MONTSERRAT ROIG, PASSIÓ DE VIURE I D'ESCRIURE

“Em sembla que és la intensitat allò que marca el termòmetre de la vida.” L'hora violeta “Per tornar a la capacitat de meravella de l'infant, cal molt d'aeròbic mental. Ja ho deia Walter Benjamin, “pensar, que és un narcòtic eminent...” Digues que m'estimes encara que sigui mentida

“Vaig néixer el dia de sant Antoni el dels enamorats, en una casa amb pati al darrera. Un pati ple de gats i de geranis. En una casa d'aquestes on no fa ni fred ni calor; amb olor de sofregit, al celobert, i amb canonades de l'any de la picor, que s'esbotzen cada dos per tres. Vivíem voltats de famílies amb quartus, tristes, com cal.” Molta roba i poc sabó...

“Jo vaig néixer a la dreta de l'Eixample, quan al meu carrer encara hi havia llambordes, i els plàtans eren d'un verd lluent i esponjat.” Digues que m'estimes encara que sigui mentida

“Encara no fa massa temps, vaig anar a raure a aquella santa casa de marfantes que en diuen universitat. Entre crits i aldarulls político-metafísics, vaig saber que el món era un immens bordell i la universitat (beneïda innocència!) el seu melic. Incapaç com em veia de transformar el món [...] vaig decidir d'escriure'l.” Molta roba i poc sabó...

“El meu aprenentatge literari... Va iniciar-se en un local tancat, ple de fum i que feia olor de salsitxes de frankfurt. Era el bar d'aquesta mateixa universitat, que no era tancada per la grip sinó que, aleshores, bullia. Al meu voltant, res de silenci, sinó una vèrbola incessant, eixordadissa d'eslògans, discussions interminables, corredisses, ganes d'aprendre i una mica d'innocència. De la vida, no n'enteníem ni un borrall. Asseguda en aquest bar, voltada de gent que cridava, vaig començar a escriure un dels meus primers contes. Li vaig posar un títol ambiciós i un pèl emfàtic La ciutat dels tristos destins. [...] Després vaig canviar el títol, potser perquè començava a intuir que unes de les primeres lliçons de l'ofici d'escriure és la de no deixar-nos seduir per les paraules que ens arriben com en una torrentada.» Digues que m'estimes encara que sigui mentida

“La vaig conèixer als quinze anys com a deixebla seva a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, i vam ser tota la vida amigues. I vam riure molt. Ella em va ensenyar l'alegria de viure. Com? No ho sé... Em vaig trobar, tot d'una, amb un model de dona diferent. A casa hi havia la mare i l'àvia que xiuxiuejaven el plaer del món de les coses. Però no el podien fer públic. Pagaven el preu de la derrota. La postguerra havia gelat els cors. Només a dins, a les cases, les dones reien. Però ella, la Maria Aurèlia*, ho feia a fora...” * Maria Aurèlia Capmany Un pensament de sal, un pessic de pebre «Avui hem expressat amb paraules la veritat del nostre cos. Aquest no és una presó.» Digues que m'estimes encara que sigui mentida “Porto a la bossa sis Maos, un Lenin i una història del partit, de Stalin, però no li diguis a en Jordi, és un reaccionari... Sí, sí, encara em fico al llit amb ell. Què hi farem! Les necessitats canten, xavala. Però vull un mascle que respongui més.» Ramona, adéu “De petita jo “veia” l'estàtua de Rafael de Casanovas. Estava feta de les paraules del meu pare, quan m'explicava qui era aquest personatge en travessar la Ronda de Sant Pere. M'assenyalava el buit de la cantonada amb el carrer d'Alí Bey i jo veia l'estàtua [...] feta de paraules” [...] “La revelació que existia una llengua “real” em va venir als quatre anys, quan les monges m'obligaven a llegir unes paraules que no entenia. Ens posaven en rotllana i ens deien que aquelles lletres significaven “mi mama me ama”, la “pipa de papá”. Arribava a casa i la meva mare m'estimava i el meu pare no fumava en pipa. Creia que les monges inventaven una llengua per a dominar el territori del meu jo i les meves paraules. Eren el poder.» Digues que m'estimes encara que sigui mentida "Jo sóc filla d'un moment en què creia que la literatura servia per a alguna cosa; que la vida era un caos i que la literatura l'ordenava. [...] “Hi ha escriptors de moltes menes. Vull dir que n'hi ha que se la passen bé

tot explicant històries imaginàries, que és una manera de sortir d'un mateix. Per contra, n'hi ha d'altres que troben gust a confessar-se, replegar-se dins les pròpies obsessions. I hi ha, encara, un tercer tipus d'escriptor, que és el que a mi m'agrada més: són els que disfressen els propis temors a base d'inventar-se personatges que, a primera vista, poden semblar inversemblants.” L'òpera quotidiana “Totes les vides són com una novel·la i cap vida és com una novel·la.” [...] “L'escriptora necessita de la memòria per escriure i el seu aparell fotogràfic són els ulls de la ment. Memòria que il·lumina el temps perdut i els espais desapareguts”. [...] “El vell somni del novel·lista era d'abastar el món a través de les paraules. Però, ens en podem fiar? ¿És suficient la força de l'observació, la memòria i la imaginació? [...] ¿O bé els escriptors acabarem sent només espies del que és concebut com a realitat en sí mateixa, és a dir, espies del que ens és presentat com tot el món, quan no és més que una reproducció que rau a la nostra superfície?” Digues que m'estimes encara que sigui mentida

«Sembla que estiguis enamorada de Barcelona, Mundeta.» Ramona, adéu “Barcelona és, per a alguns dels nostres escriptors, com l'amant decrèpita que un dia somiares altíssima i sensual i que avui no pots deixar. Barcelona desvetlla amors apassionats i de vegades rancors soterrats. Però Barcelona hi és, tan viva com una persona, a moltes de les obres dels escriptors catalans.” “La sirena mediterrània”, Guia del Ocio, 29.6.1981

“construir una ciutat diferent i semblant a la vida, que és la ciutat literària. Una ciutat inacabada, com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i d'oblit.” Digues que m'estimes encara que sigui mentida “Sóc de l'Eixample de la nostra estimada ciutat. D'un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D'un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or.” Molta roba i poc sabó... “Des de les galeries interiors de l'Eixample, els somnis volaven retallats.” [...] «Hi va haver un temps en què els meus somnis sempre s’esdevenien al mateix escenari: al pati interior de la casa familiar. M’hi vaig passar moltes hores, en aquest pati, jo era una nena que tenia prohibit jugar al carrer. Hi havia jardins a sota, m’arribava l’aroma d’un llimoner i tocava les flors dels baladres, que no fan olor i que els grans deien que enverinaven si hi passaves la llengua. Als somnis tornava a mare a través del pati. Voltada de cases altes, sota l’indefectible pedaç de cel blau, m’hi sentia protegida. [...] El llimoner sempre serà, per a mi, l’aroma de tardor, la postguerra. [...] En aquell pati, no existia Franco, ni la misèria, ni el càstig. No hi havia gent dolenta. El meu somni era ordenat com els patis interiors d’un quadrat de l’Eixample. Quan un escriptor/escriptora recorda la infantesa, posa en ordre la seva vida. I se la inventa. [...] Hi ha un imaginari clos en aquell pati...» Digues que m'estimes encara que sigui mentida

“construir una ciutat diferent i semblant a la vida, que és la ciutat literària. Una ciutat inacabada, com inacabades són totes les geografies literàries que han estat fetes de memòria i d'oblit.” Digues que m'estimes encara que sigui mentida "A banda de l'atracció que sento pel món de la ficció, sempre m'he sentit atreta per la història del meu país. El silenci que han fet planar per damunt dels catalans, dels republicans, dels vençuts de la guerra, m'ha semblat, tot sovint, que era un silenci que volien fer planar per damunt dels meus i de mi mateixa."

Pròleg a Els catalans als camps nazis

“Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que si en té”. “Un múscul traïdor”, Avui, 11.11.1991