Muntanya 888

52
ESPELEOLOGIA Norbert Font i Sagué, 100 anys després PARCS NATURALS Urdaibai, reserva de la biosfera BARRANCS Descens del Tignoso (Còrsega) COMPETICIÓ La dona esportista i la societat

description

Revista editada pel Centre Excursionista de Catalunya

Transcript of Muntanya 888

ESPELEO LO G IA

Norbert Font i Sagué,100 anys després

PARCS NATU RALS

Urdaibai, reservade la biosfera

BARRAN CSDescens del Tignoso

(Còrsega)

CO M PETI C IÓLa dona esportista

i la societat

BUTLLETA D’INSCRIPCIÓ: III CONCURS DE FOTOGRAFIA DE LA REVISTA MUNTANYA

Pseudònim

Nom i cognoms

Adreça

Població CP

Telèfon de contacte e-mail

Títol 1

Títol 2

Títol 3

FOTO

COPI

EU L

A BU

TLLE

TA

PARTICIPANTSPoden participar tots els fotògrafs, aficio-nats o professionals que ho vulguin.

TEMAL’esquí i el seu entorn. Fotografies d’esquí de mun-tanya, nòrdic, alpí, snowboard o qualsevol altra deles modalitats que es puguin practicar a la neu, tanten l’àmbit esportiu com en la competició.

OBRESLes obres es presentaran amb arxius digitals en for-mat JPEG. Cada autor podrà presentar fins a unmàxim de tres fotografies. La mida i el format reco-manable és de 24 x 36 cm amb una resolució de300 ppp.

PRESENTACIÓLes fotografies s’enviaran per correu postal, grava-des en un CD o DVD. Juntament amb aquestCD/DVD s’hi adjuntarà la butlleta d’inscripció en unsobre tancat. A la coberta del sobre hi ha de figurarel pseudònim emprat, el mateix que ha de constaren el CD/DVD, i el títol de l’obra.

DATA D’ADMISSIÓ I ENVIAMENTFins al 30 de desembre del 2010, al Centre Excursio-nista de Catalunya (Paradís, 12, 08018 Barcelona).

JURATSerà designat per la Redacció de la revista Munta-nya entre persones de prestigi reconegut en l’àmbitde fotografia de muntanya i entre els patrocinadorsdel concurs. La seva decisió serà inapel·lable i, siescau, resoldran les incidències que hi pugui haver.

DECISIÓLa decisió del Jurat es farà pública durant la prime-ra quinzena de gener del 2011 a través del webwww.cec.cat.

PREMIS

Guanyador: dos caps de setmana a VALLNORD(Andorra), en Hotel en AD (ABBA XALET SUITES****,HOTEL MÀGIC MASSANA****) i forfets per a dues per-sones, a més un lot de tres llibres.

Finalista: pells d’esquí de muntanya POMOCAADVENTURE GLIDE, destinades a esquiadors demuntanya i a competidors amateurs, amb tecnolo-gia Pomoca Safer Skin (70 % mohair, 30% niló); unamotxilla d’equí FERRINO LITE 25, de poliester, ambbutxaques per a sonda i pala, portapiolets, cinta decompressió i compatibilitat amb bossa d’hidratació,a més d’un lot de tres llibres.

ALTRES CONSIDERACIONS■ Les fotografies premiades es publicaran a larevista Muntanya i s’enviarà gratuïtament un exem-plar als concursants.Informació i consultes: [email protected]/ www.cec.cat

BASES

III CONCURSDE FOTOGRAFIADE LA REVISTA MUNTANYA

■ 100 anys d’esquí a Catalunya. Passions de neu.Antoni Real

■ Objectiu infinit. L’ambiciosa i intensa creació fotogràfica d’Ignasi Canals i Tarrats.Josep Maria Cuenca - Ramon Barnadas

■ Flora i vegetació. Josep Vigo i Bonada

Guanyador 2 caps de setmana

(hotel + forfets) per a dues persones a

HOTEL MÀGIC MASSANA ****ABBA XALET SUITES****

+ un lot de llibresConjunt valorat en 750 €

Finalistapells POMOCA

ADVENTURE GLIDE i motxilla FERRINO LITE 25

+ un lot de llibres

Conjunt valorat en 350 €

Guanya dos caps de setmana (hotel+forfets) a Vallnord (Andorra), o emporta’t un materialde primera classe per a la pràctica de l’esquí,a més d’un lot de llibres de muntanya.

Tema: Esquí

Lot de llibres:

MUNTANYACENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA

Club Alpí Català

A N Y 1 3 4 / N Ú M . 8 8 8 / A B R I L 2 0 1 0

Redacció i administracióCentre Excursionista de CatalunyaParadís, 10 i 1208002 BarcelonaTel.: 933 152 311Fax: 933 151 [email protected]

SubscripcionsTel.: 933 152 311Subscripció anual: 24 €(sis números)

PublicitatTel.: 696 206 [email protected]

Dipòsit legalB-545-1958

ISSN0212-2111

Imprès en paper ecològic

DirectorFerran [email protected]

Edició i assessorament lingüísticEstudi Ferran Alexandriwww.alexandri.cat

Secretari de redaccióErnest Godó

Consell de redaccióFrancesc BeatoJordi BernatJoan CampañàDavid MengualEnric NosàsJosep M. SalaValentí Zapater

Disseny i maquetacióEstudi Toni Inglèswww.toni-ingles.com

CartografiaAlbert Martínez

04/2010 M U NTANYA 888 3

La revista Muntanya respecta les opinions expresades a través delsarticles dels seus col·laboradors, però no les comparteixnecessàriament, fent propis només els continguts de l’editorial.

El Centre Excursionista de Catalunya, a l’efecte previst en l’article32.1, paràgraf segon del TRLPI vigent, s’oposa expressament aquè qualsevol de les pàgines de la revista Muntanya, o una partd’aquestes pàgines, siguin utilitzades per a la realizació de revistesde premsa.

Qualsevol acte d’explotació (reproducció, distribució, comunicaciópública, posada a disposició, etc.) de la totalitat o d’una part de lespàgines de la revista Muntanya, requerirà l’autorizació oportuna,que serà concedida per CEDRO (www.cedro.org).

La revista Muntanyaés membre de:

ARTICLES

6 N. Font i Sagué i el Club Muntanyenc (1907-1909)Enric Aragonès i Valls

12 ¡Un altre avenc! (Primera exploració de l’avenc d’en Roca)Marià Faura i Sans

18 Urdaibai, reserva de la biosfera del País BascFerran Alexandri

26 Descens del Tignoso (Còrsega)Xavier Arregui

34 La dona esportista i la societat actualEmma Roca

SECCIONS5 Editorial

40 Vies d’escalada42 Llibres i mapes44 La motxilla de muntanya49 Amics de la muntanya50 Itineraris excursionistes

6

12

18

26

Portada: Ovella de raça latxa, originària del País Basc, present a la reserva d’Urdaibai, de llana llarga, basta i blanca. Foto: Valentí Zapater.

34

ImpressióIGOL, S.A.www.igol.es

Publicació d’articlesPer publicar articles a la revista Muntanya, descarregueu-vosles normes de presentació d’originals a www.cec.cat(Publicacions, Revista Muntanya).

Centre Excursionista de Catalunya

¡FES-TE’N SOCI!

933 152 311Paradís, 10 i 12 / 08002 Barcelona / ww.cec.cat

EDITORIAL

04/2010 M U NTANYA 888 5

Fou una d'aquelles matina-des que vaig sortir a passe-jar però al cap d'un minutvaig tornar per agafar lacàmera. El cel serè i les boi-res juganeres creaven unambient força interessant.De seguida vaig veure lesovelles que vaig inclourecom a part principal i pri-mer pla d’aquesta fotogra-fia; però el gran contrastentre els animals i el celdificultava la realització tal icom la volia. Un filtre degra-dat de dos punts i un celexposat al límit de la sobre-exposició (però sense per-dre detall) van solucionar elproblema.

Fotògraf:Valentí ZapaterCàmera:Canon EOS 20D.Objectiu:17-40 f/4 a 19 mm.Exposició:f/7.1 1/25s ISO 100, RAW.

La muntanya a Catalunya

Aniversaris

Amb el número 640, publicat l’abril de 1970, larevista Muntanya es publica per primer cop com-pletament en català i torna a l’antiga numeració,que és el resultat de sumar els números del But-lletí (el primer número va aparèixer el 1891) i elsde Montaña (1952-1969), en una clara manifes-tació de la continuïtat centenària de la publicaciódel CEC i dels seu afany per divulgar informació.

Així, doncs, hem de celebrar que la capçaleraen català compleix aquest mes d’abril, amb elnúmero 888, quaranta anys. Quatre dècades depremsa excursionista en català que han posicio-nat la nostra revista com una de les més presti-gioses i antigues del sector.

Els actes de celebració que estem planificantdes de la Redacció i des del mateix Centre Excur-sionista de Catalunya donaran el seu fruit a la fidel 2010. Òbviament, us tindrem informats.

També aquest abril es compleix un altre ani-versari. Es tracta del centenari de la mort de Nor-bert Font i Sagué, personatge polifacètic, sociil·lustre del CEC, que va destacar com a naturalis-ta, geòleg i introductor de l’espeleologia a Cata-lunya, que morí el 19 d’abril de 1910 als 35 anysd’edat. La revista Muntanya, al llarg de l’any2010, dedicarà diversos articles en homenatge aFont i Sagué, en els quals recordarem i descobri-rem les facetes de la seva vida com a home, coma científic i com a excursionista.

Encetem aquest número amb dos treballs d’in-vestigació en quals coneixerem la relació de Fontamb el CMB, i també la primera exploració de l’a-venc d’en Roca, que fou així mateix la seva darreraincursió en el medi subterrani.

Ferran AlexandriDirector deMuntanya

VALE

NTÍ

ZA

PATE

R

Catalunya és un país muntanyós. Tret d’algunesplanes com l’Urgell, Osona, el Bages, el Gironès i

el delta de l’Ebre, es pot dir que la resta del país és unconjunt de serralades que tenen com a coronació elPirineu.

No es tracta de fer un editorial sobre geografia, prouconeguda pels lectors, sinó de fer una reflexió sobre lapoca importància que des de tots els punts de vista esdóna d’aquest fet, que no és nou i, si fem una generalit-zació, pot ser injusta l’única sortida per a les comarquesde muntanya com a segona residència.

No és aquest el cas d’altres regions d’Europa on, comaquí, la supervivència de les regions muntanyoses no erapossible amb els mitjans i recursos de la ramaderia i lapobra productivitat agrícola. Però si ens emmirallemamb Suïssa, Àustria o Itàlia, per exemple, podem veurecom conviuen la ramaderia, el turisme i l’esport.

¿Per què, doncs, això no es produeix a a Catalunya?Jo crec que no ha estat mai una prioritat a l’hora detransformar el territori i donar-li un desenvolupamentnecessari econòmic i sostenible que, sense eliminar lasegona residència, permetés una conservació i produc-tivitat dels boscos i una ramaderia autòctona extensivaque evités la proliferació de la massa forestal caòtica.

Això explica també la manca d’una política decididade promoció dels esports de muntanya, i com a conse-qüència, la inexistència d’un pla de refugis de munta-nya que serveixi per a la pràctica de manera segura iassequible del nostre esport de muntanyencs.

No es pot oblidar que el turisme és avui un dels prin-cipals ingressos de Suïssa, i el turisme està lligat a l’esportde muntanya en el nostre cas. El turisme internacionalés, ara per ara, anecdòtic en les nostres muntanyes.

Josep Manel PuentePresident del CEC

EXPLORACIÓ DE L’AVENC D’EN ROCA (4 DE SETEMBRE DE 1907)Les ressenyes de l’anterior exploració del club a l’a-venc d’Ancosa acabaven demanant col·laboració alspropietaris d’avencs, per tal que els donessin aconèixer i en facilitessin l’exploració. Aquella cridatingué una resposta immediata: la del naturalistaamateur Antoni Mir i Capella, hereu de la pròsperacasa Guineu de Sant Sadurní, fundador del MuseuBoet –museu tristament desaparegut durant la guer-ra– i company d’excursió de Font i Sagué. Ell i elseu nebot Pere Mir i Ràfols, president de la CambraAgrària local, comunicaren l’existència d’un avencproper a la creu d’Ordal, al peu del turó de les Agu-lles, i oferiren la seva col·laboració per tal d’explo-

MUNTANYA 888 04/20106

Autor: Enric Aragonès i Valls

N.Font i Saguéi el Club Muntanyenc (1907-1909)

La relació de Font i Sagué ambl’agrupació formada perdeixebles seus, que emprengué

amb gran entusiasme la represa deles seves exploracions subterràniesdeu anys després, no és gaireconeguda més enllà de l’efímerretorn del mestre a les exploracionsamb el descens a l’avenc d’en Roca.Les actes del Club Muntanyenc,amablement posades a disposició pelseu president Daniel Vergès, hanpermès omplir aquest buit i ajuden aentendre per què aquella empresaencetada amb tanta empenta es vaacabar abruptament al cap de tansols dos anys.

Retrat de Font i Sagué(Clixé Matorrodona,publicat al Butlletí dela Institució Catalanad’Història Natural),ampliada pel sociPelai Mas iemmarcada enmarbre, aquestafotografia presidí la sala d’actes del Club Muntanyenc.

HISTÒRIA DE L’ESPELEOLOGIA

rar-lo. D’antuvi es va fer una primera expedició pertal de localitzar i tenir una idea de la importància dela cavitat: el 26 d’agost, Faura, els Mir i el guia Sera-fí Alemany –que havia descobert l’avenc trenta-cincanys enrere– observaren l’ampla boca (2,5 x 1,75 m)i hi mesuraren amb la sonda una fondària de 40 m(33 m, segons les topografies actuals). Del so quefeien les pedres en caure al fons deduïren que hihavia aigua (L’Àpat, 31/08/1907).

L’exploració es va portar a terme el 4 de setembreen companyia d’una nombrosa concurrència de gentdel país, entre els quals Antoni i Pere Mir, que dona-ren suport econòmic a l’operació, i moltes altres per-sones de Sant Sadurní i Sant Pau d’Ordal que, ambels consocis Eduard Vidal i Riba (president de l’A-plec Catalanista) i Sal, esperaven els expedicionarissobre el terreny. Els excursionistes arribaren en duestongades: la de Faura i el Muntanyenc, amb el seupresident al capdavant, i el grup de Font i Sagué, quehi acudí acompanyat pel botànic Manuel Llenas iFernàndez, en Josep Puig Oliveres i el Sr. Miret,quan aquells havien assolit el primer replà.

Faura dirigí les operacions fins a l’arribada del seumestre; aquest donà el vistiplau a la instal·lació idavallà el primer pel pou esglaonat fins al fons de lagran sala, a –33 m, en el que havia de ser el seu darrerdescens. Darrera seu, Co de Triola, Josep Colomines iRoca, Faura, Pau Obiols i l’Albert Santamaria assoli-ren el fons, quedant al primer replà Timoteu Colo-mines, Lluís Sabartès, en Sal i el Dr. Serradell.

Un cop a baix, els espeleòlegs exploraren i amida-ren la cavitat; n’aixecaren un plànol en planta i perfil ihi recolliren insectes; mentre que Co fotografià l’esce-na amb llum de magnesi. Font i Faura exploraren des-prés la continuació de l’avenc fins al darrer pas practi-cable, quedant en Santamaria a mig camí per ferd’enllaç. Amb això l’avenc quedà íntegrament recone-gut fins als –56 m que li donen les topografies actuals.

Després de Font, els exploradors emprenguerenl’ascensió. I, estant encara Santamaria i Faura alfons, es brindà a Pere Mir i a un pagès anomenat

04/2010 MUNTANYA 888 7

Vendrell (a) Novençà l’oportunitat de conèixeraquelles profunditats. Faura va ser el darrer en sortirde l’avenc. En l’Espeleología de Cataluña resumeixaixí les principals característiques de l’avenc:

El fondo de esta gran cavidad está a los 41 m del

lecho del torrente superior, tiene de N a S 23 metros, y

de E á O 17, siendo la altura del techo de 25 á 28

metros ... ¡es magnífico! Al SE, existe un hoyo muy carac-

terístico, por donde continúa la sima, serpenteando, con

un enrarecimiento del aire, que dificultaba la respiración,

pudimos descender 23 metros más abajo que el suelo

de la sima, siendo, por tanto, el total de su profundidad

unos 63 metros.

Els esquemes de la cavitat, que es publicaren redi-buixats per l’artista Jaume Llongueres i Badia, s’as-semblen força als aixecaments topogràfics actuals.Les mides, en canvi, 41 m per al fons de la sala i 63 mper al punt més baix, estan un 24% i un 12%, res-pectivament, per sobre de les avui acceptades.

L’estudi dels insectes i artròpodes fou encomanata Felip Ferrer i Vert: un coleòpter que trameté a l’es-pecialista vienès Edmund Reitter resultà ésser unaespècie nova: Troglocharinus ferreri Reitt. Més enda-vant, Jeannel i Racovitza comprovaren que aquestaespècie colonitza tot el massís cretaci. D’altra banda,el Dr. Serradell publicà una nota amb els mol·luscsrecollits, entre els quals una espècie nova a la queanomenà Helix (Xerophila) ordalensis. S’ha escritque aquestes actuacions assenyalen la naixença delsestudis biospeleològics al nostre país.

Faura, inspirat per Font, atribuí la gènesi de l’a-venc a un esfondrament. Al seu criteri, la dolomiaque suporta la calcària era un terreny més favorable

A punt de marxa. Uncop enllestida la feina,els espeleòlegs s’hancanviat de roba, lainstal·lació ha estatdesmuntada i elmaterial s’ha carregata les mules. Enaquesta esplèndidafotografia coral,Carles Querol i LluísWillaert hi hanidentificat elspersonatges següents:1) mossèn JoanJunyent, ecònom deSant Pau d’Ordal; 2)l’Albert Santamaria; 3)Pere Mir; 4) AntoniMir. Nosaltres hiveiem: 5) Font iSagué, amb teula iesclavina, i 6) el Dr.Serradell, i hi creiemveure: 7) Pau Obiols;8) Josep Colomines;9) Timoteu Colominesi 10) Serafí Alemany. AFaura, que deviaportar sotana enaquell moment, no se’lveu enlloc; ¿s’amagapotser darrera labandera catalana, tot isostenint-la?

JOS

EP

M. C

O D

E T

RIO

LA, A

FCE

C

MUNTANYA 888 04/20108

a la circulació de l’aigua; el col·lapse dels buits ques’hi haurien format seria el responsable de la forma-ció de l’avenc, que s’acabaria manifestant a l’exteriorper la infiltració de l’aigua del torrent. Avui trobarí-em ingènua aquesta explicació: ja en els anys cin-quanta s’explicava la gènesi dels avencs de Garraf entres etapes successives (erosiva, quimioclàstica i qui-miolitogenètica) en què les aigües fluents i infiltra-des són els agents principals i on els fenòmens d’en-fonsament tenen escassa importància.

Marques de nivell d’aigua que els exploradorsobservaren a un metre d’alçada els convenceren quel’aigua engolida per l’avenc s’hi entollava temporal-ment abans de desaparèixer per infiltració. Ambaixò es reconeixia el paper d’embornal de l’avenc;paper que Faura observà després en altres avencs.L’aigua infiltrada s’afegiria a un corrent soterranique, seguint la falla del torrent de les Febres a lespenyes Roges, aniria a parar a les costes de Garraf.En Espeleologia de Cataluña, suposà que a més fon-dària devia passar «un río de anchas riberas, y cuyaconstitución y orientación no podemos fijar». I,després d’explorar el Font i Sagué, arribà a pensarque l’aigua que surt a la Falconera procedia delPenedès a través de les esquerdes i fractures del mas-sís de Garraf (Butlletí del CEC, 205); suposició tanagosarada com incerta.

Faura qualificà l’avenc de magnífic; Font, en canvi,esperava trobar-hi més fondària i més dificultats:

Vaig volgueri ser; car les referencies que me’n dona-

ren me feren creure que sería molt mes fondo y que’s

presentarían dificultats per la seva descensió. No va suc-

cehir ni l’una cosa ni l’altra, si be no dexà de ser un exem-

plar magnífic en el seu gènero, especialment la gran

caverna del fons. (La Ilustració Catalana, 1/12/1907)

VINCULACIÓ AL CLUB (13 DE JULIOL DE 1908)Font es congratulà de la iniciativa d’aquell jovententusiasta, tot i que jutjà aquelles primeres explora-cions com una preparació o entrenament, i elsassenyalà el camí a seguir:

En aquesta excursió vaig poguer apreciar l’entusias-

me, coratge y resistencia dels nous espeleòlechs del

Club Montanyench, y en conseqüencia se renovaren mes

antigues aficions y detirminí ajudarlos y guiarlos en totes

les exploracions que fessen. Que n’hi hà moltes per fer

encara a Catalunya y sense cap dubte que se’n farà

alguna que valgue per totes; a les Costes de Garraf

mateix queda encara l’avench de la Ferla, un dels més

fondos del món, hont jo no vaig passar dels 150 metres

per manca de material y sobretot de companys ardits y

forts. Ara que’ls tinch es l’hora de rependre la tasca.

Y a fè qu’es bastant llarga la que’ns cal fer [...] car

ademés del macís de Garraf hont hi hà encara avenchs

esgarrifossos que no han sigut explorats, tenim els de

Montserrat que sens dubte donaràn sopreses, els de

Sant Llorens del munt y serralades vehines, els del macís

cretàcich del Bergadà y sobretot els de les comarques

altes de Lleyda hont se descubriràn indubtablement

corrents soterranies. (La Ilustració Catalana, 1/12/1907)

Conscient que era ell qui havia estat el primer i quehavia encomanat la seva afició als novells espeleòlegs:

...dels quals no sé si puc titularme mestre, com ells

me diuen, car res els he ensenyat; l’únic mèrit que puc

tenir és el d’haverlos precedit en semblant afició, i l’ha-

verlos encomanat l’amor meu a semblants estudis, qu’es

encara’l dels meus vint anys (Sota terra, p. 62).

Abans d’explorar l’Esquerrà el 12 de juliol de1908, ni Faura ni Font formaven part del ClubMuntanyenc, per bé que el primer presidia des del 5d’aquell mes la comissió editora de Sota terra, ambCo de Triola com a secretari i Miquel Mulleres detresorer. Però l’endemà mateix de l’exploració amb-dós foren proposats com a socis del Club en ConsellDirectiu i aprovats per unanimitat.

EL COMPROMÍS DE BAIXAR A LA FERLAFont, entusiasmat amb el dinamisme del grup d’es-peleòlegs, tenia ara l’oportunitat d’assolir el fons dela Ferla, per a ell un repte pendent i un problema aresoldre des de 1897:

Després d’una temporada de no parlarse d’explora-

cions d’avenchs, ha sorgit una munió de jovent disposada a

rependre la meva tasca, a arribar més enllà d’hont vaig arri-

bar jo, y ho ha començat a fer ab bona sort. Els avenchs

d’Ancosa, den Roca y de l’Esquerrà en son la prova. Jo’ls

he vist treballar al avench den Roca; els he precedit en sa

devallada, y malgrat sa inexperiencia, m’entusiasmaren.-

¡Ah, si jo vos hagués tingut uns quants anys enrera! Pero

no hem perdut pas res; ab vosaltres devallaré altre cop al

fons de la Ferla, fins a doscents, a trescents metres, fins allí

hont se pugui.- Axí’ls hi vaig prometre y penso poguerho

complir. (La Veu de Catalunya, 28/07/1908).

Però, si l’entorn semblava el més apropiat, elmaterial amb què comptaven, que era el mateix que

Maheu (a la foto,entre el P. Marcet i

Faura), va contactaramb Font i Sagué

abans del seu tercerviatge a Catalunya.

El TroglocharinusFerreri Reitt, resultà

ser una espècie nova.

JOS

EP

M. C

O D

E T

RIO

LA. A

RX

IU C

LUB

MU

NTA

NY

EN

C B

AR

CE

LON

ÈS

HISTÒRIA DE L’ESPELEOLOGIA

04/2010 MUNTANYA 888 9

Lluís Marià Vidal havia adquirit i posat a disposicióde Font anys enrere, no bastava per fer els gransavencs del Garraf, com es demostrà a l’Esquerrà:

Amb aquest material i el que’m facilità el cos de bom-

bers de Barcelona, vaig fer les grans descensions de les

costes de Garraf y ab aquet mateix material han comen-

çat ses campanyes espeleològiques els joves del Club

Montanyench. Però tal com m’havia passat a mi, els ha

passat ara a n’ells: aquest material és insuficient. Ens

calen 100 metres més d’escala de corda a lo menys, un

altre cable de 100 metres y dues barques de lona, si

volem fer alguna cosa de profit. (La Veu de Catalunya,

28 de juliol de 1908).

En resposta a una carta del biòleg Jacques MarieAlbert Maheu [1873-1937] –director del laboratoride Farmàcia de París que preparava el tercer viatge aCatalunya–, Font l’informà del material que lipodia facilitar:

Nous avons un cable tres bon, avec des fils de cuivre

pour le telephone dans son interieur, qu’à été dejà essa-

yé dans un bon nombre de descentes; sa longeur est de

150 metres; en plus nous possedons 3 pieces d’echelles

en corde, d’environ 60 mètres reunies. Je pense bien

qu’avec autres 60 metres que vous en portiez nous

aurions le necessaire pour tout besoin. Il serait peut être

convenable que vous portiez un bateau demontable car,

comme je vous ai dit il y a des avens a explorer dans

quel interieur se trouven de très etendues nappes d’eau.

(esborrany de carta, ca. 1/04/1908, MGSB)

Consta a les actes del Club –que hem pogut con-sultar gràcies a la gentilesa del seu president, DanielVergés– que el Dr. Serradell, que n’assolí la presi-dència el 30 de juny de 1908, decidí no autoritzarnoves exploracions subterrànies si prèviament nos’adquiria un cable de recanvi, per considerar peri-llós i imprudent descendir en aquelles condicions(per bé que hagué de fer excepció amb la CostaDreta, per tractar-se d’una exploració acordadaanteriorment; es decidí aleshores demanar el cable alSr. Albert Carsi, que ja l’havia posat a disposició).

Havent rebut el club una subvenció del Sr.Manuel Girona a començaments de setembre, Fonts’encarregà de fer construir unes escales de corda iva encarregar un cable de 100 metres; però quan esva morir, les escales eren encara a casa del fabricantEstapé i no queda clar si el club les va poder recupe-rar; pel que fa al cable, al gener de 1911 no l’havienrebut encara, moment en què el Consell Directiuacordà demanar-les al pare del mossèn.

DISPERSIÓ DE L’EQUIP D’altra banda, l’equip no era tan compacte comsemblava i de seguida començaren a aflorar tibantorsentre els seus membres, potser afavorides pel cairepersonalista i autoritari que el nou president impri-mí a la seva gestió. És el cas que el P. Adeodat Marceti Poal (que havia col·laborat decisivament en l’explo-ració dels avencs montserratins i que fou nomenatdelegat del club al Miracle el 8 d’agost) explorà pelseu compte, contravenint la decisió del president, elsavencs de la Sal de Llop i de l’Averdó el 16 d’agost;

després hagué de suportar el tracte desconsiderat deCo de Triola i veia venir una moció de censura pelseu comportament (correspondència amb Faura,Museu Geològic del Seminari). Dos dies després d’a-quella exploració, Serradell decidí que no es podriapublicar cap nota de premsa sense autorització delpresident o del secretari del club.

Poc després, a mitjan setembre, dimití Faura pre-textant l’obligat allunyament del país per causa delsestudis de ciències naturals que anà a cursar a la Uni-versitat Central. A l’octubre, una nota comunicada ala premsa probablement per l’Albert Santamaria –untelegrama de felicitació a Co de Triola per la sevaactuació en el Congrés de Naturalistes Espanyols deSaragossa– motivà una investigació que no donà capresultat (vegeu Miret a Espeleocat 5). Altres membresde l’equip abandonaren el club, uns voluntàriamentcom Lluís Sabartés, Vidal i Riba i Co de Triola(aquest per anar a residir a Astúries una llarga tem-porada); altres per falta de pagament com JosepColomines, en Sal i l’Obiols; Molts d’ells es decanta-ren cap a un nou model d’excursionisme de cairemés contemplatiu i fins i tot esportiu en detrimentde l’esperit científic o instructiu que fins aleshoreshavia tingut, i aconseguiren crear una secció pròpiaen el si del CEC, al costat de la secció «científica»que acabaria dirigint Faura. Paradoxalment, el Mun-tanyenc es va transformar en una societat de natura-listes sota la inspiració del Dr. Serradell.

EDICIÓ DE SOTA TERRA(MARÇ DE 1908 – SETEMBRE DE 1909)La idea d’aplegar les cròniques de les primeres explo-racions en un sol volum degué néixer en acabar lacampanya de 1907. Les actes del Muntanyenc no hofan oficial fins que el 7 de març de 1908 Josep Colo-mines proposa fer-se’n càrrec de la publicació junta-ment amb Miquel Mulleres, per falta de fons i demitjans materials. Faura, que probablement era l’ins-

Abans de baixar al’avenc d’en Roca,l’any 1907. Al centre de lafotografia, Font iFaura, encordats, enpresència del guiaSerafí Alemany. A ladreta, Co de Triolamira a la càmera. Elsque seuen a mà dreta,són, probablement,Josep i TimoteuColomines, aquest enprimer terme.Foto ja publicada aEspeleòleg 42 iMuntanya 858.

JOS

EP

M. C

O D

E T

RIO

LA. A

FCE

C

MUNTANYA 888 04/201010

pirador de l’obra, prengué de model i calcà el nom(Sous terre) dels comptes-rendus anuals del cèlebreMartel, i el primer d’abril en publicà el prospecte. Almes de juny Co de Triola anuncià a la InstitucióCatalana d’Història Natural la imminent apariciódel llibre. Una de les primeres decisions del nou pre-sident Serradell va ser, el 5 de juliol, encomanar l’e-dició a una comissió presidida per Faura, amb Co deTriola com a secretari i Mulleres de tresorer. Fauracomptava amb Co de Triola per a la part fotogràficai amb l’artista Jaume Llongueres i Badia per a leslàmines; ell mateix assumí la part científica i literàriade l’obra. Calculà que el pressupost de la impremtaestaria entre 800 i 1.000 pessetes, i comprovà que,entre les existències de caixa i les subscripcionscobrades, compromeses i en perspectiva, amb proufeines se’n podria cobrir la meitat. Tot i així, desprésde rebre la subvenció del Sr. Girona, el club encarre-gà a Víctor Oliva de Vilanova la impressió de 900exemplars del llibre per un muntant de 925 pessetes,el 16 de setembre, de les que se li varen avançar 250.En aquest punt Faura va dimitir, com hem vist, el 22de setembre, no sense deixar embastat el primervolum i planificat el segon. En la carta de comiat,Faura es queixà dels impediments que havia trobatper portar l’obra a terme, però estava segur que,sense ell, arribaria a bon port:

Me sab molt greu tenir que marxar sens haver donat

à llum l’obra de “Sota Terra” de la que per sa publicació,

immerescudament se m’honrà amb el càrrec de Presi-

dent de la Comissió. Jo he esmerçat mos trevalls pera

realisarla, però molts obstacles interiors y exteriors m’ho

han casi obstruit, pro que consti que no ha sigut perque

jo m’hagi adormit; car tenia més interès per dita publica-

ció que per altres obligacions personals que durant

aquest istiu se m’han presentat; jo no he pogut veurerla

realitzada, pro que consti que no s’ha degut a ma negli-

gència [...] mes de lo que esdevingui ja no me’n faig res-

ponsable, ni de la part formal de l’obra; per raho de reti-

rarme desde aquest moment de tot lo que manca à fer,

que es precisament lo mes visible y de mes compromís.

Crech no obstant que amb el seriòs escalf existent en

els celosos individus de la Comisió serà suficient pera

acabar l’incubació d’aquest primer volum. I que no tarda-

rem a veurel neixer amb llum resplandent y encisadora. I

no s’ha d’acabar aquí, sinò qu’immediatament se pot

comensar à repartir la feyna pera el volum seguent, pre-

sentant ja el plan y comensant a treballar perque surti al

degut temps, cuydat y aplanat primerament el camí que

amb tanta dificultat hem hagut de seguir enguany.

(Faura, mss. s/d, MGSB).

Tot seguit, el club encarregà a Font i Sagué la direc-ció de la comissió editora, i hi afegí en Joan Puig i Oli-veres. En la correspondència de Font amb l’impressorhi ha proves de la seva activitat editorial: tramesa deproves definitives (11 de gener de 1909); prova de laportada (23 de juny); no és estrany, doncs, que lanecrologia del mossèn que publicà La Vanguardia(25/04/1910) li atribuís l’autoria del volum.

Malgrat que l’edició està datada el 30 de juny,trigaria mesos a arribar al club. Prèviament (7 de

juliol), el Consell Directiu del Club Muntanyencacordà relligar sengles exemplars per als Srs. ManuelGirona i Pere Grau i Maristany i per a l’Ajuntamentde Barcelona, socis protectors del club. El 25 d’a-gost demanà a Font que apressés l’impressor, i el 7de setembre es reberen els primers 195 exemplars;s’acordà aleshores fer una vetllada el dia 23 per talde lliurar-los als subscriptors, un cop segellats inumerats. La presentació es va fer a la sala d’actesdel Foment del Treball; els tres exemplars relligatsen pell i or foren exposats en una botiga del carrerFerran (La Vanguardia, 4/10/1909).

Amb Sota terra, el Muntanyenc obtingué unaexcel·lent carta de presentació, que repartí gratuïta-ment en alguns casos, intercanvià en altres, i posà ala venda al preu de 3 pessetes (2 per als socis delclub); també els autors, que reberen 50 o 60 exem-plars dels seus articles. Però la factura que l’impres-sor trameté el 3 d’octubre duplicà el pressupost:1.894 pessetes més 139 pels tiratges a part. El Clubs’hi conformà, però li costà tres anys pel cap baixcobrar el deute en lliuraments que s’hagueren deliquidar amb subvencions públiques, donacions pri-vades i una subscripció entre els socis.

Havent complert la missió que se li havia enco-manat, Font i Sagué es va donar de baixa del Mun-tanyenc a mitjan desembre de 1909 entre severesmanifestacions escrites que foren protestades peralguns dels membres del Consell Directiu.

SESSIÓ NECROLÒGICA (DESEMBRE DE 1910)Un mes abans de morir Font, el club deixà senseefecte la seva baixa voluntària; finà el 19 d’abril de1910 d’una infecció tifoide, omplint de consterna-ció tothom qui el coneixia, com Agustí Esclasans,de qui havia estat preceptor, en les seves memòries:

Tot en ell era delicadesa: les faccions, la complexió,

les maneres, la sensibilitat, però sobretot la intel·ligència

... ¿era possible que aquell home tot flama, tot esperit, tot

intel·ligència, pogués contemplar-me des del fons del

seu taüt sense alçar-se i avançar vers mi amb els braços

estesos i els llavis somrients? Jo era el més petit, però

no el menys amant, dels vetlladors del seu cadàver!

El dia 20 d’abril de 1910, el president informà elConsell Directiu de la irreparable pèrdua, conscientque deixava un buit difícil d’omplir en el camp deles ciències naturals; a proposta de Timoteu Colo-mines s’aprovà per unanimitat que el club costegésun retrat de gran format per tal que presidís els actesque se celebressin en el local social. I a proposta delpresident i de Colomines s’acordà que el club cele-brés el primer acte a la memòria del difunt amb unavetllada necrològica, així com fer arribar el condol alpare del mossèn.

L’acte s’hagué d’ajornar el 26 d’octubre per mancade temps per organitzar-lo; posteriorment Co deTriola, resident aleshores a Astúries, envià un treballper tal que hi fos llegit. S’encomanà al soci Mas larealització d’un retrat de Font per al que es va enca-rregar un marc de pedra que costà 19 pessetes.

Portada de Sota terra,de quina ediciótingueren cura,

successivament, JosepColomines, Faura i

finalment Font iSagué. (Exemplar del

Dr. Bataller, MuseuGeològic del Seminari

de Barcelona)

Tot en ell eradelicadesa:

les faccions, la complexió,

les maneres, la sensibilitat,

però sobretot laintel·ligència ...

¿era possible queaquell home tot

flama, tot esperit,tot intel·ligència,

poguéscontemplar-medes del fons del

seu taüt sensealçar-se i avançar

vers mi amb els braços estesos

i els llavissomrients?

HISTÒRIA DE L’ESPELEOLOGIA

04/2010 MUNTANYA 888 11

Finalment es va celebrar a mitjan desembre. Nova ésser el primer, atès que la Institució li haviadedicat la sessió científica de 31 de maig i el CentreExcursionista el 26 de novembre. Hi estiguerenrepresentades la Unió Catalanista pel Sr. Millet i elCEC pel president Cèsar August Torras, a qui es vacedir la presidència de l’acte. S’hi adheriren perescrit el Dr. Almera, els Estudis Universitaris Cata-lans, l’Ateneu Enciclopèdic i el soci Joan Cirera; i deparaula en Lluís Marià Vidal. El Secretari llegí l’a-cord de celebració; seguidament es va descobrir elretrat del mestre i es procedí a la lectura dels treballsliteraris: en Miquel Colomines la biografia del per-sonatge; en Timoteu Colomines el treball d’en Code Triola; en Fitó l’exploració de l’avenc d’en Rocaper Font; en Bertrand els Quadros del Sahara; enCarsí va fer un brillant discurs elogiant l’obra delgran geòleg. En Serradell llegí el pròleg de la Geolo-gia, i finalment en Torras resumí els discursos ambla gran vehemència que el caracteritza.

UNA EXPLORACIÓ FRUSTRADA:L’AVENC DE L’ESQUERRÀ GENER DE 1909 - FEBRER DE 1911)Després de la desfeta de l’equip, l’activitat espeleolò-gica del club va ésser pràcticament inexistent. Nosabem quines coves i avencs va visitar el soci Fitó acomençaments de setembre de 1909 entre Molinsde Rei i l’Ordal, ni què se’n va fer de la demanda delsoci Anglada de fer noves exploracions (25 d’agostde 1910), ni si es varen excavar les coves prehistòri-ques de Santa Creu d’Olorde com estava previst peldia 12 d’aquell mes segons La Vanguardia, ni quèse’n va fer de la demanda de noves exploracions queel soci Anglada va presentar al consell directiu del’enitat el 25 d’agost de 1910.

Repetides vegades va intentar el Muntanyencportar a terme l’exploració completa de l’Esquerrà,pendent des del 12 de juliol de 1908 per falta dematerial; es pensava aleshores que la seva profundi-tat superava els 150 m i a més s’hi havia deixat unavia inexplorada. Planejada inicialment per a comen-çaments de setembre d’aquell mateix any, fou subs-tituïda a darrera hora per l’expedició a la covaFonda de Vilabella, per acord del Consell Directiu.Durant els dos anys següents intentà el club portar-la a terme sense aconseguir-ho, havent dipositat aOleseta el material el 20 de gener de 1909. No es vafer el 16 de maig com s’havia acordat; un escrit quees va trametre al propietari Mitjans al setembrequedà aparentment sense resposta. El 7 de juliol de1910 el president l’anuncià altra vegada, si es resoliaprèviament el problema de les escales. Finalment,una carta de Mitjans la va suspendre indefinida-ment. Aleshores el Club es decidí a recuperar elmaterial que tenia a Oleseta, que era propietat deLluís Marià Vidal, que el va reclamar el 24 d’agost;cosa que no es va aconseguir fins al febrer de 1911.En una conversa posterior que Vidal tingué ambJosep Colomines, l’enginyer autoritzà al Club a con-servar el seu material, i aquest fou anomenat soci

honorari del Muntanyenc el 18 de juliol de 1911.El 16 d’agost d’aquell any, Faura sol·licità al Club

el material d’espeleologia, a través de l’Albert Santa-maria, per tal d’explorar l’avenc fondo de l’Ordal(després Faura i Sans, Font i Sagué i avenc de l’Arca-da Gran); el club era partidari de fer ell l’exploració,però deixà l’acord en mans de l’Albert Carsí, quepresidia la secció d’espeleologia. No hi ha dubte queFaura el va obtenir, atès que va fer l’exploració, ambel Centre Excursionista, el 3 de setembre.

RECORDANT LES ANTIGUES GESTES(1912-13)L’efímer butlletí de 1912 sembla voler recuperar elsèxits de 1908: va publicar la conferència de M.Maheu i l’exploració de la cova Fonda de Vilabella(¡quatre anys després!); d’altra banda, es varen donardiverses conferències sobre els gloriosos descensos dela primera època, a càrrec de Timoteu Colomines (20de juny de 1909), Francesc Bertrand (2/07/1910) iSerradell (març de 1912 i el 26 de febrer de 1912); enaquesta darrera el president del Muntanyenc s’atribuíla direcció d’aquelles primeres exploracions (Boletínde la Sociedad Astronómica de Barcelona, 4, 1913).

La transformació en Societat de Ciències Naturals(1914) arraconà per molts anys la pràctica de l’espe-leologia en el si del club: la commemoració del desèaniversari de la primera exploració de l’avenc d’enRoca, organitzada per Faura i Zariquiey, es va fer desdel Centre Excursionista de Catalunya i sense la par-ticipació del Muntanyenc. No seria fins als anystrenta que una nova generació, la dels Llopis, Semir,Closas i altres, amb la realització de noves explora-cions, la revisió de les antigues i la publicació d’unnou volum de Sota terra (1935), enllaçà amb la pri-mera època i preparà el terreny a l’expansió de post-guerra. El Dr. Serradell ja no ho pogué veure.

Segona exploració al’avenc d’en Roca, enel desè aniversari dela primera. S’hireconeix el Dr. Bataller(amb sotana); el de laseva esquerra és,probablement, enSalvador Vilaseca.

FAU

RA

. MU

SE

U D

E G

EO

LOG

IA D

EL

SE

MIN

AR

I DE

BA

RC

ELO

NA

MUNTANYA 888 04/201012

A cura de: Enric Aragonès i Valls

Primera exploració de l’avenc d’en Roca

FONT, INSPIRADOR DEL CLUB MUNTANYENCÉs ben probable que, sense el mestratge que Font vaexercir des de la càtedra de Geologia als Estudis Uni-versitaris Catalans, el Muntanyenc no hauria existit,ja que la nova agrupació cientificoexcursionista cons-tituïda oficialment el 29 de setembre de 1906 nas-qué d’una colla de deixebles seus. Malgrat que Fontno consta entre els socis fundadors, fou l’inspirador,potser involuntari, del Club; el qual difícilment s’ha-gués orientat cap a l’espeleologia sense la decididaactivitat del seminarista Marià Faura, deixeble iamic de Font, veritable promotor i impulsor de lesexploracions subterrànies que es varen portar a termeentre 1907 i 1908. Faura, que tampoc constavaentre els primers associats, dirigí amb èxit la primeraexpedició a l’avenc d’Ancosa l’11 d’agost de 1907;Font no els pogué acompanyar, però els bons consellsque els va donar contribuïren sens dubte a que tot esdesenvolupés sense entrebancs. Sí que es va afegir a lasegona expedició el 4 de setembre, única en què mes-tre i deixeble coincidiren al fons d’un avenc.

Generalment es coneix aquella exploració per lacrònica publicada per Font i Sagué a Sota terra(1909), reproduïda per Riera Bagué a Documentsde la història de Corbera de (1987), i també alweb Espeleocorb. Altres dues cròniques que endonaren compte a la premsa diària són molt menysconegudes: la de Marià Faura i Sans (La Veu deCatalunya, 12/09/1907) i la de Co de Triola (ElCorreo Catalán del 3/11/1907), que ve a ser unarevisió de l’anterior. D’altra banda, Font hi va feraltres referències en sengles articles que publicaren laIlustració catalana (1/12/1907) i La Veu de Cata-lunya (28/07/1908). El reportatge fotogràfic de Code Triola, que en gran part es va donar a conèixer alseu temps, és el complement ideal de les relacionsescrites. Recentment una de les fotografies ha estatpolèmica a propòsit de la identificació dels personat-ges (vegeu l’article d’en Josep Manuel Miñarro aEspeleòleg 45).

Per tal d’oferir un relat complet de l’exploració,reproduïm aquí la crònica de Faura que, pel fetd’ésser redactada dos dies després dels fets, conside-rem de la màxima fidelitat, afegint-hi les precisionsque hi varen fer els autors posteriors en forma denotes al peu. En tots els casos s’ha actualitzat l’orto-grafia. Pel que fa a les fotografies, hem utilitzat elsclixés de Co de Triola que es conserven al Centre (undels quals romania inèdit), així com altres dos quehem localitzat al Club Muntanyenc, també inèdits.

Planta i alçat del’avenc segonsLlongueres (1909).

Norbert Font i Saguéequipat per explorar

l’avenc d’en Roca. La boca de l’avenc. (publicat a Sota terra)

JOS

EP

CO

LOM

INE

SA

LBE

RT

MA

RTÍ

NE

Z

JOS

EP

M. C

O D

E T

RIO

LA. A

FCE

C

HISTÒRIA DE L’ESPELEOLOGIA

Als pocs dies de l’exploració del d’Ancosa, enPere Alemany 1 donà noves d’un de moltafondària que n’havia vist 35 anys enrera,

comunicant-ho immediatament al Sr. Antoni Mir,de Can Guineu de Sant Sadurní de Noya, que me’ndonà compte, i resolguérem fer-ne el sondatge eldia 26 del mes passat. Un cop reconeguda laimportància del mateix, fou quan el Sr. Antoni i elseu nebot en Pere Mir, president de la CambraAgrícola, s’ho prengueren amb un interès que és delloar, pel fruit que un procedir tan enlairat propor-ciona al conreu de les ciències de Catalunya i, pertal com l’Espeleologia és germana de la Hidrologia,se pot aportar algun benefici a l’Agricultura. Gene-rosament s’oferiren a ajudar-nos en tot lo que ensmanqués per tal de fer una completa investigaciócientífica del dit Avenc; cosa que el Club Muntan-yenc no pot menys que agrair públicament en nomde l’Espeleologia Catalana.

Els socis del Muntanyenc, el dia 4 d’aquest mes,realitzaren la segona excursió espeleològica a l’Avencd’en Roca, situat en terme de Corbera, i al S. dePuig d’Agulles. En baixar de la tartana, a l’indret delMaset del Lledoner, enlairàrem nostra bandera cata-lana y ressonaren per aquelles clotades del Maset deCan Dispanya un sens nombre d’entusiastes visquesi voleiaren blancs mocadors, fins que nostres mans,tremoloses per l’entusiasme, pogueren estrènyeramb les de aquells que ens esperaven. Allí hi haviatota la família Mir, el president de l’Aplec Catalanis-ta de Barcelona Sr. E. Vidal i moltes altres respecta-bles persones que no anomeno per no fer omissionsque sentiria. Allò semblava un aplec. 2

Canviades les primeres impressions, alegrois,seguírem torrent amunt en direcció a l’avenc, on jahi teníem tot el material espeleològic. Els excursio-nistes, en arribar-hi, contemplaren sa grandiositatdes de l’ampla boca (a 515 m sobre el nivell del mar,que té 2,50 per 1,75 m) situada al peu del marge ipart del llit de la torrentera; restaven espaordits ensentir el fantàstic terratrèmol que s’esdevenia entirar-hi alguna gran roca. Emperò jo vaig ordenarestendre l’escala de corda i demés material, resse-guint-lo tot; arreglàrem la instal·lació, essent l’escalasuficient per arribar a un replà situat als tretze

04/2010 MUNTANYA 888 13

metres de la boca; i un cop distribuït tot el personal,vaig anar per la descensió. 3

Vaig atansar-me a l’escala per tal d’emprendre ladavallada, endinsant-me per la gorja d’aquell negreabim. Aquells moments foren d’expectació general,en veure que un capellà jove era el primer que anavaa baixar-hi. En dir ‘avall’, es posaren en movimentels braços dels que sostenien la corda del barrot onseia. No se sentia una paraula mentre jo anava

¡Un altre avenc!Autor: Marià Faura i Sans

El reconeixement de les belleses naturals subterrànies atrau, al ensems que s’estén arreu, i en aquest sentit se proporcionà al Club Muntanyenc el goig

d’explorar un nou avenc, no citat en els catàlegs espeleològics.

1. Segons publicà Antoni Mir a la revista L’Àpat de Sant Sadurní, el nom del descobridor i guiaera Serafí Alemany; el sondeig donà 40 metres, i l’impacte amb el fons de les pedres que hi estimba-ren revelava la presència d’aigua. (EAV).

2. Allí hi havia don Antoni Mir i el seu nebot don Pere Mir, president de la Cambra agrícola;nostres consocis Vidal i Sal; moltes altres persones de Sant Sadurní i de Sant Pau d’Ordal; en fi,només cal dir que, tot i ésser dia feiner, ens hi aplegarem més de cinquanta persones. Des del masetens dirigírem per aquell torrent pedregós cap al lloc on se troba l’avenc d’en Roca, separat d’allí cosade mitja hora. (Co de Triola).

3. I tots, com un sol home, sense direcció de ningú, ens posàrem a nostres llocs i quefers, revi-sant les escales de corda els uns, altres instal·lant el torn amb la corda, altres prenent temperatures ialtituds a l’exterior per veure després la diferència amb les del fons de l’avenc; en fi, tothom treballa-va en la tasca que se li havia encomanada. (Co de Triola).

L’equip de superfícieen acció. El salacotpermet identificar ambseguretat en Pere Mir,que dirigia lesoperacions ajudat perJaume Morell.

JOS

EP

M. C

O D

E T

RIO

LA (

?), A

RX

IU C

LUB

MU

NTA

NY

EN

C

MUNTANYA 888 04/201014

observant com cap al SE s’allunyaven les verdesparets, ennegrint-se i amagant-se en la completa fos-cor; la temperatura minvava. Sense adonar-me’n,vaig arribar a trepitjar el primer replà; moment enquè no vaig poder contenir un potent ‘Visca Cata-lunya’ que retrunyí vibrant a l’exterior, fent desper-tar de l’ensopiment els que s’estaven a la superfície,que contestaren joiosos amb un altre ‘Visca!’.

Vaig reconèixer aquell replà, un xic incli-nat, ple de roques i branques caigudes dedalt. Fou necessari tirar daltabaix tot allòque pogués destorbar. Atès el perill que repre-sentava fer-ho sol, baixaren els meus companys, suc-cessivament: en Josep Colomines, J. M. Co, Santa-maria, P. Obiols i el Dr. Serradell; mentrestant, anavaremovent pedres, escorcollant tots els racons i raco-nets, poguent-hi recollir algun insecte i mol·lusc. 4

Quan anava a baixar el Dr. Serradell, metge de laCreu Roja i reconegut naturalista – que portava una

farmaciola que no va ser necessari, gràcies a Déu –se’ns comunicà l’arribada del primer explorador del’espeleologia de les regions ibèriques, mossèn Nor-bert Font i Sagué, nostre benvolgut mestre, acom-panyat de l’intel·ligent botànic en Llenas i d’en J.Puig; 5 vaig sortir a la boca de l’avenc i li vaig explicarla situació i condicions, i reconeixent la importànciad’aquest avenc, resolgué emprendre tot seguit ladavallada per tal de fruir amb nosaltres de les bellesesnaturals que es troben en llocs com aquest. 6 Tiràremavall més pedres soltes; posàrem dos travessers benfixats, hi lligàrem l’escala de corda després d’haver-nedeixat anar 45 metres, acompanyant-la avall. Alesho-res mossèn Font, com a pràctic i ardit explorador,amb una gran lleugeresa, es passà el barrot cama aquícama enllà, s’allargà a l’escala de corda i prosseguí ladavallada. A la meitat ensopegà amb un petit replà onse li havia aturat tota l’escala; la llençà i seguí bai-xant7; un cop a baix, vaig veure com resseguia aque-lles immensitats amb son far reflector a les mans. 8

Emperò, frisós jo per trobar-me amb ell, vaig davallartot seguit fins assolir el fons. 9

Aquest avenc imposa un gran respecte per lagrandiositat de la caverna, amb aquelles fenomenalsestalactites que pengen arreu del sostre; estols degrosses rates-pinyades revoltant per l’espai, els xerricsde les quals se senten entre la foscúria, tal volta enveure’s sorpreses per l’home en sos amagatalls.Aquest contrast amb les grosses gotes d’aigua quecauen aplomades de tot arreu, reflectint les lluïssorsde l’estela lluminosa que entrava per la boca, com

4. En Morell, que s’estava a la boca del forat, ens comunicà que mossèn Faura demanava com-panyia per tal d’estimbar dalt a baix totes les roques i branques que dificultaven nostres treballs, carno podia fer-ho tot sol per tenir aquell replà un pendent bastant pronunciat i per tant haver-hiimminent perill d’anar-se’n al fons de l’abim. Poca estona després érem al primer replà, bo i treba-llant, lligats per les anelles dels cinturons, en Josep Colomines, l’Albert Santamaria, en Pau Obiols il’il·lustrat naturalista doctor Serradell, que anava recollint insectes entre aquell pedruscall que, unapedra darrera l’altra, havien anat tirant al forat de l’avenc els que per aquell indret havien passat. Uncop tirat a baix tot allò que entorpia nostres operacions, férem desfer la instal·lació, arranjant-lanosaltres en el primer replà. (Co de Triola).

5. Anava amb ells l’incansable excursionista Sr. Miret. (Co de Triola).6. Al fons del torrent trobàrem aplegada una munió de gent, asseguts els uns a l’ombra,

abocats al avenc uns altres, i sis o set sostenint la corda per la que davallava el Dr. Serradella ajuntar-se amb els amics que l’esperaven en un replà situat a uns 13 metres. Des de daltvaig fer-me càrrec de com estava la instal·lació, i trobant-ho tot bé, en pocs minuts vaigestar disposat, emprenent la davallada fins a l’esmentat replà, on estrenyí la mà als novellsespeleòlegs. Des d’allà arreglàrem junts la instal·lació, disposant una grossa soca de pi de maneraque l’escala i la corda hi tombessin pel damunt a fi d’impedir que caiguessin pedres; férem davallarl’escala fins al fons i, un cop ben afermada, cridí als homes de dalt que estiguessin dispostos i ‘avall!’,vaig engolir-me en la negror de l’avenc... Els amics del replà anaven baixant a l’ensems un llum queem precedia i que, encara que de poca potència, me permetia veure els sortints de la roca i sobretotla blancor de l’escala, que es gronxolava per dessota meu. (Font i Sagué).

Revisant el material. Al’esquerra, Antoni Mir;

al fons, amb sotana,Faura. El salacot i el

canotier delaten,respectivament, PereMir i el Dr. Serradell,tots dos d’esquena ala càmera. El pagès

que es treu la jaqueta,al centre de la

fotografia, podria ser elguia i descobridor de

l’avenc, Serafí Alemany.

JOS

EP

M. C

O D

E T

RIO

LA. A

FCE

C

RO

GE

R R

OVI

RA

Rodell de corda decànem usat en les

primeres exploracions,conservat al CEC.

HISTÒRIA DE L’ESPELEOLOGIA

04/2010 MUNTANYA 888 15

una pluja de diamants irisats i perles blanques.Mentre mossèn Font i jo anàvem reconeixent

tots els racons i raconets d’aquell temple grandiós,baixaren els companys Colomines, Có, Obiols iSantamaria, amb els quals estenguérem el materialfotogràfic; prenguérem mides i algun croquis; estu-diàrem la formació, remoguérem les runes sense tro-bar-hi més que insectes. 10 Aquesta cavitat té 23 mde N a S i 17 d’E a O; l’alçada del sostre és de 25 a28 m, i la de la boca, 41 m. 11 Consideri el lectorl’imponent efecte que ha de produir aquell abauma-ment, afegint-hi la riquesa de les variades i artísti-

ques estalactites que arreu l’adornen, havent-hi unaque, per la seva forma especial, els exploradors l’a-nomenaren encertadament ‘l’Orgue’.

Al SE hi havia un pou, i pensant que per allípodria continuar l’avenc, s’hi deixaren anar els 60 md’escala que portàvem; des de baix l’acompanyàrem iintroduirem en aquell altre forat, lligant-la a les pe-nyes properes. Aquell forat s’anava estrenyent; hibaixà mossèn Font fins a mancar-li escala, no obs-

7. Després d’assegurar-nos bé de la força de la instal·lació, mossèn Font reprengué la marxa peraquells barrots de l’escala, de la que n’havíem deixat anar 45 metres. Un xic més avall de mig camí,mossèn Font s’aturà en un sortint que feia la roca, on s’havia quedat la resta d’escala. Un cop tiradafins al fons, l’explorador seguí el seu descens, podent-lo albirar des de dalt ben aviat, amb el reflectora la mà, reconeixent aquella grandiosa cavitat després d’haver-nos anunciat l’arribada al fons amb uncrit de ‘Visca Catalunya!’ que retrunyí cent voltes per aquelles intricades regions subterrànies. (Code Triola).

8. Gràcies a l’esblaimada llum que entrava per la petita boca de l’avenc, vaig fer-me càrrec deseguida del lloc on me trobava i de la configuració d’aquell. Havia tocat terra en el punt més fons imés fosc d’aquella gran sala (a 41 metres de la boca); al meu davant tenia una tartera de blocs colos-sals il·luminats de ple per la llum que entrava per la boca; amb quatre gambades vaig enfilar-m’hi,fruint des d’allí de tota la bellesa d’aquell avenc. A dalt de tot, la petita boca, tota irisada de llumque, en gradació insensible, davallava; els entrants i sortints de les parets bonyegudes se marcavenper la diversa intensitat dels clarobscurs; al meu damunt hi tenia la gran arcada, i tot al meu entornla llum s’anava difuminant, permetent-me veure en uns punts les llargues penjarolles de rogenquesestalactites que decoren les parets, mentre en altres els claps de tenebra m’indicaven altres tantescavitats. (Font i Sagué).

9. L’un darrera l’altre, dels que érem al primer replà, seguírem el camí en què ens havia preceditmossèn Font, a excepció del doctor Serradell, que hi restà per a servir-nos d’intermediari amb elscompanys de la boca, dels que baixaren a ajudar-lo en sos treballs el diligent president del ‘ClubMuntanyenc’ en Timoteu Colomines, en Lluís Sabartès i en Sal. (Co de Triola).

10. Mossèn Faura no trigà gaire a ser a baix i, mentre feien la davallada en Có, en Colomines, enSantamaria, l’Obiols, en Pere Mir [...] i en Joan Vendrell (a) Novençà, començàrem a escorcollar lesraconades d’aquella àmplia sala, recollint alguns insectes entre la brossa i pedregam del fons. Aquestainspecció ens permeté comprovar la gran quantitat d’aigua que deu caure dins l’avenc quan revé eltorrent en quin marge té la boca car, tot i ser tan poc compacte aquell fons, es veu que l’aigua s’hientolla fins a una alçada d’un metre. (Font i Sagué).

11. La diferència de temperatura amb l’exterior fou de 13º en menys. (Co de Triola).

JOS

EP

M. C

O D

E T

RIO

LA. A

FCE

CJO

SE

P M

. CO

DE

TR

IOLA

. AFC

EC

Preparant el descens als pous que continuenl’avenc: a mà dreta,Faura; damunt delPedestal, l’Obiols(identificacions de RieraBagué). El que sostél’escala seria, segonsFaura, Font i Sagué;notem, però, que laindumentària és diferentde la que porta elmossèn en altresfotografies. Si, comsospitem, fos en JosepColomines, entre lesdues imatges tindríemretratats els sisexploradors de l’avenc.Aquesta mateixa imatgees va publicar, retocada(sense les dues figureslaterals), com sipertanyés a l’exploracióque el Club va fer delsPouetons un anydesprés, a Sota terrai en un article del Dr. Serradell de 1913(Boletín de la SociedadAstronómica deBarcelona, 4, p. 169)A baix: Exploració de la gran sala. En primerterme, Co de Triola;darrere seu, Santamaria(sense casc) i Font iSagué.

MUNTANYA 888 04/201016

tant seguirem avall arrapats per aquelles roques blan-ques i bonyegudes, amb un forat de 60 cm de dià-metre. Ens trobàrem enfront una columna gruixudai completament blanca, d’uns dos metres d’alçada.Era de vàlua tot allò, amb aquelles concrecions aci-gronades que recobrien aquells grans còdols; entafo-

rats, anàvem serpentejant i sempre avall, sens saberon aniríem a raure. Més enrera venia en Santamariaper tal de comunicar-nos la sortida, fins que vaigarribar a un punt que ja no vaig poder seguir bai-xant. 12 Havíem arribat al fons de l’abim, però elforat continuava avall ... arribant a uns 23 metresdessota el pla de l’avenc. En total baixàrem, doncs, ala profunditat de 64 metres. D’aquí tornàrem enrerade seguida, car ens mancava allí l’oxigen; vaig estar apunt de llençar-hi oxilita... 13

Al pla de la sala, mossèn Font se’ns separà i pujaescala amunt satisfet i amb bones impressions de l’a-venc i dels treball dels novells espeleòlegs. 14 Men-trestant, baixaren al primer replà en Sabartès, enSal, en Timoteu Colomines, que honra la presidèn-cia del Club. Després de pujar tots els companysmenys Santamaria, hi baixà un treballador de l’Or-dal, en Joan Vendrell (a) Novençà, i seguidament enPere Mir, que durant tota l’exploració dirigí, ajudatper en Morell el moviment de dalt, així com el doc-tor Serradell ho veu admirablement des del primerreplà. Emperò el senyor president de la CambraAgrícola davallà fins al fons de l’avenc, restant-necorprès i sense mots per descriure’l; també hi arribàdesprés el bosquetà Novençà, que no sabia què lipassava en trobar-se sota aquelles massisses voltes. 15

Tornaren tots amunt i jo, per últim, decidí deixaramb recança, tal volta per sempre més, aquellesriqueses de la natura entre les que m’havia hostatjatper més de sis hores; vaig pujar al primer replà, des-muntàrem la instal·lació segona, s’estirà l’escala decorda restant-ne la suficient per a arribar a la super-fície. Vaig arribar el darrer a sortir a l’exterior, alegrei content com les cinquanta persones que, satisfetes,em volien estrènyer les mans. Tot vessava entusias-me, ja que tothom havia pogut apreciar des de daltles riqueses d’aquest avenc, aprofitant les llargues ipotents descàrregues de magnesi del fotògraf.

Fora bo que tothom ne fruís, perquè al retorntothom parlava d’assistir a les properes exploracions,i aquest entusiasta desig es remarcà amb un comiattan afectuós que no oblidaré. Pot estar satisfeta lafamília Mir per l’èxit de l’exploració; i ara fins a unaaltra, car no dubto que la tasca empresa continuarà.

Ma opinió respecte de la formació d’aquest avencés la de mossèn Font, qui ho atribueix a un enfonsa-ment.

La massa calcària en que està situada la boca del’avenc, pertany, segons el Mapa Geològic del doc-tor Almera, a la formació coral·lina de l’Hauterivià.Però, com que a sota hi ha la dolomia que antiga-ment s’atribuïa al Triàsic, essent de menys duresa idensitat i amb una estratificació més regular, és decreure que s’hi escorre un cabalós corrent subterra-ni, formant cavitats, a mesura que, amb els segles,ha anat gratant aquells terrenys més flonjos. Doncs,entre altres, degué deixar un gran buit en la based’aquesta calcària infracretàcica, esdevenint-s’hi perforça despreniments de roques que emplenarenaquelles primitives cavitats; això ho proven els gransblocs de pedra que trobàrem als 23 metres inferiors

12. Amb l’Albert Santamaria ens escalonàrem en el forat per a comunicar amb els que restaven alsòl de l’abim, car el forat s’anava allargant i els exploradors no se sentien gens ni mica. (Co de Triola).

13. En un racó de l’angle SE, mig tapat pels grossos blocs caiguts del sostre, trobàrem un foratde poc diàmetre, però que semblava ésser la continuació de l’avenc; tirades unes quantes pedres iveient que sa fondària no baixava dels deu a quinze metres, determinàrem explorar-lo, a qual fi desde dalt ens baixaren l’escala de corda, que nosaltres anàrem acompanyant i tirant dins del segonavenc. Vaig baixar-hi, seguit de mossèn Faura i d’en Santamaria; l’estretor i la irregularitat d’aquellacavitat feien molt difícil nostre pas; allò no era un avenc, sinó un espai que restà sens omplir quantingué lloc l’enfonsament de la gran volta de l’avenc, així que als 23 metres (64 de la boca) ens tro-bàrem ja impossibilitats de seguir avall, tot i els nostres desigs, car els blocs sobreposats barraven elpas, no deixant més que petits espais per on ni tan sols hi passaven nostres cossos, ni àdhuc que hihaguessin passat no hauria estat prudent arriscar-s’hi, per por d’un petit moviment d’algun d’aquellsblocs, que hauria pogut tenir terribles conseqüències per a nosaltres. (Font i Sagué).

14. Retornats al fons de l’avenc, més que fatigats, capolats del tot per les contraccions muscularsi les posicions inversemblants que ens havíem vist obligats a adoptar dintre d’aquell veritable cau,pujàrem l’escala ajudats pels de dalt de tot, mentre en Có impressionava plaques, il·luminant esplèn-didament aquells fondals i fent esclatar en exclamacions de sorpresa els qui eren a dalt entorn de laboca, corpresos d’aital grandiositat. La fotografia podrà transmetre amb tota fidelitat els detalls d’a-quests llocs, embellir-los si voleu, però de llur feréstega magnificència no en dóna pas idea; cal ser-hiper a sentir-la. La pujada per l’escala de corda, treball penós sempre, ho resultà molt més estant tantfatigats, però als pocs minuts ens trobàvem ja en el primer replà, on encara estava ferm en son lloc,com a transmissor d’ordres, el Dr. Serradell, amb en Timoteu Colomines, en Lluís Sabartès i en Sal,i amb unes quantes pitrades més arribava jo a dalt de tot. (Font i Sagué).

15. Al cap de 6 hores i mitja vaig sortir, no sens recança, d’aquella meravella natural, fins poqueshores abans no conquistada per l’home. En arribar al primer replà fou tanta l’exaltació amb què con-testava als que preguntaven què hi havia allà a baix, que D. Pere Mir i un pagès de l’Ordal anomenatVendrell, agafaren ganes de veure-ho ells mateixos, baixant cap al fons, on restaren llarga estona esma-perduts davant de tanta bellesa. Poca estona després se retirava l’escala d’aquelles fondàries, potser persempre més desertes, sols desensopida la seva quietud pels feréstecs xerrics de la munió de ratapinya-des que poblen sa foscor. Després d’haver menjat quelcom, ja que per la meva part feia onze horesque no havia tastat res, se recollí tot el material i anàrem tots fins al maset de can Dispanya, on des-prés d’agrair als senyors Mir el seu suport, ens acomiadàrem de tots, felicitant-nos mútuament de tantbé com l’exploració havia anat i pels estudis importants que hi havíem realitzat. (Co de Triola).

El Dr. Serradelliniciant el descens.

JOS

EP

M. C

O D

E T

RIO

LA(?

), A

RX

IU C

LUB

MU

NTA

NY

EN

C

HISTÒRIA DE L’ESPELEOLOGIA

de l’avenc: tot eren pedres caigudes del sostre. Aixíes va formar aquella grandiosa cavitat; que es vamanifestar a l’exterior per la infiltració de l’aigua dela torrentera i que, penetrant per una petita esquer-da al principi, acaba per formar la boca i el pou finsal replà ja citat, des d’on se comunica amb la caver-na interior.

Actualment, la major part de l’aigua que baixa peltorrent entra per força a l’avenc, on s’hi fon en infil-trar-se entre les roques soltes del sòl; la infiltració ésmés pronunciada en direcció al S, perquè allí s’hi veuque després d’una pluja extraordinària l’aigua hiqueda retinguda, formant una bassa d’un metred’alt, puix encara hi havia una ratlla de nivell feta dela brossa que sura; però poc a poc se vafonent.

La molta aigua que hi cau s’ha d’ajuntar a unacorrent soterrani que deu eixir per la falla que va deltorrent de les Febres a les Penyes roges i que deuseguir en darrer terme sota el mar, a les costes deGarraf.

I me refermo en lo dit per la raó que des de Puigd’Agulles fins al mar, seguint el mateix terreny infra-cretàcic, és on hi ha més avencs, i dels més impor-tants; per tant, tots ells han estat formats per aquellcorrent. Qui sap si podríem determinar-la exacta-ment, fent una completa exploració dels mateixos.

Per això, ara que el Club Muntanyenc compta ambjoves desinteressats i decidits, fora necessari que esprengués amb interès i se’ls ajudés per tal de fer-ne unreconeixement científic, a l’ensems que no haguessin

de veure fallides les seves esperances. I així,entre tots, aportarem interessants estudis

espeleològics i geològics a l’avençcientífic de Catalunya.

Sortint de l’avenc.Esquerra: Co de Triola(fotografia publicadaa la IlustracióCatalana); centre:Pere Mir (Fotografiapublicada a Sotaterra; dreta: AlbertSantamaria (fotografiainèdita).

Casc de bomberoriginal de l’èpocautilitzat per Font iSagué i els seuscompanys.Es conserva al CEC.

ATR

IBU

ÏDE

S A

JOS

EP

M. C

O D

E T

RIO

LA. A

FCE

C

RO

GE

R R

OVI

RA

reserva de la biosfera del País Basc

Urdaibai

Reportatge de: Ferran Alexandri (text) i Valentí Zapater (fotografia)

La comarca de Busturialdea-Urdaibai fou declarada reserva de la biosfera per la UNESCO l’any 1984 per la seva diversitat ecològica i el seu estat de conservació. S’escampa per

una àrea de 220 km2 on viuen prop de 45.000 habitants, la majoria a les viles de Gernika i Bermeo. Urdaibai, a més a més de posseir boscos esplendorosos

i penya-segats costaners de gran bellesa, conté la zona humida més important del País Basc i un lloc perfecte per anar d’excursió.

MUNTANYA 888 04/201018

04/2010 MUNTANYA 888 19

PARCS NATURALS

funció de conservació del paisatge; després, unafunció de desenvolupament econòmic i humà soste-nible i, finalment, han de donar suport als projectesd’investigació, observació i educació sobre qüestionsde conservació i desenvolupament.

Situada al nord de Biscaia, la comarca de Bustu-rialdea, delimitada per la mar Cantàbrica i les con-ques de diversos rius, dels quals hem de destacarl’Oka, que forma l’ampla vall de la reserva, és lazona humida més important del País Basc. La reser-va està formada per la ria de Mundaka, amb aigua-molls i una àrea natural de repòs i hivernació per alsocells migratoris.

La importància dels ocells d’aquesta reserva hafet que la comarca hagi estat declarada l’any 1994com a zona d’especial protecció per a les aus(ZEPA). Els entesos hi podreu observar el becpla-ner, la fredeluga, el bernat pescaire, l’oca vulgar, elxatrac, la gavina o l’àguila pescadora.

A més de tot això, Urdaibai està envoltada demuntanyes, platges i maresmes que fan que esdevin-gui un petit país de contrastos únics. És un paisatgeon l’ambient mariner i el rural coincideixen, i lamuntanya també mostra el seu espai per anar d’ex-cursió a través de bonics senders i cims modestos, la

El cinturó muntanyósque envolta la reservad’Urdaibai ofereix lapossibilitat d’accedir apunts estratègics desdels quals s’aprecienunes vistes excel·lents.Aquest és el cas del cim d’Ereñozar(446,5 m), amb vistesexcepcionals a la riade Mundaka.

Les muntanyes del País Basc són d’una alçadamitjana, però de relleus vigorosos i de vallspregones i encaixades, on els habitants s’han

compenetrat amb aquest paisatge i l’han fet seu.Ens trobem davant dels contraforts dels Pirineusque van a morir a Gernika, el centre de la reservade la biosfera, a prop de Bilbao.

Diuen que al País Basc les valls són sempre ver-des; de tant en tant un mas aïllat, i pertot un boscdens i màgic. Certament és així. Som a un país onla pluja i la boira formen aurèoles fascinants, quecaptiven els fotògrafs de natura i també els excur-sionistes.

Urdaibai, reserva de la biosfera de BiscaiaL’any 1970 la UNESCO va començar el projecteanomenat «L’home i la biosfera» amb l’objectiu defomentar una relació equilibrada entre els éssershumans i el seu entorn natural, el que avui dia solanomenar-se com a turisme sostenible. Aquest és unconcepte que abraça tant els ecosistemes terrestrescom els marítims.

Les reserves de la biosfera han de complir ambuns objectius bàsics. En primer lloc han de fer una

Falcó pelegrí

Fredeluga

Gavià argentat

Gavina

Becplaner

Martinetblanc

Bernat pescaire

MUNTANYA 888 04/201020

majoria entre els 300 i 500 m (el punt més alt és alsud de la comarca: Astogana, de 809 m), sempre,però, amb bones vistes a la vall del riu Oka.

La costa està formada per penya-segats abruptes,verticals, impressionants, amb poques platges amples illargues de sorra fina. Es tracta d’un litoral fortamentretallat pels nombrosos entrants i sortints de les ries.

Tot plegat fa que Urdaibai sigui una terra de con-trastos: aquest paisatge, envoltat de boscos i cims,maresmes i ries reclama amb evidència el seu espai ala Cantàbrica. La fusió entre el mar i la muntanya ésòbvia: el blau fosc de l’oceà s’uneix al verd de lesmuntanyes. Es pot, doncs, caminar per penya-segatsarran de mar, trescar per muntanyes i recórrer valle-tes i racons oblidats que paga la pena trepitjar. Al’interior, els boscos són densos, tret de la zona demaresmes. Hi predominen les coníferes i els eucalip-tus; minsa és la presència de la vegetació autòctonade roures i caducifolis. TU

RD

AIB

AI

IRU

DIA

K /

ILU

STR

AC

ION

ES

: ÁN

GE

L D

OM

ÍNG

UE

Z

La gran diversitatd'ocells de la comarcaha fet possible que la

reserva hagi estatdeclarada ZEPA

l'any 1994.

Caminant perun dels itinerarisbotànics de l’illa

Txatxarramendi, al bellmig d’un alzinar

cantàbric molt benconservat.

PARCS NATURALS

04/2010 MUNTANYA 888 21

Urdaibai, el riu dels senglarsUrdaibai significa ‘el riu dels senglars’, perquè aquestanimal ha habitat la vall des de temps immemorials.La reserva forma un estuari amb la desembocaduradel riu Oka; per això també és conegut per l’estuaride Mundaka o de Guernika. La població principalde la vall de l’Oka és Gernika.

El riu Oka neix al cim d’Oiz (1.036 m), al sud,fora ja del límit de la reserva d’Urdaibai, i recorre lavall homònima, que conclou en la ria de Mundaka,de 12 km de llargada. Des de Guernika fins a la des-enbocadura a la Cantàbrica, l’Oka forma un estuariple de sorrals. La conca hidrogràfica està formadaper rierols que formen valls estretes cobertes debosc. Així doncs, el paisatge, en general és dominatpel mar, la muntanya i els sorrals. Les comes de lesmuntanyes estan cobertes per boscos d’alzines,alguns roures i castanyers, però especialment deconíferes. La flora és clarament atlàntica.

La ria de Mundaka, doncs, és el centre de lareserva de la biosfera d’Urdaibai. Al nord-oest de laria, al litoral, cal esmentar el popular cap de Matxi-txako, i a l’est el cap d’Ogoño, una mola calcàriaimponent on viuen el corb marí emplomallat i elfalcó pelegrí.

Ens trobem, també, amb les formes muntanyosesmés típiques del País Basc: una muntanya de consis-tència calcària, una vall ubèrrima i un potent relleuisolat, que recorden, per força, el majestuós i popu-lar Larrunarri. Al peus del cap d’Ogoño s’estén laplatja de Laga, molt freqüentada pels surfistes, i queencara conserva mostres de valuoses de flora psamò-fila. Al davant de la desembocadura de la ria deMundaka hi ha l’illa d’Izaro, sols habitada pel gaviàargentat i el martinet blanc. Antigament, l’illa haviatingut un monestir franciscà del segle XV fins alXVIII; avui dia és un biòtop protegit.

El marge dret de la ria mostra un dels relleus devegetació densa, fosca, amb crestes calcàries reco-berts d’alzinars. I això sobta, perquè ens trobemamb una mena de vegetació mediterrània en plena

GERNIKAEl centre de la comarca, conegut sobretot pel bombardeig de 1937. L’any1979 es van recuperar les Juntes Generals, i ara és el lloc on el lehendakarijura el càrrec. Cal visitar el Museu de la Pau de Gernika; es tracta d’un museudifusor de la cultura de la pau, que proposa, compara i presenta aspectes uni-versals a través d’una experiència pròpia.

BERMEOUn dels ports pesquers més importants de la Cantàbrica. Cal visitar el Museudel Pescador, ubicat a la fortalesa dels Escrilla, per conèixer la tradició pes-quera de la comarca, les tècniques i els estris a través del temps. Als aforesde Bermeo cal anar d’excursió al Peñón de San Juan de Gaztelugatxe, decla-rat biòtop protegit, que culmina amb una ermita encimbellada.

MUNDAKAPoble pesquer i turístic, de carrers estrets i sinuosos, reconegut com un san-tuari del surf. El seu mirador de Portuondo mostra una de les millors panorà-miques de la ria de Mundaka. El centre de poble, presidit per l’església deSanta Maria (segle XVI) és també un bon mirador, ja que domina tot l’estuari.

ELANTXOBEUn dels ports més singulars de la costa basca a causa de l’espectacular dis-posició vertical del casc urbà. Vila ocupada des del segle XVI pels pescadorsde Ibarrangelu, presenta bonics edificis neoclàssics del segle XIX i un dels pai-satges mariners més entranyables.

EABonic poble, de la costa nord-est de la comarca al costat de la desembocadu-ra del riu Ea, fora del límit de la reserva, que forma una ria estreta on s’hiencaixona la vila.

Principals pobles de Busturialdea-Urdaibai

TUR

DA

IBA

ITU

RD

AIB

AI

MUNTANYA 888 04/201022

CENTRE DE BIODIVERSITAT D’EUSKADI TORRE MADARIAGA

Aquest centre va obrir les portes l’any 2008 amb l’objectiu d’impulsar laconservació i de promoure l’ús sostenible de la biodiversitat i fer-ne divul-

gació. Ubicat a Busturia, al centre mateix de la reserva de la biosfera d’Urdai-bai, la Torre Madariaga és en un entorn privilegiat perquè mostra una granvarietat d’ecosistemes i d’espècies de fauna i flora.

Una instal·lació modèlica

Madariaga DorretxeaEuskadiko Biodibertsitatearen Zentroawww.torremadariaga.org

Aquesta torre fou construïda al segle XV, amb una finalitat defensiva; peròen el segle XVII s’hi va construir el palau adjunt i al 1851 la torre del Rellotgeannexa. Recuperat l’edifici per a l’ús públic, avui dia es un centre dedicat alconeixement tècnic i científic i a la investigació. Amb una àrea expositiva, elCentre s’ha proposat sensibilitzar sobre el concepte i valor de la biodiversitatper mitjà de fotografies, audiovisuals i muntatges interactius que expliquenquè és la biodiversitat: el conjunt de totes les formes vivents de la natura dela comarca d’Urdaibai. La seva visita és molt recomanable. A més, des de daltde la torre Madariaga (a la qual s’hi pot pujar per un modern ascensor) tenimun bon punt d’observació de tota la reserva i dels seus ecosistemes; per aixòs’hi han instal·lat ulleres de llarga vista per a l’observació del paisatge.

zona atlàntica, que s’ha conservat justament perquèarrela en terrenys rocosos i secs inhàbils per al con-reu. També és un relleu espeleològic: el terreny cal-cari és ple de coves, algunes de les quals havien estathabitades per l’home prehistòric, com ara la cova deSantimamiñe, al terme de Kortezubi. Concretamental barri de Basondo, als peus de l’Ereñozar (446,5 m),a prop de l’ermita de Santimamiñe, de la qual prenel nom, en aquesta cova s’hi han trobat restes i pin-tures que daten del paleolític superior, del períodemagdaleniense. Fou declarada patrimoni de lahumanitat per la UNESCO l’any 2008.

El que més us recomano de veure en aquest riude senglars és observar els canvis de la ria en diver-sos moments del dia. Descobriu la baixamar i la ple-namar, el canvi de la vall, la desembocadura i l’illad’Izaro a l’horitzó. El que més sobta és que en baixa-mar poden quedar al descobert platges prou exten-ses, a prop de la desembocadura, que després escobriran per les aigües que remunten.

Aigües amunt es poden veure les maresmes, hàbi-tat dels ocells aquàtics. El mes de setembre és undels més indicats per observar aquesta fauna, ja queestà en plena migració a les envistes de la tardor.

Senderisme a UrdaibaiEncara que no ho sembli a primer cop d’ull, aquestacomarca ofereix molt bones possibilitats per anard’excursió, sobretot pel senderisme; però també pera la pràctica de la bicicleta de muntanya. Hi ha unaxarxa de vint senders de petit recorregut que, abanda del paisatge, també ens faran conèixer elsvalors culturals i etnogràfics de Busturialdea; a més,una infinitat de camins sense abalisar serpentegenl’estuari d’Urdaibai als quatre vents: Elantxobe,

ALE

XA

ND

RI

TUR

DA

IBA

I

PARCS NATURALS

04/2010 MUNTANYA 888 23

Mundaka, Bermeo, Sukarrieta i Ibarrangelu a lapart septentrional; Gernika, Arratzu i Narbaniz alcentre, i Mendata i Muxika a la part meridional.

Urdaibai és també la meca per als aficionats iexperts de surf; són famoses les grans onades deMundaka. Però també per als ornitòlegs i amantsdels ocells, que poden observar aquests animals enpunts preparats per a això. Per dir-ho clar: és unindret ideal per a les activitats a l’aire lliure. El terri-tori mostra una gran varietat de paisatges iambients; combina la baixa muntanya, ocupada permaresmes, prats i boscos extensos amb els penya-segats abruptes de la costa, on la força enfurismadadel mar espetega contra el rocam.

Només una petita porció d’aquest paisatge diversla podrem copsar en l’itinerari que proposem a con-tinuació, però n’hi ha prou per descobrir l’essènciad’aquest país.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

Sorprenent imatge d'un cel ple de núvolsmastodònticsanomenatsmammatocumulus.Foto presa des deGernika-Lumo.

Patronato de la Reservade Urdaibai:www.euskadi.net/urdaibaiwww.euskadi.net/laeis Turdaibai:www.turdaibai.comUNESCO:www.unesco.orgWikipedia:http://es.wikipedia.org/wiki/Urbaibai

Informació pràctica

EA-ASTEILandetxea - Casa rural

Opari bat merezi duzu?Et mereixes un regal?

Tel.: 94-627-65-11 • 619 560 12348287 - EA (Bizkaia)

www.astei.net • [email protected]

MUNTANYA 888 04/201024

El baserri o caseríosAquesta ruta destaca per la presència de masos, aquíanomenats caseríos (baserri en basc), envoltats delverd característic del clima atlàntic. Atigament elsbaserri havien estat un sistema d’explotació autosu-ficient, ara dedicats especialment a la ramaderia. Deconstrucció tradicional de pedra, són cases aïlladesde grans proporcions.

De Gernika prenem la carretera B1-2224 endirecció est; cal deixar-la pels voltants de Uarka, onagafarem la carretera BI-3242 que segueix la valletad’Urukulu erreka fins a Elexalde de Narbaniz, ja allímit de la reserva d’Urdaibai.

D’Elexalde a IkazurietaDes d’Elexalde de Narbaniz cal prendre el camí veï-nal asfaltat vers el barri de Merika. D’aquest indret,continuarem per un camí a través de la terra campafins que arribem a la carretera. En aquest punt calgirar a l’esquerra i continuar uns 100 m fins al base-

LA RUTA DEL HoRREOExcursió fins a San Kristobal seguint el PR BI-174 ELEXALDE DE NARBANIZ

Aquest itinerari és una mostra excel·lent del paisatgeque podem trobar a la comarca d’Urdaibai: les masies

típiques basques (baserri), boscos esplèndids de pins icastanyers, altures modestes, un paisatge tranquil i poc freqüentat per l’excursionisme. El recorregut proposatés circular, comença i acaba a Elexalde de Narbaniz.

Un bonic camíacompanyat de

castanyers en algunstrams ens porta fins a

l'ermita de SanKristobal (a sota),

envoltada perufanoses coníferes.

rri Argiarro Andikoa. Travessem la carretera i agafa-rem un sender a la dreta. És un bonic camí, acom-panyat de castanyers en alguns trams, que ens porta-rà fins al barri d’Uribarri. Abans, però, caldrà havercreuat un rierol. Un cop arribem a Uribarri veuremel baserri Goikoetxea, que queda a la nostra esque-rra, lloc on podrem observar una sitja. Justamentaquest itinerari rep el nom de «Ruta del Hórreo»,per la presència d’aquestes construccions de pedra.

Cal girar a la dreta i en uns pocs metres progres-sarem pel camí d’accés a aquest barri. Tot seguitprendrem el camí antic de terra. Si girem a l’esquer-ra passarem per l’ermita de San Miguel, però si con-tinuem per aquest camí arribarem al camí asfaltat

Aquest itinerarirep el nom de

«Ruta delHórreo», per la

presènciad’aquestes

construccionsde pedra,

típiques de totala cornisa

cantàbrica

Casa i sitja deNarbaniz.

PARCS NATURALS

04/2010 MUNTANYA 888 25

d’accés al baserri Aboro. Prendrem aquest camí ipujarem a la carretera. Continuarem per la carreteracap a l’esquerra fins al baserri Zabalintxaurreta.Aquí és on prendrem un camí de terra que va persota del mas; després de travessar un rierol arriba-rem al barri Ikazurieta.

El baserri d’Ikazuriaga i l’ermita de SanKristobalA Ikazurieta agafarem el camí que hi ha al costat delcaserío Onaindia i arribarem fins al baserri Gorostia-ga Aurreoka. En aquest punt, si abadonem el recor-regut i girem a mà esquerra, després de caminarmitja hora podrem anar fins a la cova d’Ondaro.Després d’haver fet aquesta visita opcional, prosse-guim novament el recorregut, i de Gorostiaga ani-rem vers Ordenabe, pel camí asfaltat. Cal seguir elcamí de terra que hi ha davant del baserri d’Ordena-be que, entre pinedes, puja fins a l’ermita de SanKristobal. Visitarem aquesta ermita fent-hi parada.Després tornarem cap a Ikazurrieta per un camíesplèndid. Cal fer una parada obligatòria a Ikazurie-ta per comtemplar el poltre de ferrar del baserri d’I-kazuriaga, que destaca per la seva singularitat i pro-porcions.

D’Ikazurieta a KurtzeganeTravessem la carretera i la seguin una estoneta; deseguida enfilarem a mà esquerra pel baserri Larrina-ga. Cal deixar aquest mas a la nostra esquerra; perun sender anirem a parar al camí asfaltat d’accés albaserri Ibarguen, a prop del baserri Uruburu.Creuem aquest camí i continuem per l’altre, quemena cap al la muntanya. Aquest camí té murs depedra, i hi ha trossos que presenta un empedrat.Continuem pujant per aquest camí i arribem a

Kurtzegane. Aquí hi trobarem una font. Cal seguiren direcció a Airo per una àmplia pista senyalitzada.

La muntanya de Motrollu (576 m)Ara pujarem per una fageda; girarem a la dreta.Arribem a la part alta del mont Motrollu (576 m),primer i únic cim del recorregut, que és ja just a lafrontera de la rerserva, a la part nord-est. Des d’aquíbaixarem fins al baserri Kantera, a través de terracampa i pinedes. Des de Kantera baixarem a Zaba-la-Jauregi per un camí asfaltat. A Zabala-Jauregigirarem a l’esquerra i, pel caminoi que hi ha entreels masos, arribarem de nou a Elxalde de Narbaniz,punt d’inci i final del recorregut.

Inici i final del recorregut: Elexalde de Narbaniz.Desnivell màxim: 250 m.Distància: 8,2 km.Temps de camí: 2 h 50 min.Dificultat: * molt fàcil.Cartografia: UrdaibaiBiosfera Erreserba.Gobierno Vasco.Departamento de MedioAmbiente y Ordenación delTerritorio. Escala: 1:25.000.

Fitxa de l’itinerari

Tot i que aquest masse situa fora de la rutaproposada,concretament aMuxika, a les bodegasBerroja, és moltil·lustratiu dels típicsbaserri bascos quepodem trobar a lacomarca deBusturialdea-Urdaibai.

ALE

XA

ND

RI

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ-

(BA

SE

GO

OG

LE M

AP

S)

Com hi podem arribarEl canyó de Tignoso se situa al municipi de Zicavo,a la petita regió de la vall de Taravu, al departamentde Còrsega del Sud. Per arribar-hi, des de Zicavoagafarem la D-69 direcció al port de la Vaccia; alcap d’uns 10 km trobarem una cruïlla a l’esquerra iagafarem la D-428 en direcció a la Chapelle de San-Petru. La carretera es troba en mal estat. Després de7 km deixarem a la nostra esquerra les Bergeries deBassetta (casa rural) i seguirem un centenar demetres, i arribarem a una cruïlla, que agafarem al’esquerra. Ens trobem rodant per pista de terra, enprincipi apta per vehicles, però que a poc a poc vatornant-se impracticable, fins a arribar al refugi deMatalza (recentment arreglat). Portem uns 500 mdes de les Bergeries de Bassetta. Aparquem on espot, vigilant de no molestar el pas d’altres vehicles(sobre tot dels 4x4 dels habitants de l’indret).

El descens del Tignoso o delRuisseau de Casamintellu et

de Monte Tignosu és un terrenyd’aventura per excel·lència i un delsmés salvatges de l’illa de Còrsega.El seu recorregut acumula de llargdificultat i compromís: 13 horesd’activitat ininterrompuda nomésapta per a equips experimentats,entrenats i informats. Recomanatcom un dels millors barrancsd’Europa per als especialistes.

Text: Xavier Arregui (ERE i GDE del CEC)Fotos: Xavier Arregui i Jordi Martínez

A punt d’iniciar lamarxa aquàtica.

Ràpel a l’inici delprimer encaixament.

Descens del

MUNTANYA 888 04/201026

UN DELS MILLORS BARRANCS D’EUROPA

04/2010 MUNTANYA 888 27

Característiques de l’accésEn aquest punt hem planificat fer un bivac, però vistl’estat del refugi i la possibilitat d’accedir-hi, prenemla decisió de dormir-hi. Bona decisió, ja que quan esfa fosc una boira intensa fa acte de presència i sihaguéssim dormit a l’exterior segurament el fred enshauria impedit dormir amb tranquil·litat. No anàvemequipats per fer un bivac amb temperatures baixes iambient humit.

El plantejament per al dia següent era aixecar-nosmolt d’hora i començar a caminar al més aviat possi-ble amb l’objectiu de començar el retorn entre les 4 iles 5 de la tarda, situació que ens permetria tenir prouhores de llum per arribar a la nostra meta.

L’alimentació hídrica del canyó es deu principal-ment al desglaç de la neu acumulada a l’hivern a l’alti-plà de Cuscionu 1, en conseqüència no podem plante-jar-nos realitzar el descens fora del període estival. Si

BARRANQUISME

Ràpel de 15 m a través d’un solancoratge situat a la riba esquerra.

TignosoCòrsegaaquesta situació condiciona el moment en què podemprogramar l’activitat, hi ha un altre factor que cal teniren compte: la conca de recepció immensa, que té compunt culminant el Monte Incudine (2.136 m), onpoden descarregar tempestes invisibles dins del canyó.

A mes d’aquesta situació hidrogràfica extraordinà-ria (no hem d’oblidar que ens trobem a l’interiord’una illa de la Mediterrània), i el nivell de compro-mís és molt alt per diversos motius. La vall del Tigno-so és una de les més aïllades de l’illa de Còrsega, on encas d’accident, fa falta un mínim de 5 a 7 hores peravisar el socors. L’equipament és de terreny d’aventura(la majoria prové del primer descens) sobre ancoratgesnaturals amb accessos delicats i on les cintes, gairebéamb tota seguretat, s’han de canviar sistemàticament.També té un retorn complicat (4 hores), on s’han depreveure possibles incidents. Cal portar més menjarde l’habitual, pensar en un possible bivac, portar

1. L’altiplà del Cuscionu (1.500 m),ampli territori de mitjana muntanyaque presenta un interès patrimonialexcepcional (pozzines, flora endèmi-ca, caos granítics...). Lloc tradicionaldestacat de la pastura del sud de Còr-sega. Permet la pràctica de diversesactivitats d’hivern, com l’esquí defons i les raquetes de neu.

MUNTANYA 888 04/201028

Primer encaixament

Segon encaixament

medis per orientar-se correctament, etc. A més, ambgran cabal, certs ràpels i moviments d’aigua dins de leszones estretes poden tornar-se perillosos. Hi ha unagran quantitat de sifons.

Dit això, tornem a situar-nos al refugi de Matalza,on hem passat la nit. A les 6 del matí ens aixequem;ens alegrem, ja que el primer que confirmem és l’estatdel cel: totalment clar, no ha plogut i pensem que faràun dia esplèndid. Esmorzem fort, recollim i comen-cem l’aproximació al Tignoso a les 7. En un principiagafem la mateixa pista on hem deixat el cotxe,creuem un petit rierol i 300 m més lluny girem a l’es-querra per agafar un sender ben marcat amb marquesgrogues i fites. Aquest camí creua un altre rierol,remunta, torna a baixar de nou, serpenteja enmig depozzines 2 i ens porta fins una pista. La seguim a l’es-querra (portem uns 30 minuts des del refugi) i trobemles Bergeries d’Allucia (a mà esquerra, en un petit pro-montori), seguim caminant i creuem el GR 20 (aten-ció: l’arribada al GR no és molt evident, ja que enaquest punt el sender no esta senyalitzat, s’ha d’intuiro localitzar mitjançant el mapa o el GPS). Deixem elGR a l’esquerra i seguim tot recte, remuntant un petitpendent, fins a arribar al torrent de Lucianu (sec enaquests moments). Dues possibilitats ofereix la biblio-grafia consultada. La primera, vorejar el torrent dinsd’un bonic bosc fins a la confluència amb el canyó, onl’inici es troba una mica més endavant, a prop d’unacaptació d’aigua (nosaltres no la vam veure). La sego-na, seguir la pista que s’enfonsa dins el bosc i s’envolta

per un fullatge espès (en aquest punt per orientar-noshem de canviar de mapa IGN 1/25.000, del 4253OT al 4253 ET). Des d’aquí, si ens fixem bé, hem deveure per l’esquerra vestigis de cabanyes de caçadors.La pista desapareix i es converteix en sender, seguimfites fins a un promontori que domina l’entrada alcanyó. Cal baixar per on es pugui fins a arribar al llitdel riu, on trobarem un indicador de nivell d’aigua(1.387 m). Des d’aquest punt comença el descens.

Lloc Coordenades UTM Altitud

Refugi de Matalza WGS84 32T 512640 4635825 1.427 mCapçalera del barranc WGS84 32T 516296 4638236 1.364 mEscapada WGS84 32T 516536 4639398 1.218 mFinal del descens WGS84 32T 517226 4640421 874 m

A

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

La majoria del’equipament que hi ha

prové del primerdescens.

Primer encaixamentNosaltres vam escollir l’opció del torrent de Lucianu.Vam encertar. A través del bosc vam anar seguint elcurs del torrent que, al principi sec, va tornant-se mésaquàtic i amb aportacions de diversos afluents. Pro-gressant sense cap tipus de problemes, canviant detant en tant de riba per buscar el pas mes còmodeentre la vegetació i l’orografia fins a arribar a la con-fluència amb el Ruisseau de Casamintellu et deMonte Tignosu.

Caminem alguns metres pel llit del riu i ens situ-em a l’inici d’un meandre que segons la ressenya 3

dóna pas al tram esportiu del descens del Tignoso.

EL DESCENS DEL TIGNOSO

BARRANQUISME

Portem 1 hora i 45 minuts caminant. Ens can-viem i mengem una mica. A les 2/4 de 10 del matíiniciem el descens, format per dos magnífics encai-xaments separats per una llarga marxa pel riu que,teòricament pot evitar-se per un sender que dominael descens per la riba esquerra.

Comencem el descens amb l’objectiu de no per-dre temps en trams sense interès. Evitem el meandreinicial per un sender que s’intueix per la riba esque-rra (trobem alguna fita) i que porta a la part alta dela placa de granit que el canyó ha degut de foradarper formar el meandre (en aquest punt, entre elsarbustos, trobem una mena de taula, feta ambpedres i fustes). Des d’aquí, i una mica a l’estil sen-glar, descendim per una mena de canal fins al llit delriu. Tenim la sensació que l’objectiu desitjat, deguanyar temps, no l’hem aconseguit.

Dins el canyó del Tignoso el nivell d’aigua ésimportant durant tot l’any. Encara que estem en elple de l’agost, baixa un bon volum d’aigua, mésfreda que la del sector de les agulles de Bavella, peròideal per gaudir de totes les característiques d’unbon descens (salts, tobogans, ràpels, badines, aiguacristal·lina i de color verd esmaragda). No ens vampreocupar en cap moment de si podíem afrontar elsmoviments perillosos d’aigua en les recepcions dels

Índex d’interès:molt altAcotació descens:V4-A4-VMunicipi:ZicavoLongitud: 4.000 mAltitud inicial:1.080 mDesnivell: 550 mAproximació:2 hRecorregut:5 – 7 hRetorn:4 hCombinació de vehicles:NoTipus de roca: granitCordes: 2 (50 m)Mapa IGN: 4253 ET i 4253 OTClassificació:terreny d’aventura

Fitxa tècnica

A

2. Les pozzines són bassals d’aiguaque omplen de frescor l’indret i quepermeten l’existència de distintesespècies de fauna i flora.3. Ressenya del llibre Corse – canyonsde Frank Jourdan i Jean FrançoisFiorina.

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

- B

AS

E G

OO

GLE

MA

PS

04/2010 MUNTANYA 888 29

MUNTANYA 888 04/201030

obstacles, això sí, amb una aportació d’aigua mésgran (en primavera en ple desglaç o després d’unatempesta) la situació ha de canviar radicalment.Només hem d’analitzar els obstacles que superemubicant-los en aquest tipus de context.

Una de les claus del descens en el període en quèel vam fer es troba en l’elecció de l’ancoratge perinstal·lar la corda. L’objectiu és minimitzar els pro-blemes de recuperació de corda, que per nosaltres vaser una de les nostres principals preocupacions. Novolíem perdre ni un segon més del compte enaquesta mena de situació. Havíem preparat el des-cens d’una forma purament esportiva per reduir elpes de les nostres motxilles, sense plantejar un bivaci amb el menjar just, no volíem i no podíem perme-tre’ns el luxe de perdre temps en llocs on era possi-ble evitar-los si aplicàvem coherència i saber fer.

Això sí, tècnicament anàvem ben coberts, portà-vem tres cordes de 50 m i material per equipar i ree-quipar els obstacles que fossin necessaris.

Un altre de les claus per reduir pes va ésser la puri-ficació de l’aigua. Amb aquesta aproximació i retornpodem arribar a beure de 3 a 4 litres d’aigua per per-sona; per tant, si haguéssim hagut de carregar-los a lesnostres esquenes el desgast produït al cap del dia hau-ria estat molt més del que l’activitat ens va exigir.

L’equipament que vàrem trobar podem donar-loper bo si considerem la quantitat de gent que fa eldescens i la dificultat per accedir-hi. La primera cas-cada, dins la primera part (C7), ens permet fer unbonic salt, els dos ràpels següents (C15 i C23) podenbaixar-se a través d’un sol ancoratge (parabolt i espit,respectivament) situats a la riba esquerra.

Al tercer ràpel (C26) l’aigua es canalitza per unaestretor i la ressenya ens indica que si recuperem lacorda, aquesta pot quedar-se bloquejada entre lespedres que hi ha al seu interior (formant petitssifons). Per tant, decidim utilitzar la instal·lació del’esquerra, més laboriosa tècnicament, i que ens obli-ga fraccionar el descens en dos ràpels (17 m i 11 m),però ens assegura minimitzar els problemes de recu-peració. L’ultima cascada (C10) del primer encaixa-ment, amb un tronc encastat, ens permet realitzar unaltre bonic salt. Així acabem la primera part (1 hora).

Segon encaixamentAfrontem la part intermèdia (una llarga marxa pel riu)observant amb insistència el nostre entorn per inten-tar trobar algun tipus de sender que fes la progressiómes ràpida. No el vàrem trobar. Tampoc podem veurede forma clara la presència d’alguna escapada, encaraque de vegades dissertéssim amb diverses propostes.

Ràpel de 16 m queens duu a un petitestret on hi ha un

tronc encastat.

Salt que s’ha de fer a la part final de la

cascada de 45 m.

BARRANQUISME

04/2010 MUNTANYA 888 31

pot donar-nos importants problemes de recuperacióde cordes. A més, no sabem si la recepció del ràpelserà molt aquàtica, les possibles pedres que hi haurào si tocarem fons. No tenim el recurs, en no dispo-sar de metres excedents de corda, d’allunyar-nos dela base de la cascada per facilitar la recuperació decorda (buscant un angle més adequat o un lloc méscòmode o totes dues coses).

Per tot això, i després de revisar que és factiblel’opció de fraccionar el descens, utilitzant la cornisai la lleixa de la riba dreta, uns 15 m per sota de lacapçalera (una fita a dalt de la lleixa ens indica elcamí), decidim utilitzar aquesta segona opció.

Davallem fins a la cornisa i ens hi desplacem finsa la lleixa, on és difícil de trobar la reunió intermè-dia. La primera opció a escollir es troba en una peti-ta canal situada a la dreta hidrogràfica, que va gua-nyant en verticalitat i en compromís. Si baixeumassa tindreu seriosos problemes per remuntar iarribar de nou a la lleixa.

L’opció bona es troba a l’esquerra hidrogràfica, através d’una petita desgrimpada una mica exposadaper la seva verticalitat i que ens porta a la reunió quebuscàvem. Des d’aquí un ràpel de 20 m, que nofinalitzem, ja que a uns 8 m del seu final trobemuna cornisa on fem un bonic salt.

Aquesta percepció canvia radicalment quan realit-zem el camí de retorn, on podem veure clarament queel sender que estem utilitzant s’apropa de forma claraal curs del Tignoso a la seva part intermèdia i permet,gairebé amb tota seguretat, descendir-hi. Aquesta con-firmació ens permet assegurar que hi ha una escapada,encara que difícil de localitzar si es fa el descens perprimera vegada o no s’utilitza el GPS.

Arribem al final del tram intermedi en 1 hora i 15minuts. La primera instal·lació que ens trobem a laprimera cascada (C26) de l’inici del segon encaixa-ment es troba a la riba dreta en un arbre característic,de dimensions importants, rodejat amb diversos anellsde cintes i cordinos i un maillon on ubicar la corda deprogressió. Mentre instal·lem el ràpel, bevem i men-gem alguns fruits secs, no volem perdre temps.

Descendim la C26 sense cap problema, i enlla-cem directament amb la capçalera de la C45, que ésla principal dificultat del tram on ens trobem. Lescordes que portem (3 de 50 m) permeten descendir,des de la capçalera de la cascada fins a la base, direc-tament pel curs de l’aigua, però s’intueix clarament,a causa de la ubicació de la instal·lació i a la morfo-logia de la cascada (hi ha una espècie d’esglaó a uns25 m on l’aigua rebota i surt expulsada cap al buit,fent un petit gir a l’esquerra, durant 20 m més), que

Progressió per la partintermèdia.

Salt cap a l’aiguacristal·lina i verdaesmaragda.

MUNTANYA 888 04/201032

A continuació una C11, amb un ràpel que ensporta a un petit estret on hi ha un tronc encastat. Elsuperem i seguim progressant pel riu. Afrontem lesultimes verticals, en que destaca la primera, C16, acausa de la ubicació de l’ancoratge natural (arbre)utilitzat pel descens. És una mica difícil de localitzari es troba a l’esquerra hidrogràfica, desplaçat de lacapçalera de la cascada, una mica exposat. Les duesúltimes C5 i C13 separades per un petit passadís,que dóna la impressió que amb més cabal podriengenerar problemes. Aquí trobem a mà dreta un pas-samà precari, amb un sol punt d’ancoratge inicial(pitó) i amb un alt percentatge de patinar i haverd’utilitzar-lo, que ens porta a la capçalera final.

Superem la llarga badina on ens ha deixat aquestúltim ràpel i al cap de pocs metres arribem a la con-fluència, riba esquerra, amb el torrent de Lattone(874 m), punt final del nostre descens.

Hem tardat en realitzar el segon encaixament: 2hores i 15 minuts.

El retornSon les dues de la tarda. Tenim temps de reposarforces i canviar-nos tranquil·lament per afrontar lapart més estranya de tota l’activitat: les 4 hores teò-riques del retorn. En un entorn extraordinàriament

aïllat i a través d’un camí pràcticament inexistent.La millor opció i la més esportiva que ens hem

plantejat és seguir descendint pel riu fins a la con-fluència amb el Ruisseau de l’Agnone, on canvia denom per agafar el de Ruisseau de l’Arinella, i arribarfins a Chisa, on torna a canviar de nom i passa a serla Riviere U Travu (una combinació de vehicles de 90 km). Avui dia aquesta opció és inviable, la pràcticadel barranquisme en el municipi de Chisa (Ruisseaude l’Arinella, Ruisseau de Lama i Ruisseau de Luva-na) és prohibida. Per sort, el Ruisseau de Casaminte-llu et de Monte Tignosu ha estat oblidat, cosa queens permet el descens, però ens impedeix fer un delsencadenaments més bonics de Còrsega: Tignoso –Arinella – U Travu (amb 15 hores de descens mític).

Comencem remuntant uns 250 m el llit deltorrent de Lattone fins trobar un sender (900 m)que el creua i uneix l’altiplà del Cuscionu ambChisa. Aquest sender que es troba perfectamentmarcat al mapa IGN 1/25.000, però ha desaparegutgairebé totalment en el tram que ens trobem i no l’i-dentifiquem clarament fins arribar a la seva partalta, situada en un petit coll de muntanya localitzatal vessant sud-est del Monte Lattone (1.260 m).

La progressió pel torrent no comporta cap difi-cultat fins a una mena de cascada o salt difícil de

Els salts que s’han defer en aquest descens

són nombrosos iespectaculars.

Recepció del ràpel de16 m a través d’unancoratge natural.

BARRANQUISME

04/2010 MUNTANYA 888 33

superar. En aquest punt si ens fixem en el terraplède la nostra esquerra (dreta hidrogràfica), intuiremel sender que cal seguir. Remuntem el petit terraplè,ens trobem dins un bosc espès on la progressió, comdiuen els francesos, passa a ser de tipus senglar (caldur pantalons llargs si no volem deixar-nos la pell ila carn en el retorn). Anem intuint el camí, no pucdescriure exactament com: sort, intuïció, lògica,orientació, experiència, tecnologia (portem el GPS,però perd la cobertura constantment). Sigui comsigui, anem progressant i sembla que ho fem bé. Detant en tant, trobem una petita clariana on podemorientar-nos visualment, sobretot si aconseguim serconscients de dues coses: la posició del Tignoso i elcoll de muntanya al qual hem de dirigir-nos.

La vegetació va canviant a mida que anem aga-fant altura, passant d’un bosc espès a zones rocoseson la presència dels maquis4 és constant. Podemapreciar de forma clara diversos obstacles que ens haofert el descens del Tignoso.

Tornem a viure certes indecisions en l’elecció delcamí que cal seguir. Hem superat el tram inicial, elmés complex, i el nostre objectiu immediat segueixsent el de dirigir-nos cap al coll de muntanya abansdescrit. Cansats arribem hi arribem. Portem dueshores i mitja, d’intensa i penosa pujada, on hembegut una bona part de l’aigua que havíem potabi-litzat només acabar el descens del Tignoso.

Des d’aquí veiem de forma clara l’inici del segonencaixament del descens que hem realitzat i el camíque hem de seguir. Descansem una mica i conti-nuem caminant sense perdre altitud; creuem per-pendicularment la falda de la muntanya on ens tro-bem, de tant en tant, amb una fita ben construïda.

El sender que ens trobem transcorre més o menysparal·lel al tram intermedi del Tignoso. És difícil delocalitzar des del llit del riu, però segur que si fesfalta, pot utilitzar-se com escapada.

Seguim caminant, el paisatge és magnífic, ientrem de nou en un bosc espès per passar per sobredel primer encaixament. Arribem al torrent deLucianu, punt clau de l’aproximació d’aquest matí.A mida que anem caminant i sobretot, en certspunts on recuperem la cobertura perduda del GPS,ens adonem que ens estem desviant del sender quehem utilitzat en l’aproximació. A partir d’aquí, peron l’orografia ens permet, i gràcies a la nostra habi-litat amb el GPS hem pogut rectificar el nostre tra-jecte fins a arribar, de forma no molt ortodoxa peròefectiva, al camí que estàvem buscant.

Horari total del retorn 4 hores 45 minuts, on l’e-quivocació penso que ens ha penalitzat una mitja hora.

JOURDAN, F. / FIORINA, J.F.Corse Canyons. LaPoligràfica. Topoguia 2004.

AYASSE, Hubert / DUBREUIL,Philippe. Corse, paradís ducanyoning. DCL. Topoguia2001.

CARACAL et les SanchoPanza. Le Tour de l’Europeen Canyon. Le plus bellesdescentes. AssociationPromotion Projets Canyon.Topoguia 2007.www.descente-canyon.com

Bibliografia

4. Mantó vegetal que recobreix unabona part de l'orografia de Còrsega,compost principalment per set espè-cies: arboç, murta, lada blanca i rosa,bruc arborescent, roure verd, filària illentiscle.

Capçalera del ràpel de26 m a l’inici delsegon encaixament.

Refugi de Matalza.

Si intentem recordar el nom de grans estrelles del’esport mundial de tots els temps seguramentapareixeran noms masculins, però trobar

esportistes femenines és més complicat. El masclis-me que encara marca els cànons del consumismemediàtic i els grans espectacles de masses fa que lesdones encara no gaudeixin d’una autèntica igualtatd’oportunitats.

La ràpida incorporació de les dones a l’activitatprofessional, universitària, social i política també haanat acompanyada de la seva incorporació encara nomassiva a la pràctica esportiva, i ha aportat progres-sivament en tots els àmbits una especial sensibilitatque ha obert noves expectatives a l’experiència i lapràctica de les diferents activitats.

Durant els darrers tres mil anys les societats detotes les cultures han ensenyat que la dona és infe-rior a l’home i que depèn d’ell. També han definitun paper masculí i un paper femení associats ambtemperaments diferents segons els quals la dona ésde naturalesa passiva i no agressiva, mentre quel’home apareix com agressiu i actiu. Aquestes con-cepcions han conduït a una permanent discrimina-ció de la dona en tots els àmbits de l’activitat huma-na. L’àmbit de l’esport i de l’exercici físic ha estat und’aquests.

L’esport femení és, gairebé sempre, considerat unesport de segona. Que una una noia practiqui esportja no es considera quelcom estrany. Però sí que ésmenys habitual que les dones tinguin el mateix prota-gonisme que els homes en les seves disciplines, o quearribin a ser professionals de l’esport que practiquen.

La dona esportista d’alt nivell pot rendir a unsnivells de condició física extrems com els homes. Elrendiment de la dona esportista de moment és infe-rior en la majoria d’esports actuals, però és possibleque en un futur no gaire llunyà es pugui observar lapresència de dones en el mateix pòdium que elshomes en certes especialitats.

Antigament, a Grècia, on van néixer els JocsOlímpics, les dones no només tenien prohibit

participar en qualsevol tipus d’esport, sinó quetampoc no podien assistir a les competicions

com a espectadores. Avui, en canvi, les donescomparteixen amb els homes el protagonisme

en l’esport d’alta competició.

La dona esportista

Text: Emma Roca

i lasocietat actual

AR

XIU

EM

MA

RO

CA

ESPORTS DE MUNTANYA

04/2010 MUNTANYA 888

Pàgina anterior:Campionat d’Europad’esquí de muntanya aAndorra 2005.

Simulacre de rescat auna paret deMontserrat amb elsbombers GRAE.

Diferències fisiològiques i psicològiquesAvui en dia si ens fixem en els esports que hi ha tro-bem que la dona hi és en minoria. La dona, per lesseves característiques fisiològiques no ha pogut estaral mateix nivell que l’home quant a força física, resis-tència, etc., i això ha provocat que se li tanquessinmoltes fronteres i li fos més difícil evolucionar en unmón occidental en un inici absolutament masclista.Si avaluem les diferències fisiològiques més impor-tants en trobarem moltes.

En l’àmbit nutricional, i des d’un punt de vistaestrictament fisiològic, sembla que la dona activafísicament té millor índex colesterolèmic i, per tant,menor risc d’infart en aquest sentit. A més, les pos-sibilitats de limitar una osteoporosis disminueixen,a causa no només de l’estímul del múscul sobre l’os,sinó per a la major ingesta de calci i a la seva millorassimilació per a l’activitat física continuada. Però hiha aspectes, com el psicològic, on la dona està bas-tant per sobre a l’home, potser per les nostres avant-passades, que havien de parir, sobreviure i fer créixerels nadons en ambients molts cops hostils. Com aanècdota, està demostrat mèdicament que les donespateixen, en proporció als homes, menys infarts demiocardi, però aquests pocs són més mortals. Per-què la dona aguanta més el dolor fins a un punt quela lesió del cor és irreversible; en canvi els homes almínim mal ja van a l’hospital i se’ls tracta a temps.

S’ha vist que la dona esportista acostuma a estarmés motivada que la majoria de dones; té més ener-gia, és més independent i autosuficient que la no-esportista, i acostuma a tenir un bon concepte d’ellamateixa, tant pel que fa a la imatge corporal com ales aptituds físiques o mentals. En una investigaciósobre les característiques psicològiques dels esportistesde més èxit, s’arriba a la conclusió que aquests tenenmés autoconfiança, una capacitat de concentraciómillor, menys preocupació pel sentiment de fracàs iuna capacitat més gran per recuperar-se dels errorscomesos que els seus companys amb menys èxit.

Però a l’altra cara de la moneda moltes mésdones es queden pel camí i deixen de practicaresport molt abans que molts homes. La majoria deles dones es posen molts més compromisos a la vidaque l’home. Alguns dels motius perquè la donadeixa de fer esport poden ser:

1) Quan una noia troba parella.2) Quan té un nen.3) Quan troba una feina.4) Quan té molta feina i a casa i no té una altra

col·laboració que la d’ella mateixa i, per tant, va méscansada.

5) Quan no té cap grup d’amigues que facin esport.6) Quan es veu poc femenina fent esport.7) Quan creu que en comptes de guanyar quali-

tat de vida guanyarà musculatura i semblarà el veículturista del 2n pis...

Tot plegat, un conjunt de prejudicis, bestieses iprioritats errònies que es podrien arreglar fàcilmentsi en el nostre interior la cultura de l’esport ja la tin-guéssim inculcada des de petites i la societat també

ajudés per la seva part. Tenim poc suport de lasocietat, de la família, que ens exigeixen unes càrre-gues familiars que es poden perfectament compartiri en canvi les absorbim al cent per cent.

Menstruació i embaràs Són dos temes que fins ara no s’havia fet gaire cas ique per fi alguns estudis han ajudat a millorar elrendiment i qualitat de vida de tota dona esportistaquan té la menstruació o està embarassada.

Durant la menstruació s’ha pogut saber que ladona pateix una sèrie de canvis que influencien el seurendiment esportiu: alteracions funcionals i psíqui-ques, més freqüència cardíaca, més pressió arterial,més temperatura corporal, menys percentatge d’he-moglobina en sang, més excitació SN (apatia/irritabi-litat). Conseqüentment, s’han establert uns plansindividuals d’entrenament segons en quina fase delcicle de 28 dies es pugui trobar la dona i s’han cons-tatat uns 10-12 dies de baix rendiment.

Durant l’embaràs hi ha hagut fins ara molta por icontrovèrsia a fer una activitat física, per suau quefos. Els estereotips que la societat ha anat marcant,no s’han basat en cap estudi científic, però sí en unatradició sense sentit i en unes pors ancestrals. Estàdemostrat que l’exercici físic controlat i racional noés necessàriament negatiu, al contrari. Els parts pre-maturs es deuen bàsicament a causes genètiques,hormonals, traumàtiques o patològiques.

Estudis recents han confirmat que una embaras-sada pot realitzar activitat física amb una sèrie deprecaucions: no s’aconsella una activitat física moltintensa, si està acostumada a entrenar ha de seguirentrenant (sota un control mèdic), però una emba-rassada que mai no ha entrenat, no ha d’iniciar-se.Està comprovat que l’exercici moderat mentre s’estàembarassada comporta beneficis en la millora delrendiment. Les dones esportistes solen presentarmenys trastorns físics durant la gestació i, en gene-ral, tenen parts més curts. En un embaràs sense pro-blemes és molt difícil que el fetus tingui malforma-

35

■ Nivell muscularMenor qualitat i massa muscular (33% teixit muscular en dones; 44% teixit muscular en homes).Menor contractilitat.Menor to muscular.Major teixit adipós (17% en dones; 10% en homes).■ Nivell pulmonarMenor capacitat vital.Freqüència respiratòria superior.Consum màxim d’oxigen inferior.■ Nivell cardíacFC repòs més alta.Menor volum sanguini circulant.Menor hemoglobina.■ Nivell d’articulacionsHiperlaxitud lligamentosa.Articulacions més febles.■ Nivell del sistema nerviósReaccions més ràpides dels centres motors i neurovegetatius.

Diferències fisiològiques

AR

XIU

EM

MA

RO

CA

MUNTANYA 888 04/201036

cions o lesions per fer esport, i la majoria dels riscspotencials del fetus són hipotètics. El pes del nadóen néixer no està afectat per l’exercici de la mare siaquesta menja adequadament.

Encara que el fet d’estar embarassada s’associï agrans canvis anatòmics i fisiològics, l’exercici com-porta riscs mínims i és beneficiós per a la majoria dedones. Nombrosos estudis han posat sobre la taulaaquells paràmetres fisiològics que afecten les emba-rassades, sense que impliqui cap problema per a ladona esportista:■ Requeriments nutricionals. Les dones embaras-sades utilitzen més carbohidrats, tant en repòs comfent exercici, que les no embarassades.■ Adaptacions cardiovasculars. Hi ha un incre-ment en el volum sanguini i pulsacions. Les posi-cions supines cal evitar-les durant el repòs i l’exercici.■ Adaptacions respiratòries. Durant l’embaràs hiha una disminució de l’oxigen disponible pel rendi-ment en un exercici aeròbic.■ Control termoregulador. Augmenten els nivellsmetabòlics i la producció de calor. És importantcontrolar la producció de calor i la seva dissipacióper tal que la temperatura central no augmentiexcessivament.

Pel que fa a la meva experiència, els dos embaras-sos que he tingut sempre els he portat el millor quehe sabut i mai he deixat de fer activitat física. Cami-nar i nedar han estat els esports reis, i en el primertrimestre també hi havia el córrer, esquí de fons i de

muntanya, escalar o bicicleta, sempre evitant almàxim les caigudes, mai anant a una intensitat ele-vada i regulant que en tot moment el ritme que por-tava em permetés portar una conversa amb certanormalitat (garantint així l’aportació d’oxigencorrecte a l’embrió). Sempre he arribat a les setma-nes de gestació correctes i m’he trobat còmode entot el que he fet.

La majoria de canvis morfològics i fisiològics del’embaràs desapareixen a les 4-6 setmanes desprésdel part. L’entrenament es pot fer a partir de llavorsi considerant cada persona per individual i fent-hod’una manera molt progressiva. Si ens aprimem des-prés del part per l’exercici realitzat no afectarà elguany de pes del nadó sempre i que no ens passem.Si el nadó no s’engreixa, això ve causat per la mancade producció de llet. Sempre és millor fer exercicidesprés de donar el pit per evitar una acidesa a la lletassociada a la producció d’àcid làctic muscular. Tor-nar a l’activitat física després del part s’ha associat auna disminució de la depressió postpart. Jo he espe-rat a la quarentena, i sempre he començat molt len-tament a entrenar. De mica en mica he anat agafantritme, força i resistència sense voler buscar marquesa curt termini. Després del primer embaràs vaig tar-dar sis mesos a estar en una bona forma, i desprésdel segon embaràs uns deu mesos. En tots dos casos,al cap de l’any ja tornava a ser la mateixa de sempreo en alguns casos millor i tot, ja que estava mésprima i amb una motivació mental diferent.

Baixada del Mt.Kinabalu, a Borneo

(Malàisia), en el raidMild Seven 2004.

alguns estudishan ajudat a

millorar elrendiment i

qualitat de vidade tota dona

esportista quan té la

menstruació o està

embarassada

ESPORTS DE MUNTANYA

04/2010 MUNTANYA 888 37

Diferències d’oportunitatsEn els països més desenvolupats, la proporció dedones que practiquen esports, així com el volum depràctica que porten a terme, és molt menor que eldels homes. Això és degut, entre altres motius, per-què les dones sofreixen tot tipus d’impediments al’hora d’accedir a qualsevol activitat esportiva, ésigual quines siguin les seves característiques i nivellsd’exigència. Aquesta actitud sol justificar-se a partirde concepcions errònies de les diferències fisiològi-ques i psicològiques entre homes i dones. Així, lapràctica esportiva és vista com una activitat masculi-nitzant que elimina els trets femenins de la dona ique perjudica la menstruació, la fertilitat o el naixe-ment dels fills.

El fet que només les dones puguin tenir fills duuassociat un conjunt d’opinions (només elles podeneducar-los bé; deuen romandre a casa i ocupar-se dela família; és l'home qui ha d’anar a treballar, etc.)que reforcen els estereotips que mantenen la supe-rioritat masculina i el privilegi de disposar de tempsoci que pot o no dedicar-lo a la pràctica d’activitatesportiva. En conseqüència, les dones només podenaspirar al gaudir del temps d’oci que es genera dinsde la família a mesura que forcin l’home a compar-tir les tasques domèstiques i la cura dels fills.

És clar que l’acceptació social de la dona com aesportista ha variat sensiblement segons l’era i lacultura en què s’ha volgut desenvolupar. A l’èpocavictoriana, la imatge que la societat tenia de la dona—un ésser fràgil i delicat, sense músculs— contras-tava fortament amb la realitat, perquè moltes doneshavien de treballar al camp o a les fàbriques.

Aquesta evolució de la dona en un món d’homesha començat a ser la correcte des que la societat hadeixat una mica de banda els prejudicis. Les ajudesque actualment la dona esportista rep per entrenar,competir i viure de l’esport són irrisòries compara-des amb les que reben els homes en les mateixescondicions.

Diferències de tracte en els mitjansescrits i audiovisualsEl reflex en els mitjans de comunicació de l’esportfemení és més aviat curiós: per un costat és encaranotícia que alguna dona o un equip femení practi-qui un o altre esport. Per un altre costat, els èxitsesportius de les dones segueixen ocupant les pàginesinferiors dels diaris.

¿Per què la Joane Somarriba ha de guanyar Tour deFrança i Giro d’Itàlia per sortir als mitjans i llavorsmolts telespectadors descobrir que existeix el ciclismefemení? ¿Per què la Josune Bereciartu ha d’escalarun 9a i ser la millor escaladora de tots els temps enel mundial dins els homes i les dones i amb proufeines sortir als mitjans? ¿Per què l’Edurne Pasabannecessita ser la segona noia del món que puja i baixadel K2 viva perquè se’n parli als mitjans i li dema-nin conferències a tot arreu?

Molts cops la dona tot i guanyar una competicióno l’entrevisten i prefereixen entrevistar als tres pri-

mers nois de la general. En una prova on hi partici-pen homes i dones, surten les classificacions mascu-lines i molt pocs cops les femenines, com si no hi fós-sim, com si no haguéssim corregut, o per ser un petitnombre de participants deixem de ser importants.Encara que la participació femenina sigui menor nose la d’infravalorar tant, perquè llavors sí que en unfutur ja no en vindrà cap, ja que el tracte que rep ésdenigrant.

Avui dia la plena igualtat de condicions entrehomes i dones en l’alta competició continua sent unmite. Hi ha diferències en les partides que es conce-deixen als programes d’educació física a les universi-tats, en la informació que els mitjans de comunica-ció donen dels esports. A Catalunya, a l’arxiufotogràfic d’un diari tan important com La Van-guardia, es troben molt poques fotografies d’espor-tistes femenines i les poques que hi ha són d’esportsconsiderats més femenins, com la gimnàstica o elpatinatge artístic.

Diferències estètiquesUn altre punt a tractar és el cànon de la bellesa física.Una esportista, a diferència d’un home, ha de lluitarper no perdre la feminitat, no pot aparèixer bruta,suada, descomposta davant de la gent i els mitjans,perquè «no queda bé». A més a més, si no ets guapa,la teva imatge no ven i per molt professional que

Podi de la TriatlóBlanca de Tuixent,Campionat deCatalunya, gener2010.

A l’èpocavictoriana, laimatge que lasocietat tenia de la dona –un ésser fràgil i delicat, sensemúsculs–contrastavafortament ambla realitat,perquè moltesdones havien de treballar alcamp o a lesfàbriques.

AR

XIU

EM

MA

RO

CA

AR

XIU

EM

MA

RO

CA

MUNTANYA 888 04/201038

siguis o per molt bons resultats que hagis aconseguitno se’n parlarà tant com si es tractés d’una model.Molts cops no se’ns valora pel que fem, però sí perquin aspecte tenim: si som altes, primes, esveltes, sino escopim, ni suem, ni ens tirem rots o pets... ¿Sil’Araceli Segarra, a part de valdre com a alpinista, nohagués tingut el físic que té, l’haurien agafat per a lapel·lícula de l’Everest? ¿De la Kournikova, nomésamb els pocs resultats que ha fet en tennis, se n’hau-ria parlat tant com es fa avui en dia?

Per sort aquests valors es van abolint i va agafantmés importància la professionalitat que l’aspectefísic, però la progressió és lenta.

Les següents afirmacions, que apareixen en el lli-bre Valor educativo y moral del deporte, escrit pel Dr.Ramón Sanmartín Casameda, que fou catedràtic dela Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelo-na i president del Club Deportivo Universitario,són un bon exemple d’aquesta actitud mil·lenàriad’oposició a la participació de la dona en qualsevolactivitat esportiva per part d’una societat dominadaper l’home. El fet que hagi estat publicat el 1962 noli resta gens ni mica d’actualitat:

Entre les característiques biològiques de la dona, la que

predomina és la maternitat (...) La principal missió que Déu

ha donat a la dona és la procreació de l’espècie (...) No és l’es-

forç físic allò que s’exigeix a la dona (...) La dona pot fer

esport, però només determinades classes d’esport (...) Les

modalitats esportives en la dona, amb moviments suaus, grà-

cils, delicats i elegants, contribuiran moltíssim a la formació

del seu caràcter i dels seu esperit (...).

També cal dir que la relació de les dones amb laimatge del cos femení per una part i amb l’esportper l’altre, estan determinades per estereotips queencara es mantenen, tot i l’avenç de la dona en gai-rebé la totalitat d’activitats, cosa que li crea unadependència de la identitat femenina i els seus rolsamb aquest «veure’s» com a dona.

La filosofia sempre ha associat dona i bellesa, comsi l’element definidor de les dones fos l’harmoniaestètica que emana del seu interior, davant de l’homedefinit per les accions que duu a terme de cara a l’ex-terior. La bellesa continua sent un valor tan profun-dament interioritzat com a femení, que moltesdones senten la necessitat de ser guapes per sentir-sedones. Encara avui dia la imatge de la dona ideal esmesura per la bellesa, per ser prima i jove, i aquí nohi entra la imatge de suada, bruta, robusta o fibrada.

Com deia l’Edurne Pasaban en un audiovisual:«El primer que va voler comparar la dona amb unaflor era un poeta, el segon un estúpid».

L’esport sembla no complir amb l’objectiu demillorar aquesta imatge femenina, perquè produeixuna gran massa muscular, una masculinitat i patronsde conductes característiques del sexe masculí. ¿Oique s’entén ara perquè costa trobar noies que facinesport? ¿Quan aconseguirem associar activitat físicaamb salut i qualitat de vida independentment de labellesa, de ser prima o ser jove? Espero que aviat.

Diferències educacionalsL’educació que hem rebut de petites també ens hainfluenciat en la nostra manera d’enfocar l’esport.La publicitat actual continua fomentant el desig dejoguines i d’objectes diferenciats de gènere i ésestrany trobar un anunci protagonitzat per un grupmixt de nens i nenes. Des de petites se’ns educa per-

Pràcticad’espeleologia amb

els bombers GRAE al’avenc Montserrat

Ubach.

Jornada d’esquí demuntanya a Bariloche

(Argentina), 2004.

AR

XIU

EM

MA

RO

CA

AR

XIU

EM

MA

RO

CA

ESPORTS DE MUNTANYA

04/2010 MUNTANYA 888 39

Petits grans passosL’any 1994 es va realitzar la Primera ConferènciaInternacional sobre la Dona i l’Esport a Brighton.Va ser organitzada pel British Sport Council amb elsuport del Comitè Olímpic Internacional. La confe-rència va examinar específicament com es podiaaccelerar el procés de canvi per rectificar els desequi-libris que afronten les dones que competeixen i par-ticipen en l’àmbit esportiu. La Declaració resultantestableix els principis que regiran les mesures orien-tades a incrementar la participació de la dona entots els nivells, funcions i papers de l’àmbit esportiu.També es va acordar establir i elaborar una estratè-gia internacional per a l’esport femení que incloguitots els continents, fet que va accelerar una evoluciócap a una cultura esportiva més equitativa a tot elmón. Però encara avui estem esperant canvis.

El febrer del 2004 el Comitè Olímpic Espanyol vaestablir uns Estatuts on es comprometia a la promo-ció de la dona en l’esport. Es va aprovar una Comis-sió de Dona i Esport amb el suport del Consell Supe-rior d’Esports i l’Institut de la Dona. Els objectius delCOE són aconseguir que la gestió i la pràctica de l’es-port responguin als interessos i necessitats de lesdones, facilitar el desenvolupament de l’exercici físici l’esport femení, fer-lo visible sense estereotips niprejudicis i donar-li el reconeixement que es mereixen la societat i els mitjans de comunicació.

Per un altre costat la Comissió té com a finalitats:a) estructurar la qüestió relativa a dones i esport;b) promoure la participació de les dones en l’es-

port escolar, universitari i d’oci;c) garantir l’equitat de tracte i igualtat de drets en

l’esport de competició amateur, alta competició i altnivell;

d) garantir la salut de les esportistes, i e) reforçar la participació de les dones en la presa

de decisions.Des de fa uns anys el Govern de Catalunya, con-

cretament la Secretaria General de l’Esport, hacomençat una línia d’ajudes, conferències i lleis pertal de dinamitzar totes les qüestions referents a laigualtat d’oportunitats de gènere.

A veure si és veritat i es compleixen aquestsobjectius i finalitats i d’una vegada per sempre se’nsdóna la importància que ens mereixem. La dona ésuna esportista de ple dret amb un físic específic quemalauradament encara topa, al segle XXI amb preju-dicis culturals ben antics i tòpics ja desgastats.

què tinguem cura del nostre aspecte, només els nenspoden ser deixats i es premia de forma desmesuradala nena bonica.

El llenguatge que s’adreça als nens petits ja dife-rencia els nens de les nenes, paraules com «bonica,preciosa, guapa» davant «campió, valent, homenet»i d’altres apel·latius no relacionats amb el bon aspec-te físic, sinó tan sols amb el fet de ser noi. Les nenesque es comporten com ho fan els nois són recrimi-nades i qualificades d’homenots en un intent dedomesticar-les i allunyar-les de les activitats físiquesmés atrevides o entremaliades que porten a enredar-se els cabells i embrutar-se la roba. De mica enmica, les nenes interioritzen la prohibició de mos-trar la seva energia física de manera entusiasta i d’e-mular o competir amb els nens.

Les qualitats del caràcter que contribueix a for-mar l’esport (disciplina, coratge o altruisme) sónconsiderades atributs masculins. Així, la idea quel’esport forma el caràcter se sustenta en l’exclusió dela dona de la pràctica esportiva, la qual cosa contri-bueix a perpetuar aquesta exclusió i a fomentar lavaloració sexista de les persones.

Fins i tot els contes infantils que expliquem alsnostres fills no estan exempts de la influència mas-clista. Com deia fa poc un article en un diari, el mésperillós és el príncep blau: és un mite que es mantéen els contes, els jocs (Kent de la Barbie), en lespel·lícules (el capità de Pocahontes), en les novel·lesi revistes per adolescents. Aquest referent és sempreun home somiat, irreal, mentre que les princesesdels somnis dels nens acostumen a ser de carn iossos, normalment cantants o actrius impressio-nants. L’estereotip del príncep pot fer creure a unanena que pot canviar la conducta d’un amic o com-pany amb un petó, amb lliurar-se, perquè l’amor hopot tot. En canvi, per un nen també és negatiu, per-què es transmet que el príncep ha de conquistar, servalent, decidit, atrevit i és sempre desitjat per laresta de les dones. Un exemple d’equilibri, en canvi,serien els contes de les Tres Bessones, que trenquenamb el model femení de les narracions infantils: sóntres nenes independents, audaces, intel·ligents. Sónimaginatives i autònomes i mai realitzen feinesdomèstiques, prenen les seves pròpies decisions, noadopten actituds passives ni responen a estereotipsconformistes i dependents.

Jo, de petita, sempre jugava amb els nens, perquèm’agradaven més els jocs que feien (futbol, bàsquet,beisbol) i ho trobava més enriquidor que amb lesnenes; conseqüentment vaig adquirir una habilitatpels esports bastant bona i vaig aprendre moltíssim.Però vaig haver de pagar un preu: els companys emveien com un noi més, a mi no m’agradava serfemenina (ho trobava incòmode) i quan em vaigenamorar d’un nen de classe ho veia una batalla per-duda, perquè jo com a noia m’infravalorava i no emveia a l’alçada de les altres nenes quant a bellesa ifeminitat. Ara, de gran, ho valoro diferent i crec quetant en el terreny esportiu com en l’amorós no hitinc cap queixa.

Tanya Streeter, britànica. Supera elrècord d’apnea submergint-se a 122m, la masculina estava en 120 m, pelbelga Patrick Musimu.Ellen McArthur, guanyadora de lavolta al món en solitari l’any 2000-2001.Jutta Kleinschmidt, guanyadora de lamodalitat de cotxes en el Ral·li París-Dakar 2001.

Paula Radcliffe, marató a Londres el2003 (2h 15’ 25’’) a menys de 10’que el rècord masculí Khalid Khanu-chi (2h 05’ 38’’).Laia Sanz ha guanyat més de sis mun-dials i quatre europeus sobre la sevamoto de trial, i amb 20 anys ha aconse-guit podi al mundial júnior masculí i haguanyat tres campionats d’Espanyacadets masculins.

Gestes memorables portades a terme per dones

¿Quanaconseguiremassociar activitatfísica amb salut iqualitat de vidaindependentmentde la bellesa, deser prima o serjove? Espero queaviat.

MONTSEC D’ARES / PARET DE CATALUNYA

Via El Cau del Sioux (270 m. ED )

VIES D’ESCALADA A cura d’Armand Ballart

MUNTANYA 888 04/201040

PARET D’ARAGÓLa part central i occidental de la paretd’Aragó presenta molts trams pocatractius que tard o d’hora cauran sotal’atenta mirada dels escaladors mésfanàtics. Per a molts és una gran satis-facció tenir una via en aquesta cèlebreparet, perquè cada cop serà més com-plicat d’obrir alguna cosa nova ambcara i ulls. Una nova línia anomenadaAntiparkes apareix en un d’aquetsindrets menys afavorits de la paret,sense més pretensions que aprofitar unterreny de roca molt bona en conjunt,malgrat els trams inevitables amb vege-tació abundant, que trenquen la conti-nuïtat de l’ascensió. Finalitzada l’octu-bre del 2009 per Sidarta Gallego i LuisAlfonso després de deixar-la bastantequipada, amb més de 50 parabolts ialguns claus, ofereix una escalada moltvariada fins a la R4 i predominantmentde placa fins dalt, amb una dificultatmàxima obligada de 6a+. Es recomanaportar els tascons, els camalots del nº0al nº4 (del 1,5 al nº3 repetits) i moltescintes llargues per evitar el frec de lescordes, ja que la majoria de les tirades

Ara per ara, la zona occidental de la serra del Montsec és la menys ofegada pel gruixoberturista, salvat dels sectors més freqüentats de les parets d’Aragó i Catalunya,on darrerament s’han obert els itineraris més moderns i atrevits reservats als escal-

daros de setè grau. Però totes les novetats no són tan extremes, i a continuació res-senyem unes noves vies d’un nivell més assequible, que encerten la millor lògica d’unterreny calcari de bones proporcions. Un cop més, l’equipament serà un factor decisiu almarge de l’estètica, a l’hora de sumar repeticions i recomanar per Internet. Per això hemescollit cinc traçats molt diferents entre ells, concebuts amb tota la gamma d’estils queofereix l’escalada lliure actual. Des de la típica via pràcticament equipada, fins a la líniamés natural aprofitant totes les possibilitats de la paret. Totes coincideixen en un marc desolitud i silenci que, malauradament cada dia que passa perd el romanticisme vers l’asfalti la millora dels accesos a la zona. Un pont penjat i una nova presa resten en projecte alpas de Mont-rebei. Ja arribarà un dia la carretera i un túnel que travessi el congost,només es questió de temps.

són de 60 m. Els camalots repetits sónexpressament per la fissura del bonicdiedre del quart llarg. Possibles esca-patòries per la feixa dels Espàrrecs(R4) i d’altres menys transitables (R9)en diagonal a l’esquerra direcció al cim.Recordem que la feixa dels Espàrrecss’utilitza per accedir al sector de laPilastra dels Voltors, i de pujada calescalar algun petit ressalt. L’aproxima-ció més recomanable consisteix enarribar al peu de la clàssica via Santia-go Domingo, i continuar davallant alcostat de la paret –sense camí– pelterreny més esclarit. Tot just passat unazona de grans desploms característica,i després d’un espès tram d’arbres, tro-barem una clariana des d’on veurem lafeixeta d’entrada. Localitzar el primerparabolt a l’inici d’aquesta i calcular 1 h30 min des del cotxe. A la sortida de lavia cal pujar al cim i seguir pel cantellde la cinglera fins a localitzar el des-cens habitual de la paret (fites).

PARET DE CATALUNYATot just al peu de la gran canal d’entra-da a la via GEDE, arrenca un nou itine-

MONTSEC D’ESTALL / PARET D’ARAGÓ

Via Antiparkes (550 m. ED )

VIES D’ESCALADA

04/2010 MUNTANYA 888 41

rari obert en solitari per Joan Vidal: ElCau del Sioux (octubre-2009). Com queja estem acostumats a les vies d’aquestfructuós escalador, aquesta línia haquedat ben arranjada per gaudir d’undels sectors menys visitats de la paret,entre les vies del Torreón i Melodía Sal-vaje. Escalada molt variada en conjunt,amb alguns trams força difícils, però noobligats (màxim 6a), on seran útils elstascons, cintes llargues i els camalotsdel nº0 al 2,5. És possible forçar en lliu-re els trams d’artificial, amb una dificul-tat aproximada de 7a+ (L3) i 7b+ (L4).Semiequipada amb més de 40 para-bolts i 20 pitons, gaudeix d’un rocammolt acceptable, i d’una línia molt macai agraïda que pot esdevenir una futuraclàssica de la paret.Més a llevant, i en la columna que for-ma el marge esquerra del marcat Die-dre Serrano, Marc Vilaplana enllesteixtot sol la via Pare, tinc fred (octubre2009). Quatre llargs ben aprofitats,guanyant de la millor manera aquestmonolític pany de bona roca excep-tuant l’entrada de la R3. Semiequipadaamb uns 15 claus i només 8 xapes,donen una lleugera idea del tarannà del’autor aprofitant escrupulosament lespossibilitats del terreny tal com cal. Elspassatges més extrems no són obligatsi es poden superar equipant en artifi-cial. Per a pròximes repeticions cal dur

un joc de tascons petits/mitjans, 2jocs d’aliens i un joc de camalots finsal nº3. Inici per la gran canal central iR1 comuna amb la del Diedre Serrano.

MONTSEC D’ARES / PARET DE SANT MIQUEL

Via Achichiperendengue (325 m. MD+ )

SERRAT ALT - SANT MIQUELSeguint la pista del Cap del Ras (colld’Àger) en direcció est, i un cop passatel conjunt rocós anomenat el Trident, lacinglera es torna més contínua i homo-gènia i ofereix una vasta contrada,malauradament poc definida, que demica en mica per alçada des del serratAlt al serrat de la Fontfreda. A l’alturadel roure dels Escurçons, característicroure situat al bell mig d’un prat amb laseva rotonda singular, veurem la viaFlipp Natural (12-10-09), una novaalternativa oberta per María José Chesai Armand Ballart, per superar aquestsector de la muralla pel punt més feble.Escalada d’aventura oberta en el dia, onnomés trobarem tres pitons i un sinuóstraçat que caldrà seguir atentament percoronar el bell cim dominat pels ramatsde cabres. Roca molt bona en general,on seran útils els tascons, cintes llar-gues, aliens al gust i camalots del nº2 inº4 (molt útil per assegurar el pas de6b). Reunions per muntar en arbres oreplans prou evidents. El pas clau con-sisteix en el flanqueig de la quarta tira-da, que soluciona la línia totalment enlliure, i enllaça dues línies de fissuresmolt lògiques. Aproximació improvisantdes de la pista, tot dret pel bosc i tar-teres (uns 30 min), i descens caminantcap a l’oest fins a localitzar un indreton la paret té la mínima alçada i es potdavallar amb tan sols un ràpel de 25 m

MONTSEC D’ARES / PARET DE CATALUNYA

Via Pare, tinc fred (190 m. EDº )

MONTSEC D’ARES / SERRA ALT

Via Flipp Natural (220 m. MD+ )

(observeu-ho des de baix previament). Molt més a la dreta, Marc Griñon iRoger Garcia obren la via Achichipe-rendengue (maig-07), itinerari semie-quipat amb parabolts on trobarem totala gama de passatges seguint un tra-çat prou definit que comença per unpilaret característic. Cal destacar queal tram d’artificial (L4) caldrà fer algunpas de ganxo per arribar de xapa axapa. Cal portar el joc de tascons, cin-tes llargues, un ganxo, els estreps i el

joc de camalots fins el nº3. Situació a7,2 km de l’inici de la pista senseasfaltar, en un lloc on hi ha una cano-nada metàl·lica molt gran, sota lamateixa calçada. Des d’aquí cal pujardirectament pel bosc a peu de via (uns20 min). Descens similar a l’anterior(oest), si aconseguim localitzar-lo, omolt més feixuc si anem a trobar labaixada habitual dels Puntals d’Àgerper la canal Xurulla (calculeu 1 h 30min de retorn).

AR

MA

ND

BA

LLA

RT

Quan passegem per les ciutats gai-rebé mai no ens fixem en les

parets de les cases, en el terra d’uncarrer, en els replans de les escales,en els halls dels edificis o en les paretsde les estacions del metro i dels ferro-carrils. Ningú no sap que tenim fòssilsde debò entre nosaltres, justamentperquè ens passen desapercebuts.

De tothom és sabut que per a laconstrucció de cases i edificis s’utilit-zen diversos materials petris, com arala pedra calcària o sorrenca. Aquestsmaterials del regne mineral sovint pre-senten una bellesa extraordinària pelsseus colors o la seva textura. Peròaquesta bellesa encara s’engrandeixmés amb els fòssils que contenen ique es fan visibles quan es talla lapedra i, en conseqüència, també es

LLIBRES I MAPES A cura de Francesc Beato

Geologia del plade Barcelona

Per trobar fòssils a les parets deles cases de Barcelona

Barcelona: la Ciutat Vella i elPoblenou. Assaig de geologia urbanaOriol Riba - Ferran ColomboEdita: IEC – Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona. Barcelona (2009)278 pàgines, amb il·lustracions

MUNTANYA 888 04/201042

Guia de fòssils urbans de BarcelonaAnna Cornella i SolansEdita: Il·lsutre Col·legi Oficial de Geòlegs Delegació de Catalunya. Barcelona (2009)119 pàgines, amb il·lustracions

L’alta ruta delPirineu Basc

Alta Ruta del Pirineo Vasco(La Gran Travesia por las cimaspirenaicas)Santiago YanizEdita: Sua edizioak, Bilbao (2010)88 pàgines, amb il·lustracions

La geologia és una ciència que perals no iniciats sempre resulta com-

plicada. Les publicacions geològiques,en moltes ocasions, són de difícil com-prensió.

Però el llibre que ara comentemresulta ser apassionant, és la historiageològica d’un petit espai, el que va dela muntanya de Montjuïc al riu Besòs, ide la línia de la costa a la serra deCollserola, el que és coneix pel pla deBarcelona.

L’interès per l’evolució geològica iel paisatge són bàsics per a conèixerel territori. Per tant, és un dels objec-tius que des dels inicis ha tingut i tél’excursionisme. Han calgut a prop devint anys de recerca exhaustiva a par-tir de l’ús i la consulta de cartografiesantigues i documents històrics, son-datges i bibliografia molt diversa percompletar aquest estudi, que és unaanàlisi de les estructures geològiquesdel litoral barceloní i de la transforma-ció que han sofert arran de l’activitathumana.

Amb aquest llibre podreu fer unrecorregut on descobrireu el subsòl,però també l’evolució al llarg dels anysdel paisatge que va dels peus deMontjuïc al delta del Besòs.

L’editorial Sua acaba de publicar laguia de l’Alta Ruta Pirinenca del

País Basc, que amb deu etapes fa totala travessa que, de cim en cim, ens fagaudir d’un magnífic recorregut mun-tanyenc. Té el seu inici en la poblaciód’Hendaia i acaba a Lescun. Desd’Hendaia fins Lescun, ens passeja-rem sobre el Bidasoa, coronarem elLarrun, pujarem als cims d’Atxuria,Auza, Lindus, Urkulu, Mendizar, i perOkabe, afrontarem la cresta de l’Orhi,el primer 2.000 pujant del Cantàbric. Iencara més, dibuixarem una llargaespinada d’alçades successives: Otso-gorrigaña, Barazea, Kartxela, Lakora iacabarem regalant-nos la millor mira-da de tot el Pirineu des del cim d’Anie.

La ruta a seguir no està balisada,tant sols en ajudaran les fites que endeixat els muntanyencs que ens hanprecedit, sempre resseguint el cims icollades més altes evitant baixar a lesfondelades. Un recorregut sobretot enles primers etapes humanitzat, on tro-barem masos, però, on tindreu l’opor-tunitat de descobrir un Pirineu esplèn-did, que no és el més elevat de laserralada, però que ens ofereix unspaisatges d’extraordinària bellesa.

tallen els fòssils, que posteriorment esmostren en les façanes de les cases.

L’objectiu d’aquesta guia és sor-pendre els lectors perquè els mostrauna part insòlita de Barcelona, unapart desconeguda; vol ensenyar-losque les façanes dels edificis no sola-ment són simples pedres, sinó que amés a més contenen fòssils. Es tractad’uns fòssils fascinants que ens podendeixar bocabadats i que ens fan ado-nar que una part dels principis de l’e-volució del nostre planeta encara ésviva a les parets de les nostres cases.

La informació d’aquest llibre es pre-senta en forma de fitxes, que mostren:fotografia; edat; descripció de la clas-sificació taxonòmica; dibuix esquemà-tic; nom popular; escala, i el mapa delocalització.

LLIBRES I MAPES

L’Alta Garrotxa

A peu per l’Alta Garrotxa Nil Jaile i CasademontEdita: Cossetània Edicions, Valls (2010)[Col·lecció Azimut, 110]192 pàgines, amb il·lustracions

04/2010 MUNTANYA 888 43

En aquesta guia es recullen untotal de 40 excursions, traves-

ses i ascensions amb raquetespel Pal lars Sobirà. A més de lesexcursions més conegudes sesumen les travessies per val lspoc transitades, en les quals espot gaudir de la naturalesa en unentorn més tranquil.

Cadascun dels itineraris es mostraamb totes les dades pràctiques –situa-ció, horari, desnivell, material necessari idificultat–, i il·lustrats amb el mapacorresponent i les fotografies méscaracterístiques de la zona. En les intro-duccions dels itineraris també trobareuinteressants comentaris etnològics, cul-turals i sobre la natura que li donaran alsrecorreguts un interès afegit al pura-ment esportiu.

Els primers capítols estan dedicatsals que vulguin iniciar-se en el món deles excursions amb raquetes, ja queaporten nocions sobre el seu maneig iles seves parts principals. Però tambéels muntanyencs més avançats troba-ran dades interessants sobre l’origen ila història de les raquetes de neu, tanta Catalunya com a la resta del món.Incorpora, així mateix, informació moltútil sobre allaus i nivologia, nocions d’o-rientació, equip necessari, les diversestècniques de progressió, com podemautodetenir-nos en cas de caiguda ialtres pràctiques i recomanacions.

Raquetes pel Pallars Sobirà(40 Excursions, travesses iascensions)Xavi Gros - Luisa CapillaEdita: Editorial Desnivel, Madrid (2009)288 pàgines, amb il·lustracions

40 excursionsamb raquetes

La vall de Lordi el Montseny

Altres novetatseditorialsExcursions per la ruta del tren dels llacs (Sortides a peu i amb BTT resseguint el ferrocarril de Lleida a la Pobla de Segur)J. Ramon Segura – Ll. TabernerEdita: Pagès Editors, Lleida (2010)231 pàgines, amb il·lustracions

El Camino de SantiagoSergi RamisEdita: Ecos Producciones Periodísticas, Sant Esteve Sesrovires (2010)180 pàgines, amb il·lustracions

La vall de Fuirosos. El Montnegre profundMontserrat Guitart – MartíBoada – Georgina RodoredaEdita: Ajuntament de Sant Celoni (2009)354 pàgines, amb il·lustracions

Noguera(17 excursions en BTT)David Sancho – David GuiuEdita: Cossetània Edicions, Valls (2010)120 pàgines, amb il·lustracions

Corredores del Pirineo. Carança –Núria - Ulldeter (164 itinerarios de nieve, hielo y mixto)Pako SánchezEdita: Editorial Desnivel, Madrid (2010)224 pàgines, amb il·lustracions

Las lágrimas de la MaladetaMarta Iturralde Navarro -Alberto Martínez EmbidEdita: Prames, S.A., Saragossa (2010)153 pàgines, amb il·lustracions

Trekking de la costa VascaAnder IzagirreEdita: Sua edizioak, Bilbao (2009)70 pàgines, amb il·lustracions

Montnegre – CorredorJordi Roura – Ramon NogueraEdita: Editorial Alpina – Geoestel (2009)48 pàgines, amb il·lustracions

Aquest és un recull de 17 itine-raris on es vol fer conèixer les

possibi l i tats excursionistes del’Alta Garrotxa, un paradís natu-ral aï l lat, però, sobretot aquestúlt ims anys, una de les f i tes perha molts excursionistes i amantsde la natura.

L’obra està indicada tant per als quila visiten per primera vegada com perals qui ja han freqüentat aquesta terraaspra i de mala petja. El caminant,mentre tresca pels puigs i les valls dela contrada, visitarà antics monumentsromànics i medievals d’inestimablevàlua i reconeixement històric i arqui-tectònic. També contemplarà els llocsmés emblemàtics i discernirà, entreaquests recargolats paisatges, el lle-gat d’un testimoni d’èpoques passa-des plens d’anècdotes i successosque omplen aquestes pàgines.

La descripció detallada i farcidad’anècdotes d’aquests 17 itineraris enpermetrà de tenir una informació pre-cisa de l’entrellat de muntanyes i vallsque constitueixen l’Alta Garrotxa.

Amb el nou mapa de la vall de Lordi port del Comte, l’Editorial Alpina

torna a cobrir una àrea del Prepirineucatalà que en els darrers anys haviatingut oblidada, fent justícia al seu altinterès excursionista.

L’àmbit d’aquest mapa comprènles conques altes del Cardener i delsrius de Valls i de Llinars, amb la vila deSant Llorenç de Morunys al centre,d’immillorable visió des del santuari deLord. El mapa comprèn dos gegantsorogràfics de la regió, el port del Com-te i el massís del Verd-Urdet, senseoblidar l’altiplà de Busa.

Pel que fa a la nova edició delmapa del parc natural del Montseny,sens dubte un dels títols més emble-màtics de l’Editorial Alpina, que jacompta amb vint edicions ininterrom-pudes des de l’any 1947, comprèn larevisió i sistematització de camins, finsa la recerca toponímica i l’actualitzacióde la base planimètrica.

Vall de Lord – Port del ComteParc Natural del MontsenyEdita: Editorial Alpina – Geostel (2010)[Col·lecció E-25]

LA MOTXILLA DE MUNTANYA A cura de Sergi Esteban

MUNTANYA 888 04/201044

Espai CEC

52a edició del Ral·li CEC d’esquí de muntanya

El proper 11 d’abril el Centre Excur-sionista de Catalunya organitza el

52è Ral·li CEC d’esquí de muntanya ala vall de Conangles. La nostra méstradicional cursa d’esquí de muntanyapuntuarà per la Copa Catalana i per laCopa Petits Pirineus, competició enca-rada als menors de 18 anys de Cata-lunya, el País Basc i França.

Excursionisme

La 41a renovació de la Flama dela Llengua Catalana

El 7 de febrer passat va arribar almonestir de Montserrat la Flama de

la Llengua Catalana, esdevenimentenguany organitzat pel Centre Excursio-nista Montclar de Sant Feliu de Guíxols.

Els actes s’iniciaren el diumenge24 de gener, amb l’encesa de la Fla-ma, davant de la tomba de PompeuFabra al cementiri de Prada de Con-flent. A partir del dilluns 25 de gener ifins el divendres 5 de febrer, a SantFeliu de Guíxols s’organitzaren unseguit d’actes, com ara concerts demúsica catalana, de cant coral, d’hava-neres, de rock català, trobades de pun-taires, audicions de sardanes, passeja-des de gegants, presentacions de lli-bres, etc., en els quals participà una partimportant de la població, des de lesescoles, grups de joves i diverses enti-tats que donaren a conèixer el compro-mís de l’excursionisme amb la llenguacatalana.

El dissabte 6 de febrer un grup d’ex-cursionistes del CE Montclar sortirenamb autocar de Sant Feliu de Guíxolsper portar la flama fins a Monistrol deMontserrat, on fou dipositada a l’ajun-tament d’aquesta població. L’endemà,la flama sortí de Monistrol, i a peu, esva pujar fins al monestir de Montserrat,on va ser rebuda a l’entrada de la basí-lica, en nom de la comunitat benedicti-na, pel pare abat Josep M. Soler. En eldecurs de la celebració religiosa, la fla-

ma fou situada en un lloc destacat del’altar i en acabar, es va encendre lallàntia de l’atri, amb la presència delpare abat i el president de la Federaciód’Entitats Excursionistes de Catalunya.

Tot seguit, una gran part dels assis-tents pujaren a la sala d’actes delmonestir on es varen fer una sèrie deparlaments a càrrec de Jordi Mir, his-toriador i lingüista; Anna Maria Geli,rectora de la Universitat de Girona;Daniel Planas, president de la FEEC iJordi Vilà, regidor de Cultura de l’Ajun-tament de Sant Feliu de Guixols.Seguidament, la Coral Cypsella delCentre Excursionista Montclar va oferirun concert de cant coral.

Aquest any, més de 300 excursio-nistes de diverses entitats del Princi-pat participaren en la 41a Renovacióde la Flama de la Llengua Catalana.

Francesc Beato

La positiva experiència de l’anypassat ha fet que la cursa tornésnovament a la vall de Conagles.Enguany, l’equip organitzador ha plan-tejat un recorregut de 3.000 m dedesnivell positiu acumulat per atreureels millors i més forts corredors d’es-quí de muntanya, que acostumen acórrer desnivells de 2.000 m en com-peticions oficials.

Tot i voler fer la cursa amb mésdesnivell del calendari de competi-cions estatal, el ral·li també vol conti-nuar amb el seu tarannà popular; peraixò, també es marcaran itineraris de2.000 m i de 1.000 m de desnivellpositiu perquè tothom pugui venir agaudir de l’esquí de muntanya.

PE

P O

LLE

R

AR

XIU

CE

C

F. B

EAT

O

LA MOTXILLA DE MUNTANYA

Pirineus

Ecoturisme a Andorra Nou itineraris per paratges únics

Andorra Turisme SAU va posar enfuncionament l’estiu passat el pro-

jecte «Itineraris ecoturístics». La provapilot que es va iniciar al mes desetembre i fins principis de novembreva comptar amb nou itineraris que etpermetien descobrir paratges únicsd’algunes parròquies del país.

A causa de la bona acceptació d’a-quest projecte, aquest any s’ampliafins a un total de 17 itineraris que per-meten descobrir el medi natural ando-rrà en les valls de totes les parròquies.

Els itineraris ecoturístics que esproposen tenen per objectiu donar laoportunitat de descobrir la flora i la fau-na del Principat d’Andorra amb rutesguiades i grups reduïts que han de per-metre descobrir els secrets de la natu-ra dels diversos paratges i aprendre elsvalors de la conservació de la natura.

Les rutes es poden fer des del mesde maig fins a finals d’octubre i tenendiferents nivells de dificultat segonsles necessitats de cadascú.

Una combinació perfecta ambaquest itineraris és la visita alsmuseus etnogràfics de país que per-metran al visitant descobrir la històriadel país, i assaborir la gastronomia demuntanya amb molts dels productes

típics andorrans.Les rutes que es realitzen a cada

parròquia són les següents:• Vall d’Incles: les aigües tortes delSiscaró i el darrer nou vingut a Canillo,la marmota.• Encamp: circ de Pessons, els boscdel Campeà, l’Alt del Griu i la colladade Beixalís.• Parc Natural de Sorteny: ocells,papallones i zones humides; fauna iflora subalpina i alpina; paisatges decircs glacials i boscos vells.• Parc natural del Comapedrosa:tomb al riu Pollós, ascensió al Coma-pedrosa i pla de l’Estany.• Andorra la Vella: la vall d’Enclar.• Sant Julià de Lòria: el camí del blat,el camí del pastor, el camí del mestred’obres i el camí dels llenyataires.• Escaldes-Engordany: la vall delMadriu-Perafita-Claror (Patrimoni de laHumanitat) l’itinerari de Fontverd.Els comuns han posat a disposiciódels diferents itineraris els seus guiesexperts i titulats en muntanya. Aquestshan rebut en els darrers dies una for-mació per part d’un equip de biòlegsandorrans que els han permès ampliarels seus coneixements relatius a la flo-ra i fauna de cada vall.

Alpinisme

18è Piolet d’Or del 7 al 10 d’abrila Coumayeur i Chamonix

La 18a edició dels piolets d’or tindràlloc el proper mes d’abril als peus

del Mont Blanc, a Courmayeur i Cha-monix. En aquesta edició, reforçadaper la nova dinàmica engegada eldarrer any, que vol premiar més l’èti-ca, l’estil i els valors de la cordada queno pas la dificultat, acollirà alpinistesde tot arreu en un marc festiu. Confe-rències, debats, projeccions i reu-nions, a més d’altres esdevenimentsculturals, tindran lloc tant a Chamonixcom a Courmayeur.

Enguany els organitzadors volenhomentajar Reinhold Messner per laseva vida dedicada a l’alpinisme. Laseva fita potser més coneguda és la deser el primer alpinista en pujar elscatorze vuitmils del món, però la sevacarrera ha anat més enllà, i no nomésha coronat 18 vegades els cims mésalts del món, sinó que a més ha trans-gredit en diverses ocasions les normesacceptades fent gegantines passescap al desconegut.

Els nomenats al Piolet d’Or per lesmillors activitats d’aquest any són:

1. Denis Urubko i Boris DedechkoVia Kazakh Dedechko-Urubko.Cho Oyu (8.201 m), Nepal.Desnivell: 2.600 m.Dificultat: M6, 6b, A2/A3.Dates: del 11 al 15 maig del 2009.Van obrir una via directa en estil alpíen la cara sud-est d’aquesta munta-nya. Fou el 14 vuitmil d’Urubko, totssense oxigen.

2. Nick Bullock i Andy HousemanVia Bullock-Houseman. Chang Himal (6.750 m), Nepal.Desnivell: 1.800 m.Dificultat: M6.Dates: del 29 al 2 novembre del 2009.Aconsegueixen en cinc dies d’estil alpíla primera ascensió de la cara nord delChang Himal (zona del Kanchenjunga).

3. Mikhail Mikhailov i AlexanderRuchkinVia Carte Blanche. Gongga Nord-oest (6.134 m), Xina.Desnivell: 1.100 m.Dificultats: 6c en lliure, mixta i gel 75º.Dates de l’ascensió: abril 2009.Aconsegueixen la primera ascensió

d’aquest cim de Sichuan. Cinc jornadesen paret amb fins a 6c, trams d’escala-da mixta i zones de gel de fins a 75º.Guardonada amb el Piolet d'Or rus.

4. Jed Brown, Kyle Dempster i Bruce NormandVia The Great White Jade Heist.Xuelian Feng (6.422 m), Xina.Desnivell: 2.650 m.Dificultat: WI 5, roca V°, M 6.Dates: 26 al 30 agost del 2009.En cinc dies els americans obren via alcim oest del Xuelian Feng (Tien Shanxinès), una ruta de 2.650 m de longi-tud. Segona ascensió a la muntanya,després de la japonesa de 1990.

5. Vitaly Gorelik i Gleb Sokolov Via Sokolov / Gorelik. Pic Pobeda(7.439 m), Kirghizistan.Desnivell: 2.400mDificultat: ED.Dates: 20 a 29 agost 2000.Obren una difícil via a la nord del Pobe-da, el sostre del Tien Shan. Escalar enestil alpí un pilar de 2.400 m en 7 jorna-des i mitja, més un dia i mig de descens,enmig de males condicions meteorolò-giques. Nombrosos llargs de gel negre imixt delicats. Els russos Gorelik i Soko-lov (de 56 i 42 anys) van participar enl’expedició que va obrir en estil pesat lacara oest del K2 el 2007.

Més informació a: www.pioletsdor.org VALL

NO

RD

LA MOTXILLA DE MUNTANYA A cura de Sergi Esteban

MUNTANYA 888 04/201046

2ª Cursa de la Lluna. Crono-escalada nocturna al Puigmal

Curses de muntanya

Aquest darrer cap de setmana 268persones van agafar el cremallera

que pujava a Núria per viure la festaque el Centre Excursionista de Cata-lunya i Vall de Núria van proposar alsamants de la muntanya. La cronoes-calada popular al Puigmal amb esquísde muntanya prevista per dissabte alvespre es va veure truncada per lescondicions meteorològiques, que vanfer impossible l’ascensió. Dissabte almigdia va començar a ploure de 2.500 men avall, cosa que va desestabilitzar elmantell nival i va augmentar el risc d’a-llaus. Per tant, el comitè organitzador,que va intentar seguir amb el recorre-gut inicial fins a l’últim moment, vahaver de plantejar finalment una cursaper les pistes d’esquí de Vall de Núriamantenint un desnivell superior als800 m.

Amb la neu humida i pesada, els188 participants de la cursa van haverde pujar tres vegades un desnivell de288 m i baixar sempre per la mateixapista. Així, la cronoescalada es va con-vertir en una cursa tècnica on el canvide pells i l’estat de la neu van posar aprova l’experiència dels corredors ivan determinar el pòdium.

Finalment, Joan Maria Vendrell del’Esquí Club Camprodon va quedar pri-mer; va arribar a la meta en 43’40’’,seguit del seu company de club, enPau Costa, amb 44’18’’ i del guanya-dor de la cursa de l’any passat, AgustíRoc, amb 44’21’’. En la categoriafemenina, la primera en arribar va serPilar Quesada, del Club Peñalaramadrileny, amb 1h 02’11’’, seguidad’Anna Comet, amb una diferència depoc més de 4 minuts, i la tercera fouElisenda Genís, de la Unió Excursionis-ta de Vic. amb 1h 10’05’’.

Com a espectadors de la cursa, enplena muntanya hivernal de nit i ambel caliu i l’ambient, les 73 personesque, amb les raquetes a la mà, vanvenir a la passejada van poder fer unapetita volta per l’estació de Núria i vanpoder animar als corredors en pujadesi baixades. Sense voler-ho, la cursa esva convertir en un espectacle visualmolt atractiu per als espectadors, queveien passar els corredors amb elsllums frontals a tota velocitat amunt iavall per tot Núria.

Més informació:http://cursalluna.cec.cat

Andorra celebrava del dissabte 27de febrer al 6 de març el Campio-

nat del món d’esquí de muntanya, queva tenir lloc a les estacions d’esquíd’Arcalís, Soldeu, el Tarter i Grau Roig.Amb una participació de 23 països,després de la inscripció de tres equipsde darrera hora: Corea del Sud, Eslo-vàquia i Alemanya. L’esdeveniment vamobilitzar a més de 400 persones,entre corredors i tècnics. El Campionatconsta de quatre proves bàsiques: laVertical Race, la cursa individual, lacursa per equips i els relleus.

El ceretà Kílian Jornet va guanyar laprimera prova dels Campionats delmón, la Vertical Race, que va tenir llocal Tarter, amb un temps de 39:50minuts, revalidant així el títol de cam-pió del món en aquesta especialitat.L’italià Dennis Brunod va quedarsegon, amb 7 segons més, i el francèsFlorent Perrier va completar el pòdiumamb un temps de 40,04 minuts. En lacategoria de sènior femení, el pòdiumva estar format per la italiana RobertaPedranzini, la francesa Laetitia Roux ila italiana Francesca Martinelli. Lacatalana Mireia Miró es va quedar foradel pòdium per només 20 segons.

En la cursa individual els corredorsFlorent Troillet i Laetitia Roux van serels vencedors que es va celebrar aGrau Roig. Troillet va completar el tra-çat en 1:30 hores, després d’avançaren l’última baixada al català KílianJornet, que va arribar a la metanomés cinc segons més tard. Les

condicions meteorològiques van con-dicionar el recorregut, que es va haverde reduir a tres ascensions de lesquatre previstes.

El divendres 5 de març, tot i el maltemps, es va poder completar tot elrecorregut inicial, el més llarg delcampionat que Didier Blanc i FlorentPerrier van guanyar amb només 2h 14minuts. Dos minuts més tard arribaval’equip suís format per Florent Troillet iMartin Anthamatten, seguits per l’e-quip italià Lenzi-Holzknet. Kílian Jorneti Marc Pinsach van arribar vuitens. Ennoies, la parella Martinelli-Pedranziniva arrasar completant el traçat en 2h50 minuts, nou minuts per davant deles suïsses. Mireia Miró i Gemma Arróvan arribar en quarta posició.

La darrera prova, els relleus, vaestar marcada pel domini absolut delsequips italians que es van endur l’oren totes les categories que va tenir lloca Soldeu sota un sol radiant, demos-trant d’aquesta manera que tenen elmillor equip d’esquí de muntanya delmón.

D’aquesta forma acabaven elsCampionats del món, amb Itàlia com avencedors per punts, seguits de Fran-ça, Suïssa, Espanya, Andorra i Àustria.

L’acte de lliurament de medallesdel darrer dissabte va acabar amb unreconeixement especial a tots elsvoluntaris dels campionats, i amb lacessió de la batuta dels campionats aItàlia, el país que organitzarà els mun-dials d’aquí a dos anys.

Campionats del món d’esquí de muntanya Canillo 2010

AN

NA

CA

MP

RE

CIO

S

PE

P H

UB

AC

H

WW

W. C

AN

ILLO

2000

.OR

G

04/2010 MUNTANYA 888 47

Rutes d’alta muntanya

Aquest estiu es compleix el desèaniversari de Carros de foc, que ja

s’ha convertit en una de les rutes d’al-ta muntanya, que va de refugi en refu-gi, més trepitjades del Pirineu. Per aixòels seus organitzadors han preparat unpetit programa d’activitats addicionalsen diverses modalitats de fer la traves-sa, pensades per a tot tipus de d’ex-cursionistes.• Carros de Foc OpenImportants descomptes per als quefacin la travessa al juny o al setembre.Forfet gratuït per als nens fins als 16anys. Tots els que acabin la modalitatFoc Open estaran convidats al forfetde la travessa Pass’Aran, la novetat de

la temporada. Un recorregut sensefronteres que es desenvolupa en terri-tori francès i aranès.• Carros de Foc Sky runnerItinerari clàssic.• Carros de Foc Sky runner PlusAquesta modalitat afegeix a la SkyRunner tradicional 1.200 m de desni-vell positiu i 16 Km. de recorregut.Apte només per als que hagin estatcapaços en anys anteriors d’acabar laSky Runner en menys de 16 h.• Carros de Foc Sky AranÉs un recorregut pensat per als queprefereixin un itinerari més curt. LaSky Aran discorre per la part nord delrecorregut habitual de Carros de Foc,a la comarca de la Vall d’Aran. La sor-tida s’efectuarà al pont de Ressec(Valarties) i l’arribada serà al mateixpunt, després de passar pels refugisde Restanca, Colomers i Saboredo.2.000 m de desnivell positiu i 30 kmde recorregut.• Atrapeu l’OgreDel 15 al 31 Juliol. Al juliol podreutreure un bitllet d’anada i tornada perenfrontar-vos al ogre cara a cara,mirar-lo als ulls i dir-li: «No em fas por.Ets només un munt de blocs que emportarà al més alt: et vull conèixer icompartir amb tu el plaer del sofri-ment...». 1.360 m de desnivell positiui 12 km de recorregut.

Escalada esportiva

Primer pas cap al reconeixement de l’escalada com a esport olímpic

El reconeixement de l’escalada coma futura disciplina olímpica ha fet

un pas important en la 122a sessió delCOI celebrada a Vancouver aquestmes de febrer. Les possibilitats realsde la inclusió de l’escalada en els JocsOlímpics del 2020 estan condiciona-des per complir rigorosament tots els

requisits que estableix la carta olímpi-ca i per aconseguir els suports neces-saris dels membres de l’assemblea delComitè Olímpic Internacional, que esreuniran al 2013 per decidir quinesseran les disciplines esportives per alsjocs del 2020.

Per aconseguir aquest suport laFederació Internacional d’EscaladaEsportiva intentarà augmentar els seusesforços per fer les competicions d’es-calada més visibles. Per això se cele-braran els Campionats del Món enanys consecutius, mentre que fins arase celebraven en anys alterns.

Un aspecte determinant és el nom-bre de països participants en els cam-pionats del món, ja que els paràmetresdel COI determinen que les disciplinesolímpiques han de reunir almenys a 75països en els seus campionats delmón. Al mundial celebrat a Avilés el2007 hi van ser presents 53 països,mentre que a Xina 2009 hi van partici-par poc més de 40.

El president de la IFSC, MarcoMaria Scolaris ha dirigit una missivapública a la comunitat mundial d’es-caladors sota el títol de Keep on clim-bing! (seguiu escalant!), en què instaemotivament a tot el col·lectiu d’esca-ladors a seguir explorant i escalantnoves vies per entrar en el somni olím-pic del 2020.

La ruta Carros de Foc celebra el desè aniversari

STE

VE W

OO

DS

CF

Publicacions

L’Associació de Publicacions Periò-diques en Català (APPEC) va apro-

fitar la seva presència a la Fira Inter-nacional d’Idiomes Expolangues deParís, que va començar el 3 de febrerpassat, per presentar la nova publica-ció Catalan Magazines. La revistaCatalan Magazines, que es pot adqui-rir online, recull articles ja publicats endiverses capçaleres de l’APPEC ambuna traducció a l’anglès. Aquestapublicació serà trimestral i es podràadquirir a través del quiosc digital del'APPEC (www.quiosc.cat).

Aquest nou projecte mostra la qua-litat de les revistes en català i buscaestablir vincles amb altres publica-cions i entitats de l’exterior. A més,segueix la línia de treball de l’APPEC,que s’ha centrat en l’aposta per lesnoves tecnologies com a mitjà perampliar la difusió de les publicacionsque en formen part.

El català, llengua d’honor a Expolangues 2010

La Fira Expolangues rep aproxima-dament 25.000 visitants i compta ambla participació de més de 60 llengües.

L’APPEC presenta la nova publicació Catalan Magazines

Material tècnic de muntanya

La majoria dels amants de la natura,quan estem al camp d’aquest país,

constatem que, sovint, no hi ha cober-tura de mòbil. És de sobres conegutque les empreses de mòbils centrenels seus esforços en crear i manteniruna xarxa de cobertura centrada en lesgrans poblacions i vies principals decomunicació. En cas d’accident a lamuntanya, hi ha moltes possibilitats deque no puguem comunicar-nos peltelèfon convencional. Per als amantsdels viatges a terres més llunyanes iexòtiques aquest problema encaraés molt més greu, atès que enmolts països la cobertura ésmolt reduïda.

La solució pot ser, o béportar un telèfon de comuni-cació via satèl·lit, el qual ésbastant car, sobretot de man-teniment. Una altra soluciómolt més econòmica és portarun SPOT. És un petit aparell queporta un GPS i pot enviar missatges viasatèl·lit, amb la qual cosa la coberturaestà assegurada a pràcticament arreudel món.

El funcionament és molt senzill,només cal escollir la persona o perso-nes que vols que rebin els teus missat-ges, ja siguin via sms o e-mail (o lesdues coses). Té tres botons els qualsenvien un missatge amb les teves coor-denades i la situació al Google Maps. Elprimer botó envia un missatge comuni-cant que estàs bé. El segon, envia unmissatge dient que tens problemes, i eltercer botó envia un missatge d’urgèn-cia al 911 o al 112, segons al país onestiguis, perquè organitzin el teu rescat(també als teus contactes).

L’aparell mesura 111 x 69 x44 mm i pesa només 200 g.El seu preu és molt econòmic:150 €(més despeses d’en-viament i una quota anual de99 €, que inclou missatgesil·limitats arreu del món). Allloc web de l’empresa ERZIA-SAT podeu trobar informació

més detallada sobre aquestaparell i servei que ofereixen:http://www.erziasat.com/productos/localizacion-y-navegacionAlbert Martínez

SPOT: un petit aparell que etpot salvar la vida

FE D’ERRADES

Per un error d’edició, en el nº886(febrer) de la revista Muntanya

vam escriure el titular a la portada“Els germans Angusto”, quan és clarque es tracta de pare i fill, i no pas degermans, tal com es pot llegir a lapàgina 26 en l’excel·lent article deDavid Vilaseca Basco “Els Angusto,dos aragonesos enmig de la plèiade”.

Vicenç Muñoz, delegat de Patri-moni del Centre Excursionista Mont-serrat, ens ha fet notar algunes erra-des sobre la notícia del Xalet Refugide Rasos de Peguera, que vam publi-car a la pàgina 48 dins de la secció“La motxilla de muntanya” del mateixnúmero. Li agraïm la col·laboració idemanem excuses pels errors. Con-cretament, les errades feien referèn-cia a la caixa informativa, la qual tor-nem a escriure correctament:Nom:Xalet Refugi Rasos de Peguera(Centre Excursionista Montserrat).

Castellar del Riu. Berguedà.Informació i reserves:Joan PareraTel: 616 037 928http://centreexcursionistamontse-rrat.cat/refugi-rasos-de-peguera/[email protected]. MontserratTel: 938 755 312Places:40 Places, dormitori general amb lli-teres, dormitoris de 3, 4, 6, 8 perso-nes. En absència de guarda hi harefugi lliure.Període d’obertura:Tots els cap de setmana de l’any; laresta cal fer reserva.Serveis:Electricitat, dutxa aigua calenta,estufa de llenya, llar de foc, cuinalliure de gas butà, petita biblioteca,jocs de taula.Els dormitoris estanequipats amb matalassos i mantes.

LA MOTXILLA DE MUNTANYA A cura de Sergi Esteban

Aquest any, la convidada d’honor és lallengua catalana, la participació de laqual ha estat organitzada per l’InstitutRamon Llull amb el lema «El catalàllengua de 10 milions d'europeus».Heus aquí l’inici d’aquest document:

L’objectiu d’Expolangues és pre-sentar les diverses possibilitats d’a-prendre un idioma i informar sobre lescultures, les característiques lingüísit-ques i els programes d’educació deles llengües que hi participen. Repre-senta un punt de trobada dels profes-sionals, els editors, reporters, etc.,però també de les editorials i les insti-tucions implicades en l’ensenyament il’aprenentatge de les llengües.

Muntanya al Catalan MagazinesLa revista Muntanya també s’ha

adherit a aquest projecte i ha presen-tat un reportatge de producció pròpia,publicat en el nº 884 (agost 2009)sobre una expedició espeleològica al’illa Madre de Dios, a la Patagòniaxilena, obra de l’espeleòleg i fotògrafdel l’ERE del CEC, Roger Rovira. Podeullegir aquest treball a les pàgines 96-105 de Catalan Magazines.

Trobareu Catalan Magazines a:http://escat.zinio.com/reader.jsp?issue=416115970&o=ext

MUNTANYA 888 04/201048

AMICS DE LA MUNTANYA A cura d’Hèctor Abella

04/2010 MUNTANYA 888 49

Et dediques a activitats d’aventuracom el raid o l’esquí de muntanya.¿D’on prové la teva vocació?Sempre m’ha agradat la muntanya iamb el meu pare hem viscut moltesexcursions a la vall de Camprodon,Tregurà i els seus voltants, on des del1970 hi tenim una casa. També ambell m’ha introduït al parapent i he vistcom feia esquí de muntanya quan lesfixacions i botes eren de museu. Poderfer esport en un espai tan obert com lanatura enriqueix no només físicament,sinó també mentalment i és aquestaunió el que fa atractiu viure i entrenara la muntanya. Suposo que des depetita m’he vist identificada amb lanatura, m’hi he sentit molt a gust isempre he buscat activitat. No em pucquedar quieta, i menys a ciutat. Vaigcomençar a fer triatlons i duatlons per-què m’agradava fer de tot, sobretot la

Llicenciada en bioquímica per la UAB, bombera professional de la Generalitat de Catalunya des del 2000, i actual-ment especialista GRAE. També ha impartit classes de biofísica i bioquímica a la Fundació Universitària delBages als estudiants de fisioteràpia i podologia. Ha competit en triatlons, duatlons, maratons de muntanya,

esquí de muntanya i sobretot raids, la seva gran passió, on el 1998 va ser 6a al Camel Trophy de la Patagònia. Orga-nitza des de fa més de set anys un raid exclusiu per a dones, el WIAR (Women International Adventure Race). El seupalmarès és extens. Només en raids amb l’equip Buff Coolmax durant el 2007 ha guanyat dues proves de copa delmón (Brasil i Espanya), ha quedat 4a al Campionat del Món a Escòcia, campiona d’Espanya de raids i guanyadora dela Copa d’Espanya. En l’àmbit de maratons de muntanya va guanyar la de l’Aneto (1998); 2a a la KIMA (2000); Cam-piona d’Europa (2001); 3a a la Copa del Món (2002); en duatló ha quedat campiona d’Espanya de llarga distància(1998); subcampiona d’Espanya (1999); campiona de Catalunya (2000 i 2001); 1a a la duatló del Puigmal (2004); enesquí de muntanya fou campiona d’Espanya (2003 i 2004); campiona d’Espanya per parelles (2002, 2005 i 2006) i 3ade la Copa del Món individual (2005) o 3a de la Copa del Món per parelles (2007).

bici i el córrer. Després vaig conèixerles maratons de muntanya i al 1995em van demanar de córrer el Raiverd,un raid fet a Catalunya molt tècnic idur. Vaig córrer amb un equip femení iem va encantar, a partir de llavors javaig anar entrant en el món dels raids ino vaig parar fins a avui, amb una mit-jana de 4 o 5 raids l’any (3 d’interna-cionals).

¿Quin és el raid que destacariesde la teva carrera esportiva?L’Ecomotion del 2008 o l’EcoChallengedel 1999, dos proves que tot i la dure-sa meteorològica, física i mental i elrecorregut exigent, van concluir ambèxit. En canvi també destacaria l’EcoChallenge de les Fidji al 2000 com elraid més dur psicològicament, ja quedesprés de sis dies de patir i aconse-guir posar-nos primers vam haver de

parar per una infecció als peus moltgreu del David, el meu marit, cosa queva fer que patís doblement.

¿Què sents quan ets al límit de lesteves forces en plena competició?Que mai s’ha de tirar la tovallola. A miem costa molt abandonar quan esticfent una competició, perquè penso queuna persona quan ho dóna tot no estàobligada a més, però alhora ha d’acon-seguir arribar als seus objectius encaraque costi i sempre amb un marge deseguretat. Sóc perfeccionista i tossuda,m’agrada fer les coses bé i intento dinsla humilitat possible aprendre delserrors i reconduir situacions per fer-lesacabar amb èxit si es pot.

Ets esportista i mare, ¿com hoportes?És difícil compaginar horaris i arribar atot amb la mateixa exigència queabans de ser mare. Però per altra ban-da compensa el fet de tenir unes per-sonetes que són la meitat de tu i queomplen un espai que mai et pensavesque el necessitaries tant. Amb tot, nohe deixat d’entrenar, competir i treba-llar després dels parts.

¿Per què t’has dedicat amb tantaintensitat a la competició?Sempre he tingut la sort d’aconseguirfeines que m’han donat temps lliureper entrenar. I com que he pogut man-tenir una bona forma física, competirsempre m’ha vingut de gust. Des depetita he estat molt competitiva i m’haagradat a cada prova superar-me a mimateixa. Entrar al cos de bombersm’ha permès gaudir d’una feina queomple molt i alhora et permet disposar

Emma Roca, l’aventurade la muntanya al màxim nivell

de temps lliure, i jo l’he dedicat a lameva principal passió: l’esport, sem-pre però d’una manera amateur i sen-se guanyar-me la vida. Quan amb elDavid hem volgut, hem viatjat per totel món fent raids d’aventura amb l’e-quip Buff i quan ha cridat a la porta lamaternitat ens hi hem posat de pleamb un resultat excepcional, tres fillsen menys de tres anys.

¿Recomanaries aquest esport atothom o només és apte per unareduïda elit?És un esport molt exigent tant física-ment com mentalment, que requereixun domini de bastants disciplinesesportives: córrer, bicicleta, remar,escalar, orientació, etc. És la suma demolts esports que el fan molt atractiu.Sempre penso que els raids d’aventu-ra són la jubilació ideal d’aquella gentque sempre ha fet activitat a la naturai ja està cansada de competir sempreamb el mateix. Els raids et donen unavivència única pels llocs on es desen-volupa i permeten que donis el millorque tens compartint-ho amb un equipde persones que tu has escollit. Esbarreja aventura, companyonia, dure-sa tècnica i física, expedició...

¿Com ha canviat la participació dela dona en els esports de munta-nya en els últims 15 anys?Per sort de mica en mica hi ha mésdones que participen i les línies desortida en maratons de muntanya,duatlons o triatlons ja és un grup bas-tant nombrós. Però per a mi i per a lesaltres encara és insuficient, i el reco-neixement que se’n fa en l’ambit d’or-ganització i premsa és molt deficient.Les dones sempre estem en segonterme quan es donen classificacions opremis en metàl·lic. Costa que se’nsvalori amb la mateixa professionalitat iqualitat que un home.Han passat jamés de deu anys des que vaig comen-çar a competir i les coses han canviatpoc. ¡Que lent va tot!

¿Les dones teniu més facilitat al’hora d’aconseguir patrocinadorsper les activitats d’alt nivell?No necessàriament. És cert que quanvam començar a córrer raids venia elfet de ser un equip completamentfemení, però també ha de caure engràcia l’esport que fas a qui demanespatrocini independentment del gènere.I el que miren més és la repercussiómediàtica, que ara per ara és molt min-sa en esports que no són el futbol... ¡el«menjaoportunitats» ho acapara tot!

RO

GE

R R

OVI

RA

ITINERARIS EXCURSIONISTES A cura d’Alfred Montserrat Nebot

MUNTANYA 888 04/201050

habitats i en l’època de la verema eraimportant no perdre’n gaire.Itinerari:0:00 h A l’alçada del km 3 de la carre-tera que va de Pont de Vilomara aRocafort, a la dreta, es pot veure unindicador amb el títol «Tines de la Valldel Flequer». Aquí s’inicia una pistaque, després de creuar el torrent, s’ei-xampla formant un petit lloc per deixarel vehicle. El camí comença a pujardeixant a l’esquerra la pista que portaa la casa de can Oristell.

Les tines de la valldel Flequer

Temps de camí:3 h 10 min.

Desnivell:350 m.

Dificultat: Fàcil.

CartografiaBages. Institut Cartogràfic deCatalunya. Escala 1:50.000.

Aparcament Vall del FlequerTines del BledaTines de l’EscudelletaTines del RicardoBalmes Roges

ALF

RE

D M

ON

TSE

RR

AT

ALB

ER

T M

AR

TÍN

EZ

0:10 h Des de una tancada corba a ladreta surt un corriol que porta fins a lesprimeres tines. Son les d’en Bleda. Desde fora es veuen unes casetes quadra-des, però en acostar-nos això nomésés la part alta d’uns dipòsits que habi-tualment estan col·locats sobre unmarge, això fa que la part de baix d’a-quests sigui accessible per tal de bui-dar-los. De nou a la pista es baixa finsa creuar el torrent. Per la banda con-trària de la vall cal començar a pujarfins a trobar un nou indicador. Aquestporta a un interessant grup de tines.0:30 h Son quatre tines amb les sevescorresponents barraques de pedraseca, on a part de protegir la boixa, osigui, el lloc per on sortia el vi, també

1:25 h Per l’esquerra es va pujant finsarribar a la carena. Sense deixar-la esdesemboca a una pista. Per l’esquerras’aniria al Puig Gili (623 m). Cal pren-dre la dreta. El camí baixa.1:50 h Trencall a l’esquerra. En unmoment s’arriba a les tines de les Bal-mes Roges. Aquest és un altre interes-sant grup de tines caracteritzat perestar construïdes a raser d’una àmpliabalma que les protegeix com a teula-da. Tenen adossades alguna cabanade pedra seca i tot el conjunt es trobaencerclat per un mur. S’ha de retornaral camí que s’ha deixat a l’ultima bifur-cació, per iniciar la tornada.2:40 h Es va desfent la ruta fins a pas-sar de nou per les tines del Ricardo. Unamica més endavant, es deixa a l’esquer-ra el camí que porta a les de l’Escude-lleta i es continua baixant per la pistaque passa per el marge dret del torrentdel Flequer. Des d’aquí hi ha una vistaenlairada de les primeres tines ques’han visitat, l’Escudelleta i del Bleda. 3:10 h Arribada al punt de sortida.

La vall del torrent del Flequer, tributarial Cardener pel seu marge esquerre, esdesenvolupa d’est a oest entre la serrade Puig Gili i el Montgròs. Seria un cursd’aigua més si no fos per la gran quan-titat de tines que es troben al seu pas.A ambdós marges de la vall es localit-zen tota una sèrie de construccions,dels segles XVIII i XIX, que eren utilitzadesper guardar, trepitjar, premsar i fermen-tar el raïm de les vinyes de la zona. S’hade tenir en comte que en aquells tempsla comarca de Bages era una de lesprincipals productores de vi. Es creuque el motiu d’aquestes construccionses devia a la necessitat d’estalviar des-peses i temps, ja que la majoria de lesvinyes es trobaven allunyades del nuclis

s’hi guardaven els estris de feina i hihavia la premsa. Es deixa enrereaquesta construcció i s’avança per uncorriol que va seguint la vall amunt.0:50 h Les tines de l’Escudelleta són unTines del Bleda.

altre important grup d’aquest tipus demagatzem de vi. Son onze tines –quatrei set– amb els seus corresponents anne-xos. Les cabanes de pedra seca tambéeren utilitzades per fer-hi curtes estades,ja que de vegades la casa pairal o elpoble quedava lluny de la vinya. Sesegueix la pista fins a creuar el torrentdel Flequer i es continua riera amunt.1:15 h A l’altra costat del torrent espoden veure les tines del Ricardo. Perl’esquerra es deixa la pista que va aRocafort. Per la dreta el camí segueixel curs d’aigua. Es travessa diversesvegades el torrent i s’arriba a unabifurcació. Per la dreta l’itineraricomença a pujar amb més força fins atrobar un altre desviament.

¿T’estimes la Muntanya?

933 152 311Doncs, et donem el seu telèfon:

Truca ara, subscriu-t’hi i aprofita aquests avantatges:

Números endarrerits ¿Te’n falta cap?Oferta especial 6 números 18 €

TIKKA PLUS 2

■ Llanterna frontal 1 LED potent, 1 LED vermell i cinc modes d’il·luminació (3 fixos, 2 intermitents) ■ 2 fonts lluminoses: 1 LED blanc potent (50 lúmens) i 1 LED vermell per a visió nocturna o senyalització. ■ Autonomia de 140 hores.■ Valorada en 36 €

Centre Excursionista de Catalunya Paradís, 10 i 12 - 08002 Barcelona - www.cec.catDe dilluns a divendres, de 9:00 a 13:00 i de 16:30 a 21:30.

6 números + frontal Petzl TIKKA PLUS 2

24 €(enviament gratuït)

La muntanya no té límitsLes nostres activitats tampoc

Vine al CEC

Centre Excursionista de Catalunya Paradís, 10 i 12 - 08002 Barcelona - www.cec.cat