell ritme podriabaixar tota la població en una mica més de dos dies. A mida que arribavenanaven ocupant i netejant el sector 9.

La barricada resistia, era evident que els jamians no tenien explosius peresbotzar una altra porta. La reserva de troncs de Talis es va emprar perreforçar la barrera actual. Si no hi havia novetats, aguantaria com a mínimtres dies més.

Un nou pla es va engegar per iniciativa de la Mirtela. Si en entrar els jami-ans a Talis no hi trobaven ningú, sospitarien alguna cosa, “Aquests han fu-git” —pensarien—. I és possible que analitzessin totes les possibles sorti-des fins a trobar la porta falsa del pou. S'havia d'evitar, se'ls faria creure quetots els talians s'havien suïcidat de més o menys bon grat. I suïcidat llen-çant-se pels embornals grans. Era evident que els embornals no es podienfer servir de camí de fugida, era conegut que anaven a parar a dipòsits total-ment inundats on es descomponien totes les deixalles. Eren un sistema usu-al de suïcidi i d'execució. Els talians deixarien a prop de tots els embornalspistes falses de suïcidis i homicidis, objectes personals abandonats, taquesde sang dels que no es volien deixar matar, i algunes inscripcions amb fra-ses com “Abans morts que esclaus”. D'altra banda es faria, just a la sortidade la barricada, una gran pira amb tots els objectes que no s'evacuarien,quasi tots d'origen vegetal i combustibles, de tal manera que els jamians estrobessin un sector completament buit. La pira a més, dificultaria la seva

144 145

MEMÒRIA PROHIBIDA

entrada ja que el fum faria irrespirable l'aire durant hores, amb totes lessortides del sistema de reciclatge obstruïdes com estaven.

Quan la barricada va cedir, tres dies més tard. Sols restaven uns centenarsd'homes per evacuar. Van encendre la pira, milers de mobles, portes i altresobjectes van començar a cremar violentament. El fum espessíssim, anavacap a Jami. Encara que l'apaguessin ja no podrien aprofitar res. Encara tri-garien unes quantes hores a poder penetrar al sector.

Deu mil fardells amb objectes diversos van anar a parar al pou, es feienbaixar de xarxa en xarxa. Finalment el sector va quedar quasi desert de bensi de persones. Es va col·locar la porta falsa i es va afermar amb la biga deferro i tascons metàl·lics, la porta tenia una trampeta, absolutament invisi-ble des de Talis i que sols es podia obrir des del pou, tenia la mida justa perpermetre passar una persona.

Sols van restar dins dos voluntaris d'ulls blaus amb uniforme d'oficial jamià:en Tresc, alt càrrec de l'entorn del rei i en Toeni, un reconegut actor còmic.Van acabar de segellar la porta amb una resina especial, semblava que enmilers d'anys no s'hagués mogut. En una cambra amb doble fons, a prop del'entrada del pou, hi tenien un amagatall amb dues lliteres, terminal i menjarsuficient per a tres mesos.

Ràpidament es va procedir al desmuntatge de totes les estructures del pou,serien molt útils al nou sector on no hi havia cap moble en bon estat nitampoc troncs tallats. Simultàniament els republicans van recuperar part deles seves passeres dels dipòsits, restaria un camí obert amb algun tronc icordes, però ja no calia un pas amb la capacitat de l'antic. La fusta era massavaluosa per deixar-la allà baix.

• • •La salvació dels talians es va festejar com una victòria a la República, eren

molts dies de tensió que s'alliberava sobtadament. Molts dels nois de l'esco-la van decidir anar-ho a festejar a una de les piscines. En veure'ls arribar, lagent gran que hi havia va optar per enretirar-se discretament a una de lesaltres. Aquella vegada la Ròssia sí que és va decidir i es va banyar, era clarque ja no rebutjava el contacte i de contacte en va tenir, molts nois van anara parar precisament on era ella.

En Ziol aquest cop des de l'aigua, va veure més d'un signe extern d'excitació.I fins i tot en va mostrar, ja no li feia cap vergonya, encara que no gosava feramb les noies el que feia allí la major part dels nois de la República.

La Marla, ara que n'havia parlat amb en Ziol, es prenia més llibertats i la

major part dels nois del seu grup van aprofitar per conèixer-la d'una micamés a prop, cosa que en ella va encendre el desig de fer coses més fortesamb en Ziol. Malauradament, quan es va adonar que algunes anaven moltmés llençades que ella, ja tothom plegava i tornava a arribar gent gran a lapiscina.

Sortint d'allí, va ser la Cídia qui havia preparat un sopar a mitja llum, hieren els mateixos que al sopar de la Xandra amb l'afegitó d'en Moun i enRenort, de manera que aquesta vegada els sexes estaven equilibrats. En aca-bar de menjar, en Ziol va dir-li discretament a la Marla que tenia plans perl'endemà i que se'n volia anar a dormir. Es van acomiadar tot just quanl'ambient començava a escalfar-se. Aquesta vegada no va caldre deixar solsen Parm i la Ròssia, tots els altres estaven aparellats i prou enfeinats en elspropis afers per molestar-los. Quan l'alarma del terminal va sonar l'endemàa les 08:00, tres parelles dormien sota tres mantes, amb l'única peculiaritatque els nois que havien començat amb la Xandra i la Cídia s'havien inter-canviat.

146 147

MEMÒRIA PROHIBIDA

17 Canal

L'endemà era la torna de la victòria, la República va decidir que fos festiui molta gent es va quedar al llit fins tard, però en Ziol que havia demanat a laMarla que l'acompanyés al gran pou per fer-hi unes recerques, estava espe-cialment actiu. Va demanar una corda i una de les noves llanternes elèctri-ques resistents a l'aigua que l'equip de la Caranta havia desenvolupat. Vaagafar també menjar i begudes.

Seixanta-quatre pisos de baixada per una escala de fusta i van anar a pararal dipòsit del llot. Era fosc, en Ziol va encendre el llum, per la passera vanarribar al dipòsit de l'aigua calenta. Es van tirar tots dos a l'aigua, ara laMarla ja no tenia cap impediment per fer el que tan desitjava des d'ahir.Malauradament, quan estava a punt, en Ziol va dir:

—Sortim de l'aigua, ja continuarem més tard, que vull fer un experiment.En Ziol sabia que la Marla ja estava totalment acostumada a les seves

interrupcions i que no s'emmurriaria. Va esperar que l'aigua s'encalmés i hiva llençar unes miques de fusta. Tot i que el doll que de tant en tant queiasobre la superfície podia dificultar l'experiment, va ser possible veure unlleu corrent. Es va capbussar diverses vegades. Finalment va agafar la llan-terna i va tornar a baixar.

—Ja ho tinc, hi ha un pas —digué mentre es lligava la corda a la cintura—.Si en un minut no he sortit, estira la corda i treu-me. Si puc passar a l'altrabanda faré tres estrebades i no m'estiris.

En Ziol va agafar aire i es va submergir. En uns segons va tornar a sortir.No sabia que fer amb la llanterna i no podia nedar bé. Finalment es va posarels pantalons que tenien butxaques. Va tornar a baixar i va desaparèixer dela vista de la Marla. Trenta, trenta-un, trenta-dos… La corda va fer les tresestrebades, havia passat.

Era en un lloc fosc, amb la llanterna sols es veia la paret i aigua. En unssegons, els ulls es van anar acostumant i va veure l'altra banda de l'aigua, hihavia una mena d'andana. Malauradament la corda no era prou llarga perarribar-hi i no se la podia pas treure, no trobaria el camí de tornada. Vaseguir la corda i en uns segons ja era un altre cop amb la Marla, la tornadaera més fàcil amb la corda i a més es veia llum a l'extrem del pas.

—És un forat de gairebé un metre d'ample i cinc de llarg, no hi ha cap pro-

blema. A l'altra banda sembla gran, almenys tan gran com aquí. Tinc una idea.Va agafar el flascó de la beguda, era com una petita carabassa, en va beure,

el va passar a la Marla que també ho va fer. Es va acabar la resta, era delsque no els agradava llençar res. El flascó buit, naturalment, surava. Li valligar un cap de la corda, el va omplir d'aigua i es va guardar el tap a labutxaca. Va passar a l'altra banda del tub en menys de vint segons tot i elrecipient. En arribar a l'altra banda va buidar la carabassa, la va tapar i la vadeixar surant a l'extrem de la corda. Ara ja podia nedar fins l'altra banda.Allí el problema va ser que no podia pujar, l'andana era massa alta. Va enfo-car amb la llanterna i va veure un lloc que semblava més baix, hi va nedar iera una escala de pujada a un corredor de més de quatre metres d'ample quecorria d'est a oest. Va deixar els pantalons com a marca del lloc per on haviapujat i va anar a explorar. No s'ho podia creure, a uns cent metres de distàn-cia hi havia un terminal a la paret! El va engegar, era totalment normal.Sense Nova no podia trucar, però va memoritzar el codi per a futures comu-nicacions.

Començava a ser el moment de tornar. Amb la llanterna anava il·luminantla paret quan ho va veure: el cercle verd d'un commutador de llum. El vatocar i una mica més cau a l'aigua. Els ulls li feien mal de tanta claror. Poc apoc s'hi va anar acostumant, ja començava a veure els detalls.

L'aigua que havia travessat era un canal d'uns deu metres d'ample i demanera similar a l'andana, continuava a l'est i a l'oest fins que la curvaturadel Món impedia de veure-hi més enllà. Ell no havia vist mai una distànciahoritzontal gaire més gran de vuitanta metres que era el màxim que feien elscorredors abans de tombar i ara en veia més de cinc-cents cap a l'oest. Capa l'est la vista no abastava tant, segurament els llums anaven per sectors isota el sector 10 era tot fosc. Hi va córrer i hi va trobar un altre commutador,ara veia tota l'extensió possible, més d'un quilòmetre. N'estava segur, perallí es podria fer la mítica Volta al Món. Va deixar els llums encesos, segu-rament s'apagarien tot sols en vint-i-quatre hores si és que funcionaven ambla mateixa lògica que els de les cambres o els dels dipòsits. Va tornar al punton havia deixat els pantalons i se'ls va tornar a posar, ja era hora de tornar.

La Marla s'havia posat molt nerviosa en veure que trigava i l'esperava dinsl'aigua. En Ziol va haver de sortir a la passera a deixar totes les coses queduia abans de tornar-hi per tranquil·litzar-la i acabar el que havia començatel dia abans a la piscina plena de gent.

• • •

148 149

MEMÒRIA PROHIBIDA

La Xandra havia estat una de les primeres a participar al pla que la Mirtelai la Marla havien endegat per establir contactes personals amb els pomús,contactes àudio i vídeo en els dos sentits. Ja que els pomús eren molt mésnombrosos que els republicans, aquests darrers van poder escollir l'interlo-cutor. A l'anunci de la Xandra cercant algun matemàtic, hi van respondremés de vint pomús d'ambdós sexes, molts d'ells professionals, però la Xan-dra cercava més aviat l'afecció i va decidir connectar amb un noi anomenatXerqui, un estudiant de setze anys que acabava d'entrar a l'escola de ciènci-es a fer l'especialitat de matemàtiques. El noi semblava absolutament tímiden tots els aspectes menys en els relacionats amb els números.

Aquell matí, la Xandra tenia ganes d'activitat. Tornaria a parlar amb enXerqui, sabia que aquell matí no tenia classes i ho volia aprofitar. Es vaacomiadar ràpidament dels amics a la cambra de la Cídia, va anar a cercaruna mica d'esmorzar i el va portar a la seva habitació, esmorzaria davant delterminal. Abans, va passar per la dutxa i en sortir es va posar una mena debarnús curt, blanc, absolutament normal allà a la República, s'hi podia sortiral passadís i no es cridava gens l'atenció.

Al pobre Xerqui sí que la hi va cridar, se li veien els ulls clavats a la panta-lla mirant d'una manera que en directe no hagués gosat mai i no precisamenta la posició de la pantalla on hi havia la cara de la Xandra, realment manca-va la cultura de la videoconferència i en certa manera el noi no era conscientdel tot que l'estaven veient. La noia se'n va adonar instantàniament però noho va demostrar gens, entre teorema i teorema miraria d'esbrinar com erenles relacions personals dels adolescents a Pom. Molt a poc a poc, el barnúses va anar obrint i al final ja feia una mica més que suggerir les formes quehi havia sota. Els ulls d'en Xerqui més clavats que mai a la pantalla. Sobta-dament la Xandra va canviar de tema:

—Com us relacioneu a Pom els nois i les noies?—No… no gaire… encara… —enrogí— fins que no acabem els estudis

no sortim amb noies. Al col·legi els nens i les nenes anàvem separats, ara al'escola ja anem junts, però… no ens relacionem.

—Em sona això d'anar junts a classe i no poder fer res. És prohibit tenirrelacions?

—No, no, però el costum és de no tenir-ne fins els vint-i-un, abans és malvist i afectaria els estudis.

—Ho dubto molt jo això. I tu no tens problemes sense poder acostar-te acap noia?

—Sí… no… bé, hi ha solucions, aquí ho tenim tot previst. Un altre dia t'hoexplicaré, ara et volia parlar del problema dels factors de les potències dedos menys un. Tu sabries trobar els factors del número dos elevat a la potèn-cia seixanta-set menys un?

—Això té moltes xifres, vint-i-una? —contestà la Xandra acceptant el canvide tema.

—Sí, exactament vint-i-una. El sabries descompondre, té dos factors.—Avui hi pensaré, em sona a difícil. Si ho aconsegueixo et trucaré. Vosal-

tres ho heu aconseguit?—Sí, naturalment, els matemàtics pomús som molt bons.La Xandra va decidir acceptar el repte, ja s'assabentaria més endavant dels

temes personals. En Xerqui es va tornar a trobar còmode dins del seu ele-ment, això sí, encara feia els impossibles per veure alguna cosa més perl'escot del barnús, no era conscient que la imatge a la pantalla era en duesdimensions i que encara que la mirés des de més amunt veuria exactamentel mateix.

Quan finalment es van acomiadar, en Xerqui va oblidar apagar el terminal,tenia altres coses al cap, la Xandra se'n va adonar i en lloc de tallar la comu-nicació va tapar la seva càmera i va baixar el volum del seu micròfon a zero,des de l'altra banda seria com si hagués tallat. En Xerqui després del quehavia vist, o havia imaginat que veia, estava botant d'excitació i la Xandrava poder comprovar un dels sistemes previstos que hi havia a Pom, in situ,davant la càmera. No li faria mai cap comentari, naturalment. Va tallar lacomunicació i es va posar a treballar en el problema.

—Fer totes les divisions, impossible, a Pom calculen a mà, i anar provantde dividir un número tan gran per tres, cinc, set… fins a trobar que la divisióés exacta és impossible, haurien d'haver fet més de sis mil milions de divi-sions per solucionar el problema. Amb Nova no hi hauria cap dificultat,però a Pom ho havien fet sense Nova —anava pensant la Xandra. Va decidirprogramar el Nova que tenia transferit al seu terminal, era fàcil.

En sis milionèsimes de segon, Nova va fer els sis mil milions de comprova-cions i va donar el resultat, però la Xandra sabia que a Pom no ho podienhaver fet d'una manera tan elemental. Realment, amb aquest mètode no elshagués calgut fer totes les divisions, ja que amb només noranta-sis milions jahaurien trobat la solució, de totes maneres encara era massa per fer-ho a mà.

La Xandra es va posar a pensar i va trobar un resultat que simplificava larecerca: els factors havien de ser de la forma: múltiples de seixanta-set més

150 151

MEMÒRIA PROHIBIDA

un, i no ser parells. Això resolia el problema en tan sols un milió i mig decomprovacions. Entre molts es podria fer a mà. Al migdia va tornar a trucaren Xerqui.

—Ja tinc la solució: 193707721 x 761838257287. Però t'he de confessarque ho he fet amb un Nova, es pot programar per fer càlculs. Vosaltres vauhaver de fer quasi un milió i mig de divisions per obtenir el resultat?

—No, tenim un mètode molt millor. Escolta, que te l'explico: per cadascundel números immediatament superiors i inferiors a l'arrel quadrada, es pren…

… i no hi pot haver cap divisor que acompleixi……cadascuna de les arrels de…… i amb això trobes els factors amb només dues-centes comprovacions

—en Xerqui havia parlat cinc minuts sense respirar, semblava.—M'has deixat astorada —la Xandra havia anat prenent nota del mètode i

va entreveure els seus fonaments, era realment diabòlic, d'una astúcia incre-ïble, ni en mil anys se li hagués ocorregut, en parlaria amb els matemàticsrepublicans. En Xerqui somreia.

—I el vostre Nova en poques hores ha fet un milió i mig de divisions?—Hores no, microsegons, i això que ha anat provant tots els factors de dos

en dos, ha fet sis mil milions de divisions en pocs microsegons —ara era enXerqui el que estava astorat.

—He d'anar a parlar amb els matemàtics, perdona'm. —i en Xerqui vadesconnectar.

• • •Mentre en Ziol feia descobriments subaquàtics i la Xandra parlava de mate-

màtiques, el Líder de Jami treia foc pels queixals. A la reunió que es feia al'auditori hi assistien tots els oficials superiors del país i sense que ho sospites-sin, en Tarm i alguns col·laboradors, asseguts davant d'un terminal, a la Repú-blica, a quatre quilòmetres de distància. La situació era tensa i s'entreveia al'ambient que rodarien caps. Diversos comandaments van començar a infor-mar.

—Espionatge: hem revisat tota la frontera entre els sectors 78 i 79 i no hiha cap pas, cap porta, cap tub d'aire. Hi ha tubs que des del sector 79 arribenal 80 però tots menys un acaben en una vàlvula tancada o estan inundats desde fa segles. Sols n'hi ha un que porta a un petit forat de cinc centímetres peron es pot fer passar la informació. No sabem com el traïdor la va poder ferarribar al sector 80. Podia haver demanat ajut als mercaders Gima.

—Forces de xoc: malauradament els nostres homes no han entrat en acció,

l'enemic, covardament s'ha amagat darrera una barrera i al final s'ha estimatmés el suïcidi a un enfrontament amb les nostres forces. De cara a futuresconquestes la nostra opinió és que no s'haurà de col·locar els explosius fins al'últim moment per evitar que l'espionatge pugui posar l'enemic sobre avís.

—Colonització: pocs recursos aprofitables al sector 79, ho van cremar totabans de matar-se. Resten les jungles, intactes, i les cambres agràries, enbon estat però amb el conreu arrencat. Trigaran vint dies a tornar a donarproducció.

—Interior: els estrangers suprians han estat interrogats amb la droga de laveritat. No en sabien res del sector 79. El seu interès és la revenja contra elsseus enemics i la recuperació del poder a Supra. També hem executat tressoldats per desmoralitzar la tropa.

—Mà d'obra: la disponibilitat de mà d'obra a baixat un dos per cent el darrermes. Amb la força disponible sols podrem explotar el vuit per cent del sector79 a ple rendiment. Recomanem amb urgència una nova operació.

—Economia: el recurs de mà d'obra era prioritari sobre l'expansió territo-rial i ha fracassat totalment. Crec que ara la nostra opció és atacar Supra,abans que no pas el país que hi ha més enllà de la selva. Econòmicament ésprioritària la mà d'obra.

—Logística: la producció d'explosius augmenta. D'aquí a quinze dies entornarem a tenir prou per volar una porta. En vint-i-cinc dies per a una altra.Crec que seria preferible esperar a tenir una reserva suficient com per obrirdues portes, abans d'iniciar cap altre atac. Les noves armes contra barrica-des estaran disponibles també abans de quinze dies i puc garantir que unabarrera com la del sector 79 no podrà aguantar gaire hores.

El Líder va abandonar la reunió, les seves resolucions sempre arribavenals comandaments per escrit. En Tarm va pensar que ja les coneixeria quanles dictés al seu secretari.

152 153

MEMÒRIA PROHIBIDA

18 Col·laboració

—… però jo crec que és possible aturar a Jami emprant mitjans no gaireviolents. Ara tenim gairebé un mes de coll, com amablement ens han asse-nyalat els propis jamians, per evitar l'atac, sigui a nosaltres o el que és mésprobable, a Supra —anava dient la Mirtela al Consell del dilluns al matí—.El fet de poder-los espiar amb els terminals ens ha de donar una avantatgedecisiva. Els dos espies talians també poden ser molt valuosos. En el nostrecas, la millor defensa no serà un atac violent, d'altra banda totalment encontra dels nostres principis, vull dir dels principis de la majoria dels ciuta-dans i del Consell. La defensa passa per canviar totalment les regles deJami, per alliberar els esclaus i abolir la selecció racial. Si hi ha d'haver unatac, ha de ser incruent, sense que nosaltres emprem armes i sense dona'ls-hi oportunitat d'emprar-les. El conseller Tarm ja ha donat el vist i plau a lameva idea bàsica i ara sols ens cal l'autorització del Consell per formar elcomitè executiu especial que com a primera tasca elaborarà un pla detallat.

—Crec que podem confiar plenament en la consellera —digué la directoraUtàlia—, no obstant també crec que el programa d'armes defensives delconseller Vilmet s'ha de mantenir. D'aquí a dos dies ens tornarem a reunirper avaluar el pla.

Just quan s'aixecaven va trucar a la porta un dels membres de l'equip decomunicacions exteriors.

—Els dirigents de Pom volen parlar amb el Consell. Són davant del termi-nal 131/34/0021.

La Mirtela va establir comunicació des de la mateixa sala del Consell, al'altra banda una dotzena de pomús, homes i dones, drets i vestits de ceri-mònia. Exactament el contrari que al Consell republicà, on aquell dia solsduia túnica la directora, una túnica blanca decorada amb un dibuix que lihavia fet la classe de sis anys de l'escola.

—Sóc en Sucral, el president de Pom d'aquest mes —parlava pausada-ment, amb una certa cantarella i amb la seguretat de qui ha parlat en públictota la vida—. El nostre poble és el més antic del Món i guarda la tradiciódel seu destí. Ja fa sis anys, el rellotge amb números vermells que a la Saladel Comptador del Temps anava comptant els temps a l'inrevés, va arribar azero. Gairebé tots pensàvem que es produïria algun gran esdeveniment, però

no va passar res d'extraordinari.»Alguns esperàvem que s'aturés o que comencés a comptar en negatiu. No

va ser així. Els números descendents vermells van ser substituïts per unsnúmeros descendents verds. Arribaran a zero d'aquí a tres mesos.

»A part dels números verds sí que va passar una cosa. A la paret, sota elcomptador, on abans sols s'hi veia el gris llis de la ceràmica, s'hi va engegaruna pantalla molt més gran que la d'un terminal. És plena de signes, xifres idiagrames que van canviant. No hem desxifrat encara el seu significat, peròcreiem que és molt important, que el destí de tot el Món en pot dependre.

»Avui ens hem assabentat de la prodigiosa capacitat de càlcul que té elterminal mòbil Nova, capacitat que també l'adquireixen els terminals fixoson es transfereix —en Sucral seguia parlant exactament amb el mateix to,sense indici d'emoció.

»Us demanem d'establir un contacte per portar Nova al nostre país. Volemfer un darrer intent de desxifrar la paret abans no arribi a zero el comptadorverd. Una antiga història del nostre poble diu que passats 6.500 anys de lacreació, el Món arribaria al seu destí i aleshores hi hauria un curt terminiperquè els homes l'acomplissin. Creiem que aquest termini expira d'aquí atres mesos, quan el comptador verd arribi a zero.

»Si esteu disposats a ajudar-nos, tenim una idea de com poder establircontacte físic. Ens caldrà però que ens ensenyeu a fabricar explosius perpoder obrir una porta.

»Sabem del valor i la intel·ligència del vostre poble i pensem que de la ma-teixa manera que pels dipòsits d'aigua vareu poder passar als sectors 9 i 79, espodria arribar també al 131. Si el vostre Consell no hi té inconvenient, obri-rem amb els explosius una de les portes del pou que passa pel nostre sector icercarem un camí fins a vosaltres pels dipòsits. Potser caldrà enretirar gransquantitats de llots als dipòsits per forçar el pas per sota tretze sectors. Estemdisposats a dedicar cinc mil persones a aquesta tasca.

El Consell de la República va escoltar tota la declaració en silenci. Quan elpomú va acabar, la directora Utàlia va prendre la paraula.

—Us agraïm la mostra de confiança, estudiarem la vostra proposta i ustrucarem tan bon punt tinguem la resposta —i va tallar la comunicació.

El Consell va tornar a la taula i com a primeres mesures va aprovar aug-mentar l'espionatge clandestí sobre Pom i també intensificar els contactespersona a persona amb l'objectiu d'avaluar el grau de confiança que merei-xien els pomús.

154 155

MEMÒRIA PROHIBIDA

S'enviaria immediatament una expedició al canal descobert per en Ziol perconfirmar si arribava fins a sota Pom. De moment no se'ls comunicaria aques-ta descoberta.

Ara hi havia moltes feines a fer. La primera, comunicar als ciutadans lademanda dels pomús.

• • •La tarda del dilluns i el matí del dimarts la Mirtela i la Marla no donaven

l'abast per coordinar tots els contactes personals que demanaven els pomús.La Xandra rebia constants demandes de càlculs. El seu interlocutor, en Xer-qui, estava tan atrafegat que durant tot un dia ni tan sols li havia fet un copd'ull, quan poc abans se la menjava amb la mirada.

En Tarm que havia posat part del seu equip d'espionatge apuntant a Pom,va establir comunicacions sense que els destinataris se n'adonessin. Les se-ves conclusions ratificaven el que havia esbrinat la Mirtela en contactesanteriors: o els pomús obraven de bona fe o eren uns actors increïbles.

En Valac i en Fosmein estaven d'allò més excitats. Tota la història delspomús concordava amb les seves teories, les dates lligaven. Segons els po-mús, el Món havia estat construït feia 6.500 anys i ara ja era al seu destí. Hihauria alguna relació entre la fi del termini i les masses que apareixien alscàlculs de la Xandra? L'excitació va augmentar encara més quan des dePom els van començar a mostrar alguns esquemes dels que sortien a la pan-talla de la Sala del Comptador del Temps que malauradament no era a lavista de cap terminal.

Alguns dels dibuixos eren diagrames molt similars als que va fer la Xan-dra quan resolia el problema de les tres masses, altres representaven esferesamb marques o conjunts irregulars de punts. Un dels dibuixos que els po-mús no sabien que era, ells el van reconèixer immediatament: eren uns con-trols exactament iguals als que sortien a Nova a les aplicacions de simula-ció. En Fosmein tenia molt present un model de conducció de calor a travésd'una peça que es manipulava amb aquells controls: es podia fer avançar oretrocedir el temps a qualsevol velocitat, mostrar diverses zones de la peçaa diverses escales, fer aparèixer sistemes de coordinades o mostrar numèri-cament els valors de les magnituds físiques, com la temperatura, a diversospunts del model. Alguns altres experiments que es podien simular a Nova escontrolaven exactament amb els mateixos comandaments.

D'altra banda, el descobriment per part d'en Ziol del canal i de la sevaandana, podia simplificar molt el viatge a Pom. Si es confirmava que dona-

va la volta al Món i que comunicava de la mateixa manera amb els dipòsitsde reciclatge, sota de cadascun dels sectors baixos, el camí podria ser moltmés fàcil que si s'haguessin de buidar tretze dipòsits de llot i construir cen-tenars de passeres, tal com era en el projecte dels pomús. Una expedició hocomprovaria molt aviat.

En Ziol va ser el primer a tornar a passar per camí subaquàtic, aquestavegada la corda era més llarga, va poder pujar a l'andana, encendre els llumsi deixar-la fixa amb facilitat. Van seguir en Tarm, en Quèstic, en Valac i laTroimà. Portaven contenidors estancs amb roba seca, aliments, cordes i ma-terial d'emergència. Es van posar a caminar cap a l'oest. Passats uns cinc-cents metres s'acabava la il·luminació, eren sota un nou sector i hi van en-cendre els llums. En Valac controlava la distància, era imprescindible trobarels accessos als diversos dipòsits. Havien entrat al canal per sota el sector12, ara eren al punt corresponent sota el 13. En Ziol lligat amb una corda esva ficar a l'aigua. Es va haver de capbussar unes quantes vegades però ho vatrobar: un forat. El va passar. A l'altra banda un dipòsit d'aigua neta, exacta-ment igual al que ja coneixia. Més enllà, el pas a un dipòsit de llot tan pleque no es podia ni accedir al pou ni al pas que en sec hagués conduït alsdipòsits de sota el sector 12. Al mateix temps, des de la República establiencomunicació amb el terminal més proper a aquell punt, es confirmava queera exactament com els que ja coneixien i que tenien números de codi con-secutius. Ara, des de dalt, podrien anar trucant a un terminal sota cada sec-tor a mida que anessin passant per mantenir la comunicació amb el grup.

En Ziol va tornar i el grup va continuar. Un camí d'uns deu quilòmetres.Cada vuit-cents metres, un sector, hi trobaven un terminal que els trucavades de la República i parlaven uns moments. La paret de la banda de l'anda-na era relativament llisa, sols interrompuda pels rectangles dels terminals,els commutadors dels llums i uns quants tubs de poc diàmetre. La paret quequedava damunt l'aigua en canvi era molt complexa, hi desembocaven tubsde diverses mides i també s'hi veia el que semblaven portes tancades i pla-fons de moltes menes. A alguns llocs, petits prestatges i balcons facilitavenel pas d'una porta a una altra o als plafons per damunt de l'aigua.

Finalment l'expedició va arribar sota el sector 26 que és on desemboca el poude Pom. En Ziol es va submergir i va trobar el pas immediatament. A l'altrabanda no hi havia tan llot com sota el sector 13, l'accés fins al pou era lliure.

• • •El Consell de dimecres va autoritzar, amb més facilitat de la que la Mirtela

156 157

MEMÒRIA PROHIBIDA

preveia, dur Nova a Pom i revela'los el procediment per a la fabricació d'ex-plosius. Els pomús amb la seva moral, a primera vista més estricta que larepublicana, queien bé als conservadors. Els d'Enginyeria estaven construintuns tubs de fusta calafatada que es podrien acoblar als passos subaquàtics perdeixar-los buits d'aigua i facilitar l'accés al canal, en pocs dies estarien instal·latsal pas de sota la República i preparats per al pas sota Pom.

Els pomús encara trigarien una setmana a poder preparar prou explosiusper volar la porta, mentrestant també fabricarien un sistema de cordes, deplataformes intermèdies i de corrioles per pujar els gairebé quatre-centsmetres de pou vertical que hi havia entre el seu país i els dipòsits. Enginye-ria de la República col·laboraria tot el possible amb la seva experiènciarecent en equipar pous d'aquesta mena.

La idea de la Mirtela contra Jami va merèixer també el vist i plau delConsell. Era un pla complex i caldria una curosa organització i nombrosescol·laboracions, començant pel rei Manigres III de Talis que sempre haviamanifestat el seu desig de revenja. En Tarm se'n va fer càrrec amb el com-promís de no canviar la filosofia de violència mínima de la consellera.

La idea bàsica, consistia en explotar la feblesa del sistema jamià, esclavis-ta i estratificat. Per cada jamià d'ulls blaus hi havia tres esclaus que eren elsque feien tota la feina, un de cada cinc jamians era soldat, quinze esclausper soldat. Als esclaus els sotmetien mitjançant un control ferri i la repres-sió brutal de qualsevol anomalia. En cas de rebel·lió generalitzada els sol-dats tindrien les de perdre, però els esclaus estaven aïllats i les rebel·lionsd'uns pocs es podien esclafar.

A Jami com a quasi totes les cultures del Món, el menjar no es cuinavaindividualment tot i l'existència de forns a un cert percentatge de les cam-bres. Els esclaus eren els encarregats de cuinar, i de tastar, gairebé tot el queels jamians menjaven. En total hi havia una quarantena de grans cuines quefeien menjar per a fins a dues mil persones cadascuna.

La jerarquització del sistema social els portava també a obeir cegament lesordres del Líder, un Líder al que sols accedien els oficials superiors. Laresta de la població el coneixia tan sols pels omnipresents cartells dibuixats.Els avisos i bans eren freqüents, els jamians sempre els obeïen.

Es van formar una sèrie d'equips per dur a terme l'operació.• L'equip dels espies, uns trenta, es vestirien d'oficials jamians i penetrari-

en per la trampeta. Prèviament espiarien Jami pels terminals per tal de co-nèixer la manera de fer dels oficials. Es van cercar entre els republicans i els

talians d'ulls blaus.• L'equip de drogues, prepararia una gran quantitat d'un producte innocu i

insípid que a petites dosis crea una abúlia de més de quatre hores de durada.• L'equip d'actors, a part d'assessorar els espies, cercaria el millor per dis-

fressar-se com el Líder de Jami i per imitar la seva veu.• L'equip del pou, equiparia novament el pou del sector 79 amb un sistema

que permetés pujar els cinc-cents membres de l'exèrcit talià des del sector 9.• L'equip del fum, desenvoluparia uns pots que en encendre's provocarien

una fumera irritant, filtres per poder passar pel fum sense gaire molèsties icortines per confinar el fum a zones concretes.

• L'equip de material, construïria tota la resta de l'equipament necessari.Tot el projecte es duria a terme en el termini de quinze dies, abans de l'atac

previst dels jamians.• • •

Durant aquells darrers dies, el grup dels terminalistes encapçalats per en To-men, va aconseguir un important avenç en videocomunicació: un mètode perenviar imatges i so a molts terminals simultàniament, era un mètode de direccióúnica i no es podia veure ni escoltar el que passava davant de qualsevol delsterminals receptors, però podria ser de molta ajuda en el conflicte amb Jami jaque es podria enviar un mateix missatge a milers de terminals alhora.

La Mirtela va decidir explotar el sistema per retransmetre a Pom diversosaspectes de la vida de la República. Recíprocament, fent servir els terminalsenfrontats i el sistema òptic que s'havien emprat amb Talis, seria possible desde qualsevol terminal de la República rebre un programa realitzat a Pom.

Al mateix temps en Valac, en Fosmein i la Xandra analitzaven les dadesrebudes de la pantalla de la Sala del Comptador del Temps. Es van adonarràpidament que seria difícil esbrinar el seu funcionament sense ser-hi. Elterminal més proper era a cent metres i encara que els pomús col·laboraventot el possible es perdia tota la interactivitat. Cada pregunta trigava mésd'un minut a ser contestada i sovint les descripcions eren massa inconcretes.Amb els dibuixos anava una mica millor: uns pomús dibuixaven una zonade la pantalla i duien el paper davant la càmera d'un terminal. A la Repúbli-ca es copiava per segona vegada, el procés era lent però més fiable que lesdescripcions de paraula.

La zona amb el gràfic similar al diagrama que havia fet la Xandra va ser laprimera en ser estudiada ja que tenien una idea prou clara del que represen-tava.

158 159

MEMÒRIA PROHIBIDA

5735,738031,340, 000120, 2984

174708,26535110, 00130, 0881

16339624909852740,0 295- - -

—És evident que el gràfic no és fix, fixeu-vos en el quadre del mig, ésdiferent al primer esquema que ens van enviar, també és fàcil veure quecada quadre és ampliació d'una zona del que té a l'esquerra —analitzà enValac.

—Jo tinc molt clar que això són les tres masses que vaig postular que hihavia per explicar els experiments sobre la gravetat, el primer número de cadaquadre deu ser el període de revolució, vaig calcular sis mesos per a la massagran, la que aquí està en taronja, i el número en segons correspon a cent vui-tanta-nou dies i tres hores. Per a la segona massa, la rosa, vaig calcular qua-ranta-vuit hores i al diagrama hi diu en segons l'equivalent a dos dies i unstrenta-dos minuts. De la tercera massa, la verda al diagrama, ja us vaig avisarque sense referències externes no es podria calcular el període, segons aquestdiagrama seria d'una hora, trenta-cinc minuts i trenta-cinc segons.

—Creieu, al cent per cent, que aquest gràfic representa la posició del Mónrespecte a tres masses exteriors? —preguntà en Valac.

—Jo ho tinc claríssim, la Xandra també. És una confirmació independentdels nostres experiments sobre la gravetat —digué en Fosmein.

—Hi ha un altre indici —afegí la Xandra— a Nova hi ha tot ple de simula-cions de problemes d'aquesta mena, amb moltes masses, com si fos unasituació real en la que els antics s'hi torbessin sovint.

—Segons això el Món i les tres masses són a un mateix pla?—No, hi ha una anomalia als resultats de la Xandra que sols es pot expli-

car si la trajectòria del Món a l'entorn de la massa verda és molt el·líptica osi el pla del moviment és inclinat respecte al que fan les altres masses. Si eldibuix és correcte la trajectòria és circular cosa que vol dir que la descriusobre un pla inclinat —contestà en Fosmein—, jo crec que el quart número,el zero coma vint-i-nou, és la inclinació en radians, uns disset graus.

19 Censura

Els nois vinguts de Supra havien aportat moltes idees noves a la República,tan en Tarm com la Mirtela els tenien com a assessors, en Valac aquell vespretambé volia contrastar opinions i els va convidar a tots a sopar a casa seva.

Cap dels nois no havia vist mai un apartament tan espectacular com el d'enValac i la Veilà. Totes les parets estaven cobertes de quadres, de prestatgesplens de llibres i d'objectes de decoració, la major part molt antics. L'arxiucinematogràfic de la Veilà ocupava una habitació complerta.

L'arxiu s'havia començat feia més de quatre-cents anys i cadascun delsinvestigadors responsables l'havia fet créixer. Més de seixanta mil fitxes depel·lícules dividides en tres categories: les de dibuixos, les que no passen alMón i les que passen al Món; quinze mil fitxes d'actors; vuit mil d'objectesi decorats i el més important: el fitxer d'anomalies, més de quaranta milfitxes molt ben classificades.

Algunes anomalies eren purament errades de guió o d'interpretació, peròel gruix eren provocades per una censura, fonamentalment talls i redoblatgede les veus. Alguns talls estaven tan mal fets que passant la pel·lícula quadrea quadre, una opció del sistema de visualització dels terminals, es podiaveure la darrera o la primera imatge del fragment tallat, com si amb lespresses el censor hagués fet la tallada sense aturar la projecció. Moltsd'aquests quadres eren clarament de contingut sexual, en altres no hi haviamanera d'imaginar què era el que havien tallat, però en alguns casos era unaqüestió de la localització de l'escena.

La Veilà els va explicar que a les pel·lícules que passaven al Món havientallat escenes que passaven en zones desconegudes. En dos cassos es podiaveure un quadre d'una escena tallada que passava clarament al canal quehavia descobert en Ziol i en un d'ells hi apareixia un vehicle amb rodessituat a l'andana. En algun cas hi sortia algú entrant o sortint d'una portamolt similar a les que van a parar al gran pou, que semblava obrir-se auto-màticament. Era molt clar que totes les escenes on sortia un sistema detransport havien estat suprimides.

A pel·lícules que no passaven al Món, el que sovint havien tallat, erenescenes de dues menes: les de vehicles i les sense fons. A les primeres hisortien uns corredors immensos plens d'objectes mòbils, vehicles amb tota

160 161

MEMÒRIA PROHIBIDA

seguretat, quan restava més d'un quadre de l'escena, era fàcil de comprovarel seu moviment. Les escenes sense fons mostraven uns llocs sense límitsclars, ni parets ni sostre, amb terres irregulars, enormes construccions o unaestranya vegetació.

Era evident que el Món anterior al Món era molt diferent en alguns aspec-tes i que ho havien volgut amagar. Cap dels qui venien de Supra havia sos-pitat mai res del que estava amagat a les pel·lícules.

La Veilà havia calculat, basant-se en el sistema d'índex, que l'aplicaciódels terminals que permetia veure pel·lícules estava dissenyada per a unsvuitanta milions de pel·lícules de les quals el censor sols permetia veure'nmenys d'una de cada dos mil de les que no passaven al Món i una de cadatres-centes de les que hi passaven.

En Valac va fer un senyal a la Veilà que va posar una determinada pel·lícula.Era una escena on un personatge estranyament vestit s'acomiadava d'unsaltres com si ja no s'haguessin de veure mai més. La Veilà va avançar qua-dre a quadre fins l'escena posterior. Entre les dues seqüències, dues imatgesque el censor havia oblidat. En Ziol recordava la pel·lícula, el protagonistaera una autoritat molt important del Món, el personatge que s'acomiadavaera una autoritat igual o més important però desapareixia i no se'n tornava afer esment.

Cap dels nois no sabia què era el que hi havia a la pantalla: en primer plaun estrany objecte d'aparença metàl·lica amb una superfície complicadíssima;en segon terme una mena de disc de superfície llisa, amb unes grans lletresque formaven dos cops la paraula SAGITTARIUS; el fons de la imatge eranegre amb multitud de puntets lluminosos de diversa lluor. En Valac vatreure un dibuix on es veia l'objecte que hi havia en primer terme.

—Sabeu que és això?—Una còpia del que hi ha al terminal…?—No Ziol, és una de les coses que surten a la pantalla dels pomús. Aquest

paper és una còpia d'una còpia, però evidentment és la mateixa cosa. I arauna altra, mireu aquest altre dibuix —hi sortia un conjunt de punts irregu-larment disposats i més o menys grans, va girar el paper—, mireu aquestsset punts i aquí a la pantalla, aquesta mena de rectangle amb tres punts enlínia recta al centre.

—Fan la mateixa figura, en negatiu, i fins i tot alguns punts més petits coinci-deixen… un moment, hi alguns punts més petits que varien —digué la Marla.

—Sí, però la majoria coincideixen, no pot ser casualitat, representen la

mateixa cosa —afegí en Ziol.—Ara us diré el que jo crec —intervingué en Valac—, el disc llis

SAGITTARIUS és el nostre Món o un de molt similar vist des de fora,l'objecte a primer terme és un sistema de transport que porta als protagonis-tes de la pel·lícula al Món i els punts que surten al fons son altres monsllunyans. I també crec que els mons on es van fer les pel·lícules que no sónd'aquest, eren molt més grans i possiblement no construïts per l'home comaquest, ja sabeu que aquesta és la meva opinió.

—Hi ha una cosa que no entenc —preguntà la Xandra—. Pel que sabem itambé per TNIREBAL el Món té forma d'anell i el que tu dius és com un disc.

—De la mateixa manera que existeixen cobertes com la del canal per sotala 1, n'hi poden haver per sobre de la 140 i fins al centre. Com que la grave-tat aniria baixant és possible que no siguin habitables si més no a llarg ter-mini i que en elles hi hagi el sistema d'energia o reserves de material delnostre Món. La història del destí del Món dels pomús crec que té sentit,penseu que el nostre Món no pot ser etern, si les cobertes es desgasten i elsequips de llum, aire i aigua fallen al ritme actual, d'aquí a deu mil anyscomençarà a patir problemes que seran molt greus d'aquí a vint-i-cinc mil.És coherent pensar que el Món té una missió que no ha de durar més dequinze mil anys.

Aquell vespre molts esquemes d'immutabilitat es van trencar per a en Zioli la Marla, ara ja es veien com viatgers a un altre Món gran i desconegut.Van decidir reunir tots els indicis possibles sobre el destí del Món i sobrecom assolir-lo.

• • •En Tresc i en Toeni sols sortien l'imprescindible del seu amagatall del sector

79. Havien calculat que a Jami només hi havia uns cent cinquanta oficials ique segurament es coneixien tots entre ells. Afortunadament tots s'assembla-ven molt, tant per la gorra i el bigoti que duien i que deixaven veure poc lafesomia com pel fet que tots els jamians descendien de molt pocs “funda-dors”, eren família, i realment ho semblaven. En Toeni tenia trenta anys d'ex-periència en maquillatge i abans de sortir sempre feia una bona feina.

Aquell vespre tornaven a l'amagatall després d'anar a les cobertes baixesdel sector 41. Havien fet un mapa que indicava quines portes eren tancadesi quines no, una informació que necessitaven a la República, ja que aTNIREBAL totes apareixien obertes. Aquella zona del sector 79 era deser-ta. Jami, de moment, sols explotava uns pocs centenars de cambres agríco-

162 163

MEMÒRIA PROHIBIDA

les a prop del sector 78. Sobtadament hi van topar, literalment, una noiademacrada, quasi nua i amb sang per tot el cos va sortir corrent d'una canto-nada, va fer un xiscle en ensopegar amb els dos espies i va caure desmaiada.Lluny es sentien els xiulets dels soldats.

En Tresc no va dubtar un moment, va arrossegar la noia a la primera cam-bra que va trobar, no tenia porta i el llum era apagat, un rastre ensangonatmarcava el seu camí, si els soldats el veien els trobarien. D'una estrebada vaarrencar els pocs parracs que la noia duia i li va eixugar una mica la sang.En sortir al corredor va esborrar amb la part més seca de la roba el rastre queduia a l'habitació i amb la part més ensangonada en va dibuixar un altre capa una altra direcció. Prop d'allí hi havia un embornal dels grossos, on figura-va que s'havien suïcidat els talians. Amb la roba va embrutar una mica laseva vora, en va deixar un tros penjant i hi va llençar la resta a dins.

—Aquí, aquí —cridà just en el moment que un escamots de soldats arriba-va a la cantonada—, s'ha llençat per aquí.

El sergent que comandava el grup va caure al parany.—És com si el suïcidi s'encomanés, senyor, ens duia massa avantatge, no

ha estat culpa nostra…—Cert sergent, ho faré constar així. Es poden retirar i avisar els altres

escamots que s'ha acabat la persecució. Endugui's la prova —i li va donar eltros de roba ensangonada.

En Toeni ho sentia tot des de la cambra i se li va posar la pell de gallinaquan la noia es va mig despertar i va començar a gemegar, li va haver deposar la mà a la boca, ella es va debatre una mica i es va tornar a desmaiar.

• • •El rellotge marcava DIJO 29:04:9075 05:57 quan la Marla es va despertar.

Sovint li passava a qualsevol hora de la nit, i a en Ziol, que aleshores tambées despertava ràpidament. Li agradava. Ella normalment tenia ganes de par-lar però ell ja sabia com acabaven aquelles xerrades nocturnes.

—Ziol, hi ha una cosa que no surt a les fitxes de la Veilà i que podria sersignificativa, t'has fixat en els trossos que ens ha ensenyat, on han canviat elque deia un actor?

—Sí, no m'hi havia fixat mai, però quan la Veilà ens ho ha mostrat he vistque es nota molt, realment es nota molt que la veu és d'un altre, però no veigde què ens pot servir saber que han canviat alguna frase.

—I si sabéssim el que deia la veu original?—Seria molt interessant, però m'he fixat que no es sent cap veu de fons, ni

cap altre soroll. Quan ho van canviar van esborrar totalment el so anterior.És impossible saber què deien… o no? Tens una idea?

—No ho van pas esborrar tot. Recordes la Nesoa, a Supra?—No, no sé de qui em parles, ni què hi pot tenir a veure.—Sí, és una amiga de la Trema, de la cuinera de la residència, potser no

l'havies vista mai. Resulta que de petita es va quedar sorda, però pot mante-nir una conversa normal…

—Per escrit?—No, sap llegir als llavis les paraules que dius.—És impossible això, com pot…?—Jo tampoc m'ho creia però ho vaig comprovar, no ho sap gaire gent

perquè la van declarar deficient i viu a l'asil, però és una persona culta queha llegit molt. Demà vull anar a Supra a cercar-la per veure si m'ajuda aesbrinar unes quantes coses de les modificades a les pel·lícules.

—Tens cada idea —va dir Ziol amb una veu plena d'admiració, mentre la feiarodar pel llit tot estirant-li la part de dalt del pijama—, cada dia t'estimo més.

La Marla va apagar el llum, es podia fer des del llit, i va constatar la velo-citat amb que en Ziol s'havia tret la part de baix del seu pijama, no, no podiaser, segur que se l'havia tret quan parlaven. Mentre ella feia el mateix vapensar que demanaria consell a la Cídia, que en sabia molt, sobre què méspoder fer al llit amb en Ziol.

• • •Quan la fugitiva es va despertar a l'amagatall del sector 79, va tornar a

xisclar, els dos espies encara duien l'uniforme jamià. Van trigar uns minutsa fer-li entendre la situació. Tenien dos problemes a resoldre, l'estat físic il'estat mental. Pel terminal es van posar en contacte amb la doctora Sièniaque els va recomanar que li donessin aigua amb glucosa, un concentrat d'ami-noàcids i un preparat vegetal amb notables propietats ansiolítiques i sedants,ho trobarien tot a la farmaciola que ella mateixa els havia preparat. Lesferides que tenia no eren tan greus com per l'estat de la roba semblava quehaurien de ser. Encara que pels jamians la vida d'un esclau no tenia gairevalor, els castigaven de manera que no restessin incapacitats per a la feina,tenia els canells segats dels lligams i tot el cos, dels turmells al coll, ple deferides de fuet no gaire fondes però sí molt nombroses.

També van parlar amb en Tarm. Les investigacions anaven pel bon camí, lesonze cobertes més baixes del sector 41 sols tenien cinc accessos oberts, totsells escales, serien el lloc perfecte per concentrar els jamians. En Tarm també

164 165

MEMÒRIA PROHIBIDA

va ser informat que els fulls d'ordres falsos que havien vingut de la Repúblicafuncionaven a la perfecció. Per fer la prova en Tresc havia manat a un soldatque va trobar sol a un corredor que portés l'ordre a determinat destacament.L'ordre per ella maiteixa era una total trivialitat, però en Toeni va poder cons-tatar que s'executava immediatament i sense cap mena de comprovació.

L'accés a les tres cobertes superiors del sector 41, on vivien el Líder i els seusalts càrrecs, sí que era un problema, demanaven identificació i la comprovaven.L'única entrada a la zona era passant per una caserna on hi havia dia i nit unsdos-cents soldats. Afortunadament aquesta guàrdia menjava d'una cuina exteri-or al recinte prohibit, quatre vegades cada dia els duien el menjar preparat.

• • •Tot i que va dormir sola, la Xandra va dormir poc aquell vespre. L'amoïna-

va la responsabilitat, que uns càlculs que havia fet tinguessin tanta impor-tància per a la comprensió del què era realment el Món.

Es va llevar molt d'hora i va cercar uns papers que li havia donat en Fos-mein. Era el quadern d'observacions d'un físic mort feia uns set anys i quehavia fet mesures molt curoses de l'acceleració dels cossos i del movimentdel pèndol. La pertorbació, de cent vuitanta dies aproximadament deguda ala massa taronja, estava segura que hauria afectat els experiments. Amb lesmesures antigues podria esbrinar amb més precisió el període i comprovarsi corresponia realment a cent vuitanta-nou dies i tres hores.

Va trobar una sèrie de mesures del pèndol que abastaven un període demés d'un any i va començar a comprovar els resultats amb els que resultari-en, segons una simulació a Nova, si no existissin les masses externes. Dinsdels errors raonables de l'experiment no hi havia discrepància. No ho ente-nia, o les dates eren falses i l'experiment no havia durat un any o les massespertorbadores no existien en aquells moments o hi havia algun error siste-màtic. No ho semblava això darrer, comprovaria un parell més d'experièn-cies antigues amb simulacions de Nova.

El primer dels experiments, un pèndol oscil·lant en direcció est-oest con-cordava fins el cinquè decimal amb la simulació, l'experimentador era real-ment molt curós. El segon experiment, la caiguda d'una massa concordavaperfectament en les mesures de temps i de posició est-oest però no en laposició nord-sud. Una nota al marge remetia a un altre paper que afortuna-dament en Fosmein també li havia passat. Era una memòria sobre el fet queel camp radial de força centrífuga a què estava sotmès el Món tenia unacomponent axial de l'ordre d'una mil·lèsima de la radial, en altres paraules:

a part de l'acceleració dels cossos cap avall, més ben dit cap a l'exterior delMón, hi havia una acceleració unes mil vegades més feble en direcció nord-sud. Era molt estrany, l'equip Nova no havia trobat res d'això.

• • •La Veilà no es podia creure que algú pogués llegir els llavis. La sordesa,

tan l'adquirida com la congènita, era molt rara a la República, i els únicscasos que recordava eren de gent molt gran. A la biblioteca hi van trobaralguna referència sobre el tema i finalment va començar a creure que erapossible. Va decidir anar amb la Marla a veure la Nesoa el més aviat possi-ble. Des que s'havia obert el pas a la coberta 70 de la selva, anar a Supra solstenia el problema del pas pels tubs, problema que Enginyeria estava a puntde solucionar obrint amb explosius una de les portes encallades de la zonadels túnels i substituint-la per una altra de mòbil.

La Nesoa era una dona grassa i amable, però molt desconfiada, es notavaque l'havien menyspreada moltes vegades. Recordava la Marla, que per al-gun motiu, segurament una immensa caixa de bombons, li va caure molt bé.Parlava correctament i entenia perfectament tot el que li deien, no caliaparlar fort, no hi sentia gens, calia senzillament posar-se on ella veiés laboca de qui parlava i no fer-ho mai dues persones alhora.

Va resultar ser una experta en literatura i en cinema. En ser declarada defi-cient, la van recloure a l'asil on no tenia res a fer. La seva distracció eren elterminals, on hi havia milers d'obres literàries i cinematogràfiques. I el queera millor, les pel·lícules, talls a part, les havia vistes en versió original.

La Veilà va voler començar per la seqüència que havien vist la nit anterior,la del comiat dels personatges que eren clarament doblats, especialment a ladarrera frase que el protagonista deia de cara a la càmera. A més l'escenaposterior tallada, semblava tenir relació amb el misteri de Pom i qui sap siamb el destí del Món. Tal com ella la sentia el personatge deia:

Adéu conseller, el teu ajut ha estat molt important per poder-me fer càrrecde la presidència del sector. Desitjo que al teu sector puguis continuar fenttasques tan positives com les que has fet aquí. Ets la darrera persona quetorna al seu sector, ara viurem sense el vostre ajut durant sis anys abansd'acabar la presidència. Gràcies per la confiança que vosaltres heu posaten tots nosaltres, serem els garants de l'honor de tots els homes —la fraselapidària era un pèl estranya, anar a un altre sector en un època que lesportes eren totes obertes no era com una separació definitiva.

La Nesoa es va fer passar la frase un parell de vegades per estar-ne ben

166 167

MEMÒRIA PROHIBIDA

segura finalment va traduir:Adéu president, el teu ajut ha estat molt important per poder-me fer càrrec

de la presidència de Sagittarius. Desitjo que al planeta Terra puguis conti-nuar fent tasques tan positives com les que has fet aquí. Ets la darrerapersona que abandona la nau, ara viurem aquí tot sols durant sis mil anysabans d'arribar al primer planeta. Gràcies per la confiança que la Terra haposat en tots nosaltres, serem els garants del futur de la humanitat

—El viatge de sis mil anys, Sagittarius, planeta Terra, el primer planeta,què vol dir planeta? —preguntà la Marla.

—No ho sé, una mena de Món potser…—Jo sé on expliquen el que és un planeta, hi ha una pel·lícula per a nens on

la mare explica al fill el que és —interrompé la Nesoa.• • •

Les notícies que duien la Veilà i la Marla van causar un petit terrabastall,seria possible saltar-se una petita part de la censura. En Ziol que estavatreballant amb els terminalistes, estava orgullós de la Marla, cinc-cents anysde civilització republicana i no se'ls hi havia acudit. Era clar que essent tanpocs no havien tingut gaire sords. Ara, ell mirava d'aixecar una censuramolt més gran, la de CENSOR. Segur que existia, com a Nova, un codi dereinicialització que permetia accedir a totes les funcions del sistema. De fet,CENSOR no deixava de ser una aplicació com qualsevol altre, i el que feiaera autoritzar el pas a algunes altres aplicacions que hi havia al sistema delsterminals, a molt poques.

Va ser el contacte d'en Tomen a Pom qui va trobar la pista bona. Els pomússols coneixien el codi de reinicialització CENSOR, però havien observatque si un terminal penjat es mantenia encès durant més de quaranta-vuithores seguides, acabava sortint una pantalla amb el missatge:

Ruptura de seguretatNivell: 1Entra codi de reinicialització?:Darrera oportunitat Temps restant: 00:03:00

SUPRAVISOR

SUPRAVISOR era un nom que sonava a en Tomen, li va estar donant

voltes durant hores fins que ho va recordar, en un Nova transferit a un ter-minal fix hi havia una secció anomenada directori remot. Contenia un solnom: SUPRAVISOR. No era una aplicació, no es podia executar, era uncatàleg, i en obrir-lo va sortir una llista que va passar tan de pressa per lapantalla que no es podia llegir. Realment no sabia el que era i estava a puntde deixar-ho quan li va cridar l'atenció un dels noms que van quedar visiblesquan la llista va acabar de desfilar: PORNOPORNO.

Després de nombrosos assajos, canviant el mètode d'accés al catàleg, final-ment van aconseguir llegir el seu contingut. Era evident, eren els noms detotes les aplicacions disponibles en aquells moments. Hi havia la vintena queja coneixien, entre elles TNIREBAL i CENSOR, i moltes més. SUPRAVISORno era a la llista, no era una aplicació, era una cosa a un nivell més alt. Era laprimera vegada que es trobava quelcom a un nivell de seguretat per damuntde CENSOR. Entrant-hi segurament es podria desactivar.

Tots els terminalistes es van repartir la feina d'esbrinar què eren les centvuitanta-sis noves aplicacions de les que ara coneixien els noms.

Com en les vint que ja coneixien, moltes no tenien cap interès. Dues vancentrar l'interès del grup. Una era un sistema molt complex de disseny grà-fic en tres dimensions anomenat SUMMACAD, es podia accedir a tot elcodi font, més de vint milions de línies, i a un sistema d'ajut absolutamentespectacular, amb pel·lícules d'aprenentatge i milers de models d'exemple.Un dels models tenia un nom significatiu: Sagittarius.

L'altra aplicació era un llenguatge de programació anomenat TURING.L'autor explicava a les pantalles de presentació que el llenguatge era total-ment operatiu, però sense el mòdul d'interactivitat oral que encara estava endesenvolupament.

El que sí que tenia era interactivitat, per escrit, i una intel·ligència increï-ble. Admetia entrades de la mena: “Fes un programa que representi en tresdimensions la intersecció de dues superfícies donades les equacions”. Ins-tantàniament generava un programa de milers de línies profusament co-mentades que feia exactament aquella feina. Si no entenia la demanda o noquedava ben definida, formulava les preguntes adients per poder realitzar elprograma. Moltes vegades donava respostes com: “No disposo d'algorismeadequat per a això. Quant temps puc dedicar a cercar-ne un?”

Termes com planeta o sol entraven al seu vocabulari, contràriament nosabia el que era Sagittarius.

• • •

168 169

MEMÒRIA PROHIBIDA

Els quatre dies que van seguir al descobriment de TURING, la Xandra noparava d'emprar-lo. Era una aplicació dels terminals fixos i en conseqüènciades de Pom la podien fer servir sense necessitat de tenir Nova. A darrera horad'aquell dilluns va trucar en Xerqui, a veure si havia fet algun descobrimentnou. Ja era a la seva cambra. Havia passat tota la tarda a la Sala del Compta-dor del Temps provant d'activar els controls de temps i posició als diagramesque des de la República es consideraven més prometedors, no ho aconsegui-en, semblava com si sols actuessin sobre una pantalla plena de fórmules dequímica inorgànica, que no era pas una de les especialitats dels pomús.

La Xandra va veure que en Xerqui continuava com sempre, sols pensavaen les matemàtiques i continuava menjant-se-la amb els ulls pel terminal.Havia de fer alguna cosa. Va fer un lleu suggeriment sobre el tema femení ien Xerqui es va posat tan vermell que no va gosar dir-li res més. Amb algútan tímid o tan reprimit, més valia un altre estratègia. Quan va tallar la co-municació va anar a parlar amb la Marla i en Ziol a l'habitació del costat,sempre tenien idees.

Una estona més tard, la Xandra tornava a trucar en Xerqui que ja era al llitper demanar-li un aclariment.

—Moltes gràcies, Xerqui, és que m'havia quedat el dubte —digué la Xan-dra mentre la Marla passava en barnús per darrera seu entrant al bany—me'n vaig a dormir, bona nit.

La Xandra va fer com si apagués el terminal però en realitat va posar unprograma que mantenia l'imatge de l'altre terminal però li tallava el so. Desdel seu terminal continuava veient i sentint en Xerqui.

—Ei!, Xandra, que no has apagat.La Xandra el sentia però mirava en una altra direcció, concretament a un

petit mirall per on veia el terminal.—Que no em sents, t'estic veient.—Apaga tu, si vols —digué la Xandra que sabia que l'altre no el podia

sentir.No va apagar, va fer el que havien calculat, continuar mirant.La Marla va sortir del bany embolicada amb una tovallola molt més petita

del normal i va seure des d'on ella podia veure la pantalla però fora de l'abastde la càmera. Els ulls d'en Xerqui quasi penetren la pantalla. La Xandracontinuava traginant per l'habitació sense mirar el terminal.

—No el facis patir més, pobre noi —digué la Marla— ja duu un quartd'hora provant de veure alguna cosa.

—D'acord —digué la Xandra— em sembla que ho necessita.I es va començar a treure la roba amb una lentitud calculada. Quan va

quedar nua es va aturar a l'armari, just al mig del camp de visió i va fer comsi busqués el pijama. El va treure i el va posar damunt del llit. Va entrar allavabo i no es va poder aguantar més el riure. A la Marla i en Ziol se'ls hi vaencomanar tant que una mica més i cauen dins el camp de la càmera.

En Xerqui continuava mirant, segurament s'hi hagués passat tota la nit. LaMarla, tot fent l'ullet a en Ziol, es va treure la tovallola i es va passejar perl'habitació com buscant alguna cosa. Passat un minut va tornar a sortir decàmera.

La Xandra encara ho va retardar un parell de minuts més mentre s'acabavade dutxar i finalment va obrir la porta lentament. Pel so del terminal s'escol-tava el cor d'en Xerqui. Va sortir embolicada en una tovallola però no el vafer esperar gaire, se la va treure i es va començar a eixugar lentament justdavant la càmera. Cinc minuts. Finalment va saltar damunt el llit, va fercom si anés a cercar el pijama amb una mà i amb l'altra va deixar l'habitacióa les fosques. En Ziol va tapar la càmera sense tallar la comunicació.

En Xerqui va començar a fer el que tots tres ja sabien que faria. Van tallardefinitivament la comunicació i se'n van anar a dormir.

170 171

MEMÒRIA PROHIBIDA

20 Confirmació

Havien instal·lat la Nesoa en una habitació contigua a l'apartament d'enValac i la Veilà. Quan li van oferir d'anar a viure a la República no s'ho vapensar dues vegades, no sospitava pas els problemes que tindria per passarpels tubs.

Ara havia descobert una persona amb la qual es podia parlar de cinema iliteratura, la Veilà. I a més, la seva afecció s'havia convertit en una veritablefeina. Un equip de quatre persones l'ajudava a revisar pel·lícules, seleccio-naven i localitzaven la seqüència exacta que volien analitzar i apuntaven latranscripció que ella en feia.

A les pel·lícules al Món l'anomenaven Sagittarius. Qualsevol referència ala Terra, al Sol o als planetes havia estat substituïda per una vaguetat. Lesreferències a vehicles també havien desaparegut. Moltes de les paraules quehavien censurat i que no tenien cap significat per a les orelles dels Republi-cans, es van anar apuntant en fitxes en les quals hi constava el context i totesles idees que sorgien sobre el seu possible significat.

La teoria dels pomús sobre el Món era l'admesa pels personatges i haviaestat censurada sistemàticament. La Terra patia greus problemes i es temiapel futur de la humanitat, Sagittarius havia representat un gran esforç detots els homes per assegurar la supervivència de l'espècie en indrets moltllunyans, era un Món temporal sols pensat per portar persones a dos plane-tes concrets, acabada la missió ja no s'habitaria més.

Tot això, a petites dosis, sortia a les pel·lícules en fragments censurats. Erael que molts ja sospitaven però hi havia informacions, especialment apel·lícules que no passaven al Món, sobre un parell de fets nous. En primerlloc, a la Terra abundaven moltes menes de bacteris i virus perjudicials pera l'home i les altres espècies, concretament calia desinfectar les ferides perevitar que penetressin al cos. I en segon, semblava com si a la Terra lanatalitat funciones a l'inrevés: les dones prenien substàncies per no tenirfills i no pas, com al Món, el fruit de la mare quan en volien tenir.

• • •—En poques paraules, un planeta és una gran massa natural que per la

força de la pròpia gravetat adopta forma esfèrica —tota la República escol-tava en silenci les paraules que pronunciava en Valac a l'estadi—. Existei-

xen unes masses molt més grans anomenades estrelles o sols que per algunprocés físic estan incandescents i irradien grans quantitats de llum i de raigsinfrarojos. La informació de les pel·lícules parla de tres planetes: un anome-nat Terra que era la primitiva llar de l'home i d'on va partir fa sis mil cinc-cents anys Sagittarius, que és com anomenaven el Món els antics; el primerplaneta, que és a prop d'on som ara, i el segon planeta, on el Món arribaràd'aquí a cinc mil nou-cents anys. La Terra i el primer planeta són a prop d'unsol que és el que els proporciona llum i calor, el segon planeta sembla queen té dos de sols. Tot això no és tan sols una història que surt a les pel·lícules,tres fonts independents més ho corroboren: els experiments sobre la grave-tat, el llibre sagrat dels pomús i la pantalla de la Sala del Comptador delTemps. Si aquest comptador és el que creiem, resten menys de tres mesosd'estada del Món al primer planeta i jo crec que els homes no hem de deixarpassar l'oportunitat d'acomplir la missió. Demano a tots els que vulgueuafegir-vos al meu projecte un gran esforç immediat, cal esbrinar com es potviatjar al primer planeta, a les pel·lícules hi surt un possible vehicle repre-sentat tant a l'exterior del Món com al seu interior. Hem trobat una referèn-cia a la baixa gravetat que ens fa pensar que pot estar situat més amunt de lacoberta 140. La singularitat dins el Món que és la Sala del Comptador delTemps, que per cert és a la coberta 140, ens fa pensar que hi ha una relació.D'aquí dos dies tindrem el camí obert fins allí. Ara sols us puc demanar ungran esforç de recerca i d'imaginació, per tal de poder assolir l'objectiu quejo i molts de vosaltres ens hem marcat.

El discurs que s'havia transmès en directe als terminals de Pom va aixecargrans aplaudiments. En una primera aproximació, la Mirtela va calcular queel seixanta per cent dels ciutadans de la República i el noranta per cent delspomús, estaven convençuts de la realitat del viatge.

• • •A l'amagatall de Talis la noia, que es deia Cartà, es recuperava satisfactò-

riament. Va mantenir unes llargues converses pel terminal amb en Tarm iamb la Mirtela que van ajudar a perfilar l'operació contra Jami.

La Cartà havia estat capturada feia ja cinc anys al seu país del sector 78.Els jamians que fins aquell moment no s'havien mostrat mai hostils els vanenvair i reduir a esclaus en una sola nit.

A partir d'aquell moment va ser el regne del terror. Van assassinar tots elsque mostraven el menor indici de rebel·lia, els malalts i els vells. Molts nenstambé van desaparèixer. La resta van ser agrupats en unes unitats d'unes cin-

172 173

MEMÒRIA PROHIBIDA

quanta persones del mateix sexe i obligades a treballar quinze hores al dia.Cada dia, les unitats eren conduïdes per soldats, d'una en una, entre les sales

de treball i les de dormir, sense poder comunicar-se mai amb altres unitats.Les sales de dormir tenien unes portes que tancaven des de fora i estavenagrupades en passadissos que també tenien un parell de portes generals. Ladisposició de les sales de treball era similar. Era impossible fugir d'allí.

• • •Els diversos equips constituïts per a l'atac a Jami continuaven les seves

tasques. La col·laboració amb Talis era molt bona i els membres del seupetit exèrcit s'entrenaven, especialment a reduir i lligar adversaris aïllats idesprevinguts.

L'equip del fum havia construït, i provat amb voluntaris, diverses menesde pots. Els més efectius, en barrejar dos components dispersaven un aero-sol carregat amb una substància d'origen vegetal que en entrar en contacteamb els ulls provocava una picor molt intensa i gran quantitat de llàgrimes.Amb unes ulleres ajustades i un tub per respirar amb un filtre molt senzill esquedava totalment protegit dels seus efectes.

L'equip de drogues havia fabricat grans quantitats d'un líquid incolor, ino-dor i insípid que a petites dosis provocava un estat d'eufòria i de pèrdua devoluntat, a dosis més elevades produïa somnolència. Era efectiu també bar-rejat amb alcohol.

L'equip del pou havia tornat a guarnir el pou del sector 79. Els cinc-centstalians que participarien al pla, podrien pujar i entrar per la trampeta en unsquaranta minuts.

• • •L'escola havia interromput la seva dinàmica normal, els nois no pensaven

en res més que el primer planeta, en si podrien baixar, en explorar-lo, en siseria perillós. En Valac els va proposar de cercar el possible mètode dedescens. Dins l'aplicació SUMMACAD hi havia un model de Sagittarius,no era tan fàcil de manipular com TNIREBAL però sí molt més detallat, i elque era més important, comprenia la totalitat de Sagittarius, hi havia perexemple, tota la zona dels dipòsits i del canal, també tres cobertes per da-munt de la 140, i estructures que arribaven fins al centre del Món.

Coneixien l'aspecte d'una possible nau de descens, calia localitzar-la entreles desenes de milers d'estructures que hi havia al model, fora de la zona decobertes que ja coneixien. Era una feina de paciència.

Ben aviat van començar a arribar descobriments esperançadors. La major

part de l'espai entre la coberta 143 i una gran estructura de tres-cents metresde diàmetre que hi havia al centre del Món era buit. Sols hi van trobar cincgrans estructures cilíndriques radials que anaven del cos central a la zonahabitada. La base de cadascuna d'aquestes estructures era un complex moltintrincat de dipòsits, cambres, tubs, escales i passadissos. Absolutament di-ferent a l'estructura de cobertes del Món que coneixien. Un dels cinc com-plexos era justament al damunt de Pom. Els estudiants s'hi van concentrar.

En quatre hores ningú no havia trobat encara la presumpta nau de descens.El que sí que es va esbrinar va ser que les cobertes 141, 142 i 143 tenien unadistribució molt diferent a les cent quaranta on habitaven els humans, erenel doble d'altes, els passadissos eren molt més llargs i no presentaven latípica divisió en sectors. No semblaven destinades a ser habitades per ho-mes, no hi havia gaire lavabos ni terminals i en lloc d'escales tenien rampes,però els circuits d'aire sí que eren molt similars als que ja coneixien. Tots elscorredors acabaven desembocant en un dels cinc grans complexos, com elque hi havia més amunt de Pom.

A la tarda, en Tomen els va suggerir una altra estratègia, pensava que se-gurament seria millor conèixer l'aplicació més a fons abans de continuarmirant els milers de dissenys de cambres de què constava el model. Vanentrar a l'aplicació, van demanar “nou model” i van activar una opció ano-menada assistent.

Molt aviat ja eren capaços de crear estructures amb cambres, escales, tubsi de manipular-les. Cada espai era un element independent que es podiaduplicar, deformar i col·locar en qualsevol posició i orientació. SUMMACADanomenava a cada nou element “unitat de disseny”. Veure com s'acoblavenles diverses unitats per formar un model ja no va ser tan fàcil, les duesunitats havien de compartir una frontera, una paret, comú i van trigar aveure com l'aplicació les generava automàticament. Van aprendre a emprarles opcions de tria i de recerca, amb elles es podien cercar les unitats d'unadeterminada mida o orientació, per exemple. També van aprendre com vi-sualitzar les unitats en dues i en tres dimensions i com simular els efectes dela il·luminació.

Amb tota aquesta experiència era el moment de tornar a entrar al model deSagittarius. Van demanar a l'aplicació una llista de les unitats de disseny,ordenades de més gran a més petita. L'aplicació va trigar uns deu segons areaccionar, cosa totalment insòlita. La capçalera de la llista que sortia a lapantalla afirmava que hi havia més de noranta milions d'entrades. Cada en-

174 175

MEMÒRIA PROHIBIDA

trada de la llista representava cadascun dels espais buits dins Sagittarius,era coherent amb els coneixements que es tenien de l'estructura del Món.Era impossible examinar una quantitat tan enorme d'unitats.

En Ziol, ja més tard i treballant sol des de la seva cambra, va trobar unasolució. Va veure que cada unitat de disseny tenia un número de referènciade no més de quatre xifres i que si els números coincidien, les unitats erensimilars. Va ser fàcil demanar la llista classificada precisament per aquestnúmero. Era clar que Sagittarius era com un immens trencaclosques cons-truït amb, comparativament, poques menes de peces, unes cinc mil.

Ara, en Ziol va demanar un llistat, no de totes les unitats de disseny delmodel, sinó de les menes d'unitats de disseny. Immediatament va sortir lallista amb les cinc mil trenta-tres entrades. Va ser una informació molt mésútil, cadascuna de les unitats tenia un títol: “Tub d'aire model 2”, “Cambrahumana model 17”, “Lavabo model 2”, “Tram d'escala model 15”. “Anglede claveguera model 12”, “Unitat estructural model 201”…

Va començar a mirar les unitats de disseny més grans, una de les unitats dedisseny estava retolada “Dipòsit nau de descens humana” altres deien “Di-pòsit nau reutilitzable”, “Dipòsit nau de descens d'animals” o “Dipòsit naude descens de càrrega”. I al complex situat sobre Pom n'hi havia de lesquatre menes.

Tot just ho acabava de comunicar tot a en Tomen, quan va entrar a l'habi-tació la Marla que havia estat fins aquells moments amb el grup que feiacontactes, via els terminals, amb Pom. Va trobar en Ziol en un estat d'exci-tació tal que li va fer prendre vulgues no vulgues una infusió de conegutsefectes sedants que el va fer dormir gairebé deu hores seguides, just finsl'hora d'iniciar el viatge a Pom. No va sortir ni a sopar.

21 Pom

Els quinze republicans que esperaven a l'entrada del pou de Pom estavennerviosos, encara mancava mitja hora. Sota la República el tub de fustacalafatada i una passera permetien arribar a l'andana del canal sense mullar-se. Sota Pom encara trigarien uns dies a instal·lar-ho. S'havien hagut demullar per entrar a la zona de dipòsits.

Era millor haver arribar abans de l'obertura del pou, els pomús havienanunciat que tot just volada la porta, muntarien una corriola i uns represen-tants del seu govern baixarien a donar-los la benvinguda. La Mirtela novolia ni pensar en el que hauria passat, si els representants pomús, sempretan formals, els haguessin vist sortir del forat d'un en un totalment despu-llats. Afortunadament estaven d'acord que si finalment es podia baixar alplaneta, cada comunitat viuria amb les seves regles i costums amb totalindependència.

Just a l'hora anunciada van sentir l'explosió, bastant fluixa, i a continuacióun terrabastall que anava en augment, era la porta metàl·lica que degut a laforça de Coriolis anava caient refregant-se i rebotant contra la paret est delpou i causant un enrenou considerable.

Pocs minuts més tard, dos pomús amb túnica negra brodada amb fil dau-rat, baixaven a l'extrem d'unes cordes de gairebé quatre-cents metres.

La mateixa força de Coriolis que empenyia els objectes que baixaven con-tra la paret est, empenyia els que pujaven a l'oest i va servir per estabilitzaruns grans cabassos de vímet que van permetre pujar, de tres en tres, elsrepublicans. L'ascensió durava més de cinc minuts i era més còmoda delque en Fosmein es temia, el disseny del sistema de corrioles i cordes eraprou correcte, va jutjar.

Arribats a dalt, en Sucral en persona els anava donant la benvinguda. Hieren també presents tots els pomús que havien parlat amb el Consell i elsinterlocutors personals dels viatgers. La cerimònia va durar els tres quartsd'hora que van trigar a pujar els republicans. Afortunadament a la sala on elsrebien hi havia abundància de menjar i de begudes, moltes d'elles descone-gudes pels republicans. Al darrer cabàs hi pujaven la Marla, en Ziol i laXandra.

En Xerqui que era un dels interlocutors presents, es va posar més vermell

176 177

MEMÒRIA PROHIBIDA

que la seva túnica en veure les noies, tot i que aquesta vegada anaven vesti-des d'allò més formals. En Ziol va ser presentat com a germà de la Marla, nocalia complicar les coses, allí respectarien les tradicions de Pom.

Malgrat la formalitat, els pomús van entendre perfectament l'impaciènciadels nouvinguts per anar a la Sala del Comptador del Temps. Els republi-cans, més tard, van esbrinar que els feien un gran honor i que no gaire gentestava autoritzada a entrar-hi.

Un plafó amb grans números verds presidia la sala. Els números, unes deuvegades més grans que els dels rellotges de damunt les portes, baixaven unaunitat cada segon: 7110168, 7110167, 7110166…

La sala mesurava uns deu per vint metres i era com de dos pisos d'alçada.Les parets, a banda i banda, tenien un seguit de grans obertures que comuni-caven amb una dotzena de petites sales laterals. Tot estava en la penombra.Quan els ulls s'hi van anar acostumant, van veure que totes les parets i elsostre estaven plens d'imatges, imatges d'una qualitat perfecta visibles dinsel propi material de les parets. Mai no havien vist escenes com aquelles, unsvegetals immensos, uns espais sense fons amb cursos d'aigua, animals fan-tàstics, molts d'ells voladors, vehicles. Era una representació artística moltsimilar a les escenes censurades de les pel·lícules, els pomús els van dir quehi havia vuit mil escenes diferents i que seguien un ordre cronològic. No erael moment de meravellar-se. La pantalla els esperava.

—Voldríem que féssiu les vostres pròpies deduccions —els va dir en Su-cral—. Us deixarem sols. Podeu tocar la pantalla tan com vulgueu, estemconvençuts que no es pot espatllar res. Aquest vespre ens agradaria fer unareunió amb vosaltres, per confrontar les nostres teories amb les vostres.

Van anar fins a la paret del fons on hi havia la pantalla que va aparèixer enarribar a zero el comptador, ara feia sis anys, quan va passar dels númerosvermells als verds. Era molt més gran que la dels terminals, estava divididaen moltes zones, com pantalles petites, amb funcions i aparences diverses.Dins d'algunes d'elles, columnes de números s'actualitzaven amb més omenys velocitat. En un altre lloc, diagrames amb marques de colors i xifressuperposades. També hi havia gràfics de barres o de símbols, i un quadreamb l'estrany objecte tridimensional que ja havien vist dibuixat i que volta-va contínuament. En Valac estava convençut que era un sistema de trans-port. Era fàcil manipular-lo per modificar l'orientació o la velocitat tocantuns controls que tenia just a sota.

No hi havia l'equivalent al tauler de comandes, però en tocar la pantalla

alguns diagrames canviaven, era com si cada quadre fos una aplicació dife-rent amb les seves pròpies tecles.

Hi havia el gràfic dels punts que coincidien amb els del fons de la imatgede Sagittarius a la pel·lícula censurada. Mostrava una munió de punts decolors pàl·lids i de mida diversa sobre fons negre o verd fosc, això en lacòpia no es podia apreciar. En aquells moments la imatge era diferent a laque els havien copiat.

En Ziol va trobar el que semblaven uns controls de temps, mida i posició,però que no actuaven. Ho va tornar a provar tocant simultàniament el dia-grama i els controls, res.

—Mira aquesta columna de xifres —digué la Marla— quan toques el con-trol de temps, varien o es posen a sortir més o menys de pressa. Era en unazona amb fórmules químiques, just la que els pomús deien que es podiamanipular.

—És curiós, és com si aquests controls actuessin sobre les xifres i no sobreels diagrames com seria lògic. Espereu un moment, aquestes columnes dexifres estan envoltades per una línia de punts i no pas contínua com a totesles altres zones, segur que això vol dir que és sobre la que ara actuen elscontrols —digué en Ziol.

Va passar un quart d'hora i tothom feia proves. Va ser la Mirtela la que percasualitat va trobar la resposta: arrossegant el dit per la pantalla des de lazona marcada a una altra, es desmarcava la primera i quedava sota controlla segona. A Nova, l'aplicació de comunicacions funcionava amb la matei-xa filosofia, i ara era tan evident que semblava impossible que els pomús noho haguessin descobert abans. Van recordar però, que a Nova ho van desco-brir mercès al sistema d'ajuda integrat que tenia el terminal portàtil.

Van començar a provar el sistema de control sobre el diagrama dels punts.Ara ja podien tenir diversos punts de vista o ampliar o fer més petita laimatge.

—Això són punts sobre una esfera —observà en Fosmein—. A més a méshi ha tres cercles, no, són quatre, entre els punts. I uns símbols petits que nosón punts. Mira Ziol, això és la data d'avui. Prova de fer avançar o retroce-dir el temps.

—Realment es pot fer avançar i retrocedir la data i l'hora. Els cercles ialguns símbols varien de posició quan ho fas. Dubto que els pomús hagues-sin pogut descobrir com es controla això sense l'exemple de Nova.

La Xandra va prendre els controls i els va manipular una bona estona.

178 179

MEMÒRIA PROHIBIDA

Sobtadament va dir:—Ja ho tinc. Si avances la data cent vuitanta-nou dies i tres hores, que és el

període de la massa gran, el cercle taronja torna a la mateixa posició. I siavances o retrocedeixes el temps en quaranta-vuit hores i mitja, és el cerclerosa gran el que torna a la seva posició inicial. Això no és una esfera vista defora, és un espai vist des de dins. Nosaltres som al centre i les tres massessón els cercles taronja, rosa i tota la zona de fons verd fosc que també és uncercle i que quasi ocupa la meitat de l'espai. La creu verda deu ser el seucentre i segons això gira en cinc mil set-cents segons, que és la quantitat queportava el primer diagrama que ens van enviar.

—Tens tota la raó —contestà en Fosmein— és una representació del mo-viment de les masses vist des de nosaltres. Els punts deuen ser altres massesmolt llunyanes, planetes o sols. Valac, tenies tota la raó.

La Xandra va agafar Nova i va començar a fer càlculs per comprovar totesaquestes teories. En Fosmein gairebé no la podia seguir i li anava dictantxifres des de la pantalla.

—Xandra, podries calcular amb les dades dels diagrames quina és la mas-sa, el diàmetre i l'acceleració de la gravetat a la superfície de la massa ver-da? —demanà en Valac.

—Un moment… mireu, la massa és d'aproximadament nou coma vint-i-sis per deu elevat a la vint-i-quatre quilos, més de cinc bilions de vegadesmés que el que creiem que pesa el Món. El diàmetre uns quinze mil tres-cents quilòmetres i la gravetat que en resulta… deu coma set metres persegon cada segon. És curiós, és exactament la mateixa que hi ha a la coberta70, just la del mig del Món.

—Això no pot ser una casualitat —digué en Valac—. Si és veritat el quecreiem, el primer planeta podria ser la massa verda. Però ens movem a unesescales molt diferents a les d'un Món com aquest, construït per homes. Hiveig un problema, com es podria respirar sobre la massa verda si res noimpedeix a l'aire de fugir a l'espai obert?

—És possible que la gravetat retingui els gasos a prop de la superfície,com si estiguessin dins un recipient —contestà en Fosmein— deixeu-m'hocalcular. A més, si no hi hagués uns gasos a una certa pressió no hi podriahaver aigua líquida, bulliria instantàniament.

Els altres van centrar la seva atenció en un gràfic que semblava representaruna esfera amb la superfície dividida en zones de diferents colors. Els con-trols permetien ampliar una part de la imatge per veure-hi els detalls o allu-

nyar-se'n per tenir una visió general. La major part del gràfic era de colorblau uniforme, amb unes taques molt irregulars de diversos verds, marronsi blancs. Ampliant aquestes zones s'hi veia tot una xarxa de línies blaves queper un punt sempre anaven a parar a la zona blava gran.

En Ziol va tocar un control i va aparèixer al costat de l'esfera un diagramaque ell coneixia perfectament, era el sistema periòdic dels elements, no pasrepresentat com als llibres de la República sinó com a Nova. A les casellesdels elements, en lloc dels símbols, hi havia unes petites barres vermelles itambé xifres. Els controls permetien moure una petita creu pel gràfic i ales-hores les barres vermelles i les xifres del sistema periòdic variaven.

—És aigua, el blau és aigua —digué en Ziol—, fixeu-vos que quan asse-nyalo el blau, les barres de l'hidrogen i de l'oxigen pugen molt. És aiguaamb substàncies dissoltes, mireu: hi ha clor, sodi, magnesi, sofre, potassi…Les zones marrons tenen sobre tot oxigen, silici, alumini, ferro, calci, mag-nesi, carboni, potassi, sodi, titani, hidrogen i molts altres elements en pro-porcions petites. I les línies blaves estretes són d'aigua però sense gairecoses dissoltes. Teniu alguna idea del que significa això?

—Jo crec que és una representació de la superfície de la massa verda, delprimer planeta —va concloure en Fosmein.

Si el diagrama ens dóna la composició superficial de la massa verda, éspossible que ens pugui donar altres dades —intervingué la Marla.

El Ziol va manipular el diagrama i finalment va aconseguir desplegar unamena de menú de símbols. Sense conèixer Nova hagués estat molt més difí-cil, ja que la filosofia d'aquesta pantalla s'assemblava molt més a la delterminal mòbil que a les aplicacions dels fixos. Sobre el diagrama hi aparei-xien moltes dades i en van poder desxifrar algunes: temperatures, alçades ifondàries, corrents d'aigua i el que cercaven: la composició dels gasos, laseva pressió i els seus moviments. Va resultar que hi havia un deu per centd'oxigen a una pressió parcial un seixanta per cent més gran que al Món,també hi havia molt nitrogen: un vuitanta-set per cent. L'heli i l'argó forma-ven el dos i escaig per cent restant. Hi havia traces de neó, de diòxid decarboni i quantitats variables de vapor d'aigua. La pressió global era unesquatre vegades més gran que al Món.

Van decidir que quan parlessin amb la República, els demanarien que fessinun experiment per veure si un aire amb tant nitrogen i argó era respirable.

Encara provaven de fer encaixar tota la informació quan la Marla va fer uncrit.

180 181

MEMÒRIA PROHIBIDA

—Això confirma que el Món ha fet un viatge! Mireu! —assenyalà el dia-grama dels punts de colors— Ara faig recular el temps. Cada sis mesos lamassa taronja dóna una volta complerta.

—Sí, ja ho sabíem, i què?—Demanà en Valac.—Espereu, ara ja hem reculat sis anys, fixeu-vos en els cercles de colors.

Ara baixaré la velocitat a la que recula el temps.Subtilment, el cercle verd que era enorme es va començar a reduir i final-

ment va començar a voltar al rosa. Una mica més tard, el cercle rosa es reduïaa un punt que voltava a l'entorn del taronja que al seu torn s'anava reduint.

—No ho veieu? Ara tiraré el temps cap endavant, a partir del present.En tres mesos tot seguia igual, però passat aquest temps la seqüència dels

esdeveniments era la inversa de la que havien vist abans.—És un viatge, el Món va arribar aquí ara fa sis anys i d'aquí tres mesos se

n'anirà —clogué la Marla.—Posa el control de data a l'any 2570 —demanà en Valac.El que va aparèixer a la pantalla s'assemblava molt al que ja havien vist,

però ara el Món voltava un cercle blau cada noranta-vuit minuts i conjunta-ment amb ell, en voltava un de groc en exactament un any.

Com més s'ho miraven més clar ho veien, eren a quatre-cents quilòmetresdel primer planeta, l'objectiu del Món. I aquella pantalla era quelcom im-portant per poder arribar-hi.

• • •Els pomús estaven expectants i tot just iniciat el sopar, van començar a

preguntar als republicans quines eren les seves conclusions.—I què ens podeu dir sobre les condicions de vida a la superfície del pla-

neta?—L'atmosfera del primer planeta, si les dades de la pantalla són correctes,

és totalment compatible amb la vida —havien decidit que en Valac seria elportaveu davant els pomús—. Hi ha però un petit problema, si bé des d'aquípodríem penetrar directament a l'atmosfera del planeta, no seria possiblepassar ràpidament del planeta a l'atmosfera del Món. Hi hauria problemesamb el nitrogen dissolt a la sang. Els biòlegs de la República ho estan estu-diant en aquests moments, però ja estan segurs que caldria una adaptaciód'hores per poder fer el canvi d'atmosfera sense perill. La gama de tempera-tures és totalment tolerable, encara que potser no gaire còmoda per a nosal-tres, i no veiem cap problema en la humitat o en la circulació de l'aire.

—I l'aigua i la llum?

—Segons la pantalla, a moltes zones del planeta, hi ha nombrosos cursosnaturals d'aigua amb uns cabals globals enormes. Evidentment, la il·luminaciósegueix un cicle de quaranta-vuit hores, vint-i-quatre amb sol i vint-i-quatrede foscor, tot i que a la meitat del planeta que mira a la gran massa rosa, queja sabem que no brilla amb llum pròpia sinó que sols reflecteix la del sol, lafoscor mai seria absoluta.

—I com creieu que s'hi pot anar?—Això és el principal problema que tenim en aquests moments, descobrir

com es pot realitzar el procés de trasllat al planeta. Tenim dades que demos-tren que molt a prop d'aquí —assenyalà cap amunt— hi ha uns vehicles dedescens, però no sabem com accedir-hi, a la pantalla no hi hem trobar capmena de pista.

• • •Les cambres que havien preparat pels republicans eren totes al mateix pas-

sadís. A la Xandra la van col·locar amb la Marla i al seu “germà” el vanposar a la següent, afortunadament amb comunicació interior. Cap dels noisno tenia ganes de dormir.

—Estic convençut que si no fos per CENSOR tindríem tota la informaciónecessària per baixar al planeta.

—Sí, però, quan temps fa que els teminalistes proveu d'eliminar-lo?—preguntà la Marla.

—Donada la complexitat que té tot el sistema de control, penseu que hemdescobert SUPRAVISOR fa molt poc, hi hem dedicat relativament poc temps.Encara confio que sigui factible, i a més a més tinc una idea: segurament, lapantalla de la Sala del Comptador del Temps no està sotmesa a CENSOR, sihi poguéssim transferir Nova potser obriríem un nou camí.

—On és Nova ara —preguntà la Xandra?—El tenen els pomús que l'estan transferint a terminals fixos —respongué

la Marla.—Anem-hi! —digué en Ziol tot aixecant-se.Quan van sortir de l'habitació, van trobar una dona jove que es va presen-

tar com a assistent, li van demanar d'anar on tenien Nova en aquells mo-ments i ella els va acompanyar.

Un petit grup de pomús, sota la supervisió d'un membre del govern vestitamb la seva túnica cerimonial, transferia Nova a un terminal d'una aula.

No els van posar cap inconvenient, ja sabien que en Ziol era un dels expertsmés importants, i els van acompanyar a la Sala del Comptador del Temps.

182 183

MEMÒRIA PROHIBIDA

En Ziol va engegar Nova i va activar “Transferència remota d'imatge”. Lapantalla era vertical i no hi havia on posar Nova, el van haver d'aguantaramb les mans fins que va aparèixer “Transferència en curs, esperi 00:01:42”,més ràpid que amb els terminals normals. En acabar, en una de les poqueszones buides de la pantalla hi va aparèixer una còpia del Nova.

Ja dins del Nova transferit en Ziol va cercar “directori remot”. La primeraaplicació que hi sortia era “ACCÉS AL SISTEMA PRINCIPAL DESAGITTARIUS”. Hi va entrar immediatament i el que hi va sortir era prousignificatiu:

Entra codi de nivell 1Accés a SUPRAVISOR

Protecció

?:_ _ _ _ _ _ _ _ _ _

No en tenia cap de codi de nivell 1, l'autor de PORNOPORNO havia escritcodis dels nivells 2, 3 i 4, molt probablement els codis de nivell 1 eren moltsecrets i la darrera vegada que es van emprar va ser per instal·lar CENSOR.Era evident que havia trobat un punt d'entrada al sistema de terminals i quesols li mancava un codi.

Passats uns moments d'eufòria els tres nois van entrar a la depressió. LaXandra sense cap convenciment manipulava el Nova transferit. Va mirartotes les entrades del “directori remot”. Cadascuna d'elles corresponia a unade les zones de la pantalla, ara com a mínim podria saber els noms de lescoses que hi sortien.

L'aplicació on hi havia el diagrama del viatge del Món, amb els sols i elsplanetes s'anomenava “Mapa còsmic”. On sortia el vehicle de transport era“Naus de transferència”. La superfície del primer planeta era a “Anàlisiplanetari”. El diagrama de les tres masses formava part de l'aplicació “Càl-culs d'òrbites”. N'hi havia unes quantes més. “Sismologia”, “Atmosfera”,“Oceanografia”, “Dades estel·lars”, “Càmeres remotes”, “Correccions iner-cials”, “Terraformació”, “Anàlisi d'ecosistemes”, “Habitabilitat”, “Recur-sos minerals” o “Comunicacions”

—Mira, “Comunicacions” —digué la Marla animant-se una mica—, co-municacions amb qui? Entrem-hi.

Era una de les zones de la gran pantalla a la que havien dedicat menys

atenció.Hi havia columnes de xifres, moltes eren zeros, algunes representaven pro-

bablement dates i hores i també hi havia una columna de lletres “N”:00:00:0000 00:00 28:01:9075 19:45 N 00000000000:00:0000 00:00 30:01:9075 20:17 N 00000000000:00:0000 00:00 01:02:9075 20:49 N 00000000000:00:0000 00:00 03:02:9075 21:21 N 00000000000:00:0000 00:00 05:02:9075 21:53 N 000000000

—Cada quaranta-vuit hores i escaig, un dia del primer planeta, hi ha unanova línia, però sense cap mena de diferència amb l'anterior excepte la data—observà la Xandra.

Manipulant els controls van sortir uns indicadors verds o vermells i unamena d'esquema. Ara començaven a comprendre: verd volia dir en funcio-nament i vermell que no anava o no estava connectat. Una línia verda grui-xuda travessava el diagrama passant sempre per rectangles verds. Un rètoltambé verd anunciava “Sistema actiu”.

—A veure si els controls generals fan alguna cosa sobre aquesta aplicació…—digué en Ziol manipulant el control de temps—. Diria que no passa res.

—Sí, sí que passa —interrompé la Marla—, la data del control varia i lesque surten a la pantalla també, el que passa és que continuen els zeros i aprimera vista no es veu la diferència.

—Prova de posar una data d'ara fa sis anys, de quan el Món va arribar aquí—demanà la Xandra.

En Ziol ho va fer, totes les línies eren similars, continuaven les dates i elszeros.

Ja ho anaven a deixar quan sobtadament va passar per la pantalla algunaaltra cosa. Quan s'hi van fixar ja no hi era, però tocant una mica el controldel temps va aparèixer:

00:00:0000 00:00 21:07:9069 16:21 N 00000000000:00:0000 00:00 23:07:9069 16:53 C 00000000200:00:0000 00:00 25:07:9069 17:25 C 00000000700:00:0000 00:00 27:07:9069 17:57 C 00000001100:00:0000 00:00 29:07:9069 18:29 C 00000001513:05:9036 14:51 29:07:9069 20:51 F 00000001600:00:0000 00:00 31:07:9069 19:01 N 000000000

—Fixa't-hi, unes línies diferents, marca'n una, Ziol —va marcar la queacabava en 002 i es va obrir un quadre:

184 185

MEMÒRIA PROHIBIDA

Mode:.........

MissatgeOrigen:....... ?Data:........... ?

Mida:........... 2 caràctersText

Missatge en curs—Marca la línia de la “F” —digué la Marla amb impaciència.

fiSGRCODEC+DESCENS

MissatgeOrigen:....... La TerraData:...........13:05:9036

Mida:...........16 caràctersMode:......... Text

¤

—Anem a despertar a tothom —decidí la Marla.• • •

“SGRCODEC” era una de les aplicacions que s'havien descobert quan enTomen havia accedit per primera vegada a SUPRAVISOR. Encara no hihavia hagut temps d'analitzar-la. Ara, des de Pom, en haver-hi Nova instal·lata bastants terminals, va ser possible avisar als terminalistes que hi havia a laRepública perquè el més aviat possible comencessin l'anàlisi.

DESCENS era una de les paraules prohibides per CENSOR, tan bon punts'escrivia al terminal desapareixia, un indici de la seva importància.

—Aquest missatge demostra que a la Terra hi ha gent, no som sols al Món—les paraules de la Mirtela eren plenes d'emoció continguda—. Per quin motiuens hauran enviat un missatge tan curt i críptic? Algú té una idea del quehem de fer?

—Em sembla que el sistema de transmissió és molt lent, que no hi haviamanera de donar explicacions i que ens han enviat una clau —opinà enFosmein—. Fixeu-vos que per enviar setze lletres van trigar més de sis dies.I que el missatge, a la velocitat de la llum a trigat trenta-tres anys en venir dela Terra a aquí. Això es correspon amb la distància a la Terra segons “Mapacòsmic”… Ara m'adono que hi ha una petita discrepància d'un mes a lesdates. Ho hauré d'investigar amb tranquil·litat…

• • •

Tot i que tant la Mirtela com en Valac estaven molt interessats en el missat-ge, passada una estona van decidir que el millor que podia fer el grup eratornar a dormir. Ja treballarien a la República. L'endemà, segurament veuri-en les coses més clares. Els nois aquesta vegada es van adormir immediata-ment.

Van passar un matí de treball intens, gairebé no cabien davant la pantalla.Van instal·lar un telèfon fins a un dels terminals propers per poder passarinformació a la República amb més facilitat.

En Valac actuava de coordinador general i sort en van tenir de disposar d'unsquants pomús que copiaven al dictat les observacions que feien els que treballa-ven amb la pantalla. Realment una nit de son va fer augmentar el rendiment,algunes de les aplicacions ara semblaven trivials i quasi no comprenien com erapossible que els Pomús en sis anys haguessin obtingut tan poca informació.

En Ziol va treballar amb els models de vehicle i va poder visualitzar el seuinterior, en molts casos es distingien seients individuals. La Xandra va acon-seguir esbrinar on era el Món en un instant determinat sobre el mapa delplaneta. Amb aquesta informació va localitzar diverses àrees del planetades d'on es trametia informació a Sagittarius. La Marla recollia la informa-ció escrita que havien copiat els pomús i la classificava.

Quan va arribar l'hora d'anar a dinar, estona que s'aprofitaria per canviarimpressions amb el govern de Pom, ningú es creia que portessin ja cinchores davant de la pantalla.

• • •—Els nostres especialistes han estat treballant tota la nit i tot aquest matí

en SGRCODEC —explicava en Tomen durant el dinar—, és una aplicaciópeculiar. D'una banda, la seva data de creació és molt antiga: 2569, la mésantiga que mai no hem trobat, i d'altra banda, sembla que és improtegible,que és una de les aplicacions originals dels terminals i que CENSOR o mésben dit SUPRAVISOR no la pot controlar. La meva opinió és que podria serun sistema per poder accedir a qualsevol aplicació prescindint de les mesu-res de seguretat, una mena de porta falsa.

—I ja hi heu pogut passar per aquesta porta? —preguntava el pomú, mà-xim responsable de terminals.

—Encara no, hi ha algun problema de comprensió. Ja sabeu que tot elsistema de terminals pressuposa que es coneixen unes convencions, comper exemple les dels controls de temps i posició de la pantalla de la Sala delComptador del Temps. Segurament ho tenim davant dels ulls i no ho veiem.

186 187

MEMÒRIA PROHIBIDA

Una possibilitat és deixar que moltes persones o grups independents ho pro-vin i hem pensat que com que els pomús sou molts més que nosaltres, sidemanéssiu a tota la vostra població que ho provessin…

—Si voleu, ara mateix —digué el president de Pom. Es va girar cap al seusecretari—. Passa ara mateix pel procediment d'urgència un comunicat de-manant a tota la població disponible que col·labori en aquesta tasca.

—A part de “comunicacions” tenim alguns altres resultats notables —con-tinuà en Valac—. “Terraformació” és molt interessant, hi ha uns diagramessobre el planeta en funció del temps. Cinc mil anys enrera el planeta eramolt més calent i amb atmosfera de diòxid de carboni i nitrogen. En aquellpunt es van iniciar uns processos anomenats “fotosíntesi”, “bioprecipitacióde carbonats” i “biooxidació de sulfurs” que van fer canviar en dos-milanys la composició de l'aire, i la temperatura fins als nivells actuals. Enaquest punt es va iniciar un segon procés: “formació d'ecosistemes primi-tius” i cinc-cents anys més tard “ecosistemes complexos”.

»“Anàlisi d'ecosistemes” afirma que al planeta hi ha vuitanta-tres menes decomunitats animals i vegetals diferents i dóna una llista de les espècies. Dues deles comunitats coincideixen força amb la flora i fauna de les nostres jungles,però la major part són habitades per animals i plantes totalment desconeguts. Entotal, unes quinze mil espècies d'animals, vint mil de vegetals, deu mil de fongsi un milió de bacteris. Més de cent vegades el que hi viu al nostre Món.

»“Habitabilitat” analitza un mapa del planeta. Considera habitable el 22 percent de la superfície sòlida, el 12 per cent la classifica de desert càlid, el 9 dedesert fred, un 18 de selva humida, un 15 de bosc temperat, un 12 de zonamuntanyosa. La resta està classificat com a ecosistema en desenvolupament.La població sostenible òptima és de dos mil tres-cents milions de persones.

“Naus de transferència”, és on surt l'estrany objecte que volta i hem vist quehi ha diverses menes de vehicles per baixar al planeta. Avaluem la capacitatpel número de seients que apareixen al model. Al complex que hi ha just aldamunt de Pom hi ha dues naus reutilitzables d'unes quatre-centes places, sóncom la que sortia a la pantalla quan vam arribar nosaltres, cent naus de des-cens humanes d'unes dues mil places, cent vint naus de descens de càrrega iquatre naus de descens d'animals, no sabem de quina mena d'animals.

»“Càmeres remotes” sembla que ens connecta amb càmeres instal·lades ala superfície del planeta, el temps de resposta és el que correspon a això. Hiha però algun ajust que encara no sabem fer i de moment no podem reconèi-xer les imatges que ens arriben.

22 Laboratoris

El descens del pou de Pom va ser una mica més ràpid que la pujada, elspomús havien aprés de pressa les nocions de física dels republicans queafegides a la seva enginyeria i al seu enginy els havien permès de posar enfuncionament un eficient sistema de transport vertical. Amb les cordes jainstal·lades, el grup ja no depenia d'en Ziol per travessar al pas subaquàtic itan ell com la Marla, la Xandra i en Xerqui que havien fet el primer viatgede la corriola, van començar la tornada per l'andana del canal sense esperarels adults.

En Xerqui era el més jove dels pomús que anaven a la República al primerviatge. Va costar una mica fer-li passar el tub subaquàtic però quan va veureque les noies passaven primer no va tenir més remei que fer veure que notenia por. A l'alta banda, la Marla el va ajudar a sortir de l'aigua i el primerque va veure en pujar a l'andana va ser la Xandra posant-se roba seca.

La seva reacció davant les noies nues va ser diferent a la que havia tinguten Ziol, més que d'excitació, estava mort de vergonya, que encara va aug-mentar més quan va sortir la Marla i també es va canviar, a Pom les noies nos'haguessin deixat veure mai així davant d'ell i aquelles dues ho feien ambtota la naturalitat. Naturalment, no admetria mai que ja les havia vistes aixíabans…

Mentre caminaven, ja secs i vestits, per la vora del canal van sortir a laconversa alguns detalls sobre la vida a Pom. Al contrari que a Supra, lesrelacions entre adolescents no estaven prohibides, senzillament estaven moltmal vistes, especialment per la banda de les noies. Si alguna hi accedia,s'exposava a quedar marcada i molt poques s'hi arriscaven. Existien profes-sionals del sexe, i en Xerqui va acabar admetent, vermell com un tomàquet,que hi havia acudit algunes vegades. Les experiències semblava que nohavien estat gaire bones.

Quan es va adonar que la Marla i en Ziol no eren germans va tornar aenrogir i a partir d'aquell moment, la Xandra que tenia una tarda molt inspi-rada, es va dedicar a anar-lo curant d'espants, explicat-li com era la vida a laRepública.

Passada una hora, la conversa va anar derivant a temes menys personals.—Seria magnífic disposar d'alguna mena de vehicle com els que es veuen

188 189

MEMÒRIA PROHIBIDA

a les seqüències censurades de les pel·lícules —digué en Ziol.—I amb font d'energia interna, no com els carretons a pedals dels tubs

—afegí la Xandra—. Segurament per aquesta mateixa andana n'hi circula-ven, és massa ampla per creure que fos feta per anar a peu. Els d'enginyeriaem van ensenyar alguns projectes que tenen i que fan servir bateries elèctri-ques o motors tèrmics d'alcohol. Potser al Món no n'hi ha hagut mai devehicles, potser sols hi havia les cabines dels pous i algun altre sistemaequivalent horitzontal que no se pas per on podia passar.

—Jo no em puc creure que els homes que van fer el Món no en tinguessinde vehicles o que tots es perdessin en el primer caos —analitzà la Marla—.És clar que els pous eren sistemes de transport verticals, el que no veig tanclar són els de transport horitzontal, fins fa molt poc els únics passos llargshoritzontals que coneixíem eren els tubs d'aire i aquesta andana del canal.Al model de SUMMACAD hi surten uns camins horitzontals que fan lavolta la Món ran dels grans murs verticals, jo no ho hagués sospitat mai jaque no hi recordo cap porta, es deuen confondre amb els dissenys de lespròpies parets i ser pràcticament invisibles a hores d'ara. I encara que elsvehicles no es destruïssin, ara segur que no funcionen. Totes les coses pri-mitives que encara rutllen, com per exemple Nova, els terminals, els llumsi els seus commutadors, els forns o el sistema d'aigua o són biològiques o notenen cap peça mòbil, però un sistema de transport…

—El problema —contestà en Ziol— és que qualsevol cosa amb parts mò-bils s'acaba espatllant amb el pas dels segles. Penseu en les portes, no n'hiha cap que funcioni, les que separen els sectors han quedat tant soldades a laceràmica de les parets que quan n'hem esbotzat alguna amb explosius s'hatrencat el metall i no pas la unió metall ceràmica. I això em fa pensar en unproblema greu, com es podrà accedir als vehicles de descens si fa sis milcinc-cents anys que no es mou cap de les seves peces? Han de tenir algunapart mòbil, portes com a mínim. No les podrem pas obrir amb explosius, esfarien malbé. I perquè les naus puguin sortir del Món hi ha d'haver algunamena de sistema de grans portes que s'obrin i es tanquin per impedir quefugi l'aire, no veig gens clar res d'això encara…

Us havíeu fixat en aquell forat? —interrompé la Xandra— allà, a l'altrabanda del canal…

—No, no és pas un forat, deu ser una tros negre de la paret, o una ombra—contestà en Ziol.

—T'equivoques, la Xandra té raó —digué la Marla—, l'ombra no podria

anar en aquesta direcció i a més es veu una mica de paret interna il·luminada.Prop del lloc per on vam entrar al canal sortint de la República, sota elsector 12, hi ha una altra zona similar i no hi recordo cap forat, això deu seruna porta oberta. Creus que hi podríem pujar?

El forat era com una petita porta sobre un balcó a uns tres metres per da-munt de l'aigua del canal i a uns deu de l'andana. La paret en aquella zonaera molt complexa, amb tot un sistema de tubs i una mena de plafons decontrol.

—Si m'enfilo dins l'aigua sobre les espatlles d'en Xerqui, podria provard'agafar-me als tubs i pujar al balcó.

En Xerqui no va tenir més remei, tal com ho havia fet en Ziol, que despu-llar-se davant les noies, que afortunadament per a ell, feien veure que nomiraven. Tots dos van entrar a l'aigua. Després de diversos intents van veu-re que mancava una mica d'alçada per poder arribar als tubs que sobresorti-en de la paret.

—Si fem una pila de tres, sí que s'hi podrà agafar. Espereu-me un momentque vinc —digué la Xandra tot traient-se la roba.

La Xandra va provar d'enfilar-se al coll d'en Xerqui, que d'entrada no esdeixava, i quan ho va aconseguir, el noi gairebé no tenia forces per treure elcap fora l'aigua i respirar. En Ziol no tenia aleshores manera de posar-sedret a les espatlles de la Xandra, calia cercar un altre mètode. La Xandra vabaixar, va trobar un punt de suport a la paret, sota l'aigua, suficient per do-nar-se impuls i sortir a respirar i va fer que en Ziol se li enfilés. Encaramancava un pam. La Marla també va entrar a l'aigua i entre ella i en Xerquiels van empènyer a tots dos cap amunt. Aquesta vegada sí, les mans d'enZiol es van agafar al tub que corria horitzontal a pocs centímetres de laparet. A pols, va pujar fins a un segon tub i va poder afermar un peu en unsortint. Pujar al balcó va ser fàcil.

—Tireu-me el cap de la corda, que us ajudaré a pujar, i la bossa amb laroba seca.

En pocs minuts tots tres eren al balconet, vestits. Efectivament hi havial'obertura d'una porta de dos metres d'alçada per una mica més de mig d'am-plada, i més enllà un passadís recte i fosc. A la paret del balcó es podienmanipular una sèrie de taulers de control, tots semblaven desactivats. Pelsrètols van deduir que es tractava d'un sistema de control dels dipòsits que hihavia a l'altra banda de la paret. L'únic control que va funcionar va ser eld'un commutador de llums que va encendre l'il·luminació del petit corredor.

190 191

MEMÒRIA PROHIBIDA

Hi van entrar, el passadís tenia uns cinquanta metres, baixava una mica idesembocava perpendicularment en un altre de més ample, paral·lel al ca-nal. Van trobar fàcilment uns altres controls dels llums i els van encendre.

La primera cosa que li va passar pel cap a la Xandra va ser l'habitació delsmiralls, tot lluïa, però aviat van veure que no eren pas miralls, les habitaci-ons que envoltaven el passadís tenien les parets d'un material transparent imés enllà, fins on arribava la llum, s'anaven veient més habitacions i segu-rament més passadissos. Semblava com si no tinguessin portes però quans'hi van fixar millor, van veure que alguns plafons transparents eren portescorredisses. No es bellugaven. El que deia en Ziol sobre les coses soldadespel pas dels segles, segurament era cert.

Les habitació feien més de quaranta metres quadrats. Tenien taules, cadi-res, vitrines, mobles amb calaixos, uns rectangles negres que seguramenteren terminals apagats i molts aparells totalment estranys per als nois. Unveritable magatzem d'objectes antics. Van trobar uns petits taulers de con-trol de les portes. En activar-los sortia un missatge dins un quadre vermell:

Porta de seguretat bloquejadaAtmosfera interior d'argóCal activar: CONTROLLAB

Alerta!

Van avançar una mica i van veure que no totes les parets eren del materialtransparent, n'hi havia de ceràmica, com les parets de la resta del Món, totala regió estava dividida en unes grans sales de més de cent metres amb mursinterns transparents. Les habitacions eren molt diverses, especialment encontinguts. En algunes hi havia uns aparells de vidre complicadíssims, enaltres caixes metàl·liques amb molts botons, o conjunts d'ampolles amb lí-quids de colors. N'hi havia plenes de coses similars al Nova, altres ambbobines de fils de colors o amb bastidors plens de plaques transparents. Envan trobar algunes amb instruments òptics, si més no tenien una mena d'ocu-lars per mirar el seu interior. En una altra, una cosa que era claríssimamentun instrument musical amb tecles blanques i negres i botons amb símbolscom els de les partitures.

Dins d'una de les habitacions van veure un plafó transparent de gairebédos metres d'alçada. Mirant-lo des d'un angle concret es distingia el mateixque havien vist al quadre de la pel·lícula censurada, un gran disc amb el

nom de Sagittarius, es veia clarament en tres dimensions. Canviant l'anglees veia l'interior, la divisió en sectors, una zona exterior amb dos canals i lazona de les parets de vidre, una esfera central plena de dipòsits i canonades,cinc radis que anaven a parar a la zona dels sectors. Des d'un altre angle esveien les conduccions d'aigua o els tubs d'aire o els pous i també uns passa-dissos horitzontals als extrems nord i sud de les cobertes, que podrien serels sistemes de transport horitzontal.

Des d'un altre punt de vista van aparèixer les naus exteriors, hi havia cincnaus com les que sortien a la pel·lícula, ridículament petites comparades ambSagittarius, i també moltes altres de forma aproximadament triangular. Esta-ven totes agrupades a les bases dels cinc radis que sortien del centre del Món.

Quan ja tornaven, van veure una dotzena de portes en una paret de ceràmi-ca de les que separaven tot el conjunt en grans sales. No eren com les portesque tancaven el pas entre els diversos sectors del Món, ni com les que bar-raven el pas als corredors o al gran pou, eren molt més senzilles, un rectan-gle amb un agafador, sense cap rastre de pany o de balda. En Ziol estavaconvençut que com totes les portes tancades del Món estarien soldades pelssegles, i si en va tocar una va ser mig jugant amb les noies. Per a sorpresa detothom la porta es va moure.

El cor dels nois bategava fortament, era una porta amb frontisses i tot i quegrinyolava molt, va cedir amb poc esforç, sense trencar-se. El contingut dela cambra era més aviat prosaic: un lavabo. Semblava en perfecte estat, unpetit flux d'aigua provinent del sobreeixidor mantenia la circulació, la pa-lanca que obria la vàlvula semblava encallada però amb un cop sec es vabellugar, tenia més de sis mil anys i encara funcionava perfectament, eraevident que alguna cosa dels materials o de l'ambient impedia a les peces desoldar-se.

Les altres portes portaven a més habitacions de servei, una d'elles era unacuina amb uns forns que conservaven la porta original. Els que la tenien tan-cada no es podien obrir, però en van trobar un d'obert, perfectament operatiu.

Era el moment de tornar al canal, els altres ja els haurien avançat i si arri-baven a la República abans que ells s'amoïnarien. Van desfer el camí i enpocs minuts sortien al balcó. No, no s'havien avançat, els altre membres del'expedició a Pom tot just eren allí davant, a l'andana. Havien vist part del'equipatge dels nois i també la corda, En Valac estava a punt d'enfilar-s'hi.

—Hi ha una cosa extraordinària allà dins —digué la Marla—, moltíssimeshabitacions tancades però amb les parets transparents. I plenes de coses.

192 193

MEMÒRIA PROHIBIDA

—Però, hi heu pogut entrar a alguna? —preguntà en Valac.—No, sembla que cal una aplicació anomenada CONTROLLAB —res-

pongué en Ziol.—Heu pogut accedir a algun terminal, allà dins? —preguntà en Tomen.—És que anàvem amb presses, m'ha semblat veure'n uns a la dreta de

l'entrada, però no hi hem anat —digué la Marla—. Un moment que vaig amirar-ho.

La Marla va entrar pel passadís i els altres nois la van seguir. A quinzemetres del final, en direcció contrària a la que havien pres abans hi haviauna mena de columna amb quatre terminals, encarats en les quatre direcci-ons, al centre de l'encreuament de dos passadissos. La Marla estava a puntd'encendre el primer quan en Ziol que havia passat a l'altra banda va dir:

—Aquest d'aquí està engegat, mireu el que hi diu.

SUPRAVISOR desactivatAplicació prioritat superior

retorna a CONTROLLAB

Alerta!

fi

En Ziol, sense pensar-s'ho dues vegades, va prémer la tecla “fi”. En el ma-teix moment es va sentir una explosió sorda i un so metàl·lic, del passadísd'accés hi va sortir un petit núvol de vapor que es va dissipar immediatament.

• • •Quan els nois van arribar al passadís de sortida, ja no hi havia res a fer. On

abans hi havia un pas, ara hi havia una porta, no pas metàl·lica com les quebarren el pas entre els sectors, sinó de ceràmica, del mateix material que lesparets. L'ajust era perfecte, la juntura entre porta i paret no feia ni una dèci-ma de mil·límetre.

—I ara què farem —digué en Xerqui.—No t'amoïnis, ja trobarem alguna manera de sortir, això és molt gran i

alguna altra sortida deu tenir —contestà la Marla.—De set no ens morirem, com a mínim sabem on hi ha aigua —intervin-

gué en Ziol.—Molt graciós, però si no sortim aviat sí que ens morirem de fam, per

aquí no hi ha indicis de cambres agràries ni de jungles.—No siguis pessimista, Xandra. Anem a mirar el terminal, a veure si es-

brinem el que ha passat.

Al terminal que havia tocat en Ziol hi havia una aplicació en funciona-ment: CONTROLLAB. Van mirar la data d'engegada: DISS 14:07:2638 23:42.Feia més de sis mil quatre-cents anys que el terminal estava en marxa. Novan trigar a esbrinar el que havia passat, CONTROLLAB era de les aplica-cions que conserven un registre de les accions que han ordenat. S'haviamanat un tancament de totes les cambres del laboratori amb l'opció de mà-xima protecció temporal. Quinze minuts més tard s'havia manat el tanca-ment de totes les portes de seguretat exteriors menys una, el número corres-ponia a la del passadís per on havien entrat. Posteriorment s'havia ordenat eltancament d'aquella porta amb un retard de quinze minuts. L'alerta genera-da per l'intent de SUPRAVISOR de controlar el terminal havia aturat eltancament. Milers d'anys més tard, en el moment que una persona haviadonat el vist i plau a l'avís, s'havia completat l'ordre.

Van provar d'ordenar l'obertura de la porta, CONTROLLAB va informarque les portes de seguretat sols es podien obrir des de fora amb la claumagnètica P-4001. A continuació van ordenar a l'aplicació que obrís unaporta de les transparents, la que tenien més a prop. Immediatament es vasentir un soroll. El tauler de control de la porta va canviar a color groc. Dosminuts més tard la porta s'obria silenciosament i el tauler canviava a verd.El terminal que hi havia dins estava sotmès a CENSOR. Pels rètols delsaparells i els armaris de material, els nois van deduir que el laboratori estavadedicat a alguna cosa relacionada amb la resistència dels materials, damuntla taula una petita estructura suportava uns cilindres metàl·lics, penjats d'unsfils primíssims.

—No en traurem res d'obrir aquestes cambres, més val que anem a explo-rar per cercar una sortida —digué la Xandra.

—I també menjar, jo ja començo a tenir gana, anem —afegí en Xerqui.—Primer hem de fer una altra cosa, parlar amb la República —opinà la

Marla.—I com ho vols fer, no tenim pas Nova instal·lat aquí —respongué la

Xandra.—Ni ens cal, CONTROLLAB té el mateix sistema de comunicacions que

Nova —digué en Ziol que començava a tocar el tauler de comandes—, hohe vist quan obríem la porta. Porteu-me una cadira d'aquesta cambra quehem obert, si us plau.

En menys d'un minut en Ziol va esbrinar el funcionament del sistema.Recordava el número del terminal que hi havia just davant del balcó per on

194 195

MEMÒRIA PROHIBIDA

havien entrat. Hi va trucar, la Mirtela va contestar immediatament.La porta exterior, a l'entrada del passadís, també s'havia tancat. No seria

gens fàcil d'obrir. Ja havien avisat a la República i un equip d'en Tarm esta-va en camí per avaluar les possibilitats d'obertura. El fet que fossin com amínim dues portes, era molt mala notícia. Encara que la Mirtela els va in-tentar tranquil·litzar, els nois es van adonar que no sabia què fer, esperavaesdeveniments. Van acordar que la Xandra i en Xerqui es quedarien al ter-minal mentre la Marla i en Ziol anaven a explorar.

Els dos nois van anar a la zona amb parets de ceràmica, la major part de lescambres es podien obrir. D'aigua no en mancaria, van trobar fins i tot unapetita piscina d'aigua calenta. I també cambres amb lliteres, els matalassoseren d'una mena d'escuma sòlida i estaven en perfecte estat al igual que unamena de llençols que no semblaven pas de tela. A la cambra dels forns, enun prestatge hi havia plats, gots i coberts, sols hi mancava el menjar.

Van tornar a la zona de les parets transparents. No hi havia cap cambraamb vegetació. Van passar a una segona zona, s'assemblava molt a la prime-ra: els mateixos aparells desconeguts, cables, plaques i ampolles de produc-tes químics. La Marla va anar apuntant els números d'algunes cambres queli semblaven interessants, una d'elles contenia uns aparells similars al Nova.Van decidir tornar a la columna dels terminals.

Allà, en Ziol es va posar a examinar CONTROLLAB. Volia obrir la cam-bra dels aparells similars a Nova quan va veure que l'habitació veïna estavaretolada “control d'alimentació humana”, sonava a mengívol. Va manar al'aplicació obrir les dues cambres i va sortir corrents cap el lloc. La Marlaque el seguia hi va arribar just quan s'obrien les portes. El laboratori estavaple d'andròmines de vidre i d'aparells de mesura. En una vitrina hi haviapots amb substàncies diverses, cap d'elles semblava menjar. Ho anava adeixar quan va veure uns pot que hi posava “D(+) glucosa, puresa 99,999%”contingut 1.000 g. Allò sí que es podia menjar, però no duraria gaire, el vaagafar. A la paperera, la Marla hi va fer una altra troballa, un sobre de colorsvius, buit i rebregat d'un producte clarament alimentari: “Macarrons a labolonyesa liofilitzats”. Les instruccions afirmaven que s'havien de barrejaramb aigua i escalfar 20 segons al forn. Conservació indefinida. Unes granslletres identificaven la marca “®Alimenta”

La cambra dels aparells que semblaven el Nova va resultar molt més pro-ductiva. En van provar un. Tenia el mateix aspecte i mida que el Nova, peròaquesta vegada es deia “Vista+”, es carregava d'energia de la mateixa ma-

nera, posant-lo en una posició concreta al tauler de comandes d'un terminal.Quan va estar carregat, van veure que era un terminal de comunicacionsmòbil i enregistrador d'imatges, amb capacitat per connectar amb qualsevolaltre terminal del Món. Si no fos perquè tenia fam, en Ziol s'hi hagués pas-sat hores jugant-hi. Van agafar-ne quatre.

Fins aquell moment cap dels nois havia estat gaire conscient que al termi-nal podien haver-hi altres coses a més de CONTROLLAB, quan van dema-nar el catàleg principal van quedar astorats, no eren set-centes setanta-sisles aplicacions disponibles, eren més de cent milions. Aquell terminal noestava sota el control de SUPRAVISOR, i en conseqüència, CENSOR noactuava. Van anar a l'índex de pel·lícules: noranta-dos milions. El sistemade recerca era aclaparador, van buscar la paraula “gravitació” i van sortirmés de dos milions de referències.

Van trobar l'aplicació de comunicacions, era com la del Nova però amb mésopcions i ràpidament van explicar als terminalistes de la República la sevadescoberta. D'entrada no hi va haver reacció. De moment tenien llibertat d'ús

No els va costar gaire trobar un plànol de Sagittarius, i no era pas difícil demanipular, al contrari de SUMMACAD. Era totalment intuïtiu i interactiu.Van cercar la posició actual, era a la coberta zero en una zona catalogada delaboratoris de desenvolupament. L'aplicació sabia quines portes eren ober-tes i quines tancades, fins i tot les dels pous de la República, de Talis i dePom o la que havien volat els Jamians que apareixien com a portes destruï-des. Moltes portes constaven com a bloquejades i sols semblaven operati-ves les de les plantes 0, 141, 142, 143 i les dels cinc complexos on hi haviales naus de descens. En molts casos van comprovar la presència d'atmosfe-res d'argó al menys a un dels dos costats de la porta operativa. Les portes delpassadís entre el canal i els laboratoris estaven marcades com a segellades.L'aplicació sabia cercar el camí més curt entre dos punts. Tot i que no con-siderava la possibilitat de passar pels tubs d'aire, coneixia els punts per oneren accessibles. També coneixia quines zones estaven inundades, l'abastde les destrosses al Forat Gran i fins i tot les zones amb gel. No disposava decap camí per passar des d'on eren al canal, als dipòsits o a la coberta 1.

La coberta zero no era tota laboratoris de desenvolupament, fent tota la voltaal Món hi havia fàbriques, magatzems, reparacions, laboratoris de biologiavegetal, de biologia animal i zones amb grans aparells d'ús desconegut, pro-bablement científic. La major part de les portes interiors de la coberta zeroestaven obertes o eren tancades però operatives com les dels laboratoris. Es

196 197

MEMÒRIA PROHIBIDA

podia fer la volta al Món, sols els accessos exteriors estaven segellats.A les 22:00 la Marla va decidir que era millor anar a descansar, es van pren-

dre la glucosa, de moment no tenien problema de fam i d'una manera o altraels acabarien traient d'allí. A l'endemà ja tindrien prou temps per fer plans.

• • •Quan en Valac va saber que els nois estaven fora de perill imminent, va

poder concentrar-se en altres problemes. De Pom havia arribat la notíciaque ja sabien el que s'havia de fer amb el missatge de la Terra, calia penjar elterminal i escriure directament SGRCODEC+DESCENS, amb el signe mésinclòs. Això feia que l'aplicació SGRCODEC analitzés la protecció de DES-CENS i la saltés, si és que era possible.

En uns segons SGRCODEC va emetre un diagnòstic pessimista, va trobarque DESCENS estava protegida pel sistema SUPRAVISOR, un dels quatrepossibles. Això ja ho sospitaven. L'algorisme de codificació estava contin-gut dins l'aplicació CENSOR. Era un algorisme estàndard, que els termina-listes de la República ja l'havien trobat a la seva primera anàlisi. Estavabasat en la descomposició d'un número en factors. Tot el sistema esfonamentava en el fet que és molt fàcil multiplicar dos números, encara quetinguin moltes xifres, però és molt difícil, donat el producte, trobar els fac-tors originals. SUPRAVISOR impedia emprar codis que SGRCODEC nopogués obrir. El problema era que els que van crear CENSOR havien em-prat un codi de la màxima longitud que permetia SGRCODEC, que va in-formar que trigaria mesos en desxifrar-lo.

En Tomen va resumir el problema a en Valac, si podien trobar els dosfactors del número…

119180575761604064337396850713418371128661939452369521862291070743265361551519337092902805196544003786735268587426750588356454473818214754780025380176031744978907949404998419280192526477391997706540087558255481043

…eliminarien CENSOR i podrien emprar lliurement DESCENS i els mili-ons d'aplicacions que hi havia als terminals. Tot el codi estava basat enaquests dos factors. Tal com estaven ara les coses probablement no arribari-en a temps de fer la baixada al primer planeta.

Això volia dir que el terminal del laboratori era la darrere esperança. Eramillor no arriscar-se a una errada i deixar que els nois descansessin. Pelmatí ja els demanaria que accedissin a l'aplicació.

23 Descens

Al dormitori del laboratori de desenvolupament la Xandra va ser la prime-ra a despertar-se, eren les 07:41. Va veure en Ziol i la Marla dormint moltjuntets a uns matalassos que havien posat a terra, ja que les lliteres erenindividuals i fixes. En Xerqui era a l'altra punta de l'habitació. Aquella nitella havia dormit sola, però va fer el ferm propòsit de dormir acompanyadala següent, sabia que en Xerqui se'n moria de ganes i que no gosava mani-festar-ho. Havien deixat un Vista+ connectat amb la República tota la nit,continuava encès i mostrant el que es veia des del terminal de la rotonda.Segurament tenia una autonomia similar a la del Nova que era de cent qua-ranta hores

A l'altra banda de la pantalla hi havia una noia fent guàrdia, en veure quehi havia moviment va dir:

—Bon dia, com esteu? Ja hi ha un equip posant explosius a la primeraporta, faran l'explosió al migdia. Quan us lleveu tots, heu de trucar en Valac,que vol parlar, sembla que urgentment, amb vosaltres i ja ha vingut dos copsa preguntar si éreu desperts.

—Aquí estem bé. La glucosa no ens ha fet cap mal i la tranquil·litat ésabsoluta, això és com fer vacances.

Unes vacances d'exploració, tenia ganes d'entrar a totes les habitacions, detocar-ho tot, d'anar a altres departaments. Ja era hora de començar a desper-tar als altres. Va encendre el llum del sostre, va connectar el terminal fix del'habitació i va posar música. Se'n va anar a la piscina, tota per a ella sola.

—Què voleu per esmorzar? —cridà en tornar a l'habitació regalimant ai-gua per tot arreu— Glucosa o glucosa?

En Xerqui quan la va veure es va tornar a posar vermell i va sortir corrental lavabo mentre en Ziol recordant-se d'ell mateix es va posar a riure.

No s'havien acabat de vestir quan en Valac va aparèixer a la pantalla delVista+.

—Bon dia a tots, hauríeu d'anar al terminal obert i executar DESCENS.En Ziol va experimentar sentiments contradictoris però no ho va manifes-

tar, d'una banda estava molt interessat en la baixada al planeta però de l'altraestava terriblement excitat amb la perspectiva de poder ser el primer a veureles aplicacions noves i meravelloses que s'amagaven darrera la pantalla.

198 199

MEMÒRIA PROHIBIDA

Hauria d'esperar.Van anar tots plegats a la columna del terminal, en unes ampolles d'un mate-

rial transparent i tou que havien trobat al laboratori d'alimentació hi havienposat aigua i la glucosa que els hi restava, també havien tret cadires i taulesdel laboratori que havien obert en primer lloc. D'un calaix van treure una granquantitat de paper i uns estranys estris que servien per escriure i esborrar.Havien posat un Vista+ sobre un suport enfocant a la pantalla del terminal,així des de la República la veurien i no en caldria un d'ells explicant contínu-ament el que hi sortia. El circuit de so del propi aparell portàtil serviria permantenir la comunicació oral. Van escriure DESCENS i entrada.

• • •En Valac tenia por que DESCENS no fos executable des del terminal del

passadís dels laboratoris de desenvolupament. Havia de governar una qües-tió essencial i els que havien dissenyat tot el sistema tenien que haver presalguna mesura per evitar que qualsevol i des de qualsevol lloc, pogués inici-ar un procés tan important. La resposta va ser simple, tot just activada l'apli-cació, va aparèixer a la pantalla de la Sala del Comptador del Temps unquadre demanant una confirmació del terminal.

Quan els pomús el van informar del què sortia a la seva pantalla, ja haviapassat el termini. Es nois van haver de tornar a entrar a DESCENS. Des dePom es va acceptar el seu terminal com a “mestre” de l'operació.

El primer avís que va mostrar DESCENS, una vegada autoritzat el termi-nal, no va agradar gens als nois. Si sortien de l'aplicació es cancel·laria l'ope-ració de baixada, no quedava gens clar si sortir volia dir acabar voluntària-ment DESCENS, o senzillament transferir el control momentàniament auna altra aplicació. A continuació l'aplicació va indicar que actualment lasituació era d'emergència de nivell dos. Restaven poques possibilitats debaixar al planeta, sols es podien preparar a cada estació un màxim de sisnaus de descens humà de dues mil places cadascuna. Les naus reutilitzablesja no tenien possibilitats de fer cap viatge de tornada i sols en baixaria unasense tripulació, les naus d'animals i les de càrrega podrien efectuar tot elseu programa. Sols restaven cinc dies per activar el programa d'emergènciadel nivell actual. Passat aquest termini encara es podria activar durant se-tanta dies el programa d'emergència de nivell tres, amb sols dues naus dedescens humà per estació. L'aplicació anomenava estació a cadascun delscinc complexos amb naus com el que hi havia just sobre Pom.

En qualsevol cas, els humans havien de prendre dues decisions immedia-

tes: quanta gent baixaria i quantes i quines estacions s'obrien a les persones.Un sondeig previ havia establert que hi havia aproximadament uns deu

mil voluntaris per efectuar el viatge: cinc mil pomús, dos mil cinc-centssuprians, mil cinc-cents talians i mil republicans. Això volia dir que ambuna sola estació es podria cobrir el viatge de les persones i encara restariendues mil places per a més voluntaris o per a representants d'altres cultures.

El Consell, en reunió d'urgència, va instar la Mirtela a negociar amb elsgoverns de Pom, de Talis i de Supra la formació d'un comitè executiu inter-nacional per coordinar la baixada al planeta. El comitè hauria de tenir po-ders executius sobre el tema i estaria format per dos talians, tres suprians,sis pomús i sis republicans. La seu seria a la República i tots els delegats hiacudirien immediatament per prendre decisions urgents. Tots els governsperò, van autoritzar a la República a iniciar les operacions prèvies senseesperar a la constitució del comitè que no es podria reunir fins passadesunes hores.

Quan li va arribar l'autorització, en Valac va fer que els nois ordenessin aDESCENS l'inici del programa d'emergència de nivell dos i l'obertura del'Estació Quatre, en principi l'única que s'obriria als humans, ara ja sabienque tenia l'entrada per la Sala del Comptador del Temps de Pom. Segons elterminal, el sistema de control trigaria gairebé cinc dies a buidar l'argó lí-quid que protegia les estacions i a escalfar-les fins a la temperatura ambient.De moment no hi havia res a fer, la pantalla mostraria els progressos del'operació.

• • •A les 12:10 des del terminal del canal, en Tarm va anunciar que havia

acabat la col·locació dels explosius a la porta que duia als laboratoris. Perpura precaució, estaven segurs que la segona porta aguantaria, van demanarals nois que s'allunyessin una mica. Quan cinc minuts més tard es produíl'explosió, des de dintre ni ho van sentir i des de fora va ser la decepció, notan sols la segona porta va aguantar, sinó que la primera continuava sencera,ni tan sols s'havia enfonsat, per la juntura hi havia sortit una mica d'un lí-quid que s'enduria al contacte amb l'aire. Els enginyers ho van confirmar,era aigua amb un segellador, seria molt difícil obrir-se pas per allí amb ex-plosius.

La Mirtela va donar la mala notícia als nois, si no trobaven ells la manerade sortir estarien en greus problemes. De moment era prioritari que trobes-sin més aliments.

200 201

MEMÒRIA PROHIBIDA

La Xandra es va quedar de guàrdia al costat del terminal mentre els altrestres tornaven al laboratori d'alimentació. La major part de les substànciesque anunciaven les etiquetes dels pots que hi havia, eren totalment descone-gudes per als nois i malauradament també per als químics de la Repúblicaamb qui van parlar amb el Vista+ que duien. Mentre en Ziol anava dictantals químics les etiquetes dels pots, en Xerqui va trobar al calaix central d'unescriptori uns petits cilindres acabats en una anella, alguns duien penjadauna etiqueta.

—Què hi posa? —preguntà la Marla.—Aquest diu refrigerador, aquest centrifugadora, aquest E-21, aquest E-

15…—Un moment, mira aquests plafons blancs que hi ha sota les taules, tenen

unes lletres: E-3, E-4, E-5… i sobre les lletres un forat rodó. Mira si un estrid'aquests porta E-3

—Sí, Marla, té.La Marla va introduir el cilindre al forat i la porta es va obrir suaument, era

evident, allò eren claus, unes claus sense dents, però claus. La major part delsarmaris contenien més substàncies desconegudes, però al quart que van obrir,hi van trobar deu quilos més de glucosa. En un altre armari hi van trobar unpot retolat “Aminoàcids, greixos, vitamines i oligoelements essencials, per aconsum humà. Contingut 2.000 g”. Amb la glucosa i això podrien sobreviureuns quants dies. Segurament sense greus problemes de salut.

• • •—Xandra, no entris a l'habitació que hem de parlar lluny del Vista+, passa

a la cambra de la piscina, jo ara avisaré als nois —digué la Marla.—Què vols? —preguntà en Ziol en entrar—. Que no es pugui dir a l'habi-

tació?—Vosaltres tres voleu baixar al planeta? —hi va haver un assentiment

general—. Segons hem vist al terminal, el descens serà d'aquí a setze dies,però el termini per entrar a l'estació expira d'aquí a deu. Tal com a anatl'explosió d'avui, veig difícil que ens puguin treure abans. D'altra banda, jaheu vist el nerviosos que s'han posat els del comitè quan els hem demanatd'executar altres aplicacions al mateix terminal on hi ha DESCENS. Tenenpor que no s'hi pugui tornar a entrar i encara que crec que no passaria res, elscomprenc. És remotament possible que transferir el control de la pantalla auna altra aplicació cancel·li DESCENS i s'hagi de tornat a començar tot elprocés. Davant de l'objectiu de baixar, nosaltres som sacrificables. Ara que

hem trobat més glucosa, tenen la consciència tranquil·la, fixeu-vos que enshan proposat unes racions que la farien durar pràcticament fins al dia deldescens. Quan se n'hagin anat, els que quedin aquí ja ens deixaran explorartan com vulguem. Crec que no ho podem acceptar, que no podem quedar-nos davant del terminal passivament, com hem fet aquesta tarda, i deixarque passin els dies. Amb un sol de nosaltres que es quedi, ja es poden entrartotes les ordres que ens demanin al tauler de comandes, els altres tres haurí-em d'anar a explorar, és evident que a tota aquesta planta, que és immensa,pot haver-hi alguna altra sortida, o menjar, o en el pitjor dels cassos mésglucosa.

—Sí, hi estic d'acord, hem d'anar a explorar —digué en Ziol—. A més, sihem trobat un terminal en funcionament sense SUPRAVISOR és possibleque en trobem més. Ens podrem comunicar en tot moment amb qui es quedial terminal amb un Vista+.

—Però la immensa majoria de les cambres són tancades, no sé si podremexplorar gran cosa, no ens servirà de res.

—No siguis pessimista, Xandra —digué en Xerqui—, sempre podem feralguna descoberta que ens ajudi, si ens quedem aquí, sí que no podremcanviar la situació.

—És que a mi em feia molta il·lusió baixar, i ara ho veig molt negre, fins itot veig negre que ens puguin treure mai d'aquí —la Xandra es va posar aplorar.

—No n'hi ha per tant, encara tenim temps —digué la Marla— si voleu,demà em quedo jo al terminal i us en aneu tots tres a explorar, encara que lescambres siguin tancades, podeu apuntar en un paper les que semblin prome-tedores i demà al vespre amb més informació podrem fer algun pla mésconcret.

202 203

MEMÒRIA PROHIBIDA

24 Vehicle

El Comitè de Descens, des del primer moment, va haver de lluitar contraproblemes imprevistos. El més important era la manca de capacitat de l'ac-cés a Pom. Ja s'hi estava instal·lant una segona corriola, però entre pujar lagent i baixar el cabàs, la capacitat total no passaria gaire de quaranta perso-nes per hora. La possibilitat d'obrir altres estacions es va haver de descartar,cap de les altres quatre estava en territori favorable, no hi havia accés oberti difícilment es podria negociar amb les autoritats locals. Caldria doncs co-mençar immediatament el trasllat dels viatgers a Pom, on s'haurien d'allot-jar fins al dia de l'obertura de la porta.

Una segona qüestió era la diversitat cultural. S'havien reservat dues milplaces per a exteriors als quatre grups que participaven al comitè, però demoment la resposta de Bam i de la Federació, que eren els més ben comuni-cats, havia estat fluixa, tot i que les seves autoritats havien estat convençu-des a col·laborar amb una combinació de diplomàcia i de regals. També hihavia els esclaus de Jami que era previst alliberar en el termini de dos dies,però era una incògnita saber quina seria la seva resposta.

• • •La Xandra, tot i que finalment havia tornat a dormir sola una altra nit, es va

aixecar més animada que el vespre anterior, ara estava convençuda que sí,que serviria d'alguna cosa l'anar a explorar. A les 09:00 es van acomiadar dela Marla i van sortir en direcció a l'est. La intenció era explorar tota la plan-ta, fer la volta al Món i anar apuntant totes les coses d'interès que veiessin.

La configuració de la coberta zero no tenia res a veure amb l'estructura desectors que hi havia més amunt i des del primer moment van copsar la granvarietat de les seves diverses parts. En Ziol havia pres unes notes quan vaexecutar CONTROLLAB que ara eren inapreciables per saber quin era elpropòsit de cada regió. Sortint de la zona de laboratoris de desenvolupamentvan entrar en una de fàbriques. Aquí les parets eren de ceràmica i les porteseren totes tancades. De tant en tant trobaven algunes cambres com la quehavien escollit per dormir i també cuines, lavabos, banys i petites piscines.

Més enllà, hi havia una altra zona de laboratoris, amb les parets transpa-rents, eren els laboratoris de biologia vegetal. A l'interior de les cambres esveien cubetes de conreu amb restes de vegetals morts i secs. Encara que

poguessin obrir les portes no hi havia res viu.L'altra zona que van visitar, estava retolada com a manteniment. Al sol

dels corredors hi havia unes línies, com les guies d'un sistema de transportpesant, però dels vehicles ni rastre.

A continuació venia una zona de magatzems. No hi havia cap paret trans-parent però cadascuna de les portes, que eren d'acer i molt similars a les quede les diferents cobertes van al gran pou, tenia un tauler de comandes i unapetita pantalla. Les pantalles informaven indefectiblement que la porta s'obriades de CONTROLLAB. Als passadissos hi havia nombrosos terminals apa-gats però tots els que van anar provant estaven controlats per CENSOR.

Els magatzems cobrien una superfície de quatre-cents metres d'ample permés de cinc quilòmetres de llargada, era el lloc més regular que havien vistmai els nois, amb llarguíssims corredors creuant-se en angle recte cada vint-i-cinc metres.

La següent àrea que van trobar era molt diferent a les anteriors, hi haviamilers de cilindres verticals de metall, tots de la mateixa alçada, uns dosmetres i mig, però de diferent diàmetre, entre un i cinc metres. Estavendisposats irregularment i interconnectats per una xarxa de tubs a uns dosmetres de terra.

—Començo a tenir fam, em sembla que mai no havia caminat tant —diguéla Xandra—, hauríem de pensar en aturar-nos.

—Seguim fins allà davant, hi ha una zona de serveis, si és com les altrespodrem seure còmodes —intervingué en Ziol.

Era exactament com el lloc on havien passat la nit, un dormitori amb llite-res, lavabos i una piscina.

—És meravellós que encara funcioni, i que l'aigua estigui calenta. Jo embanyo —digué la Xandra—. Us hi fiqueu?

La Xandra i en Ziol es van despullar i tirar a l'aigua, en Xerqui s'ho mirava.—Va, vine, que s'hi està molt bé a l'aigua, fica't-hi —digué en Ziol.En Xerqui va enrogir i finalment va sortir de l'habitació. La Xandra va

estar a punt de provar alguna maniobra d'aproximació, però al darrer mo-ment va pensar que seria millor esperar al vespre, la situació ja era prouexcitant per a en Xerqui i la presència d'en Ziol podria espatllar-ho involun-tàriament tot.

A la tarda, el camí s'els va fer inacabable. Estaven esgotats, no tant pelsquilòmetres que duien a les cames, a Sagittarius les contínues pujades ibaixades d'escales els mantenien en forma, com per l'estat de tensió provo-

204 205

MEMÒRIA PROHIBIDA

cat per l'allau d'informació que estaven rebent, havien vist tota mena delaboratoris, magatzems i aparells estranys. Tot just havien fet el seixanta percent de la volta al Món quan van trobar un àrea amb el que semblaven petitsterminals a l'extrem de columnes d'un metre d'alçada. Les columnes sortiende terra, de l'extrem d'uns rectangles de dos metres de llarg per un d'ample.

En Ziol sense pensar-s'ho dos cops va engegar un dels terminals. Immedi-atament el rectangle d'on sortia la columna es va elevar un centímetre, noera pintat a terra, era una plataforma. A la pantalla hi havia un mapa de lazona i unes quantes tecles.

—Veniu aquí, que em sembla que ja sé què és això —va marcar sobre elmapa un punt proper i va prémer una tecla verda retolada “velocitat de cre-uer”.

La plataforma arrencà suaument i aproximadament a quatre metres persegon va anar en total silenci fins el punt marcat del mapa. En Ziol feia unacara com si allò fos el més normal del Món, però en Xerqui i la Xandra nopodien ni parlar. Van provar les diverses opcions del petit terminal i vanveure que es podia localitzar al mapa qualsevol punt de la coberta zero. EnZiol va marcar la situació del terminal del laboratori de desenvolupamenton els esperava la Marla i va prémer “velocitat màxima”

La plataforma es va posar en marxa en direcció est sense gaire acceleració,ràpidament va entrar a la zona veïna que era completament a les fosques,sols es veia la claror de la pantalla del terminal del vehicle. En Ziol vaprémer la tecla retolada “parada” i la plataforma es va aturar, no tenia niidea d'on hi podia haver un commutador dels llums, si volien fer exploraci-ons amb la plataforma haurien de programar-la a petits trams a fi i efecte depoder anar encenent la il·luminació. Van decidir que ja era prou tard, esta-ven prou cansats i que era millor tornar fins on era la Marla que no pasarriscar-se a ensopegar cercant els interruptors, amb la plataforma ja podri-en anar a explorar l'endemà. En Ziol que no havia baixat a terra es va ageno-llar i va prémer “continuar” al tauler de comandes. La pantalla indicava entot moment la situació actual. El vent a la cara, la sensació de velocitat, derisc, i de nova experiència va captivar els nois, la Xandra va abraçar enXerqui i finalment les mans del noi la van envoltar. Quan passat un quartd'hora, la plataforma es va apropar al seu destí i van veure al fons la clarordels laboratoris de desenvolupament, va haver-hi unes certes presses a cor-dar els botons de la camisa, una cosa era aprofitar la situació i una altraposar al pobre Xerqui en una situació per a ell molt violenta.

—És al·lucinant, has de pujar, corre, vine —deia en Ziol a una Marla quehavia posat uns ulls com taronges quan els va veure aparèixer com si voles-sin. La va estirar pel braç mentre els altres dos baixaven—. Ara tornem.

En Ziol va demanar l'altra punta dels laboratoris a velocitat lenta. La plata-forma hi va anar pel camí més curt. Van veure que evitava els obstacles comles cadires i taules que havien posat al passadís. Més tard van descobrir quetambé evitava les persones.

—Ara veuràs, anirem a la zona d'aquí al costat, que té els llums apagats—va prémer la tecla de velocitat màxima i el vehicle va començar a accele-rar. A la Marla la va agafar per sorpresa i no va poder evitar xisclar quan vanentrar a deu metres per segon en una zona a les fosques—. No ho trobesmeravellós? Ara tornarem…

Un moment, he vist una cosa, vigila que m'aturo —en Ziol va prémer “pa-rada”—, mira allà, s'hi veu llum, miraré d'anar-hi.

A través de moltes parets transparents es veia una mica de claror, no, nopodia ser un reflex del terminal de la plataforma, en Ziol va tocar els co-mandaments de la plataforma i s'hi van anar apropant. Dins d'un laboratorivan veure la pantalla d'un terminal encès. La Marla va baixar i s'ho va mirardes del més a prop possible.

—No hi ha cap quadre d'alerta, com el que hi havia al terminal on ara hitenim DESCENS. Hi ha una aplicació que no havia vist mai, encara vatraient xifres a la pantalla. És possible que aquí tampoc hi actuïSUPRAVISOR. Vaig a veure si trobo els llums del passadís.

• • •Era evident que les coses havien canviat, i que encara canviarien molt

més. Hi havia una certa preocupació especialment entre els cinc-cents repu-blicans que havien decidit continuar al Món sobre els efectes que podriatenir l'accés a tota la informació dels terminals per part de països molt pocdemocràtics o senzillament, totalitaris. D'alguna manera l'accés de Jami alsexplosius era el senyal d'alerta, feia por una tecnologia com aquella en mansde gent tant perillosa.

L'opinió del Consell, compartida pels pomús, era que l'aixecament de lacensura no hauria de ser sobtat ni simultani a tot el Món, d'alguna maneraels pobles democràtics haurien de crear un organisme encarregat de vetllarper la consecució de règims democràtics a tots els altres països del Món.

De Supra en van començar a sortir els primers candidats al descens, elgovern havia muntat un tribunal per assegurar-se que cap col·laborador de

206 207

MEMÒRIA PROHIBIDA

l'antic règim eludís les seves responsabilitats fugint al planeta, tots els can-didats van haver de presentar deu testimonis que els avalessin. Es va acor-dar també enviar als talians els bens que els viatgers deixarien en baixar alplaneta, fonamentalment mobiliari i roba.

A quaranta viatgers per hora, el ritme màxim que suportava el pou de Pom,els suprians trigarien dos dies i mig a completar l'expedició.

Talis havia fet també la seva tria de candidats, pujarien a Pom més tard jaque alguns d'ells participarien a l'atac a Jami previst pel dia 11.

• • •—Hem de mirar d'accedir a l'altre terminal ara mateix. Si ho aconseguim,

d'entrada podrem obrir totes les portes que porten a les habitacions transpa-rents i podrem buscar la manera de sortir —deia la Marla.

—Però serà millor que a la República no en sàpiguen res, ara amb l'afer deJami estaran massa ocupats i segur que si els comencem a explicar la qües-tió del segon terminal, hi veuran problemes per tot arreu i ens demanaranque no toquem res —continuà la Xandra.

—I sense CONTROLLAB com voleu obrir la porta del laboratori on hi hael segon terminal? —preguntava en Xerqui—. Hem provat de fer força a lesportes d'aquí a prop, i ni es mouen.

—Explosius. No en tenim d'explosius, suposo que seria fàcil esbotzar unad'aquestes portes amb explosius, però no en tenim —repetia la Xandra—.En saps fer tu, Ziol, d'explosius?

—No, però tinc una idea, veniu aquí —els va dur a la porta del primerlaboratori que havien obert, amb un sol dit al pom l'obria i la tancava—,mireu que suau que llisca.

—Això ja ho sabíem, el problema és la tanca, si no l'obrim abans és igualla força que calgui per moure la porta —objectà la Xandra.

—Una mica de paciència —dins el laboratori de resistència de materials,en Ziol va començar a desenrotllar una mena de cordill d'una gran bobinaretolada: “Cable de seguretat F-50. Resistència 50.000 newton”. Amb unaeina que hi havia al mateix prestatge en va tallar dos trossos d'uns cinquantametres cadascun i els va dur al vehicle. A la part de darrera de la plataformahi havia una mena d'anella, probablement per arrossegar alguna cosa. Hi vapassar els dos trossos de cordill—. No se pas de què deu ser fet, un cordillde fibres vegetals dels que hi ha a la República amb aquest gruix, no resis-tiria ni 2.000 newtons.

—Hem de trenar una mica les quatre puntes que sobresurten.

Ho van fer i en va resultar una corda d'uns vint-i-cinc metres. En Ziol vaprogramar el vehicle fins a la porta del terminal tancat. Amb facilitat valligar l'extrem de la corda al pom. Va fer avançar lentament la plataformafins que va quedar tensa i aleshores va donar l'ordre d'avançar. En trobarresistència el vehicle es va aturar.

—Jo ja m'ho pensava —deia la Xandra—, i a més t'has equivocat de direc-ció, estirant des d'aquí en lloc d'obrir, tancaríem la porta…

—Ja ho veureu ara —en Ziol va fer girar el vehicle, va donar una ordre alseu tauler de comandes i va saltar a terra. La plataforma va accelerar, vapassar davant la porta i va continuar. La corda es va tensar i es produí l'es-trebada. Uns centímetres més enllà la plataforma es va aturar.

Va haver-hi sort, d'entre la tanca, el pom de la porta, els cordills i l'anellade la plataforma qui va resistir menys va ser la tanca.

—Retrocedim una mica, fins que l'argó de l'habitació es dilueixi i entri adins prou oxigen per respirar.

Passats uns minuts, van entrar al laboratori. Al terminal hi havia una aplica-ció de control d'un experiment elèctric, encara funcionava, cada deu segonsimprimia a la pantalla una línia de números exactament igual a l'anterior. Vansortir de l'aplicació. CENSOR no actuava, probablement quan van tancar ellaboratori van deixar l'aplicació, i l'experiment, en funcionament i això haviaimpedit la instal·lació de CENSOR, com al terminal de la columna.

En Ziol va entrar immediatament al plànol de Sagittarius, va demanar lacoberta zero i va cercar qualsevol cosa amb el nom “®Alimenta”. A conti-nuació des de CONTROLLAB va obrir la porta del magatzem correspo-nent, era a menys d'un quilòmetre de la seva posició actual.

Mentre sopaven, i de quina manera, van acordar que no tornarien al termi-nal fins l'endemà.

• • •La Xandra es va despertar: una altra nit sola —va pensar—. Es va posar un

moment les ulleres, al rellotge de damunt la porta les grans xifres marca-ven DILL 10:05:9075 04:44. Amb l'excitació del segon terminal i el panta-gruèlic sopar que havia pres, li havia entrat son i s'havia adormit ràpida-ment. Ara era el moment d'acabar el que havia començat a la plataformamòbil, sense fer soroll s'hi va apropar, va ensopegar amb una cosa a terra, laroba d'en Xerqui, afortunadament se l'havia tret. La llitera no era gaire am-pla però en Xerqui estava arrambat contra la paret, la Xandra es va ficar sotael llençol i va trobar el cos del noi molt calent.

208 209

MEMÒRIA PROHIBIDA

Va esperar una estona a escalfar-se, no gaire. Aleshores el va anar fenttombar, molt lentament, com si no el volgués despertar. En Xerqui va conti-nuar tota l'estona fent veure que dormia, fins el darrer moment no va dir:

—Xandra, m'agrades, ets meravellosa.• • •

El terminal de DESCENS continuava monitoritzant les operacions de con-dicionament de l'Estació Quatre. Ja s'havia buidat l'argó líquid i la tempera-tura actual era d'uns noranta graus sota zero i estava pujant. Quan s'estabilit-zes a vint-i-dos graus positius, el dia 13 de maig, començaria el procés deverificació que duraria fins que el dia 17 s'obririen les portes per a les perso-nes, unes portes de sentit únic. El mateix dia 13 havia de sortir l'anomenatmaterial per a mostres biològiques, per recollir-ne tant d'humans dels que esquedarien com de plantes i animals dels conreus i les jungles.

DESCENS insistia que les condicions per efectuar el viatge eren mínimes,però calia que tothom passés unes proves. El dia 23, es tornarien a obrir lesportes en sentit contrari per deixar sortir als rebutjats i els que en els sis diesde controls s'ho haguessin repensat.

Els nois però, estaven molt més interessats en l'altre terminal. La primeracosa que va fer en Ziol quan es va llevar va ser demanar el plànol per cercarpossibles sortides.

—Mala cosa les portes de ceràmica —anava explicant—, no se'n pot obrircap de les que duen als canals ni a les escales que van a la coberta 1. Vullmirar les altres possibilitats: conductes d'aire, d'aigua, clavegueres o siste-mes de transport.

—Quan te'n cansis m'agradaria mirar una estona l'enciclopèdia —inter-rompé la Marla—, és possible que hi hagi moltes informacions útils.

El problema d'una enciclopèdia amb més de cinc-cents milions d'entrades,és que no es pot llegir d'una tirada. La Marla pretenia mirar-la només unaestona però els tres nois, que havien deixat la Xandra amb DESCENS, s'hivan acabar passant tot el matí.

L'informació era absolutament fascinant. Sagittarius era un projecte de totala humanitat i s'havia trigat quaranta anys a construir; tenia dues bessonesanomenades Cassiopeia i Eridanus, els noms de les regions del cel on es diri-girien, vistes des de la Terra. Sagittarius va ser la darrera a sortir, l'any 2570 ila que havia de fer el viatge més curt. Havia de visitar dos planetes: el primersituat a 33,2 anys llum de la Terra i el segon a 29,2 del primer i a 51,3 en líniarecta de la Terra. Les altres naus també visitarien dos planetes cadascuna.

Aquests planetes no eren directament habitables, unes naus molt més peti-tes i ràpides que Sagittarius farien la feina prèvia: amb microorganismeseliminarien el diòxid de carboni i formarien una atmosfera respirable amboxigen, seguidament s'alliberarien llavors de vegetals i ous d'animals percrear un ambient propici a l'home. Amb Sagittarius encara baixarien mésespècies, especialment les dels animals més similars a l'home, els mamí-fers, que no era possible enviar en forma d'ou i moltes altres que sols espodrien introduir amb tècniques biològiques molt complexes.

Quan ho van cercar, ho van trobar immediatament: a les cobertes 141, 142i 143 hi vivien els animals, van poder connectar les càmeres i per primeravegada els van veure, uns animals que ni es podien imaginar, molts de midapetita però també alguns enormes, especialment per a qui no ha vist mai unabestiola de més d'un quilo. N'hi havia de dues menes: uns de salvatges en unambient similar a les jungles i uns altres de domèstics. En un primer mo-ment semblava que els domèstics estaven amb persones, era una il·lusió,eren unes grans pantalles.

Amb l'enciclopèdia van descobrir que no tota la tecnologia humana s'ha-via incorporat a Sagittarius, concretament s'havia pres la decisió de no em-prar robots per fer les feines domèstiques o agrícoles. Els constructors de lanau no volien cap sistema important amb peces mòbils. La primera nau, laque va arribar al planeta amb els bacteris, sí que n'hi va portar. I els robotshavien cercat matèries primeres, n'havien fabricat d'altres i entre tots havienconstruït l'infrastructura mínima per al descens. Un descens previst per acinc milions d'individus. També s'havia decidit que, en general, el sistemade terminals no actuaria imitant a les persones, seria una eina passiva a laque caldria donar ordres concretes i s'hi primaria la comunicació escrita perdamunt de l'oral.

L'ambient de Sagittarius imitava el de la Terra en molts aspectes encara quehi havia diferències significatives, per exemple les espècies vegetals presentsa les cambres agrícoles no eren les més normals al planeta d'origen, s'havienseleccionat per la seva capacitat d'adaptar-se a un ambient amb il·luminacióconstant, sense nits, i pel seu cicle de creixement extremadament ràpid. A laTerra, les collites no s'acostumaven a fer en cicles de tres setmanes.

Els nois van conèixer l'explicació dels motius que havien portat l'home aconstruir Sagittarius i les altres dues naus. Tan per mala voluntat com perdesconeixement, els cinc-cents anys anteriors a la sortida de les naus, lahumanitat havia estat moltes vegades en perill d'extinció, havien arribat a

210 211

MEMÒRIA PROHIBIDA

ser conscients del difícil que era bastir una societat sense conflictes. Setplanetes eren una aposta de futur més segura que un de sol, especialment sies podien evitar alguns errors gairebé irreversibles que s'havien comés a laTerra, i cada planeta es podria expandir en el futur a altres planetes.

L'enciclopèdia donava una visió de l'univers exterior, van poder veureimatges reals d'estrelles i planetes, van aprendre que vivien a un sistemaamb dos-cents mil milions de sols, a la Galàxia, que en nou-cents anys detecnologia astronòmica no s'havia trobat ni intel·ligència ni vida fora delsistema del Sol, que es calculava que hi havia planetes transformables enhabitables aproximadament al voltant d'una de cada cinc-centes estrelles.

Després de dinar, en Ziol es va quedar amb DESCENS i els altres van anara l'altre terminal, tenia tota la tarda per pensar. La sortida, restava una set-mana per sortir dels laboratoris. Encara que en Tarm els havia assegurat quetots els explosius que pogués fabricar la República en aquest termini s'em-prarien en una gran explosió per intentar treure'ls, no se'n refiava gaire, lesportes de ceràmica eren molt més difícils de forçar que les metàl·liques queeren les úniques que fins a aquell moment s'havien pogut obrir. Sinó, adéuper sempre més al planeta. I ara que ja sabia el que era, donaria qualsevolcosa per poder anar-hi. Va començar a escriure una llista de totes idees quetenia que poguessin menar-los a una sortida.

Quan més embadalit estava amb els seus pensaments va sonar una veu pelVista+ que el connectava amb la República. En Valac volia dades deDESCENS.

—Vés a l'opció de material per a mostres biològiques i treu-me el llistatd'operacions.

DESCENS va informar que sortirien de l'Estació Quatre unes caixes ambcontenidors per prendre mostres a persones de les que no baixarien. En Ziolanava passant pantalles quan li demanaven sense ni llegir-les, segurament adalt les copiaven entre vàries persones. De tant en tant hi havia algun gràfic,això trigava més a ser copiat.

La següent operació va ser molt més interessant per a en Ziol, DESCENSva donar detalls sobre el punt on les naus baixarien. Sols s'activaria un delscinquanta emplaçaments que els robots havien condicionat. Per primera ve-gada va veure imatges d'una càmera situada al planeta, imatges on sortia elcel blau, veritables arbres gegants, uns animals voladors molt més gransque els insectes i també algunes mostres del que els robots havien construïtper a ells. La decisió era ja violenta, sortiria d'aquella presó com fos.

25 Atac

Des del matí d'aquell dimarts, el dia de l'atac a Jami, l'aula de terminals dela República que era el centre d'operacions, bullia d'activitat. Ja feia alguneshores que s'havia establert comunicació visual amb una dotzena de termi-nals situats a punts crítics per a l'operació. Amb la col·laboració d'en Tresc,havia estat fàcil fer les comunicacions de tal manera que els terminals deJami semblessin apagats. No era gens probable que ningú des d'allí la tallésja que els terminals dels passadissos no eren d'ús freqüent.

En una altra sala, adjacent a la dels terminals, un decorat imitant la llotjadel Líder estava totalment preparat, amb gran profusió de banderes, esten-dards, llances i altres símbols jamians.

Els entrenaments i els assajos havien durat bastants dies. Si per algun mo-tiu no es podia efectuar l'operació, sols restarien tres dies de marge abans decomprometre el descens al planeta. Calia encertar a la primera.

Fins les 20:00 no es va obrir la trampeta del pou del sector 79 i van comen-çar a entrar-hi els trenta espies d'ulls blaus vestits de soldat o d'oficial jamià.A continuació van seguir els cinc-cents voluntaris talians, vestits de civiljamià, però amb dos puntets vermells pintats al front com a sistema de reco-neixement. Malauradament, sols un centenar tenien els ulls blaus, serien elsque es podrien barrejar amb la gent i els soldats. La zona del sector 79propera al pou era lliure de jamians, normalment a aquella zona no n'hianava mai cap i en tot cas mai a la darrera hora de la tarda.

Quinze equips de dos espies amb fulls d'ordres falsos, es van dirigir a lescuines. Començava una etapa crítica que podia fer fallar tota l'operació.Afortunadament tots els caps de cuina van acceptar l'ordre d'inspecció sen-se discutir. En un quart d'hora el darrer grup barrejava la droga a la sopa i ala beguda de la darrera de les quaranta cuines i moments després ho confir-mava amb un gest davant un dels terminals connectats amb la República.

A les 21:00 deu falsos soldats missatgers lliuraven deu ordres falses a deudestacaments, just quan els soldats tornaven de sopar. Molt aviat, davantterminals situats a prop dels accessos a les cobertes baixes del sector 41, hivan començar a passar nombrosos grups de soldats que anaven a cercar ungrup molt nombrós d'esclaus que teòricament s'havia revoltat. Eren evidentsels efectes de la droga, els seu aire era absent i alegre a l'hora.

212 213

MEMÒRIA PROHIBIDA

Deu minuts més tard, va començar l'actuació davant la càmera a la Repú-blica. Quatre-cents mil terminals de Jami, exclosos els de les cobertes mésaltes i les més baixes del sector 41 van començar a fer senyals sonores.Quan el programa comptador que havia fet en Tomen va comprovar quen'havien respost més de quinze mil, a quinze mil pantalles de Jami hi vaaparèixer el Líder envoltat de militars sobre un fons d'ensenyes i banderesabsolutament convincent.

—Jamians, el nostre poble està a punt d'assolir metes mai somniades. Enel màxim secret hem desenvolupat aquest sistema de comunicacions pelsterminals que ara veieu. A partir d'avui, us podré parlar sempre a les vostrespròpies cambres. Però encara us tinc reservada una sorpresa més gran, per amajor glòria de Jami. I la veureu personalment; us convoco a tots homes,dones i nens; baixeu tots ordenadament ara mateix a la coberta 37 del sector41 i podreu veure l'instrument del poder suprem de Jami, l'arma que li per-metrà dominar tot el Món.

Els oficials del fons van aplaudir, el Líder va saludar amb la mà i es varetirar. Tres minuts més tard es va tornar a repetir el mateix missatge. Laimatge del Líder als terminals deixava bocabadats als jamians, literalment.Tot i la tensió del moment a la sala de terminals de República es produí unarialla generalitzada. En Tarm, que volia semblar seriós, va tenir veritablesproblemes per mantenir l'aparença impertorbable.

Una mica més tard, rius de persones, tan civils com militars, es dirigienalegrement al parany.

Alguns jamians que per algun motiu no estaven drogats van començar asospitar, però en absència d'altres sistemes de comunicació la seva únicapossibilitat era accedir personalment a la zona dels alts càrrecs. Des de laRepública ho veien per un terminal: uns falsos soldats desviaven a tots elsque volien entrar o sortir de la zona del Líder cap a una determinada sala,allí un nodrit grup de talians els reduïa, lligava i emmordassava.

L'equip de control va confirmar que segons els seus càlculs el noranta-sisper cent dels jamians que havien decidit seguir les ordres del Líder ja hohavien fet. Als espies que controlaven els accessos a la zona baixa del sector41 cada vegada els costava més fer retrocedir als que volien tornar en veureque allí no hi havia ni cap instrument de poder suprem ni res per l'estil.

En Tarm va fer un senyal pel terminal a en Tresc. Els cinc accessos a lesplantes baixes i l'accés a la zona del Líder es van omplir de fum. Unescortines ràpidament instal·lades als passadissos impedien que el fum s'es-

campes a altres zones de Jami. Eren les 21:30.A les habitacions del Líder hi van arribar els primers informes sobre l'atac.

Des de la República van veure escenes de dubte, de pànic i d'enuig extremper part dels alts càrrecs que s'anaven reunint a la sala d'audiències. Aviat hovan tenir clar, un fum irritant els havia aïllat, no podien ni sortir ni comuni-car-se amb l'exterior.

Era el moment d'actuar contra els vigilants d'esclaus. A part d'uns cinc milesclaus, gairebé tots esclaves, dedicats al servei domèstic i a la neteja que enaquells moments eren als habitatges dels jamians, n'hi havia uns quinze milempresonats a les més de trenta galeries d'esclaus. A cada galeria hi haviauna quinzena de cambres on hi tancaven els esclaus cada vespre. Un com-plex sistema de portes impedia que fugissin i sols hi vigilaven dos soldats,ben disposats a donar l'alerta en cas de problemes. Cada matí un grup moltmés nombrós de soldats treia els esclaus cambra per cambra i els duia al llocde treball on eren novament tancats. Qualsevol intent de comunicar-se entreles cambres era durament castigat.

Tres-cents voluntaris talians van actuar de pressa, en trenta minuts havien cap-turat pràcticament a tots els guàrdies d'esclaus sense trobar cap resistència.

• • •Mentre els nois sopaven, havien explicat que havien trobat el menjar a un

magatzem obert, la Mirtela els donava notícies sobre les operacions a Jami.Havia estat un dia mentalment esgotador però gens físicament, a la Xandrali feien mal els ulls de tant llegir i s'havia tret les ulleres. En Valac que tambéhavia passat un dia de tensió davant la pantalla per on veia DESCENS, es vaacomiadar fins l'endemà. Ja podien tornar a la zona de les habitacions. Laproposició va arribar de qui menys esperaven:

—Perquè no ens banyem una estona? —digué en Xerqui.En Ziol va obrir la boca per fer un comentari, però la Marla se'n va adonar

a temps i el va aturar. Semblava que la Xandra havia trencat els tabús d'enXerqui en un termini rècord.

—Demà vull anar a mirar unes possibles sortides —deia en Ziol ja des del'aigua—, tinc una llista de coses que vull cercar al plànol, després obriré lesportes i hi aniré amb la plataforma.

—També me n'he apuntat algunes jo, de coses a fer —continuà en Xerquique ara tot nu dins l'aigua estava una mica tallat i parlava més de pressa delnormal—, crec que alguna galeria de manteniment ens pot menar als dipò-sits de reciclatge, o a un punt on sols calgui volar una porta metàl·lica…

214 215

MEMÒRIA PROHIBIDA

—No hem vingut aquí a parlar del mateix que tot el dia —el va interrom-pre la Xandra. I va nedar fins a ell per sota l'aigua.

En Xerqui la va agafar per les mans i la mantenia a una certa distància. Esva escapar. Estava massa pendent del que feien els altres dos per deixar quela Xandra l'abracés. La Marla va parlar fluix a l'orella d'en Ziol.

—O ens en anem i els deixem sols o ho fem aquí mateix dins l'aigua.—Fem-ho.En menys d'un minut en Xerqui i la Xandra ja els imitaven.

• • •L'endemà a primera hora, es va reunir el Consell de la República, tot eren

cares de satisfacció, no hi havia constància de cap mort ni entre els atacantsni entre els jamians. El confinament per fum funcionava perfectament, lescortines que s'havien instal·lat eren tan hermètiques que si els jamians tan-cats tapessin les sortides d'aire de la seva zona, no aconseguirien que esdesviés cap a la zona alliberada. En un termini de dos dies era previstd'instal·lar portes metàl·liques als cinc accessos i suprimir el fum.

Ja hi havia un primer recompte de presoners: gairebé dos-cents soldats,trenta oficials i uns nou-cents civils, entre els que s'havien interceptat al'entrada dels pisos del Líder, els que retrocedien de les cobertes baixes i elsque es van trobar a les habitacions. Era previst fer una batuda exhaustivaamb l'ajut dels esclaus alliberats tan bon punt fos possible.

El Consell va considerar que de moment, el Líder no tenia cap possibilitatde contraatacar travessant el fum, les reserves de material per fer-ne encaradurarien una setmana, la previsió era, naturalment, que es rendirien abans.

—Les onze cobertes que tindran els jamians a la seva disposició, són mésque suficients per abastar-los indefinidament, fins i tot tindran menys densi-tat de població que a Supra —informava el responsable agrícola de la Repú-blica. Les primeres setmanes passaran una mica de fam, hauran de reconvertirles sales de conreu que hi tenen, ara són gairebé totes dedicades a plantesornamentals o a alimentació de luxe, amb poc valor nutritiu. A la residenciadels alts càrrecs no hi tenen cap recurs per produir aliments, i segons l'infor-me que he rebut d'en Tresc que va avaluar la freqüència dels abastaments demenjar, no deuen tenir reserves per a gaire més d'uns tres dies. Personal-ment crec que els podem rendir per fam amb facilitat.

—Fins ara sols hem alliberat als esclaus, i sobre tot esclaves, dedicats alservei domèstic —intervingué la Mirtela—. Els hem demanat que preparinmenjar per als que desencarcerarem d'aquí a una estona. De moment ja ens

han donat una informació molt útil, ens han dit on trobaríem el cens de lapoblació, inclosos els militars i els esclaus. Sembla que ho tenien tot tan bencontrolat que ara ens ajudarà a nosaltres a poder controlar la seva situació. Lanostra intenció immediata és allotjar-los al sector 42 que és actualment el mésben equilibrat en recursos, fins que ells mateixos puguin decidir la seva futuraforma d'organització. La Zigènia, que em substituïrà en el càrrec quan jo baixial planeta, ja és allí per coordinar les operacions amb els alliberats.

• • •L'alliberament dels esclaus va ser molt emotiu i en contra dels temors d'en

Tarm no va ser gens desordenat. La Zigènia, personalment, a la sortida de leszones on havien estat presoners, llistes del cens en mà, els anava apuntant idonant referències si n'hi havia, de la seva família. A la mitja hora de comen-çar es va descobrir una galeria plena de dones embarassades i de nens petits,va ser una sorpresa, a la República no en tenien ni idea i havien arribat a lafalsa conclusió de que els jamians no deixaven reproduir-se als esclaus.

Un altre bon descobriment va ser que a la cobertes 36 del sector 42 hi haviauna gran zona congelada i fosca, segurament causada per la mateixa explosióque va crear el Forat Gran al sector 43, molt a prop d'allí. Al congelador hi haviales reserves de menjar dels jamians, als esclaus els durarien com a mínim tresmesos, més que suficient per posar una agricultura racional en funcionament.

D'una manera ràpida es va demanar a cada grup, els que vivien i treballa-ven junts a la mateixa cambra, que escollissin dos representants. Entre elsesclaus n'hi havia amb bona formació, especialment els que provenien delsector 78 que havia estat conquerit cinc anys enrera. A primera vista sem-blava possible formar un comitè de govern provisional. Afortunadament hihavia prou espai lliure per poder reconstruir els antics països amb facilitat.

En aquell moment va arribar una altra notícia: mitjançant els terminals, elsjamians reclosos a la part baixa del sector 41 volien negociar.

La seva situació era molt feble, Talis i la República ja havien fixat lescondicions:

• Alliberar immediatament tots els esclaus que restessin a la zona.• Lliurar igualment els oficials de l'exèrcit.• Restarien confinats a les onze cobertes fins que s'instaurés un règim po-

lític acceptable i durador, almenys per un període de tres anys.En contrapartida se'ls lliurarien tots els presoners, amb l'excepció dels ofi-

cials i alts càrrecs.• • •

216 217

MEMÒRIA PROHIBIDA

Aquell mateix matí, en Ziol i la Marla van agafar la plataforma mentre enXerqui es quedava amb DESCENS i la Xandra restava al segon terminal encomunicació amb ells amb un Vista+, d'aquesta manera els podia informardel contingut de les diverses sales i els podia anar obrint les portes. Moltesvan ser les troballes però poques les relacionades amb una possible sortida.Van trobar roba, eines i també uns equips de comunicació per so, molt méspetits que els Vista+ que feien servir ara. D'un laboratori d'òptica van agafarun estoig amb material per graduar la vista i fabricar ulleres, unes ulleresmés precises, còmodes i resistents que les que ara duia la Xandra.

Les clavegueres eren inaccessibles, als tubs d'aire s'hi podia accedir, peròno comunicaven amb les altres cobertes, van trobar una conducció que co-municava amb la coberta 141 però era plena d'aigua i era ben clar que no espodia buidar. També hi havia la possibilitat d'accedir a algunes torres plenesde cables i tubs però les portes de sortida a altres cobertes eren totes tanca-des. Les portes de les escales i dels transports verticals eren de ceràmica iestaven també totes bloquejades. Van anar a veure totes les possibles comu-nicacions amb el sector 9, on ara vivien els talians, i també els 10 i 11, queeren de la Selva. Potser seria preferible intentar esbotzar una porta allí queno pas una de les que comunicaven amb el canal i que eren totes dobles isegellades.

D'explosius no en van trobar, calia alguna mena d'autorització, fins i totper poder cercar-ne des del terminal.

Van tornar amb la plataforma plena de coses però bastant decebuts. Cadavegada veien més a prop el final del termini que tenien per poder baixar alplaneta.

Quan van parlar amb en Valac a l'hora de dinar, el van convèncer ambfacilitat de fer l'explosió del dia 17 a una de les portes de les escales queanaven al sector 11. Allí esbotzant una sola porta ja podrien sortir.

26 Presoners

Durant quatre dies la situació al laboratoris de desenvolupament no vacanviar gaire, els nois passaven una gran part del temps davant la pantalladel terminal.

En Xerqui va fer experiments amb SGRCODEC, finalment es va convèn-cer que l'algorisme que emprava per a trencar el codi de CENSOR, el quetrobava els dos factors d'aquell número tan gran, era fins i tot més bo que elque havien descobert a Pom. Segurament no hi havia remei, trigaria mesosen trencar la clau, encara que una idea inconcreta voltava el seu cap: potserels que van instaurar el codi no en sabien gaire…

La Marla estava especialment interessada en la part de l'enciclopèdia queparlava de la història de l'home, més concretament en l'anterior a la cons-trucció de Sagittarius. Va conèixer gran varietat de models socials i políticsi en va reconèixer més d'un de similar a Supra o a Jami. No donava l'abast aexaminar documents i enregistraments històrics i va comprendre la gravetatde la situació que havia portat els homes a construir les naus. També vaconèixer qui eren les persones que corresponien als noms que a vegades hihavia a les partitures musicals i els va poder situar dins d'una cronologiaconcreta. Amb emoció va escoltar enregistraments originals d'alguns d'ells.

Sagittarius i el seu entorn eren el principal motiu d'atenció de la Xandra,va refer els càlculs d'òrbites que havia començat a la República i finalmentva comprendre la discrepància que havia trobat en les mesures de la grave-tat fetes set anys abans: En aquell temps, encara fora de la gravetat del sol idels planetes, els motors de Sagittarius l'estaven frenant, amb una desacce-leració de l'ordre d'un mil·lèsim de la gravetat i en direcció paral·lela al seueix de rotació. Va trobar explicacions molt pedagògiques sobre la font d'ener-gia del Món, dos gegantins anells que envoltaven tot el Món situats sols unspocs metres sota la coberta zero i que mantenien al seu interior un fil d'hi-drogen a una temperatura inimaginable. Va conèixer l'existència de subs-tàncies que no oferien cap resistència al pas de l'electricitat i que la nauemprava profusament: als generadors, línies de transmissió i acumuladorsd'energia, al cervell dels terminals o fins i tot a les plataformes mòbils ongeneraven el camp magnètic de sustentació.

En Ziol que duia dies allunyat de les seves jungles, va tornar a l'estudi

218 219

MEMÒRIA PROHIBIDA

d'animals i vegetals, va passar hores davant la pantalla del terminal, con-nectant tan amb les càmeres de les cobertes dels animals, les 141, 142 i 143,com amb les que hi havia a la superfície del planeta. Estava especialmentinteressat en els animals anomenats domèstics, que els darrers quinze milanys havien evolucionat en contacte amb l'home. Va descobrir que hi haviamolts mamífers a part de l'home i molts altres grups que ni tan sols sospita-va. Tot i això continuava obsessionat amb la manera de sortir de la cobertazero, dormia poc i es mostrava poc comunicatiu amb els companys.

• • •En Tarm que ja des del primer moment havia decidit que no baixaria al

planeta, dirigia conjuntament amb la Zigènia la reorganització de l'anticJami. Els esclaus alliberats es van aplegar de manera natural en quatre grups,tres corresponien a països conquerits per Jami i el darrer era dels que noconservaven memòria del seu origen i els descendents dels antics jamiansd'ulls no blaus; tots ells havien estat esclaus des del dia del seu naixement.

D'aquest darrer grup, el més petit, va ser del que en van sortir més volun-taris per al descens al planeta, fins gairebé completar el total de dotze milpersones que era la capacitat màxima de les naus.

El divendres 14, es va organitzar l'escorcoll minuciós de tota la zona alli-berada. Encara hi restaven molts jamians absolutament desconcertats i tam-bé morts de por, inclosos soldats. Sols en una zona, antiga caserna, es vahaver de tornar a emprar el mètode del fum per reduir els soldats que encarahi resistien. Fora d'aquest incident, l'operació es va poder completar bastantmés de pressa que el que s'havia previst i en poques hores el volum depresoners havia pujat fins a les quatre mil tres-centes persones.

Al mig dia, els jamians que estaven reclosos a les cobertes baixes del sec-tor 41 van acceptar totes les condicions que els havien imposat. Aquellamateixa tarda, quan es van acabar d'instal·lar les portes i es va eliminar elfum que els confinava a la seva zona, van alliberar els tres-cents i escaigesclaus que eren encara amb ells i també una vuitantena d'oficials que vanser immediatament conduïts a una antiga galeria d'esclaus on els esperavenuns quaranta més que havien estat capturats prèviament.

Una hora més tard, tots el presoners jamians que eren soldats o civils,entraven a les onze cobertes del que seria el nou Jami i es reunien amb elsque ja hi eren des del dia de l'atac.

L'endemà al matí va ser el moment d'establir comunicació amb les cober-tes del Líder. Amb l'ajut d'en Ziol que manipulava un Vista+ des del seu

confinament a la coberta zero, es van enregistrar imatges dels presonersjamians i dels esclaus alliberats. Va ser fàcil retransmetre el reportatge aalguns terminals de la zona del Líder, juntament amb l'exigència de rendi-ció incondicional en un termini de vint-i-quatre hores. Va ser palès el des-concert i la divisió d'opinions entre els jerarques jamians.

• • •No va caldre esperar un dia sencer, a primera hora del matí del diumenge,

un oficial jamià es va presentar davant d'un dels terminals que connectavaamb l'exterior i va comunicar la notícia: es rendien.

El Líder i quinze dels seus alts oficials s'havien, o els havien, suïcidat. Laresta dels tancats havien tingut alguna diferència d'opinió amb el resultat d'unavintena més de morts. Els supervivents van lliurar-se sense condicions.

Entre ells hi havia els vint-i-dos superiors. Ara que ja s'havien suprimit elsobstacles a la claveguera seca que comunicava amb Supra, va ser fàcil fer-los tornar ràpidament.

Un altre dels que vivia a la zona va representar la solució a un misteri.Devia tenir més de vuitanta anys, no semblava pas militar i estaven a puntd'enviar-lo a les cobertes baixes quan un dels talians que controlaven l'ope-ració va notar alguna cosa estranya en la seva actitud i el va dur davant unterminal perquè l'interroguessin des de la República. No en van treure res iho anaven a deixar quan la directora Utàlia va entrar casualment a la saladel terminal. Instantàniament va dir:

—Aquest és en Biticor.La història d'en Biticor era prou coneguda a la República, cinquanta anys

enrera, tres persones van ser assassinades. Una llarga investigació va per-metre atrapar el culpable quan era a punt de fer el seu quart crim. Era enBiticor, un brillant químic i també brillant psicòpata. Al cap de dos anysd'estar empresonat va desaparèixer sense deixar rastre.

Havia arribat a Jami feia un parell d'anys, després d'haver quasi fet la voltaal Món en quaranta-cinc anys…

Ara, era evident com havien aprés els jamians a fer explosius.• • •

A la coberta zero, els nervis anaven en augment i cadascú se'ls passavacom podia. El diumenge al vespre, en Xerqui amb TURING continuavaintentant trencar el codi de SGRCODEC.

—Xandra, fes-me un favor, dicta'm el número del codi, el que hem dedescompondre, que vull mirar un altre procediment.

220 221

MEMÒRIA PROHIBIDA

—Molt bé, però serà millor que després me'l dictis tu a mi per comprovarsi ens hem equivocat.

Ho van fer. Com era natural hi havia una errada i van passar una bonaestona verificant que totes les xifres eren correctes.

—Perquè no escrius el número en base setze, sempre serà un pèl més rà-pid, aquesta funció d'aquí canvia de base…

—Em sembla que no hi guanyarem res Xandra, segur que internament elterminal canvia tot sol a la base que més li convé, de totes maneres no hiperdem res…. Ui! M'he equivocat, havia d'haver escrit setze i no… peròespera, això no pot ser casualitat… Si és el que em penso ja ho tinc.

• • •A les 06:00 en punt del dilluns 17 de maig del 9075, es va obrir silenciosa-

ment la porta a una de les parets laterals de la Sala del Comptador del Temps.Des d'allí mateix es veien una mena de torns verticals amb barres metàl·liques,eren de funcionament molt senzill, es podia entrar, però no pas sortir. Unesxifres verdes damunt mateix de la porta indicaven el temps que l'entradarestaria oberta. Un altre comptador marcava zero, DESCENS ja els haviainformat que indicaria el número de persones que anessin entrant.

En Fosmein, amb una certa aprensió hi va entrar encapçalant el primergrup. Desenrotllava el fil elèctric d'un telèfon com el que havien instal·latentre la República i Xara. No era clar si dins l'estació hi trobarien terminals,o si els que hi hauria permetrien comunicar-se amb l'exterior. De moment elComitè havia decidit no entrar el Nova a l'estació sense haver assegurat quees podria treure.

Va passar un segon torn, d'un forat a la paret hi va sortir una mena debraçalet que es va haver de posar abans de passar el tercer torn. Tot estavamolt ben explicat a unes pantalles que anava trobant. Hi havia instruccionsespecials per a persones amb nens o per a casos de dificultats motrius osensorials. De moment, no era aquest el problema. Finalment va arribar auna gran sala. Hi havia moltes cadires, taules, tot disposat irregularment,segurament hi cabrien allí més de mil persones. Hi havia terminals, erenterminals estàndard, en Fosmein va comprovar ràpidament que estaven con-trolats per CENSOR. Pel telèfon que havia anat desenrotllant fins a aquellpunt, va donar el número als que eren fora. En pocs segons en Valac, queencara era a la República establia comunicació amb ell.

A una de les parets de la sala hi havia les portes d'uns quants lavabos, d'unaaltra en sortien setze passadissos plens de portes numerades.

Una pantalla convidava als presents a entrar per la porta que duia el núme-ro que apareixia al seu braçalet. En Fosmein ho va fer. La porta era d'unacambra molt petita amb una mena de terminal i una butaca. Hi va seure, eramolt còmoda. La pantalla es va il·luminar i hi va aparèixer la cara d'una noiaque va dir:

—Bon dia, em pots dir el teu nom?—Qui ets tu? On ets? Hi ha altres persones aquí dins?—No sóc una persona real. Sóc una imatge comandada per un programa

amb la finalitat de fer entrevistes a tots els candidats al descens, si vols puccanviar de sexe, d'aspecte o de veu… —la veu era perfectament real, enFosmein es va adonar que molta de la tecnologia dels creadors de Sagittariusencara li era totalment desconeguda—. Em pots dir Larissa, si t'agrada elnom, i tractar-me com si fos una persona, seré la teva assistent durant l'ope-ració de descens.

Arribat fins allí, en Fosmein estava disposat a acceptar qualsevol cosa inaturalment, va decidir col·laborar i va contestar a totes les preguntes. Elsistema a part de dades personals i familiars li va fer una prova cultural ipsicològica. Li va fer preguntes sobre la mena de societat on vivia i lesfuncions que hi tenia.

En un determinat moment va sortir un tub flexible i la noia li va demanarque hi bufés.

—És per fer una anàlisi, amb l'aire hi has introduït una mica de saliva i finsi tot cèl·lules —li aclarí.

A continuació d'una ranura hi va sortir un paper amb instruccions persona-litzades, incloïa un plànol amb la localització de la seva habitació. La noiade la pantalla el va informar que apropant el braçalet a qualsevol pantalla,podria tornar a entrar en contacte amb ella.

Quan en Fosmein va sortir, tot i que el flux de viatgers ja era molt intens,no va tenir sensació d'atapeïment. Seguint les indicacions del paper va pujaruna escala i va arribar a la seva cambra. Era individual, petita, el llit forma-va part de l'estructura i hi havia un terminal. Tot just entrar, a la pantalla hiva aparèixer la Larissa.

—Hola, Fosmein. T'agrada l'habitació? A l'armari hi trobaràs roba de lateva mida. A la sala número cinc hi podràs menjar, a qualsevol hora. Si vols,et puc posar en comunicació amb qualsevol persona de l'estació, pel nom.Malauradament el sistema de terminals està bloquejat en part i no puc ferres per comunicar-te amb l'exterior, no obstant, sí que et podran trucar des

222 223

MEMÒRIA PROHIBIDA

de fora. T'aconsello que dormis unes hores, tots els que efectuareu el des-cens hauríeu de sincronitzar els cicles de son i vetlla. Ja et despertaré almoment adequat.

Realment tenia son, va mirar l'hora: les 06:33. Li semblava que duia horesallà dins. Segurament el millor seria seguir els consells de l'assistent. Vaapagar el llum i es va posar a dormir.

• • •Des del moment de l'obertura de la porta a la Sala del Comptador del Temps,

DESCENS els havia ofert, i recomanat, de transferir el control a un terminalespecífic dins l'Estació Quatre, a l'anomenada Sala de Control.

Amb unes certes prevencions, en Valac n'havia autoritzat la transferència.Cap problema. DESCENS, de fet, es continuava executant al terminal dellaboratori de desenvolupament, el terminal de l'estació executava tan solsun programa de comunicacions que el control de SUPRAVISOR no inhibia.La Sala de Control de l'Estació Quatre estava totalment adaptada. A bandadel terminal amb DESCENS hi havia altres pantalles, entre elles una rèplicaen petit de la de la Sala del Comptador del Temps

Ara els quatre nois ja no havien d'amoïnar-se més per DESCENS, la trans-ferència, però, no va alliberar el seu terminal, continuava amb l'aplicació icontinuava l'alerta de no cancel·lar-la si no es volia aturar tot el procés.

A les 15:30 tots quatre observaven expectants i ben allunyats la porta d'unade les escales que des del sector 11 comunicava amb els laboratoris. Quanfinalment es produí la deflagració de tot l'estoc d'explosius de la República,de Pom i també dels confiscats als jamians, va aparèixer una gran fumeradins el laboratori. Esperançats els nois van córrer vers la porta, s'havia tren-cat pel mig, però els dos trossos no estaven separats gaire més de deu centí-metres.

Des de l'alta banda ho van provar amb un gat. Es va trencar abans que laporta. Hi van entrar tascons metàl·lics, pràcticament no van aconseguir ei-xamplar el forat.

Passades dues hores es van haver de rendir a l'evidència, de moment perallí no hi podrien sortir.

La Xandra plorava, especialment quan va veure a l'altra banda als seuspares que havien baixat fins allí esperant el seu alliberament. I potser erenels seus plors el que feia que els altres no ploressin.

Sobtadament, va semblar que a en Ziol se li acudia una idea i se'n va anarcorrent al terminal lliure. Durant aquella tarda va fer alguns misteriosos

viatges amb la plataforma i també va parlar amb l'exterior. Cap dels altrestres nois no va tenir esma per mirar d'esbrinar què és el que pretenia fer.

• • •L'Estació Quatre bullia d'activitat, el ritme d'entrades era exactament el

que havia previst el Comitè. En Fosmein havia tingut una llarga conversaamb la Larissa, aquesta vegada més que obtenir informació la noia de lapantalla li explicava coses sobre la vida al planeta i li feia preguntes percomprovar si ho havia comprés.

Per la tarda, tot el Comitè de Descens llevat de la Mirtela que encara erafora es va reunir a l'Estació. No hi havia decisions a prendre, sols constatarque tot seguia el programa preestablert. Totes les persones passaven per lescabines i rebien un assistent, tots diferents i tots molt xerraires.

• • •A les 05:58, a la Sala del Comptador del Temps, la Mirtela va ser la darrera

en passar la porta. El comptador de l'entrada a l'estació anunciava que hihavien penetrat exactament 11.859 persones. Darrera seu la porta es va tan-car lentament en silenci. DESCENS va informar que començava el darrercondicionament de les naus.

224 225

MEMÒRIA PROHIBIDA

27 Escapada

Tots quatre nois eren desperts seguint les notícies del tancament de la por-ta. Una vegada més la Xandra plorava desconsoladament.

—He estat tots aquests dies desenvolupant una idea, encara n'he de poliralguns detalls, me'n vaig al terminal que el temps s'acaba—digué sobtada-ment en Ziol.

Els altres estaven massa deprimits per seguir-lo, van pensar que el millorseria anar dormir una mica més. Ara ja no hi havia res a fer.

Eren les 10:28 quan en Ziol va tornar, a la plataforma hi duia un parell decilindres metàl·lics d'uns trenta-cinc centímetres de diàmetre per uns sei-xanta d'alt. Estaven retolats “Contenidor hermètic de seguretat, 10 MPa”

—Aixequeu-vos, si esteu disposats a córrer un risc, crec que podrem sortird'aquí.

Els altre tres nois es van aixecar instantàniament. Els plans d'en Ziol acos-tumaven a funcionar.

—No sé el marge de temps exacte que tenim, podria ser de tan sols treshores, cal afanyar-se. Poseu dins dels cilindres totes les coses que vulgueuconservar. També menjar i ampolles amb aigua per a sis dies. I un Vista+ iun Nova.

Ho van fer, van tancar els cilindres i els van posar a la plataforma.—Ara seguiu-me.Van pujar, en Ziol va arrencar. La destinació era un laboratori de biologia

animal. Era obert, en Ziol ja hi havia estat, dos cilindres més els esperaveni també uns curiosos aparells similars a motxilles amb tubs.

—Això son uns sistemes de rescat d'emergència per a vehicles subaquà-tics. Teòricament són per a fins a quatre-cents metres i aquí en tenim unamica més. Confio en que hi hagi un bon marge de seguretat.

—Ara ja no ens serveix de res sortir, hem fet tard, ja no podrem baixar alplaneta s'han tancat les portes —plorava la Xandra.

—A veure si ens ho expliques, jo ja sé que t'agrada molt passar per sotal'aigua però no veig ni on hi ha l'aigua, i menys tan fonda, ni de què ens potservir tot això per baixar al planeta —digué la Marla molt nerviosa i amb unto una mica impertinent.

—És molt senzill, entre aquest laboratori i la coberta 141 hi ha un tub ple

d'aigua, és aigua amb sal a la fi d'imitar les condicions de l'aigua natural a laTerra. Hi ha un sistema de dues portes que permet entrar instruments a l'ai-gua i recollir mostres des d'aquí, és prou gran per a nosaltres. Aquesta portaés la que ens duu a l'extrem inferior del tub. Entrem a l'aigua i amb el siste-ma de rescat pugem a la superfície. Serem a la coberta 141, on hi ha tot pled'animals que han de ser baixats al planeta, i si tot surt bé, tindrem possibi-litats d'acompanyar-los…

La cara dels altres nois va canviar, malgrat l'inconcreció de les explicaci-ons, la resolució d'en Ziol els inspirava confiança. Passar de l'angoixa al'esperança, tornar a veure-ho tot negre i ara un altre cop una possible sorti-da. La Marla tremolava, la Xandra encara mig plorava, en Xerqui botava ila cara d'en Ziol era d'una absoluta felicitat.

—He apuntat en aquest paper tot el que hem de fer: primer ens hem deprendre el líquid d'aquestes ampolles, té a veure amb els gasos de dins elcos. A continuació hem d'anar tots al lavabo. Més tard, cal fer unes compro-vacions als equips de respirar. Passarem dins la cambra de pressió i desprésens haurem de posar i cordar els aparells de respirar…

El líquid de les ampolles era realment fastigós i en Ziol va estar a punt devomitar, va posar un cronòmetre en marxa, havien d'esperar vint minutsabans de passar a l'aigua.

La porta de la cambra de pressió era molt pesant però s'obria amb facilitat.Van passar tots quatre i també els cilindres i la resta d'equip. Quan vantancar des de dins es va encendre un llum verd. A continuació es van posarles motxilles, pesaven ben bé trenta quilos, es cordaven al pit i a la cintura.En Ziol es va col·locar el cronòmetre al canell, aviat comprovaria si erencertes unes petites lletres que deien “caixa estanca a 500 metres”.

—Penseu que no podrem parlar fins que arribem a dalt, segons les instruc-cions els equips són automàtics i no ens hem de preocupar de res durantl'ascens. D'aquí tres minuts inundaré la cambra. Ara poseu-vos la careta ipremeu el botó vermell del pit. Quan la trapa del sostre sigui oberta, us hiposeu sota i premeu el botó verd, el de l'esquerra, i pujareu, ja sabeu l'ordreen que hem de passar. Recordeu que ens aturarem automàticament una esto-na a una certa fondària abans de sortir a la superfície.

En Ziol es va posar la careta i quan va tocar el botó vermell va començar acircular gas pels tubs, semblava aire. Va veure que els altres també respira-ven bé. Segons més tard pel tub va sortir alguna mena de substància, lesinstruccions que havia llegit al terminal deien que era per obrir un conducte

226 227

MEMÒRIA PROHIBIDA

entre el nas i el timpà, ja ho notava. Sobtadament va sentir una veu que deiaprop de la seva orella:

—Comprovacions finalitzades, sistema correcte.Va tocar a la paret el comandament d'inundació i va començar a entrar

aigua. Un minut més tard, l'habitació era plena, els cilindres suraven pelsostre però els quatre nois romanien al fons empesos pel pes de les motxi-lles. En Ziol va tocar un segon comandament i va començar a notar unasensació estranya, no li semblava exactament pressió, eren punxades i pesa-desa, la vista se li va ennuvolar, notava les turbulències de l'aire en respirar,gairebé es podia mastegar. La tapa del sostre es va obrir cap enfora, dos delscilindres van sortir surant, algun dels altres nois va empènyer els que falta-ven. El cap li feia un mal espantós. La veu deia:

—Atmosfera d'heli i oxigen, quatre coma quatre megapascals. Emergèn-cia, límit superat, emergència…

Va veure la Xandra sortint la primera, ara li tocava a ell, el botó verd, haviade prémer el botó… Un globus es va inflar damunt del seu cap, una màinvisible l'empenyia cap amunt, va quedar a les fosques, o s'havia tornatcec, no, veia un llum vermell dins la seva careta. Algú va passar prop seu,pujava una mica més ràpid. L'equip de l'esquena xiulava, o eren les sevesorelles. Va sentir una veu molt llunyana:

—Atmosfera d'heli i oxigen, dos megapascals. Ascens estabilitzat.Quan en Ziol es va despertar no sabia on era, va trigar una estona a copsar

la situació, una veu molt petita deia a la seva orella:—Atmosfera d'oxigen, dos minuts per a la fi de la descompressió.Ara començava a funcionar el seu cap. Era dins l'aigua penjant d'una cor-

da, la podia tocar amb les mans, el pes de l'esquena el feia baixar i la cordal'estirava cap amunt. Va topar amb algú, no veia res.

—Trenta segons per a la fi de la descompressió.—Vint segons per a la fi de la descompressió.—Deu segons per a la fi de la descompressió.Un pes de la motxilla es va despendre i ell va sortir cap amunt. Va topar

amb el sostre del tub. No veia res, va girar i va topar amb una mena deglobus i una corda, era la corda que l'estirava, s'estava posant nerviós, haviad'haver agafat una llanterna, encara que no sabia si hagués suportat la pres-sió. Els cilindres, no es podia bellugar entre tantes coses. On eren els altres?Més globus amb la corda tensa cap avall, encara no havien acabat de pujar.

Aleshores ho va veure. Era el pilot lluminós d'un commutador de llums.

Una cosa va xocar amb ell des de sota, es bellugava, era un dels altres queacabava de pujar. Va tornar a cercar el commutador, els llums es van encen-dre. Al costat mateix hi havia un comandament igual que el que hi havia a lacambra de pressió per obrir la trapa del sostre. El va prémer, una mena denúvol de fang va penetrar per la trapa, un dels cilindres es va escapar capamunt, ara hi havia una mica més d'espai, fora era tèrbol però estavail·luminat. Va nedar pel forat fins la superfície i es va treure la careta.

La piscina era tan gran com els dipòsits del sistema de tractament d'aigües iocupava mitja sala, les vores eren plenes de plantes aquàtiques. L'altra meitatde la sala era una mena de jungla impenetrable llevat d'uns camins irregulars.Volia baixar a buscar els altres però amb tos els aparells que encara duia cor-dats surava massa per poder submergir-se. Se la va treure, va agafar aire i vaseguir la corda que l'unia al globus que encara era dins el tub de pujada.

Era prioritari fer sortir els altres cilindres que obstruïen el pas. En treure eldarrer, la segona vegada que es submergia, va notar una mà que el cercava ila va estirar. Era la Xandra, encara que no ho va veure fins que a la superfí-cie es va treure la careta.

—Gràcies, pensava que no podria sortir. On són els altres?—Encara pengen de les cordes, sembla que en ser una mica més grassos

necessiten més temps per eliminar els gasos que han absorbit.Deu minuts més tard ja eren tots quatre fora. En Ziol es meravellava del bé

que es trobava comparat amb el seu estat mentre pujava.Van nedar cap a la jungla arrossegant els cilindres, la piscina era cada

vegada menys fonda i van poder sortir a fora caminant.—Aquest terra, fa mal als peus, és tan irregular —digué la Xandra.—Ja m'ho pensava, per això he agafat aquestes coses —va treure quatre

parells de botes bastant flexibles i de sola gruixuda del primer dels cilin-dres—. Ajudeu-me a treure les coses. Amb aquestes quatre motxilles porta-rem tot el material. Del primer cilindre també hi va sortir roba: unes grano-tes ajustades, fines i molt elàstiques de colors vius, unes altres molt mésgruixudes i de tacte càlid, pantalons curts, mitjons i també roba interior.

Van obrir el segon, hi havia els aliments i l'aigua. Quan van obrir el terceren Xerqui la Xandra i la Marla van fer una cara de total incredulitat. Hihavia la major part dels seus objectes personals.

—Però com t'ho has fet? —preguntava la Marla— No entenc res, nosal-tres allí aïllats i ara resulta que tot això…

—Molt fàcil —el somriure d'en Ziol anava d'orella a orella—, quan vaig

228 229

MEMÒRIA PROHIBIDA

veure que la porta no s'obriria més i vaig pensar en aquest camí de sortida,vaig parlar mitjançant el Vista+ amb Pom i amb la República i vaig fer queem passessin algunes coses pel l'escletxa.

Les noies petonejaven en Ziol i en Xerqui estava tan emocionat que gaire-bé no podia dir res.

Al quart cilindre hi havia el Vista+, el Nova, més menjar i llanternes.—D'aquí a dues hores, uns animals anomenats llúdrigues que viuen aquí,

començaran a ser conduïts a la nau de descens, en aquest paper hi tinc unesquema del camí i els horaris que he copiat de DESCENS. És importantperquè hem d'aprofitar el moment en que s'obrin les portes per passar.

—I quina mena d'animals són? Són perillosos? —preguntà la Marla.—Són bastant petits i segons l'enciclopèdia no són perillosos.—Però si són petits, ja podrem passar pel camí que els durà a la nau de

descens? —demanà la Xandra.—Sí, ja ho veureu, ara el que hem de fer és cercar la porta de sortida i

esperar a que s'obri.—Jo hauria de trucar a Pom amb el Vista+ —digué en Xerqui—, la meva

família havia d'entrar amb el grup de descens però potser amb el meu tanca-ment als laboratoris ho han deixat córrer…

—No t'amoïnis —intervingué en Ziol—, abans del tancament de la portavaig parlar amb el teu pare i li vaig demanar que entrés amb tota la famíliaa l'estació de descens, per si a l'últim moment nosaltres hi podíem accedir.Li vaig dir que el darrer dia s'ho podria repensar i sortir amb els rebutjats situ no podies baixar.

—Jo sí que vull parlar amb la família, me n'he d'acomiadar. No els donarémassa detalls del pla, no voldria que el comitè de descens se n'assabentés iara per prudència ens prohibís baixar —digué la Xandra—. Els meus paresde totes maneres no volien anar al planeta, me n'alegro d'haver-los vist per-sonalment ahir per l'escletxa de la porta. Ziol, tu ja ho tenies tot al cap, vasser tu qui els va fer venir, i et van donar les meves coses…

—Tens tota la raó. Jo ara parlaré amb el comitè i els diré que estem inten-tant sortir, sense deixar clar si és de la coberta zero o del Món. A hores d'araja deuen estar amoïnats de no tenir notícies nostres.

• • •Quan ja feia una estona que eren en silenci, van veure els primers animals,

entraven a l'aigua pràcticament sense fer soroll. La Xandra una mica més ixiscla de l'ensurt, no havia vist mai un animal tan gran fora dels terminals, i

algun mecanisme ancestral heretat de quan els homes convivien amb ells ala natura es va desvetllar. Una estona més tard en van veure un altre sortintamb un peix encara viu a la boca, un peix molt més gran que qualsevol deles set espècies que coneixien dels bassals de les jungles i cambres agríco-les. Qualsevol moviment dels nois però provocava la fugida instantània deles llúdrigues. En Ziol va localitzar amb facilitat l'única porta de sortida dela sala, era una porta de mida humana. Tots quatre es van posar a descansarmolt a prop de la sortida.

—Quan s'obri la porta haurem de passar de pressa si no volem pertorbarals animals —digué la Marla en veu baixa—, no voldria que l'operació tin-gués problemes per causa nostra.

—Les dades que vaig treure de DESCENS diuen que s'obrirà d'aquí unesdues hores, s'apagaran els llums i per algun procediment s'aconseguirà queels animals surtin d'aquest lloc i passin a un vehicle, nosaltres hi hauríem depassar abans que ells.

• • •A la pantalla de DESCENS, a la Sala de Control de l'Estació Quatre, hi va

aparèixer una alerta, un possible problema amb la càrrega d'uns animalsanomenats llúdrigues a la nau de descens d'animals número u. Hi havia unadiscrepància amb les masses dels animals. Era una mena d'alerta que norequeria cap intervenció humana i en Valac no hi va tornar a pensar, prouocupat estava amb l'allau d'informació que li arribava de totes bandes.

Els assistents ja els havien informat de les condicions dels viatge. Tots elsviatgers tindrien un paper amb l'indicació de quina seria la seva nau, la sevasala d'embarcament i el seu seient. Dues hores abans de la sortida s'obririenles portes de les sales. Una hora més tard s'obririen les quatre portes d'accésde cadascuna de les sis naus de descens humà. Els viatgers haurien d'entraren un ordre determinat i en trenta minuts tots ocuparien el seu seient. Passatel darrer condicionament, les naus abandonarien simultàniament Sagittarius.

Aleshores estarien trenta minuts en un ambient sense gravetat, fins el mo-ment en que penetressin a les capes més denses de l'atmosfera. Quan la naucomencés a frenar ho notarien com un restabliment de la força de la grave-tat, durant cinc minuts la gravetat oscil·laria entre dos i quatre vegades elseu valor normal. Seria la part pitjor del viatge. A continuació tornarien agravetat normal durant uns deu minuts, amb algunes sotragades produïdesper uns frens aeris. Finalment entrarien en contacte amb el planeta sobreuna superfície d'aigua que amortiria l'impacte. En un temps comprès entre

230 231

MEMÒRIA PROHIBIDA

els trenta minuts i les dues hores les naus serien portades automàticament aprop de la terra ferma i s'obririen les portes.

Els assistents també van informar de les condicions de vida al planeta.Algunes serien molt diferents a les que fins aquells moment estaven acostu-mats. La quantitat de pols, per exemple, seria molt superior; les temperatu-res i humitats molt més variables; hi hauria vent, pluja i fins i tot neu ocalamarsa; caldria dur roba específica i calçat per a gairebé qualsevol recor-regut exterior als habitatges. A Sagittarius hi havia sols uns pocs milers demenes de bacteris diferents, al Planeta gairebé un milió. Tot i que en princi-pi no n'hi havia de patògens per a l'home, caldria prendre mesures com la dedesinfectar les ferides ja que no es podia descartar la possibilitat de mutaci-ons o de sensibilitat particular a qualsevol d'entre ells.

Algunes altres qüestions serien més similars a les que estaven acostumats,a l'indret on ells arribarien, els robots havien construït habitatges per a 25.000persones, semblants als que tenien a Sagittarius, uns habitatges agrupats enconjunts anomenats edificis amb capacitat cadascun per a unes dues-centespersones. Els terminals, la il·luminació, els lavabos i cuines eren idènticsals que hi havia en origen a Sagittarius. Hi hauria però, diferències impor-tants com per exemple les finestres i els carrers o camins que ferien la fun-ció que aquí dalt feien els corredors.

• • •—Aquesta cambra és un vehicle, com la plataforma de la coberta zero

però tancada —observà en Xerqui— es belluga una mica si botem.Era similar a una cambra d'uns deu metres de llarg per dos d'ample plena

d'obstacles. A les parets hi havia alguns prestatges i força barres.—Vinga!, passeu de pressa, si ens posem aquí dalt no molestarem les llú-

drigues —digué la Marla enfilant-se a un prestatge a un metre i mig de terra.Moments després van començar a entrar les bestioles, més de vuitanta,

estaven esverades, com cercant una altra sortida. Finalment la porta es vatancar i el vehicle va accelerar. El viatge va durar cinc minuts. Quan elvehicle es va aturar es van apagar els llums interiors, es va obrir la porta i vacomençar a sonar un estrany soroll, bastant fort, els nois van veure com elsanimals sortien esperitats. Quan semblava que ja no en quedaven més vansortir ells. Eren a una petita cambra en forma d'embut, les llúdrigues jas'havien ficat totes pel petit forat de l'altre extrem, però ells era impossibleque hi passessin. En aquell moment els llums de l'embut es van apagar.Instants després van sentir com el vehicle se n'anava.

—I ara què fem? Tens idea, Ziol, d'on som? —preguntà la Marla.—Sí —en Ziol va encendre la llanterna que havia tret de la motxilla i va

il·luminar cap on hi havia hagut el vehicle, ara hi havia un corredor fosc—,cada mena d'animal té la seva entrada, una mica més enllà n'hi ha una d'unsanimals bastant grans anomenats ases, segons l'enciclopèdia són domèsticsi no són perillosos. Entrarem per allí.

Van sortir al corredor, hi havia diverses cambres embut. La quarta que vantrobar era més gran, al final hi havia una mena de torn de barres metàl·liques.

—Si no podem passar, haurem d'esperar a que arribin els ases, però emsembla que la separació de les barres ens permetrà entrar.

Amb unes quantes contorsions van passar a un passadís estret i totalmentfosc. A tots dos costats hi havia uns compartiments individuals per als ani-mals, trenta-sis en total, les separacions feien poc més d'un metre d'alçada,els nois les podien saltar amb facilitat. A prop de terra, a cada departament,hi havia una mena de pica plena d'aigua, algun automatisme en mantenia elnivell constant. Al fons del passadís una porta de ceràmica tancada.

—Segons les notes que tinc, aquesta porta duu directament a la nau dedescens —digué en Ziol—, d'aquí a cinc hores haurien d'arribar els ases ipoc després s'hauria d'obrir.

—Suposo que quan vinguin s'obriran els llums —intervingué la Marla—,ara més val jeure i descansar. Crec que seria un bon moment perquè enXerqui i la Xandra parléssiu amb les famílies.

En Ziol va treure el Vista+ i el va passar a en Xerqui. La conversa va anarbé, el seus pares baixarien al planeta i guardarien el secret.

La Xandra se'n va anar una mica lluny mentre els altres nois s'endormisca-ven, va ser més dur per la noia que pels pares que ja havien assumit la separa-ció des del primer moment. La Xandra va plorar una estona, en ella era nor-mal, i se'n va anar a jeure al costat d'en Xerqui.

Van ser despertats per l'encesa dels llums i l'arribada del vehicle amb elsases. Les portes del passadís es van anar obrint en una seqüència perfecta-ment calculada i els animals van anar entrant als seus compartiments indivi-duals.

Amb tot el que havien viscut aquell dia cap dels nois va mostrar signes depor, el que mostraven era excitació, especialment en Ziol que no es va poderestar de tocar els animals.

—Mireu el grans que són, i estan calents, fixeu-vos en aquests, són mas-cles, i prou que es veu, i això és una femella que deu estar prenyada, quina

232 233

MEMÒRIA PROHIBIDA

olor més especial que fan, m'agrada —anava dient mentre els altres tresexpressaven amb la cara una petita discrepància d'opinions.

Amb tres viatges successius del vehicle, tots els compartiments de la salamenys dos van ser ocupats pels animals.

• • •Encara estaven tots quatre embadalits contemplant els ases quan es va obrir

la porta d'accés a la nau de descens.—Correu, hem de passar abans que els animals —cridà instantàniament en

Ziol amb veu d'urgència, com si els altres no ho tinguessin tan clar com ell.La porta menava a un passadís en lleuger descens, unes barres metàl·liques

començaven a col·locar-se en posició per conduir els ases d'un en un al seudestí. Per dècimes de segon les van poder evitar i van arribar a una sala circu-lar d'uns sis metres de diàmetre i dos d'alçada. Hi havia una vintena de portesde mides diverses al seu voltant, en Ziol en va escollir una a l'atzar. No s'obria,va provar la veïna.

—Són tancades, què fem? Els ases aviat seran aquí, les barres del sostreestan baixant per fer un camí i no se pas com…

—Aquella porta —interrompé la Marla—, té maneta i les altres no, no deuser pas per a animals.

Era una porta corredora i va lliscar suaument, duia a una cambra senseil·luminació, fora de la claror que entrava per la porta i la d'una dotzena depantalles que hi havia enceses. Hi van entrar deixant la porta oberta.

Les barres de la sala rodona van baixar fins a formar una mena de passadís iva aparèixer el primer animal, va ser una operació similar a la que havien vista la sala de dalt, van ser obligats d'un en un a entrar per una de les portes.

Les pantalles de la cambra presentaven quasi totes el mateix quadre:

Programa d'emergènciaNivell actual: ..............2

Control manual inhibit

Descens

Però tot just tocar-les, el quadre era substituït pel menú principal d'un ter-minal estàndard, més exactament d'un terminal estàndard sense CENSOR.

• • •Durant les següents hores van entrar a la nau diversos animals, tots ells de

mida relativament gran. En Ziol provava d'identificar-los tot mirant les

il·lustracions de l'enciclopèdia del terminal. Van entrar porcs, gossos, ove-lles, llames, ximpanzens, babuïns, gaseles, lleopards, estruços, ossos pan-des, ossos formiguers, dues menes de cangurs, marmotes, castors i algunsaltres que no van poder reconèixer.

Finalment, es va tancar la porta d'accés i es van apagar els llums de la salarodona. Ara sols s'hi veien per la claror de les pantalles.

—Segons això sortirem d'aquí vint minuts —anuncià en Ziol des del ter-minal.

—Us en adoneu que serem els primers a arribar al planeta? —intervinguéla Xandra.

—Els altres no arribaran fins dilluns, d'aquí a sis dies —anava dient enXerqui quan sobtadament una claror molt intensa va il·luminar la cambra.Immediatament la il·luminació va tornar al seu nivell anterior. Van quedarmomentàniament en silenci. Uns dos minuts més tard es va tornar a repetirl'esclat de llum.

En Ziol va ser el primer en adonar-se del que passava:—S'ha obert la comporta exterior del dipòsit de la nau de descens i cada

dos minuts, en fer tot el Món una volta, veiem la nostra estrella uns instantsper l'obertura. Fixeu-vos que aquesta paret d'aquí és feta d'un material trans-parent; estem veient l'exterior!

I més el van veure uns minuts més tard quan la nau va començar a caure. Oal menys aquesta va ser la primera sensació que van tenir, tots xisclaven…i també volaven per la petita cambra.

—Estem sortint! Estem sortint! —xisclava la Xandra— No tenim gravetat!Va tornar a aparèixer el sol i aquesta vegada de manera permanent.—Jo estic molt marejat, el cap em volta, no sé com posar-me —anava

dient en Xerqui.—Ni jo tampoc —intervingué la Marla.—Jo em sembla que ja m'hi estic acostumant i puc moure'm controladament,

me'n vaig a les butaques que tenen una mena de cintes, suposo que perlligar-se —digué finalment en Ziol tot agafant-se a unes barres especial-ment dissenyades per bellugar-se en un ambient sense gravetat.

Uns minuts més tard ja havien aconseguit seure i lligar-se tots. Des delsseients es podia accedir còmodament als terminals i tots quatre nois es vanposar a cercar furiosament qualsevol informació que els semblés útil per ala seva aventura.

—Fixeu-vos que diu aquí —saltà en Xerqui—, hi ha pastilles contra el

234 235

MEMÒRIA PROHIBIDA

mareig de l'espai a l'armariet que hi ha sota els terminals, són de color rosa,crec que ens les podríem prendre…

—He trobat a una aplicació que és un monitor informatiu de DESCENS—digué la Xandra—, treu contínuament una tira de text amb informaciósobre l'estat d'aquesta nau. Posa que d'aquí trenta minuts començarà la des-acceleració i que no superarà mai les dues ges…

—Això deu ser com tenir asseguda sobre una persona del mateix pes, cal-culo que ho resistirem bé —intervingué la Marla—, les naus que baixaran atots els altres desacceleren fins a quatre ges, suposo que els animals que novan en butaques especials no podrien resistir tanta gravetat i que la ruta dela nostra nau és més llarga per poder tenir més temps per frenar. És una sortper a nosaltres.

• • •A la sala de control de l'estació quatre, l'alerta d'irregularitats en una de les

naus de descens d'animals va passar novament desapercebuda entre cente-nars de missatges referents a les naus de persones, a les càrregues, als ani-mals i a molts altres detalls tècnics.

El comitè de descens, de fet, tenia molt poques decisions a prendre, solsalgun conflicte humà entre els viatgers. De totes les qüestions tècniques entenia cura DESCENS i amb molta eficiència.

—Quina llàstima els quatre nois que s'han quedat tancats, si no fos per ellsara no seriem aquí, i els pobres no podran baixar —deia la Mirtela—. Ara jano hi ha res a fer, fa estona que no en sabem res, deuen estar deprimits i nocontesten al terminal del laboratori. Quan he parlat la darrera vegada amb laMarla, estava tan deprimida que no he entès gens el que em deia. La darreracosa que en sabem del grup és que en Xerqui ha parlat amb la seva família iels ha convençut perquè baixin al planeta de totes maneres, no ho acabo d'en-tendre.

—I una altra cosa important, quan fa un parell d'hores he parlat aquí a l'esta-ció amb el pare d'en Xerqui, m'ha dit que el seu fill havia trobat com trencar elcodi, suposo que volia dir el de CENSOR, i que la pista era “base quinze”.Immediatament ho he comunicat als matemàtics de Pom i de la República—intervingué en Fosmein—, fa un moment m'han avisat que la pista és bonai que creuen que podran suprimir CENSOR de qualsevol terminal en qüestiód'hores.

—Ara ja no serà responsabilitat nostra —va concloure en Valac.• • •

La desacceleració va començar el mateix moment que el sol s'amagavadarrera el planeta, la nau va sotragar una mica i una força com d'una menade mà gegantina, els va empènyer contra el respatller de la butaca que haviabasculat una mica cap endarrera, els costava una mica de respirar però erafàcilment suportable.

El monitor de DESCENS del terminal de la Xandra anava informant:••• RESTEN QUINZE MINUTS DE DESACCELERACIÓ ABANS DE PASSAR A VOL ATMOS-

FÈRIC •••En entrar la nau a l'ombra del planeta, s'havia encès l'il·luminació de la

cabina, bastant feble. Per la finestra es veia una mica de llum difusa d'un totirant a rosa i de tant en tant alguna guspira de color vermell intens quedesapareixia instantàniament. Amb la pressió que notaven al pit cap delsnois no tenia ganes de tocar el terminal per mirar d'esbrinar què era aquellaclaror. El monitor de la Xandra els va estalviar la feina. Anava escrivint:••• PER LA FINESTRA ES POT VEURE LA CUA D'AIRE IONITZAT I RESTES DE L'ESCUT

TÈRMIC QUE DEIXA LA NAU EN FRENAR •••Els nois restaven quiets, premuts contra els seus seients. Sols parlava la

Xandra que repetia en veu alta els missatges que sortien a la seva pantalla.Passats uns minuts la gravetat va tornar suaument al seu valor normal. Perla finestra ja no es veia la claror rosa, es veia un fons absolutament negreamb molts puntets lluminosos. La pantalla informava:••• ESCUT TÈRMIC I FRENS AERIS DESPRESOS § NAU EN VOL ATMOSFÈRIC A ONZE

MIL METRES D'ALTITUD § ATERRATGE DINS DE DIVUIT MINUTS •••Van notar a les orelles un canvi de pressió. Els puntets que es veien per la

finestra havien desaparegut i el fons ja no es veia tan negre, era un negreuna mica lletós.••• CONNEXIÓ AMB L'ATMOSFERA EXTERIOR § ALTITUD MIL METRES § ATERRATGE

DINS DE DOS MINUTS •••

236 237

MEMÒRIA PROHIBIDA

28 Planeta

—No puc comunicar amb Sagittarius ni amb el Nova ni amb el Vista+, diuque són fora de cobertura de la xarxa SGR i que la xarxa PLANET no estàinicialitzada. El Vista+ enregistra imatges però no les transmet —va anun-ciar en Ziol tan bon punt s'acabaven de recuperar dels ensurts i sotracs del'aterratge—. Durant sis dies estarem ben sols, encara molt més sols quequan érem als laboratoris.

—Sobreviurem, no us amoïneu —en Xerqui volia tranquil·litzar els altresquan realment era ell el més amoïnat—, tenim menjar i suposo podrem tro-bar amb facilitat els habitatges que hi ha aquí al planeta.

—Mireu, ja han baixat les barres, això vol dir que els animals sortiranaviat —digué la Marla que mirava per la porta de la cabina.

En aquell precís instant, es va obrir una de les portes i uns animals vancomençar a sortir d'un en un pel passadís que duia a l'exterior de la nau.

—El monitor de descens diu que els animals que surten s'anomenen isards—intervingué la Xandra—. Tot el desembarcament dels animals diu quedurarà encara dues hores. Crec que seria millor no provar de sortir fins ques'hagi acabat per no interferir amb l'operació.

Les dues hores van ser lentes, van veure passar tots els animals que jahavien vist entrar i alguns més que lògicament havien pujat a la nau abansque els ases. En Ziol anava apuntant al Nova els noms de les espècies queapareixien al monitor de DESCENS. Acabat el desembarcament dels dar-rers animals va aparèixer:§ § § § § § § § § § § § OPERACIÓ FINALITZADA § RELACIÓ FINAL A L'ARXIU

DESCENS_ANIMALS_A03.RLC § APLICACIÓ TANCADA § § § § § § § § §§ § § § § § § § § § § § § § § §

—Vaig a veure si veig alguna cosa per la porta —exclamà en Ziol totsortint corrents de la cabina amb la llanterna a la mà.

Les barres de la sala circular i del passadís d'entrada havien quedat aixeca-des i el camí era lliure. La porta d'entrada però era tancada. El cor d'en Ziolanava a una velocitat extrema i les seves mans també. Ara sols faltaria que-dar tancats dins la nau. La porta tenia una palanca. La va estirar amb força,no es va moure. La va tombar a la dreta, res. A l'esquerra…

—Veniu, he obert la porta, correu, heu de venir de pressa.

Fora, la foscor era gairebé total. Feia vent. La sensació els semblava pitjorque el fred del sector glaçat. Realment de fred no en feia gaire però el ventels era totalment desconegut. Van arribar just a temps per veure un llumvermell difús que s'allunyava lentament.

—Quan he obert era molt més a prop, i l'he enfocat amb la llanterna. Crecque és el vehicle que s'ha endut els darrers animals.

—Hi ha fum, és el fum el que fa que ja no el veiem… —digué en Xerqui.—No és fum, són moltíssimes gotes molt petites d'aigua condensada. Al

mapa d'atmosferes planetàries vaig veure que s'anomenen núvols, però nosabia que n'hi podien haver a ran de terra. Serà un problema si la visibilitataquí és sempre tan dolenta —contestà en Ziol.

—No ho crec pas, segons els mapes de la Sala del Comptador del Temps elpercentatge de zona coberta amb núvols no arriba al quaranta per cent, i amés, em sembla que això de que toquin a terra no és el més freqüent —foul'opinió de la Xandra.

—Ziol, tanca la porta que fa fred —intervingué la Marla—, jo estic cansa-da i crec que ara el millor que podem fer és menjar alguna cosa i anar adormir a les butaques de la cabina que són molt còmodes.

L'assentiment va ser general i la fam també, però van haver de sopar men-jar fred ja que no van trobar cap forn a la part accessible de la nau que era laformada per la cabina, el corredor d'entrada i la sala circular de les portesque en aquells moments eren totes tancades amb l'excepció de la que comu-nicava amb la cabina.

Van dormir més de vuit hores i quan es van despertar encara era fosc, moltmés fosc que quan es van adormir: tots els llums de la nau s'havien apagat, lespantalles també. La nau estava desconnectada. En Ziol que duia una llanterna,va tocar totes les pantalles i commutadors que va trobar: cap no va reaccionar.

A fora, ja no hi havia boira però el cel estava completament tapat. Des dela porta, que es podia operar manualment, van notar que feia una mica defred i més vent que abans. Ara amb la llanterna van poder veure que la nauhavia aterrat en una superfície plana plena de petits vegetals que en la direc-ció que veien des de la porta, continuava uns cent metres fins una granmassa d'arbres molt alts. Des de la finestra de la cabina, fins on arribava lallanterna sols es veia una superfície uniforme d'herba.

La Xandra va encendre el Nova i va calcular que encara restaven unes sethores de foscor. En Xerqui va preparar l'esmorzar, novament fred, i va anun-ciar que encara que tenien menjar per a sis dies com a mínim, l'aigua se'ls

238 239

MEMÒRIA PROHIBIDA

estava acabant. Segons en Ziol, l'aigua i el menjar fred tenien fàcil solució:amb l'humitat que hi havia fora, segur que hi haurà molts cursos naturalsd'aigua i també segur que podrien cremar restes de vegetació per escalfar elmenjar. Amb una petita expedició a l'exterior es podria comprovar.

• • •—Quina sort, trobar aigua tan a prop de la nau. Creus que serà bona?

—preguntà la Marla.—Crec que sí. A l'enciclopèdia vaig llegir que l'aigua dels cursos naturals

era potable gairebé sempre, si els homes no l'havien contaminada. I aquí,d'homes pocs —respongué ràpidament en Ziol—. Va, tornem a la nau que laXandra ja ens fa senyals amb la llanterna. Agafa aquest munt de branquesque jo agafaré l'altre.

Van deixar el llindar del bosc, on havien trobat el petit rec i la llenya, i vantornar al costat de la nau. De foc no en van poder fer, la llenya no s'encenia.Ho van atribuir al fet que tota la llenya que havien trobat era humida, peròanaven errats, la veritable explicació era l'elevat percentatge de nitrogen al'atmosfera del planeta. Van decidir esperar la vinguda del dia dins de lanau.

—No suporto aquesta espera, no sé si sabré adaptar-me a uns dies queduren el doble del normal —anava mig remugant la Xandra—, vull claror,m'agafen tots els mals tanta estona a les fosques…

—Tu mateixa has calculat que aviat veurem el sol, crec que per la finestras'hi veu una mica de claror —digué en Ziol.

—Claror no sé, però des d'aquí veig una cosa extraordinària, veniu tots!Correu! —cridà la Marla que des de feia estona no parava més de deu segonsal mateix lloc i en aquell precís moment era a la porta exterior de la Nau.

Realment era extraordinari: la meitat de la volta del cel estava plena depuntets lluminosos, precisament el que havien intuït lleugerament davant lapantalla de la Sala del Comptador del Temps. Ara estava apareixent davantdels seus ulls.

Sense contaminació lluminosa ni lluna, la nit era quasi absolutament ne-gra, els núvols eren invisibles i en enretirar-se, semblava que els estels s'anes-sin encenent d'un en un. Milers d'estels.

Van tornar a baixar al prat, a pocs metres de la nau. Aviat van haver deseure a terra per no caure, encara trigarien mesos a dominar l'equilibri en unespai obert. La Marla tenia els ulls plens de llàgrimes d'emoció i quan vabesar en Ziol es va adonar que per les seves galtes també n'hi corrien.

Van restar quiets una llarga estona ajaguts a l'herba. A ells els va semblarsols un moment, però quan se'n van adonar ja estaven tremolant mig glaçatsi xops. Van haver de tornar ràpidament a la cabina. Es van posar les granotesgruixudes que van treure d'una motxilla. Van ser meravelloses per entrar encalor.

No van veure quan l'albada va començar a trencar el negre de la nit al'horitzó oriental, la nau estava orientada de tal manera que ni la finestra nila porta hi miraven. Però molt poc a poc la claror del dia es va començar afer evident. Finalment van tornar a sortir, aquesta vegada ben abrigats.

Enlluernats per les llanternes que fins aquell moment havien estat enceses,van trigar uns minuts a començar a veure alguna cosa. Poc a poc els vacomençar a agafar una sensació de vertigen, cada vegada hi veien més lluny.Es van haver d'agafar els uns als altres per no caure, per primera vegadaalbiraven un espai obert. Restaven gairebé en silenci mentre cada vegadaveien més detalls: arbres immensos, especialment comparats amb els de lesjungles de Sagittarius, pedres que també estaven fora de la seva experièn-cia, animals voladors milers de vegades més grans que els insectes que co-neixien, cada vegada en veien més i també els sentien Al seu damunt algu-nes estrelles confonien la seva lluor amb un cel sense núvols que anavapassant del negre al blau fosc.

L'herba del prat era més aviat baixa però molt espessa i estava completa-ment xopa. Afortunadament les granotes que duien els aïllaven de la humi-tat i del fred. No es veia res artificial llevat de la nau de descens que aracontemplaven des de fora per primer cop, era d'aparença metàl·lica i tenia laforma d'un plat de trenta metres posat cap per avall.

Mirant a llevant, unes muntanyes suaus destacaven contra un horitzó queja era de color vermellós. Més a prop i més avall, una superfície llisa, segu-rament era aigua: una badia o un llac.

El sol va trigar a sortir, el planeta girava dos cops més lentament que laTerra, però quan el primer raig va aparèixer entre dos petits cims de la serraels va agafar per sorpresa. Les llàgrimes van tornar a córrer per les galtesdels quatre nois. No quedava clar si eren d'enlluernament o d'emoció.

• • •—Mireu, allà dalt, entre els arbres —cridà sobtadament la Marla, tot asse-

nyalant el bosc que dominava la clariana per la banda de ponent. Els altrestres es van girar i per pocs segons encara van veure un punt brillant prop delcim d'un turó cobert d'arbres, a uns cinc-cents metres de distància.

240 241

MEMÒRIA PROHIBIDA

—És possible que sigui artificial, que sigui d'un habitatge o d'algun equipdels que hi ha al planeta. Crec que ho hauríem d'anar a mirar, no és gairelluny —digué en Ziol.

—Però ens podríem perdre… —en Xerqui era sempre el més poruc, oprudent, del grup.

—Marcarem el camí, podem clavar branques a terra i així assegurar latornada —contestà la Xandra—. I més perduts del que estem, sols en unplaneta, ja no ho podem estar.

El bosc era espès però molt més fàcil de passar que la selva de Sagittarius.Anaven posant pistes cada deu passes i miraven d'anar el més recte possibleen la direcció que havien vist la llum. El pendent era suau però tallat de tanten tant per bandes de roques negres, com petits cingles, d'uns tres metresd'alçada que els obligaven a fer desviaments. En Ziol, que duia el Vista+,s'aturava davant totes les plantes i també insectes que li cridaven l'atenció iels enregistrava. Van trigar més d'un quart d'hora en arribar dalt del turó. Ino havien vist res artificial.

—Explorem per parelles tota aquesta zona en direcció a la nau —proposàla Xandra—, la llum venia de molt a prop d'aquí. Si algú es perd que torni apujar al punt més alt i si algú troba el que ha fet la llum, que cridi i tots hianirem.

Va passar quasi mitja hora i no van trobar res que no fos natural. Eren totsquatre en un lloc on el bosc era bastant obert. Van decidir deixar-ho córrer.Van seure en unes roques, sota un petit espadat negre. Una gran llosa sen'havia desprès, deixant a la roca una marca vertical neta, llisa i brillant comun mirall. En Ziol l'estava examinant i qui sap si hagués pogut trobar lasolució al misteri de la llum quan un crit de la Xandra el va interrompre.

—No hi és, la nau no hi és! Des d'aquí es veia, allà a baix, a l'herba, i ara nohi és!

—No pot ser. Estàs segura que era des d'aquí des d'on es veia? —preguntàen Xerqui amb la veu una mica tremolosa.

—L'hem vista des d'aquí, és indubtable que era des d'aquest mateix lloc,n'estic segura: les flors que porto als cabells les he arrencades d'aquestaplanta, mireu les tijes trencades, i quan ho feia veia la nau.

—Jo també l'he vista quan pujàvem, quan clavava aquests branquillonsper marcar el camí. No ens esverem, és possible que hagi lliscat pel pendenti ens la tapin uns arbres —intervingué la Marla sense gaire convicció—.Baixem de pressa.

• • •La nau no hi era, el seu rastre sí, un cercle de trenta metres amb l'herba

xafada. No era l'únic rastre, del cercle en sortien dues línies paral·leles sepa-rades uns deu metres.

—Probablement són les marques d'un vehicle amb rodes que s'ha endut lanostra nau —analitzà en Ziol.

—I les nostres coses —afegí la Xandra que estava molt nerviosa però noho volia encomanar als companys—, sols tenim dues motxilles, els recipi-ents per portar aigua, el Vista+, quatre llanternes, coses per escriure i la robaque portem. No cal desesperar-se, d'aquí a quatre dies baixaran tots els al-tres i ja no tindrem cap problema…

—Tens raó, però no sabem pas si baixaran gaire a prop d'aquí i si enstrobaran o els trobarem amb facilitat. Jo no veig la situació tan clara —enXerqui es va atrevir a expressar raonaments pessimistes—, no hem pogutcomunicar-nos amb Sagittarius i ells no coneixen la nostra situació. És pos-sible que baixin, s'instal·lin al lloc preparat per a les persones i que no ensarribin a trobar mai més…

—D'acord. Hem de trobar els habitacles de les persones pels nostres mit-jans. Problema número u, i em sona: el menjar s'ha quedat a la nau. Ziol,entre els arbres has reconegut alguna planta comestible?

—Sí, Marla, maduixeres. Moltes, però les maduixes són totes verdes. Emsembla que aquí totes les plantes creixen en cicles que suposo que tenen aveure amb el moviments del Sol. Haurem de tornar sota els arbres i fer unarecerca més sistemàtica. A part del que ha dit la Marla jo duc a la butxaca elganivet plegable, aquell que té tantes eines. I el problema número dos?

—Trobar els habitatges o el punt on baixaran tots els altres, naturalment.Crec que el primer que hauríem de fer és seguir les marques de terra. Potserens portaran als habitatges…

—Doncs som-hi. Aquí no hi tenim res a fer. De totes maneres crec quehauríem de marcar el camí, com hem fet abans —la Xandra va començar acaminar i els altres la van seguir immediatament.

Les roderes travessaven el gran prat on havia aterrat la nau, en direcciócontrària al turó que havien pujat abans. Al final de la clariana, les marquestombaven a la dreta i es ficaven per una mena de pas ample entre els arbresamb el terra cobert d'herba baixa. No podia ser natural, la seva amplada, unstrenta metres, era absolutament constant.

Durant tres quarts d'hora, el camí seguia serpentejant lleugerament però

242 243

MEMÒRIA PROHIBIDA

mantenint la mateixa direcció general. Alguns camins més estrets hi desem-bocaven de tant en tant però les roderes sempre anaven pel gran. Hi haviapujades i baixades, mai gaire fortes. L'amplada era sempre la mateixa i lesmarques continuaven ben visibles. De tant en tant algun rierol que podiensaltar amb facilitat. Finalment, un veritable riu de quinze metres d'amplada. Al'altra banda hi havia una clariana gran i més enllà el camí continuava.

—Mireu, nois, aquí la vegetació és diferent i em sembla que veig una cosainteressant —digué en Ziol que va arrencar a córrer per la vora del riu—.Veniu tots aquí, són cireres, i estan prou madures. Molt més petites que lesque coneixíem, però cireres. Són boníssimes!

La ribera estava plena d'arbres fruiters. Molts no els coneixien i molts tenienla fruita completament verda o fins i tot flors. Van agafar moltes cireres, sufi-cients per atipar-se i per omplir tot el departament inferior de la motxilla.També van tastar alguns altres fruits que semblaven madurs. No molts, encaraque internament tots creien que unes coses tan bones no podien ser perjudici-als per la salut. A Sagittarius tot el que era bo era menjable i totes les plantesverinoses o amb efectes perillosos eren amargants. Ara sabien que eren en unnou món dissenyat pels mateixos que havien dissenyat l'antic.

Es van treure la roba per travessar el riu. A l'altra banda es van estirar al sola eixugar-se. Van passar mitja hora damunt l'herba mig endormiscats per lacalor, era una sensació tan agradable i tan nova. Va ser una sort que tots ellsfossin prou foscos de pell com per no cremar-se, ja que desconeixien total-ment els perills del sol.

En Ziol, fent veure que dormia, va allargar la mà vers la Marla. Però lanoia tenia altres coses al cap. Es va posar dreta i va dir:

—Ho sento molt nois, però crec que hem de continuar el nostre camí. Jahem fet prou el mandra per avui.

• • •Feia calor i no es van tornar a posar les granotes. De tant en tant veien

arbres fruiters, especialment a la vora dels riuets. Ara el camí descendiabastant de pressa. Sobtadament es va acabar. L'espectacle que van veure vaser meravellós i torbador alhora. El recorregut entre dues parets d'arbresimmensos els donava seguretat però ara havien anat a parar a un espai obert,obertíssim. On acabava el bosc començava una extensió de sorra gruixuda imés enllà una massa d'aigua, enorme, monstruosament gran.

L'aigua era una mica salada i més calenta que la dels rius però els nois no s'hivan banyar, les onades els eren totalment desconegudes i els despertaven al-

guna por ancestral. Van caminar més de dos quilòmetres pel límit entre laplatja i el bosc i no van trobar cap altra camí. La platja semblava infinita.

—Per aquí no hi veig sortida. I suposo que en direcció contrària tampoc.Crec que el millor que podem fer és tornar al camí, al punt més alt que hemtrobat, abans d'arribar al curs d'aigua gran, i veure si des d'algun punt elevatveiem alguna cosa interessant —va concloure la Marla. Més valia fer algu-na cosa ràpidament ara que les roderes ja no es podien seguir més.

La pujada els va fer suar de valent, ara tenien el sol just a l'esquena i elsarbres no els feien ombra.

—Aquest camí lateral puja molt més que l'ample—digué en Ziol—, ésfàcil que ens porti a algun punt elevat—. Crec que l'hauríem d'agafar.

L'assentiment va ser general. Si més no, era ombrívol i tan bo com qualse-vol altre. Feia uns vuit metres d'amplada i a vegades les branques dels ar-bres d'una banda i de l'altra es tocaven per sobre dels seus caps. El terra erad'herba baixa, molt diferent del garbuix quasi impenetrable de matolls quehi havia sota els arbres en aquella zona.

Van anar trobant altres camins similars. Sempre agafaven el que creienque pujava més i marcaven clarament la desviació. Feia tres hores que havi-en deixat el mar quan van penetrar a una zona on el bosc, en fort pendent,era bastant obert. Van decidir deixar el camí i sense deixar de posar marquesa terra, pujar directament al cim de la muntanya que semblava proper. Noho era, cada vegada que es pensaven que ja hi eren, apareixia una novapujada. Dues hores més d'ascens fins arribar a la carena. Estaven esgotats.

—Segons el rellotge del Vista+ són les deu del vespre, però calculo queamb la rotació tan lenta d'aquest planeta, encara resten unes divuit hores desol —anuncià la Xandra—. Què fem?

—Jo tinc son, fam i sobre tot necessitat de descansar. Podem buscar unlloc per dormir i demà, o avui a la tarda, ja no sé com s'ha de dir aquí, jacontinuarem —en Xerqui va resumir el que era el pensament de tots enaquells moments.

Van trobar un bon lloc molt arrecerat i ple de mates de neret florit quepodien servir de matalàs, es van acabar les cireres, es van tornar a posar lesgranotes i es van adormir molt aviat.

• • •La Marla es va despertar amarada de suor, encara feia més calor que abans.

Després de viure setze anys a temperatura constant, la variabilitat del plane-ta la sorprenia més que molestava. Va mirar el Vista+, havien passat sis

244 245

MEMÒRIA PROHIBIDA

hores. En Ziol dormia, s'acabava de girar i tenia tota la galta marcada de laplanta que li havia fet de coixí.

Uns cent metres muntanya avall hi corria un rierol, va baixar-hi per omplirles ampolles d'aigua. L'aigua freda era agradable i va acabar mullant-se tot elcap, ara ja no tenia son. Va tornar a la carena. No veia ni arbres ni mates ambfruits. Potser els altres en sabrien més però no hi confiava gaire. Ara queestava aturada va poder observar la gran diversitat de formes de vida que hihavia, moltes més que les que havia vist quan caminava, li cridaven especial-ment l'atenció els ocells i alguns petits rèptils que li eren totalment descone-guts. En Ziol tindria feina assegurada. Els altres ja s'estaven bellugant.

—Aquí dalt no hi ha menjar —els va dir quan els va veure ben desperts—.Tenim dues alternatives: o tornar immediatament a la zona del riu, podenser unes quatre hores de camí, o dedicar-nos a explorar, posem-hi unes treshores, abans de decidir què fem.

—Tinc fam però també una mandra immensa de tornar a baixar al riu—contestà la Xandra—, voto per la segona opció.

—I jo.—I jo també.La serra era molt més abrupta per l'altra banda que per on havien pujat.

Quan feia dues hores que resseguien la carena van arribar a la part de daltd'un cingle, els arbres ja no tapaven la vista en aquella direcció, l'acrofòbiai el vertigen els van envair. Ja ho coneixien i van seure.

El paisatge era aclaparador: a l'esquerra serres i més serres cobertes d'ar-bres d'un verd molt fosc sols interromput pel gris, negre o marró d'algunscingles; davant el terreny es suavitzava i apareixien clapes de verd molt mésclar, especialment a les fondalades; a la dreta una plana boscosa trencadaper un gran riu que desembocava al mar just al límit del camp de visió desd'aquell punt.

En Ziol va treure el Vista+ i el va posar a la màxima amplificació. L'aparellestabilitzava la imatge i els permetia veure detalls molt més petits que elsque veien a ull nu.

—Fixeu-vos que a les parts baixes hi ha molts arbres florits o amb fruita,però el que no veig és cap camí com el que tenia les marques de la nau.S'hauria de veure des d'aquí.

—Si més no, sembla que trobarem menjar a qualsevol zona baixa. Araseria molt important poder mirar en direcció contrària —digué la Marla—.Sembla clar que per aquí no hi ha cap habitatge ni res artificial.

—Si ens enfilem a un arbre hi podrem mirar —suggerí la Xandra—. Ziol,creus que ens podríem enfilar a aquell?

—Sí, ho podem fer com el dia del canal.En Xerqui es va amorrar a l'arbre, la Marla es va enfilar a les seves espat-

lles, la Xandra al seu damunt i finalment en Ziol ho va tenir fàcil per agafar-se a la primera branca i també ajudar la Xandra a pujar-hi. A partir d'allí eracom una escala. Les fulles impedien tota la visió. Més amunt el paisatge esva anar obrint. En la direcció que volien mirar: mala sort, un turó impedia lavisió, però seguint la carena es veia un pic rocós que sobresortia dels arbres,a menys de dos quilòmetres.

L'ascensió per les roques va ser fàcil, estaven superant l'alçada dels arbres.A la dreta el paisatge que ja havien vist des del cingle, a l'esquerra la vall onhavia baixat la nau. El terreny ondulat no era igual al de l'altra banda, elbosc estava tallat per tot un sistema de línies sense arbres. Van identificar elcamí de la nau i van veure la clariana i el primer turó que havien pujat. Ambel Vista+ fins i tot van veure el munt de llenya que havien agafat per provarde fer foc.

Va ser en Xerqui qui se'n va adonar:—Hi ha uns quants camins que convergeixen a un punt, darrera una petita

elevació.—Jo sols en veig tres, no crec que sigui res d'especial —digué la Xandra.—Tres? Em sembla que són més, duus les ulleres brutes —intervingué la

Marla—. Ziol, què veus amb el Vista+?—Em sembla que en Xerqui ho ha encertat. Com mínim set, no vuit ca-

mins amples que van a parar a la mateixa zona. Ja ho tinc! Mireu la pantalla,ara poso la màxima amplificació, això no és un arbre, és una mena de palamb coses penjades a diverses altures, i s'acaba en una esfera, i la seva baseés una superfície llisa. És artificial, segur.

Van agafar paper i van fer un esquema general de la regió. En Ziol enregis-trava amb l'aparell el possible camí fins el pal. La Xandra calculava:

—Crec que és a uns vint quilòmetres, i ens resten unes set hores de sol. Perpoc que no trobem un camí directe no hi arribarem. Proposo baixar al llocon hem collit les cireres, menjar-ne més i dormir allí mateix.

Tenien gana i al final del recorregut hi havia menjar. Afortunadament, feiabaixada i van trigar sols quatre hores en arribar a la clariana del riu.

El primer que van fer va ser atipar-se, tant de cireres, com d'altres fruitesque havien tastat el dia anterior i que no els havien fet cap mal.

246 247

MEMÒRIA PROHIBIDA

—Ara fa calor, però ja sabeu que quan no hi ha sol la temperatura baixa.Valdria la pena fer alguna mena de refugi —digué la Marla.

—I també agafar força fruita, ara que hi ha claror —afegí la Xandra—. Sius sembla bé, jo i en Xerqui la collirem i vosaltres dos podríeu fer el recer.

La Xandra i en Xerqui van fer la seva feina amb facilitat. L'altre equip, no.No tenien cap experiència sobre cabanes. En Ziol era al bosc cercant bran-ques quan va fer un crit:

—Veniu! A veure que us sembla això.Era un arbre, el seu tronc feia més de dos metres de diàmetre. I era buit.—Com a refugi està bé, però si hi entrem tots quatre haurem de quedar-

nos drets —digué la Marla.—Si n'hi ha un així n'hi pot haver un altre de més gran. Crec que val la

pena cercar-lo. Fixeu-vos que aquesta espècie d'arbre té aquests fruits pun-xeguts, n'hi ha molts.

N'hi havia, i bastants dels grossos eren buits per dins. Va ser en Xerqui quiva trobar el bo: un arbre mort amb un tronc de més de tres metres de diàme-tre. Era buit i quatre persones podien jeure dins d'ell amb relativa comodi-tat. L'interior era sec, el terra folrat amb palla i branquillons. També hi vantrobar unes coses blanquinoses, que es trencaven amb facilitat i que sembla-ven part d'una esfera buida feta miques. Indubtablement eren les restes del'habitatge d'algun animal relativament gran.

Solucionat el problema d'on dormir, era el moment de banyar-se, i vanrestar a l'aigua fins que el sol, que ja era baix, es va amagar darrera unsnúvols molt negres. La temperatura començava a baixar. Era hora d'anar al'arbre. L'espai era més petit del que els hi havia semblat abans. I el terramassa dur, calia fer un matalàs. Van posar-hi fulles seques i ho van cobriramb una mena d'estora que van fer amb uns joncs que creixien en gransquantitats a les vores del riu. Començava a minvar la llum i encara quesegons l'horari del Vista+ eren les sis de la tarda es van adormir ràpidament.

Un soroll molt fort els va despertar quan ja era fosc del tot, moments méstard es va repetir. Semblava com si tot l'arbre tremolés agitat per unes mansgegantines. La Marla va encendre la llanterna i va veure els altres nois ambcara de circumstàncies. Va apartar la motxilla i les branques que tapaven elforat d'entrada, l'aire de fora era fred.

—Cau aigua, molta. No hi ha cap núvol tocant a terra com la primera nit.Son gotes grosses, sort que el forat de l'arbre queda ben…

Un esclat va il·luminar el paisatge, la Marla va veure per uns instants el

bosc com si fos de dia. Dos segons més tard el soroll. Instintivament vatornar a entrar. Un altre esclat i un altra explosió més fluixa aquesta vegada.

—Què és això, no pot ser natural —digué en Xerqui.—Crec que sí. A l'enciclopèdia del terminal del laboratori ho vaig veure

—respongué la Xandra—, passa algunes vegades quan cau aigua dels nú-vols, no recordo com és diu.

—I és perillós? —preguntà en Ziol.—No ho sé.A mesura que passaven els minuts l'estat d'ànim dels nois es va anar assere-

nant. No passava res. L'espant es va transformar en indiferència. La Marla vaobservar que quant més temps passava entre l'esclat i el soroll, aquest era mésfeble. El cansament els va tornar a vèncer. Poc després tornaven a dormir.

Quan en Ziol es va despertar, el rellotge del Vista+ marcava les 10:58. Elsaltres tres nois dormien plàcidament. Va sortir fora. Feia vent però segura-ment no tan fred com la primera nit. El bosc era pràcticament sec. Des de laclariana es veien moltes estrelles. Tenia fam. Quan volia tornar a entrar al'arbre es va trobar que els altres s'acabaven de despertar i tenien gran ur-gència per sortir. Uns minuts més tard, ja tots dins l'arbre, van començar undescomunal esmorzar de fruita.

• • •Tot el dia havia estat un complert descans, cap dels quatre nois recordava

haver estat mai tantes hores xerrant. S'havien acabat ja tota la fruita i, se-gons en Ziol i la Xandra, restaven unes nou hores de foscor. Dins l'arbreencara hi feia calor tot i l'ambient cada vegada més fred de l'exterior.

Encara que ja havien apagat la llanterna i s'havien desitjat bona nit, capdels nois tenia realment ganes de dormir. La Marla, ben arrambada a enZiol, esperava que l'altre parella s'adormís quan una mà va agafar la seva.Era de la Xandra, la va estrènyer i va establir amb ella una mena de sincro-nisme molt especial. En Ziol i en Xerqui es bellugaven. Soroll de roba. Lesdues mans sols es van separar l'imprescindible per treure's la granota. Solses sentien les respiracions. Allò no era precisament intimitat. La Marla es vaconcentrar amb en Ziol sense deixar la mà. Els joncs se li clavaven a l'es-quena però no trobava la sensació desagradable. Mirava de no fer soroll inotava que els altres també es bellugaven amb cura. Va durar molt i el finalva ser quasi simultani: en Xerqui va trencar el silenci; la Xandra va esclatari per la mà, li va encomanar a la Marla; immediatament, en Ziol tampoc vapoder restar en silenci. Es va relaxar i amb la mà lliure va evitar que en Ziol

248 249

MEMÒRIA PROHIBIDA

canviés de posició. Probablement la Xandra va fer el mateix amb en Xerqui.Es va fer un llarg silenci. En Ziol el va trencar una mica prosaicament:

—Si no us importa, encenc la llanterna que no sé on tinc la granota i fa fred.• • •

Quan van aparèixer les primeres llums de l'albada, ja feia una estona queeren desperts. Els ocells començaven a cantar. En Ziol era qui tenia méspresses, tot just la il·luminació va ser prou com per no ensopegar, va agafarla motxilla i va fer posar en marxa als altres tres.

Dues hores més tard, van veure entre els arbres un reflex de sol. Aquestavegada sí. El bosc es va anar obrint i van contemplar la torre, a menys detres quilòmetres: un cilindre metàl·lic que sobresortia per damunt dels ar-bres, acabat en una esfera. Van començar a córrer. S'hi apropaven. Corrienmolt, van deixar el camí, ara muntanya amunt.

Arribats al cim, no va ser la torre, ni la base on s'assentava, feta d'un mate-rial vermellós desconegut per a ells, el que els va cridar l'atenció. A l'altrabanda de la muntanya hi havia el que havien estat cercant: els habitatges.Tots diferents i envoltats de vegetació. Unes escales fetes d'aquell materialvermell hi duien.

• • •El terminal semblava idèntic als de Sagittarius. Al seu damunt un rellotge

marcava DIVE 21:05:9075 19:47 En Ziol va tocat el cercle verd d'engegadai va aparèixer la pantalla d'inici. No hi havia CENSOR. Un dit va tocar unrectangle titulat “Assistent d'arribada al planeta”. Des de la pantalla un ros-tre somrient va dir:

—Benvinguts a casa.

Apèndix

1: La nau SagittariusLa nau Sagittarius té forma de cilindre aplanat, o de disc gruixut, de 4.770

metres de radi i 530 metres de gruix. Del centre a la perifèria hi distingimdiverses zones. La part central està ocupada pels dipòsits de combustiblefins a un radi de 400 metres. Més a l'exterior hi ha una gran zona buida, finsuna distància de 4.275 metres del centre on es troben els hangars de les nausde descens. L'anell entre 4.275 i 4.300 metres de l'eix està ocupat per lesestacions de descens i les cobertes dels animals. Entre 4.300 i 4.743 metreshi ha les 140 cobertes de la zona reservada a les persones. Finalment, la partmés exterior està ocupada pels dos anells del reactor de fusió que és la sevafont d'energia i per 2.240 motors, igualment espaiats a l'entorn de la perifè-ria de la nau. Les grans dimensions de la nau venen justificades per la midadel reactor, impossible de realitzar amb un anell més petit.

La seva massa en sortir de la Terra era de 1,7·1012 quilos. (1,7·1012 vol dir1,7 multiplicat per deu elevat a la dotzena potència o sigui 1.700.000.000.000.O el que és el mateix: un bilió set-cents mil milions de quilos).

El sistema de propulsió consta de 2.240 motors iònics expulsen nuclis d'helii de carboni a velocitats properes a les de la llum. El rendiment del sistemamotor és del 78%. La potència total és de 4,78·1015 wats, cada motor és unamica més potent que mil centrals nuclears de fissió de l'any 2000. L'energias'extreu de la reacció de fusió que transforma quatre nuclis d'hidrogen lleu-ger, H1, en un nucli d'heli, He4, dins de dos anells de quasi 30 quilòmetresde circumferència. La reacció nuclear és la mateixa que subministra l'ener-gia al sol. La massa total d'hidrogen embarcada és de 2,2·1010 quilos. L'hi-drogen s'emmagatzema combinat amb carboni en forma de metà (CH4). Entotal la nau embarca 8,8·1010 quilos de metà.

Els motors proporcionen a Sagittarius una acceleració axial de 0,012 m·s-2,816 vegades menys que l'acceleració de la gravetat a la Terra, totalmentimperceptible sense instruments. Funcionant en continu durant 4 anys i quinzedies, subministren a la nau una velocitat de 1.530 quilòmetres per segon,aproximadament un cent noranta-sisè de la velocitat de la llum. En arribar adestinació la nau inverteix pràcticament el mateix temps en frenar.

250 251

MEMÒRIA PROHIBIDA

La nau Sagittarius gira a l'entorn del seu eix cada 129,2 segons a fi de crearuna gravetat artificial dirigida cap a l'exterior. La gravetat augmenta amb ladistància a l'eix de la nau. Al mateix centre s'anul·la i a la perifèria, que és lapart habitable, és màxima.

2: La zona habitableLa zona reservada als homes té forma d'anell de secció rectangular, amb

un radi exterior de 4.743 metres, radi interior de 4.300 i una amplada de 516metres. Interiorment té 140 cobertes concèntriques regularment espaiades,a 3,16 metres l'una de l'altra. La superfície total de les cobertes és de 2.050quilòmetres quadrats. La coberta més baixa, la número 1, té una llargada de29.796 metres, allà l'acceleració de la gravetat val 11,21 m·s-2, un 14% mésque a la Terra i la coberta 140 que és la més alta —aquí alta vol dir properaal eix de la nau— mesura 27.036 metres de circumferència amb una grave-tat de 10,18 m·s-2, un 4% superior a la de la Terra. El volum total d'aire de lazona habitable és de 6,48 km3. Tot aquest espai està dividit en 140 sectorsque es poden aïllar completament els uns dels altres. Els sectors estan dis-posats en quatre anells concèntrics de 35 sectors cadascun.

4.303443

516

Forma i dimensions de la zona habitable

L'atmosfera està composta d'un 29% d'oxigen, 69% de nitrogen i la restaés principalment argó. La pressió és de 46.300 pascals, un 46% de la normala la Terra. En aquestes condicions l'aigua bull aproximadament a 79°. Latemperatura es manté constant a uns 22° i la humitat a un 55%.

3: Els sectorsCada sector té 35 cobertes d'alçada (111 metres), 516 metres d'amplada i

una llargada que varia entre els 772 i els 851 metres, els sectors baixos sónmés llargs que els més alts, naturalment. Tots els sectors són diferents enconfiguració de cambres i corredors. Un sector típic, descomptades les pa-rets i zones de serveis inaccessibles com ara els pous dels ascensors, té unasuperfície habitable de 12,5 km2 i un volum de 37,5 hm3. Té aproximada-ment uns 15.000 corredors amb una llargada global de més de 600 km. Estàdividit en més o menys unes 225.000 cambres per a persones, 45.000 d'usagrícola, 9.000 lavabos, 180 escales i 160 ascensors. També hi ha uns 55.000terminals

La població mitjana prevista de cada sector és de 75.000 persones. Lapotència energètica disponible per a il·luminació, forns i terminals és de 30megawats. El cabal d'aigua potable és de 0,6 m3 per segon i el d'aigua d'úsagrícola de 8 m3 per segon.

4: El viatgeLa distància entre la Terra i el primer planeta és de 33,2 anys llum que a la

velocitat de la nau, 1.530 quilòmetres per segon, es trigarien 6.509,5 anys arecórrer comptant amb els quatre anys d'acceleració i els quatre de frenada.Això és amb el temps que marquen els rellotges de la Terra. Segons els rellot-ges de la nau, en no ser la velocitat de Sagittarius menyspreable comparadaamb la de la llum, cal aplicar una correcció relativista i el viatge dura aproxi-madament un mes menys. Dit d'una altra manera, quan a Sagittarius és elprimer de gener del 9075 a la Terra és el primer de febrer del mateix any.

5: El Primer PlanetaL'anomenat “Primer Planeta” —estava previst que fossin els primers viat-

gers els que li posessin nom— va ser el cent-dotzè candidat a planeta habi-table descobert pel gran telescopi interferomètric situat al punt de LagrangeL2 del sistema Sol-Júpiter, en conseqüència el seu nom en codi era unamica prosaicament H112. Està situat a 33,2 anys llum de la Terra, això re-presenta aproximadament poc més de l'u per mil de la distància que enssepara del centre de la Galàxia.

Des d'aquest planeta les figures de les constel·lacions no són les mateixesque des de la terra, per efectes de la perspectiva, però hi ha una excepció

252 253

MEMÒRIA PROHIBIDA

notable: Orió. Les set estrelles que dibuixen la seva figura són tan allunya-des, i tan grans, que des d'un punt situat a trenta i escaig anys llum la sevafigura és substancialment igual.

100El Sol33,1

650480

650

110 830

460

116

330

1420

12101110

470 820

910 1090

540

290

750

510

96

25065 250

490

320180

1850

91

23

1701450

1650

84031

A B

A: La constel·lació d'Orió vista des de la Terra. Els números són les dis-tàncies dels estels en anys llum.

B: La constel·lació d'Orió vista des del primer planeta.

H112, estrictament, no és un planeta, sinó un satèl·lit d'un planeta gegantgasós anomenat G15222.

La major part de les estrelles de la Galàxia formen part de sistemes estel·larsmúltiples, amb dues o més estrelles en òrbita les unes de les altres. No és elcas de l'estel del nostre sistema planetari, la seva estrella és solitària, com elSol.

La massa de l'estrella és un 80,5% de la del Sol i la seva lluminositat arribaa un 39% de la del nostre estel. Amb un diàmetre com el 84% del solar, laseva densitat és un 35% més elevada. Vista des de la Terra és just al límit dela visió a simple vista en una nit molt fosca.

A una distància de 91 milions de quilòmetres de l'estrella hi orbita el pla-neta gegant G15222 compost fonamentalment d'hidrogen i d'heli. La seva

massa és 905 vegades més gran que la de la Terra, o el que és el mateix, 2,85més que Júpiter. Aquesta mena de planetes són molt abundants a l'entorn deles estrelles similars al Sol. L'any del planeta gegant dura 189 dies.

Els planetes gegants, segons la teoria i els quatre exemples que tenim alsistema solar, tenen satèl·lits relativament grans, G15222 en té un de mésgran que la Terra: H112. Cada 48 hores i 32 minuts, circula a l'entorn delplaneta gegant a una distància de 653.500 km.

H112 presenta sempre la mateixa cara a G15222, com la Lluna a la Terra.La combinació dels moviments fa que allí, el dia solar tingui una durada de49 hores i 3,5 minuts aproximadament.

H112 és un cos una mica més gran que la Terra, la seva massa és 1,57vegades la del nostre planeta; el seu diàmetre és de 15.300 quilòmetres, unvint per cent més gran i la seva superfície és un quaranta-tres per cent mésgran que la de la Terra. La gravetat que en resulta a la superfície és de 10,7metres per segon cada segon, un deu per cent més que al nostre món, peròexactament la mateixa que a la coberta 70 de Sagittarius. La seva densitat ésde 5,01 g·cm-3, un deu per cent inferior a la de la Terra, cosa que s'explicaper la presència propera del planeta gegant que va acumular al seu nucli elselements més pesants, fonamentalment ferro, de la nebulosa primitiva queva originar els dos astres. La velocitat d'escapament és de 11,8 quilòmetresper segon un 14% més gran que la de la Terra.

L'eix de rotació de H112 està inclinat uns 17° respecte el pla orbital delsol. Això afegit a la curta durada de l'any fa que les estacions siguin menysacusades que a la Terra. En contrapartida, la llarga duració del dia, i de lanit, fa que les oscil·lacions diàries de temperatura siguin molt importants.Des del planeta, el sol es veu un 40% més gran que el nostre Sol des de l Terra i una mica més grogós, però en ser la seva temperatura més baixa, laquantitat total de llum rebuda és molt similar.

L'atmosfera del planeta està composta en un 87% per nitrogen, l'oxigenrepresenta el 10%, l'argó i l'heli un 1% cadascun i la resta són traces de neó,de diòxid de carboni i quantitats variables de vapor d'aigua. La pressió és de218.500 pascals o el que és el mateix 2,15 atmosferes. Aquesta composiciói pressió fan que l'aigua bulli a una temperatura de 123° i que encendre focsigui bastant més difícil que a la Terra.

254 255

MEMÒRIA PROHIBIDA

Comunicacions a Sagittarius ( DIVE 21:05:9075 )

nnnn

Càlia

Pom

NouTalis

Federació

Bam

TalisJami

Supra

República

47

47

12

44

Selva44

10 Sala

dels gelsTúnels foscos

46 Pou de laRepública

Dipòsits dereciclatge

45 46

Tubs

43

11

Canal i andana

Coberta zerolaboratoris, magatzems…

Dipòsits de Pom

Sala Compta-dor del Temps

15

Estació Quatre

Gima

Pou de Pom1314

16

131

131

?? 132 ?

77 784241 7944

Pou deTalis

?

Camí per a persones obert Pas visual

Porta oberta recentment Porta oberta fa cent anys

Pas subaquàticTorn

Porta segelladaPorta mig oberta

Porta properament oberta Pas secret

Sector complert Part de sector

9

Posició relativa dels sectors

44 4342

41

454647

91011

12

13 8077

7879

131

14

15

16

132

Sols hi ha el número en els sectors que han estat esmentats.La gravetat fictícia, generada per força centrífuga, empeny els cossos cap

a l'exterior de la nau, en el sentit indicat per les fletxes interiors.L'escala vertical (radial) dels sectors ha estat molt exagerada a efectes de

llegibilitat.Les fletxes exteriors indiquen el sentit de rotació.

256 257

MEMÒRIA PROHIBIDA

Secció de la zona habitable

Interior: combustible, motors, reserves, naus de descens

Coberta 1

Coberta 13

Coberta 7

Laboratoris…Dipòsits reciclatgeAndana

Cobertes 141, 142 i 143animals, estacions

Cobertes 106 a 140

Cobertes 71 a 105

Cobertes 36 a 70

Cobertes 1 a 35Zona ampliada

Gran mur vertical

Generador Pas submergit Aigua

Casc exterior

Sistemes de trans-port horitzontal

Calendari de l'any 9075 (gregorià)

258 259

1 24 5 6 7 8 911 12 13 14 15 1618 19 20 21 22 2325 26 27 28 29 30

1 2 35 6 7 8 9 1012 13 14 15 16 1719 20 21 22 23 2426 27 28 29 30

1 2 3 46 7 8 9 10 1113 14 15 16 17 1820 21 22 23 24 2527 28 29 30

1 2 3 4 57 8 9 10 11 1214 15 16 17 18 1921 22 23 24 25 2628 29 30

13 4 5 6 7 810 11 12 13 14 1517 18 19 20 21 2224 25 26 27 28 2931

1 2 3 4 5 68 9 10 11 12 1315 16 17 18 19 2022 23 24 25 26 27

1 2 3 4 5 68 9 10 11 12 1315 16 17 18 19 2022 23 24 25 26 2729 30 31

1 2 35 6 7 8 9 1012 13 14 15 16 1719 20 21 22 23 2426 27 28 29 30 31

12 3 4 5 6 7 89 10 11 12 13 14 1516 17 18 19 20 21 2223 24 25 26 27 28 2930 31

1 24 5 6 7 8 911 12 13 14 15 1618 19 20 21 22 2325 26 27 28 29 30

1 2 3 4 5 68 9 10 11 12 1315 16 17 18 19 2022 23 24 25 26 2729 30

1 2 3 46 7 8 9 10 1113 14 15 16 17 1820 21 22 23 24 2527 28 29 30 31

310172431

4111825

5121926

6132027

29162330

7142128

7142128

4111825

310172431

7142128

5121926

GENER FEBRER MARÇ

ABRIL MAIG JUNY

JULIOL AGOST SETEMBRE

OCTUBRE NOVEMBRE DESEMBRE

9075

“La Terra és el bressol de la humanitat,però qui passa tota la vida al bressol?”

Konstantin Ciolkovskij, 1857 - 1935primer teòric del viatge espacial

MEMÒRIA PROHIBIDA

260

ÍNDEXPròleg ................................................................................. 2

0 Introducció ......................................................................... 51 Terminals............................................................................ 92 Mapa................................................................................. 203 Complot............................................................................ 304 República.......................................................................... 395 Segrest .............................................................................. 486 Tubs.................................................................................. 567 Retrobament ..................................................................... 638 Espies ............................................................................... 739 Perill ................................................................................. 8310 Selva................................................................................. 9211 Aïllament........................................................................ 10112 Revolució ....................................................................... 11113 Exteriors ......................................................................... 12014 Jami ................................................................................ 12715 Talis ................................................................................ 13616 Evacuació ....................................................................... 14317 Canal .............................................................................. 14818 Col·laboració .................................................................. 15419 Censura........................................................................... 16120 Confirmació.................................................................... 17221 Pom ................................................................................ 17722 Laboratoris ..................................................................... 18923 Descens .......................................................................... 19924 Vehicle............................................................................ 20425 Atac ................................................................................ 21326 Presoners ........................................................................ 21927 Escapada......................................................................... 22628 Planeta ............................................................................ 238

Apèndix .......................................................................... 251Gràfics ............................................................................ 256

El nom de Ziol

Quan vaig escriure aquesta novel·la, encara no tenia noms pels personat-ges, Per exemple, la protagonista femenina era m$ i el masculí, z$.

Amb el llibre gairebé acabat va arribar l'hora de donar nom als personat-ges. D'entrada vaig decidir, en la mesura del possible, respectar la inicial.

Com a condició em vaig posar que no fossin noms ni massa llatins, niencara menys anglosaxons o orientals.

D'altra banda, a la trama del llibre esmentava que els noms de dona acaba-ven en "a". Això és un llatinisme i si la novel·la es tradueix s'hauria detraduir aquesta norma a una que fos fàcil a l'idioma de destí. Vaig pensaraixò després d'haver llegit una traducció del japonès a l'espanyol on em vaser molt difícil esbrinar el sexe dels personatges.

Per cercar noms vaig començar a escriure síl·labes que em semblessin eufò-niques, les vaig acoblar per formar paraules més o menys llargues. Vaigdemanar a família i amics que els votessin en positiu i en negatiu, eliminantd'entrada els que s'assemblessin massa a noms coneguts. I els que van que-dar millor classificats, els vaig anar distribuint als personatges, primant elsnoms curts per als protagonistes principal.

Amb la "z" va sortir el nom de Ziol.Més endavant va ser quan me'n vaig adonar que el cognom del primer

teòric de la navegació espacial, començava amb les mateixes lletres:Ziolkowski. Les mateixes lletres amb la transcripció usual de la llenguarussa a l'anglès. Val a dir que la transcripció oficial al català es Ciolkovskij.

Va ser més endavant que vaig agafar aquest nom com a nick per internet:és curt, difícil de confondre lletres, fàcil de trobar si està per ordre alfabètici és poc emprat,. Encara que a coses molt poblades, com yahoo groups, jaestava agafat.

No, el personatge no té res d'autobiogràfic.