4 Núm. 54 MÈTODE

Foto

s en

trev

ista

: Ana

Pon

ce

•Nº 54 ACTUALITAT.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp 2/7/07 13:56 Página 4

José Adolfo de Azcárraga va inaugurar el 2005 la sèrie de«Monografies Mètode» amb el llibre Albert Einstein. Elseu segle i la seua ciència. Ara, acaba de publicar Entorno a Albert Einstein. Su ciencia y su tiempo (PUV,2006) –una ampliació en castellà d’aquell primer tre-ball– amb què va guanyar el 2005 el Premio Especial AñoMundial de la Física, atorgat conjuntament per la Real So-ciedad Española de Física, la Real Sociedad MatemáticaEspañola i la Fundación Española para la Ciencia y laTecnología. Catedràtic de Física Teòrica de la Universi-tat de València i investigador del grup de Física Ma-temàtica i Física Teòrica d’Altes Energies de l’IFIC –on estreballa al voltant de la física d’altes energies, física nu-clear o la xarxa de càlcul GRID–, José Adolfo de Azcár -raga és un home de semblant se-riós però que s’apassiona en parlarde la seua vocació, la física, que re-coneix que va descobrir gràcies alseu professor Fernando Senent iper la qual abandonà les seues as-piracions juvenils envers la medi-cina i l’aeronàutica. L’entrevistem alseu despatx, envoltats de llibres,papers, notes i d’alguns dels granspares de la física, repartits per totala paret en forma de pòsters o re-trats: Ernest Rutherford, GalileoGalilei, Hendrik Lorentz, Max Born,Paul Dirac i, per descomptat, Al-bert Einstein.

El seu llibre se centra en la figura d’Albert Einstein, quèva significar per a la ciència?

Hi ha molt pocs científics els descobriments dels qualshagen significat un abans i un després en la història dela humanitat. Si la llista es reduïra a tres, citaria Newton,Darwin i Einstein. Per a la ciència en general, i sobretotper a la física, Einstein va representar un canvi conside-rable respecte a tot el que s’havia fet al segle XIX. Ales-hores hi havia el que s’anomena física clàssica. Einsteinva superar les limitacions de la física newtoniana i vacontribuir a establir les bases de la física quàntica, amb

la teoria de l’efecte fotoelèctric, que és l’aportació queli va valer el Premi Nobel, tot i que siga popularment mésconegut per la teoria de la relativitat, l’especial de 1905i la general o teoria del camp gravitatori de deu anys méstard. De fet, aquestes aportacions van ser les que ajuda-ren a fundar una part de la física que ell no va acceptard'una manera definitiva. No hi ha cap dubte que, junta-ment amb Newton, Einstein ha estat un dels millors i mésgrans físics que mai han existit.

Precisament al seu llibre planteja un capítol titulat «New-ton vs. Einstein», en la seua opinió qui dels dos va ser mésdecisiu per a la física?

Tots dos van ser científics extraordinaris que van can-viar la nostra manera de veure elmón, tot i que personalment sí quevan ser molt diferents. Newtonera una persona ambiciosa ambafanys de poder, rancorós i quedetestava les dones. Einstein, en-cara que també tenia un caràcterfort, no va tenir mai afanys de po-der, socialment va ser molt com-promès i gaudia amb la compa -nyia de les dones, però com aespòs i com a pare deixava molt adesitjar. A banda d’aquestes di-ferències personals, científica-ment ho deixaria en un empat.Fins i tot, tenint en compte que

Newton va treballar al segle XVII, li donaria un petitavantatge.

Al llibre reflecteix també la biografia personal d’Eins-tein, però també ens parla d’altres científics de l’època...

Es tracta d’un llibre molt ambiciós, que volia anar mésenllà de la biografia d’Einstein. Una altra cosa és que hohaja aconseguit amb èxit. Amb aquest llibre pretenia re-flectir l’evolució de la ciència en el segle XX i més con-cretament de la física, i per descomptat en aquesta evo-lució Einstein va representar un paper fonamental. Però,com es pot observar, al llibre apareixen altres físics i

JOSÉ ADOLFO DE AZCÁRRAGACatedràtic de Física Teòrica

«LA CIÈNCIA ÉS CULTURA»

Anna Mateu

Núm. 54 MÈTODE 5

«UNA PERSONA QUE HAJA

LLEGIT DOSTOIEVSKI

I HUXLEY, I A QUI LI AGRADE

MOZART NO ÉS

VERTADERAMENT CULTA

SI NO CONEIX MÍNIMAMENT

LES IDEES DE DARWIN

O NEWTON»

Deia Eugene Wigner, premi No-bel de física i bon amic d’AlbertEinstein, que «la física s’està tor-nant tan increïblement com-plexa que cada vegada costamés temps preparar un físic. Defet, costa tant de temps prepa-rar-lo perquè arribe al punt enquè entenga la naturalesa delsproblemes físics que quan hiarriba ja és massa vell per resol-dre’ls». Resulta sorprenent que,en canvi, fa tan sols un segle fórapossible que un físic, a l’edat de26 anys, publicara en només unany, 1905, descobriments cientí-fics tan transcendentals que re-volucionaren completament eldesenvolupament de la físicamoderna.

Certament, l’estat de la fí-sica a principi del segle XX en-cara permetia l’existència degenialitats com les d’Einstein, que va arribar a entendre «amb pro-funditat la naturalesa dels problemes que va abordar». El ca-tedràtic de Física Teòrica de la Universitat de València José Adolfode Azcárraga va voler reflectir els avenços de la física en aquestaèpoca en el llibre Albert Einstein. El seu segle i la seua ciència(Mètode, 2005), per ampliar-lo després en la versió en castellà, Entorno a Albert Einstein: su ciencia y sutiempo (PUV, 2006). Comença el llibrede José Adolfo de Azcárraga descrivintaquell «any meravellós» en què Einsteinva realitzar tal proesa. Azcárraga facomprensibles tant la situació de la fí-sica en aquell moment com les contri-bucions del mateix Einstein i l’impacteque van tenir en la comunitat científica.Amb un llenguatge amè, ens situa en elcontext adequat per entendre el quevan significar aquests treballs per a la fí-sica, ens parla de les persones que vaninfluir sobre Einstein, de la seua vida, lesseues aficions, els seus encerts i lesseues flaqueses, en una narració en-certada que, sens dubte, enganxa.Sense perdre el rigor, la lectura d’a-quest llibre resulta lleugera, perquè, encara que tracta de temesque potser no són gaire senzills d’entendre –l’efecte fotoelèctric,el moviment brownià, la relativitat especial o l’equivalència entrela massa i l’energia–, Azcárraga troba un estil impecable i mani-festa una extraordinària capacitat per comunicar, per fer arribaral lector la seua passió per la física i per la seua història: no solsquè sabem sinó com hem arribat a saber el que sabem.

Aquest és un aspecte que desgraciadament es negligeix en elsestudis universitaris i això és, precisament, el que confereix al’obra un gran interès, tant per al públic general, com per als in-vestigadors mateixos, i de manera particular per als professors defísica d’ensenyament secundari i universitari. Molts investiga-

dors, ben sovint concentrats en laseua activitat quotidiana, ignorenper complet la història que subjauen els conceptes que utilitzen. Ladocència, preocupada per com-plir densos programes educatius,passa per alt el desenvolupamenthistòric associat a les idees i elscontinguts que s’expliquen. Sensdubte, aturar-se en el procéshistòric, comprendre’l i enqua-drar-lo en la societat de cada mo-ment és l’única manera d’enten-dre realment la ciència, i és aixícom aquesta es mostra amb totala seua grandesa.

El segon capítol del llibre ésdedicat a les dues relativitatsd’Einstein. Resulta adequat eltractament, gens polèmic, de lescontribucions de Lorentz i Poin-caré a la relativitat especial, peròsobretot jo destacaria les explica-

cions d’Azcárraga de la nova teoria de la gravitació –la relativitatgeneral–, escrites amb un llenguatge captivador que mostra queEinstein aconsegueix la popularitat precisament per presentar unateoria que prediu les observacions: la teoria general de la relati-vitat dóna compte, per exemple, de la precisió exacta de l’òrbitade Mercuri, una anomalia no explicada amb la teoria de la gravi-

tació de Newton, Azcárraga conclousolemne: «Aquest èxit va demostrar aEinstein que realment havia descobertnous principis fonamentals per a la des-cripció de l’univers. La naturalesa li ha-via parlat, personalment, i lihavia confirmat lesseues idees.» Resultaapassionant la des-cripció que l’autor fade les expedicions ales illes de Sobral(Brasil) i Príncipe (Gui-nea), liderades perl’astrònom anglès SirArthur S. Eddington el1919, per mesurar, durantun eclipsi total de

Sol, l’angle de deflexió de la llum proce-dent dels estels pròxims al disc solar,com a conseqüència de l’atracciógravitatòria produïda per la massadel Sol. La confirmació de la pre-dicció d’Einstein va significar elprincipi de la seua fama i popu-laritat, però també un exemplesociològic del paper interna-cional de la ciència, que va mésenllà de les nacions i les seuesdisputes: acabada la Primera

6 Núm. 54 MÈTODE

«AZCÁRRAGA TROBA

UN ESTIL IMPECABLE

I MANIFESTA UNA

EXTRAORDINÀRIA

CAPACITAT PER COMUNICAR

LA SEUA PASSIÓ PER

LA FÍSICA I PER LA SEUA

HISTÒRIA»

Albert Einstein. El seusegle i la seua ciènciaJosé Adolfo de AzcárragaPublicacions de laUniversitat de València,«Monografies Mètode I»,València, 2005, 171 pàgines.

En torno a AlbertEinstein: su cienciay su tiempoJosé Adolfo de AzcárragaPublicacions de la Universitatde València, València, 2006.326 pàgines.

EL SEGLE DE LA FÍSICA

•Nº 54 ACTUALITAT.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp 2/7/07 16:00 Página 6

Guerra Mundial, un astrònom anglès confirma una teoria fo-namental d’un físic alemany.

Continua Azcárraga descrivint alguns dels viatges del jafamós Einstein, en particular la seua visita a Espanya el 1923de la mà de Blas Cabrera, Gregorio Marañón i José Ortega yGasset. Amb l’adveniment del nazisme a Alemanya arribenels «anys turbulents» en la vida d’Einstein, i el posterior es-tabliment definitiu als Estats Units. El pensament filosòficd’Einstein i la interpretació que va fer de la mecànica quàn-tica, contrària a la que es coneix com a interpretació de Co-penhaguen i les discussions amb Niels Bohr són temes com-plexos, que apareixen tractats d’una manera molt pedagògicaen el part central del llibre.

El paper d’Einstein com a home públic és abordat àmplia-ment en el capítol cinquè; la seua relació amb el poble jueu,declinant fins i tot l’oferiment de la presidència de l’Estat d’Is-rael; les seues cartes al president nord-americà Roosevelt enquè li urgeix a estar alerta davant una possible bomba atò-mica alemanya; la implicació dels científics del bàndol aliaten la construcció de la bomba atòmica; el paper d’Einstein,després de la fi de la guerra, advertint sobre la possibilitat del’holocaust nuclear i la seua decidida implicació per a pro-moure la pau en l’àmbit internacional. En els capítols finals,Azcarrága compara Einstein amb Newton per parlar-nos deles lleis de la física i el seu objectiu d’explicar la naturalesa,reflexiona sobre el paper de la ciència en general en la socie-tat i finalment ens mostra el gran llegat d’Einstein fent unrepàs als grans reptes de la física moderna, des de la físicadels forats negres a la cosmologia amb els seus intents perdescobrir la naturalesa de la matèria i l’energia fosques quedominen l’univers.

L’estructura del llibre permet fer-ne diferents lectures, jaque, en paral·lel al cos principal del text, trobem notes al peuamb explicacions més detallades, cronologies esquemàti-ques i trenta desglossaments, que van des dels requadresbiogràfics d’eminents físics coetanis a Einstein, a la històriade la teoria del Big Bang, passant per algunes explicacionstècniques dirigides a un lector més entès. Cal destacar l’acu-rada presentació i una edició impecable, plena a vessar de fo-tografies i il·lustracions ben comentades i molt apropiades,que alleugereixen la lectura.

En resum, Azcárraga ens presenta una història fascinant:no sols la d’un home excepcional, sinó la d’una època extra-ordinàriament fructífera. Com en un concert per a violí i or-questra (ja se sap que Einstein tocava aquest instrument decorda) en què el solo de violí pot ser majestuós, la contribu-ció d’Einstein ho és –i en el llibre queda patent–, però s’em-marca en una conjunt orquestral on cada músic és superb:Boltzmann, Heisenberg, Mach, Planck, Bohr, Dirac, Schrödin-ger, Sakharov entren i ixen d’aquesta simfonia sota la batutad’Azcárraga, que, amb gran sentit de l’equilibri, ordena els es-deveniments, separant el gra de la palla, destacant aquellescontribucions que els fan rellevants, de vegades introduint,com a contrapunt –necessari en una obra polifònica–, anèc-dotes o experiències vitals que ens acosten als científics coma homes i dones, amb les seues grandeses i debilitats.

VICENT J. MARTÍNEZ

Director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València

Núm. 54 MÈTODE 7

científics d’altres disciplines, i pretenc transmetre laimportància de la ciència en la societat i del paper queva representar en aquell segle, així com el seu valor coma part essencial de la cultura i de l’humanisme. El llibretracta fins i tot de temes d’art i com la física actual haestat influïda per la física del segle XX, de manera queen aquest sentit el llibre va prou més enllà que descriurela persona d’Einstein i les seues contribucions. Einsteinté un gran protagonisme, però el llibre va més enllà dela seua figura.

Tot i ser un dels científics més populars, el rector de laUniversitat de València, Francisco Tomàs, afirma al prò-leg de la versió en valencià del seu llibre que «les ideesd’Albert Einstein continuen resultant inaccessibles a bonapart del públic». Per què és Einstein popular i descone-gut alhora?

El problema del gran públic en general és que allò queli agrada són temes simples que puga entendre fàcilmento ficar dins esquemes preconcebuts. Açò explica l’arre-lament del tarot, l’astrologia i altres calamitats sem-blants en ple segle XXI. Des del punt de vista científics’entén que Einstein no siga molt conegut, perquè la te-oria de la relativitat o la teoria quàntica són en certa me-sura difícils, ja que tracten fenòmens molt allunyats dela nostra experiència directa. No obstant això, les ideesessencials i les seues conseqüències sí que es poden en-tendre, i això és el que pretenc amb aquest llibre. El pri-mer desconeixement resulta comprensible si es pensaque les seues teories es van escriure en un llenguatgematemàtic, que és el llenguatge propi de la física i depràcticament totes les ciències. Però realment des d’unpunt de vista descriptiu són perfectament accessibles iaixò és el que tracte en el llibre, de facilitar l’accés a lesseues idees.

Es pot dir que el públic està més interessat per qüestionsanecdòtiques d’Einstein que en la seua tasca com a cien-tífic?

Sens dubte, des d’un punt de vista ja més personal, laimatge d’Einstein està rodejada de tots els tòpics que atothom li agradaria que foren certs, i li citaré dos casos.Un és la idea que quan Einstein anava a escola era unamica retardat. Tota una falsedat, ja que era un xiquet ex-traordinàriament intel·ligent, precoç, que llegia Kantquan estava a l’escola, que estudiava matemàtiques i fí-sica pel seu compte i que tenia totes les característiquesque podrien atribuir-se a un futur geni. L’altre és aque-lla imatge que es té d’Einstein com un inconformista, elque ara es diria «un tio amb bon rotllo», i es posa coma exemple la famosa foto d’Einstein traient la llengua.Doncs bé, aquesta foto li la feren quan anava en un cotxe

•Nº 54 ACTUALITAT.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp 2/7/07 13:57 Página 7

perseguit per un fotògraf obstinat.Ja cansat, Einstein va traure lallengua al fotògraf per evitar queobtinguera una bona foto o com ungest de disgust, el que passa ésque després aquesta foto s’ha fetmés famosa que qualsevol altradel científic, però no és que ellfera aquest gest per tenir un as-pecte graciós.

Creu vostè que la ciència en general, i potser la física enparticular, resulta inaccessible per al gran públic?

La ciència té la mateixa inaccessibilitat que poden tenirels textos de literatura alemanya per a algú que no co-nega l’alemany. La ciència s’escriu en llenguatge ma-temàtic, i aquell que no sàpiga «parlar» i «llegir» enaquest llenguatge tindrà grans dificultats per accedir agran part del coneixement científic. És cert que hi habranques de les ciències més descriptives, com pot serla biologia, però fins i tot en alguns dels seus camps lesmatemàtiques fan un paper clau. Personalment, crecque la influència de les matemàtiques anirà a més. L’e-ducació científica dels xiquets o l’educació matemàtica,

que avui deixa molt a desitjar, és molt important. La im-penetrabilitat de la ciència existeix perquè es requereixaquest llenguatge per fer lectures de tipus científic pro-fund, però per a comprendre les idees que descriuen lesteories, el llenguatge comú és suficientment precís.

A part d’investigador, vostè ha fet també diversos tre-balls de divulgació, el paper del divulgador és precisa-ment aquest? Fer comprensible el llenguatge de la cièn-cia a aquells que no el dominen?

Els científics que ens dediquem a les ciències pures te-nim un deute amb la societat, que és qui ens proporcionallocs de treball i diners per a investigar. Una manera detornar aquest deute és explicar allò que fem, quins efec-tes té i què pretenem. Aquesta faceta de divulgador ésimportant i tots hauríem de tenir-la, particularment enuna època de la nostra vida en què podem tenir una pers-pectiva un poc més general que quan començàrem a ferinvestigació. La ignorància de les grans idees científi-ques és encara espectacular. Una persona que haja llegitDostoievski i Huxley, i a qui li agrade Mozart, posem percas, no és vertaderament culta si no coneix mínima-ment les idees de Darwin o Newton, o sap que la teoriade la relativitat, tot i aquest nom tan desafortunat, tractaprecisament sobre allò que no és relatiu. La ciència éscultura i és, a més, essencial per a les nostres vides.

Seguint amb el llibre, vostè fa re-ferència a la implicació d’Einsteinen la construcció de la bombaatòmica i comenta que desprésse’n va penedir.

Aquest penediment cal posar-loen el context degut. Einstein es vapenedir com molts altres, però alfinal. Ben és cert que hi hagué ungrup de científics involucratsd’una manera o altra amb el pro-

jecte Manhattan que van tractar d’evitar que es llançarala bomba atòmica sobre el Japó. Aquests optaven per feruna exhibició del poder del giny en un terreny desèrticper evitar víctimes, però malauradament les coses erenmés complexes i no tindríem temps per discutir-les de-talladament, cosa que sí que he intentat al llibre. La res-ponsabilitat de la bomba atòmica recau exclusivamentsobre els polítics, tot i que fóra Einstein qui descobriraque l’energia és igual a la massa per la velocitat de lallum al quadrat (E = mc2) i és la fórmula que explica elperquè de l’alliberament d’energia tan monstruosa quees produeix en la bomba atòmica i per tant del seu po-der destructiu. Però a algú se li acudiria fer responsablea Newton o als pares de la química de totes les guerres?

8 Núm. 54 MÈTODE

«LES LLEIS DE LA NATURA

SÓN ÈTICAMENT NEUTRES,

DEPÈN DELS HUMANS COM

S’UTILITZEN»

•Nº 54 ACTUALITAT.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp 2/7/07 13:57 Página 8

Perquè la trajectòria dels projectils es calcula justa-ment aplicant les lleis de la mecànica de Newton i elsexplosius que hi ha darrere de totes les armes conven-cionals són explosius químics i es construeixen gràciesals avenços de la química.

Traslladant això a l’actualitat, fins a quin punt el cientí-fic pot influir en la manera com es fan servir els seus des-cobriments? És possible evitar el mal ús del coneixementcientífic?

Desgraciadament, no hi ha investigació en ciència puraque puga separar l’aplicació militar que se’n faça de lano militar. Les lleis de la natura són èticament neutres,depèn dels humans que s’utilitzen. El que va significarla bomba atòmica va ser una mala aplicació dels conei-xements científics bàsics que tenien aplicacions en al-tres contexts. Però aquesta mala utilització ja veniaprecedida de moltes altres com l’ús de la química en lesbombes tradicionals. Fins i totcaldria plantejar-se si no va seruna sort que la bomba atòmicaes provara realment i es veierafins quin punt resultava absoluta-ment terrible i paorosa, perquèimaginem que no haguera estataixí. Després es podria haver tin-gut la temptació d’usar-la enqualsevol altre conflicte i utilitzarl’armament nuclear quan en lloc d’haver-hi tres bombes atòmi-ques n’hi havia milers. D’altrabanda, en el moment del con-flicte, la conquista dels illots delPacífic causava literalment desenes de milers de morts.Només la presa d’Iwo Jima va costar prop de 30.000morts i s’havien fet càlculs que la invasió del Japó hau-ria costat prop d’un milió de morts. De tota manera, enfavor d’Einstein cal dir que ell era un pacifista con-vençut durant la Primera Guerra Mundial i ho va sertambé durant la Segona, però en 1939 va incitar Roose-velt a aconseguir la bomba atòmica quan va pensar-seque l’Alemanya nazi podria estar darrere d’ella. Esticconvençut que si ara es tornaren a donar les mateixescircumstàncies es tornaria a actuar de la mateixa ma-nera. És molt fàcil jutjar-lo en temps de pau.

Però a hores d’ara, amb tots els debats al voltant de si calinvestigar o no sobre certs temes, quin és el paper queha de representar el científic? Se n’ha de mantenir almarge?

No. El científic ha de tenir veu i a més una veu qualifi-cada perquè, com va dir el mateix Einstein en una oca-

sió, «ningú millor que el científic sap on li fa mal la sa-bata». El científic ha d’assessorar i criticar o opinar comun ciutadà qualificat amb coneixement de causa, peròmai no ha d’anhelar el poder, aquest ha d’estar en mansdels polítics democràticament elegits.

El segle XX s’ha definit com el segle de la ciència. En el se-gle XXI continuarà tenint aquest paper tan important?

Més que el de la ciència, el segle XX ha estat el seglede la física, almenys en les seues dues primeres terce-res parts. Després ha començat a ser també el de labiologia i la genètica. El paper de la ciència no potmés que augmentar per una raó elemental: a mitjansegle XVII la població mundial no arribava als 600 mi-lions de persones, actualment ja supera els 6.500 mi-lions i augmenta 100 milions cada any. La ciència hade representar un paper important perquè totes aques-tes persones tenen necessitats i desitgen que estiguen

cobertes a un nivell occidental.Tota la resta de problemes delmón deriven d’ací: la manca d’e-nergia, l’esgotament dels com-bustibles fòssils, la desforesta-ció, el forat d’ozó... És curiósque avui dia es parle més delcanvi climàtic que de la superpo-blació. En qualsevol cas, si hi hasolució, la ciència hi tindrà unpaper essencial.

Quin és el valor essencial de laciència al seu parer?

La ciència és essencial en les nos-tres vides i un dels majors èxits de l’ésser humà. El ma-jor problema de les societats modernes és l’adequaciódel seu temps biològic, lentíssim, al cultural, que evo-luciona vertiginosament. L’única manera d’acostaraquests dos temps és l’educació, que ha d’incloure unaformació científica adequada. És fàcil trobar solucionsper a quasi tot si ignorem els aspectes globals del pro-blema: per exemple, si augmenta la població, doncs ta-lem més arbres per cultivar més terreny. Però aixòagreujaria una altra sèrie de problemes, com la desfores-tació o el forat de la capa d’ozó. La cosa més difícil éstenir una perspectiva global dels problemes. Nomésuna bona educació científica i humanista podrà salvarels nostres fills de les grans crisis –potser ja iniciades–que ens cauran damunt. No hi ha res més rendible pera una societat que l’educació: el cost és menyspreabledavant el de la ignorància.

Anna Mateu. Periodista, cap de redacció de MÈTODE.

Núm. 54 MÈTODE 9

«CAL PLANTEJAR-SE

SI NO VA SER UNA SORT

EL QUE LA BOMBA ATÒMICA

ES PROVARA REALMENT

I ES VEIERA FINS QUIN PUNT

PODIA SER ABSOLUTAMENT

TERRIBLE I PAOROSA»

•Nº 54 ACTUALITAT.qxp:•Nº 53 ACTUALITAT.qxp 9/7/07 09:02 Página 9