1

Una tècnica de procés i col·laborativa en la identificació i anàlisi funcional de necessitats de formació

La tècnica consta de quatre fases que s'utilitzen cíclicament:

1. Identificació i anàlisi; 2. Planificació per a l'acció formativa; 3. Desenvolupament o posada en pràctica de la formació; 4. Avaluació de l’acompliment.

En aquest document comentem la primera fase en els seus aspectes més pràctics, deixant clar que no es tracta només d'un conjunt de tècniques més o menys útils, sinó la resposta estratègica a la necessitat de facilitar el desenvolupament dels processos pertinents (participació, apropiació, construcció compartida, focalització, etc.). La fase d'identificació i anàlisi té un doble objectiu. D'una banda, que un grup de persones que pertanyen a una institució, siguin capaços de conèixer les necessitats que els genera la seva pràctica laboral. Aquest coneixement ha de proporcionar-los no solament una llista de necessitats, sinó més aviat un "mapa" en el qual s'identifiquin les seves necessitats, les unitats de competència, les relacions existents entre elles i, finalment, una priorització de les mateixes. Des d'un enfocament tècnic, el procés de valoració de necessitats pretén descobrir les necessitats que la persona tingui, tot assumint que les dites necessitats són com les lleis que regeixen des de sempre la natura i tan sols esperen ser descobertes (és a dir, conegudes) per algú. Per contra, des d'aquesta perspectiva s'assumeix que les necessitats s'han de "construir" mitjançant un procés de reflexió i participació que porti no solament al seu coneixement sinó també, i sobretot, a una presa de consciència que aquestes són les necessitats que el grup sent com a veritables. Es parteix, per tant, de la hipòtesi que la competència és un constructe complex que cal analitzar per tal de poder-lo comprendre i assumir adientment. I aquesta anàlisi ha de produir-se, inevitablement, en i per al grup, encara que a aquest li calgui suport extern per a realitzar-la. El segon objectiu seria que aquest mateix col·lectiu de persones, a més d'adquirir el coneixement de les seves pròpies necessitats, aprengui el procés més adient per a realitzar aquesta identificació tantes vegades com els calgui, de manera que l'organització, sigui cada vegada més autònoma en la resolució dels seus problemes.

2

Conseqüentment, la tècnica de procés es dota d'una estratègia capaç d'afavorir el desenvolupament d'aquests dos objectius, la qual consta de les següents subfases: 1. Identificació de necessitats, 2. Categorització de les necessitats en unitat de necessitats, i 3. Priorització de les unitats de necessitats. Passem a comentar breument cadascuna. IDENTIFICACIÓ La identificació de necessitats és el primer pas en aquest procés de reflexió al qual al·ludíem. En ell es pretén, bàsicament, que a partir de la identificació de necessitats que tots i cadascun dels membres del grup realitzi, s'arribi a construir una identificació col·lectiva, sentida per tots i en la que tots es reconeguin. El procés que s'acostuma a seguir podria estructurar-se així:

1. El coordinador/a ha d'explicar i centrar tan bé com pugui la tasca que el grup ha de realitzar, així com la seva estructura organitzativa.

Per la nostra experiència creiem que aquesta organització mínima hauria de contemplar, almenys, el següent:

a) Una distribució del gran grup en petits grups de 5 ó 6 membres.

b) Tant el gran grup com el petit grup haurien de comptar amb un secretari/a i un moderador/portaveu per a cada una de les tasques.

2. Cada membre del grup reflexiona individualment sobre les seves pròpies necessitats i

n'elabora una llista (llista nominal).

3. En petits grups es realitza una posada en comú de les necessitats individuals fins arribar a una proposta del petit grup. En aquest moment és molt important tenir en compte que no es tracta de valorar les necessitats individuals; per tant, no s'ha de discutir si aquesta competència o una altra és millor o pitjor, o més o menys pertinent. Ben al contrari, és a dir, cal considerar igual cada una de les necessitats individuals i incorporar-les a la llista del petit grup per ampliar tant com es pugui el camp problemàtic i incorporar-hi tots els membres del grup.

3

Per fer això suggerim el procés següent:

1. El que actua de secretari/a llegeix la seva llista de necessitats i, al mateix temps, cada un dels membres del grup esborra de la seva les que consideri plenament coincidents amb les que es van llegint. En cas de dubte, es sol·liciten entre ells els aclariments pertinents. Es poden consensuar necessitats entre els membres del grup.

2. A continuació, cada persona, mitjançant un ordre preestablert, llegeix la seva llista

depurada, és a dir, les seves necessitats a excepció de les esborrades per efecte de la lectura anterior. Al mateix temps, els altres esborren de la seva llista les plenament coincidents amb les seves.

3. El procés es va repetint fins que tots han llegit la seva llista i se n'obté una de petit grup

sense repeticions.

4. Finalment, es realitza una posada en comú de les llistes de cada petit grup fins aconseguir una primera identificació de les necessitats de tot el grup.

Per fer això suggerim el mateix procés del petit grup. En aquest cas, els portaveus dels petits grups llegeixen les llistes generades en el seu grup i el secretari/a esborra les coincidents amb els altres grups. Els altres membres del petit grup asseguren que les necessitats que el seu secretari/a va esborrant coincideixen plenament amb les seves. La tècnica utilitzada en aquesta subfase s'anomena tècnica nominal i bola de neu. CATEGORITZACIÓ Aquesta identificació és encara un material massa "brut" que cal "polir" mitjançant una reflexió més profunda. Es, si se'ns permet la metàfora, una mena molt rica en metall però que encara necessita ser tractada abans de passar a la seva industrialització. Aquest "tractament" s'inicia amb la categorització de les necessitats. Es a dir, la seva classificació en categories significatives, encara que aleatòries per a cada cas (UNITATS DE COMPETÈNCIA) , que ens permeti de fer-nos una idea exacta de la dimensió del problema. Cada categoria ha d'incloure aquelles necessitats que puguin abordar-se d'una manera semblant. Aquesta tasca pot realitzar-se amb petits grups o tot el grup. Optar per una o altra modalitat és una decisió que depèn, entre altres coses: del tamany del grup (si el grup és massa gran convé optar per treballar amb els petits grups; si és petit, es pot treballar amb tot el grup); de l'experiència del grup en aquest tipus de tasques. En el nostre cas treballarem amb tot el grup amb una discussió grupal.

4

PRIORITZACIÓ Això no obstant, les categories establertes (unitats de competència) poden no ser abordables immediatament per diverses causes (temps, recursos materials o humans, coneixements, etc.), la qual cosa exigeix un nou tractament que porta a la seva priorització. Es a dir, el grup ha de decidir quines categories de necessitats (unitats de competència) abordarà en primer, segon o tercer lloc. També en aquest cas cal assegurar que aquesta priorització té en compte les percepcions personals de cada persona, per la qual cosa s'inicia individualment, i les que el grup és capaç de construir al llarg d'aquest procés, i per això la reflexió continua en petit grup i finalitza amb la priorització del gran grup. Es farà de forma quantitativa amb una graella de puntuació.

+ x =

UNITAT DE

COMPETÈNCIA

URGENT 0-10

IMPORTANT 0-10

POSSIBILITAT DE PORTAR-HO

A TERME

TOTAL NÚM ORDRE

• • • • •

També es podria fer qualitativament. I escolliríem la tècnica del diamant. La tècnica qualitativa que sol utilitzar-se per a desenvolupar el procés de priorització s'anomena DIAMANT. Com la bola de neu i el grup nominal, és una tècnica que s'utilitza per organitzar la reflexió tant individual com de grup. El procediment que s’acostuma a seguir és aquest:

1. Les categories han estat prèviament numerades i cada membre del petit grup en selecciona una, segons el seu propi criteri.

2. Es fa una discussió col·lectiva sobre quina és la punta del diamant. Al final o s’arriba al

consens o a la votació. En el vèrtex superior hi col·locarà el nombre de la categoria prioritzada en primer lloc. A la línia següent, les dues categories prioritzades en segon lloc. A la línia següent, les tres categories prioritzades en tercer lloc. A la quarta línia, les dues

5

categories prioritzades en quart lloc. I, finalment, a la cinquena línia, la categoria prioritzada en novè lloc.

Aquesta fase del procés és molt important perquè és el moment en què s'han d'excloure part de les necessitats manifestades i sentides per alguns membres de l´organització, i, d'altra banda, cal aconseguir el major consens possible respecte al "diamant" resultant. Aquestes dues exigències són els extrems d'un eix sobre el qual ha de girar un procés delicat, la finalitat del qual és oferir una radiografia, tant rigorosa com es pugui, de les seves necessitats, però també ha d'aconseguir que tots els membres de la institució s'hi sentin identificats, és a dir, s'apropiïn de la imatge resultant de tot el procés. A més, suposa també una reflexió recurrent i organitzada, que permeti anar aclarint les seves necessitats. Es tracta que aquesta reflexió no s'acabi una vegada per sempre sinó que segueixi un procés d'aproximació gradual cap a l'anàlisi de cada una de les necessitats plantejades. Una vegada que hem prioritzar les Unitats de Competència podem passar a definir-les i establir elements de competència de cada Unitat.

Figura 1. El diamant