MVNICIPIVM EMPORIAE,MEA PATRIA

per Gerard Bidegain

Treball de recerca dirigit per Carme SolsonaSeminari d'Història de l'IES El Cairat d'Esparreguera.

Curs 2007-2008

IANVARIVS MMVIII

Gener del 2008

Ad futuram memoriamVida quotidiana a l’Empúries del segle I dC.

© Bidegain

CAIVS AEMILIVS MONTANVS (segle I dC)

Trobar informació i biografies de personatges històrics és una feina realmentdifícil quan estem parlant d’una època molt antiga o quan no es tracta de personatgesimportants dins el curs de la història. Si busquem informació sobre els emperadors,generals i personalitats rellevants que han marcat el transcurs de la història podemperfectament conèixer cites o gustos d’una persona que va viure fa 2000 anys. En elcas de la gent del populus ja és molt més complicat, per no dir pràcticament impossible.Caius Aemilius Montanus fou un noble emporità del segle I dC, la primera i únicareferència que en tenim és la d’una làpida commemorativa trobada el 1965 a la partoccidental del Fòrum romà, al costat del temple nº7 (a la zona sacra). Actualment lapodem veure al MAC-Empúries, juntament amb altres troballes importants que s’hanefectuat a les ruïnes. Es tracta d’una placa de marbre de Saint-Béat, motllurada peldarrera i partida en 24 fragments en el moment del seu descobriment. És d’una midaconsiderable1 i està molt malmesa a la seva part inferior.

El text diu el següent:

C·AEMILIVS·C·FGAL·MONTANVS·AED·II·VIR

AEDEM ET·SIGNVM TVTELAESVA·PECVNIA·FECIT

I la seva traducció en català seria:

“Caius Aemilius Montanus, fill de Caius, inscrit dins la tribu Galeria, edil,duumvir, ha fet el temple i l’estàtua de Tutela amb els seus diners.”Així doncs trobem una làpida del segle I dC. pràcticament sencera en la qual

se’ns fa referència a un temple, una estàtua i un personatge de l’època. Les lletres dela placa són capitals, quadrades i una mica allargades. Les dues primeres líniesdestaquen els noms i el llinatge del personatge així com els diversos càrrecs políticsque va ocupar. Per altra banda, en quant a les dues lletres més grans (les T de et itutelae), pot ser que responguin a un interès purament decoratiu.

El personatge en qüestió podria tractar-se de qualsevol membre de la gens o famíliaAemilius, solament se l’ha pogut identificar pels seus càrrecs, ja que el seu cognomen fou undels més freqüents al nord-est d’Hispània. En Caius Aemilius va complir amb la part

53

1 Dimensions: 50-48,5 x 91 x 3,9-3,4. Amplada de les lletres: 10,7 (C)- 9,1; 5,4-4,8; 6,3 (primer T)-4,8; 5,8 (S)- 4,8. Espais: 6,7-5,9; 2,9-2,1; 3-3,1; 9,5-8,5. (MAC-Empúries)

essencial d’un càrrec municipal, havent estat duumvir2, mentre que els adoradors de ladeessa Tutela eren els que sovint més es despreocupaven de la política.

TUTELA, una deessa oblidada

Tutela fou una divinitat romana invo-cada com a protectora de les tripulacionsdurant la navegació. La imatge de la qualocupava un lloc d’honor sobre la proa de lanau. En altres llocs de l’antic imperi romàtambé s’han trobat referències a una altra deade nom similar, Tutelina o Tutilina, de qui esdiu que era la divinitat agrícola menysimportant del panteó romà. Tutelina, jun-tament amb Seia i Segesta formava una tríadadivina encarregada de vigilar i afavorir l’agri-cultura. Tutelina s’encarregava concretamentde protegir el gra durant i després de larecol·lecció.

Lògicament hem de pensar que és més probable que la Tutela que s’adorava alfòrum d’Emporiae fou la primera que hem comentat, la protectora dels navegants, ja queEmporiae era una ciutat basada fonamentalment en el comerç marítim. No en sabemmassa de la vida d’en Caius Aemilius, però pel que podem deduir es tractava d’un homeric, amb força influència política i possiblement amb una certa relació amb el mar, doncsva ser mecenes del temple de la deessa dels navegants a Emporiae, inversió que nohagués fet algú realment involucrat amb el comerç per mar. Podem especular molt sobreen Caius: navegant, propietari d’una flota mercantil, mercader o comerciant…

Essent Roma en aquesta època la propietària física del mar Mediterrani, el MareNostrum, hem de pensar que aquesta dea devia haver estat una de les més veneradesdurant l’època de creixement econòmic de l’imperi.

Si ens centrem només a la península Ibèrica trobem un munt de referènciesarqueològiques sobre el culte a aquesta divinitat. En trobem proves arqueològiques a

54

Municipium Emporiae, mea patria

2 Magistrat romà investit de poder civil o religiós al qual li corresponien diferents funcions legislatives, administratives o judi-cials. El càrrec era exercit a la vegada per dos magistrats i podia ser permanent o, normalment, temporal. La seva jurisdiccióera a les colònies o als municipis. Entre d’altres feines presidien el poder executiu de la Cúria, amb funcions anàlogues alsCònsols, però els seus serveis eren de caràcter temporal i amb poder bipartit. Administraven els negocis de la ciutat, tenienautoritat correccional amb penes pels esclaus que cometessin algun delicte, podien detenir a un home lliure sospitós d’algundelicte de forma provisional. A part, també existien els Duumvirs quinquenales que eren Censors dels municipis i les colònies,eren escollits pel poble per cinc anys i exercien les mateixes funcions que els Censors de Roma (encarregats del Cens i de laCensura).

Estatueta de la deessa Tutela, bronze

les actuals comunitats autònomes de Galícia, Navarra, Aragó o Catalunya, entred’altres. Segons sembla hi va haver un poble a Hispània que va arribar a adoptar elseu nom com a topònim, és el cas de Tudela (Navarra). Tudela fou una ciutat ambmolta activitat metal·lúrgica en aquells temps, gràcies a les qualitats que li atribuïa elriu Queiles. Però allò que possiblement li va donar el nom fou l’atrafegat trànsit fluvialdel riu Ebre, ja que l’oppidum era un punt estratègic per a vigilar-ne les rutescomercials.

També en trobem referències a la ciutat provincial de Tarraco, on s’han trobatdiversos altars i ares religioses, una d’elles dedicada a la deessa Tutela. La inscripciód’aquest petit altar anomena a un personatge, un tal Baba, que intervingué en laconstrucció del temple de Tutela a Tarraco. Malauradament no s’ha trobat lalocalització exacta del temple a la capital romana. Segons els experts, els fidels quepertanyien al culte d’aquesta divinitat majoritàriament vivien a la part nord-occidental d’Hispània, especialment a Tarraco i a Dertosa. Fins fa relativament poc nose sabia segur que hagués existit realment un temple de Tutela a la capital de laprovíncia, malgrat que E. Albertini ho havia relacionat amb la troballa d’un capd’estàtua. Ara però comptem amb l’altar, prova contundent de la existència d’aquestrecinte religiós a la ciutat de Tarraco.

Podríem continuar anomenant vestigis d’aquest culte arreu d’Hispània, però elque realment ens interessa és la referència trobada a Empúries. Com s’ha comentatabans, en el transcurs del segle I dC s’edificaren a Emporiae una sèrie d’aedes otemples al límit meridional de la zona sacra, a ambdós costats del temple principald’August, els quals formaven una autèntica muralla de temples un al costat de l’altre.Per desgràcia solament s’ha pogut estudiar el de Tutela, doncs la làpida d’en CaiusAemilius és una notable font d’informació per als estudiosos del món clàssic.

El lloc del descobriment de la làpida podria estar relacionat amb el testimoniemporità al temple nº 7 o al temple nº 8, facilitant-ne la cronologia dins del segle I dC.No obstant, es creu que el temple nº 8 podria haver estat objecte d’una reconstrucciód’època Flàvia; la placa estava considerablement fragmentada, per tant no podriacorrespondre a una època anterior al temple nº 7? Els dubtes i les hipòtesis tornen a sera l’aire. Ara bé, el tipus d’escriptura ens recorda el del període d’August, ja que té unasimilitud paleogràfica amb algunes altres plaques datades al voltant de l’any 30 aC.

Així doncs, a partir d’aquesta làpida commemorativa, intentarem entrar al’Empúries del segle I dC i veure-hi com es vivia, com era la ciutat, la mentalitat de lagent i com ha arribat a repercutir la societat i la cultura romana en la actual.

Caius Aemilius Montanus ens obre avui les portes d’Emporiae.

55

AD FVTVRAM MEMORIAM

Altres personatges

Plini Terenci7, sogre de Caius

Celsus7, esclau a latere

Lucius Minicius Rufus7, sacerdot d’Emporiae, 49 anys, rival polític*

Marcus Aemilius Savius7, 53 anys, senador de Roma

Meneceu (Μενοικευς) Menoeceus7, preceptor del protagonistaCefeu (Κηϕευς) Cepheus 7, preceptor del fill

Servius Fabius Victor 7B, centurió de guerra del pare

Spurius Petronius Ingenuus 7, arquitecte del temple

Decimus Mercatius Felicissimus 7, comerciant al seu servei

Sextus Vettius Fortunatus 7, administrador de la villae i les terres

Fustus i Eutiques 7, gladiadors del segle I dC*

Sergi Domici 7, duumvir actual

* Personatges històrics

Un dia a l’Empúries del segle I dC.AD FVTVRAM MEMORIAM

3 de setembre del 42 dC, Emporiae.

Segon dia després de les Calendes de setembre.

Malgrat la xafogor del dia, sembla que la nit serà menys sufocant; un lleugervent comença a guarir als emporitans. Ja és fosc. Fa unes hores que la gent restaamagada a casa, cansada d’un dia de festivitats i de trobada popular. Els carrers restenobscurs i solitaris, i el fòrum que havia acollit tanta gent durant el dia, sembla undesert aquesta nit.

La domus més rica i ostentosa de la ciutat, situada vora les termes públiques,resta tancada i barrada. A dins, els esclaus dormen fatigats a la seva estança, i els amosfa estona que s’han retirat també a les seves habitacions després d’un banquet quesemblava etern. A l’atri, però, una dèbil llum s’escola per una porta ajustada. Dins eltablinum, assegut a la seva càtedra hi trobem l’amo de la casa, atrafegat escrivint senseparar uns documents de summa importància per ell. Va mal vestit i fa cara de cansat,s’enfada quan les espelmes fan figa. Està concentrat en el que escriu. No se n’adona del’hora que és ni de que està escrivint una història que serà llegida mil nou-centsseixanta-sis anys després.

I. Ego sum qui sum

Sóc qui sóc. Certament ha estat un dia rodó, malgrat l’absència del meu hereuLuci. Tant la meva dona Júlia com la meva filla Lívia fa estona que s’han retirat perdescansar, el senador Marc s’ha quedat una estona més conversant amb mi, peròfinalment la deessa de la son s’ha apoderat de les seves parpelles i les ha clos com lesportes de la ciutat quan cau el sol. Era doncs inevitable després de la cansada travessiades de la urbs.

Tinc intenció de narrar aquest dia tant important per mi mateix i per la mevafamília, un dia que si bé no serà cap dia transcendental en la història de l’Imperi, sí hoserà per a la ciutat d’Emporiae i pels seus habitants. M’agradaria que els ciutadansromans d’Emporiae que visquin d’aquí dos-cents cèsars puguin llegir, com si es tractésd’un fet més de la seva època, la nostra història, que al capdavall serà també la seva.

57

AD FVTVRAM MEMORIAM

Tal com va fer el noble Titus Livi en els seus Annales, intentaré fer jo quelcom similar,naturalment de minúscules dimensions, precari llenguatge i breu redactat, però encontingut voldrà ser un capítol, una ressenya del que aquests dies hem viscut elsemporitans. Ho faré introduint també la història del meu respectable pare, CaiusAemilius Firmus, i de mi mateix, per tal que hom pugui relacionar les festes d’avuiamb la nostra gens i amb l’honor que hem mantingut al llarg de generacions igeneracions de nobles patricis. M’esforçaré per ser objectiu, però aviso que sóc polític,i per tant profundament subjectiu, de fortes conviccions i d’arrelades tradicions icostums.

Avui s’ha complert el tercer dia després de les calendes de setembre del segonany d’Imperi del diví Tiberi Claudi Drus Germànic. A Emporiae, de remota fundaciódels hel·lens, hem inaugurat avui el temple de la deessa Tutela, així com la sevaimatge, al fòrum. Més d’un any ha durat la edificació d’aquest temple i no ha estat finsavui que les seves portes s’han obert i els sacerdots han pogut oferir els primerssacrificis i ofrenes a la desitjada divinitat.

Les despeses de la construcció, dels materials, dels enginyers, arquitectes iobrers que han treballat en la edificació del temple, així com dels cars escultors quehan esculpit l’escultura, han estat íntegrament assumides pels Montanus, de la gensAemilia, de la qual jo, Caius, en sóc el paterfamilias.

Molts de vosaltres us preguntareu com un home pot pagar aquesta gran obraal mateix fòrum i d’on prové la fortuna i el bon nom que ha adquirit la família; és peraquest motiu pel que narro breument els meus orígens i de com aquests han influït enla meva decisió de consagrar un temple a Tutela en aquest municipium.

II. Qualis pater, talis filius

De tal pare, tal fill. Si bé la història de la meva família es remunta generacionsenrera, fins a arribar en temps de la monarquia, explicaré solament els meus orígens méspropers, centrant-me sobretot en la figura del meu difunt pare Caius.

El meu pare ja era gran, feia anys que arrossegava una penosa malaltia quel’afeblia dia a dia, com si els déus anessin dosificant-li la vida lentament. En els seusúltims anys de vida es dedicava a les finances, ja no s’abocava a la política com haviafet anteriorment. Es va casar amb la meva mare Clàudia a Tarraco, després es retirarenjunts a Emporiae, on ell va continuar el seu cursus honorum. Vaig néixer aquí, aEmporiae, fa quaranta-sis anys, l’any vint-i-quatre del fecund Imperi d’Octavi August.

58

Municipium Emporiae, mea patria

59

AD FVTVRAM MEMORIAM

Quan vaig néixer es va fer el ritual típic entre els romans, ignoro si encara esfarà servir en els vostres temps de l’esdevenidor. Un cop haver sortit del ventre de lameva mare Clàudia, la llevadora em va deixar al terra de l’estança on m’havien donata llum; llavors, el meu pare va entrar a l’habitació i va aixecar-me en braços1: em vareconèixer com a fill2. Després de nou dies es va celebrar la cerimònia de purificació3,on se’m va adjudicar el nom i se’m va penjar al coll la bulla aurea, un amulet penjatd’una cadeneta d’or que em protegiria de tots els mals fins a la majoria d’edat. Encarala conservo, dins una caixa, en aquest escriptori, com a record d’aquell pare que tantpoc vaig poder gaudir. Finalment el meu pare em va passejar durant una llarga tardaper la domus, per fora i per dins, per tal de reconèixer el dret d’herència sobre la mevapersona. Em contava la meva mare quan el meu pare ja era al regne de Plutó, que, perprimer cop, les llàgrimes van caure per la seva rústica cara, cremada i maltractada perles campanyes militars que havia protagonitzat de jove.

En algun cas, però, el nadó pot ésser rebutjat pel pare, i expulsat de la família,bé sigui per un excés de fills del matrimoni, per una deformitat del nouvingut, perdebilitat o per una disminució de la criatura, tal com contemplen les XII taules del dretromà. El propi orador i cònsol Marc Tul·li Ciceró contempla en un dels seus escrits queun nen deforme ha de ser mort ràpidament, per tal de complir la llei. Certament hompot considerar aquesta llei una llei injusta i poc ètica; ningú té dret a queixar-se, duralex, sed lex. Malgrat tot, cal tenir en compte que moltes famílies progenitores noempren el mètode impietós (i ben legal) de Ciceró i deixen els seus fills defectuososabandonats al peu del temple de la Pietas, per exemple, on tenen la possibilitat de serrecollits per comerciants d’esclaus, propietaris de bordells o vagabunds. A vegadessón les pròpies mares qui cedeixen els seus fills a una família veïna o amiga, osimplement confien la custòdia i la responsabilitat del nadó a un llibert per tal que elcuidi i l’eduqui al marge de l’autoritat del paterfamilias.

L’estat romà és pràctic, doncs moltes de les famílies que rebutgen algun delsseus fills posen sovint excuses factibles a ulls de la llei sobre la salut del fill, ja sigui enel cas que no tinguin suficients recursos econòmics per a mantenir-lo, o bé siprefereixen mantenir compacte l’herència familiar, privant a l’estat de la disgregaciódels béns individuals.

Hi ha casos també en que algun ciutadà adopta a un nen o a un jove, encomptes d’engendrar-ne un de propi o de transferir-li tots els poders. Un dels casosmés propers és el de l’emperador August, qui fou adoptat per Juli Cèsar, o del propiemperador Tiberi, adoptat després per August. Quan un ciutadà no té descendència,

1 Ritual de suscipere, el pare aixecava el fill en braços i l’alçava.2 Ritual de agnoscere, el pare el reconeixia com a fill i hereu.3 Cerimònia de lustrare; en el cas dels nens es feia nou dies després del naixement, en el cas de les nenes un dia abans que els nens.

60

Municipium Emporiae, mea patria

4 Caius es refereix aquí al canvi de toga que tenien els nens quan adquirien la majoria d’edat; passaven, doncs, de la toga prae-texta a la toga viril.

5 Es refereix a Juli Cèsar.

o bé no en té de masculina, l’herència i els poders són inestables, passen a mans de lafilla. Alguns, però, opten per cedir-ho tot en el seu testament a una sola persona, a unfill adoptiu, ja que a vegades por arribar a ser la millor solució.

III. Magister dixit

El mestre ho ha dit. Com sempre dic jo, un bon magistrat ha de començar atreballar durant l’infantesa. L’escola és la base de tot. I un bon mestre durant lainfantesa decanta la balança cap a un cantó o cap a l’altre, certament.

Tot bon ciutadà romà ha de ser culte i tenir els dons de l’escriptura, de la lecturai del càlcul, tot i que per a mi és imprescindible una instrucció i educació per part delspares, ja que són el reflex del que serem nosaltres quan canviem de toga4.

La historia del meu pare fou molt diferent a la meva. El meu predecessornasqué tres anys després de l’assassinat del diví Juli Cèsar a la ciutat de Tarraco. Laseva família més propera, pares i germans, s’hi havien traslladat després de serproveïts d’una gran quantitat de terres per part del propi general popular5, després dela sagnant batalla de Munda. Van rebre la propietat d’una domus, la qual van reformari ampliar, i també el títol de propietat d’un munt de camps de la zona. Ell va néixer,doncs, en l’abundància i l’excedent de collites a les terres de la seva família. Desprésde ser educat pels millors mestres de la ciutat, el meu pare va iniciar els seus estudisamb el grammaticus, els quals varen quedar penjats quan el van cridar a files, haventcomplert els seus divuit anys d’edat. Més tard, quan va acabar el servei militar a lescampanyes d’August al nord d’Hispània, va fer carrera política i es va traslladar aviure a Emporiae, on va comprar un solar dins de la ciutat per tal de fer-s’hi construirla domus des d’on ara mateix us escric.

La meva educació va estar en un inici regida per un llibert d’origen grecanomenat Meneceu. El meu pare Caius el va escollir i contractar per tal que aquestcomplementés la meva educació quan ell no em podia atendre com desitjava. Enaquells temps el meu pare encara es veia amb cor d’anar a la cúria, a escoltar elsoradors i a donar, en algun cas concret, la seva opinió professional. El pobre pare,però, ja començava a tenir problemes per moure’s i ja veia la seva mort molt propera.

61

AD FVTVRAM MEMORIAM

Ja ho deia el magne Horaci als seus Èpodes: “Graecia capta ferum victorem cepitet artes intulit agresti Latio”6. Així doncs, vaig ésser educat a la manera grega, que era iés la que té més prestigi social i la que millor prepara el futur dels nostres fills. El meupreceptor grec, Meneceu7, venia cada dia d’hora i m’alliçonava llargament, desprésparlava una estona amb el meu pare al tablinum i li explicava com anava progressantla meva formació. Malgrat la seva malaltia i debilitat física, el meu pare s’abocava a lameva educació d’una manera envejable. Volia que fes carrera política i,vertaderament, ho va aconseguir. El que em sap més greu és que la seva ànima no hapogut presenciar mai un dels meus discursos.

Quan tenia set anys, la meva educació va passar a mans de l’anomenat luduslitterarius o schola, on uns mestres ensenyaven l’educació bàsica de tot nen de l’imperi.Aquell tipus d’educació no tenia massa a veure amb la que havia rebut a la domus demans del bon Meneceu. Recordo que els llocs on fèiem les classes de l’schola eren elsmateixos porxos del fòrum, o a les petites sales annexes de la basílica. Era un tipusd’ensenyament a l’engròs, que molts patricis intentaven evitar pagant al preceptorperquè ampliés els estudis fins als onze o dotze anys fent-li de magister.

Quin riure que m’agafa quan recordo els comentaris d’aquell nen que s’asseiaal costat meu! Resulta que un any ens van instal·lar la classe prop d’una de lestavernes de més afluència de la ciutat, al porxo del mateix fòrum. La dificultat persentir el mestre era extrema i de tant en tant sentíem els crits del botiguer intentantvendre àmfores de vi mitjançant tots els trucs comercials que sabia, pobre. “Mestre, novull pas vi jo!” cridava rialler. Quins temps!

Molts infants anaven a l’schola sols, però també n’hi havia com jo que anàvemacompanyats d’un paedagogus, un esclau que s’encarregava de la nostra formaciómoral quan el pare no hi era i que ens portava el material escolar en una bossa.Normalment els esclaus pedagogs eren els esclaus familiars que més confiança rebienper part del paterfamilias, ja que n’hi podia haver de perillosos i, naturalment, ambmales influències pels nens.

Recordo que quan tenia uns sis o set anys un paterfamilias d’Emporiae (no enrecordo pas el nom) va comprar un esclau al mercat, era oriünd de les terres càntabres.Confiat, el patrici va donar-li la tutela del seu fill com a pedagog. Quan va passar unasetmana, l’esclau es va revelar contra l’autoritat del seu amo i va intentar segrestar elnen per tal de demanar un rescat i fugir d’Emporiae per mar. El paterfamilias va avisara l’aedil de la ciutat, qui va ordenar a la guàrdia que el busqués i l’executés. Finalmentel nen segrestat va sortir-ne il·lès; el renegat va ésser executat al fòrum, per tal de

6 Horaci, Epodes, 1, 1, 156, “Grècia captiva va captivar el seu ferotge vencedor i va introduir la seva civilització en el Laci agrest”.7 Meneceu del llatí Menoeceus, que alhora prové de Menoikeuj.

62

Municipium Emporiae, mea patria

donar exemple a la classe d’esclaus emporitans. El seu cap va restar tres setmanes enuna estaca, prop del temple capitolí. Vist des de la posició de ciutadà potser el càstigfou massa sever, però quan s’ha passat per una vida plena de política municipal i decàrrecs civils com la meva, certament, canvies de pensaments.

Més tard, la meva educació va estar centrada, fonamentalment, en l’oratòria. Elsmestres que impartien aquests estudis eren ja ciutadans romans de renom, sovintretirats de la vida política, que funcionaven com una escola de nous polítics. Moltesvegades, essent duumvir, vaig rebre queixes de famílies prestigioses de la ciutat quevolien sancionar als mestres d’oratòria dels seus fills, ja que a vegades aquestsintentaven inculcar, a més de l’art de l’oratòria, els pensaments polítics als seusalumnes. És perillós, en molts casos, fer aquesta barreja d’ideals, perquè és llavors quanels joves poden entrar en conflicte amb el pensament tradicional de la família i amb elque els diu el seu mestre. Si n’hi ha de casos de famílies que s’enemisten a causa d’unafer polític com aquest! I jo us ho puc explicar en primera persona. El meu ex-mestred’oratòria, clarament optimate8, sempre intentava unir la història de Roma amb l’art del’oratòria. Moltes vegades, el pobre mestre vivia un conflicte intern, entre la seva ànimaoradora i la seva ànima militar. Fixin-se com era d’excèntric, pobre, que el primer diade lliçó no se li acut res més que preguntar-me: “Caius, què preferiries? Haver viscut en lapell de Ciceró per poder conèixer Juli Cèsar, o haver viscut en la pell de Juli Cèsar per poderconèixer Ciceró?”. I després prosseguí sense deixar-me contestar: “Si ets dels primers hasde fer tot el possible per ser dels segons, i si ets dels segons aviat triomfaràs com a polític.”

Tal com va fer el meu pare amb mi, jo he volgut seguir la tradició familiar i hecontractat un llibert grec anomenat Cefeu9 perquè eduqui el meu fill Luci. Utilitza elmateix material escolar que utilitzava jo: una tauleta de cera on, amb un punxó, hiescrivim les lletres i anotem els càlculs. Desprès, amb una espàtula, ho esborrem per afer-hi lloc per a nous exercicis. Com us he explicat, per experiència pròpia, he evitat queel meu fill es trobi en un porxo brut amb un mestre i un venedor de vi; Cefeu venia cadadia a casa i, com que és un dels millors preceptors de la província, li vaig allargar elcontracte fins fa pocs mesos, per tal que ensenyés al meu fill fins que el cridessin a files.

Luci és un noi molt espavilat i penso que, com jo, també farà carrera política;abans, però, ha de tornar de les campanyes de l’emperador Claudi a Britannia...certament és un cop molt dur per un romà sortir de l’schola, com aquell que diu, itrobar-te enmig d’una guerra contra bàrbars que no saben ni parlar llatí. Si es pogués

8 Els optimates eren els polítics conservadors, contraposats al pensament dels populares, que eren els liberals. Els optimates solienser en època republicana els nobles i les famílies benestants, mentre que els populares eren els ciutadans de classe mitjanabaixa. Malgrat que ja ens trobem a l’Imperi i que la república ja fa uns anys que ha acabat, hi ha gent que conserva la tradiciói continua titllant la gent de popular o optimate. S’ha d’anar amb compte actualment, ja que des del nostre punt de vista podemconfondre els dos grups per la seva etimologia, si pensem en el significat de populares actualment a Espanya.

9 Cefeu del llatí Cepheus, que alhora prové del grec Khfeuj.

63

AD FVTVRAM MEMORIAM

dialogar amb aquests estrangers, segurament entendrien que som un poble superiorabans de veure com els nostres gladius10 es claven a la seva pell. Però fins que noaprenguin la llengua de l’imperi hauran d’entendre que solament l’obediència a Romaés una via de salvament.

IV. Si vis pacem, para bellum

Si vols pau, prepara la guerra. Guerra i més guerra: és aquesta la llei del’Imperi. El nostre poble va aconseguir la glòria ampliant les seves fronteres i portantla civilització arreu del món. Roma, ja des de la seva monarquia, com tots deveu saber,ha estat el centre del món, el lloc on resideix tot el poder, on els déus hi tenen elssantuaris més importants. Roma ha portat la pau al món, a un preu molt alt, certament,però ningú pot negar que la ha portada. Ni els propis grecs, amb tanta filosofia,pogueren instaurar les bases d’una civilització forta, culta i protegida pels déus.

Tot ciutadà romà ha de servir, com a mínim, deu anys a la legió. L’Imperi romàes diferencia militarment d’altres regnes i tribus bàrbares per posseir un exèrcit propi,és a dir, un exèrcit conformat per fills de romans, no pas per mercenaris. Cartago, lagran enemiga de Roma i en especial de Cató el Vell11, posseïa un gran exèrcit; però finshi tot Hanníbal sabia que era inestable, perquè no eren púnics, sinó mercenaris d’arreude les seves conquestes.

Però no tothom serveix a l’exèrcit, no. A vegades, l’economia familiar potpermetre llicenciar a un fill i lliurar-lo del servei militar, per tal que pugui seguir fentcarrera política. Però la llei romana i els propis governants no permeten que aquestsdesertors accedeixin als càrrecs més alts, ja que aquests han de ser ocupats pervalerosos romans, herois de guerra i partícips dels dogmes de la nostra cultura i, pertant, també del servei militar.

El meu pare Caius, per exemple, va fer el servei militar i va veure’s involucraten les campanyes de l’emperador August a les abruptes terres asturs i càntabres. Jo eramolt petit, però entenia el que el meu pare explicava sobre els bàrbars del nord. Sovintes reservava les descripcions més cruentes per més tard, quan sabia que jo dormia, ja

10 El gladius era un tipus d’espasa romana, de mida mitjana, la qual popularitzaren els gladiadors, que n’adquiriren el nom.11 El comentari de Caius es refereix a la personalitat del cònsol Marc Porci Cató, qui pensava que s’havia d’arrasar Cartago per

tal d’acabar amb la seva ofensiva. Parlés del que parlés al senat, sempre acabava els seus discursos amb la famosa frase“Delenda est Carthago”, Cartago ha de ser destruïda.

que a vegades alguns amics seus venien a casa a fer un banquet i se l’escoltaven ambels ulls ben oberts. El meu pare, que va lluitar en una de les guerres més horrorosesque es recorden, mai parlava dels detalls ferotges de la batalla, sempre ho feia del’estratègia militar emprada pels generals que hi intervingueren, dels seus superiorsmés propers i de com eren els seus enemics. Potser ell mateix intentava evitar parlard’aquells temes que tant li glaçaven la sang.

Però la meva visió d’ell va canviar radicalment quan vaig trobar, ara farà unsvint anys, dins un bagul del celler, uns escrits amagats sota un munt de robes fetesmalbé. Estaven molt malmesos, tenien un aspecte deplorable i estaven trencats per labanda que els entrellaçava. Després de dies d’ordenar-los i llegir alguna frase quese’m presentava solta davant dels ulls, em vaig disposar a llegir-los. En la sevatotalitat, eren uns diaris de guerra, no semblaven pas escrits durant les campanyes, jaque les cartes que els legionaris fan durant una campanya són més curtes i sovintempren materials més assequibles que aquells. Si no us fa res, uns transcriuré algunpassatge escrit pel meu pare, íntegrament, intentant descriure tot allò que va veure enaquelles cruentes guerres i que no s’atrevia a comunicar mitjançant la paraula oral.

“Aquell fatídic dia els companys i jo estàvem assedegats. Les nostres golesestaven resseques com el propi riu, que ja semblava més un torrent erm que nopas un riu. Els arbres començaven a perdre la fulla, de la calor, i les bèsties evi-taven el sol amagant-se en qualsevol racó que no hi piqués. El nostre pas eraincessant, com el dels rems d’una galera. Ja feia més d’un mes que caminàvemcap al nord, sense veure encara cap muntanya nevada ni cap poblat càntabre. Elstambors no paraven de marcar el pas darrera i davant nostre, i tots els peus esmovien al seu toc, ja sense que nosaltres els demanéssim que ho fessin. Era comsi portéssim tota la vida caminant pel mateix lloc. Algun company queia pelcamí, fatigat, però nosaltres no podíem ajupir-nos a ajudar-lo si no volíem tastarels càstigs dels nostres centurions.”“El meu centurió, un home fort anomenat Servius Fabius Victor, ens deia sovintque no patíssim pels companys, que miréssim per nosaltres, ja que quan enstrobéssim enmig d’una batalla no podríem estar pendents dels nostres companys,solament de les armes i de l’enemic. Ens havíem doncs, d’acostumar a la mortdels companys.”“Abans d’arribar al campament de l’altra legió, el destí ens va parar un terribleparany. Just en el moment en que vam accelerar el pas dins el congost, una guer-rilla de bàrbars se’ns va llençar a sobre, mentre les sagetes ben dirigides se’nsclavaven a la pell, vingudes de dalt dels penya-segats. Vam estar lluitant unahora, traient la vida a aquells guerrers sense armadura, alguns solament amb un

64

Municipium Emporiae, mea patria

65

AD FVTVRAM MEMORIAM

casc, escuts de pell i armes poc curoses. Vam perdre uns quants companys,vençuts més per les sagetes que els travessaven la pell que no pas pels cops de lesespases enemigues.”“Ja ens avisaven, havíem de marxar. El propi Marcus Agrippa12 ens esperava al’esplanada del campament per dirigir-nos unes paraules a tots. Tothom estavaexpectant, cap general ens havia dirigit una paraula en persona des de feia tresanys. Va pujar a la torre nord-occidental del campament i, cridant, ens va dir queAugust estava malalt i que aquest es retiraria a Tarraco durant una temporada,per tal de reposar. Ell assumiria, doncs, la responsabilitat de totes les legions, con-vertint-se en el substitut del propi August. La seva primera ordre va ser arrasartres poblats indígenes propers al campament. Nosaltres estàvem perplexos, noenteníem perquè havíem de destruir una gent que no anava armada. La nostraofensa va ser resposta per tres exèrcits bàrbars proveïts d’armes que ens atacarenper les esquenes. Agrippa es mostrava tranquil, nosaltres el miràvem de reüll,espantats. Ara entenc la seva estratègia: atacant poblats innocents, els bàrbarssortirien dels seus amagatalls, units i enrabiats. Seria un exèrcit a eliminar, nopas trenta guerrilles amagades en un territori que no coneixíem. Al cap de pocaestona, una segona cohors els va sorprendre a ells també pel darrera i els va anareliminant un a un... per tots els déus, quina matança!”

Per la seva experiència militar, el seu valor i el seu llarg servei a August, el senatel va condecorar, com a tots els que van lluitar i sobreviure als anys de les guerresCàntabres i Àsturs, amb torques, uns collarets elaborats amb rics materials destinats arecordar i honorar el seu servei a l’Imperi.

La meva etapa com a soldat va ser bastant diferent a la descrita pel meu pareen aquests fragments. Vaig ingressar a la legio el mateix any en que el nostreemperador August ens va deixar i Tiberi va agafar les regnes de l’Imperi. Jo eraprincipe de la cohors II de la legio XIX13. La nostra legió era una de les millors del’Imperi i estava establerta principalment al sud de la Gàl·lia i al nord d’Hispània.Recordo quan vaig ésser destinat a la Gàl·lia, a una regió on sovint hi havia revoltescontra les guarnicions veïnes. El nostre exèrcit va ésser fonamental per a la pacificaciódel lloc, el qual des de llavors no ha patit cap més disturbi.

12 Marcus Vipsanius Agrippa (63–12 aC) fou un important general i polític romà, amic íntim i col·laborador d’Octavi August. Fouel responsable de molts dels èxits militars d’Octavi, entre els que destaquem la victòria naval de la Batalla d’Actium contraMarc Antoni i Cleopatra VII d’Egipte. Agrippa fou de jove un dels ingenyers de maquinària de guerra de Juli Cèsar i destacàper la seva capacitat militar i política. Com a arquitecte va fer construccions de les més belles de Roma i va elaborar un mapadel món antic amb les dades que obtenia durant els seus viatges.

13 Cada legio (6.000 soldats) estava conformada per deu cohors (de 600 cadascuna), i aquestes al seu temps per tres manipuli (de200 soldats), els manipuli els conformaven dues centúries (de 100 legionaris cadascuna). A l’Imperi hi havia, permanentment icom a mínim, 25 legions actives.

66

Municipium Emporiae, mea patria

El nostre campament era formidable. No he vist mai una estructura militar comaquella. El praetorium, des d’on el nostre general donava les ordres, estava situat almig. Al voltant d’aquest lloc s’hi va traçar un rectangle d’uns dos-cents cinquantametres de costat, envoltat per una fossa i una palissada alta com les columnes de lafaçana d’un temple. A cada cantó del campament hi havia una torre ben alta, per talde vigilar els entorns; els encarregats d’aquesta vigilància permanent eren els velites,legionaris amb torns de dia i nit. Veig com si el tingués davant l’intervallum que hihavia entre la vallum i les tendes dels legionaris. Certament, aquest espai ens protegiadels projectils enemics i ens proveïa d’un bon trànsit quan havíem d’evacuar. Lesestructures militars que aixequem els romans des de temps immemorials són moltpràctiques i perfectament ideades contra tot tipus de problemes, és per això quemoltes ciutats remunten la seva fundació a l’establiment d’un castra.

Ens atacaven de nit, entraven al nostre campament a robar-nos i fins hi tot ensatacaven quan fèiem patrulla amb les centúries per les terres del voltant. Eraesgotador, mai podies estar tranquil. Però un any, els nostres caps van descobrirl’amagatall de la resistència, prop de les muntanyes, en unes fosques coves. També denit, un grup de cent legionaris vam pujar-hi i vam calar foc a les defenses de la cova,fent que molts d’ells s’ofeguessin pel fum. Quan la resta es va rendir, els vam feresclaus i els vam portar a vendre a Massilia.

Jo ara pateixo profundament pel meu fill Luci. Diuen que Britannia és pitjorque el nord d’Hispània. Fins hi tot el propi Juli Cèsar no va poder conquerir-la! Tincconfiança en el nou Cèsar, malgrat els comentaris d’alguns, que el titllen d’inútil. ElCèsar sap què és el que pot fer i què és el que no pot fer. Si Britannia pot serconquerida, ell ho farà. Mai havia vist un nombre semblant de legions i escamots unir-se per a embarcar-se cap a unes terres perilloses com ho són les dels britànics. Diuenque els propis bàrbars es barallen entre ells, sobretot amb uns pobles que els grecsanomenaven celtes i que viuen al nord de l’illa. Potser els generals tindran vista ipactaran amb alguna tribu renegada. Si n’hem après els romans de les estratègies delvell Juli Cèsar! Divide et vinces14, aconsellava joiós als companys.

Però quanta mort, oh déus! Quanta mort arrossega la guerra! L’enemigapública de l’Imperi, la mort, lligada a la malaltia, és el nostre gran mal. Ni déus nideesses pogueren salvar al meu pare, qui havia sobreviscut a les guerres mésmonstruoses, d’aquella mort lenta i horrible, que se l’enduia dia a dia.

14 Divideix i venceràs. Juli Cèsar tenia la convicció que era més fàcil crear discòrdia entre els enemics per debilitar-los i fer-los mésvulnerables.

67

AD FVTVRAM MEMORIAM

V. Corpore insepultum

De cos present. Pobre pare, tant dur que era d’esperit i tant feble de cos! Compatien els metges al veure que res podien fer contra la seva malaurada malaltia.Sempre l’he vist feble, però ja feia uns anys que, malgrat la meva infantesa, jo notavaque ja no es movia igual i que a vegades s’asseia sense haver fet cap esforç al seudespatx, com si volgués amagar-se de la gent; com si no volgués que el veiéssim dèbil.Malgrat la seva malaltia, va passar els seus últims tres anys intentant anar a la cúria,a escoltar els discursos dels magistrats i a donar-ne la seva opinió quan els joves lidemanaven.

Els metges deien que era una malaltia dels ossos, una malaltia que debilitavaels ossos i els feia dèbils com el vidre. La tossudesa del meu pare va obligar-nos aveure’l sovint amb un bastó passejar pel peristil del pati, o pels carrers, cardo amuntcardo avall. Els últims dies de la seva vida ja no podia anar pel carrer, es limitava apassejar pel peristil. Els genolls se li havien inflat com si se li haguessin infectat15. Feiaanys que li feien una mica de mal, però sempre deia que era propi de la sevanaturalesa. Aquells últims anys semblava que li feia més mal que mai. Dic semblava,perquè, com he comentat abans, es feia molt el dur i no solia lamentar-se com ho fanaltres ancians de la ciutat.

Va morir les nones de maig de l’any de consolat de Marcus Aemilius Lepidus iLucius Arruntius. La meva mare, desfeta com estava, es va encarregar de tots elspreparatius del funeral. Va fer avisar als familiars i va cridar al notari per tal que llegísel testament que el meu pare havia escrit feia unes setmanes. Jo tenia solament deuanys, era massa jove per entendre tot el que passava a casa nostra. Una allau defamiliars s’hi va instal·lar durant els dies de les cerimònies funeràries.

El notari va llegir el testament del meu pare a l’atrium, en veu alta, davant totala família i alguns dels seus amics i companys més propers. Totes les propietats vanpassar a mans de la vídua, amb la condició que aquestes passessin a ser propietatmeva quan ella morís. No obstant, em va deixar una considerable quantitat de dinersque podria gaudir abans de la mort de la meva mare. El testament parlava de la domus,la finca i la villae d’Emporiae, de tres naus de comerç i d’una propietat que el meu pareconservava a Tarraco, herència dels meus avis.

15 El pare de Caius patia de Gonartrosi, un tipus d’artrosi centrada en els genolls.

68

Municipium Emporiae, mea patria

Després d’aquesta lectura, les autoritats d’Emporiae, els duumvirs i l’edil, esvan presentar a casa, per donar-nos el condol. Tot seguit es van fer les processonsfuneràries, que van resseguir els carrers més importants i van finalitzar-se al fòrum.Les ploraires es lamentaven mentre escoltàvem els panegírics i els músics que seguienla processó. Un cop al fòrum es va fer el ritual de col·locar una moneda a la boca deldifunt, per tal que aquest pogués pagar al barquer Caront un cop la seva ànimahagués arribat al regne de Plutó. Els manes i els lemures16 van dansar mentre es feiaaquest ritual.

Després de ser incinerat, les cendres del meu pare van ser portades a unanecròpolis, prop de la ciutat, on hi vam col·locar una gran làpida amb un epitafi quediu: “Aquí descansa Caius Aemilius Firmus, fill de Quintus, edil, tribú militar, lleial servidorde l’Emperador August”.

VI. Iustae nuptiae

Justes núpcies. Si en sóc d’estrany, aquí sol escrivint la meva vida al tablinumde casa a aquestes hores de la nit. La meva família ja fa hores que dorm, avui ha estatun dia molt llarg, no en recordo cap de tant atrafegat. La meva dona s’ha retirat a migbanquet, deia que ja estava cansada. Certament no em puc pas queixar de l’esposa quetinc, és la més respectable d’Emporiae. Quan ens vam casar érem molt joves, vivíemaquí mateix, a casa del meu pare. El pare sempre repetia que no calia que enscompréssim una domus, perquè la seva era suficientment gran com per dividir-la endues i viure-hi tota la família. Al cap i a la fi el meu pare i la meva mare ja no haviende mantenir cap fill, i nosaltres podíem viure al costat seu, compartint les duesfamílies els mateixos quinze esclaus.

Un parell de dies abans de la cerimònia del nostre casament, vàrem ferpersonalment les ofrenes al temple capitolí, i vàrem dedicar tota la cerimònia a ladeessa Juno, membre de la tríada capitolina i gran protectora de la família i elmatrimoni. Casar-se és vist per un noble romà com una obligació més de la nostracondició de ciutadans romans. Formar un nucli familiar i ésser un paterfamilias ensdóna potestat i prestigi dins la vida política i, per descomptat, una descendència quecontinuï fent carrera i conservi i demostri el bon nom de la família patricia.

16 Els manes eren els esperits dels avantpassats de la família, representats aquí com unes persones emmascarades per tal de sem-blar els avantpassats mitjançant màscares de cera. Els lemures eren el contrari dels manes, esperits malignes que calia mante-nir contents perquè no despertessin la seva ira i malmetessin l’estabilitat de la família.

El dia abans del casament, Júlia va consagrar a Diana les joguines de la sevainfantesa, deixant enrere, doncs, la seva etapa de nena. Recordo amb joia el momenten que la vaig veure arribar vestida amb tanta bellesa com una veritable nimfa. Duiauna bella tunica recta, de color clar, agafada per un cingulum de preciosos gravats. Alcap hi duia el preuat flammeum, elaborat amb la millor tela de la ciutat, d’un colorataronjat. Era una bellesa digne de Venus, sens dubte.

El meu pare va fer guarnir la casa amb rams de flors dels millors prats i de variatscolors, era tot un espectacle per a la vista dels veïns, que miraven sorpresos la decoraciódes del carrer. Després, el sacerdot va fer els auspicis adequats per tal de saber la voluntatdels déus. Totes i cadascuna de les divinitats van acceptar el nostre just matrimoni, inclòsMart, qui tantes traves ens havia ficat quan jo era a servir la legió. Pobra Júlia, sempreamb el neguit i la por de no veure’m tornar del servei militar amb vida.

La cerimònia del matrimoni va estar presidida pel Pontifex de la ciutat i pelFlamen Dialis, sacerdot del temple capitolí i del totpoderós Júpiter. Ambdós eren lesautoritats més importants de la ciutat, juntament amb els duumvirs i la resta de l’èlitmunicipal. Els sacerdots celebren solament aquelles cerimònies religioses ques’efectuïn per confarreatio, és a dir, de manera tradicional. Hi ha gent que prefereixcasar-se en la intimitat, efectuant una cerimònia familiar o fins hi tot sense tabulaenuptiales, el qual representa un problema alhora d’estipular el dot de la núvia o el temade l’herència familiar i la separació de béns del matrimoni en cas de trencament legald’aquest. Cal tenir en compte, també, que una dona que es casi més d’un cop, desprésde separar-se del marit, no està tant ben vista com les univirae, que són les dones quesolament han tingut un marit al llarg de la seva vida i que, en el cas que restin vídues,no es tornen a casar. La fidelitat és bàsica per un matrimoni vàlid i respectable.

La família de Júlia va venir a casa, a signar aquests documents que comentava,les tabulae nuptiales, les quals estipulen la quantitat i validesa del dot de la núvia.

Després de signar aquests documents va ser la pronuba, una matrona de la ciutat,la que va prendre el protagonisme. Ens va unir les mans a mi i a la meva esposa i ensva transmetre la seva sort, en el denominat ritual de la dextrorum coniucto. Aquest és elmoment més emotiu de tota la jornada, ja que per primer cop la nostra unió és legal aulls de l’autoritat, tant la legal com la familiar. Els dos paterfamilias acceptaren idesitjaren sort al nou paterfamilias, en aquest cas jo mateix, qui enceta una nova famíliai una esperança per a la supervivència de la sang de les dues famílies que s’uneixen.

Plini Terenci, el noble pare de la meva dona, un home de pensaments políticsabsolutament antagònics als del meu pare, se li va abraçar i li va dir que el feia moltfeliç veure la seva filla amb mi. Al meu pare li va fer un salt al cor, orgullós del que liacabaven de dir. Després de les cerimònies religioses, Plini ens va convidar a tota la

69

AD FVTVRAM MEMORIAM

70

Municipium Emporiae, mea patria

família a un banquet absolutament esplèndid a casa seva, a la mateixa Emporiae, ambdelícies d’arreu d’Hispània, tot servit amb la millor ceràmica d’Hespèria17.

Per finalitzar el dia vam celebrar la deductio, que s’efectuava amb la caiguda delsol i que consisteix en un ritual semblant al rapte de les Sabines, és doncs una petitarepresentació en el qual la núvia ha de simular que els nuvi la rapta. Tot seguitmarxàrem a casa de la meva família, on vam gaudir d’una gratificant nit de noces. Unanit en la que Venus i Mart s’apoderaren dels nostres cossos, una nit on, certament, vamengendrar a la nostra filla Lívia.

VII. Cave canem

Compte amb el gos. Les nostres estances de la domus són de les més bellesd’Emporiae, estan decorades amb rics mosaics i pintades a l’estil de les grans casessenyorials de Roma. La domus dels Aemilius a Emporiae és, a més, de les més gransde la ciutat. La façana principal i la porta donen al cardo maximus; estem situats a propde les thermae públiques, que trobem pocs metres cap al sud seguint el mateix cardomaximus. El fòrum és a menys de cinc minuts a peu i el port també el tenim a la vora.Certament, la situació de la nostra domus és immillorable.

L’entrada de casa meva és més aviat modesta, no volem que la porta siguiimpressionant, ja que al cap i a la fi no la gaudim nosaltres, sinó els ciutadans quepassen pel carrer. Quan entrem per la porta, la decoració canvia radicalment; passemllavors per un estret passadís que finalitza a l’atrium central i més antic de la domus.L’atri té sis columnes blanques, que tanquen un petit espai cobert de mosaic detessel·les blanques. La meva façana, però, té també la obertura de dos amples porxos,a banda i banda de la petita porta principal; són dues tabernae, petites botigues on hivenc els productes que obtinc de la producció agrícola de les meves terres i del comerçque efectuo amb altres províncies. Aquest any n’he obtingut molts beneficis, realmentfunciona el mètode del meu empleat Decimus Mercatius. Aquest mètode de vendaconsisteix en fer un sistema extremadament rumiat d’oferta als clients. L’últim querecordo és el de “tres pel preu de dos”. Aquest any, la collita de blat no ha estat massabona en una de les parades grans que tenim, els gra és més petit i de no tant bonaqualitat. Doncs Decimus ho està venent tot! És veritablement formidable la sevadestresa comercial, vaig fer bé en contractar-lo.

17 Els grecs denominaven la península italiana com Hesperia, i la Península Ibèrica com Iberia. Aquí podem copsar la influènciadel preceptor grec en la manera d’expressar-se de Caius.

71

AD FVTVRAM MEMORIAM

Com deia, l’atrium de l’entrada és possiblement la part més antiga de la casa, apartir d’ell es distribueixen totes les estances principals. Aquest atri té una granobertura al sostre anomenat compluvium per on entra la llum, l’aire i l’aigua de pluja,que queda recollida a un pou central anomenat impluvium. L’aigua és un bé moltpreuat; les domus ens hem d’abastar d’aigua mitjançant aquestes cisternes, ja siguindels atris o bé de l’altra banda de la casa, on hi ha les estances dels esclaus, cuines,rebosts i cisternes més grans per l’emmagatzemament d’aigua.

Just davant del passadís hi ha aquesta estança, el tablinum, el meu despatx.Aquí he vist treballar el meu pare, he vist com patia la seva malaltia en silenci, heestudiat amb ell i després amb Meneceu, he vist signar el meu matrimoni, he fetcarrera política i he administrat la meva hisenda fins al dia d’avui; i ara és des d’aquíque escric al futur, no sé ben bé a qui ni per què, però amb joia ho faig.

Just a banda i banda d’on ara sóc hi ha les cubiculum, on dormim. A la mevaesquerra hi ha una petita sala que hem dedicat com a lloc de culte als avantpassats.Una mica més a l’interior de la domus hi tenim el triclinium, sala de banquets i sopars,on els esclaus ens serveixen. Fa un any vaig fer decorar el terra d’aquesta estança tantimportant amb un mosaic de tessel·les negres i blanques, un contrast que resulta moltgratificant per la vista. Però si volem gaudir d’un bell mosaic hem d’anar a labibliotheca. Com a patrici i ex-magistrat municipal em puc permetre el luxe de gaudird’una bibliotheca a la mateixa domus. Hi conservo tots els documents familiars,contractes, rebuts i una preuada col·lecció d’obres d’autors, tant romans com grecs,que em fascinen des de petit. El llibre que conservo amb més d’afecte no és pas laEneida de Virgili, com tanta gent diu, sinó una versió en grec de l’Odissea, d’Homer. Mela va regalar Meneceu abans que acabés els estudis primaris i em va dir que laconservés tota la vida i que, quan fos gran com ara, la tornés a recitar sencera per aextreure’n una segona lectura, molt diferent, va dir, de la que vaig fer quan era unacriatura. Li hauré de fer cas al bon Meneceu; ara que tinc temps la rellegiré de nou.

Us estava explicant com n’és de bonic el mosaic de la bibliotheca. Com podriaemprar les paraules per explicar-vos-el! El mosaic és la representació d’una perdiu debosc traient riques joies d’un cistell. Quan el vaig encarregar, llavors era duumvir, vaigpensar que la bibliotheca de casa havia de ser una de les estances més. Amb aquestmosaic de la perdiu i el seu germà, el d’una màscara teatral de comèdia, vaigaconseguir donar un altre to a la sala. Després, amb les pintures al fresc de les parets,amb representacions d’escenes d’obres gregues, vaig tancar-ne el conjunt. És una saladigne de veure; quan llegeixes allà sembla que les obres t’atrapin, és perfecte.

Un altre lloc que m’agrada de la meva domus és el peristil. Just al costat de lescuines i el triclinium d’estiu, hi trobem aquest porxo de set columnes d’ample i vuit dellarg. Al centre hi ha un petit hortus, dues cisternes grans i un banc rodó, realment

72

Municipium Emporiae, mea patria

còmode, que va fer construir el meu pare quan vaig néixer. Recordo que moltes classesdel preceptor, quan era temporada d’estiu, les fèiem en aquell banc. S’hi està molt bé.A vegades, quan convido algun company de la cúria o algun familiar, els porto a seureen aquest banc. Tot i estant al centre d’Emporiae, sembla com si el peristil elimini elsoroll del carrer i ens aïlli de l’atrafegat trànsit i comerç de la ciutat. A més, aquestperistil resol, amb una lleugera pendent, el desnivell que pateix la meva domus; doncsaquesta està construïda entre els barris grecs i els romans, just a la pendent del turó onhi ha la ciutat de nova planta.

A l’altra banda del peristil hi ha les cuines, les estances dels esclaus i uns rebostsplens de queviures. També hi tenim un petit magatzem on hi guardem gra per l’any.També ens serveix com a magatzem per a les tabernae.

Pel que fa al nostre mobiliari, no tenim costum d’emmagatzemar mobles dinsde casa. Els romans som molt pràctics en aquest sentit. Preferim tenir espais amplis,sense massa mobles, per tal de gaudir, a més, de les nombroses pintures que tenim ales parets. En aquest mateix tablinum que, com he dit abans, és una de les estances mésgrans de la casa, solament hi tinc una cathedra18, un scriptorium, un bagul pelsdocuments, una escultura d’Apol·lo i una torxa de peu. A l’escriptori hi tinc elsdocuments que escric, les diferents plomes i estris d’escriptura i un parell de làmpadesd’oli que vaig comprar a mercat fa poc. Ah! També hi tinc una petita maqueta de fustaque representa el temple de Tutela, que avui hem inaugurat. La va fer l’arquitecte, unllibert anomenat Spurius Petronius Ingenuus, quan vaig demanar-li que em fes unprojecte i un pressupost pel temple, ara farà tres anys!

Certament, la meva domus no s’assembla en cap aspecte a les cases delshispans o dels plebeus. Ells solen viure a la seva banda de ciutat, en petits blocs depisos anomenats insulae. Aquestes insulae són un conjunt de pisos petits, de baix sostrei de poc confort. Estan construïdes amb materials pobres, sovint amb sostres de fusta.A Roma hi ha hagut més d’un incendi en aquestes insulae i, al estar aixecades ambmaterials dèbils, sovint són les que més en pateixen les conseqüències. En aquestspisos hi viu molta gent, diverses famílies. Així doncs trobem gent que viu enhabitatges molt petits, amb poca llum i amb greus cadències de bona qualitat de vida.Quan era duumvir rebia moltes queixes per part dels propietaris o llogaters d’aquestspetits pisos d’insulae. Deien que les poques facilitats de clavegueram i ventilació delsblocs els provocaven malalties i problemes de sanejament. Cal tenir en compte queamb un únic celobert per bloc no n’hi ha prou. A vegades, per la nit, es llencen brossesi residus de tot tipus per les finestres i balcons, ja que no tenen una xarxa de cloacasacceptable. Llavors molts altres vianants es queixen per la pudor i la brutícia dels

18 Una cadira amb braços.

73

AD FVTVRAM MEMORIAM

carrers dels barris d’insulae... Des de la cúria hem estat molts anys intentant acabaramb aquests problemes; però normalment les prioritats de les autoritats són unesaltres. Quan jo era al govern municipal s’estaven refent els paviments dels carrers i aras’està edificant una palestra extramuros, al costat de la porta meridional, i unamfiteatre, gairebé enllestit, també al sud de la ciutat.

VIII. Servite domino in laetitia

Serviu el senyor amb joia. A casa meva hi vivim dinou persones. La mevadona Júlia i jo, els meus fills Luci i Lívia, el preceptor Cefeu, el meu esclau i ajudantCelsus, el comerciant llibert Decimus Mercatius i dotze esclaus del servei. A més, aratenim un convidat, el senador Marcus Aemilius, parent meu de Roma. Ja us elpresentaré més endavant.

La nostra família ha tingut sempre molts esclaus. Se’ls ha destinat una habitacióa l’altra banda del peristil, prop dels graners i magatzems. Actualment convivim ambdotze esclaus, la majoria d’ells d’origen càntabre, provinents de les conquestes al nordd’Hispània. N’hi ha uns quants d’ibers, de les tribus revoltades de l’oest.

La condició d’esclau ve contraposada a la de llibert. Els lliberts són la classemitjana de la societat romana actual. Són esclaus alliberats o fills d’aquests esclaus.Molts d’ells han près posició com a comerciants, mercaders o botiguers i alguns hanarribat a reunir una fortuna considerable. Malgrat aquesta petita fortuna i elshabitatges que puguin pagar-se, la societat els veu encara com esclaus... mai arribarana ser com nosaltres, els patricis, ni com els plebeus que, encara que no siguin nobles,són romans lliures des de sempre. Hi ha un barri hispà aquí a Emporiae on hi viuenforça famílies de lliberts. Quan t’hi passeges sembla que siguis en un barri mitjanamentric, però en el fons saps que solament volen aparentar quelcom que no són.

Els plebeus són tots aquells ciutadans romans que no són patricis ni tenen unorigen d’esclau. Normalment un plebeu és un pagès, un treballador d’un taller o unpescador. Els plebeus estan repartits per tota la ciutat, efectuant tasques de tot tipus.Algun d’ells fins hi tot ha pogut accedir als càrrecs públics més baixos o han pogutmuntar un negoci, com unes termes privades o un forn de pa.

Els patricis tenim sempre a la vora un grup de gent anomenats clients. Nonomés són els clients habituals dels nostres negocis, no, també són els que viuen sotala influència del paterfamilias patrici. Un cliente pot ésser des d’un home ric fins a un

home pobre i, normalment, es mouen per un interès propi. Els clients que vulguin feruna carrera pública sense ser noble i necessiti el recolzament dels nobles, un home denegocis que desitgi la influència política del patrici, un poeta o un filòsof o aquells quepretenen heretar quelcom dels patricis, són els que ens voten quan presentem unacandidatura per un càrrec polític, ja sigui municipal o estatal.

La política municipal ve regida pel poble, per tant, a l’hora de fer campanya hemde aprofitar totes les oportunitats de vot. Fent favors a alguna família, a negociantsemporitans o a intel·lectuals guanyem punts per a les eleccions. Són aquests els clients.

El grup social dels esclaus és la més baixa de la societat romana. Hi ha regionsque no els consideren de cap manera i els tracten com a animals. Els propis grecs, ambtanta filosofia i saber de la vida, van poder veure un esclau com una persona. Elsesclaus són propietats de les famílies que conformen l’imperi. Un esclau no és unempleat, sinó un recurs que tu has comprat perquè faci aquelles feines que no vols ono pots fer tu mateix. Com més esclaus té una família, més rica és aquesta, ja que potespecialitzar cada esclau amb una tasca. Hi ha famílies més modestes, econòmicamentparlant, que solament disposen d’un o dos esclaus, els quals han de fer tota la feina,tant si la saben fer com si no. Sovint tenim problemes amb els esclaus estrangers, és adir, problemes de llengua. Els primers mesos no entenen massa bé el que els dius i,fins que no aprenen llatí, són de difícil tracte. Hi ha gent que aprofita l’estada delpreceptor dels fills a casa, un home culte i plurilingüe, per a renovar els esclaus de lacasa i fer-los entendre, des d’un principi, què han de fer. És una bogeria el mercat delsesclaus, una gran bogeria.

Ara bé, si he de parlar-vos d’un esclau en concret ho faré del bon Celsus. Celsusés fill d’un antic esclau del meu pare. També va néixer a Emporiae, com jo. Lacoincidència d’edat entre ell i jo fa que des de sempre més que un esclau hagi estat unamic per mi. La condició d’esclau és un pur tràmit per ell. Ja fa anys que dono voltesa la idea de manumitir-lo, és a dir, deslliurar-lo de la seva condició d’esclau i fer-lollibert. Júlia sempre em diu que ho he de escriure al testament i que quan jo falti ell jaserà lliure. Penso que la meva dona té por de ser el centre de les converses a Emporiae.La gent podria malparlar de nosaltres si manumitim Celsus abans de la meva mort.

Hi ha ciutadans que prefereixen fer lliures als esclaus mitjançant el testamentdel seu amo, deixant-li alguna propietat; potser deixant que estalviï una petita fortunaper algun dia poder comprar la seva pròpia llibertat o, fins hi tot, he vist casos de gentque alliberava algun esclau quan aquest esclau moria, per així poder-li donarsepultura d’home lliure. Certament, hi ha mètodes que són molt qüestionables... pocssón els que, com jo, ens passi pel cap manumitir un esclau en vida sense esperar-neres a canvi. M’agradaria que continués treballant amb mi com ho ha fet sempre i quetingués la propietat d’una de les dues tabernae que posseeixo, de tant com l’aprecio.

74

Municipium Emporiae, mea patria

Celsus m’ha acompanyat sempre. Quan vaig fer carrera política va ser el meuajudant i secretari personal, va ser durant aquells anys que vaig forjar una granamistat i complicitat amb aquest home. Li tinc més confiança a ell sol que a més de lameitat de decuriones de la cúria!

Tot i ser un home amb pocs estudis, Celsus ha après a fer tot el que li mano i aportar-me, al llarg dels anys, l’agenda del dia a dia com ningú. Em programa visites,trobades amb altres magistrats, la llista de coses per comprar a mercat... i, a més,dirigeix els esclaus com ningú. Té molt bon ull amb els esclaus que cal comprar ovendre, i sap distribuir-los de tal manera que cadascun d’ells faci la tasca que més béli surt, fent-los rendir al màxim.

A part de tota la tasca de secretariat i seguiment de les tasques dels esclaus a ladomus, també m’ajuda quan he de preparar discursos o documents importants. Haaprès a escriure i a llegir i, fins hi tot, és un bon conseller en afers públics. Un dia, quanem va acompanyar a la cúria portant-me tots els instruments que necessitava aleshorescom a edil, es va posar darrera el pòrtic del fòrum i va seguir a oïdes tota la sessió deldia. Després, a casa, es va presentar al tablinum quan jo signava uns documents i em vademanar una estona per dedicar-li a ell. Em va fer un munt de preguntes, de tot tipus,sobre el que havia sentit a la cúria. Jo els anava responent amb molta calma, veientdavant meu un mirall: un home igual que jo, malgrat que era un esclau.

És una sensació estranya la que tinc, no és per mi un esclau, sinó un amic. Nopenso escoltar la meva dona, Celsus mereix ser lliure ara.

IX. Secretum secretorum

El secret dels secrets. Aixeco el cap i veig el vell bagul del meu pare, a damunthi he deixat la toga. Avui ha estat un dia calorós i, en moments puntuals, m’ha fet nosaaquesta toga. És feta de llana de la millor qualitat. Els homes preferim vestir-nos dellana, les dones tendeixen a optar pel lli. Si hi rumio, és realment complex el món dela roba romana.

El vestit tradicional de tot romà és la túnica, que pot ser de variats colors iteixits. Els ciutadans més benestants i els polítics portem, a més, la toga, una àmpliatela que ens posem damunt de la túnica. Normalment la toga és un símbol dedistinció. A més a més ajuda, per les bandes i brodats de colors, a identificar els càrrecso la categoria del seu portador. És extremadament complicada de posar, i no exagero

75

AD FVTVRAM MEMORIAM

pas. La majoria no sabem com posar-nos-la sols i busquem ajut en algun familiar oesclau. Al ser una peça de roba tant gran, depèn com, pesant i d’una sola posició, jaque les bandes de colors han d’anar a la vista, aquesta és, sens dubte, la indumentàriamés difícil de col·locar.

N’hi ha de molts tipus de togues. La que primer portem, un cop adquirida lamajoria d’edat és la toga alba o virilis, símbol de la maduresa de l’individu i la sevacondició de ciutadà romà. Depèn de la condició social i de la noblesa de qui la porta,existeixen togues amb bandes porpres o angusus clavus. Així doncs, la toga es mostracom un element a tenir en compte a l’hora de dirigir-se personalment a algú. Unsenador com Marcus Aemilius, per exemple, porta una toga amb quatre bandesamples de color porpra, les anomenades latus clavus, acompanyada d’unes sandàliesde color vermell.

Els magistrats amb càrrecs públics vigents duen la toga praetexta, la qual encaraconservo al mateix bagul. Del que es tracta, principalment, és de crear un codi concret,que tothom es pugui aprendre, i que ens ajudi a tots plegats a reconèixer els càrrecspúblics que tenim al davant. Al ser el nostre tipus de govern quelcom tant canviant, jaque el càrrec de duumvir, per exemple, dura menys que el d’edil, tot i ser de superiorcategoria; hem d’idear aquest sistema de togats.

El Cèsar duu la toga Picta o Triumphalis, brodada amb fils d’or, o bé la togaTrabea, símbol del càrrec de Pontífex maximus. L’emperador té dret a lluir les duestogues, segons el lloc on sigui, ja que ell és el cap d’estat i també el màxim exponentdels déus a la terra.

Quan un familiar mor, els homes de la casa lluïm la toga Pulla, de color negre,que mostra el respecte, el dol i la tristesa per la pèrdua d’un membre de la casa. Jonomés la he lluïda un cop, durant els funerals de la meva mare Clàudia. Quan vamorir el meu pare jo encara era un nen, no podia portar aquest tipus de toga perquèencara no era major d’edat. Malgrat els impediments per part dels familiars perquè noportés la toga Pulla abans d’hora, vaig posar-me a sobre una capa marró del meu pare,tal era la meva voluntat per no ser l’únic que anés vestit de blanc en un dia tant tristcom aquell.

Finalment també existeixen tipus de toga que descriuen la condició delcandidat en unes eleccions. En aquest cas es tracta de la toga candida, molt semblant ala toga viril però amb la característica de ser blanquejada amb pols de guix, per tal defer-la completament blanca. S’entén que la toga viril és feta de llana i no té cap tipusde pigment i és, per tant, d’un color cru.

Per altra banda, les dones llueixen també una túnica, amb l’única diferènciaamb els homes d’una fascia pectoralis, que els aguanta el pit. La meva dona Júlia duu asobre un vestit anomenat stola, llarg i de colors variats, amb una vora decorada i

76

Municipium Emporiae, mea patria

77

AD FVTVRAM MEMORIAM

subjecte per un cinturó decorat amb lluents joies. Quan tenen fred o simplement permudar-se més, algunes dones es posen un tipus de capa curta, el pleplum, que els hitapa l’espatlla i mig cos. A vegades es cobreixen també el cap.

A les dones els agrada portar moltes joies, de diferents mides, tipus iprocedències. Nosaltres, els homes, només solem portar anells a les mans, un d’ellsamb el segell de la família, per tal de signar les cartes i els documents pertanyents al’economia familiar.

Últimament les ornatrix19 tenen molta feina per casa. La meva filla ja és tota unadona i ja no acostuma a fer-se una cua, com la que portava de nena. Ara ja ha entrat al’extens món de complicacions de la perruca que viu la meva dona. Volen tenir elcabell arrissat i fan mans i mànigues perquè així sigui. La varietat de pentinats en lesdones és increïble. Els homes som més pràctics. La immensa majoria de ciutadansromans duem el cabell curt i, quan som persones de mitjana edat no ens deixemgairebé mai barba ni bigoti. Els tonsores són els que tallen el cabell als homes, una feinacompletament més senzilla a la de les ornatrix, certament.

Avui, al ser un dia festiu, m’he posat la toga alba amb unes riquesornamentacions de fils d’or i plata que la decoren pels costats. El centre de les mirades,però, no era pas jo ni la meva túnica, sinó el senador Marcus Aemilius, que lluïadavant de tot Emporiae la seva toga de senador i les seves característiques sandàliesvermelles. La gent no s’ho acabava de creure, ja que ells els càrrecs polítics més altsque han vist han estat, sens dubte, els duumvirs de la ciutat. Quan l’han vist tothoms’ha girat! Ell ja està acostumat a aquestes escenes; ha entrat decidit al fòrum i s’haassegut al seu lloc sense mirar a ningú. Quina decisió i quin saber estar!

X. Dura lex, sed lex

La llei és dura, però és la llei. Avui ha estat un dia increïblement diferent deld’ahir. Mentre que avui tothom anava atrafegat amunt i avall pels carrers d’Emporiaeassistint a diferents actes culturals i cívics, ahir tothom vivia un dia normal a la ciutat.Els mercaders venien els seus productes, els pescadors marxaven amb les seves nausi els magistrats assistíem a les assemblees de la cúria. Ahir es va debatre un dels temesmés polèmics que s’han tractat amb més d’èmfasi al llarg de les dues últimessetmanes: el trasllat de les tabernae dels pòrtics del fòrum. El fòrum d’Emporiae es

19 Perruqueres.

caracteritza per tenir un gran porxo ple de petits locals on els negociants hi muntentabernae. El problema d’aquestes tabernae és el soroll que produeixen al fòrum. Elfòrum és el lloc on hi ha els recintes de culte públics, la basílica on impartim justícia,la cúria! Com podem permetre que les sessions de la cúria i les cerimònies depurificació davant dels temples siguin distorsionades pel soroll infame de centenarsde persones que compren i venen al costat? Ahir hi vam posar remei.

Portava més d’una setmana preparant-me un discurs per a fer davant elsdecurions a la cúria. Jo defensava i representava els partidaris de traslladar lestabernae al cardo maximus, en el tram entre la porta meridional i les portes del fòrum.El meu adversari polític, Lucius Minicius Rufus, volia mantenir les tabernae al fòrumargumentant que calia continuar amb la tradició de comerç al fòrum i preservar elsnegocis d’una gent que els portava des de feia generacions, ja que el trasllat implicariauns mesos sense sou per ells i unes d’obres cares que calia pagar. A simple vistasembla que la seva opció sigui més defensable, no creieu?

Vaig sortir de casa amb decisió, amb la toga de decurió ben posada i el bon amicCelsus colze amb colze. Ell portava una petita caixa plena d’uns documents quem’havia costat molt d’aconseguir, a base de suborns i pagaments extraoficials. Quanvaig entrar a la cúria per les escales laterals em vaig trobar tot l’hemicicle assegut alsseus llocs, xerrant l’un amb l’altre en veu alta i esperant als dos decurions ques’enfrontarien verbalment aquell matí.

Quan vaig seure al meu lloc va entrar Lucius Minicius. És un home dequaranta-nou anys i escaig, rabassut i molt seriós. També era candidat quan jo em vaigpresentar pel càrrec de duumvir. Ha estat edil, duumvir, qüestor i ara és sacerdot dela ciutat. Una carrera política impressionant, certament. Llàstima que els seus negocisi les seves intencions no siguin massa lloables.

El duumvir, Sergi Domici, va fer callar els membres de la cúria i va donar laparaula al meu rival. Lucius es va defensar amb un discurs impecable, no semblavaque cap dels seus arguments i valoracions fessin figa per cap cantó. Va estar unaestona llarga lloant la feina dels negociants de les tabernae del fòrum i va posar-se alsplecs de la toga a més de la meitat de la sala. El poble li estava agraït per aquella granintervenció. Tothom es va posar a aplaudir, menys jo i deu homes que em donavensuport.

Després Sergi Domici em va donar veu a mi i jo vaig prosseguir amb el discursque segueix.

“Vós, noble Sergi Domici, ens heu convocat avui per posar fi a la polèmica sobreel projecte de trasllat dels negocis de tabernae situats a banda i banda de l’ambu-

78

Municipium Emporiae, mea patria

lacrum del fòrum. Jo, com la resta de presents, he escoltat atentament els argu-ments i opinions sensates del nostre sacerdot i membre d’honor d’aquesta cam-bra, Lucius Minicius Rufus. Els he de dir, estimats conciutadans, que no esticd’acord amb les opinions i objectius del nostre sacerdot; no pas per la seva errò-nia valoració dels pros i contres del trasllat de les tabernae en qüestió, no, sinóper qui ho diu, que em queixo i em rebel·lo. És aquest, a parer meu, benvolgutSergi, un tema propi de l’àmbit de la justícia, i no pas de la política, el que vaiga tractar. No anirem pas a l’altra banda d’aquestes parets, a la basílica, fins méstard. Abans m’agradaria que donéssiu un cop d’ull als documents que el meuesclau Celsus duu dins d’aquella petita capsa. Per més aclariment, senyors, els en faré jo mateix un resum del seu contingut;un contingut que no agradarà ni al nostre sacerdot ni a la mitja cambra queacaba d’aplaudir els atrevits mots de Lucius. El cas és que finalment he tingutaccés a aquests documents, ocults a la vista de tots i de tothom, amagats a laclasse política i a la mateixa justícia per vergonya del seu propietari. Hem de ser coherents amb el que diem i anar sempre amb la veritat per davant,oi, benvolgut Lucius? No és això el que dèieu i repetíeu un cop i un altre quanéreu duumvir? Sí, senyor, jo n’he après de vós, així com de la meva etapa com amàxim governant d’aquest municipium. Responguin-me decurions: com pot ser que un home sense influència per part dela classe de negociants de les tavernes els defensi tant aferrissadament? Laresposta és senzilla i és ben visible en cadascun d’aquests documents. Són còpiesde títols de propietats, signades pel registre de la mateixa Roma, que diuen queLucius Minicius Rufus és el propietari legítim de més de la meitat de locals onara hi ha les tabernae del fòrum. És doncs més que evident que el que fa uns instants Lucius estava defensant sotal’estàtua del diví August era una disfressa per amagar els seus veritables inter-essos: no perdre els negocis que il·legalment té en propietat i del qual n’extreuuna gran quantitat de beneficis. No em rebatrà, benvolgut Lucius, que no és mésrendible cobrar el lloguer d’un local per a tabernae que no pas per a vulgars mag-atzems de gra? Som o no som nosaltres, Lucius, un impediment pels seus nego-cis?Nobles decurions d’Emporiae, jo, un simple membre més d’aquesta cambra,exigeixo al duumvir, Sergi Domici, i a les autoritats que imparteixen justícia ala basílica, que no valorin els vots d’aquest home en aquest afer, ja que es trac-tarà d’un vot mogut a consciència per al seu profit, no pas pel de tots. Si desprésdel meu discurs i de les proves que els he lliurat consideren que Lucius Minicius

79

AD FVTVRAM MEMORIAM

80

Municipium Emporiae, mea patria

continua sent partícip de la raó i de la veritat absoluta, acceptaré la majoria iempraré, com a única arma contra els interessos d’un sacerdot d’Emporiae i afavor de la pau en aquest fòrum, el meu humil vot. Vostès decideixen, decurions. Jo em retiro. Deliberin.”

No sé pas si el meu parlament ha estat bo o dolent. El que sí que sé és que heconvençut la cúria, han decidit traslladar les tabernae del fòrum i han posat una sancióa Lucius Minicius Rufus d’uns quants denaris. A veure si n’aprèn, aquell sacerdotaprofitat. Als polítics d’Emporiae no se’ns enganya pas! Que resi a tots els déus el quevulgui, ells ja saben qui es mereix un càstig i qui la vida eterna.

XI. Audi alteram partem

Escolta l’altra part. Un cop finalitzada la sessió de la cúria vaig passejar-mepel fòrum. Desprès de veure les mirades de llop de Lucius, que marxava cap a casaamb peu decidit i cara de pomes agres, i d’algun botiguer de les tabernae, vaig trobar-me a Spurius Petronius Ingenuus, l’arquitecte del temple de la deessa Tutela. És unhome baixet, prim i una mica malaltís... molt jove per tenir les aptituds que té com aarquitecte. Em va preguntar un parell de qüestions de pressupostos del temple i vamarxar excusant-se, tenia pressa. Primer pressupostos! Després pagaments! Semblaun no parar aquest temple! Fins hi tot ara que ja està inaugurat em porta maldecaps.

Després de parlar amb el fugaç arquitecte vaig dir a en Celsus que anés a casadel meu administrador i que li digués que vingués al fòrum. Mentrestant vaig anar atastar unes fruites molt estranyes que havien importat de l’Àfrica a una de les paradesde les que conec els venedors. No recordo pas el nom que em van dir... Quan Celsusva arribar amb Sextus Vettius Fortunatus vaig deixar estar aquella fruita i em vaigdirigir, molt seriós, a ell. Quan m’explica l’estat de la meva hisenda em poso moltseriós i tinc tendència a rumiar molt les coses. Vam estar una llarga hora parlant allà,sota els porxos del fòrum. Feia una calor que apagava els ànims de qualsevol, peròl’airet que corria ens la feia suportar bastant bé.

Gairebé cada dia, tot bon ciutadà acudeix al fòrum. No només per a fer ofrenesals déus o reclamacions a les autoritats, sinó per assabentar-se de les notícies delmunicipi als cartells i plafons que pengen els empleats dels edils. Arriben notícies detota mena: d’àmbit comercial, militar, polític, social, cultural... Vaig acostar-me a

81

AD FVTVRAM MEMORIAM

l’apartat de cultura i ja vaig veure anunciats els jocs de l’amfiteatre i lesrepresentacions de teatre al fòrum programades per a commemorar la inauguració del’estàtua i el temple de Tutela l’endemà. Ja feia setmanes que estàvem programantaquestes festivitats. Els gladiadors Fustus i Eutiques, famosos a tot l’imperi per la sevaescola de gladiadors i prestigi adquirit a l’arena de Tarraco, vindrien l’endemà a fer unaexhibició de la millor lluita de gladiadors. També havíem programat una representacióde teatre a la rostra del fòrum, per tal que la gent pogués triar a on volia anar.

Molta gent s’acostava a veure les notícies i feien plans per a l’endemà; un diaque es presentava com un dels més divertits i espectaculars de l’any. La gent estavacontenta i es prenien els jocs com una festa popular a la que calia assistir. Estic contentde com ha anat tot.

XII. Mens sana in corpore sano (Juvenal)

Ment sana en un cos sa. Havent dinat amb un grup de decurions al mateixfòrum, vam anar a passar la tarda a les termes. Les termes públiques d’Emporiae sónforça grans i diuen que són l’enveja de moltes ciutats veïnes. Quan hem entrat hemdeixat les nostres pertinences i les nostres togues al vestibulum, on els esclaus les hanrecollides i plegades per quan hem sortit.

Les termes són, a part d’un lloc basat en la higiene personal, un lloc d’oci. A lestermes es tanquen tractes comercials, pactes polítics i matrimonis entre famílies. Al serun lloc de trobada general de ciutadans, sobretot de paterfamilias poderosos, aquestedifici és un dels eixos fonamentals de la vida a Emporiae.

Després hem entrat a les sales de dins. Primer hem passat per la sala on es fanl’unctorium i el destrictarium. Aquesta tècnica consisteix en fer massatges abans delbany tot ungint els cossos amb un tipus d’olis perfumats. N’hi ha de moltes tipus i dediverses procedències d’olis perfumats, alguns més cars que d’altres. És doncs unprivilegi posar-se alguns olis en concret i una sort trobar el que vols abans que s’hagiacabat!

Un cop netejat l’oli del cos amb aigua, unes espàtules i uns raspalls, s’accedeixa l’apodyterium, vestuari on se’ns faciliten tovalloles i robes còmodes per entrar a lazona de bany. Quan ens hem acomodat entrem a les diferents sales de bany, cadascunaamb una temperatura concreta. Hom pot escollir per on començar, si per la més freda,

el frigidarium, o per la més calenta, caldarium. Jo opto per posar-me primer a la piscinad’aigua calenta per després passar al tepidarium, la tèbia, i finalment a la freda. Elcontrast de temperatures em deixa com nou. Normalment em fan mal les espatlles, jasigui d’una mala postura al tablinum o a la cúria, però aquests banys diaris em calmentots els mals, certament.

Si volem suar i purificar-nos la pell podem fer ús d’una sala anomenadasudatorium, amb l’aire carregat de vapor. Normalment tothom fa com jo, quan hanacabat el recorregut tornen a fer-lo però a l’inrevés.

El praefurnium, un forn de mida considerable fet de maó refractari, no para decremar llenya per tal d’escalfar la gran quantitat d’aigua de les sales que hi ha. Quanpassejo pels passadissos de les termes penso en la gran quantitat de galeries que hi haa sota del terra, serveixen per escalfar l’aire i el terra, que al seu torn escalfa l’ambienti l’aigua. No se pas si a la vostra època, ciutadans de l’esdevenidor, encara empreuaquests locals per a fer-vos els vostres banys. Però estic segur que si no ho feu usperdeu un dels més grans privilegis de la vida!

Hi ha gent en altres ciutats que poden gaudir d’una palestra al costat de lestermes, per la qual cosa poden fer exercici físic i després anar a relaxar-se a les termes.A Emporiae fa poc que s’ha construït una palestra, per tant el costum de fer exerciciabans dels banys encara no s’ha implantat. Però m’he fixat que alguns nois jovescorren amunt i avall abans d’anar a les termes. Qui sap, potser d’aquí un tempsEmporiae acabi sent com una d’aquestes ciutats amb tants atletes, com Tarraco oCaesaraugusta.

Ahir, quan era a les termes, vaig veure a Lucius Minicius a l’apodyterium. No emva veure, o va fer veure que no m’havia vist. Com ell, cada dia centenars d’emporitansentrem a passar unes hores a les termes. Fa poc, els magistrats van poder reformar elterra d’una sala que ja feia anys que necessitava una reforma. Van fer-hi fer un mosaicamb la imatge de Neptú, amb el seu trident i un parell de dofins blaus quel’acompanyen immensos en un mar d’onades. Quan hi he portat avui a en Marcus s’haquedat parat. Ell! Que, com aquell que diu, està acostumat als grans edificis de la urbs,on les natatoria són llarguíssimes i els mosaics de mil i un colors.

L’estic sorprenent amb molts aspectes al bon Marcus. Ell que es pensava queEmporiae seria un fòrum vell i quatre domus, portava una falsa imatge de la realitat,massa falsa. A saber que n’expliquen els geògrafs de Roma de la nostra ciutat! Doncsmentre la meva família visqui a Emporiae no permetrem que els edificis caiguin endesús i es converteixin en ruïnes com les d’altres ciutats d’Hispània, que ho tenen totmassa deixat. Una ciutat ha d’involucrar els seus ciutadans amb els impostos públics imantenir el llistó ben alt; que a ulls de respectables senadors com Marcus fem enveja isorprenguem. Sols així el bon nom del municipi sobreviurà generacions i generacions.

82

Municipium Emporiae, mea patria

83

AD FVTVRAM MEMORIAM

XIII. Bis pereat quisquis amare vetat(Grafit de Pompeia, 79 dC)

Mori dues vegades qui prohibeix estimar. Quan vaig sortir de les termes,cansat d’anar amunt i avall, em vaig acomiadar dels meus companys i els vaigconvidar a assistir l’endemà a la inauguració del temple de Tutela, que s’efectuaria almatí. Just al costat de la porta m’esperava Celsus, amb una capa preparada per si teniafred. Feia vent i, malgrat la xafogor, els cops d’aire eren perillosos. Quan ja arribàvema casa vam passar per davant d’un bordell, propietat d’un dels homes de negocis mésimportants d’Emporiae.

Els bordells son locals on s’exerceix la prostitució. Molts d’ells s’instal·len a lesplantes baixes de les insulae i consten d’una sèrie de cubiculum o cellae on les llobestracten els clients. Els propietaris solament han de parar la bossa i els plouen elsdiners. Les prostitutes, la immensa majoria d’elles esclaves de l’amo, són vingudesd’arreu de l’imperi o són presoneres de guerra d’altres regions conquerides. Aquestslocals solen ser freqüentats per tot tipus de gent, però tenen tendència a ser orientatsa la gent de baix nivell econòmic. Els grans càrrecs i la gent més adinerada tenensuficients diners com per comprar esclaves i tenir-les a casa com a esclaves sexuals.

Tothom és lliure de fer el que desitgi, ja que les esclaves en qüestió sónpropietats de qui les compra. El negoci del sexe és un dels pioners a l’imperi, tothomen fa ús. Els nois joves són els que més sestercis s’hi gasten, però també vidus o soltersen son partícips.

A Roma hi ha barris dedicats especialment a aquest sector i, segons diu Marcus,és molt diversificat. Les diferents tarifes, que van des de les prostitutes de la plebs finsa les concubines de l’emperador, estan penjades a les portes dels establiments i, comaquí es fan pintures eròtiques a les parets, que serveixen més com a anuncis de lespròpies prostitutes com dels serveis que s’ofereixen. Alguns clients s’atreveixen adeixar-hi les seves opinions i comentaris escrits a la paret, a mode de recomanació defuturs clients. Certament, a aquest ritme no se’ls acabarà mai el negoci als propietarisdels bordells.

El problema de freqüentar aquest tipus de llocs és el de les malalties. He vistmorir molta gent jove per infeccions al sexe, moren de dèbils que són, es posen malaltsi ja no s’aixequen mai més. Alguns no moren, però viuen patint fins que arriben a unaedat com la meva amb la certesa que no poden tenir fills. N’hi ha d’altres que tenenfills il·legítims a causa d’aquestes prostitucions i no ho saben.

Jo ja he passat aquesta etapa, va ser quan era jove, tot just arribar del serveimilitar. Ara, però, no tinc costum d’anar-hi com hi anava anys enrera. Tinc dona i fillsi, a diferència d’altres, prefereixo gaudir del que tinc a casa que no gastar-me elsbeneficis dels meus negocis en una colla d’esclaves.

Ens en faríeu creus de la de magistrats i personatges coneguts que he vist entraren aquests bordells. Res és el que sembla i res del que sembla és. Aquest negoci és unmés del món del negoci romà, arrelat com el cultiu del gra i putrefacte com els poblatsibers quan obren les portes de bon matí.

XIV. Nummus nummum parit

El diner crida el diner. El primer que he fet quan m’he llevat avui al matí haestat venir ràpidament aquí, al tablinum, a acabar la feina que tenia. Havia de signaruns documents de compra venda de les mercaderies amb que comercio mitjançantuna petita flota de vaixells. Després he fet venir a Sextus Vettius, l’administrador de lameva hisenda, i li he dit que em fes un resum de l’estat de les meves terres d’Emporiaei el benefici que n’obtinc. El comerç es pot efectuar de dos maneres: per terra, a basede carros i seguint les vies de comunicació, o per mar, mitjançant vaixells de càrrega,trirrems, i atracant de port en port. Jo faig les dues coses. Aquí a Emporiae hi tinc unavillae envoltada de terres. No hi acostumo a anar, però des d’allà em dirigeixen lesfeines del camp, treballat pels esclaus, i em fan arribar queviures a casa. L’excedent elvenc a les tabernae o el transporto a altres ciutats del nord d’Hispània, on, segonsl’aliment de que es tracti em paguen un millor preu.

Emporiae ha estat sempre un gran mercat d’Hispània. Ja els grecs, diuen, es vaninstal·lar a l’illot que ells anomenen ciutat antiga fa molts anys, precisament percomerciar amb els ibers que aquí vivien. Quan les legions romanes van arribar,Emporiae va créixer i es va formar aquesta ciutat romana de nova planta. Com podeucomprovar vosaltres mateixos, la història d’aquesta ciutat va estretament lligada a ladel comerç. Als nostres ports i portes arriben productes d’arreu del mare nostrum. Desd’Egipte fins a Grècia, passant per Itàlia, la Gàl·lia i de tota Hispània. Quan fem elsbanquets ens agrada gaudir de les millors delícies de cada província, fins al punt quehi ha gent que s’acostuma a un menjar d’un lloc i després tots els d’aquí elsmenyspreen.

La nostra ciutat posseeix un munt de llocs de comerç, començant per lesfamoses tabernae de les que tant us he parlat, el barri grec que, en general, és un grantaller de manufactura i compra venda, el mercat del costat del fòrum... Allà on vagis

84

Municipium Emporiae, mea patria

trobes algú amb algun producte que vol vendre. S’ha donat el cas, fa poc, que un diava atracar a port un vaixell procedent de Pompeia, carregat de productes. Venienatrets pels nostres mercats i la nostra fama de bons distribuïdors. El nostre comerç ésmarítim, les vies fa relativament poc que funcionen, però tenint en compte que ungran percentatge de la nostra venda de productes s’efectua a les altres províncies del’imperi o a la costa hispana, des d’on es distribueixen les mercaderies, el comerçterrestre comença a iniciar-se encara que no s’ha instaurat del tot.

La moneda circula com si la perseguís una legió sencera! Ara bé, hem d’anar encompte amb el tipus de monedes que toquem. Fa uns anys que s’han descobertmonedes falses, encunyades en coure i pintades o banyades en plata. A simple vistasemblen bones, però tenen un cor fals. Trimestralment, les autoritats d’Emporiaerevisen gran part de la moneda i en retiren les falses. Vés a saber què en fan d’aquellesfalses monedes; ells diuen que les tornen a encunyar com a sestercis oficials, peròconeixent-los, penso que la majoria d’ells són corruptes. Pocs polítics sensats itotalment fidels al poble podem trobar a l’imperi, molt pocs. Més aviat són fidels a simateixos.

Els negocis de la ciutat poden anar des dels punts de venda fins als tallersd’artesans, bé siguin terrissaires, ferrers, teixidors, saladors de peix, pintors, escultors,obradors, bordells, termes... l’oferta és molt variada i hom pot escollir el que li vagimillor. Hi ha molts casos de lloguer, és a dir, els propietaris dels locals són patricis igent rica, mentre que els que porten el negoci, sigui el que sigui, solament en son elsllogaters. Molta gent obtén fortunes considerables llogant els seus locals i exigint unataxa mensual als seus llogaters, a vegades preus molt alts, depenent del lloc il’afluència de clients del negoci. No és el mateix tenir un negoci a la zona del fòrumque al nord de la ciutat, on no hi ha tanta vida comercial com al sud.

XV. Mare nostrum

El nostre mar. Quan m’he passejat pel port avui al matí i he olorat l’aroma deles onades del mar he sentit dins el meu cor que un dia m’hauré d’embarcar i anar aviure una temporada amb Marcus Aemilius a Roma. Mirant-me el mar, veient arribarvaixells a l’horitzó, amb les seves minúscules veles blanques que s’alcen a la línia delmar. És tot un espectacle. Els pescadors ja estaven preparant-se per marxar de nou aalta mar. Duen uns vaixells de vela triangular, de mida considerable, sovint pintats decolors llampants. Quan tornen, l’antiga àgora grega s’omple de gent. Llavors munten

85

AD FVTVRAM MEMORIAM

una espècie de parades on venen el peix fresc, encara bellugant-se. Una meitat de lapesca del dia la guarden a part i la porten a la factoria de salaons, on conserven el peixper a després vendre’l al macellum, un mercat petit però molt especialitzat.

Del mar ens arriben productes i notícies d’arreu de l’imperi. És com una font detot el que necessitem per estar connectats amb la resta de ciutats imperials i amb lamateixa Roma. El trànsit marítim és molt elevat. Les grues de fusta del port no parende carregar i descarregar mercaderies. Les rodes que fan moure els animals de tir jadeuen estar gastades de rodar tot el dia. Àmfores, dòlies i bótes són els recipients mésemprats per al transport. Les àmfores van subjectes a una estructura de fusta plena deforats que hi ha a les bodegues i quilles dels vaixells i que serveixen perquè no esmoguin ni es trenquin. Hi ha vaixells que, fins hi tot no s’atreveixen a atracar a port,per no embarrancar-se amb l’arena, ja que són de profund calat, i s’aturen davant lacosta; els mariners, mitjançant barquetes i bots, s’acosten a port amb les mercaderies.Les anomenades naves onerariae són els vaixells de càrrega més grans de l’imperi,diuen que els únics ports capaços de rebre’ls arran de costa són el d’Òstia i eld’Alexandria, tal és la seva envergadura. No n’he vist cap a Emporiae, però recordohaver-ne vist un davant les costes de Tarraco, fa uns anys. Són uns vaixells amb unesveles enormes, quadrades. Els que no hi entenen de vaixells, poden pensar que estracta d’una gran galera de guerra, ja que el nombre de mariners en ambdues naus ésmolt similar. Què dir de l’art del vaixell romà! Imagineu els vaixells que van emprarels avantpassats per transportar els famosos obeliscos des dels antics temples d’Egiptefins a la urbs.

A molts llocs de l’imperi, s’han aixecat uns edificis anomenats fars, que, amb laseva llum, guien els vaixells cap a port quan ja és fosc. El més famòs diuen que és eld’Alexandria, un dels més grans del món. Marcus m’ha parlat dels fars d’Òstia i delde Marsella, que el va guiar cap a Emporiae. Aquí no en tenim cap. Això sí, tota lazona del port està il·luminada amb torxes fins que els vaixells de pesca no han tornat.Però en aquest sentit Emporiae és una ciutat obscura.

El mare nostrum, el gran recinte que Roma ha aconseguit envoltar de terresimperials. És fabulós saber que, quan surts de port, vagis on vagis arribaràs a un llocde l’imperi, que no trobaràs un ambient hostil. El problema del nostre mar, com el delsaltres del món és l’accentuada pirateria. He vist uns quants vaixells sortir de port i notornar mai més a causa d’un atac pirata. Aquests pirates solen ser una barreja depúrria de tots els racons de l’imperi. La seva única feina és matar als mariners delvaixell que troben i robar-los les mercaderies que duen. És una vida molt trista, peròn’hi ha molts que així viuen. Ahir mateix uns pirates van atracar a port, disfressatsamb vetustes robes, semblaven mercaders amb poca fortuna. No van romandre a la

86

Municipium Emporiae, mea patria

87

AD FVTVRAM MEMORIAM

ciutat més de dues hores. Resulta que van entrar en un magatzem, forçant la porta, ien van robar grans quantitats de gra, que anaven carregant al vaixell. Quan elpropietari ho va veure, quan tornava al magatzem, ho va denunciar a l’edil municipal.La guàrdia els va agafar i els va portar a les afores de la ciutat, on els van executar.Colla de lladres! Sembla mentida que s’atreveixin a robar a terra, dins d’una ciutat i aple dia. Potser pensaven que efectuant un robatori tant inusual se’n sortirien. Laresposta de l’edil ha estat un pèl diferent del que ells devien imaginar.

Emporiae ha nascut com a filla del mar. Tant grecs com romans hem arribat pelmar; les riqueses del comerç han vingut per mar; els exèrcits que ens han protegitvingueren amb glorioses naus; i ara, després de tantes generacions, som un dels portsmés importants de l’occident del nostre mar. Som referència per tot bon mercader ienveja per molts ciutadans de província. Perquè si Egipte és un do del Nil, Emporiaeho és del mare nostrum.

XVI. Beatus ille qui rura paterna exerceat(Horaci)

Benaurat aquell que treballa als camps paterns. Però Emporiae no nomésviu del comerç marítim, sinó també i en gran mesura de les explotacions agrícoles quel’envolten. Les famílies més riques de la ciutat deuen la seva fortuna, o gran partd’aquesta, als beneficis que obtenen com a terratinents. Jo mateix, com a paterfamilias,tinc en propietat un munt de terres que vaig heretar del meu pare. Les dirigeix SextusVettius des de la villae. Li vaig cedir el mandat dels esclaus que tinc treballant-hi il’administració dels béns, cobraments i pagaments, ja que jo no puc dirigir-les desd’allà. Confio molt en ell, crec que és un bon administrador.

La majoria de conreu que tinc és vinya, tot i que també tinc uns quants terrenysdestinats als cereals, especialment al blat, i alguna que altra olivera per a garantir-mel’oli pel consum anual. A la mateixa villae hi ha magatzems de gra, estables pels bousi els animals de tir, corrals, un hort amb les mes belles verdures i un pristinum o molíde gra. Aquest molí, format per dos grans carreus de pedra i rotat per un animal de tirprodueix la farina suficient per a fer pa per a la família i els esclaus. Hi ha anys en quel’excedent de farina ens obliga a vendre-la a les tabernae, juntament amb el vi quefermentem. El vi es sol transportar amb àmfores, tot i que també hi ha el mètode detransport per botes. Les botes són un recipients molt difícils de fabricar i solen ser molt

88

Municipium Emporiae, mea patria

cares, ja que els artesans que les fan són molt pocs. Surt més a compte, doncs, emprarcarros carregats d’àmfores per portar el vi de la villae fins als cellers de la domus.Moltes vegades Sextus Vettius aprofita els viatges dels esclaus a Emporiae per venirell també i fer-me un resum de com funcionen les meves terres.

Tinc molts esclaus vivint a la villae, gran part d’ells són de famílies que hanestat durant generacions esclaus dels Aemilius. Cada dos anys en comprem algun,perquè les condicions de vida són dures i alguns no superen les llargues jornades defeina. Cató, gloriós general, censor i lletrat culte, deia en els seus tractats sobrel’agricultura que “amb els esclaus no s’ha de ser cruel i cal estar al cas perquè no pateixin fredni gana.”20 Estic d’acord amb el vell censor. A un esclau se l’ha de tractar com unapersona, no només per ser més humà, valor que molts critiquen, sinó també perquèrendeixin més i treballin més i més a gust. Tampoc hem d’arribar a l’extrem demantenir amb tots els esclaus la mateixa relació fraternal que jo tinc amb Celsus, peròsí que hem de tenir en compte que un esclau val més que el preu de venda. Hi ha gentque s’entesta a pensar d’una manera poc culta, diuen que els esclaus no tenen ànima!Van errats: tenen ànima, però també condició d’esclau. A parer meu un no pot triar lacondició de patrici, plebeu, o esclau, però sí que té dret a tenir ànima.

Cató també deia que “l’amo de la casa, tan aviat hagi arribat a la seva explotació,després d’haver saludat els seus penats, farà un recorregut, si pot al mateix dia i, si no,l’endemà, per la seva propietat”21. Jo sóc partícip d’aquest valor escrit pel censor. Un amoha de conèixer les seves terres i les seves propietats. Un amo ha de tenir en comptequin és l’estat i el rendiment de cada camp, de cada arbre i si pot ser de cada ovella.No és viable l’actitud d’aquells propietaris que viuen a les seves domus aïllats de toti de tothom i que esperen que els portin els diners a carretades. Jo, com va fer el meupare i com farà el meu fill, visito, almenys una o dues vegades al mes les propietatsagràries que envolten l’antiga villae. M’acompanya el meu secretari Celsus il’administrador i vilicus22, Sextus. L’atabalo a preguntes, sobre això, sobre allò, i moltesvegades el sorprenc quan entro a les granges, a veure l’estat del bestiar, ja que no haconegut massa patricis que ho facin. M’agrada coneixeu-ho tot de prop, de viu en viu.Ja tenim les grans epopeies per imaginar-nos-les! Veure un molí en marxa, saberquines eines empren els teus esclaus, què és una arada i veure la salut de les tevesbèsties és a les nostres mans. Trobo que no acostar-se ni entendre la feina del campseria un absurd per part meva, ja que aprenc i a més puc valorar els canvis a fer i elmoment concret per prendre les decisions més adequades per extreure el màximbenefici d’un cep que, a simple vista, està a punt de morir.

20 Marc Porci Cató. Sobre l’agricultura, 5, 56 i 5921 Marc Porci Cató. Sobre l’agricultura, 222 El vilicus era el responsable de l’hisenda de la villae, nomenat i súbdit de l’amo; en aquest cas Sextus Vettius.

89

AD FVTVRAM MEMORIAM

XVII. Imperii lingua

La llengua de l’imperi. Avui, fixant-me amb la gent com una guineu es fixaen les llebres, he escoltat parlar en grec a gent que viu al barri pobre de pescadors queformava l’antic enclavament grec. És realment curiós veure com hi ha gent que encaraparla la llengua que es parlava fa més de dos-cents anys. Quan passes per un d’aquellscarrerons sembla ben bé com si hagués retrocedit en el temps fins als anys dels noblesgenerals Escipions, i estiguessin a punt d’atracar a port.

Emporiae és una ciutat on es parlen moltes llengües. Tot i que la llengua oficiali primordial de l’imperi és el llatí, hi ha famílies senceres que parlen el grec, esclausque parlen dialectes ibers i altres esclaus que encara conserven la llengua càntabre ales seves ànimes. És molt complicat d’entendre el llenguatge bàrbar. Només cal queagafis un carro i et dirigeixis a un poblat iber, de forts murs i antigues cases, que hi haa poca estona d’Emporiae, allà sí que tothom parla l’iber. Malgrat aquestes llengüessecundàries que hi ha a la zona, tot poblador del territori de l’imperi ha de saber parlarllatí i l’ha d’entendre, ja que si no pot tenir seriosos problemes burocràtics.

D’orient a occident, de nord a sud, tothom parla el llatí. La seva expansió esdeu, en gran mesura, a les conquestes i la repressió que els nostres exèrcits efectuensobre els territoris bàrbars que, alhora es converteixen en imperii ager, terres del’imperi. Les conquestes de Roma són cada cop més grans i l’imperi creixinexorablement. Sèneca diu que “les condicions per a la conquesta són senzilles. Només hemde treballar un temps, suportar un temps, creure-hi sempre, i no retrocedir mai.”

A vegades, mentre treballo al tablinum, sento les converses dels esclaus. Quanpensen que no els sento abandonen ràpidament la parla llatina i tornen als seusorígens parlant la seva llengua bàrbar. Tenen por de ser descoberts parlant unallengua que la majoria de la classe romana considera inútil. Malgrat que l’imperi noprohibeixi la parla d’altres llengües, sé de casos en que els amos han castigatfísicament als seus esclaus per parlar una llengua que ells consideren inintel·ligible.Potser els fa ràbia saber que els esclaus als que a tant baix preu han adquirit al fòrumels insulten en iber sense ells saber-ho. Hi ha famílies que obliguen als esclaus a parlarsempre amb llatí la qual cosa, juntament amb l’ensenyament del llatí als fills delsesclaus, acaba fent desaparèixer traces d’aquestes llengües arcaiques que penso que jaestan en perill.

Em considero un home culte, però sempre he tingut la mancança d’escriure unllibre que tracti de les llengües pre-llatines. Vull trencar el tòpic de la seva barbàrie,

90

Municipium Emporiae, mea patria

penso que no són tant exageradament estranyes. Ara bé, fer aquest pas implicariaproblemes amb la classe política i un munt de feina. Ja veurem si mai el podré escriure.M’agradaria poder transcriure a les generacions futures els últims vestigis d’aquestesllengües, ja que el llatí no morirà mai però elles si. Molts topònims de llocs conqueritsconserven l’arrel bàrbara i, encara que molts no ho vulguin admetre, si els canvien elnom, gran part de la població oriünda del lloc continuarà anomenant-ho tot igual. Elsdirigents han de ser realistes, el llatí és una llengua més culta i de més prestigi, peròles altres llengües són també vàlides, sinó els esclaus no les parlarien pas!

Penso que serà una llàstima perdre les llengües i les diferents cultures bàrbares.Però, per altra banda, tinc la convicció que aquesta pèrdua ve seguida d’un posteriorimperi més fort. Són l’anvers i el revers d’una mateixa moneda.

XVIII. Acta est fabula

L’obra ha acabat (Abaix el teló). Abans de la inauguració s’han fet una sèried’espectacles, un de lluita de gladiadors i una obra de teatre en honor a la deessaTutela. L’obra la vaig triar jo, ja que, al cap i a la fi, he estat qui ha pagat el temple i laseva inauguració és conseqüència d’aquest donatiu. Fa temps vaig trobar a labiblioteca de casa una obra de teatre. Em va sobtar trobar-la, ja que la meva famíliamai ha estat una col·leccionadora d’obres de teatre, nosaltres solem adquirir poemesèpics i annales, reculls de la història de l’imperi i de la ciutat, no pas obres teatrals. Eral’Orestíada, d’Èsquil23, una obra molt antiga però sens dubte de les millors que s’hanescrit mai. Actualment Sèneca24, un escriptor del sud d’Hispània està escrivintadaptacions llatines d’aquestes obres, amb un nou punt de vista i un aprofundimenten la mentalitat de personatges que Èsquil va deixar estranyament poc definits, com

23 Èsquil (Eleusis, 525 aC - Gela, 456 aC.) fou un dramaturg grec, predecessor de Sòfocles i Eurípides. És considerat el creador dela tragèdia grega. En aquesta obra, l’Orestíada, Èsquil fa una revisió de la tragèdia del rei Agamèmnon de Micenes, fill d’Atreui germà de Menelau. Agamèmnon va comandar els exèrcits grecs a la guerra de Troia i, amb l’ajut d’Odisseu, van aconseguirfer caure la ciutat amb l’estratègia del cavall de fusta. Quan Agamèmnon tornà victoriós a casa va ser assassinat per la sevadona Clitemnestra i l’amant d’aquesta, Egist, qui alhora era tiet d’Agamèmnon. Clitemnestra odiava al seu marit perquè aquestva sacrificar Ifigènia, la seva filla, per obtenir vents favorables per arribar a Troia i l’ajut dels déus. Orestes, fill grand’Agamèmnon, incitat per l’ira de la seva germana petita Electra venja el seu pare matant Clitemnestra i Egist. Els remordi-ments el corrompen, fins que les divinitats i els seu propi poble l’acaben perdonant. L’obra està composada per tres parts, quecorresponen als diferents episodis de la tragèdia: Agamèmnon, Les coèfores i Les eumènides.

24 Lucius Anneus Seneca (Còrdova 4 aC - Roma 65dC.) Filòsof i retòric llatí, al llarg de la seva vida desenvolupa una intensa i acci-dentada carrera com a polític i filòsof. El seu origen noble li permet apropar-se a la cort de l’emperador Cal·lígula, qui elnomenà senador. Després de la seva mort, Claudi, el nou emperador, el desterra a Còrsega, on roman més de vuit anys escriv-int i adquirint fama. Anys després Agripina el fa preceptor del seu fill Neró. Degut al seu ideal polític, es veu implicat en laconjura de Pisó contra Neró, qui el jutja i sentencia a mort. Rep amb gran serenitat la sentència, que acata tallant-se les venes.La seva obra és extensa i es pot catalogar en tragèdies i tractats filosòfics. La seva concepció filosòfica és estoica, ja que el temaprincipal és la ètica.

91

AD FVTVRAM MEMORIAM

l’espectre d’una incògnita. Malgrat tot, jo he volgut ésser fidel a l’original i hecontractat a una companyia de teatre que ens han representat avui l’Orestíadad’Èsquil, al mateix fòrum. Possiblement fos l’obra de teatre preferida del meu pare,però mai me’n va parlar.

L’escena de la mort d’Agamèmnon m’ha emocionat i m’ha deixat atordit a lacadira. Certament, els tràgics grecs en sabien de fer arribar la història als espectadors.A més, un equip de bons actors facilita molt les coses i avui els hem vist treballarexcel·lentment. Per actuar es cobreixen els rostres amb unes màscares policromades. Amés de distingir de quin personatge es tracta, ja que moltes vegades un sol actor potfer més d’un paper, les màscares serveixen també per amplificar la veu, ja que elsorificis de la boca i els ulls estan pensats de tal manera que la veu es projecti de lamillor manera possible cap al públic.

Tots els actors són homes, inclòs els que representen personatges femenins. Lesactrius no tenen bona fama i són sovint considerades com les prostitutes. Elspersonatges de l’obra solen, doncs, ser interpretats íntegrament per homes. A vegades,les companyies de teatre utilitzen eunucs per tal de representar els papers femenins,així aconsegueixen que les veus s’assimilin més a la de les dones. Malgrat tot, quanvaig veure una obra no em confonc de personatges i no se’m fa estrany. A més elsvestits dels actors tapen molt el cos i disfressen els actors de tal manera que no saps sisón homes o dones.

L’escenari, de fusta, estava decorat amb unes llargues teles roges i unes exuberantsplantes. També s’hi han instal·lat un parell de columnes petites, de guix, per simular unamica més l’ambient del palau de Micenes. En realitat l’ambientació i els decorats són moltausters, no gaudim dels privilegis que té Tarraco, sense anar més lluny.

A Emporiae no tenim teatre, de fet actualment se n’està construint un a la zonaoccidental de la ciutat. Tota bona ciutat ha de tenir un bon teatre, sinó no té prestigi.Tarraco, per exemple, en té un de molt bell. Encara que existeixi un teatre es continuenfent representacions als porxos del fòrum, a la rostra o als mateixos carrers, però sóncomèdies per a la plebs, sense cap fonament cultural. Les obres amb cara i ulls esrepresentaran d’aquí poc al nou edifici. Només em sap greu que els déus no hagin fetcoincidir l’edificació del temple amb la del teatre...hagués estat tant bé que haguéssimpogut inaugurar ambdós recintes! Bé, al cap i a la fi la representació de l’Orestíada haanat molt bé i la gent n’ha sortit molt sorpresa. Marcus Aemilius ha quedat parat decom es fa una obra en un fòrum. A Roma, amb la de teatres que tenen, els senadors iels patricis de classe alta solament freqüenten els grans teatres de la ciutat, on sovinthi ha com a públic el mateix Cèsar. Es tracta de locals immensos, decorats amb elsmillors marbres i les escultures més impressionants. Potser a Emporiae som mésmodestos; ara bé, gaudim del bon teatre igual que a Tarraco o a la pròpia urbs.

M’agradarà anar al teatre i seure a les còmodes grades per veure lesrepresentacions. No sé com deuen anar d’avançades les obres, potser demà m’hiacosto passejant i faig, in situ, un càlcul aproximat del temps que resta per finalitzarl’obra. Espero que no triguin tant com amb el temple de Tutela. Oh, compadeixo elsresponsables de l’obra si els passa el mateix que a mi! Vaig arribar a pensar quemoriria abans de veure el resultat de tants pagaments i maldecaps.

XIX. Panem et circenses

Pa i circ. La plebs, però, sempre ha preferit les lluites de gladiadors, les cursesde quadrigues o les naumàquies que no pas el teatre. El teatre no està fet per a totesles ments. Estic segur que hi ha plebeus que no entenen el sentit de les tragèdies il’humor de moltes comèdies. Potser també és degut a una poca formació cultural, jaque per pagar els estudis superiors es necessiten bastants diners, molts cops massadiners per a gran part de la població.

Ja ho diu la dita que el poble vol pa i circ. Fins ara, a Emporiae no teníem unamfiteatre on fer lluites de gladiadors; ara s’estan acabant de donar els últims retocs al’amfiteatre, situat al costat de la porta meridional, tot i que ja està obert al públic.Abans es solien fer extramurs, en recintes delimitats per unes estaques, que simulavenel terreny on els esclaus havien de lluitar i jugar-se la vida.

L’amfiteatre té una tribuna a la cavea, on s’hi asseuen les autoritats i elsmagistrats de la ciutat. Els decurions, jutges i advocats també tenen una graderia ambbones vistes a la cavea. Els que més gaudeixen de les exhibicions de gladiadors són lesclasses baixes, la xusma de la ciutat. Al ser espectacles gratuïts, el poble és present atots els esdeveniments de les festes de la ciutat. El sistema d’evacuació de l’amfiteatreés típicament romà, les vomitoria. Es tracta d’unes obertures que hi ha a la cavea i que,mitjançant unes escales que finalitzen a les nombroses portes de l’edifici, ajuden a fercircular la gent més de pressa i a evitar cues i aglomeracions innecessàries.

Hi ha diverses lluites de gladiadors. En primer lloc hi ha les més conegudes,que són les que consisteixen en fer enfrontar a parelles de gladiadors entre ells. Avegades, quan el públic ho exigeix es preparen combats cara a cara entre els millorsgladiadors. En segon lloc poden efectuar-se les venationes, que són combats entregladiadors i feres salvatges. La ciutat no està acostumada a veure aquest tipusd’espectacle ja que, fins ara, al no tenir un recinte com l’amfiteatre no es podia garantir

92

Municipium Emporiae, mea patria

la seguretat del públic posant feres salvatges a les lluites. Ara, però, amb els murs queseparen la cavea de l’arena és possible. Avui hem tret a l’arena un parell de lleons quevan arribar fa unes setmanes de Cartago.

Als jocs que hem celebrat avui han lluitat deu gladiadors de l’escola de Fustusi Eutiques, els llegendaris gladiadors de Tarraco. També han sortit a l’arena dos lleonsi finalment cinc presidiaris han lluitat contra cinc gladiadors comprats i entrenats perl’escola de gladiadors d’Emporiae. Tots els presidiaris han mort, cosa que elsmagistrats esperaven, i solament un dels gladiadors d’Emporiae ha perdut la vida. Pelque fa als combats entre els deixebles de Fustus i Eutiques, han mort quatre dels deugladiadors professionals, i han estat perdonats els altres sis pels duumvirs, màximesautoritats de la ciutat. Un dels lleons ha mort, víctima d’una llança clavada amb moltd’encert per un dels esclaus, l’altre ha quedat lleument ferit. Certament, ha estat unajornada molt atrafegada.

També es poden veure les anomenades naumàquies, uns espectacles queconsisteixen en reproduir batalles navals a l’arena dels amfiteatres. La tècnica ésextrema i els arquitectes de la ciutat paren bojos quan els hi planteges fer unanaumàquia. Han d’omplir amb aigua de mar o de riu la superfície de l’amfiteatre iposar-hi petites naus comandades pels propis gladiadors. El resultat és unaimpressionant batalla naval en directe on els que lluiten són els gladiadors més forts.Rarament se’n veuen per terres hispanes. Solament se’n té notícia d’Hesperia.

És un espectacle molt cruent el de la batalla entre gladiadors. La gent gaudeixveient com els seus ídols tallen els colls als seus contrincants o com els claven lesllances al cos. Les curses de carros als circs són un altre dels espectacles públics típicsde l’imperi. El circ que tenim més a prop és el de Tarraco. L’espectacle ésimpressionant no només per les pròpies curses de quadrigues o bigues, sinó pelcomplex negoci que es munta al voltant d’elles. Hi ha homes que aposten molt, fins hitot aposten la pròpia roba que duen. La jornada d’un dia de circ és llarga, fins al puntque la gent porta menjar i beure de casa per no sortir-ne fins que s’acaben totes lescurses. Cada auriga, normalment un esclau, es caracteritza pel color de la quadriga ide la seva túnica. Així doncs, cada persona que vulgui apostar ho fa pel color del’auriga i no pas pel seu nom. Les graderies demostren qui és l’auriga favorit pelpúblic, ja que molta gent acostuma a portar peces de roba com mocadors del color del’auriga al que donen suport. Cada cursa està composada per set voltes a l’espina delcentre de l’arena, que fa de mur entre els dos passadissos.

Quan un auriga esclau guanya, el seu amo es proclama vencedor de lacompetició i és guardonat amb una recompensa i el reconeixement públic. Moltesvegades, explica Marcus, a Roma guanya l’equip favorit de l’Emperador, ja que elsseus súbdits fan mans i mànigues, de forma no massa lloable, per tal que els favoritsdel Cèsar es proclamin vencedors.

93

AD FVTVRAM MEMORIAM

94

Municipium Emporiae, mea patria

XX. Exegi monumentum aere perenius(Horaci, Oda llibre III, XXX)

He acabat un monument més durador que el bronze. M’agrada veure comes fan les obres. Com us he dit abans, sovint passejo pel davant d’edificis enconstrucció i veig quin és l’esquelet dels edificis que després trepitjaré. Els ciutadansromans ens hem guanyat la fama de bons constructors i arquitectes, i ben merescuda.Les grans edificacions que veiem a Emporiae són solament un tast del que hi ha a lacapital de l’imperi.

Una ciutat romana es caracteritza i diferencia de les altres per la seva regularitaten el traçat i distribució dels carrers. Des del cel, la ciutat deu semblar una quadrícula,ja que les illes de cases, de formes quadrades i rectangulars hi ajuden. La part romanade la ciutat d’Emporiae es diferencia del barri grec, antic enclavament delscolonitzadors grecs, per tenir carrers amples i regulars, fet que la zona grega trencatotalment. Els petits carrerons grecs, on els carros no deixen circular la gent, estandestinats a ser eixamplats, sinó el trànsit es fa més dificultós.

La construcció de tot bon edifici comença sovint molt lluny del lloc on s’haplanificat aixecar: a la cantera. La majoria de pedreres són propietat de l’estat i elsminers i picapedrers que hi treballen acostumen a ser eslaus de guerra, presoners icondemnats. Un cop extrets els grans blocs de pedra de la muntanya la feina estrasllada als que la poleixen, mitjançant l’escarpa i el martell.

No només es construeix amb pedra, ja que és un material relativament car,sobretot a causa del transport i el modelatge. El que més es fa servir és el maó. A totesles ciutats hi ha uns artesans que, amb uns forns immensos, couen els maons, encaratous, i les teules amb les que cobrim el sostre dels nostres edificis. La majoria de tallerstenen un segell propi i un nom, per la qual cosa l’estampen a tots els maons i teulesabans de coure’ls, i així poder-se guanyar clients en un futur. A vegades, quan l’obraés pública, s’empra el segell de l’Emperador com a tret d’identitat, ja que ell n’és elgran benefactor.

És curiosa la confecció de l’anomenat morter o argamassa amb ques’enforteixen els edificis. No m’hi havia fixat mai en com es confecciona. L’altre dia,davant del teatre en obres, vaig copsar que era una barreja d’arena, calç i aigua, que esposava entre els maons i teules i que s’assecava relativament de pressa.

La construcció en fusta no és molt usual, a excepció d’algunes insulae, on elsmaterials són febles. La fusta s’empra més com a esquelet dels edificis i base per aconstruir al damunt arcs i teulades. Per fer un arc de mig punt munten una estructurarodona de fusta, que serveix per suportar el pes de les llindes de sobre fins que no estanfortament unides i se sap amb seguretat que no cauran. Després l’armadura de fusta estreu i queda a la vista solament la construcció en pedra. Per Júpiter si ho és d’efectiu!

Per a edificis més alts i de carreus més pesats que els que conformen les cases,els obrers disposen de grues i sistemes de politges per carregar el pes. Les bastidesplenes d’obrers treballant són un gran espectacle, semblen abelles enfeinades dins delseu rusc. Hi ha casos en que alguna d’aquestes bastides s’ha trencat; les caigudesmaten bastants obrers. En el cas de les obres públiques i civils, com abans comentava,els obrers són del mateix grup social que els que piquen a les nombroses pedreres del’imperi: presoners de guerra, condemnats i esclaus dels més baixos preus. Moltsmagistrats s’alleugen la consciència quan passa un d’aquests accidents pensant que lapèrdua humana no ha estat tant greu com la que s’hagués produït si els morts fossinplebeus o lliberts.

Una de les obres més colossals que emprem més els ciutadans són les calçades,les vies que comuniquen totes les ciutats del territori i que ens lliguen directamentamb Roma. La més important de les que passen prop dels murs d’Emporiae és laconeguda Via Augusta, projecte arquitectònic emblemàtic de les inversions del CèsarAugust a Hispània. Aquesta via, ampla i còmoda, transcorre des de l’oppidum deGades fins a la pròpia urbs, passant per ciutats d’importància com Cartago Nova,Tarraco o la nostra Emporiae. Les vies no serveixen només per al comerç i el transportterrestre de mercaderies, sinó també per una ràpida i segura manera de traslladar leslegions d’un cantó a l’altre de l’imperi amb relativa rapidesa. La seguretat de lesciutats en cas d’invasió o de rebel·lió indígena disminueix, ja que les legions són mésràpides i efectives caminant per les calçades que no camp a través o per caminssolament coneguts per la gent oriünda del territori.

Aquestes calçades estan composades per un metre de materials disposats enquatre capes. L’arquitecte del temple, Spurius Petronius, m’explicava un dia que vavenir a un banquet a casa, que les quatre capes s’anomenen de dalt a baix pavimentum,nucleus, rudus i statumen. Cadascuna, feta amb diferents tipus i mides de pedres, té unafunció. La més profunda estableix la base de la calçada, la segona és una grava finaque, juntament amb la tercera capa de grava més gruixuda filtra l’aigua absorbida perles ranures entre les lloses de la primera capa, per tal que l’aigua no s’estanqui enforma de tolls. A més, les vies fan una lleugera panxa, més alta del mig que de lesvores, que ajuda precisament a fer circular l’aigua de la pluja. Fins hi tot, a vegades

95

AD FVTVRAM MEMORIAM

aquests canals laterals de la via poden emmagatzemar l’aigua en pous construïts a lavora de la calçada, per tal d’abastar d’aigua als viatgers que tinguin set.

A les ciutats, els carrers o vies utilitzen el mateix sistema emprat a les calçades,inclòs el dels pous laterals. A vegades es col·loquen pedres més elevades enmig delcarrer, separades per un espai, per tal que els vianants creuin els carrers sense mullar-seen cas de pluja i que els carros passin per sobre de les pedres, evitant arribar a velocitatsperilloses dins de la mateixa població. Al meu carrer hi ha dos d’aquests passos devianants i quatre petits pous que recullen l’aigua de pluja. A casa ja tenim cisternesprivades, però utilitzem l’aigua d’un d’aquests pous per a regar l’hortus del peristil.

Un dels edificis d’Emporiae que més impressionen als estrangers són lesmuralles. Les muralles d’Emporiae envolten completament la ciutat, tancant-la de niti, més que protegir-la, delimitant-la. La part inferior consta d’unes rengleres de roquestallades de forma cúbica, que assenten les bases d’una estructura de maó i formigóque la tanca per la part superior. Per a la seva confecció els nostres avantpassatsdegueren utilitzar la tècnica de l’encofrat, ideada antigament i visible encaraactualment en l’edificació dels locals d’oci i de les domus. A l’interior de la muralla hiha un passadís pel que circulen els guàrdies de la ciutat, tenint una visió i un controlabsolut dels camps que envolten la ciutat.

Emporiae es nodreix d’aigua de cisternes públiques i privades, però també depetits aqüeductes que transporten l’aigua dolça de les fonts llunyanes fins a lesmuralles de la ciutat. Els rius que desemboquen prop d’Emporiae ens faciliten molt laobtenció d’aigua. Fa poc es fa construir un nou pont de pedra que travessa el riu quedesemboca al nord de la ciutat. Certament és més segur i més còmode que el pont defusta que hi havia abans. Ara, quan marxo amb els carruatges o amb els cavalls cap ala villae, hi passo gairebé cada setmana. La construcció d’un pont sí que éscomplicada! Per a evitar el curs de l’aigua es construeixen unes estructures circularsde troncs entrellaçats que es col·loquen a la zona on hi han d’anar les pilastres.Després es buida l’interior d’aquestes estructures per tal de poder treballar-hi en sec.Quan s’ha assecat el formigó envoltat pels grans carreus de pedra, l’estructura de fustaes retira i es procedeix a la confecció dels arcs que formaran el pont mitjançant lesestructures que hem comentat abans per a fer les voltes de canó. Un cop els arcs sónsegurs es procedeix a la pavimentació i a la confecció de les baranes de pedra quel’envoltaran. És increïble com es fan els ponts. Ara bé, estem parlant de rius estrets ide poc cabal, a Hispània no n’hi ha masses amb molt de cabal com l’Eber;25 no pucimaginar-me el mateix sistema per a aixecar els ponts que travessen els amples rius degran cabal de les regions septentrionals de l’imperi.

96

Municipium Emporiae, mea patria

25 Alguns estudiosos relacionen el citat a les fonts clàssiques riu Eber d’Hispània amb l’Ebre.

97

AD FVTVRAM MEMORIAM

XXI. Citius, fortius, altius (lema olímpic)

Més ràpid, més fort i més alt. Fins i tot avui, essent un dia festiu a Emporiae,hi ha joves i grans que cultiven el seu cos per tal que es mantingui fort i sa. Nosaltresdiem que mens sana in corpore sano, és a dir, que hi ha d’haver una ment sana en un cossa. De res et serveix ser un prodigi de la oratòria o de la literatura, si ets dèbil de cos.Recordo amb devoció el trist cas del poeta Publi Virgili26, que va morir després d’unallarga malaltia. Sense un cos sa no tenim res. És clar que Virgili Maró va morir perquè,segons els historiadors de l’imperi, sempre havia estat una persona dèbil i malaltissa;però és correcte considerar que la gran majoria de romans naixem sans i que algunsperden la salut a l’oblidar el seu cos. Roma s’ha forjat amb la guerra i, encara que elsjoves legionaris voluntaris mantinguin el seu cos sa i fort, després el continuenmantenint. Són bastant pocs els romans que perdin la salut fent exercici físicperiòdicament. Jo tinc l’hàbit d’anar a córrer pels camins que envolten la ciutat, méscom un costum que tinc des que vaig anar a l’exèrcit com per una por que tinc d’acabarsent un home malaltís com el meu pobre pare. A les meves sortides m’acompanya enCelsus, qui també es manté en forma, ja que des de sempre hem estat junts i podria dirque la majoria d’entrenaments físics els hem fet conjuntament. Ara bé, la pràctica decórrer per les vies que envolten la ciutat no és pas l’activitat a la que més em dediquial temps lliure, ja que, quan tinc una assemblea a la cúria disposo de menys temps.Llavors fem exercicis d’escalfament i de musculatura a les mateixes termes, on enstrobem amb una colla d’amics i fem petar la xerrada. A les termes podem fer exercicifísic, però ara s’està acabant de construir la palestra, lloc on ens podrem dedicarexclusivament a aquesta tasca, deixant l’edifici de les termes com a lloc de relaxació.

Els que es prenen amb més ímpetu aquest hàbit d’entrenament del cos són elsjoves. Potser els passa com a mi em va passar, quan tornes del servei militar trobes queets més fort i t’interessa mantenir aquella força adquirida per a estar sa. Quan ets més

26 Publi Virgili Maró (Màntua 70 aC - Brindisi 19 aC.) Procedent de família humil, Virgili va estudiar a Milà i després a Roma, onva aconseguir el reconeixement públic amb les Bucòliques, deu petits poemes (els primers de tema pastoral escrits en llatí) quesegueixen el model del grec Teòcrit, iniciador de la poesia bucòlica al segle III aC. Aquest èxit va facilitar-li l’entrada al cerclede Mecenàs, així com la proximitat amb August i el seu programa polític. Les Geòrgiques, la seva següent obra, mostra el seuamor per la vida rural i la natura. Es caracteritzava per la seva timidesa i la seva manca d’interès per les dones, raó per la quala Nàpols l’anomenaven el Virginal, Parthenias. Poc després va començar la seva realització més ambiciosa, l’Eneida, a la qualva dedicar onze anys i encara va deixar inacabada. El 19 aC va fer un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenarisde l’acció, però va morir en el viatge de tornada, deixant l’obra sense els últims retocs. Diuen que en el seu llit de mort va dema-nar que se’n destruís l’original, però August ho va impedir. L’Eneida restaria com el poema nacional de Roma.

gran i ja fas carrera política o tornes a emprendre els estudis d’oratòria, ja no tens tantde temps com els joves milicians i sols freqüentar més les belles termes.

Recordo que Meneceu, el meu preceptor, em solia explicar històries de la Grèciaantiga, històries que havia après de petit a les seves terres, rondalles de vells grecs quetenien la intenció de transmetre la història dels hel·lens de generació a generació. Unad’elles tractava dels espartans, poble d’una regió anomenada Peloponès, els quals lahistòria titlla de bons esportistes i de partícips de la nostra dita, mens sana in corporesano. Com si m’estigués recitant les versos d’Homer, Meneceu explicava aquelleshistòries del poble espartà, en el qual els homes eren els més durs i forçuts de Grècia.Fins i tot les dones eren entrenades com a soldats espartans! L’única diferència entreels dos sexes era que solament els homes podien agafar les armes per anar a la guerra.Diuen que ho feien despullats, amb escuts, llances i cascs; fet que jo poso en dubte.S’imaginen una legió desvestida anant a la guerra? Les llances i sagetes enemigues esclavarien a la pell com els ganivets al porc! És una tàctica massa agosarada. Les donesespartanes es quedaven a casa, a cuidar de la família i a dirigir a la classe esclava.L’entrenament de les dones –em contava Meneceu– era per ells una manera de fer quel’herència dels pares fes més i més forts els fills, fent que el poble espartà nasquéspoderós des de l’inici. És fascinant, el món dels espartans. Quan sents històriesd’aquestes et sents orgullós de seguir el consell que ens dóna la història i continuarentrenant els nostres cossos per ser més poderosos en batalla, i també en vida.

Marc Porci Cató, el censor, era un ancià quan encara pronunciava el seu Delendaest Carthago a la seu del senat de Roma! Si n’és de difícil de passar els setanta anys devida! Per Júpiter, sembla que Plutó talli amb una falç totes les ànimes que superinaquesta edat. És doncs lògic que els seus anys com a cònsol i militar van portar Catóa ser un home fort i durador, vell i savi i amb un cos capaç de suportar la pressió deles desenfrenades sessions del senat de la capital imperial.

Ja ho diu Cels27, el conegut enciclopedista, que “ignavia corpus hebebat, labor firmat;

illa maturam senectutem hic longam adulescentiam reddit.”28 Fem-li cas a Cels i a l’experiènciade tants i tants avantpassats; fem exercici físic. Perquè, com et deus sentir sent l’homemés vell i amb més experiència del municipium?

98

Municipium Emporiae, mea patria

27 Aulus Cornelius Celsus (25 aC.-50 dC.) fou un enciclopedista romà, i possiblement metge. Probablement visqué a la Gàl·lia, a laprovíncia Narbonense. L’única obra que ens ha arribat d’ell és De Medicina, un volum que es conserva d’una enciclopèdia moltmés extensa. Els experts creuen que les parts perdudes corresponen a seccions d’una enciclopèdia que arribà a comprendretractats sobre medicina, agricultura, dret o retòrica. Cels és un dels precursors de l’experimentació amb éssers humans.

28 La inactivitat debilita el cos, el treball l’enrobusteix; la inactivitat origina una vellesa prematura, el treball una llarga joventut.

99

AD FVTVRAM MEMORIAM

XXII. Dei iuvantibus

Si els deus volen. No podem arribar a la vellesa si no mantenim contents alsdéus. Si en són d’importants les deïtats! No només són els que regeixen cadascun delsafers que afecten a tot home sinó que són els que primerament existiren al món. Comsi es tractés d’una balança que es mou per judici propi, els déus valoren què s’ha defer i què no s’ha de fer al món terrenal. Les nostres ànimes són com els seus súbdits,com la seva representació a la terra. És difícil descriure amb les paraules tot allò referitals déus, ja que les pròpies paraules es tornen a vegades vulgars i poc precises perparlar-ne.

A Emporiae, com a tota bona ciutat de l’imperi, es ret culte principalment a latríada Capitolina, composta pel totpoderós Júpiter, la venerable Juno i l’astutaMinerva. Malgrat aquest clar culte als déus que protegeixen l’imperi i a la mateixaRoma, Emporiae té també instal·lats al fòrum uns petits temples de divinitats menors,però no per això menys importants per al bé de la ciutat i dels seus ciutadans. L’últimtemple que s’ha aixecat ha estat el que acabo de pagar, un santuari dedicatíntegrament a la deessa Tutela. Espero que Tutela, deessa a la que se li consagra laprotecció de la ciutat i de cadascun dels seus ciutadans, finalment faci cas dels meusprecs i protegeixi al meu fill Luci, que alhora és fill d’Emporiae, de la malaltia o de lamort a terres bàrbares.

Hi ha un déu, però, que sempre he pensat que està ressentit amb Emporiae. Estracta de l’antic mestre Eòl, responsable de la calma i la fúria dels vents que assetgenla terra i els mars. Certament Eòl ens castiga constantment amb la seva fúria... Potserl’honorable Marc Porci Cató no va complaure’l adequadament amb sacrificis quaninstaurà el campament a Emporiae... Ben mirat, els vents ens són favorables quan lesmercaderies entren i surten del port, mogudes per les veles inflades que empenyen elsvaixells. Però per altra banda converteixen un dia calmat en un d’horriblement ventós,impossibilitant muntar parades als mercats o fent perillosos alguns atracaments denaus a port.

A la nostra ciutat també tenim un culte fervorós a l’Emperador i, en especial aldiví August. A la cúria, com us he comentat anteriorment, hi ha una escultura debronze del diví August, el qual és la base de tot jurament o sessió que es faci al recintepolític. La gens Iulia, de la que és descendent August, es diu que procedeix del llinatge

de Iulus Ascani, fill d’Eneas i, per tant, nét de la deessa Venus. La dinastiad’Emperadors que va marcant el pas del nostre imperi és descendent dels déus i delsfundadors de la gloriosa Roma. Titus Livi29, venerable historiador de l’etapa d’August,deia sovint que “és un privilegi de l’antiguitat de barrejar les coses humanes i les divines, pertal de dignificar els orígens de les ciutats per mitjà de la intervenció dels déus.” El culte al’Emperador és també un culte a l’estat de dret romà, un culte que agermana tots elssentiments patriòtics dels ciutadans romans i els deïfica aglutinant-los en la figura del’auriga de l’imperi. Ara, amb l’ascens al poder de Claudi30, la classe política romanacomença a corrompre’s i a conjurar-se contra el nou Cèsar. Marcus Aemilius, el bonsenador de Roma, m’ha explicat que molts no veuen amb bons ulls el nou Emperador.N’hi ha que no el tenen en compte, ja que creuen que és solament un pas transitori finsque no pugi al poder algú competent. N’hi ha d’altres que creuen que Claudi és unCèsar competent, malgrat que és quec, coix i té dificultats per expressar-se. Hi hamilitars que queden sorpresos amb les seves estratègies militars, i més d’un escriptorha quedat bocabadat de la gran capacitat literària que posseeix el pobre Claudi.Malgrat tot la majoria de la classe senatorial el menysprea i li fan sàtira públicament,com si no sabessin que és el seu Cèsar. No sé ben bé com progressarà la seva etapa coma cap de l’estat, però sí que sé que l’hem de venerar i respectar tant com a gran dirigentde l’imperi com a familiar directe dels divins Juli Cèsar i Octavi August.

A la meva domus també tenim la tradició, com en la majoria de llars del’imperi, de reservar unes ares per al culte a la pròpia casa, com a entitat que ens acullgenerosa, i als avantpassats familiars que, en el seu moment, ens ho van donar tot. Acasa meva mantenim unes rigoroses cerimònies en honor al meu pare i a la mevamare, benefactors de les nostres propietats i edificadors de la domus que, joiosa,gaudim a la ciutat. Què en fa de temps que aquest tablinum es va aixecar!

Ara bé, si he de comentar una peculiaritat religiosa d’Emporiae és, sense capdubte, la del culte al déu Esculapi. Aquesta imatge divina, la qual diuen que fou

100

Municipium Emporiae, mea patria

29 Veure nota al peu número 2 de les descripcions d’Empúries. 30 Tiberius Claudius Caesar Augustus Germanicus (Lió 10 aC - Roma 54 dC. Emperador romà 41-54 dC) Els mateixos pretorians que

van matar Cal·lígula van proclamar el seu oncle Claudi com a successor, a qui, segons diuen, van trobar al palau amagat rereuna cortina després de presenciar l’assassinat. Tot seguit va ser ratificat pel senat. Claudi, que havia arribat ja als cinquantaanys, havia passat tota la vida dedicat a l’erudició històrica, ridiculitzat i relegat en un segon terme dins la dinastia pels seusdefectes físics i la seva pretesa incapacitat intel·lectual. Tanmateix Claudi va ser un governant força assenyat en molts aspectes,tot i que incomprès per la classe senatorial. Va annexionar Britànnia a l’imperi, a més de la Tràcia, i va acabar de reprimir larevolta que havia esclatat a Mauritània. Va emprendre la construcció del port d’Òstia, a la desembocadura del Tíber i va con-cedir la ciutadania romana a moltes ciutats gal·les i hispanes. A més, va dedicar part del seu temps a impartir justícia personal-ment. Va reorganitzar la burocràcia estatal posant en alts càrrec membres de l’ordre eqüestre i lliberts de la casa imperial.L’esposa de Claudi, Messalina, li va donar un fill, Britànnic, però duia una vida dissoluta, segons diuen, i va arribar a ordir unaconxorxa per fer emperador un dels molts amants que va tenir. EI complot va ser avortat i Messalina executada. Pocs mesosmés tard es va casar amb la seva neboda Agripina, que ja tenia un fill, Neró. Agripina va intrigar perquè fos el seu propi fill ino el de Claudi qui heretés l’imperi, de manera que, quan mor l’emperador –enverinat, segons els rumors, per la seva mulleramb uns bolets tòxics–, serà efectivament Neró qui pujarà al tron.

portada amb vaixell des de les llunyanes terres de Grècia, presideix el complex detemples del barri portuari grec. És una bella escultura, amb el més mínim detall iperfecció dels hel·lens. Els esclaus i lliberts grecs l’anomenen Asklepios. És el déuprotector de la medicina i dels metges, fill d’Apol·lo i víctima del totpoderós Júpiterquan aquest s’assabentà que havia aconseguit ressuscitar a mortals. Cada cop que vaiga fer una ofrena al temple d’Esculapi penso en el meu pare i amb com el rosegava lafunesta malaltia. Hi ha malalties que els déus no poden curar per més ofrenes que elsfacis. El destí del meu pare estava escrit, la parca Morta31 va tallar el fil de la vida delmeu pare i va anul·lar les seves pregàries a Esculapi, ja que el destí està per sobre totavoluntat divina o mortal.

XXIII. Ad calendas graecas

La setmana dels tres dijous. Què faríem sense els déus, o sense les muses queara m’inspiren aquests mots? Certament s’ha d’homenatjar a les divinitats del panteóedificant múltiples temples dignes del seu poder i en els seu nom. Molts dels templesque tenim a Emporiae han estat pagats per ciutadans benestants, patricis com jo o pelgovern de la ciutat, el qual, mitjançant els impostos públics, construeix nous edificis decaire social, comercial o religiós. Per experiència pròpia sé que és molt difícil fer que elsimpostos que paguen els ciutadans i que ens arriben de la capital puguin arribar a totsels projectes que es volen fer. Normalment la prioritat és la de pagar el mantenimentdels carrers, edificis i vies públiques que envolten la ciutat, així com del fòrum.

Però que n’és de complicat edificar un temple consagrat a una divinitat! Quanara fa un any vaig iniciar els tràmits per a l’edificació del templet, poc m’ho imaginavaque serien tant llargs i esgotadors. Vaig encarregar l’obra a Spurius PetroniusIngenuus, un jove arquitecte sense experiència ni renom. En un inici els meuscompanys decurions em deien que estava boig, que no tenia ni idea dels problemesque em podria ocasionar un arquitecte novell com aquest. Jo sempre he tingut laconvicció que s’ha d’apostar per la gent jove. De fet, jo vaig començar la meva carrera

101

AD FVTVRAM MEMORIAM

31 Les Parques llatines (Moires en la mitologia grega) eren tres, Nona (Cloto), Decima (Làquesis) i Morta (Àtropos); “la que fila”(encarregada de crear els fils), “la que assigna el destí” (decideix com ha de ser de llarg el fil del destí de tots els homes) i “lainflexible” (ja que és l’encarregada de tallar aquests fils amb tisora). Representen el destí i la seva missió és la d’assignar el destíals éssers que neixen, així com les sorts i les desgràcies.

política de molt jove, rebent la confiança de molts polítics de la ciutat. És cert que lagent més gran sol tenir més experiència i renom dins de la professió d’arquitecte.Malgrat aquesta jerarquització, la majoria d’ells treballen per l’estat, sobretot per idearinfrastructures públiques i, sobretot de caire municipal. En aquest cas no van ser elsduumvirs els que van escollir l’arquitecte i les característiques del temple, sinó que emvaig encarregar personalment de tots i cadascun dels afers que anaven sorgint amesura que el procés d’edificació anava avançant.

Un dels avantatges de contractar un arquitecte novell és que acabes decontractar un estil fresc, és a dir, poc influenciat per les modes temporals o per lacompetència. A més, lògicament, el salari de l’arquitecte és menor depenent del seubon nom i del seu currículum. Rebaixant els salaris dels esclaus obrers i contractant unarquitecte relativament barat, podia destinar més diners a l’elecció de la millor pedrai dels marbres més bells, els quals lluirien a la façana del temple. El bon amic Celsusem va recomanar un escultor que viu als barris hispans per tal que esculpís unaescultura de la deessa Tutela, decorada amb corones i atributs de bronze.

Els tallers d’escultura del barri dels hispans tenen molt de renom a la ciutat i d’ellsen poden sortir escultures que fàcilment poden ser confoses amb les belles estàtuesprocedents dels coneguts tallers de Pompeia. L’escultura ha estat esculpida després del’edificació de la nau del temple i de cobrir el sostre per tal de tancar el recinte.

Vaig seguir les obres del temple gairebé dia a dia, amb èmfasi, ja que tot el ques’estava fent estava avalat per mi. La gent murmurava quan em veien passar pel carrerdurant la primera setmana d’obres, després els murmuris es van fondre i es vanconvertir en elogis i felicitacions envers la meva família. Amb qüestió de dies gairebétota la ciutat s’havia assabentat de la meva participació econòmica en el futur templetde Tutela. És ben cert el que deia el meu pare: a Emporiae una notícia corre com si laperseguís una legió sencera! Els rumors espeteguen, es contrasten i es difonen com elsllamps del mateix Júpiter.

El primer que van fer els esclaus va ser aplanar el terreny on s’haviend’instal·lar els fonaments. A sobre d’aquest terreny, una extensió considerable degrans carreus de pedra conformava el pòdium, de forma rectangular, que serviria debase als murs del temple. Llarga tasca la de fer el pòdium! Semblava que no s’haguésd’acabar mai.

Després d’aixecar el pòdium començaven a arribar amb carros les peces de lescolumnes que suportarien el pes de l’arquitrau. Els carros tenien una ruta regular, ésa dir, arribaven cada dia i tornaven a marxar. Els blocs de pedra procedeixen de lapedrera més propera, situada a unes quantes milles a l’interior.

102

Municipium Emporiae, mea patria

Un cop acabat d’aixecats els murs laterals i les columnes, adossades al mateixmur o separades a la façana, es va procedir al tancament superior de l’edifici, basat enun arquitrau cobert per una teulada de dues pendents amb teula vulgar. A més es vancol·locar les plaques commemoratives al timpà, juntament amb uns bells relleus devaixells emporitans. En una d’elles hi vaig fer esculpir el meu nom, ja que he estat joel que ha pagat el temple i la imatge de Tutela que conté al seu interior. Hi he fetescriure el següent text: “Caius Aemilius Montanus, fill de Caius –normalment totes lesplaques commemoratives contenen també el nom de qui les paga i el del progenitor,com a símbol de distinció i noblesa, ja que el meu pare era un dels homes més benconsiderats de la ciutat–, inscrit dins la tribu Galeria –ja que és la comunitat de patricisa la que pertanyo–, edil, duumvir –els meus càrrecs polítics més importants i,finalment–, ha fet el temple i l’estàtua de Tutela amb els seus diners.” Per un romà és unhonor pagar un temple i ostentar la riquesa. Jo no sóc partidari de menystenir la plebsni els hispans, tinc el convenciment que el temple i l’escultura que he pagat seranprofitosos per tots els ciutadans d’Emporiae, indistintament de les consideracions icaracterístiques que tinguin cadascun.

Potser sí que he estat egoista, ja que un dels motius de pes per a l’edificació deltemple de Tutela era la de protegir el meu fill amb l’ajut dels déus. Per altra banda,però, també tinc un interès en què Emporiae sigui una de les ciutats més bellesd’Hispània i que, malgrat la nombrosa quantitat de joves que les campanyes militarss’enduen, en tornin vius el màxim nombre possible. Tant de bo la deessa Tutela ensprotegeixi de tots els mals. La ciutat prosperarà econòmicament si tot continua comfins ara i els déus ho volen!

XXIV. Beati Hispani quibus bibere vivere est(Juli Cèsar)

Benaurats els hispans pels quals veure és viure. Ha estat un dia esgotador eld’avui. Però, encara que haguem quedat empatxats dels jocs a l’amfiteatre, de larepresentació teatral de l’Orestíada i de les cerimònies d’inauguració del temple iconsagració a la seva deessa, avui el dia ha acabat de manera tradicional, és a dir, ambun gran banquet.

103

AD FVTVRAM MEMORIAM

He passat tota la setmana encarregant feines i encàrrecs al pobre Celsus. Araque hi penso, no hi ha pas ningú a la domus que sàpiga comprar millor que Celsus.Quan va al mercat, escull els millors productes sense que es noti en el preu. A més, ésbon coneixedor del meu gust i del de la meva esposa. Em fa l’efecte que el coneixen atotes les tavernes de la ciutat, ja que és molt primmirat amb els aliments que es couena la meva cuina. És obvi que ha de passar-se tota una llarga jornada fent visites alscomerciants locals per tal d’omplir-me els rebostos. Li tinc molta confiança a enCelsus, ja els hi he dit, la prova és que li dono via lliure perquè disposi dels diners quenecessita per a fer aquestes compres. Afortunadament la nostra família té una mésbona economia que la gran majoria de ciutadans d’Emporiae. I, en gran part, ésgràcies a l’esforç dels seus paterfamilias, el meu difunt pare Caius i del meu.

Aquest banquet d’avui penso que ha estat el millor del que portem d’any, ipotser un dels més llargs. En part, volia que els comensals se sentissin a gust i quesortissin d’aquí pensant que havien menjat els millors productes dels que disposa lagastronomia de l’imperi i que havien gaudit de les millors companyies. Ara fa unsmesos li vaig enviar una carta al senador Marcus Aemilius, aquest parent meu del quetant us he parlat, tot convidant-lo a passar uns dies a la meva domus; volia que assistísa la inauguració del temple i que conegués alguns amics i coneguts de la meva ciutat.

El savi Marcus, a qui d’una milla lluny li veus gravat al front que és un ciutadàde la capital de Roma, sovint es limita a anomenar-nos, mig en broma mig de veres,provincians. No m’agrada pas aquest terme que empra, sembla que ho digui ambmenyspreu. Com si ser ciutadà de província fos un delicte! Ara bé, en certa manera síque penso que sóc un provincià d’aquests que anomena Marcus. En contra del quepensa molta gent, em sento més emporità que romà. I ho dic ab imo pectore32. Roma ésmolt llunyana a mi, només hi he estat un cop, de visita a casa de Marcus. El conceptede pàtria, malgrat que vingui marcat des de l’Emperador, és molt extens i moltdebatut. Les lleis de l’estat romà diuen que la pàtria de tot ciutadà de l’imperi ésl’imperi en els seu conjunt. A les termes, a la cúria, a la basílica, o als sopars i banquetsprivats com aquest surt el tema! Hi ha gent de caire republicà, sobretot els més grans;gent de conviccions més municipals, és a dir, que se senten més ciutadans d’Emporiae,com jo; i, finalment hi ha un grup que solament miren per la seva economia, que nos’interessen massa per la política i que es limiten a dir que són hispans.

Com estava dient, el banquet d’avui ha estat dels que recordarem en molt detemps. He fet una selecció dels menjars que més m’agraden, tot basant-me també ambels gustos personals que conec dels meus amics i dels d’aquest convidat de luxe, en

104

Municipium Emporiae, mea patria

32 “Des del fons del meu cor”, dita llatina col·loquial equivalent al nostre “amb la mà al cor”. Pronunciada per Juli Cèsar, entred’altres.

Marcus. Cap a mitja tarda, abans que arribessin els convidats, he revisat personalmentels menjars que es servirien un per un. Els cuiners em miraven estranyats, no m’hohavien vist fer mai això. Els amos no acostumen a freqüentar les cuines. Si bé la mevavisita ha servit per acabar de posar orde en aquell desgavell de menjars, també ha estatel pretext per fer netejar la cuina als esclaus. No sé pas com poden viure i treballar ambunes sales tant brutes.

M’he anat a trobar amb els companys a les termes, m’acompanyava el senadorMarcus. Després d’una estona de bany relaxant i de conversa amb els presents enshem vestit de nou i hem travessat la via per tornar a entrar a casa. Els convidats hanesperat un moment a l’atri, on els esclaus els han recollit la toga i les sandàlies. Un cophem estat més còmodes de roba hem entrat tot xerrant al triclinium, l’enveja del veïnat.Ens hem reclinat als diferents mobles de tous coixins, per tal d’estar ben còmodesdurant el llarg àpat; llavors els esclaus han començat a portar el menjar, deixant elgustus33 a les petites taules de fusta situades davant dels comensals. Han portat platsde sardina salada de la zona i tonyina cuita amb ostres d’acompanyament. El garum34

no hi ha faltat pas, ja que és un dels plats més tradicionals de l’imperi. Els pescadorsdeuen haver fet mans i mànigues per tal que Hèlios35 no els cremi la pell mentre erenal mar. Avui fa molta calor, certament, per la qual cosa he manat a en Celsus que diguia un parell d’esclaus que obrin les portes i ens ventin durant l’estona que ha durat elsopar. Som a les calendes de setembre i, com aquell qui diu, la calor sufocant que ensporta anualment el mes d’August36 encara és vigent a la nostra bella ciutat.

El primer en encetar el banquet he estat jo. He presentat al meu parent senadorals amics i companys decurions, els quals només el coneixien de vista. Tot seguit elshe donat les gràcies per haver vingut a passar la vetllada a casa i per ser presents enun dia tant important per mi com ho ha estat aquest. Els temes de les converses hananat fluït a poc a poc. Primer hem parlat del nou temple, després hi ha hagut unallarga conversa amb el senador, més tard hem debatut la política del nou Cèsar i tambéhem posat en comú les nostres opinions sobre Lucius Municius Rufus, a qui vaigdestapar una estafa a l’estat. Ha estat una vetllada rodona, completa i molt agradable.

Penso que el banquet és un dels grans plaers dels que pot gaudir tot home. Totromà ha de fer amb un cert hàbit banquets amb els companys. Penso que és aquest, no

105

AD FVTVRAM MEMORIAM

33 El gustus era l’equivalent romà de l’aperitiu actual.34 Considerat pels habitants de l’antiga Roma com un alimento afrodisíac, el garum només el consumien les classes altes de la

societat. S’emprava per a amanir diferents tipus de plats. Primer es feia una salsa que barrejava vísceres de gran quantitat depeixos i mariscs, vi, vinagre, oli i aigua. Un cop estava tot ben salat, la deixaven al sol movent-la amb periodicitat. La calor delsol feia desprendre de la massa un líquid fosc i molt olorós: el garum.

35 Hèlios és el Déu sol.36 Es refereix al nostre agost. Al calendari Julià, l’antic mes romà de quintilis es passà a anomenar julius, en honor a Juli Cèsar; i

l’antic sextilis passà a ser l’augustus. Els postres mesos, juliol i agost, procedeixen directament d’aquesta tradició romana.

pas a la cúria ni al fòrum, on els ciutadans ens coneixem més els uns amb els altres, jaque el vi i el menjar alegren els budells de la gent i fan brollar infinitat de paraules qued’una altra manera costarien molt de ser pronunciades. Les converses es multipliqueni agafen mil tons diferents: és el do de la oratòria col·loquialment emprat. És tot unprivilegi el fet de seure amb els amics i fer petar la xerrada tot menjant després d’undia de total lleure!

El vi, la beguda de Bacus, sempre és present als nostres àpats; el prenem calento tebi, com totes les begudes. Potser el moment del sopar en que bevem més vi ésdurant el gustus, a l’inici, ja que els esclaus el preparen barrejat amb mel, tot creantl’anomenat muslum, el qual es caracteritza per tenir un gust dolç ideal per a combinaramb els diferents sabors que ens ofereix el gustus.

Ara bé, si pensem en les classes pobres, el vi no hi és mai present. Molts plebeusi hispans, per no parlar dels pobres lliberts, no acostumen a tastar el vi. La gent ambuna pitjor economia beuen la popular cervesa calenta tot acompanyant amb una menade masses de farina fregides que mengen a tothora.

De prima mesa hem menjat un deliciós i tendre cabrit ruixat amb el millor oli dela Baetica37, acompanyat de les millors fruites confitades amb mel. Un cop hem acabatla prima mesa hem passat a la secunda mesa, en la qual ens han servit un munt de tipusde fruita. Del sopar d’avui en destacaria els dàtils, de dolç paladar, portats directamentde l’Àfrica. Com ja us he dit, feia setmanes que programava aquest banquet; els dàtils,doncs, eren una peça clau del sopar. A Emporiae solament les famílies benestantspoden permetre’s el luxe de sopar aquests dàtils. M’ha sobtat el fet que el senadorquedés impressionat per la presència d’aquells dàtils al meu triclinium. “Com és quetens això, Caius? No tenia notícia que se’n fessin en aquestes províncies?” Jo, educadamenti amb respecte he deixat anar que eren portats de l’Àfrica, volia de deixar clar queaquest sopar era la clausura d’un dels dies més importants de la meva vida i que nom’havia fet mal la bossa dels asos38 a l’hora de buidar-la. “Ah! Llavors no se’n fan aquí?Ja m’havies fet dubtar, bon Caius! –ha cridat tot rient– Aquest clima d’Emporiae no és passemblant al de la costa d’Àfrica! A Roma, benvolguts emporitans, –ha dit girant la miradacap als decurions convidats– cada dia arriben unes quantes naus procedents de les costesafricanes. A casa nostra, acostumem a fer anar a comprar els esclaus al mateix port d’Òstia.Allà els preus són més barats, ja que no fan pagar el transport fins als mercats de la urbs. Ésper això que cada dia ens arriben aliments frescos d’arreu del mare nostrum.” En un inicim’ha molestat el comentari de Marcus, ja que jo hi havia implicat molt d’esforç perquè

106

Municipium Emporiae, mea patria

37 La Baetica fou una província romana annexionada per l’Emperador Octavi August, situada al sud de la Península Ibèrica.Correspondria a l’actual Andalusia i conreava un dels millors olis d’oliva de l’imperi, un oli que era vist com un luxe fins i tota la mateixa Roma.

38 L’As era un tipus de moneda romana, juntament amb l’Auri, el Quadrant o el Dupondi.

aquella jornada fos quelcom diferent. Ara bé, no sé si és pas perquè és parent meu operquè és una de les persones que més tinc en consideració, però mai lo ho tinc encompte. Quan acaba de fer els seus ocurrents comentaris em mira de reüll, per veurequina expressió tinc. Li agrada fer-me encendre; llavors té l’excusa perfecta per fer-meentrar al carro d’una de les seves atrafegades discussions “de senat” sobre un temaconcret. Tal com les criatures petites es molesten i s’inculpen l’un a l’altre mentre esparlen, així és la relació entre Marcus Aemilius i jo. És curiosa la manera que té de,encara que estigui parlant d’un tema banal i sense importància, endur-se l’audiència ifer-los emmudir a tots. No ho sé si ho fa per presumir, cosa que dubto coneixent-lo,però diu que molts dels senadors més radicals de la urbs callen quan ell té el torn deparaula. Si això es veritat bé deu ser per alguna cosa!

El banquet s’ha allargat fins a altes hores de la nit. La meva dona Júlia i la mevafilla Lívia s’han retirat les primeres. Al cap d’una estona han marxat tres delsconvidats, vells i savis decurions. Quan només quedàvem en Marcus i jo he fet entrara en Celsus i li he ofert un lloc per seure i el plat de dàtils. Marcus ha quedat sorprèsi m’ha mirat amb reprovació. Jo li he posat una mà a l’espatlla, fent-li entendre que nopassava res. A un esclau li concedeixes tal privilegi?, devia pensar molest.

Celsus –li he dit– portes llargs anys servint a la meva família. No recordo cap momentde la meva infantesa, adolescència o carrera política en el que no et trobi al meu costat, donant-me suport i ajudant-me en tot. No ho fas pas com a esclau; sóc conscient que des de jove hascrescut amb mi i ens veiem l’un a l’altre més com a germans que no pas com a amo i esclau.En aquest moment Celsus ha abaixat el cap, avergonyit davant del senador Marcus.No t’amaguis, company. Aixeca el cap i escolta el que et vull dir. Per tots aquests motius i perla confiança que et tinc, benvolgut Celsus, he pensat que t’he de manumitir. Seràs lliure ipodràs fer el que vulguis. Ets un home intel·ligent i, per sobre de tot una gran persona. Si t’horepenses i no vols marxar d’aquesta domus t’hi pots quedar, ja que et concediré portar a la tevamanera una de les dues tabernae que tenim, per tal que venguis els meus productes i puguisadquirir un sou digne de tu. Digues, Celsus, què hi dius?

Marcus Aemilius s’ha mirat l’escena amb la paraula a la boca, però sense forcesper dir res. Al cap d’una estona d’escoltar-nos i de veure la nostra relació fraternal hacomençat a entendre que Celsus és més que un esclau per mi. En aquell moment,Marcus s’ha aixecat i ens ha fet saber que se n’anava a dormir. Quan ens pensàvemque ja era al seu cubiculum, estirat al llit, ha tornat a reaparèixer per la porta, m’hamirat i m’ha dit: Avui, Caius, has guanyat el reconeixement públic per haverinaugurat el temple de la deessa Tutela i també has guanyat la gratitud d’aquest home.Però, sincerament, penso que has fet més bé en guanyar la gratitud d’en Celsus que

107

AD FVTVRAM MEMORIAM

108

Municipium Emporiae, mea patria

39 Titus Maccius Plautus (Sarsina 251- Roma 184 aC.), gaudí de molta popularitat a la seva època. Es traslladà a Roma essent jove,on fou soldat i comerciant. Diuen que, després d’arruïnar-se, es va fer moliner al mateix temps que començava a escriurecomèdies. Plaute s’inspirà en els autors de la comèdia nova grega, principalment en Menandre. Les obres de Plaute superenen comicitat a les gregues. L’argument d’aquestes obres està ple de situacions d’embolic, engany i confusió. Però Plaute afegívarietat i originalitat als temes i als personatges, ja que la seva intenció fou sempre la de fer riure al públic romà. Algunes deles seves comèdies són Anphitruo, Mercator, Miles gloriosus, Pseudolus, Persa, Truculentus i Vidularia.

40 Massa sovint els grans talents romanen ocults a les ombres (Plaute)

no pas el reconeixement públic. Aquest és un acte noble i lloable. Si Roma aprenguésa reconèixer els talents ocults. Ja ho deia el gran Plaute39, si ho recordes, amic meu, queut saepe summa ingenia in occulto latent!40 Tu n’has après de la dita i has guanyat unamic; Emporiae ha guanyat un home just. Felicitats per aquesta vetllada, Caius.

Llavors, s’ha girat i, mentre travessava l’atri ens ha desitjar bona nit,individualment i citant els nostres noms. A Celsus l’ha omplert de joia aquest fet; unsenador l’havia anomenat Celsus i no simplement esclau.

XXV. Aeternam vale

Adéu per sempre. Quan Celsus s’ha retirat i els esclaus han acabat de recollirel triclinium m’he dirigit al cubiculum, estava cansat. He tret el cap per la portaajustada i he vist que la meva dona dormia. Llavors he pensat que seria una llàstimaoblidar cada petit detall d’aquest dia on han passat tantes coses i he entrat aquí on sócara, al tablinum. He encès espelmes i m’he assegut a l’escriptori a escriure tot el que,segons el meu entendre, ha estat més important. El cansament ha fugit com si estractés d’una guerrilla bàrbara al veure les legions romanes, llavors he començat aescriure.

Ja porto unes hores escrivint i no em sobtaria gens veure com Hèlios torna aalçar-se de nou d’aquí una estona. M’agrada el fet de poder transmetre el que sento iel que he viscut de manera escrita. Penso que la nostra memòria ha de restar escrita,no només per a poder ser d’ajut als vells que, per causa de l’edat, perden la memòria;sinó també per a deixar escrita la història de la gent d’aquesta època. Així com no ésigual la mentalitat i la visió del món que tingué el diví Juli Cèsar a la nostra, penso quela meva visió actual contrastarà amb el futur. Què en coneixeríem de la guerra de lesGàl·lies sense el relat del propi Cèsar? Jo he volgut fer el mateix, però d’una maneramés modesta, intentant descriure com ha estat el dia d’avui, en que s’ha inaugurat untemple a Emporiae, i quins n’han estat els protagonistes. No he pretès en cap moment

ser el successor d’algun historiador, sinó poder transmetre el què sento com un poeta,però sense emprar el vers i la lírica.

Estic absolutament segur que els meus escrits no arribaran pas a ser tantconeguts com ho són els d’alguns polítics de la zona, que gaudeixen escrivint tractatssobre les temàtiques més diverses i sembla que tenen èxit entre els pocs lectors que hiha a Hispània. M’agradaria, però, que la meva història serveixi per fer que les genera-cions futures aprenguin dels meus errors i puguin arribar a millorar totes aquellescoses que perjudiquen la seva vida. En certa manera, vull que aquest dia serveixi demirall per altres dies de l’esdevenidor i que altres escriptors segueixin amb aquestatradició d’anar conservant la memòria col·lectiva de manera més popular, sense caureen la banalitat i essent fidel a la realitat que ens envolta.

Agrairia de tot cor que els lectors d’aquestes pàgines, si és que mai n’hi arribaa haver, no em jutgin pensant que sóc un presumptuós o un home amb afanys degrandesa. En cap cas ha estat el meu objectiu ni intenció, sols vull parlar amb el futur.

Quan vaig trobar aquells diaris de guerra del meu pobre pare em va venir alcap la idea de continuar-los, de fer-los un apartat segon que contés la història de lafamília des del meu punt de vista. Ara, a punt d’acabar aquests escrits que amb tantd’afany he redactat al llarg de tota la nit, m’agradaria demanar a Tutela, per escrit i desdel cor, que protegeixi al meu fill durant les campanyes militars de Britannia i que elfaci tornar sa i estalvi a casa. Vull proposar-li que, quan sigui més gran i ja m’hagi vistmorir, continuï escrivint en aquest mateix escriptori la història dels Aemilius i querecordi nomenar a aquest pobre home que tant pateix per ell i que tants esforços haimplicat en l’edificació del bell temple.

A tu, fill, quan llegeixis això, continua-ho i sigues fort per tal de contar-ho totdes del teu punt de vista, no pas des del que t’inculqui la política. Lectors, familiars ociutadans aliens a la família, m’acomiado de vosaltres per no tornar-vos a escriuremés. Crec que la vida d’un romà no és prou interessant com per a dedicar-hi varisvolums. Sols vull que recordeu que l’home que us va entreobrir les portes del’Emporiae de l’imperi de Claudi, l’home que us va relatar les seves memòries, l’homeque va aixecar el temple de la deessa Tutela es digué Caius Aemilius Montanus.

Aeternam vale i que els déus us siguin propicis.

109

AD FVTVRAM MEMORIAM

110

Municipium Emporiae, mea patria

XXVI. Et factum est ita (epíleg)

I així fou fet. Tot això succeïa la nit del 3 de setembre de l’any 42 dC aEmporiae. Caius va passar-se gairebé tota la nit tancat al seu despatx escrivint senseparar. L’endemà pel matí es moria de son, estava molt cansat. Es va passar el diavagant per casa, pensarós, com si intentés ordenar mentalment tot allò que haviaescrit, ideant canvis o afegitons al seu relat. No va ni acceptar la proposta de MarcusAemilius d’anar al fòrum a veure el temple, o la d’anar a les termes a parlar amb elsdecurions que el dia anterior havien anat al banquet a la domus de Caius.

Quan el senador s’embarcava de nou per retornar a Roma es va girar i va parlaramb un Caius a qui semblava que li haguessin caigut vint anys a sobre, com unapesant llosa. “Caius, benvolgut company, penso que et preocupes massa per la salut del teufill. És un Aemilius! Que no ho veus? Oi que el teu pare va tornar amb vida de les guerrescàntabres? Oi que has sobreviscut a una vida plena de política i de polítics despiatats?” –vadir-li mig rient, posant-li la mà a l’espatlla– “Doncs no et preocupis, sigues fort i nopermetis que Luci et trobi en aquestes condicions quan torni. Ets un home fort, no pas el quepretens ser ara. Fes-me cas. Ves al temple de Tutela i promet a la deessa que li lliures totes lespreocupacions, que ets lliure! I, llavors, quan torni el teu fill aneu plegats al temple i li feu unagran ofrena, digne del temple i de l’escultura que has pagat. Oi que faràs cas a aquest pobresenador?”

Caius va mirar-se’l amb una mitja rialla falsa i el va abraçar amb molt desentiment. Tenia el pressentiment que no el tornaria a veure mai més. “Adéu, Marcus,que els déus et siguin propicis” –va murmurar-li a l’orella. Llavors Marcus va pujar alvaixell, majestuós, amb la seva toga de senador i les seves característiques sandàliesvermelles. Va pujar el braç dret, ensenyant la palma de la mà i va dir-li solemnementadéu, Vale!, a la ciutat que l’havia acollit durant aquella temporada.

El vaixell s’anava allunyant poc a poc i, quan el van perdre de vista, Lívia, lafilla gran de Caius, va agafar-li el braç i tots dos van marxar cap a casa, on els esperavaJúlia per menjar alguna cosa, però sobretot per alimentar a un Caius desganat idescuidat en tots els aspectes.

Les sessions a la cúria ja es comenaçaven a acostumar a unes assemblees senseen Caius Aemilius; a les termes, els rumors començaven a dir que Caius patia el

mateix mal del seu pare; a les tabernae, molts botiguers qüestionaven la salut mentald’aquest home que havia desaparegut quasi totalment de la vida pública.

Els mesos anaven transcorrent molt lentament per Caius; cada dia se sentia mésesgotat. Malgrat tot es posava ferm i aixecava el cap, mirant amb serenitat a la gentque el visitava. Però el que no sabia la gent és que es passava gran part del dia aldespatx, llegint; o al peristil, assegut en aquell banc on va aprendre de mans deMeneceu, assegut mirant al cel; o simplement estirat al llit rumiant una i una altravegada què passaria a l’endemà. Ja començava a desitjar una cosa que mai haguéspensat que desitjaria: la mort. Semblava que la inauguració del temple de la deessaTutela hagués estat el punt culminant de la seva vida, ja que ara tot ho veia ambdesànim, distància i fins i tot indiferència. N’estava gairebé segur que tot canviariaquan Luci tornés de terres bàrbares content, lluint algun títol de propietat que lihaguessin donat de les terres conquerides. Però arribava cap notícia de les legions deBritannia. El paterfamilias dels Aemilius cada dia estava més neguitós, intranquil, peròconservava les formes en públic, com havia fet el seu pare antigament. Dia rere dia sen’anava a dormir pensant en quan tornaria a veure el seu fill. Aviat va oblidar la sevafamília, ja no es mostrava afectuós amb ningú.

Van entrar a l’any 43 dC amb la incertesa de quan podria aguantar aquell costant dèbil de Caius. En un any semblava que la vellesa s’hagués apoderat d’ell, com lapor s’apodera dels cors dels soldats abans de la batalla. Un dia, però, l’espurna de focs’encengué al cor del bon Caius: la seva dona li havia dit que l’edil de la ciutat tenianotícies dels soldats emporitans que havien anat a Britannia.

Com si es tractés d’un dia qualsevol, Caius va aixecar-se del llit, es va vestir iva sortir per la porta de la seva domus. Mare i filla el can seguir, temoroses que lifallessin les cames i caigués pel camí. Ell repetia que el deixessin, ja s’havia agafat unbastó per no necessitar l’ajut de ningú. Va entrar al fòrum amb decisió. Des de la cúria,els decurions miraven curiosos el caminar del pobre Caius. No ho deien, però molts elcomparaven amb l’Emperador Claudi, pel caminar i la manera de fer.

“Què hi ha, edil? Quines són aquestes notícies que heu rebut?” –va preguntar sensedeixar temps a l’edil de desitjar-li bon dia. Mare i filla van mirar-se l’edil de reüll, ellels va tornar una mirada trista i va fer que si amb el cap a Júlia. Els ulls de Júlia es vanglaçar; Lívia va sortir corrents de fòrum per a tancar-se a casa. Caius, frenètic cridavarepetint que volia saber què passava.

Llavors l’edil va posar-li la mà a l’espatlla i va donar-li amb l’altre mà unobituari, el llibre on recollien els morts caiguts en camp de batalla. Caius va mirar-sel’edil atònit i va dir que allò no podia ser. L’edil, però, va aguantar-li la mirada. Caius

111

AD FVTVRAM MEMORIAM

va obrir amb dificultat el llibre, sense queixar-se del mal que li feien els braços. QuanCaius veié amb els seus propis ulls el nom del seu fill Luci escrit a l’obituari la sang seli glaçà i els ulls perderen el món de vista. Les galtes no se li ompliren de llàgrimes, jaque aquestes es resistien d’una manera estranya a les seves parpelles i no volien caure.El patrici perdé la noció del temps i de l’espai i, per uns moments restà immòbil,mirant el nom sense parpellejar. Tot seguit una expressió de terror i després una devenciment. Els genolls li caigueren al terra com si haguessin perdut la capacitatd’aguantar el seu cos. L’obituari caigué de les seves mans i es tancà; ja mai més veuriaal seu fill. La guerra se l’havia endut i Britannia havia estat la última terra quetrepitjaria abans de marxar al regne de Plutó. La seva vida ja no tenia sentit i, allàdavant de tots, el cor li va fallar. El seu cos va caure com una llosa al terra, sota eltemple de la deessa Tutela. Els decurions van córrer cap a ell, la seva dona l’intentavareanimar; Caius havia expirat.

Ja mai més tornarien a sentir aquells mots tant savis sortir de la seva boca, niaquelles mirades de complicitat que feia als joves polítics, ni aquell convenciment al’hora de parlar a la cúria. Júlia s’havia quedat vídua, Lívia orfe, Celsus sense un amic,Emporiae sense un polític; però, malgrat tot, s’havia pogut reunir amb Luci. Ara totsdos caminaven pel regne de Plutó, conversant tranquil·lament dirigint-se al vellAemilius, que els rebia amb els braços oberts, orgullós i ferm.

És aquesta, i no cap altra la història de la vida de l’home que pagà el temple il’escultura de la deessa Tutela.

112

Municipium Emporiae, mea patria