v e r s o s a l v e n t

Ilia Galán

versos al vent

Ilia Galán

versos al vent

Prólogo y traducción de MARTA M. MORA

colección

| TURRIS BABEL |

Versos al vent Ilia Galán

Colección: TURRIS BABEL

Selección y prólogo: MARTA M. MORA

© 2019 Ilia Galán © 2019 Marta M. Mora (de la traducción) © 2019 ARS POETICA (de la edición)

EntreAcacias, S. L. [Sociedad editora]

c/Palacio Valdés, 3-5, 1ºC 33002 Oviedo - Asturias (ESPAÑA) Tel. (Cent.): (+34) 984 300 233 info@arspoetica.es | pedidos@arspoetica.es

1ª edición: marzo, 2019

ISBN: 978-84-17691-54-7 Depósito Legal: AS 00098-2019

Impreso en España Impreso por Quares

Todos los derechos reservados. Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transforma-ción de esta obra solo puede ser realizada con la autorización de sus titulares, salvo excepción prevista por la ley. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Re-prográficos, www.cedro.org) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra.

«El camí misteriós va cap a l’interior. És en nosaltres, i no en cap altre lloc, on es troba l’eternitat dels mons, el passat i el futur.»

NOVALIS

11

PRÒLEG

Diuen que la humanitat es trobava a les fosques fins que

Prometeu va decidir robar el foc per a entregar-lo als mor-

tals; va pujar al mont Olimp, el va prendre del carro

d’Hèlios —o de la forja d’Hefest, segons la versió— i el du-

gué als homes, cremant a la branca d’un arbust. Per això,

Prometeu va patir la ira de Zeus, que l’encadenà a les mun-

tanyes del Caucas, on una àguila devorava el fetge del tità

que, en ser immortal, es regenerava durant la nit, tornant

l’au cada dia a menjar-se’l. Finalment, Hèracles va alliberar

Prometeu de les seves cadenes, condemnat d’altra manera a

viure una tortura eterna.

Així comença aquesta antologia, amb un poema a Prome-

teu; en ell, l’autor esbossa una comparativa entre el benefac-

tor de la humanitat i el poeta, entès com a figura i símbol,

també pràcticament mitològic. Tot poeta és un Déu, escriu Ilia

Galán, i és cert que el poeta ha estat sempre un ésser divinit-

12

zat, fora de tota norma i convenció, en contacte permanent

amb els cels. Aquest pensament s’ha mantingut més o

menys estable al llarg de les èpoques; no obstant això, un

dels períodes en què s’aprecia de forma més evident és en el

Romanticisme, moviment que ressona amb força als versos

de l’autor que ens ocupa.

És senzill adonar-se de l’herència romàntica que tenyeix

l’obra d’Ilia Galán. Malgrat això, tot i que a la seva ploma i

naturalesa vital es percebi el sublim, no hem de caure en

l’error de llegir-lo com un autor purament romàntic, ja que

trobem a la seva poesia la ressonància permanent dels ecos

de la història. Els poemes aquí compilats no són més que

una mostra diminuta d’un pensament que no és pas fre-

qüent a la nostra modernitat; un pensament que persegueix

la bellesa i s’allunya de frivolitats, de provocacions sense

fons, captant així l’essència d’allò autèntic.

Per tot això, el lector no ha d’esperar trobar en aquestes

pàgines una poesia fàcil, de ràpida comprensió, ja que l’obra

de l’autor, a més de presentar elevades dosis de misteri, és

plena de símbols i pot —i ha de— ser interpretada des de

diversos angles; les referències velades a la divinitat, a

l’ànima i al destí són freqüents, si bé trobem en aquests po-

emes, signats en diferents llocs i períodes de la vida de

l’autor, molts altres significats que canvien amb la percepció

de cada lector.

13

Hegel assegurava que el veritable art ens convida a la con-

templació reflexiva, no amb la finalitat d’inspirar-nos i donar

lloc a més art, sinó de reconèixer el que l’art veritablement és;

i això és el que ocorre amb la poesia d’Ilia Galán. L’autor ens

anima a seguir les petjades de la bellesa, de prop, com qui

segueix el rastre de sang d’un animal ferit al bosc, mostrant-

nos camins inhòspits, recorreguts per la natura i l’esperit des

de cels turmentosos, cims nevats i llacs batejats amb nom de

poeta. Tot i no témer la cruesa ni la lletjor, necessàries per

comprendre allò bell —com a contrast i clarobscur—, la poe-

sia d’Ilia Galán conta sempre una història, presentant subtils

i exactes observacions sobre el més vertader de la condició

humana, el record, el passat i la seva herència, l’amor de

qualsevol tipus i l’ànima i el seu vincle amb Déu.

Resulta evident l’estela de pensament romàntic que se-

gueix Ilia Galán, i a la seva poesia és notòria la influència

d’autors universals com Blake o Rilke; tanmateix, amb el po-

eta amb qui segurament més té a veure l’autor és amb Höl-

derlin, no només per obra i estil, sinó també per la

personalitat visionària, única i diferent que comparteixen.

Sens dubte, la força dels versos d’Ilia Galán i la seva temàti-

ca vinculada a la natura i l’esperit remeten al cèlebre poeta

alemany; a Hölderlin, però, com a tants altres, el va cremar

el foc. El pensament de Galán és, per contra, més equilibrat,

serè, sense deixar de ser profundament romàntic. Precisa-

14

ment, l’antologia es tanca amb Començament, un poema de

marcat to personal i potent esperit poétic, ric en símbols i re-

ferencies a la creació, la deïtat i l’etern retorn: Neu de llum /

sobre els cims, per sobre de l’horitzó, / espera vermella que s’encén:

/ s’alça volant en mi la infinitud / que em transforma en sol; i és

potser el sol en el que el poeta es transforma el mateix foc

que Prometeu pren als déus, l’energia dels llamps i les fla-

mes que cremen la llenya i escalfen als mortals; així doncs,

no és tracta només el foc diví, sinó de la divinitat mateixa

que caldeja el cor de tot poeta.

El caràcter visionari del veritable creador s’ha mantingut

al llarg de la història com una constant, una condició neces-

sària per a ser-ho; el creador com a Prometeu, Dèdal o Orfeu

que, com a heroi romàntic, no tem al sacrifici. ¿Compleixen,

en la modernitat, poetes i artistes, l’atàvica missió

d’il·luminar al món? El poema inicial que al principi comen-

tàvem conclou de forma incendiària, quasi violenta; la llum

de la raó entén el temerari crim de Prometeu com un acte va-

lent. L’autor s’arrisca a les cremades per a dur-nos la bellesa,

no d’una manera irresponsable, destructiva, sinó des del sa-

vi coneixement de qui ha contemplat l’abisme i escoltat la

seva veu. Ilia Galán parla des de la serenitat i la calidesa

d’un foc virtuós; l’enginy crepita als seus versos, i la distin-

ció hi és sempre present; és original i clàssic a la vegada, un

autor que, en cas necessari, transmet amb justes paraules els

15

milers de significats que hi ha ocults rere allò visible. Ilia Ga-

lán és un poeta, amb tot el que el seu significat comporta,

molt més enllà de versos i rimes.

Per la meva part, confio que aquestes breus línies serveixin

d’afectuós acompanyament a una poesia tan única i vertade-

ra que no troba rival en la seva lluminosa bellesa.

MARTA M. MORA

«Les ones del cor no esclatarien en tan belles escumes, ni esdevindrien esperit, si no s’esclafessin contra la vella roca muda del destí.»

HÖLDERLIN, Hiperión

19

YO NO SOY PROMETEO

Madrid, 1989? -1991

Él robó el fuego,

a mí me lo dieron.

Un puño de abismo

le cayó de lo alto.

También he golpeado mi Olimpo

con la esquina de unas escaleras bajas

cayendo durante siglos.

Las llamas quemaban las hojas

de palabras

sugiriendo o soltando claras la voces.

También soy mortal, hombres. O sugerir látigos de acero

entre las aves

o cantar abiertamente las bellezas al calor de otro sol.

Prometeo fue castigado, yo soy ensalzado.

20

Los dioses cayeron

fragmentados en estatuas.

No olvidéis, cerdos, todo

poeta es un Dios,

aunque lamente sus cantos en los sótanos

y viva.

Yo no soy

Prometeo,

yo soy fuego.

21

JO NO SÓC PROMETEU

Madrid, 1989? -1991

Ell va robar el foc,

a mi me’l varen donar.

Un puny d’abisme

li caigué del cel.

També he colpejat el meu Olimp

amb la cantonada d’unes escales baixes

caient durant segles.

Les flames cremaven les fulles

de paraules

suggerint o deixant anar clares les veus.

També soc mortal, homes. O suggerir fuets d’acer

entre les aus

o cantar obertament les belleses a l’escalfor d’un altre sol.

Prometeu fou castigat, jo soc enaltit.

22

Els deus caigueren

fragmentats en estàtues.

No oblideu, porcs, tot poeta és un Deu,

malgrat que lamenti els seus cants

en els soterranis i visqui.

Jo no soc Prometeu,

jo soc foc.

23

Montañas de Gredos, Candeleda, 19 de diciembre de 1998

Y el recuerdo sigue agarrándose a la mente con garfios de plata

por los huecos que dejan entre sí las noches

heladas que se guarecen escondidas entre las grandes montañas,

y trepa, salamanquesa por sus muros, hasta colgarse de mi techo,

con un golpear el tiempo al ritmo

del reloj que tocan las campanas negras de un cercano convento que ora

solitario de inviernos contra la historia,

el mismo espacio sonoro, morado y bronce, que el horizonte engulló, con el Sol;

la cruz oscura en lo alto de la iglesia

esperando con los adioses colgándole la resurrección del astro rey en que brillará

su metal de cadalso sin más sangre

que la que gotea lenta del símbolo sobre las almas piadosas al entonar

una melodía ancestral seca de lágrimas y pecados,

y dulce de esperanzas, porque el paraíso

se deja ver a veces en los huecos dejados por la noche

para que fluyan los cometas.

24

Muntanyes de Gredos, Candeleda, 19 de desembre de 1998

I el record segueix aferrant-se

a la ment amb garfis de plata

pels buits que deixen entre si les nits gelades que s’aixopluguen

amagades entre les grans muntanyes,

i trepa, dragolí pels seus murs,

fins penjar-se del meu sostre,

amb un colpejar el temps al ritme del rellotge que toquen les campanes negres

d’un convent proper que prega

solitari d’hiverns contra la història, el mateix espai sonor, morat i bronze,

que l’horitzó va engolir, amb el sol;

la creu fosca, dalt l’església esperant amb els adeus penjant-li

la resurrecció de l’astre rei en què brillarà

el seu material de cadafal sense més sang que la que goteja lenta del símbol

sobre les ànimes pietoses en entonar

una melodia ancestral seca de llàgrimes i pecats, i dolça d’esperances, perquè el paradís

es deixa veure a vegades en els buits deixats per la nit.

25

Gredos, Candeleda, 8 de junio de 2002

Los cipreses que tú plantaste, joven, hoy gigantes bellezas maduras de frutos,

han caído abatidos por el vendaval

y los viejos árboles de aquel esplendor perdieron sus mejores ramas,

desnudos y solo cubiertos con el temblor del invierno,

sin páginas que leer a los vientos.

Los jardines que me habías regalado

y juntos, tanto tiempo, cuidamos, susurran arrasados, mustios y secos.

El palacio, vacío, yace habitado por el polvo.

Sin riego las acequias, estanques vacíos y

canales llenos de maleza y babas secas.

Sin la esencia del canto las fuentes, sin frescura ya nuestra mirada.

Una piara de puercos mastica los restos y ya nadie viene a visitarme.

Sus orines queman las escasas hierbas florecidas

que la última primavera dejó como recuerdo.

Pero ya encargué nuevos obreros,

un ejército de ángeles se acerca a defender mis sueños.

26

Sé que nunca me abandonaste, Majestad;

se siente en mi sangre tu sangre real,

y en sueños y realidades te abro, como padre, las murallas de mis castillos

aún defendidos por un ejército de heridos y

moribundos para que las puertas nos devuelvan los caminos

del encuentro un día olvidado entre los espinos.