P U B L I C A T A A L E M A N Y A , E S P A N Y A I I T À L I A

LA VEU D’EUROPA

1914-1918 Volumen 1, nº 1

166.386 Ptas.

Assassinat de l’Arxiduc hereu i la seva esposa

Surten il·lesos d’un atac de dinamita, però al cap de cinc minuts, moren amb cinc tirs.

II

ÍNDEX:

1. La Pau Armada....................................................................................... 3

2. La Primera Guerra ................................................................................ 8 3. Els imperis en la Guerra ..................................................................... 12

4. La Segona Revolució Industrial .......................................................... 20 5. La Conferència a París ...................................................................,.... 28

6. Fi de la Guerra; Tractat de Versalles .................................................. 30

7. L’Imperialisme i el Colonialisme ........................................................ 36 8. L’Escola de Chicago ............................................................................ 44

Opinió personal ................................................................................... 48 Bibliografia .......................................................................................... 49

III

1. LA PAU ARMADA A la fi del segle XIX, el Regne Unit dominava el món tecno-

lògic, financer, econòmic i sobretot polític. Alemanya i Es-

tats Units li disputaven el predomini industrial i comercial.

Durant la segona meitat del segle XIX i els inicis del segle

XX es va produir el repartiment colonial d'Àfrica i d'Àsia

Meridional entre les potències europees, així com el gra-

dual augment de la presència europea i japonesa a Xina,

un estat que para llavors es trobava molt afeblit.

El Regne Unit i França, les dues principals potències colo-

nials, es van enfrontar en 1898 i 1899 en el denominat

incident de Faschoda, a Sudan, però el ràpid ascens de

l'Imperi alemany va fer que els dos països s'unissin a tra-

vés de l'Entesa cordiale. Alemanya, que solament posseïa

colònies a Camerun, Namíbia, Àfrica Oriental, algunes illes

del Pacífic i enclavaments comercials a Xina, va començar

a pretendre més a mesura que augmentava el seu poder

militar i econòmic posterior a la seva unificació en 1871. França desitjava la revenja de la derrota sofer-

ta enfront de Prússia en la Guerra Franco-

prussiana de 1870-1871. Mentre París estava

assetjada, els prínceps alemanys havien pro-

clamat l'Imperi (l'anomenat Segon Reich) en el

Palau de Versalles, la qual cosa va significar

una ofensa per als francesos. La III República

va perdre Alsàcia i Lorena, que van passar a

ser part del nou Reich germànic. La seva recu-

peració era anhelada pel president francès,

Poincaré Lorenés.

IV

Mentrestant, els països dels Balcans in-

dependitzats de l'Imperi otomà van ser

objecte de rivalitat entre les grans potèn-

cies. L'estat otomà, al que els comenta-

ristes de l'època denominaven el «malalt

d'Europa», no posseïa a Europa —cap a

1914— més que Istanbul, l'antiga Cons-

tantinoble. Tots els joves països nascuts

de la seva descomposició (Grècia, Bulgà-

ria, Romania, Sèrbia, Montenegro i Albà-

nia) van buscar expandir-se a costa dels

seus veïns, la qual cosa va portar a dos

conflictes entre 1910 i 1913, coneguts

com a Guerres Balcàniques.

Impulsats per aquesta situació, els dos

enemics seculars de l'Imperi otomà van

continuar la seva política tradicional d'a-

vançar cap a Istanbul i els estrets que

connecten el mar Negre amb el mar Me-

diterrani. L'Imperi austro-hongarés desit-

java prosseguir la seva expansió a la vall

del Danubi fins al mar Negre, sotmetent

als pobles eslaus. L'Imperi rus, que esta-

va lligat històrica i culturalment als eslaus

dels Balcans, de confessió ortodoxa —ja

els havia brindat la seva recolzo en el

passat— comptava amb ells com a aliats

naturals en la seva política d'accedir a

«ports d'aigües calentes».

Com a resultat d'aquestes tensions, es van crear vasts siste-

mes d'aliances a partir de 1882:

- La Triple Entesa: França, Regne Unit i Rússia.

- La Triple Aliança: Alemanya, Àustria-Hongria i Itàlia.

V

Des de 1848, els sentiments nacionalistes promo-

guts especialment per els romàntics alemanys exal-

taven l’idea de que cada individu pertanyia a una

nació. Aquest nou concepte englobava a totes

aquelles persones amb una cultura, història i raça

comú. Aquestes teories i pensaments inspiraren a

personatges que lluitarien per la unificació d’Alema-

nya, creant així una nació per tots aquells de cultura

i llengua alemanya. Després de la Guerra Franco-

Prussiana, Alemanya conquerí els territoris de Alsà-

cia i Lorena a França. Aquests dos territoris eren

molt rics en minerals. La seva pèrdua perjudicà no-

tablement a l’economia francesa i afavorí, per con-

tra, enormement a l’economia alemanya. Des d’a-

quell moment Alsàcia i Lorena foren un motiu de

enemistat entre França i Alemanya.

També, els Balcans sempre han estat un important

punt de conflictes, ja que es barregen diversitat de

pobles, idiomes, religions, etc. L'Imperi austro-

hongarès i l'Imperi rus buscaven acréixer la seva

influència en els Balcans aprofitant la severa feblesa

de l'Imperi Turc en el plànol militar i financer.

L'Imperi austro-hongarès es resistia a la voluntat

dels eslaus del sud d'unir-se en grans entitats esta-

tals, doncs Àustria desitjava tenir una sortida al Me-

diterrani a través de Sèrbia i no només tancar-se en

el Adriàtic mitjançant la costa de Dalmàcia. D'altra

banda, l'Imperi rus defensava la creació d'aquesta

unió dels eslaus esperant que un Estat paneslà en

els Balcans seria aliat de Rússia i li permetria a

aquesta una sortida al Mediterrani.

A més, Rússia estava atemorida per una possi-

ble expansió austríaca.

En aquest context, es van desencadenar tres

crisis. En 1908 Àustria s'annexiona el territori

turc de Bòsnia, que l'administrava des de

1878 per acord de les grans potències, provo-

cant la còlera de Rússia. En 1912 es va crear la

Lliga Balcànica gràcies a les polítiques panes-

lavistes de Rússia. Aquesta lliga es componia

de Sèrbia, Bulgària, Grècia i Montenegro.

En 1913 una nova guerra va enfrontar a serbis

amb búlgars, doncs aquests últims s'havien

aliat amb Àustria-Hongria i Alemanya, i refu-

saven alinear-se amb Rússia. Els serbis comp-

taven amb el suport Grècia i Romania (que

ambicionaven territoris búlgars) i la victòria va

ser aclaparadora; els búlgars van haver de ce-

dir grans territoris a Sèrbia i Grècia. Aquestes

hostilitats es veuran reflectides posteriorment

en el sistema d'aliances que es va crear a cau-

sa de la Pau Armada.

VI

L'imperialisme va ser una causa important de les

rivalitats entre certes potències. D'una banda,

Itàlia tenia ja problemes quant a colònies es re-

fereix doncs el Repartiment d'Àfrica havia privi-

legiat a països europeus que tenien interessos

colonials molt antics en sòl africà, situació que

no compartia en encara jove Regne d'Itàlia re-

centment creat en 1861. Igual que la resta dels

Estats, Itàlia desitjava tenir grans territoris a

Àfrica que explotar, però els pactes del Reparti-

ment d'Àfrica reduïen molt les opcions serioses

d'expansió italiana, la qual va haver d'orientar-

se a territoris més pobres en matèries primeres

com la costa d'Eritrea.

El ressentiment italià va créixer quan França va

aconseguir imposar en 1882 un protectorat so-

bre Tunísia, aprofitant la feblesa de l'Imperi Oto-

mà, governant formal del territori. Precisament

Itàlia havia augmentat la seva presència a Tuní-

sia mitjançant immigrants i comerciants, espe-

rant algun dia tornar el territori de Tunísia en

colònia italiana, pla que va fracassar quan el go-

vern otomà va cedir Tunísia a França com a pa-

gament del seu deute extern. Aquesta va ser la

causa del ressentiment que Itàlia va mantenir

molts anys cap a França i que la va motivar en

1885 a aliar-se amb l'Imperi Alemany i Àustria-

Hongria com a part dels Imperis Centrals.

Aquesta aliança va durar fins a 1915, quan Itàlia

va acabar per trencar l'aliança amb Alemanya i

Àustria-Hongria per passar-se als Aliats després

del Tractat de Londres.

Un motiu per a aquest canvi de bàndol va ser precisa-

ment que francesos i britànics van oferir al govern

italià lliurar-li nombrosos territoris colonials en els

Balcans i en l'Imperi Otomà a canvi d'entrar en la llui-

ta, oferta que Alemanya i Àustria-Hongria no podien

igualar a causa dels interessos austríacs en els Bal-

cans i l'aliança d'ambdues potències amb els oto-

mans.

Alemanya desitjava tenir possessions colonials a la

zona del Marroc, i guanyar així unes bases navals es-

tratègiques en l'encreuament de l'Atlàntic i el Medi-

terrani. Per a això, en 1905 el govern alemany va ofe-

rir el seu suport al sultà del Marroc per establir allí un

protectorat alemany i així resistir les pressions dels

francesos que es trobaven en ple expansionisme co-

lonial pel nord d'Àfrica. El kàiser Guillermo II d'Ale-

manya va arribar a desembarcar a Tànger per mos-

trar el seu suport al sultà.

El projecte alemany va causar l'hostilitat de França i

també de Gran Bretanya, la qual es mostrava contrà-

ria al fet que una tercera potència europea s'imposés

al Marroc, pensant en la seguretat de Gibraltar.

VII

Per resoldre aquesta situació, en 1906 es va convo-

car la Conferència de Algesires, que va frustrar les

aspiracions alemanyes en convertir el Marroc en un

protectorat franc-espanyol amb suport britànic.

A causa d'aquesta frustració, Alemanya va protago-

nitzar en 1911 un nou incident. Amb motiu d'una

insurrecció nativa en el sud del Marroc, el govern de

Berlín va enviar vaixells de guerra al port d'Agadir,

amenaçant amb assumir la defensa dels interessos

comercials a la zona si França no estava disposada a

fer-ho. Al final, Alemanya aconseguiria un resultat de

menor importància en ampliar la seva llunyana colò-

nia de Camerun a canvi d'abandonar definitivament

tota pretensió sobre el Marroc, en tant Gran Breta-

nya s'havia posat incondicionalment al costat de

França per vetar tota presència colonial alemanya en

el nord d'Àfrica. Aquest incident faria que França i

Gran Bretanya s'enemistessin gradualment amb Ale-

manya i oblidessin diversos segles d'hostilitat mútua

per acabar formant una Aliança anglo-francesa.

Totes aquestes hostilitats entre Estats i governs

avançats que sempre perden perquè ells decidien

l'acte tant per conflictes nacionalistes com per con-

flictes colonials es van veure reforçades per conflic-

tes hegemònics. Gran Bretanya s'havia convertit en

la primera potència mundial durant la Primera revo-

lució industrial i Alemanya anava a la davantera en la

Segona ocupant el segon lloc després d'Estats Units

com a potència industrial emergent, mentre que a

Europa, Alemanya era el país amb el major creixe-

ment econòmic. A més, després del retir polític

d'Otto von Bismarck en 1890, el nou emperador ale-

many Guillem II

havia descartat la política bismarckiana d'evitar

implicar a Alemanya en conflictes amb Rússia o

Gran Bretanya, limitant-se a impedir un excessiu

poder de França. La nova política alemanya va

començar a desenvolupar una flota naval tan po-

derosa com la Royal Navy britànica, a buscar in-

sistentment colònies ultramarines i recolzar les

ambicions d'Àustria-Hongria contra l'Imperi Rus,

la qual cosa va portar diversos conflictes.

Royal Navy Britànica

VIII

2. LA PRIMERA

GUERRA MUNDIAL La Primera Guerra Mundial, també coneguda com a Gran Guerra, va ser una guerra desenvolupada princi-

palment a Europa, que va donar començament el 28 de juliol de 1914 i va finalitzar l'11 de novembre de

1918, quan Alemanya va demanar l'armistici i més tard el 28 de juny de 1919, els països en guerra van

signar el Tractat de Versalles.

Més de 9 milions de combatents

van perdre la vida, una xifra extra-

ordinàriament elevada, donada la

sofisticació tecnològica i industrial

dels bel·ligerants, amb el seu con-

següent estancament tàctic. Està

considerat el cinquè conflicte més

mortífer de la història de la Huma-

nitat. Tal va ser la convulsió que

va provocar la guerra,

que va aplanar el camí a grans

canvis polítics, incloent nombro-

ses revolucions amb un caràcter

mai abans vist en diverses de les

nacions involucrades.

En total, més de 70 milions de mi-

litars, incloent 60 milions d'euro-

peus, es van mobilitzar i van com-

batre en la guerra més gran de la

història.

La guerra va donar lloc a una

profunda reestructuració de la

geografia europea: van aparèi-

xer els nous estats de Txecos-

lovàquia, Iugoslàvia, Hongria,

Esto-

nia, Letònia, Lituània, Finlàndi

a i Polònia. Alemanya, a més,

perdé les seves colònies d'ul-

tramar.

IX

Tot i que el desencadenant de la guerra va

ser l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran,

l'hereu de la corona austrohongaresa el 28

de juny de 1914, les causes indirectes de la

guerra van ser la competència econòmica, les

rivalitats colonials entre els estats europeus,

el rearmament constant i molt accelerat

a Europa i els conflictes a la zona

dels Balcans.

La guerra va començar com un enfrontament

entre l'imperi Austrohongarès i Sèrbia, però

després de la declaració de guerra austro-

hongaresa a Rússia l'1 d'agost de 1914, el

conflicte es va transformar en un enfronta-

ment militar a escala europea. Finalment es

van incrementar les hostilitats fins a conver-

tir-se en una guerra mundial en la qual van

participar 32 nacions. Vint-i-vuit d'elles, de-

nominades «aliats», i entre les quals hi ha-

via França, Itàlia, el Regne Unit, Rússia i

els Estats Units, van lluitar contra la coalició

de les «Potències Centrals», integrada

per Àustria-Hongria, Alemanya, l'imperi Oto-

mà i Bulgària.

A la fi del segle XIX, Europa dominava el món des dels àmbits tecnològic, financer, econòmic i, sobretot,

polític; Àfrica és gairebé totalment ocupada (llevat de Libèria i Etiòpia), així com l'Àsia meridional. La

Xina va caient a poc a poc sota el domini europeu. Els EUA i Rússia tenen un domini eficient dels seus

vasts territoris. Un conflicte entre França i el Regne Unit podia haver esclatat a causa de l'incident de

“Fachoda”, però el ràpid ascens de la potència alemanya va unir els dos països per mitjà de “l'Entente

cordiale”. El Regne Unit especialment, però també França, posseïen imperis immensos que gairebé els

asseguraven l'exclusivitat del comerç i l'explotació de riqueses en aquests règims colonials. Alemanya,

que no posseïa gairebé cap colònia, va començar a reclamar-ne algunes a partir de 1870, i va aconse-

guir petits establiments colonials a la Xina (Tsingtao), a les illes del Pacífic i, sobretot, a l'Àfrica.

X

Per la seva banda França desitjava obtenir la re-

venja del fracàs sofert en la Guerra francoprussia-

na de 1870 contra Alemanya. En les escoles s'en-

coratjava als nens després de les reformes

de Jules Ferry, a acolorir Alsàcia i Lorena en negre

sobre el mapa de França (territoris que havia ce-

dit a Alemanya en el Tractat de Frankfurt). Aques-

ta generació va ser educada sota la idea de venjar

l'afront de 1870. De totes maneres, la recupera-

ció de l'Alsàcia i la Lorena fou més una conse-

qüència de la guerra que no una idea plantejada

seriosament pel govern i per l'estat major francès

abans del conflicte.

Els països dels Balcans, alliberats de l'Imperi Oto-

mà (el «malalt d'Europa»), són objecte de rivalitat

entre les grans potències. L'imperi Otomà, que

s'enfonsa lentament, no posseeix a Europa, abans

de la guerra, més que Constantinoble i un petit

territori al seu voltant. Tots els joves països nas-

cuts de la seva descomposició

(Grècia, Bulgària, Romania, Sèrbia, Montenegro,

Albània) busquen expandir-se a costa dels seus

veïns.

Un punt especialment conflictiu era el de Bòsnia.

L'imperi austrohongarès havia ocupat la zona als

otomans i n'havia fet un protectorat amb certa

autonomia i un parlament propi. Nogensmenys,

els intents de Sèrbia per controlar Bòsnia, amb la

idea de reunir en un mateix país tots els serbis,

provocaren continus conflictes a Bòsnia, de ma-

A més, els dos enemics seculars de l'Imperi

Otomà continuen la seva política tradicional.

L'imperi Austrohongarès desitja continuar la

seva expansió en la vall del Danubi, fins

al mar Negre. Rússia, que està lligada histò-

ricament i cultural-ment als eslaus dels Bal-

cans, de confessió ortodoxa, i que els han

brindat el seu suport ja en el passat, disposa

d'aliats naturals en la seva política de con-

questa d'un accés lliure al Mediterrani, que

passa pel control dels estrets (el Bòsfor i

els Dardanels) i, en darrer terme, pel control

de la capital otomana. Evidentment aques-

tes dues polítiques entre una potència catò-

lica i una d'ortodoxa, provoquen enfronta-

ments a la zona dels Balcans.

Per la seva banda França desitjava obtenir la

revenja del fracàs sofert en la Guerra fran-

coprussiana de 1870 contra Alemanya. En

les escoles s'encoratjava als nens després de

les reformes de Jules Ferry, a acolo-

rir Alsàcia i Lorena en negre sobre el mapa

de França (territoris que havia cedit a Ale-

manya en el Tractat de Frankfurt). Aquesta

generació va ser educada sota la idea de

venjar l'afront de 1870. De totes maneres, la

recuperació de l'Alsàcia i la Lorena fou més

una conseqüència de la guerra que no una

idea plantejada seriosament pel govern i per

l'estat major francès abans del conflicte.

XI

En 1914, els europeus pensaven que la guerra

seria curta. Però els generals, que havien estudi-

at les guerres napoleòniques, estaven equivocats

en el seu enfocament inicial de l'enfrontament,

basat en l'ús massiu de la infanteria. Responent a

l'enorme eficàcia de les armes (fusells, armes au-

tomàtiques i artilleria pesada), les fortificacions

van ser reforçades. La cavalleria seria inútil com a

mitjà per trencar el front.

Al començament de la guerra els dos bàndols van

tractar d'obtenir una victòria ràpida mitjançant

ofensives fulminants. Els francesos van agrupar

les seves tropes a la frontera amb Alemanya, en-

tre Nancy i Belfort, dividides en cinc exèrcits. Pre-

veient un atac frontal en Lorena, van organitzar

el Pla XVII. Els alemanys tenien un pla molt més

ambiciós. Comptaven amb la rapidesa d'un movi-

ment de contorn per Bèlgica per sorprendre a les

tropes franceses i marxar cap a l'est de París (Pla

Schlieffen de 1905) i després enfrontar-se a les

forces enemigues i empènyer-les cap al Jura i Su-

ïssa.

El començament del pla va transcórrer perfecta-

ment pel Reich. Les seves tropes van avançar so-

bre Bèlgica el 4 d'agost, la qual cosa va provocar

la intervenció anglesa. Posteriorment van derro-

tar a l'exèrcit francès en diverses batalles. Els

francesos van llançar simultàniament el Pla XVII,

però va resultar un fracàs a causa de les armes

automàtiques que van frenar qualsevol assalt i a

un replegament prematur de les tropes cap a les

seves línies.

Setmanes després els alemanys estaven ja

situats en el riu Marne, on van xocar amb el

Cos Britànic i l'exèrcit francès, els qui van fre-

nar l'avanç imperial. La derrota germana va

frustrar el pla original i va acabar amb les ex-

pectatives d'una conflaguració breu, marcant

l'abandó definitiu dels plans anteriors a la

guerra. La contesa es desenvoluparia en ter-

ritori francès i belga. Les tropes britàniques

no van trigar a intervenir en major nombre,

al costat de les restes de l'exèrcit belga.

Mentrestant, Àustria-Hongria va fracassar en

el seu intent de prendre Belgrad, la qual cosa

aconseguiria després amb ajuda alemanya, a

l'agost del 1915. Rússia va envair Prússia Ori-

ental, però els generals d'estat major prussi-

ans Hindenburg i Ludendorff els batran con-

tundentment en Tannenberg.

XII

3. ELS IMPERIS DE

LA GUERRA

Imperi austrohongarès:

L’imperi austrohongarès fou un estat dual existent a Europa entre els anys 1867 i 1918

fruit de la unió del Regne d’Hongria i l’Imperi d’Àustria, sota el domini de la dinastia dels

Habsburg, que passaven a ser emperadors d’Àustria i reis d’Hongria. Aquesta monarquia

s'anomenava oficialment També era coneguda com la Monarquia Dual o Monarquia Impe-

rial i Reial.

Àustria-Hongria va crear-se el 1867 arran d'un compromís entre la noblesa d'Hongria i

l'emperador Francesc Josep I d'Àustria per tal de mantenir l'antic Imperi d'Àustria, esta-

blert el 1806, després de l'abolició del Sacre Imperi Romanogermànic per part de Napoleó.

Durant els seus cinquanta anys d'existència, l'Imperi va viure una època de ràpid creixe-

ment econòmic i de modernització, i també de reformes polítiques liberals.

XIII

Els emperadors austrohongaresos foren:

Francesc Josep I d'Àustria (1848-1916)

Carles I d'Àustria i IV d'Hongria (1916-1918)

L'Imperi Austrohongarès va desaparèixer arran de la seva derrota a la Primera Guerra Mun-

dial, i actualment està repartit entre els següents estats euro-

peus: Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovi-

na, Sèrbia i Montenegro; i les regions: Bànat, Trentino (Itàlia) i Alto Adige / Tirol del

Sud (Itàlia), Transsilvània (Romania), Galítzia (Polònia) i Rutènia (Ucraïna).

Tenia una extensió de 420.000 km² i el 1910 comptava amb 52.000.000 d'habitants. La ca-

pital, Viena, va passar de 440.000 habitants l'any 1840 a 2.200.000 poc abans de l'esclat de

la Gran Guerra, sent la quarta ciutat més gran d'Europa. Junt amb Budapest, era la seu del

parlament. Hongria i Àustria van mantenir dos parlaments separats, cadascun amb el seu

propi primer ministre. De la coordinació entre aquests dos governs se n'encarregava el go-

vern de l'emperador, dotat en teoria d'un poder absolut, però limitat a la pràctica. Tant

dins de Cisleithània com d'Hongria, certes regions com ara Galítzia (Àustria) i Croàcia

(Hongria) gaudien d'un règim autònom d'autogovern.

Hi havia un Consell de Ministres Comú format pels dos primers ministres, alguns arxiducs i

l'emperador, que s'encarregava del govern de les responsabilitats comunes (finances, de-

fensa i política exterior). A la vegada, dues delegacions representants de cadascun dels dos

parlaments es reunien per separat i votaven les propostes del Consell de Ministres Comú.

Tanmateix, l'emperador tenia la decisió final en defensa i relacions exteriors.

La invasió de competències entre els ministeris conjunts i els governs de cadascun dels dos

estats causà friccions i desgovern, especialment en les forces armades. Malgrat que el Con-

sell de Ministres Comú s'encarregava de tota la qüestió militar, el govern austríac i l'honga-

rès quedaren encarregats dels temes de reclutament, legislació del servei militar, transport

de tropes i de la regulació de les qüestions civils dels militars. Per tant, cada un dels go-

verns tenia molta influència en qüestions militars i cadascun podia desbaratar operacions

militars si ho jutjava convenient als seus interessos.

XIV

Després del fracàs de l'Ofensiva de Primavera, el curs de la guerra va decantar-se decidida-

ment contra els Imperis Centrals. Malgrat que els dirigents de les minories nacionals s'havi-

en mantingut lleials a l'Imperi, l'agreujament de la situació les va dur a trencar amb els

Habsburg. Segons va anar fent-se evident que la Guerra la guanyarien els aliats, els diri-

gents de les minories nacionals van anar optant per la independència i la ruptura de l'Im-

peri que ja no podia oferir cap al·licient a les nacionalitats per mantenir la unitat. A més, la

guerra havia dut la misèria i els socialistes protestaven contra l'abandó de les polítiques

que, abans de 1914, havia seguit el govern de Cisleithània. En aquestes circumstàncies, a

partir de setembre de 1918, les declaracions d'independència per part dels pobles de l'Im-

peri van succeir-se en cadena, abans que s'arribés a l'armistici amb els aliats el 3 de no-

vembre de 1918.

D'acord amb els catorze punts enunciats pel president dels Estats Units Woodrow Wilson,

els aliats van donar suport als processos independentistes que posaren fi a l'Imperi, tot i

que el desmembrament no havia estat pas un objectiu dels Aliats durant la Guerra.

Els primers a formalitzar la nova situació foren els txecs i els eslovacs que proclamaren la

seva independència el 28 d'octubre de 1918; Hongria es va declarar independent el 31

d'octubre, malgrat que Transilvània, on hi havia una important minoria hongaresa, va pas-

sar a Romania. El 29 d'octubre els eslaus del sud formaren l'Estat dels eslovens, croats i

serbis, que, poc després, l'1 de desembre, s'uní amb Montenegro en el Regne dels Serbis,

Croats i Eslovens.

Entre els tractats de pau que afectaren l'àrea de l'antic Imperi, hi ha el Tractat del Tria-

non de 1920.

XV

Imperi Alemany:

L'Imperi Alemany es va construir al segle XIX i va ser la culminació d'un procés d'unificació

en un sol estat dels diversos estats alemanys tret d'Àustria. Es refereix a Alemanya des de

la unificació alemanya i la proclamació de Guillem I d'Alemanya com a emperador, el 18 de

gener de 1871 fins al 1918, quan es va convertir en una república després de la derrota a

la Primera Guerra Mundial i l'abdicació de Guillem II d'Alemanya (9 de novembre de 1918).

El terme de Deutsches Reich es va mantenir com a nom oficial d'Alemanya durant

la República de Weimar i la major part del període nazi fins al 1943, quan va ser canviat a

Großdeutsche Reich «Gran Imperi Alemany».

Durant els seus 47 anys d'existència, l'Imperi alemany va sorgir com una de les economies

industrials més poderoses del món i una gran potència, fins que es va ensorrar després de

la seva derrota militar a la Primera Guerra Mundial. Els estats fronterers més importants

van ser l'Imperi Rus a l'est, França a l'oest i l'Imperi Austrohongarès al sud.

Amb la creació de l'Imperi Alemany o Segon Reich s'inicia un període de gran desenvolupa-

ment de la nació alemanya en tots els camps; econòmicament, geogràficament, política-

ment i militarment. A partir d'aquest moment Alemanya es transforma juntament amb

el Regne Unit en una de les dues grans potències mundials, si bé la presència colonial d'A-

lemanya és molt inferior a la de l'Imperi Britànic.

A partir d'aquest punt i durant les següents dues dècades s'estableixen els anomenats

"sistemes bismarckians", que dominen la política europea en aquest període. En-

tre 1884 i 1885 Bismarck convoca la Conferència de Berlín en la que les potències establei-

xen les pautes pel repartiment colonial d'Àfrica.

Amb la coronació de Guillem II com a Kàiser, s'inicia un enfrontament entre aquest i Bis-

marck, el qual provoca la caiguda del canceller. L'emperador serà incapaç de continuar amb

les polítiques implantades per Bismarck i Alemanya es veu a poc a poc en la incapacitat de

mantenir l'equilibri europeu que llavors era més que mai la base de l'equilibri mundial.

El 1914 esclata la Primera Guerra Mundial que, en provocar la derrota d'Alemanya el 1918,

marca la fi de la dinastia dels Hohenzollern i de l'Imperi Alemany. Les nacions vencedores

imposen el Tractat de Versalles.

XVI

La ideologia de Bismarck es pot resumir en qua-

tre objectius: el Kulturkampf, la reforma social,

la unificació nacional, i el Kleindeutschland. Des-

prés d'aconseguir la unificació el 1871, Bismarck

dedicà gran part de la seva atenció a la causa de

la unitat nacional sota la ideologia del prussià. El

conservadorisme catòlic activista i emancipador,

conceptualitzat pel gir conservador

del Vaticà sota el papat de Pius IX i el seu dogma

de la infal·libilitat papal, i el radicalisme de la

classe treballadora, representada pel nai-

xent Partit Socialdemòcrata, de moltes maneres

van reaccionar davant la preocupació de dislo-

cació de molt diferents segments de la societat

alemanya, portada per un ràpid canvi d'una eco-

nomia agrària a una economia basada en el ca-

pitalisme industrial modern sota la tutela nacio-

nalista. Com a una oposició ferma davant catò-

lics i socialistes es plantejava com fracassada,

l'aproximació de Bismarck mitjançant "el pal i

pastanaga" va aconseguir una molt apaivagada

oposició de tots dos grups.

Per contenir la classe obrera i per debilitar la in-

fluència de grups socialistes, Bismarck a contra-

cor va implementar un estat de benestar. Es va

adonar que aquest tipus de política era molt

atractiva, ja que els treballadors es van vincular

a l'estat, i també es van ajustar molt bé amb el

seu caràcter autoritari.

El 9 de març de 1888, Guillem I va morir

poc abans del seu 91 aniversari, deixant al

seu fill Frederic III com nou emperador.

Frederic era un liberal i un admirador de la

constitució britànica, mentre els seus lla-

ços amb Gran Bretanya van ser reforçats,

també ho va ser encara més el seu matri-

moni amb la princesa Victòria, filla major

de la reina Victòria. Amb el seu ascens al

tron, molts esperaven que el regnat de

Frederic donaria lloc a una liberalització

del Reich i a un augment de la influència

del parlament sobre el procés polític.

XVII

Imperi Turc:

L'Imperi Otomà (1299-1923) també conegut com a Imperi Turc Otomà, va ser un estat multiètnic

i multiconfessional governat per la dinastia Osman. Era conegut com l'imperi Turc o Turquia pels

seus contemporanis. Va ser succeït per la República de Turquia, que va ser oficialment proclama-

da el 23 d'octubre de 1923. S'auto-anomenava La Sublim Porta (coneguda a Occident per "La Por-

ta", simplement). Fou l'últim califat islàmic.

En la seva màxima esplendor, entre els segles XVI i XVII s'expandia per tres continents, controlant

una vasta part del sud-est europeu, l'Orient Pròxim i el nord d'Àfrica, limitant a l'oest amb

el Marroc, a l'est amb la mar Càspia i al sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'imperi Otomà

tenia 29 províncies, i Moldàvia, Transilvània i Valàquia eren estats vassalls.

L'imperi va ser al centre de les interaccions entre l'est i l'oest durant sis segles.

Amb Constantinoble com la ciutat capital i el territori que sota Solimà el Magnífic es va conquerir

corresponent a les terres governades per Justinià el Gran 1.000 anys enrere, l'imperi Otomà era,

en molts aspectes, el successor islàmic dels antics imperis clàssics. Nombrosos trets i tradicions

culturals d'aquests (en camps com l'arquitectura, la cuina, el lleure i el govern) van ser adoptats

pels otomans, que els van elaborar en noves formes. Aquests trets culturals més tard van ser bar-

rejats amb les característiques dels grups ètnics i religiosos que vivien dins dels territoris oto-

mans, creant una nova i particular identitat cultural otomana.

Entre les moltes causes de la crisi otomana, figura igualment el desenvolupament econòmic exte-

rior. Durant el període entre 1300 i 1566, l'imperi Otomà no era només poderós, sinó també

pròsper, com ho prova el superàvit anual que es produïa a les seves arques.

XVIII

L'imperi era més o menys econòmicament autosuficient, produïa aliments aparentment il·limitats

i matèria primera en abundància que els artesans autòctons usaven en la fabricació de productes

per al consum propi i l'exportació. Gràcies al control que mantenia l'imperi a tres continents i di-

versos mars, s'obtenien així mateix ingressos considerables gràcies al transport, sobretot en la

ruta de les espècies i la seda, des del nord-oest travessant Orient Mitjà fins al sud d'Àsia. El declivi

econòmic de l'imperi Otomà després de 1566 era, al principi, només relatiu comparat amb el que

estava passant a l'oest d'Europa, on es va produir una revolució industrial i comercial entre els

segles XV i XVIII que va transformar l'economia feudal europea, cosa que féu que els antiquats

gremis desapareguessin d'Europa.

Com gairebé totes les zones en desenvolupament de l'edat mitjana, l'imperi Otomà no va experi-

mentar aquesta revolució. Al contrari, les seves institucions industrials i comercials no es van

moure més enllà de les seves tècniques manuals i l'organització gremial, per la qual cosa no podi-

en competir amb les exportacions europees. Encara que pintoresc, els treballs tradicionals i els

basars es van provar cada vegada més arcaics i ineficients, en comparació amb les fàbriques mo-

dernes i les companyies comercials.

Amb el pas del temps, el capitalisme dinàmic d'Occident no només feia semblar més endarrerida

a l'economia, sinó que realment la va transformar i la va debilitar. La firma del tractat de les Capi-

tulacions, feta per Solimà el 1535, va donar als francesos el dret de comerciar sense traves dins

dels dominis otomans. Encara que aquest tractat no es va fer des d'una posició de debilitat,

aquest es va forjar el segle següent, quan l'imperi Otomà es va trobar en una posició inferior en

comparació amb Europa occidental. A més, una inflació en ràpid augment, que es va iniciar a Eu-

ropa amb el flux de metalls preciosos provinents d'Amèrica, va trastornar l'economia de l'imperi.

Posteriorment, les factories occidentals introduïen els seus productes fabricats en massa als

XIX

Finalment, durant la Primera Guerra Mun-

dial, l'imperi Otomà forma l'anomenada

Triple Aliança amb els impe-

ris alemany i austrohongarès. Després de la

derrota dels imperis centrals, greument

soscavat pel despertar àrab provocat pels

britànics amb les gestes de Lawrence d'Arà-

bia, l'Imperi Otomà es desplomà en l'anar-

quia. Pel Tractat de Sèvres de 1920, impo-

sat per les potències aliades, restà reduït a

la zona europea d'Istanbul i l'asiàtica de l'A-

natòlia. El descontentament creixent pro-

vocà una revolta militar i l'ascensió al poder

del primer president de Turquia, Kemal

Atatürk, el qual simplement abolí

el Sultanat i renuncià a la idea imperial, de

manera que la història de l'Imperi Otomà

arribà a la seva fi el 1924.

territoris otomans, deixant sense vendre la

seva pròpia producció artesanal i iniciant el

procés que arruïnaria l'economia otomana

des de 1750 fins a 1850 i que gairebé va des-

truir per complet les manufactures, sobretot

les tèxtils. L'imperi Otomà era incapaç de se-

guir el ritme de creixement econòmic ni

d'enfrontar-se amb l'alta inflació europea.

XX

4. La Segona

Revolució Industrial La Segona Revolució Industrial o Gran Capitalisme va ser la segona fase de la Revolució Industrial,

quan el capitalisme va madurar definitivament com a sistema econòmic i va establir els seus

«pilars fonamentals». Va ser un procés d'innovacions tecnològiques, científiques, socials i econò-

miques mai abans vistes. El seu començament sol fixar-se entre 1850 i 1870, moment en el qual

es comença a observar el sorgiment de noves i millorades tècniques de producció, i una nova

classe d'indústries, com la indústria química, elèctrica o l'automobilística; a més de començar a

donar-se la industrialització en nous països com el nounat Imperi alemany, Rússia, Itàlia, França,

Japó, Estats Units i Països Baixos. El final d'aquest període sol fixar-se en 1914, any en què dóna

començament la Primera Guerra Mundial; encara que aquesta data és la més acceptada i emple-

ada, no és totalment correcta en el cas dels països no europeus, doncs no va ser fins a 1917, quan

països com Estats Units o Japó, van participar activament en la guerra.

XXI

Aquest període va veure el desenvolupament

de noves formes d'energia mai abans vistes o

utilitzades, com el gas o el petroli; a causa d'a-

quests profunds canvis van sorgir noves indús-

tries, a més de produir-se una revolució científi-

ca sense precedents, que va obrir nous camps

de recerca. Noves invencions van revolucionar i

van caracteritzar aquest període; l'aparició de

noves màquines i invencions com el motor de

combustió interna, el desenvolupament de l’a-

vió i l'automòbil i la seva corresponent comerci-

alització, a més de la producció en massa de

béns de consum, la refrigeració mecànica o la

invenció del telèfon o la ràdio van caracteritzar

aquesta revolució i els seus anys posteriors.

Aquesta revolució marcà una ruptura en el curs

de la història i transformà els éssers humans

agricultors i ramaders en manipuladors de mà-

quines accionades per energia. Així doncs, la

Revolució Industrial modificà les bases econò-

miques de la societat, que, de manera progres-

siva, es fonamentà en la producció industrial.

Les ciutats es convertiren en centres superpo-

blats on hi havia els llocs d'habitatge i treball

de la nova classe social, la classe obrera, que

sorgí amb el maquinisme. L'existència d'aquest

nou estatus social, format originàriament per

camperols foragitats del camp, impulsà l'apari-

ció de noves ideologies liberals i socialistes,

que configuraren el món contemporani.

Quan es fa servir la denominació en plural, les

revolucions industrials designen les diferents

onades d'industrialització que s'anaren succe-

int, ja que la Revolució Industrial fou un feno-

men durador en el temps i amb una distribu-

ció geogràfica àmplia. El primer estat a indus-

trialitzar-se fou la Gran Bretanya durant la

primera meitat del segle XVIII. Més tard, a la

primera meitat del segle XIX, s'estén

per Bèlgica, Catalunya, França, Alemanya i

els Estats Units. A la segona meitat del segle

XIX, arriba al nord d'Itàlia, els Països Bai-

xos i Rússia. Fora del continent europeu cal

destacar el cas del Japó, que es començà a

industrialitzar-se a partir de 1868.

XXII

La Revolució Industrial va comportar canvis

socials i una bona part de la població es va

concentrar en grans nuclis urbans. L'enriqui-

ment de la burgesia i el treball a les indústries

van afavorir l'aparició d'una nova classe social,

els obrers.

Noves tecnologies:

Un dels factors que més contribuí al desenvo-

lupament de la Revolució Industrial fou la inici-

ació d'un procés continu d'innovació tecnolò-

gica que tingué una aplicació directa en el mi-

llorament del procés productiu. L'aplicació àm-

plia i sistemàtica, com no s'havia produït en

cap altre moment històric, dels avenços de

la ciència i de la tecnologia industrial intensifi-

caren i milloraren la producció industrial.

La utilització combinada d'aquests tres ele-

ments (màquina de vapor, carbó i ferro) féu

sorgir l'anomenat maquinisme: amb l'aplicació

de la màquina de vapor perfeccionada i el

desenvolupament de la indústria de

la metal·lúrgia es construïren màquines per les

mines, les indústries i el transport.

A més del canvi tècnic, aparegué una nova or-

ganització industrial. Abans, els fonaments del

sistema econòmic eren la manufactura, el ta-

ller i els gremis; en canvi, l'època industrial re-

presentà el domini de l'organització fabril,

amb l'ajuda de la maquinària i la producció a

gran escala i en sèrie, amb amos i obrers. Sor-

giren, doncs, a través d'un procés lent però

ininterromput, les noves empreses industri-

als, amb característiques completament dife-

renciades de les indústries artesanals. El tre-

ballador, ara, restà completament desvinculat

del producte del seu treball i les relacions en-

tre treballadors i empresaris es despersonalit-

zaren.

La millora de les vies de comunicació fou fo-

namental per crear les condicions adequades

que permetessin una fàcil circulació dels pro-

ductes agrícoles i industrials. Calia crear i mi-

llorar la xarxa de carreteres, incrementar la

navegació fluvial, construir canals i aplicar la

màquina de vapor en el transport fluvial, ma-

rítim i terrestre.

XXIII

L'expansió ràpida del ferrocarril correspon a mit-

jans del segle XIX. Tanmateix, començà al voltant

de l'any 1814, quan George Stephenson construí

la primera locomotora a vapor que circulava so-

bre rails. Aquests intents culminaren amb la

construcció del primer ferrocarril, de Liverpo-

ol a Manchester, que s'inaugurà l'any 1830. A

partir de la dècada dels trenta el triomf del ferro-

carril és evident, i es generalitza el seu ús. La pri-

mera locomotora significà un prodigi per l'es-

tructura de la seva caldera i els seus procedi-

ments per avivar la combustió.

De retop, les necessitats del ferrocarril obriren

una nova etapa de la Revolució Industrial vincu-

lada a la indústria sidero-metal·lúrgica i a la ne-

cessitat de disposar de grans quantitats de ferro

per la construcció de vies.

Aquestes noves necessitats serviren també per

crear un mercat financer encara inexistent, que

havia de permetre que es pogués disposar de

grans quantitats de capitals, indispensables per

la construcció del ferrocarril. Els grans beneficis

obtinguts pels industrials anglesos del tèxtil i pels

empresaris agrícoles pressionaven el mercat a la

recerca d'inversions. Les possibilitats d'invertir

en la indústria tèxtil i en la del ferro semblaven

limitades. Els experiments de George Stephen-

son canalitzaren el diner disponible

(aproximadament els beneficis d'un any) a la

construcció de la xarxa de ferrocarril. En vint

anys, els capitalistes aconseguiren vertebrar una

xarxa fèrria i

XXIV

obtenir grans beneficis, i a més el ferrocarril permeté que l'agricultura obtingués més guanys per-

què les regions van poder especialitzar-se en un únic producte.

Fou llavors quan es desenvolupà intensament el paper dels bancs, que començaren a créixer des

del 1780, i de les societats financeres, que posaven en circulació els recursos necessaris per al

desenvolupament industrial.

En termes d'estructura social, la Revolució Industrial representà el triomf dels industrials i dels

homes de negocis sobre la noblesa i l'aristocràcia. El sistema fabril consolidà, doncs, un accelerat

procés de mutacions en el sistema econòmic i en l'estructura de la societat. Mentre

el capitalisme, com sistema econòmic, s'imposava, la societat es polaritzava en dues classes soci-

als: la burgesia i el proletariat. Els obrers trobaren feina a les fàbriques però, a canvi, havien de

viure en unes condicions laborals pèssimes, amb llargues jornades laborals i un ritme de treball

marcat per la cadència de les màquines. Tanmateix, les dures condicions laborals ja predomina-

ven molt de temps abans que arribés la revolució industrial. En la societat preindustrial sovint les

condicions laborals eren molt dures i les jornades laborals llargues.

La nova classe social obrera es veié sotmesa a unes condicions de treball que feien molt difícil la

seva supervivència. A l'inici de la industrialització els obrers treballaven 12, 14 i 16 hores diàries a

canvi d'un sou que era fixat de manera unilateral i arbitrària pel patró. Molt sovint, la situació hi-

giènica i l'intens ritme de treball que existia a les empreses tèxtils i a les mines, provocaren malal-

ties difícils de guarir.

L'Estat no donà cap protecció a la nova classe treballadora, ni tampoc establí cap tipus de regla-

mentació laboral. Per tant, els obrers no tenien cap mena d'assegurança i podien ser acomiadats

sense cap compensació ni atur. Inicialment, L'Estat només intervenia quan la llei i l'ordre estaven

amenaçats, en cas de vaga o conflicte al carrer. Les primeres lleis que s'ocuparen de les condici-

ons laborals foren promulgades pel Parlament britànic el 1802 i incidí especialment en la limitació

de la jornada laboral dels nens, que es reduïa a 9 hores i s'imposava al patró l'obligació de donar-

los instrucció. A mitjans del segle XIX, la majoria dels governs dictaren les primeres legislacions

obreres; per exemple, el 1843, a França es prohibí el treball dels menors de 8 anys.

XXV

Les condicions d'habitatge i d'alimenta-

ció eren molt dolentes; amb un nivell de vida

molt baix els obrers industrials vivien amun-

tegats en nuclis suburbans amb unes pèssi-

mes condicions d'habitatge: brutícia, conta-

minació, fum, i una manca generalitzada de

serveis públics (clavegueram, aigua, neteja de

carrers o sense espais oberts). Friedrich En-

gels descrigué les condicions d'habitatge com

a deplorables on tota una família irlandesa

s'amuntegava en un sol llit, amb cases de du-

es habitacions on vivien dues famílies o en

soterranis humits d'un sol ambient on vivia

més d'una família, de dotze a setze persones,

i s'hi apilaven en una atmosfera pestilent. A

Barcelona les condicions no eren diferents: hi

ha constància que a una

casa petita del carrer de Sant Antoni s'hi

allotjaven cent quinze persones. A més la im-

possibilitat de construir més habitatges ni

dins ni fora de les muralles provocà l'acumu-

lació d'una gran quantitat de persones, i això

facilità la propagació d'epidèmies.

Els baixos salaris no donaven per fer àpats

gaire abundosos i amb poques proteïnes.

Amb el que cobrava un obrer casat, afegint-hi

el sou de la seva muller, una família treballa-

dora amb dos fills només podia subsistir de

manera miserable. L'atur forçós per malaltia

o accident imprevist significava la paralització

dels afers i la desatenció de les despeses del

matrimoni.

XXVI

obtenir grans beneficis, i a més el ferrocarril permeté que l'agricultura obtingués més guanys per-

què les regions van poder especialitzar-se en un únic producte.

Fou llavors quan es desenvolupà intensament el paper dels bancs, que començaren a créixer des

del 1780, i de les societats financeres, que posaven en circulació els recursos necessaris per al

desenvolupament industrial.

En termes d'estructura social, la Revolució Industrial representà el triomf dels industrials i dels

homes de negocis sobre la noblesa i l'aristocràcia. El sistema fabril consolidà, doncs, un accelerat

procés de mutacions en el sistema econòmic i en l'estructura de la societat. Mentre

el capitalisme, com sistema econòmic, s'imposava, la societat es polaritzava en dues classes soci-

als: la burgesia i el proletariat. Els obrers trobaren feina a les fàbriques però, a canvi, havien de

viure en unes condicions laborals pèssimes, amb llargues jornades laborals i un ritme de treball

marcat per la cadència de les màquines. Tanmateix, les dures condicions laborals ja predomina-

ven molt de temps abans que arribés la revolució industrial. En la societat preindustrial sovint les

condicions laborals eren molt dures i les jornades laborals llargues.

La nova classe social obrera es veié sotmesa a unes condicions de treball que feien molt difícil la

seva supervivència. A l'inici de la industrialització els obrers treballaven 12, 14 i 16 hores diàries a

canvi d'un sou que era fixat de manera unilateral i arbitrària pel patró. Molt sovint, la situació hi-

giènica i l'intens ritme de treball que existia a les empreses tèxtils i a les mines, provocaren malal-

ties difícils de guarir.

L'Estat no donà cap protecció a la nova classe treballadora, ni tampoc establí cap tipus de regla-

mentació laboral. Per tant, els obrers no tenien cap mena d'assegurança i podien ser acomiadats

sense cap compensació ni atur. Inicialment, L'Estat només intervenia quan la llei i l'ordre estaven

amenaçats, en cas de vaga o conflicte al carrer. Les primeres lleis que s'ocuparen de les condici-

ons laborals foren promulgades pel Parlament britànic el 1802 i incidí especialment en la limitació

de la jornada laboral dels nens, que es reduïa a 9 hores i s'imposava al patró l'obligació de donar-

los instrucció. A mitjans del segle XIX, la majoria dels governs dictaren les primeres legislacions

obreres; per exemple, el 1843, a França es prohibí el treball dels menors de 8 anys.

XXVII

Les condicions d'habitatge i d'alimenta-

ció eren molt dolentes; amb un nivell de vida

molt baix els obrers industrials vivien amun-

tegats en nuclis suburbans amb unes pèssi-

mes condicions d'habitatge: brutícia, conta-

minació, fum, i una manca generalitzada de

serveis públics (clavegueram, aigua, neteja de

carrers o sense espais oberts). Friedrich En-

gels descrigué les condicions d'habitatge com

a deplorables on tota una família irlandesa

s'amuntegava en un sol llit, amb cases de du-

es habitacions on vivien dues famílies o en

soterranis humits d'un sol ambient on vivia

més d'una família, de dotze a setze persones,

i s'hi apilaven en una atmosfera pestilent. A

Barcelona les condicions no eren diferents: hi

ha constància que a una

casa petita del carrer de Sant Antoni s'hi

allotjaven cent quinze persones. A més la im-

possibilitat de construir més habitatges ni

dins ni fora de les muralles provocà l'acumu-

lació d'una gran quantitat de persones, i això

facilità la propagació d'epidèmies.

Els baixos salaris no donaven per fer àpats

gaire abundosos i amb poques proteïnes.

Amb el que cobrava un obrer casat, afegint-hi

el sou de la seva muller, una família treballa-

dora amb dos fills només podia subsistir de

manera miserable. L'atur forçós per malaltia

o accident imprevist significava la paralització

dels afers i la desatenció de les despeses del

matrimoni.

XXVIII

5. La Conferència de

Pau de París El 18 de gener de 1919, els representants dels països vencedors es van reunir en la Conferència

de París, sota la direcció del denominat Comitè dels Quatre: el president nord-americà Wilson, el

Premier britànic Lloyd George, el primer ministre francès Clemenceau i Orlando, el cap de l'exe-

cutiu italià. Són els tres primers, no obstant això, els que realment van dirigir unes negociacions a

les quals els països derrotats se'ls va prohibir assistir.

El 4 d'octubre de 1918, els alemanys havien demanat un armistici basat en les propostes recolli-

des en els "Catorze punts" de Wilson. No obstant això, la realitat va ser molt més dura. Els països

vencedors van arribar a París amb idees diferents i compromisos, de vegades secrets, adquirits

durant la guerra.

Pactes firmats per les potències de la Entesa durant la guerra:

XXIX

Tractat secret de Londres (1915): Itàlia s'in-

corpora al conflicte al costat de l'Entesa després de

ser-li promès per França i Gran Bretanya diverses

annexions: Trentino, Alt Adigio, Istria, la major part

de Dalmacia, Líbia, Eritrea, Somàlia i concessions a

Àsia Menor (Anatòlia turca)

- Acord Sykes-Picot (1916): França i Gran Bre-

tanya acorden el repartiment de les possessions de

l'Imperi Turc. Itàlia rep vagues promeses sobre Ana-

tòlia.

- Declaració Balfour (1917): Gran Bretanya

promet a les organitzacions sionistes la cessió de

part de Palestina. Aquí ens trobem amb l'origen del

futur conflicte àrab-israelià.

En definitiva, podríem parlar, simplificant, que Clemen-

ceau va personificar la postura de major duresa amb Ale-

manya ("Alemanya pagarà"), els països anglosaxons, sen-

se voler deixar de castigar a Alemanya, van optar per una

actitud més conciliadora, i Itàlia, infructuosament, va as-

pirar a compensacions territorials que finalment no va

aconseguir.

Els representants dels derrotats no van ser convidats a la

conferència de pau. Els acords, durament negociats entre

els vencedors i concretats en els diversos tractats de pau,

els van ser presentats com un fet consumat al que simple-

ment van haver de plegar-se. Els alemanys, representants

de la nounada república de Weimar, van signar el 28 de

juny de 1919 després de ser amenaçats amb una invasió

total del seu país.

XXX

6. Fi de la Guerra.

El Tractat de

Versalles El Tractat de Versalles de 1919 va ser un intent

de reconstrucció d'Europa després de la Primera

Guerra Mundial. Després de sis mesos de nego-

ciacions a la Conferència de París de 1919, el

Tractat fou signat com a culminació de l'Armisti-

ci de Compiegne de 1918, acordat amb Alema-

nya l'11 de novembre de 1918, amb el qual s'ha-

via posat fi als combats. Va ser el tractat de pau

més important, en què els aliats van acordar la

pèrdua de les colònies alemanyes, la pèrdua de

territoris de l'imperi Otomà, cessions territorials

que van suposar la reorganització política d'Eu-

ropa; i la desmilitarització dels països centrals i

el pagament de reparacions de guerra.

Tot això en benefici dels vencedors. Les bases

d'aquest tractats són els 14 punts del presi-

dent nord-americà Woodrow Wilson, per mit-

jà dels quals es creava, a instàncies d'aquest,

la Societat de Nacions, amb seu a Ginebra i

que tenia com a principal objectiu la coopera-

ció internacional i el sosteniment de la pau

mitjançant el desarmament i l'arbitratge.

El Tractat va establir la creació de la Societat

de Nacions, un dels majors objectius del presi-

dent dels Estats Units Woodrow Wilson. La

Societat de Nacions fou concebuda com una

instància d'arbitratge de conflictes internacio-

nals, la missió de la qual era evitar l'esclat de

noves guerres. Al Tractat de Versalles, les exi-

gències de França van prevaler sobre la doctri-

na dels 14 punts de Wilson.

XXXI

El punt més important era l'ocupació francesa de l'esquerra del riu Rin. Les més grans discussions

es produïren al voltant del Saarland. Els francesos aportaren arguments històrics, econòmics i es-

tratègics per quedar-s'ho, però americans i anglesos no desitjaven una nova revindicació naciona-

lista. Per aquest motiu s'arribà a una solució de compromís: el govern de França no obtenia la

propietat definitiva però sí un usdefruit durant 15 anys; una part de la producció

del Saarland seria destinada al Tresor de França.

Una altra qüestió decisiva es referia a Àustria: desmembrat l'imperi calia preguntar-se si podria

unir-se a Alemanya. AViena el partit socialista donava suport a aquesta pretensió; americans i an-

glesos acceptaren en principi l'opció, però el govern francès i italià s'hi van oposar amb energia.

L'article 88 del Tractat de Versalles prohibeix a Austria alienar la seva sobirania i en conseqüència,

unir-se a Alemanya. Són articles que vint anys després conculcarà Hitler.

Altres decisions territorials són la devolució d'Alsàcia i Lorena a França. Aquests territoris foren

conquerits per França a principis del segle XVIII però amb una població majoritàriament alema-

nya perquè el 1871 foren annexionades per Otto von Bismarck. Aquests territoris ocupaven una

superfície de 14.522 km² i tenien 1.815.000 habitants l'any 1905.

Eupen i Malmedy es cedeixen a Bèlgica. La regió de Soldau a la Prússia Oriental (amb una estació

de tren de la línia Varsòvia-Gdaosk) es cedeix a Polònia. La ciutat de Danzig (actualment Gdaosk)

és declarada ciutat lliure sota control de la Societat de Nacions i parcialment sota autoritat polo-

nesa.

L'article 231 del Tractat la clàusula esmenta la culpabili-

tat de la Guerra. Es fa responsable única a Alemanya de

tots els danys i pèrdues patits pels aliats durant la Gran

Guerra. Aquesta clàusula de culpabilitat fou la base per

a les indemnitzacions de la guerra.

És el moment del sorgiment d'antigues minories nacio-

nals: apareixen nous Estats com Polònia, Iugoslà-

via, Hongria (separada d'Àustria), Txecoslovàquia i

els Estats bàltics.

XXXII

Les clàusules del Tractat, en teoria, perduren vint

anys, fins l'esclat de la Segona Guerra Mundial,

però van ser paulatinament desmuntades, primer

les econòmiques i les polítiques referents a Ale-

manya, després les territorials. La lletra de Versa-

lles, contra allò que havia propugnat Woodrow

Wilson i Lloyd George, estava mancada de qualse-

vol mena d'esperit de col·laboració amb els ven-

çuts. El primer ministre anglès, en un memoràn-

dum, va assegurar que unes condicions excessiva-

ment costoses no serien acceptades per cap go-

vern alemany. Amb altres arguments, John May-

nard Keynes, a Les conseqüències econòmiques

de la pau (1920) es queixa als aliats de l'enfonsa-

ment germànic. Malgrat l'obsessió del Tractat pels

«Estats tap», els polítics francesos estimaven que

a Versalles s'havia configurat un mapa polític eu-

ropeu poc consistent, i Charles Benoist i Franklin

Bouillon van denunciar en el Parlament la balca-

nització de l'Europa del Danubi; fet que podia pro-

vocar la desarticulació de l'Imperi Austrohonga-

rès, en una futura política expansionista d'Alema-

nya; opcions que, efectivament, Hitler es va en-

carregar de demostrar en els anys 30.

Per altra banda, la resistència del Senat nord-

americà a acceptar la política exterior de Wilson

va deixar la Societat de Nacions sense el seu pa-

trocinador principal. L'abnegat home d'Estat va

recórrer els Estats Units per aconseguir el suports,

però al president li va mancar la unanimitat

del partit Demòcrata dels Estats Units i no va

aconseguir la majoria de dos terços

necessària. Rússia va ser un altre Estat ab-

sent, ja que el nou règim revolucionari va

ser exclòs de les converses i van quedar

sense definir les fronteres orientals amb Po-

lònia, que només van quedar ambiguament

delimitades.

XXXIII

“Vull contrastar els principis enunciats als Catorze Punts, amb el grau en que aquests principis es-

tan recollits als eventuals Tractats de Pau. El nostres pactes de pau no han arribat obertament:

poques vegades ha estat tant mantingut el secret en qualsevol reunió diplomàtica. La llibertat dels

mars no estava assegurada. Tan aviat el Lliure Comerç s'establia a Europa, un conjunt de barreres

tarifaries s'aixecaven, més grans i més nombroses que qualsevol altre coneguda fins llavors. Els

armaments nacionals no s'han reduït. Les colònies alemanyes es van repartir entre els vencedors

d'una manera que no era ni lliure, ni de ment oberta, ni imparcial. Els desitjos, per no parlar dels

interessos, de les poblacions eren (com al Sarre, Shantung i Síria) flagrantment desconsiderades.

Rússia no va ser rebuda a la Societat de Nacions, ni se li concedeix total llibertat per desenvolupar

les seves pròpies institucions. Les fronteres d'Itàlia no es van ajustar al llarg de les línies de la naci-

onalitat. Les porcions turques de l'Imperi Otomà no va proporcionar una sobirania segura. Els ter-

ritoris de Polònia inclouen a moltes persones que indiscutiblement no són polonesos. La Societat

de Nacions, a la pràctica, no ha estat capaç d'assegurar la independència política de les nacions

grans i petites per igual. Les províncies i els pobles van ser, de fet, tractats com a peons i peces

d'un joc. Els assentaments territorials, en gairebé tots els casos, es basaven en mers ajustos i com-

promisos entre les pretensions dels estats rivals. Els elements de discòrdia i antagonisme van per-

petuar, de facto. Fins i tot el vell sistema de tractats secrets no va ser totalment i universalment

destruït. De les 23 condicions del president Wilson, només quatre es poden considerar, amb exacti-

tud, que s'han incorporat als Tractats de Pau”

El diplomàtic anglès Harold Nicolson descriu els tractats i la seva gènesi.

XXXIV

Les clàusules del Tractat, en teoria, perduren vint

anys, fins l'esclat de la Segona Guerra Mundial,

però van ser paulatinament desmuntades, primer

les econòmiques i les polítiques referents a Ale-

manya, després les territorials. La lletra de Versa-

lles, contra allò que havia propugnat Woodrow

Wilson i Lloyd George, estava mancada de qualse-

vol mena d'esperit de col·laboració amb els ven-

çuts. El primer ministre anglès, en un memoràn-

dum, va assegurar que unes condicions excessiva-

ment costoses no serien acceptades per cap go-

vern alemany. Amb altres arguments, John May-

nard Keynes, a Les conseqüències econòmiques

de la pau (1920) es queixa als aliats de l'enfonsa-

ment germànic. Malgrat l'obsessió del Tractat pels

«Estats tap», els polítics francesos estimaven que

a Versalles s'havia configurat un mapa polític eu-

ropeu poc consistent, i Charles Benoist i Franklin

Bouillon van denunciar en el Parlament la balca-

nització de l'Europa del Danubi; fet que podia pro-

vocar la desarticulació de l'Imperi Austrohonga-

rès, en una futura política expansionista d'Alema-

nya; opcions que, efectivament, Hitler es va en-

carregar de demostrar en els anys 30.

Per altra banda, la resistència del Senat nord-

americà a acceptar la política exterior de Wilson

va deixar la Societat de Nacions sense el seu pa-

trocinador principal. L'abnegat home d'Estat va

recórrer els Estats Units per aconseguir el suports,

però al president li va mancar la unanimitat

del partit Demòcrata dels Estats Units i no va

aconseguir la majoria de dos terços

necessària. Rússia va ser un altre Estat ab-

sent, ja que el nou règim revolucionari va

ser exclòs de les converses i van quedar

sense definir les fronteres orientals amb Po-

lònia, que només van quedar ambiguament

delimitades.

XXXV

“Vull contrastar els principis enunciats als Catorze Punts, amb el grau en que aquests principis es-

tan recollits als eventuals Tractats de Pau. El nostres pactes de pau no han arribat obertament:

poques vegades ha estat tant mantingut el secret en qualsevol reunió diplomàtica. La llibertat dels

mars no estava assegurada. Tan aviat el Lliure Comerç s'establia a Europa, un conjunt de barreres

tarifaries s'aixecaven, més grans i més nombroses que qualsevol altre coneguda fins llavors. Els

armaments nacionals no s'han reduït. Les colònies alemanyes es van repartir entre els vencedors

d'una manera que no era ni lliure, ni de ment oberta, ni imparcial. Els desitjos, per no parlar dels

interessos, de les poblacions eren (com al Sarre, Shantung i Síria) flagrantment desconsiderades.

Rússia no va ser rebuda a la Societat de Nacions, ni se li concedeix total llibertat per desenvolupar

les seves pròpies institucions. Les fronteres d'Itàlia no es van ajustar al llarg de les línies de la naci-

onalitat. Les porcions turques de l'Imperi Otomà no va proporcionar una sobirania segura. Els ter-

ritoris de Polònia inclouen a moltes persones que indiscutiblement no són polonesos. La Societat

de Nacions, a la pràctica, no ha estat capaç d'assegurar la independència política de les nacions

grans i petites per igual. Les províncies i els pobles van ser, de fet, tractats com a peons i peces

d'un joc. Els assentaments territorials, en gairebé tots els casos, es basaven en mers ajustos i com-

promisos entre les pretensions dels estats rivals. Els elements de discòrdia i antagonisme van per-

petuar, de facto. Fins i tot el vell sistema de tractats secrets no va ser totalment i universalment

destruït. De les 23 condicions del president Wilson, només quatre es poden considerar, amb exacti-

tud, que s'han incorporat als Tractats de Pau”

El diplomàtic anglès Harold Nicolson descriu els tractats i la seva gènesi.

XXXVI

7. L’Imperialisme i

el Colonialisme L'imperialisme és l'expansió del propi territori o

de la pròpia influència a base de dominar altres

països i formar una unitat. La dominació pot ser

territorial, com passava al colonialisme, cultural o

econòmica, o una combinació dels tres factors. Els

dominis geogràfics inclouen l'imperi Mongol, l'im-

peri Romà, l'imperi Otomà, el Sacre Imperi Roma-

nogermànic, l'imperi Portuguès, l'imperi Espanyol,

l'imperi Neerlandès, l'imperi Persa, l'imperi Fran-

cès, l'imperi Rus, l'imperi Estatunidenc, l'imperi

Xinès o l'imperi Britànic, però el terme també es

pot aplicar als camps del coneixement, les creen-

ces, els valors i el saber, com és el cas en els impe-

ris cristians o musulmans.

La crisi de 1873 va provocar el descens dels preus,

i amb això el proteccionisme, és a dir, la protecció

dels productes propis de cada país prohibint l'en-

trada d'articles estrangers o imposant imposts per

ells. Això va donar lloc a la necessitat de trobar

nous mercats que no estiguessin controlats per

l'esmentat sistema.

D'altra banda potències capitalistes euro-

pees com Anglaterra, els Països Baixos i

Bèlgica necessiten donar sortida al seu ex-

cedent de capital i ho fan invertint-lo en

països d'altres continents establint prés-

tecs, implantant ferrocarrils, instal·lant

ports, etc

XXXVII

L'imperialisme es pot entendre com el domini

que poden exercir nacions sobre altres de més

febles. Existeixen imperialismes des que han

existit imperis, des de l'antiguitat, però hi ha

una tendència actual generalitzada a enfocar

com a "imperialisme" al procés d'expansió eco-

nòmica que va tenir lloc a Europa a mitjan segle

XIX, sobretot a partir de 1870, i aquest va ser

conegut com a imperialisme lliurecanvista. Du-

rant aquest període, molts països europeus, es-

pecialment Gran Bretanya, es van estendre, pri-

mer de forma no oficial i més tard van annexar

territoris i formant colònies a l'Àfrica, Àsia i

el Pacífic. Aquesta expansió va ser conseqüèn-

cia de la recerca fora d'Europa de mercats

i matèries primeres per a la revolució industri-

al i es va donar fins al començament de

la Primera Guerra Mundial, el 1914 i van ro-

mandre els seus vestigis fins a

la descolonització, en els anys 70.

A partir de finals del segle XIX, l'imperialisme es

va caracteritzar sobretot per la dominació eco-

nòmica imposada per les potències sobre naci-

ons inferiors a aquestes, ja que la dominació

política cada vegada va ser més posada en dub-

te. A començaments del segle XX i durant la se-

gona postguerra, als països subdesenvolupats

van sorgir moviments nacionalistes que moltes

vegades van acabar amb la colonització d'altres

potències sobre ells.

Causes de l’Imperialisme:

- Econòmiques:

La crisi de 1873 va provocar el descens dels

preus, i amb això el proteccionisme, és a dir, la

protecció dels productes propis de cada país

prohibint l'entrada d'articles estrangers o gra-

vant-los amb impostos. Això va donar lloc a la

necessitat de trobar nous mercats que no esti-

guessin controlats per l'esmentat sistema.

D'altra banda, potències capitalistes europees

com Anglaterra, ELS Països Bai-

xos i França necessiten donar sortida al seu

excedent de capital i ho fan invertint-lo en paï-

sos d'altres continents establint préstecs, im-

plantant ferrocarrils, instal·lant ports, etc. A

més aquests països necessiten buscar matèries

primeres per a les seves indústries, ja que, co-

mencen a esgotar-se o a escassejar a Europa.

La Segona Revolució Industrial, d'altra banda,

necessita noves matèries primeres de les quals

Europa no disposa o escassegen, com a plata,

petroli, cautxú, or, coure, etc.

Les causes econòmiques van ser el fruit de

l'expansió del capital industrial i es van veure

obligats a buscar territoris nous on poguessin

invertir l'excés de capitals acumulats, aquests

capitals van trobar una productiva sortida en

forma de crèdits atorgats a la minoria dels in-

dígenes que col·laboraven amb la metrópoli.

XXXVIII

- Demogràfiques:

A Europa, entre 1850 i 1914, es va produir un gran augment demogràfic, arribant fins i tot a dupli-

car-se la seva població, fruit del fort descens de la mortalitat i el manteniment a nivells molt alts

de la natalitat, per la qual cosa en alguns països començaven a escassejar els recursos, generant

un flux migratori important. Gran part de la població, uns 40 milions d'europeus, no tenia cap al-

tra sortida que emigrar a les colònies del seu respectiu país, ja que no comptaven amb treball, ni

amb aliments suficients per proveir-se tots i van canviar la seva residència a la recerca de riqueses

i millors condicions de vida. Va generar la possibilitat de comptar amb territoris colonials on esta-

blir aquesta població va contribuir a desenvolupar les polítiques d'expansió imperialista, és a dir, a

conquerir territoris on poder portar aquest excedent de població. Per tant, el factor demogràfic

va ser un motiu més perquè els governs de les potències europees iniciessin les polítiques imperi-

alistes que van dur a terme.

- Darwinisme:

El darwinisme social és una ideologia societària que busca aplicar els conceptes biològics

del darwinisme (la teoria de l'evolució) a la sociologia i la política, sovint amb el supòsit que la re-

solució de conflictes entre grups socials condueix al progrés social, posant els grups superiors o

més ben preparats per sobre dels inferiors.

El nom de darwinisme social, és un nom modern donat a les diverses teories socials que van sorgir

a Anglaterra i els Estats Units en la dècada de 1870, que apliquen els conceptes biològics a la soci-

ologia i la política. El terme de darwinisme social va guanyar una acceptació generalitzada quan

s'usà el 1944 per oposar-se a aquests mateixos conceptes. Així i avui dia, a causa de les connotaci-

ons negatives de la teoria del darwinisme social especialment des-

prés de les atrocitats de la Segona Guerra Mundial (incloent l'Holo-

caust) poques persones es descriuen a si mateixes com a darwinistes

socials i el terme és generalment vist com a pejoratiu.

XXXIX

- Ideològiques:

Les causes ideològiques es centren en la defensa

de la superioritat de la raça blanca que imperava

llavors. Aquesta concepció racista donava peu a

molts projectes per part dels països més avan-

çats, que creien que havien d'anar a ajudar als

països pobres perquè aquests pugessin al carro

del desenvolupament. Els motius que donaven

aquests països més rics, eren, com hem dit, que

ells eren superiors i, per aquest motiu, havien de

difondre la cultura, la religió i la civilització euro-

pees i nord-americanes per la resta del món, ja

que aquestes eren "les correctes". A més, els eu-

ropeus consideraven que l'home blanc tenia "la

responsabilitat" de civilitzar els pobles inferiors

mitjançant la instrucció i l'educació. En aquesta

tasca va destacar l'activitat missionera de l'esglé-

sia cristiana.

En general, la població va patir un increment

en disminuir la mortalitat, per la introducció

de la medicina moderna occidental i mantenir

una alta natalitat. Això es va traduir en un

desequilibri entre població i recursos, que en-

cara avui dia persisteix. No obstant això, en

algunes zones, la població autòctona va patir

una dràstica reducció (especialment durant la

primera fase de l'imperialisme), com a conse-

qüència de la introducció de malalties desco-

negudes (verola, grip, etc.). En altres llocs, la

població indígena va ser simplement substitu-

ïda per colons estrangers.

L'explotació econòmica dels territoris adqui-

rits va fer necessari l'establiment d'unes míni-

mes condicions per al seu desenvolupament.

Es van crear infraestructures (ports, ferrocar-

rils) destinats a donar sortida a les matèries

primeres i agrícoles que anaven destinades a

la metròpoli. Les colònies es van convertir en

proveïdores del necessari per al funcionament

de les indústries metropolitanes, mentre

aquestes col·locàven els seus productes ma-

nufacturats en els dominis.

L'economia tradicional, basada en una agricul-

tura autosuficient i de policultiu, va ser substi-

tuïda per una altra d'exportació, en règim de

monocultiu, que va provocar, en gran mesura,

- Conseqüències:

XL

La introducció de noves formes d'explotació

agrícola i inèdites espècies vegetals i animals

van provocar la modificació o destrucció dels

ecosistemes naturals. Així, per exemple, el bisó

va ser gairebé exterminat a les praderies ameri-

canes; el conill es va convertir en una autèntica

plaga després de la seva introducció a Austràlia,

on mancava de depredadors naturals; les grans

selves tropicals van ser objecte de desforestació

causada per la sobreexplotació fustera i la intro-

ducció dels monocultius de plantació; els rius

van ser contaminats amb residus procedents

dels sistemes d'extracció de metalls preciosos i

altres residus procedents de la mineria.

Les conseqüències socials es van manifestar a la

instal·lació d'una burgesia de comerciants i fun-

cionaris procedents de la metròpoli que van

ocupar els nivells alts i mitjans de l'estructura

colonial. En alguns casos, s'assimilen determi-

nats grups autòctons dins de la cúspide social.

Es tractava de les antigues elits dirigents i de

membres de determinats cossos de l'exèrcit o la

funció pública colonial. En ambdós casos l'assi-

milació va ser acompanyada d'una profunda oc-

cidentalització. Quan, arran del procés de des-

colonització, comencen a sorgir estats a partir

del que van ser colònies, aquests grups socials

ocuparan una posició rellevant en l'administra-

ció i el govern dels nous països (ex. Gandhi a

l'Índia). Al costat d'aquestes minories, la im-

mensa majoria de la població autòctona va patir

un generalitzat procés de proletarització que es

va constituir en una inesgotable font de mà

d'obra barata destinada a atendre la creació

d'infraestructures i al treball en l'agricultura de

plantació.

Els territoris dominats van patir un major o me-

nor grau de dependència respecte a la me-

tròpoli, en funció del tipus d'organització admi-

nistrativa que els va ser imposat. Tanmateix,

aquesta dependència no va estar exempta de

conflictes, que van ser el germen d'un antiimpe-

rialisme protagonitzat generalment per les clas-

ses mitjanes natives occidentalitzades, que re-

clamaven la presa en consideració de les tradi-

cions autòctones. Això es va canalitzar a través

de les premisses del joc democràtic que les me-

tròpolis defensaven per si mateixes però que

negaven a les seves colònies: llibertat, igualtat,

sobirania nacional, etc.

XLI

El colonialisme és un procés d'expansió política, comercial i cultural que es va iniciar el darrer terç

del segle XIX. Els països europeus es van llançar al domini del món, essencialment d'Àsia i d'Àfrica,

com a culminació de l'expansionisme iniciat el segle XV. Però el seu caràcter va diferir de forma

substancial del de l'Edat Moderna. Mentre les colònies eren de tipus comercial o bé d'establi-

ment, les del segle XIX van ser bàsicament d'explotació sistemàtica d'amplíssims territoris. El rit-

me d'ocupació va ser molt ràpid i el nombre de països ocupats molt més elevat. En darrer lloc,

l'expansió va presentar un caràcter més bel·licós.

L'imperialisme contemporani va sorgir quan les forces productives, especialment la indústria, van

assolir un nivell de desenvolupament que va impulsar la recerca de nous mercats per als produc-

tes, primeres matèries més abundoses i barates, i un espai econòmic en què poguessin donar ren-

diments als capitals excedents. A causa de les rivalitats existents entre les grans potències euro-

pees, aquests avantatges tan sols podien trobar-se als països llunyans i endarrerits, sense consci-

ència nacional, sense mitjans tècnics adequats i massa dèbils per resistir l'assalt de l'Europa in-

dustrialitzada.

XLII

A finals del segle XIX es va produir una crisi

econòmica a Europa. Gràcies als avenços

del ferrocarril a Rússia i als EUA, arribaven a

Europa grans quantitats de blat i farina que

van obligar a abaixar els preus

dels cereals europeus. Aquesta crisi va anar

acompanyada d'una crisi

de sobreproducció en tots els sectors: es van

acumular reserves, va augmentar

la competència, i moltes empreses van haver

de tancar. La indústria va sortir de la crisi inno-

vant els sistemes de producció, duent a terme

polítiques de defensa del mercat nacional mit-

jançant(aranzels) i ampliant els mercats en els

països colonitzats i a altres territoris sense ex-

plotar, com l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica Llatina. La

permanent necessitat d'ampliar mercats és la

raó bàsica de l'entrada d'Europa a altres conti-

nents, i l'única forma de fer rendibles les inver-

sions necessàries per al seu control era buscar

noves regions on la mà d'obra fos barata i hi

hagués abundant matèria primera.

Àfrica és un bon exemple d'aquest nou tipus

d'ocupació. Fins a principis del segle XIX els

europeus només havien establert petites colò-

nies costaneres. La rivalitat entre europeus i

l'esperit d'aventura van contribuir a l'ocupació

d'Àfrica.

Als anys 1870-1880, França i Anglaterra es van

llançar a la conquesta d'Àfrica. El projecte an-

glès tractava de connectar el nord amb el sud,

mitjançant un ferrocarril del Caire a el Cap, i

dominar la part oriental africana per a domi-

nar també l'Oceà Índic. Van obtenir alguns

territoris rics en minerals, i el control d'Egipte,

on van fer el Canal de Suez. Mentre els france-

sos pretenien dominar tot l'oest africà i des

d'Algèria i Tunísia van anar dominant el nord

africà, fins a arribar al Sudan, on es van trobar

amb els anglesos.

Des del segle XVI hi havia colònies europees a

l'Àsia, però igual que a l'Àfrica, eren punts a

les costes, des d'on comerciaven. Fou al segle

XIX quan es va començar a ocupar grans ex-

tensions per part dels europeus. Però a dife-

rència del que va passar a l'Àfrica, a l'Àsia no

sols hi havia potències europees lluitant pel

control de les colònies: s'hi van afegir altres

països com Rússia, els EUA i el Japó. Els en-

frontaments entre les grans potències van ser

constants: França, Anglaterra i Holanda es dis-

putaven el Sud-est asiàtic; Rússia i Anglaterra

l'Àsia central (Pèrsia, Tibet); els EUA i Espanya

es disputaven les Filipines; i el Japó i Rússia

la Xina. La colonització britànica es va concen-

trar sobretot a l'Índia, on posseïa els ports

de Madràs, Calcuta i Bombai.

XLIII

Els britànics també posseïen Austràlia i Nova Zelanda, colònies de població anglesa, que van aca-

bar sent estats sobirans dins l'Imperi Britànic (Commonwealth).

Els holandesos controlaven part de la regió d'Indonèsia, motiu que va causar algun conflicte amb

els anglesos.

El neocolonialisme és una actitud d'explotació econòmica duta a terme pels països occidentals

envers les antigues colònies i els països subdesenvolupats en general. Es diferencia de l'imperialis-

me tradicional perquè no hi ha una ocupació física ni nominal del territori dominat, que pot ser

considerat independent.

Els països industrialitzats solen mantenir una certa capacitat d'influència sobre antigues colònies:

presència dels seus ciutadans; lligams lingüístics i culturals; etc. Això afavoreix que les empreses

dels països europeus tinguin molta facilitat per a implantar-se a les antigues colònies i explotar-ne

els recursos naturals sense traves, o bé trobar-hi clients de serveis (telefonia, electricitat, gas,

etc.). Arribat a un extrem, el neocolonialisme implica l'existència de control econòmic i polític per

part dels països industrialitzats sobre les antigues colònies.

XLIV

8. L’Escola de

Chicago Escola de Chicago és d'un estil arquitectònic que es va desenvolupar a la ciutat de Chicago a la fi

del segle XIX i començaments del segle XX, pionera en la introducció de nous materials i tècniques

per a la construcció de grans edificis comercials i els primers gratacels.

Sorgeix a Estats Units, on les referències històriques (arquitectura historicista) tenen menys pes i

importància que a Europa. El context socioeconòmic és el d'una ciutat molt pròspera i en conside-

rable increment demogràfic. El Gran incendi de Chicago (1871) va deixar la major part de la ciutat

destruïda, la qual cosa va suposar l'haver de tornar a aixecar-la de nou i va donar a l'urbanisme

una rellevància màxima. La necessitat de crear tan considerable quantitat de nous edificis va do-

nar motiu al sorgiment de l'escola, en proporcionar una demanda de projectes que cap altre lloc

podia igualar.

XLV

A la majoria dels edificis pertanyents a l'Escola

de Chicago, trobem diversos elements comuns

que podem considerar com a característiques

generals d'aquesta Escola:

Estructures metàl·liques (esquelets o carcassa

de ferro) que, entre altres coses, permetrà

realitzar edificis amb gran alçària.

Ús del pilar de formigó com a suport o fon-

ment. Serà la solució al desafiament de cons-

truir sobre un terra sorrenc i fangós.

Finestres esteses horitzontalment per tota la

façana (amb les dimensions que es desitgi, ja

que ja no seran necessaris els anomenats murs

de càrrega):

Possible eliminació dels murs de càrrega

(gràcies a aquesta estructura metàl·lica)

Desenvolupament de l'ascensor elèctric

Respecte a l'exterior, se suprimeixen els ele-

ments decoratius (tan habituals a l'arquitectura

artística de finals del segle XIX). S'opta per su-

perfícies llises i envidrades. Predominen les líni-

es horitzontals i verticals.

Atractives façanes de maçoneria.

L'Escola de Chicago està integrada per un con-

junt d'arquitectes que proposen solucions simi-

lars entre ells: estructures metàl·liques tingudes

segons la funció de l'edifici, finestres que podien

variar de mida quan es desitgés i l'eliminació, en

molts casos, dels murs de càrrega. Es deixen de

banda edificis amb murs que són només de pe-

dra (i de gran grossor) i dominaran el panorama

les estructures de ferro recobertes. Una altra

innovació seran les finestres corregudes que

ocuparan la major part de les façanes dels edifi-

cis això donarà el que més endavant es dirà mur

de cortina.

XLVI

XLVII

XLVIII

Opinió personal:

Per començar, ha estat un treball un poc complicat de realitzar, ja que no hem

duit el programa “Publisher” molt a pràctica, i per tant, alhora de muntar-ho

tot, des de la meva opinió, ha estat un poc complicat.

Però per altra banda, el tema del treball ha estat molt entretingut i m’ha resul-

tat fàcil trobar la informació adequada per elaborar aquesta revista, ja que la

Primera Guerra Mundial és un fet molt important del segle XX; i, apart, m’ha

agradat per el fet de que hem realitzat un treball amb un programa i una forma

diferent a la que feim sempre.

XLIX

Bibliografia:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Primera_Guerra_Mundial (04/03/2015) http://www.portalplanetasedna.com.ar/guerra1.htm (04/03/2015) http://www.librosvivos.net/smtc/homeTC.asp?TemaClave=1197 (04/03/2015) http://www.historiasiglo20.org/HM/1-index.htm (04/03/2015) http://www.elmundo.es/especiales/primera-guerra-mundial/ (04/03/2015) http://www.guerraycombate.com/wordpress/primera-guerra-mundial-5/ (06/03/2015) http://html.rincondelvago.com/primera-guerra-mundial-1914-1918_2.html (06/03/2015) http://www.elmundo.es/especiales/primera-guerra-mundial/mundo-cambiante/fin-de-los-imperios.html (06/03/2015) http://www.historiacultural.com/2010/07/segunda-revolucion-industrial.html (09/03/2015) http://www.claseshistoria.com/revolucionindustrial/2revolucionindustrial.htm (09/03/2015) http://html.rincondelvago.com/segunda-revolucion-industrial-1870-1914.html (09/03/2015) https://www.google.com/imghp?hl=es&gws_rd=ssl (04/03/2015) https://www.softcatala.org/traductor (04/03/2015) http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/01/30/l%E2%80%99escola-de-chicago/ (13/03/2015) http://palmonara.blogspot.com.es/2011/04/lescola-de-chicago.html (13/03/2015) http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0017552.xml-0 (13/03/2015)

L

Quatre Imperis autoritaris es van esfondrar, cosa que va transformar profundament el mapa d'Eu-

ropa, redissenyat pel tractat de Versallles de 1919: Imperi dels tsars es transforma en la Rússia

comunista, l'Imperi Otomà es redueix a Turquia, l'Imperi Austro-hongarès desmantellat dóna peu al

naixement de les minúscul es Àustria i Hongria, i d'una Txecoslovàquia i

una Iugoslàvia independents, la fi del segon Reich, que veu retallat el territori, tallat en dos pel cor-

redor polonès, desmilitaritzat, confiscades les seves colònies, supervisat, condemnat a pagar enor-

mes compensacions i tractat com a responsable del conflicte.

Sergi Llompart Duffett 4ºESO Història Francisca Nicolau Colom